Ja se’m tancaven els ulls, tan aviat, i això que avui tinc tema amb el qual em puc indignar i, per tant, despertar. Però si em poso a treballar no em puc indignar, m’haig de concentrar en el que faig, i llavors m’adormo. Aquesta deu ser una de les apories de Zenó —ara no sé si es deia així, vull dir el d’Aquiŀles i la tortuga—, no sé si la recollia.
Bé, doncs indignem-nos. He rebut carta del síndic. Diu que la meva última denúncia —quan no em clapo i no prenc còctels, em dedico a anar per la vida denunciant— no la pot sinó arxivar perquè els empleats del metro asseguren que li van demanar a aquell pobre home, evidentment nouvingut, ara no recordo quina pinta tenia, deu estar tancat en un d’aquells guantánamos que tenim per aquí, que li van demanar documentació personal perquè viatjava amb un títol de transport que requereix documentació personal. Ui, i tant, estem cansats de veure com els revisors demanen la documentació personal als vellets que van amb la T4, tot el dia els demanen la documentació, a veure, vostè porta una T4, això no em demostrares, ensenyi’m la seva documentació. No paren. De fet, els revisors de metro —i parlo en masculí perquè eren dos paios, si no ho recordo malament, ara ho hauria de repassar a l’article que vaig escriure per al bloc normal— triguen un parell o tres d’estacions a recórrer cada vagó perquè a cada persona que no va amb T10 li demanen la documentació.
I és per això, que van actuar amb tota correcció. Per aquest motiu quan jo els vaig dir que eren uns racistes i la resta de la gent del metro mirava cap a una altra banda en comptes d’explicar-me això, que aquell senyor s’havia d’identificar, o en comptes de retenir-me a mi per no sé què contra l’autoritat —perquè segur que vaig fer o dir no sé què contra l’autoritat— no em van dir res i es van limitar a envoltar entre tres aquell senyor i treure’l del metro a la següent parada.
És increïble com poden ser tan cínics. I com pot ser el senyor síndic, amb la seva història, ser tan crèdul i tan covard. Perquè el síndic, té la documentació d’aquell senyor? Sap quina targeta de transport va validar? Sap quina pinta tenia? No, no sap res d’això, però prefereix creure’s l’autoritat, o sigui, l’autoritat, aquells paios, que han dit el que els ha donat la gana per treure’s les puces del damunt, i tira endavant. Quin país.
Per mi, només hi ha una prova difícil de superar per aquest personal: que aportis gravacions, àudios i sobretot vídeos.
I ara, just aquests dies tenim una altra mostra del racisme subjacent. Se’ns diu i se’ns repeteix que el que se suposa que ha fet el presumpte suïcida de l’avió és inesperat i imprevisible i el que se’ns està transmetent és que dient-se Andreas No-sé-què no hi ha cap motiu per fer això. Una altra cosa seria si es digués Ahmed.
És com aquell acudit antijueu de tota la vida, d’un boig que es carrega mil jueus i un dentista. I la gent pregunta: i el dentista per què?
Ostres, en quina societat som.
Ara em costarà tornar a concentrar-me. Quan m’indigno, m’indigno.
