Molt sovint estic tan adormit que fins i tot em fa mandra començar un improvisat, ho confesso. Com ara ara. “Com ara, ara” no em digueu que no és bonic, i a més ens podríem carregar la coma, perquè de fet no la pronunciem i si la hi posem, i ara m’ha sortit la vena purista, vull dir si l’hi posem és més per la repetició d’ara que per altra cosa. Perquè si diem com ara tu no hi posem pas la coma. I tot això sense cometes no sé si s’entendrà, però si em fa mandra començar l’improvisat imagineu-vos la mandra que em fa fer improvisats i mirar de ser curós en l’ortotipografia.
A més, fer improvisats i ser molt molt curós és incompatible amb la finalitat que busquem.
Que curiós, cada dia moren milers de persones en accidents de cotxes i altres i com ens impressiona un accident com aquest de l’avió. Esclar, són 150 persones de cop. I a més, un munt d’estona caient, caient, quina angúnia, em poso al costat d’una de les persones que hi anaven, l’agafo de la mà, quin patir, què passa?, quin perill hi ha, per què baixem tant i sobretot tan de pressa, per què no ens diuen res? Quins últims minuts terribles. Vuits minuts, deien ahir, són molt llargs, i vas veient el terra com s’acosta, les muntanyes, i penses que deu ser un aterratge d’emergència, i per què no ens diuen res, i dius que deu ser perquè no has estat mai en un aterratge d’emergència i potser ja és això, que no diuen res per no espantar el personal, però si veiessin com d’espantats estem per aquí, cada cop més a prop, ara hem fregat aquesta punta, ara sembla que ens fiquem per aquesta vall, vol aterrar aquí?, impossible!, pluf, no sé si és molt ràpid el moment del xoc, uns segons segur que sí, o unes dècimes de segon, i unes dècimes de segon duren prou.
Terrible.
Llavors, havent sortit l’avió de Barcelona, et comences a demanar si coneixes algú que t’hagi dit últimament que havia d’anar a Alemanya, o algú de la seva família, o persones conegudes, de la feina, o que hagis llegit al diari, no et sona ningú. Però molt sovint acaba sortint gent que d’una manera indirecta et sona, no perquè siguin famosos, sinó perquè n’has sentit a parlar, perquè havien estudiat a no sé on, perquè els seus pares no sé què, perquè algú et va dir fa poc que... I això impressió més. I llavors recordes J, que es dedica a això i que hi vas parlar només fa uns dies, i et ve al cap com una premonició, però no, no li ha passat res.
Les premonicions són també terribles.
I em vaig enfadar amb un paio, em penso que era un empresari però ni m’hi vaig fixar, que escrivia ahir mateix al diari, em penso que era El Periódico, que ell continuaria anant amb avió. Home, esclar, i tothom o gairebé tothom, però calia escriure-ho tan de pressa, amb els cossos dels morts que encara treien fum? Quina poca sensibilitat. Penso, vaja.
Vaig rectificar a temps l’embolic en què m’havia ficat amb T. Sort. Crec que al final vaig encertar. La llàstima va ser que tanta dedicació a S —i de S—, que l’havia de substituir —que havia de substituir T, jo ja m’entenc— va parar en res, per les presses de X. Bé, això va així, no s’entén ni un borrall, però m’ha sortit així, i no sé per què parlo aquí d’aquest tema, però m’ha sortit, i si m’ha sortit és que tenia ganes de sortir. D’eixir, més ben dit, aquí estic d’acord amb els valencians —i les valencianes— que hi va més bé eixir.
I amb tot plegat acabo de saltar la pàgina o sigui que adéu-siau. I, com escriu sempre P, aDéu a les víctimes. O un bon cel, que deia la mare. Tant de bo hi hagi cel per a tota aquella gent i per a tothom que el vulgui, que suposo que a l’hora de la veritat serà la majoria. Doncs per a la majoria.
