És veritat, és divendres tarda, no tinc gaire feina. Però tinc feina, és divendres a la tarda i tinc feina i m’agradaria acabar-la i ha sigut posar-s’hi i clapar-me gairebé des del minut 1. No des del minut 1 exactament, però ja m’enteneu.
I què més puc dir per despertar les neurones. Doncs que les neurones són molt importants, diu que estan interconnectades entre elles, totes, i que a cada instant emeten senyals que d’alguna manera o altra afecten les altres neurones. Però això és molt avorrit i a més ho sap tothom i segurament ho he explicat malament perquè jo sóc de ciències, vull dir de lletres profundes. O sigui, no en tinc ni idea.
I a més això d’aquí dalt semblava una mena de classe d’un indocumentat, que absurd. Però és que no sé què dir, no sé com fer funcionar els dits sense parar, perquè això diuen les regles que has de fer, moure els dits sense parar, perquè si no és trampa, i més que trampa, és trampa contra teu, perquè del que es tracta és de despertar-se a base de, però espera que ara que ha sortit trampa he tingut com un llampec que m’ha vingut i després se n’ha anat i ara ha tornat d’aquell actor que es deia Trampas, bueno, es deia Trampas al cine, esclar, i feia peŀlis de l’oest i tal, i després em penso que en va fer una d’aquelles de Aterriza como puedas, no, de les altres de les d’Aeropuerto, que vist l’èxit que va tenir la primera en van fer un munt com del Rocky, que a mi em va agradar la primera i després què vols que et digui.
Us he dir alguna vegada que durant un temps em vaig dedicar al cine?, no al cine jo, o sigui, no és que jo fes cine, haha, quina bestiesa, jo fer cine, volia dir crítica de cine, però calla que un dia sí que vaig fer cine, gairebé vint-i-quatre hores de filmar al costat d’un director que em va deixar estar al seu costat, i ara confesso que quan he escrit 24 ara l’escric en números per això que us explicaré, que els números aquests del vint al trenta això de la i i els guions fa que m’entrebanqui com em passava amb aquella altra que sé perfectament quina era però que també m’havia d’aturar perquè si no no em sortia.
I tornem a saltar de paràgraf perquè si no faig botifarres i això està molt prohibit per les nor... això em penso que ja ho he dit tantes vegades per aquí que les mateixes tecles deuen estar avorrides, i calla, que ara recordo la Tecla Sala, aquella senyora que va fer no sé què, em penso que a l’Hospitalet, el d’aquí, no el d’allà baix que quan hi passes per l’autopista ja saps que ets allà perquè sempre corre un vent d’upa que sovint tomba camions i quan vas amb cotxe segurament no et tomba però els dies que fa vent a la resta del territori imaginat allà, i això del territori és divertit perquè els diputats, ministres i ara he dit ministres i això també és per la famosa diglòssia :-) no, no és la diglòssia és una altra cosa que té a veure amb això però que és diferent i ara no sé per què dimonis he vingut a parar aquí si això és un carrer sense fons perquè no sé per on continuar això de la diglòssia, que em sona que ja n’hem parlar per aquí més d’una vegada
però salto paràgraf aprofitant la falta o manca d’idees, espera’t que l’altre dia vaig descobrir o redescobrir vés a saber que mancar, calla que això del descobrir em porta al tòpic del descobriment d’Amèrica, que cágate lorito, com si els europeus haguéssim descobert Amèrica, quins pebrots, i el cas és que es continua parlant així com si fos lo més normal. Això, el que dèiem del lorito.
I què més, poc més perquè ja hi ha hagut el canvi de pàgina i no sé pas per on anàvem ni què puc dir a continuació, era alguna cosa del lorito i sobre el lorito només se m’acudeixen dues coses —dic acudeixen però també es pot dir acuden, que això ho vaig aprendre fa poc, quan dic fa poc vol dir que no va ser quan era jovenet sinó més grandet, acuden, acudeixen, i tot això, em penso que hi ha més formes del verb que, i ara em ve al cap allò de les formes i del sentit que sempre donem a determinades paraules, i ara està parlant la Camacho que la veig de cua d’ull per la pantalla i tot plegat va una mica junt, no sé si m’enteneu, i va deixem-ho que ja estem com sempre i això deu ser masclista com a mínim i jo sempre em vanto de no ser masclista, i de fet vaig defensar públicament aquesta sra. un dia que la van insultar greument, però calla, no continuïs per aquí que és terreny perillós, de manera que ho deixo, tu
divendres, 26 de setembre del 2014
dimarts, 23 de setembre del 2014
Improvisat (166)
He fet uns quants improvisats petits fa una estona, em pensava que m’havien despertat però com gairebé sempre, la cosa només dura cinc minuts.
Aquesta era la idea que tenia al cap quan he obert el full. Que per cert, aquest aquesta que acabo d’escriure em van explicar que no era del tot correcte, que auqesta havia d’estar darrere del que vol substutuir, no darrere. I ara veig que al damunt m’ha subratllat un aquesta mal escrit, i em penso que no he posat cometes en tots aquests aquesta que he escrit, però avui em fa mandra posar cometes, em fa mandra corregir, em fa mandra tot, i ni tan sols estic il•lusionat amb que demà sigui festa per aquí, és a idr a Barcelona, que és la Mercè i la Mercè és la patrona de la ciutat, que hi ha un munt de patrones i patros per aquí, perquè hi ha santa Eulàlia, hi ha la Mercè, hi ha Montserrat, hi ha alguna altra que ara em deixo.
Buf, havia de saltar de patrones però continuo amb el tema, a més no havia de saltar de patrones sinó que havia de saltar de paràgraf però aquestes coses passen les dislèxies de paraules, no sols de lletres sinó de paraules senceres, que et passen d’una banda a l’altra simplement perquè eren el que tenies al cap, però això em penso que no és dislèxia sinó que és una altra cosa que ara, per descomptat o per suposat o com es vulgui dir, i no sé que era el per descomptat. Sí parlàvem de patrones i recordo quer volia dir que d’Eulàlies n’hi ha moltes, ni Eulàlies Eulàlies, ninó Laies, quie és més bonic, i els noms ara, els femenins tenen moltes as, no sé si us hi heu fixat, que hi ha Martes, hi ha Laies, hi ha, hi ha. ara no me’n recordo!, però n’hi ha moltes, que un dia m’hi vaig fixar, en una d’aquestes llistes que posen als diaris de noms més usats i sempre n’hi han molts amb moltes as, però bé dic els diaris però en realitat hauriad e dir l’Idescat, i ara no sé per què faig un improvisat si no em servirà per res, només per llegir el que estic fent cinc o deu minuts més i llavors hauré de tornar aquí i o al Twitter, i això no és sostenible, m’encanta la paraula sostenible quan es refereix a coses com aquesta, a coses que són no tangibles però
quina botifarrada, quin cagarro, hehe, aquí dalt, i no sé què deia, m’he distret amb el cagarro, que segurament encara no s’hi ha trobat un sentit sexual, a la paraula cagarro, perquè quan no és un sentit sexual és ja directament això, escatològic o com li vulgueu dir, i ara dic vulgueu com si això ho llegíos més d’una persona i no en tinc ni idea de si ho llegeix més gent que una, bueno n’hi ha alguna més perqwuè hi ha gent que de vegades m’ho diu i llavors jo em poso verm,ell perquè com que no repasso el que escric si no és per treure faltes d’ortografia, però ja he dit que, ara no sé què he dit sobre l’ortografia, sé que he dit alguna cosa però no la recordo, i fa una estona hew corregit un text en què l’autor, després d’un enunciat llarg i amb moltes comes —no us dic el nom, i ara acabo d’obrir guió que em penso que fa estona que no ho feia, i parlant de fa estona
avui no hi ha manera de recordar cap de les normes principals del improvisats, que una és la de saltar paràgrafs sovint per facilitat la lectura si és que hi ha lectors i/o lectores, això del i/o m’encanta, és bonic, i ara penso que hi ha gent partidària d’apostrofar tot el que dugui una vocal al començament, o sigui que escriurien l’i/o i es quedarien tn amples, tan tranquils, i ara mira cap amunt i veig tantes paraules en vermell que em penso que les correccións aviui les farà sum pare o satia, que això em recorda l’acudit, aquell —últimament només m’expliquen acudits valencians, encara que siguin universls— doncs aquell que diu com se diu la nena?, Tatiana, i vosaltres —era una parella que ella tyenia un bombo que semblava a punt d’explotar, i no sé què deia però aprofito per dir que les ssenyores o les noies amb bombo m’entendreixen que m’agradatria fer un petó a la panxa, però això és clar suposaria una cleca i no m’agraden les cleques especialment a la part esquerra de la cara, que això em sembla que no ho explicat aquí, o sí, segur, perquè és impossible que no ho explique en una conversa amb qui sigui que duri cinc minuts i els improvisats solen durar més
i acabo de saltar la pàgina i això m’ha recordat una altra regla, o dos, que són la de saltar paràgraf i la d’anar pensant en apagar, o en acabar, he dit apagar i també hi va bé, perquè és com un apagar també, i el cap va més de pressa que els dits, encara —peró moltíssim més de pressa, però en una raconet del caparró, fixeuvos quin artista que sóc —avui estiic en plan autostima a tope, deia que en un racó del cap he guardat de fa estona el tema Tatiana, ja ho veieu, que sembla que és impossible guardar res quan escriues tan ràpid com pots però sí, he guardat el tema Tatiana, sabeu per què, perquè recordo la mirada de la Tatiana Cisquella, aquí sí que dono el nom, encar qque normalmen no els dic sinó només la inicial, doncs deia que la Tatiana, i ara no se si acabaré d’explicar l’acudit perquè era un acudit i ara quan he tornat a la Tatiana C. m’ha entrat la pena, però va l’explico, i llavors els altres li diuen, doncs li posarem Tontiopep, i els altres dieuen Tontiopep?, però això és un nom?, i l’altre diu, vosaltres no li heu posat Tatiana a la vostra?, i la Tatiana l’altra, la que deia abans que és la que m’ha recordat l’acudit segur que li agradaria però m’he passat cent pobles, que mira que ´ñes una expressió ben interessant, cent pobles, i encara que no sigui nostra l’hauríem d’incorporar perquè és molt gràfica, però deia cent pobles i no deia perquè eren els cent pobles això em passa per una cosa que em passa que és que els dits van més a poc a poc que la ment oerò potser per això, perquè passa això és perquè com que intentes seguir al màxim de ràpid el que pensa el cap és per això que et despertes i ara recordo que despertar-se servia per a qu?, doncs per a això,per despertar-se una mivca, i avui no corregeixo perquè tinc pressa i a més ja és hora d’acabar
Aquesta era la idea que tenia al cap quan he obert el full. Que per cert, aquest aquesta que acabo d’escriure em van explicar que no era del tot correcte, que auqesta havia d’estar darrere del que vol substutuir, no darrere. I ara veig que al damunt m’ha subratllat un aquesta mal escrit, i em penso que no he posat cometes en tots aquests aquesta que he escrit, però avui em fa mandra posar cometes, em fa mandra corregir, em fa mandra tot, i ni tan sols estic il•lusionat amb que demà sigui festa per aquí, és a idr a Barcelona, que és la Mercè i la Mercè és la patrona de la ciutat, que hi ha un munt de patrones i patros per aquí, perquè hi ha santa Eulàlia, hi ha la Mercè, hi ha Montserrat, hi ha alguna altra que ara em deixo.
Buf, havia de saltar de patrones però continuo amb el tema, a més no havia de saltar de patrones sinó que havia de saltar de paràgraf però aquestes coses passen les dislèxies de paraules, no sols de lletres sinó de paraules senceres, que et passen d’una banda a l’altra simplement perquè eren el que tenies al cap, però això em penso que no és dislèxia sinó que és una altra cosa que ara, per descomptat o per suposat o com es vulgui dir, i no sé que era el per descomptat. Sí parlàvem de patrones i recordo quer volia dir que d’Eulàlies n’hi ha moltes, ni Eulàlies Eulàlies, ninó Laies, quie és més bonic, i els noms ara, els femenins tenen moltes as, no sé si us hi heu fixat, que hi ha Martes, hi ha Laies, hi ha, hi ha. ara no me’n recordo!, però n’hi ha moltes, que un dia m’hi vaig fixar, en una d’aquestes llistes que posen als diaris de noms més usats i sempre n’hi han molts amb moltes as, però bé dic els diaris però en realitat hauriad e dir l’Idescat, i ara no sé per què faig un improvisat si no em servirà per res, només per llegir el que estic fent cinc o deu minuts més i llavors hauré de tornar aquí i o al Twitter, i això no és sostenible, m’encanta la paraula sostenible quan es refereix a coses com aquesta, a coses que són no tangibles però
quina botifarrada, quin cagarro, hehe, aquí dalt, i no sé què deia, m’he distret amb el cagarro, que segurament encara no s’hi ha trobat un sentit sexual, a la paraula cagarro, perquè quan no és un sentit sexual és ja directament això, escatològic o com li vulgueu dir, i ara dic vulgueu com si això ho llegíos més d’una persona i no en tinc ni idea de si ho llegeix més gent que una, bueno n’hi ha alguna més perqwuè hi ha gent que de vegades m’ho diu i llavors jo em poso verm,ell perquè com que no repasso el que escric si no és per treure faltes d’ortografia, però ja he dit que, ara no sé què he dit sobre l’ortografia, sé que he dit alguna cosa però no la recordo, i fa una estona hew corregit un text en què l’autor, després d’un enunciat llarg i amb moltes comes —no us dic el nom, i ara acabo d’obrir guió que em penso que fa estona que no ho feia, i parlant de fa estona
avui no hi ha manera de recordar cap de les normes principals del improvisats, que una és la de saltar paràgrafs sovint per facilitat la lectura si és que hi ha lectors i/o lectores, això del i/o m’encanta, és bonic, i ara penso que hi ha gent partidària d’apostrofar tot el que dugui una vocal al començament, o sigui que escriurien l’i/o i es quedarien tn amples, tan tranquils, i ara mira cap amunt i veig tantes paraules en vermell que em penso que les correccións aviui les farà sum pare o satia, que això em recorda l’acudit, aquell —últimament només m’expliquen acudits valencians, encara que siguin universls— doncs aquell que diu com se diu la nena?, Tatiana, i vosaltres —era una parella que ella tyenia un bombo que semblava a punt d’explotar, i no sé què deia però aprofito per dir que les ssenyores o les noies amb bombo m’entendreixen que m’agradatria fer un petó a la panxa, però això és clar suposaria una cleca i no m’agraden les cleques especialment a la part esquerra de la cara, que això em sembla que no ho explicat aquí, o sí, segur, perquè és impossible que no ho explique en una conversa amb qui sigui que duri cinc minuts i els improvisats solen durar més
i acabo de saltar la pàgina i això m’ha recordat una altra regla, o dos, que són la de saltar paràgraf i la d’anar pensant en apagar, o en acabar, he dit apagar i també hi va bé, perquè és com un apagar també, i el cap va més de pressa que els dits, encara —peró moltíssim més de pressa, però en una raconet del caparró, fixeuvos quin artista que sóc —avui estiic en plan autostima a tope, deia que en un racó del cap he guardat de fa estona el tema Tatiana, ja ho veieu, que sembla que és impossible guardar res quan escriues tan ràpid com pots però sí, he guardat el tema Tatiana, sabeu per què, perquè recordo la mirada de la Tatiana Cisquella, aquí sí que dono el nom, encar qque normalmen no els dic sinó només la inicial, doncs deia que la Tatiana, i ara no se si acabaré d’explicar l’acudit perquè era un acudit i ara quan he tornat a la Tatiana C. m’ha entrat la pena, però va l’explico, i llavors els altres li diuen, doncs li posarem Tontiopep, i els altres dieuen Tontiopep?, però això és un nom?, i l’altre diu, vosaltres no li heu posat Tatiana a la vostra?, i la Tatiana l’altra, la que deia abans que és la que m’ha recordat l’acudit segur que li agradaria però m’he passat cent pobles, que mira que ´ñes una expressió ben interessant, cent pobles, i encara que no sigui nostra l’hauríem d’incorporar perquè és molt gràfica, però deia cent pobles i no deia perquè eren els cent pobles això em passa per una cosa que em passa que és que els dits van més a poc a poc que la ment oerò potser per això, perquè passa això és perquè com que intentes seguir al màxim de ràpid el que pensa el cap és per això que et despertes i ara recordo que despertar-se servia per a qu?, doncs per a això,per despertar-se una mivca, i avui no corregeixo perquè tinc pressa i a més ja és hora d’acabar
dilluns, 22 de setembre del 2014
Improvisat (165)
He dormit malament —suposo que pels dos cafès d’ahir a la tarda, que necessitava estar ben despert— i m’he llevat fantàstic. Aquesta era la idea d’obertura i no en tenia cap més. O si, perquè aquesta idea d’obertura em porta a una altra idea, que és que tot és molt complicat.
Tot és molt complicat, tot és molt complicat. I què més. Estic tan adormit, després d’un matí —fins ara, ben profitós, i sí, ara em ve al cap que els valencians —en general, no sé si tots, perqò pel que he vist o he sentit, deia que els valencians diuen aprofitar en comptes de serveix, o sigui en lloc de dir a veure si això et fa servei diuen a veure si això t’aprofita, o en comptes de dir servir et diuen aprofitar, no ho sé, vaig molt a poc a poc avui, em dono temps per pensar i això no és un improvisat sinó una altra cosa.
Ah, sí, a veure si això m’aprofita :-) per engegar la màquina. No m’agrada l’expressió aprofitar per, és a dir, quan dius he anat a tal lloc i he aprofitat per tal, així, sense pronom, no em faria res que es digués he anat allà i ho he aprofitat per, amb ho, i no acabo d’arrencar, escric coses amb massa sentit i sense embalar-me, que mira que és una paraula ben bonica, embalar-se, i ara que dic bonic penso en maco o en guapo —o maca i guapa, en el meu cas, que sóc hetero—, que no acaben de veure’s prou correctes, i penso en la correcció i no m’agrada que sempre estiguem agafant el diccionari quan els espanyols no agafen el diccionari gairebé mai, només quan juguen al diccionari, hi heu jugat alguna vegada, és divertit quan et toca dius una paraula difícil que agafes del diccionari —la típica paraula que ningú diria que existeix, i els altres han de fer una definició i llavors tots han de votar quina és la definició correcta, la definició correcta també està en un dels papers i llavors qui més vots aconsegueix per a la seva definició és el que guanya i això no funciona perquè estic escrivint coses amb massa sentit, no vull dir que el que escric aquí siguin coses sense sentit i hagin de ser sens sentit
no sé mai quan es poc escapçar sense i dir sens, escapçar, ara que hi caic, no sé si només serveix per a quan treus el cap a algú, o més aviat a alguna cosa, m’agrada això que diuen els diccionaris, algú o alguna cosa, sempre, gairebé, en totes les definicions, això ja ve de Fabra, però avui estic massa amb diccionari i estar amb diccionaris vol dir que no aconsegueixes improvisar en realitat sinó que pretens donar lliçons o alguna cosa similar i això està prohibit en els improvisats perquè vol dir que en realitat no improvises sinó que estàs pensant mentalment en el que diuen els diccionaris, i això d’improvisar diuen les regles que els diccionaris no hi han d’intervenir, que si hi intervenen els diccionaris ja no improvises, i em penso que això ja ho he dit de manera que avui no improviso, no vaig prou de pressa
Tot és molt complicat, tot és molt complicat. I què més. Estic tan adormit, després d’un matí —fins ara, ben profitós, i sí, ara em ve al cap que els valencians —en general, no sé si tots, perqò pel que he vist o he sentit, deia que els valencians diuen aprofitar en comptes de serveix, o sigui en lloc de dir a veure si això et fa servei diuen a veure si això t’aprofita, o en comptes de dir servir et diuen aprofitar, no ho sé, vaig molt a poc a poc avui, em dono temps per pensar i això no és un improvisat sinó una altra cosa.
Ah, sí, a veure si això m’aprofita :-) per engegar la màquina. No m’agrada l’expressió aprofitar per, és a dir, quan dius he anat a tal lloc i he aprofitat per tal, així, sense pronom, no em faria res que es digués he anat allà i ho he aprofitat per, amb ho, i no acabo d’arrencar, escric coses amb massa sentit i sense embalar-me, que mira que és una paraula ben bonica, embalar-se, i ara que dic bonic penso en maco o en guapo —o maca i guapa, en el meu cas, que sóc hetero—, que no acaben de veure’s prou correctes, i penso en la correcció i no m’agrada que sempre estiguem agafant el diccionari quan els espanyols no agafen el diccionari gairebé mai, només quan juguen al diccionari, hi heu jugat alguna vegada, és divertit quan et toca dius una paraula difícil que agafes del diccionari —la típica paraula que ningú diria que existeix, i els altres han de fer una definició i llavors tots han de votar quina és la definició correcta, la definició correcta també està en un dels papers i llavors qui més vots aconsegueix per a la seva definició és el que guanya i això no funciona perquè estic escrivint coses amb massa sentit, no vull dir que el que escric aquí siguin coses sense sentit i hagin de ser sens sentit
no sé mai quan es poc escapçar sense i dir sens, escapçar, ara que hi caic, no sé si només serveix per a quan treus el cap a algú, o més aviat a alguna cosa, m’agrada això que diuen els diccionaris, algú o alguna cosa, sempre, gairebé, en totes les definicions, això ja ve de Fabra, però avui estic massa amb diccionari i estar amb diccionaris vol dir que no aconsegueixes improvisar en realitat sinó que pretens donar lliçons o alguna cosa similar i això està prohibit en els improvisats perquè vol dir que en realitat no improvises sinó que estàs pensant mentalment en el que diuen els diccionaris, i això d’improvisar diuen les regles que els diccionaris no hi han d’intervenir, que si hi intervenen els diccionaris ja no improvises, i em penso que això ja ho he dit de manera que avui no improviso, no vaig prou de pressa
dimecres, 17 de setembre del 2014
La frase d’inici era: «He arribat a les dotze tocades sense...» I, és clar —o no— el que m’ha vingut al cap ha sigut “pestañear”. Maleïda diglòssia. Llavors he anat a l’Optimot i no funcionava. Amb tot això que dic que he fet sóc conscient que he fet trampa, perquè durant un improvisat no es poden consultar diccionaris, ni l’Optimot ni res. Però, em demano —i ara ja fa una estona que estic improvisant, encara que expliqui el que m’ha passat. Em demano... no sé què em demano.
Deia alguna cosa sobre l’obertura, però ja no me’n recordo. Ah, sí, me’n recordo, però no m’enrecordo del que deia l’Optimot, que al final se m’ha obert, deia que al costat de sense parpellejar —que obvi— hi havia una altra cosa que ara no m’enrecordo.
I sóc conscient que fins aquí he fet una mica de trampa respectes a les regles, que manen que no es mirin diccionaris, però jo ho he fet abans i les regles crec que no diuen res sobre l’abans. Dic crec, però hauré de repassar les regles perquè ara no me’n recordo, tot i que ara mateix —ara mateix— podria canviar aquesta regla i dir: es poden canviar regles a mig improvisat i establir que es poden mirar diccionaris durant..., no, no era durant, aquesta regla estava dins de les regles fonamentals, capítol intocable si no és amb dos terços de la cambra, i em sembla difícil, ara com ara, arribar als dos terços de mi mateix, si tantes vegades
salto de paràgraf, tantes vegades no és que sigui dues persones alhora, doctor Jekyl —no sé mai si s’escriu així o d’una altra manera... i ara no sé per què escrivia sobre aquest doctor, però sí que m’enrecordo que el doctor aquest —observeu com no escric de nou el seu nom, perqwuè no sé ben bé com s’escriu, no com el seu company —el seu company en la història, que sí que sé que és el doctor Hill, o míster Hill. O mister Hill, que l’autor era anglès, i fixeu-vos que he dit l’autor i no el nom de l’autor, perquè ara mateix, lamentablement, no em recordo del nom de l’autor.
Però com que no sé per què parlava d’aquest autor i de la seva obra, i ara recordo que es era Poe, doncs Poe, era Poe?, Edgar Allan Poe?, doncs no ho sé!, no me’n recordo, recordo el nom de Poe però, us ho confesso, ara mateix, o ara com ara, que queda més fi i més dallò, més no sé què, anava a dir fabrià, però no, aquest home, el geni de la llengua, Pompeu Fabra —d’aquest autor... no, d’aquest gran autor, o home, o el que sigui que s’ha de dir de Fabra, i ara no sé per què parlava de Fabra.
I avui no és el meu dia, em sembla, perquè ara mateix, sí!, deia ara mateix, o ara com ara, i alguna cosa de la puresa lingüística, i ara acabo d’escriure la paraula més difícil segurament de la llengua catalana —la més difícil d’escriure, lamentable, perquè és una paraula que es refereix a la llengua, i no torno a escriure-la, perquè si l’escrius t’has d’aturar, com abans i això és incompatible... a veure, l’escriuré de nou sense aturar-me, a veure quin nyap surt, linguiiostica, ho veieu, és impossible escriure-la sense aturar-se, almenys jo
salto de paràgraf perquè ara he pensat en les mecanògrafes, que potser l’escriuen sense aturar-se, però jo no sé fer-ho i m’agradaria saver, eh eh, qui dels lectors o les lectores, veus acabo de caure..., però ara miro la pantalla i veig que m’ha subratllat saber, més ben dit saver, i el word té raó esclar, perquè saber va en bé alta i qui es pensi que jo no ho savia... haha, ara era broma, però això de la be alta i baixa m’ha fet pensar que aquests dies la gent parlava de la be baixa referint-se a la v, i era curiós, tota l’estona parlant de la be baixa —que no sé per què s’escriu be baixa i no v baixa, si total..., però ara parlava —me n’enrecordo, tooooma, prodigi de combinació pronominal, deia que la la v baixa era el que sentíem dir tota l’estona, i sabeu què deia la gent tots aquests dies, deia via per no haver de dir v baixa, us ho prometo, jo mateix, en el subconscient, quan anava a dir la v baixa, em deia això és molt lleix, i llavors de manera espontània deia via, per no haver de dir v baixa, que és el que espontàniament em sortia, i ara penso, per què no proposem a l’institut que se’n digui via, de la b baixa, veus, ara he escrit b baixa, que és el correcte segons l’acadèmia nostra, i ara recordo que fa uns dies l’A explicava en un article... no era una entrevista i tinc mania als que diuen article a qualsevol cosa que es publica a la premsa, sigui entrevista, article —d’opinió, i ara veig que no tanco el guió i és més còmode, fas més via haha, ara veig que torno a la via, que recordo que en parlava
salto de paràgraf que veig de cua d’ull que estàvem en pla botifarra, botifarra que a Mallorca és un tipus de gent, el que aquí anomenem la xarxa o allò de l’oasi català, que era un llibre que teníem a casa i que ara no el trobo
però veig que hem saltat de pàgina fa estona i això no pot ser adéu
Deia alguna cosa sobre l’obertura, però ja no me’n recordo. Ah, sí, me’n recordo, però no m’enrecordo del que deia l’Optimot, que al final se m’ha obert, deia que al costat de sense parpellejar —que obvi— hi havia una altra cosa que ara no m’enrecordo.
I sóc conscient que fins aquí he fet una mica de trampa respectes a les regles, que manen que no es mirin diccionaris, però jo ho he fet abans i les regles crec que no diuen res sobre l’abans. Dic crec, però hauré de repassar les regles perquè ara no me’n recordo, tot i que ara mateix —ara mateix— podria canviar aquesta regla i dir: es poden canviar regles a mig improvisat i establir que es poden mirar diccionaris durant..., no, no era durant, aquesta regla estava dins de les regles fonamentals, capítol intocable si no és amb dos terços de la cambra, i em sembla difícil, ara com ara, arribar als dos terços de mi mateix, si tantes vegades
salto de paràgraf, tantes vegades no és que sigui dues persones alhora, doctor Jekyl —no sé mai si s’escriu així o d’una altra manera... i ara no sé per què escrivia sobre aquest doctor, però sí que m’enrecordo que el doctor aquest —observeu com no escric de nou el seu nom, perqwuè no sé ben bé com s’escriu, no com el seu company —el seu company en la història, que sí que sé que és el doctor Hill, o míster Hill. O mister Hill, que l’autor era anglès, i fixeu-vos que he dit l’autor i no el nom de l’autor, perquè ara mateix, lamentablement, no em recordo del nom de l’autor.
Però com que no sé per què parlava d’aquest autor i de la seva obra, i ara recordo que es era Poe, doncs Poe, era Poe?, Edgar Allan Poe?, doncs no ho sé!, no me’n recordo, recordo el nom de Poe però, us ho confesso, ara mateix, o ara com ara, que queda més fi i més dallò, més no sé què, anava a dir fabrià, però no, aquest home, el geni de la llengua, Pompeu Fabra —d’aquest autor... no, d’aquest gran autor, o home, o el que sigui que s’ha de dir de Fabra, i ara no sé per què parlava de Fabra.
I avui no és el meu dia, em sembla, perquè ara mateix, sí!, deia ara mateix, o ara com ara, i alguna cosa de la puresa lingüística, i ara acabo d’escriure la paraula més difícil segurament de la llengua catalana —la més difícil d’escriure, lamentable, perquè és una paraula que es refereix a la llengua, i no torno a escriure-la, perquè si l’escrius t’has d’aturar, com abans i això és incompatible... a veure, l’escriuré de nou sense aturar-me, a veure quin nyap surt, linguiiostica, ho veieu, és impossible escriure-la sense aturar-se, almenys jo
salto de paràgraf perquè ara he pensat en les mecanògrafes, que potser l’escriuen sense aturar-se, però jo no sé fer-ho i m’agradaria saver, eh eh, qui dels lectors o les lectores, veus acabo de caure..., però ara miro la pantalla i veig que m’ha subratllat saber, més ben dit saver, i el word té raó esclar, perquè saber va en bé alta i qui es pensi que jo no ho savia... haha, ara era broma, però això de la be alta i baixa m’ha fet pensar que aquests dies la gent parlava de la be baixa referint-se a la v, i era curiós, tota l’estona parlant de la be baixa —que no sé per què s’escriu be baixa i no v baixa, si total..., però ara parlava —me n’enrecordo, tooooma, prodigi de combinació pronominal, deia que la la v baixa era el que sentíem dir tota l’estona, i sabeu què deia la gent tots aquests dies, deia via per no haver de dir v baixa, us ho prometo, jo mateix, en el subconscient, quan anava a dir la v baixa, em deia això és molt lleix, i llavors de manera espontània deia via, per no haver de dir v baixa, que és el que espontàniament em sortia, i ara penso, per què no proposem a l’institut que se’n digui via, de la b baixa, veus, ara he escrit b baixa, que és el correcte segons l’acadèmia nostra, i ara recordo que fa uns dies l’A explicava en un article... no era una entrevista i tinc mania als que diuen article a qualsevol cosa que es publica a la premsa, sigui entrevista, article —d’opinió, i ara veig que no tanco el guió i és més còmode, fas més via haha, ara veig que torno a la via, que recordo que en parlava
salto de paràgraf que veig de cua d’ull que estàvem en pla botifarra, botifarra que a Mallorca és un tipus de gent, el que aquí anomenem la xarxa o allò de l’oasi català, que era un llibre que teníem a casa i que ara no el trobo
però veig que hem saltat de pàgina fa estona i això no pot ser adéu
dilluns, 15 de setembre del 2014
Improvisat (163)
Em pensava que avui seria un dia difícil però no em pensava que ho fos tant. I això era tot el que m’ha vingut al cap.
Direu, és poca cosa, i us diré, sí, és poca cosa, però quan obres el word per fer un improvisat ho fas —obrir el word—, i ara penso que em fa ràbia gairebé sempre aquest “ho fas” i de seguida en parlaré, perquè ara estava parlant d’una altra cosa... que no recordo quina era.
Bueno, anem al que “ho fas”. Deia, em penso, perquè ara no me’n recordo, però sí que em recordo del fil principal, que és “ho fas”. No sé si he escrit un article sobre el tema, sabeu què passa, que tinc un word amb tot de coses que penso que algun dia hauria o podria publicar al bloc, o a algun dels blocs, i ara no sé què deia, alguna cosa dels blogs, perdó, dels blocs, que no sé perquè en un escrit meu, o en els escrits meus, haig d’escriure “blogs” si allò és meu. Igual com escric bueno. I què, sí, està prohibit, però a casa teva fas el que vols, no?, sí, però ahir en parlàvem amb X i X —noms secrets—, però no perdo el fil, no, no parlaré de secrets, si us ho pensàveu, sinó que parlaré del que estava dient, que ara no sé el que estava dient, ah si, ara, allò de les lleis que jo deia, pots fer el que vulguis tret del cas que vagi contra la llei, i no sé ara per què parlava de lleis.
Doncs hi ha lleis, sí senyora, com aquestes normes que m’obliguen a saltar paràgraf perquè no siguin gaire llargs. Potser la regla diu que haig de saltar de paràgraf quan vulguis...
Ara. I ara que hi caic —que també és pot dir de més maneres com ara que hi penso, ara que hi som, no sé si aquesta és el mateix, i un cop més no sé de què parlava.
Estic més adormit del que pensava, perquè no aconsegueixo, no mentida, sí que m’ho esperava, perquè ahir a la nit vaig anar a dormir a les petites —què, no la sabíeu, aquesta, eh?, doncs jo tampoc fins fa poc, a les petites vol dir a les hores petites, és a dir, la una, les dues, són hores petitones, més petites com ara les DEU, LES DOTZE, ARA HE POSAT LES MAJÚSCULES PERQUÈ VOLIA MARCAR LA GRANDESA DE LES DEU O LES DOTZE, ara les trec, però si hi penses, per què les deu és més gran que les dues, si les dues té quatre lletres, d’acord, potser això vol dir no les paraules sinó el que signifiquen, i ara m’adono que escrit un paràgraf llarg seguint un fil sense perdre’m, deu ser perquè és important el que deia... però fixeu-vos si tinc memòria que ara he escrit deu ser i abans deu o dotze, o sigui un altre deu, i encara hi ha Déu, amb majúscula no sols per mi, que sóc com sóc, sinó perquè ho diuen...
i salto perquè ara he recordat! que abans parlàvem de les regles, de si s’han de complir o no, i jo deia que no sé quines lleis no s’han de complir, o no cal sempre complir-les, però això ho deia respecte a algun punt que no sé, i ara fixa’t’hi, que he dit —ara el word em subratlla aquesta combinació de pronoms, que sí que sé com han d’anar, però ara em fa mandra anar cop endarrere, i ara no sé què deia
Ho aprofito per canviar de paràgraf, que em penso que fa estona que no ho feia, i ara me’n recordo, crec que hem obert per aquí, “ho feia” per substituir la cosa anterior no m’agrada, gairebé sempre es pot dir d’una altra manera, perquè molts cops, si us hi fixeu, el que s’ha dit abans no és una cosa que fas sinó una cosa que, ara sé què deia però no me’n recordo del raonament, i potser ho he publicat i tot, això, però no me’n recordo, hi ha coses que no me’n recordo a mesura que vaig escrivint, o sigui no recordo el que he escrit fa un moment, com ara mateix, que no sé per on anava, i ara hem canviat de pàgina
I paro un moment i veig que les parpelles em cauen gairebé com abans, i ara penso en la casa de les parpelles, que ahir mateix em vam parlar quan tornàvem, ara veig que hi ha alguna cosa de les parpelles que no és la casa, és clar, són les parpelles meves, que cauen, i sí, me’n recordo, parlàvem de la botiga que hi ha a baix de tot, que ara sembla que es traslladen a l’altra banda del carrer, i no sé per què deia això de l’empresa aquesta si em cauen fatal, tampoc em cauen massa... gaire!, bé , gaire bé, que és diferent de gairebé, eh?, bé, aquí e en aquesta frase que acabo d’escriure es veu de seguida, però deia una altra cosa que no sé què és
Me’n vaig a fer gimnàstica, quan dic “gimnàstica vol dir estiraments i tal
Direu, és poca cosa, i us diré, sí, és poca cosa, però quan obres el word per fer un improvisat ho fas —obrir el word—, i ara penso que em fa ràbia gairebé sempre aquest “ho fas” i de seguida en parlaré, perquè ara estava parlant d’una altra cosa... que no recordo quina era.
Bueno, anem al que “ho fas”. Deia, em penso, perquè ara no me’n recordo, però sí que em recordo del fil principal, que és “ho fas”. No sé si he escrit un article sobre el tema, sabeu què passa, que tinc un word amb tot de coses que penso que algun dia hauria o podria publicar al bloc, o a algun dels blocs, i ara no sé què deia, alguna cosa dels blogs, perdó, dels blocs, que no sé perquè en un escrit meu, o en els escrits meus, haig d’escriure “blogs” si allò és meu. Igual com escric bueno. I què, sí, està prohibit, però a casa teva fas el que vols, no?, sí, però ahir en parlàvem amb X i X —noms secrets—, però no perdo el fil, no, no parlaré de secrets, si us ho pensàveu, sinó que parlaré del que estava dient, que ara no sé el que estava dient, ah si, ara, allò de les lleis que jo deia, pots fer el que vulguis tret del cas que vagi contra la llei, i no sé ara per què parlava de lleis.
Doncs hi ha lleis, sí senyora, com aquestes normes que m’obliguen a saltar paràgraf perquè no siguin gaire llargs. Potser la regla diu que haig de saltar de paràgraf quan vulguis...
Ara. I ara que hi caic —que també és pot dir de més maneres com ara que hi penso, ara que hi som, no sé si aquesta és el mateix, i un cop més no sé de què parlava.
Estic més adormit del que pensava, perquè no aconsegueixo, no mentida, sí que m’ho esperava, perquè ahir a la nit vaig anar a dormir a les petites —què, no la sabíeu, aquesta, eh?, doncs jo tampoc fins fa poc, a les petites vol dir a les hores petites, és a dir, la una, les dues, són hores petitones, més petites com ara les DEU, LES DOTZE, ARA HE POSAT LES MAJÚSCULES PERQUÈ VOLIA MARCAR LA GRANDESA DE LES DEU O LES DOTZE, ara les trec, però si hi penses, per què les deu és més gran que les dues, si les dues té quatre lletres, d’acord, potser això vol dir no les paraules sinó el que signifiquen, i ara m’adono que escrit un paràgraf llarg seguint un fil sense perdre’m, deu ser perquè és important el que deia... però fixeu-vos si tinc memòria que ara he escrit deu ser i abans deu o dotze, o sigui un altre deu, i encara hi ha Déu, amb majúscula no sols per mi, que sóc com sóc, sinó perquè ho diuen...
i salto perquè ara he recordat! que abans parlàvem de les regles, de si s’han de complir o no, i jo deia que no sé quines lleis no s’han de complir, o no cal sempre complir-les, però això ho deia respecte a algun punt que no sé, i ara fixa’t’hi, que he dit —ara el word em subratlla aquesta combinació de pronoms, que sí que sé com han d’anar, però ara em fa mandra anar cop endarrere, i ara no sé què deia
Ho aprofito per canviar de paràgraf, que em penso que fa estona que no ho feia, i ara me’n recordo, crec que hem obert per aquí, “ho feia” per substituir la cosa anterior no m’agrada, gairebé sempre es pot dir d’una altra manera, perquè molts cops, si us hi fixeu, el que s’ha dit abans no és una cosa que fas sinó una cosa que, ara sé què deia però no me’n recordo del raonament, i potser ho he publicat i tot, això, però no me’n recordo, hi ha coses que no me’n recordo a mesura que vaig escrivint, o sigui no recordo el que he escrit fa un moment, com ara mateix, que no sé per on anava, i ara hem canviat de pàgina
I paro un moment i veig que les parpelles em cauen gairebé com abans, i ara penso en la casa de les parpelles, que ahir mateix em vam parlar quan tornàvem, ara veig que hi ha alguna cosa de les parpelles que no és la casa, és clar, són les parpelles meves, que cauen, i sí, me’n recordo, parlàvem de la botiga que hi ha a baix de tot, que ara sembla que es traslladen a l’altra banda del carrer, i no sé per què deia això de l’empresa aquesta si em cauen fatal, tampoc em cauen massa... gaire!, bé , gaire bé, que és diferent de gairebé, eh?, bé, aquí e en aquesta frase que acabo d’escriure es veu de seguida, però deia una altra cosa que no sé què és
Me’n vaig a fer gimnàstica, quan dic “gimnàstica vol dir estiraments i tal
dimecres, 10 de setembre del 2014
Improvisats (162)
Titular: no tinc internet per no sé quin motiu. I ja està
Ah sí, també hi ha la cosa aquella... ara no sé què més anava a dir, que formava part del titular, però ja no ve d’aquí, perquè ara mateix ja no recordo ni quin era el titular, cosa que està bé perquè vol dir que estic complint les regles sobre els improvisats. Un dia hauré de compilar les regl... no, això ja ho vaig dir un dia, i precisament una de les regles diuen que no pots repetir allò que ja ha escrit una altra vegada, més ben dit, que recordes haver escrit una altra vegada, perquè una cosa és record... ei, que se m’ha escapat una cosa que he dit, després ho comentaràs, i as usually me n’he oblidat, i ara no sé què més dir. Ah, sí, us prometo que no he mirat amunt
salto de paràgraf perquè ho diuen l... això no es pot dir perquè ja ho he dit, que les regles prohibeix... això també ho he dit, però és clar si cada vegada que recordo o em sembla recordar que les regles diuen tal cosa o tal altra no puc continuar això aviat s’acabarà perquè no em quedarà res més a dir, de manera que em sembla que canviaré les regles i un dels primers canvis serà que no passa res si repeteixes una cosa, com ara aquesta!!: salto de paràgraf
perquè ho diuen les regles, uf, quina comoditat poder improvisat sense estar pensant tota l’estona com una segona consciència a veure si allò ho has dit o no ho has dit, perquè clar llavors allò no és improvisar, perquè una de les regles diu que improvisar vol dir improvisar i no altres coses, perquè si fossin altres coses això es diria: improvisacions i altres coses, i llavors aquí hi podríem encabir de tot, fins i tot anuncis publicitaris, que ara que ho penso un dia hauria de mirar a veure si hi ha algú que em llegeix i llavors anar a can Google a veure si em donen una pasta per això, quina bestiesa!!, ara acabo d’escriure una bestiesa enorme, però es clar si improvises improvises, i llavors és inevitable que et surtin bestieses, no sols com aquesta, que ja no recordo
salto de paràgraf, no recordo... no sé què és el que no recordo, i això em recorda, precisament, l’acudit de la Montserrat i les muntanyes i el metge de la memòria, que ara no el puc explicar perquè m’hauria d’aturar per veure com l’explico per explicar-lo bé, perquè jo tot el que haig d’explicar ho he de rumiar abans, i molt, perquè si no em surten unes coses que després me’n penedeixo moltíssim perquè el que he dit no és el que volia dir, i ja estic bastant despert... però ara recordo que no tinc internet i que m’he posat a llegir i que llegir era el mateix que treb
salto de paràgraf encara que sigui a mitja paraula perquè si no ho faig immediatament que em ve al cap ja no ho faig, molts cops, i ara no sé què és el que no faig ni tampoc el que faig aquí, ah, sí, que no tinc internet, i llegir, sí, ara me’n recordo, que havia de seguir aquí perquè tampoc llegir no em servia de res perquè igualment m’adormia, perquè m’adormo fent qualsevol cosa fins i tot algunes vegades fent un improvisat, però ara no és el cas perquè estic ben despert i ara no sé què més dir i per tant em penso que ho deix, ah no, que no tinc inter, no això ja ho he dit.
Què més? Ah sí, J m’acaba de demanar o preguntar quin tram he agafat i com que em fa vergonya dir-ho doncs li ho he dit de manera improvisada, com aquell qui diu, a la Diagonal i tal, tan bèstia no li ho he dit, però semblant, entre tal i tal, espero que no llegeixi aquest improvisat, no ho crec perquè J no és d’aquelles persones que llegeixen gaires blogs, està en una altra dimensió —més avançada. I ara m’adono que avui no havia utilitzat els guions, cosa rara en mi, perquè és una dèria que tinc, els guions, abans eren els parèntesis, però ara tot, tu, parèntesis, guions, claudàtors —quina paraula més estranya, no?, jo la vaig aprendre no fa gaire, vull dir no fa gaires anys, abans si me l’haguessin dit hauria pensat en un accessori de cotxe o una cosa així
i saltem!, senyores i senyors!, senyores i senyors, o al revés, una combinació, o una modificació del tipus senyores i senyor o senyors i senyora, ara no me’n recordo, però anava d’allò del masculí plural omnicomprensiu, que mira que és una paraula ben estranya, omnicomprensiu, i a més el word me la retalla, i clar, és perquè és un compost i el word no pot tenir totes les possibilitats de compostos, però encara me’n recordo del que deia, omnicomprensiu, que ara faré de mestretites i us diré que omni ve del llatí, omnis omne, si no ho recordo malament, però ara veig que deia mestretites, ara no vull ser mestretites, o una cosa així, i m’ha fet pensar, pensar, jo, hohoho —quin acudit més rovellat—, i no sé què deia de pensar, i això em passa per voler posar guions llargs, idiota, you idiot, això m’agrada dir-m’ho sovint, últimament, fins i tot en veu alta, i no ho sé, sembla com si t’alliberés, et quedes
ja tocava!, i no sé què deia, la veritat, ho confesso, no sé per què a la gent li costa tant dir ho confesso, perdó, si no passa res, home!, o dona! —havia de posar admiració en tots dos perquè si no alguns i algunes, i veus, ja hi som una altra vegada —me’n recordo, i ara no tornis a fer l’idiota amb els guions, doncs ja ho he tornat a fer, you idiot, ara recordo, you idiot, you idiot, però no sé què més dir sobre you idiot.
I em penso que ho deixo córrer perquè veig que no hi ha internet. De manera que deixo acabat l’article i desat sota set claus, les set claus que em recorden altres coses que són set, com els set hostals i les set no sé què que es referien a tenir molta experiència, he begut en set no sé què i he dormit en set hostals, i ara no sé per què parlava d’hostals.
No sé què deia. Dic hostals i hostals em fa pensar en hostalers i hostalers en hostes i els hostes en una paraula, hostes, que no se sap mai si són els amfitrions o els convidats, perquè jo ho he vist de les dues maneres, l’hoste que alberga el vianant i l’hoste que, ara hoste m’ha recordat una altra paraula que no penso dir aquí perquè per mi hi ha coses que no m’agrada fer broma. No m’agrada de debò, i llavors quan em poso seriós és quan dius, va deixa-ho, que si et poses nerviós això acabarà malament. De manera que ho deixo. Punt.
Ah, sí, era això, justament, que guardo l’article sota set claus. I ara sí que punt, que em podria tornar a embalar i no recordarProu!
Ah sí, també hi ha la cosa aquella... ara no sé què més anava a dir, que formava part del titular, però ja no ve d’aquí, perquè ara mateix ja no recordo ni quin era el titular, cosa que està bé perquè vol dir que estic complint les regles sobre els improvisats. Un dia hauré de compilar les regl... no, això ja ho vaig dir un dia, i precisament una de les regles diuen que no pots repetir allò que ja ha escrit una altra vegada, més ben dit, que recordes haver escrit una altra vegada, perquè una cosa és record... ei, que se m’ha escapat una cosa que he dit, després ho comentaràs, i as usually me n’he oblidat, i ara no sé què més dir. Ah, sí, us prometo que no he mirat amunt
salto de paràgraf perquè ho diuen l... això no es pot dir perquè ja ho he dit, que les regles prohibeix... això també ho he dit, però és clar si cada vegada que recordo o em sembla recordar que les regles diuen tal cosa o tal altra no puc continuar això aviat s’acabarà perquè no em quedarà res més a dir, de manera que em sembla que canviaré les regles i un dels primers canvis serà que no passa res si repeteixes una cosa, com ara aquesta!!: salto de paràgraf
perquè ho diuen les regles, uf, quina comoditat poder improvisat sense estar pensant tota l’estona com una segona consciència a veure si allò ho has dit o no ho has dit, perquè clar llavors allò no és improvisar, perquè una de les regles diu que improvisar vol dir improvisar i no altres coses, perquè si fossin altres coses això es diria: improvisacions i altres coses, i llavors aquí hi podríem encabir de tot, fins i tot anuncis publicitaris, que ara que ho penso un dia hauria de mirar a veure si hi ha algú que em llegeix i llavors anar a can Google a veure si em donen una pasta per això, quina bestiesa!!, ara acabo d’escriure una bestiesa enorme, però es clar si improvises improvises, i llavors és inevitable que et surtin bestieses, no sols com aquesta, que ja no recordo
salto de paràgraf, no recordo... no sé què és el que no recordo, i això em recorda, precisament, l’acudit de la Montserrat i les muntanyes i el metge de la memòria, que ara no el puc explicar perquè m’hauria d’aturar per veure com l’explico per explicar-lo bé, perquè jo tot el que haig d’explicar ho he de rumiar abans, i molt, perquè si no em surten unes coses que després me’n penedeixo moltíssim perquè el que he dit no és el que volia dir, i ja estic bastant despert... però ara recordo que no tinc internet i que m’he posat a llegir i que llegir era el mateix que treb
salto de paràgraf encara que sigui a mitja paraula perquè si no ho faig immediatament que em ve al cap ja no ho faig, molts cops, i ara no sé què és el que no faig ni tampoc el que faig aquí, ah, sí, que no tinc internet, i llegir, sí, ara me’n recordo, que havia de seguir aquí perquè tampoc llegir no em servia de res perquè igualment m’adormia, perquè m’adormo fent qualsevol cosa fins i tot algunes vegades fent un improvisat, però ara no és el cas perquè estic ben despert i ara no sé què més dir i per tant em penso que ho deix, ah no, que no tinc inter, no això ja ho he dit.
Què més? Ah sí, J m’acaba de demanar o preguntar quin tram he agafat i com que em fa vergonya dir-ho doncs li ho he dit de manera improvisada, com aquell qui diu, a la Diagonal i tal, tan bèstia no li ho he dit, però semblant, entre tal i tal, espero que no llegeixi aquest improvisat, no ho crec perquè J no és d’aquelles persones que llegeixen gaires blogs, està en una altra dimensió —més avançada. I ara m’adono que avui no havia utilitzat els guions, cosa rara en mi, perquè és una dèria que tinc, els guions, abans eren els parèntesis, però ara tot, tu, parèntesis, guions, claudàtors —quina paraula més estranya, no?, jo la vaig aprendre no fa gaire, vull dir no fa gaires anys, abans si me l’haguessin dit hauria pensat en un accessori de cotxe o una cosa així
i saltem!, senyores i senyors!, senyores i senyors, o al revés, una combinació, o una modificació del tipus senyores i senyor o senyors i senyora, ara no me’n recordo, però anava d’allò del masculí plural omnicomprensiu, que mira que és una paraula ben estranya, omnicomprensiu, i a més el word me la retalla, i clar, és perquè és un compost i el word no pot tenir totes les possibilitats de compostos, però encara me’n recordo del que deia, omnicomprensiu, que ara faré de mestretites i us diré que omni ve del llatí, omnis omne, si no ho recordo malament, però ara veig que deia mestretites, ara no vull ser mestretites, o una cosa així, i m’ha fet pensar, pensar, jo, hohoho —quin acudit més rovellat—, i no sé què deia de pensar, i això em passa per voler posar guions llargs, idiota, you idiot, això m’agrada dir-m’ho sovint, últimament, fins i tot en veu alta, i no ho sé, sembla com si t’alliberés, et quedes
ja tocava!, i no sé què deia, la veritat, ho confesso, no sé per què a la gent li costa tant dir ho confesso, perdó, si no passa res, home!, o dona! —havia de posar admiració en tots dos perquè si no alguns i algunes, i veus, ja hi som una altra vegada —me’n recordo, i ara no tornis a fer l’idiota amb els guions, doncs ja ho he tornat a fer, you idiot, ara recordo, you idiot, you idiot, però no sé què més dir sobre you idiot.
I em penso que ho deixo córrer perquè veig que no hi ha internet. De manera que deixo acabat l’article i desat sota set claus, les set claus que em recorden altres coses que són set, com els set hostals i les set no sé què que es referien a tenir molta experiència, he begut en set no sé què i he dormit en set hostals, i ara no sé per què parlava d’hostals.
No sé què deia. Dic hostals i hostals em fa pensar en hostalers i hostalers en hostes i els hostes en una paraula, hostes, que no se sap mai si són els amfitrions o els convidats, perquè jo ho he vist de les dues maneres, l’hoste que alberga el vianant i l’hoste que, ara hoste m’ha recordat una altra paraula que no penso dir aquí perquè per mi hi ha coses que no m’agrada fer broma. No m’agrada de debò, i llavors quan em poso seriós és quan dius, va deixa-ho, que si et poses nerviós això acabarà malament. De manera que ho deixo. Punt.
Ah, sí, era això, justament, que guardo l’article sota set claus. I ara sí que punt, que em podria tornar a embalar i no recordarProu!
dimecres, 3 de setembre del 2014
Improvisat (161)
Ja havia tancat el blogger i ja estava davant el full ple de lletres Ja havia tancat el blogger i ja estava davant el full ple de lletres que se suposa que he de corregir i he recordat una cosa que m’ha vingut al cap just quan tancava l’improvisat d’aquest matí, que ara no recordo si n’he escrit més d’un aquest matí, però com que les regles prohibeixen taxativament mirar improvisats anteriors, només els números, però no vull perdre el fil, perquè si he obert aquest improvisat abans d’adormir-me una altra vegada, de manera que és un improvisat atípic, perquè normalment els improv... però no!, no i no!, vull escriure sobre una cosa que m’ha vingut al cap molt fort molt fort i que per tant poques vegades l’he oblidat després, la resta del dia, només les estones que m’adormia, però encara ho tinc al cap, i és estrany que no hi hagi pensat quan feia l’improvisat de fa una estona, noooo!, no m’emprenyis, escriu el que volies, doncs el que volia dir, i no em perdo, és que jo diria que hi ha dues maneres de tocar —ara parlo dels abusos que dèiem abans, aquest matí, me’n recordo perfectament—, dues maneres de tocar, el tocar per a mi i el tocar per a l’altre o l’altra. A una criatura li pots fer una carícia sempre que sigui per a ella, perquè aquella criatura se senti més bé, MAI si és per a tu, i ja està dit, potser mal dit però és això, i ja sé que és una regla general i com a regla general deu tenir angles que s’haurien de treballar, però el principi és una mica aquest, em penso. No sé si he dit una bajanada o una cosa massa poc pensada, però és una cosa que tenia al pap, i des de fa temps, i com que aquest matí, que he parlat del tema improvisadament no se m’ha acudit, doncs he dit que quan fes un altre improvisat en parlaria, però esclar, com que els improvisats els improvises, doncs això, però després me n’he enrecordat.
Improvisats (160)
Bestreta. Abans d’aclucar els ulls en aquesta tarda que encara és d’estiu, l’última paraula que han llegit, els ulls, era bestreta. I llavors el títol d’aquest improvisat, és a dir, el que tenia al cap quan he obert el full, era aquest, bestreta, el que passa és que només d’escriure bestreta ja he començat a enrotllar-me, però això és el que volia, enrotllar-me, perquè es tracta d’això, d’enrotllar-se.
Concepte enrotllar-se. Doncs és com desenvolupar-se, una paraula que odio profundament i que gairebé mai trobo adequada en el context en què apareix, doncs és com desenvolupar-se però a la valenciana. I ara em ve al cap allò que dèiem ahir o abans d’ahir de les connotacions que de seguida agafen algunes paraules, que tu dius enrotllar-se i ja immediatament et ve al cap una idea molt concreta del que vol dir enrotllar-se que no té res a veure amb enrotllar-se. O sí, potser sí.
Bé. Deixem-ho. Ara penso que em sembla que han estat més d’un els improvisats en què he parlat de les connotacions normalment sexuals que agafen les paraules, de vegades són sexuals i de vegades escatològiques, quina paraula tan difícil, de fet m’he hagut d’aturar per escriure-la i això les regles no és que ho vegin bé o malament però jo diria que en l’esperit de les regles dels improvisats això d’aturar-se per escriure una paraula no està gaire ben vist, però llavors què poses, en comptes d’escat...
Ara m’ha vingut al cap, i em penso que hauria de canviar més aquesta expressió, venir al cap, i usar sinònims, però si venir al cap és el primer que em ve al cap quan estic improvisant, però no he perdut el fil, deia que m’havia vingut al cap un xistu, fa poc parlava amb no sé qui de si el pare deia xiste , xisto o xistu, i deia xistu, jo diria, però anem cap al xistu que si no no ens sortirem mai
i és molt bo, és un senyor —ara penso que potser és de l’Eugenio i ja el deu saber tothom, però va d’un senyor que va pel carrer, em penso que era així, però jo sóc molt dolent per explicar acudits, acudits és la paraula canònica, però jo fins que no la vaig veure escrita al Cavall F..., ja em despistava, el senyor busca unes ulleres o vol arreglar-se les ulleres i llavors veu una botiga amb allò del rètols de volum que surten cap enfora, ara no em surt com es diuen, potser no es diuen i cada vegada els has de descriure d’una manera diferent, doncs hi ha unes ulleres que potser fan pampallugues, una altra paraula del C... fan pampallugues, o no, i hi entra i veu allà una taula amb tot d’instruments de cirurgia i llavors surt el botigues i l’home diu si li podrien arreglar les ulleres però què abans li diguin què hi fa tot aquell instrumental allà, i el botiguer diu que allà s’hi fan circumcisions, no ulleres, i l’home demana però llavors com és que tenen unes ulleres a fora, i el botiguer diu, doncs què vol que hi posem? I a mi em fa riure molt, la veritat.
Però això ha sortit molt llarg, vull dir això de l’acudit, o el xiste o el xist, que això ho deia el Montilla del Polònia, ara no sé si deia xist o xiste, no, deia xist, el que deia xistu o xiste era mon pare, al cel sia, jo diria que deia xistu —que, esclar, escrit seria xisto.
I amb tant xistu em penso que m’he animat i tot, tu. A veure si dura, tot i que no ho crec perquè avui he fet un règim diferent de còctels i... calla, això ho has explicat, i a més a més avui, però no sé si era aquí o en un altre lloc, o parlant amb C o amb F o... amb C hem tingut una petita discussió a propòsit d’unes cadires, perquè jo sempre busco, Bueno, sempre no, però sovint discutim perquè a mi em va bé, per desvetllar-me, és un dels trucos o trucs que tinc
Però he dit que ho deixava estar.
Concepte enrotllar-se. Doncs és com desenvolupar-se, una paraula que odio profundament i que gairebé mai trobo adequada en el context en què apareix, doncs és com desenvolupar-se però a la valenciana. I ara em ve al cap allò que dèiem ahir o abans d’ahir de les connotacions que de seguida agafen algunes paraules, que tu dius enrotllar-se i ja immediatament et ve al cap una idea molt concreta del que vol dir enrotllar-se que no té res a veure amb enrotllar-se. O sí, potser sí.
Bé. Deixem-ho. Ara penso que em sembla que han estat més d’un els improvisats en què he parlat de les connotacions normalment sexuals que agafen les paraules, de vegades són sexuals i de vegades escatològiques, quina paraula tan difícil, de fet m’he hagut d’aturar per escriure-la i això les regles no és que ho vegin bé o malament però jo diria que en l’esperit de les regles dels improvisats això d’aturar-se per escriure una paraula no està gaire ben vist, però llavors què poses, en comptes d’escat...
Ara m’ha vingut al cap, i em penso que hauria de canviar més aquesta expressió, venir al cap, i usar sinònims, però si venir al cap és el primer que em ve al cap quan estic improvisant, però no he perdut el fil, deia que m’havia vingut al cap un xistu, fa poc parlava amb no sé qui de si el pare deia xiste , xisto o xistu, i deia xistu, jo diria, però anem cap al xistu que si no no ens sortirem mai
i és molt bo, és un senyor —ara penso que potser és de l’Eugenio i ja el deu saber tothom, però va d’un senyor que va pel carrer, em penso que era així, però jo sóc molt dolent per explicar acudits, acudits és la paraula canònica, però jo fins que no la vaig veure escrita al Cavall F..., ja em despistava, el senyor busca unes ulleres o vol arreglar-se les ulleres i llavors veu una botiga amb allò del rètols de volum que surten cap enfora, ara no em surt com es diuen, potser no es diuen i cada vegada els has de descriure d’una manera diferent, doncs hi ha unes ulleres que potser fan pampallugues, una altra paraula del C... fan pampallugues, o no, i hi entra i veu allà una taula amb tot d’instruments de cirurgia i llavors surt el botigues i l’home diu si li podrien arreglar les ulleres però què abans li diguin què hi fa tot aquell instrumental allà, i el botiguer diu que allà s’hi fan circumcisions, no ulleres, i l’home demana però llavors com és que tenen unes ulleres a fora, i el botiguer diu, doncs què vol que hi posem? I a mi em fa riure molt, la veritat.
Però això ha sortit molt llarg, vull dir això de l’acudit, o el xiste o el xist, que això ho deia el Montilla del Polònia, ara no sé si deia xist o xiste, no, deia xist, el que deia xistu o xiste era mon pare, al cel sia, jo diria que deia xistu —que, esclar, escrit seria xisto.
I amb tant xistu em penso que m’he animat i tot, tu. A veure si dura, tot i que no ho crec perquè avui he fet un règim diferent de còctels i... calla, això ho has explicat, i a més a més avui, però no sé si era aquí o en un altre lloc, o parlant amb C o amb F o... amb C hem tingut una petita discussió a propòsit d’unes cadires, perquè jo sempre busco, Bueno, sempre no, però sovint discutim perquè a mi em va bé, per desvetllar-me, és un dels trucos o trucs que tinc
Però he dit que ho deixava estar.
Improvisat (159)
És clar, si ja comences el dia adormit, et posen davant el full en blanc —o tot ple de lletres, que és pitjor—, com t’ho fas?
Per què he començat el dia adormit? Més ben dit, el dia no, perquè al matí estava més despert que altres dies, però el secret per arribar al despatx més clapat del compte és el següent, vinga apunteu-vos-ho: a la nit per descuit prendràs un còctel la meitat de carregat que els altres dies, i llavors aniràs a dormir com cada dia, aniràs a fer dallò en el moment que somniïs un somni que inclou l’angúnia de no trobar un lloc on anar a fer dallò, i quan arribi l’hora de llevar-se final, et llevarem, i llavors esmorzarem normal, però tot seguit de l’esmorzar prendrem un còctel el doble del normal per compensar la fallada de la vigília, sense tenir en compte el que diuen tots els prospectes, per descomptat en espanyol, i això ja em comença a torrar perquè no suporto gaire bé que tots els prospectes de totes les medicines del món que es venen en aquesta península estan en espanyol i només en espanyol i només això ja seria motiu suficient per anar-nos-en i llavors fer una llei que aconsellés que els medicaments han de portar unes instruccions d’ús, incloent-hi allò de
uf només de fer un cop d’ull cap amunt he vist la botifarrada de text que hi havia i m’he dit, això no pot ser, però parlàvem dels prospectes en català de les medecines, que ara recordo que algun fabricant de medecines d’aquest país nostre em penso que era indepe, però les seves medecines no porten el prospecte en català, no dic que hagi de ser en català i prou, perquè el canvi podria resultar per a alguns tan bèstia que els podria agafar un cobriment de cor o qualsevol altre iuiu, i no es tracta que els medicaments causin iuius sinó tot lo contrari, doncs ara no sé com seguir.
Però aprofitem la pausa obligada per l’absència d’idees i fem un canvi de paràgraf que ja tornava a tocar.
I com que continuo sense saber com seguir ho aprofito per fer un altre canvi de paràgraf i així compensem els abusos dels anteriors.
I això dels abusos em porta a pensar en una altra mena d’abusos, i ara em ve al cap una cosa de la qual parlàvem fa uns dies, de la connotació que agafen tot d’una determinades paraules per determinats contextos. I això dels abusos, que ja d’entrada era una paraula connotada de pejorativisme, o com se n’hagi de dir, que aquesta me la subratlla, però parlàvem dels abusos sexuals —això, l’altre dia dèiem lo de les connotacions sexuals, a veure si després me’n recordo d’ananr-hi, perquè ara no m’interessa perdre el fil del que deia, que era el tema abusos, que si fins fa poc era dels capellans ara comencen a sortir per tot arreu, que si professors de gimnàstica, que si polítics, que si pares, que si no sé què més coses perquè em penso que ha sortit el tema abusos sexuals pertot arreu i no parem, i tot això em porta a fer una declaració solemne, que no sé si enganxa gaire amb això dels improvisats però ara m’he posat seriós i dic: no hi ha res de més sagrat en aquest món nostre, vull dir el món dels éssers humans, limitem-nos ara a aquest terreny, no hi ha ningú de més sagrat que els nens, que les nenes, i qui els toqui és digne de... no sé quin càstig ni ha per fer veure a aquests criminals que tota la humanitat queda esquinçada per aquests fets, per aquests crims que crims no és la paraula, no hi ha paraules...
I això ja no és un improvisat sinó una altra cosa de manera que us deixo, perquè no sé mai com s’han de reflectir les llàgrimes sobre el paper o sobre la impressora, et quedes sense paraules
Per què he començat el dia adormit? Més ben dit, el dia no, perquè al matí estava més despert que altres dies, però el secret per arribar al despatx més clapat del compte és el següent, vinga apunteu-vos-ho: a la nit per descuit prendràs un còctel la meitat de carregat que els altres dies, i llavors aniràs a dormir com cada dia, aniràs a fer dallò en el moment que somniïs un somni que inclou l’angúnia de no trobar un lloc on anar a fer dallò, i quan arribi l’hora de llevar-se final, et llevarem, i llavors esmorzarem normal, però tot seguit de l’esmorzar prendrem un còctel el doble del normal per compensar la fallada de la vigília, sense tenir en compte el que diuen tots els prospectes, per descomptat en espanyol, i això ja em comença a torrar perquè no suporto gaire bé que tots els prospectes de totes les medicines del món que es venen en aquesta península estan en espanyol i només en espanyol i només això ja seria motiu suficient per anar-nos-en i llavors fer una llei que aconsellés que els medicaments han de portar unes instruccions d’ús, incloent-hi allò de
uf només de fer un cop d’ull cap amunt he vist la botifarrada de text que hi havia i m’he dit, això no pot ser, però parlàvem dels prospectes en català de les medecines, que ara recordo que algun fabricant de medecines d’aquest país nostre em penso que era indepe, però les seves medecines no porten el prospecte en català, no dic que hagi de ser en català i prou, perquè el canvi podria resultar per a alguns tan bèstia que els podria agafar un cobriment de cor o qualsevol altre iuiu, i no es tracta que els medicaments causin iuius sinó tot lo contrari, doncs ara no sé com seguir.
Però aprofitem la pausa obligada per l’absència d’idees i fem un canvi de paràgraf que ja tornava a tocar.
I com que continuo sense saber com seguir ho aprofito per fer un altre canvi de paràgraf i així compensem els abusos dels anteriors.
I això dels abusos em porta a pensar en una altra mena d’abusos, i ara em ve al cap una cosa de la qual parlàvem fa uns dies, de la connotació que agafen tot d’una determinades paraules per determinats contextos. I això dels abusos, que ja d’entrada era una paraula connotada de pejorativisme, o com se n’hagi de dir, que aquesta me la subratlla, però parlàvem dels abusos sexuals —això, l’altre dia dèiem lo de les connotacions sexuals, a veure si després me’n recordo d’ananr-hi, perquè ara no m’interessa perdre el fil del que deia, que era el tema abusos, que si fins fa poc era dels capellans ara comencen a sortir per tot arreu, que si professors de gimnàstica, que si polítics, que si pares, que si no sé què més coses perquè em penso que ha sortit el tema abusos sexuals pertot arreu i no parem, i tot això em porta a fer una declaració solemne, que no sé si enganxa gaire amb això dels improvisats però ara m’he posat seriós i dic: no hi ha res de més sagrat en aquest món nostre, vull dir el món dels éssers humans, limitem-nos ara a aquest terreny, no hi ha ningú de més sagrat que els nens, que les nenes, i qui els toqui és digne de... no sé quin càstig ni ha per fer veure a aquests criminals que tota la humanitat queda esquinçada per aquests fets, per aquests crims que crims no és la paraula, no hi ha paraules...
I això ja no és un improvisat sinó una altra cosa de manera que us deixo, perquè no sé mai com s’han de reflectir les llàgrimes sobre el paper o sobre la impressora, et quedes sense paraules
dimarts, 2 de setembre del 2014
Improvisats (157)
Home, podríem dir que aquesta és una hora que és més o menys normal que t’agafi la son. A mi i a la tieta.
I què més.
La tieta. A casa en teníem dos, de tietes, una ja es va morir. L’altra és per allà lluny. Una altra cosa són les ties. Hi ha tietes i hi ha ties. Com hi ha tiets i hi ha tios. Ara no vull dir tios ni ties en pla argot —un argot que ja és gairebé llenguatge general—, sinó ties i tios de debò, germans i germanes del pare i de la mare. I tornem-hi, el pare i la mare. És el que diem sempre. Fa poc que vaig parlar d’això, no sé si era aquí, en parlo molt perquè és un tema que almenys teòricament el tinc molt assumit, penso que hauríem d’acostumar-nos a dir mare i pare, i companyia, quan convingui fer aquesta distinció. Més que res per compensar. No dic que s’hagi de bandejar “els pares”... i ara estic escrivint massa a poc a poc i llavors no em desvetllo ni escric tonteries sinó que escric en pla article
i això no és el que diuen les normes, has d’escriure sense parar, sense parar, sense parar, ara això em recorda Nietzsche, no sé si s’escriu així, sí crec que ho he escrit bé però perquè he volgut escriure bé, i llavors he aturat la velocitat, i això no és el que diuen les normes dels improvisats, que prohibeixen moolt taxativament aturar-se, perquè llavors l’improvisat ja no serveix com a improvisat i haurà d’anar ben polidet a un altre lloc.
I això. Això. Ara em recordo, no sé per què dels germans Marx, els còmics, no el senyor Carles i la seva família, que ara no recordo si tenia germans..., veus?, doncs no, germanes i germans. Per què no? No diuen en anglès brothers and sisters, sons and daughtersi el coŀlectiu children, i he tornat a incomplir les normes perquè m’he aturat, però com vols no aturar-te si escrius paraules en un altre idioma?, doncs potser t’hauràs d’acostumar a escriure sense utilitzar paraules d’altres idiomes excepte que et surtin sense pensar-ho, com ara father o son o no sé què més perquè he pensat en la mare i de seguida he vist mentalment que allò tenia una h i que per tant segur segur que m’havia d’aturar, perquè molts cops passa, eh, quan escrius improvisats, que el cap et va més de pressa
salto paràgraf, que fa estona que pensava has de saltar paràgraf has de saltar paràgraf i em penso que deia això, que el cap va més de pressa que els dits i quan arribes amb els dits a allò que has pensat amb el cap doncs ja estàs pensant en una altra cosa i per tant sovint t’oblides de l’anterior
i encara gràcies que hi ha algunes regles dels improvisats que recordo, perquè si no em penso que no les faria anar mai, perquè per canviar de paràgraf molt sovint, si no sempre has de rumiar, i ara ha sortit un sinó o si no que sempre em fa anar de corcoll perquè sovint et trobes que no saps si és un o és l’altre i ara acabo de pensar que he escrit et trobes o em trobo i un amic meu mallorquí dius que això de trobar-se no és català català sinó que és espuri, que s’ha de dir sempre trobar i prou, i ara he tornar a fer mal fet perquè he hagut de pensar aquesta paraula, espuri, perquè si no no m’hauria sortit ni de conya, i ara penso que de conya té un significat diferent en català i en castellà o espanyol, que jo prefereixo dir-se espanyol perquè així ja comences a marcar diferència des del primer moment, i ara quan he escrit marcar diferència de seguida m’ha vingut al cap una altra cosa però no l’he escrit perquè primer, us ho prometo, m’ha sortit diferència i ha sigut després que m’ha vingut al cap paquet, just quan he escrit diferència, i és que ho tinc pensat de fa temps, que cada vegada tenim més sexualitat el llenguatge, a poc a poc anem convertint, no sé si a causa dels mitjans de... no, no ho crec, això és argot, surt del carrer, però no us hi heu fixat, que cada cop hi ha més paraules fins ara innocents que passen a tenir un significat sexual?, i
salto de paràgraf i hauré de començar a pensar a deixar aquest improvisat perquè a més si continuo per aquí per on anava podríem prendre mal i m’he proposat, no sé exactament per què, perquè —per què perquè, hehe— les regles no diuen res d’aquest aspecte concret, algun dia hauré de pensar a modificar les regles i fer com els americans que en principi no tenien cap constitució i després a base d’esmenes i jurisprudències han acabat tenint una constitució com Déu mana, és a dir, molt superior infinitament superior i res a veure amb altres constitucions de més a la vora, que són com paper de vàt... Bueno ja hi som una altra vegada
ho deixo
I què més.
La tieta. A casa en teníem dos, de tietes, una ja es va morir. L’altra és per allà lluny. Una altra cosa són les ties. Hi ha tietes i hi ha ties. Com hi ha tiets i hi ha tios. Ara no vull dir tios ni ties en pla argot —un argot que ja és gairebé llenguatge general—, sinó ties i tios de debò, germans i germanes del pare i de la mare. I tornem-hi, el pare i la mare. És el que diem sempre. Fa poc que vaig parlar d’això, no sé si era aquí, en parlo molt perquè és un tema que almenys teòricament el tinc molt assumit, penso que hauríem d’acostumar-nos a dir mare i pare, i companyia, quan convingui fer aquesta distinció. Més que res per compensar. No dic que s’hagi de bandejar “els pares”... i ara estic escrivint massa a poc a poc i llavors no em desvetllo ni escric tonteries sinó que escric en pla article
i això no és el que diuen les normes, has d’escriure sense parar, sense parar, sense parar, ara això em recorda Nietzsche, no sé si s’escriu així, sí crec que ho he escrit bé però perquè he volgut escriure bé, i llavors he aturat la velocitat, i això no és el que diuen les normes dels improvisats, que prohibeixen moolt taxativament aturar-se, perquè llavors l’improvisat ja no serveix com a improvisat i haurà d’anar ben polidet a un altre lloc.
I això. Això. Ara em recordo, no sé per què dels germans Marx, els còmics, no el senyor Carles i la seva família, que ara no recordo si tenia germans..., veus?, doncs no, germanes i germans. Per què no? No diuen en anglès brothers and sisters, sons and daughtersi el coŀlectiu children, i he tornat a incomplir les normes perquè m’he aturat, però com vols no aturar-te si escrius paraules en un altre idioma?, doncs potser t’hauràs d’acostumar a escriure sense utilitzar paraules d’altres idiomes excepte que et surtin sense pensar-ho, com ara father o son o no sé què més perquè he pensat en la mare i de seguida he vist mentalment que allò tenia una h i que per tant segur segur que m’havia d’aturar, perquè molts cops passa, eh, quan escrius improvisats, que el cap et va més de pressa
salto paràgraf, que fa estona que pensava has de saltar paràgraf has de saltar paràgraf i em penso que deia això, que el cap va més de pressa que els dits i quan arribes amb els dits a allò que has pensat amb el cap doncs ja estàs pensant en una altra cosa i per tant sovint t’oblides de l’anterior
i encara gràcies que hi ha algunes regles dels improvisats que recordo, perquè si no em penso que no les faria anar mai, perquè per canviar de paràgraf molt sovint, si no sempre has de rumiar, i ara ha sortit un sinó o si no que sempre em fa anar de corcoll perquè sovint et trobes que no saps si és un o és l’altre i ara acabo de pensar que he escrit et trobes o em trobo i un amic meu mallorquí dius que això de trobar-se no és català català sinó que és espuri, que s’ha de dir sempre trobar i prou, i ara he tornar a fer mal fet perquè he hagut de pensar aquesta paraula, espuri, perquè si no no m’hauria sortit ni de conya, i ara penso que de conya té un significat diferent en català i en castellà o espanyol, que jo prefereixo dir-se espanyol perquè així ja comences a marcar diferència des del primer moment, i ara quan he escrit marcar diferència de seguida m’ha vingut al cap una altra cosa però no l’he escrit perquè primer, us ho prometo, m’ha sortit diferència i ha sigut després que m’ha vingut al cap paquet, just quan he escrit diferència, i és que ho tinc pensat de fa temps, que cada vegada tenim més sexualitat el llenguatge, a poc a poc anem convertint, no sé si a causa dels mitjans de... no, no ho crec, això és argot, surt del carrer, però no us hi heu fixat, que cada cop hi ha més paraules fins ara innocents que passen a tenir un significat sexual?, i
salto de paràgraf i hauré de començar a pensar a deixar aquest improvisat perquè a més si continuo per aquí per on anava podríem prendre mal i m’he proposat, no sé exactament per què, perquè —per què perquè, hehe— les regles no diuen res d’aquest aspecte concret, algun dia hauré de pensar a modificar les regles i fer com els americans que en principi no tenien cap constitució i després a base d’esmenes i jurisprudències han acabat tenint una constitució com Déu mana, és a dir, molt superior infinitament superior i res a veure amb altres constitucions de més a la vora, que són com paper de vàt... Bueno ja hi som una altra vegada
ho deixo
Improvisats (157)
Home, podríem dir que aquesta és una hora que és més o menys normal que t’agafi la son. A mi i a la tieta.
I què més.
La tieta. A casa en teníem dos, de tietes, una ja es va morir. L’altra és per allà lluny. Una altra cosa són les ties. Hi ha tietes i hi ha ties. Com hi ha tiets i hi ha tios. Ara no vull dir tios ni ties en pla argot —un argot que ja és gairebé llenguatge general—, sinó ties i tios de debò, germans i germanes del pare i de la mare. I tornem-hi, el pare i la mare. És el que diem sempre. Fa poc que vaig parlar d’això, no sé si era aquí, en parlo molt perquè és un tema que almenys teòricament el tinc molt assumit, penso que hauríem d’acostumar-nos a dir mare i pare, i companyia, quan convingui fer aquesta distinció. Més que res per compensar. No dic que s’hagi de bandejar “els pares”... i ara estic escrivint massa a poc a poc i llavors no em desvetllo ni escric tonteries sinó que escric en pla article
i això no és el que diuen les normes, has d’escriure sense parar, sense parar, sense parar, ara això em recorda Nietzsche, no sé si s’escriu així, sí crec que ho he escrit bé però perquè he volgut escriure bé, i llavors he aturat la velocitat, i això no és el que diuen les normes dels improvisats, que prohibeixen moolt taxativament aturar-se, perquè llavors l’improvisat ja no serveix com a improvisat i haurà d’anar ben polidet a un altre lloc.
I això. Això. Ara em recordo, no sé per què dels germans Marx, els còmics, no el senyor Carles i la seva família, que ara no recordo si tenia germans..., veus?, doncs no, germanes i germans. Per què no? No diuen en anglès brothers and sisters, sons and daughtersi el coŀlectiu children, i he tornat a incomplir les normes perquè m’he aturat, però com vols no aturar-te si escrius paraules en un altre idioma?, doncs potser t’hauràs d’acostumar a escriure sense utilitzar paraules d’altres idiomes excepte que et surtin sense pensar-ho, com ara father o son o no sé què més perquè he pensat en la mare i de seguida he vist mentalment que allò tenia una h i que per tant segur segur que m’havia d’aturar, perquè molts cops passa, eh, quan escrius improvisats, que el cap et va més de pressa
salto paràgraf, que fa estona que pensava has de saltar paràgraf has de saltar paràgraf i em penso que deia això, que el cap va més de pressa que els dits i quan arribes amb els dits a allò que has pensat amb el cap doncs ja estàs pensant en una altra cosa i per tant sovint t’oblides de l’anterior
i encara gràcies que hi ha algunes regles dels improvisats que recordo, perquè si no em penso que no les faria anar mai, perquè per canviar de paràgraf molt sovint, si no sempre has de rumiar, i ara ha sortit un sinó o si no que sempre em fa anar de corcoll perquè sovint et trobes que no saps si és un o és l’altre i ara acabo de pensar que he escrit et trobes o em trobo i un amic meu mallorquí dius que això de trobar-se no és català català sinó que és espuri, que s’ha de dir sempre trobar i prou, i ara he tornar a fer mal fet perquè he hagut de pensar aquesta paraula, espuri, perquè si no no m’hauria sortit ni de conya, i ara penso que de conya té un significat diferent en català i en castellà o espanyol, que jo prefereixo dir-se espanyol perquè així ja comences a marcar diferència des del primer moment, i ara quan he escrit marcar diferència de seguida m’ha vingut al cap una altra cosa però no l’he escrit perquè primer, us ho prometo, m’ha sortit diferència i ha sigut després que m’ha vingut al cap paquet, just quan he escrit diferència, i és que ho tinc pensat de fa temps, que cada vegada tenim més sexualitat el llenguatge, a poc a poc anem convertint, no sé si a causa dels mitjans de... no, no ho crec, això és argot, surt del carrer, però no us hi heu fixat, que cada cop hi ha més paraules fins ara innocents que passen a tenir un significat sexual?, i
salto de paràgraf i hauré de començar a pensar a deixar aquest improvisat perquè a més si continuo per aquí per on anava podríem prendre mal i m’he proposat, no sé exactament per què, perquè —per què perquè, hehe— les regles no diuen res d’aquest aspecte concret, algun dia hauré de pensar a modificar les regles i fer com els americans que en principi no tenien cap constitució i després a base d’esmenes i jurisprudències han acabat tenint una constitució com Déu mana, és a dir, molt superior infinitament superior i res a veure amb altres constitucions de més a la vora, que són com paper de vàt... Bueno ja hi som una altra vegada
ho deixo
I què més.
La tieta. A casa en teníem dos, de tietes, una ja es va morir. L’altra és per allà lluny. Una altra cosa són les ties. Hi ha tietes i hi ha ties. Com hi ha tiets i hi ha tios. Ara no vull dir tios ni ties en pla argot —un argot que ja és gairebé llenguatge general—, sinó ties i tios de debò, germans i germanes del pare i de la mare. I tornem-hi, el pare i la mare. És el que diem sempre. Fa poc que vaig parlar d’això, no sé si era aquí, en parlo molt perquè és un tema que almenys teòricament el tinc molt assumit, penso que hauríem d’acostumar-nos a dir mare i pare, i companyia, quan convingui fer aquesta distinció. Més que res per compensar. No dic que s’hagi de bandejar “els pares”... i ara estic escrivint massa a poc a poc i llavors no em desvetllo ni escric tonteries sinó que escric en pla article
i això no és el que diuen les normes, has d’escriure sense parar, sense parar, sense parar, ara això em recorda Nietzsche, no sé si s’escriu així, sí crec que ho he escrit bé però perquè he volgut escriure bé, i llavors he aturat la velocitat, i això no és el que diuen les normes dels improvisats, que prohibeixen moolt taxativament aturar-se, perquè llavors l’improvisat ja no serveix com a improvisat i haurà d’anar ben polidet a un altre lloc.
I això. Això. Ara em recordo, no sé per què dels germans Marx, els còmics, no el senyor Carles i la seva família, que ara no recordo si tenia germans..., veus?, doncs no, germanes i germans. Per què no? No diuen en anglès brothers and sisters, sons and daughtersi el coŀlectiu children, i he tornat a incomplir les normes perquè m’he aturat, però com vols no aturar-te si escrius paraules en un altre idioma?, doncs potser t’hauràs d’acostumar a escriure sense utilitzar paraules d’altres idiomes excepte que et surtin sense pensar-ho, com ara father o son o no sé què més perquè he pensat en la mare i de seguida he vist mentalment que allò tenia una h i que per tant segur segur que m’havia d’aturar, perquè molts cops passa, eh, quan escrius improvisats, que el cap et va més de pressa
salto paràgraf, que fa estona que pensava has de saltar paràgraf has de saltar paràgraf i em penso que deia això, que el cap va més de pressa que els dits i quan arribes amb els dits a allò que has pensat amb el cap doncs ja estàs pensant en una altra cosa i per tant sovint t’oblides de l’anterior
i encara gràcies que hi ha algunes regles dels improvisats que recordo, perquè si no em penso que no les faria anar mai, perquè per canviar de paràgraf molt sovint, si no sempre has de rumiar, i ara ha sortit un sinó o si no que sempre em fa anar de corcoll perquè sovint et trobes que no saps si és un o és l’altre i ara acabo de pensar que he escrit et trobes o em trobo i un amic meu mallorquí dius que això de trobar-se no és català català sinó que és espuri, que s’ha de dir sempre trobar i prou, i ara he tornar a fer mal fet perquè he hagut de pensar aquesta paraula, espuri, perquè si no no m’hauria sortit ni de conya, i ara penso que de conya té un significat diferent en català i en castellà o espanyol, que jo prefereixo dir-se espanyol perquè així ja comences a marcar diferència des del primer moment, i ara quan he escrit marcar diferència de seguida m’ha vingut al cap una altra cosa però no l’he escrit perquè primer, us ho prometo, m’ha sortit diferència i ha sigut després que m’ha vingut al cap paquet, just quan he escrit diferència, i és que ho tinc pensat de fa temps, que cada vegada tenim més sexualitat el llenguatge, a poc a poc anem convertint, no sé si a causa dels mitjans de... no, no ho crec, això és argot, surt del carrer, però no us hi heu fixat, que cada cop hi ha més paraules fins ara innocents que passen a tenir un significat sexual?, i
salto de paràgraf i hauré de començar a pensar a deixar aquest improvisat perquè a més si continuo per aquí per on anava podríem prendre mal i m’he proposat, no sé exactament per què, perquè —per què perquè, hehe— les regles no diuen res d’aquest aspecte concret, algun dia hauré de pensar a modificar les regles i fer com els americans que en principi no tenien cap constitució i després a base d’esmenes i jurisprudències han acabat tenint una constitució com Déu mana, és a dir, molt superior infinitament superior i res a veure amb altres constitucions de més a la vora, que són com paper de vàt... Bueno ja hi som una altra vegada
ho deixo
dilluns, 1 de setembre del 2014
Improvisat 156
He fet de tot, anar a fer una volta, gimnàstica ràpida mirar fotos que m’ha enviat J, mirar el vídeo de la puta i la ramoneta...
I aquest és el títol de l’improvisat i no tinc res més a dir. A veure. C ha vingut al despatx poc després que jo, perquè jo, sabent la que m’esperava amb la son i tal, he decidit “fer coses” abans d’arribar. I C últimament o no ve o ve tard, o sigui que avui gairebé m’enxampa, com li agrada dir, amb els pixats al ventre. No és gaire políticament correcte.
Ara està mal vist ser políticament correcte. No sé qui va escriure una vegada, potser va ser I, jo diria que era a l’Avui a l’última pàgina, o sigui que ja es pot dir que quan he dit I volia dir Isabel-Clara Simó, que abans publicava un articlet ara no sé si a l’última pàgina de l’Avui o al mig, amb els altres articles d’opinió. Jo no estava de vegades d’acord amb ella, però sovint sí... i ara no sé perquè parlava d’ella.
Però sí que recordo els articles de la Montserrat Roig, al cel sia tot i que no era creient, i això li dic sovint a J, que encara que no sigui creient se n’anirà de pet al cel, perquè és molt bona persona, i és això mateix el que penso de moltíssima gent que no són creients, però jo no sé per què no són creients i suposo que ells i elles deuen pensar el mateix dels creients, com és possible...
ara acabo d’escriure ells i elles i molts cops m’he preguntat per què quan desdoblem noms adjectius pronoms etc sempre o quasi sempre posem el masculí en primer lloc, o sigui, diem ells i elles, per exemple, i no elles i ells, ara no em vingueu amb el rotllo del masculí omnicomprensiu, que ara no parlo d’això, parlo de quan aquest desdoblament és necessari pel motiu que sigui, i no sé què més per què aquest ells i ells devia venir d’alguna altra cosa que ara no me’n recordo, i ara truquen per la porta de l’escala de veïns
Era una noia que parlava molt de pressa i m’ensenyava un paper d’Endesa i no sé què volia perquè parlava massa de pressa, i jo no sabia què dir-li perquè improvisant no me’n surto mai, almenys oralment, perquè per escrit sí que me’n surto però ja veieu que me’n surto dient tonteries, de manera que a la noia d’Endesa no li podia dir tonteries. Jo diria que el que li havia de dir era que m’ho enviés per escrit però el que li he dit era que vingués un altre dia, no se m’ha acudit dir-li que m’ho enviés per escrit
I continuo amb el tema de la noia d’Endesa perquè és el que tinc al cap ara i no sé què més dir, però la noia d’Endesa era maca, parlava molt de pressa i era baixeta, de vegades la gent diu una noia bonica però baixeta i jo sempre els dic que s’ha de dir bonica i baixeta, bonica i baixeta, perquè ser baixeta no treu res a ser bonica, i ara penso que ahir jugant amb el twitter amb el twitter vaig estar jugant una estona fent tuits a la babalà i no sé per quin motiu en vaig escriure un sobre la gent que té síndrome de Down i, sí era per un article de I..., no ara també puc dir el nom perquè era al diari, era al Periódico, i era la Isabel Coixet i ara no sé per què parlava de la Isabel Coixet, que a mi només m’agrada, que recordi, la pel•li aquella de la plataforma petrolífera, però no, ara recordo que parlava de la síndrome de Down, down down, ho hauríem d’escriure amb minúscula, com escrivim que aquest té la grip, doncs I escrivia sobre això i era un article que em va agradar molt i salto el paràgraf perquè
bé, ja sabeu per què, no cal repetir-ho, però me’n recordo que parlava de la Isabel Coixet i el seu article ah sí vaig fer una quants tuits sobre l’article seu per dir que valia la pena llegir-lo i vaig estar una estona buscant alguna adreça de tuiter no sé si es diuen adreça allò que poses rere l’ensaimada bueno me’n recordo que vaig escriure els tuits i avui he vist que els de l’associació de gent amb síndrome de doun doun ja està doun ja ho tenim eliminem la doble vu i ja està ja ho tenim catalanitzat i aquest paràgraf
salto i hauré d’acabar l’improvisat perquè ja he saltat de pàgina i m’he despertat una mica a base d’escriure tan ràpid com he pogut amb unes quantes faltes de picatge però les corregiré després només les faltes de picatge i veig que em subratlla picatge però no sé com s’ha de dir però he escrit molt ràpid i ara veig que m’agrada fer-ho de tant en tant perquè em sembla que vaig més de pressa i les comes quan vas tan de pressa com pots són un engorro vull dir un entrebanc i ara penso que els accents tambe ho son i si me'n recordo un altre dia escriure sense accents i fins i tot sense apostrofs valen?
I aquest és el títol de l’improvisat i no tinc res més a dir. A veure. C ha vingut al despatx poc després que jo, perquè jo, sabent la que m’esperava amb la son i tal, he decidit “fer coses” abans d’arribar. I C últimament o no ve o ve tard, o sigui que avui gairebé m’enxampa, com li agrada dir, amb els pixats al ventre. No és gaire políticament correcte.
Ara està mal vist ser políticament correcte. No sé qui va escriure una vegada, potser va ser I, jo diria que era a l’Avui a l’última pàgina, o sigui que ja es pot dir que quan he dit I volia dir Isabel-Clara Simó, que abans publicava un articlet ara no sé si a l’última pàgina de l’Avui o al mig, amb els altres articles d’opinió. Jo no estava de vegades d’acord amb ella, però sovint sí... i ara no sé perquè parlava d’ella.
Però sí que recordo els articles de la Montserrat Roig, al cel sia tot i que no era creient, i això li dic sovint a J, que encara que no sigui creient se n’anirà de pet al cel, perquè és molt bona persona, i és això mateix el que penso de moltíssima gent que no són creients, però jo no sé per què no són creients i suposo que ells i elles deuen pensar el mateix dels creients, com és possible...
ara acabo d’escriure ells i elles i molts cops m’he preguntat per què quan desdoblem noms adjectius pronoms etc sempre o quasi sempre posem el masculí en primer lloc, o sigui, diem ells i elles, per exemple, i no elles i ells, ara no em vingueu amb el rotllo del masculí omnicomprensiu, que ara no parlo d’això, parlo de quan aquest desdoblament és necessari pel motiu que sigui, i no sé què més per què aquest ells i ells devia venir d’alguna altra cosa que ara no me’n recordo, i ara truquen per la porta de l’escala de veïns
Era una noia que parlava molt de pressa i m’ensenyava un paper d’Endesa i no sé què volia perquè parlava massa de pressa, i jo no sabia què dir-li perquè improvisant no me’n surto mai, almenys oralment, perquè per escrit sí que me’n surto però ja veieu que me’n surto dient tonteries, de manera que a la noia d’Endesa no li podia dir tonteries. Jo diria que el que li havia de dir era que m’ho enviés per escrit però el que li he dit era que vingués un altre dia, no se m’ha acudit dir-li que m’ho enviés per escrit
I continuo amb el tema de la noia d’Endesa perquè és el que tinc al cap ara i no sé què més dir, però la noia d’Endesa era maca, parlava molt de pressa i era baixeta, de vegades la gent diu una noia bonica però baixeta i jo sempre els dic que s’ha de dir bonica i baixeta, bonica i baixeta, perquè ser baixeta no treu res a ser bonica, i ara penso que ahir jugant amb el twitter amb el twitter vaig estar jugant una estona fent tuits a la babalà i no sé per quin motiu en vaig escriure un sobre la gent que té síndrome de Down i, sí era per un article de I..., no ara també puc dir el nom perquè era al diari, era al Periódico, i era la Isabel Coixet i ara no sé per què parlava de la Isabel Coixet, que a mi només m’agrada, que recordi, la pel•li aquella de la plataforma petrolífera, però no, ara recordo que parlava de la síndrome de Down, down down, ho hauríem d’escriure amb minúscula, com escrivim que aquest té la grip, doncs I escrivia sobre això i era un article que em va agradar molt i salto el paràgraf perquè
bé, ja sabeu per què, no cal repetir-ho, però me’n recordo que parlava de la Isabel Coixet i el seu article ah sí vaig fer una quants tuits sobre l’article seu per dir que valia la pena llegir-lo i vaig estar una estona buscant alguna adreça de tuiter no sé si es diuen adreça allò que poses rere l’ensaimada bueno me’n recordo que vaig escriure els tuits i avui he vist que els de l’associació de gent amb síndrome de doun doun ja està doun ja ho tenim eliminem la doble vu i ja està ja ho tenim catalanitzat i aquest paràgraf
salto i hauré d’acabar l’improvisat perquè ja he saltat de pàgina i m’he despertat una mica a base d’escriure tan ràpid com he pogut amb unes quantes faltes de picatge però les corregiré després només les faltes de picatge i veig que em subratlla picatge però no sé com s’ha de dir però he escrit molt ràpid i ara veig que m’agrada fer-ho de tant en tant perquè em sembla que vaig més de pressa i les comes quan vas tan de pressa com pots són un engorro vull dir un entrebanc i ara penso que els accents tambe ho son i si me'n recordo un altre dia escriure sense accents i fins i tot sense apostrofs valen?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)