Improvisat (114)

Hi havia una vegada el cavaller Peric que va haver d’anar a treballar “una mica”, va dir a casa, perquè ahir a la tarda no vaig poder entre l’anar i venir i els encàrrecs d’A, i tantes coses una darrere l’altra.

Total, que el dissabte al matí va anar a treballar i final del matí li al Peric, què li va passar?

—Que es va...

No, aquesta ja l’havia explicada, aquesta segur, i fa pocs dies, potser ahir mateix.

I llavors el Peric va tenir la idea... de què va tenir la idea?

—De fer un improvisaaaat!

És una variació de l’altra.

Total, que va començar a fer un improvisat que, aquest cop sí, respectaria la regla —un dia hauria de repassar les regles, i carregar-me’n algunes, o totes, però no recordo on les vaig ficar o, més ben dit, recordo vagament que les vaig dir en els primers improvisats, de manera que la tenim clara—, respectaria la regla, deia el narrador. Respectaria la regla de què?

—De fer frases curteeeees!

Veus, aquest és un recurs que pot anar bé per tallar botifarres de text. Els interromps a la meitat i fas una pregunta als oients, siguin criatures o gent gran.

Ara que dic criatures i gent gran, dic aquestes coses per adaptar-me a les maneres de dir genèricament —no sé si enteneu aquesta paraula, la dic en sentit de gènere adverbiat, ostres quina paraula m’acabo d’empescar, adverbiat. I haig de tallar el paràgraf si vull respectar la regla de fer-los curts.

Doncs dic que ja em comença a fer pena que alguns diaris, per no dir tots, o bastants, o gairebé cada dia m’ho trobo, s’han entestat a dir canalla quan es refereixen a conjunt de nens i nenes. I està bé, i tant, però si ho fas sempre cansa. I tallo el paràgraf.

Cansa canalla perquè quan ho has llegit quatre vegades un mateix dia dius, no hi ha més recursos? I ara penses, n’hi ha d’haver, i de seguida et ve al cap mainada, que segurament es deu considerar molt de poble. Desde luegu, us enrecordeu quan dèiem desde luegu?, o ho deia alguna gent, ara ja no. I jo no, jo deia... no me’n recordo, què deia, però em penso que desde luegu no. Però ahir mateix, xerrant amb J, va dir “de passu” en comptes de de pas o de passada i també va dir en ves de en comptes de en comptes de o en lloc de. I aquí hauria de posar-hi cometes o algu perquè s’entengui, però no n’hi poso perquè així la gent s’entretindrà i encara farà el paràgraf més llarg del que és, que ja deunidó, en Peric ha incomplert la promesa.

I què més, és que no sé què feia el Peric en aquesta història.

Ah, sí, ahir al vespre molt i aquest matí menys però Déu n’hi do, de tant en tant ho escriuré així per no cansar, com allò de la canalla, doncs ahir al vespre no sé que va passar, ara no me’n recordo. El que veig és que ha saltat la pàgina i també hi havia una regla sobre això. I sobre no allargar paràgrafs.

De manera que ho deixo.

Improvisat (113)

Històries o aventures del Peric

Hi havia una vegada un senyor que es deia Peric i que aquella nit havia dormit malament. S’havia despertat cap a les tres, havia anat a canviar l’aigua de les olives, hehe, aquesta dita li agradava molt, tot i que potser ja estava molt gastada, s’havia enllitat de nou i des de les tres tota la resta de la nit va ser un mig dormir, allò que no acabes d’agafar el son, o la son, que el Peric quan improvisava no sabia mai si era una cosa o era l’altra, només sabia del cert si era una cosa o l’altra si s’aturava un moment, només un instant, a pensar-hi, però el Peric no es podia aturar perquè si s’aturava tenint coses a dir, això, era el son, llavors deixava d’improvisar i allò perdia l’objectiu amb el qual el Peric havia agafat la ploma, és una manera de dir, una manera de dir del segle XIX concretament, i de la resta de segles fins qui sap a on, potser fins a l’edat de pedra, quan en comptes de ploma l’home escrivia amb pedra, però calla, que també hi ha les coves aquelles que estaven pintades, que el Peric no se’n recordava com es deien però que estan a prop de Castelló, i ara el Peric se’n va recordar que eren les coves de Vilronà o Vinromà o una cosa semblant.

Llavors dèiem que el Peric es va despertar d’aquell son mig son mig no son, i curiosament, o contrastadament, o en canvi, que ja vam dir que el Peric, o l’autor de les seves aventures, escrivia molt sovint curiós i no sap quines altres paraules, perquè quan improvisava s’havia marcat el propòsit de no llegir el que havia escrit els dies anteriors, però sí, una altra era encantar i una altra... la tenia a la punta de la llengua perquè just quan escrivia encantar les tenia les dues però va escriure encantar i l’altra se li’n, se li’n hehe, se li’n va anar —de la punta de la llengua.

Doncs no curiosament, sinó en canvi, i paradoxalment, ara, aquesta és la paraula, el Peric es va llevar com un gínjol, cosa terrible, perquè recordava d’altres vegades que s’havia llevat així i que després ho pagava car, perquè es llevava fresc com una rosa però al llarg del dia buf, però mentrestant tot eren flors i violes i no s’adormia a l’hora d’esmorzar i a casa el miraven amb cara de miracle, i parlava i tot en comptes de dir grrrmffrr, i desitjava bon dia abans d’anar a treballar i fer petons o el que tocava, que tingueu un bon dia, ja ens veurem després i faré no sé què com havíem quedat, i tu el dinar i jo el sopar, com sempre, i jo me’n cuido d’això, i allò de la làmpada que ja veureu que fa fum és perquè ahir al vespre, a la nit, quan ja éreu tots al llit, vaig arreglar la ditxosa làmpada i ara ja funciona, però farà una mica de fum però no us espanteu perquè és parafina que vaig haver de posar-hi perquè si no no lliscava el mecanisme, i si us espanteu apagueu-la i ja l’encendré jo després quan torni, i el que havia de fer aquell dia i tal, i tot era un miracle, perquè tot eren coses que altres dies no feia perquè altres dies tot era ffrrrtgg i sense mirar se n’anava moltes vegades sense haver aconseguit esmorzar, i llavors va pujar a l’autobús i no coneixia la gent i es va pensar que no era el seu i va preguntar al conductor i sí que era aquella línia però havia agafat el torn dues o tres vegades més aviat que normalment perquè havia esmorzat i fet totes aquelles prèdiques i magarrufes sorprenents i miraculoses i en canvi havia anat com un coet, i va arribar al despatx i va dir avui és la meva, acabaré allò que et turmenta cada dia i així almenys aquesta setmana compliré els terminis previstos, i efectivament s’hi va posar i va avançar moltíssim les tres primeres hores, però moltíssim i al cap de les tres primeres hores sabeu què va passar?

—Que el Peric es va adormiiiiiir!!

Molt bé, nens, ja podeu sortir al pati.

Doncs és això, llavors va ser quan el Peric va haver de fer un improvisat, i no descartava haver-ne de fer un altre més endavant, vaja, segur, però només de començar l’improvisat va agafar una velocitat terrible i en comptes de deixar-lo a la meitat per continuar aprofitant l’energia fins que arribés una altra crisi de son o arribés tot allò terrible que segur que li passaria més endavant doncs no va poder parar...

I fins aquí, que no havia pensat això que acabava d’escriure i ho va deixar perquè la seva consciència tenia raó.

Improvisat (112)

Ara fa una estona en parlàvem amb A. I ja vaig avisar —sí?, va ser aquí?, va ser en una altra vida?, va ser en un altre bloc, que en tinc tants que ja no sé on sóc, és com els comptes de Twitter, que tinc els meus, tinc els teus... no, els teus no, però sí els seus, i els nostres, i els d’ells, i ja no sé per on anava, as usually.

Això, que en parlava amb A, que si em desperto a les tres o les quatre de la matinada, em puc despertar en plena forma, encara que hagi dormit quatre o cinc hores. En canvi, si em torno a adormir i em desperto quan sona el despertador, doncs no em desperto. Deia em desperto en sentit no literal sinó anafòric, o com es digui. Dic que no em desperto però em llevo, que no sé qui deia ahir que les coses més difícils, si t’obligues a fer-les, si són importants —com ara obligar-te a fer exercici cada dia, deia aquest no sé qui—, doncs que si t’obligues a fer-ho cada dia que al final ho fas cada dia d’esma.

Doncs jo igual, a quarts de set o les set o l’hora que sigui no em desperto, però em llevo; no em desperto, però em dutxo; no em desperto, però em raspallo les dents —sí, em raspallo les dents a primera hora del matí, abans d’esmorzar i no després, una altra estona explicaré per què— i encara m’adormo més —a mi raspallar-me les dents és una de les coses que m’adorm més, de manera que si ja estàs adormit, o més ben dit, si encara dorms tot i que estiguis llevat i dutxat, imagina’t— i, per on anava?, que em llevo però no em desperto fins a les deu, si fa no fa.

O sigui, esmorzo dormint, de manera que a casa ja saben que no paro de donar voltes a la taula i de la taula a la nevera, i de la nevera a l’armari, i de l’armari a la taula, i de la taula a la nevera, i de vegades intenten ajudar-me i jo faig grrrr o brrrrf, i l’autobús per anar al despatx també l’agafo dormint, de manera que més d’un cop m’he equivocat de bus, però com que ens coneixem tots ja m’avisen, ara al bus fins i tot algun cop m’han preguntat si volia seure, horrorrrr —aquí sí que em desperto, esgarrifat, però de seguida torno al meu estat anterior, després de mormolar un no gràcies—, i arribo al despatx que encara dormo, i m’equivoco de clau, i em cau la clau per terra, i un dels nois o de les noies que estudien allà al costat me la plega i me la dóna i fins i tot m’obre la porta ell/a mateix/a, o si d’esma he pitjat el timbre surt C a obrir-me, i arreplega la clau, i el clauer, i un home, i alguna altra cosa que portava aquell home, i el fica dins i llavors si ets fora ja no saps què passa i si ets dins tampoc, tret que siguis C, i així fins a quarts de deu o les deu.

I no sé per què explicava tot això.

El que veig és que explicava tot això, veig la botifarrada d’aquí al damunt, dic que em fa mandra rellegir-ho, però com que m’he posat la norma... ara me’n recordo, què deia d’aquell conductista que llegia ahir —o era ella?— en no sé quin diari que si t’obligues a fer una cosa que no t’agrada al cap d’uns dies, o unes setmanes o no sé quant al final ho fas d’esma.

Doncs jo em penso que ja escric d’esma aquests improvisats, perquè almenys aquest, si el que volia era desvetllar-me per poder treballar una estona —mitja horeta seguida, santa Estudiosa —existeix?—, només et demano mitja horeta... deu minutets de concentració!, perfa, no ha de ser tan difícil!

Re, tan adormit com... Ah, si parlava de les nits i tal. Buenu, en un altre moment, ara faré alguna altra cosa, com ara prendre cafè o endollar-me’n una garrafa.

Improvisat (111)

Dues pàgines, exactament, m’ha durat el cafè. Tinc el 2 aquí al davant. Patètic. I això que al migdia no prenc gaire còctel.

M’ha vingut a veure X, que és un encant, sempre tan amatent a fer-te més passadora la vida. Sempre em pregunta si estic molt enfeinat i jo sempre contesto que no, que ni parlar-ne, perquè tinc molt clar que lo primer és lo primer —què volíeu que escrigués?, “el primer és el primer” com “futbol és futbol”, o bé “la primera cosa és la primera cosa”?—, doncs que dic que no, o potser “una mica”, encara que estigui ficat en una voràgine bestial, que per a mi ara qualsevol cosa és una voràgine bestial perquè no estic gaire fi i...

Ara em subratlla voràgine dues vegades —ara tres—, suposo que deu ser espanyol. I això com es diu?, què és exactament una voràgine espanyola? O vorágine, clar, amb l’accent cap allà, accent “normal” que en diuen ells. Bé, no sé què és exactament vorágine, només sé que m’anava bé posar-lo allà on l’he posat. En fi, les regles impedeixen mirar el diccionari.

Però ara no sé si X segueix aquests improvisats, que això seria horrorós... però no, perquè les regles diuen que les descripcions que faci de les persones i les situacions poden ser maquillades de tal manera que fins i tot el mateix autor dels improvisats gairebé s’oblidi de qui i de què estava parlant, perquè té memòria de peix i més encara si improvisa.

Ho sabeu, no, allò de la memòria de peix? Doncs ara no us ho puc explicar perquè no me’n recordo exactament de com anava, sempre he sigut dolent per als acudits. Perquè això era un acudit, oi?

I ara recordo que més amunt deia que les regles permeten amagar les identitats de les persones i el que no sabíeu, perquè era una regla secreta que fins ara no havia revelat —em penso—, és que les regles permeten dir petites mentides, petites exageracions o bé omissions o bé maquillatges falsos sobre les coses que explica, en fi, inventar-se coses, perquè quan inventes... vull dir quan improvises —potser és el mateix?, m’ha traït el subconscient?, hi ha algun freud a la sala?— és inevitable que inventis coses, perquè si no què dius. Moltes vegades, què dius.

Bé, ja us he confessat el meu petit pecat. N’hi ha més, eh?, però no us els diré tots, almenys avui —els pecats. Per a això ja tinc els meus mitjans. Ostres, com estic avui. En fi, si és a fi de bé...

I per on anava? Ni idea. I ja hem saltat de pàgina? Si que ha anat ràpid. No us puc dir com, de ràpid, perquè no he mirat el rellotge, suposo que devia ser cap a un quart i mig quan m’hi he posat, o poc més tard.

Improvisat (110)

Tenia una estona mentre feia xup-xup la cassola i m’he posat a llegir i m’he quedat clapat. M’he dit, calla, que escriuràs aquell article que et balla pel cap sobre toleràncies i condemnes —algun dia el publicaré, o no, perquè és d’aquells que aixequen butllofes, o com s’hagi de dir, que ara no me’n recordo i la diglòssia... ara anava a escriure ditxosa, però és clar, ditxosa tampoc, bé com se digui—, aquell article que em balla pel cap i també m’he clapat davant la pantalla.

El llibre que llegia era de paper. Concretament, un llibre sobre els nazis —com sempre— però aquest cop de ficció: “Ha tornat”. No llegeixo ficció fins que passa un temps i es continua venent, que llavors ja saps que és bo, i si m’interessa el tema, dons el fullejo a la llibreria, i si dallò el compro.

Però deia que m’he clapat davant el paper... i ara quan escrivia davant he premut la tecla d’estacar les majúscules, o sigui que haig de fer marxa enrere —o marxa enrera, que em penso que podrien ser les dues coses, un dia en vaig parlar amb en Solà i no ens vam acabar d’aclarir, o ara no me’n recordo. Sort que les normes em permeten fer marxa enrere —apa, ara volia escriure enrera per emprenyar i m’ho canvia directament a enrere, quina barra, doncs res, ara ho he canviat tant aquí com a dalt, sobretot a dalt perquè si no no s’entenia. I ara he escrit dos nos —o sigui, dos “no”— seguits i em subratlla el segon, no li agraden les repeticions.

O sigui, m’he clapat davant paper i davant pantalla i ha estat llavors que m’he dit, calla, que faràs una cosa d’aquelles que quan ets al despatx... Espereu un moment que vaig a mirar el xup-xup, que em penso que he deixat el foc massa alt. Ja sóc aquí i no, no us penso dir el que faig, perquè després em surt malament i quedes dallò, en fi, que em fa vergonya.

Doncs deia que m’he dit, faràs un improvisat, i som aquí i devem estar cap al final del full perquè ja no veig el començament, i les regles diuen que quan salta el full ja has d’anar acabant, tot i que les regles no diuen que hagis d’acabar immediatament, com fan algunes persones quan dirigeixen una sessió al Parlament, que de devages diuen “Hauria d’anar acabant”, altres “se li ha acabat el temps”, i altres “Moltes gràcies, senyor/a diputat/ada” o una cosa així, que vol dir que li talla la paraula. Doncs les regles no diuen això últim sinó la primera cosa, però un dia hauré de canviar les regles... I ara he vist aquí al damunt un devages subratllat que hauria de ser vegades, però de vegades em passa això, que em surten dislèxies.

I he dit faràs un improvisat, m’hi he posat i fins aquí, que encara no hem saltat de pàgina, és estrany perquè tenia la impressió que ja havia escrit molt, ah, no, només set minuts, diu el rellotge d’aquí baix, que abans amb l’ordinador antic jo tenia tota aquesta barra de baix a dalt i em semblava més còmode perquè així ho tenies tot a dalt, però amb l’office nou es veu que això no es permet o que no he après com fer-ho, de manera que ara tinc... calla, si això és l’ordinador de casa, que encara és XP, ah no, aquest és el nou, ja és 7, doncs igual que el del despatx, i ostres, ja m’havia saltat la pàgina fa estona!, però vosaltres no ho veieu perquè esteu en un altre món, podríem dir, i després segur que m’ha saltat una altra línia de la segona pàgina cap amunt perquè no sé per quins set sous quan salta de pàgina es veu que no li agrada allò de les línies vídues i òrfenes, i ja sé que es pot canviar, però em fa mandra, perquè al W7 tot és molt complicat de trobar, o a mi m’ho sembla, i ara ja tinc set ratlles, ara vuit, al segon full, de manera que potser que ho deixi.

I no sé si us ho creureu, però m’ha sortit toooota aquesta botifarra de lletres en només... nou minuts, no és rècord però s’hi acosta.

I em subratlla tooooota, esclar. Però ara no “esclar”, que ho vaig “afegir al diccionari”!

Vaig a mirar la cassola. Quina oloreta, mmmm. Bon dilluns de Pasqua.

Improvisat (109)

Es triste de pedir, pero es más triste de robar. Era així, no? Doncs és una cosa similar. Acabes de prendre un cafè —ara fa una hora—, arribes al despatx —avui he vingut al despatx a la tarda, feia dies que no ho feia —feia dies que no ho feia, haha—, però és que avui X, i aquesta X és una incògnita total, feia festa—, et poses els cascos amb tota la bona voluntat del món, comences a corregir àudio, i no passen ni tres quarts que ja clapes damunt el teclat i tot el text queda ple de +++++++++++++++ —avui han sigut +— i encara sort que aquestes miniclapadetes duren poc, un instant —i ara em deixa marcat miniclapadetes i ja ho entenc, no pots posar en un diccionari totes les possibilitats de combinacions perquè llavors el diccionari seria infinit—.

Tot un paràgraf improvisat i com que l’he improvisat lentament, perquè no em venia res i llavors anava escrivint d’esma però a poc a poc, i ara no sé com acabar la frase.

No sé qui parlava l’altre dia, o escrivia, o parlava en una entrevista, o el que sigui però ho vaig sentir o llegir —ostres, que complicat que sóc—, que quan anava a un museu hi anava a veure un quadro. I prou. És això! Quantes vegades ho he dit i la gent no ho entén! Jo vaig a veure un quadro!

Jo ja ho deia! Odio aquesta frase i jo la dic moltes vegades. Doctor Freud —quin saldo de doctor, ja que hi som—, m’haig de preocupar gaire?

Però els quadros. Llavors, si hi ha massa gent, no pots mirar-te allò, aquell quadro, aquella escultura, amb calma, rumiant què em vol dir qui ha fet allò. Perquè qui ha fet aquella obra l’ha feta dedicant-hi moltes hores, potser dies o mesos, i ha estat rumiant què diria a qui se la mirés, i llavors jo vull descobrir allò que m’estan dient i que m’ho han estan dient durant hores. Jo necessito hores per descobrir-ho. I és per això que quan vaig a un museu necessito: que hi hagi poca gent, una, que jo tingui hores per davant, potser no tantes hores com les que hi ha dedicat qui ha pintat allò —posem que parlem d’un quadro—, però hores, perquè cada una de les hores que hi ha dedicat volen dir alguna cosa que jo vull sentir, dues, i no sé si hi ha alguna raó més.

Això d’enumerar les raons d’una explicació pel final m’ha fet recordar J. Quan trobes a faltar una persona la trobes a faltar, és curiós, en detalls, no la persona sencera, almenys a mi em passa. Són com retallets d’una vida, diapositives, fotos amb una mica de moviment, l’abans i el després immediat d’aquella foto. Però ja està, prou. Ara aquest detall, ara aquest altre, si t’hi dediques. Però no la persona sencera. Que curiós.

Hi ha tantes coses curioses.

Dic moltes vegades la paraula curiós. Ja es veu que és una de les preferides. Altres són odiar —em penso que ja n’hem parlat— i, per exemple, encantar. No sé qui em va dir un dia que eren paraules femenines. Quina idiotesa.

Hi ha tanta gent idiota. Odio els idiotes —té alguna cosa a veure idiota i odiar?, un dia ho investigaré— i m’encanten les coses curioses. Que bonic que ho he fet.

Va, tornem-hi.

Improvisat (108)

Hi torno perquè aquesta cosa és terrible. L’altre dia anava de quatre grapes, i encara queia, per casa, per arribar al llit. J, que se n’anava de viatge l’endemà a primera hora, no sabia llavors si s’hauria de quedar o no. Jo li vaig dir que se n’anés, que allò era qüestió d’hores. I efectivament va anar així: J se’n va anar l’endemà i jo l’endemà estava normal –J suposo que es va ocupar d’assegurar-se’n, abans de marxar, quan jo encara dormia.

Ara diu que no es pot dir marxar en comptes de anar-se’n, quina bestiesa. O sigui, no podem dir, quan som en un lloc, que ara marxo, marxo de seguida, marxem. S’han begut l’enteniment, aquesta gent. Enteniment, gent.

Això ja ho he explicat? Perquè em sona molt. Potser era en un altre lloc.

Però estava completament sonat, hi veia doble i tot, completament gat. Ara ja sé què vol dir veure-hi no doble, sinó quàdruple, perquè cada ull anava a la seva. Suposo que a més hi havia un problema a l’oïda, que diu que és el sentit que domina l’equilibri.

Quan beus més del compte passa això. I jo m’havia begut un vas d’aigua amb un còctel que ni t’explico. És una bona idea. Si vols agafar un bon pet, et fots aquest còctel d’aigua amb coses diverses —ja t’explicaré el secret, si vols—. I és divertit, la veritat és que ho vaig trobar divertit. És com quan estàs borratxo d’altres coses, que mentre estàs borratxo ho trobes divertit, però després ve la ressaca. Diuen, perquè jo, l’última vegada que em vaig emborratxar, que va ser també la primera, perquè m’agrada l’alcohol, una cervesa, un bon vi, però màxim una o dues algun dia. I sempre menjant alguna cosa que faci de coixí. Això del coixí és un tòpic però és veritat. Almenys per a mi.

Total, que si vols agafat una bona dallò, t’explico el còctel que no deixa ressaca.

Ara veig aquí dalt un guió de tancament que diu que en català no es fa i no sé per què. A mi m’agradaria fer-lo, és més clar, trobo.

Re, he escrit tot aquesta botifarra sense parar ni un moment i re, continuo tan sonat com al començament.

I abans he anat al dallò, a fer un dallò i omplir el dallò de dallò per poder dallò, que haig de beure molta dallò per no dallò. Ma mare parlava molt d’aquesta manera, i l’enteníem perfectament. Doncs això, que he anat al dallò i només d’aixecar-me, he estat a punt a punt de dallò, m’he hagut d’agafar al dallò per no dallò. Sort que C no m’ha vist. Hehe. C no m’ha vist perquè no hi és, encara està dallò. Però no m’ha vist ningú... Bé, sí que m’han vist, però no s’han espantat perquè saben de què va i ja no s’espanten, només em miren per si les coses van a més. Saben que m’agraden aquestes aventures.

L’important no són aquestes aventures, l’important és que mentrestant no dallò el dallò des de fa bastants dies. Això és el que m’interessa. La resta no.

Ara sí que m’he despertat una mica. Va, marxo. Hehe, marxo. Fote’t.

Improvisat (107)

Con usteeeedeeees, el dormilega Peric.

Vet aquí que una vegada el Peric tenia molta son, de manera que ell mateix es feia dir Peric el Dormilega. I com que tenia molta son es posava a escriure a veure què.

I de vegades el què es tornava re. Com ara. Peric el Dormilega no sap què escriure.

Recorda vagament que l’altre dia se’n va anar a dormir de quatre grapes, perquè no s’aguantava dret, estava totalment gat. Havia begut més del compte?, us demanareu. Escric moltes vegades demanar en comptes de preguntar per dues raons. Una, perquè s’està perdent aquest ús de demanar en comptes de preguntar. Dues, perquè una vegada M em va dir que preguntar era un castellanisme total a la seva terra i que ningú, però ningú, el feia anar, que tothom deia preguntar.

M sempre ha sigut bastant radical. Tant que un dia el Peric, parlant amb X —i aquest X no és d’incògnit, sinó que és un personatge real el nom del qual personatge comença per X—, doncs, Peric parlant amb X van conversar sobre la possibilitat que X tingués alguna malaltia, nousé, una mena de fixació o de mania en sentit morbo —i morbo en sentit original, en aquest cas una forma argòtica.

De vegades he pensat que podria fer aquests improvisats en directe, de cara al públic, o sigui que anessin apareixent les paraules a mesura que les escric. Però no m’hi atreveixo per dues raons: una perquè sóc bastant tímid, o molt. Dues perquè es veurien els trucs, com ara que corregeixo els errors de picatge i les faltes d’ortografia i les errades que no m’assenyala el word —que ara m’assenyalava picatge, no sé per què— corregeixo, deia, perquè, tot i l’errada de picatge —tornem-hi, que pesat— queda una paraula escrita que no és la que volia escriure però queda allà com una paraula diferent però bona, encara que no s’entengui en el context en què apareix. I tres perquè, com vaig dir escric en word per evitar aquelles cometes seques que odio bastant i aquells apòstrofs també rectes i que també odio bastant.

Això que he dit aquí al mig suposo que no s’entén. Un exemple, de la frase anterior. Suposeu que hagués escrit dita en comptes de dit. Quedaria, Això que he dita aquí al mig suposo que no s’entén. I llavors el word no m’ho assenyalaria perquè totes les paraules estan bé però el total no s’entén. Suposo que ara sí que s’entén. Odio quedar com un perfeccionista o com un que sempre vol deixar-ho tot molt ben explicat perquè no sigui mal interpretat.

Això de dir odiar tota l’estona em penso que ho hauria d’odiar, o sigui, de no fer-ho servir tant.

I ara que deia coses que malinterpreto he recordat, de sobte, uns quants fets de la meva vida en què hi va haver malentesos i, directament, cagades meves —perdó, però és la paraula— davant accions lloables d’altres. Però això ho hauré d’explicar un altre dia.

I allò que deia de llegir després d’escriure mata la possibilitat de fer aquests improvisats en directe. Però pensaré una manera de fer-ho. Noooo. Perquè hi ha el tema de la timidesa, que és insuperable.

I ara sí que ho deixo, prou.

Improvisat (106)

Hola. Feia dies que no feia un improvisat. “Feia dies que no feia” ara sembla que queda malament, i en casos com aquest a la millor —vaig trobar això de “a la millor” fa poc en un llibre que em van deixar dels anys 20, de Folch i Torres (Josep M.)—, a la millor, doncs —segur que seguirà sent incorrecte, és clar, com fins fa no gaire aquest “seguir” que acabo de dir —aquest “seguir que acabo de dir”, hehe— era incorrecte com a sinònim de “continua” —i potser ja estic posant molts incisos—, deia, doncs, que a la millor aquell —aquell i no aquest perquè ja queda lluny—, aquell, doncs, “feia dies que no feia” algú l’acompanyaria d’un pedant —ja sé que és una paraula molt, massa, ofensiva, però és la que m’ha vingut al cap ara—, d’un pedant “valgui la redundància”, o “disculpes per la redundàndia”.

I no. Primer perquè no és una redundància, en aquest cas. I segon... ara no me’n recordo, del segon, que burro. Bé, en fi, no és una redundància... Ho escriuré més ràpid i així no me n’oblidaré: no és una redundància perquè en català “fer” l’usem per a moltes coses i no és una redundància perquè perquè sigui una redundància —perquè perquè, no?, ostres, ja dubto de tot— perquè perquè sigui una redundància hi ha d’haver coincidència substantiva, no sé com dir-ho, la mateixa paraula o dues paraules que siguin derivades entre elles —“entre elles” queda fatal, és poc català: cal dir “entre totes dues” o coses així— i que tinguin... no ho sé, no sé com explicar-ho.

El cas és que deia que “fer” té molta productivitat —no sé sí aquesta paraula, productivitat, és adequada aquí, però aprofito aquest incís per dir que quan vaig sentir aquesta paraula aplicada a qüestions de llengua em va fer molta gràcia—, o sigui, es fa servir molt, per a molts fins —abans no sabia mai quan era fi masculí i quan el femení, fins que vaig associar-ne un a finalitat i l’altre a final—, és a dir, que “fer” no s’ha de tenir en compte a l’hora de parlar de redundàncies, és una crossa del català que cal admetre com una cosa adherent, no, no és la paraula, com una cosa substancial, ara, del català, no, tampoc, estructural, em penso que és això, dels fonaments. És impossible que no hi hagi repeticions de “fer” en una mateixa frase, o en moltes frases, més ben dit, o en moltes oracions —oracions en el sentit laic, i això és un incís per ganes de fer incisos, perquè aquí no calia aclarir-ho—, perquè fer és la manera d’expressar un munt de conceptes —ara veig que de vegades he posat cometes i de vegades no, però ara em fa mandra posar més cometes, i a més en molts d’aquests casos no són cometes el que hi va, sinó cursives.

I què més. Ah, sí, que feia dies que no feia improvisats. És clar que podria dir “feia dies que no escrivia un improvisat” i coses d’aquestes, que ara se m’acaba d’ocórrer —ocórrer va bé aquí?, o potser és castellà?, cada cop més odio la diglòssia, ens han fet malbé la llengua, encara que ara diguin que la Marta Rovira semblava que no sabia parlar en castellà, i tant si en sap!, en té el cap ple, el que passa és que potser no està acostumada a fer-lo servir oralment, però de saber-ne, uf, com tothom, si ens tenen —encara— rodejats —envoltats!, ho veieu?—... per on anava, ara.

Que em tremolen els dits, deia. O no ho deia? I ahir al vespre m’hauríeu d’haver vist, ja us ho explicaré una altra estona.

Que sigueu feliços, mentrestant —si és que hi ha algú, aquí. Bon profit.

Improvisat (105)

Ara mateix m’he aixecat de la cadira perquè em semblava que havien trucat a la porta —amb els cascos posats no saps mai si quan sents alguna cosa fora de programa és el timbre de la porta, o el telèfon, o què, o res. Doncs que m’he aixecat i anava per sortir de la peixera on treballo... N’havia parlat de la peixera on treballo? És un despatx d’uns 14 o 16 metres quadrats (deunidó) en un local que no sé quant fa, molt. Bé, sigui com sigui, tot això, peixera i resta de local, no és meu, només l’utilitzo temporalment —la peixera. De vegades demano que em deixin també una sala de reunions que hi ha —no a la peixera :-) en una altra banda del local— per quan tinc reunions amb la gent de la feina o amb grups conspiradors diversos.

Ara vaig a fer un riu, de seguida torno.

Ja hi sóc de nou. He procurat no pensar en el que estava escrivint, per no malmetre l’experiment de l’improvisat. De fet he estat pensant en el que havia fet a primera hora del matí al banc, la clatellada que m’han clavat de l’IVA d’aquest trimestre passat. Quina passada. No sabia el que havia de pagar, no ho tenia enregistrat, i ho hauria de tenir clar, perquè més o menys ja tens al cap el que has facturat durant el trimestre. Però quina passada. M m’ha dit que treballem per pagar impostos. I tant.

Veig que el word em subratlla en vermell, encara, deunidó i esclar. No m’he atrevit a dir-li —al word— que accepti aquestes dues paraules! Que poruc que sóc. Jo que les defenso, i no m’atreveixo a dir-li al word...! Em fa vergonya dir-ho, però encara ara mateix, que he pensat, va li diràs que són bones! Doncs encara no ho faig! No ho sé, com si hi pogués haver dins l’ordinador un poli que vigilés o així. Doncs que es foti el poli... Les he desmarcades! “Afegeix-la al diccionari”, diu. Doncs ja està, ja estan afegides.

Ui, quin paràgraf tan llarg.

I no sé per on anava. Estic una mica trasbalsat, perquè abans, que han trucat a la porta, o que m’ha semblat que trucaven, he estat a punt de caure... No això ja ho has explicat.

En fi, que a aquestes hores vaig borratxo per la vida. Ho has d’acceptar, Peric. Ara em subratlla Peric. Què faig?

No ho sé, ja m’ho pensaré. Peric és com em deia el meu pare quan jo era molt jovenet. No sé si ho havia explicat. Segur que sí, ja em dec estar repetint, amb tants improvisats. Improvisar ja ho té, això.

Bé, i ja està.

Improvisat (104)

Ara enceto un improvisat perquè hi veig doble. O sigui, estic com els borratxos, allò que hi veuen doble, sabeu? Doncs ja sé com és, que hi veig doble i a més camino fent tentines.

Aquesta mena d’efectes secundaris dels còctels que prenc no són estranys. Un còctel, ho vaig mirar l’altre dia, és un conjunt de begudes alcohòliques que surten quan has agitat una coctelera. La típica definició del DIEC que només et serveix si vas a buscar-ne una altra, en aquest cas coctelera. Doncs ho vaig fer i... quina sorpresa —no era cap sorpresa—, miraves coctelera i et remetien a còctel. Són... com és diu allò, tendres, ara no em surt.

Doncs si prens tot el dia còctels, és lògic que hi vegis doble. I això dels còctels em fa pensar en els blogs que porto, diguem-ne els personals, que després n’administro un d’una empresa o institució —ara no els trairé donant pistes.

Hi ha el primer, que ara tinc abandonat, perquè el nom que tenia era horrorós, no sé com se’m va acudir, la veritat. “Info-Reflex”. Provenia d’una revista que havia creat un temps abans, al Geocities de Yahoo! Aquell suport es va tancar, i vaig tenir la mala idea de conservar el nom per al blog que vaig obrir llavor. Info-reflex, quin desastre. Ja veieu que es tractava de donar informacions i de fer reflexions personals, però des del punt de vista periodístic el títol no tenia cap gràcia.

Llavors un bon dia se’m va acudir el que encara tinc ara, del qual ja començo a estar una mica cansadet perquè no li veig gaire el sentit.

No ho sé, potser un dia el canvio i me’n vaig a un altre bloc amb un nom diferent. Potser Info-Reflex, perquè... No, és broma.

Després hi ha el dietari o muscle de llàgrimes aquell, o com se digui, encara que va ser concebut per ajudar altres persones que s’hi trobessin.

Després hi ha aquest, per combatre el son..., no, “la” son i les borratxeres, com la d’ara, que no em passa. Continuo veient-hi doble i només gràcies al word aconsegueixo ajuntar lletres que tinguin algun sentit.

Després n’hi ha un de contes, que com que no m’hi puc dedicar, doncs està parat. Tinc contes fets que només els falta un últim retoc, i després hi ha els que vaig publicar a Relats en català, que fa un temps me’n van dir la xifra de lectures, havia arribat a cent mil —entre tots– i m’animaven a fer-ne més. No sé si és molt o és poc, comparat amb altres.

I després hi ha el normal, el que deia al començament. I no sé si en queda cap més.

Ah, era adorables, una cosa així —allò del IEC. (Ho confesso, hi he estat pensant tota l’estona.)

Improvisat (103)

Ja hi tornem a ser, no hi ha manera. Completament coŀlocat. Un dia ho hauré de provar, de coŀlocar-me, a veure què. Com funciona la cosa, la barreja. Potser seria divertit.

Les aventures d’en Peric, va.

Vet aquí que una vegada en Peric anava coŀlocat. I llavors es va posar a escriure, cosa que segurament no convé fer quan estàs coŀlocat, perquè pots escriure qualsevol tonteria.

I llavors el Peric va recordar com si fos ara... No, no va poder recordar res com si fos ara. Es va quedar en blanc. No sabia què fer. Un dia d’aquests que, pensava, potser no m’hauria d’haver llevat, deia el seu dimoniet, però el seu angelet deia, sí, t’has de llevar, perquè si no et lleves no treballaràs gens i llavors...

I llavors el Peric va recordar com si fos ara el dimoniet i l’angelet que se li apareixien en somnis al capità Haddock —ara no sé si s’escrivia així— en una de les històries de Tintín, a les quals el Peric era molt aficionat, no sols de jovenet sinó també de grandet, tot i que ara feia temps que no els donava un cop d’ull, i això que en tenia la coŀlecció completa, en volums de tres o quatre històries cada volum, que li va regalar M feia moooolts anys, vaja, exactament disset i mig, no són tants, perquè va ser pocs dies després que va haver de canviar de casa i va anar a viure allà on viu encara avui dia.

Perquè el Peric encara és viu a hores d’ara, no us penseu; és vellet i està coŀlocat molts dies, però encara és viu, cosa que no sol passar amb els protagonistes de les històries o aventures de personatges. Normalment són gent que ja és morta o bé són personatges inventats.

Que també podria ser això, podria ser que el Peric fos un personatge inventat. Ui, d’aquí en podríem treure un suc enorme. Enorme, no, els sucs no poden ser enormes, poden ser inacabables, o altres característiques, però jo diria que enormes, enormes, no poden ser-ho.

Un dia al Peric li ballaven els dits al damunt del teclat on escrivia les seves històries —perquè heu de saber que el Peric era molt aficionat a explicar històries, i si m’ho demaneu ben demanat un dia us en explicaré alguna, i sóc incapaç d’escriure “us n’explicaré”, ja m’he perdut una altra vegada.

Sí, li ballaven els dits damunt el teclat escrivint històries —perquè heu de saber que el Peric explicava històries però només les escrivia, no podia explicar-les en veu alta perquè si no aleshores tenia uiuiui i li feia mal, sabeu?, i llavors no podia ni menjar ni parlar ni res i llavors es posava trist. O sigui que era millor per al Peric no explicar històries en veu alta, era millor que les escrivís, i llavors el que feia era això, escriure-les, i n’escrivia moltes, però la majoria les llençava perquè li semblava que no tenien trellat, fins que un dia va dir, ja ho sé, escriuràs històries de les teves, inventades, i les publicaràs en un bloc i llavors...

No això s’ho havia inventat, perquè sí que el Peric escrivia històries absurdes en un bloc, però no era perquè abans les escrivís sinó perquè un dia se li va ocórrer fer-ho a veure què passava, i ho va començar a fer i al cap d’un dies va veure que fer això també li servia per desemboirar el cap quan estava adormit o coŀlocat o...

I llavors el Peric va recordar que algunes obres de gent coneguda diu que s’havien fet quan l’autor estava coŀlocat, i dic “l’autor” i no “l’autor/a” perquè heu de saber que fins fa poc, i em sembla que encara ara, les obres més conegudes i valorades eren gairebé totes fetes per homes, i les que feien les dones, que també en feien, no es tenien en compte i no han passat a la història com les altres, es van oblidar o es van destruir, de vegades justament perquè eren coses fetes per dones, i allò no podia tenir valor. Només excepcionalment s’ha conservat alguna cosa. Però aquesta és una altra història.

I a més, la coŀlocació dels autors de la història era d’una altra mena, era, diguem-ne, una coŀlocació més aviat positiva, activa, creativa, no era dormitiva com la que tenia el Peric. Perquè el Peric escrivia tonteries per desvetllar-se, no pas per això altre.

I llavors l’autor de “Les aventures del Peric” va decidir que ho deixaria córrer, perquè ja havia escrit molt, encara que fos en poc temps, i no servia de res, perquè continuava grogui.

Improvisat (102)

Les aventures del Peric, dèiem, no?

Doncs la d’avui pot començar amb una cosa que se’m va acudir ahir i vaig pensar això pot ser un nou improvisat però com que les regles dels improvisats —un dia les hauré de canviar, el problema és que no sé si me’n recordaré, perquè canviar-les requeriria apuntar-ho abans per pensar-hi quan obri un word word word word uord uord uord —ho escric moltes vegades perquè m’agrada que em subratlli en vermell les paraules que no li agraden— i ara m’adono que he obert uns guions dins d’uns altres guions, i ara aquests ja són els tercers i ja no sé com fer-m’ho...

Doncs tiro pel dret i llavors les regles diuen que no pots apuntar res i que ara m’ha vingut al cap mentre pensava una estratègia.

I ara se m’ha acudit una aventura. Vet aquí que una vegada, fa mooooolt temps, el Peric no podia fer el mort quan es banyava al mar, allà a Castelldefels. I veia com el seu pare feia el mort tanta estona com volia i el pobre Peric no se’n sortia, no surava, li queien les cames i s’ofegava, o s’afogava, que diu R.

I ja no et dic res quan anaven a banyar-se a altres llocs, com ara una piscina que hi havia a casa d’uns coneguts dels pares que hi havia a Collserola, prop de la font de la Budellera. Llavors el pobre Peric encara s’enfonsava més de pressa. I li van dir que s’enfonsava més de pressa perquè al mar hi havia sal i a la piscina no, però ningú li va dir per què no surava ni al mar, més a poc a poc, ni a la piscina. I no s’atrevia a preguntar per què amb sal passava una cosa i sense sal una altra, què tenia a veure la sal amb fer el mort.

Però vet aquí que moooolts anys després, o sigui ara, el Peric va descobrir el perquè d’allò que li passava fa moooolts anys, quan era petit, o mitjà. Doncs ara, que el Peric està prim, molt prim després d’uns quants anys, bastants, molts, de no estar tan prim, i resulta que pesa poc, menys que mai, però pesa encara deunidó, i llavors li han dit que els seus ossos pesaven molt perquè eren molt gruixuts, i els ossos són el que pesa més en un cos.

I llavors el Peric va saber, moooolts anys després, que no podia fer el mort perquè els seus ossos pesaven molt.

I llavors ja no sé què més. Ah, sí, que allà a Castelldefels va passar una anècdota molt divertida que el Peric va viure, però com que no té res a veure amb els ossos sinó només amb Castelldefels haurà de ser el tema d’un altre conte si l’autor dels contes aquests se’n recorda, d’aquest altre conte.

I vet aquí un gat, vet aquí un gos, i aquest conte ja s’ha fos. I ara no sé si eren gat i gos o una altra cosa, però deixem-ho en gat i gos.

Improvisat (101)

Avui serà complicat treballar, perquè si a aquesta hora, gairebé tres quarts d’onze, ja em poso a fer improvisats, imagina’t què serà a quarts d’una o les dues. I a més avui la jornada matinal serà llarga, perquè dino amb T i abans de les tres T no surt mai de la feina. I llavors dinem a corre-cuita perquè T torna a entrar a les quatre i jo me n’aniré cap a casa fins a quarts de vuit, que haig d’anar amb N a cal metge. O metgessa, però a mi m’agrada més dir metge, tant si és ell com si és ella. N té la cara plena de grans i vull saber què passa. O volem saber què passa. (N no llegeix aquest bloc. Ni l’altre. N no sap que jo tinc blocs. No deu saber encara què és un bloc.)

A veure qui ens tocarà avui. Cada dia canvia.

El mal és que a quarts de vuit, sigui qui sigui, portarà una jornada sencera d’atendre pacients, i això rebenta a tothom. A mi mateix em rebenta sense haver fet res de l’altre món —només el més difícil, lluitar contra la son—, i a quarts de vuit del vespre, si no són qüestions estrictes de família, que no em toquin ni em demanin re que salto —o miro cap a l’altra banda—, que ja n’he tingut prou amb sobreviure.

I havíem dit que faríem contes i ja ho veus, quins contes.

Podem fer un conte a partir de les aventures del Peric. Tenim un personatge imaginari que es diu Peric.

Ja ho veig, “Les aventures del Peric”. Sona a anys 50. Bé, ja és això.

Les aventures del Peric.

Vet aquí que una vegada el Peric tenia molta son. El Peric sempre tenia molta son. I sabeu per què? Perquè el Peric era drogoaddicte. Pero ho era de bona fe, o sigui, no era un drogoaddicte dolent, d’aquests que heu vist pel carrer amb una xeringa que es punxen al braç i tot això. (Ai, no, que no puc parlar de xeringues, que P s’esgarrifa només parlar de xeringues o de sang.)

P, fes el favor de no desmaiar-te!

P, quan li han de fer una anàlisi de sang —P, una altra vegada?—, i aprofito ara que està grogui, es desmaia. Només de sentir a parlar d’anàlisi —o analítica, com diuen ara, que modern—, de sang, de xeringues, es desmaia. I llavors quan li han de fer una analítica li diu a la infermera —o a l’infermer, tot i que el Peric, el nostre prota, no ha vist mai cap infermer, almenys visibilitzat (que això també es diu molt), o almenys no han sentit mai l’expressió “metges i infermers”, tot i que hi ha gent que diuen que els masculins engloben tots dos gèneres i per tant no hauria de resultar estrany sentir “metges i infermers”, i sabeu per què no? ho diuen?, perquè és mentida que el masculí englobi tots dos gèneres, és una convenció social creada a partir de... i ara no sé per on anava.

Sí, que P quan li han de fer una analítica —P, prou de desmaiar-te!, em sents?, és una ordre—, diu a la infermera que es desmaiarà només de veure de lluny o sentir a parlar de qualsevol dels estris que es fan servir per a les analítiques —i ja es torna a desmaiar, o ara no, només se li ha posat la cara blaaaanca— es desmaiarà. Ho passa fatal i no hi ha res a fer, passen els anys i igual. És una desgràcia.

I demà, o d’aquí una estona, segurament, més aventures del Peric. O començaran les aventures del Peric, perquè fins ara han estat aventures de P.