Improvisats 245

A veure si m’animo amb això, que avui a banda de l’adormimenta —bé, no és avui, ja fa dies, o setmanes, o no sé quant que pugen i baixen— hi ha nàusees, i entre una cosa i l’altra no és fàcil pencar. Un dia vaig dir aquí que els meus còctels em provocaven els efectes normals de les borratxeres tret de les ressaques, o sigui, que eren molt avantatjosos respecte a altres còctels —però la meva fórmula és secreta com la de la cocacola—, però va passant el temps i veig que sí que hi ha nàusees i que no se’n van, vull dir que no m’hi acostumo. I això de les nàusees a mi em costa bastant de portar, encara que no acabis fent... em fi, descanviant la pesseta, per entendre’ns, i llavors si no aconseguim una fórmula del còctel que estalviï la nàusea —La nàusea, quin títol més literari, un dia l’agafaré per a una de les meves noveŀles— doncs m’hauré d’aguantar, perquè el còctel el necessito, hi estic enganxat. A veure si millorem la fórmula.

Però no pensava parlar de nàusees ni de vomiteres ni de noveŀles ni de còctels, avui. Volia parlar de la multa.

Us ho explico. Uns veïns amb els quals ens avenim —veïns ben avinguts, això s’hauria d’analitzar etimològicament— se’n van anar de vacances i diumenge em van demanar que anés a pagar una multa. Una multa d’aparcament. S’havien descuidat la denúncia aquí i et demanen que entris a casa seva —sempre ens deixem les claus mútuament quan marxem, fixa’t si hi ha confi—, agafis el paper, paguis i ja t’ho tornaran.

Però, alto. Si això ho fas per banc queda el teu nom lligat a l’altre, no sé de quina manera ni per a què es pot utilitzar, però aquests lligams, tot i que m’estimo molt els veïns, no m’interessen. O sigui que a través del teu compte no, i això anuŀla l’opció de pagar per telèfon o per internet. Per sort, perquè jo sóc dels que es resistirà fins a l’últim dia a fer operacions per internet o per telèfon. Si ja em costa dir quatre paraules seguides per telèfon, imagineu-vos haver de dir un número sencer de compte, amb el seu número de control i tot. No, incapaç.

I llavors què he fet. Doncs després de pensar-m’ho molt i molt he pres una decisió.

És fàcil. Vas al banc, pagues, et segellen el paper i s’ha acabat. Com si fossin el mateix multat. Dit de passada, la multa, pel que m’ha explicat el veí —és el seu cotxe—, era totalment injusta. Vés a saber. Jo, per sort, no tinc cotxe. Sigui com sigui, era d’aparcament i, pel que sé de multes, barateta, o sigui gaire greu no era.

I ja no tinc res més per explicar. I a més això era tan poc emocionant que no ha servit de gaire res. Desde luegu, per treure’m la son —ni la de les orelles ni, sobretot, la dels ulls, que és la que ara com ara m’interessa— no m’ha servit.

I llavors no sé què més puc fer. Esclar, avui hauré de fer factures, però això tampoc serà una gran descàrrega d’adrenalina, com si diguéssim. Les factures meves, últimament, no són gaire emocionants. Ara veig que com més a poc a poc escric més comes poso a tot arreu. En aquesta frase anterior he estat a punt de posar-ne dues més. I en aquesta última, una. I ara l’hi he posat però és que crec que aquí sí que hi feia falta, com ara. És divertit, anar descrivint els punts de puntuació a mesura que els escrius. Pot ser un altre tipus d’improvisat. A veure si me’n recordo. No me’n recordaré segur, no sé per què ho dic, últimament no m’enrecordo de quasi res.

Quasi, acabo d’escriure, abans se m’ha escapat comentar un desde luego que jo crec que no havia dit mai de la vida quan parlava català diguem-ne de les cavernes, o sigui, abans d’estudiar-lo. Què deia? Tampoc deia “no cal dir-ho”, esclar. Suposo que devia dir per suposat. I amb això ja tiràvem. Però és que després he trobat gent de la meva edat o poc més joves o poc més grans que continuen parlant català coŀloquial de les cavernes i no només diuen desde luego i casi sinó també “en ves de” i bucadillu i coses així. Amb tota la bona fe del món. Se’ls escapa, no és que no sàpiguen dir entrepà, ja ho saben dir, però quan parlen estripat se’ls escapa el que havien dit quan eren joves.

M’he animat una mica més però no gaire. No sé què podré fer ara, perquè en cinc minuts em fa l’efecte que tornaré a estar superclapat.

Improvisat 244

Doncs per fora es nota que hi ha davallada d’activitat —quan tanquen les escoles tanquen moltes coses, i això podria ser una dita però no ho és, almenys no era la meva intenció. Però per dins els follets encarregats de distribuir còctels per les diverses taules de què es compon el meu cos, i especialment la taula principal, que és —o que era— el cervell, no paren. Dic que era el cervell perquè potser ara la taula principal del meu cos és el fetge, amb tant de còctel. Acabaré amb cirrosi.

Doncs no paren i això vol dir que m’adormo. I atenció, males notícies. Perquè vaig de prendre un dels elements dels còctels que deien que tenia més propietats dormitives, o adormidores, i m’estranya que no m’assenyali dormitives el word, però no me l’assenyala, senyal, i m’encanta la redundància, que deuen ser sinònimes les dues paraules. O una de les dues vol dir una cosa que potser és una altra cosa que no té res a veure amb això que estem parlant. Vés a saber. I crec que “vés a saber” deu ser una de les expressions que utilitzo més aquí, perquè fins i tot jo la tinc avorrit, o avorrida —avorrida, avorrida, que no sóc jo qui avorreix, sinó ella, l’expressió. Una altra és “venir al cap”, ja la tinc detectada. I una altra “adormir-se”, però aquesta sí que no la podré canviar per res. Clapar-se, bueno. També la faig servir bastant.

Ahir a la nit em van dir com de passada que havia guanyat el Rossi i encara no ho he comprovat. A la pròxima adormimenta o clapada aniré a mirar-ho. Abans m’entusiasmaven les motos o més aviat m’entusiasmava el Valentino, però des que va deixar de guanyar ja no m’agrada gaire. Sóc com una criatura. El Lorenzo no em diu re, ni el Pedrosa, i el Marc no m’acaba d’enganxar, tot i que més que els altres sí, sens dubte —tret del Rossi. No sé què té el Rossi. En va enganxar des del començament, quan corria a 125. I això fa gairebé vint anys. Va ser l’any 96. Ho recordo bé perquè és quan vam canviar de casa.

Jo m’imagino que molta gent li deu passar igual, que compta les èpoques de la seva vida per cases. De manera que comprar-se una casa i estar-s’hi tota la vida no és pràctic, perquè deixes de tenir punts de referència temporals. I a part hi ha la hipoteca. Ho he canviat, però d’entrada m’ha sortit “jipoteca”. Són uns altres follets. Tenim per dins tot de follets diferents, que treballen i no fan vacances de Setmana Santa, o de primavera, com diuen ara els més progres, o els que es pensen que ser progre és no dir ni Nadal ni Setmana Santa. Després vés a saber el que fan amb la resta, però almenys això ho tenen clar. Per sort, són minoria. Els progres de pega d’aquesta mena. Perquè de follets, són majoria. Almenys dins del meu cos. I no paren. Potser els hauria d’animar: aivó, aivó, a casa a descansar, tra-lí-laró. Però llavors es ficaran a casa i no em deixaran dormir a casa? Vés a saber. Una altra vegada “vés a saber”.

No sé des de quan no escric aquí, almenys des de divendres, esclar, però també podria ser una setmana. Però no, em fa l’efecte que últimament he vingut molt. És estrany, tracto aquest espai com si fos un quarto de confidències i no és així, faig moltes més confidències fora que dins d’aquestes quatre... angles, angles de paper, de paper virtual, perquè el que el word t’ensenya, i ja és curiós, és una mena de full de paper. Creieu que s’acabarà el paper? Jo no, ni de bon tros. Vull dir, no sols el paper, sinó el paper com a suport de continguts escrits, llibres, premsa, revistes. Hauria de sortir una cosa molt diferent de les que han sortit fins ara —no una simple “evolució”, sinó una cosa diferent— per substituir el paper. El digital que coneixem ara substituirà alguns llibres, alguns diaris, algunes revistes, sens dubte —ja hi som, ja els substitueix, jo gairebé no llegeixo diaris de paper, si no és el cap de setmana, però en el meu cas és perquè m’adormo igual davant el paper que davant la pantalla i tant per tant em surt més econòmic no comprar paper, si ja tinc pantalla per adormir-m’hi. Però ara parlava en sèrio.

En sèrio encara no es pot dir. I potser és millor així. És la típica expressió diglòtica. Aquesta me l’acaba d’inventar —diglòtica.

Me’n vaig, que ja toca.

improvisat 243

Ja se’m tancaven els ulls, tan aviat, i això que avui tinc tema amb el qual em puc indignar i, per tant, despertar. Però si em poso a treballar no em puc indignar, m’haig de concentrar en el que faig, i llavors m’adormo. Aquesta deu ser una de les apories de Zenó —ara no sé si es deia així, vull dir el d’Aquiŀles i la tortuga—, no sé si la recollia.

Bé, doncs indignem-nos. He rebut carta del síndic. Diu que la meva última denúncia —quan no em clapo i no prenc còctels, em dedico a anar per la vida denunciant— no la pot sinó arxivar perquè els empleats del metro asseguren que li van demanar a aquell pobre home, evidentment nouvingut, ara no recordo quina pinta tenia, deu estar tancat en un d’aquells guantánamos que tenim per aquí, que li van demanar documentació personal perquè viatjava amb un títol de transport que requereix documentació personal. Ui, i tant, estem cansats de veure com els revisors demanen la documentació personal als vellets que van amb la T4, tot el dia els demanen la documentació, a veure, vostè porta una T4, això no em demostrares, ensenyi’m la seva documentació. No paren. De fet, els revisors de metro —i parlo en masculí perquè eren dos paios, si no ho recordo malament, ara ho hauria de repassar a l’article que vaig escriure per al bloc normal— triguen un parell o tres d’estacions a recórrer cada vagó perquè a cada persona que no va amb T10 li demanen la documentació.

I és per això, que van actuar amb tota correcció. Per aquest motiu quan jo els vaig dir que eren uns racistes i la resta de la gent del metro mirava cap a una altra banda en comptes d’explicar-me això, que aquell senyor s’havia d’identificar, o en comptes de retenir-me a mi per no sé què contra l’autoritat —perquè segur que vaig fer o dir no sé què contra l’autoritat— no em van dir res i es van limitar a envoltar entre tres aquell senyor i treure’l del metro a la següent parada.

És increïble com poden ser tan cínics. I com pot ser el senyor síndic, amb la seva història, ser tan crèdul i tan covard. Perquè el síndic, té la documentació d’aquell senyor? Sap quina targeta de transport va validar? Sap quina pinta tenia? No, no sap res d’això, però prefereix creure’s l’autoritat, o sigui, l’autoritat, aquells paios, que han dit el que els ha donat la gana per treure’s les puces del damunt, i tira endavant. Quin país.

Per mi, només hi ha una prova difícil de superar per aquest personal: que aportis gravacions, àudios i sobretot vídeos.

I ara, just aquests dies tenim una altra mostra del racisme subjacent. Se’ns diu i se’ns repeteix que el que se suposa que ha fet el presumpte suïcida de l’avió és inesperat i imprevisible i el que se’ns està transmetent és que dient-se Andreas No-sé-què no hi ha cap motiu per fer això. Una altra cosa seria si es digués Ahmed.

És com aquell acudit antijueu de tota la vida, d’un boig que es carrega mil jueus i un dentista. I la gent pregunta: i el dentista per què?

Ostres, en quina societat som.

Ara em costarà tornar a concentrar-me. Quan m’indigno, m’indigno.

Improvisat 242

Ara hi veig doble, de manera que encara que no estic especialment adormit —de seguida us explicaré per què— sí que vinc aquí, perquè diuen les regles que veient-hi doble també pots fer improvisats, o més val que facis improvisats, perquè igualment pots facturar, cosa que s’hauria de veure com aniria si continués treballant.

Que per què estic mig despert? Perquè he acabat una feina que ara mateix ho he mirat i he vist que era per demà. Normalment no ho miro, però en aquest cas m’ha semblat que havia anat excepcionalment ràpid i m’he animat a mirar el termini per si de cas aquesta vegada el complia... I era per a demà!! Ara buscaré per tot el despatx medalles i copes, que n’hi ha a dojo, i passaré la resta del matí fent-me actes de lliurament de premis... Quin crac. Torna el SuperPeric!

Bé, no l’he acabat, falta el repàs, però esperava acabar aquesta part primera de desbrossar la zona selvàtica del document demà, i llavors acabar-ho de repassar dilluns o dimarts, perquè, total, si era per a demà i l’envio, posem, a les cinc de la tarda, què faran un divendres a aquesta hora amb la meva feina? O sigui, que divendres és com dilluns, i qui diu dilluns diu dimarts, perquè tampoc ve de 24 hores. I vet aquí el SuperPeric fent arguments que tota la vida ha odiat quan algú els ha plantejat. Cosas veredes.

I què més. Que avui dino amb... no, no ho diguis, aquestes coses val més no dir-les, ni les inicials. Bé, puc dir X, X i X. No són la troica europea, són una altra cosa.

No sé per què han de manar tant, aquesta troica. La veritat és que de tot això no hi entenc gens. Llegeixo coses i em quedo igual. Sé que Grècia s’ha plantat davant aquesta gent, però tampoc sé per què aquesta gent ha de parlar en nom de bancs i altres creditors. Perquè és això, no? Fan d’intermediaris dels bancs, si no m’equivoco. I llavors per una part està bé, perquè els bancs en general tiren pel mig i desnonen la gent i per tant poden enviar qui sigui, els és igual, a fer punyetes, no ja qui és responsable de tal compromís, sinó qui va avalar aquell compromís, i la mare que els va matricular —a la gent del banc, no a la gent que va signar, que molts cops ho va fer amb promeses... bé, ara estic parlant de vivendes i la cosa dels països i de la troica deu ser una mica més complicada, perquè de les coses que llegeixo no entenc gaire res. Del que fa exactament la troica aquesta, vaja.

Però la política és tan trista. Més ben dit, la política no, tanta gent que fa política —no tothom— i la manera com es fa política, i la manera de pujar dins els partits, i la poca altura inteŀlectual del personal que ocupa escons —en general, hi ha excepcions— i la poca altura... deixem-ho així.

Aquest improvisat està anant més lent del compte, de manera que faré alguna altra cosa.

Improvisat 241

Molt sovint estic tan adormit que fins i tot em fa mandra començar un improvisat, ho confesso. Com ara ara. “Com ara, ara” no em digueu que no és bonic, i a més ens podríem carregar la coma, perquè de fet no la pronunciem i si la hi posem, i ara m’ha sortit la vena purista, vull dir si l’hi posem és més per la repetició d’ara que per altra cosa. Perquè si diem com ara tu no hi posem pas la coma. I tot això sense cometes no sé si s’entendrà, però si em fa mandra començar l’improvisat imagineu-vos la mandra que em fa fer improvisats i mirar de ser curós en l’ortotipografia.

A més, fer improvisats i ser molt molt curós és incompatible amb la finalitat que busquem.

Que curiós, cada dia moren milers de persones en accidents de cotxes i altres i com ens impressiona un accident com aquest de l’avió. Esclar, són 150 persones de cop. I a més, un munt d’estona caient, caient, quina angúnia, em poso al costat d’una de les persones que hi anaven, l’agafo de la mà, quin patir, què passa?, quin perill hi ha, per què baixem tant i sobretot tan de pressa, per què no ens diuen res? Quins últims minuts terribles. Vuits minuts, deien ahir, són molt llargs, i vas veient el terra com s’acosta, les muntanyes, i penses que deu ser un aterratge d’emergència, i per què no ens diuen res, i dius que deu ser perquè no has estat mai en un aterratge d’emergència i potser ja és això, que no diuen res per no espantar el personal, però si veiessin com d’espantats estem per aquí, cada cop més a prop, ara hem fregat aquesta punta, ara sembla que ens fiquem per aquesta vall, vol aterrar aquí?, impossible!, pluf, no sé si és molt ràpid el moment del xoc, uns segons segur que sí, o unes dècimes de segon, i unes dècimes de segon duren prou.

Terrible.

Llavors, havent sortit l’avió de Barcelona, et comences a demanar si coneixes algú que t’hagi dit últimament que havia d’anar a Alemanya, o algú de la seva família, o persones conegudes, de la feina, o que hagis llegit al diari, no et sona ningú. Però molt sovint acaba sortint gent que d’una manera indirecta et sona, no perquè siguin famosos, sinó perquè n’has sentit a parlar, perquè havien estudiat a no sé on, perquè els seus pares no sé què, perquè algú et va dir fa poc que... I això impressió més. I llavors recordes J, que es dedica a això i que hi vas parlar només fa uns dies, i et ve al cap com una premonició, però no, no li ha passat res.

Les premonicions són també terribles.

I em vaig enfadar amb un paio, em penso que era un empresari però ni m’hi vaig fixar, que escrivia ahir mateix al diari, em penso que era El Periódico, que ell continuaria anant amb avió. Home, esclar, i tothom o gairebé tothom, però calia escriure-ho tan de pressa, amb els cossos dels morts que encara treien fum? Quina poca sensibilitat. Penso, vaja.

Vaig rectificar a temps l’embolic en què m’havia ficat amb T. Sort. Crec que al final vaig encertar. La llàstima va ser que tanta dedicació a S —i de S—, que l’havia de substituir —que havia de substituir T, jo ja m’entenc— va parar en res, per les presses de X. Bé, això va així, no s’entén ni un borrall, però m’ha sortit així, i no sé per què parlo aquí d’aquest tema, però m’ha sortit, i si m’ha sortit és que tenia ganes de sortir. D’eixir, més ben dit, aquí estic d’acord amb els valencians —i les valencianes— que hi va més bé eixir.

I amb tot plegat acabo de saltar la pàgina o sigui que adéu-siau. I, com escriu sempre P, aDéu a les víctimes. O un bon cel, que deia la mare. Tant de bo hi hagi cel per a tota aquella gent i per a tothom que el vulgui, que suposo que a l’hora de la veritat serà la majoria. Doncs per a la majoria.

Improvisat 240

No sé si fa dies que no vinc aquí, em fa l’efecte que sí però últimament tinc distorsionat el sentit del temps. Vull dir, que de vegades passa de pressa i de vegades massa a poc a poc. Sí que sé que avui és dimarts, que sóc al despatx i que d’aquí una hora aprox. plego. Però a hores d’ara sé poques coses més. Per això sóc aquí, a veure si m’aclareixo.

El problema era el de sempre: un full tot ple de lletres que se suposa que no estan prou ben ordenades i que llavors jo he d’endreçar bé, posar cada cosa al seu lloc, de manera que qui vingui darrere meu a llegir allò ho pugui entendre més bé. Anava a dir “a la primera” però m’he frenat, perquè de vegades corregeixes coses que no s’entendran mai a la primera, ni a la segona, ni potser s’entendran mai dels mais, però si qui ho ha escrit ho vol així jo no hi puc fer res, no em puc posar en lloc seu, més ben dit, molts cops intento posar-me en lloc de qui escriu —o diu, perquè de vegades també corregeixo coses dites— per saber què ha volgut dir. I de vegades hi ha eurekas o eureques, no sé com s’ha d’escriure, i de vegades no me’n surto. I llavors l’hi dius, però l’hi dius si és poques vegades, si veus que tot va pel mateix pendent no hi pots fer res.

Bé, el que deia és que en aquestes situacions si no tens les neurones ben despertes no fas res de profit. Gastes hores davant una pantalla i prou, i saps positivament que allò ho hauràs de mirar en algun altre moment més favorable.

Gastes hores, he escrit, i m’ha recordat que gastar era un verb que abans es feia servir molt més que ara. Abans es gastava en lloc de fer servir o de tenir o de... però ara no em vénen al cap exemples, per descomptat, sí, gastar roba, gastar sabates, gastar mal humor... tot això. Ara tenim altres gustos pel que fa a la tria de verbs que utilitzem... Però no sé el que dic, de debò, estic completament anat. No sé si anat es diu. Però anat, amb el cap a passeig, mirant el teclat i mirant d’escriure coses per sobreviure i alhora preguntant-me per a què serveix tot això.

Ara fa una estona m’han explicat o recordat una història trista de debò, i suposo que això també contribueix a apagar-se, a apagar neurones, a desconnectar. Vols desconnectar, encara que no vulguis, algun mecanisme del cervell diu que vol desconnectar i desconnecta sense demanar permís.

Em penso que estic escrivint unes coses molt rares.

No sé si està estudiada la relació entre tristor i son. Seria interessant saber com funciona.

Ara fa una estona E ha preguntat en públic per la relació entre safareig i xafardejar. Diu que Coromines les relacionava, i E n’està bastant convençut. Sí que sembla possible, però vés a saber. Com es demostra una cosa com aquesta si ni Coromines va poder demostrar-la de manera prou contundent. Suposo, vaja, que no ho va demostrar prou, si E demana més dades.

I no sé què més dir, la veritat. Avui això és bastant desastrós. Tot plegat.

Improvisat 239

No puc estar descontent perquè he arribat fins aquí. M’ha costat Déu i ajuda, però deunidó. Ahir vaig descobrir que aquest pobre home que han condemnat a no sé on, no sé si França o on, un home que havia fet una broma sobre els atemptats de París, la matança del Charlie Hebdo, ara no recordo els detalls, doncs aquest home —i ja deixo els detalls, no sé qui té raó, no m’hi fico, sí que hi ha coses que es poden fer bromes i coses que no se’n poden fer, i en això hi estic d’acord, però la ratlla és molt fina i jo en això sóc més aviat conservador, és a dir, de no arribar a la ratlla, de no jugar amb el que pot ferir la gent. I dic que sóc conservador en això i, esclar, ja es nota, sóc conservador en altres coses. Però mira, suposo que també per altres bandes sóc més agosarat. O no, no ho sé, sóc més aviat dolent jutjant-me, i això, adonar-me d’això, que no sé ni com sóc ni tal, m’ajuda a pensar que val la pena no jutjar ningú ni sobretot no posar etiquetes. I aquí no sé si hi he escrit masses no i ni. Ja està fet i suposo que s’entén.

El que deia és que aquest que feia bromes es diu Deunidó però en francès. Crec que es diu Dieudonné, no sé si ho he escrit bé, però quan ho vaig llegir fa unes setmanes ja vaig pensar, mira, és com el nostre, si fa no fa. Bé, en el seu cas deu ser Déu va donar, però no s’aparta tant de deunidó. A veure si algú s’anima a posar al seu fill de nom Deunidó, seria un nom ben bonic.

Els jueus ja ho feien, de posar noms fent referència a trets físics de les persones però sobretot fent referència a les circumstàncies del naixement. Ara no me’n recordaré de cap, esclar, només que Josep em penso que vol dir Déu afegeix, i Jesús, Déu ens visita, o una cosa similar. I si no és això, serveix com a exemple. Me’n n’hauria de saber més però aquestes coses s’obliden. Bé, quan escric els tuits de les històries de la Bíblia, que n’hi ha d’apassionants, vaig trobant coses d’aquestes i això, però així com les veig em fugen.

Parlant d’això, és curiós que encara no he trobat ni un sol compte de Twitter, en cap idioma (dels que puc reconèixer) que expliqui històries de la Bíblia, que com deia n’hi ha de molt interessants, que es llegeixen com una noveŀla o com relats curts, per exemple, la història dels fills de Jacob —eren dotze homes i una noia, Dina, o almenys el relat només ens parla de Dina, que un dia la violen els d’un poble veí i els germans, ara no recordo si tots o alguns d’ells, almenys el gran segur, van al poble i es carreguen tota aquella gent, culpables, còmplices i alguns que passaven per allà. I després se’n va tota la família, esclar, no volen quedar-se per allà. Però ara que hi penso hi ha més germanes, que no les esmenten segurament perquè passen més desapercebudes que la pobra Dina, que jo crec que l’esmenten només per aquest trist afer. Però hi ha després un fill dels petits, que el seu pare havia tingut amb la seva primera dona que durant anys no li havia donat fills, de manera que ell s’anava ajuntant amb altres dones —la germana de la seva dona, les esclaves de totes dues— per tenir fills, i al final és la dona primera qui aconsegueix tenir-ne dos, però quan té el segon, Benjamí, que és l’ultim dels dotze, ella mor. I així podria continuar. No em digueu que no és interessant. Doncs deia que buscava comptes de Twitter que expliquessin de mica en mica aquesta història i no n’hi ha, només n’hi ha que tenen una coŀlecció de màximes i ensenyaments de la Bíblia i els van repetint, però que expliquin històries no n’hi ha, us ho prometo, jo no n’he trobat, només n’hi ha un en català, que és el meu. Ni en anglès, ni en alemany, ni en portuguès, ni italià, ni francès...

Bé, ja està bé de posar-se medalles. A veure, això sortia, ja ho veig, del nom del francès, que potser no és francès, potser és d’un altre país, potser algerià?, però el nom és francès, Dieudonné, és bonic.

A veure qui són els primers pares que posen al seu fill Deunidó. A veure si hi ha prou bemolls.

Apa, quina catequesi, avui. Encara em queda una estona de feian.

Improvisat 238

Ara no sé si és que se’m tanquen els ulls o que hi veig doble, que és una altra de les distraccions que solc tenir per acompanyar com cal la feina.
Solc. Fins fa poc em costava escriure aquesta paraula, primera persona, perquè s’utilitza poc i se sent menys, però és bonica. El substantiu és més conegut. Cap relació entre soler i solc substantiu? Ho dubto. Hi ha més verbs que facin la primera persona del present amb -lc? N’hi deu haver, però ara no se m’acudeixen, només se m’acut la variant valenciana vullc, que és ben bonica, i tant.
En general, em penso que ho vaig dir un dia i no fa gaire, m’agrada més la manera valenciana de conjugar els verbs que la nostra. La nostra està mal dit, vull dir la meva, la del meu redol, o rodalia.
I ara què més. Això de veure-hi doble. Si no fos perquè impedeix treballar, distreu —distrau, com diuen a les illes, i suposo que en més llocs—, impedeix fixar la vista. Pots fer un improvisat, però confiant bastant que saps on són les tecles. Quan és problemàtic és quan la visió doble va acompanyada de tremolors. Perquè llavors l’esguerres massa, has de fer moltes marxes enrere, i llavors l’improvisat et pot servir per distreure’t o distraure’t una estona, però no per desvetllar-te.
Ara fa una estona han trucat a la porta i era un venedor de calendaris. Em deia que venia cada any i que ja em coneixia. Se’l veia bona persona i no l’he contradit —altres anys jo no era a casa a aquestes hores, era al despatx. És clar, ara sóc a casa, quan escrius improvisats si hi ha algú que els llegeix no sap si escrius des de casa o des del despatx o des de la panxa del bou on no hi neva ni plou. Es notava que passava vergonya oferint calendaris —ni me l’he mirat, però es veia ratllat— el mes de març. Al final li ho he dit. M’ha reconegut que sí, que passava vergonya. Aquesta sinceritat, i alguna altra cosa que m’ha explicat el bon home, m’han desarmat i al final li he comprat un calendari. Sense quedar-me’l, li he dit que li podia servir per a una altra visita o per regalar-lo a algú que li pogués fer iŀlusió. Ha insistit però al final se l’ha quedat. El problema és que ara s’apuntarà el pis i tot això i l’any que ve tornarà amb noves dades personalitzades sobre el pis, no hi havia pensat. En fi, què hi farem. Haurà de batallar més, l’any que ve. Però ara estic com la mare de la protagonista de la noveŀla aquella de l’I que m’agrada tant —la noveŀla—, que no pot disfrutar del moment perquè ja pensa en la pròxima dificultat.
Disfrutar encara m’ho assenyala el word i suposo que la cosa durarà, justament perquè ho han demanat aquesta colla al llibre aquest que acaba de sortir, que alguns ja qualifiquen com un nou barco fantasma. Em penso que és inevitable que hi hagi barcos fantasma, o fantasmes, no, fantasma, ara no ho sé, què li va més bé, de les dues maneres s’entén però amb el fantasma en plural potser s’entén més bé que els fantasmes fa d’adjectiu, perquè fa d’adjectiu, no?, encara que no ho sigui. Ja m’he enredat.
Deia que n’hi ha prou que una colla d’agosarats demani coses com disfrutar perquè disfrutar es converteixi en un tabú. No anem bé. O no ‘nem bé, que aquí de vegades escric com parlo i parlant molts diríem això, no ‘nem bé. Veus? Un cas com coneixe’ls. No hi estic d’acord, amb coneixe’ls. Estic d’acord a escriure-ho així en un escrit coma quest, que és de conya marinera i és pura parleria, però no estic d’acord que es vulgui d’alguna manera sacralitzar o fixar o com es digui per escrit, perquè llavors fem un pas més en la disgregació de la formulació de les formes verbals respecte a altres variants del català. És molt diferent disfrutar de coneixe’ls. Moltíssim. A mi no em costa gens trobar conèixer-los i llegir coneixe’ls, com he dit tota la vida, però en canvi sí que em costa molt dir “els caps de setmana són per gaudir” o bé “gaudeix, home, gaudeix!”, i coses així, aquest gaudir, que fa anys que intento incorporar, funciona en alguns contextos —en la parla, pocs contextos, fora del de la Sagrada Família i la Pedrera, hehe—, però no en tots, per molt que t’esforcis. I sí, és clar, de vegades pots substituir el gaudir per passar-ho bé, però no sempre. Sigui per diglòssia que aquí ha vençut —és molt possible— o sigui pel que sigui, a mi em cal disfrutar tant en la parla com en l’escriptura. I ara he escrit això massa solemnement.
Aquest improvisat no m’ha servit de res.

Improvisat 237

Ahir ja em vaig discutir amb algú sobre la crema catalana, que deia —experts en llengua— que era costum del dia de Sant Josep —i ara se m’acaba d’acudir un tema, un altre, per comentar. El deixo per després.

Deia Néstor Luján, un senyor que em queia fatal però que es veu que de gastronomia en sabia un niu —s’hi dedicava bastant— que de cremes catalanes n’hi havia dinou. O vint-i-una, no me’n recordo. Totes catalaníssimes. I que llavors ens estàvem deixant prendre tot un seguit de noms propis nostres, catalans, i ens els deixàvem menjar pels estrangers que s’han decidat a tort i a dret a anomenar crema catalana a la nostra crema cremada o crema de Sant Josep. I suposo que té més noms propis, però almenys aquests dos.

O sigui, cal evitar crema catalana. Si de cas, cremes catalanes, de les quals hi ha aquesta d’avui, però n’hi ha més, calentes i fredes. Jo no us en sé explicar més perquè de gastronomia no en sé gens, però de coses de català en sé unes quantes i una és aquesta: no sucumbim —no hem de sucumbir, això dels imperatius iguals als indicatius és una llauna, o els subjuntius que fan d’imperatius iguals als indicatius. Per això la variant valenciana té una sèrie d’avantatges, almenys en alguns dels verbs, que distingeixen les formes entre indicatiu i subjuntiu que en la variant central o oriental o com li vulgueu dir no distingim.

El que deia, que no hem de sucumbir a les denominacions espanyoles. Una altra —i aquesta és polèmica, per això la dic i la deixo aquí— és la de la senyera. Els catalans tenim bandera, que també li diem senyera, però és la nostra bandera. Que els espanyols són molt aficionats a dir que de bandera n’hi ha una, la seva, i que després hi ha símbols regionals com la senyera catalana. Que sí, que sí, que ells ho veuen així. De manera que bandera. Però ho deixo.

I torno a dalt de tot. Avui és Sant Josep i el que fem en aquesta festa és recordar sant Josep, el marit de santa Maria. Ho heu vist? Per una banda Sant i per l’altra sant. M’hi trobo molt sovint, quan corregeixo, que es posa en minúscula el primer sant perquè la gent té molt clar que sant va amb minúscula. Esclar que va amb minúscula, però va amb minúscula quan es parla d’aquell senyor o d’aquella senyora, que també hi ha santes, de fet diu que n’hi ha més que de sants, vull dir d’aquests i aquestes que proclama l’Església. L’Església és un altre cas: hi ha l’Església institució i l’església parròquia.

Bé, la festa d’avui és Sant Josep perquè el nom de la festa —nom propi— és aquest, amb les dues paraules. Per tant, majúscules. És com si diem que és la Diada de Catalunya, o la Diada Nacional de Catalunya. La paraula diada normalment va així, amb minúscula, perquè és com dia, o jornada, però quan s’esmenta la festa, és nom propi, les tres paraules: Diada Nac. de Cat. O els anys dedicats a alguna cosa concreta, cada any és un any internacional de no-sé-qué. Doncs totes les paraules del nom propi —aquest any segur que és any internacional d’alguna cosa, em balla pel cap que pot ser dels immigrants o dels desplaçats o una cosa així, però no ho puc mirar perquè encara que sigui tan formalet aquest escrit l’estic improvisant, el que passa és que improviso sobre coses que he rumiat un munt de vegades, o que les he explicat un munt de vegades i per això em surt tan seguit i, suposo, tan tan, ara no em surt la paraula. Bé, allò que déiem, seria l’Any Internacional de l’Immigrant, si fos això.

I deunidó tot el que ha sortit avui, m’ha sortit l’ànima mestretites. A veure si al pròxim improvisat m’enrecordo de comentar una bona notícia d’avui i una altra d’encara més bona d’ahir, que feia cinc anys, o quatre i mig, que esperava. No me n’enrecordaré, esclar. Aquest me n’enrecordaré no sé si l’A l’escriu així, amb tant “en”.

Improvisat 236

He tingut un bon matí, bastant desemboirat, bastant despert, i ara s’ha acabat la claredat, començava a veure-hi tèrbol.

Ahir o abans-d’ahir també vaig fer un improvisat que després he estat recordant que era sobre Adam i Eva i no sabia per què venia la cosa i potser no la vaig explicar, però segur que venia de la son que li va entrar a Adam, que segur que va ser corregint un projecte d’investigació sobre el paradís terrenal, que també l’havia hagut de fer ell, o ella, vull dir Adam, que abans de clapar-se no tenia dallonses.

Les regles dels improvisats diuen que no s’ha de llegir improvisats anteriors per no condicionar-se, i l’he complert estrictament, però no he pogut evitar que em ballés al cap la pregunta del motiu pel qual vaig parlar d’Adam i Eva. Bé, era això, que potser Yahvé li va donar un document per corregir perquè volia que s’adormís.

I què més puc dir avui, després d’aquesta facècia.

Tinc unes ganes que torni la calor que no us ho podeu imaginar. Segur que ja ho he explicat perquè ho explico cada dos dies, sobretot quan fa fred, o n’hi ha prou que faci fresqueta, com aquests dies, la meva peixera és un voladís i per tant, entra fred pertot arreu. I direu: i a l’estiu entra calor pertot arreu? Doncs no, a l’estiu és un dels llocs més frescos de Barcelona sense comptar els que tenen aire condicionat, esclar. L’aire condicionat. Només de pensar-hi, m’encenc. Quin invent més diabòlic. Tan bé com van els ventiladors. O si voleu, sí, hi ha algun dia que l’aire condicionat pot anar bé una estona, però tampoc passa res si sues, l’estiu ja ho té: sues. I no passa res. Has de vigilar el tema higiènic més, desodorants i antitranspirants —això ho recomano menys, la veritat—, reduir al màxim els elements productors de males olors, en fi...

Només de parlar d’aire condicionat ja m’animo. Perquè m’encenc, em penso que ja ho he dit. És graciós que l’aire condicionat t’encengui, la llengua té aquestes coses.

Als improvisats no s’ha de parlar de política, en principi, però de vegades suposo que no podré evitar-ho. Ara de moment el que hi ha és un enoooorme desinflament. Personal. Ho veig moooolt difícil. Ara tothom competint a veure qui la té més llarga, qui tindrà qui a la llista. Les llistes. La primera cosa que hauríen de fer és eliminar les llistes. I això ho podrien fer, però no ho fan. Senyal que ja els interessa que les coses vagin com van, uns quants controlen i la resta a fer mèrits per no caure de la llista. La llista omnipotent. La Llista. Quin desastre. No sé si acosneguirem el que molta gent volem, però el que és ben clar és que amb això no canviarem, serem corruptes i idiotes com sempre.

I deixem-ho. Vull dir, deixo la política i deixo això ara.

Improvisat 235

Avui m’és fàcil improvisar perquè tinc al cap una imatge que no m’ha deixat de ballar per dins des de primera hora del matí, que l’he vista al correu. És tremenda, la capacitat d’evocació de les imatges.

Però abans haig d’aconseguir obrir els ulls, que si no no veig el teclat. Entenc perfectament que Adam estigués clapat en el moment més important de la història de la humanitat, el de la creació d’Eva. Més ben dit, no és que l’entengui, és que entenc que hi pot haver moments transcendentals de la història de la humanitat que tu et perdis perquè estàs irremeiablement clapat. Després tota la història de la costella i tal se l’ha d’inventar ell, que s’adorm com a humà únic i sense parella i s’aixeca mascle i femella. I per tant ja poden tenir descendència. Doncs tot això passa mentre Adam, el primer ésser humà, que no és ni mascle ni femella, està clapat. Fixeu-vos que la història de la costella i tot això no s’aguanta ni com a relat perquè l’únic testimoni racional dels fets era ell/ella mateix/a —encara no era ni ell ni ella— i ell/a no podia testimoniar res perquè dormia. Llavors s’empesca el tema costella, que per a la societat de l’època en què s’escrivia allò —vés a saber qui va escriure allò, diuen que Moisès, però altres diuen que no i que la història mateixa de Moisès també és simbòlica, o sigui que vés a saber—, en aquell temps, deia, doncs la història de la costella devia caure bé etc.

En fi, aquestes coses em passen perquè quan improvises ja se sap.

Però no parlava d’això sinó d’una imatge, d’una foto que he trobat aquest matí a la safata d’entrada del correu. Jo sóc home de safates d’entrada al matí, no de la gent que té la safata d’entrada disponible tot el dia. Doncs era la foto d’una baixada per on jo vaig baixar —és clar— una vegada amb patins de quatre rodes i al final de la baixada no vaig saber frenar o no sé què i vaig anar a parar de cul contra la base d’una columna —la columna es veu a la foto, sé quina és perquè l’odio—, i em vaig esquerdar el còccix, o es va descobrir arran d’allò que tenia el còccix més sortit del compte, o sigui, que el primer record que em porta la baixada és aquest, un còccix que m’ha portat problemes tota la vida, no sols aquells primers quinze o vint dies que la mamà —a casa ho dèiem així, suposo que influència francesa, com a mitja província de Barcelona, entre altres llocs a cal Fabra, cal Fabra d’en Peius Fabra, o sigui, el senyor Pompeu, i molta altra gent, o perquè per part de mare érem de la part benestant d’Igualada, que ho érem, i la part benestant d’Igualada ho feia així; sigui com sigui, és la influència francesa, és com ho diuen allà i és igual de quina manera ens arriba, ho trobes i ja està, i no sé si puc tirar gaire més enllà per aquesta branca—, deia que la mamà em va estar flitant el cul amb no sé quin producte durant quinze o vint dies, o més, que jo no podia ni caminar, o sigui que malaguanyada baixada, en aquell cas concret, que no sé quan va ser, devia tenir vuit o deu anys. El cas és que després no he pogut mai més seure a terra si no és amb grans incomoditats, i poca estona.

Però aquest no era el principal record de la baixada, i me n’he anat per aquí perquè ha sigut el primer, però barrejat de seguida amb moltes altres baixades i pujades panteixant i suant i rient i cridant i arrossegant els genolls i les sabatilles i tot per poder pujar fins dalt de tot aquell trasto amb quatre rodes de color vermell que després hi pujàvem i baixàvem per la baixada corrent com bojos i girant a l’últim moment per no xocar amb la columna. Érem bojos, com una cabra, i l’estrany no és que em quedés sense còccix o amb un còccix el doble del normal sinó que l’estrany és que no m’hi deixés un dia el cap sencer.

Ara, divertit ho era. I em vénen al cap tantes i tantes imatges d’aquells dies que em penso que durant una temporada, si me’n recordo, quan hagi de fer un improvisat agafaré la foto i segur que se m’acudeixen coses i a base de recordar em desperto una bona estona. I després altres fotos antigues.

Ha estat un plaer. Gràcies, A.

Improvisat 234

Em fascina conèixer grans professionals que si no és perquè de tant en tant hi ha instàncies que volen fer papers, pensaries que tenen com a mínim doctorats i màsters a dojo i després resulta que no, que s’han dedicat a aprendre pel seu compte i en saben un munt més que tothom, i són especialistes en lo seu, i ja ho dic, em fascina. I és veritat, jo el títol que em demanen més últimament quan em demanen papers és el que vaig treure’m quan ja feia vint anys que hi treballava, i recordo que quan vaig anar allà i l’A, o potser va ser... ara no me’n recordo, i mira que..., bé, no me’n recordo qui va ser, però em va preguntar per què volia el títol i li vaig dir ben clarament que el volia per això, per tenir el títol, perquè me’l demanaven, cosa que vol dir que ara demanen més títols que abans , o almenys fa quinze anys o així, que va ser quan va passar això, demanaven més títols, i es veu que han continuat. O sigui, no n’hi ha prou que sàpigues fer una feina raonablement bé, has de tenir el paper.

I un amic meu que els va demanar —sense identificar-se com a amic— com anava el postgrau li van dir que hi havia X alumnes “i un senyor gran”. Encara ric quan hi penso, que divertit va ser.

Doncs hi ha gent que no té el paper i en sap més que tu de moltes coses. De la vida per descomptat, però és que jo de la vida tampoc tinc gaires papers. De vegades quan busco alguna cosa ensopego amb aquella llibreta vella que em penso que es deia... no sé com es deia, i allò s’acaba quan acabaves l’escola. Després... Ai, i encara hi ha papers que valdria més que desapareguessin. Però, en fi, qui els buscarà mai. Que dormin tranquils.

Doncs no volia dir papers de la vida ni de l’escola, sinó papers d’estudis posteriors. És clar que poden ser útils. Jo vaig fer allò que ara em miro de manera tan estranya, però és veritat que m’hi sentia atret, i que encara m’agrada, em miro de manera estranya la manera com ho vaig fer, si fos ara que hagués de decidir, oi? En quantes coses dius: com és possible que als quinze anys, als vint, als vint-i-cint, als 30, als 40... etc fes allò, si no en tenia ni idea!? Doncs les vas fer, i potser era l’edat de fer-les, i ara les faries d’una altra manera, esclar, però és que ara ja ets una altra persona... no, la mateixa, però marcada per allò que vas fer i el que no vas fer.

Que complicada és la vida, i que fascinant, alhora, veure com ha arribat cadascú allà on ha arribat, com ha acumulat cadascú la ciència que té, com ha adquirit coneixements i com els ha posat en pràctica. M’admira i em produeix enveja, però crec que és enveja dolenta, perquè cadascú és cadascú.

I deia que ara em miro amb ulls estranys la manera com vaig fer els estudis però és veritat que quan vaig acabar vaig escriure uns papers —papers!, horreur, deuen ser en algun lloc!— explicant com de bé m’havia anat i que agraït que estava i quan tes coses havia après...

La vida és un... ara anava a escriure una cosa una mica ridícula de manera que me n’estic, perquè improvisant també pots estar-te d’escriure determinades coses, si te n’adones a l’hora. A temps, vull dir, abans d’escriure-les. Un cop escrites, d’aquestes improvisats no reviso re, un cop d’ull, i ràpid, als vermells que m’assenyala el word i obro el blogger i cap dins, com si fos un contenidor que s’obre, tota la gola, gluc, gluc, això ho deia la meva mare quan em veia menjar, gluc, gluc, com una oca, o com un ànec, no sé a quin animal apeŀlava, ara estaria contenta perquè menjo molt a poc a poc i, com deia el pare, mastegant 34 vegades. O 44, no me’n recordo quantes vegades era, però si fa no fa és el que faig, deu amunt o avall, són moltes. També estaria content.

I això venia de la cosa dels títols. Hi ha gent que deu ser el cop que necessitava per posar-se en marxa, però hi ha gent que ja es posa en marxa abans, o no necessita posar-se en marxa, o el seu concepte de posar-se en marxa és diferent del consuetudinari, o...

Fascinant. I acabem. Avui he fet molta filosofia, però suposo que m’ha anat bé.

Improvisat 233

Ja torno a estar clapat tot i que aquesta tarda, abans de posar-m’hi, he anat una bona estona amunt i avall. Al final per la via oficial no he aconseguit solucionar el problema burocràtic, i llavors, com ho he aconseguit? Per la via privada. Pagues 13 euros i s’ha acabat la coliflor. Dic coliflor perquè m’agrada més que el bròquil. I no, no són el mateix són diferents.

Bé, doncs la corda m’ha durat una horeta i punt. Ja estic com sempre en aquestes hores. O sigui, mirant a banda i banda a veure si hi ha cap llit a la vista. No n’hi ha, els tinc tots amagats de dia. Si no...

Bueno, doncs què. Que necessito més corda perquè ja vaig de pena en terminis. Normalment no penso en terminis i ja agafo feines sense mirar terminis, tot i que les feines tenen terminis, esclar, però jo no els miro, no els miro perquè m’han dit que no els miri, els metge em té prohibits els terminis i jo no me’ls miro, però després ve sempre algú a dir-te que m’estic saltant els terminis. Menteixo, no sempre, només alguna vegada en què me’ls salto com el Beamon, de manera estratosfèrica. O com el Fosbury. Deunidó les coses que van passar a Mèxic aquell any. Jo tenia deu anyets però recordo la foto del Beamon, i també la del Fosbury, i potser ja havia vist la foto del Fosbury abans, en alguna pàgina d’aquelles que explicaven el Fets i Gent dels JO, com una curiositat de la competició, un tio que saltava cap endarrere i que saltava bastant amunt. Doncs jo, jo mateix, saltava d’aquella manera que pot saltar una criatura de deu anys, o sigui, de manera ridícula, però sobre la panxa, i em va costar moltíssim saltar cap endarrere, de fet jo diria que a l’escola no es feia, saltar d’esquena, perquè no teníem matalassos d’aquells bestials, teníem matalassets que eren suficients si saltaves de rodet però que t’hi podies deixar l’esquena si hi saltaves d’esquena. Encara recordo un que s’hi va atrevir i va caure plam, d’esquena a terra, i no va quedar allà mateix perquè Déu no va voler, jo sempre ho he considerat un miracle, encara m’esgarrifa pensar-hi. Doncs no, és un pare de família prolífic i tot, i amb una bona panxa. No crec que dient això se’l pugui reconèixer. En la situació actual, prolífic pot voler dir dos, tal com estan les coses. I la panxa, qui no en tingui a la nostra edat —dels homes, vull dir, les dones són totes maques, com deia el meu pare, que en aquest aspecte era molt cavaller. No sé si massa, però això jo sempre ho he trobat bonic, perquè totes totes, què vols què et digui, jo no. I no costa gens tirar una floreta. No ho sé, potser és masclista ara tirar floretes per escrit. Doncs mira, ja està, m’ha sortit improvisadament. I de tota manera era el meu pare, un cavaller, en aquest aspecte concret.

Però repasso una mica i parlàvem de terminis i ens en hem anat —normativament hauria d’escriure “ens n’hem anat”, ja ho sé, però se’m fa realment difícil, veus?, de vegades la parla té tendència a abreujar i de vegades a allargar, mira que en som de complicats els parlants.

I dels terminis jo crec que no en podem dir gaire més, perquè el tema està esgotat.

I jo mateix estic esgotat i a més acabem de passar pàgina.

Improvisat 232

He descobert que una cosa que m’emprenya molt és que no es compleixin unes expectatives i potser és per això que acostumo a tenir expectatives baixes. No, això tampoc no és veritat, però m’ha sortit així la frase. La veritat és que hi ha un munt d’expectatives cada dia que les crees, que les tens i que es compleixen. Per exemple, per dir una cosa que crec que farà entendre que hi ha moltes coses que les tenim en expectativa, diguem-ne, inconscient, però són allà, per exemple, deia, tens l’expectativa oculta que a la nit trobaràs el teu llit allà on era i el pijama a sota el coixí.

Tot aquest rotllo era per dir que aquest matí he anat a fer una gestió burocràtica i la veritat és que quan vas a fer aquestes coses sí que hi tens expectatives baixes —ara utilitzo la segona persona aquesta impersonal, no em refereixo a ningú sinó més aviat a mi mateix, almenys això que explico va per mi—, i efectivament les expectatives baixes s’han complert perquè no he aconseguit que em posessin el segell que volia. O sigui, hi ha expectatives negatives que sí que es compleixen.

Quina és la solució? Pagar. Al final sempre trobaràs algú que, pagant, et farà allò que necessites, tot i que el que necessites t’ho demana una instància administrativa. Acollonant. Pagues doble. O triple. El que emprenya més és que aquella gent a qui jo demanava un segell m’ho han dit amb molta seguretat, amb aquella suficiència: “No, l’han informat malament.”

I mira que sóc burro, m’havia costat tot el matí desemprenyar-me, a base de fer coses i de pencar —emprenyat treballes millor—, i ara que ja m’estava oblidant de la història, esclar, em torno a emprenyar.

Moral: si estàs emprenyat treballes més i els còctels no funcionen, o funcionen menys.

Moral: si has de treballar seriosament, emprenya’t.

No sé si anem bé per aquí.

La cosa és que em sembla que, tal com estic ara, bastant més fresc que quan m’hi he posat —fa exactament sis minuts—, ja puc tornar a pencar fins a l’hora de dinar.

El cavaller Peric emprenyat! Ara m’he enrecordat de les aventures del cavaller! Però ara haig d’anar a pencar, ara no toca.

Improvisat 231

És un dia estrany i com que és un dia estrany passen coses estranyes, d’aquelles que et fan sentir transportat a altres èpoques de la teva vida o a èpoques de la teva vida que vius per primera vegada, per tant caldria esborrar el que he escrit de traslladar i deixar-ho en fer viure o fer sentir.

No ho saps explicar. Com una boira de temps, com un déjà-vu —em penso que s’escriu així— continu, com una vivència, ja ho he dit, estranya, rara. En qualsevol cas, se’m fa inexplicable i, per tant, val més que ho deixem córrer perquè per aquí no avançaríem gaire més. Que estrany.

Però alguna cosa haig d’escriure, i ho haig d’escriure en menys de vint minuts parli del que parli, aquesta és la regla de totes les regles: un màxim de vint minuts escrivint, això em penso que no ho he contravingut mai, ni últimament ni en altres èpoques que això va tenir derives més creatives. Potser tornarem a la creativitat, vés a saber, això és el que deia Susanna Tamaro al seu best-seller, “Vés on et porti el cor” em penso que es deia en la versió catalana, però jo diria que aquesta va ser una de les primeres coses que em vaig atrevir a llegir en l’original sabent que no patiria més del compte. Vull dir pel que fa a l’italià. Amb l’anglès no m’hi atreveixo —noveŀla—, només assaig. Igual que amb determinats continguts d’altres idiomes. Al cap i a la fi, si has de corregir traduccions de diversos idiomes —mai literatura, o sigui, mai ficció— has de saber prou d’aquell idioma per poder almenys comentar coses amb un cert coneixement de causa amb qui ha fet la traducció.

Corregir traduccions és apassionant i jo diria que és el que m’agrada més, deixant de banda la participació en alguna altra activitat que ara no em ve de gust comentar. Parlo de feines, eh? El meu problema és que hi dedico massa temps, i avui mateix ja em reclamaven una correcció que es veu que havia de lliurar avui, i jo sense saber-ho, i jo que a més em pensava que anava bé de tempos i que lliurant-la divendres —que no hi arribaré igual, però no per gaire— ja estaria bé. Doncs re, que era per avui. Però això no era correcció de traducció, això era més del gènere rotllo, era correcció d’un altre tipus —vull dir la que era per avui i no tinc acabada ni de bon tros, i mentre els còctels siguin tan efectius no sé com m’ho faré per avançar gaire. Ara, almenys ho intento, provo coses, estratègies.

Han tancat el RiJ, o al revés, que hi havia anat un parell de vegades i m’havia agradat el tipus de sucs que hi feien, almenys hi feien sucs que s’adaptaven a les necessitats de la clientela, en aquest cas jo. Que de vegades no els treus del que tenen previst. Doncs no, aquí els podies dir el què i el com. Careros, però. I és veritat que no s’hi veia gaire gent, almenys a les hores que jo hi passava —a primera hora del matí, amb el bus, i tornant, al migdia. Això sí, no diuen que han tancat sinó que es traslladen , de manera que potser són en una altra banda, però ja no m’he entretingut a mirar-ho. Aquests llocs, si tanquen, és perquè alguna cosa no funciona bé. Normalment. En això em refio bastant del dictamen de la gent. El poble ha parlat, alea jacta est i tot això. Potser sóc injust, sí, però això no ho llegeix gairebé ningú. Si fereixo la sensibilitat d’algú, em sap greu. Si cal rectificar, ho faré. I tal.

Què més. No gaire més perquè ens acostem al quart d’hora i això s’haurà d’acabar. Si ens acostem al quart i encara no hem saltat la pàgina —que no l’hem saltat— vol dir que he anat a poc a poc, massa a poc a poc, aquests ritmes ja els tinc mesurats. Però miro cap avall i no queda res, una ratlla o dues màxim, ja hi som, sí, falta poc, encara no, no sé què passa, em pensava que aquesta era la ratlla definitiva i no, es veu que hi caben més paraules en una pàgina ARA ha saltat, però amb aquest tipus de lletra ja passava de les 715 paraules, i un altre dia us explicaré els canvis que estic fent a la capçalera del blog amb T, perquè són xulos, però ara ja estic en els 19 minuts de manera que fora.

Improvisat 230

Fins aquí hem arribat, però ara ja no hi veia, i encara no sé com aconsegueixo obrir un nou word i posar-me a escriure alguna cosa, com ara això, és a dir res, fum. Per a què serveixen aquests improvisats?, em demanava fa un moment, fa una estona, vull dir, al migdia. Per què els penjo a internet? Suposo que perquè si no hi hagués tota aquesta dosi d’aventura, de contravenció, de fer una cosa rara, no aconseguiria ni escriure res ni, sobretot, despertar-me gens. I vet aquí que ens acaben de sortir uns res-gens molt interessants.

Però era encara més interessant una cosa que m’ha sortit aquest matí, al migdia, poc abans d’anar a dinar —avui he pescat un 27, i amb el 27 vas com un coet, i ara ens ha sortit un set-coet bastant bonic, però deixem-ho que si no no avancem i ara avancem és moda, hehe—, doncs deia que m’ha sortit una cosa interessant i ara com que m’he enrotllat amb aquesta tonteria del 27 doncs me n’he oblidat. Doncs ja sortirà, avui o un altre dia, les coses que ens passen, o almenys les que em passen a mi, solen ser repetitives, repetitives no és la paraula que volia dir però la bona no em sortia, ni em surt ara, i si no em surt en qüestió de segons o de dècimes de segons hauré de deixar-ho, doncs ho deixo.

I què dic? Doncs que acabo de felicitar M, que és el seu aniversari i realment és una persona que estimo molt i sobretot valoro molt, sí, val més que reservem estimar per a altres coses, estimar en sentit de valorar, volia dir. Doncs és increïble la feina que fa i et preguntes, com en el cas de L, com s’ho fa, perquè no paren, són màquines. Macchina, em va sortir l’altre dia així, dit a la italiana —canvia una mica el to de veu, la macchina— per una persona que parlava de de de, ara no sé de què parlava, però no era ni de cotxes ni de persones, era un sentit figurat i va fer servir macchina dient explícitament allò de “com diuen en italià”, o sigui, era clar que volia dir això. Però ara he escrit unes quantes línies sense dir quin era el tall, “la carne”, que diuen per allà a l’oest, i llavors no té gens de gràcia.

I el problema és que continuo tenint els ulls carregats i no sé què més fer. Tot just faig això, escriure lletres, i encara sort que té algun sentit, i ara penso en una altra cosa interessant que he vist aquest matí i que he pensat quan tinguis una estona hi rumiaràs i esclar quan tinguis una estona, que és ara, no m’enrecordo. Ni idea. No sé res.

No entenc com la gent fa tant de cas a les enquestes, després de l’última desfeta de les enquestes, que ens hauria d’haver vacunat a tots per sempre més. Doncs no, encara ens interessen. Ho dic perquè en van sortir unes fa un parell de dies i vinga a parlar de l’enquesta i de com van aquests i com van els altres. No penso fer cas d’una enquesta mai més. I ara he parlat de les enquestes no perquè m’interessin gaire ni perquè vulgui esbroncar qui creu en les enquestes —és com una religió, creure en les enquestes— sinó perquè, com sempre, és el que se m’ha acudit. I no hi ha més.

Què més he llegit als diaris? Ah, als diaris no, vaig fullejar abans-d’ahir —aquesta paraula és difícil d’escriure, l’hauríem de conglomerar o com es digui, que ara no em surt, hauríem de fer abansdahir o així—, llegia, dic, unes pàgines d’I, que em penso que no havia llegit, i és fantàstic perquè és un retrat de com penses, més ben dit, de com elabores els pensaments, és com improvisar però dedicant-hi, suposo —suposo no, segur— hores i més hores, improvisant és impossible que et quedi tan rodó. Dic unes pàgines perquè és un llibre, i ja té anys, però així com els articles que escriu de vegades em convencen però em convencen més pel fons que per la forma, en això què llegia abansdahir, que carai, que burro, si vull dir diumenge, doncs diumenge, el que llegia diumenge d’I em convencia per les dues coses i pensava tant de bo ho aconseguís jo quan sigui gran, i això que és més jove que jo, o no ho sé, no m’hi he fixat mai. Però hi ha gent que neix amb l’estrella, que carai, a més em penso que no m’agradaria estar gaire pendent del que volen les editorials, i això queda superpretensiós però se suposa que aquí dic el que em dóna la gana i no m’amago res, bé, m’amago coses però això no, no sé per què m’ho hauria d’amagar, doncs no ho amago, i potser m’agradaria que em publiquessin però allò d’anar cap aquí i cap allà, i ni tan sols que posin la teva foto, doncs no, va a ser que no, que en català podríem dir serà que no, però no queda tan divertit. Un dia hauria de pensar com podríem dir va a ser que no.

I amb tot això se m’ha acudit a meitat de la frase anterior una de les coses que han quedat pendents d’explicar, que és com n’hauríem de dir en català de ficar tres gols en una mateix partit, perquè no entenc com no hem buscat solucions, no ho sé, algun diari podria dir “un tres-n’has-vist”, que era la meva proposta, o no sé si era exactament aquesta però ara m’ha vingut al cap aquesta, i sens dubte era similar perquè “vist” hi era, i l’avantatge és que podria ampliar-se amb quatre o cinc, o els que siguin. Potser si m’enrecordo escriure un article seriós, però dubto que me n’enrecordi.
I ja està, que ja fa estona que ballo i no em serveix de gaire.

Improvisat 229

He trobat un paper que buscava des d’ahir, a mig matí. Era dins un sobre, i el sobre enmig d’un munt de sobres buits que he anat mirant d’un en un. I sí. Quines coses que fem quan endrecem o quan desem. Allò ens sembla que serà fàcil de trobar perquè és el lloc lògic, pensem, però després tenim un sobre buit i sense pensar gaire el posem al damunt de l’altre, com si aquell fos el lloc dels sobres. I després més sobres. I llavors damunt els sobres hi posem la caixa buida de no sé què, però deixant que es vegin els sobres, perquè pensem que és malaguanyat tant d’espai buit pel damunt només per als sobres.

Total, que em pensava que després de tota la recerca em posaria a treballar i seria fantàstic perquè tindria corda per a la resta del matí, i d’això fa una hora, o sigui, la corda m’ha durat una hora.

Ah, perquè després de trobar els papers els havia d’escanejar i enviar i com que no tinc escàner doncs has d’anar a demanar que t’ho escanegin, i et pregunten quin format i dius PDF però de PDF no en tenen o no sé què passa, de manera que dius JPG o PNG, perquè et sonen, i ja faràs després alguna cosa per convertir-los a PDF. Però quan he arribat amb el llapis davant el meu ordinador aquell JPG no es pot convertir en PDF si no és fent no sé què que d’entrada has de pagar. No entenc que hi hagi tantes coses de franc a internet, ara el nou Rodamots, que fa goig, bé, està bé, no mata, però és que comparat amb l’anterior, i llavors penses: aquesta gent de què viu, i no se sap, i ara he pensat, doncs mira, viu de la gent que de sobte es troba amb un problema que no sap resoldre i que per resoldre’l sembla que primer has de pagar. Doncs em sembla molt bé que s’hagi de pagar, sóc partidari de pagar quan toca, però aquí m’ha semblat superdifícil fer-ho, no era pagar i ja està, i és el que em passa amb els pagaments per internet, que és molt difícil i et fan moltes preguntes que no saps per què i no les pots defugir, i jo vull pagar però per què m’han de demanar el telèfon —per exemple—? O per què t’apareixen pantalles que no hi ha manera de resoldre si no és fent molts intents que al final potser l’encertes però si ho has de repetir, que és bastant normal perquè sempre et falta alguna dada que no tens al damunt, com ara el número aquell de les quatre xifres, llavors la busques i mentrestant caduca la pàgina. I no saps què fer per tornar allà on erets. Un drama, i així tantes vegades.

He pagat molt pocs cops per internet, i també amb targeta, perquè se’m fa molt difícil saber com es fa. M’entrebanco sempre en algun pas. Jo crec que no ho expliquen prou bé. O jo estic espès, que també és veritat. Però no ho expliquen bé per als espessos, que podem ser multitud. Tenen por de no insultar la inteŀligència de la gent si ho expliquen tot ben explicat? Jo recordo que he corregit alguns textos de pàgines web, o de llocs web, i m’esforço a deixar-ho molt clar, i que no t’aparegui una pàgina d’aquelles que et diuen alhora “endarrere” i “canceŀla”, i cap més opció. Que absurd. Passen unes coses. O em passen unes coses. Però jo em sento molt satisfet quan corregeixo textos d’aquests perquè jo mateix vaig resseguint els passos de l’usuari que vindrà després i miro totes les opcions i no em quedo tranquil fins que allò funciona. De manera que després factures molt poc pel temps que hi has estat, perquè no et paguen per fer això, però a mi mai no m’han pagat per fer tal cosa, sinó que em paguen per una feina que jo faig d’aquesta manera, i llavors de vegades va bé, però de vegades va malament perquè el que em donen no funciona ni amb patades, o ni amb puntades, que queda més bé, i a més és veritat, patades ve de pata i pata no és català, o sigui que hauríem de dir potades, o puntades, o cops de cama —camades no, perquè camades són passes, em sembla que són passes, “jo en faré deu mil camades”, em penso que diu el Fum, fum, fum, de vegades quan improvises, com que no pots anar al diccionari penses en cançons, refranys i coses d’aquestes que et vénen al cap, quan et vénen, i et donen una idea de com ha d’anar aquella cosa, si ho has fet bé o no.

Però no parlàvem d’això i a més ja és el temps límit que m’havia fixat.

Improvisat 228

Lo pitjor de guardar papers però no tots és que després te’n demanen un i no saps si el tens guardat o no i et passes un dia sencer buscant per tot arreu, tots els estrats —perquè jo guardo papers segons criteris diferents, quan em poso a ordenar com que mai no acabes de fer-ho en aquella tongada ho has fet segons un criteri alfabètic, per exemple, però la vegada següent ja no te’n recordes i continues per matèries, i llavors és impossible. Però tot això no ho descobreixes fins que busques un paper concret que diries que l’has de tenir per força. Doncs no el trobo. Però vaig trobant diversos estrats d’ordenació i de vegades ho he fet d’una manera i de vegades d’una altra. Que hàbil.

No sé per què no ho llenço tot. Sempre llences coses, esclar, i avui també, però és una ínfima part, no hi ha manera. L’ideal és que tot t’hi capigués en un sol lloc, llavors seria fàcil ordenar, però qui de lletres —dic de lletres per dir algo— té un espai prou gran com per tenir-hi guardats i per tant ordenats tots els papers de la seva vida?, els llibres que no es van publicar, els que esperen una ocasió més endavant —i una lectura crítica desenganxada del temps que em permeti llençar-ho a les escombraries sense escrúpols—, els que vas presentar a premis, els projectats per al futur, les utopies, les informacions valuoses, l’arxiu preinternètic, els papers familiars, les cartes amb aquell autor o aquella autora famosa o amb l’editorial tal, els historials mèdics —un altre llibre—, els diversos on hi ha de tot i per tant on tot és absolutament introbable. En fi, podria seguir, és inacabable. Les cartes d’anada i de tornada. I les coses: aquell record, la primera bandera que vas portar en una agulla de cap i dins de la solapa, que no es veiés gaire sinó quan ja havies arribat a l’ambient propici —quan devia ser?, no hi ha any, però recordes perfectament com vas sortir de casa, fins que un dia vaig decidir que ja n’hi havia prou de banderes, i fins fa ben poc, que hi hem tornat—, aquell braçalet de roba de M, aquella capseta de... Per què guardes tot això si ni tan sols ho mires mai, només ho trobes quan busques altres coses? Un dia que tingui temps, et dius, ho aniré llençant tot, segur, però ho aniré fent de mica en mica, considerant abans si sí o si no cada cosa, cada retall.

Doncs busco un paper i no el trobo. I el neguit de no trobar-lo m’ha permès anar tirant des de l’últim improvisat, ara recerca, ara feina, ara recerca, ara feina, però ara estava tan clapat que m’adormia fins i tot buscant papers. Penso: ha d’estar dins d’un sobre, no? Sí, suposo que sí, però aquest sobre és de quina grandària: a3, a4, a5? Suposo que més petit que a4 no pot ser, però a4 ja és prou petit per amagar-se sota les pedres, i llavors has d’anar passant gairebé de paper en paper, tant no, però sí sospesant cada dos papers o tres per assegurar que no n’hi ha cap entremig... A més, qui ha aconseguit tenir tot el seu arxiu de paper en a4, o més, o menys, però tot uniforme? Ningú. Conec una persona que potser sí, J. Però és un cas excepcional. I a més no ho sé segur, caldria comprovar-ho.

Doncs això, que miro de no adormir-me cercant papers enmig de la feina i procurant encomanar-me el neguit, el neguit de no trobar el paper dels dallonses, encara que sigui només per vergonya, i de moment aquesta tarda no m’encomano res.
I a més m’adormo fins i tot fent l’improvisat, de manera que hauré d’anar a provar alguna altra cosa si vull sobreviure.

Improvisat 227

Deunidó el que he aguantat, per ser dilluns, perquè m’he llevat clapat clapat. Passeu, passeu, que deia el Sisa —i me’n recordo perquè ho he vist a la fitxa del Rodamots—, doncs jo clapat, clapat.

Hauria de ser potser quatre vegades clapeu, perquè en català, ja ho vaig escriure una altra vegada, fem les coses quatre vegades: quatre ratlles i quatre no sé què, ja no em vénen al cap més exemples, que és el que em passa, i això dels exemples que no em vénen al cap ja ho he dit de manera que deixem-ho.

Hi deu haver poques coses que no hagin sortit en aquests improvisats, després de tants articles fets d’aquesta manera ja no deu haver-hi coses noves, em dec repetir més que el pebrot farcit. Que ara que ho penso, el pebrot farcit és una especialitat de Logronyo, realment, allà n’he menjat de molt bons. L’altre dia parlàvem de Logronyo amb, bé, és igual, parlàvem de Logronyo, on jo vaig viure una bona temporada, i encara no entenc com podia dormir a terra amb quatre coixins d’un sofà dolent i després anar a classe, i no adormir-me tot el dia. És clar que llavors era jove i no prenia còctels i a més fumava com una xemeneia, i això de fumar ajudava a no adormir-se. Però sobretot dormia a terra perquè no tenia pasta, no teníem pasta, vaja, i ens espavilàvem com podíem.

Però ha tornat a sortir Logronyo i no recordo res de Logronyo que valgui la pena en pla turista, i l’altre dia vaig dir que hi havia quatre coses per veure. No, no vaig dir quatre, ara me’n recordo, que si hagués dit quatre hauria sigut un nombre indeterminat, que ja ho he dit, és com qui diu quatre bestieses, que en català ho fem així. Però no vaig dir quatre sinó tres i llavors semblava que fossin tres de debò, una, dues i tres, i no, vaig dir tres volent dir quatre, o sigui, vés a saber quantes, ai que m’estic enredant. El cas és que ara hi torno a pensar, molt ràpid, això sí, perquè estic improvisant i no m’hi puc entretenir, i no me’n surt ni una, em surt La Redonda però no perquè sigui cap lloc interessant, hi has d’anar si has caigut allà, però no has d’anar a Logronyo per veure La Redonda —la catedral. I després hi ha aquell carrer de les portes, porticada, però tampoc no crec que sigui gaire cosa. I la plaça de l’Espartero, que té el morbo de veure què passa amb la llegenda aquella del cavall i tal. I no sé si és allà que hi ha un pont romà, o que en diuen romà, que passa per damunt l’Ebro. Però potser no és allà. Sí que diria que encara s’hi passava, ara no sé si només a peu. Ni idea, la veritat, fa una pila d’anys. I no hi he tornat.

He anat poc per Espanya, després dels estudis i de les primeres feines que vaig fer per aquells verals, que de seguida vaig tornar aquí, i no perquè busqués una feina aquí sinó perquè me la van oferir, que llavors passava això, que lligaven els gossos amb oufarçons —Sagarra ho deia així, i és una de les dites seves o dels seus editors que tinc recollides en un totxo, i ho vaig deixar a meitat perquè després l’editor crític ha explicat això, i m’ho va dir personalment, em va escriure, vaja, que hi ha molta part de l’obra de Sagarra que no és seva sinó dels seus editors, que feien i desfeien a voluntat, o a cor què vols, que queda més bé. Potser no és tan així però em va desanimar tant que vaig deixar córrer allò de recollir locucions i frases fetes de Sagarra, que és d’una riquesa imparable, imparable no és la paraula però és la que m’ha sortit. També és veritat que podria publicar el meu recull com a recull no de Josep Maria de Sagarra sinó de l’edició tal, la primera, de l’obra tal de Sagarra, i seria veritat. No ho sé, ho haig de pensar.

I què més podem dir que m’animi. M’agradaria tornar a Logronyo? No ho sé, em penso que no, em cansa molt viatjar i, paradoxalment, l’única cosa interessant que té viatjar és la que em cansa més, que seria viatjar sense objectiu. També m’aniria molt bé aparèixer a Toledo a veure el meu quadre salvador —aquesta és una història que ja he explicat en un altre lloc i no la repetiré— i el meu autor preferit, però més que anar a Toledo m’agradaria llevar-me un dia i ser a Toledo i tenir aquell dia per passejar per allà i veure les quatre coses —quatre coses, o tres, com qui diu... eh?— , però només de pensar d’anar-hi expressament i d’haver de tornar-ne... tot això no s’entén, suposo, perquè necessitaria molta estona per explicar-ho, i no tinc molta estona, tinc l’estona de fer un improvisat i em penso que ja ha passat.

Improvisat 226

Ben poc ha durat l’alegria aquesta tarda, si és que hi ha hagut alegria perquè la veritat és que he aconseguit corregir una ratlla i poc més. Després et poses a perdre el temps amb aquella recança però alhora aquella bona intenció de dir-te que és natural, a aquestes hores, ja em passarà, però res, hi tornes —a la ratlla— i no has arribat al final que ja et comencen a ballar les pestanyes. Sabeu allò de la caiguda de pestanyes, o de celles, o d’ulls, que és tan seductor? Doncs jo dec ser superseductor, últimament, perquè no paro de fer-ho.

—Faríeu servir una cantimplora de plàstic? Una d’aquestes que venen al Decathlon? —Sí. —Doncs jo faig servir aquesta cantimplora polonesa. És el raonament que tinc preparat per quan em diuen que què faig encara amb una ampolla d’aigua polonesa. Doncs la faig servir perquè està com el primer dia, de la qual cosa dedueixo que el pevecé polonès deu ser fet d’una altra pasta, i mai més ben dit, perquè això aguanta perfectament. Cada dia la netejo bé i cada dia està com nova. —I per què no compres ampolles noves? —Fill, o filla, perquè no estan els temps per a fer gasto de la manera espectacular que l’hauria de fer en això de l’aigua. Haig de beure que semblo un xuclador, i un altre cop mai més ben dit.

Sí, em mirareu malament, però què voleu que us digui, jo hi havia una època que l’aigua de Barcelona em semblava lleixiu —lekhia, en dèiem allavòrens, amb aquesta kh que és com hem d’escriure els catalans la j si volem que al llegir-la soni com la j espanyola. “Soni com la j espanyola” té dues lectures, i aquests descobriments sobre la marxa m’encanten. Doncs bé, era com lleixiu o com lekhia i jo allavòrens procurava beure el menys possible, i tampoc no necessitava beure gaire, normal, com tothom. I si en bevia, havia d’estar freda fredíssima, de nevera i tal. Però allavòrens passen els anys i et passen coses i a l’aigua de Barcelona li passen coses i al final t’hi has d’acostumar o bé ja no és tan difícil acostumar-s’hi, i allavòrens passes de no beure aigua i menys de l’aixeta a beure aigua com un, com un, no em surt, però hi havia un monstre que es bevia l’aigua del mar amb vaixells i tripulacions i tot. I no me’n recordo.

Tampoc m’enrecordo d’on venia això. Sí, de la cantimplora. I recordo també que m’he deixat pendent un tema que és molt important, estimats alumnes meus —els que sou profes podeu passar fins que acabi aquest tema, que vés a saber quant durarà, perquè quan improvises...

Lliçó del dia

NO ESCRIVIU mai l’onomatopeia del riure, en català, amb un jaja o jeje, perquè aquesta j, en català, es llegeix com la j de jove, i allavòrens ja —una altra j— ja em diràs que fas amb aquest jaja pronunciat amb aquesta j catalana. Per tant, si has d’escriure un riure ho has de fer amb la H, o sigui, haha o hehe, i al llegir-la l’has de llegir una mica aspirada, com ho fas amb la de Hawaii o Hitler. I diuen que quan en una conversa s’esmenta Hitler o el nazisme qui l’esmenta ha perdut. Però no era en una conversa sinó en una discussió, perquè en una conversa no hi ha guanyadors i perdedors, sinó dues persones que xerr... alto, aquí no hi ha dues persones, ni tres ni quatre..., aquí hi ha un sonat que xerra sol i ara es pensava, per una banda que feia classe i després que discutia i després ha rectificat però ha rectificat malament perquè s’ha quedat, la discussió, en una conversa. M’imagino tot això fet en veu alta i és per flipar.

Bueno, m’he animat una mica amb tanta bestiesa. Heu vist que he fet servir uns quants allavòrens i m’ha quedat pendent explicar-ho. El cas és que no recordo com feia l’allavòrens quan parlava malament, és a dir, quan no sabia que s’havia de dir i sobretot escriure llavors, i els més dallò, aleshores. Sent dallò un concepte que ara no sabria descriure, però allavòrens, quan ho sentia, diria que el concepte era una mica dallò. Doncs no sé si deia allavòrens —em penso que sí, però no en tinc la certesa— o allavonses, o una cosa similar, que de possibilitats n’hi havia moltes, més o menys cada família tenia la seva. De vegades parlant amb gent de la família intento fixar-m’hi però aquests interessos aliens als continguts de les converses els oblido de seguida perquè m’interessen els continguts i tot això altre ho penso després —o abans. I després normalment me n’oblido. Aquest matí m’ha demanat P una precisió sobre un consell que li vaig donar fa un temps sobre una qüestió molt concreta i jo ni idea. Ja es veu que funciono per intuïcions, pensament feble, líquid, que diu aquell, Baumann —mira, me’n recordo, miracle!—, o sigui que estic al dia.

Kholines, quina barra que tinc.

Improvisat 225

Jo diria que fa bastaaaants dies que no haig de recórrer a aquesta mesura extraordinària de subsistència que és l’improvisat enmig d’un matí o d’una tarda —ara tarda, a això arribo, aprlava dels improvisats en gral.—, una tarda que deunidó, el dia que ens ha sortit, i ha començat bé la tarda, amb emocions fortes, perquè d’entrada no funcionava la connexió a la xarxa tot i que l’ordinador deia que sí, cosa que vol dir que tu estàs ben connectat amb el rúter. Doncs bé, mires el rúter, els llums encesos habituals, però, com sempre, el rúter està instaŀlat en un lloc absolutament inaccessible a la mirada humana, o a la inspecció humana, de manera que ja podem intuir per on anirà el pròxim pas evolutiu nostre, ens sortirà una mena de banya inspeccionadora d’objectes coŀlocats en llocs inaccessibles. Per què això és així? Per què a tot arreu els rúters estan coŀlocats en llocs inaccessibles, i de vegades clavats i tot amb mala idea allà, de manera que si arriba aquell moment terrible que has de trucar a la companyia —n’haig de dir companyia, sí, perquè en aquests improvisats estan prohibides les paraules malsonants, tret del cas que et surtin espontàniament sense pensar i quan te n’adonis ja les hagis escrit, però no ha sigut el cas, perquè aquí, quan parles d’això normalment et quedes sense paraules, no hi ha paraules.

Doncs això, que al final era qüestió de fer un encendre i apagar, que segur que pot tenir noms més enginyosos que aquest d’encendre i apagar, que tampoc no sigui on-of, esclar, perquè on-of tampoc és el prodigi de l’originalitat, ho miris com ho miris i encara que et carreguis una F per semblar trempat i enginyós.

Re. M’he quedat estancat aquí. Em vénen coses al cap, com aquella noia que llegia ahir del Washington Post que..., però només de dir això ja quedes com un mestretites que llegeix premsa estrangera i tal, i no ho esborro encara que m’agradaria esborrar-ho, perquè prefereixo passar per, ara no ho sé, per què, que passar per setciències, però mira, ja està escrit i has quedat com un perfecte mestretites que llegeix el Wapo. Doncs no, no llegeixo el Wapo, encara que digui Wapo com els coŀlegues més saberuts, el que llegeixo és el Twitter d’alguns i veig enllaços que, pel breu text del Twitter semblen interessants i llavors, i ara penso que els que triomfen a Twitter són sobretot bons tituladors, o sigui, el més important no és que tinguis un bon enllaç, ni que sigui extraordinari, sinó que sàpigues posar-hi un text que atregui la gent a anar cap allà, de manera que els que tenen més avantatge en això del tuiter són els que abans feien de tituladors dels diaris, tot i que aquells tituladors molt sovint l’esguerraven, sobretot quan et feien el títol sense haver-se llegit del tot el text, o bé quan feien el que van acabar fent molts d’ells, que era limitar-se a ajustar el text del títol als espais que els donava la màquina, la caixa o la finestra, vaja, i a més seguir fil per randa els criteris del diari pel que feia a les llargàries de la segona línia respecte a la primera, si hi havia titulars de dues línies, i coses d’aquestes. De manera que no, potser no són els millors tuitaires els tituladors d’abans sinó que ho deuen ser, en general, els que saben sintetitzar, resumir o glossar o no sé què —crec que hi ha una paraula més precisa— el contingut d’allò. Bé, i jo crec que hi ajuda molt que tinguis una bona imatge per transmetre, esclar. No dic la teva imatge, sinó la imatge que acompanya la notícia i el comentari que vols transmetre per tuiter, i que de vegades és només això, una imatge, una foto, un acudit, un dibuix, un gràfic.

Però sí, també és important la imatge teva, potser és el més important, és a dir, no la imatge física sinó quina qualificació et posa la gent, ara no em surt la paraula exacta, quina autoritat tampoc, bueno, ja s’entén, perquè si no tu pots més o menys enganyar algú un dia o dos, però ja no l’enganyaràs més amb esquers molt dallò —tampoc no em surt.

I fins aquí la teoria del Twiter feta per algú que amb prou feines passa els dos-cents seguidors, o sigui que pots comptar. Però els improvisats tenen això, que no saps mai de quina manera faràs avui el ridícul, els dits —i el cap, abans, o simultàniament... i no sé com continuar aquesta frase.

I la veritat és que aquest improvisat m’ha servit de ben poca cosa perquè continuo, em penso, tan sopa com abans, i suposo que no es pot dir sopa, però la veritat és que és gràfic. Estar com una sopa, estar boirós com una sopa. No existeix, però queda bé. O vés a saber, potser existeix i ara acabo de descobrir, sense saber-ho, la sopa d’all. Aquesta sí que m’ha sortit bé, la sopa d’all és ben nostra, però no té res a veure amb caps emboirats, amb la son i amb els improvisats. Llàstima.

Me’n vaig.