dilluns, 9 de març del 2015

Improvisat 228

Lo pitjor de guardar papers però no tots és que després te’n demanen un i no saps si el tens guardat o no i et passes un dia sencer buscant per tot arreu, tots els estrats —perquè jo guardo papers segons criteris diferents, quan em poso a ordenar com que mai no acabes de fer-ho en aquella tongada ho has fet segons un criteri alfabètic, per exemple, però la vegada següent ja no te’n recordes i continues per matèries, i llavors és impossible. Però tot això no ho descobreixes fins que busques un paper concret que diries que l’has de tenir per força. Doncs no el trobo. Però vaig trobant diversos estrats d’ordenació i de vegades ho he fet d’una manera i de vegades d’una altra. Que hàbil.

No sé per què no ho llenço tot. Sempre llences coses, esclar, i avui també, però és una ínfima part, no hi ha manera. L’ideal és que tot t’hi capigués en un sol lloc, llavors seria fàcil ordenar, però qui de lletres —dic de lletres per dir algo— té un espai prou gran com per tenir-hi guardats i per tant ordenats tots els papers de la seva vida?, els llibres que no es van publicar, els que esperen una ocasió més endavant —i una lectura crítica desenganxada del temps que em permeti llençar-ho a les escombraries sense escrúpols—, els que vas presentar a premis, els projectats per al futur, les utopies, les informacions valuoses, l’arxiu preinternètic, els papers familiars, les cartes amb aquell autor o aquella autora famosa o amb l’editorial tal, els historials mèdics —un altre llibre—, els diversos on hi ha de tot i per tant on tot és absolutament introbable. En fi, podria seguir, és inacabable. Les cartes d’anada i de tornada. I les coses: aquell record, la primera bandera que vas portar en una agulla de cap i dins de la solapa, que no es veiés gaire sinó quan ja havies arribat a l’ambient propici —quan devia ser?, no hi ha any, però recordes perfectament com vas sortir de casa, fins que un dia vaig decidir que ja n’hi havia prou de banderes, i fins fa ben poc, que hi hem tornat—, aquell braçalet de roba de M, aquella capseta de... Per què guardes tot això si ni tan sols ho mires mai, només ho trobes quan busques altres coses? Un dia que tingui temps, et dius, ho aniré llençant tot, segur, però ho aniré fent de mica en mica, considerant abans si sí o si no cada cosa, cada retall.

Doncs busco un paper i no el trobo. I el neguit de no trobar-lo m’ha permès anar tirant des de l’últim improvisat, ara recerca, ara feina, ara recerca, ara feina, però ara estava tan clapat que m’adormia fins i tot buscant papers. Penso: ha d’estar dins d’un sobre, no? Sí, suposo que sí, però aquest sobre és de quina grandària: a3, a4, a5? Suposo que més petit que a4 no pot ser, però a4 ja és prou petit per amagar-se sota les pedres, i llavors has d’anar passant gairebé de paper en paper, tant no, però sí sospesant cada dos papers o tres per assegurar que no n’hi ha cap entremig... A més, qui ha aconseguit tenir tot el seu arxiu de paper en a4, o més, o menys, però tot uniforme? Ningú. Conec una persona que potser sí, J. Però és un cas excepcional. I a més no ho sé segur, caldria comprovar-ho.

Doncs això, que miro de no adormir-me cercant papers enmig de la feina i procurant encomanar-me el neguit, el neguit de no trobar el paper dels dallonses, encara que sigui només per vergonya, i de moment aquesta tarda no m’encomano res.
I a més m’adormo fins i tot fent l’improvisat, de manera que hauré d’anar a provar alguna altra cosa si vull sobreviure.