Deunidó el que he aguantat, per ser dilluns, perquè m’he llevat clapat clapat. Passeu, passeu, que deia el Sisa —i me’n recordo perquè ho he vist a la fitxa del Rodamots—, doncs jo clapat, clapat.
Hauria de ser potser quatre vegades clapeu, perquè en català, ja ho vaig escriure una altra vegada, fem les coses quatre vegades: quatre ratlles i quatre no sé què, ja no em vénen al cap més exemples, que és el que em passa, i això dels exemples que no em vénen al cap ja ho he dit de manera que deixem-ho.
Hi deu haver poques coses que no hagin sortit en aquests improvisats, després de tants articles fets d’aquesta manera ja no deu haver-hi coses noves, em dec repetir més que el pebrot farcit. Que ara que ho penso, el pebrot farcit és una especialitat de Logronyo, realment, allà n’he menjat de molt bons. L’altre dia parlàvem de Logronyo amb, bé, és igual, parlàvem de Logronyo, on jo vaig viure una bona temporada, i encara no entenc com podia dormir a terra amb quatre coixins d’un sofà dolent i després anar a classe, i no adormir-me tot el dia. És clar que llavors era jove i no prenia còctels i a més fumava com una xemeneia, i això de fumar ajudava a no adormir-se. Però sobretot dormia a terra perquè no tenia pasta, no teníem pasta, vaja, i ens espavilàvem com podíem.
Però ha tornat a sortir Logronyo i no recordo res de Logronyo que valgui la pena en pla turista, i l’altre dia vaig dir que hi havia quatre coses per veure. No, no vaig dir quatre, ara me’n recordo, que si hagués dit quatre hauria sigut un nombre indeterminat, que ja ho he dit, és com qui diu quatre bestieses, que en català ho fem així. Però no vaig dir quatre sinó tres i llavors semblava que fossin tres de debò, una, dues i tres, i no, vaig dir tres volent dir quatre, o sigui, vés a saber quantes, ai que m’estic enredant. El cas és que ara hi torno a pensar, molt ràpid, això sí, perquè estic improvisant i no m’hi puc entretenir, i no me’n surt ni una, em surt La Redonda però no perquè sigui cap lloc interessant, hi has d’anar si has caigut allà, però no has d’anar a Logronyo per veure La Redonda —la catedral. I després hi ha aquell carrer de les portes, porticada, però tampoc no crec que sigui gaire cosa. I la plaça de l’Espartero, que té el morbo de veure què passa amb la llegenda aquella del cavall i tal. I no sé si és allà que hi ha un pont romà, o que en diuen romà, que passa per damunt l’Ebro. Però potser no és allà. Sí que diria que encara s’hi passava, ara no sé si només a peu. Ni idea, la veritat, fa una pila d’anys. I no hi he tornat.
He anat poc per Espanya, després dels estudis i de les primeres feines que vaig fer per aquells verals, que de seguida vaig tornar aquí, i no perquè busqués una feina aquí sinó perquè me la van oferir, que llavors passava això, que lligaven els gossos amb oufarçons —Sagarra ho deia així, i és una de les dites seves o dels seus editors que tinc recollides en un totxo, i ho vaig deixar a meitat perquè després l’editor crític ha explicat això, i m’ho va dir personalment, em va escriure, vaja, que hi ha molta part de l’obra de Sagarra que no és seva sinó dels seus editors, que feien i desfeien a voluntat, o a cor què vols, que queda més bé. Potser no és tan així però em va desanimar tant que vaig deixar córrer allò de recollir locucions i frases fetes de Sagarra, que és d’una riquesa imparable, imparable no és la paraula però és la que m’ha sortit. També és veritat que podria publicar el meu recull com a recull no de Josep Maria de Sagarra sinó de l’edició tal, la primera, de l’obra tal de Sagarra, i seria veritat. No ho sé, ho haig de pensar.
I què més podem dir que m’animi. M’agradaria tornar a Logronyo? No ho sé, em penso que no, em cansa molt viatjar i, paradoxalment, l’única cosa interessant que té viatjar és la que em cansa més, que seria viatjar sense objectiu. També m’aniria molt bé aparèixer a Toledo a veure el meu quadre salvador —aquesta és una història que ja he explicat en un altre lloc i no la repetiré— i el meu autor preferit, però més que anar a Toledo m’agradaria llevar-me un dia i ser a Toledo i tenir aquell dia per passejar per allà i veure les quatre coses —quatre coses, o tres, com qui diu... eh?— , però només de pensar d’anar-hi expressament i d’haver de tornar-ne... tot això no s’entén, suposo, perquè necessitaria molta estona per explicar-ho, i no tinc molta estona, tinc l’estona de fer un improvisat i em penso que ja ha passat.
