He trobat un paper que buscava des d’ahir, a mig matí. Era dins un sobre, i el sobre enmig d’un munt de sobres buits que he anat mirant d’un en un. I sí. Quines coses que fem quan endrecem o quan desem. Allò ens sembla que serà fàcil de trobar perquè és el lloc lògic, pensem, però després tenim un sobre buit i sense pensar gaire el posem al damunt de l’altre, com si aquell fos el lloc dels sobres. I després més sobres. I llavors damunt els sobres hi posem la caixa buida de no sé què, però deixant que es vegin els sobres, perquè pensem que és malaguanyat tant d’espai buit pel damunt només per als sobres.
Total, que em pensava que després de tota la recerca em posaria a treballar i seria fantàstic perquè tindria corda per a la resta del matí, i d’això fa una hora, o sigui, la corda m’ha durat una hora.
Ah, perquè després de trobar els papers els havia d’escanejar i enviar i com que no tinc escàner doncs has d’anar a demanar que t’ho escanegin, i et pregunten quin format i dius PDF però de PDF no en tenen o no sé què passa, de manera que dius JPG o PNG, perquè et sonen, i ja faràs després alguna cosa per convertir-los a PDF. Però quan he arribat amb el llapis davant el meu ordinador aquell JPG no es pot convertir en PDF si no és fent no sé què que d’entrada has de pagar. No entenc que hi hagi tantes coses de franc a internet, ara el nou Rodamots, que fa goig, bé, està bé, no mata, però és que comparat amb l’anterior, i llavors penses: aquesta gent de què viu, i no se sap, i ara he pensat, doncs mira, viu de la gent que de sobte es troba amb un problema que no sap resoldre i que per resoldre’l sembla que primer has de pagar. Doncs em sembla molt bé que s’hagi de pagar, sóc partidari de pagar quan toca, però aquí m’ha semblat superdifícil fer-ho, no era pagar i ja està, i és el que em passa amb els pagaments per internet, que és molt difícil i et fan moltes preguntes que no saps per què i no les pots defugir, i jo vull pagar però per què m’han de demanar el telèfon —per exemple—? O per què t’apareixen pantalles que no hi ha manera de resoldre si no és fent molts intents que al final potser l’encertes però si ho has de repetir, que és bastant normal perquè sempre et falta alguna dada que no tens al damunt, com ara el número aquell de les quatre xifres, llavors la busques i mentrestant caduca la pàgina. I no saps què fer per tornar allà on erets. Un drama, i així tantes vegades.
He pagat molt pocs cops per internet, i també amb targeta, perquè se’m fa molt difícil saber com es fa. M’entrebanco sempre en algun pas. Jo crec que no ho expliquen prou bé. O jo estic espès, que també és veritat. Però no ho expliquen bé per als espessos, que podem ser multitud. Tenen por de no insultar la inteŀligència de la gent si ho expliquen tot ben explicat? Jo recordo que he corregit alguns textos de pàgines web, o de llocs web, i m’esforço a deixar-ho molt clar, i que no t’aparegui una pàgina d’aquelles que et diuen alhora “endarrere” i “canceŀla”, i cap més opció. Que absurd. Passen unes coses. O em passen unes coses. Però jo em sento molt satisfet quan corregeixo textos d’aquests perquè jo mateix vaig resseguint els passos de l’usuari que vindrà després i miro totes les opcions i no em quedo tranquil fins que allò funciona. De manera que després factures molt poc pel temps que hi has estat, perquè no et paguen per fer això, però a mi mai no m’han pagat per fer tal cosa, sinó que em paguen per una feina que jo faig d’aquesta manera, i llavors de vegades va bé, però de vegades va malament perquè el que em donen no funciona ni amb patades, o ni amb puntades, que queda més bé, i a més és veritat, patades ve de pata i pata no és català, o sigui que hauríem de dir potades, o puntades, o cops de cama —camades no, perquè camades són passes, em sembla que són passes, “jo en faré deu mil camades”, em penso que diu el Fum, fum, fum, de vegades quan improvises, com que no pots anar al diccionari penses en cançons, refranys i coses d’aquestes que et vénen al cap, quan et vénen, i et donen una idea de com ha d’anar aquella cosa, si ho has fet bé o no.
Però no parlàvem d’això i a més ja és el temps límit que m’havia fixat.
