dimarts, 14 de juliol de 2015

Improvisat 292

Odio l’aire condicionat, suposo que ja ho he dit avui tres-centes vegades. Això sense exagerar. De fet, jo faria una peŀlícula que es diria Seven + One, i aniria assassinant un per un els culpables dels pecats capitals. El de la Ira seria jo mateix, que em reservaria el paper esteŀlar per al final, per matar el número Eight, que seria el culpable de l’aire fred artificial. Però ara que ho penso això seria al començament de tot de la peŀlícula, amb la qual cosa ens carregaríem la peŀli perquè ja no tindria gràcia. S’hauria de fer de nou el guió.

Alguna cosa bona té aquest invent, esclar, que és que a partir d’una determinada temperatura s’agraeix. Però és que el posen sempre. Als autobusos, per exemple. Vaja, a tot arreu on hi ha aire condicionat. Tot el dia, tu. A més, ara això és poc catòlic, perquè diu el papa que no en podem abusar. O sigui que ara tinc aquesta arma confessional per a segons qui me’l posi. Ara, quan pugi a l’autobús li preguntaré al conductor, o a la conductora, que cada cop n’hi ha més: escolti, vostè és creient? Doncs si és de la corda del papa ja pot anar traient l’aire condicionat. I si si resistia li explicaria l’encíclica, que jo ja me l’he llegit. Segur que acabaria traient-lo encara que fos perquè jo deixés d’explicar-li l’encíclica. Que mira que és un nom estrany, encíclica, aquest papa tan modern es podria carregar això, ja de passada.

Jo ja entenc que hi ha d’haver convivència entre els de l’aire condicionat sí i l’aire no, però la convivència d’ara consisteix que si l’aparell funciona està al màxim. A tot arreu. I llavors vas entrant i sortint als llocs, a cada moment, i pujant i baixant la temperatura que t’envolta com si canviessis d’estació, vull dir d’estació en sentit estiu-hivern.

Tornant a la peŀlícula, ara se m’acut que la manera de matar l’inventor de l’aparell seria lligar-lo a un seient d’autobús, amb l’aire a tope que surt a no sé quina temperatura, que et toca directament el cervell. Doncs l’inventor s’estaria allà a sota de l’aire durant mesos, de manera que acabaria amb l’orella congelada, amb gel autèntic, vull dir, i el cap com els soldats alemanys de la segona guerra mundial al front rus, ja a prop de Moscou. Geladets, geladets. I així. Em sembla que seria un bon càstig, apropiat. Després de les primeres vint-i-quatre hores cridaria perquè l’alliberessin i diria que l’aire fred li agradava però fins a cert punt i jo li diria que a mi també m’agrada fins a cert punt, i la cosa està en el cert punt. El meu cert punt és la calor inaturable, aquella dels migdies de Barcelona d’aquestes dies. Llavors pujaries al bus i ho agrairies si no t’han estat congelant l’orella des de primera hora del matí. Però si ja et lleves i des de molt primeres hores ja et trobes envoltat d’aire condicionat, encara que estiguem a vint-i-cinc graus, que és una temperatura crec que suportable. Hauria de ser-ho, perquè el Montilla deia que l’aire condicionat hauria de regular-se a 25, és a dir, que s’aturessin quan s’arribés a 25. Però no, no conec cap aire condicionat que s’aturi, tots són permanent, i no n’hi ha cap que tingui sortides d’aire a 15 graus o així que no et toquin directament el clatell. És horrorós. En fi, una de les meves creus. Si tingués poders i fos amic dels germans Warner Brothers, aviat s’acabaria, això.