Pare, ho confesso, he pecat. He llegit un dels improvisats anteriors. Concretament el primer. Això està prohibit, les regles dels improvisats ho prohibeixen, no es pot mirar enrere, sempre endavant.
El cas és que l’he mirat, i ja que l’he mirat us explico una cosa important que n’he tret. Cosa important: els improvisats es poden fer més a poc a poc, no cal que tinguis els dits al teclat contínuament i que vagis escrivint el que et ve al cap. Això és una corruptela del que deien els improvisats antics dels nostres primers pares que van començar els improvisats i es van deslliurar dels opressius articles amb argument preconegut.
La clau és aquesta, per això us l’explico, sí, de manera improvisada, perquè no sabia com us ho explicaria, i aquí està la gràcia, o aquí hi ha la gràcia, perquè ara mateix no sé si “estar la gràcia” és correcte, diria que no. Us l’explico de manera improvisada i sabent el que explico, però anant enrere, i corregint les errades, i mantenint el fil. Mà de ferro, peus ferms, mirada endavant, o no sé com anava allò.
Sí, filles —llenguatge cup, si no el coneixeu, que us l’expliqui l’avi, que segurament el sap parlar—, us han estat enganyant. De bona fe, però us han estat enganyant. Us han dit durant anys que la gràcia dels improvisats era no parar, dir coses sense sentit, no aturar-se ni un moment, no rumiar ni un minut. No, filles, no és així. Pots rumiar! Sí, pots rumiar! El que no pots de cap de les maneres, i aquí hi ha la diferència, és tenir rumiat com diràs el que vols dir. És a dir, sí que pots —això és una novetat respecte al que us han dit fins ara, durant anys i anys, des de la nit dels temps— tenir un títol previst, un tema, i fins i tot el pots tenir preparat des de la vigília (oooooooh!), però no el pots tenir desenvolupat prèviament. Al coco, vull dir. Desenvolupat, com m’agrada aquesta paraula.
Els nostres pares fundadors van dissenyar els improvisats d’aquesta manera. Sí, em sap greu, moltes vides s’han perdut pel mig inútilment, moltes heu treballat debades per un ideal, moltes de vosaltres us heu escarrassat per fer costat, per donar suport, al nostre Líder, però el nostre Líder s’ha anat decantant, durant anys, cap a l’error, i ara —i em sap greu dir-vos-ho— l’hem hagut de rellevar. Quedarà sempre rellevat? Ningú ho sap, filletes.
Però la cosa és que ara seré jo el vostre Líder. I pobres de vosaltres que no cregueu en el vostre Líder actual. Perquè jo no em penso perdre. No cauré en els errors d’aquest vell xacrós que penso tenir a les masmorres fins que es mori, estúpid com és, que no ha sabut veure el que se li tirava al damunt. O el qui se li tirava al damunt, heehehe.
Total, que encetem una nova època. Tindrà cabuda en aquesta nova època algun dels personatges anteriors, com l’absolutament periclitat, i mai més ben dit, cavaller Peric? No ho sabem. El cas és que el vell líder, amb minúscula, està tancat —o és tancat, hehe, com si fos mort, no com si estigués mort, i ara no sé quina podria ser la diferència en aquest cas— a les masmorres.
I les regles potser seran unes altres, potser seran les mateixes, potser seran molt més dures. O potser no hi haurà regles, heeee.
Potser ho canviaré tot, heheheheeeee.
El que no passarà és que es facin improvisats sense algun motiu concret. Com és ara estar mort de son. Aquesta Primera Regla dels Improvisats Antics sí que penso respectar-la. O sigui que no tot canviarà, sóc bona persona.
dijous, 27 de novembre del 2014
dimecres, 26 de novembre del 2014
Improvisats (189)
Harto ya de estar harto ya me cansé. Podríem començar els improvisats amb una canço, el títol d’una cançó o, com em sembla que és el cas, una estrofa o dues d’una cançó que m’ha vingut al cap —la diglòssia i l’edat—, que no sé ni de qui és ni de quan és i em penso que no em fa res. I un cop novament, perquè em penso que ja ho havíem comentat una altra vegada, tenim aquí una rima... He escrit, sí, “hem comentat”, i ho he expressament en to foteta, perquè tota la frase era en to foteta, perquè estic fins als dallonses d’aquesta expressió, o d’aquest verb, comentar, comentem-ho, ja ho comentarem un altre dia, ja ho vam comentar, i així, no parem, harto ya de estar harto, que dèiem abans i ara m’ha tornat a venir al cap quan deia això d’estar tip, o no sé si deia estar tip però era una cosa similar.
I m’he quedat encallat. No se m’acut res, i si no se m’acut res ho hauré de deixar, però mira, aquest ho hauré de deixar em recorda les parelles que diuen que ho han de deixar a la primera, escolta, jo que els diria —i aquesta és una forma d’expressió molt xula, “jo que els diria, però malauradament s’està perdent, com una que vaig sentir, no, llegir, en un d’aquests cataus de conspiradors en els quals conspiro, perquè m’agrada molt conspirar però, com els dic sempre, conspiro sense moure’m gaire, vull dir conspiro per la xarxa, conspiro fins i tot improvisants coses absurdes com aquesta mateixa, ara no em feu bellugar gaire, els dic, perquè jo séc un discapacitat, i això no ho dic, esclar, però és com si ho digués i com si ho sentís, tu, és que sóc bastant incapaç o discapaç haha d’anar a veure no sé qui i dir-li no sé què, no ho sé, no sé de què anava tot això, sé que parlava de conspiradors, però, mira, conspiradors, aquest matí he escrit una carta contundent i definitiva —jo sempre, no sempre no, però molt sovint escric coses contundents i definitives—, i sé seguir el fil, en aquest cas, sí, me’n recordo, perquè en aquest cas ha set molt contundent, he escrit a V una carta oberta adreçada a C perquè C va adreçar una carta oberta a A, i no sé què faig aquí posant inicials si la cosa és pública, sí, he escrit una carta contundent a Carme Junyent en resposta a la seva carta adreçada al senyor Mas, i si no me la publiquen, que és el que passarà as usually, no em publiquen res por ahí, snif, sí, ja ho sé, hauria d’haver escrit per ahí, hehe, en valencià ho admeten, per ahí, i ahí tot sol, esclar, i és que de vegades és útil, ara no em vénen al cap lkes vegades en què és útil perquè estic improvisant i sí, d’acord, he picat una mica més a poc a poc, ho confesso, va contra les regles, quan escrivia això que escrivia abans que era soble la Carme Junyent o na Carme, que es pot dir de les dues maneres, però en canvi és difícil quan s’ha d’apostrofar aquest “en”, és difícil, jo diria que sobretot amb els homes, no sé per què ho diria, però em costa menys, tot i que em costa, escrivir n’Antònia que escriure, uala, que burro, em penso, no segur, ho he vist de cua d’ull, he escrit escrivir, és per, és per, hi ha una expressió adequada a aquestes situacions i ara no em ve, no, no és per llogar-hi cafdires, és més fort, però bueno, un altre dia serà.
Ara estàvem parlant de no sé què estàvem parlant, l’última cosa era això del llogar-hi cadires, de l’expressió aquesta tan divertida, que vol dir —els catalans sempre ho hem d’explicar tot, els catalans i les catalanes, hehe, sí, ara me n’he recordat, a la doctora Junyent li deia que sí, que està bé, que ella vol ser català i no catalana dins l’expressió catalans i catalanes i jo he escrit una altra carta explicant per què es feia servir això de catalans i catalanes i que no s’havia de posar com una fúria, o com una fura, que ara no sé com és, perquè el president no la tracti a vostè de català. Doncs ho he explicat i no m’ho voldran, però m’és igual perquè per a això tinc un bloc, que no és aquest, que aquest és per a les escombraries, les escombraries que recull qui, escombraire o l’escombriaire? Doncs confesso que no sé mai, si m’ho preguntes de pressa, sense pensar-m’ho gaire, quin és quin, perquè és una pregunta molt difícil, com ha estat difícil per a mi escriure-ho fa un moment que m’he hagut d’aturar uns instants, aturar uns instants és frase de poema, no em digueu que no, aturar els instants, el que passa és que deu ser d’un poema ja escrit i és això el que ens passa quan escrivim poemes, que si bé sempre havia dit que els poemes es podien escriure amb gran avantatge si s’escrivien en prosa, sense engavanyaments, veus, aquí m’he aturat, eh, que ja m’havia aturat abans, que dues aturades en un improvisat estan prohibides, i dues prohibicions contravingudes comporten expulsió, i a més ara ja estic divertit i tot o sigui que l’àrbitre no sap què fer, si expulsar-me per càstig, o expulsar-me per..., ara m’he enredat, no sé què dic, adéu
I m’he quedat encallat. No se m’acut res, i si no se m’acut res ho hauré de deixar, però mira, aquest ho hauré de deixar em recorda les parelles que diuen que ho han de deixar a la primera, escolta, jo que els diria —i aquesta és una forma d’expressió molt xula, “jo que els diria, però malauradament s’està perdent, com una que vaig sentir, no, llegir, en un d’aquests cataus de conspiradors en els quals conspiro, perquè m’agrada molt conspirar però, com els dic sempre, conspiro sense moure’m gaire, vull dir conspiro per la xarxa, conspiro fins i tot improvisants coses absurdes com aquesta mateixa, ara no em feu bellugar gaire, els dic, perquè jo séc un discapacitat, i això no ho dic, esclar, però és com si ho digués i com si ho sentís, tu, és que sóc bastant incapaç o discapaç haha d’anar a veure no sé qui i dir-li no sé què, no ho sé, no sé de què anava tot això, sé que parlava de conspiradors, però, mira, conspiradors, aquest matí he escrit una carta contundent i definitiva —jo sempre, no sempre no, però molt sovint escric coses contundents i definitives—, i sé seguir el fil, en aquest cas, sí, me’n recordo, perquè en aquest cas ha set molt contundent, he escrit a V una carta oberta adreçada a C perquè C va adreçar una carta oberta a A, i no sé què faig aquí posant inicials si la cosa és pública, sí, he escrit una carta contundent a Carme Junyent en resposta a la seva carta adreçada al senyor Mas, i si no me la publiquen, que és el que passarà as usually, no em publiquen res por ahí, snif, sí, ja ho sé, hauria d’haver escrit per ahí, hehe, en valencià ho admeten, per ahí, i ahí tot sol, esclar, i és que de vegades és útil, ara no em vénen al cap lkes vegades en què és útil perquè estic improvisant i sí, d’acord, he picat una mica més a poc a poc, ho confesso, va contra les regles, quan escrivia això que escrivia abans que era soble la Carme Junyent o na Carme, que es pot dir de les dues maneres, però en canvi és difícil quan s’ha d’apostrofar aquest “en”, és difícil, jo diria que sobretot amb els homes, no sé per què ho diria, però em costa menys, tot i que em costa, escrivir n’Antònia que escriure, uala, que burro, em penso, no segur, ho he vist de cua d’ull, he escrit escrivir, és per, és per, hi ha una expressió adequada a aquestes situacions i ara no em ve, no, no és per llogar-hi cafdires, és més fort, però bueno, un altre dia serà.
Ara estàvem parlant de no sé què estàvem parlant, l’última cosa era això del llogar-hi cadires, de l’expressió aquesta tan divertida, que vol dir —els catalans sempre ho hem d’explicar tot, els catalans i les catalanes, hehe, sí, ara me n’he recordat, a la doctora Junyent li deia que sí, que està bé, que ella vol ser català i no catalana dins l’expressió catalans i catalanes i jo he escrit una altra carta explicant per què es feia servir això de catalans i catalanes i que no s’havia de posar com una fúria, o com una fura, que ara no sé com és, perquè el president no la tracti a vostè de català. Doncs ho he explicat i no m’ho voldran, però m’és igual perquè per a això tinc un bloc, que no és aquest, que aquest és per a les escombraries, les escombraries que recull qui, escombraire o l’escombriaire? Doncs confesso que no sé mai, si m’ho preguntes de pressa, sense pensar-m’ho gaire, quin és quin, perquè és una pregunta molt difícil, com ha estat difícil per a mi escriure-ho fa un moment que m’he hagut d’aturar uns instants, aturar uns instants és frase de poema, no em digueu que no, aturar els instants, el que passa és que deu ser d’un poema ja escrit i és això el que ens passa quan escrivim poemes, que si bé sempre havia dit que els poemes es podien escriure amb gran avantatge si s’escrivien en prosa, sense engavanyaments, veus, aquí m’he aturat, eh, que ja m’havia aturat abans, que dues aturades en un improvisat estan prohibides, i dues prohibicions contravingudes comporten expulsió, i a més ara ja estic divertit i tot o sigui que l’àrbitre no sap què fer, si expulsar-me per càstig, o expulsar-me per..., ara m’he enredat, no sé què dic, adéu
dimarts, 25 de novembre del 2014
Improvisats (188)
Estic content.
Ara, estic content ara, ara mateix, perquè aquests dies... Bé, ja en parlarem un altre dia, ara estic enfeinat fent un improvisat, enfeinat fent un improvisat, deliciós, no em digueu que no, bé el cas és que m’adormia, però com he dit estava content perquè havia acabat una cosa que era com un part, perdó, no era com un part, un part és una cosa molt més seriosa, i ara he fet una masclismetada, no ho sé si es pot dir així, però de moment ho diem així, perquè no es pot comparar el part d’una criatura amb res, tret de amb la creació, vull dir la creació de l’univers, és així, i ara ens han sortit una combinació de preposicions, “de amb”, que per a qui la fa servir no és re, però si sabéssiu la quantitat de quilos i de saliva i de tinta i de no sé què més que s’ha gastat, però calla, que ara me’n recordo d’una bona, i és que quan fem una enumeració com aquesta de la saliva i de la tinta i de no sé què més, no sé si hi havia gaire coses més, i llavors entrem en un bucle, no, que reprenc el fil, que es fa una enumeració i s’afegeix etc. i et quedes tan ample, i no, has de ser sincer i dir no recordo si hi ha més coses, perquè si n’hi ha i te’n recordes les has de dir, i no etc., que per a l’única cosa que serveix és per amagar la teva mandra, i olé, i ara m’acabo d’encallar, i per tant aturar, en un apòstrof + accent, i això és el que dic sempre, que fa difícil els improvisats i caldria elevar a l’autoritat competent una no sé què, una petició, ara, una sol•licitud, perquè i ara no sé perquè era la soŀlicitud ni a qui s’havia d’enviar, però veus, abans parlàvem de sinceritat i jo ho dic, mira, no ho sé, no me’n recordo, tot i que de vegades, ara no, però de vegades reconec que m’haig d’inventar coses per als improvisats perquè vaig massa de pressa, i ara acabes de dir una mentida perquè has dit “m’haig de” i no m’haig de res, el que passa és que no saps improvisar dient la veritat, o sigui que diguis la veritat i reconeix que si no dius la veritat és perquè no vols, o no en saps o el que sigui. I ara crec que m’he encallat de manera que faré un punt i a part i així guanyo unes dècimes de segons
Doncs, no, no m’han servit de re les dècimes de segon que en realitat ha sigut ben bé un segon perquè he fet el punt i a part sense fer punt, de manera que no sabia si tornar enrere i fer el punt o no, o deixar-ho córrer, la veritat sigui dita, ha passat el segon i he tirat endavant, que és el millor que es pot fer quan estàs improvisant, tirar endavant, i si no tires endavant, si estirem fort ella caurà, segur que tomba, i no sé si us ho havia explicat que hi ha gent que no és que tingui o vegi miratges, o sigui, coses que veu però que no existeixen, i no sols miratges, sinó allò d’aquell home de la peŀli que va fer el Russell Crowe, i calla, que haig de pensar quan vagi al caprabo de comprar un desodorant d’aquests que es el millor després de 56 anys d’experiència, no d’experiència en desodorants no, perquè jo abans de ser adolescent, i potser adolescent avançat, o no me’n recordo, no s’usava gaire, però parlava del Crowe, i Crowe, me’n recordo, venia de l’actor, i l’actor venia de no sé on, ah sí, de la peŀli del premi Nobel que veu coses, i això de veure coses em recorda alguna cosa que estava explicant però que ara no sé com seguia, veure coses, veure coses, no per veure coses no tenim res, senyor, aquesta cosa em penso que ja l’havia explicat, la de per no sé què no tenim res, senyor, avui no l’he explicat però no fa gaire, va l’investigador i pregunta no sé on per no sé qui, ara no recordo exactament la situació, i llavors l’altre mira el fitxer o el que sigui i diu per tal —que és el nom que li ha demanat— per Tal no tenim res, senyor, doncs, això, un acudit que no és un acudit, que és un record d’una peŀlícula, però ara ho tinc tot barrejat i no sé què he dit, alguna cosa d’una peŀlícula, sí, però només recordo el tema del per tal no tenim res, senyor. I llavors ara, ara mateix, se m’han acabat les piles perquè...
Sí, me’n recordo, una cosa, això de les piles em recorda el conilleta aquell que no se li acabaven les piles i que durava i durava mentre els seus competidors es quedaven a mig camí, però ara no me’n recordo del nom de la pila, i potser és millor perquè no sé què diuen les regles sobre la publicitat encoberta dins dels improvisats però no m’estranyaria gens que estigués prohibida, perquè prohibeixen coses molt menys serioses, haha, però no, això de la publicitat encoberta, quan és oficial, o sigui, quan està acordada o legitimada o com se digui, llavors té un altre nom que lògicament no és encoberta, esclar.
I m’he tornat a encallar però em salva que acabem de saltar de pàgina, i diuen les regles que quan saltes de pàgina estàs autoritzat a deixar córrer l’improvisat, cosa que faré immediatament no sense fer esment a la bonica combinació autoritzat-improvisat que m’acaba de sortir tota sola, sense pensar-hi gens ni mica, i és que sóc un campió, tu, ja m’agradaria
Ara, estic content ara, ara mateix, perquè aquests dies... Bé, ja en parlarem un altre dia, ara estic enfeinat fent un improvisat, enfeinat fent un improvisat, deliciós, no em digueu que no, bé el cas és que m’adormia, però com he dit estava content perquè havia acabat una cosa que era com un part, perdó, no era com un part, un part és una cosa molt més seriosa, i ara he fet una masclismetada, no ho sé si es pot dir així, però de moment ho diem així, perquè no es pot comparar el part d’una criatura amb res, tret de amb la creació, vull dir la creació de l’univers, és així, i ara ens han sortit una combinació de preposicions, “de amb”, que per a qui la fa servir no és re, però si sabéssiu la quantitat de quilos i de saliva i de tinta i de no sé què més que s’ha gastat, però calla, que ara me’n recordo d’una bona, i és que quan fem una enumeració com aquesta de la saliva i de la tinta i de no sé què més, no sé si hi havia gaire coses més, i llavors entrem en un bucle, no, que reprenc el fil, que es fa una enumeració i s’afegeix etc. i et quedes tan ample, i no, has de ser sincer i dir no recordo si hi ha més coses, perquè si n’hi ha i te’n recordes les has de dir, i no etc., que per a l’única cosa que serveix és per amagar la teva mandra, i olé, i ara m’acabo d’encallar, i per tant aturar, en un apòstrof + accent, i això és el que dic sempre, que fa difícil els improvisats i caldria elevar a l’autoritat competent una no sé què, una petició, ara, una sol•licitud, perquè i ara no sé perquè era la soŀlicitud ni a qui s’havia d’enviar, però veus, abans parlàvem de sinceritat i jo ho dic, mira, no ho sé, no me’n recordo, tot i que de vegades, ara no, però de vegades reconec que m’haig d’inventar coses per als improvisats perquè vaig massa de pressa, i ara acabes de dir una mentida perquè has dit “m’haig de” i no m’haig de res, el que passa és que no saps improvisar dient la veritat, o sigui que diguis la veritat i reconeix que si no dius la veritat és perquè no vols, o no en saps o el que sigui. I ara crec que m’he encallat de manera que faré un punt i a part i així guanyo unes dècimes de segons
Doncs, no, no m’han servit de re les dècimes de segon que en realitat ha sigut ben bé un segon perquè he fet el punt i a part sense fer punt, de manera que no sabia si tornar enrere i fer el punt o no, o deixar-ho córrer, la veritat sigui dita, ha passat el segon i he tirat endavant, que és el millor que es pot fer quan estàs improvisant, tirar endavant, i si no tires endavant, si estirem fort ella caurà, segur que tomba, i no sé si us ho havia explicat que hi ha gent que no és que tingui o vegi miratges, o sigui, coses que veu però que no existeixen, i no sols miratges, sinó allò d’aquell home de la peŀli que va fer el Russell Crowe, i calla, que haig de pensar quan vagi al caprabo de comprar un desodorant d’aquests que es el millor després de 56 anys d’experiència, no d’experiència en desodorants no, perquè jo abans de ser adolescent, i potser adolescent avançat, o no me’n recordo, no s’usava gaire, però parlava del Crowe, i Crowe, me’n recordo, venia de l’actor, i l’actor venia de no sé on, ah sí, de la peŀli del premi Nobel que veu coses, i això de veure coses em recorda alguna cosa que estava explicant però que ara no sé com seguia, veure coses, veure coses, no per veure coses no tenim res, senyor, aquesta cosa em penso que ja l’havia explicat, la de per no sé què no tenim res, senyor, avui no l’he explicat però no fa gaire, va l’investigador i pregunta no sé on per no sé qui, ara no recordo exactament la situació, i llavors l’altre mira el fitxer o el que sigui i diu per tal —que és el nom que li ha demanat— per Tal no tenim res, senyor, doncs, això, un acudit que no és un acudit, que és un record d’una peŀlícula, però ara ho tinc tot barrejat i no sé què he dit, alguna cosa d’una peŀlícula, sí, però només recordo el tema del per tal no tenim res, senyor. I llavors ara, ara mateix, se m’han acabat les piles perquè...
Sí, me’n recordo, una cosa, això de les piles em recorda el conilleta aquell que no se li acabaven les piles i que durava i durava mentre els seus competidors es quedaven a mig camí, però ara no me’n recordo del nom de la pila, i potser és millor perquè no sé què diuen les regles sobre la publicitat encoberta dins dels improvisats però no m’estranyaria gens que estigués prohibida, perquè prohibeixen coses molt menys serioses, haha, però no, això de la publicitat encoberta, quan és oficial, o sigui, quan està acordada o legitimada o com se digui, llavors té un altre nom que lògicament no és encoberta, esclar.
I m’he tornat a encallar però em salva que acabem de saltar de pàgina, i diuen les regles que quan saltes de pàgina estàs autoritzat a deixar córrer l’improvisat, cosa que faré immediatament no sense fer esment a la bonica combinació autoritzat-improvisat que m’acaba de sortir tota sola, sense pensar-hi gens ni mica, i és que sóc un campió, tu, ja m’agradaria
dilluns, 24 de novembre del 2014
Improvisat 187
Bé, hem aguantat dues hores llargues, amb petites aturades entremig per respondre correus.
I no sé què més dir, que és dilluns, però això ho sap tothom, que avui mateix he enviat un enllaç a l’article de Pàmies sobre el “t’ho compro”, un dels tòpics que combato, perquè jo combato tòpics, no sé si ho sabíeu, perquè, ara que hi penso, jo sóc el cavaller Peric
Aventures del cavaller Peric (capítol no ho sé)
Ha havia una vegada un cavaller que es deia Peric i que estava adormit. Aquesta rima m’ha sortit sola i això m’agrada, no penso demanar perdó per les rimes que et surten quan escrius, quan fan alguns escriptors consagrats quan escriuen alks diaris, se suposa, o suposo jo, que quan escriuen els seus llibres es dediquen, potser hores a eliminar aquestes rimes, igual que les redundàncies, que també demanen perdó, i tal. O sigui, tenen escrúpols. Escrúpols és una paraula que no m’agrada, perquè em recorda, sí d’acord, he tingut problemes amb aquesta problemàtica, veus, una de les redundàncies que deia abans, un problema i una problemàtica, però en aquest cas més que una redundància és un cas clar de mandra de pensar una cosa més, no, però això fa que aquesta improvisat sigui més pur, perquè si no evito les problemàtiques, o no sé què és el que havia d’evitar, però no eren les problemàtiques, ah, sí parlàvem d’escrúpols, però si parlàvem d’escrúpols vol dir que entràvem en intimitats i diu una regla dels improvisats que no s’ha de parlar d’intimitats, de manera que parlem de les intimitats, que, veus, és una paraula que també té doble sentit, o no, perquè en aquest cas la intimitat només té un sentit, i les altres coses que jo pensava només eren pel grau d’intimitat, no perquè tingués significats diferents, que em sembla que això ja ho he dit altres vegades però és que és un tema que m’obsessiona, i a més hi ha V que és molt..., no anava a dir el sexe o el gènere, i no, les normes prohibeixen de manera terminant això, i avui em penso que ja em parlat altres vegades de les prohibicions de les regles, de manera que amb una mica més de teclejar encara sortirà el reglament sencer, haha, quina tonteria, si el reglament sencer és llarguíssim i encara falta la persona, no volia dir aquell tòpic, encara no ha nascut la persona —això dit amb veu engolada i solemne, i llavors ara he perdut el fil, deia que no ha nascut la persona però no sé quin era el motiu pel qual no havia nascut la persona, vull dir, què era el que la persona que no havia nascut hauria d’aconseguir, que hauria de ser una gesta, d’això sí que me’n recordo perquè és el significat d’aquesta expressió, encara no ha nascut la persona, o el qui, o la qui, perquè en aquest cas no fa falta dir la persona, pots dir el gènere o el sexe perquè si no ha nascut vol dir que ho existeix, quina tonteria, però acabo de parlar del gènere i el sexe i no acabo de saber en quins casos s’ha d’utilitzar una cosa i l’altra, en gramàtica ho tinc clar, gràcies, gràcies no calen els aplaudiments, però en la resta, sí dèiem gènere i sexe, que no m’aclareixo, algú sap amb seguretat quan s’ha d’utilitzar una o l’altra —donem per suposat que estem parlant de persones, perquè amb , bé, amb animals també, perquè també tenen sexe i per tant també tenim la confusió, bé tinc la confusió jo, no haig d’implicar els altres o la resta, hauria d’haver escrit la resta, perquè si dic els altres exloc, segons les regles etc, excloc les altres, i no voldria, però ara m’he perdut i no sé què deia del sexe, que el sexe és molt important, ja ho deia, que serveix per mantenir l’expècie, les espècies, vull dir, això com a finalitat principal, encara que els humans, veus, ja m’he tornat a enredar, perquè les regles diuen que hauria d’haver dit les humanes, o no, veus el típic cas de confusió, si dius els humans això inclou les humanes, veus, veus, típica pregunta que em faig sempre, però espera, que aquí en tot el que escric aquí excloc o intento excloure la regla normativa i oficial i dogmàtica que el masculí plural inclou els dos gèneres, veus, aquí no hi tinc problemes perquè parlem de gramàtica, però si excloem, no ho sé, per joc o pel que sigui, i ara m’he perdut amb això del joc, i sabeu que m’ha passat, que mirant de cua d’ull, que bonic, de cua d’ull, però tiro enrere perquè això és important i encara ho tinc al cap, que quan hem saltat de pàgina al word em feia l’efecte que escrivia amb màquina d’escriure i com que sabia, per la llargària i el temps, que devia estar arribant al final de la pàgina, ja estava preparat per agafar el paper que cauria pel darrere de la màquina, eh quines coses que em passen tan estranyes.
Bueno, me’n vaig a pencar que si no em renyaran, perquè ara deuen estar pensant, els follets que em vigilen, vull dir els follets del khefe que em vigilen, deuen estar pensant que estic treballant a tope, haha, i mira el que estic fent, però bueno, he dit que ho deixava i ho deixo, que sóc un home de paraula, almenys l’altre dia ho va dir J de mi i em va encantar, o sigui, ho deixo, va
I no sé què més dir, que és dilluns, però això ho sap tothom, que avui mateix he enviat un enllaç a l’article de Pàmies sobre el “t’ho compro”, un dels tòpics que combato, perquè jo combato tòpics, no sé si ho sabíeu, perquè, ara que hi penso, jo sóc el cavaller Peric
Aventures del cavaller Peric (capítol no ho sé)
Ha havia una vegada un cavaller que es deia Peric i que estava adormit. Aquesta rima m’ha sortit sola i això m’agrada, no penso demanar perdó per les rimes que et surten quan escrius, quan fan alguns escriptors consagrats quan escriuen alks diaris, se suposa, o suposo jo, que quan escriuen els seus llibres es dediquen, potser hores a eliminar aquestes rimes, igual que les redundàncies, que també demanen perdó, i tal. O sigui, tenen escrúpols. Escrúpols és una paraula que no m’agrada, perquè em recorda, sí d’acord, he tingut problemes amb aquesta problemàtica, veus, una de les redundàncies que deia abans, un problema i una problemàtica, però en aquest cas més que una redundància és un cas clar de mandra de pensar una cosa més, no, però això fa que aquesta improvisat sigui més pur, perquè si no evito les problemàtiques, o no sé què és el que havia d’evitar, però no eren les problemàtiques, ah, sí parlàvem d’escrúpols, però si parlàvem d’escrúpols vol dir que entràvem en intimitats i diu una regla dels improvisats que no s’ha de parlar d’intimitats, de manera que parlem de les intimitats, que, veus, és una paraula que també té doble sentit, o no, perquè en aquest cas la intimitat només té un sentit, i les altres coses que jo pensava només eren pel grau d’intimitat, no perquè tingués significats diferents, que em sembla que això ja ho he dit altres vegades però és que és un tema que m’obsessiona, i a més hi ha V que és molt..., no anava a dir el sexe o el gènere, i no, les normes prohibeixen de manera terminant això, i avui em penso que ja em parlat altres vegades de les prohibicions de les regles, de manera que amb una mica més de teclejar encara sortirà el reglament sencer, haha, quina tonteria, si el reglament sencer és llarguíssim i encara falta la persona, no volia dir aquell tòpic, encara no ha nascut la persona —això dit amb veu engolada i solemne, i llavors ara he perdut el fil, deia que no ha nascut la persona però no sé quin era el motiu pel qual no havia nascut la persona, vull dir, què era el que la persona que no havia nascut hauria d’aconseguir, que hauria de ser una gesta, d’això sí que me’n recordo perquè és el significat d’aquesta expressió, encara no ha nascut la persona, o el qui, o la qui, perquè en aquest cas no fa falta dir la persona, pots dir el gènere o el sexe perquè si no ha nascut vol dir que ho existeix, quina tonteria, però acabo de parlar del gènere i el sexe i no acabo de saber en quins casos s’ha d’utilitzar una cosa i l’altra, en gramàtica ho tinc clar, gràcies, gràcies no calen els aplaudiments, però en la resta, sí dèiem gènere i sexe, que no m’aclareixo, algú sap amb seguretat quan s’ha d’utilitzar una o l’altra —donem per suposat que estem parlant de persones, perquè amb , bé, amb animals també, perquè també tenen sexe i per tant també tenim la confusió, bé tinc la confusió jo, no haig d’implicar els altres o la resta, hauria d’haver escrit la resta, perquè si dic els altres exloc, segons les regles etc, excloc les altres, i no voldria, però ara m’he perdut i no sé què deia del sexe, que el sexe és molt important, ja ho deia, que serveix per mantenir l’expècie, les espècies, vull dir, això com a finalitat principal, encara que els humans, veus, ja m’he tornat a enredar, perquè les regles diuen que hauria d’haver dit les humanes, o no, veus el típic cas de confusió, si dius els humans això inclou les humanes, veus, veus, típica pregunta que em faig sempre, però espera, que aquí en tot el que escric aquí excloc o intento excloure la regla normativa i oficial i dogmàtica que el masculí plural inclou els dos gèneres, veus, aquí no hi tinc problemes perquè parlem de gramàtica, però si excloem, no ho sé, per joc o pel que sigui, i ara m’he perdut amb això del joc, i sabeu que m’ha passat, que mirant de cua d’ull, que bonic, de cua d’ull, però tiro enrere perquè això és important i encara ho tinc al cap, que quan hem saltat de pàgina al word em feia l’efecte que escrivia amb màquina d’escriure i com que sabia, per la llargària i el temps, que devia estar arribant al final de la pàgina, ja estava preparat per agafar el paper que cauria pel darrere de la màquina, eh quines coses que em passen tan estranyes.
Bueno, me’n vaig a pencar que si no em renyaran, perquè ara deuen estar pensant, els follets que em vigilen, vull dir els follets del khefe que em vigilen, deuen estar pensant que estic treballant a tope, haha, i mira el que estic fent, però bueno, he dit que ho deixava i ho deixo, que sóc un home de paraula, almenys l’altre dia ho va dir J de mi i em va encantar, o sigui, ho deixo, va
divendres, 21 de novembre del 2014
Improvisat (186)
És un improvisat que em sembla que no me’n sortiré
Per què no me’n sortiré, es preguntaran vostès. Doncs no me’n sortiré perquè estic molt adormit, i normalment quan estic moooolts adormit, com és el cas d’ara, i m’he fixat, esclar, que repetint una lletra com ara la que acabo de repetir, que és un clàssic, la o de molt, doncs vas més ràpid, i això és una obvietat i és que sense obvietat no podríem funcionar, i veus, funcionar, una altra paraula d’aquelles que dèiem que té dos sentits, i quan dic dos sentits no vull dir les accepcions del diccionari, que difícil pronunciar accepcions sense que sembli que diguis excepcions, i això no é si és per defecte meu o perquè efectivament es pronuncien igual, un dia ho he de preguntar, o demanar, demanar, de manar, no em surt res per demanar, quan dic no em surt res per demanar vull dir allò de les consultes ara no recordo on, a les peŀlícules devia ser, que algú arribava a la recepció d’un hotel o a un centre sanitari o allà on sigui, demanava per algú altre i qui l’atenia deia això, no em surt res per Smith, amigo, ara és moda als Estats Units això de l’amigo, ho diuen molt, però vés a saber potser és algú que ha anat de viatge per allà i llavors torna i diu doncs els americans són així i les americanes també, mira, les americanes, una paraula que usem aquí i què també té doble sentit, en aquest cas de diccionari, i no sé què deia ara, de les americanes, ni idea, només sé que deia que té doble sentit, ah sí, que es veu que a les Espanyes no diuen americana de les americanes sinó chaqueta, i és clar, per a nosaltres una cosa és l’americana i una altra cosa és la jaqueta, però ara no sé quina diferència hi ha entre una i l’altra, però segur que els experts, ostres, ahir em vaig trobar F al carrer, re, un parell de minuts al bus, i feia mil anys que no ens vèiem i llavors després vaig tafanejar la seva web o el seu web i se’m va acudir escriure-li per quedar un dia i tal i li vaig dir al mateix correu que m’agradava una de les coses que havia vist, i explico totes aquestes coses tan tan tan no íntimes, però sí, diguem-ne reconeixibles i ara em subratlla reconeixibles i ja ho sé ja ho sé, ha de ser recognoscibles, però tu et creu que algú es pararà a dir alguna vegada recognoscibles quan en realitat, usually, vol dir reconeixibles, o sigui, que és fàcil de reconèixer o que simplement és pot reconèixer, per què als acadèmics els costa tant reconèixer hehe que hi ha coses que no es poden aturar, que la llengua és viva i tota aquesta sèrie de ximpleses que repetim i repetim i no ens cansem de repetir i ja s’ha convertit en un rotllo i en un tòpic i hauríem de tirar per la via del mig i passar de tot això i anar per feina, que és el que ha de fer el Govern de la Generalitat, tirar pel dret, això, sí esgotant fins al límit cada cartutx, i en això sóc més partidari ara de Mas que de Junqueras, quan abans era al revés, però en això s’ha de ser més p. que les gallines, i dic més p. perquè em penso que una de les regles
dels improvisats —i ara he recordat la de sempre, la dec tenir clavada al cervell, com si les regles fossin una secta, que es veu que eren com una secta allò dels pederastes de Granada, i no podré continuar em sembla perquè quan em vénen al cap coses d’aquestes m’entra la depre i les llàgrimes i llavors així és més difícil improvisar i a més et poses seriós i no pots continuar
Per què no me’n sortiré, es preguntaran vostès. Doncs no me’n sortiré perquè estic molt adormit, i normalment quan estic moooolts adormit, com és el cas d’ara, i m’he fixat, esclar, que repetint una lletra com ara la que acabo de repetir, que és un clàssic, la o de molt, doncs vas més ràpid, i això és una obvietat i és que sense obvietat no podríem funcionar, i veus, funcionar, una altra paraula d’aquelles que dèiem que té dos sentits, i quan dic dos sentits no vull dir les accepcions del diccionari, que difícil pronunciar accepcions sense que sembli que diguis excepcions, i això no é si és per defecte meu o perquè efectivament es pronuncien igual, un dia ho he de preguntar, o demanar, demanar, de manar, no em surt res per demanar, quan dic no em surt res per demanar vull dir allò de les consultes ara no recordo on, a les peŀlícules devia ser, que algú arribava a la recepció d’un hotel o a un centre sanitari o allà on sigui, demanava per algú altre i qui l’atenia deia això, no em surt res per Smith, amigo, ara és moda als Estats Units això de l’amigo, ho diuen molt, però vés a saber potser és algú que ha anat de viatge per allà i llavors torna i diu doncs els americans són així i les americanes també, mira, les americanes, una paraula que usem aquí i què també té doble sentit, en aquest cas de diccionari, i no sé què deia ara, de les americanes, ni idea, només sé que deia que té doble sentit, ah sí, que es veu que a les Espanyes no diuen americana de les americanes sinó chaqueta, i és clar, per a nosaltres una cosa és l’americana i una altra cosa és la jaqueta, però ara no sé quina diferència hi ha entre una i l’altra, però segur que els experts, ostres, ahir em vaig trobar F al carrer, re, un parell de minuts al bus, i feia mil anys que no ens vèiem i llavors després vaig tafanejar la seva web o el seu web i se’m va acudir escriure-li per quedar un dia i tal i li vaig dir al mateix correu que m’agradava una de les coses que havia vist, i explico totes aquestes coses tan tan tan no íntimes, però sí, diguem-ne reconeixibles i ara em subratlla reconeixibles i ja ho sé ja ho sé, ha de ser recognoscibles, però tu et creu que algú es pararà a dir alguna vegada recognoscibles quan en realitat, usually, vol dir reconeixibles, o sigui, que és fàcil de reconèixer o que simplement és pot reconèixer, per què als acadèmics els costa tant reconèixer hehe que hi ha coses que no es poden aturar, que la llengua és viva i tota aquesta sèrie de ximpleses que repetim i repetim i no ens cansem de repetir i ja s’ha convertit en un rotllo i en un tòpic i hauríem de tirar per la via del mig i passar de tot això i anar per feina, que és el que ha de fer el Govern de la Generalitat, tirar pel dret, això, sí esgotant fins al límit cada cartutx, i en això sóc més partidari ara de Mas que de Junqueras, quan abans era al revés, però en això s’ha de ser més p. que les gallines, i dic més p. perquè em penso que una de les regles
dels improvisats —i ara he recordat la de sempre, la dec tenir clavada al cervell, com si les regles fossin una secta, que es veu que eren com una secta allò dels pederastes de Granada, i no podré continuar em sembla perquè quan em vénen al cap coses d’aquestes m’entra la depre i les llàgrimes i llavors així és més difícil improvisar i a més et poses seriós i no pots continuar
dijous, 20 de novembre del 2014
improvisat fallit 185
Haig de fer alguna cosa
Aquest era el títol, i com que era el títol l’he posat a dalt de tot, que estar a dalt de tot no és pas un privilegi, moltes vegades, com vam veure l’altre dia en una reunió, que ningú volia estar a dalt de tot, perquè estar a dalt de tot vol dir estar disponible, ser visible, en fi, coses que no a tothom li vénen de gust. Ah, també requereix..., ara m’havia vingut una cosa al cap per completar el que dèiem dels càrrecs però m’ha marxat just en el moment que escrivia que ho volia dir, i això passa sovint, que vols dir una cosa i quan escrius que vols dir una cosa la cosa ja ha marxat, i és perquè molt sovint les coses passen i se’n van i ara truquen
Doncs eren els de la llum i com que hem estat una estona entretinguts aquest improvisat es queda així, a mig fer, perquè ja estic força despert.
Aquest era el títol, i com que era el títol l’he posat a dalt de tot, que estar a dalt de tot no és pas un privilegi, moltes vegades, com vam veure l’altre dia en una reunió, que ningú volia estar a dalt de tot, perquè estar a dalt de tot vol dir estar disponible, ser visible, en fi, coses que no a tothom li vénen de gust. Ah, també requereix..., ara m’havia vingut una cosa al cap per completar el que dèiem dels càrrecs però m’ha marxat just en el moment que escrivia que ho volia dir, i això passa sovint, que vols dir una cosa i quan escrius que vols dir una cosa la cosa ja ha marxat, i és perquè molt sovint les coses passen i se’n van i ara truquen
Doncs eren els de la llum i com que hem estat una estona entretinguts aquest improvisat es queda així, a mig fer, perquè ja estic força despert.
dilluns, 17 de novembre del 2014
Improvisats (184)
Mort. El títol era aquest, mort de son, podríem afegir, perquè és la raó per la qual estic mort. Mort vol dir que no puc fer res. Si llegeixo m’adormo i si treballo “no veas”, de manera que aquí estic, davant un full de word blanc, blanc que no li agradava gens a M, que una vegada em va escriure fa mil anys dient-me que el blanc del fons de la meva web li feria els ulls. Doncs vinga, a canviar el blanc per una altra cosa, però la plantilla, en aquells anys, vosaltres devíeu ser petits i no us en recordeu, de vegades tinc aquestes sortides, de pensar-me que hi ha qui llegeixi això, i fins ara m’ho han dit quatre persones, i de les quatre dos són més grans que jo, i ara em trobo explicant intimitats de la gent que llegeix aquest paper d’estrassa, i em direu, això és falsa humilitat, tu dius això del paper d’estrassa perquè et passem el braç per l’espatlla i te’l frotem, no, frotem diu que no, o sigui que ha de ser freguem, però jo, ho sento, fregar no frego ningú, i el que se’n diu fregar, entre éssers humans, em penso que és una altra cosa i no la de passar la mà per l’espatlla, que és del que parlàvem, i ara m’ha passat pel cap que hi ha moltíssimes paraules que tenen un doble significat, el normal i un altre de més amagat que no sé si els diccionaris recullen, i que un dia algú s’hi hauria de ficar, però sé perfectament que quan dius que algú es fiqui en tal cosa estàs dient que o t’hi fiques tu o... però calla, que ara recordo una vegada que vaig dir una cosa així i G va mostrar tal entusiasme a posar-s’hi que a mi allò em va encantar i em va pujar o apujar l’autoestima, que de vegades ja em va bé.
I segueixo una regla de les regles que vam dir un dia que hauríem de concretar, o d’eliminar, perquè si no això és un desgavell, tu, com diria l’alcalde però ell ho diu amb aquella manera de parlar tan, i ahir, he hagut de tallar el que deia perquè això és important, vaig llegir al diari que s’havien publicat uns dietaris inèdits de Pla, dels anys 50 i 60 del segle anterior, que o meravella, no és el segle dinou, com havíem dit tota la vida, sinó que el segle anterior és el XX, o sigui, però tornem a Pla que era interessant, perquè es veu que aquests dietaris són una passada de sincers i de i de i de, no em surt la paraula, no ho sé, tristos, però no era això, bé, ja sortirà, avui o un altre dia, ara la prioritat és que em pugui desvetllar una mica i no hi ham anera, en el moment que m’aturo un instant de teclejar ja em ve, i direu, però aconsegueixes teclejar tota l’estona, com t’ho fas?, doncs és fàcil, és qüestió d’anar pel darrere del cap, o sigui, del que penses, i ara m’acabo d’adormir escrivint això anterior, o sigui que no funciona i si no funciona de cap manera doncs és millor anar cap a una altra de les estratègies contra la són que és la de fer una becaineta, però a mi em fa l’efecte, i ja m’he tornar a adormir, però deia que una becaineta, en aquest cas, seria contraproduent. O sigui, no hi guanyaria res i després i m’acabo d’adormir un altre cop damunt el teclat de manera que això no funciona
I segueixo una regla de les regles que vam dir un dia que hauríem de concretar, o d’eliminar, perquè si no això és un desgavell, tu, com diria l’alcalde però ell ho diu amb aquella manera de parlar tan, i ahir, he hagut de tallar el que deia perquè això és important, vaig llegir al diari que s’havien publicat uns dietaris inèdits de Pla, dels anys 50 i 60 del segle anterior, que o meravella, no és el segle dinou, com havíem dit tota la vida, sinó que el segle anterior és el XX, o sigui, però tornem a Pla que era interessant, perquè es veu que aquests dietaris són una passada de sincers i de i de i de, no em surt la paraula, no ho sé, tristos, però no era això, bé, ja sortirà, avui o un altre dia, ara la prioritat és que em pugui desvetllar una mica i no hi ham anera, en el moment que m’aturo un instant de teclejar ja em ve, i direu, però aconsegueixes teclejar tota l’estona, com t’ho fas?, doncs és fàcil, és qüestió d’anar pel darrere del cap, o sigui, del que penses, i ara m’acabo d’adormir escrivint això anterior, o sigui que no funciona i si no funciona de cap manera doncs és millor anar cap a una altra de les estratègies contra la són que és la de fer una becaineta, però a mi em fa l’efecte, i ja m’he tornar a adormir, però deia que una becaineta, en aquest cas, seria contraproduent. O sigui, no hi guanyaria res i després i m’acabo d’adormir un altre cop damunt el teclat de manera que això no funciona
dissabte, 15 de novembre del 2014
Improvisats (183)
Adormit de nou, enganxat al teclat un dissabte. I què fas enganxat al teclat un dissabte. Doncs adormir-me, però intentava treballar. I has dormit bé aquesta nit? Ho confesso, sí, solc dormir com els angelets, no, com els nados, els nadons que dormen bé, perquè n’hi ha que deunidó. I ara no sé què haig de dir dels nadons, sé que parlava de la manera de dormir dels nadons, i, clar això enllaçava amb la meva manera de dormir, que és com la dels nadoncs, i ara aquí m’encallo, però no, perquè hi ha el somni, que una cosa és la son i una altra el somni, què has somiat, un somni, ho pesqueu, i encara podríem dir; que has somiat? I podríem respondre, sí que he somiat, el que passa és que ara no me’n recordo del que he somiat. I així ens podríem entretenir fins al dia del judici final, però em penso que no em convé parlar de somnis
De manera que canviem de paràgraf perquè canviem de tema, però us penseu que canviem de tema perquè tinc alguna cosa al cap i per això he dit canviem de tema?, doncs, no, no tinc res al cap, una altra vegada allò del cap cap cap, que aquí ho podríem concretar en no tinc cap idea al cap, haha, i és veritat que si tens a la punta dels dits un cap i has d’improvisar com continuar, segur que trobaràs un altre cap, hehe, en els dos sentits, per continuar, i ara no sé si serà fàcil de pescar els dos sentits, perquè esclar això de cap porta molta cua, i no diguem si això passa pels correctct..., no volia dir els traductors electrícs, no ara no volia dir això, autòmàtics, això, els traductors automàtics, doncs li dius aquell cap, que podia ser ua cosa complicada que ara no recordo, a sí, el que en castellà en diuen cabo, però no el cabo de l’exèrcit, sinó un altre cabo, que tampoc no és el geogràfic, sinó el cabo d’una corda, el que passa és que ara, amb tant cabo i tan cap ja no recordo quin era l’altre significat de cap de la qual estàvem parlant, només recordo que sovint no és gens fàcil, ni per a un catalanoparlant, saber de quin cap es parla quan els dos, els dos!, tenen cabuda, hehe, en aquella frase, cabuda, cabuda, re, no em ve res per cabuda, però sí per ve, que aquí tinc un problema, i és que de vegades, posem-hi moltes vegades, quuan em trobo un ves no recordo mai, bé, mai mai, no, perquè jo sempre dic que no es pot dir mai, ni sempre, i sempre l’acabo de dir!, sempre dic, he dit, i ara m’estic embullant, però sí que recordo que no es pot dir ni sempre ni mai ni tothom ni ningú, perquè sempre s’ha de deixar un forat per a les excepcions, i és que si no tinguéssim en compte les excepcions el món seria molt avorrit, tot serien regles exactes, i ara que parlo de regles recordo les rfegles d’auqests
improvisats, una de les quals és aquesta, que em fa l’efecte que no segueixo mai últimament però és perquè si has de tenir al cap que has de saltar de paràgraf, com que dues coses no es poden tenir al cap quan improvises, sinó que només n’has de tenir una, el teclat, i avui ni tan sols miro, mira miro em recordo Miró, aquell pintor que jo no acabo d’entendre, dels moderns, ho reconec, entenc coses de Picasso, però poca cosa més, Pollock, Mondrian, etc, ara no em puc parar a pensar, no em diuen gaire res, el meu pintor favorit de tota la història és el Greco però això suposo que ja ho he explicat aquí, però penso que el Greco és més gran que tothom perquè el Greco sap pintar l’ànima mentre que els de la seva època eren molt realistes, tres d’alguns holandessos que em penso que eren posteriors, però que no acaben de ser, i els moderns més que realistes o abstractes, el que volen és provocar una reacció en l’espectador, i això està bçe, és art, però per mi és més important l’ànima que l’art com a provocació-reacció, i ara no em refereixo a la provocació com a cosa negativa, provocar en sentit pejoratiu, sinó provocar en sentit neutre, doncs això em sembla fantàstic però no em diu tant com l’expressió de l’ànima, que és el que transmet el Greco i, en alguns quadres Picasso, i per mi ja està i direu ets molt radical, no, caldria precisar-ho tot molt però ara estic improvisant i ja he alentit o ralentit prou la velocitat explicant tot això amb una mica de raonabilitat o com es digui, i ara acabo de deixar una cosa a mig camí d’aquesta frase anterior i ara no me’n recordo, i no puc mirar enrere perquè ja m’he entretingut massa amb el tema de l’art, que ara em fa vergonya perquè tinc més o menys al cap les coses que he dit i crec que calkdria esborar-ho perquè no ho puc fer perquè les regles dels esborranys i aquesta és important, sens dubte, la més important juntament amb una altra que no recordo però aquesta sí, només pots tirar enrere per corregir faltes d’ortografia i està prohibit corregir coses conceptuals quan corregeixes al final l’ortografia i avui ni tan sols he tirat enrere i ni tan sols miraré l’ortografia quan pengi això que serà ara mateix a
De manera que canviem de paràgraf perquè canviem de tema, però us penseu que canviem de tema perquè tinc alguna cosa al cap i per això he dit canviem de tema?, doncs, no, no tinc res al cap, una altra vegada allò del cap cap cap, que aquí ho podríem concretar en no tinc cap idea al cap, haha, i és veritat que si tens a la punta dels dits un cap i has d’improvisar com continuar, segur que trobaràs un altre cap, hehe, en els dos sentits, per continuar, i ara no sé si serà fàcil de pescar els dos sentits, perquè esclar això de cap porta molta cua, i no diguem si això passa pels correctct..., no volia dir els traductors electrícs, no ara no volia dir això, autòmàtics, això, els traductors automàtics, doncs li dius aquell cap, que podia ser ua cosa complicada que ara no recordo, a sí, el que en castellà en diuen cabo, però no el cabo de l’exèrcit, sinó un altre cabo, que tampoc no és el geogràfic, sinó el cabo d’una corda, el que passa és que ara, amb tant cabo i tan cap ja no recordo quin era l’altre significat de cap de la qual estàvem parlant, només recordo que sovint no és gens fàcil, ni per a un catalanoparlant, saber de quin cap es parla quan els dos, els dos!, tenen cabuda, hehe, en aquella frase, cabuda, cabuda, re, no em ve res per cabuda, però sí per ve, que aquí tinc un problema, i és que de vegades, posem-hi moltes vegades, quuan em trobo un ves no recordo mai, bé, mai mai, no, perquè jo sempre dic que no es pot dir mai, ni sempre, i sempre l’acabo de dir!, sempre dic, he dit, i ara m’estic embullant, però sí que recordo que no es pot dir ni sempre ni mai ni tothom ni ningú, perquè sempre s’ha de deixar un forat per a les excepcions, i és que si no tinguéssim en compte les excepcions el món seria molt avorrit, tot serien regles exactes, i ara que parlo de regles recordo les rfegles d’auqests
improvisats, una de les quals és aquesta, que em fa l’efecte que no segueixo mai últimament però és perquè si has de tenir al cap que has de saltar de paràgraf, com que dues coses no es poden tenir al cap quan improvises, sinó que només n’has de tenir una, el teclat, i avui ni tan sols miro, mira miro em recordo Miró, aquell pintor que jo no acabo d’entendre, dels moderns, ho reconec, entenc coses de Picasso, però poca cosa més, Pollock, Mondrian, etc, ara no em puc parar a pensar, no em diuen gaire res, el meu pintor favorit de tota la història és el Greco però això suposo que ja ho he explicat aquí, però penso que el Greco és més gran que tothom perquè el Greco sap pintar l’ànima mentre que els de la seva època eren molt realistes, tres d’alguns holandessos que em penso que eren posteriors, però que no acaben de ser, i els moderns més que realistes o abstractes, el que volen és provocar una reacció en l’espectador, i això està bçe, és art, però per mi és més important l’ànima que l’art com a provocació-reacció, i ara no em refereixo a la provocació com a cosa negativa, provocar en sentit pejoratiu, sinó provocar en sentit neutre, doncs això em sembla fantàstic però no em diu tant com l’expressió de l’ànima, que és el que transmet el Greco i, en alguns quadres Picasso, i per mi ja està i direu ets molt radical, no, caldria precisar-ho tot molt però ara estic improvisant i ja he alentit o ralentit prou la velocitat explicant tot això amb una mica de raonabilitat o com es digui, i ara acabo de deixar una cosa a mig camí d’aquesta frase anterior i ara no me’n recordo, i no puc mirar enrere perquè ja m’he entretingut massa amb el tema de l’art, que ara em fa vergonya perquè tinc més o menys al cap les coses que he dit i crec que calkdria esborar-ho perquè no ho puc fer perquè les regles dels esborranys i aquesta és important, sens dubte, la més important juntament amb una altra que no recordo però aquesta sí, només pots tirar enrere per corregir faltes d’ortografia i està prohibit corregir coses conceptuals quan corregeixes al final l’ortografia i avui ni tan sols he tirat enrere i ni tan sols miraré l’ortografia quan pengi això que serà ara mateix a
dijous, 13 de novembre del 2014
Improvisats (182)
Hi havia una vegada un home a un teclat enganxat. Ho reconec, és un plagi, concretament de Quevedo, allò de l’home nassut que ara no recordo qui era. Però és el que m’ha vingut al cap mentre obria el bloc, un cop més desesperat, perquè et sembla que avui estàs fresc com una rosa i n’hi ha prou que et posis els cascos per començar a entrar als regnes de Morfeu.
I què més. Que no tinc ni idea de qui era Morfeu, o sigui, quina és la història que s’explica d’ell perquè s’hagi convertit en el prota de tants escrits o històries orals o no sé si hi ha alguna cosa més en què podria haver-se convertit Morfeu. El cas és que el tenim aquí i és per quedar-se, perquè no crec que sent un nom propi d’un personatge mitològic —mitològic, no?—, i ara que penso en mitològic recordo aquella anècdota del Felipe González que li pregunta a un nen com es diu, l’altre diu, ara no recordo què diu, i això em passa sovint, especialment quan explico acudits, que és veritat que els catalans —i les catalanes, ep— expliquen malament els acudits, però ara penso en l’Eugenio i en Cassen i en Buenafuente i para de comptar però segur que n’hi ha molts més
i ara, que no sabia com continuar, he aprofitat el fet per canviar el paràgraf que tinc la sensació que últimament em salto bastant aquesta regla però jo diria que últimament —em nego a escriure darrerament perquè ja n’estic fins al capdamunt, no parem descriure darrer i proper, em posen malalts, ho trobes per tot arreu, i ara no sé si és per tot arreu o pertot arreu o les dues, amb aquest tema sempre em perdo, perquè haig de rumiar molt i quan rumio molt ja no hi veig clar, tot se’m fa tèrbol i necessito almenys vint-i-quatre hores per despekhar-me i tornar a examinar allò, i examinar em porta als exàmens, ésclar, mira, ara he escrit ésclar, junt però amb la e accentuada, no sé si perquè se m’ha escapat l’accent o perquè anava a escriure “és clar”, les cometes són un altre obstacle per a la rapidesa perquè has de prémer dues tecles alhora, i ara m’adono que potser les dificultats per escriure improvisats provinguin d’aquí, i aquí, amb el dificultats-improvisats alguns escriurien “i perdó per la rima” i jo no dic perquè si has escrit amb rima és perquè t’ha donat la gana perquè en compte de dificultat hauries pogut escriure quansevol altra cosa com obstacle, mira que bé ara veig que em subratlla quansevol i primer he pensat que era un error de picatge però després he pensat que no, que quansevol és com ho dèiem, no sé si només la família o més gent, i tant, quansevol, això és com la R de llavors, que la pronunciem amb la r quan hauríem de pronunciar-la sense la r, igual que diem llavós quan ens referim a les coses que se sembren, aquelles coses petites, o grans, és veritat, i tinc un amic pagès, vaja, ja he dit el gènere, de manera que ho deixo, però jo sempre he dit que el meu pare era pagès volen dir que venia de pagès i ara en canvi dic que era fill de picapedrer, que em penso que és més ric com a expressió i a més queda més bé. En canvi per part de l’altra família no tinc gaire de què fardar i per tant no explico gaires coses, mira, ara em subratlla fardar i jo que em pensava que era català. L’altre dia parlàvem amb A, J i E sobre el tema de l’argot català, que és tan pobre perquè sempre que parlem o sentim coses en argot solen ser en espanyol i A i jo mateix teníem molt clar que l’argot català havia de sortir de la traducció directa i immediata de la paraula castellana, espanyola volia dir, perquè és com ho denominen arreu, espanyol, i a mi ja m’està bé, espanyol. I no sé per què ara m’ha sortit això de l’espanyol, sóc conscient que no té a veure amb el procés, ah sí era per l’argot, que ens hem d’acostumar a dir, per exemple, ara no em surt cap exemple, ara no em surt cap exemple, argot, ara no em surt cap exemple, coi, ara no em surt cat exemple, i ho haig de deixar i a més era una tema interessant perquè era un tema interessant i prou, avui estic espès, bé, no sé si avui o ara, perquè m’estic entrebancant i no sé com seguir i llavors, no llavós haha encara me’n recordo, però en aquests casos lo millor és deixar-ho perquè si no encara m’adormiré més, i no puc parlar d’adormir-se perquè em penso que d’això en dec haver parlat un munt de vegades, perquè els improvisats serveixen per a això, per despertar-se una mica si estic adormit, i llavós, encara me’n recordo, lo millor és deixar-ho córrer i em penso que això ja ho he dit i per tant això és un bucle total, de manera que ho deixo ja, tot i que ara m’he recordat que el lo no sé si l’he comentat però igualment ho deixo perquè fins i tot aquest tema apassionant no em sortiria ara en condicions de manera que ho deixo estar, que a la sala d’estar de casa en dèiem líving, que érem molt xulos, de casa bona i sobretot de casa gran, però això no volia comentar-ho de manera que ho dei, no no penso dir-ho una altra vegada, tot i que penso / em penso donarien per a molt però ara ho d.
I què més. Que no tinc ni idea de qui era Morfeu, o sigui, quina és la història que s’explica d’ell perquè s’hagi convertit en el prota de tants escrits o històries orals o no sé si hi ha alguna cosa més en què podria haver-se convertit Morfeu. El cas és que el tenim aquí i és per quedar-se, perquè no crec que sent un nom propi d’un personatge mitològic —mitològic, no?—, i ara que penso en mitològic recordo aquella anècdota del Felipe González que li pregunta a un nen com es diu, l’altre diu, ara no recordo què diu, i això em passa sovint, especialment quan explico acudits, que és veritat que els catalans —i les catalanes, ep— expliquen malament els acudits, però ara penso en l’Eugenio i en Cassen i en Buenafuente i para de comptar però segur que n’hi ha molts més
i ara, que no sabia com continuar, he aprofitat el fet per canviar el paràgraf que tinc la sensació que últimament em salto bastant aquesta regla però jo diria que últimament —em nego a escriure darrerament perquè ja n’estic fins al capdamunt, no parem descriure darrer i proper, em posen malalts, ho trobes per tot arreu, i ara no sé si és per tot arreu o pertot arreu o les dues, amb aquest tema sempre em perdo, perquè haig de rumiar molt i quan rumio molt ja no hi veig clar, tot se’m fa tèrbol i necessito almenys vint-i-quatre hores per despekhar-me i tornar a examinar allò, i examinar em porta als exàmens, ésclar, mira, ara he escrit ésclar, junt però amb la e accentuada, no sé si perquè se m’ha escapat l’accent o perquè anava a escriure “és clar”, les cometes són un altre obstacle per a la rapidesa perquè has de prémer dues tecles alhora, i ara m’adono que potser les dificultats per escriure improvisats provinguin d’aquí, i aquí, amb el dificultats-improvisats alguns escriurien “i perdó per la rima” i jo no dic perquè si has escrit amb rima és perquè t’ha donat la gana perquè en compte de dificultat hauries pogut escriure quansevol altra cosa com obstacle, mira que bé ara veig que em subratlla quansevol i primer he pensat que era un error de picatge però després he pensat que no, que quansevol és com ho dèiem, no sé si només la família o més gent, i tant, quansevol, això és com la R de llavors, que la pronunciem amb la r quan hauríem de pronunciar-la sense la r, igual que diem llavós quan ens referim a les coses que se sembren, aquelles coses petites, o grans, és veritat, i tinc un amic pagès, vaja, ja he dit el gènere, de manera que ho deixo, però jo sempre he dit que el meu pare era pagès volen dir que venia de pagès i ara en canvi dic que era fill de picapedrer, que em penso que és més ric com a expressió i a més queda més bé. En canvi per part de l’altra família no tinc gaire de què fardar i per tant no explico gaires coses, mira, ara em subratlla fardar i jo que em pensava que era català. L’altre dia parlàvem amb A, J i E sobre el tema de l’argot català, que és tan pobre perquè sempre que parlem o sentim coses en argot solen ser en espanyol i A i jo mateix teníem molt clar que l’argot català havia de sortir de la traducció directa i immediata de la paraula castellana, espanyola volia dir, perquè és com ho denominen arreu, espanyol, i a mi ja m’està bé, espanyol. I no sé per què ara m’ha sortit això de l’espanyol, sóc conscient que no té a veure amb el procés, ah sí era per l’argot, que ens hem d’acostumar a dir, per exemple, ara no em surt cap exemple, ara no em surt cap exemple, argot, ara no em surt cap exemple, coi, ara no em surt cat exemple, i ho haig de deixar i a més era una tema interessant perquè era un tema interessant i prou, avui estic espès, bé, no sé si avui o ara, perquè m’estic entrebancant i no sé com seguir i llavors, no llavós haha encara me’n recordo, però en aquests casos lo millor és deixar-ho perquè si no encara m’adormiré més, i no puc parlar d’adormir-se perquè em penso que d’això en dec haver parlat un munt de vegades, perquè els improvisats serveixen per a això, per despertar-se una mica si estic adormit, i llavós, encara me’n recordo, lo millor és deixar-ho córrer i em penso que això ja ho he dit i per tant això és un bucle total, de manera que ho deixo ja, tot i que ara m’he recordat que el lo no sé si l’he comentat però igualment ho deixo perquè fins i tot aquest tema apassionant no em sortiria ara en condicions de manera que ho deixo estar, que a la sala d’estar de casa en dèiem líving, que érem molt xulos, de casa bona i sobretot de casa gran, però això no volia comentar-ho de manera que ho dei, no no penso dir-ho una altra vegada, tot i que penso / em penso donarien per a molt però ara ho d.
dimarts, 11 de novembre del 2014
Improvisat (181)
Es malo de improvisar, pero peor es de dormirse. Aquest és el títol que tenia. I llavors, esclar, caldria explicar als que no són de Barcelona que això ho senties al metro fa una temporada, però canviant improvisar per pedir i no sé quina altra cosa he escrit per robar. I no sé per on seguir, però m’agradaria tenir una estona abans de dinar per treballar una mica, que aquest matí he estat distret per diverses coses que han anat passant, físicament, és a dir, gent que passa per aquí a saludar o a resoldre’t algun problema, en aquest cas el d’adormir-me, perquè quan hi ha visita una mica t’eixoriveixes i no sé què més deia.
I sí, han passat coses, però no vull anar per aquí, crec que ja ho dit alguna vegada, com si això fos un concurs de redacció escolar, però això, ara que hi penso, i mentre escrivia “per això” el que tenia pensat dir a continuació se me n’ha anat o, com podríem dir fent broma, me s’ha anat, que és molt possible que en més d’algun escrit, o sobretot conversa ho digui algú, vaja, ho diu algú perquè jo ho he sentit i no sols una vegada sinó moltes, i no sols amb el verb aquest que deia, que em penso que era anar però no me’n recordo del tot, però ara tenia una altra idea i me s’ha anat.
Estic especialment adormit i llavors és difícil escriure un improvisat, i ara, fa una estona m’han dit que li havia agradat una mena d’improvisat que havia fet en un altre blog, ja no sé quants blogs tinc, no, que havíem dit que en diria blocs, i l’altre dia en parlàvem amb A, que per quins set sous —i que bonica que és aquesta expressió, que gràfica, per quins set sous, hi heu pensat en el que significa, set sous, però llavors els set sous no sembla que encaixin amb els significat, perquè si vols dir per quina raó no es veu que hi puguin encaixar els set sous, però és igual, el que m’agrada és que em surtin aquestes expressions de manera espontània, això deu ser perquè l’Espinal és el meu llibre de capçalera, no, la veritat és que el meu llibre de capçalera és el M, i després un altre que és per acabar d’adormir-me si amb M, que no us penso dir quin és el meu llibre de capçalera perquè això ja seria entrar en massa intimitats, o en masses intimitats, que és com ho diem i ja no sé si ens ho deixen dir o encara està prohibit, mira, i ara penso que escrivia fa uns dies, o ara mateix, en les prohibicions de la gramàtica en determinat punt que ara no recordo amb exactitud però tenia a veure amb la perspectiva de gènere, que jo sempre defenso que si el masculí plural conté tots dos gèneres gramaticals, què pensem, en quin conjunt de gent pensem si diem, per exemple “els infermers”, eh?, eh?, va a veure, en què pensem, i llavors aquest és un exemple que em sembla claríssim, i només falta rumiar-hi una mica, mira, rumiar-hi, un altre dels meus blocs, no, però aquest ja fa temps que el tinc, el que passa és que abans es deia d’una altra manera, i abans abans era el principal, l’únic, vaja, i ara m’he entrebancat escrivint l’únic, perquè espontàniament em surt el únic, i això per què és, us preguntareu, doncs és simplement perquè em costa molt teclejar seguits una lletra accentuada seguida per apòstrof, i ja no diguem si és apòstrof més accent més dièresi tot seguit, que em penso que hi havia una paraula que ho tenia tot, i jo sempre m’hi entrebanco, però ara no sé quina és, i això em passa sovint, que no recordo una cosa en la qual he estat pensant moltes vegades que és una nosa, una cosa que em molestava, i ara m’ha vingut al cap una altra ideia, haha, ideia, ha, i fa una estona he sentit “font de clot”, que és una expressió que només he sentit en parlants d’una zona molt concreta de Catalunya i que ja hi va haver un temps que vaig investigar a veure si ho deia algú més o ho deia cap diccionari i, tu, no ho vaig trobar per enlloc, o ara no recordo si era aquesta expressió o era una altra, en qualsevol cas sí que recordo la zona geogràfica on es deia això o una altra cosa que no sabia ningú, i aquesta mena de troballes em fan feliç, tu, perquè dius, mira, has rescatat per a la història una cosa que si no s’hauria perdut, i això és una tonteria perquè ningú no sabrà que has rescatat res si no saps on desar-ho perquè allò quedi, i com que he saltat de pàgina ho deixo i intento treballar una estona, que em convé perquè he estat molt adormit aquest matí i prou, tallo
I sí, han passat coses, però no vull anar per aquí, crec que ja ho dit alguna vegada, com si això fos un concurs de redacció escolar, però això, ara que hi penso, i mentre escrivia “per això” el que tenia pensat dir a continuació se me n’ha anat o, com podríem dir fent broma, me s’ha anat, que és molt possible que en més d’algun escrit, o sobretot conversa ho digui algú, vaja, ho diu algú perquè jo ho he sentit i no sols una vegada sinó moltes, i no sols amb el verb aquest que deia, que em penso que era anar però no me’n recordo del tot, però ara tenia una altra idea i me s’ha anat.
Estic especialment adormit i llavors és difícil escriure un improvisat, i ara, fa una estona m’han dit que li havia agradat una mena d’improvisat que havia fet en un altre blog, ja no sé quants blogs tinc, no, que havíem dit que en diria blocs, i l’altre dia en parlàvem amb A, que per quins set sous —i que bonica que és aquesta expressió, que gràfica, per quins set sous, hi heu pensat en el que significa, set sous, però llavors els set sous no sembla que encaixin amb els significat, perquè si vols dir per quina raó no es veu que hi puguin encaixar els set sous, però és igual, el que m’agrada és que em surtin aquestes expressions de manera espontània, això deu ser perquè l’Espinal és el meu llibre de capçalera, no, la veritat és que el meu llibre de capçalera és el M, i després un altre que és per acabar d’adormir-me si amb M, que no us penso dir quin és el meu llibre de capçalera perquè això ja seria entrar en massa intimitats, o en masses intimitats, que és com ho diem i ja no sé si ens ho deixen dir o encara està prohibit, mira, i ara penso que escrivia fa uns dies, o ara mateix, en les prohibicions de la gramàtica en determinat punt que ara no recordo amb exactitud però tenia a veure amb la perspectiva de gènere, que jo sempre defenso que si el masculí plural conté tots dos gèneres gramaticals, què pensem, en quin conjunt de gent pensem si diem, per exemple “els infermers”, eh?, eh?, va a veure, en què pensem, i llavors aquest és un exemple que em sembla claríssim, i només falta rumiar-hi una mica, mira, rumiar-hi, un altre dels meus blocs, no, però aquest ja fa temps que el tinc, el que passa és que abans es deia d’una altra manera, i abans abans era el principal, l’únic, vaja, i ara m’he entrebancat escrivint l’únic, perquè espontàniament em surt el únic, i això per què és, us preguntareu, doncs és simplement perquè em costa molt teclejar seguits una lletra accentuada seguida per apòstrof, i ja no diguem si és apòstrof més accent més dièresi tot seguit, que em penso que hi havia una paraula que ho tenia tot, i jo sempre m’hi entrebanco, però ara no sé quina és, i això em passa sovint, que no recordo una cosa en la qual he estat pensant moltes vegades que és una nosa, una cosa que em molestava, i ara m’ha vingut al cap una altra ideia, haha, ideia, ha, i fa una estona he sentit “font de clot”, que és una expressió que només he sentit en parlants d’una zona molt concreta de Catalunya i que ja hi va haver un temps que vaig investigar a veure si ho deia algú més o ho deia cap diccionari i, tu, no ho vaig trobar per enlloc, o ara no recordo si era aquesta expressió o era una altra, en qualsevol cas sí que recordo la zona geogràfica on es deia això o una altra cosa que no sabia ningú, i aquesta mena de troballes em fan feliç, tu, perquè dius, mira, has rescatat per a la història una cosa que si no s’hauria perdut, i això és una tonteria perquè ningú no sabrà que has rescatat res si no saps on desar-ho perquè allò quedi, i com que he saltat de pàgina ho deixo i intento treballar una estona, que em convé perquè he estat molt adormit aquest matí i prou, tallo
dilluns, 10 de novembre del 2014
Improvisat (180)
És dur començar la setmana, pràcticament des del minut u, havent de fer un improvisat, però és el que hi ha. Aquest és el titular.
Però, esclar, per què ens hem d’enganyar, després del titular hi havia la cosa aquesta, el sumari, l’abstract, el no sé què que diem —dèiem— els periodistes sobre el primer paràgraf d’una notícia, que ara no me’n recordo..., ara sí, el lead. El que no recordo és què vol dir lead, però deu ser una cosa així com sumari, no, sumari no, i a més ja ho he dit, és el quid de la qüestió, que quan estudiàvem es resumia en cinc w, en anglès, llavors, com ara, l’anglès feia forrolla, i això de la forrolla no m’ho acabo d’inventar, existeix, existeix l’expressió, el que sí que he o haig de reconèixer que no tinc ni idea del que és forrolla, ara mateix, perquè no em sona a res que tingui a veure amb soroll, tot i que les erres poden ser onomatopeiques, o sigui, com les de bruuum bruum, que recorda un soroll no sé si de cotxe engegant-se, o cotxe dels antics, però reconec ara mateix, ho confesso, que no tinc ni idea del per què feia brum brum fa un moment, i fer brum brum no és cosa de cada dia, un no fa brum brum avui al matí i a la tarda, no ho sé, no ho sé, hauria de recordar-me’n i no me’n recordo, només que bruum bruum em fa pensar en cotxes engegant-se, però això ja ho he dit.
Brum-brumm és una onomatopeia. El món de les onomatopeies. O: Amb vostès, les onomatopeies. O: Les onomatopeies, passat, present i futur. O: Les onomatopeies: reptes i desafiaments. O: Les onomatopeies a cavall del segon i el tercer miŀlenni. Tots aquests titulars de tesi doctoral m’han sortit un darrere l’altre perquè a casa hi juguem de tant en tant, a inventar-nos títols tòpics. Però sí que recordo que parlàvem de les onomatopeies, esclar, després de repetir-ho tantes vegades te’n recordes, com passava abans que et feien repetir les coses fins que te’n recordaves, encara que no les entenguessis, i això és el que jo feia quan alguna cosa no l’entenia, repetir i repetir i sobretot repetir per escrit, que era la millor manera que et quedés gravat, i llavors ho escrivies tal qual, com ho havies repetit, i allò quedava bé encara que no entenguessis res, no et posaven sobresaliente, que és com se’n deia aleshores almenys a la meva escola, a la meva segona escola, perquè suposo que a la primera devia ser, no sé com devia ser, ni idea. Estàvem en l’etapa més fosca del franq..., no això ho dic de broma, no sé quina va ser l’etapa més fosca del franquisme, però sens dubte no va ser la meva, que la mort d’aquell senyor em va agafar als disset anys, de manera que no recordo com devia ser el franquisme dels primers anys, posem per cas dels anys 40, perquè jo no hi era, o si hi era era molt petit, quina tonteria acabo de dir, però era el que jo pensava quan era petit, que abans de ser petit havies sigut moooolt petit des de sempre, fins que un dia et va donar la gana créixer perquè vas trobar uns pares que et van voler fer créixer, o una cosa així perquè jo era massa petit per recordar-me del que pensava quan era petit, i si era molt petit no puc recordar em penso que hem entrat en un bucle de manera que sortim-ne.
Però sí, me’n recordo, parlàvem de franquisme, el que he estudiat després és que quan el franquisme ja s’apagava per asfíxia econòmica i per tant s’haurien d’haver fet càrrec de nosaltres els altres europeus, i dic nosaltres perquè llavors tot era la mateixa cosa, Catalunya era..., ostres, i ara recordo quin dia és avui, no és que no me’n recordés, perquè no paro de pensar-hi, o no parava, fins que m’he adormit, i per què m’he adormit, eh eh?, doncs perquè ahir em vaig quedar a mirar la tele, jo que no miro mai la tele, doncs ahir amorrat a la tele fins que va sortir aquella dona que em sembla bellíssima però l’admiració s’acaba aquí perquè no li tinc gens de simpatia, però va dir els resultats i ja me’n vaig anar a dormir.
És per això que avui estic tan clapat? No, no és per això. Estic clapat perquè fa poc més d’una hora i mitja que he pres el còctel dels matins, i llavors això et deixa fet caldo, i t’adorms, però és veritat que altres vegades això d’adormir-me sense solució, diguem-ne, no passava fins una mica després, posem-hi mig matí.
Doncs a veure si arribem fins a mig matí sans i estalvis. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè el que és o soc jo, no sí si aquesta frase va així, però ara no és el moment de discutir-m’ho.
Però, esclar, per què ens hem d’enganyar, després del titular hi havia la cosa aquesta, el sumari, l’abstract, el no sé què que diem —dèiem— els periodistes sobre el primer paràgraf d’una notícia, que ara no me’n recordo..., ara sí, el lead. El que no recordo és què vol dir lead, però deu ser una cosa així com sumari, no, sumari no, i a més ja ho he dit, és el quid de la qüestió, que quan estudiàvem es resumia en cinc w, en anglès, llavors, com ara, l’anglès feia forrolla, i això de la forrolla no m’ho acabo d’inventar, existeix, existeix l’expressió, el que sí que he o haig de reconèixer que no tinc ni idea del que és forrolla, ara mateix, perquè no em sona a res que tingui a veure amb soroll, tot i que les erres poden ser onomatopeiques, o sigui, com les de bruuum bruum, que recorda un soroll no sé si de cotxe engegant-se, o cotxe dels antics, però reconec ara mateix, ho confesso, que no tinc ni idea del per què feia brum brum fa un moment, i fer brum brum no és cosa de cada dia, un no fa brum brum avui al matí i a la tarda, no ho sé, no ho sé, hauria de recordar-me’n i no me’n recordo, només que bruum bruum em fa pensar en cotxes engegant-se, però això ja ho he dit.
Brum-brumm és una onomatopeia. El món de les onomatopeies. O: Amb vostès, les onomatopeies. O: Les onomatopeies, passat, present i futur. O: Les onomatopeies: reptes i desafiaments. O: Les onomatopeies a cavall del segon i el tercer miŀlenni. Tots aquests titulars de tesi doctoral m’han sortit un darrere l’altre perquè a casa hi juguem de tant en tant, a inventar-nos títols tòpics. Però sí que recordo que parlàvem de les onomatopeies, esclar, després de repetir-ho tantes vegades te’n recordes, com passava abans que et feien repetir les coses fins que te’n recordaves, encara que no les entenguessis, i això és el que jo feia quan alguna cosa no l’entenia, repetir i repetir i sobretot repetir per escrit, que era la millor manera que et quedés gravat, i llavors ho escrivies tal qual, com ho havies repetit, i allò quedava bé encara que no entenguessis res, no et posaven sobresaliente, que és com se’n deia aleshores almenys a la meva escola, a la meva segona escola, perquè suposo que a la primera devia ser, no sé com devia ser, ni idea. Estàvem en l’etapa més fosca del franq..., no això ho dic de broma, no sé quina va ser l’etapa més fosca del franquisme, però sens dubte no va ser la meva, que la mort d’aquell senyor em va agafar als disset anys, de manera que no recordo com devia ser el franquisme dels primers anys, posem per cas dels anys 40, perquè jo no hi era, o si hi era era molt petit, quina tonteria acabo de dir, però era el que jo pensava quan era petit, que abans de ser petit havies sigut moooolt petit des de sempre, fins que un dia et va donar la gana créixer perquè vas trobar uns pares que et van voler fer créixer, o una cosa així perquè jo era massa petit per recordar-me del que pensava quan era petit, i si era molt petit no puc recordar em penso que hem entrat en un bucle de manera que sortim-ne.
Però sí, me’n recordo, parlàvem de franquisme, el que he estudiat després és que quan el franquisme ja s’apagava per asfíxia econòmica i per tant s’haurien d’haver fet càrrec de nosaltres els altres europeus, i dic nosaltres perquè llavors tot era la mateixa cosa, Catalunya era..., ostres, i ara recordo quin dia és avui, no és que no me’n recordés, perquè no paro de pensar-hi, o no parava, fins que m’he adormit, i per què m’he adormit, eh eh?, doncs perquè ahir em vaig quedar a mirar la tele, jo que no miro mai la tele, doncs ahir amorrat a la tele fins que va sortir aquella dona que em sembla bellíssima però l’admiració s’acaba aquí perquè no li tinc gens de simpatia, però va dir els resultats i ja me’n vaig anar a dormir.
És per això que avui estic tan clapat? No, no és per això. Estic clapat perquè fa poc més d’una hora i mitja que he pres el còctel dels matins, i llavors això et deixa fet caldo, i t’adorms, però és veritat que altres vegades això d’adormir-me sense solució, diguem-ne, no passava fins una mica després, posem-hi mig matí.
Doncs a veure si arribem fins a mig matí sans i estalvis. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè el que és o soc jo, no sí si aquesta frase va així, però ara no és el moment de discutir-m’ho.
dilluns, 3 de novembre del 2014
vigilant 179
I senyores i cavallers, aquí tenim una altra vegada el company Peric —vull dir company dels cavallers, perquè crec que havíem quedat que el cavaller Peric, ara me’n recordo, era això, un cavaller, un cavaller dels d’anar a cavall, dels antics, vaja. I us asseguro que he obert el word sense saber que escriuria aquesta tonteria, no sabia què escriuria, només sabia que hauria de posar-m’hi abans de rendir-me a la son, perquè quan et rendeixes a la son ja pots fer el que vulguis que no et despertes. Ni a bufes, tu. Que bufetades no me’n puc pegar ni jo, i ja vaig molt en compte, molt en compte no funciona, hauria de ser amb molt de compte, perquè molt en compte ja em direu què vol dir, bé, sí, per als valencians i no sé si la resta dels que parlen català nord-occidental, a això de català nord-occidental us asseguro que no sabia què volia dir, de difícil que era —o que era per a mi, o per mi, sí les dues coses, doncs no sabia què dir sobre no sé què deia. I això crec que em passa sovint i no sols quan improviso, i ara què hi penso, jo sempre m’havia esforçat a escriure no sols en comptes de no només, per evitar el no-no, i ara no fa gaire —quan tens més de cinquanta anys el no fa gaire és flexible— doncs deia que quan tens més de cinquanta anys, no, no deia això, ara no recordo què deia, estic fatal de la memòria i suposo que hi deu haver pastilles per a la memòria però al meu pastiller ja no hi caben més pastilles, i l’altre dia vaig demanar un pastiller a la farmàcia, perquè el que tenia, que era d’una botiga de xinesos —i ara no sé si “botiga de xinesos” sona despectiu, però no ho és, almenys no hi ha la intenció, i ara sí que me’n recordo que parlava dels pastilles que me’n van donar un que deia L M X J V S D i això no m’agradava, i llavors com que només necessitava tres, diguem-ne recipients o el que sigui, matí, migdia i vespre, vaig estar rumiant a veure amb quines lletres d’aquelles em podria catalanitzar el pastiller i em penso que ho vaig aconseguir però ara només recordo que M volia dir matí i J volia dir halar, en el sentit de migdia, que és l’àpat principal, diguem-ne, o sigui, halar per antonomàsia, encara que halar sigui tot, en general, ah sí, esclar, S era sopar, i així ja ho tenia catalanitzat, el que no es consola és perquè és tonto, i ja estic cansat que el word em marqui tonto i tonteria en vermell i estic a punt de dir-li que no em marqui mai més tonto, però no ho faig perquè quan estic just a punt de dir-l’hi m’entren els escrúpols, com m’entren ara que he escrit l’hi, fent-me força, o sigui, alentint el pas, cosa que no hauria de fer perquè les regles, les regles!, fa tems que no em parlem, em penso, i n’hi havia una
que era aquesta, que jo diria que fa temps que no la recordava, i és veritat que potser hauria de demanar a l’AA —Alta Autoritat de les Regles dels Improvisats, i fixeu-vos que he escrit AA i com que no sabia com continuaria doncs allà han quedat les AA sense el que hauria de seguir de la sigla que és NI, normes dels improvisats, i ara que hi caic la sigla sí, però lo altre, o sigui, no sé què autoritat, —ja no recordo com anava— doncs això em penso que ho he escrit amb majúscula i no tocava, i és que això de les majúscules i minúscules en general és clar, com en aquest cas, però després et diuen que quan es tracta de protocol llavors has d’escriure Molt Honorable No Sé Qui, tot amb majúscules, i ja s’entén que el No Sé Qui sí que ha d’anar amb majúscules, perquè és nom propi, però el molt honorable no ho acabo d’entendre, per molt protocol que hi hagi, o sigui, no sé exactament quan hi ha protocol i quan no n’hi ha, quan em diuen protocol sempre penso en una taula parada, una d’aquelles de casaments i tal, on trobes el teu nom en una targeta i has de seure allà t’agradi o no t’agradi, i per això ja vaig decidir fa temps que no aniria a més coses que tinguessin àpats amb protocol on has de seure al costat de no sé qui, encara que e l’amfitrió li sembli que estarà d’allò més còmode al costat de no sé qui, i amb això d’al costat, d’al costat m’ho subratlla i amb raó, ha de ser de al costat, suposo, però realment ha de ser així perquè en català tenim unes normes a vegades que són de bojos, però no, ara penso que al costat no funcionava perquè m’he deixat les cometes, però sembla sembla que ens hàgim volgut complicar la vida per diversió, tot i que suposo que cada terra fa sa guerra i que a tot arreu s’hi fan bolets quan plou i m’agrada que m’hagin sortit aquests dos, aquestes dues locucions o com se diguin sense pensar, i com que estic tan content que m’hagin sortit soles doncs ja puc tancar aquest improvisat, perquè quan estàs content és més difícil adormir-se, vaja, suposo.
que era aquesta, que jo diria que fa temps que no la recordava, i és veritat que potser hauria de demanar a l’AA —Alta Autoritat de les Regles dels Improvisats, i fixeu-vos que he escrit AA i com que no sabia com continuaria doncs allà han quedat les AA sense el que hauria de seguir de la sigla que és NI, normes dels improvisats, i ara que hi caic la sigla sí, però lo altre, o sigui, no sé què autoritat, —ja no recordo com anava— doncs això em penso que ho he escrit amb majúscula i no tocava, i és que això de les majúscules i minúscules en general és clar, com en aquest cas, però després et diuen que quan es tracta de protocol llavors has d’escriure Molt Honorable No Sé Qui, tot amb majúscules, i ja s’entén que el No Sé Qui sí que ha d’anar amb majúscules, perquè és nom propi, però el molt honorable no ho acabo d’entendre, per molt protocol que hi hagi, o sigui, no sé exactament quan hi ha protocol i quan no n’hi ha, quan em diuen protocol sempre penso en una taula parada, una d’aquelles de casaments i tal, on trobes el teu nom en una targeta i has de seure allà t’agradi o no t’agradi, i per això ja vaig decidir fa temps que no aniria a més coses que tinguessin àpats amb protocol on has de seure al costat de no sé qui, encara que e l’amfitrió li sembli que estarà d’allò més còmode al costat de no sé qui, i amb això d’al costat, d’al costat m’ho subratlla i amb raó, ha de ser de al costat, suposo, però realment ha de ser així perquè en català tenim unes normes a vegades que són de bojos, però no, ara penso que al costat no funcionava perquè m’he deixat les cometes, però sembla sembla que ens hàgim volgut complicar la vida per diversió, tot i que suposo que cada terra fa sa guerra i que a tot arreu s’hi fan bolets quan plou i m’agrada que m’hagin sortit aquests dos, aquestes dues locucions o com se diguin sense pensar, i com que estic tan content que m’hagin sortit soles doncs ja puc tancar aquest improvisat, perquè quan estàs content és més difícil adormir-se, vaja, suposo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)