Novament gairebé fent nones davant la pantalla. Així, de sobte, em cau el cap cap endavant, com si m’haguessin donat un cop al clatell. I em desperto també de sobte, preguntant-me què ha passat. Però és clar, només em desvetllo a mitges.
I no sé què dir, això d’aquí dalt em fa l’efecte que ho he explicat mil vegades. A estones, quan veig que no em puc concentrar davant el paper que corregeixo en aquell moment, diguem-ho així —ara és corregir, altres vegades és traduir o escriure coses d’altres, o el que sigui—, a part d’un improvisat com el d’ara també miro de fer altres coses.
Per exemple, vaig escrivint un llarguíssim missatge a G i G, i quan l’acabi, suposo que d’aquí a dues dormidetes o així, els l’enviaré (quina obvietat).
No em surt res de res. I continuo amb el sopor perquè escric mig grogui i, com que no em surt res, doncs no sóc capaç d’escriure seguit, sense parar, teclejant al ritme de les idees que em vénen al cap, que és el que em desperta.
Quina mè d’improvisat, continuo adormit. Però és el que hi ha (o sigui, res). Me’n vaig cap al missatge que deia, a veure si hi ha més sort.
El mal és que ja falta poc per dinar, quin matí més horrorós.
dimecres, 26 de febrer del 2014
dilluns, 24 de febrer del 2014
Improvisat (83)
Ho he provat tot: anar a donar un volt, comprar un sobre d’aquests encoixinats per dins per enviar un llibre i uns retalls de diari a M, que fa temps que els hi volia enviar, enganxar-hi els segells espanyols —fins quan espanyols?—, tirar-lo a la bústia —encara me’n recordo de quan deia bussó—, beure aigua a galet, menjar-me uns cacauets —he estat a punt de posar-hi una h enmig, com em passa també amb els coets—, endreçar el calaix dels mals endreços del despatx que fa anys havia d’endreçar —és petit i ho fet en un no-res— i on hi havia quatre medecines —segur que la meitat caducades però no ho he volgut ni mirar; si al tercer món, o almenys a Colòmbia, on n’envio de tant en tant, se les prenen caducades, per què no em poden servir també a mi?—, targetes de visita moltes segurament de gent que fa mil anys me les va donar —tampoc no he volgut ni mirar-me-les, només les he amuntegat, un altre dia me les miraré i en llençaré, segur, un 90 %—, una maquineta, dos encenedors que no funcionen i que he llençat sobre la marxa, una goma d’esborrar, dos bolígrafs vermells que funcionen perquè fa poc els van fer servir en una reunió de l’A que vam tenir al despatx i que els poso al mig de la taula de reunions amb uns fulls de paper —sempre em demanen com és que hi han aquelles pedres a la vitrina—, i ja no sé què més hi havia al calaix perquè ho he fet ja fa una estona... i ara m’he perdut amb aquesta frase que no sé si es pot dir frase o tirallonga o què.
Doncs re, que he fet tot això i, com sempre, m’he adonat que només funcionaria fer un improvisat. Hauria de trobar altres mecanismes. Al migdia prenc dos cafès i això em dóna corda per a una bona estona de la tarda, i com que ara no m’afecta per a la nit, ni aquests dos del migdia ni el nescafè del matí, doncs vinga, tu, cafè a manta. No m’afecta a la nit perquè, em sembla que ja ho he dit, gràcies a un còctel farmacèutic que em van receptar, dormo com una criatura. Encara sort, no?
I m’ha quedat una cosa pendent que se m’ha acudit quan escrivia la tirallonga de dalt, que és que el símbol % ha d’anar separat de la xifra, i no, com feia jo fins fa molt poc i ho havia corregit i tot en escrits d’altres, ajuntat a la xifra. És a dir, que el símbol % és com el €, que també he corregit centenars de vegades però en aquest cas per separar-lo de la xifra, com ho posaven multituds de clients. Curiós: en un cas sabia sense dubtar-ho que era símbol i havia d’anar separat, el cas de €, i en l’altre ni havia pensat que era símbol, i evidentment ho és, i per tant ha d’anar separat —el cas de %.
No sé si s’entén això, però jo ja m’entenc i és el que m’importa.
Els improvisats són sobretot per a mi. I a més són meus.
Apa.
Doncs re, que he fet tot això i, com sempre, m’he adonat que només funcionaria fer un improvisat. Hauria de trobar altres mecanismes. Al migdia prenc dos cafès i això em dóna corda per a una bona estona de la tarda, i com que ara no m’afecta per a la nit, ni aquests dos del migdia ni el nescafè del matí, doncs vinga, tu, cafè a manta. No m’afecta a la nit perquè, em sembla que ja ho he dit, gràcies a un còctel farmacèutic que em van receptar, dormo com una criatura. Encara sort, no?
I m’ha quedat una cosa pendent que se m’ha acudit quan escrivia la tirallonga de dalt, que és que el símbol % ha d’anar separat de la xifra, i no, com feia jo fins fa molt poc i ho havia corregit i tot en escrits d’altres, ajuntat a la xifra. És a dir, que el símbol % és com el €, que també he corregit centenars de vegades però en aquest cas per separar-lo de la xifra, com ho posaven multituds de clients. Curiós: en un cas sabia sense dubtar-ho que era símbol i havia d’anar separat, el cas de €, i en l’altre ni havia pensat que era símbol, i evidentment ho és, i per tant ha d’anar separat —el cas de %.
No sé si s’entén això, però jo ja m’entenc i és el que m’importa.
Els improvisats són sobretot per a mi. I a més són meus.
Apa.
dissabte, 22 de febrer del 2014
Improvisat (82)
Feia dies que no improvisava i ara, que m’ha quedat lliure una estona imprevista i no sabia què fer m’he dit, per què no t’hi poses?
I he dit una bestiesa, perquè tinc el cap més aviat poc clar... Calla, que per a això eren els improvisats, per despertar el cap quan el tenia poc clar.
Doncs a veure, puc dir que aquesta estona lliure que m’ha fet fer —m’ha permès fer— aquest improvisat té a veure amb una vivència dura d’aquests dies, vivència d’hospital.
I la veritat és que no m’ho puc treure del cap i suposo que per això em surt ara tot i que no tingués cap idea de parlar-ne aquí.
Mai no saps si als grans hospitals, quan al darrere hi ha una facultat de medicina —al darrere no en sentit estricte, o sigui, no parlo del Clínic... i ara m’adono que dient això es redueixen les possibilitats i no m’interessava gens personalitzar... o com es digui això de “personalitzar” quan parles d’ens no humans individuals, persones concretes, sinó de coŀlectius, d’estructures—, quan al darrere en sentit no literal hi ha una facultat i tracten mèdicament un familiar, no saps mai en quin punt s’acaba l’atenció del pacient i en quin punt comença la investigació del cas. O al revés —o a l’inrevés, que deien i no sé si encara diuen al Cavall Fort, i si encara ho diguessin em semblaria fenomenal.
I ara em surt el Cavall Fort. Que estranyets que som, que n’és de complicada la nostra ment. O la meva.
Torno. Retorno al tema. Perquè van passant grups d’estudiants, deu o dotze, a examinar el cas —no del “meu” familiar”, per sort, el del veí d’habitació, però com que et deixen fora pateixes igual, com si fos “el teu”... i a més, què hi fa si és “el teu” o és “el seu”? I examinen el cas i què més? Vull dir, el o la metge expliquen, mireu, això és un no sé què i allò és resultat de tal altra cosa, i compte que no passi allò d’allà, i aquesta llaga i aquest bony són... Quin horror. I això és cada dia, matí i tarda.
Llavors, allà cuiden “el teu malalt” o investiguen? Em direu, o em diran: les dues coses alhora, són compatibles, i si no es fes així no hi hauria manera que les futures generacions de metges veiessin tal cosa i tal altra amb els seus ulls. I això i allò.
No, però s’hauria de poder fer d’alguna altra manera, això no pot ser. I la dignitat?
Després hi ha l’altra gran qüestió, la dels drets de qui és pacient, la dels drets de les famílies, la de les obligacions de les famílies, la Gran Qüestió.
La Gran Qüestió, per mi, no se soluciona amb un sí o un no. El que he vist aquests dies és que cada dia canvies d’opinió, i canvia d’opinió el del costat, i canvia qui fa llit, segons el que veus, sobre la Gran Qüestió. En menys d’un minut he vist com una persona no es deixava fer una cosa, un tractament concret, i al cap de mig minut se’l deixava fer.
La Gran Qüestió. Som el mateix avui que demà? Avui que ahir? Ara que fa mig minut o d’aquí mig minut? La Gran Qüestió.
I no sé què més dir sobre la Gran Qüestió. No en tinc de cap manera les idees clares. Cada cas és cada cas en cada moment.
I he dit una bestiesa, perquè tinc el cap més aviat poc clar... Calla, que per a això eren els improvisats, per despertar el cap quan el tenia poc clar.
Doncs a veure, puc dir que aquesta estona lliure que m’ha fet fer —m’ha permès fer— aquest improvisat té a veure amb una vivència dura d’aquests dies, vivència d’hospital.
I la veritat és que no m’ho puc treure del cap i suposo que per això em surt ara tot i que no tingués cap idea de parlar-ne aquí.
Mai no saps si als grans hospitals, quan al darrere hi ha una facultat de medicina —al darrere no en sentit estricte, o sigui, no parlo del Clínic... i ara m’adono que dient això es redueixen les possibilitats i no m’interessava gens personalitzar... o com es digui això de “personalitzar” quan parles d’ens no humans individuals, persones concretes, sinó de coŀlectius, d’estructures—, quan al darrere en sentit no literal hi ha una facultat i tracten mèdicament un familiar, no saps mai en quin punt s’acaba l’atenció del pacient i en quin punt comença la investigació del cas. O al revés —o a l’inrevés, que deien i no sé si encara diuen al Cavall Fort, i si encara ho diguessin em semblaria fenomenal.
I ara em surt el Cavall Fort. Que estranyets que som, que n’és de complicada la nostra ment. O la meva.
Torno. Retorno al tema. Perquè van passant grups d’estudiants, deu o dotze, a examinar el cas —no del “meu” familiar”, per sort, el del veí d’habitació, però com que et deixen fora pateixes igual, com si fos “el teu”... i a més, què hi fa si és “el teu” o és “el seu”? I examinen el cas i què més? Vull dir, el o la metge expliquen, mireu, això és un no sé què i allò és resultat de tal altra cosa, i compte que no passi allò d’allà, i aquesta llaga i aquest bony són... Quin horror. I això és cada dia, matí i tarda.
Llavors, allà cuiden “el teu malalt” o investiguen? Em direu, o em diran: les dues coses alhora, són compatibles, i si no es fes així no hi hauria manera que les futures generacions de metges veiessin tal cosa i tal altra amb els seus ulls. I això i allò.
No, però s’hauria de poder fer d’alguna altra manera, això no pot ser. I la dignitat?
Després hi ha l’altra gran qüestió, la dels drets de qui és pacient, la dels drets de les famílies, la de les obligacions de les famílies, la Gran Qüestió.
La Gran Qüestió, per mi, no se soluciona amb un sí o un no. El que he vist aquests dies és que cada dia canvies d’opinió, i canvia d’opinió el del costat, i canvia qui fa llit, segons el que veus, sobre la Gran Qüestió. En menys d’un minut he vist com una persona no es deixava fer una cosa, un tractament concret, i al cap de mig minut se’l deixava fer.
La Gran Qüestió. Som el mateix avui que demà? Avui que ahir? Ara que fa mig minut o d’aquí mig minut? La Gran Qüestió.
I no sé què més dir sobre la Gran Qüestió. No en tinc de cap manera les idees clares. Cada cas és cada cas en cada moment.
dissabte, 15 de febrer del 2014
Improvisat (81)
Vaig decidir que els improvisats no els faria gaire rumiats ni elaborats, han de ser tal com ragen, potser amb alguna idea inicial, sense desenvolupar, com ara la primera frase, fins a la coma, d’aquest primer paràgraf. La resta —fàcil— l’he anat improvisant.
Ara truquen.
La trucada m’ha salvat l’improvisat, perquè ara tinc tema, o no sé si això és saltar-se les regles. Coi, si són meves.
Bé, era J, que viu lluny i volia saber les últimes novetats de la family. I re, hem anat comentant coses i això també m’ha desvetllat... de manera que ara potser hauria de deixar l’improvisat, perquè els improvisats eren per desvetllar-me. O no? No, no, ara recordo els primers, o almenys el primer, i no era per la son sinó per fer un exercici que no sé per què se’m va acudir.
Se’m va acudir i ja està, què n’has de fer.
Però després és veritat que la majoria dels improvisats eren per treure’m núvols del cap, físics —son— o anímics —mitja depre, mig desconcert, mitges trepidacions. En fi, per agafar el to. Ara que dic “depre”, ha de quedar clar que quan dic “depre” vull dir depre, allò que no saps què tens o que et lleves raru i tristot. Que això no és res, una depre tal com ve se’n va, depèn dels dies, com si diguéssim.
En canvi, quan parli de “depressió”, si en parlo —no per mi, espero!, sinó per altres—, vol dir depressió de veritat, allò que passes a ser no res i el món sencer et pressiona el pit i només vols morir-te i et fiques al llit i no vols veure ningú ni vols menjar ni beure i no saps per què ni per a què de res i odies tot i tothom i no saps qui ets ni per què ets i només penses en no res i tot és negre o gris fort de formigó i no hi ha cap llum al final del túnel perquè de fet no és un túnel sinó una tomba i no pots pensar ni en no res i no ets ningú i això dura dies i dies i potser mesos i potser anys i potser tota la vida, vida que pot ser molt curta i no arribar a gastar els anys que dic.
Rellegeixo aquest paràgraf i m’agrada. Mira, autoestima. Us prometo que l’he escrit tot seguit —només he tret després les comes que hi havia posat quan ho escrivia, perquè sense comes em sembla més expressiu i més exacte—, deia que l’he escrit a raig perquè és un tema que he seguit de prop i he estudiat força, i perquè he parlat força amb gent que ho ha patit i que ha sobreviscut per poder explicar-ho.
Buf, entre trucada de J i aquesta botifarra que m’acaba de sortir ja puc tirar endavant la resta de la tarda. A veure.
Ara truquen.
La trucada m’ha salvat l’improvisat, perquè ara tinc tema, o no sé si això és saltar-se les regles. Coi, si són meves.
Bé, era J, que viu lluny i volia saber les últimes novetats de la family. I re, hem anat comentant coses i això també m’ha desvetllat... de manera que ara potser hauria de deixar l’improvisat, perquè els improvisats eren per desvetllar-me. O no? No, no, ara recordo els primers, o almenys el primer, i no era per la son sinó per fer un exercici que no sé per què se’m va acudir.
Se’m va acudir i ja està, què n’has de fer.
Però després és veritat que la majoria dels improvisats eren per treure’m núvols del cap, físics —son— o anímics —mitja depre, mig desconcert, mitges trepidacions. En fi, per agafar el to. Ara que dic “depre”, ha de quedar clar que quan dic “depre” vull dir depre, allò que no saps què tens o que et lleves raru i tristot. Que això no és res, una depre tal com ve se’n va, depèn dels dies, com si diguéssim.
En canvi, quan parli de “depressió”, si en parlo —no per mi, espero!, sinó per altres—, vol dir depressió de veritat, allò que passes a ser no res i el món sencer et pressiona el pit i només vols morir-te i et fiques al llit i no vols veure ningú ni vols menjar ni beure i no saps per què ni per a què de res i odies tot i tothom i no saps qui ets ni per què ets i només penses en no res i tot és negre o gris fort de formigó i no hi ha cap llum al final del túnel perquè de fet no és un túnel sinó una tomba i no pots pensar ni en no res i no ets ningú i això dura dies i dies i potser mesos i potser anys i potser tota la vida, vida que pot ser molt curta i no arribar a gastar els anys que dic.
Rellegeixo aquest paràgraf i m’agrada. Mira, autoestima. Us prometo que l’he escrit tot seguit —només he tret després les comes que hi havia posat quan ho escrivia, perquè sense comes em sembla més expressiu i més exacte—, deia que l’he escrit a raig perquè és un tema que he seguit de prop i he estudiat força, i perquè he parlat força amb gent que ho ha patit i que ha sobreviscut per poder explicar-ho.
Buf, entre trucada de J i aquesta botifarra que m’acaba de sortir ja puc tirar endavant la resta de la tarda. A veure.
dijous, 13 de febrer del 2014
Improvisat (80)
Tornem-hi que no ha estat res. Avui hauria de fer aproximadament una dotzena o més d’improvisats, perquè a cada moment començo a pesar fiques. Però em sap greu que si algú llegeix això li doni massa feina per seguir el ritme. Per sort, suposo que no em deu poder seguir ningú. La gent treballa i fa ben fet.
Jo també hauria de treballar però no sé com fer-ho si no em xuto un improvisat que contraresti els xuts de pastillamenta que em xuto cada dia. Matí migdia i vespre, no fos cas que pel camí es perdés algun efecte. Dels secundaris, vull dir, que dels altres ja em va bé que no hi hagi forats d’efecte curatiu.
No sé si s’entén gaire, això que acabo d’escriure. Improvisar té aquestes coses, que vas escrivint i no saps ben bé com dir el que vols dir, i llavors ho dius tal com raja, tu, que es tracta d’escriure ràpid i no entretenir-se perquè si t’hi entretens es perden els efectes d’aquest xute paraŀlel.
I què més. Doncs que tot això em produeix efectes estranys, com ara estar tot el dia amb sensació de pressa perquè, és clar (esclar, vull dir; el que passa és que de vegades m’agrada escriure aquestes coses de manera antiga perquè també em sap greu que es perdin aquelles fórmules tan entranyables que vam aprendre quan anàvem a escola), deia, amb sensació de pressa perquè com que no et treus la feina diguem-ne laboral de sobre, i a més a més hi ha les feines de cada dia que també se’t mengen, doncs llavors tu ets el menjat per totes bandes: menjat, rosegat, esmicolat, no sé què.
Quin mal rotllo. Espero que em disculpin els que m’envolten. Perdoni, senyor, perdoni, senyora, és que sóc un drogoaddicte i “es mekhor de pedir que de robar”, ara no sé com ho diuen. I llavors “pido” disculpes. Vaig de bòlit perquè els xutes de cada dia em fan pensar que haig d’anar de bòlid, no em deixen pensar amb el cap fred, vaja, que és com he pensat sempre.
Ara he d’aprendre a pensar d’una altra manera.
A veure si aguanto deu minuts més corregint rotllos —quan dic rotllos vull dir rotllos manuscrits, d’aquells papirs que s’enrotllaven, no és una paraula pejorativa, vull dir, ara que no se m’enfadin els clients si això mai arriba a orelles d’algú.
Jo també hauria de treballar però no sé com fer-ho si no em xuto un improvisat que contraresti els xuts de pastillamenta que em xuto cada dia. Matí migdia i vespre, no fos cas que pel camí es perdés algun efecte. Dels secundaris, vull dir, que dels altres ja em va bé que no hi hagi forats d’efecte curatiu.
No sé si s’entén gaire, això que acabo d’escriure. Improvisar té aquestes coses, que vas escrivint i no saps ben bé com dir el que vols dir, i llavors ho dius tal com raja, tu, que es tracta d’escriure ràpid i no entretenir-se perquè si t’hi entretens es perden els efectes d’aquest xute paraŀlel.
I què més. Doncs que tot això em produeix efectes estranys, com ara estar tot el dia amb sensació de pressa perquè, és clar (esclar, vull dir; el que passa és que de vegades m’agrada escriure aquestes coses de manera antiga perquè també em sap greu que es perdin aquelles fórmules tan entranyables que vam aprendre quan anàvem a escola), deia, amb sensació de pressa perquè com que no et treus la feina diguem-ne laboral de sobre, i a més a més hi ha les feines de cada dia que també se’t mengen, doncs llavors tu ets el menjat per totes bandes: menjat, rosegat, esmicolat, no sé què.
Quin mal rotllo. Espero que em disculpin els que m’envolten. Perdoni, senyor, perdoni, senyora, és que sóc un drogoaddicte i “es mekhor de pedir que de robar”, ara no sé com ho diuen. I llavors “pido” disculpes. Vaig de bòlit perquè els xutes de cada dia em fan pensar que haig d’anar de bòlid, no em deixen pensar amb el cap fred, vaja, que és com he pensat sempre.
Ara he d’aprendre a pensar d’una altra manera.
A veure si aguanto deu minuts més corregint rotllos —quan dic rotllos vull dir rotllos manuscrits, d’aquells papirs que s’enrotllaven, no és una paraula pejorativa, vull dir, ara que no se m’enfadin els clients si això mai arriba a orelles d’algú.
dimecres, 12 de febrer del 2014
Improvisat (79)
Avui sí que tinc la ment en blanc. He obert full sense tenir ni idea del que escriuria.
He esmorzat poc, suposo que perquè ahir em vaig cruspir un parell de tasses de brou, una amanida espectacular, amb enciam d’aquell mig verd mig morat que ara no recordo com es diu, tomàquet sense gust de tomàquet, i tot de coses que he tret de la nevera —platets petits, restes dels dies anteriors. Doncs mira, em va eixir —E, no et queixis, que ja veus que et faig cas: eixir, eixida, eixidiu, tota la família— una amanida es-pec-ta-cu-lar, que diria aquell personatge del Polònia que ara no recordo a qui representava però que és el mateix actor que feia de Quim Nadal i de Puigcercós —potser era aquests el que deia es-pec-ta-cu-lar— i ara no recordo quins més.
Amanida espectacular però amb la pena que no podria sucar pa al final al que quedaria d’olis i vinagres i salses i greixos i tal, no podria sucar-hi pa, que és el que m’agrada més d’aquests processos de producció, perquè només en tenia de congelat i em feia mandra descongelar-lo. Llavors vaig veure per allà —no a la nevera, sinó en un racó rere la torradora— un tros de pastís de pasta de full que havia fet jo mateix dilluns farcit amb altres restes de llom i pebrot verd que vam dinar diumenge i que no recordava que encara en quedava una mica. Boníssim. Doncs vaig agafar això i ho vaig ficar enmig d’aquell líquid de múltiples gustos i vaig anar-ho passejant per tot el plat una bona estona fins que va quedar ben amarat i llavors cap dins.
Ecs, dieu? Això és perquè no ho vau veure ni ho vau tastar. Potser no tenia bon aspecte, però era de cine, un festival de gustos. Ni el paio aquest que tenia un restaurant on feia barreges per allà dalt a la costa Brava, ni aquest seria capaç d’aconseguir el que vaig aconseguir jo, amb ingredients que ni recordo.
I després encara vaig sopar més coses.
Ho explico en primera persona perquè aquestes coses més íntimes de la casa sempre les explico com si fos jo sol, però no, sempre tinc... al costat que observa amb cara atònita, com sempre en aquestes situacions —quan sopo sol faig d’enginyer en proves— tot el procés de producció del sopar. Que encara m’he deixat alguna cosa, però per ara ja està bé.
Dic que observa perquè jo sopo tard aquests dies —m’entretinc molt a l’hospital amb C, mentre... i llavors sopo sol. No soletes, sinó que sóc l’únic que sopo en aquell moment.
I ja he explicat massa coses de com funciona casa meva. Massa... S’enfadaran (?).
He esmorzat poc, suposo que perquè ahir em vaig cruspir un parell de tasses de brou, una amanida espectacular, amb enciam d’aquell mig verd mig morat que ara no recordo com es diu, tomàquet sense gust de tomàquet, i tot de coses que he tret de la nevera —platets petits, restes dels dies anteriors. Doncs mira, em va eixir —E, no et queixis, que ja veus que et faig cas: eixir, eixida, eixidiu, tota la família— una amanida es-pec-ta-cu-lar, que diria aquell personatge del Polònia que ara no recordo a qui representava però que és el mateix actor que feia de Quim Nadal i de Puigcercós —potser era aquests el que deia es-pec-ta-cu-lar— i ara no recordo quins més.
Amanida espectacular però amb la pena que no podria sucar pa al final al que quedaria d’olis i vinagres i salses i greixos i tal, no podria sucar-hi pa, que és el que m’agrada més d’aquests processos de producció, perquè només en tenia de congelat i em feia mandra descongelar-lo. Llavors vaig veure per allà —no a la nevera, sinó en un racó rere la torradora— un tros de pastís de pasta de full que havia fet jo mateix dilluns farcit amb altres restes de llom i pebrot verd que vam dinar diumenge i que no recordava que encara en quedava una mica. Boníssim. Doncs vaig agafar això i ho vaig ficar enmig d’aquell líquid de múltiples gustos i vaig anar-ho passejant per tot el plat una bona estona fins que va quedar ben amarat i llavors cap dins.
Ecs, dieu? Això és perquè no ho vau veure ni ho vau tastar. Potser no tenia bon aspecte, però era de cine, un festival de gustos. Ni el paio aquest que tenia un restaurant on feia barreges per allà dalt a la costa Brava, ni aquest seria capaç d’aconseguir el que vaig aconseguir jo, amb ingredients que ni recordo.
I després encara vaig sopar més coses.
Ho explico en primera persona perquè aquestes coses més íntimes de la casa sempre les explico com si fos jo sol, però no, sempre tinc... al costat que observa amb cara atònita, com sempre en aquestes situacions —quan sopo sol faig d’enginyer en proves— tot el procés de producció del sopar. Que encara m’he deixat alguna cosa, però per ara ja està bé.
Dic que observa perquè jo sopo tard aquests dies —m’entretinc molt a l’hospital amb C, mentre... i llavors sopo sol. No soletes, sinó que sóc l’únic que sopo en aquell moment.
I ja he explicat massa coses de com funciona casa meva. Massa... S’enfadaran (?).
dimarts, 11 de febrer del 2014
Improvisat (78)
M’adormo i, és clar, em ve al cap l’adormiment de C, que és a la Vall d’Hebron amb un pronòstic incert però de moment en coma induït. És increïble el que ha passat amb C, encara no me’n sé avenir. Ara, quins dos dies hem passat. Ahir, deia P que només havien passat vint-i-quatre hores i semblava que havia passat un any, després de tant frenesí, amunt i avall. I, tot comptat, ara fa just dos dies que és allà, després d’un recorregut realment marcià.
Doncs no, no me’n sé avenir i no sé què fer ni què dir.
Mira, una cosa que ha anat bé: ahir, tot amb tot, vaig veure T. Sembla mentida. La vigília, és a dir, dissabte, havia pensat en T i en la nostra última conversa, que no havia anat bé —per culpa meva. O no en digueu culpa, que la gent es posa nerviosa si parles de culpa. Diguem-ne, no ho sé, que jo no ho vaig saber fer bé. O “gestionar” bé, com es diu ara.
I sembla mentida, va ser una conversa llarga —la de fa temps—, que en aquests dos o més anys —o tres o quatre, potser, ahir no vam saber posar-li data, però sí que va ser poc després d’allò altre, buf— m’ha vingut al cap un munt de vegades. Però un munt. Això em passa sovint amb aquestes coses, encara no sé per què. No sé viure al dia, vet aquí si és fàcil la cosa.
Doncs vam parlar, li vaig acabar de dir el que li havia d’haver dit l’endemà mateix d’aquella conversa i em vaig quedar ben tranquil —i T em va semblar que també, que també ho arrossegava, deia que no però jo diria que sí, que ho tenia molt present. T em va dir, quina gràcia —sense ironia—, que mira, ha sigut “gràcies” a C.
Igual amb J i J, i M, que ens veiem molt de tard en tard. I diumenge C i M. Tot i el drama em va agradar molt que ens trobéssim.
Curiós —o graciós—, en algun moment de les converses d’aquests dies vam parlar d’aquelles famílies que quan algú cau malalt es presenten a l’hospital quaranta persones, o més, i no se’n van fins que no s’arregla la cosa. Vam dir que fins i tot en alguns casos plantaven campament i cuinaven i es quedaven allà dia i nit. No en fèiem crítica, al contrari, ens semblava gairebé exemplar —tot i que si allò ho fes tothom l’hospital, o els hospitals, esdevindrien un caos molt divertit. O entretingut.
Però dèiem això com si fos una curiositat, i nosaltres en algun moment del dia vam arribar a ser deu!, xerrant tots en rotllana, drets. O sigui que...
També curiós: diumenge allò era buit —potser una dotzena i mitja de persones a la sala d’espera— i ahir atapeït com un ou. Vam comentar: si ahir hi devia haver els mateixos malalts, no? En fi.
Torno al “takho”, que diuen.
Doncs no, no me’n sé avenir i no sé què fer ni què dir.
Mira, una cosa que ha anat bé: ahir, tot amb tot, vaig veure T. Sembla mentida. La vigília, és a dir, dissabte, havia pensat en T i en la nostra última conversa, que no havia anat bé —per culpa meva. O no en digueu culpa, que la gent es posa nerviosa si parles de culpa. Diguem-ne, no ho sé, que jo no ho vaig saber fer bé. O “gestionar” bé, com es diu ara.
I sembla mentida, va ser una conversa llarga —la de fa temps—, que en aquests dos o més anys —o tres o quatre, potser, ahir no vam saber posar-li data, però sí que va ser poc després d’allò altre, buf— m’ha vingut al cap un munt de vegades. Però un munt. Això em passa sovint amb aquestes coses, encara no sé per què. No sé viure al dia, vet aquí si és fàcil la cosa.
Doncs vam parlar, li vaig acabar de dir el que li havia d’haver dit l’endemà mateix d’aquella conversa i em vaig quedar ben tranquil —i T em va semblar que també, que també ho arrossegava, deia que no però jo diria que sí, que ho tenia molt present. T em va dir, quina gràcia —sense ironia—, que mira, ha sigut “gràcies” a C.
Igual amb J i J, i M, que ens veiem molt de tard en tard. I diumenge C i M. Tot i el drama em va agradar molt que ens trobéssim.
Curiós —o graciós—, en algun moment de les converses d’aquests dies vam parlar d’aquelles famílies que quan algú cau malalt es presenten a l’hospital quaranta persones, o més, i no se’n van fins que no s’arregla la cosa. Vam dir que fins i tot en alguns casos plantaven campament i cuinaven i es quedaven allà dia i nit. No en fèiem crítica, al contrari, ens semblava gairebé exemplar —tot i que si allò ho fes tothom l’hospital, o els hospitals, esdevindrien un caos molt divertit. O entretingut.
Però dèiem això com si fos una curiositat, i nosaltres en algun moment del dia vam arribar a ser deu!, xerrant tots en rotllana, drets. O sigui que...
També curiós: diumenge allò era buit —potser una dotzena i mitja de persones a la sala d’espera— i ahir atapeït com un ou. Vam comentar: si ahir hi devia haver els mateixos malalts, no? En fi.
Torno al “takho”, que diuen.
divendres, 7 de febrer del 2014
Improvisat (77)
Ja hi tornem a ser. Atroncat de son. Allò del tronc amb una serra al damunt que sortia als còmics antics, els tradicionals. Suposo que volia dir roncar. No, roncar no ronco, però...
Ara que surten els còmics antics, me’n recordo del pare, que alguna vegada —poques, però li insistíem i de vegades hi accedia— ens llegia els mortadeŀlos, crec que eren aquests, d’una manera molt divertida, ens feia riure de debò. Perquè eren en castellà i el pare tenia un accent català molt marcat. Recordo com distingia d’una manera molt accentuada la v de la b. Es devia pensar que en castellà ho feien així. I era divertit perquè els personatges parlaven d’una manera solemne, però al mateix temps entrebancant-se, de manera que li dèiem, no, que no és així!, i rèiem de manera desbocada.
El pare era normalment molt seriós, però de vegades tenia sortides d’aquestes.
I parlant de pares, ara em vénen al cap aquestes històries —una altra vegada!— sobre els capellans pederastes. (No pel meu pare, precisament, que en aquest aspecte era exemplar des del meu punt de vista, el que jo vaig veure i viure. I posaria la mà al foc respecte a la resta de la gent de casa.)
L’Onu, al capdavant —arriba tard, diuen. Potser sí que parla de fets passats, però és que ahir mateix deien d’un capellà de Santa Coloma que sembla que va abusar de tres germans! És que és molt greu, i n’hi ha que sembla que no se n’adonen. Cony, desperteu-vos! Si aquest de Santa Coloma tenia antecedents...
Sí, cal denunciar-los, portar-los a la comissaria, cridar els mossos! Quan se sàpiga segur, o amb prou certesa, que allò ha anat de debò, sigui el pare, sigui l’oncle —jo sóc oncle de molts i moltes, i només de pensar en això m’esgarrifo, prefereixo matar-me abans de...
A la presó, tots aquests! Al racó dels delinqüents més perillosos! I els capellans pederastes també, només faltaria! A la presó! Amb la sotana i tot, que tothom vegi quina mena d’home hi havia sota aquell vestit —si és que portava sotana; si no en portava, jo els la compraria i la posaria allà mateix, a la porta de la ceŀla, que tothom ho sàpiga.
Diuen que qui més crida contra els crims és qui té més números de ser delinqüent. És una dita absurda. Ja dic que abans em mataria. Ho dic molt de debò.
Estic indignat.
Ara que surten els còmics antics, me’n recordo del pare, que alguna vegada —poques, però li insistíem i de vegades hi accedia— ens llegia els mortadeŀlos, crec que eren aquests, d’una manera molt divertida, ens feia riure de debò. Perquè eren en castellà i el pare tenia un accent català molt marcat. Recordo com distingia d’una manera molt accentuada la v de la b. Es devia pensar que en castellà ho feien així. I era divertit perquè els personatges parlaven d’una manera solemne, però al mateix temps entrebancant-se, de manera que li dèiem, no, que no és així!, i rèiem de manera desbocada.
El pare era normalment molt seriós, però de vegades tenia sortides d’aquestes.
I parlant de pares, ara em vénen al cap aquestes històries —una altra vegada!— sobre els capellans pederastes. (No pel meu pare, precisament, que en aquest aspecte era exemplar des del meu punt de vista, el que jo vaig veure i viure. I posaria la mà al foc respecte a la resta de la gent de casa.)
L’Onu, al capdavant —arriba tard, diuen. Potser sí que parla de fets passats, però és que ahir mateix deien d’un capellà de Santa Coloma que sembla que va abusar de tres germans! És que és molt greu, i n’hi ha que sembla que no se n’adonen. Cony, desperteu-vos! Si aquest de Santa Coloma tenia antecedents...
Sí, cal denunciar-los, portar-los a la comissaria, cridar els mossos! Quan se sàpiga segur, o amb prou certesa, que allò ha anat de debò, sigui el pare, sigui l’oncle —jo sóc oncle de molts i moltes, i només de pensar en això m’esgarrifo, prefereixo matar-me abans de...
A la presó, tots aquests! Al racó dels delinqüents més perillosos! I els capellans pederastes també, només faltaria! A la presó! Amb la sotana i tot, que tothom vegi quina mena d’home hi havia sota aquell vestit —si és que portava sotana; si no en portava, jo els la compraria i la posaria allà mateix, a la porta de la ceŀla, que tothom ho sàpiga.
Diuen que qui més crida contra els crims és qui té més números de ser delinqüent. És una dita absurda. Ja dic que abans em mataria. Ho dic molt de debò.
Estic indignat.
dijous, 6 de febrer del 2014
Improvisat (76)
Tinc tanta son que a les cinc tinc sang. O era al revés? Però ara m’anava més bé la primera. Sense la sang, perquè de sang em sembla que tampoc no en tinc gaire.
Això de la sang i les cinc em penso que tenia a veure amb un acudit d’aquells tan dolents de “com es diu en tal idioma tal cosa?”. Com es diu en xinès “bomber”? Xe, quin fum fa. I així. En el cas del de la sang i la son sona a coreà o per allà, no? Vés a saber, si no en tinc ni idea, de coreà ni de per allà.
Bé, doncs això. I què més. Ahir ho vaig passar una mica malament i vaig perdre molt temps mirant de configurar l’accés des de l’ordinador nou al FTP d’un client. Al final, després d’un parell d’hores ben bones... Que idiota que sóc, que em fa vergonya encara demanar ajuda; o potser no és vergonya, és allò de no molestar, quan la gent està més que disposada a ajudar-te i si no et tenen prou confiança per dir-te que truquis d’aquí una estona i ho farem, que ara mateix no puc; buenu, no és trucar, perquè tot això ho faig per correu-electr... per què no en diem “cel”, o simplement CE?, o mail!, i prou. Termcaaaaat!!
Doncs al final em vaig rendir i vaig veure que no me’n sortiria de cap manera... i tenia totes les claus i els passwords i els noms d’usuari i companyia, eh?, era un tema de configuració, de saber on havia de posar cada cosa i com s’obria tal altra cosa.
Doncs vaig demanar ajut a J, o més que demanar-li ajut li vaig dir a qui podia recórrer, i J em va enviar a J, i J m’ho va resoldre en 5 minuts. Per telèfon, en aquest cas, i jo suant la cansalada —per telèfon m’entren les caloretes, tinc fogots de seguida, fogots d’andropàusic, no sé què em passa; no és sempre, però sí molt sovint, suposo que és quan estic tens, no conec l’altre, etc.
Però en cinc minuts ho vam resoldre, i encara van ser cinc per la meva totxesa, que ell em deia una cosa i jo contínuament li deia “eing?” o “perdona, però sóc totalment llec en tot això, per mi un ordinador és un miracle i prou”, i així. Però cinc minuts. De suors copioses.
Que burro sóc de no haver començat per aquí. Que burro que sóc de no haver demanat ajuda al primer entrebanc. Si em consta que L, J i més en tenen ciència infusa, ja van néixer amb la pantalla sota el braç, o s’hi van posar i ho van entendre tot a la primera.
Burro, you idiot.
Bé, amb aquesta indignació contra mi mateix ja puc tornar a la pant... No a la pantalla ja hi sóc, vull dir al banc de remer. Remer content, eh?, que hi ha molta gent que no té ni banc no ja de remer, ni banc per dormir.
Això de la sang i les cinc em penso que tenia a veure amb un acudit d’aquells tan dolents de “com es diu en tal idioma tal cosa?”. Com es diu en xinès “bomber”? Xe, quin fum fa. I així. En el cas del de la sang i la son sona a coreà o per allà, no? Vés a saber, si no en tinc ni idea, de coreà ni de per allà.
Bé, doncs això. I què més. Ahir ho vaig passar una mica malament i vaig perdre molt temps mirant de configurar l’accés des de l’ordinador nou al FTP d’un client. Al final, després d’un parell d’hores ben bones... Que idiota que sóc, que em fa vergonya encara demanar ajuda; o potser no és vergonya, és allò de no molestar, quan la gent està més que disposada a ajudar-te i si no et tenen prou confiança per dir-te que truquis d’aquí una estona i ho farem, que ara mateix no puc; buenu, no és trucar, perquè tot això ho faig per correu-electr... per què no en diem “cel”, o simplement CE?, o mail!, i prou. Termcaaaaat!!
Doncs al final em vaig rendir i vaig veure que no me’n sortiria de cap manera... i tenia totes les claus i els passwords i els noms d’usuari i companyia, eh?, era un tema de configuració, de saber on havia de posar cada cosa i com s’obria tal altra cosa.
Doncs vaig demanar ajut a J, o més que demanar-li ajut li vaig dir a qui podia recórrer, i J em va enviar a J, i J m’ho va resoldre en 5 minuts. Per telèfon, en aquest cas, i jo suant la cansalada —per telèfon m’entren les caloretes, tinc fogots de seguida, fogots d’andropàusic, no sé què em passa; no és sempre, però sí molt sovint, suposo que és quan estic tens, no conec l’altre, etc.
Però en cinc minuts ho vam resoldre, i encara van ser cinc per la meva totxesa, que ell em deia una cosa i jo contínuament li deia “eing?” o “perdona, però sóc totalment llec en tot això, per mi un ordinador és un miracle i prou”, i així. Però cinc minuts. De suors copioses.
Que burro sóc de no haver començat per aquí. Que burro que sóc de no haver demanat ajuda al primer entrebanc. Si em consta que L, J i més en tenen ciència infusa, ja van néixer amb la pantalla sota el braç, o s’hi van posar i ho van entendre tot a la primera.
Burro, you idiot.
Bé, amb aquesta indignació contra mi mateix ja puc tornar a la pant... No a la pantalla ja hi sóc, vull dir al banc de remer. Remer content, eh?, que hi ha molta gent que no té ni banc no ja de remer, ni banc per dormir.
dilluns, 3 de febrer del 2014
Improvisat (75)
Faig de nou un improvisat perquè m’estic adormint —quina novetat, que fa rima amb improvisat— i vull acabar una cosa que estic fent, abans de plegar.
I només d’aquesta frase que he escrit ja se m’acuden —o acudeixen— dues coses. Una, que he hagut de posar una coma —sóc molt amic de les comes si serveixen per a alguna cosa, com ara expressar exactament el ritme i les pauses de qui parla, o en aquest cas de qui escriu—, he hagut de posar una coma, deia, després de “estic fent” perquè m’ha semblat que entre “acabar una cosa que estic fent abans de plegar” i “acabar una cosa que estic fent, abans de plegar” hi ha un matís que sense la coma es perd. El pesqueu? O són dèries meves?
L’altra cosa que se m’acudia del primer paràgraf és que és moda —i ja dura, fa anys i panys— que els i les articulistes d’opinió dels diaris s’excusin quan fan una rima interna dins del discurs, amb una expressió com “perdoneu la redundància” o “valgui la redundància”. I em sembla còmic perquè: u, si ho has fet —la redundància—, per què has de demanar disculpes? Fa lleig, escriure amb redundàncies? Si de cas, alegra-te’n, mira que bonic que m’ha eixit, etcètera. Però demanar disculpes?
Ja sé que ho fem amb el secret objectiu de dir al lector o la lectora que “me n’he adonat, ho faig d’intent”, no fos cas que algú li ho retragués o pensés malament en el seu interior crític. I llavors ho fem d’aquesta manera, dient-li a qui llegeix allò que som prou llestos.
I no sé què més dir d’això.
Sí, encara, del segon paràgraf, quan escrivia he volgut posar un tercer incís entre guions després de “deia” —un incís que seria una cosa com “a veure si el follet dels improvisats em deixa escriure normal, sense tants incisos”— però me n’he estat per tres motius —així, improvisant, se me n’han acudit tres, si hi penso una estona segur que me’n surten per parar o aturar un tren—: primer, per no complicar encara més la frase; segon, per no interrompre per segona vegada l’orador, que sóc jo; tercer, per no contradir amb un incís el que dic al mateix incís.
I de moment res més. A veure si acabo aquest dallonses.
I només d’aquesta frase que he escrit ja se m’acuden —o acudeixen— dues coses. Una, que he hagut de posar una coma —sóc molt amic de les comes si serveixen per a alguna cosa, com ara expressar exactament el ritme i les pauses de qui parla, o en aquest cas de qui escriu—, he hagut de posar una coma, deia, després de “estic fent” perquè m’ha semblat que entre “acabar una cosa que estic fent abans de plegar” i “acabar una cosa que estic fent, abans de plegar” hi ha un matís que sense la coma es perd. El pesqueu? O són dèries meves?
L’altra cosa que se m’acudia del primer paràgraf és que és moda —i ja dura, fa anys i panys— que els i les articulistes d’opinió dels diaris s’excusin quan fan una rima interna dins del discurs, amb una expressió com “perdoneu la redundància” o “valgui la redundància”. I em sembla còmic perquè: u, si ho has fet —la redundància—, per què has de demanar disculpes? Fa lleig, escriure amb redundàncies? Si de cas, alegra-te’n, mira que bonic que m’ha eixit, etcètera. Però demanar disculpes?
Ja sé que ho fem amb el secret objectiu de dir al lector o la lectora que “me n’he adonat, ho faig d’intent”, no fos cas que algú li ho retragués o pensés malament en el seu interior crític. I llavors ho fem d’aquesta manera, dient-li a qui llegeix allò que som prou llestos.
I no sé què més dir d’això.
Sí, encara, del segon paràgraf, quan escrivia he volgut posar un tercer incís entre guions després de “deia” —un incís que seria una cosa com “a veure si el follet dels improvisats em deixa escriure normal, sense tants incisos”— però me n’he estat per tres motius —així, improvisant, se me n’han acudit tres, si hi penso una estona segur que me’n surten per parar o aturar un tren—: primer, per no complicar encara més la frase; segon, per no interrompre per segona vegada l’orador, que sóc jo; tercer, per no contradir amb un incís el que dic al mateix incís.
I de moment res més. A veure si acabo aquest dallonses.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)