Improvisat 341

Aquesta nit m’he desvetllat amb una idea boníssima i he perdut el son i com sempre passa en aquests casos les idees boníssimes de la nit són no res si intentes escriure-les, vull dir que queden en una bestiesa ingènua. I aquesta és l’única idea que tenia ara per començar aquest improvisat i ara ja no sé què més diré, perquè de vegades dius, va farem això, o farem allò, i en realitat només tens una idea, una idea més aviat pobra, però potser t’hi llences, perquè no tens alternativa, perquè t’adorms i ja ho has provat tot, i bé, et quedes encallat a la primera, que és el que m’està passant a mi ara mateix, que no sé com continuar i encara gràcies de tot el que he escrit.

Guanyo temps saltant de paràgraf com un bambi gràcil i saltaire, no sembla que es pugui dir saltaire, ara el word m’ho ha subratllat, però atenció perquè ara has d’anar molt amb compte amb els correctors perquè perquè perquè, no, anava a dir que havia canviat l’ortografia, tot allò dels diacrítics i tal, però justament allò era una cosa que havies de tenir en compte abans i ara ja... calla, sí, perquè si tots els diacrítics que abans escrivies ara no els escrius, doncs no passa res, perquè sense accent també... però calla, perquè ara si els escrius serà falta, o sigui, que el corrector t’enganyarà, perquè tu potser escriuràs una paraula que ara ja no duu accent amb accent i el word no te l’assenyalarà i tu estaràs tan tranquil pensant-te que tal i en realitat... però calla, perquè han dit que hi ha un temps de transitorietat, així que podem estar tranquils durant aquest temps, i no hi ha cosa que em posi més nerviós que els temps de transitorietat o que les transitorietats mateixes, per mi o sí o no, i deixa’t estar de punyetes, per això deia jo que si treien els diacrítics que els treguessin tots, tu, i així... i jo que tinc tendència a escriure treguessin i tot això, vull dir escric aquesta primera e, de primeres, en tota la conjugació del verb treure, que sí, que ja sé que també és traure, però si deixen que sigui treure per què no deixen que posem la e tota l’estona, doncs no, pots escriure treure, i fins i tot trec, esclar, i altres, però després no pots escriure treiem i treurem ni companyia, no, te les subratlla el word totes, o sigui que són falta, has de recordar que aquest verb la e canvia a a després dels primeríssims compassos, i és això el que deia, per què ens passa això, per què som tan desgraciats que hem d’estar tota l’estona pensant no en com es pronuncien les coses sinó en com diu la regla que s’han d’escriure, doncs amb els diacrítics igual, tu, si saps que els monosíŀlabs no s’accentuen per què els havíem d’accentuar fins ara, doncs, pels ditxosos diacrítics, i aquesta de ditxosos l’he escrita a propòsit, o expressament, i ara penso en aquest aŀlot del qual hem parlat aquests dies que parla un català exquisit però amb algunes paraules castellanes que ell ha mamat segur que des de petit, però la fonètica, la sintaxi, la construcció, els raonaments, tot és espectacular, i els mateixos, però exactament els mateixos que normalment ataquen la tele catalana ara han lloat aquest noiet que fa de pastor, i no diuen res dels seus castellanismes, els semblen normals, suposo, encara més, el fan més autèntic, i llavors penses que el que molesta de la TV3 no són els castellanismes sinó que parlin en català central, normalment, i jo no sóc qui ha de defensar la Tv3, entre altres motius perquè no la miro, però la veritat és que se m’ha fet curiós que passés això d’aquest pastoret i hagin sigut tot aplaudiments, els meus aplaudiments també, esclar, perquè m’he quedat de pasta de moniato i fins i tot he pensat que era massa bonic per ser real, que potser era un actor i una sèrie de ficció, però no, no, es veu que és de veritat, i ja no sé què deia però estic esgotat de manera que ho deixo córrer.

Improvisat 340

La torrada d’avui és còsmica i dura des de l’hora mateix que ha tocat el despertador, ni un minut menys. No sé si se n’ha de dir torrada, és el que m’ha sortit, aquestes coses passen, el que volia dir és que ja estava grogui abans de prendre el còctel, no era una cosa com les de cada dia, i el problema pot haver sigut, o segur, vaja, que ahir a la nit vaig afegir un producte d’última hora al còctel, una cosa que em semblava que podria anar bé per al refredat d’aquesta setmana, perquè heu de saber que jo de refredats en gasto un per setmana, si fa no fa, o almenys un cada cop que canvia una mica el temps, com ara ha canviat, no cal que us digui que ja tinc l’edredó al llit des de fa dies, des que va començar a fer una mica de fresqueta i si no ho vaig fer abans va ser perquè encara no hi havia pensat, perquè si hi hagués pensat l’hi hauria posat abans, són tantes coses les que has de pensar que de vegades penso que me les hauria d’apuntar, però llavors penso que són tantes que passaria mitja vida apuntant i l’altra mitja llegint el que havia apuntat i llavors no tindria temps de fer-ho, però és veritat que són moltes coses i sort que no les fem, la majoria, pensant, les fem per rutina, perquè si les féssim pensant faria temps que hauríem esgotat la capacitat de pensar del cervell, que sí, que ja sé que tendeix a l’infinit, però no és així, hi ha coses que potser queden gravades allà al fons, d’acord, però després no hi ha manera de fer-les arribar al primer pla, penses en aquells pàrquings que tenien els cotxes amagats al fons si te’n descuidaves i l’anaves a recollir massa temps després d’haver-lo deixat, i llavors l’encarregat tenia feina a moure cotxes fins que arribava al teu i hi podies pujar i anar-te’n, i llavors la família t’esperava al carrer perquè al garatge era impossible i perillós esperar-se amb paquets i cistells i criatures mentre tots aquells cotxes es movien, que semblaven el joc aquell d’anar col•locant peces per poder descartar grups, ara no sé com es diu, em penso que hi he jugat una vegada o dues, però no ara que n’hi ha una versió als mòbils, que jo no tinc mòbils d’aquests però ho he vist al bus, sinó fa anys i panys, que n’hi havia una versió mecànica, o sigui, amb peces físiques que es movien en un tauler, jo de jocs d’ordinador, o virtuals només conec el del tennis i aquell del buscamines i també un solitari, però ara fa anys que no m’hi dedico perquè tinc feina i quan no tinc prou feina m’estimo més fer altres coses com llegir o també el twitter o conversar amb la gent i dir bestieses, però sobretot llegir i, esclar, escriure, escriure, però ara passa que amb els còctels puc llegir més aviat poc perquè m’adormo i llavors és quan ve allò de les altres possibilitats que he dit, i no sé si les he dit totes, suposo que no, però és difícil recordar-se de tot quan improvises, ja ho he dit.

Aquests dies hem estat bastant entretinguts amb un grup d’amics amb la cosa aquesta dels diacrítics, que és quan penses que un poble com aquest que parla dels diacrítics a les xarxes socials com si els hi anés la vida és un poble imbatible, i ja sé que és un tòpic perquè ho ha dit molta gent però és que no se m’ha acudit res més i prou feina tinc a encertar tecles, tot i que després hauré de fer una repassada perquè deixo moltes paraules subratllades i això vol dir que les he escrit malament, m’he deixat alguna lletra o n’he escrit alguna de més, el que em passa més sovint és que introdueixo, o insereixo, que bonic, una lletra de més a la paraula que escric, i això ho faig més quan em tremolen els dit, que ara em tremolen una mica, però no és perquè estigui espantat sinó que és pel còctel, perquè no sé si sabeu... sí, sí que ho sabeu, però mare meva, què més podria dir, potser que avui justament fa vint anys que es va morir la meva àvia i la bona dona va tenir la sort que es va morir sense que se li haguessin mort abans cap dels seus descendents, i mira que érem i som colla, ni descendents ni descendents polítics, o sigui, que érem una corrua de gent que miraves i no acabaves de mirar, una vegada ens vam fer una foto, quan encara quedava molta gent per néixer de la generació posterior a la meva... ui, però havíem dit que aquí no explicaríem coses familiars, meves sí, però de la família no, bé, això ja està dit i em penso que no he dit res fora de lloc, el que passa és que ha coincidit l’improvisat amb l’aniversari i mira, quan improvises et saltes principis que havies dit que respectaries, és inevitable, ahir per exemple em van explicar d’un comiat funerari que van passar coses... bé, un dels presents em va dir que quan es mor algú dels teus tens dret a fer el que et doni la gana, no, no era això, però una cosa com que era disculpable el que poguessis fer aquell dia, encara que sigui de vergonya aliena per als assistents, no dic que puguis fer el que vulguis respecte al difunt sinó respecte a tu mateix, vull dir, que et pots posar en ridícul i fer coses que normalment no faries, però que aquell dia, que estàs trasbalsat, qui et vegi no s’ha d’estranyar de res del que facis perquè no hi ets tot, i ara m’he ficat en una plantació perillosa, de manera que val més que acabem, i a més això ja s’ha fet prou llarg, encara que anem molt bé de temps. A veure si em dura la benzina, una mica més desvetllat sí que ho estic.

Improvisat 339

De vegades, t’ho prometo, tinc sensació de The Day After, com si fos impossible que hi hagués ningú o almenys com si fos impossible que hagués sobreviscut gaire gent al desastre, i és que sembla que sigui un desastre tu, quin desastre, quin mareig, no ha caigut tothom per la borda, no s’adona ningú que això s’acaba?, com és possible que la gent sigui més o menys feliç, i llavors la llum, ells no prenen còctels com els teus, però teòricament els meus còctels estaven disminuint, ja anaven de baixada, i llavors què, doncs llavors vol dir que el dallonses continua, el naufragi, això, que no em sortia, els còctels tenen menys coses, menys components i menys quantitats però continuen fent els mateixos efectes i alguns dies més, no sé si és a causa de les interaccions amb altres coses, però el cas és que avui és bastant naufragi, aguanto la vista fixa davant la pantalla, sobretot si és un full de paper, vull dir un full de text, però si hi comença a haver coloraines i coses que es bellugues o que s’apaguen i s’encenen ja comença a haver-hi allò, naufragi, hi veig doble, i a més de tot això, amb full en blanc o davant d’internet o del telegram o del que sigui, si hi ha coloraines i moviments, o lletres diferents, de grandàries diferents i tot això, ja tot comença a donar voltes i per això em sembla que s’acaba, que és el món que dóna voltes, però miro per la finestra i veig nens i nenes feliços que fan la pausa de mig matí de l’escola del costat i penso que no, que no és el món, que sóc jo, i ja em quedo més tranquil. Haig d’aconseguir una butaca per al despatx per a aquestes situacions de crisis, però penso que si porto una butaca aqui, que fa molts anys que tinc ganes de fer-ho, amb els còctels que prenc em puc quedar clapat fins al vespre, o fins demà, o fins que s’acabi el món de debò, ah ho, perquè si m’espero masses hores sense prendre còctels hi pot haver mal rotllo, a part de despertar-me, o sigui, no és qüestió de despertar-se ni d’eliminar la son ni la causa dels rodaments del món, és qüestió d’aguantar, sí, Peric, aguantar, ja queda poc, això és com la independ, ui, no, que no, que aquí vam dir que no parlaríem d’això, ni parlar-ne, a més és molt diferent, era només una broma, no us ho prengueu en sèrio, eh, de debò, el que volia dir és que simplement ja passarà, a més sol passar en no gaire temps, una hora, i llavors ja està, ja pots continuar adormint-te normalment davant la pantalla però sense que rodi el món sense tornar al born, perquè aquí el món no torna, se’n va, és un món que gira per l’espai sideral, com deia aquell, en certa manera és divertit si t’ho prens bé, jo sempre dic el mateix, és qüestió de prendre-s’ho bé i ja està, ja passarà, i llavors no ho veuré tot tan negre, uf, una mica ja ha passat, però quina mala estona, ara no tornaré a mirar coses al meu voltant perquè cada cop que giro el cap, com he fet abans quan he mirat per la finestra m’ha girat els ulls el doble de de pressa, no sé si això s’escriu així, de de pressa, queda estrany, potser hauria d’haver escrit el doble de ràpidament, o el doble de ràpid, que aquest és un dels adverbis que admet la forma sense ment, si no vaig errat, però no em feu gaire cas perquè avui, bé, no ho torno a explicar, en qualsevol cas aquí sempre improviso, si voleu coses més rumiades aneu a l’altre bloc, o als altres blocs, que sí, que no m’acostumo a dir-ho de l’altra manera, a mi m’agrada més bloc, de debò, no sé per què però és així, no entenc per què ho van canviar, i ara em penso que deixaré això perquè no té cap ni peus i avui deu ser especialment horrorós aquest improvisat perquè realment l’he començat molt malament però ara ja estic més bé, esclar que abans de començar-lo, una estona abans, no podia ni obrir un word perquè no sabia ni on era, quines coses que passen, a veure si un dia s’acaben els còctels, o bé potser descobreixo que no sóc còctels sinó que ho porto a dins, llavors sí que serà divertit tot plegat. Bé, ho deixo.

Improvisat 338

Avui ja ha començat el dia malament i és miracle que hàgim arribat fins aquí. Miracle o milacre, que per allà baix ho diuen així. I no passa res. Ens capfiquem massa en aquestes coses, les maneres de dir. Són maneres de dir, no són discursos de recepció a la secció filològica! Doncs això.

I què, perquè això està sortint molt seriós. Està sortint, he dit, i recordo que l’altre dia un amic deia que els estics eren per al hoquei i prou. Es referia a estic fent, estic anant, estic dormint, no això no ho diem, perquè si estem dormint, o si dormim, més senzill, i això és el que volia dir el meu amic, doncs si dormim no podem dir que dormim, o sí, perquè si ens desperten un moment sí que podem dir que dormim, encara que en aquell moment exacte que ho diem no dormim, justament perquè ens han despertat o ens han desvetllat, que és el mateix i no sé per què ho dic de les dues maneres. Ho dic de les dues maneres perquè volia dir dues coses diferents però la segona se me n’ha anat del cap just quan estava dient, no!, quan deia la primera. Doncs és veritat que generalment els estics són per al hoquei i prou, però de vegades no, i ara no em feu dir exemples perquè ja sabeu que quan improviso, sigui per escrit o sigui oralment, sóc incapaç de recordar exemples adequats. Per fer-ho m’hauria d’aturar, i llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa i suposo que no em serviria de res, perquè això només té una finalitat...

Ah, ara me’n recordo, havíem dit que podríem fer diàlegs, que seria més entretingut.

—Però diàlegs sobre què?

Aquesta és la cosa, que no ho sé, i no poso guions en les meves intervencions perquè se suposa que les meves intervencions no formen part del diàleg, sinó que jo sóc el narrador i els que intervenen són els altres, vull dir, vosaltres, ui quin embolic, si tothom sóc jo, estic molt malament, ja ho veieu.

—Per què dius que estàs molt malament?

Perquè dic coses bastant inconnexes i que no tenen gaire sentit.

—Però els improvisats ja eren això, no?

—Tens raó, carinyo, i t’agraeixo la teva comprensió, no sé què faria sense tu, t’ho he dit alguna vegada? O t’ho he dit mai? M’haig d’esforçar a fer servir aquests falsos adverbis negatius, ara no sé si són adverbis, em penso que sí, mai, res, ningú, etc., que segons com i en quina situació no són negatius sinó afirmatius

—Senyoreta, senyoreta

—Digues, maca

—Què vol dir adverbis falsos negatius?

—Ui, ara no t’ho sabria explicar, hauríem d’alentir massa l’escriptura i

—Per què?

—No, no sisplau, els perquès no, un altre dia t’ho explicaré, maco, ara no puc perquè estic fent

—Senyoreta, senyoreta!!!
—Acaba de dir un estic!!!
—Tens tota la raó, se m’ha escapat, no l’hauria d’haver dit, no sé què deia però no l’hauria d’haver dit, hauria d’haver dit una altra cosa, però ara ja no me’n recordo
—Senyoreta, senyoreta!
—Digueeees
—Per què quan li preguntem una cosa difícil sempre diu que ara no, que un altre dia?
—És que em pregunteu unes coses molt difícils
—Senyoreta, senyoreta!
—Però vostè és la mestra, no, per això li preguntem coses.
—Algú de vosaltres vol posar-se aquí a fer improvisats?
—Jo, jo, jo, jo!!!
—Doncs ho deixo, ja n’estic tipa per avui

Improvisat 337

Hola, sóc jo. Quina sorpresa, oi? Vull dir que segur que és una sorpresa per a tothom que ara, de sobte, hi hagi un improvisat i que a més a més el faci jo. Jo mateix! És increïble, no me’n sé avenir, que és una expressió que m’agrada molt i que he après als llibres.

Doncs m’adormo, i això que he rebaixat una miconeta els còctels. Es veu que tinc alguna cosa al cos que produeix adormidina, i l’adormidina fa que t’adormis, com el seu nom indica. Avui no parem de sorpreses. Doncs això, ja fa dies que m’adormo, de fet, des que vaig tornar de vacances, però si voleu que us digui la veritat em feia mandra tornar als improvisats. De fet, em costarà, crec, fer-ne més, perquè és una feinada. Sobretot és una feinada pensar-hi, recordar-se’n, vull dir, perquè feinada feinada, no gaire, és obrir un word i posar-se a teclejar bestieses, el que se m’acudeixi. Però em passa que ja estic completament convençut que ho he dit tot i que ara ja només em repeteixo em repeteixo em repeteixo, ho veus?, em repeteixo, ja no sé què dir, i llavors no serveix, l’improvisat no desperta neurones amagades que llavors podrien provocar un moviment general del cervell i això faria que alguna altra cosa es posés en marxa i la son passés a estar en segon termini, però ja no en queden, de neurones, totes s’han fet servir i totes han sigut atrapades pel còctel, o sigui, he aconseguit, amb això, que tot jo sigui una sola cosa bastant desgraciadeta, desgraciadeta en el sentit de malaguanyada o feta malbé, ara no sé si s’entén, no volia posar-me tràgic, no volia que truquéssiu al 112, vull dir, no parlo de desgràcia, sinó d’estar fet una desgràcia, no sé si s’entén, vull dir, bé, deixem-ho.

Què voleu que us expliqui? Seria interessant, amiguets i amiguetes, que de tant en tant diguéssiu alguna cosa, no ho sé, participéssiu en aquesta performança, que és una paraula que em va ensenyar P l’altre dia i que m’agrada, és nostrada, no és als diccionaris però no cal que hi sigui, tampoc hi és indepe i avui mateix l’Optimot diu que es pot fer servir tranquiŀlament, doncs ja està, performança, performança, indepe, indepe, però ara ja no sé què deia, ah sí, que diguéssiu alguna cosa

—Senyoreta, senyoreta!

Digues, digues.

—És que ara no sé què dir, només volia fer una intervenció, com que vostè deia que féssim intervencions doncs he fet una intervenció, però no tinc res a dir.

Molt bé, maca. Primer, no em digueu senyoreta, d’acord? És que normalment als homes no ens agrada que ens digueu senyoreta. Dic normalment. Ni senyoret, esclar, almenys en el meu cas. Si voleu fer una intervenció no cal que em digueu res, us fiqueu a la conversa i dieu la vostra, valen? No cal ni que aixequeu la mà.

—

Bé, no dieu res però almenys ho he intentat, fer un improvisat-conversa. El mal és que això ho faig ara i aquest recurs, que podria ser útil altres dies que se’m podrien acudir coses, no hi pensaré i l’improvisat em pensaré que ha de ser un monòleg. I no ho ha de ser, per què? El problema, com dic, és que és difícil que me’n recordi, perquè segur que ja he dit aquí més d’una vegada que la meva memòria no és ni de peix, potser de petxina, i encara, perquè les petxines se saben tancar quan veuen algú que s’acosta i és més gros que elles, o més gran. Vull dir, si detecten perill. Suposo que no es tanquen en el cas que el que s’acosti sigui més petit, perquè llavors deuen pensar que potser és bo per a menjar. I si és més petit però és un mosquit tigre, o alguna altra bestiola perillosa? Doncs tranquils, nens i nenes, perquè els mosquits tigre no solen nedar sota l’aigua i per tant no se solen acostar a les petxines, les quals no han de decidir, per tant, si es tanquen o no en aquest cas. No ho sé, tot això ho suposo, perquè no ho he mirat a la Viquipèdia, a més dubto bastant que la Viquipèdia expliqui alguna cosa sobre les relacions entre les petxines i els mosquits tigre.

Per sort, jo no sóc ni una petxina ni un mosquit tigre, o sigui que no m’haig de preocupar d’aquestes coses tan amenaçadores, que les pobres petxines deuen haver de rumiar moltes vegades cada dia: em tanco o no, és perillós o no? I els mosquits tigre també deunidó la feinada, tot el dia pensant si allò és una petxina menjamosquitstigre o és una altra bestiola inofensiva.

La vida és complicada per a tothom, ja ho veieu.

Improvisat 336

Podríem fer un concurs de tancar ulls tot el dia i guanyaria. Deixant de banda els que tinguin malalties relacionades amb els ulls. O sigui, que se’t tanquin els ulls. Ara no sé si m’he ficat en un embolic d’aquells políticament incorrectes. No sé si us hi heu fixat però estem envoltats de perills políticament incorrectes. Jo vaig amb peus de plom, sobretot quan puc mantenir una estona els ulls oberts. Perquè és això, has d’anar amb els ulls oberts. Molt oberts. Perquè si no passa allò que en diuen “que t’ha traït el subconscient”, que per mi és una frase trampa. Molts cops no t’ha traït cap subconscient, no és el teu pensament, ni de fons, ni inconscient, ni res. Simplement, t’has equivocat. Però com que hem assumit que ens ha traït el subconscient doncs ja està, ja quedes marcat. Jo com que sóc bastant disciplinat no em sol passar gaire, gràcies a Déu. Bé, això no és gràcies a Déu, és una frase i ja està, perquè si això és gràcies a Déu voldria dir que tot és gràcies a Déu, que ben pensat suposo que és el que es vol dir, sí, ja m’està bé, mira.

Esclar que és clar que a molta gent se’ls veu de lluny només quan diuen un parell de coses, i ara veig que m’ha sortit —d’esma, us ho prometo— un “esclar que és clar” que trobo preciós i que suposo que hauria de rumiar-hi, perquè deu tenir sentit, encara que no ho sé, això només ho sabré quan hi hagi rumiat, el cas és que ha sortit així, i hauríem de fer servir més el verb eixir, que mira que és bonic, i no sempre sortir sortir sortir, que a molts valencians els sona malament perquè només l’utilitzen quan es refereixen a coses que surten amb força, com ara un raig d’aigua que surt de la font o de la mànega o de l’aixeta, però no amb tanta amplitud com fem per aquí dalt, i ara que parlem d’aquí dalt i allà baix recordo allò... re, truquen a la porta i això vol dir que ja em distrauré d’alguna altra manera, deixem-ho aquí.

Improvisat 335

Podríem empescar-nos un títol: articles amb els ulls clucs. Perquè us asseguro que quan m’hi poso tinc els ulls clucs. O sigui, no els puc obrir. El fet de tenir el full en blanc fa que els obri una miqueta, i amb aquesta miqueta començo a teclejar sense equivocar-me a cada tecla, que això de vegades em passa perquè els ulls no s’acaben d’obrir, o em tremolen les mans, que és un altre dels efectes especials dels còctels, etc. Em fa l’efecte que ja ho he explicat.

Un altre títol podria ser aquest: Pregunta’m si hi ha res que no he explicat. I llavors fer una mena de consultori de la señorita Pepis. No, el consultori era una altra però ara no me’n recordo, la señorita Pepis feia joguines em penso que per a nenes, ara estaria tot molt mal vist, suposo, però com es deia el consultori?, per favor, si va durar mil anys i encara fa poc se’n parlava, de qui feia les cartes, de qui en feia la veu a la ràdio, etc. Era una mena de cosa horrorosa que quan la senties demanaves per donar-te de baixa. De la humanitat, en general, no podia ser que la humanitat fos així. Però després comproves que tantes coses que quan te les expliquen per primera vegada dius quin fàstic, o directament ecs, no sols existeixen sinó que tenen molt bona salut. I ara mateix continuen existint, no us penseu, sí, és així, no dissimuleu, les coses continuen si fa no fa com eren en l’època dels nostres pares i avis, només que ara posem l’accent en uns aspectes i els pares i avis els posaven en altres punts, però el mite de l’evolució sempre a millor és això, un mite, no, no ho sé, potser sí que millorem, però jo diria que hi ha altres coses que no només no millorem sinó que, i ara he escrit un “no només no” que no crec que existeixi en cap altre idioma, o sí, de vegades ens pensem que som únics en això o allò, i pot ser que ens referim a cadascú de nosaltres, o a casa nostra, o al país, o a la llengua, com en aquest cas, i no som ni mitja merda, amb perdó, que això no s’ha de dir, però és veritat, que ens ho creiem molt i a l’hora de la veritat

Però faig un punt i a part perquè després, quan acabo d’escriure veig que m’ha quedat una botifarra que ni jo mateix, si un dia em poso a llegir això, que voldria dir que estic molt desesperat, perquè posar-se a llegir articles improvisats que has fet tu mateix en moments de crisi somnolenta, o somnífera, o somiadora, o plena de somni, em penso que no és cap de les anteriors, com en els tests, tu “cap de les anteriors”, és la meva resposta preferida.

Canvio de paràgraf que ja em tornava a passar el mateix, és que és normal, t’enrotlles, escrius, vas fent, tralarà, tralarilo, tu vas treballant, és una manera de dir, o sigui, vas escrivint bestieses, el primer que et ve el magí, i dic el magí perquè s’ha de dir alguna manera, a lo millor hauria de dir el primer que em passa pe... eeeeep!, on anaves, Peric, que això no pot ser!, que no ho veus, que no pot ser?, pam-pam al culet, vam dir que els improvisats serien nets i polits, blancs com la llet, com la llet blanca, que n’hi ha que no és tan blanca, ara no em feu dir quina, la d’ametlles, per exemple, no és blanca banca, i si posem el blanc de la llet de vaca en un mostrari pantone veurem que no és blanca ni de broma, o sigui, blanc, blanc, quan dius blanc has de pensar amb què ho compares, si ho compares amb la neu tampoc és blanca blanca, és un blanc blavós, si és acabada de caure, i encara segur que pot ser d’un blanc diferent si és aquí o és allà, i fixeu-vos que no parlo de la neu trepitjada, que ja no és que sigui blanca, és que és una tonteria parlar de la neu trepitjada si estàs parlant de blanc, o sigui que deixem-ho.

I no sé què més podria dir, però serà poc perquè jo diria que estem a punt a punt d’acabar la pàgina, el temps no, de temps avui anem molt bé, tot i que he començat una mica dubitatiu, perquè no avançava, no tenia res al cap —al cap, al cap, hem quedat que era al cap—, i ara ha canviat de pàgina el word, de manera que és el moment de deixar-ho, i en total hi he estat 14 minuts, bé.

Imporvisat 334

Ei, hola, que sóc jo. Em desespera que quan tinc alguna possibilitat d’una feineta amb cara i ulls, més que les habituals, que són de pim-pam i cap a casa, o sigui, que són poca cosa, feines ràpides, i per tant em van bé, per una banda, perquè no hi ha temps perquè et pugui agafar la son, simplement no hi ha temps per a res, pim-pam i ja està, doncs quan en tens alguna amb una mica més d’entitat, com que en aquestes has de rumiar més i has de dedicar estones a pegar voltes si així o això, i llavors, pim-pam, com en l’altre cas, però pim-pam de son. Un minut quiet, diguem-ne, és la mort, és com si t’inoculessin el verí de la son, i ja costa molt de treure-te’l del damunt, i ara ja estic cansat d’explicar la meva vida, que d’altra banda últimament és molt avorrida, perquè és com la de les criatures, clapar, dormir i menjar. No, clapar i dormir és el mateix, volia dir clapar i menjar. Doncs això, ja ho he explicat un munt de vegades i per tant és difícil que a algú li interessi. A mi, almenys, no m’interessa gens, el mal és que haig d’escriure, és el joc, escriure, no parar, a veure si es desperten les neurones, perquè no és un problema del cos, vaig a fer una volta i torno igual, les neurones estan adormides, i d’això no en parla el prospecte, potser ho deia a l’original xinès però quan ho han traduït s’han adormit i s’ho han deixat.

I què més puc dir?, poca cosa, la veritat, o menys que poca cosa, perquè fins ara ja és decebedor, tinc la sensació que aquest experiment ja és mort abans de començar, i de vegades em fa por que hi hagi hagut algun improvisat, o potser molts, que a base d’escriure amb les neurones adormides, els dits hagin escrit alguna cosa inconvenient. Fem un pacte, si trobeu alguna cosa escrita que dieu, ui, això no fa per ell, o per a ell, que no sé com s’ha d’escriure, suposo que amb per a, doncs si no fa per a mi vol dir que no és meu, d’acord? Deixem-ho així, doncs, amb aquest pacte de cavallers i cavalleres, ara no sé quin hauria de ser el femení de cavaller, amazona? Doncs un pacte de cavallers i amazones, i ara em ve al cap que els de l’empresa aquesta de les amazones muntaran per aquí a prop un centre logístic, m’ha semblat entendre, només he vist els titulars, i llavors he vist tot un debat sobre si això era positiu o no, perquè és clar, aquesta gent no paga impostos, o gairebé, paga una misèria, diu que a més no tracta prou bé la gent que hi treballa i no sé quantes malúries o malvestats o mal no sé què, maldats!, això volia dir, i llavors no sé si hem d’alegrar-nos a o no que vinguin aquesta mena d’empreses gegantines a Catalunya, jo no sé què pensar, perquè quan llegeixo un comentari crític em convenç, i llavors llegeixo una contracrítica en la línia de millor això que res i també em convenç, i llavors la rèplica també em convenç, i acabo amb la idea clara que no tinc idees i criteris propis, que em deixo portar, ara cap aquí, ara cap allà, sóc com una barqueta a la deriva, pobre de mi, el vent i les ones se m’emporten i suposo que deu ser bastant patètic trobar-se davant un cagadubtes ventre fluix, però és el que hi ha, o sigui, si no t’agrada és millor fer com Anglaterra, anar-se’n, el problema és que Anglaterra, tret de Londres, se’n vol anar, però ha arrossegat Escòcia i Escòcia no volia anar-se’n pas, i llavors això és un drama, vés que no acabi ensorrant-se l’invent de la Gran Bretanya, al final hi ha un país que funciona de manera federal en tantes coses, o no en tantes però si no t’agrada pots anar-te’n i ja està, i ara resulta que aquest invent tampoc funcionarà. Però tampoc no és cap drama, no us penseu, vull dir, el temps passa i el que avui és un drama demà és una anècdota, en fi, res a veure amb les litres de sang que s’hi van deixar els nostres pares, avis i besavis i rebesavis i fins a Caïm i Abel, que ja se les van tenir per no se sap ben bé quin problema i el desgraciat del Caïm va matar son germà (sum germà), i allà va començar tot, o potser va començar abans, amb aquell episodi de la poma, que vés a saber si era una poma, el trist episodi de la fruita prohibida, que ara en fem molta conya però que si ho mires fredament fos allò o fos una altra cosa la veritat és que l’ésser humà sempre ha tingut problemes amb si mateix i amb la resta de la creació, però ara m’estic posant transcendent i filòsof i això està prohibit de manera terminant a l’estatut d’’autonomia dels improvisats, sigui o no sigui constitucional, que no deu ser-ho, perquè ara per ser constitucional s’han de complir uns requisits que segur que jo no compleixo, de manera que deixem-ho, no fos cas que em posessin una querella i encara prendríem mal, a més no hauria de parlar de política, no vull.

Improvisat 333

Sí, torno a ser jo, hola a tothom. Ara hauria de continuar escrivint coses sense parar, perquè la gràcia dels improvisats és aquesta, l’activitat frenètica, escriure, escriure i escriure, no parar, vinga i vinga. Hauria de fer això, però no sé com es fan els improvisats si no se t’acut res. Algú ho sap?

—Noooooo!

Doncs jo tampoc, així que estem empatats, ni idea, escric i escric, però, ja ho veieu, no dic res, i quan no tens res a dir el millor seria calla, però ara recordo una trucada d’aquestes de la ràdio que em van fer escoltar l’altre dia —com odio que em facin mirar o escoltar coses superguais, normalment, el 99% de les vegades trobo que no valen gaire la pena o no són cap cosa de l’altre món—, deia que em feien escoltar una trucada a la ràdio i la senyora que trucava no tenia res a dir, i hi ha una conversa kafki... no, ho hauríem de poder dir d’una altra manera, com ho deia la gent abans de Kafka?, és que si no l’adjectiu està molt suat, tothom ho diu contínuament, això és kafkià, una situació kafkiana, etc., és un no parar, una passa, una epidèmia —deia passa en aquest sentit d’epidèmia, però el que passa, veus?, amb aquestes paraules tan comunes i tan equívoques és que les fas servir i no és fàcil d’agafar-li el sentit... i ara no sé què deia. Ah, sí, la trucada absurda, en podríem dir, també literàriament, ionescana, una trucada ionesquiana, no sé com s’hauria d’escriure ni sé si això es fa servir, segur que no sóc el primer, d’una senyora que trucava a la ràdio i quan li demanaven què volia ella deia que res, que només trucar, i el locutor li deia que tallava i la senyora cridava per què ha de tallar, per què hem de trobar raó a tot, per què anem tan estressats per la vida, he trucat i ja està, no passa res si no tinc cap motiu per trucar, i a més, ara ja sóc jo, penso que en aquests programes, i a tot arreu, de vegades hi ha intervencions tan absurdes que tampoc no diuen res, però res, i en canvi el locutor no talla la trucada sinó que segueix el fil de la conversa absurda, o sigui que la senyora tenia raó, però bé, tampoc no m’hauria perdut re de re si no hagués escoltat aquest coi de gravació de la ràdio, ja ho tenia clar abans, que la ràdio és una mica per entretenir-se i per no estar tan sol, com tenir un gos, vaja, que ara és l’època de la festa aquella de no sé quin poble de la Xina que es reuneixen xinesos a milers per menjars gossos, que diuen que els dóna bona sort, però això ho he llegit en un lloc que eren contraris a la cosa i deien que aquesta festa se l’havien inventat fa quatre dies, i que s’havia de reivindicar que deixessin de celebrar-la, però jo no sé què pensar, vull dir em sap greu que la gent mengi gossos però hi ha tantes coses que em saben greu, i moltes més que em saben greu més que aquesta, vull dir, si el gos l’has criat per a això i és com una granja i els tractes bé i sobretot sobretot a l’hora de matar-los no pateixen ni en fas espectacle ni coses d’aquestes, doncs no ho sé, potser ja no em sap tant de greu, o sí, jo què sé ara improviso i potser dic coses que rumiant-les no les diria ni les pensaria, perquè heu de saber que quan improvises no dius el que penses, dius el que se t’acut, i aquest pot ser un bon exemple, he dit el que se m’ha acudit, que no vol dir que sigui el que penso, perquè a mi els gossos m’encanten i ara no sé si està bé que ens dediquem a menjar aquests animals de companyia en comptes d’altres animals que no fan gens de companyia, per exemple, els gats, no, és broma, hi ha gent que els gats els fan molta companyia, jo els odio, en general, i crec que no em faria gaire res... bé deixem-ho. La qüestió és que protestar perquè uns quants milers de xinesos es reuneixen per fer el que sigui és bastant inútil, em sembla, perquè uns quants milers de xinesos els tens, a la Xina, només d’entrar en un lavabo, no, això també és broma, és com l’acudit de no sé quin dirigent europeu que va a la Xina amb una representació d’un fotimer de milers de persones i quan ho diu al xinès que l’està esperant el xinès li demana en quina fonda s’hostatgen, o una cosa així, jo explicant acudits sóc fatal, i explicant-los de manera improvisada encara pitjor, o sigui que ja ho veieu, fatal fatal fatal. El cas és que hem arribat fins al final del full i tot i que encara no ha passat el temps màxim tampoc hem d’arribar al temps màxim, a partir d’ara podríem establir una sèrie especial d’improvisats ràpids, que en realitat ho haurien de ser tots, perquè un improvisat que no sigui ràpid no serveix per a res. Aquest em penso que sí que ha servit.

Improvisat 332

Ja tenim una altra vegada aquest pesat aquí. Doncs sí, em sap greu, it’s my fault, I’m so sorry, o com diuen a les peŀlícules, I amb so-so sorry, amb cara de circumstàncies, com aquell cas de la ara no me’n recordo com es diu, aquella noia que feia de coprotagonista a Titanic, però no vull dir Titanic sinó una peŀli de fa pocs anys en què ella fa de mare de família d’un noi que ha fet no sé què a un altre i que llavors la parella va a demanar disculpes als pares de l’altre noi, o noia, no me’n recordo de res, només del so-so sorry i de la vomitada que fa l’actriu aquesta que dic i que no em ve el nom al cap, la vomitada que els fa al damunt de la tauleta de la sala d’estar de manera que ho deixa tot fet una desgràcia, és que és un doll de vòmit que sembla la nena de l’exorcista, t’ho prometo, però en aquest cas no és de color verd sinó de color normal de les vomitades, o sigui, més aviat claret, encara que suposo que si el que has dinat abans són espinacs llavors deu sortir verd, però en qualsevol cas no tan dens com a l’exorcista sinó més claret també, no tan consistent, no sé com dir-ho, i ara perdoneu que parlem d’això però és el que se m’ha ocorregut així improvisant i quan improvises ja se sap el que passa, que aquí a més em vaig prometre que em frenaria en pocs temes i el del vòmit no hi era inclòs, KATE WINSLET, exacte, era l’actriu que us deia, i els altres també són molt coneguts però ara no els tinc presents, vull dir així com d’ella sí que tenia la cara a la memòria i per això me’n recordava de Titanic i tal, en canvi dels altres no em recordo de les cares, només recordo que eren coneguts i que la peŀlícula em va agradar força, perquè passa tot en una habitació, en una sala d’estar —de fet és una obra de teatre passada al cine, i el títol de l’obra de teatre és conegut, també, però esclar, no me’n recordo, com voleu que me’n recordi, ja em van dir que l’alzheimer era hereditari però no em pensava que arribaria tan aviat, tot i que en el meu cas potser encara no és l’alzheimer sinó el còctel, que és veritat que el del migdia és més suau, suau segons com, vull dir comparat amb el de la nit i el del matí, sobretot el de la nit, que és una bomba, però en qualsevol cas mantens els efectes del còctel tot el dia, i ara no sé d’on venia ni per on puc anar, perquè el tema del còctel està bastant suat, si no m’equivoco, jo diria que aquí ja l’hem tractat moltes vegades, i me’n recordo d’això, d’haver-ne parlat, tot i que faci temps que no escrivia aquí, bueno, fa un parell de dies sí que vaig escriure, o va ser ahir?, però el cas és que hi ha coses que te’n recordes i coses que no, i ara no sé d’on ve això, vull dir, sé que parlava dels improvisats però no sé per on havia tirat, la veritat, ah sí, era per allò dels records, que ahir mateix, em penso que va ser ahir, llegia no sé on que era molt important reconstruir la història a partir dels records personals, i tant que és important, però sempre que tinguis un esquelet previ de coses segures, una estructura sòlida prèvia, perquè si no amb records personals pots tenir una macedònia immenjable, vull dir, que no s’aguanti per enlloc, perquè de vegades entre uns quants recordem les mateixes coses de manera tan diversa que en realitat sembla que hàgim viscut en èpoques diferents i en llocs diferents, i mira quin “en lloc” que m’ha sortit ara, que hi ha uns “en lloc” que signifiquen una cosa, uns altres que en volen dir una altra (en comptes) i després hi ha enlloc, que vol dir una cosa lleugerament diferent, perquè de vegades és positiu i de vegades és negatiu, segons com formulis la frase, i és que la llengua és una cosa meravellosa, i que digui això no és normal, encara que sigui veritat, perquè quan estàs en plena digestió de còctel no és gaire habitual que et surtin afirmacions diguem-ne eufòriques, o gaire optimistes en general, sinó que és d’aquells còctels que més aviat causen tristesa, o almenys aquella cosa mig-mig que ara no recordo com es diu, sí, melangia, això, hi ha còctels que provoquen això.

I la veritat és que estic cansat de debò de teclejar tanta estona seguida perquè us prometo que aquest improvisat ha sigut rapidíssim, sense parar ni un segons, i ja no puc més, esperem que hagi servit d’alguna cosa, a veure o, com diu un amic meu, mem.

Improvisat 331

Que què faig aquí? Sobreviure. No sé què més dir. És sobreviure i prou. Quan no sé què més fer i ja ho he intentat tot, quan m’adormo fins i tot jugant, obro un word i ho intento. Em direu: ho intentes poques vegades, últimament. I us diré: no és com sembla —la clàssica excusa—, ho puc explicar —una altra—, però la veritat és que d’intentar-ho ho intento més vegades, però és obrir el word i caure rodó. Esclar, si t’adorms jugant és una mica de ser ingenus pensar que aconseguiràs escriure ni una sola paraula improvisada al bloc. I llavors tot queda en l’intent. No me’n surto i ja està, i per això no publico l’improvisat, perquè els intents d’improvisat haurien de tenir bloc propi, que seria un bloc amb pàgines en blanc, seria molt interessant. Diries, vaig a veure l’article 57, i tot en blanc. Oh, escolta, no ho descartis, potser un dia et pots forrar pel tema de l’originalitat i tal.

Bé, avui sembla que surt alguna cosa, agafem-nos-hi, almenys ha sortit un paràgraf, i aquest paràgraf, el que hi he dit, em fa pensar en les vegades que critiquem la gent sense saber del cert si hi ha motius per fer-ho. Ara tothom criticava l’autor dels improvisats —sí, amic, amiga, segur que tu també— perquè feia temps que no feia improvisats, i ja ho veieu, de vegades hi ha motius amagats en la conducta de les persones que fan que faci o deixi de fer una cosa, i d’això no en sabem res, i per tant és una perversitat que jutgem aquella persona: oh, ha fet això, ha dit això, ha callat, ha anat allà, no hi ha anat, no ha escrit al bloc, i ara veig que se m’escapa bloc tota l’estona i és veritat, ho confesso, no me n’amago, hi tinc tirada, sí, pobre de mi, és un defecte, no ho puc evitar, si em deixo anar només una mica escric bloc en comptes de blog, i és que és el que em surt de natural. I això sí que m’ho podeu criticar, d’acord, va, va, critiqueu, ja està, ja m’heu criticat tant com heu volgut?, doncs vinga, tirem endavant, a veure si se m’acut alguna tonteria més. I no, de moment no.

He descobert que quan obres el word te l’obre en el format de l’últim word que ha passat per allà. I com que ara escric en un ordinador compartit, doncs és un desastre, perquè t’obre el word d’una manera cada vegada diferent, i a mi això em deprimeix molt, de debò, perquè és feina extra, t’has de dedicar a formatejar, o formatar, que hi ha gent que això dels -ejar no els agrada gens, o sigui, gent que s’agafa a normes per mi una mica engavanyadores, i hauria d’evitar aquesta mena de paraules tan difícils, perquè és clar, t’has d’aturar per escriure-les bé, i llavors la cosa no va bé perquè ara estic en una situació que és només parar un segon i adormir-me, i llavors, em direu, per què fas l’improvisat si un cop que l’acabis t’adormiràs al cap d’un segon, doncs us ho haig de dir, de sobte m’estava adormint i he pensat en allò que se’n diu, o que se’n deia, vergonya, em feia com vergonyeta que fes tant temps que no escrivia cap improvisat, i és que és això, que moltes vegades actuem perquè ens fa vergonya, sí no ho neguis, segur que a tu et passa, però si actuem per fer el bé no passa res si tenim vergonya, encara més, té doble mèrit, perquè superem la vergonya i a més a més fem allò que feia temps que no fèiem, i en català hauríem de tenir algun verb més a part de fer perquè si no omples les frases de fer i fer i fer. I no ho sé, com si fes lleig, oi?, veus, un altre fer. Tot és lleig, tot fa lleig, tothom fa coses o les deixa de fer, però sempre estem fent i no pot ser, hauríem de tenir més opcions, no ho sé, ara no m’ho feu dir, però veus, un altre fer, tot el dia amb el fer dels dallonses. Prou, però no em puc dedicar a evitar els fer perquè llavors aniria molt a poc a poc, i ara em penso que ha anat bé perquè sense proposar-m’ho jo diria que he escrit un parell de ratlles sense cap fer, tu, medalla.

De debò que no sé què més podria dir, jo crec que ja he dit moltes bestieses, i a més segur que estan repetides, però tot és intentar-ho, ves, jo ho intento, i tot consisteix a arribar al final de la pàgina, allò que el word et salta de pàgina i dius, mira, ja estic.

Improvisat 330

Hola, torno a ser jo. Em direu, però avui és dilluns, no has dormit prou el cap de setmana, i contesto, sí que he dormit prou, però mira , carinyo, t’ho explico, el meu problema no és de dormir més o menys —tot i que si dormo menys també ho noto, no sóc de fusta—, sinó de prendre’m còctels. No sé si acabes d’arribar o què, però això va de còctels. Prenc còctels, tinc aquesta mala afició, no me’n puc desenganxar, és un desastre, ho sé, me’n penedeixo, mea culpa, tot això, però no hi puc fer res, prenc còctels, i llavors m’adormo i no puc treballar encara que sigui dilluns i el cap de setmana hagi dormit com una marmota. Oh, quina peŀli més bona la de la marmota, aquesta i la dels pasitos de bebè, també del Bill Murray, és de lo milloret que s’ha fet en humor des dels germans Marx, amb permís de What’s up doc de la Barbra Streisand, una delícia de petar-se del començament fins al final. No, hi ha altres coses molt bones d’humor, però ara no em vénen al cap i estic improvisant de manera que m’ho heu de disculpar. Ara que no se’m tirin al cap els cinèfils especialistes en cine d’humor i em diguin que no en tinc ni idea, perquè bé, en part no en tinc ni idea, però en part és que estic improvisant i no puc rumiar gaire el que escric perquè si no m’adormo damunt la pantalla fins i tot fent l’improvisat, que no seria la primera vegada, la veritat és que arribes a unes edats que ja no és la primera vegada de quasi res del que són aquesta mena de coses, sí que és la primera vegada que et volen cedir el seient al bus, la primera vegada que et passen coses aquestes pròpies de la gent gran, que a mi encara no em tocaria, però de fet això del bus m’ha passat un parell de vegades i passes una vergonya que ja no t’ho explico.

I al matí he anat al banc, un banc nou d’aquests que gairebé tot ho fan per internet i a més és dels que se’n diuen ètics, que després ja ho veurem, i havia quedat a la porta amb una altra persona per obrir un compte, a les 9, i resulta que els dilluns obren a les 10, quines coses que tenen els de les banques ètiques, tu, que no sols deuen dormir més els caps de setmana sinó que a més allarguen els caps de setmana tant com poden, bé, potser jo faria el mateix, no m’hi fico, vés a saber el que hi ha al darrere, potser és un assumpte important dels horaris del personal i no m’hi hagi de ficar, que això ho faig molt de fer judicis no ja temeraris sinó directament sumaríssims sobre qüestions que no en saps els envitricolls, i vinga, t’hi llances com si fossis un clavadista d’aquells que es tiren a l’aigua des de distàncies increïbles, i fins a on arribarem, sempre fent coses cada cop més difícils, no jo, ara no parlava de mi, quins acudits, ara parlava de tanta gent que sembla que viuen la vida per fer coses cada cop més difícils, però ara que hi caic jo faig el mateix, jo cada cop em prenc uns còctels més complets i jugo amb la vida de l’artista o almenys amb la seva integritat, perquè pots anar de lloros en qualsevol moment, adormit, patapam, per terra, i deu ser la cara que faig de vegades de poder anar per terra que em diuen si vull seure al bus, quina vergonya, tu. Per descomptat, sempre dic que no, però no contesto malament, podria dir, què s’ha cregut, escolti, que sóc jove! però no, sé que la gent ho fa amb bona voluntat, boníssima, i més gent que ho hauria de fer, jo mateix, no, jo mateix no perquè gairebé sempre vaig dret, però sí que de vegades he renyat alguna persona que anava asseguda als seients reservats i recordo una vegada que a unes nenes els vaig preguntar si estaven embarassades, no ho sé, em va sortir així, però és que estaven assegudes i xerrant tan tranquiŀles i l’autobus ple com un ou i gent gran al seu voltant que se les mirava amb cara de mala llet. Encara gràcies que s’ho van prendre bé i es van enrojolar i es van aixecar de seguida dels seients i va poder seure aquella gent gran, però jo em vaig passar un munt, però és que de vegades et fa ràbia com poden ser tan inconscients. De vegades hi ha gent que s’hi asseu i no ho són gens d’inconscients, que s’hi asseuen tan tranquils i miren a la finestra o a la pantallata amb molta fixació no sigui cas que se’ls posi al davant una persona gran o una embarassada de debò o una persona que va amb crosses o una mare o un pare amb un nen petit a collibé, si és dels que van a collibé, eh?, eh, que hi ha pares i mares i avis i àvies que de seguida volen fer asseure la criatura de cinc anys, o de vuit, al seient, i els grans començant per ells mateixos que es fotin, quina manera d’educar les criatures, Mare de Déu Senyor, o marededeusenyor.

Va ja hem acabat, a veure si funciona una estona.

Improvisat 329

Eh, hola, sóc jo, m’adormia. Tot aquest temps que no he fet improvisats no m’he adormit? Sí, un munt de vegades, però o no tenia ganes de fer un improvisat, o no hi he pensat, o he improvisat altres estratègies, o

O no sé què més, perquè la gent de vegades posa un etcètera o uns punts suspensius com volent dir que hi ha moltes altres coses i en realitat no hi ha res, simplement no se’n recorda i ja està. A més, amb el que s’ha dit abans sovint s’han esgotat les possibilitats, fixeu-vos-hi i ho veureu, la gent diu etc. perquè allò que ha dit li sembla poc i creu que ha de dir més coses, però en realitat no hi ha més coses, ja les ha dit totes. Però queda malament tallar en la segona cosa, quan hem dit potser que els motius per haver pres aquesta decisió són molts, per exemple, la mandra, etc. Però ara que ha sortit el “per exemple” me’n recordo que el “per exemple” és una altra manera de dir el mateix que els punts suspensius i els etcètera. Com que et sembla poca cosa el que tens al cap, diguem que això és per exemple i així quedarà clar que la cosa que has dit o les dues coses que has dit són triades entre un munt d’exemples. I no, no en tenim més, no n’hi ha mes. Això ens passa, suposo, a tots.

Deunidó com estic estripant avui a tothom, a tort i a dret. Això no està bé.

I no sé què més dir, però hauria de dir alguna cosa més perquè si no malaguanyat improvisat, no val ni la pena d’obrir el blogger per penjar-lo, o sí, per penjar-lo en l’altre sentit, el podríem penjar públicament per a públic escarment. Quina bestiesa acabo de dir, però és que estic sec d’idees, no flueix la cosa, sempre dubto amb fluid i amb fluïd, perquè em penso que de vegades s’hi posava dièresi, però ara no deu ser així perquè el word m’acaba de subratllar el fluïd. O sigui, que deu ser que això ja no és així, o potser em confonc d’exemple, i el que fluïa o fluia era una altra cosa, però ara m’ha subratlla fluia sense dièresi i és normal, perquè fluïa ha d’anar amb dièresi, que una cosa és una cosa i una altra cosa és una altra cosa, i ara no m’ho feu explicar perquè segur que m’adormiria, a part que no m’ho sé de memòria, i a més a més adormiria a tothom. O tothom, que no sé per què hi hem de posar la preposició davant de tothom si moltes vegades no cal, però ens creem dogmes a partir de consells o a partir de suggeriments, com que de vegades si no hi posem preposició és equívoc, doncs vinga, sempre “a tothom”, i “a tots”, i etc., i aquest és un etcètera que no és com els d’abans, perquè aquí sí que hi ha més exemples. No, ho dic de debò, hi ha més casos, però ara no els puc buscar ni tan sols dins la meva memòria perquè estic fent un improvisat, i les regles dels improvisats etcètera, i aquest etcètera també està ben fet servir, i ara no em sortirà un etcètera dels que deia abans ni que em matin.

Sí, allò que deia dels dogmes que creem a partir de consells o de suggeriments, o a partir de llegendes urbanes, però hi ha dogmes d’aquests encara més perillosos, que són els que creen els subalterns per fer la gara-gara als superiors, volent ser més papistes que el papa. Es pensen que dictaminant aquella cosa faran content l’amo i a l’amo no li fa res, o potser sí que li agrada però no sap que allò funciona d’aquella manera no perquè els subalterns hagin decidit fer-ho d’aquella manera que li agrada a l’amo, sinó perquè els ho han manat, els ho han imposat. I moltes societats funcionen d’aquesta manera, podent ser més flexibles que no són, i el “que no són” m’ha sortit sol, sense pensar-hi, i ara no es deu entendre res.

Al matí, i ja acabo perquè m’estic allargant, però ara ha sortit no sé què, ja ni me’n recordo, que m’ha fet pensar en això del matí, al matí, deia, he trobat que el chin, chin que fan els espanyols quan brinden resulta que no és d’ells, sinó que és molt internacional, ho he trobat que ho explicaven uns italians i ho referien a la Xina, o sigui que ve de lluny, i en canvi jo ho tenia completament associat a l’espanyol. Doncs no, en català també podem fer xin-xin quan brindem, suposo que s’ha d’escriure així, i no ens hem de sentir malament per fer-ho.

I ja està.

Improvisat 328

Hola, sóc jo. No, que no me’n surto. Ja fa dies, de fet, però estava tan adormit que ni hi pensava, que hi éreu vosaltres. Si és que hi ha algú. Però haig de suposar que hi ha algú, perquè si no parlaria per mi mateix i ja està. Però no, perquè llavors m’adormiria. Alguns pensem parlant, és la nostra manera de pensar, posar-nos a escriure. O sigui, no penses el que diràs o el que escriuràs, improvises, però el fet d’expressar-ho et fa rumiar. No sé si va així. En el meu cas va així. De manera que si mai trobeu per aquí un gran pensament, una gran idea, una cosa fora de sèrie, primer penseu si ho heu llegit bé, perquè podria ser que us hàgiu equivocat al llegir i hàgiu convertit en gran idea una bajanada. Però segon penseu que jo no he estat rumiant allò un munt de temps fins que per fi he decidit compartir-ho, baixar de la muntanya i fer-ho saber als mortals que esteu per aquí vagarejant, pobra gent, sinó que jo també estava vagarejant i de sobte m’he posat a vagarejar en veu alta. O sigui, no hi ha cap Olimp ni cap Sinaí, per aquí, tot és pla. En fi, som a Barcelona, no és que sigui pla, exactament, fa pujada o baixada pertot arreu, però el fet és que jo escric davant la màquina sense fer cap mena de de de, ara no em surt, aquella paraula, la dels filòsofs grecs que es dedicaven a filosofar passejant, parlant en veu alta, però m’imagino que ells s’ho devien haver rumiat una mica abans de trobar els deixebles, jo no, jo no he rumiat gens, i ara estic donant voltes a veure si em ve al cap aquella paraula que hauria quedat tan bé, perquè tothom hauria pensat, ostres, aquest tio en sap un niu, sap la paraula aquesta, i a lo millor si l’hagués recordat hauria sigut pel primer capítol del Merlí, que se’n va parlar, i que és l’únic que vaig veure, i ja en vaig tenir prou, i no el vaig veure per interès, diguem-ne, televisiu, o com es digui, sinó per interès lingüístic, perquè ja estava cansat de sentir tantes crítiques a la llengua d’aquest programa, que era una vergonya, etc., la cantarella típica, i el vaig veure per això al TV3 a la carta, el vaig buscar i ja va estar, i continuo enrotllant-me a veure si em ve al cap la paraula però no em ve, i mira que era impactant. No és que no la conegués, perquè la coneixia precisament de les meves classes de filosofia al batxillerat, perquè jo també vaig fer batxillerat, i no sols estudis de batxillerat com diuen els polítics quan no van acabar ni el batxillerat, sinó que jo el vaig acabar i tot, amb tan mala sort que vaig ser de la primera promoció que vam fer selectivitat, quin cangueli, i va ser en temps d’en Franco, que la gent potser es pensa que la sele és una cosa de la democràcia i tot això i no, és del Franco, i amb això no vull dir que s’hagi de suprimir per antidemocràtica, perquè no m’ho he pensat, no en tinc ni idea, suposo que fins i tot això es pot convalidar democràticament, però ho dic només perquè vegeu que de coses d’en Franco en queden un munt, i als llocs més insospitats. I ara em ve al cap hermenèutica però no és això el que buscava, ho tinc a la punta de la llengua, no em ve, quin desastre, l’hermenèutica és una altra cosa i m’ha vingut ara al magí perquè justament la vaig fer servir ahir i a més a Twitter, o sigui que segur que vaig quedar de conya, perquè són paraules que a Twitter deuen impressionar bastant si s’utilitzen bé, perquè si s’utilitzen malament, fora de context o sense domini del significat quedes fatal, quedes com la monyos, perquè tothom veu que ets un pretensiós ignorant, i suposo que hi ha poques coses pitjors que els pretensiosos ignorants o les ignorants pretensioses, és una cosa horrorosa, no sé si us hi heu trobat, en la situació, però et voldries fondre, has volgut ser original o has volgut dictar sentència o has volgut fer una cosa d’aquestes i resulta que t’equivoques, que hi ha algú que en sap més que tu i et posa al teu lloc, és horrorós, però va bé, perquè n’aprens i suposo que a còpia de trobar-t’hi unes quantes vegades saps que has de ser més prudent i ho deixes de fer, o almenys no ho fas tantes vegades. I de debò que no sé, ni idea, de què parlava ni com he arribat fins aquí, i això en principi és bo, segons les teories dels estudis sobre els improvisats, que se n’han fet unes quantes tesis, i sí, aquí és tesis amb s final, no m’enxampareu, i em direu per què, i us diré, perquè és plural, vet aquí quina novetat, però més d’una vegada m’he trobat una tesi, o més d’una, vull dir, o unes anàlisis, o coses d’aquestes, escrites sense s final, tot i ser més d’una, perquè a la gent quan li han dit que crisi, tesi i anàlisi van sense s ja li fa por posar-hi s, sigui singular, plural o perifràstic. I em penso que ja ho deixo perquè això ha anat bé, haig de tornar aquí més sovint.

Improvisat 327

Suposo que el més assenyat si t’adorms fins i tot jugant seria anar a dormir, però per a mi no, de manera que ho intento ni que sigui una estona més. I si passa l’estona i no aconsegueixo res? Doncs ja hi pensaré, però de moment ... de moment m’acabo d’adormir.

Bé, calen unes condicions mínimes per fer un improvisat, i crec que avui, ara, no les compleixo. Llavors?, què hi fas aquí, trinxeraire? Per què ens fas perdre el temps? Doncs no, mira perdona, jo no faig perdre el temps a ningú, si algú és aquí ara és perquè vol i li dóna la gana. Si no, potser decidiria aprofitar el temps.

És que em fa gràcia. Dius a Tuïter no sé què que no t’agrada de la llengua i de seguida hi ha algú que et ve amb el missatge de “per què ens imposes la teva manera de pensar”, “per què ens obligues a no sé què”. I un cop més haig de posar-me a fer aclariments, que si jo no sóc prescriptor de res, que si algú ve a la muntanyeta d’aqyñi... no sé què deia de la muntanyeta.

El que deu ser difícil és escriure en estil improvisat però com ho fan els escriptors de debò. Ara llegeixo una de les poques noveŀles que va deixar Flannery O’Connor i és ben bé com si improvisés. Però hi deu haver un munt d’hores, al darrere. Jo us asseguro que no, que això és tal com raja, per això

Per això no sé què.

Una altra dormideta.

I una altra, abans que em vingui al cap cap bestiesa per deixar escrita.

Quin horror. Sembla una peŀlícula. dE POR, POTSER. Vaja, se m’ha escap, no volia cridar. No sé què li passa a aquest teclat que aquesta tecla de bloquejar majúscules és molt sensible. No ho sé, jo diria que està mal posada. No, això no pot ser, perquè si no toquès aquesta en tocaria una altra i potser els resultats serien pitjors. No ho sé, imagina’t que hi hagués una tecla d’escriure al revés, i que escrivís i que sortissin les paraules al revés, com allò a que jugàvem quan érem petits, no?, de parlar al revés. Doncs bé, en un improvisat no passa res, però si fos una cosa de la feina seria pitjor, sens dubte, que la tecla de fixar les majúscules. Perquè amb aquesta saps immediatament el resultat de la teva maldestreria, ara no sé com es diu, això m’ho subratlla, i sé que hi ha una altra paraula, però ara si em paro seria mortal. Mortal de son, morir de son, ara entenc la cosa aquella de les peŀlícules, el turmen aquell de castigar algú sense poder dormir, ha de ser horrorós. Avui això va de peŀlis, ja es veu.

Ja està, no puc més.

Improvisat 326

Ja sé que és dissabte al matí, però voldria acabar una feina i no puc. D’acord, sí, renyeu-me, l’hauria d’haver acabat ahir i no la vaig acabar ahir. Ja està?, ja esteu satisfets? Doncs ahir em passava el mateix que avui: em clapava. Sí, em clapava en un minut. Com avui. Obro els ulls i em clapo excepte que em posi a fer alguna cosa que requereixi moviments, moviments encara que sigui dels ulls. I no, corregir no requereix moviments dels ulls. No ballen poc.. Han de ballar més. O moviments de les neurones. O moviments, i jo què sé, el que sé és que corregir no és un moviment suficient per desvetllar-me, i llavors doncs això, em clapo irremeiablement, i a més de manera gairebé furiosa, com si el cap s’emprenyés amb el teclat i l’ataqués, bum. I això m’hauria d’alarmar i despertar-me però no, ja hi estic acostumat i per tant és com el conte de Pere i el llop.

Què puc dir que no hagi dit? Bé, això de “que no hagi dit” és un dir, perquè segurament en aquests improvisats dec anar per la quarta repassada de les neurones, ja no sé ni quants n’he fet, però les meves neurones segur que no donen per a tant. O sigui, que us ho sabeu tot, tret d’un racó que crec que he reservat. O potser no, perquè hi ha dies que estic tan fora de joc que sóc capaç de cantar O sole mio. Oooo soleeee miooooo! Ja està. Si un dia em pesca la poli per algun afer tèrbol he de recordar de dir-los que abans de torturar-me perquè canti alguna cosa que mirin aquí, que hi deu ser tot. He de recordar tantes coses, en general, que segur que a l’hora de la veritat no recordaré res. De fet és el que em passa, que no recordo mai el que he de recordar quan he de recordar-ho, i en canvi ho recordo moltes vegades, fins que es fa obsessiu, quan no tinc cap interès a recordar-ho. És gros, eh? Doncs sí, em passa això. I em direu que és una gran troballa perquè això li passa a tothom. Doncs què volíeu, que jo fos diferent? No, amiguets i amiguetes, no sóc diferent, tinc dos braços, dues cames, allò del mig, ui, perdó, però perdó per què, perdó perquè hi ha coses que se saben però no cal dir-les en públic, fa mal efecte i tot això, doncs jo crec que ens hem d’alliberar de traves i d’encotillamentes i dir les coses pel seu nom, ja està bé, doncs, sí.

No sé què deia però sí que veig que m’he engrescat una mica, però ara és el moment clau, perquè si aconsegueixo seguir o continuar engrescat l’engrescament va a més i tot plegat ajuda a fer que el desvetllament pugui ser més sostenible, i com m’agrada aquesta paraula, sostenible, que d’acord, està ben trobada, perquè abans no parlàvem de sostenibilitat, suposo que dèiem continuïtat o vés a saber què dèiem, o no dèiem res, perquè aquestes coses ens relliscaven, però la paraula i el concepte estan molt ben trobats, sí, i això no és una lliçó del típic progre que puja a la tarima i ens explica quatre coses, és una cosa que sento sincerament dins el meu cervellet, de debò, no sé què dic, de debò que no sé què dic i m’estimo més no fer una ullada enrere perquè tot això deu ser patètic, però de vegades som patètics i no passa res per reconèixer-ho, la veritat molts cops comença pel reconeixement, però ara m’he posat en mode sermó i no crec que l’engrescament per aquesta via duri gaire, no, ja veig com s’inquieten els culs als bancs, escolta, no, perdoneu, ja trobarem alguna cosa que sigui més divertida, o divertida no és la paraula, volia dir entretinguda, o sigui, que ens faci passar una bona estona, però com que aquest gènere dels improvisats no és interactiu no hi ha manera que em pugueu dir res, per tant no sé per on continuar i em vaig apagant, quina mè, apagant, no sé per on tirar, mèèèè, no pot ser, tan ben com anava a l’alçada del paràgraf dos o tres, o no sé quan era, i després tot se n’ha anat en orris, per l’aigüera, tot aigües avall, tot perdut, tota una vida, bé, una vida, no, un improvisat, però és que de debò que no sé per on continuar, i no puc estar repetint aquesta frase tota l’estona, de manera que ho haig de deixar, quina pena.

Improvisat 325

És un fenomen que caldria estudiar: caure els dits de son. Primer cauen els dits, després les parpelles. Que diu que a la casa de les parpelles, que fa un muntó d’anys que hi fan obres, després es van aturar i ara en tornen a fer a un ritme trepidant, i fan sorolls molt estranys que no sabria definir i molt menys escriure ajuntant lletres, ni tan sols servint-me d’icones, que mira que han estat un bon invent, perquè ens permeten dir per escrit moltes més coses que abans no dèiem o havíem d’escriure molt per aconseguir dir-les.

Doncs deia que a la casa de les parpelles hi fan obres i diu que primer volien fer un hotel, la senyora aquella andorrana dels puros, però llavors va ser quan es van aturar les obres, i ara no hi fan un hotel sinó un edifici d’apartaments de luxe, bé, l’edifici ja està fet, és la casa de les parpelles, el que hi fan, és, per dins, uns apartaments de luxe, que vés a saber com són els apartaments de luxe ni per què en diuen apartaments, deu ser per modèstia, però si són de luxe probablement seran més grans que la majoria dels pisos de l’Eixample, perquè allò és Eixample, està a la punta de l’Eixample, a l’extrem superior esquerre, però és Eixample, vaja, suposo que ho és. I diu que els apartaments o pisos de luxe, que ja hem dit que els podem anomenar pisos perquè potser són més grans etcètera, doncs deia que diu que ja estan tots venuts i alguns a gent coneguda, te’n faries creus de qui hi anirà a viure. I tu preguntes: qui. I no, llavors els confident no t’ho diu, o és un secret o t’ha vaciŀlat, cosa que cada vegada em passa més, esclar, com que et veuen així com desmillorat doncs llavors se n’aprofiten, però no estic desmillorat, de fet he guanyat quilos i tothom diu que faig bona cara, el que passa és que amb la gent que veus cada vint o trenta anys doncs esclar et veuen desmillorat perquè tenien la imatge de fa vint o trenta anys o de l’escola del carrer Arimon, que mira que ja són anys, però vaja estic parlant de gent així, que els vas conèixer allà, o en aquella època, i després els has anat veient cada molt temps i t’expliquen coses d’aquestes una mica inútils però que et fan quedar bé, com si en sabessis molt i tal.

I això no cal que m’ho expliquin perquè ho he vist jo mateix, que tanquen la botiga aquella entendridora de WL, aquella que feia tot de coses kistsch, o com s’escrigui, que ara no ho miraré, que està prohibit perquè llavors no seria un improvisat, però hem de carregar-nos les prohibicions!, sí, maco, però en aquest cas no perquè llavors si comences a mirar diccionaris i googles t’adorms segur pel camí, i avui m’ha passat una cosa divertida, o patètica, que és que he anat a veure fa una estona C i m’he hagut d’esperar i en l’espera, dret i tot, m’he adormit, davant l’alarma de la concurrència, però ha anat bé perquè he passat davant de tothom i això s’ha de dir que és més aviat plaent i grat, o sigui que fins i tot les coses més xungues les has de convertir en avantatges, que això segur que ho diuen molts llibres d’autoajuda, que jo em vaig llegir el del formatge i ja em va quedar clar que no servien per a res, però aquell el vaig llegir a la botiga mateix, no tot tot tot, una mica en diagonal, però crec que no em vaig saltar res de substancial, perquè després n’he parlat amb algú, és d’aquells llibres que durant una temporada tothom en parlava, i és això, que arribes a la conclusió un cop més que els llibres d’autoajuda, com els consells de..., ui, ara no em ficaré en dibuixos no fos cas que algú hi cregués molt fort, deixem-ho, deixem-ho. Però és fotut deixar-ho perquè era el tema, i si per una vegada estàs enllaçant temes i llavors ho interromps per por de trepitjar ulls de poll llavors malament perquè és possible que trenquis l’encís, l’encís concretament d’aconseguir no adormir-te i fins i tot que no et caiguin els dits, que així era com començàvem, si no me’n recordo malament, i crec que no m’enrecordo malament perquè aquest cop ho he escrit tot d’una tirada i feia temps que no escrivia així, això val la pena de tants en tant, sí, sí, sí!, val la pena, perquè de veritat que et desvetlles, quina passada, almenys per aguantar, no ho sé, deu minuts, almenys cinc, davant el paper gris que m’espera per corregir, i que ja no m’esperarà més perquè encara que no sigui l’hora, només ha passat un quart, sí que acabem de saltar la pàgina, de manera que ja està.

Improvisat 324

Hola. La paraula exacta és: destruït. No sé com és quan et maten, però deu ser així. No, sé què no, no crec que pugui ser tan bèstia. Però bé parlen del repòs etern, oi?

M’he adormit. Haig d’escriure més de pressa, però què, Déu meu, què puc escriure si no tinc neurones, les tinc totes al llit. Això que tinc és una closca buida, sense res a dins, que amb prou feines ha trobat el word per activar-lo i posar-se a escriure. És horrorós. Ara canviaran l’ortografia francesa, i ja era hora, perquè es veu que ho van decidir va vint anys, o més, o una cosa així. Però és clar, una cosa és dir que farem això i una altra és fer-ho. Això ho comprovem cada dia, amb les declaracions dels polítics. Doncs l’Académie Française deu ser similar. Farem això. I els escolten quatre. Fins que arriba a tothom, i tothom es reuneix, i fan comissions d’estudi i tal, passen els dies i els mesos, i no te n’adones i ja han passat vint anys. Ara no recordo si eren vint anys o trenta, o quinze. Però un munt de temps.

M’he tornat a adormir perquè escric massa a poc a poc. No hauria d’escriure, hauria de teclejar, o teclar, que segons qui segur que prefereix teclar, i t’ho defensen am ungles i dents.

M’he tornat a adormir i com segueixi així faré rècord. El mal és que si t’adorms passen els minuts i no avances.

Re, que no hi ha manera.

Improvisat 323

No sé què em passa. Esclar que sé què em passa, em passa el que em passa sempre, però no se m’acudia res per començar a improvisar i se m’ha acudit aquesta mitja mentida. No sé si és una mentida, jo crec que hi ha mentides materials que no són mentides, fins i tot la paraula mentida se’ls fa gran, tu què et penses, tu, una mentida?, haha, una mentida és una altra cosa, és lletja, peluda i de color verd com un moc de malalt, amb tots els respectes pels malalts que secreten mocs verds, pobrets, i pobretes, no cal dir-ho, ara parlava en sentit figurat, però és veritat que has d’anar amb molt de compte per no ferir ningú. Haha, ara m’he pensat que em llegia algú, fora dels quatre que ja saps de sempre, aquells quatre que t’ho diuen, eh, què passa, ja no fas improvisats, i jo, no, sí, què vols que et digui, cada cosa té el seu moment i ara no és el moment dels improvisats, o sí, vés a saber, ara, per exemple, sembla que és el moment no sé si dels improvisats, però almenys sí que d’un improvisat.

Deunidó la parrafada, tu, quin cag..., ep, que hi pot haver criatures, que això sí, que de vegades a una criatura que navega per internet la cosa aquella que vigila els pot dir, sí, aquesta pàgina és segura, conec el tio i és bon paio, tranquils, pares, hi podeu confiar, etc., i llavors es troben que aquí dic tot de renecs, serà que sóc així?, serà que en el fons del meu interior estic ple de..., quina tonteria, no sabia per on anava. I és clar que sí, que hi ha molta m... per aquí dins, hauria d’aparèixer una X grossa de color vermell quan dic una cosa d’aquestes, m..., cag..., etc., que sí, que ja sé que són innocents, tan tan purità no sóc, ho sóc una mica per a determinades coses, tot i que podríem parlar-ne, perquè si em deixo anar, en fi, no sé on podríem arribar si em deixés anar i qui guanyaria, no se sap mai.

Ostres, és una tarda difícil, veig que a les ostres no m’ha saltat ni tan sols el guàrdia interior aquell d’abans, ni la X ni res, perquè heu de saber que sí, que tinc un guàrdia interior, m’avisa, no m’ajuda a aparcar perquè no tinc cotxe haha, però..., no, ara no em referia a l’àngel de la guarda, em referia al guàrdia, una mena de guàrdia urbà que et diu, ep, al tanto, per aquí prendràs mal, i llavors ja no tires per aquí, o sí, potser és l’àngel de la guarda, tu, per què no, però la veritat, crec que no, crec que és una cosa més meva, d’autocontrol, o així, no sé com dir-ne.

Abans parlava de renecs i de renecs tal com jo els entenc no en dic, de vegades dic o escric alguna marranadeta, però són taaaan innocents que fins i tot el guàrdia se les mira amb posat de, vés quina feina m’ha toca, amb aquest, si l’hauria d’animar perquè es deixés anar una mica, va, home, digues alguna cosa que escandalitzi i et pugui posar una multa, que si no què faig, i no, no la diré, sobretot perquè em penso que no tinc coses que escandalitzin gaire, jo, duc una vida més aviat normal i corrent, què voleu que us digui, m’ho podria inventar i seria legítim perquè als improvisats es pot inventar, però seria una mentida, i ara hem entrat en una espiral que no ens porta enlloc de manera que ho deixo.

I llavors? I llavors què?, què vols dir amb llavors, et refereixes a les llavors de les plantes, que dolent, feia temps que no se m’acudia una cosa tan dolenta, tu, estic fatal, ja no em vénen al cap ni bestieses que siguin una mica gracioses, que no demano que siguin moooolt gracioses, però almenys que em facin somriure i per tant desvetllar-me una mica, perquè quan somrius ni que sigui una mica et despertes també una mica, que ho he comprovat aquest matí amb una bestiesa que ha dit..., ui, que entrem en mode redacció d’escola, fora. No, es tracta d’improvisar, això és el que hauria de fer, però esclar, pots improvisar si hi ha alguna cosa a les puntes dels dits, si no, no improvises ni res, et surt una mè, i ja hi som, al renec blanc, bé, és marró, més que blanc.

Quina tonteria.

Improvisat 322

Hola, sóc jo, que he estat fora una temporada. Mig de baixa i tal. No, adormit igual gairebé sempre, però amb altres coses per fer. Però ara des de primera hora que he provat totes les solucions i no me’n surto. I llavors m’he dit, calla, i si tornes a fer un improvisat, i catalans i catalanes, ja sóc aquí. Sé que m’adormiré fent l’improvisat, però no sé qui deia que el fracàs és no provar-ho, o que participar és l’important, o no sé què. Bueno.

Sembla mentida, tantes coses que hauria de poder explicar, després de tant de temps. Perquè no sé si és el primer improvisat de l’any. Ara no m’enrecordo quan va ser l’últim, però jo diria que ha fer, no ho sé, però un mes, almenys, no? O sigui, que ens plantem a l’any passat. Bon any doncs. I a més si no us vaig desitjar bon Nadal, doncs bon Nadal. I bones festes. I tota la pesca.

Ja m’he adormit, perquè no sabia què més dir. Però m’haig d’esforçar, haig d’aconseguir que els dits corrin pel teclat com si fossin gràcils ballarines del dia del concert de cap d’any, que aquest any no el vaig veure perquè vaig trobar coses més interessants a fer, que ara no m’enrecordo què van ser, però en qualsevol cas aquell dia em van resultar més interessants. I llavors

Re, que si paro un instant a rumiar m’adormo, o sigui que no puc parar, no puc rumiar, haig de dir coses, haig d’escriure coses, i al mateix temps haig d’aconseguir que els dits premin la tecla correcta, perquè quan estàs adormit passa això, que els dits s’equivoquen, però avui ja es veu que és un adormiment de cap i no de dits, perquè jo diria que els dits no s’equivoquen, almenys no hi ha paraules subratllades de vermell, el word està content, i si el word està content jo haig d’estar content, perquè això és una relació com si fos entre pare i fill, la meva relació amb el word, de fet hi passo moltes més hores, amb el word, que amb els meus fills, sobretot perquè de fills no en tinc, almenys de biològics, i llavors, doncs, és més fàcil que tingui més relació amb qualsevol cosa que amb els meus fills.

Ahir vaig passar molt de fred al despatx i va ser perquè no em vaig recordar d’encendre el radiador, tinc un radiador d’oli, aquí al meu costat, a dos pams, deu ser dolent per a la salut, ja ho sé, però això és una hipòtesi, que els radiadors siguin dolents per a la salut, mentre que refredar-me si tinc el radiador lluny del cos no és una hipòtesi sinó la realitat, abans tenia el radiador, però d’una altra mena, també molt a prop del cos, però estava en una estança molt àmplia i no hi havia manera, corria l’aire per tot arreu i vaig estar a punt de comprar-me una tenda tipus iglú, per ficar-m’hi amb el radiador, i no sigueu mal pensats, no tinc cap mena de rotllo amb el radiador, és només per mantenir l’escalfor al meu voltant. Aquestes idees de bomber, de tenir un iglú al mig del despatx, va durar fins que va venir a treballar al despatx J, que llavors jo em vaig ficar en una peixera que estava plena de llibres i d’arxius i de teranyines i de no sé què més, però ho vaig netejar ben net un cap de setmana hi vaig fer els orificis adequats perqupe hi entressin els cables que hi havien d’entrar i jo solet vaig acabar la instaŀlació de tot plegat per poder estar-me a partir de dilluns següent dins la peixera amb el meu radiador d’oli, amb el qual som molt amics, no sé si us ho he dit, i tenim més bona relació que amb el word, perquè amb el word m’hi estic bastanta estona, però no tota, i en canvi amb el radiador, que ara no sé de quina marca és i ni tan sols li he posat mai nom, tot i la relació estreta que tenim, el tinc aquí a la vora, fins i tot és molest per aixecar-me de la cadira i anar a la porta, si fos un gos diries, passa cap allà, no t’estiguis tan a prop, però no, no és un gos, és un radiador d’oli, de color, no ho sé quin color és aquest, com es pot definir, és color de gos com fuig, entre gris i no sé què més, no sé com fan aquests colors indefinibles, hauria d’estar prohibit, la veritat, perquè després si els vols recomanar, com ara faig jo, i et pregunten, i de quin color és el teu, doncs no saps què dir, de color de radiador de tota la vida, sempre han sigut del mateix color, si fa no fa, els radiadors, no.

I ja he d’acabar.