Improvisat (55)

He publicat fa una estona un extracte que tenia guardat d’una entrevista a un premi Nobel... del qual ara mateix no recordo ni el nom, només sé que és un poeta. Walcott? El que em va atraure d’aquella entrevista que es va publicar fa temps és que tractava dels misteris de la vida, als quals el bon home no sabia donar resposta.

Jo tampoc.

Una estona abans de publicar això que dic he escoltat Francesc —el papa, vull dir— que desitjava bon Nadal i clamava per la pau i per la solució dels problemes del món, en especial la pobresa i els clams dels infants que pateixen. Emocionava la passió amb què parlava...

Però, clar, ho feia des d’un balcó enorme i a gran alçada i amb domassos vermells i amb la gent superlluny, i amb exèrcits o similars sota seu i en un edifici, la catedral de Sant Pere del Vaticà, amb unes inscripcions al frontal que parlen d’un papa del Renaixement, el que va fer construir allò, un Borghese, si no m’equivoco família rival dels Borja —o Borgia.

I tot això per mi és un misteri per al qual no tinc respostes. Però en aquest cas no és un misteri, diguem-ne, religiós, còsmic, sinó bastant terrenal.

Per què aquest papa no posa fi a aquesta manera de fer les coses? Entenc que es fiqui en un lloc on el pugui veure la gent que l’ha anat a veure, però no hi ha cap més lloc? O no podria fer una passejada amb el jeep enmig de la gent, com fa de vegades?

O no podria catequitzar sobre el tema que el papa no és tan important per posar-se allà dalt? No s’hi podria posar una custòdia amb una hòstia consagrada?

O no podria eliminar o almenys abaixar el seu protagonisme —en aquest cas no buscat, em penso—? No es podria convertir l’acte en una pregària a Déu, a Jesús infant, tothom a la plaça, si voleu —mentre la plaça es faci servir per a aquestes coses—, però amb el papa també a baix, al davant de tothom però amb tothom?

No ho sé, improvisant no tinc respostes a tanta pregunta. I suposo que sense improvisar tampoc, perquè crec que totes aquestes coses les tinc a dins des de fa molt de temps.

Per sort, no crec pels papes, ni pels bisbes ni pels capellans. Ni pel Vaticà. Encara que penso que aquest papa pot fer coses i va fent coses, de mica en mica.

No és fàcil desmuntar tanta parafernàlia multisecular. No em refereixo a l’Església, sinó a la parafernàlia.

Improvisat (54)

A improvisar, un altre cop. Escriure això —a improvisar— i pensar en Paco Ibáñez tot d’una: A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar, a galopar...

Ahir vam anar a Sant Feliu de Guíxols —on jo havia anat de petit, amb P & family, algun cap de setmana, que llavors érem molt amics i després que es va casar gairebé només ens hem vist de casualitat— i després a Tossa, per la carretera aquella que fa tants revolts. Gairebé em marejo, anava de copilot. Quan conduïa, ja fa anys, no em marejava mai. Quan em vaig vendre el Polo? Ja fa disset anys!!

I a Tossa una salutació a l’Ava, unes fotos al far —que no penjaré al bloc dins la sèrie de fars perquè aquest ja el tenia, me’l va enviar J— i un arrosset a cal Pini, que en realitat suposo que era el motiu principal del viatge, un dia és un dia, tu.

A mi l’arròs no em va agradar: una cosa intermèdia entre paella i arròs caldós. No ho vaig veure clar. I no sé si estava ja covat, em va fer l’efecte que allò no ho havien fet just per nosaltres. O sigui, congelat.

En canvi sí que em van agradar uns raviolis de gamba i carxofa —quatre raviolis comptats— que vaig prendre abans. M’estic fent sibarita.

I continuo ben adormit, no me’n surto, els dits em ballen errant —les dues accepcions— per les tecles i haig de corregir gairebé cada paraula. És la primera vegada que em passa fent un improvisat. Això vol dir que les drogues avui fan més efecte, o que he dormit poc, o que és dilluns i no sé què, o que vés a saber.

Les drogues, les drogues, sí, tota aquesta química que prenc són drogues, i la combinació és un còctel letal. Em fan estar... no ho sé dir. Però quin remei, ves.

Bé, deixem-ho, ja es veu que no és dia ni d’improvisats ni de re, continuo clapat. Faré un son aquí mateix i, si no, cap a casa i al sofà falta gent.

Improvisat (53)

He hagut de posar-me a treballar al final d’aquest matí de dissabte, perquè si no no podrem marxar uns quants dies, de Nadal a Cap d’Any, com teníem previst. I com (quasi) sempre que treballo m’ha atacat aquesta son brutal que sempre m’ataca... i m’impedeix treballar.

I a més avui no sols és son, és que també em fallen els dits, no sé ni escriure. Ni em funciona el coco. O sigui, no puc treballar. No sé pas si podré anar-me’n uns dies —que necessito!— abans de Cap d’Any. Va, perfa, una mica de sisplau, faré bondat, però deixa’m acabar aquesta feina.

Re. No sé què dic. O què podria dir.

Ah, mira, vaig estar l’altre dia al lliurament d’un premi a M. Amb M ens escrivim molt sovint, i llarg i interessant, i en canvi quan ens veiem ens costa parlar. És veritat que no és fàcil, ni per mi ni per M. Som de la mateixa pasta diguem-ne discreta, o tímida.

Al lliurament del premi, com a part del jurat, hi havia F, i després va arribar L, com a autoritat que faria el lliurament del premi. L desborda simpatia però a l’hora de la veritat no va dir res. Només va excusar-se per haver arribat tard, a causa d’una confusió sobre el lloc on s’havia de fer l’acte, i després va dir una sèrie de generalitats sobre la importància de tot allò que fèiem allà i tal. L, al Twitter, no té rival. De fet va estar piulant —després ho vaig comprovar al seu TL— tota l’estona, curta, que va ser allà.

Però qui em va impressionar de debò va ser F, que deia abans que estava al jurat. Va fer una intervenció llarga però substanciosa, i simpàtica, divertida. M, que va rebre el premi, m’ha confessat més d’una vegada el seu “enamorament” amb F —en sentit figurat, o inteŀlectual—, i allà vaig comprovar que hi havia raons de sobres per explicar aquest enamorament. F té un poder d’atracció increïble.

Després de l’acte, vam anar amb F i amb M, i amb i tres persones més de la colla d’amistats de M, a prendre alguna cosa per allà a prop. Ah, també hi era P, lògicament, no podia faltar algú de la família de M, encara que visquin tan lluny; a P després li esperava un bon viatget de tornada, quan acabéssim aquell beure. Ens hi vam estar una bona estona. Realment em va acabar de caure bé F.

I ja està. No pensava escriure sobre això però mira, se m’ha acudit. Espero que M no se m’enfadi si ho llegeix, he procurat explicar-ho —improvisadament— servant força els anonimats, em penso. De premis se’n deuen donar dotzenes cada dia, i aquí no he dit ni el dia ni el lloc ni re.

També vaig veure a l’acte S, que em va dir que em trobava molt prim. Li vaig dir que m’havia engreixat un quilo l’últim mes —la dietista em controla el pes cada vegada que hi vaig, que últimament és molt sovint—, o sigui que de prim res, que m’estava engreixant! I així vam fer uns riures, mentre esperàvem que comencés tot plegat.

Improvisat (52)

Acabo de rebre-ho per correu i el records se n'han anat lluny, lluny:

Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen...
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí.

Jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols...
jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols i julivert!

Julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla, sense cap fulla...
julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla i el cap pelat.

(Gràcies, X i V)

Improvisat (51)

Ostres, és horrorós.

De funerals, aquest matí. Molt breu, de manera que he pogut treballar abans i després, i també desemboirar el cap, a la tornada, amb un seguit de missatges kafkians per no llegir amb atenció el que t’ha dit la persona amb qui xateges. Hem acabat amb bon humor —bé, el que entenc jo que és bon humor, no sé si cau bé als altres o se’ls fa patètic.

I no sé què dir-ne (del funeral, torno a l’escatologia). Quan vas a funerals tens la sensació de sentir sempre el mateix. No us passa —pregunta retòrica, a l’aire—? No entenc com els capellans —en aquest cas era un funeral catòlic— o, en els funerals laics, la gent que porta la batuta de la cerimònia, sempre o gairebé sempre fan el mateix, diuen les mateixes coses, segueixen el mateix esquema. (Ja dic que sempre no, n’hi ha de més originals, que et fan sentir més proper el record específic de qui ja se n’ha anat.)

I el que no suporto són els aplaudiments. Quin mal gust. Els odio. Els aplaudiments per rutina, per cerimònia, perquè tothom ho fa, o “perquè es fa”, els trobo... em fan ràbia.

En general, les coses que es fan “perquè es fan” les trobo avorribles. D’avorrir accepció odiar.

Bé, totes no, n’hi ha que les has de fer. No ho sé, esmorzar gairebé a la mateixa hora gairebé les mateixes coses, gairebé amb el mateix mal humor. I coses així.

Quina bestiesa que acabo d’escriure. Si parlava de coses que es fan “perquè s’han de fer així”, em referia a un altre tipus de coses.

Ho deixo, que avui estic especialment espès.

Quina altra bestiesa, si escric això és justament perquè estic espès i vull desespesar-me, o com se digui.

Nou minuts, massa.

Improvisat (50)

Com sempre. I ara, a veure què dic.

Em costa teclejar, perquè a l’índex de la mà dreta l’ungla la tinc encetada i em fa una mica de mal. No sé què em passa a les ungles últimament: se m’enceten, o s’enceta la pell —clivelles petites, que a vegades fan que salti un trosset d’ungla o que s’enceti la pell al voltant.

No sé per què és, això que em passa ara a les ungles... Deu ser el fred. Bé, deixem-ho, quina cosa més desagradable. Perdoneu.

Per compensar-ho: avui estava assegut a l’autobús i de sobte...

Ja estava assegut. La meitat del trajecte el faig, quan pujo, dret i amb el bus atapeït, però a partir del moment que passem per les escoles de monges, les que s’anomenaven “damas negras” perquè eren mig laiques, em sembla, però anaven vestides de negre de dalt a baix, i després d’Escola Pia de Balmes-Travessera —el 27 passa per les zones més... no sé què de Barcelona—, aquella Escola Pia que ja no es feia servir i que s’havia convertit en oficina de reclutament militar durant la guerra del segle passat en la qual ens vam matar els uns als altres —absurdament, perquè al final es va produir el que s’intentava evitar però a més hi havia hagut una guerra terrible pel mig—...

No veig motius suficients, mai, per fer una guerra; si altres la declaren, doncs fer com Gandhi, esperar que deixin de declarar-la i si et maten mala sort; al final d’una guerra sempre hi ha més morts del teu bàndol que si fas com Gandhi. I a més, hi ha hagut una guerra, que les civils són terribles.

Per on anava? A veure...

Ah, deia que anava assegut al darrere, al costat mateix de la porta d’eixida—als meus amics valencians els agrada que els catalans d’aquí diguem eixida i eixir, i llavors jo ho faig de tant en tant—, i de sobte, en una parada, s’ha agafat a la barra davant mateix dels meus ulls, que miraven distrets enlloc, una mà petitona, indubtablement femenina, amb les ungles de color vermell sang, molt ben pintades, resseguint perfectament el contorn de l’ungla de manera uniforme. Ha sigut un flaix, però m’ha semblat preciós i m’ha començat a alegrar el dia, que fins aquell moment —ja fa tres hores— era ben gris, i amb una perspectiva gens plaent, sobretot perquè és dilluns.

Això era per compensar el que he dit abans de les ungles, tan poc agradable, al començament d’aquest improvisat.

Apa, tornem-hi.

Improvisat (49)

Avui ja no és que m’adormi treballant, és que ha sigut seure i quedar grogui. Llavors m’he posat a despatxar correus a veure si se’m passava la cosa, i re, he disfrutat prou amb els correus, però encabat altra vegada el mateix: Morfeu in person.

I això que el dia ha començat fantàstic. Primer, per una cosa que no vull dir aquí, però que m’ha alegrat el dia ja de bon matí. I no són els gols del Barça, que no sé si he dit aquí que me’ls miro molt de lluny i només pateixo —sense mirar la tele ni fer streaming legal o iŀlegal per la xarxa— quan juga amb el Madrit, que això vulgui o no vulgui sempre em posa neguitós... tot i que molts cops no m’assabento que els toca jugar fins al mateix moment que s’hi posen, que m’ho diu algú. I llavors comença el patiment. Deu ser síndrome d’abstinència? Però és taaaan ridícul, el futbol... Però, esclar, un Barça Madrid no és futbol, és... en fi, és una altra cosa, no cal explicar-la ara amb detall.

(Bueno, ha sigut parlar del tema i ja m’he animat.)

Deia que havia començat el dia fantàstic. Tampoc és perquè ahir fos el dia que he facturat més d’aquest any —en un sol dia, no acumulant feina de dies anteriors—, ni tampoc per la cosa climàtica, que de moment aquest hivern no m’està afectant gaire ni si fa bo ni si fa rúfol ni si fa un mig-mig. Només m’afecta, últimament, si plou, que això sí que és una, una, una llauna? Em sona fatal, llauna. Potser es diu així, però hi deu haver alguna expressió més, no ho sé, nostra? No em surt.

Un dia fantàstic, deia! I el rotllo improvisadoimaginatiu que em va venint al cap mentre escric no em deixa dir el que volia dir... Que ara no me’n recordo. Serà possible?

És que ara em ve al magí que m’he aixecat del llit content, no ho sé, pensant avui serà un dia fantàstic. Que és veritat que ha anat així la cosa, i això no em passava des de feia temps. Vull dir llevar-me sense maons de formigó al cap —ho dic així perquè s’entengui, suposo que s’entén. Però no era això el que volia explicar.

Ostres, estic burro. I ara m’entra un missatge del quefe. Ja ens veurem.

Improvisat (48)

Ara —ara, vull dir ahir— he obert un compte a Twitter per fer improvisats petits.

I un dels primers tuits que vaig escriure ahir mateix és si tota aquesta activitat a la xarxa té a veure amb alguna cosa de salut. Potser estic eufòric? Potser sóc ciclotímic i ara estic en fase alta?

Jo diria que no, jo diria que estic content perquè hi ha una cosa que em preocupava molt, que em tenia atrapat i mort de por i de cangueli i d’incertesa i de no sé què més dir i que aquesta cosa sembla que s’està esvaint.

Però no diguis blat fins que no el tinguis ben sembrat i germinat i segat i al sac i ben lligat i després pastat i escalfat i menjat.

Això no ho volia dir fins més endavant però quan improvises se t’escapen coses.

Aquest improvisat l’he fet exactament en tres minuts i mig, tres i tres quarts si comptem aquesta última ratlla. Em penso que és rècord.

Improvisat (47)

La son és tan bèstia ara que m’impedeix gairebé veure el teclat, no se m’obren els ulls.

He estat al psicòleg al matí. No sé gaire per a què serveixen els psicòlegs; vull dir, per exemple, en què es diferencien dels psiquiatres. Però m’hi fan anar... siguem sincers, m’ho van proposar, m’hi vaig resistir, escèptic, J em va dir que per provar-ho no passava res i jo em vaig dir que per provar-ho no passava res.

Sí que passa, que no he arribat al despatx fins gairebé el migdia. A les onze. O sigui, entre xiulets i flabiols —disculpes, és el que se m’ha acudit ara—, dues hores.

Doncs continuo sense saber per a què serveixen. De fet —ara penso que potser ja ho he explicat aquí—, m’admira això que diuen que “un equip de psicòlegs” ha anat a tal lloc a atendre les víctimes d’un accident, o els familiars. Què fan? Què els diuen? De quina manera els ajuden?

Al psicòleg, li has d’explicar la vida? Què li has de dir? És ell qui ha de prendre la iniciativa? Cal “tenir problemes”, per necessitar psicòleg? Quina mena de problemes? Més ben dit, qui no té problemes?

M’ha dit justament això: que no sabia en què podia ajudar-me. Esclar, he dit, jo tampoc ho sé. Aleshores, quin és el següent pas? M’ha proposat que escrivís les coses que em passen durant el dia i que en parléssim la pròxima vegada. Tal com estem de retallades i tal, la pròxima vegada serà d’aquí mig any pel cap baix, he pensat. Doncs no, m’han donat hora per d’aquí quinze dies. Empassa-t’ho.

Escriure les coses que em passen durant el dia. Quin misteri. Quin dilema. Li porto uns quants improvisats? O què? Que difícil.

Ara més feina: rumiar què li haig de dir.

Improvisat (46)

Va, intentem-ho. Però només cinc minuts.

Ara que han passat dies, allò del suposat lladre que va deixar tota l’escala plena de marques de sang, i dues finestres trencades, doncs com ja suposaven maliciosament alguns veïns, la història venia d’una de les portes de l’escala, o sigui, d’uns veïns, en aquest cas passavolants, que feien una festa en un pis normalment desocupat però que la filla d’un veí en tenia la clau i tal.

En fi, un cas d’aquells del diari El Caso, que no sé per què va deixar de publicar-se havent-hi com hi han històries d’aquesta mena cada dia.

Encara no sabem per què dos dels festers es van estomacar a l’escala —això ho suposem— i un d’ells va quedar malferit —aquesta dada sí que la coneixíem— i el malferit va baixar per l’escala deixant marques a les parets. Hi anava clavant cops de puny amb la mà o amb el braç ferit? Per què? Vés a saber. Potser no ho sabrem mai.

El final del cas és que vam haver de presentar denúncia a la comissaria de la Travessera de les Corts —sense denunciar ningú en concret perquè no en teníem certesa, o sigui una denúncia de danys a la finca— i que la visita dels mossos no va servir de gaire més que per agafar les meves dades, el meu telèfon i el número del document nacionalista espanyol creat per Franco l’any 1941, uns mesos després que Hitler el creés a Alemanya.

I això és tot.

Improvisat (45)

Re, és asseure’m i començar a pesar figues.

Qui ho deia, a casa, això de pesar figues? Algú ho deia, no és una cosa que hagi après als llibres. Bé, no me’n recordo.

Moltes frases fetes d’aquestes venien de la mare, o de la família de la mare, una família culta amb un català extraordinari. Un dia vaig escriure, després de treballar-ho molt, un article que em va sortir llarguíssim sobre el català de casa. Me’n van sortir un munt, de locucions, de frases fetes d’aquestes...

Avui a la feina hem parlat una estona de comes. Hem parlat virtualment, o sigui, cadascú des de casa seva o des del seu despatx o des del bar de sota. No sé per què se’n diu “virtualment”, de parlar així, amb aquest sistema. Se n’hauria de dir “parlar per escrit”, o “parlar per tecles”, o en comptes de “parlar” un altre verb que ens hauríem d’inventar. Ja ho tinc, “escriure’s”. Ens hem estat escrivint aquest matí. No? Al final de tot, amb màquines o sense, acabem on érem, escrivint-nos. Quina manera de perdre el temps pensant en com hem de dir les coses que s’han fet tota la vida, sigui amb ploma de ganso o amb una Adler.

Però parlàvem de comes. Si posàvem o no coma en una frase com ara “a la nena, (ja) li escriurem demà” O sigui, ho escrivim així com ho he escrit o bé escrivim “a la nena (ja) li escriurem demà”? —quina bestiesa d’exemple m’ha sortit; en fi, ja està fet. M’ha vingut al cap una família que són una germana i tres germans, la germana és la gran però des de petits fins ara, que ratllen tots la cinquantena, ella és “la nena”. No crec que sigui masclisme, és simplement un costum, no ho sé, carinyós, no?

Tornem-hi. Jo tinc clar que lo més normal és no posar-hi coma. En canvi sí que s’hi ha de posar en la frase “(ja) li escriurem demà, a la nena”. De tot això que he fet aquí, abans i ara, de posar els mateixos elements, quan n’hi ha algun de repetit —o sigui, que són dos elements d’una frase que es refereixen a la mateixa cosa o persona, en aquest cas els elements “a la nena” i “li”—, en posicions diferents dins d’una frase, se’n diu tècnicament fer una “dislocació”. Eh que és bonic? Com quan et surt un os de la seva articulació. Són coses que passen en la llengua que parlem —o que escrivim!—, sense adonar-nos-en —ostres, aquestes combinacions de pronoms sempre m’exigeixen una aturada, a veure com dimonis van, si es poden abreujar o no, etc. Coŀloquialment la combinació d’aquí dalt per aquesta regió del català la diem així: “sense adonant-se’n” (no s’ha d’escriure, eh?, que us conec). Bé, això quan no diem “sense donant-se conte”, que ja és per premi (d’incorrecció).

I ara m’ha vingut al cap aquella comèdia de Molière, que tracta d’un professor de llengua que fa classes a un senyor i quan li explica la diferència entre poesia i prosa li diu que quan parlem parlem en prosa, i llavors el senyor, l’alumne, s’estarrufava perquè, sense saber-ho abans, parlava en prosa. O una cosa així, ara no em surt. (Em penso que a la gent d’aquest país ens passa sovint, que no sabem expressar-nos bé, sobretot oralment, i per això quan expliquem un acudit, per exemple, diem això, que “l’expliquem”, no que el diem o el contem o el narrem o... I per això quan surt un català que és bo en humor i triomfa, és justament per això, pel contrast... Però ara em vénen a la memòria un munt de còmics catalans com Capri, Eugenio, Cassen, tot l’equip del Polònia, i els del Terrat, i la Trinca, per no parlar dels mims com el Tricicle, Charlie Rivel... I els que em dec deixar ara per no aturar-me gaire a fer memòria. O sigui que la teoria per terra, as usually, això et passa per improvisar.)

Va, prou.

I ara penso que vaig quedar a mig camí en la història de polis i lladres de diumenge! O ja vaig acabar d’explicar-la? Miraré de fer memòria —però sense mirar els articles anteriors, perquè si ho faig sé que començaré a elaborar mentalment l’improvisat abans de posar-m’hi, i això no s’hi val. Quan improvisi sobre el tema, si torno a repetir el mateix que ja havia explicat (explicat!), o escrit, doncs mala sort. Si improvises, improvises.

Improvisat (44)

Cada cop entenc més el suplici que deu ser aquella tortura de no deixar-te dormir perquè confessis un crim, una traïció, una complicitat. Et van “estimulant” el cos contínuament perquè no dormis i així van passant els dies i les nits, fins que la pobra víctima canta, o es mor.

Doncs això.

Ens havíem quedat, em sembla, que jo trobava ahir tota l’escala de casa meva esquitxada de sang, des de la planta baixa fins gairebé a dalt de tot. I hi havia els vidres de dues finestres trencades, una gairebé dalt del tot —ho heu endevinat: just on començava el rastre de sang— i una altra al mig. Ara bé, el misteri eren aquelles marques de sang, cada dos o tres metres, tot al llarg de les parets de l’escala, de dalt a baix. Com devia haver anat la cosa?

Havia estat un veí, una veïna? De vegades n’hi ha que organitzen, diguem-ne, un cert guirigall, i ja hi ha hagut protestes serioses de la comunitat i fins i tot requeriments escrits, i la cosa continua igual. Ara bé, si fos això, per què baixaven per l’escala? A més, teníem bastant controlada la gent que es quedava per aquí els caps de setmana —gairebé tothom, la veritat, perquè si comptes la gent gran que no es belluguen, que ja són uns quants, i aquella altra família, i els de dalt i la dona aquella i... No hi havia gent potencialment conflictiva, que sabéssim, aquest cap de setmana.

Total, després de parlar-ne a casa, i havent constatat que el president de l’escala era un dels pocs que no hi eren, i el vicepresident tampoc no el vam saber trobar, tot i que ens constava que no havia marxat, simplement devia haver sortit, i a casa seva no hi havia ningú, o ningú obria, vaig decidir que prendria la iniciativa jo mateix i vaig trucar al 112. Vaig explicar-ho tot fil per randa, contestant les preguntes que m’anaven fent, i em van dir que ja em trucarien. Al cap de mitja hora, si fa no fa, truquen els mossos —“La policia”, van dir, cosa que em va agradar perquè volia dir que “la policia”, aquí, era la nostra policia. Demanen quin és el meu pis —jo em penso que ja ho havia dit al 112—, que eren a la porta de baix. Però com que havien començat a tocar botons de l’intèrfon —per què no em trucaven abans, home— just en aquell moment ja els havia obert la veïna del primer. Total, que sortim alhora a l’escala fins a quatre persones alhora. La mossa i el mosso —manava ella— comencen a pujar mirant-s’ho tot amb atenció, graó a graó.

I ja continuaré, que se m’ha fet tard. Encara haig d’acabar una cosa de la feina abans de plegar i el que volia aconseguir escrivint això era primordialment desvetllar-me una mica justament per poder acabar-la. Així que em sap greu.

Improvisat (43)

Encara em dura el trasbals i per això em poso a escriure, que així m’ho trec una mica del damunt i alhora aconsegueixo el de sempre, superar l’ensopiment.

Doncs sortia jo de casa a les deu tocades a buscar els diaris que solc comprar el diumenge, per completar els que ens deixen uns veïns gairebé cada vespre, quan ja els han llegit, que són l’Ara i La Vanguardia; n’hi ha un altre que compra o rep el Marca i encara un altre que compra l’Expansión, però a aquests dos no els hem demanat que ens deixin els diaris, doncs això, que sortia de casa, del nostre pis, a comprar els diaris, normalment el Punt Avui i el Periódico, i de vegades algun d’estranger, com ara el País o el Financial Times de dissabte, perquè els meus diumenges al matí solen ser, quan puc, de passar pàgines amb una ampolla d’aigua de Ribes de litre i mig al costat, per anar bevent —haig de beure molta aigua—, fins que me la bec tota, i llavors acabo amb les mans negres —pels diaris, no per l’aigua, ja s’entén—, tan negres que en comptes de treure’m amb les mans les ulleres de llegir cada cop que haig d’anar a desbeure i al final de tot del matí, que a mi no em toca fer el dinar, jo preparo el sopar, per no deixar-les fetes una porqueria les deixo caure damunt el sofà acotant el cap fins que es deixen anar de les orelles...

On era? Sí, que sortia cap al quiosc de la cantonada i em trobo que tant al replà com a la paret escales amunt i escales avall, i també a terra, hi ha un munt de taques vermelles que semblaven de sang. Just llavors recordo que a la nit havia sentit un crit i uns sorolls, però com que va ser un moment i jo estava molt clapat, vaig interpretar que potser ho havia somiat i era allò que et despertes de sobte com en aquella peŀlícula que ara no recordo com es deia. Doncs això, tot ple de sang. Amb cautela, baixo fins al pis de sota, i tota la paret amb taques —ara ja sé segur que són de sang, tenen aquells petits grumolls típics que m’ho confirmen—, i també el terra de les escales, dels graons. No un regueró tot seguit, la sang, sinó de tant en tant, com si algú hagués baixat ferit, molt de pressa, i posant el braç o el colze o la mà a la paret de tant en tant per no caure. Baixo fins a baix i tot igual, el vestíbul i fins a la porta. No surto al carrer. Avui em penso que em quedaré sense diaris.

Vaig a l’ascensor —he baixat a peu— i decideixo pujar fins a dalt de tot, perquè ja he dit que des del nostre replà es veia que cap més amunt també hi havia taques de sang, i llavors vull veure des d’on baixen les taques.

I continuaré en un altre moment, perquè veig que han passat dotze minuts i això ja és massa per a un dia feiner.

Improvisat (42)

Torno a estar grogui.

Avui dino amb J i N. Sé que hi estaré bé. Em fa iŀlusió i tot.

M’ha trucat fa un moment M dient que el restaurant Neri, al qual jo els havia proposat —a M i R— anar perquè no el coneixia i casa nostra d’Igualada, la dels avis materns, era coneguda per no sé quin motiu com “cal Neri” —també tenim algun document que escriu “Nery”—, i m’ha dit M que allò és molt car i que hem de buscar una cosa amb menú del dia accessible, encara que pagui jo.

Aquest és un compromís que tinc i que ve de fa dies. Sort que M és més prudent que jo i s’ho ha mirat per internet. Hi he fet després un cop d’ull —en la primera quasi becaina no buscada del matí— i efectivament és car, força car. Em quedaré amb les ganes d’anar-hi.

De tota manera, el nom del restaurant aquest té un origen evident: és al costat de l’església dels felipons, o sigui, dels seguidors de sant Felip Neri. No crec que sant Felip Neri estigui content que el restaurant que porta el seu nom, o cognom, sigui tan car. I menys ara, que anem cap a l’Església dels Pobres (papa Francesc dixit). A veure.

He fullejat per internet l’encíclica que acaba d’escriure i... és molt llarga! Esperaré que en surti un resum. O continuaré fullejant-la, no sé què faré. Però aquest papa em continua agradant.

Ah, ahir em va escriure I, que em va fer propostes interessants sobre assumptes de llengua, i em va dir que em llegeix —això m’ho diuen de tant en tant, per fer-me content, i em fan content, esclar— i que li serveixen les coses que escric.

“Esclar”, ho acabo d’escriure. Ahir Magí Camps responia a una lectora de La Vanguardia explicant-li d’on venia aquest esclar i sobretot dient —això em va agradar especialment—que la gent i els mitjans de comunicació han d’anar per davant dels diccionaris, només faltaria.

I em penso que ja està. Torno a la feina. Sento C i J que enraonen —sobre coses de feina, eh?—, però com que em posaré els cascos cap problema.

Improvisat (41)

Acabo d’ensopegar amb això regirant papers:

Fes tot el que puguis,
per tants mitjans com puguis,
de totes les maneres que puguis,
a tot arreu on puguis,
tants cops com puguis,
a tothom que puguis,
i mentre puguis.

(John Wesley, Epworth 1703 - Londres 1791)

I com que ara pensava vagarejar una estona i mirar diaris i començar a preparar el paperam de la pròxima feina, però amb caaaaalmaaaaa, i tal, perquè acabo de lliurar un encàrrec que m’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, m’he dit, calla, que reproduiràs aquests versets innocents i en faràs un comentari improvisat.

Doncs no sé què improvisar perquè ja està tot dit. Si fas examen de consciència i vas per ordre, vers a vers, doncs jo em quedo encara pendent de complir la primera cosa, perquè per exemple ara mateix no estic fent tot el que podria —se suposa que parla de fer alguna mena de bé, de cosa bona— perquè estic perdent el temps aquí miserablement escrivint aquesta tonteria o bestiesa.

I què més? Doncs que no sé qui és aquest Wesley ni penso ara buscar-lo a la Viquipèdia, ni sé d’on ha sortit aquesta cita. Potser la vaig agafar de les de Minimàlia, que te n’envien una cada dia —i jo en reprodueixo alguna de tant en tant al twitter—? Potser sí. I llavors aquesta em devia agradar però no em devia cabre a la finestreta i la vaig desar al calaix dels “diversos”. Potser va ser això.

Tinc molts calaixos de “diversos” i de “altres coses” o “altres feines”. I allà es queden desades... i mortes, perquè no les trobes mai si mai les busques (eh que és bonica, aquesta combinació de “mai” i “mai”?, i m’ha sortit sola, sense pretendre-ho, i és que tenim una llengua esplèndida). Els armaris de diversos haurien d’estar prohibits: ei, gent, o classifiqueu les coses o les llenceu, queden prohibides les capses de...

Ostres, ara me’n recordo, el meu pare em va donar un dia una capsa d’aquelles de... eren de colacao?, unes metàŀliques, de forma quadrangular, com un pam i tres o quatre dits de llarg, set o vuit dits d’amplada i cinc o sis d’alt. Doncs me la va donar i em va dir, això perquè hi fiquis totes les coses aquestes petites que tens a l’escriptori —jo tenia “el meu escriptori”, poca broma, per fer els deures. I hi havia escrit a la capsa, amb un retolador, una cosa com “Petiteses”, o similar. Quines coses. I, és clar, no recordo cap ni una de les “petiteses” que vaig ficar allà dins, “mi tesoooorooo”.

Quan escrigui la meva autobiografia —no autoritzada, per descomptat— hauré de recordar-me d’aquestes històries.

Improvisat (40)

Ja hi som una altra vegada, la son no em deixa treballar.

Aquest cap de setmana he llegit no sé en quin diari que no sé qui més o menys famós —polític, periodista, escriptor, artista de cine (“artista de cine”, això ho deia la meva àvia i ara ho dic jo!, com estem, volia dir actor!!)...— deia que no podia entendre que sempre que un home tenia una amiga, o una dona un amic, o dues dones, o dos homes, tothom pensés que aquella amistat significava, duia incorporat el sexe. Que era impossible que una amistat de debò no desemboqués en sexe, que el sexe sempre s’hagués de tenir en compte en aquella relació.

O sigui, que fos simplement amistat i prou: per xerrar, per escoltar-se, per explicar-se coses de les feines que fan cadascú, per fer-se companyia, etc.

Em va semblar molt assenyat. No és una cosa que m’afecti gaire, perquè la gent que tinc al voltant ja sap més o menys com penso i com actuo i tal, però vaig pensar que aquell paio tenia tota la raó.

Hem perdut una mica el concepte d’amistat, fins i tot de confidencialitat i d’intimitat sense que hi hagi a més a més sexe incorporat, sense que hi hagi en aquella parella que es troben de tant en tant i que s’expliquen coses o simplement es fan companyia, una possible relació sexual, estable o esporàdica.

Encara més, no sols es dóna per descomptat que hi ha o hi deu haver sexe en aquella parella sinó que a més a més es considera del tot normal que hi hagi sexe, encara que ell i/o ella ja tinguin una parella estable o un compromís similar estable. O sigui, es considera que el sexe és un aspecte intranscendent, que no hi fa res, seria com qui pren una cocacola en companyia.

No ho sé, és difícil d’explicar, sobretot si improvises.

Però ja està dit. Defenso l’amistat. Sense sexe. El sexe, per a les parelles estables. (O no. Vull dir, que hi ha també parelles estables en les quals no hi ha sexe pel mig.)

Però aquesta ja és una altra història.

Com és una altra història, dins d’aquest context de les amistats, el tema de les gelosies...

Calla, que m’embranco.

Improvisat (39)

No són hores de posar-se a fer un improvisat, però mira, em venia de gust.

Ostres, em penso que no escrivia tant des del temps que feia contes —per fugir, he escrit tant, tant, per fugir—, que els feia com xurros. És clar que n’hi havia d’impresentables.

La feina que he estat fent aquests últims dies ha estat realment gratificant. Ja m’ho mereixia, hehe. No, de debò, la feina que fem els que en dediquem a aquestes coses arriba a ser tan, però taaaaan avorrida, prosaica i pesada que de vegades fas volar la imaginació i dius, segur que no em vaig equivocar, quan vaig fer aquell salt al buit (salt professional), i aquell segon, i aquell tercer, l’últim, que em va fer parar on sóc ara després de passar de nou per la universitat, per reciclar-me, als meus 43-44 anys! d’aleshores?

Si bé ja feia una temporada que em dedicava secundàriament —un parell de tardes o tres per setmana quan fèiem horari intensiu— més o menys a això mateix d’ara però no tan sistemàticament, abans de l’últim salt, ho feia per distreure’m d’una altra feina encara més avorrida que la d’ara, segur. El que passa és que al cap del temps ho idealitzes tot i et sembla que allò no estava tan malament. Bé, de vegades ho idealitzes i de vegades ho colgues de penjaments cada cop més lletjos.

Però no sé per què he anat a parar a aquest punt si parlava d’una feina gratificant que he estat fent aquests últims dies... De tant dir, sentir, llegir i escriure jo mateix “darrer” ara li he agafat mania i quan me’l trobo el canvio gairebé de manera sistemàtica a “últim”. Això és com “proper”: per fugir de la similitud amb el castellà —cosa que no deixa de suposar dependència: estem pendents del que fa l’altre en comptes de menar la nostra pròpia vida independent—hem estat dient “proper” fins a la sacietat, quan moltes vegades és erroni, com quan es diu, només d’arrencar el bus, el tren o el metro d’una parada, “propera estació, tal”. Perdoni, la propera és la que acabes de deixar enrere, que en el moment que ho diuen sovint està més a prop del tren o de l’autobús que la pròxima parada, que vol dir la parada vinent.

Doncs això, una feina gratificant que, naturalment, no puc explicar. Ja té nassos, ja, aquesta feina nostra, que tampoc el més bonic, el més interessant i el que té o pot tenir més transcendència pública, el que et podria fer estar no sols orgullós per dins sinó explicar-ho com a èxit —coŀlaboració a l’èxit, ja s’entén—, doncs no en pots dir res. O gairebé res. Pots dir que l’empresa tal o que l’entitat qual són clients teus i punt final. Altres clients no, esclar, ho sap tothom i fins i tot està escrit a peu de pàgina qui es responsabilitza d’allò.

No ho pots explicar perquè depens d’una clàusula de confidencialitat. Una clàusula ben raonable, eh? Vull dir en els contractes, sovint només orals, que estableixes amb la clientela, que no pots trencar ni per ètica ni perquè t’hi jugues el client. (Sovint les dues coses van juntes, a la curta o a la llarga. He dit.)

No sé si l’autoestima depèn molt o poc de poder explicar —amb modèstia, eh?– les teves petites contribucions públiques. Però almenys en part segur que sí. Doncs mira, això que ens perdem sovint els del ram. És curiós, l’autoestima moltes vegades no s’hauria d’anomenar autoestima fins que no n’has fet partícip altres, perquè potser no és del tot autoestima si no hi ha un cert reconeixement. Em penso que acabo de descobrir la sopa d’all.

Me’n vaig a clapar, no sense haver llegit abans unes quantes pàgines dels meus dos llibres de capçalera actuals. Un no el dic perquè no us fiqueu amb mi, l’altre és d’un paio pesat que explica per enèsima vegada les primeres repercussions de la crisi actual a Wall Street els anys 2008-2009, un llibre que m’havien dit que era molt bo —una mena d’història mig noveŀlada “molt ben escrita i molt ben explicada, amb idees molt noves sobre l’afer, estrictament ajustades als fets”— i que segurament el deixaré estar avui mateix perquè ni el llibre dóna més de si, ni el tema, ni jo mateix.

Fins demà. O fins quan sigui. No, demà em penso que no, estaré enfeinat en coses més productives i interessants.

(Reconec que en aquest article, i en algun més, no tots, dels immediatament anteriors, he fet unes quantes modificacions de puntuació, i fins i tot d’estil, després d’escriure’ls. No m’hi he estat gaire estona, però ho reconec: he faltat una mica al meu propi compromís. Per això és meu, ara que hi caic. Però els compromisos són els compromisos.)

Molt llarg, avui, quina botifarra.

Improvisat (38)

Que difícil, aquesta hora.

Què puc explicar? Doncs re, que ahir i avui he estat traduint uns textos, o corregint traduccions, més ben dit, textos clàssics d’aquells de tota la vida però que ara estan descatalogats o a ningú se li ha acudit fins ara fer-ne una edició en català.

Doncs com que ara les mil editorials d’aquestes noves, unipersonals, la majoria dutes per dones, iniciativa de dones —com també les agents literàries, que la immensa majoria són dones, en aquests camps ens claven una pallissa de ca l’ample, són clarament superiors, mentre nosaltres ens dediquem al futbol i a muntar restaurants—, doncs una d’aquestes aventureres que ja ha tingut èxit i ja no és unipersonal ens ha encarregat unes quantes traduccions a partir d’unes versions en... bé, no ho dic perquè potser tot això no ho hauria d’explicar. Però tampoc passa res, en el que he dit no m’he mullat prou.

M’ho he passat bé. M’ho estic passant bé, vaja. M’adormo igual, però és ben interessant. I un repte, donar veu en català a personatges més o menys universals que fins ara no havien parlat en català. I que de molts d’ells, per aquí, només els coneixíem en espanyol.

I ho faig sense manies, tu, hi poso refranys i frases fetes i coses d’aquestes nostrades, conegudes o poc conegudes, dins d’una estructura que intento que sigui moderna, reconeixible per al públic actual.

Però ens fa gràcia, a qui ha traduït allò i a mi —sempre treballem dues persones cada text, una nativa de la llengua a quo (la llengua d’origen, m’encanten els llatinòrums) i una altra nativa de la llengua ad quem (llengua d’arribada)—, ens agrada que el resultat final, quan tradueixes una obra, un text antic, podríem dir clàssic, faci també olor de clàssic encara que el tradueixis avui.

I això s’aconsegueix, amb pinces de rellotger i molta paciència, agafant d’aquí i d’allà —jo tiro bastant d’Alcover-Moll, amb molta cura per no passar-me, i d’Espinal, sobretot, però també del meu patrimoni personal— ara una peça, ara una frase, ara una expressió, una de tant en tant, que sigui més o menys transparent però que alhora no es faci servir gaire o només se senti en indrets poc contaminats per la diglòssia —també m’agrada fer servir paraulots com aquest, sempre que no n’abusis: vol dir el domini d’una llengua, l’estatal en aquest cas, la dels que remenen les cireres, o remenen l’olla, que també es diu així, sobre una altra llengua, la nostra.

I ara torno a corregir. Ah, quan em toca una cosa d’aquestes, més gratificant, com que normalment estic fent alguna altra feina menys gratificant, les vaig alternant —haig d’anar amb compte de no confondre els registres, sort que després tindré temps de repassar, i llavors sí, ho faré tot seguit i fins que no n’acabi de llegir una no començaré a rellegir l’altra.

Prou, ara sí.

Improvisat (37)

Quan acabes de dinar t’hi poses i dures vint minuts o dos quarts màxim.

Ara mateix hi he pensat. No recordava una contrasenya, en tinc tantes, i he dit —parlant a l’ordinador, que és el que faig quan estic sol, i de vegades també si hi ha algú a la vora i alguna cosa no funciona i renego (jo renego però sempre de manera light, no us penseu) o alguna cosa m’ha sortit rebé que llavors el felicito, o... (Hauré de moderar-me en els incisos perquè així no hi ha manera d’avançar.)

Deia: no recordava una contrasenya i he dit: coi! I de seguida, com un llampec, m’ha vingut al cap l’avi, que ho deia sovint i la seva filla gran el renyava: que no veus que hi ha canalla. Tot això, l’avi, el coi, la tieta que renyava, tot plegat em feia molta gràcia.

Per mi “coi” no tenia cap sentit, era una paraula divertida que deia l’avi i que es veu que no havia de dir perquè a la tieta no li agradava, i llavors potser ell la deia per fer-la enfadar... vés a saber per què em feia gràcia, però em feia gràcia.

I ara penso en un avionet de llauna que em van portar els Reis a cals avis —aquests avis—, que devien ser els últims Reis que fèiem allà, perquè l’avi es va morir justament un dia de Reis, em penso, o sigui que devia ser l’any anterior, que jo tenia cinc anys. Doncs me’n recordo, de l’avionet de llauna. Me’n recordo perfectament. Era d’aquells que li donaves corda fregant les rodetes al terra endavant i llavors l’aixecaves i el portaves cap endarrere, i feies això unes quantes vegades amb una mica de ganes i el deixaves anar i corria per terra cap aquí cap allà a tota velocitat —velocitat per mi, llavors— i no recte sinó fent giragonses, fins que xocava que llavors s’hi estava fent voltar les rodetes però sense tirar enrere, i així fins que se li acabava la corda. I era quan el deixaves anar i sortia a tota bufa una de les vegades que recordo que l’avi deia coi. I només recordo l’avionet a casa els avis just al moment d’obrir el paquetet i començar a jugar-hi. No tinc cap més record de l’avionet, de manera que potser es va fer malbé aquell mateix dia.

De l’avi ja he escrit prou a l’altre bloc, el seriós. Era l’avi picapedrer.

Improvisat (36)

Ara em ploren sovint els ulls no perquè estigui deprimit o trist sinó perquè sí, suposo que per efecte d’alguna medecina que he pres últimament. Deu ser això perquè són llàgrimes que couen, que obliguen a tancar els ulls i a eixugar-los de seguida per poder tornar a obrir-los. I no m’és tan fàcil eixugar-me l’ull esquerre, que és el que més plora.

Ho dic perquè m’acaba de passar i després de dubtar un moment m’he dit, va intenta fer un improvisat. I ja hi som, va sortint.

Plorar. Abans els homes no podíem plorar, i ara, segons com i on, diu que està mal vist plorar, en general, no sols ells sinó també elles. Les dones tampoc poden plorar, segons en quins ambients —diuen, jo no m’hi he trobat mai, i si m’hi hagués trobat i ho hagués sabut o percebut em penso que hauria tocat el dos immediatament—, perquè plorar és “massa” femení, és ser “figaflor”, és ser “bleda”. Per descomptat, en aquests ambients si plora un baró es deu considerar el “acabose”. Quina bestiesa.

Fa temps que no he vist ningú gemegar de debò —ara vull dir plor sorollós, amb sanglots—, deu fer anys. Però fins i tot a mi m’ha passat... No, ara que me’n recordo, no fa ni un any que ho vaig veure i viure de prop. Però aquell dia els sanglots d’aquella persona eren sanglots d’emoció, hi havia hagut un fet que ara no vull explicar però que va emocionar tant aquella persona que va passar això, un parell d’hores (sic) de no saber parar, de no poder contenir-se. I jo, fent companyia a aquells plors sense dir res, que sempre he pensat que la companyia silenciosa davant les emocions i els dolors és la millor companyia i el millor consol. Sí, vaig escriure un paperet —escriure, sempre escriure!— amb quatre paraules i l’hi vaig passar.

Et pares a pensar i dius: per què ha de fer vergonya plorar? Costa d’entendre. És veritat que fa vergonya, però no sé si és lògic que faci vergonya.

O sí? És una cosa dolenta? No. És una cosa que sigui de mal gust, barroera, que faci pudor, que faci mal a la vista, que sigui insultant? No. És una cosa íntima? Potser sí, però... Hem d’amagar-nos, per posar un altre exemple, si ens enrojolem? Hem d’amagar les emocions? Hem d’amagar l’alegria —que de vegades també produeix llàgrimes, com les que deia una mica més amunt—? Hem d’amagar la passió per un esport, per una afició, per un joc? Hem d’evitar aplaudir si alguna cosa ens agrada?

O hem de ser impenetrables?

Potser sí que hi ha gent que pensa que és de mal gust plorar —en públic. “Vaja, aquest/a se’ns posa a plorar aquí al mig, quin mal gust.” “Ara no em facis una escena, eh?” “Una escena”, o sigui, una cosa teatral, fingida. També existeix aquesta mena de plors fingits, esclar, però jo vull dir plors per qüestions objectives, que tothom pot veure o percebre si coneix prou aquella persona. Que potser tampoc no és de llàgrima fàcil.

Certament, si et vénen ganes de sanglotar potser és millor que et retiris discretament, per pudor —pudor de gènere gramatical masculí— i també perquè els altres no pateixin per tu. Igual com ho faries —vull dir retirar-te— si tinguessis ganes d’esclatar en riallades sorolloses.

Però per un plor de quatre llagrimetes?

No ho sé, és un tema complicat. (Hi ha algun tema que no sigui complicat? Uns dels problemes grossos d’aquest món nostre em penso que és que hi ha gent que té les idees tan clares que tot ho tenen resolt d’antuvi. I dic “em penso” —i no directament “és”, que és el que havia escrit d’esma i de seguida he rectificat— perquè, evidentment, tampoc estic segur d’aquesta mateixa afirmació que acabo de fer.)

Improvisat (35)

I ara què escric?

Doncs mira, fa una estona, que també m’ha entrat la son, he estat xerrant amb C dels seus pares, de com els va anar a la família durant la guerra, de la casa on estiuejaven —que jo li he dit, quan m’ho ha explicat, que em sonava que antigament, abans de la desamortització de Mendizábal del 1835, o potser alguna altra desamortització catalana o espanyola, pertanyia a una abadia propera—, de les excursions que feien quan s’estaven allà, dels seus pares i avis i encara de més coses, i tot això m’ho ha explicat en poc més de deu minuts, com una metralladora, i jo li he dit que ho havia d’escriure perquè, si no ho escrivia, quan es morís tot allò es perdria. Realment era interessant, fins i tot he estat a punt d’engegar la gravadora.

La gravadora que vaig comprar fa tres anys i que em va servir, ara que hi caic, per gravar les converses amb J poc abans que es morís, un possible llibre que de moment haurà d’esperar a ser publicat.

Torno a on era, que si no m’embrancaria en un assumpte que ara no toca.

Sovint quan tinc converses amb C ens barallem força, i és per això en part que hi vaig a xerrar i llavors torno a la feina ben despert —i de vegades fins i tot emprenyat, que també és una bona manera de desvetllar-se. Però avui no m’hi he barallat. Això vol dir que he tornat a la meva peixera i m’he adormit de seguida, i és per això que ara he agafat llapis i paper, és a dir he obert una pàgina nova del word i m’he posat a escriure sense saber què escriuria, i mira que avui ho tenia fàcil després de la conversa amb C.

Però us asseguro que quan he encetat el full i he teclejat «I ara què escric?» no tenia ni idea de com continuar. Sovint és així com començo aquests articles, tret d’alguns casos que tinc el tema al cap, sense haver-hi pensat gaire més, i que llavors ja sé sobre què parlaré. M’he dit, en algun moment del dia, o de la vigília, mira, quan facis un improvisat podries escriure sobre això. I llavors, si m’enrecordo després, o l’endemà, d’aquell tema, començo a posar fil a l’agulla.

I ara que miro el rellotge veig que ja hauré d’anar plegant, que s’acaba el matí.

Improvisat (34)

Acabo la jornada laboral i m’hi poso cinc minuts —que potser seran deu, però avui no ve d’aquí—, em ve de gust. Estic agafant addicció a aquest blog? Durarà gaire? M’enganxarà per sempre? Serà aquest el blog que sempre havia volgut escriure? Només Déu ho sap.

Déu. Ara hi he pensat, com un flaix, quan escrivia aquesta frase d’aquí dalt —que és una frase feta i no va més enllà d’això. I ara ara ara mateix —ahoritita mismo, que diuen a Mèxic— m’he dit: tants improvisats i no has parlat de Déu; potser és que no és tan important en la teva vida.

I no, crec que no, si no n’he parlat és perquè no m’ha vingut al cap o perquè al començar a escriure les altres vegades ja tenia una idea mare, un titular per a l’improvisat.

“Crec que no”, acabo d’escriure, i en sentit originari aquest “crec” l’hauríem —l’hauria— de reservar justament a Déu. Però és veritat que en català quan fem servir el “crec” és en sentit d’opinió, no de creença.

I aquí mateix ja entrem en terra de polèmica, perquè per alguns creença i opinió és el mateix.

No sé si era Graham Greene que deia que envejava els descreguts perquè no creure era molt fàcil, et deixes portar i ja està.

Entenc —i suposo que s’entén— el sentit en què ho deia Greene o qui fos, però a mi això em penso que no m’ha passat mai. Vull dir, que no he concebut mai la meva vida d’una manera atea. I he llegit Nietzsche, Hegel, Marx, Gide... Tots els que vulgueu. Freud no, perquè sempre m’ha semblat un impostor, un espavilat com la majoria d’aquesta gent que escriuen llibres d’autoajuda. I disculpes als que el tingueu en un altar.

I ara se m’ha escapat aquest “als que el tingueu en un altar” :-) Heu de reconèixer, hem de reconèixer que tots tenim els nostres altars, si no són uns són uns altres, si no són uns déus són uns altres. I ens hi aferrem, i els defensem. Són les nostres creences. Des del punt de vista del descregut (respecte a Déu) totes aquestes creences, o dèries, o supersticions que té tothom o gairebé tothom són iguals. Pel creient (en Déu, vull dir en el déu dels cristians) no són totes iguals, però és clar, què vols què digui, el creient.

I a més a més Greene s’equivocava doblement, perquè des del punt de vista dels descreguts el que és fàcil és creure. Si creus en Déu tens la vida solucionada —pensen, o penseu—, tot és providència i a més un cop mort te’n vas al cel si has resat prous rosaris o al purgatori si has estat un creient mig mig. I si comets alguna injustícia et confesses i ja està. I els altres, a l’infern de dos en dos, com els advocats i els procuradors.

I no és així, és una mica més complicat.

Perdoneu, però igual com hi ha creients que simplifiquen molt les coses de la religió i tenen llana al clatell, també hi ha descreguts que simplifiquen tant les coses referides a la religió i als religiosos que sembla que igualment portin llana al clatell, perquè donen uns arguments inteŀlectualment decebedors.

I per avui prou religió, que això no és una catequesi. (He escrit primer “prou de religió” i ho he canviat a “prou religió”, perquè no sé si aquest “de” aquí, en aquestes construccions, és genuí o és espuri, encara que es faci servir molt. En qualsevol cas, “prou religió” segur que és correcte —i per a alguns i algunes a més a més segur que us és alleugeridor.)

Improvisat (33)

Vas al metge —avui l’endocrinòloga—, que ja és per una derivació de la metge de capçalera, i la nova especialista et deriva a més especialistes. Avui, en concret, a més de pesar-me, mesurar-me, prendre’m la tensió i picar-me els genolls amb un martellet, que això ho fan totes i tots, em mana fer una “analítica” —com els agrada dir això, en comptes d’anàlisi—, em deriva a la dietista, que es veu que m’haurà de fer un règim especial, mana que em facin una “prova d’alè” —això no sé què és ni per a què serveix, m’ho ha explicat però són tantes coses que ja no paeixo el que em diuen— i em recorda que demà tinc psicòloga. Marededéusenyor. Que jo no ho tenia present, que tenia psicòloga, però és que tampoc sé exactament per a què és la psicòloga.

Tot això suposo que ho hauria d’escriure en un altre bloc o blog, però aquí les coses surten tal com ragen, i ara que he obert el word el primer que m’ha vingut al cap és això.

Em sembla evident que la sanitat pública, que és un prodigi d’eficàcia, hauria de ser més eficient. És absurd que tothom et pesi i et prengui mides i daixò, si m’ho acaben de fer fa quinze dies. Però això és el de menys. No pot ser que cada especialista hagi de repetir l’historial de cada pacient, teclejar-lo mentre se l’escolta, fer preguntes que ja has respost mil vegades i que haurien de tenir en una fitxa. I manar que et facin una altra “analítica”. Sembla que facin alhora de banc de sang.

I tot plegat amb presses perquè hi ha altres pacients que s’esperen.

Per no parlar de la creu d’haver de repetir a les persones que hi ha darrere el taulell tantes vegades l’adreça —no miri, aquesta adreça és on vivien els meus pares, la meva des de fa més de quinze anys és aquesta altra, prengui’n nota— i el telèfon, i no sé què més.

Després, encara sort, hem fet un bon dinar, que jo ja tenia preparat d’abans i només havia de reescalfar: arròs negre amb verduretes bullides i llom de porc amb carbassó a la planxa. Quan m’hi poso, m’hi poso. Deliciós. També perquè ja eren quarts de quatre i teníem gana.

Ah, l’endocrinòloga m’ha dit al final que havia de menjar més i de tot. O sigui, no ha entès res del que li he explicat.

Vinga, tornem a la feina.

Improvisat (32)

Estic confús. Un mar de dubtes. Torno ara —fins ara!— d’un dinar amb companys de feina i no sé dir si ha anat bé o malament. No torno ara ara, perquè abans de posar-me a fer aquest improvisat he mirat correus i alguna altra cosa pendent, però vaja, a les cinc encara hi érem, i després autobús i tal fins arribar a casa.

No sé si ha anat bé o malament, deia.

Bé perquè no ens veiem mai —la feina nostra és sempre amb molt de contacte virtual però gens de físic, ni tan sols geogràficament seria possible, estem força escampats— i almenys amb el nucli dur d’una de les “divisions” del macrogrup que coordina i dirigeix J només aconseguim reunir-nos bastant de tant en tant, un cop l’any o així.

Bé perquè de les onze persones que podíem ser hi érem nou. I les altres dues no hi eren, una perquè viu a una bona estona de vol aeri i a més té un greu impediment físic i a més tampoc forma part del nucli dur dur que dic, tot i que participi activament en les nostres converses, les nostres contínues i sovint cordials i fins divertides batusses virtuals; i dues perquè de fet no s’hi havia incorporat del tot, al nostre grup. (Ja havia rebut gairebé tot l’entrenament teòric previ, però al final es va estimar més acceptar una altra oferta laboral que havia rebut, però va ser de bon rotllo perquè ens ho va consultar i li vam dir que endavant amb l’altra feina, i tant, i que si tornava seria benvinguda —si continuàvem tenint els clients que tenim ara, esclar. Seria una molt bona coŀlaboradora, per incorporar-la al nucli dur dur, que som ara mateix G, L i jo.)

Bé perquè ens hem explicat coses —jo hermètic, com sempre, sóc incapaç d’explicar res si hi ha més de quatre persones al meu voltant; tinc comprovat que quatre és el límit, i quatre si són ja prèviament molt conegudes—, perquè hem rigut i ens hem conegut una mica més.

Bé perquè ha resultat barat, després d’ocupar tres hores un local, haver-hi dinat i haver-hi pres cafè.

Bé per quasi tot.

I en canvi jo n’he tornat confús. ¿Potser perquè he pensat, tant abans d’arribar-hi com quan ens hem acomiadat, que em mirarien amb una certa commiseració —commiseració bona, de bona fe— perquè m’han vist desmillorat? Potser és això. Em fa llàstima causar llàstima. Que em compadeixin em resulta més difícil d’acceptar que la raó per la qual em compadeixen.

Que complicat que sóc.

Ha anat bé perquè és gent que, cadascú des de la seva distància —i jo en poso molta entremig, per part meva, d’entrada—, m’estimen. I hauria d’estar-ne agraït.

De fet ho estic. Ha anat bé, esclar que sí. Tot el que he escrit era pura improvisació, eh?

Improvisat (31)

El meu pare es bevia els citrovits un darrere l’altre. No sé si se’n fan, d’aquests sobrets de vitamina C i no sé quantes coses més —però sobretot vitamina C.

Hi he pensat fa un moment, mentre remenava la meva dosi de plantago ovata que prenc per consell de R a fi de facilitar el trànsit intestinal, que ja em convé. En prenc a mig matí i a mitja tarda. A la tarda ja me’n recordo sol sense que m’avisi ni J ni ningú, però al matí sempre me n’oblido, tot i que li vaig dir a C que m’ho recordés —m’ho va recordar el primer dia i prou, ai, C— i tot i les pauses que vaig fent per no adormir-me, u, i per estirar-me com els gats... raó anterior a l’u perquè ja ho feia abans d’aquesta temporada d’adormir-me tothora.

Tothora, que bonic. Reconec que de vegades escric paraules rares no perquè parli ni escrigui així de manera natural, ni per demostrar res, sinó perquè em ve de gust rescatar paraules que poca gent treu del calaix en la vida de cada dia. Paraules i expressions diverses. Un dia vaig escriure un conte sobre aquest tema, l’hauré de publicar a l’altre blog. No “a l’altre” conegut, sinó al de contes.

Això de l’u, i després l’u anterior a l’u m’ha recordat J —fa anys que es va morir d’un càncer rapidíssim—, que parlant solia introduir les seves argumentacions d’una manera com ara “jo penso que això és així, u, perquè tal i tal”. I potser després afegia alguna altra cosa, o no. Com que jo m’hi ficava, quan coincidíem, per aquest motiu, va arribar un moment que va començar a dir “u, i potser únic, perquè tal i tal...” Ens ho passàvem, de bé, amb J i I.

Me’n recordo molt, de J, i de l’última visita que li vaig fer a la Vall d’Hebron. Encara li vaig dir —ens teníem una confiança bestial, li podia dir de tot— la típica cosa com “em pensava que estaves més malament i trobo que estàs ben en forma!” Diu, somrient “calla, home, no em facis riure, que no veus que em moro?” I així va anar tota la conversa. Crec que s’ho va passar bé. Qui va plorar vaig ser jo quan vaig sortir de l’habitació.

I no sé què més. Potser que pleguem de fer el dallò.

Improvisat (30)

Dissabte em vaig perdre per no mirar abans un mapa.

Aquest era el titular de l’improvisat que volia fer dissabte mateix o ahir i no he aconseguit posar-m’hi fins ara. I aquesta frase anterior ja és improvisada perquè no havia pensat què dir després del titular. Entre altres coses perquè dissabte mateix, després de l’aventura, vaig dormir com una criatura, no sé si per l’alleujament de l’aventura conclosa o perquè portava son endarrerida.

I ara no sé què té a veure el dormir amb el pensar què haig de dir.

Sí, que vaig quedar tan descansat que ni ahir ni avui —suposo que és per aquest motiu que deia— no m’he estat adormint per les cantonades, com solia passar-me cada dia últimament i ha tornat a passar-me just abans de dinar avui, i encara ho arrossego, i és per això que m’he posat a fer aquest improvisat del qual només tenia al cap des de fa dos dies el titular.

I he estat a punt de començar per una altra cosa, perquè quan he obert el word per començar a escriure sota el titular “Improvisat” el que em vingués al cap de sobte m’he quedat en blanc, o la son m’ha esborrat el disc dur, i el fet és que he oblidat fins el titular. M’ha vingut al cap de seguida, però, suposo que perquè el que va passar dissabte encara ho duc marcat per dins, vés a saber per quin racó del cervell, però per allà a dins.

Em vaig perdre pels camins d’un racó de la Garrotxa per voler anar sol, punt u, i per no mirar un mapa, punt anterior a l’u —perquè el voler anar sol ja el tenia previst d’abans i justament per això havia de mirar un mapa.

Diu el tòpic que les dones no saben mirar els mapes —entendre’ls, m’imagino— i a mi em passa el mateix. Com que el tòpic no deu ser cert, com no ho són la majoria dels tòpics, no puc atribuir la meva dificultat a entendre els mapes al meu costat femení, que no sé si us he explicat alguna vegada que segons uns quants amics i amigues es veu que tinc força desenvolupat.

En aquest cas, però, no era qüestió d’entendre el mapa sinó de mirar-lo. MIRAR-LO, Peric. Només havies de mirar-lo i t’hauries estalviat tres hores d’errar per aquells camins deixats de la mà de Déu. És veritat que volia caminar sol, però només una estona, perquè de vegades em fa vergonya si vaig acompanyat, ni que sigui per J, dir-li que pari un moment que em roda el cap i hauria d’estar-me quiet una estoneta. Ni tan sols he d’asseure’m i ni molt menys jeure, només aturar-me. Amb això sol també, a poc a poc, s’atura la nòria o la roda.

També és veritat que el perdre’m va ser només relatiu, perquè l’orientació la tenia, sabia quan anava contra direcció i quan anava ben encaminat. El que no sabia era trobar la manera d’anar d’aquí cap allà en una direcció més o menys dreturera. En descàrrec meu hi ha que vaig ensopegar un camí ral i el vaig anar seguint tot content fins que de sobte va quedar tallat per una carretera i ja no vaig saber continuar.

En total jo crec que devia fer uns vuit o deu quilòmetres, perquè si en línia recta en són ja cinc...

I deixem-ho aquí. No vaig passar por, però sí una mica d’ànsia. La pròxima vegada miraré abans el mapa, ni que sigui el de G. O bé caminaré acompanyat, sense vergonya de dir prou quan toqui.

Improvisat (29)

Ara m’acaben de trucar i m’havien de donar un número de telèfon i quatre dades més i he dit espera que agafo un paper, i agafo el paper i el poso al damunt de la taula on estic escrivint davant la pantalla —perquè que improvisi ara això que escric és perquè ja estava davant la pantalla— i com em passa sempre sempre sempre el paper es movia mentre apuntava les dades i els números i jo no sé com fer-ho perquè no es mogui el paper quan escrius amb una sola mà.

Ho sé, pots posar-te l’auricular —jo tinc fix, només fix, i per tant encara puc parlar d’auricular, que és una cosa que... bé, un altre dia ho explico— entre l’orella i el muscle i agafar el paper amb una mà i escriure amb l’altra.

Però resulta que jo mai he estat capaç d’aguantar més de dos o tres segons l’auricular —ni els mòbils, esclar, encara menys perquè són més petits— entre l’orella i l’espatlla, de seguida se m’esmuny i haig de córrer a atrapar-lo amb les dues mans perquè no caigui a terra i demano disculpes perquè m’he perdut en el que em deien des de l’altra banda.

O sigui que amb una sola mà els gargots que escric no sé si serviran de gaire, excepte per recordar-me just en el moment de penjar —i si no em crida alguna altra urgència en aquell precís moment, com sol passar, com ara que truquin a l’intèrfon a directament a la porta— de traduir aquells gargots en xifres i lletres comprensibles per a mi mateix.

Fa anys i panys que em demano com s’ho fa la gent, de totes les edats, per tenir tan ben atrapat el telèfon o el mòbil damunt l’espatlla amb el cap inclinat cap aquella banda i parlant tan tranquiŀlament mentre prenen notes, o mentre entren en una botiga i demanen el preu de tal cosa i immediatament s’excusen parlant al mòbil dient que estan en tal botiga i que tot just han demanat el preu de tal cosa i llavors diuen d’acord a la dependenta i en demanen dos, o potser tres, i es tornen a disculpar a l’espatlla, o no, i agafen allò que han comprat sense deixar de parlar al mòbil, i potser duen un gosset i tot amb la corretja penjada de l’avantbraç, i treuen el moneder de la butxaca o del bosset mentre continuen parlant, i l’obren per pagar, i demanen disculpes de nou al mòbil, o no, i surten o ixen de la botiga amb l’aparell enganxat a l’orella suposo que mitjançant una pega especial o un sistema complex de molles.

A mi cada vegada que veig aquests prodigis em queda una mica cara de tonto i em demano si sóc de la mateixa espècie o d’una altra menys evolucionada que s’ha quedat a mig camí.

Improvisat (28)

Ara he recordat que fa molts anys tenia un mini blanc de segona mà...

El feia servir per anar a la feina i evitar el doble transbordament que si no havia de fer metro-bus, transbordament que comportava no sols haver d’estar pendent del rellotge a veure si agafo el metro correcte de manera que no se m’escapi el bus, que com que surt de davant mateix de l’Hospital Clínic —el Clínic, sempre el Clínic!— és puntualíssim, sinó perquè trigava una hora des de casa al despatx.

Aquella hora, amb el mini eren vint minuts tirant llarg.

M’hauríeu d’haver vist amb el mini, quines ziga-zagues. Sempre aconseguia posar-me el primer al carril, a base de tallar i retallar els adversaris. No sé de qui ho vaig aprendre. Bé, sí que ho sé. Llavors jo era agressiu. Amb el cotxe. Encara que fos un mini de segona mà blanc. Blanc que començava a ser gos com fuig, perquè el temps no perdona.

Però el que he recordat del mini no era pel mini, sinó per una història menuda que vaig viure en un semàfor on treballava de netejavidres E. Com que jo passava cada dia per allà ens vam fer molt amics. Si m’agafava el vermell, de seguida venia E a la finestra del mini a xerrar aquella estoneta. O sigui, feia un parèntesi a la feina.

I un dia, de sobte, E em va demanar si li regalaria un dels dos anells que jo portava aleshores. Així, amb tota la cara.

Jo portava l’anell que porto ara, que és bonet, i un altre de peltre, un no-res. I és aquell dolentot el que volia E, no el bo!

El volia com a senyal d’amistat, suposo, que potser em retornaria amb un altre regal. L’anell no tenia cap valor. Però per mi sí. Li ho vaig començar a explicar i es va encendre el verd. Demà t’ho acabo d’explicar!, li vaig dir mentre arrencava. I vaig pensar de seguida que li aniria a comprar un anellet com el meu i que l’hi regalaria. Però després vaig caure que el que E devia voler no era “un anell” sinó “aquell anell”, justament perquè era el meu anell.

No vaig veure mai més E. I m’ha quedat tan gravat el record que tot sovint em ve al cap. I tal com va ser us ho explico de manera improvisada. Pot semblar un conte però no ho és.

L’anell aquell de peltre encara el tinc. Me’l poso tot sovint al damunt del bo.

Improvisat (27): per què no hi ha títols

Ara que penjava l’improvisat anterior he recordat que l’altre dia em deien de posar-hi un títol o un subtítol als improvisats.

Però com puc posar-hi un títol si no sé de què parlaré —sobre què escriuré—?

(Perdona, S, ja et vaig dir que ho explicaria.)

Edito dos minuts després de penjar-ho: en aquest cas sí que puc posar-hi títol, perquè sí que sabia què hi escriuria! Doncs l’hi poso: per què no hi ha títols?

Improvisat (26)

Tornem-hi.

Després de l’ensurt —positiu!, i alhora incert— de divendres, dilluns va tornar tot a post (traducció lliure de tutto a posto; ja que no podem dir puesto, diguem post; de fet sí que es diu post de guàrdia o post de comandament).

Doncs això, tot a post.

I això era el que tenia al cap aquest matí, pensant has de fer un improvisat sobre el tema, i ara no sé què més dir i a més a més no em ve de gust parlar del tema.

Això em fa recordar allò de les peŀlícules quan hi ha hagut una desgràcia o algú ha tingut un problema. S’hi acosta l’amic o l’amiga, el pare o la mare, el mestre o la mestra, i diu a la víctima: “Vols que en parlem?”, “En vols parlar?” Està bé, és una bona frase, jo l’he incorporat als meus protocols de psicòleg de pega.

Ara hi caic, just abans-d’ahir parlava amb J sobre què deuen fer aquests equips de psicòlegs i/o psicòlogues que són enviats als llocs on hi ha hagut una tragèdia, per fer costat a les famílies, o a les mateixes víctimes si no han mort i potser han quedat en estat de xoc. Jo no em sé posar a la seva pell. Què deuen dir-los? Com s’hi deuen acostar?

Jo no me’n faig càrrec, no m’ho puc imaginar.

Quan veig que passa una cosa d’aquestes sempre penso el mateix: què els deuen dir. Perquè si fos jo la víctima em penso que el que menys voldria era tenir al costat una persona desconeguda que em digués coses, m’estimaria més estar sol i esperar a poder abraçar fort, molt fort, el primer o la primera de la família, el primer amic o amiga que arribés a veure’m, a buscar-me. Però esclar, aquesta mena de coses no les saps fins que t’hi trobes.

Són admirables, en qualsevol cas, i ha de ser una feina apassionant.

I ja que parlem de psicologia el mateix dilluns vaig tenir una notícia bona, boníssima, encara l’estic paint.

Però ara no toca.

Una altra cosa que ara recordo. Aquest cap de setmana publicaré al blog “normal”, diguem-ne, un post revolucionari. És una manera de dir-ho. I no serà improvisat. Fa setmanes que hi estic donant voltes.

Improvisat (25)

A veure si me’n surto, que això és difícil d’explicar i improvisant encara més.

Imagina’t que algú que t’estimes molt ha dedicat força temps a preparar-te un regal, diguem-ne. Imagina’t que a última hora, quan ja ve a portar-te’l perquè és el teu sant o pel que sigui, d’una manera inexplicable surt de casa seva i s’oblida el regal a dins...

No, així no funciona.

Aviam. Algú ha fet hores extres treballant per a una cosa teva —ho fa ben de gust perquè el seu compromís en aquella diguem-ne empresa conjunta és de ferro colat. Tu li has dit que t’avisi quan acabi la feina perquè necessites allò que està fent. Però tampoc vols collar aquella persona amb presses ni advertències prèvies: saps que és prou responsable i que farà tot el que pugui i tan ràpid i bé com pugui. I de bon grat.

Total, la persona en qüestió acaba, s’oblida d’avisar-te, apaga l’ordinador —la contrasenya del qual és secreta— i se’n va.

Tu, que, per exemple, en aquell moment mires per la finestra i veus com se’n va —i no t’ha avisat, i saps que l’ordinador aquell té contrasenya personal—, què fas?

Aquesta és la disjuntiva. (Allò en què ha estat treballant és important, però ho pots més o menys adobar amb una altra solució d’urgència, si convingués, tot i que serà més car i caldrà dedicar-hi una bona estona.)

L’avises abans que sigui massa tard? D’una manera elegant: només cal que treguis el cap i li facis un crit amable, que segurament ja provocarà la reacció esperada, o si de cas li demanes, donant-ho per suposat pel to de veu, si ha acabat allò.

O bé penses: mira, no passa res, ho arreglem d’aquesta altra manera i ja està.

Jo sóc clarament partidari de la primera opció: avisar-la abans que se n’acabi d’anar. Però no per interès meu, sinó, i em sembla evident, pensant en aquella persona! En el disgust que tindrà l’endemà o el dia que sigui que hagi de tornar —evitar el disgust seu!!—, en veure que no havia acomplert del tot el que se li havia encomanat i sobretot en adonar-se que havia causat un entrebanc. Saps que et vindrà a demanar disculpes, que se sentirà malament, que patirà!

Doncs hi ha gent que no és capaç de fer aquest raonament. Pensen que si l’avises en el moment de marxar és per interès teu i no de l’altra persona. Gent que diu que ja ho arreglarem de tal manera. Gent incapaç de valorar que la sensibilitat de qui ha fet les hores extres —i deixem de banda que són hores extres, a més a més— és superior a la seva —a la d’aquesta gent.

No ho puc entendre. Bé, ho entenc, ho assumeixo, però em sembla que alguna cosa falla quan no fas aquest segon pas: imaginar-te com se sentirà l’altre o l’altra quan vegi que ha comès aquell petit error final... que ha malmès una tarda de feina extra i que ha comportat una despesa extra no prevista.

Improvisat (24)

Aquest matí he anat a l’Hospital de Sant Pau —al nou, que no hi havia estat mai, a l’antic moltes vegades, esclar— i n’he tornat trasbalsat.

Una batalla de sis anys i mig que parcialment podria haver estat debades. Trasbalsat per la frustració, doncs.

Però una batalla rere l’altra, durant sis anys i mig, gairebé totes perdudes, era una guerra també perduda, abocada al fracàs.

En canvi ara hi ha una nova llum. Trasbalsat, doncs, per l’esperança de la nova llum. Una nova llum que significa un enemic diferent, que potser se’l pot vèncer —no ho sé, el que sé és que el contrincant fins ara era invencible, per tant que canviï el contrincant és positiu. Una nova llum que significa noves possibilitats, noves armes, potser armes més adequades, més precises.

Però no està confirmat. R només ha vingut al camp de batalla i m’ha lliurat un missatge amb un “podria ser”.

De moment estic sense més paraules.

Però gràcies, R, R i M.

Improvisat (23)

Com sempre, m’adormia, i he anat al diari (El Punt Avui, en aquest cas, vull dir, és el que he triat ara) i llegeixo un titular que m’ha cridat l’atenció i he dit has de fer una piulada al Twitter, però pensant en el que hauria de dir m’he dit que hauria de fer un “improvisat” per explicar-ho, i així de passada despekharia el cap.

“Desemboiraria”, hauria d’haver escrit, i no el paraulot anterior, però ara ja està escrit i les regles són les regles.

La notícia era que el tribunal constitusional espanyol (qui, si no?) havia avalat la decisió d’una empresa de no renovar un contracte temporal perquè la treballadora s’havia quedat embarassada. Doncs re, haver-ho pensat abans, no et renovem, no et fem l’indefinit. O avortes, vaja. Tu mateixa.

A quin món hem anat a parar? Com se li acut a un empresari —perquè no és “una empresa” anònima, les empreses són dels empresaris— no renovar el contracte a una persona perquè ha quedat embarassada? I sobretot, en quin món som si els tribunals, els més elevats d’un país, donen la raó a l’empresari?

Em fa plorar, perdoneu.

Els embarassos haurien de ser considerats per les empreses, per totes les empreses, com un mèrit. Ja ho he dit, apa.

Una petita raó no improvisada (en tinc moltes sobre aquest tema, però aquesta és la primera que m’ha vingut al cap): aquella treballadora —o “coŀlaboradora”, ui, que a les empreses modernes, i segur que l’empresa protagonista d’aquesta trista història és una empresa moderna i dinàmica, a les dones que hi treballen les anomenen així, “coŀlaboradores”, i als homes igual—, amb el seu embaràs, ha demostrat a l’empresa que és una treballadora valuosa, justament, que té principis, que és valenta, que està disposada a tot, fins a les aventures més enormes de l’existència humana, aquella dona és un tresor per a la societat, per a l’empresa!

Que a l’empresa allò li provoca un trastorn temporal? Doncs és el seu problema (de l’empresa). Ha d’organitzar més bé el sistema perquè les grans decisions de la gent que hi “coŀlabora” no sols no comportin cap mena de penalització per a qui ha pres aquella gran decisió sinó que no comportin res més que satisfacció a la mateixa empresa.

Per no parlar de la discriminació sexual que aquesta decisió comporta...

Prou, que m’embalo.

(Ui, ara veig que quan m’emprenyo vaig molt més de pressa :-)).

Improvisat (22)

Quin ensopiment i quina son i quin avorriment d’això que corregeixo ara. Un factor que fa venir son també és aquest, clar, juntament amb tanta química com duc a dins. Encara sort, aquest matí ha estat si fa no fa tranquil·let.

(Ara intentava fer la ela geminada de tranquiŀlet [com aquí] tal com ha de ser, com una sola lletra, amb el punt enganxat a la primera ela i no les dues eles separades del punt com si el punt fos un caràcter més. Però no em surt perquè si escric directament a la plantilla de Blogger no m’ho deixa fer, o no ho sé fer.)

(Ara recordo que vaig dir que no escriuria directament a la plantilla de Blogger justament per evitar aquestes coses, les cometes rectes, els apòstrofs rectes, la ela geminada mal escrita, els guions com guionets, etc. I vaig dir que escriuria primer el text al word i després el traslladaria a Blogger. Però avui no ho faig —ja ho corregiré després, això sí que ho puc corregir encara que improvisi. Encara més, vosaltres ja us ho trobareu corregit, de manera que no sé per què dic això. Esclar, ho dic perquè estic improvisant, i a més quan improviso escric ràpid i no m’hi fixo gaire. Bueno.)

(J em va dir un dia que hauríem de considerar “bueno”, com “puesto” i algun altre que tenen el “ue” dins, mots tan catalans com “pilós” o qualsevol altre que ara no se m’acut que sigui tan antic com “pilós”. Això és una broma. A veure, potser... Re, no se m’acut re. Però J és competent en coses de llengua, o sigui que algun dia això serà així com diem tots dos. “Vine cap aquí, que hi ha puesto.” Això els castellans no ho diuen, diuen “sitio”, de manera que “puesto”, almenys ara, avui, és català.)

I llavors què més dic? Doncs que fa una hora o així parlava amb C, que diu que té un altre llibre a punt de publicar i m’ha demanat a veure com podia resoldre tal problema. Li he dit el que he pogut, perquè la son etc., però es veu que ja li ha anat bé perquè quan li he dit que tenia feina m’ha contestat que ja en tenia prou i que fins a la pròxima. Ei, ja que hi som, “la pròxima”, eh?, res de “la propera”, “la propera” és, de fet, un castellanisme disfressat.

Ah, hem parlat també un moment que quan es declari la independència hauran de venir els cascos blaus de l’Onu a pacificar el galliner. I perquè vinguin els cascos blaus fa falta fer abans bastanta feina. O sigui que això va per llarg. O no, ja ho veurem, també pot passar com a Kosovo. O podem tenir una experiència nova.

I no tinc res més al magí ara mateix.

Vuit minuts. Hauria de fer-ho més ràpid. Ara ho enganxo al word i faig els canvis dits. Però això és menys d’un minut. Fins...

Improvisat (21)

Avui és Sta Teresa i, esclar, havia de parlar de ma mare. A més en aquests dies de passió i de son és doblement adequat, perquè ma mare s’ho va passar bé però també va patir molt (com-passió). O força. No ho sé del tot, en quina proporció, perquè sovint sabia dissimular. I jo a més, com deia ella, era car de veure a casa els pares —excepte els últims anys— i per tant no me’n feia gaire el càrrec.

Teresa. Ara també em ve al cap la Teresa del premi que es dóna avui, que té tanta i tanta fama —pels calés, no cal dir-ho (per què calés i no calers, si diem calerons?). Ja me n’anava cap a un altre assuntu, com deia i encara diu tanta gent, sobretot gran. (Tornem-hi amb les coses de llengua, no me’n puc estar.)

Ara ja diuen abans d’hora qui “sona” per al premi. I qui sona en aquest cas és la SP. Com gairebé sempre, una celebritat —celebritat que jo qüestiono, no cal dir-ho— que es premia per donar prestigi al premi (prèmit, us en recordeu?, com àpit, coŀlègit...).

Vaig conèixer i tractar força C, que era jurat permanent del prèmit aquest. Jo li demanava el 16 d’octubre què tal la guanyadora (noveŀla), i C em contestava, invariablement: has llegit ja aquest any El Quixot, o Anna Karènina, o Blanquerna, o...? —cada any me’n deia un de diferent, era com un joc.

Abans de conèixer C, tot s’ha de dir, jo ja havia conegut i tractat força J, que vivia gairebé davant per davant de C i eren tap i carbassa. Vaig estar unes quantes vegades a casa de J i recordo ara el seu gat com se’m passejava pel damunt del respatller. Expectatives xungues per al convidat, potser J ho feia perquè qui feia visita no s’allargués.

I també havia conegut L, que vivia igualment allà al costat, i de vegades aprofitava que anava a una casa per passar per l’altra. L no tenia res a veure amb la parella esmentada, però em va ensenyar les beceroles de la correcció i té una fillada que... L em va fer conèixer l’O, del mateix ram, i l’O m’enviava poemes per Nadal, i llavors per torna un dia li vaig regalar un llibre dedicat perquè l’havia corregit jo (tot i que, com sempre, i més llavors, cap ni una referència als crèdits). Em va dir que li havia agradat molt, que no hi trobava cap ni una pega! (no es referia tant al contingut, que també era bo, crec, sinó a com havia quedat, al resultat de la meva feina). És el que se sol dir, no? Però quan ets jove (no arribava a la trentena) t’agrada més que t’ho diguin, encara no t’has malejat prou per ser cínic o per ser prou lector d’entre línies.

Però si parlava de mumare! (això ho diuen a Mallorca, no sé si a totes les Illes) Quina vulgaritat la meva, ficar-se en aquests altres verals, i quan parlo de la mare!

Però ara ja n’hi ha prou, que veig que m’he desvetllat una mica recordant tota aquesta gent (la de més amunt, vull dir, ma mare no la inclouria mai dins “aquesta gent”). A veure si un dia em tornen a venir i puc improvisar una mica alguna cosa sobre tot plegat. I sobretot sobre la meva mare (sobre tot / sobretot / sobre, ho pilleu? [va, deixeu-me que us escandalitzi un dia]), que avui l’he deixat o deixada de banda.

Ui! Si són gairebé les dotze i he començat a dos quarts i mig! Massa. Començar l’escrit és el que em fa perdre tant de temps, perquè de primer només tenia una cosa al cap: és el sant de la meva mare. Felicitats, eh?

Improvisat (20)

Les depressions, llegeixo ara en una notícia. X fa dos anys que té una depressió.

(Aquí quan digui X normalment serà una X d’anònim però de vegades serà perquè vull dir Xavi, Xènia, Xesca o... no ho sé, ara volia afegir una X d’home per equilibrar i no me’n ve cap al cap.) Cap al cap, que bonic. I quin maldecap, suposo, per a qui aprèn català o per als traductors automàtics (i memòries de traduccióóóóó, d’acooooord, sempre se m’enfaden els que en saben quan dic traductors automàtics o màquines de traduir, i vull dir tot plegat). Cap. En cap cap no cap el que cap al cap del meu cap quan va cap al cap de Creus.

Que idiota, jo fent bromes i parlava de depressions i de X. Fa dos anys. No és d’aquelles depressions de ficar-se al llit (o sota el llit) o de plorar gairebé sense parar, però deunidó.

Quan dic una depressió vull dir una gran depressió, no una depre ni un mal dia ni... Hi ha massa gent ara que fa anar el terme depressió com si fos una cosa com un maldecap o uns galindons. No, no, la depressió és una altra dimensió, és el buit, la mort en vida, és negra, és fosca, és immensa, és acollonant, no té res a veure amb res. He llegit molt sobre aquest tema i a més alguna experiència propera (per això he llegit, esclar). Tan propera que..., bé, deixem-ho. Un altre dia.

Fa dos anys i no pot ni treballar. No funciona, no li funciona res, per més que ho intenti. Ja dic que no es fica sota el llit. O potser no es fica sota el llit perquè té una força de voluntat increïble i... No, això no seria una depressió com la que té X.

Conec un cas... No sé si explicar-lo. Ha tingut, segons que diu, i me’l crec perquè parla amb una vivesa del tema que et fa estremir, tres grans depressions. Una als dotze-tretze anys, una altra als vint-i-dos i una altra als vint-i-vuit.

Però he dit que un altre dia, avui no em ve de gust.

Improvisat (19)

L’altre dia M em va dir que tenia el meu costat femení bastant desenvolupat. No em va molestar, al contrari, em va agradar, si el món va cap aquí, i la cosa no és problemàtica per al meu sistema de pensament, jo vaig cap allà. Cap aquí, vull dir, cap al mateix lloc a on va el món. Però la cosa divertida del tema és que no m’ho he proposat, ha anat així, ho ha dit M i M és una de les persones més equilibrades i raonables que conec.

Però ja m’ho havien dit altres.

El món ara va cap a un, com se’n diu? No me’n surto. Una restitució, volia dir, però no és la paraula, n’hi ha una de més precisa. Un rescabalament! Sí, també és això, però no és la que buscava. Com sigui: el món va cap al que sigui de la perspectiva femenina, i ben fet que fa perquè ja era hora.

De manera que m’alegro d’haver avançat ja una mica per aquest camí.

I no sé què més dir. Doncs plego.

Ah, sí!, que no fa ni un mes i mig que vaig llegir un tros d’un llibre de Munro. I avui la fan premi Nobel. Quina vista. Però quina vista de R, perquè va ser R qui me’l va recomanar, o sigui que el mèrit és tot seu.

Ara, ja ho dic, a mi no em va agradar, vaig llegir dos relats i no em van atrapar. De manera que ho vaig deixar córrer.

De tota manera, que el Nobel premiï algú que m’agrada sol ser per pura xamba.

Improvisat (18)

Avui he aguantat bé el matí, fins ara.

Aquesta nit he somiat que estava fent una paella per a força gent a l’aire lliure i que quan ja tenia el sofregit a punt no arribava l’arròs que havia de portar algú, ni l’aigua que havia de portar algú altre, ni el pollastre —havia de ser una paella de pollastre—, ni res. I el sofregit es cremava. No se m’acudia que podia treure el sofregit del foc.

I pensava que allò era la debacle i que, esclar, si la gent no coŀlaborava no hi havia manera. I si es cremava el sofregit hauria de tornar a començar, però ja no tenia més tomàquet, ni ceba, ni pebrot ni res. Quin desastre, quin patir. I m’ha tocat el despertador amb això. Encara sort. I si s’acabava de cremar el sofregit?

Però ara que m’havia posat a escriure no volia parlar d’això que acabo de recordar quan he obert el document1 del word sinó d’una altra cosa que se m’acabava d’acudir abans d’obrir-lo i que ara després d’escriure lo de la paella se m’hauria d’haver oblidat, però no. Miracle.

Era una cosa que em penso que no vaig dir l’altre dia quan escrivia sobre les músiques que es repeteixen obsessivament.

I és que de vegades no és música, sinó que són pensaments, records —sobretot això, records— que et vénen al cap una vegada, i una altra, i una altra, i sense parar. De vegades són records bons, agradables, però sovint no.

Molts cops són converses o comportaments que has tingut i que no has resolt de la manera que hauries volgut i llavors, mentalment, se t’acut una sortida airosa —això és el més freqüent—, o aquella resposta que hauries d’haver pronunciat en una discussió en la qual et vas quedar sense paraules. Sí, sobretot això, acabes les discussions mentalment, i et fa ràbia no haver pogut dir allò tan contundent i definitiu que se’t va acudir després.

És això, aquesta ràbia. Com som, tu, com som. Quina mena d’éssers som.

I tornen i tornen i tornen. Voldries tallar-ho, t’adones que son manifestacions d’una supèrbia que no voldries que et dominés. Un egocentrisme que no t’agrada. Però vinga, torna, i torna, i torna.

Encara sort que no ho provoco jo, ve tot sol, no en sóc responsable.

Improvisat (17)

No sé si ja en vaig parlar un altre dia. És allò que tens al cap una dèria musical —normalment musical, hi ha altres modalitats que crec que són minoritàries— i no hi ha manera de fer-la marxar.

És clar, si el que et ronda és Laura —aquella estrofa de “la rialla dels teus dits”, quin prodigi d’expressió—, o Te recuerdo Amanda —“la lluvia en el pelo”, la recordes i llavors no sols “las calles mojadas” sinó també les galtes mullades—, o Tears in Heaven —“I must be strong and carry on”—, o From me to you —“If there's anything that you want”— i tantes altres que ara mateix no recordo i com que estic improvisant tampoc no em pararé a mirar-les. Doncs, dic, si són aquestes cap problema.

I de vegades duren dies! No us ha passat? Doncs que bé. Fantàstic.

Però és que de vegades les que se’t fiquen endins —o ja les tenies dins, és clar, simplement passen d’una banda a l’altra del cervell, les molt dallonses (les molt dallonses en aquest cas, no en l’altre)—, deia que el problema és quan les que no et pots treure del cap no són precisament ni d’èpoques ni d’ambients ni del que sigui que en conservis cap bon record.

Per exemple, del temps que vaig estar presoner de l’exèrcit espanyol, dotze mesos en total repartits en dues tandes. És horrorós. Himnes que vas sentir milers de vegades i que et van quedar gravats: Ardor guerrero, Montañas nevadas, El novio de la muerte i altres hits del moment i del lloc. Atado y bien atado. Ja ho crec: encara em dura.

I quan són tonades sense lletra, com el Txunta txunta tatxunta tatatxunta tatatxun txun txun, tatatatatatxun. Quin horror, Déu meu! I si quan em faci (més) gran i repapiegi de debò el que em ve al cap és tota aquesta cosa? Què pensaran? Que aquest és el Pere autèntic, que s’amagava sota mil capes?

Per no parlar de records, normalment flaixos ràpids però que et fan posar la pell de gallina perquè penses que aquell dia vas a estar a punt de... Buf.

Encara que sigui dissabte, aquest ha sortit ràpid de debò.

Improvisat (16)

M’ha vingut al cap, ara de sobte, la imatge del meu pare dient-me, carinyós: “Periiic!” No situo el record, sí que sé que no era d’un dia, sinó que es repetia de tant en tant, o potser sovint. Potser quan era l’últim que em llevava i em venia a espolsar la son? Cap als 8-10 anys?

Doncs com ara. M’ha “despertat” aquest record, o m’he despertat i al mateix temps he recordat això.

I res més.

Improvisat (15)

Ja hi tornem a ser. Si això no em deixa treballar, no facturo, si no facturo no cobro, si no cobro no tinc pasta, si no tinc pasta no menjo, si no menjo... ah, ja és això, el mètode mahatma.

Ara sento els nois i noies de l’escola que hi ha aquí dalt. I em fa l’efecte que se sent sempre la seva xerrera, és a dir tota l’estona, que sempre hi són. No tenen classes? Entren i surten quan volen? S’ho fan per torns?

No molesten, més aviat acompanyen, perquè és una cantarella de fons més aviat animant. En aquesta edat, fora d’algun moment que renyeixen, les converses són disteses i més aviat alegres. Altra cosa pot ser què passa a casa els pares d’aquesta jovenalla. En aquesta edat...

Això em porta a les botigues de sota el despatx. No paren de canviar els negocis, sobretot a l’altra banda del carrer. La banda dreta (baixant) és comercial, la banda esquerra és, pel que es veu, bastant penosa, i és per allà per on hi ha més obertures i cloendes ràpides. Munten el negoci, veus que hi ha iŀlusió per la iniciativa que se’ls ha acudit i, esclar, no goses dir-los que per aquella banda del carrer, si no és que encerten molt i molt el negoci, no hi ha res a fer.

Encertar el negoci vol dir que no depengui dels vianants i passavolants, sinó que vagi adreçat a un públic que va allà expressament.

Quan no és així, que és la majoria de vegades, papereries, fleques, bars, cases de menjars, fruiteries, colmados, carnisseries, tot això dura quatre dies —la majoria.

I és curiós, perquè aquesta maledicció de la banda esquerra del carrer (baixant) ve gairebé del capdamunt de República Argentina —des del pont de Vallcarca, si fa no fa, o una mica més amunt—, baixa fins a Lesseps, després continua per Príncep d’Astúries i encara per la Via Augusta gairebé fins a la Diagonal. Algú ho hauria d’estudiar, per què la gent no passa per aquella vorera esquerra.

Hi ha excepcions, eh?, en algun tram en què no hi ha comerços ni en una banda ni en l’altra, o en algun altre tram, com l’últim de República Argentina per dalt, que la cosa va al revés: a la banda dreta no hi ha res que duri gaire i en canvi a la banda esquerra és un bé de Déu de comerços de tota mena.

I prou, ja m’he eixorivit. A veure si aguanto uns minuts més corregint aquest rotllo. Almenys fins a dos quarts d’una, va.

Improvisat (14)

Avui ja improviso abans de posar-me a treballar, perquè estic clapat. Ha sigut allò d’acabar de dinar i pumba.

No és son i prou, és una altra cosa, de manera que no s’arreglaria fent la migdiada. El que haig d’aconseguir és mantenir-me despert i ja està. De vegades he provat de fer la migdiada, que abans eren cinc o deu minuts i t’aixecaves com nou, i en canvi ara et despertes encara amb més son, per molt que et belluguis.

Encara tinc les parpelles a mig obrir. No hi ha manera.

Tot i que al matí he tingut una molt bona notícia. Qui me l’ha explicat desbordava entusiasme, es veia de lluny, i me l’ha encomanat... a mitges, perquè tinc els matins una mica difícils... M’ha explicat què passava —què havia passat a les segones hores de la nit mentre jo feia estona que dormia com una criatura—, m’ha dit que no em volia despertar justament perquè sap que dormo com una soca, però els ulls li lluïen d’aquella manera que sembla que facin llambregades...

No, llambregades no, no són cops d’ull, són cops de llum, el que volia dir jo. I mira que ho hauria de saber de memòria, doncs ara no em ve al cap. Només penso en llampegueigs, que és el que tinc a l’altre bloc i també podria ser, però la paraula que buscava era una altra.

Me n’he anat del tema i ja va bé, perquè ara penso que això tampoc s’ha d’escampar gaire. Em sap greu haver-ho encetat.

I ara sí que m’he quedat sec com com com, com jo mateix, amb el règim aquest mahatma que segueixo per... Ahir mateix m’ho va dir A: què fas, tan prim? Doncs mira.

I això tampoc ho volia explicar. Avui no em surt res que pugui tirar endavant.

Doncs deixem-ho córrer.

Esclar, gairebé un quart. Tantes pauses pensant a veure què escric.

Improvisat (13)

Hola. Tinc la sensació que l’últim escrit que vaig fer aquí va ser una mica dramàtic. O molt, ja no me’n recordo. Un dels compromisos establerts —establerts per mi, que sóc qui els escric— en aquesta sèrie era que no em miraria els articles anteriors, de manera que tots queden, al cap d’un dia o dos, com en una boirina.

Vaig establir aquesta condició perquè si me’ls mirava passarien dues coses. Una, que tindria ganes de respondre’ls o de matisar-los en articles posteriors, i llavors es perdria la gràcia, si és que en tenen cap, d’aquesta improvisació. I la segona cosa, que tindria ganes d’arreglar aquells articles, de posar-los més bé, d’ordenar-los, de tot això. Que és una de les meves dèries, aquesta: no estic mai content del que he escrit.

És divertit això d’improvisar, perquè ara mateix no sé què dir.

Ah, sí, em ballava pel cap. Hi ha només una excepció en allò de respectar la improvisació, i era que quan acabava d’escriure l’article, i només en aquell moment, me’l rellegiria per eliminar errors de picatges o faltes d’ortografia que descobrís en aquella segona lectura. O primera, perquè ara, quan escric, no llegeixo, tinc les mans al teclat i vaig fent.

Les mans al teclat. Escric amb dos dits! I de vegades algun més, com el polze, per a la barra espaiadora, o el cor o el petit per a la tecla de... no sé com es diu, aquella que fa avançar el cursor un espai llarg, aquell espai que de vegades s’usa per a l’inici de paràgraf. També per a la de fixar les majúscules, o per a la ce trencada, uso dits suplementaris. O sigui, tecles que estan fora de les lletres. No sé si s’entén. Com la del retorn, també uso el cor de la dreta.

Quan la gent que encara no em coneix em veu escrivint amb dos dits —agafo bones velocitats, i sense gaires errors, no us penseu— se’n riu, o se n’enriu, com escriuen a l’Ara, i no sé si fan encara més aglutinació. Diuen, els que s’enriuen, tu que et dediques a això, i després de tants anys, escrius amb dos dits? O encara més sagnant, com és possible, ara sí que ha caigut baix el teu prestigi. I així. Ja s’ho faran, m’és ben igual.

Aquests articles els escric fora del Blogger, els escric al word perquè els apòstrofs quedin en forma tipogràfica, o sigui dibuixats, no com queden quan escrius en una plantilla d’aquestes, que són d’aquells rectes i no els suporto. Com les cometes. Els diaris que fan això ja em fan venir ganes de no comprar-los o de no llegir-los en pantalla. Quin horror.

Estem carregats de manies. O estic.

I ara quan escrivia això de preescriure en un word m’he recordat d’una altra cosa, però aquest article ja s’ha fet massa llarg.

Ah, també escric amb el word perquè així en la repassada ràpida que faré ara ja em deixa la majoria de les errades de picatges marcades, de manera que el repàs és més ràpid. Però no era això el que havia evocat abans, era una altra cosa. Si em ve una altra dia ja ho explicaré.

Prou, no?

Improvisat (12)

Haig d’improvisar alguna cosa abans d’anar a dormir perquè si no em penso que no m’adormiré.

Ha sigut un dia desastrós i alhora trepidant. Tinc masses coses al cap.

Però no era d’això del que volia parlar. De fet, no volia parlar de res, només volia escriure, volia abocar alguna cosa que duc a dins i que no sé com treure’m del damunt. Ni tan sols així, senyores i senyors?

Em cauen els ulls de son però no és veritat.

Que malament ha començat el dia. Com el joc de l’oca: caus a presó, o no sé on, que ara no me’n recordo, i te’n vas a la casella de sortida. Potser és això.

Però, i el desconcert que després es desemboiren els núvols foscos i s’obre una clariana i llavors et fiques dins la trepidació, dius sí a tot i a tothom?

En el fons és per fugir. Tens pànic de tornar no ja a la casella de sortida sinó al carrer, expulsat del joc. I tens pànic, sobretot, de pensar en el que ha passat i en el que pot tornar a passar avui mateix —ara ja no, al llit no—, demà al matí.

I ara estic així, esperant la clatellada de demà al matí. Que potser no arribarà, però llavors esperaré la de mig matí, i si no la del migdia, i si no la de la tarda.

I mentrestant em ficaré en una voràgine de coses que sempre tens per al cap de setmana, més les que he acumulat avui perquè he dit sí a tot el que ha passat per la vora. Per fugir.

(Ostres, això no és Nietzsche? S’hi assembla. No m’agrada Nietzsche. Gens.)

I la voràgine em portarà a acumular tensions per a la pròxima visita al pou del dolor.

Però el fet cert és aquest, diguin el que diguin. AHIR no hi va haver tensió, gens ni mica. Ni dilluns —bé, dilluns potser una mica sí—, ni dimarts, ni dimecres ni dijous. I avui ha passat el que ha passat. I doncs, per què n’hi ha que diuen de seguida, de franc, amb cara d’expertesa, que el problema és acumular tensions?

Ara sí, voregem ja la mitjanit. Me’n vaig a dormir. I que sigui el que Déu vulgui (perquè jo ja no hi puc fer res més).

(Que estrany que m'ha sortit això. Un pèl, com se'n diu, esotèric?, mistèric? N'hi ha que m'entenen.)

Les dotze, prou.