dijous, 19 de març del 2015

Improvisat 238

Ara no sé si és que se’m tanquen els ulls o que hi veig doble, que és una altra de les distraccions que solc tenir per acompanyar com cal la feina.
Solc. Fins fa poc em costava escriure aquesta paraula, primera persona, perquè s’utilitza poc i se sent menys, però és bonica. El substantiu és més conegut. Cap relació entre soler i solc substantiu? Ho dubto. Hi ha més verbs que facin la primera persona del present amb -lc? N’hi deu haver, però ara no se m’acudeixen, només se m’acut la variant valenciana vullc, que és ben bonica, i tant.
En general, em penso que ho vaig dir un dia i no fa gaire, m’agrada més la manera valenciana de conjugar els verbs que la nostra. La nostra està mal dit, vull dir la meva, la del meu redol, o rodalia.
I ara què més. Això de veure-hi doble. Si no fos perquè impedeix treballar, distreu —distrau, com diuen a les illes, i suposo que en més llocs—, impedeix fixar la vista. Pots fer un improvisat, però confiant bastant que saps on són les tecles. Quan és problemàtic és quan la visió doble va acompanyada de tremolors. Perquè llavors l’esguerres massa, has de fer moltes marxes enrere, i llavors l’improvisat et pot servir per distreure’t o distraure’t una estona, però no per desvetllar-te.
Ara fa una estona han trucat a la porta i era un venedor de calendaris. Em deia que venia cada any i que ja em coneixia. Se’l veia bona persona i no l’he contradit —altres anys jo no era a casa a aquestes hores, era al despatx. És clar, ara sóc a casa, quan escrius improvisats si hi ha algú que els llegeix no sap si escrius des de casa o des del despatx o des de la panxa del bou on no hi neva ni plou. Es notava que passava vergonya oferint calendaris —ni me l’he mirat, però es veia ratllat— el mes de març. Al final li ho he dit. M’ha reconegut que sí, que passava vergonya. Aquesta sinceritat, i alguna altra cosa que m’ha explicat el bon home, m’han desarmat i al final li he comprat un calendari. Sense quedar-me’l, li he dit que li podia servir per a una altra visita o per regalar-lo a algú que li pogués fer iŀlusió. Ha insistit però al final se l’ha quedat. El problema és que ara s’apuntarà el pis i tot això i l’any que ve tornarà amb noves dades personalitzades sobre el pis, no hi havia pensat. En fi, què hi farem. Haurà de batallar més, l’any que ve. Però ara estic com la mare de la protagonista de la noveŀla aquella de l’I que m’agrada tant —la noveŀla—, que no pot disfrutar del moment perquè ja pensa en la pròxima dificultat.
Disfrutar encara m’ho assenyala el word i suposo que la cosa durarà, justament perquè ho han demanat aquesta colla al llibre aquest que acaba de sortir, que alguns ja qualifiquen com un nou barco fantasma. Em penso que és inevitable que hi hagi barcos fantasma, o fantasmes, no, fantasma, ara no ho sé, què li va més bé, de les dues maneres s’entén però amb el fantasma en plural potser s’entén més bé que els fantasmes fa d’adjectiu, perquè fa d’adjectiu, no?, encara que no ho sigui. Ja m’he enredat.
Deia que n’hi ha prou que una colla d’agosarats demani coses com disfrutar perquè disfrutar es converteixi en un tabú. No anem bé. O no ‘nem bé, que aquí de vegades escric com parlo i parlant molts diríem això, no ‘nem bé. Veus? Un cas com coneixe’ls. No hi estic d’acord, amb coneixe’ls. Estic d’acord a escriure-ho així en un escrit coma quest, que és de conya marinera i és pura parleria, però no estic d’acord que es vulgui d’alguna manera sacralitzar o fixar o com es digui per escrit, perquè llavors fem un pas més en la disgregació de la formulació de les formes verbals respecte a altres variants del català. És molt diferent disfrutar de coneixe’ls. Moltíssim. A mi no em costa gens trobar conèixer-los i llegir coneixe’ls, com he dit tota la vida, però en canvi sí que em costa molt dir “els caps de setmana són per gaudir” o bé “gaudeix, home, gaudeix!”, i coses així, aquest gaudir, que fa anys que intento incorporar, funciona en alguns contextos —en la parla, pocs contextos, fora del de la Sagrada Família i la Pedrera, hehe—, però no en tots, per molt que t’esforcis. I sí, és clar, de vegades pots substituir el gaudir per passar-ho bé, però no sempre. Sigui per diglòssia que aquí ha vençut —és molt possible— o sigui pel que sigui, a mi em cal disfrutar tant en la parla com en l’escriptura. I ara he escrit això massa solemnement.
Aquest improvisat no m’ha servit de res.