Ara he recordat que fa molts anys tenia un mini blanc de segona mà...
El feia servir per anar a la feina i evitar el doble transbordament que si no havia de fer metro-bus, transbordament que comportava no sols haver d’estar pendent del rellotge a veure si agafo el metro correcte de manera que no se m’escapi el bus, que com que surt de davant mateix de l’Hospital Clínic —el Clínic, sempre el Clínic!— és puntualíssim, sinó perquè trigava una hora des de casa al despatx.
Aquella hora, amb el mini eren vint minuts tirant llarg.
M’hauríeu d’haver vist amb el mini, quines ziga-zagues. Sempre aconseguia posar-me el primer al carril, a base de tallar i retallar els adversaris. No sé de qui ho vaig aprendre. Bé, sí que ho sé. Llavors jo era agressiu. Amb el cotxe. Encara que fos un mini de segona mà blanc. Blanc que començava a ser gos com fuig, perquè el temps no perdona.
Però el que he recordat del mini no era pel mini, sinó per una història menuda que vaig viure en un semàfor on treballava de netejavidres E. Com que jo passava cada dia per allà ens vam fer molt amics. Si m’agafava el vermell, de seguida venia E a la finestra del mini a xerrar aquella estoneta. O sigui, feia un parèntesi a la feina.
I un dia, de sobte, E em va demanar si li regalaria un dels dos anells que jo portava aleshores. Així, amb tota la cara.
Jo portava l’anell que porto ara, que és bonet, i un altre de peltre, un no-res. I és aquell dolentot el que volia E, no el bo!
El volia com a senyal d’amistat, suposo, que potser em retornaria amb un altre regal. L’anell no tenia cap valor. Però per mi sí. Li ho vaig començar a explicar i es va encendre el verd. Demà t’ho acabo d’explicar!, li vaig dir mentre arrencava. I vaig pensar de seguida que li aniria a comprar un anellet com el meu i que l’hi regalaria. Però després vaig caure que el que E devia voler no era “un anell” sinó “aquell anell”, justament perquè era el meu anell.
No vaig veure mai més E. I m’ha quedat tan gravat el record que tot sovint em ve al cap. I tal com va ser us ho explico de manera improvisada. Pot semblar un conte però no ho és.
L’anell aquell de peltre encara el tinc. Me’l poso tot sovint al damunt del bo.
dijous, 31 d’octubre del 2013
dimecres, 30 d’octubre del 2013
Improvisat (27): per què no hi ha títols
Ara que penjava l’improvisat anterior he recordat que l’altre dia em deien de posar-hi un títol o un subtítol als improvisats.
Però com puc posar-hi un títol si no sé de què parlaré —sobre què escriuré—?
(Perdona, S, ja et vaig dir que ho explicaria.)
Edito dos minuts després de penjar-ho: en aquest cas sí que puc posar-hi títol, perquè sí que sabia què hi escriuria! Doncs l’hi poso: per què no hi ha títols?
Però com puc posar-hi un títol si no sé de què parlaré —sobre què escriuré—?
(Perdona, S, ja et vaig dir que ho explicaria.)
Edito dos minuts després de penjar-ho: en aquest cas sí que puc posar-hi títol, perquè sí que sabia què hi escriuria! Doncs l’hi poso: per què no hi ha títols?
Improvisat (26)
Tornem-hi.
Després de l’ensurt —positiu!, i alhora incert— de divendres, dilluns va tornar tot a post (traducció lliure de tutto a posto; ja que no podem dir puesto, diguem post; de fet sí que es diu post de guàrdia o post de comandament).
Doncs això, tot a post.
I això era el que tenia al cap aquest matí, pensant has de fer un improvisat sobre el tema, i ara no sé què més dir i a més a més no em ve de gust parlar del tema.
Això em fa recordar allò de les peŀlícules quan hi ha hagut una desgràcia o algú ha tingut un problema. S’hi acosta l’amic o l’amiga, el pare o la mare, el mestre o la mestra, i diu a la víctima: “Vols que en parlem?”, “En vols parlar?” Està bé, és una bona frase, jo l’he incorporat als meus protocols de psicòleg de pega.
Ara hi caic, just abans-d’ahir parlava amb J sobre què deuen fer aquests equips de psicòlegs i/o psicòlogues que són enviats als llocs on hi ha hagut una tragèdia, per fer costat a les famílies, o a les mateixes víctimes si no han mort i potser han quedat en estat de xoc. Jo no em sé posar a la seva pell. Què deuen dir-los? Com s’hi deuen acostar?
Jo no me’n faig càrrec, no m’ho puc imaginar.
Quan veig que passa una cosa d’aquestes sempre penso el mateix: què els deuen dir. Perquè si fos jo la víctima em penso que el que menys voldria era tenir al costat una persona desconeguda que em digués coses, m’estimaria més estar sol i esperar a poder abraçar fort, molt fort, el primer o la primera de la família, el primer amic o amiga que arribés a veure’m, a buscar-me. Però esclar, aquesta mena de coses no les saps fins que t’hi trobes.
Són admirables, en qualsevol cas, i ha de ser una feina apassionant.
I ja que parlem de psicologia el mateix dilluns vaig tenir una notícia bona, boníssima, encara l’estic paint.
Però ara no toca.
Una altra cosa que ara recordo. Aquest cap de setmana publicaré al blog “normal”, diguem-ne, un post revolucionari. És una manera de dir-ho. I no serà improvisat. Fa setmanes que hi estic donant voltes.
Després de l’ensurt —positiu!, i alhora incert— de divendres, dilluns va tornar tot a post (traducció lliure de tutto a posto; ja que no podem dir puesto, diguem post; de fet sí que es diu post de guàrdia o post de comandament).
Doncs això, tot a post.
I això era el que tenia al cap aquest matí, pensant has de fer un improvisat sobre el tema, i ara no sé què més dir i a més a més no em ve de gust parlar del tema.
Això em fa recordar allò de les peŀlícules quan hi ha hagut una desgràcia o algú ha tingut un problema. S’hi acosta l’amic o l’amiga, el pare o la mare, el mestre o la mestra, i diu a la víctima: “Vols que en parlem?”, “En vols parlar?” Està bé, és una bona frase, jo l’he incorporat als meus protocols de psicòleg de pega.
Ara hi caic, just abans-d’ahir parlava amb J sobre què deuen fer aquests equips de psicòlegs i/o psicòlogues que són enviats als llocs on hi ha hagut una tragèdia, per fer costat a les famílies, o a les mateixes víctimes si no han mort i potser han quedat en estat de xoc. Jo no em sé posar a la seva pell. Què deuen dir-los? Com s’hi deuen acostar?
Jo no me’n faig càrrec, no m’ho puc imaginar.
Quan veig que passa una cosa d’aquestes sempre penso el mateix: què els deuen dir. Perquè si fos jo la víctima em penso que el que menys voldria era tenir al costat una persona desconeguda que em digués coses, m’estimaria més estar sol i esperar a poder abraçar fort, molt fort, el primer o la primera de la família, el primer amic o amiga que arribés a veure’m, a buscar-me. Però esclar, aquesta mena de coses no les saps fins que t’hi trobes.
Són admirables, en qualsevol cas, i ha de ser una feina apassionant.
I ja que parlem de psicologia el mateix dilluns vaig tenir una notícia bona, boníssima, encara l’estic paint.
Però ara no toca.
Una altra cosa que ara recordo. Aquest cap de setmana publicaré al blog “normal”, diguem-ne, un post revolucionari. És una manera de dir-ho. I no serà improvisat. Fa setmanes que hi estic donant voltes.
dissabte, 26 d’octubre del 2013
Improvisat (25)
A veure si me’n surto, que això és difícil d’explicar i improvisant encara més.
Imagina’t que algú que t’estimes molt ha dedicat força temps a preparar-te un regal, diguem-ne. Imagina’t que a última hora, quan ja ve a portar-te’l perquè és el teu sant o pel que sigui, d’una manera inexplicable surt de casa seva i s’oblida el regal a dins...
No, així no funciona.
Aviam. Algú ha fet hores extres treballant per a una cosa teva —ho fa ben de gust perquè el seu compromís en aquella diguem-ne empresa conjunta és de ferro colat. Tu li has dit que t’avisi quan acabi la feina perquè necessites allò que està fent. Però tampoc vols collar aquella persona amb presses ni advertències prèvies: saps que és prou responsable i que farà tot el que pugui i tan ràpid i bé com pugui. I de bon grat.
Total, la persona en qüestió acaba, s’oblida d’avisar-te, apaga l’ordinador —la contrasenya del qual és secreta— i se’n va.
Tu, que, per exemple, en aquell moment mires per la finestra i veus com se’n va —i no t’ha avisat, i saps que l’ordinador aquell té contrasenya personal—, què fas?
Aquesta és la disjuntiva. (Allò en què ha estat treballant és important, però ho pots més o menys adobar amb una altra solució d’urgència, si convingués, tot i que serà més car i caldrà dedicar-hi una bona estona.)
L’avises abans que sigui massa tard? D’una manera elegant: només cal que treguis el cap i li facis un crit amable, que segurament ja provocarà la reacció esperada, o si de cas li demanes, donant-ho per suposat pel to de veu, si ha acabat allò.
O bé penses: mira, no passa res, ho arreglem d’aquesta altra manera i ja està.
Jo sóc clarament partidari de la primera opció: avisar-la abans que se n’acabi d’anar. Però no per interès meu, sinó, i em sembla evident, pensant en aquella persona! En el disgust que tindrà l’endemà o el dia que sigui que hagi de tornar —evitar el disgust seu!!—, en veure que no havia acomplert del tot el que se li havia encomanat i sobretot en adonar-se que havia causat un entrebanc. Saps que et vindrà a demanar disculpes, que se sentirà malament, que patirà!
Doncs hi ha gent que no és capaç de fer aquest raonament. Pensen que si l’avises en el moment de marxar és per interès teu i no de l’altra persona. Gent que diu que ja ho arreglarem de tal manera. Gent incapaç de valorar que la sensibilitat de qui ha fet les hores extres —i deixem de banda que són hores extres, a més a més— és superior a la seva —a la d’aquesta gent.
No ho puc entendre. Bé, ho entenc, ho assumeixo, però em sembla que alguna cosa falla quan no fas aquest segon pas: imaginar-te com se sentirà l’altre o l’altra quan vegi que ha comès aquell petit error final... que ha malmès una tarda de feina extra i que ha comportat una despesa extra no prevista.
Imagina’t que algú que t’estimes molt ha dedicat força temps a preparar-te un regal, diguem-ne. Imagina’t que a última hora, quan ja ve a portar-te’l perquè és el teu sant o pel que sigui, d’una manera inexplicable surt de casa seva i s’oblida el regal a dins...
No, així no funciona.
Aviam. Algú ha fet hores extres treballant per a una cosa teva —ho fa ben de gust perquè el seu compromís en aquella diguem-ne empresa conjunta és de ferro colat. Tu li has dit que t’avisi quan acabi la feina perquè necessites allò que està fent. Però tampoc vols collar aquella persona amb presses ni advertències prèvies: saps que és prou responsable i que farà tot el que pugui i tan ràpid i bé com pugui. I de bon grat.
Total, la persona en qüestió acaba, s’oblida d’avisar-te, apaga l’ordinador —la contrasenya del qual és secreta— i se’n va.
Tu, que, per exemple, en aquell moment mires per la finestra i veus com se’n va —i no t’ha avisat, i saps que l’ordinador aquell té contrasenya personal—, què fas?
Aquesta és la disjuntiva. (Allò en què ha estat treballant és important, però ho pots més o menys adobar amb una altra solució d’urgència, si convingués, tot i que serà més car i caldrà dedicar-hi una bona estona.)
L’avises abans que sigui massa tard? D’una manera elegant: només cal que treguis el cap i li facis un crit amable, que segurament ja provocarà la reacció esperada, o si de cas li demanes, donant-ho per suposat pel to de veu, si ha acabat allò.
O bé penses: mira, no passa res, ho arreglem d’aquesta altra manera i ja està.
Jo sóc clarament partidari de la primera opció: avisar-la abans que se n’acabi d’anar. Però no per interès meu, sinó, i em sembla evident, pensant en aquella persona! En el disgust que tindrà l’endemà o el dia que sigui que hagi de tornar —evitar el disgust seu!!—, en veure que no havia acomplert del tot el que se li havia encomanat i sobretot en adonar-se que havia causat un entrebanc. Saps que et vindrà a demanar disculpes, que se sentirà malament, que patirà!
Doncs hi ha gent que no és capaç de fer aquest raonament. Pensen que si l’avises en el moment de marxar és per interès teu i no de l’altra persona. Gent que diu que ja ho arreglarem de tal manera. Gent incapaç de valorar que la sensibilitat de qui ha fet les hores extres —i deixem de banda que són hores extres, a més a més— és superior a la seva —a la d’aquesta gent.
No ho puc entendre. Bé, ho entenc, ho assumeixo, però em sembla que alguna cosa falla quan no fas aquest segon pas: imaginar-te com se sentirà l’altre o l’altra quan vegi que ha comès aquell petit error final... que ha malmès una tarda de feina extra i que ha comportat una despesa extra no prevista.
divendres, 25 d’octubre del 2013
Improvisat (24)
Aquest matí he anat a l’Hospital de Sant Pau —al nou, que no hi havia estat mai, a l’antic moltes vegades, esclar— i n’he tornat trasbalsat.
Una batalla de sis anys i mig que parcialment podria haver estat debades. Trasbalsat per la frustració, doncs.
Però una batalla rere l’altra, durant sis anys i mig, gairebé totes perdudes, era una guerra també perduda, abocada al fracàs.
En canvi ara hi ha una nova llum. Trasbalsat, doncs, per l’esperança de la nova llum. Una nova llum que significa un enemic diferent, que potser se’l pot vèncer —no ho sé, el que sé és que el contrincant fins ara era invencible, per tant que canviï el contrincant és positiu. Una nova llum que significa noves possibilitats, noves armes, potser armes més adequades, més precises.
Però no està confirmat. R només ha vingut al camp de batalla i m’ha lliurat un missatge amb un “podria ser”.
De moment estic sense més paraules.
Però gràcies, R, R i M.
Una batalla de sis anys i mig que parcialment podria haver estat debades. Trasbalsat per la frustració, doncs.
Però una batalla rere l’altra, durant sis anys i mig, gairebé totes perdudes, era una guerra també perduda, abocada al fracàs.
En canvi ara hi ha una nova llum. Trasbalsat, doncs, per l’esperança de la nova llum. Una nova llum que significa un enemic diferent, que potser se’l pot vèncer —no ho sé, el que sé és que el contrincant fins ara era invencible, per tant que canviï el contrincant és positiu. Una nova llum que significa noves possibilitats, noves armes, potser armes més adequades, més precises.
Però no està confirmat. R només ha vingut al camp de batalla i m’ha lliurat un missatge amb un “podria ser”.
De moment estic sense més paraules.
Però gràcies, R, R i M.
dimarts, 22 d’octubre del 2013
Improvisat (23)
Com sempre, m’adormia, i he anat al diari (El Punt Avui, en aquest cas, vull dir, és el que he triat ara) i llegeixo un titular que m’ha cridat l’atenció i he dit has de fer una piulada al Twitter, però pensant en el que hauria de dir m’he dit que hauria de fer un “improvisat” per explicar-ho, i així de passada despekharia el cap.
“Desemboiraria”, hauria d’haver escrit, i no el paraulot anterior, però ara ja està escrit i les regles són les regles.
La notícia era que el tribunal constitusional espanyol (qui, si no?) havia avalat la decisió d’una empresa de no renovar un contracte temporal perquè la treballadora s’havia quedat embarassada. Doncs re, haver-ho pensat abans, no et renovem, no et fem l’indefinit. O avortes, vaja. Tu mateixa.
A quin món hem anat a parar? Com se li acut a un empresari —perquè no és “una empresa” anònima, les empreses són dels empresaris— no renovar el contracte a una persona perquè ha quedat embarassada? I sobretot, en quin món som si els tribunals, els més elevats d’un país, donen la raó a l’empresari?
Em fa plorar, perdoneu.
Els embarassos haurien de ser considerats per les empreses, per totes les empreses, com un mèrit. Ja ho he dit, apa.
Una petita raó no improvisada (en tinc moltes sobre aquest tema, però aquesta és la primera que m’ha vingut al cap): aquella treballadora —o “coŀlaboradora”, ui, que a les empreses modernes, i segur que l’empresa protagonista d’aquesta trista història és una empresa moderna i dinàmica, a les dones que hi treballen les anomenen així, “coŀlaboradores”, i als homes igual—, amb el seu embaràs, ha demostrat a l’empresa que és una treballadora valuosa, justament, que té principis, que és valenta, que està disposada a tot, fins a les aventures més enormes de l’existència humana, aquella dona és un tresor per a la societat, per a l’empresa!
Que a l’empresa allò li provoca un trastorn temporal? Doncs és el seu problema (de l’empresa). Ha d’organitzar més bé el sistema perquè les grans decisions de la gent que hi “coŀlabora” no sols no comportin cap mena de penalització per a qui ha pres aquella gran decisió sinó que no comportin res més que satisfacció a la mateixa empresa.
Per no parlar de la discriminació sexual que aquesta decisió comporta...
Prou, que m’embalo.
(Ui, ara veig que quan m’emprenyo vaig molt més de pressa :-)).
“Desemboiraria”, hauria d’haver escrit, i no el paraulot anterior, però ara ja està escrit i les regles són les regles.
La notícia era que el tribunal constitusional espanyol (qui, si no?) havia avalat la decisió d’una empresa de no renovar un contracte temporal perquè la treballadora s’havia quedat embarassada. Doncs re, haver-ho pensat abans, no et renovem, no et fem l’indefinit. O avortes, vaja. Tu mateixa.
A quin món hem anat a parar? Com se li acut a un empresari —perquè no és “una empresa” anònima, les empreses són dels empresaris— no renovar el contracte a una persona perquè ha quedat embarassada? I sobretot, en quin món som si els tribunals, els més elevats d’un país, donen la raó a l’empresari?
Em fa plorar, perdoneu.
Els embarassos haurien de ser considerats per les empreses, per totes les empreses, com un mèrit. Ja ho he dit, apa.
Una petita raó no improvisada (en tinc moltes sobre aquest tema, però aquesta és la primera que m’ha vingut al cap): aquella treballadora —o “coŀlaboradora”, ui, que a les empreses modernes, i segur que l’empresa protagonista d’aquesta trista història és una empresa moderna i dinàmica, a les dones que hi treballen les anomenen així, “coŀlaboradores”, i als homes igual—, amb el seu embaràs, ha demostrat a l’empresa que és una treballadora valuosa, justament, que té principis, que és valenta, que està disposada a tot, fins a les aventures més enormes de l’existència humana, aquella dona és un tresor per a la societat, per a l’empresa!
Que a l’empresa allò li provoca un trastorn temporal? Doncs és el seu problema (de l’empresa). Ha d’organitzar més bé el sistema perquè les grans decisions de la gent que hi “coŀlabora” no sols no comportin cap mena de penalització per a qui ha pres aquella gran decisió sinó que no comportin res més que satisfacció a la mateixa empresa.
Per no parlar de la discriminació sexual que aquesta decisió comporta...
Prou, que m’embalo.
(Ui, ara veig que quan m’emprenyo vaig molt més de pressa :-)).
dijous, 17 d’octubre del 2013
Improvisat (22)
Quin ensopiment i quina son i quin avorriment d’això que corregeixo ara. Un factor que fa venir son també és aquest, clar, juntament amb tanta química com duc a dins. Encara sort, aquest matí ha estat si fa no fa tranquil·let.
(Ara intentava fer la ela geminada de tranquiŀlet [com aquí] tal com ha de ser, com una sola lletra, amb el punt enganxat a la primera ela i no les dues eles separades del punt com si el punt fos un caràcter més. Però no em surt perquè si escric directament a la plantilla de Blogger no m’ho deixa fer, o no ho sé fer.)
(Ara recordo que vaig dir que no escriuria directament a la plantilla de Blogger justament per evitar aquestes coses, les cometes rectes, els apòstrofs rectes, la ela geminada mal escrita, els guions com guionets, etc. I vaig dir que escriuria primer el text al word i després el traslladaria a Blogger. Però avui no ho faig —ja ho corregiré després, això sí que ho puc corregir encara que improvisi. Encara més, vosaltres ja us ho trobareu corregit, de manera que no sé per què dic això. Esclar, ho dic perquè estic improvisant, i a més quan improviso escric ràpid i no m’hi fixo gaire. Bueno.)
(J em va dir un dia que hauríem de considerar “bueno”, com “puesto” i algun altre que tenen el “ue” dins, mots tan catalans com “pilós” o qualsevol altre que ara no se m’acut que sigui tan antic com “pilós”. Això és una broma. A veure, potser... Re, no se m’acut re. Però J és competent en coses de llengua, o sigui que algun dia això serà així com diem tots dos. “Vine cap aquí, que hi ha puesto.” Això els castellans no ho diuen, diuen “sitio”, de manera que “puesto”, almenys ara, avui, és català.)
I llavors què més dic? Doncs que fa una hora o així parlava amb C, que diu que té un altre llibre a punt de publicar i m’ha demanat a veure com podia resoldre tal problema. Li he dit el que he pogut, perquè la son etc., però es veu que ja li ha anat bé perquè quan li he dit que tenia feina m’ha contestat que ja en tenia prou i que fins a la pròxima. Ei, ja que hi som, “la pròxima”, eh?, res de “la propera”, “la propera” és, de fet, un castellanisme disfressat.
Ah, hem parlat també un moment que quan es declari la independència hauran de venir els cascos blaus de l’Onu a pacificar el galliner. I perquè vinguin els cascos blaus fa falta fer abans bastanta feina. O sigui que això va per llarg. O no, ja ho veurem, també pot passar com a Kosovo. O podem tenir una experiència nova.
I no tinc res més al magí ara mateix.
Vuit minuts. Hauria de fer-ho més ràpid. Ara ho enganxo al word i faig els canvis dits. Però això és menys d’un minut. Fins...
(Ara intentava fer la ela geminada de tranquiŀlet [com aquí] tal com ha de ser, com una sola lletra, amb el punt enganxat a la primera ela i no les dues eles separades del punt com si el punt fos un caràcter més. Però no em surt perquè si escric directament a la plantilla de Blogger no m’ho deixa fer, o no ho sé fer.)
(Ara recordo que vaig dir que no escriuria directament a la plantilla de Blogger justament per evitar aquestes coses, les cometes rectes, els apòstrofs rectes, la ela geminada mal escrita, els guions com guionets, etc. I vaig dir que escriuria primer el text al word i després el traslladaria a Blogger. Però avui no ho faig —ja ho corregiré després, això sí que ho puc corregir encara que improvisi. Encara més, vosaltres ja us ho trobareu corregit, de manera que no sé per què dic això. Esclar, ho dic perquè estic improvisant, i a més quan improviso escric ràpid i no m’hi fixo gaire. Bueno.)
(J em va dir un dia que hauríem de considerar “bueno”, com “puesto” i algun altre que tenen el “ue” dins, mots tan catalans com “pilós” o qualsevol altre que ara no se m’acut que sigui tan antic com “pilós”. Això és una broma. A veure, potser... Re, no se m’acut re. Però J és competent en coses de llengua, o sigui que algun dia això serà així com diem tots dos. “Vine cap aquí, que hi ha puesto.” Això els castellans no ho diuen, diuen “sitio”, de manera que “puesto”, almenys ara, avui, és català.)
I llavors què més dic? Doncs que fa una hora o així parlava amb C, que diu que té un altre llibre a punt de publicar i m’ha demanat a veure com podia resoldre tal problema. Li he dit el que he pogut, perquè la son etc., però es veu que ja li ha anat bé perquè quan li he dit que tenia feina m’ha contestat que ja en tenia prou i que fins a la pròxima. Ei, ja que hi som, “la pròxima”, eh?, res de “la propera”, “la propera” és, de fet, un castellanisme disfressat.
Ah, hem parlat també un moment que quan es declari la independència hauran de venir els cascos blaus de l’Onu a pacificar el galliner. I perquè vinguin els cascos blaus fa falta fer abans bastanta feina. O sigui que això va per llarg. O no, ja ho veurem, també pot passar com a Kosovo. O podem tenir una experiència nova.
I no tinc res més al magí ara mateix.
Vuit minuts. Hauria de fer-ho més ràpid. Ara ho enganxo al word i faig els canvis dits. Però això és menys d’un minut. Fins...
dimarts, 15 d’octubre del 2013
Improvisat (21)
Avui és Sta Teresa i, esclar, havia de parlar de ma mare. A més en aquests dies de passió i de son és doblement adequat, perquè ma mare s’ho va passar bé però també va patir molt (com-passió). O força. No ho sé del tot, en quina proporció, perquè sovint sabia dissimular. I jo a més, com deia ella, era car de veure a casa els pares —excepte els últims anys— i per tant no me’n feia gaire el càrrec.
Teresa. Ara també em ve al cap la Teresa del premi que es dóna avui, que té tanta i tanta fama —pels calés, no cal dir-ho (per què calés i no calers, si diem calerons?). Ja me n’anava cap a un altre assuntu, com deia i encara diu tanta gent, sobretot gran. (Tornem-hi amb les coses de llengua, no me’n puc estar.)
Ara ja diuen abans d’hora qui “sona” per al premi. I qui sona en aquest cas és la SP. Com gairebé sempre, una celebritat —celebritat que jo qüestiono, no cal dir-ho— que es premia per donar prestigi al premi (prèmit, us en recordeu?, com àpit, coŀlègit...).
Vaig conèixer i tractar força C, que era jurat permanent del prèmit aquest. Jo li demanava el 16 d’octubre què tal la guanyadora (noveŀla), i C em contestava, invariablement: has llegit ja aquest any El Quixot, o Anna Karènina, o Blanquerna, o...? —cada any me’n deia un de diferent, era com un joc.
Abans de conèixer C, tot s’ha de dir, jo ja havia conegut i tractat força J, que vivia gairebé davant per davant de C i eren tap i carbassa. Vaig estar unes quantes vegades a casa de J i recordo ara el seu gat com se’m passejava pel damunt del respatller. Expectatives xungues per al convidat, potser J ho feia perquè qui feia visita no s’allargués.
I també havia conegut L, que vivia igualment allà al costat, i de vegades aprofitava que anava a una casa per passar per l’altra. L no tenia res a veure amb la parella esmentada, però em va ensenyar les beceroles de la correcció i té una fillada que... L em va fer conèixer l’O, del mateix ram, i l’O m’enviava poemes per Nadal, i llavors per torna un dia li vaig regalar un llibre dedicat perquè l’havia corregit jo (tot i que, com sempre, i més llavors, cap ni una referència als crèdits). Em va dir que li havia agradat molt, que no hi trobava cap ni una pega! (no es referia tant al contingut, que també era bo, crec, sinó a com havia quedat, al resultat de la meva feina). És el que se sol dir, no? Però quan ets jove (no arribava a la trentena) t’agrada més que t’ho diguin, encara no t’has malejat prou per ser cínic o per ser prou lector d’entre línies.
Però si parlava de mumare! (això ho diuen a Mallorca, no sé si a totes les Illes) Quina vulgaritat la meva, ficar-se en aquests altres verals, i quan parlo de la mare!
Però ara ja n’hi ha prou, que veig que m’he desvetllat una mica recordant tota aquesta gent (la de més amunt, vull dir, ma mare no la inclouria mai dins “aquesta gent”). A veure si un dia em tornen a venir i puc improvisar una mica alguna cosa sobre tot plegat. I sobretot sobre la meva mare (sobre tot / sobretot / sobre, ho pilleu? [va, deixeu-me que us escandalitzi un dia]), que avui l’he deixat o deixada de banda.
Ui! Si són gairebé les dotze i he començat a dos quarts i mig! Massa. Començar l’escrit és el que em fa perdre tant de temps, perquè de primer només tenia una cosa al cap: és el sant de la meva mare. Felicitats, eh?
Teresa. Ara també em ve al cap la Teresa del premi que es dóna avui, que té tanta i tanta fama —pels calés, no cal dir-ho (per què calés i no calers, si diem calerons?). Ja me n’anava cap a un altre assuntu, com deia i encara diu tanta gent, sobretot gran. (Tornem-hi amb les coses de llengua, no me’n puc estar.)
Ara ja diuen abans d’hora qui “sona” per al premi. I qui sona en aquest cas és la SP. Com gairebé sempre, una celebritat —celebritat que jo qüestiono, no cal dir-ho— que es premia per donar prestigi al premi (prèmit, us en recordeu?, com àpit, coŀlègit...).
Vaig conèixer i tractar força C, que era jurat permanent del prèmit aquest. Jo li demanava el 16 d’octubre què tal la guanyadora (noveŀla), i C em contestava, invariablement: has llegit ja aquest any El Quixot, o Anna Karènina, o Blanquerna, o...? —cada any me’n deia un de diferent, era com un joc.
Abans de conèixer C, tot s’ha de dir, jo ja havia conegut i tractat força J, que vivia gairebé davant per davant de C i eren tap i carbassa. Vaig estar unes quantes vegades a casa de J i recordo ara el seu gat com se’m passejava pel damunt del respatller. Expectatives xungues per al convidat, potser J ho feia perquè qui feia visita no s’allargués.
I també havia conegut L, que vivia igualment allà al costat, i de vegades aprofitava que anava a una casa per passar per l’altra. L no tenia res a veure amb la parella esmentada, però em va ensenyar les beceroles de la correcció i té una fillada que... L em va fer conèixer l’O, del mateix ram, i l’O m’enviava poemes per Nadal, i llavors per torna un dia li vaig regalar un llibre dedicat perquè l’havia corregit jo (tot i que, com sempre, i més llavors, cap ni una referència als crèdits). Em va dir que li havia agradat molt, que no hi trobava cap ni una pega! (no es referia tant al contingut, que també era bo, crec, sinó a com havia quedat, al resultat de la meva feina). És el que se sol dir, no? Però quan ets jove (no arribava a la trentena) t’agrada més que t’ho diguin, encara no t’has malejat prou per ser cínic o per ser prou lector d’entre línies.
Però si parlava de mumare! (això ho diuen a Mallorca, no sé si a totes les Illes) Quina vulgaritat la meva, ficar-se en aquests altres verals, i quan parlo de la mare!
Però ara ja n’hi ha prou, que veig que m’he desvetllat una mica recordant tota aquesta gent (la de més amunt, vull dir, ma mare no la inclouria mai dins “aquesta gent”). A veure si un dia em tornen a venir i puc improvisar una mica alguna cosa sobre tot plegat. I sobretot sobre la meva mare (sobre tot / sobretot / sobre, ho pilleu? [va, deixeu-me que us escandalitzi un dia]), que avui l’he deixat o deixada de banda.
Ui! Si són gairebé les dotze i he començat a dos quarts i mig! Massa. Començar l’escrit és el que em fa perdre tant de temps, perquè de primer només tenia una cosa al cap: és el sant de la meva mare. Felicitats, eh?
diumenge, 13 d’octubre del 2013
Improvisat (20)
Les depressions, llegeixo ara en una notícia. X fa dos anys que té una depressió.
(Aquí quan digui X normalment serà una X d’anònim però de vegades serà perquè vull dir Xavi, Xènia, Xesca o... no ho sé, ara volia afegir una X d’home per equilibrar i no me’n ve cap al cap.) Cap al cap, que bonic. I quin maldecap, suposo, per a qui aprèn català o per als traductors automàtics (i memòries de traduccióóóóó, d’acooooord, sempre se m’enfaden els que en saben quan dic traductors automàtics o màquines de traduir, i vull dir tot plegat). Cap. En cap cap no cap el que cap al cap del meu cap quan va cap al cap de Creus.
Que idiota, jo fent bromes i parlava de depressions i de X. Fa dos anys. No és d’aquelles depressions de ficar-se al llit (o sota el llit) o de plorar gairebé sense parar, però deunidó.
Quan dic una depressió vull dir una gran depressió, no una depre ni un mal dia ni... Hi ha massa gent ara que fa anar el terme depressió com si fos una cosa com un maldecap o uns galindons. No, no, la depressió és una altra dimensió, és el buit, la mort en vida, és negra, és fosca, és immensa, és acollonant, no té res a veure amb res. He llegit molt sobre aquest tema i a més alguna experiència propera (per això he llegit, esclar). Tan propera que..., bé, deixem-ho. Un altre dia.
Fa dos anys i no pot ni treballar. No funciona, no li funciona res, per més que ho intenti. Ja dic que no es fica sota el llit. O potser no es fica sota el llit perquè té una força de voluntat increïble i... No, això no seria una depressió com la que té X.
Conec un cas... No sé si explicar-lo. Ha tingut, segons que diu, i me’l crec perquè parla amb una vivesa del tema que et fa estremir, tres grans depressions. Una als dotze-tretze anys, una altra als vint-i-dos i una altra als vint-i-vuit.
Però he dit que un altre dia, avui no em ve de gust.
(Aquí quan digui X normalment serà una X d’anònim però de vegades serà perquè vull dir Xavi, Xènia, Xesca o... no ho sé, ara volia afegir una X d’home per equilibrar i no me’n ve cap al cap.) Cap al cap, que bonic. I quin maldecap, suposo, per a qui aprèn català o per als traductors automàtics (i memòries de traduccióóóóó, d’acooooord, sempre se m’enfaden els que en saben quan dic traductors automàtics o màquines de traduir, i vull dir tot plegat). Cap. En cap cap no cap el que cap al cap del meu cap quan va cap al cap de Creus.
Que idiota, jo fent bromes i parlava de depressions i de X. Fa dos anys. No és d’aquelles depressions de ficar-se al llit (o sota el llit) o de plorar gairebé sense parar, però deunidó.
Quan dic una depressió vull dir una gran depressió, no una depre ni un mal dia ni... Hi ha massa gent ara que fa anar el terme depressió com si fos una cosa com un maldecap o uns galindons. No, no, la depressió és una altra dimensió, és el buit, la mort en vida, és negra, és fosca, és immensa, és acollonant, no té res a veure amb res. He llegit molt sobre aquest tema i a més alguna experiència propera (per això he llegit, esclar). Tan propera que..., bé, deixem-ho. Un altre dia.
Fa dos anys i no pot ni treballar. No funciona, no li funciona res, per més que ho intenti. Ja dic que no es fica sota el llit. O potser no es fica sota el llit perquè té una força de voluntat increïble i... No, això no seria una depressió com la que té X.
Conec un cas... No sé si explicar-lo. Ha tingut, segons que diu, i me’l crec perquè parla amb una vivesa del tema que et fa estremir, tres grans depressions. Una als dotze-tretze anys, una altra als vint-i-dos i una altra als vint-i-vuit.
Però he dit que un altre dia, avui no em ve de gust.
divendres, 11 d’octubre del 2013
Improvisat (19)
L’altre dia M em va dir que tenia el meu costat femení bastant desenvolupat. No em va molestar, al contrari, em va agradar, si el món va cap aquí, i la cosa no és problemàtica per al meu sistema de pensament, jo vaig cap allà. Cap aquí, vull dir, cap al mateix lloc a on va el món. Però la cosa divertida del tema és que no m’ho he proposat, ha anat així, ho ha dit M i M és una de les persones més equilibrades i raonables que conec.
Però ja m’ho havien dit altres.
El món ara va cap a un, com se’n diu? No me’n surto. Una restitució, volia dir, però no és la paraula, n’hi ha una de més precisa. Un rescabalament! Sí, també és això, però no és la que buscava. Com sigui: el món va cap al que sigui de la perspectiva femenina, i ben fet que fa perquè ja era hora.
De manera que m’alegro d’haver avançat ja una mica per aquest camí.
I no sé què més dir. Doncs plego.
Ah, sí!, que no fa ni un mes i mig que vaig llegir un tros d’un llibre de Munro. I avui la fan premi Nobel. Quina vista. Però quina vista de R, perquè va ser R qui me’l va recomanar, o sigui que el mèrit és tot seu.
Ara, ja ho dic, a mi no em va agradar, vaig llegir dos relats i no em van atrapar. De manera que ho vaig deixar córrer.
De tota manera, que el Nobel premiï algú que m’agrada sol ser per pura xamba.
Però ja m’ho havien dit altres.
El món ara va cap a un, com se’n diu? No me’n surto. Una restitució, volia dir, però no és la paraula, n’hi ha una de més precisa. Un rescabalament! Sí, també és això, però no és la que buscava. Com sigui: el món va cap al que sigui de la perspectiva femenina, i ben fet que fa perquè ja era hora.
De manera que m’alegro d’haver avançat ja una mica per aquest camí.
I no sé què més dir. Doncs plego.
Ah, sí!, que no fa ni un mes i mig que vaig llegir un tros d’un llibre de Munro. I avui la fan premi Nobel. Quina vista. Però quina vista de R, perquè va ser R qui me’l va recomanar, o sigui que el mèrit és tot seu.
Ara, ja ho dic, a mi no em va agradar, vaig llegir dos relats i no em van atrapar. De manera que ho vaig deixar córrer.
De tota manera, que el Nobel premiï algú que m’agrada sol ser per pura xamba.
dimarts, 8 d’octubre del 2013
Improvisat (18)
Avui he aguantat bé el matí, fins ara.
Aquesta nit he somiat que estava fent una paella per a força gent a l’aire lliure i que quan ja tenia el sofregit a punt no arribava l’arròs que havia de portar algú, ni l’aigua que havia de portar algú altre, ni el pollastre —havia de ser una paella de pollastre—, ni res. I el sofregit es cremava. No se m’acudia que podia treure el sofregit del foc.
I pensava que allò era la debacle i que, esclar, si la gent no coŀlaborava no hi havia manera. I si es cremava el sofregit hauria de tornar a començar, però ja no tenia més tomàquet, ni ceba, ni pebrot ni res. Quin desastre, quin patir. I m’ha tocat el despertador amb això. Encara sort. I si s’acabava de cremar el sofregit?
Però ara que m’havia posat a escriure no volia parlar d’això que acabo de recordar quan he obert el document1 del word sinó d’una altra cosa que se m’acabava d’acudir abans d’obrir-lo i que ara després d’escriure lo de la paella se m’hauria d’haver oblidat, però no. Miracle.
Era una cosa que em penso que no vaig dir l’altre dia quan escrivia sobre les músiques que es repeteixen obsessivament.
I és que de vegades no és música, sinó que són pensaments, records —sobretot això, records— que et vénen al cap una vegada, i una altra, i una altra, i sense parar. De vegades són records bons, agradables, però sovint no.
Molts cops són converses o comportaments que has tingut i que no has resolt de la manera que hauries volgut i llavors, mentalment, se t’acut una sortida airosa —això és el més freqüent—, o aquella resposta que hauries d’haver pronunciat en una discussió en la qual et vas quedar sense paraules. Sí, sobretot això, acabes les discussions mentalment, i et fa ràbia no haver pogut dir allò tan contundent i definitiu que se’t va acudir després.
És això, aquesta ràbia. Com som, tu, com som. Quina mena d’éssers som.
I tornen i tornen i tornen. Voldries tallar-ho, t’adones que son manifestacions d’una supèrbia que no voldries que et dominés. Un egocentrisme que no t’agrada. Però vinga, torna, i torna, i torna.
Encara sort que no ho provoco jo, ve tot sol, no en sóc responsable.
Aquesta nit he somiat que estava fent una paella per a força gent a l’aire lliure i que quan ja tenia el sofregit a punt no arribava l’arròs que havia de portar algú, ni l’aigua que havia de portar algú altre, ni el pollastre —havia de ser una paella de pollastre—, ni res. I el sofregit es cremava. No se m’acudia que podia treure el sofregit del foc.
I pensava que allò era la debacle i que, esclar, si la gent no coŀlaborava no hi havia manera. I si es cremava el sofregit hauria de tornar a començar, però ja no tenia més tomàquet, ni ceba, ni pebrot ni res. Quin desastre, quin patir. I m’ha tocat el despertador amb això. Encara sort. I si s’acabava de cremar el sofregit?
Però ara que m’havia posat a escriure no volia parlar d’això que acabo de recordar quan he obert el document1 del word sinó d’una altra cosa que se m’acabava d’acudir abans d’obrir-lo i que ara després d’escriure lo de la paella se m’hauria d’haver oblidat, però no. Miracle.
Era una cosa que em penso que no vaig dir l’altre dia quan escrivia sobre les músiques que es repeteixen obsessivament.
I és que de vegades no és música, sinó que són pensaments, records —sobretot això, records— que et vénen al cap una vegada, i una altra, i una altra, i sense parar. De vegades són records bons, agradables, però sovint no.
Molts cops són converses o comportaments que has tingut i que no has resolt de la manera que hauries volgut i llavors, mentalment, se t’acut una sortida airosa —això és el més freqüent—, o aquella resposta que hauries d’haver pronunciat en una discussió en la qual et vas quedar sense paraules. Sí, sobretot això, acabes les discussions mentalment, i et fa ràbia no haver pogut dir allò tan contundent i definitiu que se’t va acudir després.
És això, aquesta ràbia. Com som, tu, com som. Quina mena d’éssers som.
I tornen i tornen i tornen. Voldries tallar-ho, t’adones que son manifestacions d’una supèrbia que no voldries que et dominés. Un egocentrisme que no t’agrada. Però vinga, torna, i torna, i torna.
Encara sort que no ho provoco jo, ve tot sol, no en sóc responsable.
dissabte, 5 d’octubre del 2013
Improvisat (17)
No sé si ja en vaig parlar un altre dia. És allò que tens al cap una dèria musical —normalment musical, hi ha altres modalitats que crec que són minoritàries— i no hi ha manera de fer-la marxar.
És clar, si el que et ronda és Laura —aquella estrofa de “la rialla dels teus dits”, quin prodigi d’expressió—, o Te recuerdo Amanda —“la lluvia en el pelo”, la recordes i llavors no sols “las calles mojadas” sinó també les galtes mullades—, o Tears in Heaven —“I must be strong and carry on”—, o From me to you —“If there's anything that you want”— i tantes altres que ara mateix no recordo i com que estic improvisant tampoc no em pararé a mirar-les. Doncs, dic, si són aquestes cap problema.
I de vegades duren dies! No us ha passat? Doncs que bé. Fantàstic.
Però és que de vegades les que se’t fiquen endins —o ja les tenies dins, és clar, simplement passen d’una banda a l’altra del cervell, les molt dallonses (les molt dallonses en aquest cas, no en l’altre)—, deia que el problema és quan les que no et pots treure del cap no són precisament ni d’èpoques ni d’ambients ni del que sigui que en conservis cap bon record.
Per exemple, del temps que vaig estar presoner de l’exèrcit espanyol, dotze mesos en total repartits en dues tandes. És horrorós. Himnes que vas sentir milers de vegades i que et van quedar gravats: Ardor guerrero, Montañas nevadas, El novio de la muerte i altres hits del moment i del lloc. Atado y bien atado. Ja ho crec: encara em dura.
I quan són tonades sense lletra, com el Txunta txunta tatxunta tatatxunta tatatxun txun txun, tatatatatatxun. Quin horror, Déu meu! I si quan em faci (més) gran i repapiegi de debò el que em ve al cap és tota aquesta cosa? Què pensaran? Que aquest és el Pere autèntic, que s’amagava sota mil capes?
Per no parlar de records, normalment flaixos ràpids però que et fan posar la pell de gallina perquè penses que aquell dia vas a estar a punt de... Buf.
Encara que sigui dissabte, aquest ha sortit ràpid de debò.
És clar, si el que et ronda és Laura —aquella estrofa de “la rialla dels teus dits”, quin prodigi d’expressió—, o Te recuerdo Amanda —“la lluvia en el pelo”, la recordes i llavors no sols “las calles mojadas” sinó també les galtes mullades—, o Tears in Heaven —“I must be strong and carry on”—, o From me to you —“If there's anything that you want”— i tantes altres que ara mateix no recordo i com que estic improvisant tampoc no em pararé a mirar-les. Doncs, dic, si són aquestes cap problema.
I de vegades duren dies! No us ha passat? Doncs que bé. Fantàstic.
Però és que de vegades les que se’t fiquen endins —o ja les tenies dins, és clar, simplement passen d’una banda a l’altra del cervell, les molt dallonses (les molt dallonses en aquest cas, no en l’altre)—, deia que el problema és quan les que no et pots treure del cap no són precisament ni d’èpoques ni d’ambients ni del que sigui que en conservis cap bon record.
Per exemple, del temps que vaig estar presoner de l’exèrcit espanyol, dotze mesos en total repartits en dues tandes. És horrorós. Himnes que vas sentir milers de vegades i que et van quedar gravats: Ardor guerrero, Montañas nevadas, El novio de la muerte i altres hits del moment i del lloc. Atado y bien atado. Ja ho crec: encara em dura.
I quan són tonades sense lletra, com el Txunta txunta tatxunta tatatxunta tatatxun txun txun, tatatatatatxun. Quin horror, Déu meu! I si quan em faci (més) gran i repapiegi de debò el que em ve al cap és tota aquesta cosa? Què pensaran? Que aquest és el Pere autèntic, que s’amagava sota mil capes?
Per no parlar de records, normalment flaixos ràpids però que et fan posar la pell de gallina perquè penses que aquell dia vas a estar a punt de... Buf.
Encara que sigui dissabte, aquest ha sortit ràpid de debò.
dijous, 3 d’octubre del 2013
Improvisat (16)
M’ha vingut al cap, ara de sobte, la imatge del meu pare dient-me, carinyós: “Periiic!” No situo el record, sí que sé que no era d’un dia, sinó que es repetia de tant en tant, o potser sovint. Potser quan era l’últim que em llevava i em venia a espolsar la son? Cap als 8-10 anys?
Doncs com ara. M’ha “despertat” aquest record, o m’he despertat i al mateix temps he recordat això.
I res més.
Doncs com ara. M’ha “despertat” aquest record, o m’he despertat i al mateix temps he recordat això.
I res més.
dimecres, 2 d’octubre del 2013
Improvisat (15)
Ja hi tornem a ser. Si això no em deixa treballar, no facturo, si no facturo no cobro, si no cobro no tinc pasta, si no tinc pasta no menjo, si no menjo... ah, ja és això, el mètode mahatma.
Ara sento els nois i noies de l’escola que hi ha aquí dalt. I em fa l’efecte que se sent sempre la seva xerrera, és a dir tota l’estona, que sempre hi són. No tenen classes? Entren i surten quan volen? S’ho fan per torns?
No molesten, més aviat acompanyen, perquè és una cantarella de fons més aviat animant. En aquesta edat, fora d’algun moment que renyeixen, les converses són disteses i més aviat alegres. Altra cosa pot ser què passa a casa els pares d’aquesta jovenalla. En aquesta edat...
Això em porta a les botigues de sota el despatx. No paren de canviar els negocis, sobretot a l’altra banda del carrer. La banda dreta (baixant) és comercial, la banda esquerra és, pel que es veu, bastant penosa, i és per allà per on hi ha més obertures i cloendes ràpides. Munten el negoci, veus que hi ha iŀlusió per la iniciativa que se’ls ha acudit i, esclar, no goses dir-los que per aquella banda del carrer, si no és que encerten molt i molt el negoci, no hi ha res a fer.
Encertar el negoci vol dir que no depengui dels vianants i passavolants, sinó que vagi adreçat a un públic que va allà expressament.
Quan no és així, que és la majoria de vegades, papereries, fleques, bars, cases de menjars, fruiteries, colmados, carnisseries, tot això dura quatre dies —la majoria.
I és curiós, perquè aquesta maledicció de la banda esquerra del carrer (baixant) ve gairebé del capdamunt de República Argentina —des del pont de Vallcarca, si fa no fa, o una mica més amunt—, baixa fins a Lesseps, després continua per Príncep d’Astúries i encara per la Via Augusta gairebé fins a la Diagonal. Algú ho hauria d’estudiar, per què la gent no passa per aquella vorera esquerra.
Hi ha excepcions, eh?, en algun tram en què no hi ha comerços ni en una banda ni en l’altra, o en algun altre tram, com l’últim de República Argentina per dalt, que la cosa va al revés: a la banda dreta no hi ha res que duri gaire i en canvi a la banda esquerra és un bé de Déu de comerços de tota mena.
I prou, ja m’he eixorivit. A veure si aguanto uns minuts més corregint aquest rotllo. Almenys fins a dos quarts d’una, va.
Ara sento els nois i noies de l’escola que hi ha aquí dalt. I em fa l’efecte que se sent sempre la seva xerrera, és a dir tota l’estona, que sempre hi són. No tenen classes? Entren i surten quan volen? S’ho fan per torns?
No molesten, més aviat acompanyen, perquè és una cantarella de fons més aviat animant. En aquesta edat, fora d’algun moment que renyeixen, les converses són disteses i més aviat alegres. Altra cosa pot ser què passa a casa els pares d’aquesta jovenalla. En aquesta edat...
Això em porta a les botigues de sota el despatx. No paren de canviar els negocis, sobretot a l’altra banda del carrer. La banda dreta (baixant) és comercial, la banda esquerra és, pel que es veu, bastant penosa, i és per allà per on hi ha més obertures i cloendes ràpides. Munten el negoci, veus que hi ha iŀlusió per la iniciativa que se’ls ha acudit i, esclar, no goses dir-los que per aquella banda del carrer, si no és que encerten molt i molt el negoci, no hi ha res a fer.
Encertar el negoci vol dir que no depengui dels vianants i passavolants, sinó que vagi adreçat a un públic que va allà expressament.
Quan no és així, que és la majoria de vegades, papereries, fleques, bars, cases de menjars, fruiteries, colmados, carnisseries, tot això dura quatre dies —la majoria.
I és curiós, perquè aquesta maledicció de la banda esquerra del carrer (baixant) ve gairebé del capdamunt de República Argentina —des del pont de Vallcarca, si fa no fa, o una mica més amunt—, baixa fins a Lesseps, després continua per Príncep d’Astúries i encara per la Via Augusta gairebé fins a la Diagonal. Algú ho hauria d’estudiar, per què la gent no passa per aquella vorera esquerra.
Hi ha excepcions, eh?, en algun tram en què no hi ha comerços ni en una banda ni en l’altra, o en algun altre tram, com l’últim de República Argentina per dalt, que la cosa va al revés: a la banda dreta no hi ha res que duri gaire i en canvi a la banda esquerra és un bé de Déu de comerços de tota mena.
I prou, ja m’he eixorivit. A veure si aguanto uns minuts més corregint aquest rotllo. Almenys fins a dos quarts d’una, va.
dimarts, 1 d’octubre del 2013
Improvisat (14)
Avui ja improviso abans de posar-me a treballar, perquè estic clapat. Ha sigut allò d’acabar de dinar i pumba.
No és son i prou, és una altra cosa, de manera que no s’arreglaria fent la migdiada. El que haig d’aconseguir és mantenir-me despert i ja està. De vegades he provat de fer la migdiada, que abans eren cinc o deu minuts i t’aixecaves com nou, i en canvi ara et despertes encara amb més son, per molt que et belluguis.
Encara tinc les parpelles a mig obrir. No hi ha manera.
Tot i que al matí he tingut una molt bona notícia. Qui me l’ha explicat desbordava entusiasme, es veia de lluny, i me l’ha encomanat... a mitges, perquè tinc els matins una mica difícils... M’ha explicat què passava —què havia passat a les segones hores de la nit mentre jo feia estona que dormia com una criatura—, m’ha dit que no em volia despertar justament perquè sap que dormo com una soca, però els ulls li lluïen d’aquella manera que sembla que facin llambregades...
No, llambregades no, no són cops d’ull, són cops de llum, el que volia dir jo. I mira que ho hauria de saber de memòria, doncs ara no em ve al cap. Només penso en llampegueigs, que és el que tinc a l’altre bloc i també podria ser, però la paraula que buscava era una altra.
Me n’he anat del tema i ja va bé, perquè ara penso que això tampoc s’ha d’escampar gaire. Em sap greu haver-ho encetat.
I ara sí que m’he quedat sec com com com, com jo mateix, amb el règim aquest mahatma que segueixo per... Ahir mateix m’ho va dir A: què fas, tan prim? Doncs mira.
I això tampoc ho volia explicar. Avui no em surt res que pugui tirar endavant.
Doncs deixem-ho córrer.
Esclar, gairebé un quart. Tantes pauses pensant a veure què escric.
No és son i prou, és una altra cosa, de manera que no s’arreglaria fent la migdiada. El que haig d’aconseguir és mantenir-me despert i ja està. De vegades he provat de fer la migdiada, que abans eren cinc o deu minuts i t’aixecaves com nou, i en canvi ara et despertes encara amb més son, per molt que et belluguis.
Encara tinc les parpelles a mig obrir. No hi ha manera.
Tot i que al matí he tingut una molt bona notícia. Qui me l’ha explicat desbordava entusiasme, es veia de lluny, i me l’ha encomanat... a mitges, perquè tinc els matins una mica difícils... M’ha explicat què passava —què havia passat a les segones hores de la nit mentre jo feia estona que dormia com una criatura—, m’ha dit que no em volia despertar justament perquè sap que dormo com una soca, però els ulls li lluïen d’aquella manera que sembla que facin llambregades...
No, llambregades no, no són cops d’ull, són cops de llum, el que volia dir jo. I mira que ho hauria de saber de memòria, doncs ara no em ve al cap. Només penso en llampegueigs, que és el que tinc a l’altre bloc i també podria ser, però la paraula que buscava era una altra.
Me n’he anat del tema i ja va bé, perquè ara penso que això tampoc s’ha d’escampar gaire. Em sap greu haver-ho encetat.
I ara sí que m’he quedat sec com com com, com jo mateix, amb el règim aquest mahatma que segueixo per... Ahir mateix m’ho va dir A: què fas, tan prim? Doncs mira.
I això tampoc ho volia explicar. Avui no em surt res que pugui tirar endavant.
Doncs deixem-ho córrer.
Esclar, gairebé un quart. Tantes pauses pensant a veure què escric.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)