dimecres, 25 de febrer del 2015

Improvisat 224

Ja hi tornem a ser, a punt de fer la sesta, que en podríem dir més sovint així, sesta, que no ho diem perquè s’assembla massa al castellà, però la veritat és que el migdia, l’hora de fer la migdiada, ja fa estona que ha passat, i en canvi la sesta són les tres, si no vaig errat, o no, ara penso que no, que la sesta, la sisena, és la mateixa que el migdia, o sigui, les dotze, perquè començaven a comptar a les sis del matí, de manera que sí, l’hora de la sesta i l’hora de la migdiada és la mateixa hora, de manera que si tenia escrúpols per dir migdiada a l’adormimenta de mitja tarda, de les cinc de la tarda concretament, també n’haig de tenir per dir-ne sesta.

Tornem on érem, que no érem enlloc perquè hem començat per aquí. Aquest matí he parlat amb E i m’ha fet molta iŀlusió perquè feia molt temps que no parlàvem. L’avantatge de parlar amb E és que ho diu tot, no has de posar cap esforç en la conversa, que a més és interessant, i quan acaba de parlar s’acaba la conversa, i la conversa no es fa pesada perquè no és que ens hi estiguem gaire estona, sap que ha arribat de sobte i sense avisar i llavors va per feina, comunica el que ha de comunicar, que sempre, ja ho dic, sempre és interessant, fas quatre preguntes o comentaris bàsics i s’ha acabat, tu, deixem-ho córrer i records i tal i fins un altre dia, és fantàstic, ja ho dic. Això, per a les visites o converses esporàdiques, és fantàstic.

Una altra cosa són les visites i les converses que esperes, que moltes vegades les esperes amb delit perquè les necessites... però ara entraríem en terrenys massa personals i no m’agrada. Tornem a les relacions tipus E, que són de tant en tant i em van tan bé, doncs avui m’ha anat bé també per aclarir una cosa que em tenia intrigat, i ja està, ja ho tinc resolt i era fàcil, veus?, només ho has de preguntar. M’haig d’animar a preguntar més sovint. Però has de tenir la persona adient per a aquella pregunta al davant i sobretot, sobretot, t’has d’enrecordar que tens aquella pregunta pendent el dia que, per sorpresa, topes amb E. Normalment no t’adones que tenies tal cosa pendent amb E fins l’endemà, o vés a saber quan. Doncs aquest cop me n’he enrecordat en el mateix moment, una mena de miracle. Ja ho diuen, que la gent, com el vi, millora amb el temps. Quina bestiesa, hi ha gent que millora i...

Què més? Doncs que aquests últims dies he pogut llegir a estones i això és una gran notícia. Llegir, el plaer de llegir! Doncs no podia. Per què? Perquè m’adormia, m’adormia fins i tot llegint un còmic. I, és clar, havia d’aprofitar les millors hores —“millors” poseu-ho en cursiva, i mira que sóc burro, podria haver-ho fet jo i m’hauria estalviat tot això que estic escrivint ara, burro—, bé, doncs deia les millors hores per treballar alguna micona, perquè si no què passa, eh?, què passa, doncs que a final de mes no factures ni per pagar-te autònoms, i ahir vaig llegir al diari que no sé quin blog d’una noia que va escriure un article sobre el que havia de facturar un autònom per aconseguir guanyar —és un dir— menys de mil euros, i és vergonyós, és vergonyós perquè has de facturar el doble, si en vols mil n’has de facturar dos mil, i d’acord, d’aquests dos mil quatre-cents són de l’IVA, que tu els ingresses sense, diguem-ne, haver-los suat, però de fet els factures i per al client és igual que els hagis suat o no, el client els ha de pagar i ha calculat el que li costes comptant aquests quatre-cents que tu li has posat al pressupost, de manera que tu els pressupostes i et contracten d’acord amb aquest pressupost de dos mil, i després resulta que dels dos mil, clar, quatre-cents no són teus —que no són quatre-cents, són quatre-cents vint, deia quatre-cents per abreujar—, però, hi insisteixo, a tu t’han contractat com si l’IVA fos part del teu preu. I després la resta, autònoms, retenció, que ara l’han abaixat —miracle, han abaixat una cosa!—, i les despeses mínimes del despatx, que has de comptar, l’amortització de l’ordinador, etc., total, ella comptava 2.000 per guanyar-ne nou-cents i escaig. Qui factura ara dos mil euros en el meu ram? Doncs sí, esclar, ja hi ha gent que factura això, jo podria això i més, però...

Total, que aquesta noia deia que rebia unes tres-centes visites al dia, em penso que eren, i aquest article en va rebre ara no recordo si un milió i mig, o tres, o no sé quants, però xifres milionàries, i ha maquillat una mica l’article perquè estigués més presentable i l’ha començat a enviar a polítics, però jo aquí no volia parlar de política, de manera que ja he dit prou coses sobre el tema, em quedo amb aquesta senzillesa amb què una cosa comença a córrer per internet i passa això, tu, milions...

Tinc feina, si vull facturar els 2.000 vaig bastant retardadet.

Improvisat 223

Doncs això.

Quina torradaaaa, Déu meu, quina torrada. No sé si era ahir que comentava que la plantilla del word, per defecte, se m’obria amb lletra Calibri, o calibri, no sé per què l’he de posar amb majúscula, o en majúscula, que no sé mai com és o si es pot dir de les dues maneres, jo crec que sí. Doncs avui no se m’ha obert amb calibri sinó amb la típica times, aquella tan avorridota i seriosa. Una times, no sé quina. Tot i que ara hi ha lletres d’aquesta família, més ben dit, lletres que no són d’aquesta família però s’hi assemblen, i ara no em feu dir noms però n’hi ha, i dic que no em feu dir noms perquè a l’hora dels exemples sóc fatal. Però aquesta és times, segur. A la plantilla de Blogguer sortirà la de sempre és clar, perquè allà té per defecte la lletra..., la lletra no me’n recordo, no m’enrecordo mai a l’hora de dir noms, a l’hora de dir exemples. En fi.

A més de no sortir-me els exemples quan toca —cosa que és humiliant, perquè sembla que no ho sàpigues, i sí que ho saps— el que em passa és que sóc lent. Però això és nou. M’he fet lent. No sé si és la son o què, però fent les mateixes coses i, al meu parer, tal com jo les visc, a la velocitat de sempre, trigo el doble. I això és una tragèdia. Aquest matí, per exemple, em pensava que havia anat com un coet a l’hora de llevar-me, dutxar-me i fer-me el llit... i un desastre, no us dit el temps que m’hi he estat perquè us escandalitzaríeu. O us preocuparíeu massa, i no és això. Però jo escric aquí com si parlés sol, més ben dit, com si parlés amb algú, i en realitat parlo sol, eh?, que quedi clar, si algú llegeix això, està sentint un soliloqui personal, eh, eh?, vull dir això és confidencial —ja m’imagino els agents de la CIA apujant el volum en aquest moment exacte, a veure que ve a continuació.

Doncs a continuació no ve res perquè tot això no és res, és fum, és passar l’estona, és mirar d’eixorivir-me, que és una paraula que últimament dic molt perquè m’agrada molt. I ahir vaig aprendre una expressió nova, de la família de les locucions a la nostrada, a la..., a la, no se m’acuden més exemples, però n’hi ha més, de a+la+adjectiu. Doncs la nova —per sort aquesta sí que me’n recordo—, que vaig sentir a T, era “a la plegada”, que vol dir alhora, al mateix temps. No em digueu que no és fascinant? Ja vaig mirar si la trobava a l’Espinal o a l’Alcover, a la veu plegar, però no, no hi és, però és igual, és boníssima, s’entén a la primera, segueix una estructura ben catalana i a la plegada  utilitza una arrel supercatalana, plegat, amb l’accepció aquella que té de junts, hem arribat plegats, hem arribat a la plegada. Fantàstic.

De fet, potser ni caldria que aparegués al diccionari, perquè com dic no hi ha secret al darrere, i aquí en comptes de no hi ha secret confesso que el que m’ha vingut al cap és “no hi ha trampa ni cartró”, traduint sobre la marxa, però no l’he escrit per respecte a qui em pugui escoltar, això no es fa, i segur que hi ha expressions supernostrades per dir això mateix però no em surten, i no em surten en aquest cas per la falta de memòria i també per la maleïda diglòssia.

I m’he entretingut massa en aquest improvisat, he arribat als vint-i-dos minuts i vint són màxim, així que adéu-siau. Un dia parlarem de l’adéu-siau, o de l’adéu, i de la relació amb deunidó, que hi ha gent que no li agrada i diuen que com és possible i tal.

dimarts, 24 de febrer del 2015

Improvisat 222

Suposo que deu ser una hora habitual d’improvisats, aquests. Un dia em miraré la llista que m’apareix al Blogger, a veure a quina hora, no, això està prohibit.

Com diria ara no recordo quin diputat, o diputada, o potser va ser Einstein, que va dir moltes coses interessants doncs qui sigui va dir: hi ha masses coses prohibides —com ara aquests masses que acabo d’escriure, s’ha de dir massa, o potser ja es pot dir, no aconsegueixo estar al dia, de fet no aconsegueixo ni llegir diaris, avui he parlat amb R del cas Pujol i jo només em sabia els titulars, i les fotos, quina parella. R s’ho sabia tot i jo li he dit que esperaria a saber-m’ho tot quan s’hagués acabat tot, que el safareig m’interessa només per distreure’m i de moment tinc altres distraccions més interessants pendents que no pas el safareig sobre afers públics. Dius, és que ens afecten a tots! Sí, ja ho sé, però hi puc fer res, a part de tenir-ho en compte en les pròximes eleccions? Doncs em penso que no gaire, a part de fer safareig i contribuir a crear un estat d’opinió favorable a o contrari a, i tot això, però a més no m’interessava gaire parlar de política quan faig improvisats, i no sé si en vaig parlar i tot amb el Gran Administrador dels Improvisats perquè estigués prohibit, però si no en vam parlar en parlaré aquest vespre i crec que quedarà prohibit. O restarà prohibit, que diuen alguns rètols, que divertit. Aquesta botiga restarà tancada per vacances..., ah no, que no era restarà, era romandrà, bueno, serveix igual el comentari.

No sé què més, si no es pot parlar de política... Ara em queixo de vici, perquè no em ve gens de gust parlar de política, és el tema que salta a totes les converses així que t’asseus o et plantes a xerrar amb algú. A totes les converses no, per sort trobes gent que no. Doncs n’acabes fart, fins al capdamunt. Prou. I a més de les converses, les coses que t’arriben, algunes que són documents per treballar, i això sí que ho faig perquè m’hi vaig comprometre. Però prou.

Què més. M’encanta aquesta lletra que em surt normalment per defecte al word, quan n’obro un de nou. Calibri. Però no sempre, de vegades em surt l’Arial, que l’odio profundament, no sols perquè em sembla lletja de pecat i sobretot grisa, sinó per aquella cosa que dic sempre que la i majúscula es confon amb la ela minúscula. I és clar, si et trobes una paraula desconeguda que comença amb una I o una l doncs no saps mai què és, i quan és una I seguida de o precedida de una l, i ja no diguem res si són dues l, ni t’ho explico, carinyo. Sí, d’acord, hi ha una petita diferència d’altura, i ara us confesso un pecat, va: no aconsegueixo saber mai quan és alçada, quan és alçària, quan és altura... Sé que dues d’aquestes són sinònimes, però quines són. Sé també que en alguns casos és altura segur, o és alçada segur, però després hi ha uns llimbs pel mig que sempre haig de començar a remenar papers per aclarir-me, i al final aposto per una o l’altra confiant que el meu pecat deu ser bastant compartit. Exemples? Ni idea, a l’hora dels exemples sóc un negat. Sé que jo vaig minvant d’alçada, però..., doncs ara no sé si també minvo d’altura, em penso que no, que és alçada. Alçada, alçada. I l’altura és des d’on jo em miro les coses que m’envolten, per exemple aquest ordinador, però quan em poso a rumiar coses concretes d’aquestes em perdo encara més. És horrorós. Doctor, és greu. Sí, és greu, i anirà a més. I llavors dius, per a una persona que es dedica a una feina com la meva, això és, ara he fet un cop d’ull involuntari a la línia de dalt, la línia del word, no coincideix amb la línia del blog on apareixerà això, ni sortirà, ara que hi caic, la lletra calibri, esclar, doncs dic que he vist la línia de dalt en fase preedició i he vist que després de “doctor, és greu” hi havia d’haver posat un interrogant i en comptes d’això he posat un punt, i això és una cosa que cada cop em passa més, que escric punt i seguit allà on havia de posar un interrogant, i és difícil d’entendre perquè són dues tecles que estan molt separades, deu ser cosa del subconscient, allò de ser taxatiu, en comptes de preguntar afirmes, vull dir preguntes sabent què et diran. O no ho sé. Però tampoc sé per què he dit punt i seguit quan podia ser perfectament punt, perquè per què ha de ser i seguit. I no em digueu que no ha estat bonic aquest perquè per què. Doncs pot ser punt i a part, perquè em passa igual si al final de la interrogació hi ha un salt de paràgraf.

Per cert.

I deixem-ho, que ja ha passat estona i crec que m’he distret una mica.

dilluns, 23 de febrer del 2015

Improvisat 221

He arribat bastant lluny aquest dilluns, i veig que lluny i dilluns tenen una certa rima que no m’hi havia fixat mai. Benvinguda, doncs, m’agraden les rimes, diguem-ne, prosaiques.

Estic de sort de no haver conegut M, perquè si no ara estaria fet pols. Qui sí que conec és P, que ja m’han dit que no s’aguanta. Ha estat un cop dur. Buf. I sents explicar la trajectòria de M i dius no hi ha qui ho entengui.

Ara que hi som, em molesten especialment aquesta mena d’expressions: això no ho entén ni Deú, no hi havia ni Déu, això no hi ha déu que ho entengui —i suposo que s’entén el perquè de les primeres majúscules i el perquè de la minúscula tercera. Diuen —deu ser llegenda— que al Titanic hi havia una placa que deia “No l’enfonsa ni Déu”, i no m’ho crec, esclar. Però, si hi fos, tampoc creuria que l’enfonsament fos un “càstig”. Perquè, ja que en parlem, si em molesten les primeres coses que deia, potser em molesten més les reaccions de certa mena de personal que de seguida tendeixen a pensar en els càstigs “bíblics” de Déu, com si Déu estigués preocupat per les tonteries que diem més que per les nostres actituds de fons, que li preocupen —ho crec— però li preocupen com li poden preocupar a un bon pare o a una bona mare les malandances, ara em subratlla malandances, i ho sabia, sabia que ho faria, però no em venia al cap la paraula, mira que està ben trobada, en una sola paraula, hauria de ser els malcamins, aquesta seria perfecta, els malcamins d’un fill o d’una filla. Sí, també m’ho subratlla, però escrivint aquesta et fa l’efecte que escrius més bon català. I segur que hi ha alguna expressió més de debò, però no em surt i si me’n vaig als diccionaris això ja no seria un improvisat.

Per on anàvem? Sí, allò dels “càstigs bíblics”. Ahis o abans d’ahir hi havia una mena de ressenya d’un indocumentat a El País sobre un llibre d’un altre indocumentat que “revela” —així ho deien— les contradiccions de la Bíblia. Aquest s’ha pensat que ha descobert el Moll de la Fusta i no ha passat de la Boqueria. Serà possible. Hi ha milers o milions de llibres jueus, catòlics i cristians de totes les denominacions que miren d’explicar que la Bíblia no pretén ser un llibre de ciència, ni històric, a part que no són un llibre, com ho és l’Alcorà —em sembla—, sinó que són molts llibres que, combinats, els jueus consideren “sant” o “savi” i els cristians, afegint-ne més —el Nou Testament—, igual. Són llibres amb un altíssim contingut simbòlic, i això no hi ha jueu ni cristià que ho negui, fora d’uns quants —també— indocumentats, però que a part d’aquest tenen altres problemes mentals. Amb perdó, ja sé que no s’ha de parlar així de gent que no coneixes. Però de debò, porto tota la vida envoltat de gent catòlica i en ma vida no he sentit ningú que digui que la Bíblia s’ha de creure com si fos un llibre exacte. Algú pot fer alguna referència de broma alguna vegada, però com la fem tots, tothom —tothom que tingui una mica de cultura bíblica, que al nostre món occidental vol dir una mica de cultura, que l’altre dia vaig sentir explicar que un guia davant de no sé quina crucifixió deia que la imatge d’una verge Maria al peu de la creu de Jesús amb set espases clavades al cor volia dir que la mare de Jesús s’havia suïcidat perquè no podia suportar el que li havien fet al seu fill. Esclar, així on anem.

Si no sabeu lo de les set espases i us interessa mireu-ho al google, intentant evitar els llocs on informin de suïcidis, si és que n’hi ha, perquè jo aquesta no l’havia sentida mai. Més aviat poseu al Google: Maria, set espases, Simeó, temple, que així suposo que us sortirà més ràpid. Evidentment, tot això és llenguatge simbòlic, en aquest cas artístic. Ai, senyor.

I em penso que res més, que ja he esgotat la capacitat d’improvisar. Ara m’hauria de quedar una estona pensant què més explico, i no és això.

divendres, 20 de febrer del 2015

Improvisat 220

Tot anava bé aquests dies últims, anaven passant coses i els dits anaven fent la viu-viu i tirant endavant al seu ritme la feina prevista, però ara aquesta tarda tot s’ha desmoronat o s’ha anat avall, com diuen a la ràdio sense donar-se’n vergonya. I això no s’ha de dir, ni l’una ni l’altra, perquè estan mal dites. Més ben dit —“està mal dit - no s’ha de dir - més ben dit”, quin lio de frases—, el desmoronar encara es pot dir de broma, o el lio que acabo d’escriure, en articles com aquest o en converses desenfadades, però l’anar-se avall, o “venir-se avall”, que també ho he sentit, fan plorar. No, “s’han ensorrat” o, si en aquell moment no et ve al cap la paraula apropiada, que és aquesta, ensorrar-se, val més que no et compliquis la vida i que diguis que han caigut. Però no, mai, s’han anat avall o s’han vingut avall. Ni tampoc amb pronom, que et veig venir, res de “se n’han anat avall”. Quin horror.

Doncs es veu que se sent. Jo no, perquè no escolto la ràdio. Ni per tant la sento, que ara hi ha gent que escolta com si sentís, i al revés. No, no ho explico bé, em refereixo a la gent que diu “no t’escolto” volent dir “no et sento”. Escolta —mai més ben dit—, si no escoltes és impossible que sentis, encara que l’altre cridi molt. Qui no vol escoltar no sent —que aquí és diferent de “no hi sent”, o no, potser no ho dic bé. Escoltar és parar atenció, sentir és percebre sons. Jo escolto per sentir, de manera que si no et sento, tot i voler-te escoltar atentament, vol dir que has d’arreglar el micròfon o els altaveus o que has d’aixecar una mica la veu o has de canviar de posició o de situació o del que sigui perquè et falla la cobertura, i és per això que no sents l’altre. No el sents que és diferent de no hi sents, eh?, que aquesta és l’altra, que si dius “no sento” tampoc t’entendrà ningú. No, has de dir “no et sento”, si vols escoltar, o “no hi sento” si et falla l’oïda. Per exemple, si mig sordeges i et vols disculpar davant algú que parla baixet, li has de dir: perdona, però no hi sento gaire, llavors per sentir-te a tu i poder-te escoltar hauries d’aixecar una mica la veu o hem de sortir de la discoteca, perquè si no no ens entendrem. O no cal que li clavis tot aquest rotllo, li pots dir perdona però no hi sento, si ho vols deixar córrer, o perdona però no et sento, si el vols sentir perquè t’interessa escoltar el que diu.

I tot això no sé de que venia, però de vegades em van bé aquests rotllos perquè vas desenrotllant el tema, o la temàtica, que queda més enrotllat, i amb això et distreus i, suposo, t’eixoriveixes una mica, que és el que m’interessa primordialment, no pas clavar rotllos, ni a ningú ni a mi mateix. Ara, cal reconèixer que quan sents —quan sents, no quan escoltes!— contínuament a l’autobús o al carrer o a tot arreu: perdona, que no t’escolto!, dius, tens ganes de dir-li: si no l’escoltes apaga, o apaga-ho, que aquest “apaga” sol..., perquè si no l’escoltes vol dir que no el vols sentir!

Doncs ja he mirat de què venia i no té cap gràcia, perquè venia “del fet que” —quines ganes tinc de treure’m del damunt aquest “del fet que”, i similars, i poder escriure tranquiŀlament “venia de que”, doncs venia de que —perquè aquí puc escriure com vulgui— aquests últims dies, no sé quants, perquè això sí, no miro els improvisats anteriors, només miro el número d’articles penjats al bloc i aquest número em surt només d’obrir l’administrador, de manera que puc penjar l’article amb el número que li correspon, quan premo el botó de nou article, sense haver mirat cap text anterior, que això no ho faix per no condicionar-me. Llavors això voldrà dir que em repetiré un munt de vegades, i aquest “repetir-se” no m’agrada gaire, però és el que hi ha, em repetiré, deia, però si ho faig amb aquella alegria, alegria en el sentit de com aquell qui no vol, i sobretot amb una certa celeritat i agilitat, doncs l’article repetit ja farà el seu fet, i aquest fet de fer el seu fet no té res a veure amb el fet anterior, el fet del que —hehe, del que— parlàvem abans. I no sé què més, a veure si avanço una mica més, que demà encara tindré una estona per treballar, però després fins dilluns ja no res, i llavors els terminis se’m començaran a tirar al damunt, que tirar al damunt, encara que s’hi assembli, no té res a veure amb caure’s avall, eh?, no fotem—vull dir, no és l’antònim l’un de l’altre, que difícil és explicar les coses, perquè penses que només que tinguis tu al cap el concepte antònim ja es pescarà que parles d’antònim quan dius “tenir a veure”. Uf. Va.

dimecres, 18 de febrer del 2015

Improvisat 219

Em poso a improvisar i aquest cop no sé de què parlaré, o escriuré. És significatiu, em sembla, que tinguem tendència a dir “parlar” quan de fet escrivim. Suposo que és perquè els que escrivim molt, o bastant, i en canvi tendim a parlar poc ens expressem d’aquesta manera, escrivint. El nostre escriure és el nostre parlar. Fi de la teoria.

Però la teoria em porta als infinitius que acabem de fer servir com a substantius. Quan un verb el fem servir com a substantiu ens han dit que no ha de dur article, i ara m’acaba de sortir una coŀlecció de monosíŀlabs preciosa: ens han dit que no ha de dur. I hem encetat uns quants fronts perquè amb monosíŀlabs he recordat una breu conversa, o conversa breu amb l’A sobre si allò de les Ŀ amb el punt volat incorporat segueix vigent o no. Potser ja ho he explicat, que hi ha gent que diu que no. Ara hi ha gent que diu que no! Que és una llegenda urbana que s’hagi d’escriure ŀl i ĿL. Que hem de tornar a l·l i L·L! És ben veritat que cada habitant d’aquesta terra té el seu diccionari, la seva gramàtica i ara també la seva ortotipografia.

Però anem enrere, que ens hem deixat temes pendents. La cosa estava en els infinitius sense article. Em sembla tan absurda aquesta prohibició, o recomanació o el que sigui, quan tenim un munt de proverbis i de locucions que porten incorporat l’article, i ara no em sortirà cap exemple, perquè no em surten exemples mai, però sí, mira, “tocar el rebre”, a veure qui em dirà ara que l’article aquest és dolent. Va, home o dona, va!

I això ja no venia d’enlloc més, no tenim més qüestions per tancar. Ara, ahir vaig piular per Twitter una resposta a algú sobre un tema ortotipogràfic que era interessant, però naturalment ara no me’n recordo. Què era? No idea —dit en anglès, o sigui, no aidia; tot i que no sé si en anglès ho diuen, en realitat, perquè de vegades fem veure que diem coses en anglès, o en francès, o en italià i en realitat allà no les diuen. Però queda bé, és com donar un toc d’humor a la conversa. Ho veus? Conversa, una altra vegada. Parlo... escric! com si estigués parlant. I això ens passa crec que a tots els que escrivim, almenys als que escrivim improvisant. Però jo, encara que no improvisés, em penso que no corregiria aquests usos de parlar, conversar, etc. No sé si l’altra gent que escriu ho considera una imprecisió i ho canvia.

He tocat un tema important ara mateix —i ara mateix recordo que aquest ara mateix fa no gaire hi havia gent que el considerava espuri, que s’havia de dir ara com ara o ara per ara o ara. Ens emboliquem amb unes coses! Bé, el tema que acabava de tocar era parlar de la gent com a coŀlectiu homogeni. És absurd. Perquè cadascú fa el que li rota. No hi ha gent. No hi ha habitants de Catalunya excepte pel que fa al nombre. Vull dir que no hi ha coŀlectius que pensin o facin el mateix. Jo he escrit: “No sé si l’altra gent que escriu fa no sé què” i això és absurd, perquè l’altra gent no existeix, existeix cadascú, i aquest farà una cosa i aquesta una altra i si no és en el moment de votar no hi ha majories que es puguin esgrimir com a representatives. I fins i tot en el moment de votar, les majories són de votants, no de poble. El que passa és, això sí, que si aquesta majoria que ha estat votada, més ben dit, si el fi de la votació era un fi determinat, la gent que s’ha abstingut després no es pot queixar si aquella majoria pren decisions. Tu potser t’has quedat a casa i no has votat aquella gent, però podies votar i per tant sí que et representen. Has votat un altre grup però aquest altre grup ha quedat segon —i no pot formar majoria amb altres que superi la majoria del primer, esclar, i aquí encetaríem un altre tema sobre el qual no sé per què s’ha de discutir quan les competicions no són sobre qui acaba primer sinó sobre qui pot prendre decisions a partir de les votacions que s’han fet, i qui pot prendre decisions és qui té meitat més u, estigui formada com estigui aquesta meitat més u. Però ja he entrat en política, encara que sigui tan bàsica i tant de primer... anava a escriure d’EGB, però és clar, ara això ja no existeix. Tremendu: jo no vaig fer EGB i em vaig haver d’exercitar per traslladar els meus graus de primària i prebatxillerat i batxillerat —hi havia sis cursos de batxillerat— a l’EGB i al BUP a l’hora de parlar o d’escriure sobre aquests temes, i després això ha desaparegut i has de traslladar això al nou sistema de primària, ESO i batxillerat, i ara mateix —ara mateix!— ja no sé si quan dic ESO ho dic bé o també ha desaparegut.

Quina torrada que porto al damunt —i sóc conscient que la frase és castellana, però ara no se m’acut. Bueno, que no m’hi veig, ja està. I prou, que el rotllo d’avui ha sigut còsmic, tot i que em penso que hi hauré de tornar, perquè si no no faré re en tot el dia.

dimarts, 17 de febrer del 2015

improvisat (no he mirat al tauler el número que tocava)

Mort de son avui, des de les dotze que estic lluitant-hi i no me0n surto. Ahir no, o no tant, o ara no recordo si vaig fer un improvisat, em sona que no, o si el vaig fer em fa quedar esborrat.

Ara se m’esborra tota mena de coses d’aquestes, que he fet, que no he fet, que faig de fer. I la veritat és que és una mica horrorós, perquè l’improvisat rai, que no pot fer mal a ningú —espero que ningú no prengui mal per aquests esbarzers idiotes, eh?—, però quan són altres coses...

Ahir, per exemple, m’havien de fer una anàlisi. Bé, abans ara anàlisi i ara és analítica, que queda més xulo. Doncs has de recordar un munt de coses. Primer, t’has de llevar a temps, perquè si no, si et lleves just, després ja vas tot el dia de c..orcoll. Després t’has de recordar de no esmorzar. No sabia si podia o no beure aigua, de manera que no havia de tenir l’ampolla d’aigua a la tauleta de nit. Després m’han dit que sí, que podia beure aigua, i sobretot en el meu cas, o sigui, quina ràbia. No beure a galet, però sí xarrupar-ne. En fi, podia fer coses d’aquestes i me n’he privat davant el manament “dejú 12 h”, que era el que posava el paperet, i després altres coses que els havia de portar i que també m’havia de recordar com fer-ho per fer-ho correctament. No entro en detalls però recordar aquestes coses a la nit o al llevar-te no és fàcil, havíeu de veure tota la casa plena de paperets i de coses per ensopegar.

Però estàvem en la memòria i me n’he anat per carrers secundaris. Però no sé què volia dir sobre la memòria i ara si m’aturo gaire estona això no servirà de res, perquè del que es tracta és de desvetllar una mica les neurones, cosa que de moment no estic aconseguint.

Veus?, ara m’havia oblidat d’una cosa, que és que demà és Dimecres de Cendra —s’ha d’escriure així, amb majúscules, hi creguis o no, perquè això és com la Festa dels Súpers o el Dia Internacionals del Pa amb Tomàquet, que no sé si existeix. Doncs el Dimecres de Cendra és important per a mi, m’haig de recordar d’una cosa que ara no explicaré perquè això no és un dietari ni tampoc una trona de capellà, jo no sóc capellà, d’això també me n’haig de recordar, no, d’això no cal que me’n recordi, això és una cosa que saps de sempre i per tant no depèn de la memòria, del que t’has de preocupar és de no actuar com si fossis un capellà, que siguis creient i que facis el que solem fer els catòlics els Dimecres de Cendra ho pots explicar però com que ja ho sap tothom tampoc..., bé, potser hi ha gent que no ho sap perquè no li ho han explicat mai, ara hi ha gent que aquestes coses no les sap, ja ha passat una generació com a mínim, és veritat, doncs és interessant i curiós, als catòlics, demà, si anem a l’església ens posen al cap un pessic de cendra —és cendra de palmera, si no m’equivoco, de branca de palmera— i el mossèn et diu que et recordis que ets pols i que tornaràs a la pols, i penses, quin mal gust, quines ganes de fer malbé el dia, però jo dic, jo ja hi penso molt, que aquí hi som per poca estona —i per això cal treballar i per treballar cal fer improvisats de tant en tant perquè si no la son no et deixa treballar—, jo hi penso bastant, però hi ha gent que potser no se’n recorda tant, gent que va a l’església, per exemple, i que tenen molta pasta i no la comparteixen, o gent que maltracta altra gent, o gent que fa coses dolentes i quan dic coses dolentes dic crims, doncs que la gent catòlica som com tothom i per tant també hi ha de tot això, i llavors que et recordin que això d’aquí és pols i que si ets creient val més que et calcis perquè rere la pols hi ha una ànima que no és pols i que tot això que has fet o que no has fet i havies de fer, doncs, nano, nena, et demanaran comptes, ets pols però no tot s’acaba aquí, i llavors, ja ho dic, va bé que ens ho recordin.

I m’he animat, tu, amb aquesta sessió de semiproselitisme.


dissabte, 14 de febrer del 2015

Improvisat 217

Tinc una relació d’amor/odi amb el núvol, perquè no treballo al núvol, treballo a l’ordinador i el núvol el faig servir de calaix per desar-ho tot al final de la jornada, o a mitja jornada, o quan sigui que faig un recés. Però abans de res haig de dir que tinc una relació d’odi amb l’expressió “tenir una relació d’amor/odi”, que em sembla tan tòpica que fa avorrir els deserts en dies sense vent. Però de tant en tant és el que et ve al cap i mira.

Això ens passa molt sovint amb els tòpics. Jo de vegades em dedico a desemmascarar tòpics quan treballo al meu bloc seriós, o el bloc original, que en aquest cas hauria d’anomenar blog perquè és com si diguéssim el blog oficial, i ara bloc no es pot dir, però això ja ho he explicat tantes vegades que ho deixo.

Deia que de vegades estudio els tòpics i altres coses. Les estudio per fer-me el xulo? Noooorlr —un altre tòpic, i aquest ja deu tenir trenta anys, em penso que ve d’un personatge de la tele que jo diria que no vaig veure mai sinó en imitacions o en petits esqueixos, i això d’esqueixos em penso que no va així, però si alguna cosa bona tenen els improvisats és que no pots mirar diccionaris, les coses surten com surten, pots pensar més o menys, però no mirar diccionaris, aquesta sí que era una regla dels Primers Dies que jo diria que ha perdurat sempre. No recordo haver consultat mai re fent un improvisat. Seria una mica ridícul. Per a això ja t’hi poses en sèrio, et vesteixes el mono i agafes els guants i comences a picar un article de debò.

El que sí que es pot és mirar cap amunt per veure què deies, perquè de vegades em perdo. Parlava dels tòpics i altres denúncies. Ja he dit més d’una vegada —disculpes, segur que improvisant em repeteixo molt, suposo que és inevitable— que quan escric escric per distreure’m, per despertar-me, per explicar-me coses que no entenc, per estudiar, per coses així. De manera que quan denuncio tòpics em denuncio primer a mi mateix. Sí que haig de dir que hi ha tòpics als quals tinc una mania molt especial —o tòpics que els tinc una mania especial, hauria d’haver escrit més improvisadament, però m’he aturat massa a pensar com s’havia de dir acadèmicament—, potser ja des de petit, i llavors procuro no caure-hi més que res perquè me n’adono abans de caure-hi, els oloro de lluny.

Exemples? Doncs aquest és el problema. He començat per fer un salt de paràgraf per guanyar temps, perquè quan arriba l’hora dels exemples de qualsevol cosa que dic els exemples fugen, més ben dit, han fugit des del minut 1, i aquesta expressió “des del minut 1” és tòpica però m’encanta. També encantar és tòpic. I ja que hi som, odiar, que ara veig que hem començat per aquí. Doncs no em vénen mai els exemples al cap. I llavors és quan la persona o les persones amb qui parlo fan cara incrèdula, o a mi m’ho sembla: “Aquest ens ha col·locat la teoria però a l’hora de la veritat tot és fum, parole, parole”. Encara més, els més espavilats i les més llestes encara contraataquen amb un contraexemple que contradiu el que acabes de dir. I m’adono que he escrit una frase amb dos encara i tres contra però no passa res, perquè aquí no fem un exercici d’estil sinó que improvisem i ens expliquem la vida com passa. Aquest com, que és el com de l’ou com balla, m’encanta.

I a veure si faig alguna cosa útil abans de dinar, que aquest improvisat ha sigut ràpid però jo tinc fenya.

dimecres, 11 de febrer del 2015

Improvisat 216

Es pot dormir mentre et cremen les orelles? Sí, es pot dormir. Profundament? Sí, profundament. I podríem continuar l’examen. El cas és que la cremor de les orelles s’ha estès per tot el cos i mira, això sí, ahir em pelava de fred i avui aquest punt el porto bastant bé. No tinc fred, vull dir. M’he pogut treure la manta de damunt la mà del ratolí. No se us congela la mà del ratolí, amb els dits separadets? Ara no vull crear pànic, però a mi sí. I ja tinc els Reis de l’any que ve: uns guantets per a la mà del ratolí.

I què més. Perquè de moment deunidó. Ara penso que avui potser estic més calentó perquè aquest matí m’he halat un tall de pizza del sopar. No puc evitar-ho. Si obro la nevera i hi ha alguna resta del sopar compatible amb un disseny més o menys civilitzat de l’esmorzar tal com l’entenem per aquestes latituds —vull dir, també hi havia crema de pastanaga, que ahir en vaig fer massa, però la deixaré per a una altra cosa, l’aprofitarem, segur, però no per esmorzar, si pot ser—, doncs aquella menja se’n va cap avall. Però hi ha un problema. Que el que em penso que és cap avall ara no sempre és cap avall, ara es pot quedar a mitja baixada o a dalt de tot, com aquells esquiadors que han de llançar-se per primer cop per una pista negra. No sé si són negres, ara. Negra és la que està prohibida? En fi, és igual, ara no parlarem d’esquí, entre altres coses perquè no en tinc ni idea, hi vaig anar dues o tres vegades i... Prou esquí.

Doncs el que deia. Que a l’hora grisa i brumosa, o com es digui, que ara em subratlla brumosa, bromerenca?, tampoc, no ho sé, volia dir allò que el dia encara no és dia del tot, i les neurones tampoc acaben de ser neurones, doncs, et fiques el tall de pizza endins just en el moment que t’adones que el teu tall de pizza d’ahir el vas prendre amb moltes precaucions i barrejat amb moltes porqueries. Perquè no t’agrada la pizza? No, no precisament. Perquè la pizza fa bola, i tot el que faci bola, malament. I avui, apa, un tall de pizza. Sort que no era gaire gros, uns 45 graus, potser menys, posem-n’hi 35. Llavors, clar, corrents amb les serradures i els alvocats i els altres productes baixadors.

Prou baixadors. Què més. Boirosa, abans volia dir boirosa, que no em sortia. Això.

Aquesta tarda haig de veure l’A, que no llegeix això i per tant en puc parlar amb llibertat, i no sé què dir-li, i mira que és important. Vull dir, sé què dir-li, però no com. Escrivint-ho aquí tampoc no se m’acudirà res, i si se m’acut tampoc no ho explicaria, perquè el tema és delicat, de manera que no sé què faig escrivint això.

Improvisar ja ho té, això, que escrius coses que no toquen. Sempre amb el fre de mà posat, sempre. El fre de mà no me’l trec ni per anar a dormir. De manera que no hi ha perill. No diré més coses del compte. Espero.

Tinc un llibre aquí al costat, a un metre, que ja fa temps que hi és. Sé què n’haig de fer i no hi ha manera. Em fa mandra, vet-ho aquí. Quan és un llibre gruixut i l’has de portar a ca l’estanquer que te’l pesi i et doni un sobre i un segell i saps que tot plegat et costarà una pasta perquè el llibre pesa, dius, saps què, ja el portaré jo quan hi vagi. I no hi vas mai o quan hi vas no hi penses. I així van passant els mesos.

Tinc un problema seriós de recordar les coses en el moment que les haig de recordar. Per exemple, aquesta tarda haig d’anar a veure A. Me’n recordaré en el moment exacte que hi haig d’anar? Ho dubto. Bueno, ara que ho he escrit potser sí, perquè ja serà com un repte que se’m menjarà el coco, però normalment per molts papers i per molts recordatoris que deixis enganxats a la nevera, al final els veus quan arribes a fer el sopar i ja ha passat tot. I dius: amb una agenda de pampallugues ho arreglaria? Potser sí. Però em quedo en aquesta pregunta i aquesta resposta. De moment no em demaneu més, que ja he comprat un mòbil. Ara el pas següent serà dir el número a algú. No, és broma, ja l’he dit a tres persones, però és veritat que reservo el mòbil per a les vegades en què aquest últim any l’he necessitat de veritat, que han estat quatre vegades. Considero necessitar-lo de veritat quan el fet de no tenir-ne perjudica altres persones, quan em perjudica a mi no em fa res, ja m’hi conformo, és un preu que pago de gust.

Bé, tornem-hi.

dimarts, 10 de febrer del 2015

Improvisat 215

La combinació ha canviat, però els efectes etílics són els mateixos. Amb un afegitó. Hi ha ressaca. Només ens faltava aquesta. Ja no us puc recomanar la combinació.

Combinació, quina paraula més antiga, si és que algú sap què vol dir antic aplicat a una paraula. Una paraula és antiga fins al moment mateix en què es fa servir i fa servei. Si fa servei, deixa de ser antiga. Fi de la lliçó del dia. Un dia vaig escriure un conte sobre les paraules que vivien en magatzems, lluentes o oblidades i empolsegades. Les lluentes eren les que es feien servir cada dia i les empolsegades les que no es feien servir mai, fins que un dia es retiraven perquè ja no quedava lloc al magatzem. Això deu estar per alguna banda, i va ser molt abans que no sé qui escrivís un conte més llarg sobre els llibres antics o noveŀles antigues. Moooolt abans.

Ara fa uns dies l’A, que en sap, em va dir que el conte —ara conte en sentit d’assuntu, com diu R, que divertit, “això és un assuntu...”, sol començar— el conte de les eles geminades que s’havien d’escriure amb el punt enganxat a la primera ela era una llegenda urbana, que era una llegenda perillosa, a més, perquè molts codis d’internet no reconeixien aquest signe. Total, A i gent de la seva colla/corda —i calla, que ara tornaré a colla— defensen que la doble ela amb punt volat —perquè l’altra doble ela, que anomenem incorrectament ella, també és geminada, és doble, geminada = bessona = doble— s’ha d’escriure com l’hem escrit des de poc després de deixar les màquines d’escriure de tecla dura, que en dic jo, perquè un boli també és una màquina d’escriure, dic jo. O no?

O sigui, que la DEGAPV l’hem d’escriure L + majúsc 3 + L, sent aquesta ela majúscula o minúscula segons que escrivim en caixa alta o baixa. Toooma, m’ha quedat una definició de diccionari, fins i tot amb un DEGAPV que no sembla el que és —doble ela geminada etc.— sinó una mena de LAPAO. LAPAO, dit de la..., no sé com dir-ho perquè sigui políticament correcte, la dallò aragonesa. Sent aragonesa una manera d’anomenar el seu govern i no, ni de llunt, la seva gent, entre la qual tinc molts amics i amigues, i fins i tot família. I he escrit llunt expressament, com a record dels amics i amigues de per allà baix Ebre enllà.

Ens hem quedat amb un tema pendent que era el de colla. No, no em fa vergonya confessar que he mirat què era el que m’havia deixat, perquè ara miro més cap amunt que abans, molt més, no sé per què un dia vaig decidir trencar les regles, que recordo perfectament que això abans estava prohibit de manera terminant. Ara no, o no està tan mal vist com abans. El cas és que ens hem quedat amb el tema colla pendent.

Colla és una de les paraules que he afegit al meu diccionari de “catalanismes del castellà que parlen els castellanoparlants de Catalunya”. Sé que el títol és llarg però haig de dir totes aquestes paraules perquè no t’arribin aportacions que no toquen. És a dir, el meu diccionari —que té més de 250, o ara no me’n recordo quantes, recordo que me’n faltaven 100 o 150 perquè me’l publiquessin, segons em van dir a l’editorial— no es forneix de catalanismes que diem els catalanoparlants quan parlem en espanyol, sinó del que he dit. Són paraules i expressions que diuen ells perquè no saben com ho han de dir sinó. Només hi ha una paraula per dir allò —una paraula econòmica, ja s’entén—, i aquesta paraula és d’origen català i no consta als diccionaris espanyols. O sigui, tampoc no és del tipus alioli o capicúa. No: és del tipus enchegar, plegar, tocho i collar. I colla. Colla és el que en català en diem colla, i que en l’argot del món de la construcció és un grup de treballadors organitzats més o menys autònomament i que tenen una missió comuna en una obra. Doncs això, l’altre dia hi havia moltes colles treballant a la Diagonal, senyal clar que l’alcalde vol acabar com sigui les obres almenys un parell de setmanes abans de les eleccions en què vol ser reelegit i, per tant, vol fer-se unes quantes fotos d’inauguracions. A la Diagonal, al Paraŀlel, a Glòries i a Fabra i Puig i a tot arreu. Moltes fotos que espera que es converteixin en vots.

Doncs, això, una bona colla de vots.

dissabte, 7 de febrer del 2015

Improvisat 214

Torno a estar un dissabte mirant de pencar per veure si recupero part del temps dormit durant la setmana. I, és clar, l’adormidora funciona també el dissabte. I ara no sé per què el word m’assenyala adormidora. Més ben dit, veig que m’assenyala l’adormidora i no adormidora. És a dir, no et pots saltar, per exemple, planta, que és el que podria anar davant d’adormidora i formar totes dues un tàndem: planta adormidora, cap problema per al word, l’adormidora o d’adormidora, subratllat pel word.

Segur que no em subratlla, ara no em vindrà cap exemple, busco un adjectiu amb vocal. Aviam, l’excepcional. Veus, l’excepcional, un adjectiu, li agrada, l’adormidora no. Hauré d’escriure, perquè no se m’enfadi el word, l’excepcional adormidora.

Amb tot això, no volia parlar de plantes adormidores, i de fet no són plantes, sinó barreges, o més ben dit, el resultat del les barreges, dels còctels. El resultat és aquest: l’adormimenta, que evidentment tampoc li agrada al word, i mira que és bonica, aquestes paraules en -menta, tan catalanes —o potser vénen d’una altra banda, ara no m’ho feu rumiar perquè perdré pistonada, i perdre pistonada és una bonica expressió però no fa bonic, perdre pistonada—, aquestes paraules en -menta són excepcionals adormimentes. No, amb adormimenta l’excepcional no funciona, era només amb adormidora.

Va, tirem endavant. Però sense tema. Ahir vaig veure al carrer..., no, no us el dic, encara us avançaríeu, una botiga d’aquelles antigues, rònega, que hauria d’haver vist perquè no és que passi per allà sovint, és a tocar de Ciutat Vella, mirant el mapa a la dreta, i no concreto més, però hi passo de vegades, el cas és que no l’havia vist i és mooolt interessant per mirar i/o comprar coses de segona mà però més o menys en bon estat, una activitat, aquesta, la de comprar coses de segona mà, que cada cop hi sóc més aficionat, sobretot des que l’any 2007 o així va passar allò dels germans Lehman i cia. i que a gairebé tothom li van congelar els sous. Els sous, els / sous. Congelats, els sous i les tarifes. Llavors, t’aficiones a buscar coses, i veus que llences cada cop menys coses, cada cop menys, fins que allò ja no fa res del que estava previst que fes o ja no aguanta ni una mirada. Doncs bé, ahir perquè anava amb pressa, però hi tornaré perquè em penso que hi trobaré coses interessants, si no me les han pres entre ahir i avui.

Abans m’ha subratllat aviam i me’n recordo com si fos un trauma, això és una cosa que no suporto. Si volen que escrigui vejam ho tenen clar.

Clar, coses de segona mà en trobes a manta a internet, però jo no compro una cosa de segona mà per internet ni que em matin. Almenys de les que t’envien, si és un web d’aquells que fan només d’aparador i al final quedes amb el comprador i veus la cosa, llavors cap problema, perquè si no t’agrada li dius que no i ja està. Tot i que n’hi ha, llaminers, que et fan pagar 10 euros per avançat només per la quedada, i tot això comptant, esclar, que tots dos visqueu a BCN.

Quin rotllo. Parlar d’un mateix i de les seves dèries és un rotllo còsmic. Suposo que hauria d’escriure rotlle, aquí, però com que no em subratlla rotllo me n’aprofito i ho deixo. O rotllo ja es pot dir? Potser es pot dir però no en aquest sentit, vés a saber. En fi. Però, em penso que ja ho he dit, al cap i a la fi gairebé tothom parla de si mateix quan escriu, si no és que escriu una biografia. Però fins i tot en aquest cas, segons com l’enfoqui... Per descomptat, una biografia feta a partir dels records que tens de la persona biografiada és parlar de tu mateix.

Ara, vistes les coses d’aquesta manera, és dolent parlar d’un mateix? Evidentment: no. El que seria dolent és no reconèixer-ho. I ara he estat temptat d’escriure reconeixe-ho, com fan molts, i he tirat enrere perquè em sembla un error barceloní, aquest reconeixe-ho, reconeixe’l, etc., que no entenc com no se n’adonen, i mira que són savis, que el que fas amb això és disgregar, separar. Quin problema tenim a pronunciar reconeixe’l quan trobem escrit reconèixer-lo? Cap ni un.

Em sembla un enorme disbarat fer-ho, perquè molts parlants de la mateixa llengua van trobant aquestes merdetes del nostre dialecte que anem sembrant els orientals i no s’hi reconeixen. Aviat acabarem escrivint Xècspir, per facilitar-nos (o facilita’n-se) la lectura. Són bojos, aquests catalans.

I com que ja m’he emprenyat, ha anat bé. Però l’emprenyamenta (-menta!) és de debò!

dilluns, 2 de febrer del 2015

Improvisat 213

Constato que vaig lent. Però no penso escriure sobre això perquè els improvisats no són o no han de ser un mocador per eixugar-se llàgrimes ni una espatlla on amagar el rostre i plorar. Aquestes dues coses anteriors les he escrit, ho confesso, per evitar els castellanismes que em venien al cap. Prefereixo inventar que estrafer la llengua, pobreta.

Un cap de setmana galdós. Però tampoc penso escriure sobre això perquè havíem quedat que aquí no faríem redaccions escolars sobre què vas fer ahir.

Un dia penós, avui. Tampoc, això no és un diari.

Llavors, ja no sé què més puc dir. Hauria de tenir temes... anava a escriure per un tub, perquè la diglòssia ens mata, o almenys em mata a mi, i això de em mata no sé si... Hauria de tenir temes que em sortissin per les butxaques, em penso que era una cosa així com es deia. Haig de llegir el llibre d’en Pau Vidal, el del catañol, que no l’he llegit perquè em va semblar molt bàsic, massa —ara no vull treure el cap per a la foto, però encara hi ha gent que està pitjor, diguem-ho així. Per tant, potser hauria d’escriure un llibre. Però no l’escriuré perquè seria per a quatre gats. I jo ja tinc prou feina amb el meu, de gat —en sentit figurat (odio els gats, per bonics que siguin, que ho són; els gossos, en canvi, la majoria sí que m’agraden, i per descomptat m’estimo més un petaner que un gosset d’aquests bufetada, no sé com dir-ne, regalet de Nadal).

Torno a veure als diaris que posen Déu, personatge, amb minúscula. No ho entenc. Ja ho vaig escriure. Això no és ateisme, és un antiteisme tan militant que nega la majúscula a un personatge simplement perquè no hi creu i/o vol fer proselitisme d’això. Difícil d’entendre, lingüísticament inacceptable. Déu, hi cregueu o no, penseu o no que existeix, es mereix tanta o més majúscula que, no ho sé, Buda, o Superman, o Homer Simpson, o Zeus o... No ho entenc, de debò. La gent que fa això pensa que escriure déu els fa més moderns, o no els compromet tant, o...?

No és que m’emprenyi el tema, simplement m’admira. I em fa pensar que al capdavall deuen tenir creences o prevencions que estan per damunt de les normes de la llengua. Senyores i senyors, els noms propis porten majúscula. I “Déu”, si no porta article o algun altre determinant (el déu, un déu, aquest déu...) va amb majúscula. Em direu, i deessa, eh?, eh?, tu que ets tan partidari de les igualtats? Us diré, amics i amigues, que caldrà posar deessa amb majúscula quan sapiguem a quina deessa ens referim. Si diem: gràcies a Deessa, avui és dilluns, ningú no sabrà qui és aquesta deessa. Si diem: gràcies a Déu, avui és dilluns —ehem, és un exemple— sabem que estem parlant del déu dels cristians, el déu del nostre àmbit proper, aquell déu que no cal especificar res perquè tothom sap a qui ens referim —i sóc conscient que aquesta frase no deu haver quedat bé.

I mira, és dilluns i dels del punt de vista lingüístic ja hem fet una bona tasca, que és aclarir una cosa que em deixa una mica perplex quan la veig. I de vegades m’hi entretinc, a pensar si és possible aquella minúscula en aquell context onte l’he vist —ara m’ha vingut de gust escriure aquest onte, mira, perquè als improvisats no cal seguir tant les regles gramaticals, seria un dels contextos on si em trobés un déu amb minúscula no em preocuparia ni un dècima de segon.

D’on ve aquest “onte”? És com allò de “an” o “en” que se’ns fica en alguna frase... que ara, com és natural, no me’n ve cap al cap.

Ho rumiaré i a veure si el pròxim improvisat em surt alguna cosa sobre això, si és que me’n recordo, perquè la regla principal dels improvisats és que no pots tenir rumiat el que diràs sobre un tema. Pots tenir el tema previst, això sí, i pots entretenir-te tot l’improvisat en aquell tema, o pots deixar-te anar, pots fer més coses, però no s’hi val a tenir-lo prèviament preparat, perquè llavors ja no seria un improvisat, seria un article, ni que fos en forma d’esborrany.

Apa.