Improvisat 330

Hola, torno a ser jo. Em direu, però avui és dilluns, no has dormit prou el cap de setmana, i contesto, sí que he dormit prou, però mira , carinyo, t’ho explico, el meu problema no és de dormir més o menys —tot i que si dormo menys també ho noto, no sóc de fusta—, sinó de prendre’m còctels. No sé si acabes d’arribar o què, però això va de còctels. Prenc còctels, tinc aquesta mala afició, no me’n puc desenganxar, és un desastre, ho sé, me’n penedeixo, mea culpa, tot això, però no hi puc fer res, prenc còctels, i llavors m’adormo i no puc treballar encara que sigui dilluns i el cap de setmana hagi dormit com una marmota. Oh, quina peŀli més bona la de la marmota, aquesta i la dels pasitos de bebè, també del Bill Murray, és de lo milloret que s’ha fet en humor des dels germans Marx, amb permís de What’s up doc de la Barbra Streisand, una delícia de petar-se del començament fins al final. No, hi ha altres coses molt bones d’humor, però ara no em vénen al cap i estic improvisant de manera que m’ho heu de disculpar. Ara que no se’m tirin al cap els cinèfils especialistes en cine d’humor i em diguin que no en tinc ni idea, perquè bé, en part no en tinc ni idea, però en part és que estic improvisant i no puc rumiar gaire el que escric perquè si no m’adormo damunt la pantalla fins i tot fent l’improvisat, que no seria la primera vegada, la veritat és que arribes a unes edats que ja no és la primera vegada de quasi res del que són aquesta mena de coses, sí que és la primera vegada que et volen cedir el seient al bus, la primera vegada que et passen coses aquestes pròpies de la gent gran, que a mi encara no em tocaria, però de fet això del bus m’ha passat un parell de vegades i passes una vergonya que ja no t’ho explico.

I al matí he anat al banc, un banc nou d’aquests que gairebé tot ho fan per internet i a més és dels que se’n diuen ètics, que després ja ho veurem, i havia quedat a la porta amb una altra persona per obrir un compte, a les 9, i resulta que els dilluns obren a les 10, quines coses que tenen els de les banques ètiques, tu, que no sols deuen dormir més els caps de setmana sinó que a més allarguen els caps de setmana tant com poden, bé, potser jo faria el mateix, no m’hi fico, vés a saber el que hi ha al darrere, potser és un assumpte important dels horaris del personal i no m’hi hagi de ficar, que això ho faig molt de fer judicis no ja temeraris sinó directament sumaríssims sobre qüestions que no en saps els envitricolls, i vinga, t’hi llances com si fossis un clavadista d’aquells que es tiren a l’aigua des de distàncies increïbles, i fins a on arribarem, sempre fent coses cada cop més difícils, no jo, ara no parlava de mi, quins acudits, ara parlava de tanta gent que sembla que viuen la vida per fer coses cada cop més difícils, però ara que hi caic jo faig el mateix, jo cada cop em prenc uns còctels més complets i jugo amb la vida de l’artista o almenys amb la seva integritat, perquè pots anar de lloros en qualsevol moment, adormit, patapam, per terra, i deu ser la cara que faig de vegades de poder anar per terra que em diuen si vull seure al bus, quina vergonya, tu. Per descomptat, sempre dic que no, però no contesto malament, podria dir, què s’ha cregut, escolti, que sóc jove! però no, sé que la gent ho fa amb bona voluntat, boníssima, i més gent que ho hauria de fer, jo mateix, no, jo mateix no perquè gairebé sempre vaig dret, però sí que de vegades he renyat alguna persona que anava asseguda als seients reservats i recordo una vegada que a unes nenes els vaig preguntar si estaven embarassades, no ho sé, em va sortir així, però és que estaven assegudes i xerrant tan tranquiŀles i l’autobus ple com un ou i gent gran al seu voltant que se les mirava amb cara de mala llet. Encara gràcies que s’ho van prendre bé i es van enrojolar i es van aixecar de seguida dels seients i va poder seure aquella gent gran, però jo em vaig passar un munt, però és que de vegades et fa ràbia com poden ser tan inconscients. De vegades hi ha gent que s’hi asseu i no ho són gens d’inconscients, que s’hi asseuen tan tranquils i miren a la finestra o a la pantallata amb molta fixació no sigui cas que se’ls posi al davant una persona gran o una embarassada de debò o una persona que va amb crosses o una mare o un pare amb un nen petit a collibé, si és dels que van a collibé, eh?, eh, que hi ha pares i mares i avis i àvies que de seguida volen fer asseure la criatura de cinc anys, o de vuit, al seient, i els grans començant per ells mateixos que es fotin, quina manera d’educar les criatures, Mare de Déu Senyor, o marededeusenyor.

Va ja hem acabat, a veure si funciona una estona.

Improvisat 329

Eh, hola, sóc jo, m’adormia. Tot aquest temps que no he fet improvisats no m’he adormit? Sí, un munt de vegades, però o no tenia ganes de fer un improvisat, o no hi he pensat, o he improvisat altres estratègies, o

O no sé què més, perquè la gent de vegades posa un etcètera o uns punts suspensius com volent dir que hi ha moltes altres coses i en realitat no hi ha res, simplement no se’n recorda i ja està. A més, amb el que s’ha dit abans sovint s’han esgotat les possibilitats, fixeu-vos-hi i ho veureu, la gent diu etc. perquè allò que ha dit li sembla poc i creu que ha de dir més coses, però en realitat no hi ha més coses, ja les ha dit totes. Però queda malament tallar en la segona cosa, quan hem dit potser que els motius per haver pres aquesta decisió són molts, per exemple, la mandra, etc. Però ara que ha sortit el “per exemple” me’n recordo que el “per exemple” és una altra manera de dir el mateix que els punts suspensius i els etcètera. Com que et sembla poca cosa el que tens al cap, diguem que això és per exemple i així quedarà clar que la cosa que has dit o les dues coses que has dit són triades entre un munt d’exemples. I no, no en tenim més, no n’hi ha mes. Això ens passa, suposo, a tots.

Deunidó com estic estripant avui a tothom, a tort i a dret. Això no està bé.

I no sé què més dir, però hauria de dir alguna cosa més perquè si no malaguanyat improvisat, no val ni la pena d’obrir el blogger per penjar-lo, o sí, per penjar-lo en l’altre sentit, el podríem penjar públicament per a públic escarment. Quina bestiesa acabo de dir, però és que estic sec d’idees, no flueix la cosa, sempre dubto amb fluid i amb fluïd, perquè em penso que de vegades s’hi posava dièresi, però ara no deu ser així perquè el word m’acaba de subratllar el fluïd. O sigui, que deu ser que això ja no és així, o potser em confonc d’exemple, i el que fluïa o fluia era una altra cosa, però ara m’ha subratlla fluia sense dièresi i és normal, perquè fluïa ha d’anar amb dièresi, que una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, i ara no m’ho feu explicar perquè segur que m’adormiria, a part que no m’ho sé de memòria, i a més a més adormiria a tothom. O tothom, que no sé per què hi hem de posar la preposició davant de tothom si moltes vegades no cal, però ens creem dogmes a partir de consells o a partir de suggeriments, com que de vegades si no hi posem preposició és equívoc, doncs vinga, sempre “a tothom”, i “a tots”, i etc., i aquest és un etcètera que no és com els d’abans, perquè aquí sí que hi ha més exemples. No, ho dic de debò, hi ha més casos, però ara no els puc buscar ni tan sols dins la meva memòria perquè estic fent un improvisat, i les regles dels improvisats etcètera, i aquest etcètera també està ben fet servir, i ara no em sortirà un etcètera dels que deia abans ni que em matin.

Sí, allò que deia dels dogmes que creem a partir de consells o de suggeriments, o a partir de llegendes urbanes, però hi ha dogmes d’aquests encara més perillosos, que són els que creen els subalterns per fer la gara-gara als superiors, volent ser més papistes que el papa. Es pensen que dictaminant aquella cosa faran content l’amo i a l’amo no li fa res, o potser sí que li agrada però no sap que allò funciona d’aquella manera no perquè els subalterns hagin decidit fer-ho d’aquella manera que li agrada a l’amo, sinó perquè els ho han manat, els ho han imposat. I moltes societats funcionen d’aquesta manera, podent ser més flexibles que no són, i el “que no són” m’ha sortit sol, sense pensar-hi, i ara no es deu entendre res.

Al matí, i ja acabo perquè m’estic allargant, però ara ha sortit no sé què, ja ni me’n recordo, que m’ha fet pensar en això del matí, al matí, deia, he trobat que el chin, chin que fan els espanyols quan brinden resulta que no és d’ells, sinó que és molt internacional, ho he trobat que ho explicaven uns italians i ho referien a la Xina, o sigui que ve de lluny, i en canvi jo ho tenia completament associat a l’espanyol. Doncs no, en català també podem fer xin-xin quan brindem, suposo que s’ha d’escriure així, i no ens hem de sentir malament per fer-ho.

I ja està.