Improvisat 343

Àpala, tornem-hi, sóc jo i estic adormit. O m’he adormit, més exactament, perquè suposo que si estigués adormit no podria escriure ni fer res suposadament voluntari. Anava a escriure racional, però he parat a temps, perquè ja sé que aquests escrits no sóc racionals. La veritat és que no sé si una persona adormida pot fer coses, vull dir, no sé fins a quin punt adormit vol dir que dorm. Però ara no ho miraré al diccionari, esclar, perquè llavors ja no seria un improvisat, seria una altra cosa.

Suposo que en aquests improvisats ja he dit i redit mil vegades les mateixes coses, perquè per a tant no dona el meu caparró. I fixeu-vos que he escrit dona i no dóna, perquè ja m’hi estic acostumant, i és que al final t’acostumes a tot. Ara, reconec que el dona i el soc són els més difícils, perquè ja tens els dits acostumats a anar a la banda dreta del teclat i buscar l’accent abans de posar la vocal.

No m’està sortint aquest improvisat, i és perquè estic molt adormit, o endormiscat, o superat per la son o com s’hagi de dir, el cas és que no me’n surto, vull dir, no sé què dir, m’aturo massa i em surt una cosa massa trellada, quan escric massa trellat vull dir que soc massa jo, o sigui, que rumio massa, i això és incompatible amb els improvisats. Els improvisats, tal com ho van establir els nostres fundadors, han de ser textos més aviat caòtics, si tenen massa trellat vol dir que no s’han improvisat, que rumies massa, i això és el que m’està passant, sí, escric ràpid, això és veritat, però tot és massa... ara no sé com s’ha de dir, que escric massa com si fos per publicar-ho, i no, amics, no pensava publicar-ho, és per als improvisats, que sí, és veritat, es publiquen, però es publiquen d’aquella manera, això és com les postveritats, que dius una trola però amagada de veritat, o més ben dit, has dit una trola i després fas veure que el que volies dir era el contrari, o ho maquilles perquè quedi com si no ho haguessis dit, ara no sé si la postveritat és exactament això, perquè se n’han escrit llibres i no n’he llegit cap, ni els penso llegir, ja tinc prou teories al cap per afegir-ne de noves, de noves, suposant que siguin noves, que això s’hauria de veure, hi tantes coses que s’haurien de veure, t’ho diuen sovint, sobretot la gent que viatja, això s’ha de veure, allò s’ha de veure, i a mi cada vegada em fa més mandra viatjar, de debò, i més si és per veure coses, si fos per veure persones encara, i de vegades ho faig, un pim-pam i ja hi ets, i sempre se’m fa curt, però és per veure gent, no per veure coses, i el que em supera és lo dels avions, no per l’avió, anar amb l’avió m’encanta, però tot el trasbals que suposa poder pujar a l’avió, i ara els trens els fan iguals, abans arribaves a l’estació, compraves el bitllet i pujaves al tren quan en passava un, i ja estava, ara no, ara has de fer un munt de coses, i l’altre dia que volia pagar amb targeta en una màquina de bitllets, doncs no me la volia, i llavors què fas, estàs perdut, perquè demanava l’import exacte o targeta, i la targeta no, que anés al banc a veure què passava, i no passava res, perquè després vaig pagar un te i una cervesa, que la cervesa no era per a mi eh?, i al final vaig anar a buscar canvis i vaig perdre dos trens però vaig poder superar l’obstacle, però a mi una cosa d’aquestes em deixa esgotat com a mínim per a la resta del dia, i llavors si vas a veure una persona què fas, mira, li dius, estic esgotat, no puc fer visita, deixem-ho córrer, perquè a més jo soc una d’aquelles persones que sí que té mòbil i en aquest cas hauria anat bé, però jo el meu no el portava al damunt, i a més resulta que no tenia el número de l’altra persona, i després vam aclarir que era impossible que el tingués perquè l’havia canviat o no sé què havia fet, però sigui com sigui jo no portava el mòbil perquè allò no era cap trajecte d’aventura, se suposava que no havia de passar res, i llavors ja no el porto, o no, sí que el portava!, ara me’n recordo, i vaig trucar i no contestava, però és que això de trucar quan estic nerviós perquè alguna cosa no està funcionant com hauria de funcionar, en aquest cas la màquina dels bitllets, i els trens que estava perdent, i encara sort que en passen sovint, em poso molt nerviós, com deia, i llavors quan engego el mòbil, perquè el tinc apagat, no encerto el número de la contrasenya que li haig de posar i en comptes del número del mòbil en teclejo un altre, que deu ser el del banc, vull dir, el de la targeta del banc, que aquesta és una altra, la dificultat que tinc per fer servir la targeta del banc, són coses molt difícils de fer servir, has de tenir al cap un munt de coses per fer-ho bé, perquè llavors et pregunten si vols còpia i jo no sé de quina còpia em parlen, i de vegades no et diuen res i de vegades et diuen que teclegis el número secret i llavors jo teclejo el del mòbil perquè estic nerviós, i llavors la targeta es bloqueja, que és el que sol passar. Total, és un drama.

Improvisat 342

Ei, que ja quasi ni me’n recordava. Per què he escrit quasi i no gairebé, que seria el més natural d’un catalanoparlant? Perquè el que m’ha vingut al teclat ha sigut casi, i encara sort que he pogut rectificar en dècimes de segon i no deixar-me caure en el pendent bla bla bla.

Som policies de nosaltres mateixos. En la llengua, vull dir. I està bé que sigui així una mica, perquè si no escriuríem i sobretot parlaríem fatal. O no parlaríem, perquè no en sabem prou. L’altre dia vaig dir en una reunió: sembla mentida quines errades tan grosses cometem o comet la gent quan escriu en català, això en castellà no passa tant. I anava a dir que era cosa de la diglòssia, però de seguida hi va haver persones que em van rebatre la idea que en castellà no passava. I tant si passa, diuen, en castellà s’escriu fatal.

Bé, no és el meu cas, deu ser pel bagatge que porto al damunt d’anys i panys, i encara dura, de lectures en espanyol, no prou compensades amb les catalanes, sempre escasses, que se’m fa sempre més difícil trobar la paraula exacta... bé, sempre sempre no, que ara cada cop més em passa que no recordo com es diu una cosa en espanyol. Però són moments excepcionals, em passa molt més al contrari.

La diglòssia, i és impossible que afini això que estic escrivint si el tema és la diglòssia. Encara més, és impossible que l’improvisat serveixi per eixorivir-me ni una mica si el tema és la diglòssia o, en general, qualsevol tema d’aquests que requereix una mica de precisió quan parles. O sigui, no em serveix de res, cosa òbvia. Llavors, per què escric?, per què continuo teclejant? Perquè voldria perdre de vista aquest tema de què parlàvem i parlar de no res, deixar-me anar i deixar que els dits vagin cap aquí i cap allà, i llavors pot ser que els ulls s’acabin d’obrir i el cap es desemboiri una mica i sigui més fàcil un cop acabat l’exercici que el Peric pugui fer alguna cosa de profit aquest matí, o més ben dit, el que queda de matí, que ja no és gaire.

Però no se m’acut gaire res, estic sec, ha marxat l’altra qüestió, gràcies a Déu, i ara penso que em vaig inventar una manera de dir gràcies a Déu que no era tan explícita, era, és veritat, gradeu. Gradeu, gradeu. La Pepeta ja es troba més bé avui, gradeu. Mira, diu un, ha sortit el sol després de cinc dies ennuvolats. Gradeu, diu l’altre. I així. És que veig que gràcies a Déu ja no ho diu gairebé ningú i dir per sort o afortunadament em sembla molt poc, diguem-ne, col•loquial, autèntic, en canvi gràcies a Déu, aglutinat o no, ho trobo autèntic. Direu: és antic. No ho sé, potser és antic, però sents gràcies a Déu i de seguida t’imagines una cara, una figura humana, algú que t’ho diu, cosa que no passa amb per sort o afortunadament. Em sembla, vaja. Sóc un home antic, potser? Sí, ja pot ser. Potser i pot ser, suposo que ja us hi heu fixat, la gent no es fixa en aquestes coses, en com són de boniques, com la diferència entre un perquè i un per què. Quina llàstima. I en canvi són coses molt importants, defineixen trets essencials de la llengua, et diuen com has d’escriure exactament això que dius perquè s’entengui. I en això tothom hi està d’acord, i en canvi en salvar un gràcies a Déu, o un gradeu, no hi ha manera, com si fos una cosa optativa, que sí, que és optatiu, que no és essencial, no és estructural, però és important, és expressivitat, és com el deunidó, que ara ens diuen que s’ha d’escriure Déu-n’hi-do, o déu-n’hi-do, és a dir, que encara haurem d’esperar vint anys més, quan ja semblava que estàvem a punt d’arribar al deunidó.

Uf, deunidó com m’he embalat. I ara direu i per què has escrit deunidó si t’han dit que no s’escriu així? Doncs perquè aquí escric com em dona la gana, només faltaria, vostè qui s’ha cregut que és, eh, eh, es pensa que és el xèrif, doncs no, aquí no hi ha xèrifs, jo escric com em passa pel... deixem-ho que encara prendríem mal.