Torno a estar grogui.
Avui dino amb J i N. Sé que hi estaré bé. Em fa iŀlusió i tot.
M’ha trucat fa un moment M dient que el restaurant Neri, al qual jo els havia proposat —a M i R— anar perquè no el coneixia i casa nostra d’Igualada, la dels avis materns, era coneguda per no sé quin motiu com “cal Neri” —també tenim algun document que escriu “Nery”—, i m’ha dit M que allò és molt car i que hem de buscar una cosa amb menú del dia accessible, encara que pagui jo.
Aquest és un compromís que tinc i que ve de fa dies. Sort que M és més prudent que jo i s’ho ha mirat per internet. Hi he fet després un cop d’ull —en la primera quasi becaina no buscada del matí— i efectivament és car, força car. Em quedaré amb les ganes d’anar-hi.
De tota manera, el nom del restaurant aquest té un origen evident: és al costat de l’església dels felipons, o sigui, dels seguidors de sant Felip Neri. No crec que sant Felip Neri estigui content que el restaurant que porta el seu nom, o cognom, sigui tan car. I menys ara, que anem cap a l’Església dels Pobres (papa Francesc dixit). A veure.
He fullejat per internet l’encíclica que acaba d’escriure i... és molt llarga! Esperaré que en surti un resum. O continuaré fullejant-la, no sé què faré. Però aquest papa em continua agradant.
Ah, ahir em va escriure I, que em va fer propostes interessants sobre assumptes de llengua, i em va dir que em llegeix —això m’ho diuen de tant en tant, per fer-me content, i em fan content, esclar— i que li serveixen les coses que escric.
“Esclar”, ho acabo d’escriure. Ahir Magí Camps responia a una lectora de La Vanguardia explicant-li d’on venia aquest esclar i sobretot dient —això em va agradar especialment—que la gent i els mitjans de comunicació han d’anar per davant dels diccionaris, només faltaria.
I em penso que ja està. Torno a la feina. Sento C i J que enraonen —sobre coses de feina, eh?—, però com que em posaré els cascos cap problema.
divendres, 29 de novembre del 2013
dimecres, 27 de novembre del 2013
Improvisat (41)
Acabo d’ensopegar amb això regirant papers:
Doncs no sé què improvisar perquè ja està tot dit. Si fas examen de consciència i vas per ordre, vers a vers, doncs jo em quedo encara pendent de complir la primera cosa, perquè per exemple ara mateix no estic fent tot el que podria —se suposa que parla de fer alguna mena de bé, de cosa bona— perquè estic perdent el temps aquí miserablement escrivint aquesta tonteria o bestiesa.
I què més? Doncs que no sé qui és aquest Wesley ni penso ara buscar-lo a la Viquipèdia, ni sé d’on ha sortit aquesta cita. Potser la vaig agafar de les de Minimàlia, que te n’envien una cada dia —i jo en reprodueixo alguna de tant en tant al twitter—? Potser sí. I llavors aquesta em devia agradar però no em devia cabre a la finestreta i la vaig desar al calaix dels “diversos”. Potser va ser això.
Tinc molts calaixos de “diversos” i de “altres coses” o “altres feines”. I allà es queden desades... i mortes, perquè no les trobes mai si mai les busques (eh que és bonica, aquesta combinació de “mai” i “mai”?, i m’ha sortit sola, sense pretendre-ho, i és que tenim una llengua esplèndida). Els armaris de diversos haurien d’estar prohibits: ei, gent, o classifiqueu les coses o les llenceu, queden prohibides les capses de...
Ostres, ara me’n recordo, el meu pare em va donar un dia una capsa d’aquelles de... eren de colacao?, unes metàŀliques, de forma quadrangular, com un pam i tres o quatre dits de llarg, set o vuit dits d’amplada i cinc o sis d’alt. Doncs me la va donar i em va dir, això perquè hi fiquis totes les coses aquestes petites que tens a l’escriptori —jo tenia “el meu escriptori”, poca broma, per fer els deures. I hi havia escrit a la capsa, amb un retolador, una cosa com “Petiteses”, o similar. Quines coses. I, és clar, no recordo cap ni una de les “petiteses” que vaig ficar allà dins, “mi tesoooorooo”.
Quan escrigui la meva autobiografia —no autoritzada, per descomptat— hauré de recordar-me d’aquestes històries.
Fes tot el que puguis,I com que ara pensava vagarejar una estona i mirar diaris i començar a preparar el paperam de la pròxima feina, però amb caaaaalmaaaaa, i tal, perquè acabo de lliurar un encàrrec que m’ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, m’he dit, calla, que reproduiràs aquests versets innocents i en faràs un comentari improvisat.
per tants mitjans com puguis,
de totes les maneres que puguis,
a tot arreu on puguis,
tants cops com puguis,
a tothom que puguis,
i mentre puguis.
(John Wesley, Epworth 1703 - Londres 1791)
Doncs no sé què improvisar perquè ja està tot dit. Si fas examen de consciència i vas per ordre, vers a vers, doncs jo em quedo encara pendent de complir la primera cosa, perquè per exemple ara mateix no estic fent tot el que podria —se suposa que parla de fer alguna mena de bé, de cosa bona— perquè estic perdent el temps aquí miserablement escrivint aquesta tonteria o bestiesa.
I què més? Doncs que no sé qui és aquest Wesley ni penso ara buscar-lo a la Viquipèdia, ni sé d’on ha sortit aquesta cita. Potser la vaig agafar de les de Minimàlia, que te n’envien una cada dia —i jo en reprodueixo alguna de tant en tant al twitter—? Potser sí. I llavors aquesta em devia agradar però no em devia cabre a la finestreta i la vaig desar al calaix dels “diversos”. Potser va ser això.
Tinc molts calaixos de “diversos” i de “altres coses” o “altres feines”. I allà es queden desades... i mortes, perquè no les trobes mai si mai les busques (eh que és bonica, aquesta combinació de “mai” i “mai”?, i m’ha sortit sola, sense pretendre-ho, i és que tenim una llengua esplèndida). Els armaris de diversos haurien d’estar prohibits: ei, gent, o classifiqueu les coses o les llenceu, queden prohibides les capses de...
Ostres, ara me’n recordo, el meu pare em va donar un dia una capsa d’aquelles de... eren de colacao?, unes metàŀliques, de forma quadrangular, com un pam i tres o quatre dits de llarg, set o vuit dits d’amplada i cinc o sis d’alt. Doncs me la va donar i em va dir, això perquè hi fiquis totes les coses aquestes petites que tens a l’escriptori —jo tenia “el meu escriptori”, poca broma, per fer els deures. I hi havia escrit a la capsa, amb un retolador, una cosa com “Petiteses”, o similar. Quines coses. I, és clar, no recordo cap ni una de les “petiteses” que vaig ficar allà dins, “mi tesoooorooo”.
Quan escrigui la meva autobiografia —no autoritzada, per descomptat— hauré de recordar-me d’aquestes històries.
dilluns, 25 de novembre del 2013
Improvisat (40)
Ja hi som una altra vegada, la son no em deixa treballar.
Aquest cap de setmana he llegit no sé en quin diari que no sé qui més o menys famós —polític, periodista, escriptor, artista de cine (“artista de cine”, això ho deia la meva àvia i ara ho dic jo!, com estem, volia dir actor!!)...— deia que no podia entendre que sempre que un home tenia una amiga, o una dona un amic, o dues dones, o dos homes, tothom pensés que aquella amistat significava, duia incorporat el sexe. Que era impossible que una amistat de debò no desemboqués en sexe, que el sexe sempre s’hagués de tenir en compte en aquella relació.
O sigui, que fos simplement amistat i prou: per xerrar, per escoltar-se, per explicar-se coses de les feines que fan cadascú, per fer-se companyia, etc.
Em va semblar molt assenyat. No és una cosa que m’afecti gaire, perquè la gent que tinc al voltant ja sap més o menys com penso i com actuo i tal, però vaig pensar que aquell paio tenia tota la raó.
Hem perdut una mica el concepte d’amistat, fins i tot de confidencialitat i d’intimitat sense que hi hagi a més a més sexe incorporat, sense que hi hagi en aquella parella que es troben de tant en tant i que s’expliquen coses o simplement es fan companyia, una possible relació sexual, estable o esporàdica.
Encara més, no sols es dóna per descomptat que hi ha o hi deu haver sexe en aquella parella sinó que a més a més es considera del tot normal que hi hagi sexe, encara que ell i/o ella ja tinguin una parella estable o un compromís similar estable. O sigui, es considera que el sexe és un aspecte intranscendent, que no hi fa res, seria com qui pren una cocacola en companyia.
No ho sé, és difícil d’explicar, sobretot si improvises.
Però ja està dit. Defenso l’amistat. Sense sexe. El sexe, per a les parelles estables. (O no. Vull dir, que hi ha també parelles estables en les quals no hi ha sexe pel mig.)
Però aquesta ja és una altra història.
Com és una altra història, dins d’aquest context de les amistats, el tema de les gelosies...
Calla, que m’embranco.
Aquest cap de setmana he llegit no sé en quin diari que no sé qui més o menys famós —polític, periodista, escriptor, artista de cine (“artista de cine”, això ho deia la meva àvia i ara ho dic jo!, com estem, volia dir actor!!)...— deia que no podia entendre que sempre que un home tenia una amiga, o una dona un amic, o dues dones, o dos homes, tothom pensés que aquella amistat significava, duia incorporat el sexe. Que era impossible que una amistat de debò no desemboqués en sexe, que el sexe sempre s’hagués de tenir en compte en aquella relació.
O sigui, que fos simplement amistat i prou: per xerrar, per escoltar-se, per explicar-se coses de les feines que fan cadascú, per fer-se companyia, etc.
Em va semblar molt assenyat. No és una cosa que m’afecti gaire, perquè la gent que tinc al voltant ja sap més o menys com penso i com actuo i tal, però vaig pensar que aquell paio tenia tota la raó.
Hem perdut una mica el concepte d’amistat, fins i tot de confidencialitat i d’intimitat sense que hi hagi a més a més sexe incorporat, sense que hi hagi en aquella parella que es troben de tant en tant i que s’expliquen coses o simplement es fan companyia, una possible relació sexual, estable o esporàdica.
Encara més, no sols es dóna per descomptat que hi ha o hi deu haver sexe en aquella parella sinó que a més a més es considera del tot normal que hi hagi sexe, encara que ell i/o ella ja tinguin una parella estable o un compromís similar estable. O sigui, es considera que el sexe és un aspecte intranscendent, que no hi fa res, seria com qui pren una cocacola en companyia.
No ho sé, és difícil d’explicar, sobretot si improvises.
Però ja està dit. Defenso l’amistat. Sense sexe. El sexe, per a les parelles estables. (O no. Vull dir, que hi ha també parelles estables en les quals no hi ha sexe pel mig.)
Però aquesta ja és una altra història.
Com és una altra història, dins d’aquest context de les amistats, el tema de les gelosies...
Calla, que m’embranco.
dissabte, 23 de novembre del 2013
Improvisat (39)
No són hores de posar-se a fer un improvisat, però mira, em venia de gust.
Ostres, em penso que no escrivia tant des del temps que feia contes —per fugir, he escrit tant, tant, per fugir—, que els feia com xurros. És clar que n’hi havia d’impresentables.
La feina que he estat fent aquests últims dies ha estat realment gratificant. Ja m’ho mereixia, hehe. No, de debò, la feina que fem els que en dediquem a aquestes coses arriba a ser tan, però taaaaan avorrida, prosaica i pesada que de vegades fas volar la imaginació i dius, segur que no em vaig equivocar, quan vaig fer aquell salt al buit (salt professional), i aquell segon, i aquell tercer, l’últim, que em va fer parar on sóc ara després de passar de nou per la universitat, per reciclar-me, als meus 43-44 anys! d’aleshores?
Si bé ja feia una temporada que em dedicava secundàriament —un parell de tardes o tres per setmana quan fèiem horari intensiu— més o menys a això mateix d’ara però no tan sistemàticament, abans de l’últim salt, ho feia per distreure’m d’una altra feina encara més avorrida que la d’ara, segur. El que passa és que al cap del temps ho idealitzes tot i et sembla que allò no estava tan malament. Bé, de vegades ho idealitzes i de vegades ho colgues de penjaments cada cop més lletjos.
Però no sé per què he anat a parar a aquest punt si parlava d’una feina gratificant que he estat fent aquests últims dies... De tant dir, sentir, llegir i escriure jo mateix “darrer” ara li he agafat mania i quan me’l trobo el canvio gairebé de manera sistemàtica a “últim”. Això és com “proper”: per fugir de la similitud amb el castellà —cosa que no deixa de suposar dependència: estem pendents del que fa l’altre en comptes de menar la nostra pròpia vida independent—hem estat dient “proper” fins a la sacietat, quan moltes vegades és erroni, com quan es diu, només d’arrencar el bus, el tren o el metro d’una parada, “propera estació, tal”. Perdoni, la propera és la que acabes de deixar enrere, que en el moment que ho diuen sovint està més a prop del tren o de l’autobús que la pròxima parada, que vol dir la parada vinent.
Doncs això, una feina gratificant que, naturalment, no puc explicar. Ja té nassos, ja, aquesta feina nostra, que tampoc el més bonic, el més interessant i el que té o pot tenir més transcendència pública, el que et podria fer estar no sols orgullós per dins sinó explicar-ho com a èxit —coŀlaboració a l’èxit, ja s’entén—, doncs no en pots dir res. O gairebé res. Pots dir que l’empresa tal o que l’entitat qual són clients teus i punt final. Altres clients no, esclar, ho sap tothom i fins i tot està escrit a peu de pàgina qui es responsabilitza d’allò.
No ho pots explicar perquè depens d’una clàusula de confidencialitat. Una clàusula ben raonable, eh? Vull dir en els contractes, sovint només orals, que estableixes amb la clientela, que no pots trencar ni per ètica ni perquè t’hi jugues el client. (Sovint les dues coses van juntes, a la curta o a la llarga. He dit.)
No sé si l’autoestima depèn molt o poc de poder explicar —amb modèstia, eh?– les teves petites contribucions públiques. Però almenys en part segur que sí. Doncs mira, això que ens perdem sovint els del ram. És curiós, l’autoestima moltes vegades no s’hauria d’anomenar autoestima fins que no n’has fet partícip altres, perquè potser no és del tot autoestima si no hi ha un cert reconeixement. Em penso que acabo de descobrir la sopa d’all.
Me’n vaig a clapar, no sense haver llegit abans unes quantes pàgines dels meus dos llibres de capçalera actuals. Un no el dic perquè no us fiqueu amb mi, l’altre és d’un paio pesat que explica per enèsima vegada les primeres repercussions de la crisi actual a Wall Street els anys 2008-2009, un llibre que m’havien dit que era molt bo —una mena d’història mig noveŀlada “molt ben escrita i molt ben explicada, amb idees molt noves sobre l’afer, estrictament ajustades als fets”— i que segurament el deixaré estar avui mateix perquè ni el llibre dóna més de si, ni el tema, ni jo mateix.
Fins demà. O fins quan sigui. No, demà em penso que no, estaré enfeinat en coses més productives i interessants.
(Reconec que en aquest article, i en algun més, no tots, dels immediatament anteriors, he fet unes quantes modificacions de puntuació, i fins i tot d’estil, després d’escriure’ls. No m’hi he estat gaire estona, però ho reconec: he faltat una mica al meu propi compromís. Per això és meu, ara que hi caic. Però els compromisos són els compromisos.)
Molt llarg, avui, quina botifarra.
Ostres, em penso que no escrivia tant des del temps que feia contes —per fugir, he escrit tant, tant, per fugir—, que els feia com xurros. És clar que n’hi havia d’impresentables.
La feina que he estat fent aquests últims dies ha estat realment gratificant. Ja m’ho mereixia, hehe. No, de debò, la feina que fem els que en dediquem a aquestes coses arriba a ser tan, però taaaaan avorrida, prosaica i pesada que de vegades fas volar la imaginació i dius, segur que no em vaig equivocar, quan vaig fer aquell salt al buit (salt professional), i aquell segon, i aquell tercer, l’últim, que em va fer parar on sóc ara després de passar de nou per la universitat, per reciclar-me, als meus 43-44 anys! d’aleshores?
Si bé ja feia una temporada que em dedicava secundàriament —un parell de tardes o tres per setmana quan fèiem horari intensiu— més o menys a això mateix d’ara però no tan sistemàticament, abans de l’últim salt, ho feia per distreure’m d’una altra feina encara més avorrida que la d’ara, segur. El que passa és que al cap del temps ho idealitzes tot i et sembla que allò no estava tan malament. Bé, de vegades ho idealitzes i de vegades ho colgues de penjaments cada cop més lletjos.
Però no sé per què he anat a parar a aquest punt si parlava d’una feina gratificant que he estat fent aquests últims dies... De tant dir, sentir, llegir i escriure jo mateix “darrer” ara li he agafat mania i quan me’l trobo el canvio gairebé de manera sistemàtica a “últim”. Això és com “proper”: per fugir de la similitud amb el castellà —cosa que no deixa de suposar dependència: estem pendents del que fa l’altre en comptes de menar la nostra pròpia vida independent—hem estat dient “proper” fins a la sacietat, quan moltes vegades és erroni, com quan es diu, només d’arrencar el bus, el tren o el metro d’una parada, “propera estació, tal”. Perdoni, la propera és la que acabes de deixar enrere, que en el moment que ho diuen sovint està més a prop del tren o de l’autobús que la pròxima parada, que vol dir la parada vinent.
Doncs això, una feina gratificant que, naturalment, no puc explicar. Ja té nassos, ja, aquesta feina nostra, que tampoc el més bonic, el més interessant i el que té o pot tenir més transcendència pública, el que et podria fer estar no sols orgullós per dins sinó explicar-ho com a èxit —coŀlaboració a l’èxit, ja s’entén—, doncs no en pots dir res. O gairebé res. Pots dir que l’empresa tal o que l’entitat qual són clients teus i punt final. Altres clients no, esclar, ho sap tothom i fins i tot està escrit a peu de pàgina qui es responsabilitza d’allò.
No ho pots explicar perquè depens d’una clàusula de confidencialitat. Una clàusula ben raonable, eh? Vull dir en els contractes, sovint només orals, que estableixes amb la clientela, que no pots trencar ni per ètica ni perquè t’hi jugues el client. (Sovint les dues coses van juntes, a la curta o a la llarga. He dit.)
No sé si l’autoestima depèn molt o poc de poder explicar —amb modèstia, eh?– les teves petites contribucions públiques. Però almenys en part segur que sí. Doncs mira, això que ens perdem sovint els del ram. És curiós, l’autoestima moltes vegades no s’hauria d’anomenar autoestima fins que no n’has fet partícip altres, perquè potser no és del tot autoestima si no hi ha un cert reconeixement. Em penso que acabo de descobrir la sopa d’all.
Me’n vaig a clapar, no sense haver llegit abans unes quantes pàgines dels meus dos llibres de capçalera actuals. Un no el dic perquè no us fiqueu amb mi, l’altre és d’un paio pesat que explica per enèsima vegada les primeres repercussions de la crisi actual a Wall Street els anys 2008-2009, un llibre que m’havien dit que era molt bo —una mena d’història mig noveŀlada “molt ben escrita i molt ben explicada, amb idees molt noves sobre l’afer, estrictament ajustades als fets”— i que segurament el deixaré estar avui mateix perquè ni el llibre dóna més de si, ni el tema, ni jo mateix.
Fins demà. O fins quan sigui. No, demà em penso que no, estaré enfeinat en coses més productives i interessants.
(Reconec que en aquest article, i en algun més, no tots, dels immediatament anteriors, he fet unes quantes modificacions de puntuació, i fins i tot d’estil, després d’escriure’ls. No m’hi he estat gaire estona, però ho reconec: he faltat una mica al meu propi compromís. Per això és meu, ara que hi caic. Però els compromisos són els compromisos.)
Molt llarg, avui, quina botifarra.
dijous, 21 de novembre del 2013
Improvisat (38)
Que difícil, aquesta hora.
Què puc explicar? Doncs re, que ahir i avui he estat traduint uns textos, o corregint traduccions, més ben dit, textos clàssics d’aquells de tota la vida però que ara estan descatalogats o a ningú se li ha acudit fins ara fer-ne una edició en català.
Doncs com que ara les mil editorials d’aquestes noves, unipersonals, la majoria dutes per dones, iniciativa de dones —com també les agents literàries, que la immensa majoria són dones, en aquests camps ens claven una pallissa de ca l’ample, són clarament superiors, mentre nosaltres ens dediquem al futbol i a muntar restaurants—, doncs una d’aquestes aventureres que ja ha tingut èxit i ja no és unipersonal ens ha encarregat unes quantes traduccions a partir d’unes versions en... bé, no ho dic perquè potser tot això no ho hauria d’explicar. Però tampoc passa res, en el que he dit no m’he mullat prou.
M’ho he passat bé. M’ho estic passant bé, vaja. M’adormo igual, però és ben interessant. I un repte, donar veu en català a personatges més o menys universals que fins ara no havien parlat en català. I que de molts d’ells, per aquí, només els coneixíem en espanyol.
I ho faig sense manies, tu, hi poso refranys i frases fetes i coses d’aquestes nostrades, conegudes o poc conegudes, dins d’una estructura que intento que sigui moderna, reconeixible per al públic actual.
Però ens fa gràcia, a qui ha traduït allò i a mi —sempre treballem dues persones cada text, una nativa de la llengua a quo (la llengua d’origen, m’encanten els llatinòrums) i una altra nativa de la llengua ad quem (llengua d’arribada)—, ens agrada que el resultat final, quan tradueixes una obra, un text antic, podríem dir clàssic, faci també olor de clàssic encara que el tradueixis avui.
I això s’aconsegueix, amb pinces de rellotger i molta paciència, agafant d’aquí i d’allà —jo tiro bastant d’Alcover-Moll, amb molta cura per no passar-me, i d’Espinal, sobretot, però també del meu patrimoni personal— ara una peça, ara una frase, ara una expressió, una de tant en tant, que sigui més o menys transparent però que alhora no es faci servir gaire o només se senti en indrets poc contaminats per la diglòssia —també m’agrada fer servir paraulots com aquest, sempre que no n’abusis: vol dir el domini d’una llengua, l’estatal en aquest cas, la dels que remenen les cireres, o remenen l’olla, que també es diu així, sobre una altra llengua, la nostra.
I ara torno a corregir. Ah, quan em toca una cosa d’aquestes, més gratificant, com que normalment estic fent alguna altra feina menys gratificant, les vaig alternant —haig d’anar amb compte de no confondre els registres, sort que després tindré temps de repassar, i llavors sí, ho faré tot seguit i fins que no n’acabi de llegir una no començaré a rellegir l’altra.
Prou, ara sí.
Què puc explicar? Doncs re, que ahir i avui he estat traduint uns textos, o corregint traduccions, més ben dit, textos clàssics d’aquells de tota la vida però que ara estan descatalogats o a ningú se li ha acudit fins ara fer-ne una edició en català.
Doncs com que ara les mil editorials d’aquestes noves, unipersonals, la majoria dutes per dones, iniciativa de dones —com també les agents literàries, que la immensa majoria són dones, en aquests camps ens claven una pallissa de ca l’ample, són clarament superiors, mentre nosaltres ens dediquem al futbol i a muntar restaurants—, doncs una d’aquestes aventureres que ja ha tingut èxit i ja no és unipersonal ens ha encarregat unes quantes traduccions a partir d’unes versions en... bé, no ho dic perquè potser tot això no ho hauria d’explicar. Però tampoc passa res, en el que he dit no m’he mullat prou.
M’ho he passat bé. M’ho estic passant bé, vaja. M’adormo igual, però és ben interessant. I un repte, donar veu en català a personatges més o menys universals que fins ara no havien parlat en català. I que de molts d’ells, per aquí, només els coneixíem en espanyol.
I ho faig sense manies, tu, hi poso refranys i frases fetes i coses d’aquestes nostrades, conegudes o poc conegudes, dins d’una estructura que intento que sigui moderna, reconeixible per al públic actual.
Però ens fa gràcia, a qui ha traduït allò i a mi —sempre treballem dues persones cada text, una nativa de la llengua a quo (la llengua d’origen, m’encanten els llatinòrums) i una altra nativa de la llengua ad quem (llengua d’arribada)—, ens agrada que el resultat final, quan tradueixes una obra, un text antic, podríem dir clàssic, faci també olor de clàssic encara que el tradueixis avui.
I això s’aconsegueix, amb pinces de rellotger i molta paciència, agafant d’aquí i d’allà —jo tiro bastant d’Alcover-Moll, amb molta cura per no passar-me, i d’Espinal, sobretot, però també del meu patrimoni personal— ara una peça, ara una frase, ara una expressió, una de tant en tant, que sigui més o menys transparent però que alhora no es faci servir gaire o només se senti en indrets poc contaminats per la diglòssia —també m’agrada fer servir paraulots com aquest, sempre que no n’abusis: vol dir el domini d’una llengua, l’estatal en aquest cas, la dels que remenen les cireres, o remenen l’olla, que també es diu així, sobre una altra llengua, la nostra.
I ara torno a corregir. Ah, quan em toca una cosa d’aquestes, més gratificant, com que normalment estic fent alguna altra feina menys gratificant, les vaig alternant —haig d’anar amb compte de no confondre els registres, sort que després tindré temps de repassar, i llavors sí, ho faré tot seguit i fins que no n’acabi de llegir una no començaré a rellegir l’altra.
Prou, ara sí.
dilluns, 18 de novembre del 2013
Improvisat (37)
Quan acabes de dinar t’hi poses i dures vint minuts o dos quarts màxim.
Ara mateix hi he pensat. No recordava una contrasenya, en tinc tantes, i he dit —parlant a l’ordinador, que és el que faig quan estic sol, i de vegades també si hi ha algú a la vora i alguna cosa no funciona i renego (jo renego però sempre de manera light, no us penseu) o alguna cosa m’ha sortit rebé que llavors el felicito, o... (Hauré de moderar-me en els incisos perquè així no hi ha manera d’avançar.)
Deia: no recordava una contrasenya i he dit: coi! I de seguida, com un llampec, m’ha vingut al cap l’avi, que ho deia sovint i la seva filla gran el renyava: que no veus que hi ha canalla. Tot això, l’avi, el coi, la tieta que renyava, tot plegat em feia molta gràcia.
Per mi “coi” no tenia cap sentit, era una paraula divertida que deia l’avi i que es veu que no havia de dir perquè a la tieta no li agradava, i llavors potser ell la deia per fer-la enfadar... vés a saber per què em feia gràcia, però em feia gràcia.
I ara penso en un avionet de llauna que em van portar els Reis a cals avis —aquests avis—, que devien ser els últims Reis que fèiem allà, perquè l’avi es va morir justament un dia de Reis, em penso, o sigui que devia ser l’any anterior, que jo tenia cinc anys. Doncs me’n recordo, de l’avionet de llauna. Me’n recordo perfectament. Era d’aquells que li donaves corda fregant les rodetes al terra endavant i llavors l’aixecaves i el portaves cap endarrere, i feies això unes quantes vegades amb una mica de ganes i el deixaves anar i corria per terra cap aquí cap allà a tota velocitat —velocitat per mi, llavors— i no recte sinó fent giragonses, fins que xocava que llavors s’hi estava fent voltar les rodetes però sense tirar enrere, i així fins que se li acabava la corda. I era quan el deixaves anar i sortia a tota bufa una de les vegades que recordo que l’avi deia coi. I només recordo l’avionet a casa els avis just al moment d’obrir el paquetet i començar a jugar-hi. No tinc cap més record de l’avionet, de manera que potser es va fer malbé aquell mateix dia.
De l’avi ja he escrit prou a l’altre bloc, el seriós. Era l’avi picapedrer.
Ara mateix hi he pensat. No recordava una contrasenya, en tinc tantes, i he dit —parlant a l’ordinador, que és el que faig quan estic sol, i de vegades també si hi ha algú a la vora i alguna cosa no funciona i renego (jo renego però sempre de manera light, no us penseu) o alguna cosa m’ha sortit rebé que llavors el felicito, o... (Hauré de moderar-me en els incisos perquè així no hi ha manera d’avançar.)
Deia: no recordava una contrasenya i he dit: coi! I de seguida, com un llampec, m’ha vingut al cap l’avi, que ho deia sovint i la seva filla gran el renyava: que no veus que hi ha canalla. Tot això, l’avi, el coi, la tieta que renyava, tot plegat em feia molta gràcia.
Per mi “coi” no tenia cap sentit, era una paraula divertida que deia l’avi i que es veu que no havia de dir perquè a la tieta no li agradava, i llavors potser ell la deia per fer-la enfadar... vés a saber per què em feia gràcia, però em feia gràcia.
I ara penso en un avionet de llauna que em van portar els Reis a cals avis —aquests avis—, que devien ser els últims Reis que fèiem allà, perquè l’avi es va morir justament un dia de Reis, em penso, o sigui que devia ser l’any anterior, que jo tenia cinc anys. Doncs me’n recordo, de l’avionet de llauna. Me’n recordo perfectament. Era d’aquells que li donaves corda fregant les rodetes al terra endavant i llavors l’aixecaves i el portaves cap endarrere, i feies això unes quantes vegades amb una mica de ganes i el deixaves anar i corria per terra cap aquí cap allà a tota velocitat —velocitat per mi, llavors— i no recte sinó fent giragonses, fins que xocava que llavors s’hi estava fent voltar les rodetes però sense tirar enrere, i així fins que se li acabava la corda. I era quan el deixaves anar i sortia a tota bufa una de les vegades que recordo que l’avi deia coi. I només recordo l’avionet a casa els avis just al moment d’obrir el paquetet i començar a jugar-hi. No tinc cap més record de l’avionet, de manera que potser es va fer malbé aquell mateix dia.
De l’avi ja he escrit prou a l’altre bloc, el seriós. Era l’avi picapedrer.
dissabte, 16 de novembre del 2013
Improvisat (36)
Ara em ploren sovint els ulls no perquè estigui deprimit o trist sinó perquè sí, suposo que per efecte d’alguna medecina que he pres últimament. Deu ser això perquè són llàgrimes que couen, que obliguen a tancar els ulls i a eixugar-los de seguida per poder tornar a obrir-los. I no m’és tan fàcil eixugar-me l’ull esquerre, que és el que més plora.
Ho dic perquè m’acaba de passar i després de dubtar un moment m’he dit, va intenta fer un improvisat. I ja hi som, va sortint.
Plorar. Abans els homes no podíem plorar, i ara, segons com i on, diu que està mal vist plorar, en general, no sols ells sinó també elles. Les dones tampoc poden plorar, segons en quins ambients —diuen, jo no m’hi he trobat mai, i si m’hi hagués trobat i ho hagués sabut o percebut em penso que hauria tocat el dos immediatament—, perquè plorar és “massa” femení, és ser “figaflor”, és ser “bleda”. Per descomptat, en aquests ambients si plora un baró es deu considerar el “acabose”. Quina bestiesa.
Fa temps que no he vist ningú gemegar de debò —ara vull dir plor sorollós, amb sanglots—, deu fer anys. Però fins i tot a mi m’ha passat... No, ara que me’n recordo, no fa ni un any que ho vaig veure i viure de prop. Però aquell dia els sanglots d’aquella persona eren sanglots d’emoció, hi havia hagut un fet que ara no vull explicar però que va emocionar tant aquella persona que va passar això, un parell d’hores (sic) de no saber parar, de no poder contenir-se. I jo, fent companyia a aquells plors sense dir res, que sempre he pensat que la companyia silenciosa davant les emocions i els dolors és la millor companyia i el millor consol. Sí, vaig escriure un paperet —escriure, sempre escriure!— amb quatre paraules i l’hi vaig passar.
Et pares a pensar i dius: per què ha de fer vergonya plorar? Costa d’entendre. És veritat que fa vergonya, però no sé si és lògic que faci vergonya.
O sí? És una cosa dolenta? No. És una cosa que sigui de mal gust, barroera, que faci pudor, que faci mal a la vista, que sigui insultant? No. És una cosa íntima? Potser sí, però... Hem d’amagar-nos, per posar un altre exemple, si ens enrojolem? Hem d’amagar les emocions? Hem d’amagar l’alegria —que de vegades també produeix llàgrimes, com les que deia una mica més amunt—? Hem d’amagar la passió per un esport, per una afició, per un joc? Hem d’evitar aplaudir si alguna cosa ens agrada?
O hem de ser impenetrables?
Potser sí que hi ha gent que pensa que és de mal gust plorar —en públic. “Vaja, aquest/a se’ns posa a plorar aquí al mig, quin mal gust.” “Ara no em facis una escena, eh?” “Una escena”, o sigui, una cosa teatral, fingida. També existeix aquesta mena de plors fingits, esclar, però jo vull dir plors per qüestions objectives, que tothom pot veure o percebre si coneix prou aquella persona. Que potser tampoc no és de llàgrima fàcil.
Certament, si et vénen ganes de sanglotar potser és millor que et retiris discretament, per pudor —pudor de gènere gramatical masculí— i també perquè els altres no pateixin per tu. Igual com ho faries —vull dir retirar-te— si tinguessis ganes d’esclatar en riallades sorolloses.
Però per un plor de quatre llagrimetes?
No ho sé, és un tema complicat. (Hi ha algun tema que no sigui complicat? Uns dels problemes grossos d’aquest món nostre em penso que és que hi ha gent que té les idees tan clares que tot ho tenen resolt d’antuvi. I dic “em penso” —i no directament “és”, que és el que havia escrit d’esma i de seguida he rectificat— perquè, evidentment, tampoc estic segur d’aquesta mateixa afirmació que acabo de fer.)
Ho dic perquè m’acaba de passar i després de dubtar un moment m’he dit, va intenta fer un improvisat. I ja hi som, va sortint.
Plorar. Abans els homes no podíem plorar, i ara, segons com i on, diu que està mal vist plorar, en general, no sols ells sinó també elles. Les dones tampoc poden plorar, segons en quins ambients —diuen, jo no m’hi he trobat mai, i si m’hi hagués trobat i ho hagués sabut o percebut em penso que hauria tocat el dos immediatament—, perquè plorar és “massa” femení, és ser “figaflor”, és ser “bleda”. Per descomptat, en aquests ambients si plora un baró es deu considerar el “acabose”. Quina bestiesa.
Fa temps que no he vist ningú gemegar de debò —ara vull dir plor sorollós, amb sanglots—, deu fer anys. Però fins i tot a mi m’ha passat... No, ara que me’n recordo, no fa ni un any que ho vaig veure i viure de prop. Però aquell dia els sanglots d’aquella persona eren sanglots d’emoció, hi havia hagut un fet que ara no vull explicar però que va emocionar tant aquella persona que va passar això, un parell d’hores (sic) de no saber parar, de no poder contenir-se. I jo, fent companyia a aquells plors sense dir res, que sempre he pensat que la companyia silenciosa davant les emocions i els dolors és la millor companyia i el millor consol. Sí, vaig escriure un paperet —escriure, sempre escriure!— amb quatre paraules i l’hi vaig passar.
Et pares a pensar i dius: per què ha de fer vergonya plorar? Costa d’entendre. És veritat que fa vergonya, però no sé si és lògic que faci vergonya.
O sí? És una cosa dolenta? No. És una cosa que sigui de mal gust, barroera, que faci pudor, que faci mal a la vista, que sigui insultant? No. És una cosa íntima? Potser sí, però... Hem d’amagar-nos, per posar un altre exemple, si ens enrojolem? Hem d’amagar les emocions? Hem d’amagar l’alegria —que de vegades també produeix llàgrimes, com les que deia una mica més amunt—? Hem d’amagar la passió per un esport, per una afició, per un joc? Hem d’evitar aplaudir si alguna cosa ens agrada?
O hem de ser impenetrables?
Potser sí que hi ha gent que pensa que és de mal gust plorar —en públic. “Vaja, aquest/a se’ns posa a plorar aquí al mig, quin mal gust.” “Ara no em facis una escena, eh?” “Una escena”, o sigui, una cosa teatral, fingida. També existeix aquesta mena de plors fingits, esclar, però jo vull dir plors per qüestions objectives, que tothom pot veure o percebre si coneix prou aquella persona. Que potser tampoc no és de llàgrima fàcil.
Certament, si et vénen ganes de sanglotar potser és millor que et retiris discretament, per pudor —pudor de gènere gramatical masculí— i també perquè els altres no pateixin per tu. Igual com ho faries —vull dir retirar-te— si tinguessis ganes d’esclatar en riallades sorolloses.
Però per un plor de quatre llagrimetes?
No ho sé, és un tema complicat. (Hi ha algun tema que no sigui complicat? Uns dels problemes grossos d’aquest món nostre em penso que és que hi ha gent que té les idees tan clares que tot ho tenen resolt d’antuvi. I dic “em penso” —i no directament “és”, que és el que havia escrit d’esma i de seguida he rectificat— perquè, evidentment, tampoc estic segur d’aquesta mateixa afirmació que acabo de fer.)
dijous, 14 de novembre del 2013
Improvisat (35)
I ara què escric?
Doncs mira, fa una estona, que també m’ha entrat la son, he estat xerrant amb C dels seus pares, de com els va anar a la família durant la guerra, de la casa on estiuejaven —que jo li he dit, quan m’ho ha explicat, que em sonava que antigament, abans de la desamortització de Mendizábal del 1835, o potser alguna altra desamortització catalana o espanyola, pertanyia a una abadia propera—, de les excursions que feien quan s’estaven allà, dels seus pares i avis i encara de més coses, i tot això m’ho ha explicat en poc més de deu minuts, com una metralladora, i jo li he dit que ho havia d’escriure perquè, si no ho escrivia, quan es morís tot allò es perdria. Realment era interessant, fins i tot he estat a punt d’engegar la gravadora.
La gravadora que vaig comprar fa tres anys i que em va servir, ara que hi caic, per gravar les converses amb J poc abans que es morís, un possible llibre que de moment haurà d’esperar a ser publicat.
Torno a on era, que si no m’embrancaria en un assumpte que ara no toca.
Sovint quan tinc converses amb C ens barallem força, i és per això en part que hi vaig a xerrar i llavors torno a la feina ben despert —i de vegades fins i tot emprenyat, que també és una bona manera de desvetllar-se. Però avui no m’hi he barallat. Això vol dir que he tornat a la meva peixera i m’he adormit de seguida, i és per això que ara he agafat llapis i paper, és a dir he obert una pàgina nova del word i m’he posat a escriure sense saber què escriuria, i mira que avui ho tenia fàcil després de la conversa amb C.
Però us asseguro que quan he encetat el full i he teclejat «I ara què escric?» no tenia ni idea de com continuar. Sovint és així com començo aquests articles, tret d’alguns casos que tinc el tema al cap, sense haver-hi pensat gaire més, i que llavors ja sé sobre què parlaré. M’he dit, en algun moment del dia, o de la vigília, mira, quan facis un improvisat podries escriure sobre això. I llavors, si m’enrecordo després, o l’endemà, d’aquell tema, començo a posar fil a l’agulla.
I ara que miro el rellotge veig que ja hauré d’anar plegant, que s’acaba el matí.
Doncs mira, fa una estona, que també m’ha entrat la son, he estat xerrant amb C dels seus pares, de com els va anar a la família durant la guerra, de la casa on estiuejaven —que jo li he dit, quan m’ho ha explicat, que em sonava que antigament, abans de la desamortització de Mendizábal del 1835, o potser alguna altra desamortització catalana o espanyola, pertanyia a una abadia propera—, de les excursions que feien quan s’estaven allà, dels seus pares i avis i encara de més coses, i tot això m’ho ha explicat en poc més de deu minuts, com una metralladora, i jo li he dit que ho havia d’escriure perquè, si no ho escrivia, quan es morís tot allò es perdria. Realment era interessant, fins i tot he estat a punt d’engegar la gravadora.
La gravadora que vaig comprar fa tres anys i que em va servir, ara que hi caic, per gravar les converses amb J poc abans que es morís, un possible llibre que de moment haurà d’esperar a ser publicat.
Torno a on era, que si no m’embrancaria en un assumpte que ara no toca.
Sovint quan tinc converses amb C ens barallem força, i és per això en part que hi vaig a xerrar i llavors torno a la feina ben despert —i de vegades fins i tot emprenyat, que també és una bona manera de desvetllar-se. Però avui no m’hi he barallat. Això vol dir que he tornat a la meva peixera i m’he adormit de seguida, i és per això que ara he agafat llapis i paper, és a dir he obert una pàgina nova del word i m’he posat a escriure sense saber què escriuria, i mira que avui ho tenia fàcil després de la conversa amb C.
Però us asseguro que quan he encetat el full i he teclejat «I ara què escric?» no tenia ni idea de com continuar. Sovint és així com començo aquests articles, tret d’alguns casos que tinc el tema al cap, sense haver-hi pensat gaire més, i que llavors ja sé sobre què parlaré. M’he dit, en algun moment del dia, o de la vigília, mira, quan facis un improvisat podries escriure sobre això. I llavors, si m’enrecordo després, o l’endemà, d’aquell tema, començo a posar fil a l’agulla.
I ara que miro el rellotge veig que ja hauré d’anar plegant, que s’acaba el matí.
dimarts, 12 de novembre del 2013
Improvisat (34)
Acabo la jornada laboral i m’hi poso cinc minuts —que potser seran deu, però avui no ve d’aquí—, em ve de gust. Estic agafant addicció a aquest blog? Durarà gaire? M’enganxarà per sempre? Serà aquest el blog que sempre havia volgut escriure? Només Déu ho sap.
Déu. Ara hi he pensat, com un flaix, quan escrivia aquesta frase d’aquí dalt —que és una frase feta i no va més enllà d’això. I ara ara ara mateix —ahoritita mismo, que diuen a Mèxic— m’he dit: tants improvisats i no has parlat de Déu; potser és que no és tan important en la teva vida.
I no, crec que no, si no n’he parlat és perquè no m’ha vingut al cap o perquè al començar a escriure les altres vegades ja tenia una idea mare, un titular per a l’improvisat.
“Crec que no”, acabo d’escriure, i en sentit originari aquest “crec” l’hauríem —l’hauria— de reservar justament a Déu. Però és veritat que en català quan fem servir el “crec” és en sentit d’opinió, no de creença.
I aquí mateix ja entrem en terra de polèmica, perquè per alguns creença i opinió és el mateix.
No sé si era Graham Greene que deia que envejava els descreguts perquè no creure era molt fàcil, et deixes portar i ja està.
Entenc —i suposo que s’entén— el sentit en què ho deia Greene o qui fos, però a mi això em penso que no m’ha passat mai. Vull dir, que no he concebut mai la meva vida d’una manera atea. I he llegit Nietzsche, Hegel, Marx, Gide... Tots els que vulgueu. Freud no, perquè sempre m’ha semblat un impostor, un espavilat com la majoria d’aquesta gent que escriuen llibres d’autoajuda. I disculpes als que el tingueu en un altar.
I ara se m’ha escapat aquest “als que el tingueu en un altar” :-) Heu de reconèixer, hem de reconèixer que tots tenim els nostres altars, si no són uns són uns altres, si no són uns déus són uns altres. I ens hi aferrem, i els defensem. Són les nostres creences. Des del punt de vista del descregut (respecte a Déu) totes aquestes creences, o dèries, o supersticions que té tothom o gairebé tothom són iguals. Pel creient (en Déu, vull dir en el déu dels cristians) no són totes iguals, però és clar, què vols què digui, el creient.
I a més a més Greene s’equivocava doblement, perquè des del punt de vista dels descreguts el que és fàcil és creure. Si creus en Déu tens la vida solucionada —pensen, o penseu—, tot és providència i a més un cop mort te’n vas al cel si has resat prous rosaris o al purgatori si has estat un creient mig mig. I si comets alguna injustícia et confesses i ja està. I els altres, a l’infern de dos en dos, com els advocats i els procuradors.
I no és així, és una mica més complicat.
Perdoneu, però igual com hi ha creients que simplifiquen molt les coses de la religió i tenen llana al clatell, també hi ha descreguts que simplifiquen tant les coses referides a la religió i als religiosos que sembla que igualment portin llana al clatell, perquè donen uns arguments inteŀlectualment decebedors.
I per avui prou religió, que això no és una catequesi. (He escrit primer “prou de religió” i ho he canviat a “prou religió”, perquè no sé si aquest “de” aquí, en aquestes construccions, és genuí o és espuri, encara que es faci servir molt. En qualsevol cas, “prou religió” segur que és correcte —i per a alguns i algunes a més a més segur que us és alleugeridor.)
Déu. Ara hi he pensat, com un flaix, quan escrivia aquesta frase d’aquí dalt —que és una frase feta i no va més enllà d’això. I ara ara ara mateix —ahoritita mismo, que diuen a Mèxic— m’he dit: tants improvisats i no has parlat de Déu; potser és que no és tan important en la teva vida.
I no, crec que no, si no n’he parlat és perquè no m’ha vingut al cap o perquè al començar a escriure les altres vegades ja tenia una idea mare, un titular per a l’improvisat.
“Crec que no”, acabo d’escriure, i en sentit originari aquest “crec” l’hauríem —l’hauria— de reservar justament a Déu. Però és veritat que en català quan fem servir el “crec” és en sentit d’opinió, no de creença.
I aquí mateix ja entrem en terra de polèmica, perquè per alguns creença i opinió és el mateix.
No sé si era Graham Greene que deia que envejava els descreguts perquè no creure era molt fàcil, et deixes portar i ja està.
Entenc —i suposo que s’entén— el sentit en què ho deia Greene o qui fos, però a mi això em penso que no m’ha passat mai. Vull dir, que no he concebut mai la meva vida d’una manera atea. I he llegit Nietzsche, Hegel, Marx, Gide... Tots els que vulgueu. Freud no, perquè sempre m’ha semblat un impostor, un espavilat com la majoria d’aquesta gent que escriuen llibres d’autoajuda. I disculpes als que el tingueu en un altar.
I ara se m’ha escapat aquest “als que el tingueu en un altar” :-) Heu de reconèixer, hem de reconèixer que tots tenim els nostres altars, si no són uns són uns altres, si no són uns déus són uns altres. I ens hi aferrem, i els defensem. Són les nostres creences. Des del punt de vista del descregut (respecte a Déu) totes aquestes creences, o dèries, o supersticions que té tothom o gairebé tothom són iguals. Pel creient (en Déu, vull dir en el déu dels cristians) no són totes iguals, però és clar, què vols què digui, el creient.
I a més a més Greene s’equivocava doblement, perquè des del punt de vista dels descreguts el que és fàcil és creure. Si creus en Déu tens la vida solucionada —pensen, o penseu—, tot és providència i a més un cop mort te’n vas al cel si has resat prous rosaris o al purgatori si has estat un creient mig mig. I si comets alguna injustícia et confesses i ja està. I els altres, a l’infern de dos en dos, com els advocats i els procuradors.
I no és així, és una mica més complicat.
Perdoneu, però igual com hi ha creients que simplifiquen molt les coses de la religió i tenen llana al clatell, també hi ha descreguts que simplifiquen tant les coses referides a la religió i als religiosos que sembla que igualment portin llana al clatell, perquè donen uns arguments inteŀlectualment decebedors.
I per avui prou religió, que això no és una catequesi. (He escrit primer “prou de religió” i ho he canviat a “prou religió”, perquè no sé si aquest “de” aquí, en aquestes construccions, és genuí o és espuri, encara que es faci servir molt. En qualsevol cas, “prou religió” segur que és correcte —i per a alguns i algunes a més a més segur que us és alleugeridor.)
dilluns, 11 de novembre del 2013
Improvisat (33)
Vas al metge —avui l’endocrinòloga—, que ja és per una derivació de la metge de capçalera, i la nova especialista et deriva a més especialistes. Avui, en concret, a més de pesar-me, mesurar-me, prendre’m la tensió i picar-me els genolls amb un martellet, que això ho fan totes i tots, em mana fer una “analítica” —com els agrada dir això, en comptes d’anàlisi—, em deriva a la dietista, que es veu que m’haurà de fer un règim especial, mana que em facin una “prova d’alè” —això no sé què és ni per a què serveix, m’ho ha explicat però són tantes coses que ja no paeixo el que em diuen— i em recorda que demà tinc psicòloga. Marededéusenyor. Que jo no ho tenia present, que tenia psicòloga, però és que tampoc sé exactament per a què és la psicòloga.
Tot això suposo que ho hauria d’escriure en un altre bloc o blog, però aquí les coses surten tal com ragen, i ara que he obert el word el primer que m’ha vingut al cap és això.
Em sembla evident que la sanitat pública, que és un prodigi d’eficàcia, hauria de ser més eficient. És absurd que tothom et pesi i et prengui mides i daixò, si m’ho acaben de fer fa quinze dies. Però això és el de menys. No pot ser que cada especialista hagi de repetir l’historial de cada pacient, teclejar-lo mentre se l’escolta, fer preguntes que ja has respost mil vegades i que haurien de tenir en una fitxa. I manar que et facin una altra “analítica”. Sembla que facin alhora de banc de sang.
I tot plegat amb presses perquè hi ha altres pacients que s’esperen.
Per no parlar de la creu d’haver de repetir a les persones que hi ha darrere el taulell tantes vegades l’adreça —no miri, aquesta adreça és on vivien els meus pares, la meva des de fa més de quinze anys és aquesta altra, prengui’n nota— i el telèfon, i no sé què més.
Després, encara sort, hem fet un bon dinar, que jo ja tenia preparat d’abans i només havia de reescalfar: arròs negre amb verduretes bullides i llom de porc amb carbassó a la planxa. Quan m’hi poso, m’hi poso. Deliciós. També perquè ja eren quarts de quatre i teníem gana.
Ah, l’endocrinòloga m’ha dit al final que havia de menjar més i de tot. O sigui, no ha entès res del que li he explicat.
Vinga, tornem a la feina.
Tot això suposo que ho hauria d’escriure en un altre bloc o blog, però aquí les coses surten tal com ragen, i ara que he obert el word el primer que m’ha vingut al cap és això.
Em sembla evident que la sanitat pública, que és un prodigi d’eficàcia, hauria de ser més eficient. És absurd que tothom et pesi i et prengui mides i daixò, si m’ho acaben de fer fa quinze dies. Però això és el de menys. No pot ser que cada especialista hagi de repetir l’historial de cada pacient, teclejar-lo mentre se l’escolta, fer preguntes que ja has respost mil vegades i que haurien de tenir en una fitxa. I manar que et facin una altra “analítica”. Sembla que facin alhora de banc de sang.
I tot plegat amb presses perquè hi ha altres pacients que s’esperen.
Per no parlar de la creu d’haver de repetir a les persones que hi ha darrere el taulell tantes vegades l’adreça —no miri, aquesta adreça és on vivien els meus pares, la meva des de fa més de quinze anys és aquesta altra, prengui’n nota— i el telèfon, i no sé què més.
Després, encara sort, hem fet un bon dinar, que jo ja tenia preparat d’abans i només havia de reescalfar: arròs negre amb verduretes bullides i llom de porc amb carbassó a la planxa. Quan m’hi poso, m’hi poso. Deliciós. També perquè ja eren quarts de quatre i teníem gana.
Ah, l’endocrinòloga m’ha dit al final que havia de menjar més i de tot. O sigui, no ha entès res del que li he explicat.
Vinga, tornem a la feina.
divendres, 8 de novembre del 2013
Improvisat (32)
Estic confús. Un mar de dubtes. Torno ara —fins ara!— d’un dinar amb companys de feina i no sé dir si ha anat bé o malament. No torno ara ara, perquè abans de posar-me a fer aquest improvisat he mirat correus i alguna altra cosa pendent, però vaja, a les cinc encara hi érem, i després autobús i tal fins arribar a casa.
No sé si ha anat bé o malament, deia.
Bé perquè no ens veiem mai —la feina nostra és sempre amb molt de contacte virtual però gens de físic, ni tan sols geogràficament seria possible, estem força escampats— i almenys amb el nucli dur d’una de les “divisions” del macrogrup que coordina i dirigeix J només aconseguim reunir-nos bastant de tant en tant, un cop l’any o així.
Bé perquè de les onze persones que podíem ser hi érem nou. I les altres dues no hi eren, una perquè viu a una bona estona de vol aeri i a més té un greu impediment físic i a més tampoc forma part del nucli dur dur que dic, tot i que participi activament en les nostres converses, les nostres contínues i sovint cordials i fins divertides batusses virtuals; i dues perquè de fet no s’hi havia incorporat del tot, al nostre grup. (Ja havia rebut gairebé tot l’entrenament teòric previ, però al final es va estimar més acceptar una altra oferta laboral que havia rebut, però va ser de bon rotllo perquè ens ho va consultar i li vam dir que endavant amb l’altra feina, i tant, i que si tornava seria benvinguda —si continuàvem tenint els clients que tenim ara, esclar. Seria una molt bona coŀlaboradora, per incorporar-la al nucli dur dur, que som ara mateix G, L i jo.)
Bé perquè ens hem explicat coses —jo hermètic, com sempre, sóc incapaç d’explicar res si hi ha més de quatre persones al meu voltant; tinc comprovat que quatre és el límit, i quatre si són ja prèviament molt conegudes—, perquè hem rigut i ens hem conegut una mica més.
Bé perquè ha resultat barat, després d’ocupar tres hores un local, haver-hi dinat i haver-hi pres cafè.
Bé per quasi tot.
I en canvi jo n’he tornat confús. ¿Potser perquè he pensat, tant abans d’arribar-hi com quan ens hem acomiadat, que em mirarien amb una certa commiseració —commiseració bona, de bona fe— perquè m’han vist desmillorat? Potser és això. Em fa llàstima causar llàstima. Que em compadeixin em resulta més difícil d’acceptar que la raó per la qual em compadeixen.
Que complicat que sóc.
Ha anat bé perquè és gent que, cadascú des de la seva distància —i jo en poso molta entremig, per part meva, d’entrada—, m’estimen. I hauria d’estar-ne agraït.
De fet ho estic. Ha anat bé, esclar que sí. Tot el que he escrit era pura improvisació, eh?
No sé si ha anat bé o malament, deia.
Bé perquè no ens veiem mai —la feina nostra és sempre amb molt de contacte virtual però gens de físic, ni tan sols geogràficament seria possible, estem força escampats— i almenys amb el nucli dur d’una de les “divisions” del macrogrup que coordina i dirigeix J només aconseguim reunir-nos bastant de tant en tant, un cop l’any o així.
Bé perquè de les onze persones que podíem ser hi érem nou. I les altres dues no hi eren, una perquè viu a una bona estona de vol aeri i a més té un greu impediment físic i a més tampoc forma part del nucli dur dur que dic, tot i que participi activament en les nostres converses, les nostres contínues i sovint cordials i fins divertides batusses virtuals; i dues perquè de fet no s’hi havia incorporat del tot, al nostre grup. (Ja havia rebut gairebé tot l’entrenament teòric previ, però al final es va estimar més acceptar una altra oferta laboral que havia rebut, però va ser de bon rotllo perquè ens ho va consultar i li vam dir que endavant amb l’altra feina, i tant, i que si tornava seria benvinguda —si continuàvem tenint els clients que tenim ara, esclar. Seria una molt bona coŀlaboradora, per incorporar-la al nucli dur dur, que som ara mateix G, L i jo.)
Bé perquè ens hem explicat coses —jo hermètic, com sempre, sóc incapaç d’explicar res si hi ha més de quatre persones al meu voltant; tinc comprovat que quatre és el límit, i quatre si són ja prèviament molt conegudes—, perquè hem rigut i ens hem conegut una mica més.
Bé perquè ha resultat barat, després d’ocupar tres hores un local, haver-hi dinat i haver-hi pres cafè.
Bé per quasi tot.
I en canvi jo n’he tornat confús. ¿Potser perquè he pensat, tant abans d’arribar-hi com quan ens hem acomiadat, que em mirarien amb una certa commiseració —commiseració bona, de bona fe— perquè m’han vist desmillorat? Potser és això. Em fa llàstima causar llàstima. Que em compadeixin em resulta més difícil d’acceptar que la raó per la qual em compadeixen.
Que complicat que sóc.
Ha anat bé perquè és gent que, cadascú des de la seva distància —i jo en poso molta entremig, per part meva, d’entrada—, m’estimen. I hauria d’estar-ne agraït.
De fet ho estic. Ha anat bé, esclar que sí. Tot el que he escrit era pura improvisació, eh?
dimarts, 5 de novembre del 2013
Improvisat (31)
El meu pare es bevia els citrovits un darrere l’altre. No sé si se’n fan, d’aquests sobrets de vitamina C i no sé quantes coses més —però sobretot vitamina C.
Hi he pensat fa un moment, mentre remenava la meva dosi de plantago ovata que prenc per consell de R a fi de facilitar el trànsit intestinal, que ja em convé. En prenc a mig matí i a mitja tarda. A la tarda ja me’n recordo sol sense que m’avisi ni J ni ningú, però al matí sempre me n’oblido, tot i que li vaig dir a C que m’ho recordés —m’ho va recordar el primer dia i prou, ai, C— i tot i les pauses que vaig fent per no adormir-me, u, i per estirar-me com els gats... raó anterior a l’u perquè ja ho feia abans d’aquesta temporada d’adormir-me tothora.
Tothora, que bonic. Reconec que de vegades escric paraules rares no perquè parli ni escrigui així de manera natural, ni per demostrar res, sinó perquè em ve de gust rescatar paraules que poca gent treu del calaix en la vida de cada dia. Paraules i expressions diverses. Un dia vaig escriure un conte sobre aquest tema, l’hauré de publicar a l’altre blog. No “a l’altre” conegut, sinó al de contes.
Això de l’u, i després l’u anterior a l’u m’ha recordat J —fa anys que es va morir d’un càncer rapidíssim—, que parlant solia introduir les seves argumentacions d’una manera com ara “jo penso que això és així, u, perquè tal i tal”. I potser després afegia alguna altra cosa, o no. Com que jo m’hi ficava, quan coincidíem, per aquest motiu, va arribar un moment que va començar a dir “u, i potser únic, perquè tal i tal...” Ens ho passàvem, de bé, amb J i I.
Me’n recordo molt, de J, i de l’última visita que li vaig fer a la Vall d’Hebron. Encara li vaig dir —ens teníem una confiança bestial, li podia dir de tot— la típica cosa com “em pensava que estaves més malament i trobo que estàs ben en forma!” Diu, somrient “calla, home, no em facis riure, que no veus que em moro?” I així va anar tota la conversa. Crec que s’ho va passar bé. Qui va plorar vaig ser jo quan vaig sortir de l’habitació.
I no sé què més. Potser que pleguem de fer el dallò.
Hi he pensat fa un moment, mentre remenava la meva dosi de plantago ovata que prenc per consell de R a fi de facilitar el trànsit intestinal, que ja em convé. En prenc a mig matí i a mitja tarda. A la tarda ja me’n recordo sol sense que m’avisi ni J ni ningú, però al matí sempre me n’oblido, tot i que li vaig dir a C que m’ho recordés —m’ho va recordar el primer dia i prou, ai, C— i tot i les pauses que vaig fent per no adormir-me, u, i per estirar-me com els gats... raó anterior a l’u perquè ja ho feia abans d’aquesta temporada d’adormir-me tothora.
Tothora, que bonic. Reconec que de vegades escric paraules rares no perquè parli ni escrigui així de manera natural, ni per demostrar res, sinó perquè em ve de gust rescatar paraules que poca gent treu del calaix en la vida de cada dia. Paraules i expressions diverses. Un dia vaig escriure un conte sobre aquest tema, l’hauré de publicar a l’altre blog. No “a l’altre” conegut, sinó al de contes.
Això de l’u, i després l’u anterior a l’u m’ha recordat J —fa anys que es va morir d’un càncer rapidíssim—, que parlant solia introduir les seves argumentacions d’una manera com ara “jo penso que això és així, u, perquè tal i tal”. I potser després afegia alguna altra cosa, o no. Com que jo m’hi ficava, quan coincidíem, per aquest motiu, va arribar un moment que va començar a dir “u, i potser únic, perquè tal i tal...” Ens ho passàvem, de bé, amb J i I.
Me’n recordo molt, de J, i de l’última visita que li vaig fer a la Vall d’Hebron. Encara li vaig dir —ens teníem una confiança bestial, li podia dir de tot— la típica cosa com “em pensava que estaves més malament i trobo que estàs ben en forma!” Diu, somrient “calla, home, no em facis riure, que no veus que em moro?” I així va anar tota la conversa. Crec que s’ho va passar bé. Qui va plorar vaig ser jo quan vaig sortir de l’habitació.
I no sé què més. Potser que pleguem de fer el dallò.
dilluns, 4 de novembre del 2013
Improvisat (30)
Dissabte em vaig perdre per no mirar abans un mapa.
Aquest era el titular de l’improvisat que volia fer dissabte mateix o ahir i no he aconseguit posar-m’hi fins ara. I aquesta frase anterior ja és improvisada perquè no havia pensat què dir després del titular. Entre altres coses perquè dissabte mateix, després de l’aventura, vaig dormir com una criatura, no sé si per l’alleujament de l’aventura conclosa o perquè portava son endarrerida.
I ara no sé què té a veure el dormir amb el pensar què haig de dir.
Sí, que vaig quedar tan descansat que ni ahir ni avui —suposo que és per aquest motiu que deia— no m’he estat adormint per les cantonades, com solia passar-me cada dia últimament i ha tornat a passar-me just abans de dinar avui, i encara ho arrossego, i és per això que m’he posat a fer aquest improvisat del qual només tenia al cap des de fa dos dies el titular.
I he estat a punt de començar per una altra cosa, perquè quan he obert el word per començar a escriure sota el titular “Improvisat” el que em vingués al cap de sobte m’he quedat en blanc, o la son m’ha esborrat el disc dur, i el fet és que he oblidat fins el titular. M’ha vingut al cap de seguida, però, suposo que perquè el que va passar dissabte encara ho duc marcat per dins, vés a saber per quin racó del cervell, però per allà a dins.
Em vaig perdre pels camins d’un racó de la Garrotxa per voler anar sol, punt u, i per no mirar un mapa, punt anterior a l’u —perquè el voler anar sol ja el tenia previst d’abans i justament per això havia de mirar un mapa.
Diu el tòpic que les dones no saben mirar els mapes —entendre’ls, m’imagino— i a mi em passa el mateix. Com que el tòpic no deu ser cert, com no ho són la majoria dels tòpics, no puc atribuir la meva dificultat a entendre els mapes al meu costat femení, que no sé si us he explicat alguna vegada que segons uns quants amics i amigues es veu que tinc força desenvolupat.
En aquest cas, però, no era qüestió d’entendre el mapa sinó de mirar-lo. MIRAR-LO, Peric. Només havies de mirar-lo i t’hauries estalviat tres hores d’errar per aquells camins deixats de la mà de Déu. És veritat que volia caminar sol, però només una estona, perquè de vegades em fa vergonya si vaig acompanyat, ni que sigui per J, dir-li que pari un moment que em roda el cap i hauria d’estar-me quiet una estoneta. Ni tan sols he d’asseure’m i ni molt menys jeure, només aturar-me. Amb això sol també, a poc a poc, s’atura la nòria o la roda.
També és veritat que el perdre’m va ser només relatiu, perquè l’orientació la tenia, sabia quan anava contra direcció i quan anava ben encaminat. El que no sabia era trobar la manera d’anar d’aquí cap allà en una direcció més o menys dreturera. En descàrrec meu hi ha que vaig ensopegar un camí ral i el vaig anar seguint tot content fins que de sobte va quedar tallat per una carretera i ja no vaig saber continuar.
En total jo crec que devia fer uns vuit o deu quilòmetres, perquè si en línia recta en són ja cinc...
I deixem-ho aquí. No vaig passar por, però sí una mica d’ànsia. La pròxima vegada miraré abans el mapa, ni que sigui el de G. O bé caminaré acompanyat, sense vergonya de dir prou quan toqui.
Aquest era el titular de l’improvisat que volia fer dissabte mateix o ahir i no he aconseguit posar-m’hi fins ara. I aquesta frase anterior ja és improvisada perquè no havia pensat què dir després del titular. Entre altres coses perquè dissabte mateix, després de l’aventura, vaig dormir com una criatura, no sé si per l’alleujament de l’aventura conclosa o perquè portava son endarrerida.
I ara no sé què té a veure el dormir amb el pensar què haig de dir.
Sí, que vaig quedar tan descansat que ni ahir ni avui —suposo que és per aquest motiu que deia— no m’he estat adormint per les cantonades, com solia passar-me cada dia últimament i ha tornat a passar-me just abans de dinar avui, i encara ho arrossego, i és per això que m’he posat a fer aquest improvisat del qual només tenia al cap des de fa dos dies el titular.
I he estat a punt de començar per una altra cosa, perquè quan he obert el word per començar a escriure sota el titular “Improvisat” el que em vingués al cap de sobte m’he quedat en blanc, o la son m’ha esborrat el disc dur, i el fet és que he oblidat fins el titular. M’ha vingut al cap de seguida, però, suposo que perquè el que va passar dissabte encara ho duc marcat per dins, vés a saber per quin racó del cervell, però per allà a dins.
Em vaig perdre pels camins d’un racó de la Garrotxa per voler anar sol, punt u, i per no mirar un mapa, punt anterior a l’u —perquè el voler anar sol ja el tenia previst d’abans i justament per això havia de mirar un mapa.
Diu el tòpic que les dones no saben mirar els mapes —entendre’ls, m’imagino— i a mi em passa el mateix. Com que el tòpic no deu ser cert, com no ho són la majoria dels tòpics, no puc atribuir la meva dificultat a entendre els mapes al meu costat femení, que no sé si us he explicat alguna vegada que segons uns quants amics i amigues es veu que tinc força desenvolupat.
En aquest cas, però, no era qüestió d’entendre el mapa sinó de mirar-lo. MIRAR-LO, Peric. Només havies de mirar-lo i t’hauries estalviat tres hores d’errar per aquells camins deixats de la mà de Déu. És veritat que volia caminar sol, però només una estona, perquè de vegades em fa vergonya si vaig acompanyat, ni que sigui per J, dir-li que pari un moment que em roda el cap i hauria d’estar-me quiet una estoneta. Ni tan sols he d’asseure’m i ni molt menys jeure, només aturar-me. Amb això sol també, a poc a poc, s’atura la nòria o la roda.
També és veritat que el perdre’m va ser només relatiu, perquè l’orientació la tenia, sabia quan anava contra direcció i quan anava ben encaminat. El que no sabia era trobar la manera d’anar d’aquí cap allà en una direcció més o menys dreturera. En descàrrec meu hi ha que vaig ensopegar un camí ral i el vaig anar seguint tot content fins que de sobte va quedar tallat per una carretera i ja no vaig saber continuar.
En total jo crec que devia fer uns vuit o deu quilòmetres, perquè si en línia recta en són ja cinc...
I deixem-ho aquí. No vaig passar por, però sí una mica d’ànsia. La pròxima vegada miraré abans el mapa, ni que sigui el de G. O bé caminaré acompanyat, sense vergonya de dir prou quan toqui.
divendres, 1 de novembre del 2013
Improvisat (29)
Ara m’acaben de trucar i m’havien de donar un número de telèfon i quatre dades més i he dit espera que agafo un paper, i agafo el paper i el poso al damunt de la taula on estic escrivint davant la pantalla —perquè que improvisi ara això que escric és perquè ja estava davant la pantalla— i com em passa sempre sempre sempre el paper es movia mentre apuntava les dades i els números i jo no sé com fer-ho perquè no es mogui el paper quan escrius amb una sola mà.
Ho sé, pots posar-te l’auricular —jo tinc fix, només fix, i per tant encara puc parlar d’auricular, que és una cosa que... bé, un altre dia ho explico— entre l’orella i el muscle i agafar el paper amb una mà i escriure amb l’altra.
Però resulta que jo mai he estat capaç d’aguantar més de dos o tres segons l’auricular —ni els mòbils, esclar, encara menys perquè són més petits— entre l’orella i l’espatlla, de seguida se m’esmuny i haig de córrer a atrapar-lo amb les dues mans perquè no caigui a terra i demano disculpes perquè m’he perdut en el que em deien des de l’altra banda.
O sigui que amb una sola mà els gargots que escric no sé si serviran de gaire, excepte per recordar-me just en el moment de penjar —i si no em crida alguna altra urgència en aquell precís moment, com sol passar, com ara que truquin a l’intèrfon a directament a la porta— de traduir aquells gargots en xifres i lletres comprensibles per a mi mateix.
Fa anys i panys que em demano com s’ho fa la gent, de totes les edats, per tenir tan ben atrapat el telèfon o el mòbil damunt l’espatlla amb el cap inclinat cap aquella banda i parlant tan tranquiŀlament mentre prenen notes, o mentre entren en una botiga i demanen el preu de tal cosa i immediatament s’excusen parlant al mòbil dient que estan en tal botiga i que tot just han demanat el preu de tal cosa i llavors diuen d’acord a la dependenta i en demanen dos, o potser tres, i es tornen a disculpar a l’espatlla, o no, i agafen allò que han comprat sense deixar de parlar al mòbil, i potser duen un gosset i tot amb la corretja penjada de l’avantbraç, i treuen el moneder de la butxaca o del bosset mentre continuen parlant, i l’obren per pagar, i demanen disculpes de nou al mòbil, o no, i surten o ixen de la botiga amb l’aparell enganxat a l’orella suposo que mitjançant una pega especial o un sistema complex de molles.
A mi cada vegada que veig aquests prodigis em queda una mica cara de tonto i em demano si sóc de la mateixa espècie o d’una altra menys evolucionada que s’ha quedat a mig camí.
Ho sé, pots posar-te l’auricular —jo tinc fix, només fix, i per tant encara puc parlar d’auricular, que és una cosa que... bé, un altre dia ho explico— entre l’orella i el muscle i agafar el paper amb una mà i escriure amb l’altra.
Però resulta que jo mai he estat capaç d’aguantar més de dos o tres segons l’auricular —ni els mòbils, esclar, encara menys perquè són més petits— entre l’orella i l’espatlla, de seguida se m’esmuny i haig de córrer a atrapar-lo amb les dues mans perquè no caigui a terra i demano disculpes perquè m’he perdut en el que em deien des de l’altra banda.
O sigui que amb una sola mà els gargots que escric no sé si serviran de gaire, excepte per recordar-me just en el moment de penjar —i si no em crida alguna altra urgència en aquell precís moment, com sol passar, com ara que truquin a l’intèrfon a directament a la porta— de traduir aquells gargots en xifres i lletres comprensibles per a mi mateix.
Fa anys i panys que em demano com s’ho fa la gent, de totes les edats, per tenir tan ben atrapat el telèfon o el mòbil damunt l’espatlla amb el cap inclinat cap aquella banda i parlant tan tranquiŀlament mentre prenen notes, o mentre entren en una botiga i demanen el preu de tal cosa i immediatament s’excusen parlant al mòbil dient que estan en tal botiga i que tot just han demanat el preu de tal cosa i llavors diuen d’acord a la dependenta i en demanen dos, o potser tres, i es tornen a disculpar a l’espatlla, o no, i agafen allò que han comprat sense deixar de parlar al mòbil, i potser duen un gosset i tot amb la corretja penjada de l’avantbraç, i treuen el moneder de la butxaca o del bosset mentre continuen parlant, i l’obren per pagar, i demanen disculpes de nou al mòbil, o no, i surten o ixen de la botiga amb l’aparell enganxat a l’orella suposo que mitjançant una pega especial o un sistema complex de molles.
A mi cada vegada que veig aquests prodigis em queda una mica cara de tonto i em demano si sóc de la mateixa espècie o d’una altra menys evolucionada que s’ha quedat a mig camí.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)