Hola? Quin horror. És com sortir d’un pou de son cinquanta vegades al dia. Cinquanta sense exagerar. Si exagero serien cinc-centes. I si ho compto potser serien setanta o vuitanta. És molt difícil fer números, no se m’ha donat mai bé. Tot i que quan vaig acabar la primària, o el quart de batxillerat, no me’n recordo, em volien orientar a les matemàtiques. Si no les he pogut veure mai! Qui feia aquelles orientacions? Això era a l’escola mateix o a l’Instituto Juan de Austria?
Juan de Austria que invariablement em porta a la frase estrella de la classe de llengua (espanyola, llavors la lengua era una per antonomàsia) quan ens explicaven per primera vegada el subjecte, el verb i el complement directe. De propina, el complemento del nombre. Juan de Austria era el subjecte, come el verb i manzanas el complement directe. O sigui, Juan de Austria come manzanas. Aquesta frase m’ha perseguit tota la vida i no he pogut mai deixar de pensar-hi quan m’ha sortit a la vida el senyor Juan de Austria, que ara no sé si era el fill de... deixem-ho, que encara faria el ridícul. Era el fill d’un rei important d’aquells temps.
No són ridícules, aquestes obsessions? Bé, de fet no són obsessions, són coses que et queden gravades al magí i prou i no n’hauria de fer tragèdia. De fet, no en faig tragèdia. Si ha semblat que en feia tragèdia vol dir que no ho he explicat bé. És veritat que tinc tendència a explicar anècdotes —això era una anècdota, real però simplement anècdota— amb format de tragèdia. Drama!, em corregiria immediatament un profe d’aquells temps, que les tragèdies acaben sempre malament. I això també em va quedar gravat, fins que quan vaig ser més gran vaig saber que les paraules tenen diverses accepcions —qwue no és el mateix que excepcions, tot i que en determinades zones del català es pronunciïn igual— i a més que les paraules tenen també diversos sentits dins de la mateixa accepció. Per exemple, hi ha el famós sentit figurat, que deu ser el campio dels sentits perquè surt sempre. Però tot això ho vaig aprendre més gran perquè llavors només em va quedar gravat que no podia dir tragèdia si no acabava tothom per terra mort i ple de sang. I em va quedar gravat, mireu, per això ho puc explicar. I llavors, deia, un drama.
No sé què era un drama, alguna cosa de les que deia era un drama, però ara em fa mandra mirar cap amunt, tot i que les noves regles dels improvisats, després de la Gran Refundació que hi va haver fa no gaire temps, permeten mirar cap amunt i que els improvisats tinguin una certa coherència. De fet, jo diria que aquest té una certa coherència, tot i que no sé exactament com ha començat i ara, com deia, em fa mandra..., no, perquè continua la prohibició de no repetir les coses, si te’n recordes que ja les has dit, i aquesta recordo que l’acabo de dir fa un moment.
I què més? Frase que dic molt sovint, o pregunta que dic molt sovint, però ara no faré marxa enrere, la deixo. Doncs, aquí estem, mirant de tirar endavant aquesta tarda calorosa, que si voleu que us digui la veritat, ja trobava a faltar que arribés la calor de veritat, i aquí vull subratllar de veritat, perquè ara sí que fa calor, i és el que toca ena questa època de l’any. Però encara farà més calor perquè a la nit encara no hem arribat a la calor de debò, o almenys a la calor que jo recordo, allò que no et deixa dormir de cap manera. Docs, com deia, jo trobava a faltar la calor-calor, m’agrada suar. Sé que no és agradable en alguns aspectes, per exemple els socials, i altres, però per mi suar és molt millor que tremolar, i com que tinc tendència a tremolar doncs quan començo a suar beneeixo Déu d’una manera especial.
I no sé què més dir, perquè ara últimament sí que reconec que me n’he anat a un tema que no era el tema d’aquest improvisat, però això sí que és propi dels improvisats, i una cosa és que no estigui prohibit mirar enrere per saber què estaves dient i una altra cosa és que sigui obligatori mirar enrere etcètera. De manera que al final ha sortit un improvisat de debò, amb caos i tot.
I ja està bé.
dimarts, 30 de juny del 2015
dilluns, 29 de juny del 2015
Improvisat 283
L’A m’ha deixat llegir un treball de recerca que li han fet sobre C i jo em pensava que no m’interessaria i m’ha interessat. El tema no m’interessava gens, excepte pel fet que tracta de C, però és una temàtica concreta que sempre m’ha superat. Doncs m’ha interessat.
En part, crec que m’ha interessat perquè el treball estava molt ben escrit, MOLT BEN ESCRIT, deixeu-m’ho dir amb majúscules. És que és sorprenent, tot i que no ens hauria de sorprendre, que algú que escrigui en aquest àmbit del qual parlo escrigui bé. Però ens sorprèn, o a mi em sorprèn, perquè el que trobes normalment és textos mal escrits, i de vegades molt mal escrits. Sembla que a la gent no li faci res. El mal és que jo mateix no escric prou bé —ara vull dir amb correcció ortogràfica, sintàctica, etc.—, perquè de vegades que pel motiu que sigui rellegeixo una cosa meva hi trobo badades absurdes, coses que no em passaven abans. Doncs ara sembla que li passen a tothom.
O bé han passat sempre i jo ara tinc més bona vista. Vés a saber. El cas és que avui és el meu sant i ho estic celebrant com si fos un dia normal, clapant-me cada deu minuts. Al matí no, perquè he pogut perdre un munt de temps contestant correus de felicitació, i això, vulguis o no, sempre et distreu. Però quan m’hi he posat en sèrio, com ara, a pencar, doncs he durat menys del que duraria en un quadrilàter davant Rocky Balboa. El gran Rocky. De vegades dic de broma que un dia m’agradaria veure Rocky sencer, és a dir, totes les peŀlis una darrere l’altra, suposo que no aguantaria. Però la veritat és que la primera i la tercera em van encantar i les he vist almenys tres o quatre vegades. Les altres no tant i no sé què ho fa. Vull dir la segona no tant com la primera i la tercera. I a partir de la quarta totes són iguals. De fet, no sé quantes n’han fet.
De peŀlis que tinguin segones parts o més no sé si n’hi ha cap que m’hagin agradat gaire... sí, les de Bourne. La del Padrí em va agradar la segona part, molt, però només la part de Robert de Niro, o sigui quan el Corleone que acabarà sent el Marlon Brando de la primera comença a fer les primeres proeses a Nova York. O a Chicago, que ara no sé on és. Nova York, oi? És la peŀli més immoral de la història, potser? Vull dir que se salta tots els manaments del decàleg excepte el respecte per la mamma.
I no sé si n’hi ha més, de segones parts. Vull dir, de segones parts bones o millors que la primera, que de fet això no és ni en el cas de les de Bourne, vull dir, Matt Damon fent de Bourne, que no dic que la segona part sigui igual o millor que la primera, dic que és una bona peŀli, per mi, que és això el que vull dir amb les segones parts. Altres segones parts, o terceres, o més, no s’aguanten per enlloc. Posem per cas les de Rambo, uf. I no sé quines més hi han. Al cine francès, que sol ser el cine que m’agrada més, ara no recordo cap peŀli amb segona part o més. N’hi ha? Sigui com sigui, ara m’ha fugit de la memòria tot, fins i tot les americanes més tòpiques, a part de les que he dit. De cine espanyol no m’agrada res, tret d’en Guerin, potser, i no tot. De català igual. Res. Sóc massa exigent? Últimament gens, perquè no miro gairebé gens de cine, i en part és per aquest desencant que m’han produït algunes peŀlícules que tothom lloava. L’última que m’ha fet una mica el pes, però sense matar, ha estat Dos dies, una nit, dels Dardenne brothers. O frères. Del Woody Allen m’agradaven les de fa vint anys, algunes, tipus Another woman o Alice. D’altres germans europeus m’han agradat coses —no em surt el nom, o el cognom—, però ara no me’n recordo. Sí que me’n recordo d’un parell de peŀlis boníssimes de Tavernier, però també de fa temps. I no sé què més sobre això. El resum és que abans seguia el cine bastant de prop i ara passo. Estic segur que es fan coses bones, però no ho sé, o no m’arriben o tinc uns filtres o uns prejudicis massa tancats. No ho sé. Ara, el fet cert és que fa més de vuit o deu anys que no he fet ni una crítica, em penso, i abans en feia sovint. I n’havia publicat unes quantes —vull dir, fora dels meus dominis, o sigui, me n’havien publicat.
Re, no sé què més, aquest tema està esgotat. I vaig al correu perquè hi ha novetats, i això és el que m’està salvant avui. Siau.
En part, crec que m’ha interessat perquè el treball estava molt ben escrit, MOLT BEN ESCRIT, deixeu-m’ho dir amb majúscules. És que és sorprenent, tot i que no ens hauria de sorprendre, que algú que escrigui en aquest àmbit del qual parlo escrigui bé. Però ens sorprèn, o a mi em sorprèn, perquè el que trobes normalment és textos mal escrits, i de vegades molt mal escrits. Sembla que a la gent no li faci res. El mal és que jo mateix no escric prou bé —ara vull dir amb correcció ortogràfica, sintàctica, etc.—, perquè de vegades que pel motiu que sigui rellegeixo una cosa meva hi trobo badades absurdes, coses que no em passaven abans. Doncs ara sembla que li passen a tothom.
O bé han passat sempre i jo ara tinc més bona vista. Vés a saber. El cas és que avui és el meu sant i ho estic celebrant com si fos un dia normal, clapant-me cada deu minuts. Al matí no, perquè he pogut perdre un munt de temps contestant correus de felicitació, i això, vulguis o no, sempre et distreu. Però quan m’hi he posat en sèrio, com ara, a pencar, doncs he durat menys del que duraria en un quadrilàter davant Rocky Balboa. El gran Rocky. De vegades dic de broma que un dia m’agradaria veure Rocky sencer, és a dir, totes les peŀlis una darrere l’altra, suposo que no aguantaria. Però la veritat és que la primera i la tercera em van encantar i les he vist almenys tres o quatre vegades. Les altres no tant i no sé què ho fa. Vull dir la segona no tant com la primera i la tercera. I a partir de la quarta totes són iguals. De fet, no sé quantes n’han fet.
De peŀlis que tinguin segones parts o més no sé si n’hi ha cap que m’hagin agradat gaire... sí, les de Bourne. La del Padrí em va agradar la segona part, molt, però només la part de Robert de Niro, o sigui quan el Corleone que acabarà sent el Marlon Brando de la primera comença a fer les primeres proeses a Nova York. O a Chicago, que ara no sé on és. Nova York, oi? És la peŀli més immoral de la història, potser? Vull dir que se salta tots els manaments del decàleg excepte el respecte per la mamma.
I no sé si n’hi ha més, de segones parts. Vull dir, de segones parts bones o millors que la primera, que de fet això no és ni en el cas de les de Bourne, vull dir, Matt Damon fent de Bourne, que no dic que la segona part sigui igual o millor que la primera, dic que és una bona peŀli, per mi, que és això el que vull dir amb les segones parts. Altres segones parts, o terceres, o més, no s’aguanten per enlloc. Posem per cas les de Rambo, uf. I no sé quines més hi han. Al cine francès, que sol ser el cine que m’agrada més, ara no recordo cap peŀli amb segona part o més. N’hi ha? Sigui com sigui, ara m’ha fugit de la memòria tot, fins i tot les americanes més tòpiques, a part de les que he dit. De cine espanyol no m’agrada res, tret d’en Guerin, potser, i no tot. De català igual. Res. Sóc massa exigent? Últimament gens, perquè no miro gairebé gens de cine, i en part és per aquest desencant que m’han produït algunes peŀlícules que tothom lloava. L’última que m’ha fet una mica el pes, però sense matar, ha estat Dos dies, una nit, dels Dardenne brothers. O frères. Del Woody Allen m’agradaven les de fa vint anys, algunes, tipus Another woman o Alice. D’altres germans europeus m’han agradat coses —no em surt el nom, o el cognom—, però ara no me’n recordo. Sí que me’n recordo d’un parell de peŀlis boníssimes de Tavernier, però també de fa temps. I no sé què més sobre això. El resum és que abans seguia el cine bastant de prop i ara passo. Estic segur que es fan coses bones, però no ho sé, o no m’arriben o tinc uns filtres o uns prejudicis massa tancats. No ho sé. Ara, el fet cert és que fa més de vuit o deu anys que no he fet ni una crítica, em penso, i abans en feia sovint. I n’havia publicat unes quantes —vull dir, fora dels meus dominis, o sigui, me n’havien publicat.
Re, no sé què més, aquest tema està esgotat. I vaig al correu perquè hi ha novetats, i això és el que m’està salvant avui. Siau.
dijous, 25 de juny del 2015
Improvisat 282
No tinc sinó la pell i l’os. Aquesta és l’expressió que ens han enviat als subscriptors els de Rodamots. Ho he vist ara, quan he fet la primera parada per sortir del pou. Deixes per a aquestes ocasions aquesta mena de missatges, diguem-ne, lúdics, o secundaris, o que saps que no hauràs de respondre. Els altres, els que et sembla que poden requerir resposta o són de feina, són els que obres primer. Més ben dit, primer els de feina, llavors t’hi poses —a fer feina—, a la primera crisi obres els personals, que per l’assumpte ja saps que no eren urgents, i llavors deixes per a més endavant els altres tipus Rodamots, Migjorn —els migjorns de vegades s’esperen dies i dies a la safata— i tota la pesca.
Deia que la pell i l’os. Doncs m’hi sento bastant identificat, la veritat, i és un tema que em preocupa. Més que res, perquè la gent s’hi fixa. La gent que em coneix, vull dir, que s’hi fixi altra gent no em ve d’aquí. I si s’hi fixa la gent que em coneix es preocupa. N’hi ha que m’ho diuen, n’hi ha que no m’ho diuen, però s’hi fixen. I no m’agrada que s’hi fixin. Més ben dit, com que no m’agrada gaire que es fixin en mi, doncs no m’agrada que es fixin si estic així o això. Però si no tinc sinó la pell i l’os, exagerant, esclar, perquè podria estar més prim, però llavors és quan ja et vénen tots els mals, doncs com que estic com estic, deia, la gent s’hi fixa i es preocupa. I això no m’agrada. Però no hi puc fer res, per més que m’esforci. Que m’esforço. Però hi ha problemes associats que impedeixen que m’engreixi, encara que vulgui. Que voldria. Els còctels no són bons per engreixar-se. Hauria de deixar els còctels. Però hi estic enganxat. I ja som al cap del carrer. Prenc massa còctels, i això em fa estar sec, de manera que no tinc sinó la pell i l’os, exagerant. Sense exagerar hi ha més coses.
Ara podria explicar la revetlla, però no val la pena. I a més, això no és un diari ni una redacció de l’escola. Això és un altre gènere de cosa que es diu improvisat i que consisteix a improvisar, si explico la revetlla hauria de pausar el ritme i no, ara veig que el word em marca pausar. De manera que no es pot dir pausar. S’ha de dir, suposo, alentir, o ralentir, que m’agrada més, però aquesta no me la deixa posar, també me la marca, per això deia d’entrada alentir, perquè sabia que passaria el que ha passat amb ralentir. Passa amb tota la família? A veure: ralentí, aquesta cap problema, ralentitzar, me la marca, ralentit, també subratllat. De manera que només tenim el substantiu, ni verb ni adjectiu. Així avançarem poc. Quin problema hi ha a construir un verb a partir de ralentí? Cap ni un, només que els senyors que manen volen que vagis al seu ritme. O al seu ralentí. Doncs re, fora d’aquí haurem de creure. Però aquí no: ralentitzar, ralentitzar, ralentitzar!!
Apa. M’han passat un treball de final de grau sobre C. Suposo que me l’han passat perquè vaig conèixer C. No sols el vaig conèixer, sinó que fins i tot vam xerrar unes quantes vegades, vaig estar a casa seva i C a la meva. En fi, amistat. Amb una certa distància per motius ideològics, però era qüestió de no parlar de l’assumpte i ja estava. El problema és que hi ha assumptes que es fiquen per tot, es filtren, es noten, diguin el que diguin es nota. No ho sé, per posar un exemple que no té res a veure amb C, si una persona és de Ciudadanos serà difícil que ens avenim, encara que no parlem de l’assumpte. Perquè l’assumpte en aquest cas és una concepció global de la vida, només viuen per a això, arrasar. O sigui que és difícil. Doncs hi ha altres aspectes que també és difícil.
I què més, perquè no sé quin motiu hi havia en el tema de C, si és que n’hi havia cap. Crec que volia explicar alguna cosa, però se m’ha escapat i no torna. Doncs si no torna bon vent. Bon viatge, dèiem a casa, més que bon vent.
Doncs bon viatge jo, a veure si me’n surto.
Deia que la pell i l’os. Doncs m’hi sento bastant identificat, la veritat, i és un tema que em preocupa. Més que res, perquè la gent s’hi fixa. La gent que em coneix, vull dir, que s’hi fixi altra gent no em ve d’aquí. I si s’hi fixa la gent que em coneix es preocupa. N’hi ha que m’ho diuen, n’hi ha que no m’ho diuen, però s’hi fixen. I no m’agrada que s’hi fixin. Més ben dit, com que no m’agrada gaire que es fixin en mi, doncs no m’agrada que es fixin si estic així o això. Però si no tinc sinó la pell i l’os, exagerant, esclar, perquè podria estar més prim, però llavors és quan ja et vénen tots els mals, doncs com que estic com estic, deia, la gent s’hi fixa i es preocupa. I això no m’agrada. Però no hi puc fer res, per més que m’esforci. Que m’esforço. Però hi ha problemes associats que impedeixen que m’engreixi, encara que vulgui. Que voldria. Els còctels no són bons per engreixar-se. Hauria de deixar els còctels. Però hi estic enganxat. I ja som al cap del carrer. Prenc massa còctels, i això em fa estar sec, de manera que no tinc sinó la pell i l’os, exagerant. Sense exagerar hi ha més coses.
Ara podria explicar la revetlla, però no val la pena. I a més, això no és un diari ni una redacció de l’escola. Això és un altre gènere de cosa que es diu improvisat i que consisteix a improvisar, si explico la revetlla hauria de pausar el ritme i no, ara veig que el word em marca pausar. De manera que no es pot dir pausar. S’ha de dir, suposo, alentir, o ralentir, que m’agrada més, però aquesta no me la deixa posar, també me la marca, per això deia d’entrada alentir, perquè sabia que passaria el que ha passat amb ralentir. Passa amb tota la família? A veure: ralentí, aquesta cap problema, ralentitzar, me la marca, ralentit, també subratllat. De manera que només tenim el substantiu, ni verb ni adjectiu. Així avançarem poc. Quin problema hi ha a construir un verb a partir de ralentí? Cap ni un, només que els senyors que manen volen que vagis al seu ritme. O al seu ralentí. Doncs re, fora d’aquí haurem de creure. Però aquí no: ralentitzar, ralentitzar, ralentitzar!!
Apa. M’han passat un treball de final de grau sobre C. Suposo que me l’han passat perquè vaig conèixer C. No sols el vaig conèixer, sinó que fins i tot vam xerrar unes quantes vegades, vaig estar a casa seva i C a la meva. En fi, amistat. Amb una certa distància per motius ideològics, però era qüestió de no parlar de l’assumpte i ja estava. El problema és que hi ha assumptes que es fiquen per tot, es filtren, es noten, diguin el que diguin es nota. No ho sé, per posar un exemple que no té res a veure amb C, si una persona és de Ciudadanos serà difícil que ens avenim, encara que no parlem de l’assumpte. Perquè l’assumpte en aquest cas és una concepció global de la vida, només viuen per a això, arrasar. O sigui que és difícil. Doncs hi ha altres aspectes que també és difícil.
I què més, perquè no sé quin motiu hi havia en el tema de C, si és que n’hi havia cap. Crec que volia explicar alguna cosa, però se m’ha escapat i no torna. Doncs si no torna bon vent. Bon viatge, dèiem a casa, més que bon vent.
Doncs bon viatge jo, a veure si me’n surto.
dilluns, 22 de juny del 2015
Improvisat 281
És dilluns, hi ha hagut una crisi a mig matí però no devia ser gaire dallò perquè s’ha resolt amb un parell de missatges i un altre parell de piulades a Twitter, i llavors ja tot d’una tirada fins ara, que ja no hi ha manera de fer res. Però deia que era dilluns però en realitat també podem considerar que és dijous, perquè demà és vigília de Sant Joan, hi ha la revetlla i tot això, de manera que si som a dijous i demà hi ha revetlla, doncs, mira, més contentets, no?
No sé si sabíeu que abans les coques de Sant Joan es feien rodones i amb un forat al mig, ho explicava Joan Amades, aquell savi que se les sabia totes i les que no sabia les preguntava i prenia nota del que li deien fins que amb tot plegat va fer una enciclopèdia. Catalans que han fet enciclopèdies d’aquesta manera n’hi ha hagut uns quants. Gràcies a Déu, perquè ens ha anat molt bé tenir aquests tresors. I no us penseu que tot ha sigut el segle XX, no, que la cosa ja venia d’abans, de gent que feia diccionaris durant tot el segle XIX, que ara han desaparegut o s’han mig oblidat, la majoria, però que quan en trobes algun quedes parat, perquè junt a l’ortografia caòtica hi ha veritables troballes. I sobretot hi ha una continuïtat amb la llengua del segle XVIII, que es va perdre en bona part durant la decadència, o això diuen, sigui el que sigui la decadència. És veritat que hi va haver decadència i renaixença, però encara no és del tot clar què va significar això exactament en la vida de cada dia del poble, se sap pel que fa a la vida cultural pública. Però sabem poca cosa de la història de veritat. El que és clar és que mires un d’aquells diccionaris del XIX i trobes moltes coses que sóc populars, ho eren llavors, i van deixar de dir-se, en alguns casos perquè es va deixar de fer allò però en molts altres casos perquè allò va ser substituït per una altra cosa que no vam inventar nosaltres i que llavors va venir amb el nom forani incorporat, però també es va empobrir molt la llengua amb la industrialització. Ara estic improvisant i per tant explicant molt malament les coses com van ser, però mira ha sortit així. I si surt una mica pessimista és perquè és el que hi ha, quan tens son això passa.
I què més podria dir, perquè fins ara he anat massa de pressa dient coses que segur que si les repassés n’estaria molt penedit. Doncs haurem de dir que la història és així i que lamentar-se del que va passar sense saber exactament què va passar, perquè no hi érem i perquè els historiadors ens expliquen massa sovint històries de la gent que manava, no pas la història, i aquí quan dic els historiadors dic també els diaris, que ara ja fa segles que n’hi ha, i si en mireu d’antics, veureu que expliquen més coses de detallets de la vida de cada dia que ara. Alguna cosa passa, que ens fixem en les coses més voluminoses o les que fan més soroll, en les coses que canvien la història, diem pomposament. I ens fixem poc en la història pròpiament dita, en la gent, en el dia a dia, i quan ens hi fixem, o quan s’hi fixen els historiadors, són aspectes tan fragmentaris i tan pocs connectats amb la resta de la vida que no acabes de fer-te’n una idea. Per això sí que està molt bé tot el que s’ha fet al Born de Barcelona i tots els documents que n’han tret, perquè hi ha coses molt de detall que sí que t’explica com eren la gent de l’època, o bastant, t’ho expliquen bastant, te’n pots fer una idea.
Aquest improvisat mig adormit, mig erudit i mig pretensiós no m’agrada gens i val més que el deixi córrer i el publiqui de seguida abans no me’n penedeixi.
No sé si sabíeu que abans les coques de Sant Joan es feien rodones i amb un forat al mig, ho explicava Joan Amades, aquell savi que se les sabia totes i les que no sabia les preguntava i prenia nota del que li deien fins que amb tot plegat va fer una enciclopèdia. Catalans que han fet enciclopèdies d’aquesta manera n’hi ha hagut uns quants. Gràcies a Déu, perquè ens ha anat molt bé tenir aquests tresors. I no us penseu que tot ha sigut el segle XX, no, que la cosa ja venia d’abans, de gent que feia diccionaris durant tot el segle XIX, que ara han desaparegut o s’han mig oblidat, la majoria, però que quan en trobes algun quedes parat, perquè junt a l’ortografia caòtica hi ha veritables troballes. I sobretot hi ha una continuïtat amb la llengua del segle XVIII, que es va perdre en bona part durant la decadència, o això diuen, sigui el que sigui la decadència. És veritat que hi va haver decadència i renaixença, però encara no és del tot clar què va significar això exactament en la vida de cada dia del poble, se sap pel que fa a la vida cultural pública. Però sabem poca cosa de la història de veritat. El que és clar és que mires un d’aquells diccionaris del XIX i trobes moltes coses que sóc populars, ho eren llavors, i van deixar de dir-se, en alguns casos perquè es va deixar de fer allò però en molts altres casos perquè allò va ser substituït per una altra cosa que no vam inventar nosaltres i que llavors va venir amb el nom forani incorporat, però també es va empobrir molt la llengua amb la industrialització. Ara estic improvisant i per tant explicant molt malament les coses com van ser, però mira ha sortit així. I si surt una mica pessimista és perquè és el que hi ha, quan tens son això passa.
I què més podria dir, perquè fins ara he anat massa de pressa dient coses que segur que si les repassés n’estaria molt penedit. Doncs haurem de dir que la història és així i que lamentar-se del que va passar sense saber exactament què va passar, perquè no hi érem i perquè els historiadors ens expliquen massa sovint històries de la gent que manava, no pas la història, i aquí quan dic els historiadors dic també els diaris, que ara ja fa segles que n’hi ha, i si en mireu d’antics, veureu que expliquen més coses de detallets de la vida de cada dia que ara. Alguna cosa passa, que ens fixem en les coses més voluminoses o les que fan més soroll, en les coses que canvien la història, diem pomposament. I ens fixem poc en la història pròpiament dita, en la gent, en el dia a dia, i quan ens hi fixem, o quan s’hi fixen els historiadors, són aspectes tan fragmentaris i tan pocs connectats amb la resta de la vida que no acabes de fer-te’n una idea. Per això sí que està molt bé tot el que s’ha fet al Born de Barcelona i tots els documents que n’han tret, perquè hi ha coses molt de detall que sí que t’explica com eren la gent de l’època, o bastant, t’ho expliquen bastant, te’n pots fer una idea.
Aquest improvisat mig adormit, mig erudit i mig pretensiós no m’agrada gens i val més que el deixi córrer i el publiqui de seguida abans no me’n penedeixi.
dijous, 18 de juny del 2015
Improvisat 280
Em penso que ahir vaig somiar alguna cosa i en vaig fer un improvisat i ara també m’he adormit però no he somiat res. O no me’n recordo. Els somnis ja ho tenen, això, que no saps mai si seran productius.
Tenim tendència a valorar les coses, les activitats, per si són productives o no. Però em penso que per aquí no vaig bé, perquè ens ficaríem en filosofies i tinc comprovat que fer filosofies no és el més adequat per sortir d’una situació d’ensopiment com la meva d’ara. L’experiència m’ho diu. Fas l’improvisat i continues com has començat, o com a màxim aguantes cinc minuts i tornes a estar com estaves. És clar que si diem que no tot és productivitat no m’hauria de preocupar, però en aquest cas em preocupa, perquè com deia aquí no es tracta de fer filosofies sinó de fer alguna cosa que em serveixi per a desemboirar el cap.
I no em ve res al cap. Ahir em va semblar veure N al carrer, que crec que volia un taxi, però no vaig poder ajudar a demanar el taxi o a donar-li conversa perquè jo ja m’enfilava a l’autobús. Més ben dit, després sempre penses que podries haver deixat passar l’autobús i saludar i tal, però aquestes reaccions sempre les tinc després, i mentrestant ja m’he enfilat a l’autobús. I ben pensat tampoc faria ben fet de no agafar l’autobús, perquè em penso que anava just de temps. Ara no me’n recordo si era ahir o no, però em penso que era ahir, sí, que anava just de temps. I si vas just de temps i ets primari i t’entretens en totes les coses que se t’acudeix que podries fer —que serien infinites, almenys a mi secundàriament se me n’acuden moltes— series un caos. I ja coneixes gent que és un caos, i alhora persones meravelloses, però també és veritat que sovint fan anar els altres una mica de corcoll. Hi ha d’haver de tot i no tots som iguals. El problema deu ser quan tens totes aquestes tendències alhora, em penso que això li passa a X, i és clar, ja es vol jubilar.
Em va agradar la defensa que feia M de R, primer perquè, tal com deia M, de R se’n parla poc i mereix que se’n parli més. Però segon, perquè em va semblar que descobria una faceta nova en M que no coneixia. Era una bona defensa, no cal dir-ho, molt sentida. S’entén que tanta gent que ha conegut R després defensi amb tanta passió, si no R —la persona, perquè això és significar-se, tal com deia ara jo de M— sí les tesis de R, i en efecte, com les defensen. A mi R em sembla molt bé, però no és, diguem-ne, dels meus. O jo no sóc dels seus, més ben dit. Jo sóc clarament de S. Amb algunes reserves. No sé perquè has de ser d’aquest o de l’altre. Si algú no entén res d’aquest paràgraf, em sap greu. Passo a una altra qüestió, és absurd parlar de gent i fer teories només amb inicials.
Tothom està molt trasbalsat per la política. Suposo que encara passaran més coses durant les setmanes i els mesos a venir, perquè això de moment no s’atura, però fins ara ja deunidó les coses que han anat passant.
Faig un improvisat i em continuen caient els ulls a terra, de manera que no serveix per a res. A més, en aquests casos vaig també més a poc a poc teclejant, o sigui que el temps corre. Ja ha passat un quart i no he avançat gens en el meu estat lamentable i incapaç de treballar. Què faig? Hauré de fer uns quants tuits, que és el que faig normalment quan l’improvisat llarg no serveix de res. Com és el cas. Absolutament una pèrdua de temps. Concretament de setze minuts. Minuts d’or, en diuen, haha, això deu ser en un altre tipus de feina, en aquesta si el minut que tens per davant no és de concentració i de capacitat d’operar en aquella feina, el minut no és d’or ni de plàstic, no val re.
Doncs això, anem a fer tuits.
Tenim tendència a valorar les coses, les activitats, per si són productives o no. Però em penso que per aquí no vaig bé, perquè ens ficaríem en filosofies i tinc comprovat que fer filosofies no és el més adequat per sortir d’una situació d’ensopiment com la meva d’ara. L’experiència m’ho diu. Fas l’improvisat i continues com has començat, o com a màxim aguantes cinc minuts i tornes a estar com estaves. És clar que si diem que no tot és productivitat no m’hauria de preocupar, però en aquest cas em preocupa, perquè com deia aquí no es tracta de fer filosofies sinó de fer alguna cosa que em serveixi per a desemboirar el cap.
I no em ve res al cap. Ahir em va semblar veure N al carrer, que crec que volia un taxi, però no vaig poder ajudar a demanar el taxi o a donar-li conversa perquè jo ja m’enfilava a l’autobús. Més ben dit, després sempre penses que podries haver deixat passar l’autobús i saludar i tal, però aquestes reaccions sempre les tinc després, i mentrestant ja m’he enfilat a l’autobús. I ben pensat tampoc faria ben fet de no agafar l’autobús, perquè em penso que anava just de temps. Ara no me’n recordo si era ahir o no, però em penso que era ahir, sí, que anava just de temps. I si vas just de temps i ets primari i t’entretens en totes les coses que se t’acudeix que podries fer —que serien infinites, almenys a mi secundàriament se me n’acuden moltes— series un caos. I ja coneixes gent que és un caos, i alhora persones meravelloses, però també és veritat que sovint fan anar els altres una mica de corcoll. Hi ha d’haver de tot i no tots som iguals. El problema deu ser quan tens totes aquestes tendències alhora, em penso que això li passa a X, i és clar, ja es vol jubilar.
Em va agradar la defensa que feia M de R, primer perquè, tal com deia M, de R se’n parla poc i mereix que se’n parli més. Però segon, perquè em va semblar que descobria una faceta nova en M que no coneixia. Era una bona defensa, no cal dir-ho, molt sentida. S’entén que tanta gent que ha conegut R després defensi amb tanta passió, si no R —la persona, perquè això és significar-se, tal com deia ara jo de M— sí les tesis de R, i en efecte, com les defensen. A mi R em sembla molt bé, però no és, diguem-ne, dels meus. O jo no sóc dels seus, més ben dit. Jo sóc clarament de S. Amb algunes reserves. No sé perquè has de ser d’aquest o de l’altre. Si algú no entén res d’aquest paràgraf, em sap greu. Passo a una altra qüestió, és absurd parlar de gent i fer teories només amb inicials.
Tothom està molt trasbalsat per la política. Suposo que encara passaran més coses durant les setmanes i els mesos a venir, perquè això de moment no s’atura, però fins ara ja deunidó les coses que han anat passant.
Faig un improvisat i em continuen caient els ulls a terra, de manera que no serveix per a res. A més, en aquests casos vaig també més a poc a poc teclejant, o sigui que el temps corre. Ja ha passat un quart i no he avançat gens en el meu estat lamentable i incapaç de treballar. Què faig? Hauré de fer uns quants tuits, que és el que faig normalment quan l’improvisat llarg no serveix de res. Com és el cas. Absolutament una pèrdua de temps. Concretament de setze minuts. Minuts d’or, en diuen, haha, això deu ser en un altre tipus de feina, en aquesta si el minut que tens per davant no és de concentració i de capacitat d’operar en aquella feina, el minut no és d’or ni de plàstic, no val re.
Doncs això, anem a fer tuits.
dimecres, 17 de juny del 2015
Improvisat 279
M’han robat. M’han robat en somnis. Ara, fent una migdiada involuntària. Se suposa que treballo en un local, és un local fosc que ara no sóc capaç de reconèixer. Té els finestrons blaus. Hi ha dues o tres persones més, potser dos nois i una noia, conegudes meves al somni però que ara no hi poso cara. Som joves. Han robat en aquest local i ho han deixat tot regirat. Estem remirant el resultat del robatori, i dic remirant perquè estem estàtics. No hi ha tristesa ni desesperació, ni jo ni la resta, només sorpresa.
Ens ho han robat tot del despatx. Ho han destrossat tot i haurem de dedicar temps a recompondre-ho, però no s’han emportat cap cosa que valgués gaire la pena, entre altres coses perquè allà dins no hi teníem res que valgués la pena. Em preocupa el fet que s’hagin endut l’ordinador —se l’han endut— perquè no sé si tenia fetes còpies de seguretat. En feia molt de tant en tant. He perdut res important? No, perquè en les coses en què treballo sempre les envio immediatament després d’acabar de treballar-hi, cada dia, al núvol.
Quan dic còpia de seguretat vull dir passar la informació del disc dur C al D i no m’adono que si s’han endut l’ordinador s’han endut tots dos discs, perquè tots dos anaven dins la mateixa carcassa. El segon disc, igual que el primer, era per afegir memòria en cas que m’acabés la del primer disc.
Tot el que dic al paràgraf anterior correspon sobre els dos discos correspon a la realitat. La resta és només del somni, tret del fet que el meu despatx és fosc.
I, encara que em costi de creure, ara veig que he enllestit aquest improvisat en quatre minuts. No he deixat de picar ni un segon, l’he escrit tot seguit. Quines coses. M’ha anat bé la migdiada improvisada, llàstima del correu que m’ha arribat :-) que si no encara hi seria.
Ens ho han robat tot del despatx. Ho han destrossat tot i haurem de dedicar temps a recompondre-ho, però no s’han emportat cap cosa que valgués gaire la pena, entre altres coses perquè allà dins no hi teníem res que valgués la pena. Em preocupa el fet que s’hagin endut l’ordinador —se l’han endut— perquè no sé si tenia fetes còpies de seguretat. En feia molt de tant en tant. He perdut res important? No, perquè en les coses en què treballo sempre les envio immediatament després d’acabar de treballar-hi, cada dia, al núvol.
Quan dic còpia de seguretat vull dir passar la informació del disc dur C al D i no m’adono que si s’han endut l’ordinador s’han endut tots dos discs, perquè tots dos anaven dins la mateixa carcassa. El segon disc, igual que el primer, era per afegir memòria en cas que m’acabés la del primer disc.
Tot el que dic al paràgraf anterior correspon sobre els dos discos correspon a la realitat. La resta és només del somni, tret del fet que el meu despatx és fosc.
I, encara que em costi de creure, ara veig que he enllestit aquest improvisat en quatre minuts. No he deixat de picar ni un segon, l’he escrit tot seguit. Quines coses. M’ha anat bé la migdiada improvisada, llàstima del correu que m’ha arribat :-) que si no encara hi seria.
dimarts, 16 de juny del 2015
Improvisat 278
M’he concentrat fort a veure si se m’acudia alguna cosa però no se m’acut res. Vull dir que m’he concentrat fort des del moment que he decidit que havia de venir aquí —ja no sabia què fer— i mentre he obert el word. O sigui, m’he concentrat fort uns segons.
Això és molt subjectiu. Concentrar-se fort en aquest cas no vol dir res, vol dir la idea de concentrar-se fort, perquè en qüestió de segons és difícil concentrar-se fort en res, i encara més difícil si estàs adormit —per això véns aquí. O sigui que dubto que m’hagi concentrat gaire fort. Però mira, anem fent, amb aquesta bestiesa he tirat endavant unes quantes ratlles. Però ara sí que no sé per on tirar.
Tirar i llençar? És molt conegut, no em ve gaire de gust. A més, el tirar que he fet servir aquí dalt era un altre tirar, no era el de llençar sinó el de fer via, tira per aquí, tira per allà, per on tirem, etc. O sigui, no dóna més de si. O d’ell. De si, em penso que és millor de si. O més bo.
M’esforço per substituir el millor per més bé, més bo, més alt, més el que sigui, perquè si no estem sempre dient millor. I en català sempre hem dit més bé. Ja estàs més bé?, podem preguntar a l’altre o a l’altra l’endemà d’una mitja grip o d’un refredat. El que és absurd és que els coneguts et preguntin per si estàs més bé o més malament quan ets dins d’una malaltia crònica, perquè no se sap què vol dir més bé o més malament. Més bé ara mateix, aquest matí? Més bé que quan? Que ahir, que el mes passat? Quan va ser l’última vegada que ens vam veure? En fi, el que s’ha de preguntar en aquests casos és com estàs, no si estàs més bé. I el que no s’ha de dir, jo almenys procuro no dir-ho excepte en alguns casos que sé que serà positiu, que fas bona cara, perquè potser aquella persona feia uns quants dies que estava precisament en una fase especialment xunga, que no sé com s’ha de dir, sí, galdosa, ja ho sé, però no sona tan bé, vull dir tan coŀlega, que és el correspon en aquest context d’improvisació, no sona tan xula :-) com xunga. O potser xunga es pot dir, perquè ara veig que el word no me la subratlla. Deu voler dir alguna altra cosa. Alguna estona, si hi penso, la consultaré. Que és el mateix que dir que no la consultaré si no és que m’agafa la paraula enmig d’una consulta, perquè és el típica paraula que no et sol aparèixer quan treballes, només quan fas coses com aquesta d’ara, de pedre una estona el temps amb la idea de guanyar-ne una mica després. Però si quan vols anar de pressa com ara per desvetllar-te et dediques a mirar el diccionari tens tots els números per quedar-te clapat ipso facto.
Mira, els números em fa pensar en una cosa divertida. Un dia era a la sala d’espera, una d’aquestes enormes, que van apareixent lletres i números a la pantalla per cridar pacients, i llavors la gent quan sona el piiip, o ol clang, o no sé com s’hauria de descriure aquest so, l’hi hauré de preguntar a M, que en sap, veus que tothom aixeca el cap i mira la pantalla. I llavors un dia, com deia, a una senyora li va caure a terra el tiquet on et posa els números que et corresponen i un noi molt trempat la va advertir: senyora, que li ha caigut la targeta del bingo. I tothom a riure, esclar. Aquell noi es mereixeria un premi. Fer riure tanta gent alhora en una sala d’espera mèdica és de premi. Molt bé.
I què més, doncs que se m’acaba el rotllo de nou i no se m’acut res. I fins aquí he anat de pressa, perquè han passat només onze minuts, de manera que podria continuar més estona, però esclar, per continuar has de tenir alguna cosa a dir, i si no tens res a dir potser val més que callis.
I doncs? Res? Callo?
Doncs callo.
Això és molt subjectiu. Concentrar-se fort en aquest cas no vol dir res, vol dir la idea de concentrar-se fort, perquè en qüestió de segons és difícil concentrar-se fort en res, i encara més difícil si estàs adormit —per això véns aquí. O sigui que dubto que m’hagi concentrat gaire fort. Però mira, anem fent, amb aquesta bestiesa he tirat endavant unes quantes ratlles. Però ara sí que no sé per on tirar.
Tirar i llençar? És molt conegut, no em ve gaire de gust. A més, el tirar que he fet servir aquí dalt era un altre tirar, no era el de llençar sinó el de fer via, tira per aquí, tira per allà, per on tirem, etc. O sigui, no dóna més de si. O d’ell. De si, em penso que és millor de si. O més bo.
M’esforço per substituir el millor per més bé, més bo, més alt, més el que sigui, perquè si no estem sempre dient millor. I en català sempre hem dit més bé. Ja estàs més bé?, podem preguntar a l’altre o a l’altra l’endemà d’una mitja grip o d’un refredat. El que és absurd és que els coneguts et preguntin per si estàs més bé o més malament quan ets dins d’una malaltia crònica, perquè no se sap què vol dir més bé o més malament. Més bé ara mateix, aquest matí? Més bé que quan? Que ahir, que el mes passat? Quan va ser l’última vegada que ens vam veure? En fi, el que s’ha de preguntar en aquests casos és com estàs, no si estàs més bé. I el que no s’ha de dir, jo almenys procuro no dir-ho excepte en alguns casos que sé que serà positiu, que fas bona cara, perquè potser aquella persona feia uns quants dies que estava precisament en una fase especialment xunga, que no sé com s’ha de dir, sí, galdosa, ja ho sé, però no sona tan bé, vull dir tan coŀlega, que és el correspon en aquest context d’improvisació, no sona tan xula :-) com xunga. O potser xunga es pot dir, perquè ara veig que el word no me la subratlla. Deu voler dir alguna altra cosa. Alguna estona, si hi penso, la consultaré. Que és el mateix que dir que no la consultaré si no és que m’agafa la paraula enmig d’una consulta, perquè és el típica paraula que no et sol aparèixer quan treballes, només quan fas coses com aquesta d’ara, de pedre una estona el temps amb la idea de guanyar-ne una mica després. Però si quan vols anar de pressa com ara per desvetllar-te et dediques a mirar el diccionari tens tots els números per quedar-te clapat ipso facto.
Mira, els números em fa pensar en una cosa divertida. Un dia era a la sala d’espera, una d’aquestes enormes, que van apareixent lletres i números a la pantalla per cridar pacients, i llavors la gent quan sona el piiip, o ol clang, o no sé com s’hauria de descriure aquest so, l’hi hauré de preguntar a M, que en sap, veus que tothom aixeca el cap i mira la pantalla. I llavors un dia, com deia, a una senyora li va caure a terra el tiquet on et posa els números que et corresponen i un noi molt trempat la va advertir: senyora, que li ha caigut la targeta del bingo. I tothom a riure, esclar. Aquell noi es mereixeria un premi. Fer riure tanta gent alhora en una sala d’espera mèdica és de premi. Molt bé.
I què més, doncs que se m’acaba el rotllo de nou i no se m’acut res. I fins aquí he anat de pressa, perquè han passat només onze minuts, de manera que podria continuar més estona, però esclar, per continuar has de tenir alguna cosa a dir, i si no tens res a dir potser val més que callis.
I doncs? Res? Callo?
Doncs callo.
diumenge, 14 de juny del 2015
Improvisat 277
Volia avançar una mica en la feina, només una mica, aquest matí, t’ho prometo, unes quantes pàgines, ni que siguin quatre o cinc, de veritat, i ja plego, que ja sé que és diumenge, però he estat clapant tota la setmana i llavors als que clapem tota la setmana allò de descansar el diumenge deu ser relatiu, doncs res, ho intento i automàtic, a clapar de nou, haurien de fer una medecina que es digues Correctín o Narcorrect, un narcòtic automàtic, o sigui, prengui això, aquesta ampolla, una culleradeta, i llegeixi el prospecte mirant de corregir-lo, i ja veurà com queda grogui. És automàtic. Si ha perdut el prospecte, ho pot provar amb qualsevol altre text amb pretensions de formalitat, veurà que no falla. Això sí, no deixi de prendre la culleradeta, que si no no farem pasta.
Ara veig que per allà dalt tinc dues paraules subratllades, Correctín i Narcorrect, esclar, me les he inventat, i m’adono que Narcorrect sona molt malament, fatal. En fi, improvisar ja ho té, això, que escrius coses fatals.
Recordo que quan anava a l’escola arribar al mes de juny era un triomf, una mena d’alliberament, un compte enrere, arribar al juny era la meta, arribaves al juny i tot era a punt d’acabar-se. Ara això ja no em passa, arribo al juny i m’és igual que sigui el juny com el febrer, tots els mesos són iguals, només hi ha setmanes, arriba a divendres, el que s’assembla més d’arribar al juny és arribar a divendres. O sigui, ja es veu que no em fan gaire iŀlusió les vacances. No sé per què és, m’hauria de fer gràcia. I me’n fa, deu ser el dia, en realitat sí que tinc ganes que arribin les vacances cada any, és aquest any que no sé què té. O no? No ho acabo de veure clar, alguna cosa passa amb les vacances d’aquest any. O d’enguany, que si no l’E em renya, si no dic i sobretot escric enguany l’E em renya. És com l’endemà, no es pot dir al dia següent. I aquí li dono més la raó, al dia següent és realment molt vulgar i l’endemà és molt conegut, molt més popular, popular en sentit positiu, que ara aquest terme cal aclarir-lo. En canvi, no sé per què, enguany s’ha perdut una mica. E té raó, s’ha de dir i escriure més, a veure si ho recuperem. A lo millor és qüestió d’escriure-ho sense donar-hi voltes i sense justificar-se, ho escrius i ho dius i ja està, sense esperar que t’aprovin o que t’entenguin o que pensin que ets antediluvià —que ho sóc bastant, i no ho dic perquè em digueu que no, que hi ha gent que diu coses pejoratives de si mateixes perquè la gent que l’envolta li digui, nooo, que tu no ets així, etc., i crec que estic entrant en una espiral o en un cercle viciós.
Sortim-ne. Tornen a asfaltar aquí al davant. Pudor de quitrà. Això encara cal atribuir-ho a l’alcalde anterior, perquè l’actual encara no deu haver tingut temps de prendre decisions sobre carrers que s’han d’asfaltar. El cas és que aquí primer van asfaltar de manera provisional i avui diu que ja asfalten de manera definitiva, el gruix que toca, etc., que ja han acabat les voreres i tot. Però no: abans d’una setmana, aixecaran els panots de davant de casa per plantar-hi una parada d’autobús, que se l’han deixat. Més ben dit, se l’han deixat a mitges, perquè la franja dels panots per a invidents bé que hi és, deu metres més amunt. Doncs es veu que hi ha hagut discussions entre comunitats de propietaris —als llogaters no ens toca decidir— sobre si la parada anava davant del nostre portal o davant del de més amunt, i la franja de panots per a invidents deixa ben clar que anava a la porta de més amunt, però no hi han posat la parada i sí la resta de panots, diguem-ne, normals fins a completar la vorera, de manera que ara ho aixecaran tot de nou per plantar-hi la parada, sigui allà on toca, al portal de més amunt, o al nostre. Diu que al portal de més amunt hi viu una família amb contactes amb la casta de l’ajuntament —de l’ajuntament anterior— i això explicaria els dubtes. Si al final la parada els la planten al davant, tal com tocava, voldrà dir que potser es comença a notar un mínim canvi a l’ajuntament.
De tota manera, esperem que el canvi a l’ajuntament sigui per a coses més serioses que aquesta dels panots i les parades dels busos. Esperem. Perquè si no, pleguem.
I pleguem aquí, provisionalment, a veure si faig dues pàgines més.
Ara veig que per allà dalt tinc dues paraules subratllades, Correctín i Narcorrect, esclar, me les he inventat, i m’adono que Narcorrect sona molt malament, fatal. En fi, improvisar ja ho té, això, que escrius coses fatals.
Recordo que quan anava a l’escola arribar al mes de juny era un triomf, una mena d’alliberament, un compte enrere, arribar al juny era la meta, arribaves al juny i tot era a punt d’acabar-se. Ara això ja no em passa, arribo al juny i m’és igual que sigui el juny com el febrer, tots els mesos són iguals, només hi ha setmanes, arriba a divendres, el que s’assembla més d’arribar al juny és arribar a divendres. O sigui, ja es veu que no em fan gaire iŀlusió les vacances. No sé per què és, m’hauria de fer gràcia. I me’n fa, deu ser el dia, en realitat sí que tinc ganes que arribin les vacances cada any, és aquest any que no sé què té. O no? No ho acabo de veure clar, alguna cosa passa amb les vacances d’aquest any. O d’enguany, que si no l’E em renya, si no dic i sobretot escric enguany l’E em renya. És com l’endemà, no es pot dir al dia següent. I aquí li dono més la raó, al dia següent és realment molt vulgar i l’endemà és molt conegut, molt més popular, popular en sentit positiu, que ara aquest terme cal aclarir-lo. En canvi, no sé per què, enguany s’ha perdut una mica. E té raó, s’ha de dir i escriure més, a veure si ho recuperem. A lo millor és qüestió d’escriure-ho sense donar-hi voltes i sense justificar-se, ho escrius i ho dius i ja està, sense esperar que t’aprovin o que t’entenguin o que pensin que ets antediluvià —que ho sóc bastant, i no ho dic perquè em digueu que no, que hi ha gent que diu coses pejoratives de si mateixes perquè la gent que l’envolta li digui, nooo, que tu no ets així, etc., i crec que estic entrant en una espiral o en un cercle viciós.
Sortim-ne. Tornen a asfaltar aquí al davant. Pudor de quitrà. Això encara cal atribuir-ho a l’alcalde anterior, perquè l’actual encara no deu haver tingut temps de prendre decisions sobre carrers que s’han d’asfaltar. El cas és que aquí primer van asfaltar de manera provisional i avui diu que ja asfalten de manera definitiva, el gruix que toca, etc., que ja han acabat les voreres i tot. Però no: abans d’una setmana, aixecaran els panots de davant de casa per plantar-hi una parada d’autobús, que se l’han deixat. Més ben dit, se l’han deixat a mitges, perquè la franja dels panots per a invidents bé que hi és, deu metres més amunt. Doncs es veu que hi ha hagut discussions entre comunitats de propietaris —als llogaters no ens toca decidir— sobre si la parada anava davant del nostre portal o davant del de més amunt, i la franja de panots per a invidents deixa ben clar que anava a la porta de més amunt, però no hi han posat la parada i sí la resta de panots, diguem-ne, normals fins a completar la vorera, de manera que ara ho aixecaran tot de nou per plantar-hi la parada, sigui allà on toca, al portal de més amunt, o al nostre. Diu que al portal de més amunt hi viu una família amb contactes amb la casta de l’ajuntament —de l’ajuntament anterior— i això explicaria els dubtes. Si al final la parada els la planten al davant, tal com tocava, voldrà dir que potser es comença a notar un mínim canvi a l’ajuntament.
De tota manera, esperem que el canvi a l’ajuntament sigui per a coses més serioses que aquesta dels panots i les parades dels busos. Esperem. Perquè si no, pleguem.
I pleguem aquí, provisionalment, a veure si faig dues pàgines més.
divendres, 12 de juny del 2015
Improvisat 276
No pot ser que se m’acabi la setmana laboral ara, necessito més hores d’estar despert, de manera que recorrem a les estratègies clàssiques. Per exemple, un improvisat, després de fer altres coses. Ja n’he fet unes quantes, però em duren un paràgraf. Em duren un paràgraf vull dir que em donen corda per corregir un paràgraf, dit hiperbòlicament. O sigui, xavalla.
I ja que surt hiperbòlicament, aquesta setmana tothom parlava de la catàfora i se n’exclamava. Què és una catàfora, què és una catàfora? Aprovaria vostè l’examen si l’hagués de passar ara? Etcètera. Doncs bé, em dedico a qüestions de llengua i a llegir —llegir poc, snif, últimament— i a escriure i tot això i no recordava què era la catàfora. Sabia que d’alguna manera era el contrari d’una anàfora, però no és fàcil d’arribar al significat de catàfora a partir d’anàfora, ni tan sols en el cas que sàpigues què és exactament una anàfora. Perquè, esclar, cal saber què és una anàfora per arribar al significat de catàfora? Doncs no. Però de vegades les definicions i els diccionaris i els llibres de literatura t’ho posen així, de manera que no és fàcil. Primer, perquè no és fàcil saber què signifiquen aquestes coses si no en tens un exemple clar, un exemple que puguis conservar a la memòria amb facilitat. A partir de l’exemple, després, et pot sortir o no la definició. El que és absurd és que et sàpigues la definició i no en sàpigues donar exemples, o en donis exemples de llibre, sense explicar exactament en què consisteix allò.
I tot això, estimats meus i estimades meves, ho he vist força aquests dies. Que la gent potser era capaç de dir de manera aproximada què era una anàfora, la referència tal tal tal, i fins i tot posar-ne un exemple, però llavors per explicar la catàfora deien, doncs la catàfora és el contrari, i es quedaven tan panxos. Té gràcia. No ho sé, explico una cosa a l’engròs, que potser no ha passat exactament així, però notaves com la gent més saberuda —la gent teòricament més saberuda— navegava una mica. I llavors la gent més normal deien simplement que no ho sabien, esperaven una explicació i l’explicació els arribava abstrusa i incomprensible per a una ment normal. Els saberuts es quedaven tan tranquils pensant-se que havien quedat molt bé i els savis continuaven igual que abans, perquè no havien entès res.
No se si s’entén, de fet, el que dic ara, però és que ara estic improvisant, i improvisant no és fàcil d’explicar aquestes coses. En aquesta frase que acabo d’escriure les dues últimes paraules, aquestes coses, són una anàfora de tot el que he dit abans, o sigui, una mena de referència resumida —normalment sol ser resumida— a una cosa que has dit prèviament. La catàfora, en canvi, és una referència que fas a una cosa que explicaràs després. Per exemple —miro amunt—, si al començament del segon paràgraf jo hagués dit: tothom parlava del que diré ara, doncs aquestes quatre paraules, “el que diré ara”, serien una catàfora, perquè fan referència a tot el rotllo que he clavat després i del qual encara no havia parlat.
Però aquests exemples que acabo d’improvisar no us serviran per enrecordar-vos del tema perquè ha sigut massa rotllo. I ara no se m’acut cap exemple que sigui més fàcil de retenir. I és que tampoc pensava parlar d’això, perquè si per despekhar-me o desemboirar-me em poso a parlar de catàfores ho tinc claríssim. De manera que ha sigut un error, però mira, hem anat per aquí, què vols que hi fem.
I ara hauria d’explicar algun acudit, però només em ve al cap un no-acudit que m’han explicat aquest matí i que jo no m’he adonat que era un veritable acudit, petitó, però veritable, perquè l’enunciat estava construït amb una petita trampa i de fet jo no hi he caigut fins al cap de dues hores i perquè hi ha hagut explicacions indirectes pel mig, que si no encara m’estaria dient a què venia allò. I com que el no-acudit no serveix per a aquest moment i no se me n’acut cap altre, doncs ho haurem de deixar córrer, perquè ja ens acostem a l’hora límit dels improvisats i fa unes quantes ratlles que hem saltat de línia. Parlant de línia, l’altre dia els de Rodamots van passar una frase de Plini el Vell que era, en llatí, però no me’n recordo, l’hauré de recuperar perquè em va agradar i vaig decidir aprendre-me-la de memòria, una cosa com, ni un sol dia sense escriure una ratlla, i això és el que ens deien a la facultat, allà en temps de postfranquisme amb el cos de l’home encara calent. I llavors em semblava impossible escriure cada dia i ara no em ve d’aquí, t’hi poses i et comencen a sortir bestieses. Suposo que llavors era més assenyat i segons què no gosava fer-ho., I a més no hi havia blogs anònims. Però sí llibretes. Escrivia, sí, però poc.
I ara sí que plego.
I ja que surt hiperbòlicament, aquesta setmana tothom parlava de la catàfora i se n’exclamava. Què és una catàfora, què és una catàfora? Aprovaria vostè l’examen si l’hagués de passar ara? Etcètera. Doncs bé, em dedico a qüestions de llengua i a llegir —llegir poc, snif, últimament— i a escriure i tot això i no recordava què era la catàfora. Sabia que d’alguna manera era el contrari d’una anàfora, però no és fàcil d’arribar al significat de catàfora a partir d’anàfora, ni tan sols en el cas que sàpigues què és exactament una anàfora. Perquè, esclar, cal saber què és una anàfora per arribar al significat de catàfora? Doncs no. Però de vegades les definicions i els diccionaris i els llibres de literatura t’ho posen així, de manera que no és fàcil. Primer, perquè no és fàcil saber què signifiquen aquestes coses si no en tens un exemple clar, un exemple que puguis conservar a la memòria amb facilitat. A partir de l’exemple, després, et pot sortir o no la definició. El que és absurd és que et sàpigues la definició i no en sàpigues donar exemples, o en donis exemples de llibre, sense explicar exactament en què consisteix allò.
I tot això, estimats meus i estimades meves, ho he vist força aquests dies. Que la gent potser era capaç de dir de manera aproximada què era una anàfora, la referència tal tal tal, i fins i tot posar-ne un exemple, però llavors per explicar la catàfora deien, doncs la catàfora és el contrari, i es quedaven tan panxos. Té gràcia. No ho sé, explico una cosa a l’engròs, que potser no ha passat exactament així, però notaves com la gent més saberuda —la gent teòricament més saberuda— navegava una mica. I llavors la gent més normal deien simplement que no ho sabien, esperaven una explicació i l’explicació els arribava abstrusa i incomprensible per a una ment normal. Els saberuts es quedaven tan tranquils pensant-se que havien quedat molt bé i els savis continuaven igual que abans, perquè no havien entès res.
No se si s’entén, de fet, el que dic ara, però és que ara estic improvisant, i improvisant no és fàcil d’explicar aquestes coses. En aquesta frase que acabo d’escriure les dues últimes paraules, aquestes coses, són una anàfora de tot el que he dit abans, o sigui, una mena de referència resumida —normalment sol ser resumida— a una cosa que has dit prèviament. La catàfora, en canvi, és una referència que fas a una cosa que explicaràs després. Per exemple —miro amunt—, si al començament del segon paràgraf jo hagués dit: tothom parlava del que diré ara, doncs aquestes quatre paraules, “el que diré ara”, serien una catàfora, perquè fan referència a tot el rotllo que he clavat després i del qual encara no havia parlat.
Però aquests exemples que acabo d’improvisar no us serviran per enrecordar-vos del tema perquè ha sigut massa rotllo. I ara no se m’acut cap exemple que sigui més fàcil de retenir. I és que tampoc pensava parlar d’això, perquè si per despekhar-me o desemboirar-me em poso a parlar de catàfores ho tinc claríssim. De manera que ha sigut un error, però mira, hem anat per aquí, què vols que hi fem.
I ara hauria d’explicar algun acudit, però només em ve al cap un no-acudit que m’han explicat aquest matí i que jo no m’he adonat que era un veritable acudit, petitó, però veritable, perquè l’enunciat estava construït amb una petita trampa i de fet jo no hi he caigut fins al cap de dues hores i perquè hi ha hagut explicacions indirectes pel mig, que si no encara m’estaria dient a què venia allò. I com que el no-acudit no serveix per a aquest moment i no se me n’acut cap altre, doncs ho haurem de deixar córrer, perquè ja ens acostem a l’hora límit dels improvisats i fa unes quantes ratlles que hem saltat de línia. Parlant de línia, l’altre dia els de Rodamots van passar una frase de Plini el Vell que era, en llatí, però no me’n recordo, l’hauré de recuperar perquè em va agradar i vaig decidir aprendre-me-la de memòria, una cosa com, ni un sol dia sense escriure una ratlla, i això és el que ens deien a la facultat, allà en temps de postfranquisme amb el cos de l’home encara calent. I llavors em semblava impossible escriure cada dia i ara no em ve d’aquí, t’hi poses i et comencen a sortir bestieses. Suposo que llavors era més assenyat i segons què no gosava fer-ho., I a més no hi havia blogs anònims. Però sí llibretes. Escrivia, sí, però poc.
I ara sí que plego.
dijous, 11 de juny del 2015
Improvisat 275
Continua sent un dia horribilis. Cosa que em porta a considerar com cal escriure una paraula —no era el cas d’aquí, d’ara— que s’escriu exactament de la mateixa manera en una llengua que en una altra si vols que el lector la llegeixi en l’altra llengua. O com ho reflecteixes —imaginem-nos que no tens el recurs d’obrir un parèntesi o uns guions. Ara que hi caic, per què diem obrir un parèntesi —un— i en canvi obrir uns guions —plural—? Ni idea. Però suposo que també podríem dir obrir uns parèntesis i no passaria res, no s’enfonsaria el món ni res de tot això que diuen que passarà si s’imposa una sola de les tesis que defensen els coautors del llibre aquell del Gomà que ara no recordo com es diu. Vull dir el llibre, el títol, ell sí que sé com es diu, es diu Enric. Ara: Canvi d’agulles. Doncs els estan crucificant en determinats àmbits. I no, no cregueu que els defenso a mort, ni molt menys, hi ha coses en les quals no estic gens d’acord, però el que els estan dient, no ho sé p.ex. des d’El Temps, l’editorial de la revista, és de, de, de... és que no vull escriure de jutjat de guàrdia, perquè ara vaig molt previngut amb els tòpics, i més després de l’article de R, que no sé si era expressament o no, però denunciava els tòpics i l’article en portava uns quants.
No podem lluitar contra tots els tòpics perquè seria la batalla aquella del personatge de Chesterton, que volent enderrocar creus va enderrocar casa seva i no me’n recordo si tot el món, perquè, esclar, tot són creus, si ens hi posem, que ja són ganes. A tot arreu hi ha angles creuats. Doncs això, no podem escriure sense deixar anar alguna frase o almenys alguna petita construcció tòpica perquè tot el que escrivim no diré que ho hem llegit, perquè afortunadament l’art humà pot construir de manera infinita i no és veritat allò que tot el que no és tradició és plagi, que ho va dir l’home aquell, D’Ors, que ara alguns miren de reivindicar i ja em sembla bé, tot i que a mi que no m’hi esperin, vull dir que em sembla bé que la gent reivindiqui qui vulgui. Doncs no, l’art té infinites possibilitats, i això mateix, això mateix, això mateix, tinc ganes d’escriure-ho amb majúscules però no ho faré per no despertar ningú, perquè ja sabeu que les majúscules en tipografia solen significar crits, deia que això mateix és el que em fa pensar que mai no hi haurà traductors automàtics de materials de ficció, o de materials artístics en general, encara que no siguin de ficció —perquè hi ha assaigs que són veritables obres d’art, i si no llegiu aquells primers reportatges de Tom Wolfe o d’aquell altre que no me’n recordo. En fi, ja ho he dit, m’he quedat descansat, sempre que dic això em quedo descansat, o quedo descansat, que hi ha gent que defensa que en català no ens quedem sinó que només quedem. Ara bé, si quedem amb algú també quedem, i llavors el fet de distingir entre quedar i quedar-se és útil, de manera que els que defensen el quedem per a tots dos —o vés a saber, potser no accepten el quedar amb algú i volen que diguem emparaular una cita, o vés a saber, perquè aquets són del morro fort, de l’estil dels que criticaven l’Enric, i ara sé d’on veníem, parlàvem del llibre aquell que es considera tan heterodox. Més ben dit, que hi ha gent, i en els llocs més insospitats, que consideren que aquestes propostes són anti-Fabra, procastellanes, etc., les calderes de Pere Botero.
Doncs a mi hi ha coses que m’agraden i coses que no, i ara no em feu dir quines sí i quines no perquè no us ho sabria dir, necessitaria tenir el llibre al davant i quan fas un improvisat no pots tenir ni tan sols pàgines web obertes, ni tan sols la del Google en blanc, o sigui que imagina’t un llibre, si em veiés l’administrador dels improvisats consultant un llibre a mig improvisat em clavaria una bronca que no vegis. Que no vegis deu estar mal dit, però en un improvisat més o menys val tot. O tot s’hi val. Hauríem de trobar un qualificatiu per als fatalistes que troben malament qualsevol canvi —com si ells no canviessin. No ho sé, una cosa com, com, com, no em surt res, però hauria de dur el qualificatiu o el cognom de 2.0 o de segle XXI, perquè quedés clar que serien els setciències de sempre però que es mantindrien tretze són tretze —que bonica és aquesta expressió, i ara no recordo d’on venia però també era una història interessant.
I ho deixo, que ja ens hem menjat gairebé el temps i si continuo me’l menjaré del tot, encara que jo diria que avui havia anat força de pressa, ah, no, és que m’hi he fixat malament, encara em quedarien set o vuit minuts, o sigui que podria continuar, però ara ja he dit que tanco, de manera que tanco.
Improvisat fet en tretze minuts, i tretze són tretze :-)
No podem lluitar contra tots els tòpics perquè seria la batalla aquella del personatge de Chesterton, que volent enderrocar creus va enderrocar casa seva i no me’n recordo si tot el món, perquè, esclar, tot són creus, si ens hi posem, que ja són ganes. A tot arreu hi ha angles creuats. Doncs això, no podem escriure sense deixar anar alguna frase o almenys alguna petita construcció tòpica perquè tot el que escrivim no diré que ho hem llegit, perquè afortunadament l’art humà pot construir de manera infinita i no és veritat allò que tot el que no és tradició és plagi, que ho va dir l’home aquell, D’Ors, que ara alguns miren de reivindicar i ja em sembla bé, tot i que a mi que no m’hi esperin, vull dir que em sembla bé que la gent reivindiqui qui vulgui. Doncs no, l’art té infinites possibilitats, i això mateix, això mateix, això mateix, tinc ganes d’escriure-ho amb majúscules però no ho faré per no despertar ningú, perquè ja sabeu que les majúscules en tipografia solen significar crits, deia que això mateix és el que em fa pensar que mai no hi haurà traductors automàtics de materials de ficció, o de materials artístics en general, encara que no siguin de ficció —perquè hi ha assaigs que són veritables obres d’art, i si no llegiu aquells primers reportatges de Tom Wolfe o d’aquell altre que no me’n recordo. En fi, ja ho he dit, m’he quedat descansat, sempre que dic això em quedo descansat, o quedo descansat, que hi ha gent que defensa que en català no ens quedem sinó que només quedem. Ara bé, si quedem amb algú també quedem, i llavors el fet de distingir entre quedar i quedar-se és útil, de manera que els que defensen el quedem per a tots dos —o vés a saber, potser no accepten el quedar amb algú i volen que diguem emparaular una cita, o vés a saber, perquè aquets són del morro fort, de l’estil dels que criticaven l’Enric, i ara sé d’on veníem, parlàvem del llibre aquell que es considera tan heterodox. Més ben dit, que hi ha gent, i en els llocs més insospitats, que consideren que aquestes propostes són anti-Fabra, procastellanes, etc., les calderes de Pere Botero.
Doncs a mi hi ha coses que m’agraden i coses que no, i ara no em feu dir quines sí i quines no perquè no us ho sabria dir, necessitaria tenir el llibre al davant i quan fas un improvisat no pots tenir ni tan sols pàgines web obertes, ni tan sols la del Google en blanc, o sigui que imagina’t un llibre, si em veiés l’administrador dels improvisats consultant un llibre a mig improvisat em clavaria una bronca que no vegis. Que no vegis deu estar mal dit, però en un improvisat més o menys val tot. O tot s’hi val. Hauríem de trobar un qualificatiu per als fatalistes que troben malament qualsevol canvi —com si ells no canviessin. No ho sé, una cosa com, com, com, no em surt res, però hauria de dur el qualificatiu o el cognom de 2.0 o de segle XXI, perquè quedés clar que serien els setciències de sempre però que es mantindrien tretze són tretze —que bonica és aquesta expressió, i ara no recordo d’on venia però també era una història interessant.
I ho deixo, que ja ens hem menjat gairebé el temps i si continuo me’l menjaré del tot, encara que jo diria que avui havia anat força de pressa, ah, no, és que m’hi he fixat malament, encara em quedarien set o vuit minuts, o sigui que podria continuar, però ara ja he dit que tanco, de manera que tanco.
Improvisat fet en tretze minuts, i tretze són tretze :-)
Improvisat 274
Era una setmana que anava bé, anava força bé, avançàvem, fèiem feina, i pam, de dret al pou de la son. Ja em va passar ahir, però vaig fer altres coses per combatre-la, i avui he tronat aquí, a veure si fem alguna cosa. Que no ho crec.
Improvisar. De vegades em pregunto d’on ve improvisar. Mentida. No m’ho he preguntat mai, només una vegada, ara. Improvisar. Provisar vol dir proveir, suposo, o deu venir de proveir, o de la mateixa arrel. De manera que improvisar deu voler dir desproveir, o anar desproveït. Deu ser una cosa així però no em feu cas perquè m’ho acabo d’inventar i a lo millor improvisar ja ho deien els grecs i segons coromines ve d’una arrel indoeuropea antiga ja format així, i “im” no és prefix ni res, sinó que és part de l’arrel. O això o antic mossàrab, que en Coromines se les sabia totes. O potser ve del basc o de l’etrusc, i llavors ja pots córrer a buscar arrels.
Doncs aquest tema ja l’hem matat. O ja l’hem mort, que és més bonic. És mort, l’han mort. L’han morta. Seria bonic que conservéssim això.
He llegit no sé on —llegeixes tantes coses que ja no saps on les llegeixes, sobretot si les llegeixes mig ensopit, obrint correus i enllaços i buscant alguna cosa que et sigui prou interessant per despertar-te— que els catalans quan parlem anglès ja no se’ns nota que tenim un accent diferent del dels espanyols. Això és terrible. Abans anaves pel món i quan parlaves anglès no et sabien situar. Ara diu que a la majoria els/ens situen perfectament: espanyols. Tot per aquesta dèria que tenim de parlar espanyol sense que es noti que som catalans. No fos cas. I com que al llarg de la vida els que ja som grandets hem hagu tde parlar espanyol per una canonada, o sigui —això de la canonada era una broma, hem hagut de parlar espanyol pels descosits, per sobreviure més que res, doncs se’ns ha enganxat l’accent més del compte.
L’altre dia a la filla d’un amic la van contractar —és una manera de dir, contractar— perquè digués pels micròfons del metro d’una ciutat estrangera, molt estrangera, un avís als passatgers. Doncs bé, quan la cosa va córrer, vaig llegir no sé on un comentari que em va fer mal, però tenia raó: llàstima que tingui una parla tan xava. És veritat, parlem massa xava, la majoria, i es perden els trets locals, també els trets locals de Barcelona, el parlar estàndard, és a dir, el majoritari, és cada cop més xava, que vol dir cada cop amb trets més inespecífics, i inespecífic és una paraula que no sabria definir però que crec que s’entén en aquest context. I doncs, passa això, que parlem anglès i de seguida diuen: Spain. Jo des de fa una temporada m’esforço a parlar espanyol amb accent català de la ceba i de l’all, i del càntir i el porró, català del pa amb tomàquet i llonganissa, que es noti de lluny, perquè és l’única manera que quan parlis anglès o alguna altra llengua no diguin de seguida: from Spain? Abans s’estaven una estona rumiant i fent-te dir més coses fins que et situaven en no se sap quin país eslau, anava canviant. I allò m’agradava. Enteneu-me. No és que tingui res en contra de Spain en aquest punt concret de l’accent, perquè això és culpa nostra i dels nostres complexos d’inferioritat —voler parlar espanyol com si fossim de Valladolid, i fins i tot pretendre donar lliçons als espanyols sobre la manera de pronunciar la ll i la terminació -ado, i coses així. O sigui, no és culpa d’ells, ni d’elles —però sí que és culpa de la situació de minorització en què éstem, esclar, si no fos per això no tindríem aquests complexos. Però el que vull dir és que el que em preocupa d’aquest tema no és tant que parlem l’espanyol amb suposada perfecció, sinó que ja no sapiguem parlar el català amb perfecció, pronunciant-lo com cal i amb la cantarella nostra, i amb les construccions nostres i amb les nostres peculiaritat. El que em preocupa és que ens hàgim pensat que parlant bé el castellà ens fèiem més internacionals, o una cosa així. I no, el que ens fèiem era ser més nacionals espanyols, i amb això es perdia riquesa al món.
I estic parlant de coses massa serioses per despertar-me. O sigui, que no avancem. Què puc dir? Res, que ja he estat aquí prou temps, se m’ha acabat.
Improvisar. De vegades em pregunto d’on ve improvisar. Mentida. No m’ho he preguntat mai, només una vegada, ara. Improvisar. Provisar vol dir proveir, suposo, o deu venir de proveir, o de la mateixa arrel. De manera que improvisar deu voler dir desproveir, o anar desproveït. Deu ser una cosa així però no em feu cas perquè m’ho acabo d’inventar i a lo millor improvisar ja ho deien els grecs i segons coromines ve d’una arrel indoeuropea antiga ja format així, i “im” no és prefix ni res, sinó que és part de l’arrel. O això o antic mossàrab, que en Coromines se les sabia totes. O potser ve del basc o de l’etrusc, i llavors ja pots córrer a buscar arrels.
Doncs aquest tema ja l’hem matat. O ja l’hem mort, que és més bonic. És mort, l’han mort. L’han morta. Seria bonic que conservéssim això.
He llegit no sé on —llegeixes tantes coses que ja no saps on les llegeixes, sobretot si les llegeixes mig ensopit, obrint correus i enllaços i buscant alguna cosa que et sigui prou interessant per despertar-te— que els catalans quan parlem anglès ja no se’ns nota que tenim un accent diferent del dels espanyols. Això és terrible. Abans anaves pel món i quan parlaves anglès no et sabien situar. Ara diu que a la majoria els/ens situen perfectament: espanyols. Tot per aquesta dèria que tenim de parlar espanyol sense que es noti que som catalans. No fos cas. I com que al llarg de la vida els que ja som grandets hem hagu tde parlar espanyol per una canonada, o sigui —això de la canonada era una broma, hem hagut de parlar espanyol pels descosits, per sobreviure més que res, doncs se’ns ha enganxat l’accent més del compte.
L’altre dia a la filla d’un amic la van contractar —és una manera de dir, contractar— perquè digués pels micròfons del metro d’una ciutat estrangera, molt estrangera, un avís als passatgers. Doncs bé, quan la cosa va córrer, vaig llegir no sé on un comentari que em va fer mal, però tenia raó: llàstima que tingui una parla tan xava. És veritat, parlem massa xava, la majoria, i es perden els trets locals, també els trets locals de Barcelona, el parlar estàndard, és a dir, el majoritari, és cada cop més xava, que vol dir cada cop amb trets més inespecífics, i inespecífic és una paraula que no sabria definir però que crec que s’entén en aquest context. I doncs, passa això, que parlem anglès i de seguida diuen: Spain. Jo des de fa una temporada m’esforço a parlar espanyol amb accent català de la ceba i de l’all, i del càntir i el porró, català del pa amb tomàquet i llonganissa, que es noti de lluny, perquè és l’única manera que quan parlis anglès o alguna altra llengua no diguin de seguida: from Spain? Abans s’estaven una estona rumiant i fent-te dir més coses fins que et situaven en no se sap quin país eslau, anava canviant. I allò m’agradava. Enteneu-me. No és que tingui res en contra de Spain en aquest punt concret de l’accent, perquè això és culpa nostra i dels nostres complexos d’inferioritat —voler parlar espanyol com si fossim de Valladolid, i fins i tot pretendre donar lliçons als espanyols sobre la manera de pronunciar la ll i la terminació -ado, i coses així. O sigui, no és culpa d’ells, ni d’elles —però sí que és culpa de la situació de minorització en què éstem, esclar, si no fos per això no tindríem aquests complexos. Però el que vull dir és que el que em preocupa d’aquest tema no és tant que parlem l’espanyol amb suposada perfecció, sinó que ja no sapiguem parlar el català amb perfecció, pronunciant-lo com cal i amb la cantarella nostra, i amb les construccions nostres i amb les nostres peculiaritat. El que em preocupa és que ens hàgim pensat que parlant bé el castellà ens fèiem més internacionals, o una cosa així. I no, el que ens fèiem era ser més nacionals espanyols, i amb això es perdia riquesa al món.
I estic parlant de coses massa serioses per despertar-me. O sigui, que no avancem. Què puc dir? Res, que ja he estat aquí prou temps, se m’ha acabat.
dijous, 4 de juny del 2015
Improvisat 273
Obro el word i no sé què dir. Em pregunto Per què he obert el word? Responc: perquè no sabia què fer amb les meves parpelles. I mira, les parpelles. Estan posant guapa la casa de les parpelles, allà a la plaça Francesc Macià o, com diuen molts taxistes i també senyores que viatgen en autobús, Calvo Sotelo. No sé per què dic això dels taxistes si jo sóc dels que es moriria de fam abans que agafar un taxi. Vull dir, no sé que té a veure morir-se de fam amb agafar un taxi, però és el que ha sortit. I ara relaciono Calvo Sotelo, o Francesc Macià, amb les hamburgueses aquelles horroroses que havies d’obrir tant la boca —si et menjaves una hamburguesa havia de ser de les dobles, o triples, amb tot d’afegits, i si hi ha gent a Barcelona amb problemes de desconjuntament dels ossos de la boca deu ser d’això, a Bcn i arreu, perquè d’això n’hi ha a tot arreu, però ara que hi caic les bones bones, quan venies a la zona pija a comprar hamburgueses, eren les d’un altre suposat restaurant —de tot en diuen restaurant— que hi havia al carrer Tuset i que ara no sé com es deia, però allà feien per mi les millors bocates d’hamburguesa de Bcn. Per descomptat, res a veure amb els Burguer King ni encara menys amb els Wimpy, que em penso que n’hi havia uns a la rambla. Parlo de fa molts anys, de quan vaig tornar a Bcn del meu periple hispànic, ni te cuento. Però a Calvo Sotelo, a F.Macià, el que hi havia era un Pokins, horrorosos però millors que els que s’hi van quedar després, i ara no sé si Pokins s’escriu així, o Poki’ns, o Pokin’s, vés a saber. En qualsevol cas, millor tots aquests, fins i tot els Macs, que els B.King i, per descomptat, els Wimpys. I altres no n’he provat, o no n’he tastat, em penso, i de tots aquests ja fa un munt d’anys que no en tasto, i segueixo religiosament el consell dels pares de no menjar carns picades ni hamburgueses, ni sopes incertes, ni mandonguilles ni croquetes fora de casa. Tot cert i evident, que es pugui veure. Sí, esclar, a la cuina t’hi poden fer una marranada en tots els plats, però això ja prefereixo no pensar-ho, en el que sí que penso és en els aprofitaments indeguts, no marranades, de productes reciclats. Bons —tampoc s’arriscaran—, però reciclats. Ah, allò del carrer Tuset es deia Big Tip, el bocata, i el lloc es deia Tip-Tip. No crec que ningú se’n recordi, perqu`pe aquella senyora que tenia 114 anys em penso que ja es va morir l’altre dia. Després en aquell local del Tip-Tip hi van posar un Vips, em penso que va ser allà, i després ja no ho sé, perquè fa mil anys que no passo pel carrer Tuset, o sí, però només el vaig travessar ara fa mig any per anar em penso que era d’on fan els documentos nacionales de identidad —després parlen que els catalans som identitaris, identitaris, haha, i ells amb el seu dni—, no sé on anava, suposo que ja tirava cap a casa, o vés a saber.
I ahir vaig assistir a una sessió en estríming amb la gent de l’Optimot i va estar bé com a experiència perquè una cosa és veure o sentir en directe una persona que parla i una altra que tinguis a la pantalla aquella persona i les altres que van anar prenent la paraula, i l’altra gent que hi havia allà i que els feien preguntes, i un requadre amb els noms de la gent que ho esteu seguint en estríming, i tu un xat per anar dient coses o també fer-los preguntes als d’allà, i una altra part de la pantalla amb la pàgina de l’Optimot i veient com es poden fer per allà dins un munt de coses, vull dir que hi ha molta informació, la llàstima és que no estigui indexada, vull dir que no hi ha índex i no és tan fàcil accedir a les fitxes, n’has de saber una mica i ara ja en sé una mica més que abans de la sessió, i això m’anirà bé per encertar amb més facilitat quina mena de paraules haig de posar a la finestreta per trobar el que busco, i quins botonets haig de marcar a sota, i tot això. Bé, em va agradar. La llàstima és que quan va sortir el tema de a veure quan s’incorporava una mica d’informació sobre els materials que han anat fent al País Valencià —per exemple, el bon diccionari que ha fet l’acadèmia seva— tothom mira cap a l’altra banda i no sembla que hi tinguin gaire interès, i és una llàstima, com deia, perquè d’aquesta manera, mirant cadascú per la seva, a poc a poc anirem separant-nos més. I al final en comptes de ser una sola llengua en serem almenys un parell, perquè a les illes ens pot apasssar el mateix, si no ens espavilem.
I ja he saltat de pàgina, de manera que me’n vaig.
I ahir vaig assistir a una sessió en estríming amb la gent de l’Optimot i va estar bé com a experiència perquè una cosa és veure o sentir en directe una persona que parla i una altra que tinguis a la pantalla aquella persona i les altres que van anar prenent la paraula, i l’altra gent que hi havia allà i que els feien preguntes, i un requadre amb els noms de la gent que ho esteu seguint en estríming, i tu un xat per anar dient coses o també fer-los preguntes als d’allà, i una altra part de la pantalla amb la pàgina de l’Optimot i veient com es poden fer per allà dins un munt de coses, vull dir que hi ha molta informació, la llàstima és que no estigui indexada, vull dir que no hi ha índex i no és tan fàcil accedir a les fitxes, n’has de saber una mica i ara ja en sé una mica més que abans de la sessió, i això m’anirà bé per encertar amb més facilitat quina mena de paraules haig de posar a la finestreta per trobar el que busco, i quins botonets haig de marcar a sota, i tot això. Bé, em va agradar. La llàstima és que quan va sortir el tema de a veure quan s’incorporava una mica d’informació sobre els materials que han anat fent al País Valencià —per exemple, el bon diccionari que ha fet l’acadèmia seva— tothom mira cap a l’altra banda i no sembla que hi tinguin gaire interès, i és una llàstima, com deia, perquè d’aquesta manera, mirant cadascú per la seva, a poc a poc anirem separant-nos més. I al final en comptes de ser una sola llengua en serem almenys un parell, perquè a les illes ens pot apasssar el mateix, si no ens espavilem.
I ja he saltat de pàgina, de manera que me’n vaig.
dimarts, 2 de juny del 2015
Improvisat 272
He aguantat bastant, perquè he arribat fins a la una. Esclar que he tingut un matí mogudet, a primera hora m’ha foradat una mica el nas, vull dir, per on no hi ha forats, re, un parell de biòpsies, que avui són moda, et descobreixen una cosa de no res a la pell i apa, biòpsia, i després no és res, en el meu cas no és res, com a màxim t’ho han de treure i ja està.
Doncs això, i llavors arribes al despatx, obres el correu, hi ha noranta i escaig missatges, els vas descartant quasi tots perquè la majoria són de coses personals que ja has vist durant el cap de setmana, i al final de feina feina n’hi ha un parell, la resta, xerrameca. Vull dir, xerrameca interessant, no de l’altra, que l’altra ja ni te la mires.
Total, que acabes de fer això, et poses amb les dues feines i dures deu minuts, poc més. Llavors proves estratègies diverses, però en Morfi se les coneix totes —ah, vaig comprovar que el llibre de D confirma que morfina ve de Morfeu, no sé com ho havia ni dubtat. I al final de tot ve... i ara ho haig de deixar perquè truquen a la porta i això també em distraurà una estonq.
Doncs això, i llavors arribes al despatx, obres el correu, hi ha noranta i escaig missatges, els vas descartant quasi tots perquè la majoria són de coses personals que ja has vist durant el cap de setmana, i al final de feina feina n’hi ha un parell, la resta, xerrameca. Vull dir, xerrameca interessant, no de l’altra, que l’altra ja ni te la mires.
Total, que acabes de fer això, et poses amb les dues feines i dures deu minuts, poc més. Llavors proves estratègies diverses, però en Morfi se les coneix totes —ah, vaig comprovar que el llibre de D confirma que morfina ve de Morfeu, no sé com ho havia ni dubtat. I al final de tot ve... i ara ho haig de deixar perquè truquen a la porta i això també em distraurà una estonq.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)