És un dia estrany i com que és un dia estrany passen coses estranyes, d’aquelles que et fan sentir transportat a altres èpoques de la teva vida o a èpoques de la teva vida que vius per primera vegada, per tant caldria esborrar el que he escrit de traslladar i deixar-ho en fer viure o fer sentir.
No ho saps explicar. Com una boira de temps, com un déjà-vu —em penso que s’escriu així— continu, com una vivència, ja ho he dit, estranya, rara. En qualsevol cas, se’m fa inexplicable i, per tant, val més que ho deixem córrer perquè per aquí no avançaríem gaire més. Que estrany.
Però alguna cosa haig d’escriure, i ho haig d’escriure en menys de vint minuts parli del que parli, aquesta és la regla de totes les regles: un màxim de vint minuts escrivint, això em penso que no ho he contravingut mai, ni últimament ni en altres èpoques que això va tenir derives més creatives. Potser tornarem a la creativitat, vés a saber, això és el que deia Susanna Tamaro al seu best-seller, “Vés on et porti el cor” em penso que es deia en la versió catalana, però jo diria que aquesta va ser una de les primeres coses que em vaig atrevir a llegir en l’original sabent que no patiria més del compte. Vull dir pel que fa a l’italià. Amb l’anglès no m’hi atreveixo —noveŀla—, només assaig. Igual que amb determinats continguts d’altres idiomes. Al cap i a la fi, si has de corregir traduccions de diversos idiomes —mai literatura, o sigui, mai ficció— has de saber prou d’aquell idioma per poder almenys comentar coses amb un cert coneixement de causa amb qui ha fet la traducció.
Corregir traduccions és apassionant i jo diria que és el que m’agrada més, deixant de banda la participació en alguna altra activitat que ara no em ve de gust comentar. Parlo de feines, eh? El meu problema és que hi dedico massa temps, i avui mateix ja em reclamaven una correcció que es veu que havia de lliurar avui, i jo sense saber-ho, i jo que a més em pensava que anava bé de tempos i que lliurant-la divendres —que no hi arribaré igual, però no per gaire— ja estaria bé. Doncs re, que era per avui. Però això no era correcció de traducció, això era més del gènere rotllo, era correcció d’un altre tipus —vull dir la que era per avui i no tinc acabada ni de bon tros, i mentre els còctels siguin tan efectius no sé com m’ho faré per avançar gaire. Ara, almenys ho intento, provo coses, estratègies.
Han tancat el RiJ, o al revés, que hi havia anat un parell de vegades i m’havia agradat el tipus de sucs que hi feien, almenys hi feien sucs que s’adaptaven a les necessitats de la clientela, en aquest cas jo. Que de vegades no els treus del que tenen previst. Doncs no, aquí els podies dir el què i el com. Careros, però. I és veritat que no s’hi veia gaire gent, almenys a les hores que jo hi passava —a primera hora del matí, amb el bus, i tornant, al migdia. Això sí, no diuen que han tancat sinó que es traslladen , de manera que potser són en una altra banda, però ja no m’he entretingut a mirar-ho. Aquests llocs, si tanquen, és perquè alguna cosa no funciona bé. Normalment. En això em refio bastant del dictamen de la gent. El poble ha parlat, alea jacta est i tot això. Potser sóc injust, sí, però això no ho llegeix gairebé ningú. Si fereixo la sensibilitat d’algú, em sap greu. Si cal rectificar, ho faré. I tal.
Què més. No gaire més perquè ens acostem al quart d’hora i això s’haurà d’acabar. Si ens acostem al quart i encara no hem saltat la pàgina —que no l’hem saltat— vol dir que he anat a poc a poc, massa a poc a poc, aquests ritmes ja els tinc mesurats. Però miro cap avall i no queda res, una ratlla o dues màxim, ja hi som, sí, falta poc, encara no, no sé què passa, em pensava que aquesta era la ratlla definitiva i no, es veu que hi caben més paraules en una pàgina ARA ha saltat, però amb aquest tipus de lletra ja passava de les 715 paraules, i un altre dia us explicaré els canvis que estic fent a la capçalera del blog amb T, perquè són xulos, però ara ja estic en els 19 minuts de manera que fora.
