dijous, 30 de juny de 2016

Improvisat 335

Podríem empescar-nos un títol: articles amb els ulls clucs. Perquè us asseguro que quan m’hi poso tinc els ulls clucs. O sigui, no els puc obrir. El fet de tenir el full en blanc fa que els obri una miqueta, i amb aquesta miqueta començo a teclejar sense equivocar-me a cada tecla, que això de vegades em passa perquè els ulls no s’acaben d’obrir, o em tremolen les mans, que és un altre dels efectes especials dels còctels, etc. Em fa l’efecte que ja ho he explicat.

Un altre títol podria ser aquest: Pregunta’m si hi ha res que no he explicat. I llavors fer una mena de consultori de la señorita Pepis. No, el consultori era una altra però ara no me’n recordo, la señorita Pepis feia joguines em penso que per a nenes, ara estaria tot molt mal vist, suposo, però com es deia el consultori?, per favor, si va durar mil anys i encara fa poc se’n parlava, de qui feia les cartes, de qui en feia la veu a la ràdio, etc. Era una mena de cosa horrorosa que quan la senties demanaves per donar-te de baixa. De la humanitat, en general, no podia ser que la humanitat fos així. Però després comproves que tantes coses que quan te les expliquen per primera vegada dius quin fàstic, o directament ecs, no sols existeixen sinó que tenen molt bona salut. I ara mateix continuen existint, no us penseu, sí, és així, no dissimuleu, les coses continuen si fa no fa com eren en l’època dels nostres pares i avis, només que ara posem l’accent en uns aspectes i els pares i avis els posaven en altres punts, però el mite de l’evolució sempre a millor és això, un mite, no, no ho sé, potser sí que millorem, però jo diria que hi ha altres coses que no només no millorem sinó que, i ara he escrit un “no només no” que no crec que existeixi en cap altre idioma, o sí, de vegades ens pensem que som únics en això o allò, i pot ser que ens referim a cadascú de nosaltres, o a casa nostra, o al país, o a la llengua, com en aquest cas, i no som ni mitja merda, amb perdó, que això no s’ha de dir, però és veritat, que ens ho creiem molt i a l’hora de la veritat

Però faig un punt i a part perquè després, quan acabo d’escriure veig que m’ha quedat una botifarra que ni jo mateix, si un dia em poso a llegir això, que voldria dir que estic molt desesperat, perquè posar-se a llegir articles improvisats que has fet tu mateix en moments de crisi somnolenta, o somnífera, o somiadora, o plena de somni, em penso que no és cap de les anteriors, com en els tests, tu “cap de les anteriors”, és la meva resposta preferida.

Canvio de paràgraf que ja em tornava a passar el mateix, és que és normal, t’enrotlles, escrius, vas fent, tralarà, tralarilo, tu vas treballant, és una manera de dir, o sigui, vas escrivint bestieses, el primer que et ve el magí, i dic el magí perquè s’ha de dir alguna manera, a lo millor hauria de dir el primer que em passa pe... eeeeep!, on anaves, Peric, que això no pot ser!, que no ho veus, que no pot ser?, pam-pam al culet, vam dir que els improvisats serien nets i polits, blancs com la llet, com la llet blanca, que n’hi ha que no és tan blanca, ara no em feu dir quina, la d’ametlles, per exemple, no és blanca banca, i si posem el blanc de la llet de vaca en un mostrari pantone veurem que no és blanca ni de broma, o sigui, blanc, blanc, quan dius blanc has de pensar amb què ho compares, si ho compares amb la neu tampoc és blanca blanca, és un blanc blavós, si és acabada de caure, i encara segur que pot ser d’un blanc diferent si és aquí o és allà, i fixeu-vos que no parlo de la neu trepitjada, que ja no és que sigui blanca, és que és una tonteria parlar de la neu trepitjada si estàs parlant de blanc, o sigui que deixem-ho.

I no sé què més podria dir, però serà poc perquè jo diria que estem a punt a punt d’acabar la pàgina, el temps no, de temps avui anem molt bé, tot i que he començat una mica dubitatiu, perquè no avançava, no tenia res al cap —al cap, al cap, hem quedat que era al cap—, i ara ha canviat de pàgina el word, de manera que és el moment de deixar-ho, i en total hi he estat 14 minuts, bé.

dimarts, 28 de juny de 2016

Imporvisat 334

Ei, hola, que sóc jo. Em desespera que quan tinc alguna possibilitat d’una feineta amb cara i ulls, més que les habituals, que són de pim-pam i cap a casa, o sigui, que són poca cosa, feines ràpides, i per tant em van bé, per una banda, perquè no hi ha temps perquè et pugui agafar la son, simplement no hi ha temps per a res, pim-pam i ja està, doncs quan en tens alguna amb una mica més d’entitat, com que en aquestes has de rumiar més i has de dedicar estones a pegar voltes si així o això, i llavors, pim-pam, com en l’altre cas, però pim-pam de son. Un minut quiet, diguem-ne, és la mort, és com si t’inoculessin el verí de la son, i ja costa molt de treure-te’l del damunt, i ara ja estic cansat d’explicar la meva vida, que d’altra banda últimament és molt avorrida, perquè és com la de les criatures, clapar, dormir i menjar. No, clapar i dormir és el mateix, volia dir clapar i menjar. Doncs això, ja ho he explicat un munt de vegades i per tant és difícil que a algú li interessi. A mi, almenys, no m’interessa gens, el mal és que haig d’escriure, és el joc, escriure, no parar, a veure si es desperten les neurones, perquè no és un problema del cos, vaig a fer una volta i torno igual, les neurones estan adormides, i d’això no en parla el prospecte, potser ho deia a l’original xinès però quan ho han traduït s’han adormit i s’ho han deixat.

I què més puc dir?, poca cosa, la veritat, o menys que poca cosa, perquè fins ara ja és decebedor, tinc la sensació que aquest experiment ja és mort abans de començar, i de vegades em fa por que hi hagi hagut algun improvisat, o potser molts, que a base d’escriure amb les neurones adormides, els dits hagin escrit alguna cosa inconvenient. Fem un pacte, si trobeu alguna cosa escrita que dieu, ui, això no fa per ell, o per a ell, que no sé com s’ha d’escriure, suposo que amb per a, doncs si no fa per a mi vol dir que no és meu, d’acord? Deixem-ho així, doncs, amb aquest pacte de cavallers i cavalleres, ara no sé quin hauria de ser el femení de cavaller, amazona? Doncs un pacte de cavallers i amazones, i ara em ve al cap que els de l’empresa aquesta de les amazones muntaran per aquí a prop un centre logístic, m’ha semblat entendre, només he vist els titulars, i llavors he vist tot un debat sobre si això era positiu o no, perquè és clar, aquesta gent no paga impostos, o gairebé, paga una misèria, diu que a més no tracta prou bé la gent que hi treballa i no sé quantes malúries o malvestats o mal no sé què, maldats!, això volia dir, i llavors no sé si hem d’alegrar-nos a o no que vinguin aquesta mena d’empreses gegantines a Catalunya, jo no sé què pensar, perquè quan llegeixo un comentari crític em convenç, i llavors llegeixo una contracrítica en la línia de millor això que res i també em convenç, i llavors la rèplica també em convenç, i acabo amb la idea clara que no tinc idees i criteris propis, que em deixo portar, ara cap aquí, ara cap allà, sóc com una barqueta a la deriva, pobre de mi, el vent i les ones se m’emporten i suposo que deu ser bastant patètic trobar-se davant un cagadubtes ventre fluix, però és el que hi ha, o sigui, si no t’agrada és millor fer com Anglaterra, anar-se’n, el problema és que Anglaterra, tret de Londres, se’n vol anar, però ha arrossegat Escòcia i Escòcia no volia anar-se’n pas, i llavors això és un drama, vés que no acabi ensorrant-se l’invent de la Gran Bretanya, al final hi ha un país que funciona de manera federal en tantes coses, o no en tantes però si no t’agrada pots anar-te’n i ja està, i ara resulta que aquest invent tampoc funcionarà. Però tampoc no és cap drama, no us penseu, vull dir, el temps passa i el que avui és un drama demà és una anècdota, en fi, res a veure amb les litres de sang que s’hi van deixar els nostres pares, avis i besavis i rebesavis i fins a Caïm i Abel, que ja se les van tenir per no se sap ben bé quin problema i el desgraciat del Caïm va matar son germà (sum germà), i allà va començar tot, o potser va començar abans, amb aquell episodi de la poma, que vés a saber si era una poma, el trist episodi de la fruita prohibida, que ara en fem molta conya però que si ho mires fredament fos allò o fos una altra cosa la veritat és que l’ésser humà sempre ha tingut problemes amb si mateix i amb la resta de la creació, però ara m’estic posant transcendent i filòsof i això està prohibit de manera terminant a l’estatut d’’autonomia dels improvisats, sigui o no sigui constitucional, que no deu ser-ho, perquè ara per ser constitucional s’han de complir uns requisits que segur que jo no compleixo, de manera que deixem-ho, no fos cas que em posessin una querella i encara prendríem mal, a més no hauria de parlar de política, no vull.

dimarts, 21 de juny de 2016

Improvisat 333

Sí, torno a ser jo, hola a tothom. Ara hauria de continuar escrivint coses sense parar, perquè la gràcia dels improvisats és aquesta, l’activitat frenètica, escriure, escriure i escriure, no parar, vinga i vinga. Hauria de fer això, però no sé com es fan els improvisats si no se t’acut res. Algú ho sap?

—Noooooo!

Doncs jo tampoc, així que estem empatats, ni idea, escric i escric, però, ja ho veieu, no dic res, i quan no tens res a dir el millor seria calla, però ara recordo una trucada d’aquestes de la ràdio que em van fer escoltar l’altre dia —com odio que em facin mirar o escoltar coses superguais, normalment, el 99% de les vegades trobo que no valen gaire la pena o no són cap cosa de l’altre món—, deia que em feien escoltar una trucada a la ràdio i la senyora que trucava no tenia res a dir, i hi ha una conversa kafki... no, ho hauríem de poder dir d’una altra manera, com ho deia la gent abans de Kafka?, és que si no l’adjectiu està molt suat, tothom ho diu contínuament, això és kafkià, una situació kafkiana, etc., és un no parar, una passa, una epidèmia —deia passa en aquest sentit d’epidèmia, però el que passa, veus?, amb aquestes paraules tan comunes i tan equívoques és que les fas servir i no és fàcil d’agafar-li el sentit... i ara no sé què deia. Ah, sí, la trucada absurda, en podríem dir, també literàriament, ionescana, una trucada ionesquiana, no sé com s’hauria d’escriure ni sé si això es fa servir, segur que no sóc el primer, d’una senyora que trucava a la ràdio i quan li demanaven què volia ella deia que res, que només trucar, i el locutor li deia que tallava i la senyora cridava per què ha de tallar, per què hem de trobar raó a tot, per què anem tan estressats per la vida, he trucat i ja està, no passa res si no tinc cap motiu per trucar, i a més, ara ja sóc jo, penso que en aquests programes, i a tot arreu, de vegades hi ha intervencions tan absurdes que tampoc no diuen res, però res, i en canvi el locutor no talla la trucada sinó que segueix el fil de la conversa absurda, o sigui que la senyora tenia raó, però bé, tampoc no m’hauria perdut re de re si no hagués escoltat aquest coi de gravació de la ràdio, ja ho tenia clar abans, que la ràdio és una mica per entretenir-se i per no estar tan sol, com tenir un gos, vaja, que ara és l’època de la festa aquella de no sé quin poble de la Xina que es reuneixen xinesos a milers per menjars gossos, que diuen que els dóna bona sort, però això ho he llegit en un lloc que eren contraris a la cosa i deien que aquesta festa se l’havien inventat fa quatre dies, i que s’havia de reivindicar que deixessin de celebrar-la, però jo no sé què pensar, vull dir em sap greu que la gent mengi gossos però hi ha tantes coses que em saben greu, i moltes més que em saben greu més que aquesta, vull dir, si el gos l’has criat per a això i és com una granja i els tractes bé i sobretot sobretot a l’hora de matar-los no pateixen ni en fas espectacle ni coses d’aquestes, doncs no ho sé, potser ja no em sap tant de greu, o sí, jo què sé ara improviso i potser dic coses que rumiant-les no les diria ni les pensaria, perquè heu de saber que quan improvises no dius el que penses, dius el que se t’acut, i aquest pot ser un bon exemple, he dit el que se m’ha acudit, que no vol dir que sigui el que penso, perquè a mi els gossos m’encanten i ara no sé si està bé que ens dediquem a menjar aquests animals de companyia en comptes d’altres animals que no fan gens de companyia, per exemple, els gats, no, és broma, hi ha gent que els gats els fan molta companyia, jo els odio, en general, i crec que no em faria gaire res... bé deixem-ho. La qüestió és que protestar perquè uns quants milers de xinesos es reuneixen per fer el que sigui és bastant inútil, em sembla, perquè uns quants milers de xinesos els tens, a la Xina, només d’entrar en un lavabo, no, això també és broma, és com l’acudit de no sé quin dirigent europeu que va a la Xina amb una representació d’un fotimer de milers de persones i quan ho diu al xinès que l’està esperant el xinès li demana en quina fonda s’hostatgen, o una cosa així, jo explicant acudits sóc fatal, i explicant-los de manera improvisada encara pitjor, o sigui que ja ho veieu, fatal fatal fatal. El cas és que hem arribat fins al final del full i tot i que encara no ha passat el temps màxim tampoc hem d’arribar al temps màxim, a partir d’ara podríem establir una sèrie especial d’improvisats ràpids, que en realitat ho haurien de ser tots, perquè un improvisat que no sigui ràpid no serveix per a res. Aquest em penso que sí que ha servit.

dimecres, 1 de juny de 2016

Improvisat 332

Ja tenim una altra vegada aquest pesat aquí. Doncs sí, em sap greu, it’s my fault, I’m so sorry, o com diuen a les peŀlícules, I amb so-so sorry, amb cara de circumstàncies, com aquell cas de la ara no me’n recordo com es diu, aquella noia que feia de coprotagonista a Titanic, però no vull dir Titanic sinó una peŀli de fa pocs anys en què ella fa de mare de família d’un noi que ha fet no sé què a un altre i que llavors la parella va a demanar disculpes als pares de l’altre noi, o noia, no me’n recordo de res, només del so-so sorry i de la vomitada que fa l’actriu aquesta que dic i que no em ve el nom al cap, la vomitada que els fa al damunt de la tauleta de la sala d’estar de manera que ho deixa tot fet una desgràcia, és que és un doll de vòmit que sembla la nena de l’exorcista, t’ho prometo, però en aquest cas no és de color verd sinó de color normal de les vomitades, o sigui, més aviat claret, encara que suposo que si el que has dinat abans són espinacs llavors deu sortir verd, però en qualsevol cas no tan dens com a l’exorcista sinó més claret també, no tan consistent, no sé com dir-ho, i ara perdoneu que parlem d’això però és el que se m’ha ocorregut així improvisant i quan improvises ja se sap el que passa, que aquí a més em vaig prometre que em frenaria en pocs temes i el del vòmit no hi era inclòs, KATE WINSLET, exacte, era l’actriu que us deia, i els altres també són molt coneguts però ara no els tinc presents, vull dir així com d’ella sí que tenia la cara a la memòria i per això me’n recordava de Titanic i tal, en canvi dels altres no em recordo de les cares, només recordo que eren coneguts i que la peŀlícula em va agradar força, perquè passa tot en una habitació, en una sala d’estar —de fet és una obra de teatre passada al cine, i el títol de l’obra de teatre és conegut, també, però esclar, no me’n recordo, com voleu que me’n recordi, ja em van dir que l’alzheimer era hereditari però no em pensava que arribaria tan aviat, tot i que en el meu cas potser encara no és l’alzheimer sinó el còctel, que és veritat que el del migdia és més suau, suau segons com, vull dir comparat amb el de la nit i el del matí, sobretot el de la nit, que és una bomba, però en qualsevol cas mantens els efectes del còctel tot el dia, i ara no sé d’on venia ni per on puc anar, perquè el tema del còctel està bastant suat, si no m’equivoco, jo diria que aquí ja l’hem tractat moltes vegades, i me’n recordo d’això, d’haver-ne parlat, tot i que faci temps que no escrivia aquí, bueno, fa un parell de dies sí que vaig escriure, o va ser ahir?, però el cas és que hi ha coses que te’n recordes i coses que no, i ara no sé d’on ve això, vull dir, sé que parlava dels improvisats però no sé per on havia tirat, la veritat, ah sí, era per allò dels records, que ahir mateix, em penso que va ser ahir, llegia no sé on que era molt important reconstruir la història a partir dels records personals, i tant que és important, però sempre que tinguis un esquelet previ de coses segures, una estructura sòlida prèvia, perquè si no amb records personals pots tenir una macedònia immenjable, vull dir, que no s’aguanti per enlloc, perquè de vegades entre uns quants recordem les mateixes coses de manera tan diversa que en realitat sembla que hàgim viscut en èpoques diferents i en llocs diferents, i mira quin “en lloc” que m’ha sortit ara, que hi ha uns “en lloc” que signifiquen una cosa, uns altres que en volen dir una altra (en comptes) i després hi ha enlloc, que vol dir una cosa lleugerament diferent, perquè de vegades és positiu i de vegades és negatiu, segons com formulis la frase, i és que la llengua és una cosa meravellosa, i que digui això no és normal, encara que sigui veritat, perquè quan estàs en plena digestió de còctel no és gaire habitual que et surtin afirmacions diguem-ne eufòriques, o gaire optimistes en general, sinó que és d’aquells còctels que més aviat causen tristesa, o almenys aquella cosa mig-mig que ara no recordo com es diu, sí, melangia, això, hi ha còctels que provoquen això.

I la veritat és que estic cansat de debò de teclejar tanta estona seguida perquè us prometo que aquest improvisat ha sigut rapidíssim, sense parar ni un segons, i ja no puc més, esperem que hagi servit d’alguna cosa, a veure o, com diu un amic meu, mem.