Ja ni me’n recordava, dels improvisats. Però existeixen, ara, en un moment de lucidesa entre la broma, hi he caigut. La broma, no sé si s’entén el que vull dir. La boira mental. Un improvisat. Ja sóc aquí.
Per fer què? Què diré? Ni idea. Però estava caient, o sigui, em queia el cap, de fet m’ha caigut. I no tinc ningú que me l’aguanti i voldria preservar el teclat. No és que sigui gaire bo, però és. I ara s’entén que em caigui el cap, perquè estic corregint un llibre de filosofia. Més o menys. Per això sortia el tema de ser. O d’ésser, que a la filosofia els agrada molt l’ésser. I esclar, tu et poses a corregir una cosa sobre l’ésser i encara que no prenguis còctels pots destrossar teclats. Ara hi caic, potser no és culpa del còctel. Potser és culpa de... No, ara no li donaré la culpa al client, ell ha complert el seu deure de donar-me feina, que no és un deure, però parlo filosòficament. Si vols tenir feina, si l’ésser humà té dret a treballar, és perquè algú té el deure de donar-li alguna feina. I ja som al cap del carrer, per això parlava de complir el deure. Però encara m’embolicaré i prendrem mal, val més que anem per una altra banda.
Quina altra banda? No ho sé, de debò que no ho sé, hi ha amics meus que em deien que Cerdà havia planificat l’Eixample barceloní guiant-se per no sé quins números o nombres, que no sé mai quan és una cosa o és l’altra, per exemple a mi que es digui nombre primer em sona fatal, però es veu que és així com es diu, nombre primer. Bé, doncs els números del pla Cerdà. I es veu que això tenia a veure amb la càbala jueva. Per mi, un dels misteris més misteriosos, em declaro ignorant impossible, o sigui, incapaç d’entendre’n res. De debò, per bona voluntat que hi posi, no ho entenc ni sé què es vol dir. O sigui, estic a favor dels misteris, però no sé quins misteris em resolen les càbales. Ara no ho sé dir, perquè estic mig adormit. Haha.
No sé per què venia això. Sí, perquè no sabia què dir i llavors m’ha sortit això. Es veu que han trobat no sé quin manuscrit que diu alguna cosa sobre el tema. Parlant de trobar, però, a mi el que m’apassiona és el tema dels vaixells enfonsats. O no enfonsats, qualsevol cosa humana abandonada m’apassiona, em fa pensar en tot d’històries, no ho sé, m’engega la imaginació. Crec que podria estar-me moltes hores visitant un poble abandonat, un vaixell abandonat, un avió abandonat. Qualsevol cosa abandonada. Un misto no, és massa petit, té poca història. Ha de ser una cosa grossa, ja ho tinc, un habitacle humà, és això, un lloc on hagi viscut gent, si només hi ha passat gent, em penso que no em distreu tant.
I parlant de llocs abandonats, tinc pendent una visita a S., que fa temps que no hi vaig, i l’altre dia va sortir als diaris, tu, que em vaig quedar ben parat perquè sortia al costat de llocs molt famosos. Doncs hi haurem d’anar, i viure-hi tantes històries, a veure si quan torna el bon temps, el bon temps no, de bon temps ja en fa ara, vull dir quan no faci tant de fred, que tampoc, ara no en fa gaire, tot i que allà deunidó el que en deu fer. Vull dir quan vingui la caloreta, que és el que m’agrada a mi. La caloreta, ara de fet m’he comprat..., no això no, redaccions d’escola no, home si em sortís una cosa com la d’aquest nano que va predir amb un any o dos de temps el que passaria amb A, llavors potser sí que valdria la pena, però per a això has de ser molt espavilat, i no és el cas.
I llavors què. Llavors puc dir que m’ha arribat una gramàtica i un diccionari del dialecte del Capcir, i m’ha fet iŀlusió, perquè aquestes coses cada cop em fan més gràcia. De fet no sé res sobre la Catalunya del Nord, i com s’ho han fet per preservar mínimament el català —determinada gent— i no ser menjats pel francès o fins i tot l’occità. Que hi ha influències, esclar, però és que si no seria un miracle massa gros. El cas és que es conserven, i a més amb prou personalitat perquè es pugui parlar de capcirès, com parlem d’aranès respecte a l’occità, o sigui un subdialecte. I ara m’he ficat en un rotllo que no em desvetllarà pas, és més, m’havia desvetllat una mica amb no sé què que deia abans i ara ja em tornava a adormir. Maleïts improvisats.
