Hola, sóc jo, que passava per aquí i m’he dit, vés a fer-hi una visita, a veure si et serveix de res. I no servirà de gaire, ho sé, ho sé, perquè hi ha dies que ho saps i avui és un d’aquests dies. Estic predestinat. Predestinat al llit. I això és com l’altra vida, que hi estiguis predestinat o no de vegades costa d’arribar-hi. És el meu cas. Doncs això, sé que fins a quarts d’onze o les onze no hi arribaré. Amb l’afegit de la incertesa que potser abans passa alguna cosa, d’aquelles que passen a última hora, que endarrereix el moment de ficar-s’hi. Ara anava a escriure, ficar-se al sobre, però això deu ser castellufo, com això mateix de castellufo, que és catalufo traslladat a l’altra llengua dels veïns. Doncs el sobre és igual. Et ve al cap el sobre, la piltra i segurament més coses que ara no se m’acudeixen, però que normalment se m’acudeixen abans de pensar en una solució nostrada. Tot per culpa de la diglossufa, o la diglossòfia, mira, ara se m’ha acudit una cosa que si me’n recordo la faré servir més, perquè pot ser una bona solució per a la cosa: diglossòfia suggereix coses. Potser el que hem de fer és això, rumiar una mica més o, més ben dit, improvisar una mica més sense deixar-nos portar per la improvisació que ens surt com a efecte de la diglossòfia, que en realitat no és improvisació sinó que és tirar de veta del castellà que tots portem a dins. I quan dic el castellà que tots portem a dins no em refereixo a un senyor castellà, sinó a la llengua.
Bueno. No sé què deia. O no sé el que em deia, que més o menys és el mateix. Almenys aquí als improvisadots és si fa no fa el mateix. És una llàstima que hagi d’improvisar perquè si no podria improvisar més a poc a poc i anar pensant terminologia d’argot, que fins ara no he dit la paraula i anava fent giragonses, vull dir la paraula argot, perquè no se m’acudia, i ara tot d’una se m’ha acudit.
Doncs això, els improvisadots i la diglossòfia. Que bé, m’agrada la diglossòfia, el mal és que si inventes un terme enrotllat per a un concepte tan poc conegut com és la diglòssia no tens res a pelar, perquè la gent no va per la diva parlant de la diglòssia. Més ben dit, sí que parlem molt de la diglòssia, però no fem servir aquest paraulot, que el noranta per cent de la gent, i sóc optimista, no sap què vol dir. I no us penseu, no fa gaires anys jo també sabia què volia dir, fins que em vaig ficar en aquest món i vaig haver d’aprendre tot de paraules que responien a conceptes coneguts però que fins ara no tenien paraula, o en tenien moltes, posem per cas, la diglossòfia seria allò que et passa quan ja neixes amb el castellà instaŀlat de fàbrica, encara que a casa teva es parli en català sempre, perquè fora de casa és molt difícil trobar un ambient com el de casa. I fins i tot dins de casa tens molta influència espanyola, i està bé, perquè puges amb dues llengües, però això del bilingüisme perfecte és una enganyifa, sempre n’hi ha un que passa per damunt de l’altre, i en el noranta per cent dels casos, i sóc optimista però en aquest cas al revés, el deu per cent segurament és exagerat, deia que en el noranta per cent dels casos el que domina és l’espanyol. I llavors, si vols que el que domini sigui el català, que és la teva llengua materna, i paterna, i a més a això et dediques professionalment, doncs has de fer molts esforços, perquè la llavor de la llengua dominant ja està sembrada i et domina fins al moll de l’os. I encara podem dir que hi ha una part de la llengua que si no tornes a la infantesa no la recuperaràs, i és per això que algun cop he llegit en català obretes que havia llegit de petit en espanyol, llavors perquè en català no existien, i en molts casos continuen sense existir, i va ser amb aquells materials que vas formar la teva llengua, el teu bagul de llengua, el que obres cada dia per veure què et poses en cada moment, perquè això de la llengua és com vestir-te, però com un vestir-te que no fas un cop al dia, o dos, o tres o quatre —posem que som a l’estiu i t’has de canviar unes quantes vegades, perquè sues i tal—, no, és un bagul que l’has d’obrir molts cops, cada cop que obres la boca, i això és moltes vegades, sobretot si ets un bocamoll, que no és el meu cas, però sí que sóc un papermoll, o un grafomoll, i llavors això és el que passa, que escrius amb moltes coses que són de l’altre bagul.
I ja està, que he fet massa filosofia. Però he anat de pressa, perquè no ha passat el temps, encara em quedaven dos minuts.
dimecres, 30 de setembre del 2015
divendres, 25 de setembre del 2015
Improvisat (310)
Hola, sóc jo. Un divendres a la tarda. Enmig d’un pont. Què hi fots, aquí? Doncs mira, tinc feina. Poca feina, és veritat, no n’hi ha gaire aquests últims dies —la setmana és d’aquelles que la gent deu dir “quieto parao”—, però la poca que hi ha l’has de fer bé, dincs de terminis i, si pot ser, abans de terminis, per deixar la clientela ben contenta.
No ens enganyem. Encara que lliuri aquesta tarda una feina que és per al dilluns al migdia, no la veurà ningú fins dilluns. Encara que jo tingui moltes ganes que algú faci un cop d’ull al correu i digui, mira, aquest, això era per a dilluns i ja ens ho envia avui, que bo que és, potser que li enviem alguna altra cosa, no fos cas que es quedés desvagat. Doncs no, no s’ho mirarà ningú. Però dels pocs per cent també has de viure, si no què has de fer.
I això. Que ho volia enviar avui i m’adormo. Ui, que original, em direu. Sí, no és original, però mira, m’ho havia ficat a l’entrecell, que ja sé que no es diu així però és una mica per fer broma, a veure si us desperteu. Ha ha, que dolent, si qui s’ha de despertar sóc jo.
I què més. Res més, la veritat. Hi ha nyirvis a les files pròpies i a les del davant. Que no us diré quines són les pròpies, que aquí no parlem de política. Ha ha, que dolent una altra vegada. Diuen les regles que això dels acudits dolents era com allò dels còrners, que deia la llegenda urbana que al tercer còrner, i veig que m’ho subratlla, no sé com en diu en Puyal, cantonades?, m’ho hauria de saber però ara no em ve, doncs a la tercera allò era penal, coi, i ara m’he quedat intrigat, com es diu còrner? S’ha de dir d’una manera senzilla, cantonades no, segur, perquè tothom en faria broma, en Tal se’n va a fer una cantonada i tal, no, no pot ser. Ostres! Re, no se m’acut. O no se m’acudeix, que és com ho havia dit jo tota la vida, llavors algú em va corregir, que s’ha de dir acut, i més tard descobreixo que es pot dir de les dues maneres. Tots som Pompeu Fabra, totes i tots, que ara em balla pel cap escriure un article per refutar allò que diuen, que els doblets de gènere són un invent recent, i resulta que ho he trobat en textos molt antics de fa milers d’anys, i no perquè no tinguessin l’anomenat gènere comú, sinó perquè de vegades els anava bé deixar ben clar que també es referien a les dones o a les nenes. Un dia ho escriuré. Jo no sé per què hi ha tanta resistència a acceptar que de vegades va bé, i que ara, que hi ha especial sensibilitat social, la gent que treballa en aquest món hauria de ser més comprensiva amb aquesta necessitat expressiva. Encara que no sigui necessari, com diuen, etc. Les coses, en llengua, no són gairebé necessàries mai, fins que es fan necessàries. Encara no m’ha discutit mai ningú com és que fem concordar en femení un plural que acompanya dos elements si el més pròxim a l’adjectiu és femení. Són qüestions com aquesta les que em fan pensar que no sempre dos i dos fan quatre, i mai més ben dit això de dos i dos, encara que m’agradaria més dos i dues. He he. I és el tercer. Però aquí no s’aplica la regla perquè en realitat no hi ha regla, me l’he inventat abans. Com totes, esclar.
Però la veritat és que no sé què més puc dir, o escriure. Veus? L’exemple és molt justet, però com que em va bé i aquí no m’ho discutirà ningú, que dolent —que dolent en els dos sentits, el de perversitat i el d’acudit dolent—, deia que com que no m’ho discutireu de vegades fem servir el verb dir quan escrivim. I quan escrivim no diem, sinó que escrivim. Què passa? Que diem escrivint, i ja està. Doncs igual, podriem ampliar el significat de... ara no sé què estava dient ni què té a veure amb res del que he dit fins ara.
O sigui, si no sé ni el que dic, o el que escric, vol dir que la teràpia no ha servit de res, i per tant ho deixo córrer.
No ens enganyem. Encara que lliuri aquesta tarda una feina que és per al dilluns al migdia, no la veurà ningú fins dilluns. Encara que jo tingui moltes ganes que algú faci un cop d’ull al correu i digui, mira, aquest, això era per a dilluns i ja ens ho envia avui, que bo que és, potser que li enviem alguna altra cosa, no fos cas que es quedés desvagat. Doncs no, no s’ho mirarà ningú. Però dels pocs per cent també has de viure, si no què has de fer.
I això. Que ho volia enviar avui i m’adormo. Ui, que original, em direu. Sí, no és original, però mira, m’ho havia ficat a l’entrecell, que ja sé que no es diu així però és una mica per fer broma, a veure si us desperteu. Ha ha, que dolent, si qui s’ha de despertar sóc jo.
I què més. Res més, la veritat. Hi ha nyirvis a les files pròpies i a les del davant. Que no us diré quines són les pròpies, que aquí no parlem de política. Ha ha, que dolent una altra vegada. Diuen les regles que això dels acudits dolents era com allò dels còrners, que deia la llegenda urbana que al tercer còrner, i veig que m’ho subratlla, no sé com en diu en Puyal, cantonades?, m’ho hauria de saber però ara no em ve, doncs a la tercera allò era penal, coi, i ara m’he quedat intrigat, com es diu còrner? S’ha de dir d’una manera senzilla, cantonades no, segur, perquè tothom en faria broma, en Tal se’n va a fer una cantonada i tal, no, no pot ser. Ostres! Re, no se m’acut. O no se m’acudeix, que és com ho havia dit jo tota la vida, llavors algú em va corregir, que s’ha de dir acut, i més tard descobreixo que es pot dir de les dues maneres. Tots som Pompeu Fabra, totes i tots, que ara em balla pel cap escriure un article per refutar allò que diuen, que els doblets de gènere són un invent recent, i resulta que ho he trobat en textos molt antics de fa milers d’anys, i no perquè no tinguessin l’anomenat gènere comú, sinó perquè de vegades els anava bé deixar ben clar que també es referien a les dones o a les nenes. Un dia ho escriuré. Jo no sé per què hi ha tanta resistència a acceptar que de vegades va bé, i que ara, que hi ha especial sensibilitat social, la gent que treballa en aquest món hauria de ser més comprensiva amb aquesta necessitat expressiva. Encara que no sigui necessari, com diuen, etc. Les coses, en llengua, no són gairebé necessàries mai, fins que es fan necessàries. Encara no m’ha discutit mai ningú com és que fem concordar en femení un plural que acompanya dos elements si el més pròxim a l’adjectiu és femení. Són qüestions com aquesta les que em fan pensar que no sempre dos i dos fan quatre, i mai més ben dit això de dos i dos, encara que m’agradaria més dos i dues. He he. I és el tercer. Però aquí no s’aplica la regla perquè en realitat no hi ha regla, me l’he inventat abans. Com totes, esclar.
Però la veritat és que no sé què més puc dir, o escriure. Veus? L’exemple és molt justet, però com que em va bé i aquí no m’ho discutirà ningú, que dolent —que dolent en els dos sentits, el de perversitat i el d’acudit dolent—, deia que com que no m’ho discutireu de vegades fem servir el verb dir quan escrivim. I quan escrivim no diem, sinó que escrivim. Què passa? Que diem escrivint, i ja està. Doncs igual, podriem ampliar el significat de... ara no sé què estava dient ni què té a veure amb res del que he dit fins ara.
O sigui, si no sé ni el que dic, o el que escric, vol dir que la teràpia no ha servit de res, i per tant ho deixo córrer.
dilluns, 21 de setembre del 2015
Improvisat 309
Tornem aquí, i sabia des de primera hora del matí que avui seria un dia improvisat. Un dia d’improvisat, més ben dit, que un dia improvisat és una altra cosa. Tot i que deunidó com són, d’improvisats, els dies. Perquè ara està tot tan aturat que sembla que esperem el judici final. I ja deu ser un cosa així, ja. A veure.
Jo penso que hem d’estar esperançats, els del sí, perquè tindrem més feina, tant de traducció com de correcció. Només pel fet que a Europa hi haurà una llengua oficial més, ja hi haurà feina per parar un parell de trens d’alta velocitat catalana, dels que vindran de València. Perquè això ho tindrem. Quan tinguem quatre quartos, tindrem TGV de València, els valencians no s’ho pensaran ni cinc minuts, a fer una excepció en el boicot sideral que diuen alguns que hi haurà, i que no passarà de quatre crits. L’important és que ens escoltin a Europa, i sembla que a Europa volen comptar vots. Doncs, escolta, d’acord, tindran vots. Jo crec que hi haurà prou vots, no se’ls acabaran.
Però la política deixem-la, que si no prendrem mal. I a més, no ens despertarem, que es tractava d’això. I de moment, si hem de qualificar el resultat, només podem dir que és un fracàs. No em desperto. Ara podria explicar somnis que tinc, però és una de les coses que estan prohibides als improvisats: política, redacció escolar, somnis. Somnis, per què? Doncs no ho sé, perquè em fa por que algú comenci a interpretar somnis i digui que això vol dir que no sé què. A més, als somnis hi apareixen persones i fets que de vegades són molt personals, i hauria de carregar l’improvisat d’inicials, i seria un embolic. Vaja, deixem-nos d’històries, no em ve de gust i ja està.
Llavors què, perquè tu mateix et vas tancant portes. Ah, els somnis el que tenen és que els oblido de seguida. El fet que avui me n’hagi quedat un de gravat, o de més gravat del que és habitual, tot i que al llarg del matí ja s’ha anat desdibuixant, és una excepció. Però, com deia, somnis caca. Fora, una altra cosa.
Ahir vaig agafar rodalies i vaig anar a fer una volta a la perifèria, que en diuen, a veure poble sobirà, d’aquell que surt poc a la tele, la gent que no s’aturaria mai davant un micro, i els vaig escoltar. La primera sorpresa va ser la quantitat de vot ocult que vaig trobar. És a dir, gent que ni els ha passat pel cap anar a votar. Suposo que el vot ocult deu ser això. Però deixem la política, coi! Sí que vaig trobar R, i se’m va presentar amb tota la cara, perquè jo de R no en tenia la més mínima notícia fins ahir. O potser n’havia sentit a parlar a casa fa mil anys, però és d’aquelles coses que en sents a parlar i com que no t’afecta te n’oblides. Doncs R. Em va fer gràcia conèixer R i la manera com es va presentar amb tota la cara, dient-me que coneixia tal, tal i tal i que jo feia cara de ser família de tal, tal i tal, i que molts records. Fa gràcia que et passi això. A mi em fa gràcia, vaja, potser no en té gens. Però alguna cosa haig d’explicar. Ara, m’adono que això s’acosta perillosament a la redacció escolar, quan comences a explicar el que vas fer ahir. De manera que marxem.
Ara he recordat que G i I escriuen així, més o menys així, estripats, però ben escrit, i llavors penso que potser també escriuen improvisadament i després ho retoquen. D’I m’ho crec perfectament, perquè realment és de bojos el que escriu, no té solta ni volta. De G no m’ho crec, perquè en el que escriu G hi ha una mala llet que ha d’estar molt rumiada, paraula per paraula. Però és veritat que busca com un efecte improvisat, o jo l’hi trobo, i suposo que no dec ser l’únic.
Feta l’anàlisi literària, o periodisticoliterària, del dia, seguim avançant. O continuem avançant, que abans li tenia molta mania amb el seguir en aquesta accepció i ara veig que ja se m’escapen sols. Benvinguts. No s’han de tenir manies, no s’ha de tenir un peu en llenguatges periclitats, o en maneres de dir periclitades, no té cap sentit. Vull dir manies, no dic que no et pugui agradar escriure d’una manera o de l’altra, però tenir proscrita una paraula o una expressió perquè no t’agrada, i no diguem ja voler proscriure-la a la resta de la humanitat, és de fer-s’ho mirar. I em direu: hi ha gent així? I us diré, amic i amigues, n’hi ha.
Però ara us haig de deixar, que això ja s’ha fet molt llarg.
Jo penso que hem d’estar esperançats, els del sí, perquè tindrem més feina, tant de traducció com de correcció. Només pel fet que a Europa hi haurà una llengua oficial més, ja hi haurà feina per parar un parell de trens d’alta velocitat catalana, dels que vindran de València. Perquè això ho tindrem. Quan tinguem quatre quartos, tindrem TGV de València, els valencians no s’ho pensaran ni cinc minuts, a fer una excepció en el boicot sideral que diuen alguns que hi haurà, i que no passarà de quatre crits. L’important és que ens escoltin a Europa, i sembla que a Europa volen comptar vots. Doncs, escolta, d’acord, tindran vots. Jo crec que hi haurà prou vots, no se’ls acabaran.
Però la política deixem-la, que si no prendrem mal. I a més, no ens despertarem, que es tractava d’això. I de moment, si hem de qualificar el resultat, només podem dir que és un fracàs. No em desperto. Ara podria explicar somnis que tinc, però és una de les coses que estan prohibides als improvisats: política, redacció escolar, somnis. Somnis, per què? Doncs no ho sé, perquè em fa por que algú comenci a interpretar somnis i digui que això vol dir que no sé què. A més, als somnis hi apareixen persones i fets que de vegades són molt personals, i hauria de carregar l’improvisat d’inicials, i seria un embolic. Vaja, deixem-nos d’històries, no em ve de gust i ja està.
Llavors què, perquè tu mateix et vas tancant portes. Ah, els somnis el que tenen és que els oblido de seguida. El fet que avui me n’hagi quedat un de gravat, o de més gravat del que és habitual, tot i que al llarg del matí ja s’ha anat desdibuixant, és una excepció. Però, com deia, somnis caca. Fora, una altra cosa.
Ahir vaig agafar rodalies i vaig anar a fer una volta a la perifèria, que en diuen, a veure poble sobirà, d’aquell que surt poc a la tele, la gent que no s’aturaria mai davant un micro, i els vaig escoltar. La primera sorpresa va ser la quantitat de vot ocult que vaig trobar. És a dir, gent que ni els ha passat pel cap anar a votar. Suposo que el vot ocult deu ser això. Però deixem la política, coi! Sí que vaig trobar R, i se’m va presentar amb tota la cara, perquè jo de R no en tenia la més mínima notícia fins ahir. O potser n’havia sentit a parlar a casa fa mil anys, però és d’aquelles coses que en sents a parlar i com que no t’afecta te n’oblides. Doncs R. Em va fer gràcia conèixer R i la manera com es va presentar amb tota la cara, dient-me que coneixia tal, tal i tal i que jo feia cara de ser família de tal, tal i tal, i que molts records. Fa gràcia que et passi això. A mi em fa gràcia, vaja, potser no en té gens. Però alguna cosa haig d’explicar. Ara, m’adono que això s’acosta perillosament a la redacció escolar, quan comences a explicar el que vas fer ahir. De manera que marxem.
Ara he recordat que G i I escriuen així, més o menys així, estripats, però ben escrit, i llavors penso que potser també escriuen improvisadament i després ho retoquen. D’I m’ho crec perfectament, perquè realment és de bojos el que escriu, no té solta ni volta. De G no m’ho crec, perquè en el que escriu G hi ha una mala llet que ha d’estar molt rumiada, paraula per paraula. Però és veritat que busca com un efecte improvisat, o jo l’hi trobo, i suposo que no dec ser l’únic.
Feta l’anàlisi literària, o periodisticoliterària, del dia, seguim avançant. O continuem avançant, que abans li tenia molta mania amb el seguir en aquesta accepció i ara veig que ja se m’escapen sols. Benvinguts. No s’han de tenir manies, no s’ha de tenir un peu en llenguatges periclitats, o en maneres de dir periclitades, no té cap sentit. Vull dir manies, no dic que no et pugui agradar escriure d’una manera o de l’altra, però tenir proscrita una paraula o una expressió perquè no t’agrada, i no diguem ja voler proscriure-la a la resta de la humanitat, és de fer-s’ho mirar. I em direu: hi ha gent així? I us diré, amic i amigues, n’hi ha.
Però ara us haig de deixar, que això ja s’ha fet molt llarg.
dimarts, 15 de setembre del 2015
Improvisat 308
Re, no hi ha manera, però m’he oblidat de parlar de la nàusea, i la nàusea és important aquests dies. Els pitjor de tot el que et pot passar a la vida és el dolor, suposo, i ara no entrarem en si el dolor moral és pitjor que el dolor físic, però un cop que deixem això de banda el pitjor és la nàusea. No és que n’hi hagi molta, però n’hi ha, i a mesura que passen les hores n’hi ha més. J em va recomanar que prengués ametlles salades o pastes salades, ara no recordo si em va dir ametlles o pastes, el cas és que havien de ser salades, doncs ara vaig tot el dia amb el carregament de pastes salades o d’ametlles o de cacaueuet, que són més barats, perquè la nàusea amenaça molts cops amb explortar. I és una nàusea molt forta?, em direu, no, esclar, si fos molt forta no seria aquí al banc del remer, ni dfaria coses, perquè quan és forta no pots fer res, només concentrar-te a estar quiet al llit i esperar que passi, que sol ser al cap de bastantes hores, que tornes a prendre un còctel que et deixa fet caldo, ara els còctels em tornen a afectar molt. I em direu, per què no et desintoxiques de còctels, i us diré, amiguets i amiguetes, que no puc, perquè no pot ser i ja està, que són les raons que donen els espanyols per dir que no, i jo no sóc espanyol, o m’agradaria no ser-ho, perquè ara oficialment ho sóc, qué dice tu DNI, eh? eh?, és el que et pregunten sempre, i con quien jugará el Barsa la liga, també t’ho pregunten. Jo quan arribem a aquests nivells ja somric amb pena infinita i ho deixo córrer, perqiè saps que no hi ha res a fer. Tot i què vés a saber si el Barça no se’l rifaran per europa perquè jugui aquí o allà, si a Espanya no el volen. Bé, no parlem de política, no sñe per on anàvem, per la nàusea, que no és molt forta perquè si no no estaria fent tonteries com faig ara. I no sé per què he escrit això, simplement perquè després de l’altre improvisat m’he adormit en cinc minuts i he fet quatre xorrades, amb perdó, i llavors m’he preguntat, has parlat de la nàusea, no, no n’he parlat, em penso que no, almenys avui, no recordo haver-ne parlat, de fet en parlo poc, perquè ja tinc prou maldecaps i la gent també té maldecaps suficients perquè al damunt tu els estiguis amb les nàusees, que segurament els homes no tenim ni idea del que són les nàusees de debò, o almenys de vegades t’expliquen elles unes nàusees que quedes garratibat i penses, mare meva, això sí que són nàusees, però no, no són gaire diferents, són com les de la cosa aquella que et posen quan tens càncer, que a mi no me n’han posat perquè no tinc càncer ni tinc coses d’aquestes, però els bombardejos contra el càncer es veu que també produeixen nàusees, i sobretot en produïen, perquè ara han millorat molt, es veu, diuen, no ho he comprovat perquè, com dic, jo no tinc càncer ni n’he tingut, quan en tingui, que no s’ha de descartar res en aquesta vida, ja us h oexplicaré, no us preocupeu que us tindré informnats, això sí, si les nàusees no són gaire potents, coim ara, perquè si són d’aquelles incapacitants, com els passa a determinades persones, llavors, oblideu-vos perquè em penso que em concentraré a no fer res, no, no fer res jo diria que si ho pots evitar és pitjor, perquè llavors et capfiques, si ho pots evitar no et quedis sense fer res, fes alguna cosa, és el que em dic cada dia, fes alguna cosa, encara que tinguis nàusees, al matí no tenia nàusees, només tenia son, ara tinc les duies coses, però em deia, fes coses, mou-te, ves a remar, i per poc que pugui vaig a remar, o vinc a remar, vaja, perquè sóc al banc, sense fer res però sóc al banc, vull dir al banc del remer, no al banc de la pasta, que en un banc dels que tenen pasta no hi he treballat mai, em penso, vaja, ara em fas dubtar, he treballat mai en un banc?, no, crec que no, ni de telefonista, de telefonista vaig treballar en una empresa de toca-discos, sabeu que sñon els toca-discos, segur que sí, perquè ara tornen a ser moda, són aquells aparells que fan girar un disc, i ara no em feu explicar què és un disc de vinil, per favor, que no sabria com fer-ho o si ho expliqués segur que ho faria malament, no en tinc ni idea, del que és un disc de vinil, de com es descriu, només sé que és negre, tot i que en recordo algun de color de gos com fuig, no sé com ho devien fer, suposo que a la pasta del vinil, que m’imagino que és negra, hi devien tirar un gos que fugia, haha, quina bestiesa, no, no en tinc ni idea, però el que deia és que feia de telefonista, també ensobrava cartes i també feia paquets, però ni idea del que em pagaven ni de quan va durar allò, però devia ser poc, devia ser un estiu o així, era al carrer Padilla, d’això sí que me’n recordo, quines coses, i ara ja està, que ja he explicat la cosa de les nàusees, perdoneu, però tenia ganes d’explicar-ho a algú.
Improvisat 307
Mortal, son mortal, no sé ni com he aconseguit obrir aquest document ni com estic escrivint. Que estigui escrivint és com un miracle, perquè se’m tanquen els ulls i, encara pitjor, quan no se’m tanquen, em ballen. De manera que treballar en alguna cosa raonable és impossible. I llavors què faig? Cosetes. Sempre hi ha cosetes per fer, entre son i son. Però no. No crec que sigui gaire pràctic el que faig. Segurament ho hauré de desfer a la tarda o demà.
Què ho fa que avui em mori de son i ahir estigués mitjanament eixorivit? Misteri. La vida és plena de misteris. Per què hi ha coses que funcionen i coses que no funcionen? No sé què dic. Què vol dir coses? Ni idea. No sé per què ho deia, de fet no sé per què dic res. M’hauria de ficar al llit i clapar, però sé que si em rendeixo serà la fi. La fi del dia, de moment, però segurament la fi de tot plegat.
I això que estic al darrere d’un bon peix, que la captura em pot solucionar molt problemes. Hauria d’estar animat i content. Doncs no. Estic adormit. Clapat, completament. Fora de joc. No sé què dir. M’he aturat una estona a la plaça, que els dimarts hi fan una exposició de coses antigues i hi tenien llibres, a veure si en trobava tres que em fessin el pes i comprar-los per poc preu, però només n’he trobat dos, i encara no del tot convincents, de manera que ho he deixat córrer. A més vaig just de pasta. M’he aturat amb S, a mig camí, per xerrar-hi una estona, a veure com li anaven les coses, i només em diu que l’ajudi i que li doni pasta. Però jo de pasta no n’hi puc donar, li puc donar quatre cèntims de tant en tant i una mica de conversa. A més, ja li he explicat una mica el meu cas. Sembla que l’entén, però quan et descuides et torna a demanar pasta. Dec fer pinta de tenir pasta. Hauré de vestir-me d’una altra manera. I he fet altres coses abans de venir al despatx, tot perquè sabia que quan m’assegués al banc de remer m’adormiria sense remei. El remer i el remei, mira, això té una certa gràcia, a veure si m’animo, remer, remei, pot tenir a veure amb aquell sant que anava a rescatar cristians, així, pel seu compte, amb els dallonses ben posats, me’n vaig cap a l’orient i tornaré amb gent que està allà presonera, o faré que tornin i jo em quedaré allà en lloc seu, em penso que anava així, però no em feu cas perquè no me’n recordo gens, i menys ara, i per descomptat no me’n recordo del nom del dels dallonses. I això de què venia, en un dia com avui? Ni idea. Però mira, ha anat bé, per sortir del pou on estava ficat, em penso que estava en un pou o en un espiral i no feia sinó donar voltes per allà sense solta, esperant no sé sap què. Però és veritat que quan fas un improvisat t’hi poses i no saps mai per on sortirà, si és que surt alguna cosa.
Canvio de paràgraf perquè això ja era molt llarg i, per tan, inaguantable. M’ha dit l’A que farà un discurs d’un quart i li he dit que s’equivoca, encara que sigui molt divertit, els discursos han de ser de vuit o deu minuts màxim màxim, i si són de cinc millor, l’ideal és que la gent es quedi sempre amb ganes de saber més coses. Aquí dic discurs per dir alguna cosa. Però la feina aquesta ja ho té, això, que igual que un dia tradueixes una caca, amb perdó, que t’acaba d’arribar i que no pots rebutjar perquè és d’un client dels de sempre, un altre dia prepares discursos o fas de negre d’un escriptor. És el més semblant a fer de de de, ara em vénen coses al cap però totes són inapropiades i políticament incorrectes, de manera que deixem-ho.
Què més puc dir? Jo diria que no hi ha més coses, i deunidó tot el que he escrit, si faig una llambregada cap amunt i veig la botifarra d’aquí al damunt, la veritat és que això dels improvisats ha de servir per a alguna cosa, com a mínim per a per a ara anava a dir alguna cosa per a la qual servien els improvisats o podrien servir i se m’ha anat, l’he perdut, o perduda, que és més elegant. L’he perduda. Hi ha gent que es posa molt nerviosa, si no dius l’he perduda i dius l’he perdut, tractant-se, és clar, d’una cosa femenina. O si dius els he perdut en comptes de els he perduts, si és una cosa plural. Per exemple, he perdut els improvisats, els he perduts. Doncs si dius els he perdut, que és el que dic jo sempre, hi ha gent que es posa nerviosa, com si no fos català i això. Ara J ha escrit un llarg article que no sé exactament què reivindica o què diu, escriu massa llarg i es deixa portar massa per, bueno, deixem-ho.
I deixem-ho del tot, perquè m’estic ficant en un hort que em penso que no em convé, ni a mi ni a la meva salut. I una mica una mica he millorat, és veritat, ara almenys tinc els ulls oberts, és com una mena de miracle.
Què ho fa que avui em mori de son i ahir estigués mitjanament eixorivit? Misteri. La vida és plena de misteris. Per què hi ha coses que funcionen i coses que no funcionen? No sé què dic. Què vol dir coses? Ni idea. No sé per què ho deia, de fet no sé per què dic res. M’hauria de ficar al llit i clapar, però sé que si em rendeixo serà la fi. La fi del dia, de moment, però segurament la fi de tot plegat.
I això que estic al darrere d’un bon peix, que la captura em pot solucionar molt problemes. Hauria d’estar animat i content. Doncs no. Estic adormit. Clapat, completament. Fora de joc. No sé què dir. M’he aturat una estona a la plaça, que els dimarts hi fan una exposició de coses antigues i hi tenien llibres, a veure si en trobava tres que em fessin el pes i comprar-los per poc preu, però només n’he trobat dos, i encara no del tot convincents, de manera que ho he deixat córrer. A més vaig just de pasta. M’he aturat amb S, a mig camí, per xerrar-hi una estona, a veure com li anaven les coses, i només em diu que l’ajudi i que li doni pasta. Però jo de pasta no n’hi puc donar, li puc donar quatre cèntims de tant en tant i una mica de conversa. A més, ja li he explicat una mica el meu cas. Sembla que l’entén, però quan et descuides et torna a demanar pasta. Dec fer pinta de tenir pasta. Hauré de vestir-me d’una altra manera. I he fet altres coses abans de venir al despatx, tot perquè sabia que quan m’assegués al banc de remer m’adormiria sense remei. El remer i el remei, mira, això té una certa gràcia, a veure si m’animo, remer, remei, pot tenir a veure amb aquell sant que anava a rescatar cristians, així, pel seu compte, amb els dallonses ben posats, me’n vaig cap a l’orient i tornaré amb gent que està allà presonera, o faré que tornin i jo em quedaré allà en lloc seu, em penso que anava així, però no em feu cas perquè no me’n recordo gens, i menys ara, i per descomptat no me’n recordo del nom del dels dallonses. I això de què venia, en un dia com avui? Ni idea. Però mira, ha anat bé, per sortir del pou on estava ficat, em penso que estava en un pou o en un espiral i no feia sinó donar voltes per allà sense solta, esperant no sé sap què. Però és veritat que quan fas un improvisat t’hi poses i no saps mai per on sortirà, si és que surt alguna cosa.
Canvio de paràgraf perquè això ja era molt llarg i, per tan, inaguantable. M’ha dit l’A que farà un discurs d’un quart i li he dit que s’equivoca, encara que sigui molt divertit, els discursos han de ser de vuit o deu minuts màxim màxim, i si són de cinc millor, l’ideal és que la gent es quedi sempre amb ganes de saber més coses. Aquí dic discurs per dir alguna cosa. Però la feina aquesta ja ho té, això, que igual que un dia tradueixes una caca, amb perdó, que t’acaba d’arribar i que no pots rebutjar perquè és d’un client dels de sempre, un altre dia prepares discursos o fas de negre d’un escriptor. És el més semblant a fer de de de, ara em vénen coses al cap però totes són inapropiades i políticament incorrectes, de manera que deixem-ho.
Què més puc dir? Jo diria que no hi ha més coses, i deunidó tot el que he escrit, si faig una llambregada cap amunt i veig la botifarra d’aquí al damunt, la veritat és que això dels improvisats ha de servir per a alguna cosa, com a mínim per a per a ara anava a dir alguna cosa per a la qual servien els improvisats o podrien servir i se m’ha anat, l’he perdut, o perduda, que és més elegant. L’he perduda. Hi ha gent que es posa molt nerviosa, si no dius l’he perduda i dius l’he perdut, tractant-se, és clar, d’una cosa femenina. O si dius els he perdut en comptes de els he perduts, si és una cosa plural. Per exemple, he perdut els improvisats, els he perduts. Doncs si dius els he perdut, que és el que dic jo sempre, hi ha gent que es posa nerviosa, com si no fos català i això. Ara J ha escrit un llarg article que no sé exactament què reivindica o què diu, escriu massa llarg i es deixa portar massa per, bueno, deixem-ho.
I deixem-ho del tot, perquè m’estic ficant en un hort que em penso que no em convé, ni a mi ni a la meva salut. I una mica una mica he millorat, és veritat, ara almenys tinc els ulls oberts, és com una mena de miracle.
dimarts, 8 de setembre del 2015
Improvisat 306
Un llit, un llit, el meu regne per un llit, que deia aquell. Bé, aquell reclamava un cavall, però si fa no fa. El cavall et dóna poder de destrucció o de fer por i el llit et dóna poder d’oblidar-te de destruir i d’oblidar-te de fer por i anar a lo pràctic, que és clapar. Doncs si fa no fa el mateix, i sí, ja sé que és una bestiesa, però és que no sé què dir a part de la frase del començament, que com totes les que han vingut després ha sigut improvisada, completament improvisada. Ara no us ho creureu perquè no ho veieu, però si no fos un improvisat us faria una captura de pantalla: al word he escrit exactament sis ratlles o línies, aquesta és la setena, i ha estat justament a la setena —ara ja és la vuitena— que s’ha desfet el que volia dir, que és que les sis primeres han quedat perfectament justificades a la dreta, com si hagués marcat l’opció de justificar per la dreta.
De vegades, quan corregeixo o tradueixo, em fa una certa iŀlusió que passin coses d’aquestes sense voler, vull dir, justificacions de paràgraf no buscades, guanyar línies i aconseguir que no se te’n vagin dues línies a la pàgina següent perquè tens activada per defecte l’opció de no deixar línies vídues ni orfes, i això és una cosa que la podria canviar jo mateix, però no ho canvio perquè la majoria dels clients ho tenen activat i llavors no pots anar canviant ara sí ara no les opcions del word, i deixes les que la majoria de la gent... ara anava a dir “la majoria de la gent opta”, però això no funciona, hauria de dir l’opció majoritària de la gent, ara, o una cosa així, de vegades les regles de la llengua et fan anar enrere i construir allò d’una altra manera. Em direu, però per què, per què ens hem de plegar al que diuen les regles de la llengua si l’important és que ens entenguem i tal? I us diré, d’acord, l’important és que ens entenguem, i quan escriguis pel teu compte fes-ho com vulguis, però és normal que hi hagi unes regles —potser no caldria que n’hi hagués tantes, ni tan prolixes, de vegades, però en calen, perquè si al final treus totes les regles i dius que cadascú escrigui com vulgui al final no ens entendrem, sembla que això va així, vull dir, que si treus totes les regles i només deixes, per exemple, les de l’ortografia, llavors aquella llengua té els dies comptats. No m’ho feu explicar però va així. Convertiríem la llengua, en aquest cas el català, en una llengua oral, no ja prefabriana, sinó prerenaixentista —renaixentista vull dir de Renaixença, de la nostra Renaixença, no del Renaixement. En fi, així, improvisant, no sé què més dir d’això, ni tampoc sé si ho dic bé, però em sembla que si no improvisés no ho diria gaire diferent.
Total, que hi ha d’haver regles. No tantes, em direu, i us diré, d’acord, no tantes, però per això fem eleccions de tant en tant, per fer i desfer regles, però ara m’he passat a la política i aquí em penso que havíem dit que no en parlaríem. Doncs no en parlem. Tot i que el que pot passar a final de mes ja no és política, sinó cosmologia, més ben dit, cosmonoséquè, que ara no em surt, la cosmologia és lo dels horòscops, no?, el que vull dir és que poden passar coses còsmiques. D’abast còsmic, vull dir. O no, potser no passa res, perquè tampoc no comptarem sís i nos, sinó que comptarem suports a partits, i a molta gent li costa donar suport a cap partit, entre altres coses perquè a més del sí o el no hi diuen altres coses als seus programes. I llavors, per a alguna gent, caca. Caca de vaca. No volen saber res de partits. Tant de bo algun dia ens deixin comptar-nos de debò: vostè vol, sí o no? I prou, i ja està. Però deixem això. En qualsevol cas, si tot i el rebuig de tanta gent als partits els partits del sí guanyen el dia 27 passaran coses, ja ho crec. Enviaran tancs? Perquè hi ha un amic que està molt desanimat dient que encara que no enviïn tanc, els tenen, i qui té els tancs sempre guanya. Jo crec que això no va així, però vés a saber. I prou, que ja estic cansat de tant parlar de política, encara que sigui política còsmica. O sideral.
Doncs què més, perquè no és fàcil parlar de més coses, aquests dies, de seguida et treuen el tema. Hi ha aquell amic meu que demana caritat a la porta d’un súper de més avall i em cau molt bé, perquè sempre somriu. Jo sempre que puc li dono alguna cosa. Mentida, sempre que puc, què vol dir sempre que puc. No vol dir res, sempre que puc. No ho sé, deixem-ho en quan em ve de gust o quan em sobren monedes, potser això seria més aproximat, que no te’n sobren mai, de monedes, però de vegades vas molt carregat i en aquell moment penses, mira, li podries donar alguna cosa a aquell home que sempre somriu. Jo, la veritat, sé que el que més agrairia segurament seria que li donés monedes i que em quedés una estona xerrant amb ell, però això sóc incapaç de fer-ho, conec una persona que ho fa sovint i l’admiro, però jo no. Una vegada ho vaig fer, no amb aquest, sinó amb un altre que el vaig convidar a dinar. I per Nadal també. Però és això, maquillatge per quedar-te tranquil i pensar-te que ja fas moltes coses pels que es moren travessant el mar. És així, m’hauria de caure la cara de vergonya. I no, només em preocupa que tinc son. Ara crec que m’he desvetllat una mica, quan m’emprenyo amb mi mateix em desperto. Ja és una manera ben galdosa de funcionar. Haig de fer examen de consciència de debò. Algun dia ho faré.
De vegades, quan corregeixo o tradueixo, em fa una certa iŀlusió que passin coses d’aquestes sense voler, vull dir, justificacions de paràgraf no buscades, guanyar línies i aconseguir que no se te’n vagin dues línies a la pàgina següent perquè tens activada per defecte l’opció de no deixar línies vídues ni orfes, i això és una cosa que la podria canviar jo mateix, però no ho canvio perquè la majoria dels clients ho tenen activat i llavors no pots anar canviant ara sí ara no les opcions del word, i deixes les que la majoria de la gent... ara anava a dir “la majoria de la gent opta”, però això no funciona, hauria de dir l’opció majoritària de la gent, ara, o una cosa així, de vegades les regles de la llengua et fan anar enrere i construir allò d’una altra manera. Em direu, però per què, per què ens hem de plegar al que diuen les regles de la llengua si l’important és que ens entenguem i tal? I us diré, d’acord, l’important és que ens entenguem, i quan escriguis pel teu compte fes-ho com vulguis, però és normal que hi hagi unes regles —potser no caldria que n’hi hagués tantes, ni tan prolixes, de vegades, però en calen, perquè si al final treus totes les regles i dius que cadascú escrigui com vulgui al final no ens entendrem, sembla que això va així, vull dir, que si treus totes les regles i només deixes, per exemple, les de l’ortografia, llavors aquella llengua té els dies comptats. No m’ho feu explicar però va així. Convertiríem la llengua, en aquest cas el català, en una llengua oral, no ja prefabriana, sinó prerenaixentista —renaixentista vull dir de Renaixença, de la nostra Renaixença, no del Renaixement. En fi, així, improvisant, no sé què més dir d’això, ni tampoc sé si ho dic bé, però em sembla que si no improvisés no ho diria gaire diferent.
Total, que hi ha d’haver regles. No tantes, em direu, i us diré, d’acord, no tantes, però per això fem eleccions de tant en tant, per fer i desfer regles, però ara m’he passat a la política i aquí em penso que havíem dit que no en parlaríem. Doncs no en parlem. Tot i que el que pot passar a final de mes ja no és política, sinó cosmologia, més ben dit, cosmonoséquè, que ara no em surt, la cosmologia és lo dels horòscops, no?, el que vull dir és que poden passar coses còsmiques. D’abast còsmic, vull dir. O no, potser no passa res, perquè tampoc no comptarem sís i nos, sinó que comptarem suports a partits, i a molta gent li costa donar suport a cap partit, entre altres coses perquè a més del sí o el no hi diuen altres coses als seus programes. I llavors, per a alguna gent, caca. Caca de vaca. No volen saber res de partits. Tant de bo algun dia ens deixin comptar-nos de debò: vostè vol, sí o no? I prou, i ja està. Però deixem això. En qualsevol cas, si tot i el rebuig de tanta gent als partits els partits del sí guanyen el dia 27 passaran coses, ja ho crec. Enviaran tancs? Perquè hi ha un amic que està molt desanimat dient que encara que no enviïn tanc, els tenen, i qui té els tancs sempre guanya. Jo crec que això no va així, però vés a saber. I prou, que ja estic cansat de tant parlar de política, encara que sigui política còsmica. O sideral.
Doncs què més, perquè no és fàcil parlar de més coses, aquests dies, de seguida et treuen el tema. Hi ha aquell amic meu que demana caritat a la porta d’un súper de més avall i em cau molt bé, perquè sempre somriu. Jo sempre que puc li dono alguna cosa. Mentida, sempre que puc, què vol dir sempre que puc. No vol dir res, sempre que puc. No ho sé, deixem-ho en quan em ve de gust o quan em sobren monedes, potser això seria més aproximat, que no te’n sobren mai, de monedes, però de vegades vas molt carregat i en aquell moment penses, mira, li podries donar alguna cosa a aquell home que sempre somriu. Jo, la veritat, sé que el que més agrairia segurament seria que li donés monedes i que em quedés una estona xerrant amb ell, però això sóc incapaç de fer-ho, conec una persona que ho fa sovint i l’admiro, però jo no. Una vegada ho vaig fer, no amb aquest, sinó amb un altre que el vaig convidar a dinar. I per Nadal també. Però és això, maquillatge per quedar-te tranquil i pensar-te que ja fas moltes coses pels que es moren travessant el mar. És així, m’hauria de caure la cara de vergonya. I no, només em preocupa que tinc son. Ara crec que m’he desvetllat una mica, quan m’emprenyo amb mi mateix em desperto. Ja és una manera ben galdosa de funcionar. Haig de fer examen de consciència de debò. Algun dia ho faré.
dijous, 3 de setembre del 2015
Improvisat 305
Encara que hàgim canviat de curs, encara que hagi fet vacances, o justament per això, ara necessitaria treballar. Una miqueta de sisplau, per favor. Una estoneta de treva. Haig de treballar, sap? Sí, ja ho sé, hem perdut un client important —però ja ho veurem, ja ho veurem, encara poden `passar coses—, però n’hi ha d’altres, i de fet aquests altres per a mi encara són més importants. Ho entén, senyor Son? O senyora Son? Senyora Son, sí, ara m’he equivocat, perquè el que tinc és son d’ella, no d’ell. Ep, no em mal interpreteu, aquí no hi ha aventures extramatrimonials, és una manera de dir-ho. És justament que em deixin sortir del llit. No tampoc, no hi ha llit, hi ha cadira. De cinc rodes, concretament. I d’una sola plaça. I llavors ve la senyora Soin i s’hi instaŀla al damunt. És exactament això. S’instaŀla damunt meu. S’entén que amb una senyora al damunt no puguis treballar. Ui, quines coses estic dient. Que consti que parlo de la son, no de cap senyora. Aquestes coses queden escrites i vés a saber què en podrien fer.
Canviem de tema. Les vacances bé, gràcies, i encara haurien estat millor si no fos que a la meitat es va presentar sense avisar una filla de p..., la meva fdp, vaja. I ara això torna a quedar estrany, perquè no tinc filles. Deixem-ho. A més, havíem quedat que no faríem redaccions escolars. Explica què has fet durant les vacances. No.
Però llavors què, com em desperto? No ho sé, i vet aquí la gràcia de la cosa. Necessito temps per treballar, he de corregir, he de traduir, he d’escriure, tinc un munt de feina per a una setmana, de moment, i no me’n surto. Faig plans amb terminis i no hi ha manera. Incompliré terminis, com em passa habitualment. És el meu sinó, que diuen els clàssics. Els clàssics, haha. De vegades sóc més clàssic que els clàssics.
Mè, no em surt re. Ahir parlàvem amb R dels diccionaris d’ús, que seria molt interessant que algú s’hi posés. Necessitem un heroi o una heroïna, deia R, una mena de Moliner però nostra. Heroïna en el bon sentit, que ara sempre s’ha d’aclarir, i més en vigílies del 27 de setembre, que alguns som sospitosos de desafecció i si parles d’heroïna et pot tocar el rebre. Que aquesta gent primer et tanca, després et tusta i només al final, si tens molta sort, el pregunta alguna cosa. Et pot preguntar coses difícils, que no tenen res a veure amb el 27 de setembre ni amb res, perquè ara la poli d’allà a ponent fa coses molt estranyes, per exemple escorcolls –R, te la dedico– avisant abans la premsa perquè estiguin allà i agafant adhesius o papers de propaganda després d’esperar-se cinc hores per saber quins adhesius havien d’agafar. Has d’estar preparat. Jo, si vénen al despatx sé el que els donaré, perquè fa temps que penso que aniria bé que un dia aparegués la GC a emportar-se coses. Per exemple, ja tinc un ordinador preparat, el que tenia abans. Si et donen quatre hores per preparar l’escenari, l’endollaré a la pantalla i faré veure que és el nou, i si em pregunten pel nou, que estarà en un racó, els diré, sense mentir, que, ui, aquest ja fa molt temps que corre per aquí. Com si tingués vida pròpia, diguem-ne. Corre per aquí. Sempre m’ha fet molta gràcia aquesta expressió. Si poden sortir per la porta del despatx amb un ordinador per a ells serà un gran èxit. Suposo que els aplaudiran, quan arribin als seus caus. Ei, que porto un ordinador! Però si està buit! Què vol dir que està buit! És igual, la gent no ho sap, que està buit, he sortit d’allà i m’han fet fotos amb l’ordinador i això és el que compta.
I què més, perquè això no s’estira més. He vist un telèfon d’aquest inteŀligents que he pensat que si mai hi caic serà aquest. És baratet, té les icones grans i no n’has de saber gaire. Fins i tot jo l’entendria, em penso. I el podria tenir apagat tot el dia, com ara, i fer-lo servir només per a casos d’urgència. Allò que fas un creuer i el barco s’enfonsa i et quedes de nàufrag. Llavors podria anar bé, per emetre senyals. El problema deu ser la cobertura, en aquests casos. I l’altre problema, la quota. Ara amb el mòbil que tinc no pago quota. Pago el que gasto i punt. I ho diuen explícitament, que no has de pagar res més. A veure si dura. Diuen explícitament que si no gastes res, no et cobren res. I van passant els mesos i és així, la majoria de mesos no faig gasto. Se’n cansaran? Ni idea. Però de moment tinc solucionat allò d’estar localitzable en situacions estranyes, que abans a la gent li feia patir i això no m’agrada. Encara que tu no pateixis i estiguis disposat a esperar o a fer coses debades, com abans, com van fer els nostres pares i avis i no es queixaven, doncs a mi tampoc em fa res, però si veus que el teu voltant hi ha gent que pateix per culpa teva, llavors això no està bé. O sigui que per això tinc el mòbil, no per res més.
I ara ho deixo.
Canviem de tema. Les vacances bé, gràcies, i encara haurien estat millor si no fos que a la meitat es va presentar sense avisar una filla de p..., la meva fdp, vaja. I ara això torna a quedar estrany, perquè no tinc filles. Deixem-ho. A més, havíem quedat que no faríem redaccions escolars. Explica què has fet durant les vacances. No.
Però llavors què, com em desperto? No ho sé, i vet aquí la gràcia de la cosa. Necessito temps per treballar, he de corregir, he de traduir, he d’escriure, tinc un munt de feina per a una setmana, de moment, i no me’n surto. Faig plans amb terminis i no hi ha manera. Incompliré terminis, com em passa habitualment. És el meu sinó, que diuen els clàssics. Els clàssics, haha. De vegades sóc més clàssic que els clàssics.
Mè, no em surt re. Ahir parlàvem amb R dels diccionaris d’ús, que seria molt interessant que algú s’hi posés. Necessitem un heroi o una heroïna, deia R, una mena de Moliner però nostra. Heroïna en el bon sentit, que ara sempre s’ha d’aclarir, i més en vigílies del 27 de setembre, que alguns som sospitosos de desafecció i si parles d’heroïna et pot tocar el rebre. Que aquesta gent primer et tanca, després et tusta i només al final, si tens molta sort, el pregunta alguna cosa. Et pot preguntar coses difícils, que no tenen res a veure amb el 27 de setembre ni amb res, perquè ara la poli d’allà a ponent fa coses molt estranyes, per exemple escorcolls –R, te la dedico– avisant abans la premsa perquè estiguin allà i agafant adhesius o papers de propaganda després d’esperar-se cinc hores per saber quins adhesius havien d’agafar. Has d’estar preparat. Jo, si vénen al despatx sé el que els donaré, perquè fa temps que penso que aniria bé que un dia aparegués la GC a emportar-se coses. Per exemple, ja tinc un ordinador preparat, el que tenia abans. Si et donen quatre hores per preparar l’escenari, l’endollaré a la pantalla i faré veure que és el nou, i si em pregunten pel nou, que estarà en un racó, els diré, sense mentir, que, ui, aquest ja fa molt temps que corre per aquí. Com si tingués vida pròpia, diguem-ne. Corre per aquí. Sempre m’ha fet molta gràcia aquesta expressió. Si poden sortir per la porta del despatx amb un ordinador per a ells serà un gran èxit. Suposo que els aplaudiran, quan arribin als seus caus. Ei, que porto un ordinador! Però si està buit! Què vol dir que està buit! És igual, la gent no ho sap, que està buit, he sortit d’allà i m’han fet fotos amb l’ordinador i això és el que compta.
I què més, perquè això no s’estira més. He vist un telèfon d’aquest inteŀligents que he pensat que si mai hi caic serà aquest. És baratet, té les icones grans i no n’has de saber gaire. Fins i tot jo l’entendria, em penso. I el podria tenir apagat tot el dia, com ara, i fer-lo servir només per a casos d’urgència. Allò que fas un creuer i el barco s’enfonsa i et quedes de nàufrag. Llavors podria anar bé, per emetre senyals. El problema deu ser la cobertura, en aquests casos. I l’altre problema, la quota. Ara amb el mòbil que tinc no pago quota. Pago el que gasto i punt. I ho diuen explícitament, que no has de pagar res més. A veure si dura. Diuen explícitament que si no gastes res, no et cobren res. I van passant els mesos i és així, la majoria de mesos no faig gasto. Se’n cansaran? Ni idea. Però de moment tinc solucionat allò d’estar localitzable en situacions estranyes, que abans a la gent li feia patir i això no m’agrada. Encara que tu no pateixis i estiguis disposat a esperar o a fer coses debades, com abans, com van fer els nostres pares i avis i no es queixaven, doncs a mi tampoc em fa res, però si veus que el teu voltant hi ha gent que pateix per culpa teva, llavors això no està bé. O sigui que per això tinc el mòbil, no per res més.
I ara ho deixo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)