Improvisat (no he mirat el número que tocava)

Ja ni me’n recordava, dels improvisats. Però existeixen, ara, en un moment de lucidesa entre la broma, hi he caigut. La broma, no sé si s’entén el que vull dir. La boira mental. Un improvisat. Ja sóc aquí.

Per fer què? Què diré? Ni idea. Però estava caient, o sigui, em queia el cap, de fet m’ha caigut. I no tinc ningú que me l’aguanti i voldria preservar el teclat. No és que sigui gaire bo, però és. I ara s’entén que em caigui el cap, perquè estic corregint un llibre de filosofia. Més o menys. Per això sortia el tema de ser. O d’ésser, que a la filosofia els agrada molt l’ésser. I esclar, tu et poses a corregir una cosa sobre l’ésser i encara que no prenguis còctels pots destrossar teclats. Ara hi caic, potser no és culpa del còctel. Potser és culpa de... No, ara no li donaré la culpa al client, ell ha complert el seu deure de donar-me feina, que no és un deure, però parlo filosòficament. Si vols tenir feina, si l’ésser humà té dret a treballar, és perquè algú té el deure de donar-li alguna feina. I ja som al cap del carrer, per això parlava de complir el deure. Però encara m’embolicaré i prendrem mal, val més que anem per una altra banda.

Quina altra banda? No ho sé, de debò que no ho sé, hi ha amics meus que em deien que Cerdà havia planificat l’Eixample barceloní guiant-se per no sé quins números o nombres, que no sé mai quan és una cosa o és l’altra, per exemple a mi que es digui nombre primer em sona fatal, però es veu que és així com es diu, nombre primer. Bé, doncs els números del pla Cerdà. I es veu que això tenia a veure amb la càbala jueva. Per mi, un dels misteris més misteriosos, em declaro ignorant impossible, o sigui, incapaç d’entendre’n res. De debò, per bona voluntat que hi posi, no ho entenc ni sé què es vol dir. O sigui, estic a favor dels misteris, però no sé quins misteris em resolen les càbales. Ara no ho sé dir, perquè estic mig adormit. Haha.

No sé per què venia això. Sí, perquè no sabia què dir i llavors m’ha sortit això. Es veu que han trobat no sé quin manuscrit que diu alguna cosa sobre el tema. Parlant de trobar, però, a mi el que m’apassiona és el tema dels vaixells enfonsats. O no enfonsats, qualsevol cosa humana abandonada m’apassiona, em fa pensar en tot d’històries, no ho sé, m’engega la imaginació. Crec que podria estar-me moltes hores visitant un poble abandonat, un vaixell abandonat, un avió abandonat. Qualsevol cosa abandonada. Un misto no, és massa petit, té poca història. Ha de ser una cosa grossa, ja ho tinc, un habitacle humà, és això, un lloc on hagi viscut gent, si només hi ha passat gent, em penso que no em distreu tant.

I parlant de llocs abandonats, tinc pendent una visita a S., que fa temps que no hi vaig, i l’altre dia va sortir als diaris, tu, que em vaig quedar ben parat perquè sortia al costat de llocs molt famosos. Doncs hi haurem d’anar, i viure-hi tantes històries, a veure si quan torna el bon temps, el bon temps no, de bon temps ja en fa ara, vull dir quan no faci tant de fred, que tampoc, ara no en fa gaire, tot i que allà deunidó el que en deu fer. Vull dir quan vingui la caloreta, que és el que m’agrada a mi. La caloreta, ara de fet m’he comprat..., no això no, redaccions d’escola no, home si em sortís una cosa com la d’aquest nano que va predir amb un any o dos de temps el que passaria amb A, llavors potser sí que valdria la pena, però per a això has de ser molt espavilat, i no és el cas.

I llavors què. Llavors puc dir que m’ha arribat una gramàtica i un diccionari del dialecte del Capcir, i m’ha fet iŀlusió, perquè aquestes coses cada cop em fan més gràcia. De fet no sé res sobre la Catalunya del Nord, i com s’ho han fet per preservar mínimament el català —determinada gent— i no ser menjats pel francès o fins i tot l’occità. Que hi ha influències, esclar, però és que si no seria un miracle massa gros. El cas és que es conserven, i a més amb prou personalitat perquè es pugui parlar de capcirès, com parlem d’aranès respecte a l’occità, o sigui un subdialecte. I ara m’he ficat en un rotllo que no em desvetllarà pas, és més, m’havia desvetllat una mica amb no sé què que deia abans i ara ja em tornava a adormir. Maleïts improvisats.

Improvisat 320

Vinc poc per aquí i em sap greu. Hi ha raons per fer-ho, o per no fer-ho, no totes les culpes són meves. O sí, les responsabilitats de les nostres decisions són nostres. Sempre? No. Però ara hauríem d’entrar en filosofies, i això alentiria el ritme. I si alenteixo alguna cosa la guàrdia urbana ens faria abandonar no ja la calçada, sinó la vorera. Escolti, està entorpint el passeig dels guiris. Faci el favor d’anar cap a una banda o cap a una altra, però no es quedi aturat. Us ho imagineu? Jo sí, sóc capaç d’imaginar-me qualsevol cosa.

Bé, qualsevol cosa no, ahir vaig descobrir que el senyor Kelloggs, el dels cereals, era partidari de fer ènemes amb iogurt. I això sí que no. Vull dir, per aquí no passo. Aquest paio era realment molt i molt peculiar. Es veu que eren dos germans, els dels cereals, però n’hi havia un, els dels ènemes, que era particularment racista, eugenista. O eugenesista, no sé com s’ha d’escriure. Partidari de seleccionar el personal. Bé, ara d’aquests n’hi ha molts. No me’n recordo per què vai arribar al senyor Kelloggs, ara, era per una cosa que vaig llegir. Al diari. Recordo que el periodista li deia simpàtic. Sí, simpàtic, sobretot simpàtic. Khod...

Bé, que consti que li deia simpàtic amb ironia, que ho vaig pescar de seguida. Evident. Sí, era un article sobre els nazis, que el tema m’apassiona i quan trobo una cosa sobre això la llegeixo gairebé segur. Buenu, primer miro qui l’ha escrit, perquè segons qui molts cops ja sé si serà un refregit de coses que ja he llegit, i per tant m’ho puc estalviar. Tot i que ja he arribat a aquella edat que pots llegir el que sigui, perquè ja no te’n recordes si ho has llegit o no, o si te’n recordes molts cops és perquè et va agradar molts, i llavors ho retens i no et fa res tornar a llegir-ho, i si no te’n recordes i no t’agrada te n’adones de seguida i ho deixes córrer. No sé per a què serveix això ni quin partit se’n pot treure però ja està dit.

Parlant d’això de la memòria, també vaig llegir un article sobre l’estètica de les connexions cerebrals, estètica strictu sensu, vull dir, o sigui, com es veu al microscopi, que sembla que es veuen unes figures impressionants, i el científic que en parlava tenia la tesi que els grans artistes el que feien era copiar el que en realitat ja tenien a dins, o sigui que al final serà veritat que ningú no inventa res, ni tan sols els genis, perquè ja ho tens tot a dins i només es tracta de trobar la fitxa i baixar-la. Bé, i en aquest cas saber reproduir-la, que aquí ve quan et maten. Vull dir, aquí ve el mèrit de l’artista. Quin rotllo acabo de clavar, i a més inútil, perquè m’adormo jo mateix i es tracta d’aconseguir el contrari. Sé que no ho aconseguiré, no sé què faig aquí, sí, home, el que faig és intentar-ho, almenys ho intentes, i al qui fa tot el que pot..., no, no penso continuar, em rebenten, els tòpics, tot i que al capdavall el que fem és repetir tòpics, o el que tenim dins del cervell, etc., això ja ho he dit.

És divendres, ho sé, no m’hauria de preocupar gaire perquè el que no pugui acabar avui ja ho faré demà. I un bé negre, si no ho acabo avui no ho acabaré mai de val vida, perquè demà ja tinc el dia ple, en concret dormir tant com pugui i oblidar-me de l’ordinador o en general dels aparells, que també és una feina que requereix esforç, perquè com sabeu ens enganxem als aparells com si fossin una dependència, estic escrivint unes bestieses tan òbvies que em fa vergonya i tot, no ho puc esborrar?, què diuen les normes?, no, no ho puc esborrar, les normes diuen que no es pot esborrar res que no sigui falta estricta d’ortografia o de picatge, i encara, perquè les has de descobrir perquè queden subratllades, com ara picatge, que ara no sé com s’hauria de dir i no ho penso mirar, perquè les normes diuen que no es pot mirar res, si no no serien improvisats, i de fet no sé per què en dic improvisats, d’això, si estic improvisant tot el dia, com aquest matí, o ahir, que de vegades faig unes quantes piulades —que això em salva la vida, gràcies, Déu meu, per aquest invent que vas posar en una de les fitxes del cervell de l’ésser humà, perquè un dia el descobríssim, vull dir el tuiter— i de tan improvisades que són és millor que no les llegeixi després perquè fan vergonya, estan plenes de cag..., o no plenes, però n’hi ha, vull dir que es nota que està improvisat perquè se m’escapen allò que ara no sé com es diu, que confons l’ordre de les lletres i no és que ho escriguis diferent, és que ho penses diferent, o sigui, és més greu.

Però ho deixo perquè m’he allargat.

Improvisat 319

El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible. Doncs hauria de ser impossible i hauria de no poder ser, però és. Tinc feina més o menys entretinguda i m’adormo. No ho sé, no és com entretenir-te jugant, però gairebé. Us heu adormit mai caminant. Jo sí. I ara estic pensant que només em passava a mi, però crec que no, quan caminàvem de nit fent aquelles caminades absolutament imprudents —vistes des dels ulls d’ara—, perquè érem criatures, érem molt petits! I ens deixaven, tu. Ara sembla mentida. Quants anys tenia jo quan me n’anava tot sol amb la bicicleta i feia quaranta o cinquanta quilòmetres i em quedava a dormir a cals cosins, on no tenien telèfon, i després, potser al cap de dos o tres dies, arribava el cotxe amb tota la colla? O tornava jo pel meu compte. Això ho feia tothom, vull dir, totes les famílies eren així? El que és clar és que anàvem més sueltos que ara, o solts que ara, em sembla. I no sé si el món d’aleshores era més segur que el d’ara. Desapareixien nanos? No ho sé, suposo que sí, però no hi havia la informació que hi ha ara, hi havia El Caso, però era per a gent molt especial, quines ganes, comprar El Caso, que tot era truculent.

Doncs no sé què deia, però hem dit alguna cosa. Ara, m’he despertat? No. Estic com estava, mig clapat. I em clapo del tot si deixo de teclejar. I com que no sé què més dir, em claparé, ho veig a venir. De manera que se m’hauria d’acudir alguna cosa per dir, i ràpid, que això s’acaba. Vam dir que de política res, d’explicar el que vas fer ahir res, tot i que seria interessant, més que el que vaig fer ahir el que vaig fer abans-d’ahir, perquè avui ja és dimecres, tu, com passa la setmana, de fet ni me’n recordo, del que vaig fer ahir, l’interès de la setmana se centra en abans-d’ahir, que hi ha dues coses importants importants importants, però ara no les explicaré, elis-elis, no, no les explicaré perquè no són per explicar-les aquí. Però sí que n’hauré de prendre notes, perquè una l’explicaré en un altre lloc i l’altra l’escriuré per si un dia explico tota aquesta altra història.

I qui dia passa anys empeny, que és una frase que comença a estar suada, de tant que la fem servir. Hi ha locucions, refranys i frases fetes que les fem servir massa perquè enhs semblen originals, i també perquè no volem que es perdin i llavors ens pensem que som el capità Enciam o el superheroi català que ara no sé qui és —el Super López?— i com que tothom ha sentit a casa seva una paraula o una expressió que li sembla supernostrada i superoriginal i supercatalana i supertal, doncs, la repeteix a tort i dret perquè se salvi, perquè tots som salvadors de mots. Però ara no em referia als idiolectalismes, i em sap greu però em penso que se’n diuen així, trets de l’idiolecte de cadascú, idiolecte, sí, ja dic que em sap greu, sinó a coses més generals, que hem sentit aquí o allà o que hem llegit en un llibre o al diari i que ens sembla que s’han de salvar com sigui. Per no parlar d’aquella lliçó que ens van donar una vegada i que consistia en una cosa com: en català això es diu així, mai aixà. I escolta’m, com si fos el papa de Roma, tu defenses aquell manament a peu i a cavall —se m’ha escapat, aquesta, però és bonica, eh?—, vull dir que defenses aquell dogma com si fos dos més dos són quatre i mai dels mais són cinc ni tres i mig. I un dia et van explicar que segons com facis les operacions resulta que sí, que et pot sortir més o menys de quatre, però ja era massa tard, per tu, i per mi també, seran sempre quatre, i a més les operacions aquestes sempre tenen trampa. El que és difícil és descobrir-la. Bé, el que deia: que defensem aquesta cosa del català o aquell tret i ens és difícil baixar del burro, o del cavall, ja que parlàvem de cavalls. Sempre m’han agradat els cavalls, tot i que de menut me’ls mirava de lluny, i després també, perquè no he tingut ocasió gaires vegades d’estar a prop d’un cavall, però sembla que ha de ser interessant tenir un cavall i que sigui amic teu i cuidar-lo i que et cuidi i tot això. O un gos, esclar, però per tenir un cavall no has de viure a Barcelona, i per tenir un gos, què vols que et digui, has de tenir al teu voltant unes circumstàncies favorables que no sempre tens. Jo, per exemple, no les tinc. Quan dic circumstàncies vull dir persones, espais, etc. Ara, això sí, jo si tinc mai un gos, serà un gos gros, eh?, res de gossets d’aquests de joguina, un gossarro, tu, que faci goig, que sigui el que s’assembli més a un cavall, no per muntar-lo, però sí per passejar-hi i que estigui a l’altura, no sé si m’explico.

I ja m’he enrotllat bastant i a més em penso que ho he aconseguit una mica.

Improvisat 318

Hi ha dies que no puc fer ni feines de gestió i avui és un d’aquests dies. M’haig de distreure anant cap aquí cap allà. De manera que no veig gens clar que pugui fer ni un improvisat.

Però com que ja ha passat altres vegades, que m’adormo davant un improvisat, no ve d’una.

El problema és que et vingui al cap alguna cosa per dir. I això no és fàcil quan tens el cap a tres quarts de quinze. Us puc dir, això sí, que he caigut a les grapes de la tecnologia de la immediatesa, vull dir una cosa del tipus uatsap però que no és uatsap sinó que és el telegram, i que no el faig servir amb un mòbil d’aquells superguais de pantalla supergrossa i que sempre em fa por que caiguin a terra i es trenquin, no ho sé, els telèfons sempre els he vist més sòlids, però aquestes pantalletes... Bé, no faig servir aquests estris perquè no en tinc, però sí que el tinc a l’ordinador. No sé com funciona el uatsap, però la gent que ha provat el telegram diu que el telegram és molt millor, entre altres coses per això, perquè el pots fer anar des de l’ordinador. I llavors és com el messenger aquell de fa mil anys, us en recordeu, però força millorat. Doncs això. Ho he incorporat a la meva vida, i quan connecto l’ordinador això se’m connecta sol. Però ho faig servir per a coses de feina i similars, contubernis diversos que també em donen feina ara que en tinc més aviat poca —el procés fa que tothom vagi al ralentí, o això sembla—, i tal. És pràctic, us el recomano.

Ahir em van dir que m’havia tocat un sopar per a dues persones en una mena de rifa. Està bé. Hi anirem, per descomptat, un sopar és un sopar. Però espero que em deixin triar el dia, perquè si ha de ser enmig de la setmana serà horrorós, tret del cas que ens posem a sopar a quarts de nou, que també és una bona solució. I europea, a més a més. “¿Y de Europa?” Ara tothom, i que sigui per molts anys, quan pensa en Europa se’n recorda del moment màgic aquell. Ens ho estan posant en safata. I és que Madrid, en els moments transcendentals, no ens falla mai. Això no sé qui ho va dir un dia, però és una frase que s’hauria de picar en alguna pedra i posar-la a la plaça Catalunya, ben grossa, que es vegi, quan tot això hagi acabat. Gràcies, Madrit! Esperem que a l’últim moment no ens falli, esclar. Confiem molt en la seva capacitat.

També haurem de posar alguna pedrota ben grossa en algun lloc dedicada al primer país que reconegui la declaració de dilluns. Jo m’ensumo que serà algun país africà. A veure, que potser Lituània o Dinamarca o... s’hi avancen. Pedrota ben grossa amb lletres de pam.

I llavors... Malament, perquè hem parlat de política, ni que sigui una mica, i això no està ben vist als improvisats. Però això no és política, és el país, tu tot ho veus com política? Bé, no, perdona, només m’ho ha semblat.... M’ha semblat, m’ha semblat, parles massa de pressa! De seguida tens el roc de la condemna a la faixa! Ets un intolerant! Bé, no escolta, disculpes, no he dit re, parla del que vulguis. És clar que parlaré del que vulgui!, qui ets tu per dir-me de què puc parlar o de què no, eh, eh? D’acord, d’acord, perdona, I a més quan em doni la gana faré redaccions escolars i explicaré el que vaig fer ahir i tot això, estic fart de tantes limitacions, explicaré el que em doni la gana, ja pots tremolar, aquí sortirà tot!, ho diré tot! Home, tot tot... Tot, ho diré tot, tot el que em doni la gana i em passi pels dallonses. Veus, no, et frenaràs, ara anaves a dir una altra paraula i has dit dallonses. Doncs dic dallonses perquè em passa pels dallonses, és així com ho dic, i tu calla. Bueno, bueno, ja callo, vés fent. I estic fins els dallonses que diguis bueno. Però a veure, tu pots escriure el que et surt dels dallonses i jo no puc escriure bueno? Això què és, què t’has cregut?, tu ets l’únic que pots reivindicar i queixar-te i imposar regles? Habrase visto! Bé, d’acord, fem les paus, ja continuarem demà, o aquesta tarda, o quan sigui, que ara hem de plegar. Sí, perquè ho dius tu! No, hem de plegar perquè jo haig de plegar. Doncs jo no! Jo plego no perquè m’ho diguis tu, sinó perquè em surt dels

Improvisat 317

Crec que és injust. Què, és injust? La son, la son és injusta. La son hauria d’estar més repartida. Hi ha gent que no té son, gairebé mai, pateixen insomni, no poden dormir de dia ni de nit. I altres ens adormim de dia i de nit. Per això és injust. És clar que la gent que pateix insomnis potser no pren còctels com els meus. De manera que ja tinc un objectiu a la vida: donar a conèixer els meus còctels a persones que tenen insomni i fer així un bé a la humanitat.

És bonic fer coses bones per la humanitat. Ara ja en sé una. El mal és que no se me n’acudeixen més, i com que l’única que se m’ha acudit és impracticable —ningú voldrà prendre els meus còctels, abans es llançaran a la via del tren segur—, doncs no en faig. Tan bonic com seria salvar la humanitat de les seves mancances.

Per exemple, hi ha una part de la població, important, que passa fam. Doncs no els puc ajudar, a mi em passa el contrari, que m’aprimo. Havia guanyat dos o tres quilos i els he tornat a perdre. Ah, voldríeu saber com ho faig, eh, pillines? Doncs no en tinc ni idea. Em passa i ja està. Jo diria que té a veure, un cop més, amb els còctels miraculosos. Però no vulgueu saber de què es componen, perquè hi ha allò de la via del tren i tal, ja ho he dit.

Què més. Encara estem trasbalsats, pel hàquer que ens va entrar al despatx l’altre dia, fent-se passar per bona persona. Ui, vostè sap molt d’anglès, deia. Ui, vostè segur que podria ser el meu pare, però sembla que tingui trenta anys. Ui, no sé què. En fi, t’ensabonava tota l’estona. I com que sempre estàs baix d’autoestima, o gairebé sempre, doncs el sabó no el rebutges del tot, deies “sure, yes”, com dient “ja, ja”, o sigui, gràcies, però no et crec, i mentrestant el tio anava instaŀlant tota la seva artilleria dins del teu ordinador, fins que et feia el xantatge final. Com hi vam caure? Com hi vaig caure? Només m’ho explico pel còctel. El còctel ho explica tot en aquesta vida. En aquesta vida meva, vull dir. El còctel és com allò que diuen els conspiranoics, que tot ho expliquen a partir d’una dada en què ningú no s’havia fixat, o que si s’hi havia fixat no li havia donat importància, i per al conspiranoic és la clau. Doncs el còctel no té res a veure amb això, encara que em contradigui, però el còctel ho explica tot, com estem demostrant aquest matí un cop i un altre. Per exemple, si plou és pel còctel. Però si no plou també. De manera que ho tens tot controlat. I si algú pensa que estàs com un llum, tu penses que a aquella persona se li han menjat el coco i la pobra és una ingènua que ara beu a galet el que li diuen els diaris. Pobra!, penses. Tothom és un pobre home o una pobra dona tret de tu, que estàs en el nivell 33 de coneixement. I això és una altra cosa, però és el que se m’ha acudit just en aquest moment. Alguna cosa hi deu tenir a veure.

Tota la vida que m’he resistit al uatsap i ara he caigut de quatre grapes a les xarxes del telegram. Per què m’ha passat això? Perquè el telegram es pot fer servir des de l’ordinador, no necessites pantalles d’aquelles inteŀligents ni mòbils de pedals com el meu. No, te’l poses a l’ordinador com un avisador de coses diverses i és molt útil per a la feina i per a resoldre coses instantànies sense necessitat del correu electrònic, que de vegades és molt lent. O sigui, del telegram no en té la culpa el còctel, ves per on hem trobat una cosa de la qual el còctel és innocent. Senyal que no sóc conspiranoic, perquè els conspiranoics viuen en un món tancat on tot té una explicació i tot està previst. Pobra gent, és una mena de malaltia, tampoc s’hi ha de fer sang.

A veure, hi ha alguna cosa més? Alguna cosa per aquí? Alguna cosa per allà? Ningú ofereix res més. Tanquem a la una, tanquem a les dues... aquella senyora deia alguna cosa? No, ha estat un gest involuntari. Doncs tanquem la paradeta, no se m’acut res més.

Improvisat 316

Com era allò? Em cauen els ulls. Deu ser la frase més repetida en aquests improvisats. La podria patentar, perquè no sé si ja existia. Ho haig de buscar a l’Espinal. L’Espinal és un dels meus llibres preferits, és un diccionari de sinònims de frases fetes, que és un títol complicat que jo tampoc no vaig entendre a la primera, no us preocupeu. No calia dir sinònims, i potser es podria haver posat al darrere: Diccionari de frases fetes i (els seus) sinònims. Una cosa així, no ho sé, caldria pensar-ho molt i aquest no és el lloc per pensar molt res.

El cas és que deia allò de caure’m els ulls. Em cauen els ulls, que és diferent d’allò de la caiguda d’ulls —era així?— amb que se suposa que determinada gent sedueix altra gent. Era caiguda d’ulls o era una altra cosa similar, potser caiguda de parpelles, però no, això no em sona. Un dia hi pensaré, però no ara, perquè ara em caurien els ulls definitivament, i no per seduir.

Ahir ens van intentar robar al despatx. Per internet. En anglès, mira que té mèrit. Al començament hi vaig caure de quatre grapes. Esclar, no era el meu ordinador i jo estava zombi. Bé, ara no us ho explicaré, el cas és que vaig acabar parlant amb un paio que em deia que parlava en nom de Windows i que m’havia d’arreglar la protecció de l’ordinador perquè estava molestant amb els meus virus —bé, no eren meus, però deixem-ho en meus— altres usuaris de la xarxa. I em va arribar a tenir a les seves mans, però vaig aconseguir ser prou hàbil per desconnectar l’ordinador en un moment de distracció seu. I de seguida, l’ordinador a cal metge, que el netegessin ben net, sobretot del que li havia entrat en la darrera hora i mitja.

Però ja estem fent redacció d’escola i no és això. A més, com que ho explico tot de manera improvisada no ho preciso prou i no queda ben explicat, de manera que poden entendre’s coses que no van ser així. Bé, deixem-ho, sempre m’estic excusant. Va bé excusar-se, però de vegades notes que et fas embafador, amb tanta excusa, i que produeixes incomoditat. Esteu incòmodes? Doncs deixeu de llegir, perquè aquí improviso i faig el que em surt de dins, i per dins tendeixo a això, a embafar demanant excuses per no res. Així que ja ho sabeu.

Faig pocs improvisats últimament i és perquè tinc altres coses en què distreure’m. Afortunadament el dia a dia em fa estar pendent de multitud de qüestions que em criden l’atenció i que m’ocupen el temps. No llegint, precisament, sinó actuant, fent coses, de manera que ja em va bé. De tant en tant hi hauria d’haver un procés d’independència, que així m’eixoriveixo i em desvetllo. Que si un article per a un blog de per aquí, que si unes piulades per allà, que si puc revisar o traduir això o allò, etc. En fi, que m’adormo igual però tinc més improvisats per fer com a mesura d’urgència a més d’aquest.

Que, a més, aquest ja fa massa temps que dura i suposo que ja no dec tenir res més a dir que sigui interessant i que es pugui dir aquí —perquè aquesta és una altra, l’autocontrol, l’autocensura—, perquè ja no hi disfruto tant. Que ja sabeu que disfrutar no es pot dir, aquí ho dic perquè improviso. Però també hauríem de limitar molt el gaudir, que de vegades diem gaudir en comptes de disfrutar —pecat de traductor— i allà no hi toca gaudir sinó simplement tenir, moltes vegades, o bé passar-s’ho bé i prou. Estic cada cop més avorrit del disfrutar dels anuncis. Del gaudir, vull dir. Que no ho veuen, que no hi va bé? Esclar que molts cops el que passa és que és la mateixa agència la que insisteix en les traduccions paraula per paraula, una sota l’altra, és a dir, no-traduccions, es nota tant! Has de tornar a traduir a l’idioma de procedència per entendre aquell text, quin horror. Això ens passa molt, però molts cops és veritat que és el client, o l’agència que fa d’intermediària, que són capaços d’acceptar traduccions creatives si vénen de l’anglès o del francès o de l’italià, però si són català-castellà han de ser traslacions de paraules —ara no sé com es diu això que vull dir de les traslacions, veus?, la diglòssia—, és a dir una paraula per una altra paraula, respectant la construcció de l’original, la sintaxi, etc. Em barallo contínuament per aquesta qüestió, ja pots fer-ho com vulguis, ja pots fer la traducció de la teva vida que no te la respectaran.

I així.

Improvisat 315

Tornem a estar en zona de deadline de feina, com cada divendres, i tornem a estar en zona de deadline de son, a punt de caure o, més ben dit, havent caigut ja unes quantes vegades damunt el teclat, amb les conseqüències que se’n deriven. I doncs, torno aquí, a veure què puc fer. I no crec que pugui fer res perquè no tinc res al cap ni hi ha res que em desperti cap pensament ni res. No hi ha res de res. El no-res absolut. Gris, com tants d’aquests dies. Quina tardor més fosca. Si haig d’encendre el llum del despatx i tot, i no l’encenc mai. Haig d’aclarir que treballo a tot just un pam de la finestra. O sigui, no caldria. Però molts d’aquestes últims dies l’he hagut d’encendre, perquè no veia el teclat. La pantalla rai, però el teclat, és el que costa de veure. Quan dissenyin un teclat amb les lletres grosses me’l compraré immediatament. Mentrestant, sembla que juguin a veure qui fa els teclat amb les lletres més fines i més esquifides. Deuen anar d’acord amb Endesa, els dels teclats.

Bueno. No se m’acut res. Ahir, quin dia de bojos: amb feina —regular, tampoc no us penseu que fos un dia per tirar coets— i alhora caos de xarxes, un dia d’aquells inoblidable per les coses que van passar al país. No cal que us ho expliqui, i a més està prohibit: perquè aquí no faig dietaris i perquè a més també està prohibit parlar de política, tot i que de vegades se m’escapi alguna cosa, perquè és inevitable i a més m’hi punxa la improvisació.

M’estic adormint aquí, no vaig prou de pressa i veig que va passant el temps. Demà tinc una cita important a Vilanova. Quan dic Vilanova vull dir Vilanova del costat d’Igualada, que ara no em ve el cognom, sí, Vilanova del Camí. Hi tinc una cita que he estat perseguint des d’abans de l’estiu. I encara no puc cantar victòria, perquè fins que no hi siguem i fins que no fem el fet... no haurem fet el fet. Però espero que sortirà bé. Però això és una mena de dietari i està prohibit. Suposo que explicar el que faràs també és dietari. Sí, esclar.

Llavors què. Llavors, la mort pelada, tu, no tinc res, només se m’acudeixen coses que he fet o coses que faré, no hi ha res que em vingui als dits, que m’inspiri, que... ara anava a dir allò dels gels que tens al congelador i que no sé com es diuen, que són de color blau i que serveixen per reduir les inflamacions, com si fossin els glaçons que es posen els jugadors de bàsquet quan fan un descans, que es veu que va bé, doncs jo no sé si va bé però aquests dies, que n’he fet servir, he vist que eren cold-heat, és a dir, que es poden escalfar, suposo que és això, que es poden fer servir de minimanteta elèctrica, o de bossa d’aigua calenta o de cosa que et poses en determinades ocasions en què el que et convé no és fred ni glaçons sinó una cosa calenta. I no sé com s’escalfen, hi he estat pensant. Es posen al microones? No, no és que ho necessito, ara el que necessito és gel, cosa congelada, però per si de cas. Que, per cert, et poses la cosa congelada aquesta blava i et cremes que deunidó, i ja dic que congelada, o sigui que calenta ni t’ho explico, deu ser. Jo almenys em cremo, em surten unes franges supervermelles a la pell que s’hi queden almenys 24 hores, suposo que és que m’ho poso malament, tot i que em sembla que segueixo les instruccions. Això es posa directament damunt la pell, no? En aquest cas meu al canell i a l’antebraç, ara no sé si es diu antebraç, no es deu dir així perquè m’ho subratlla, com dimonis es diu, avantbraç? Ah, doncs avantbraç no m’ho subratlla, però se’m fa molt estrany, francament. Això dels idiomes és una cosa. Ahir vaig veure molts titulares de premsa en moltíssims idiomes i n’hi havia un en què no entenia res, ni una sola paraula, cosa que sol ser estranya, perquè molts cops reconeixes arrels d’idiomes pròxims, doncs només en vaig reconèixer una que era una arrel grega, que nosaltres també tenim, i que ja es veu que el grec va viatjar molt, que estigui tan lluny i en llengües tan llunyanes. Potser va ser Alexandre el Gran?, que diu que era gran, però em penso que es va morir a vint i pocs anys, o això em sembla recordar. I és una llàstima però ho hauré de deixar córrer, ara que sí que havíem entrat en ritme d’improvisat bo, perquè hi ha improvisats bons i improvisat dolent i aquests ha siguts de les dues maneres, però m’he estat massa estona en el mode 1 i hi he perdut molt temps, de manera que ara haig de plegar, a veure si em dura la corda una estona, que no ho crec.

Improvisat 314

Crec que he aguantat bastants dies sense venir a veure’l, Dr. Improvisat, no sé si va ser dilluns l’últim dia. Ja veu que les seves pastilles han anat bé. Que quines pastilles? No em va receptar unes pastilles? Doncs no ho sé, escolti, jo he pres alguna cosa que m’ha anat bé, almenys contra els mocs, que últimament era una cataracta. Sí, ja ho sé, els mocs no tenen res a veure amb la son, però tot ajuda. Em direu que això és absurd, però hem arrencat d’aquesta manera i ara suposo que ja no hi ha res a fer: mocs, un psiquiatre, o vés a saber quina mena de doctor, i una torrada de ca l’ample. És el que hi ha.

Què més puc dir? Poca cosa, la veritat, no tinc res a dir. Molts cops quan vinc aquí a fer un improvisat és perquè he esgotat tots els recursos de la imaginació, de la memòria i de la inventiva. Ja no sé què més fer per mantenir el cos dret i que no caigui al terra. O que no em desllorigui de costat, ara no sé exactament què vol dir desllorigar, però suposo que hi va bé. Volia dir trencar-me, sigui la columna o sigui el braç, que ja el tinc prou fumut. El braç dret, sí. Es veu que està cansadet de treballar, pobret, quan no fot ni brot més que de tant en tant. Llavors li foto canya, perquè normalment quan hi ha feina hi ha pressa, però no n’hi ha per tant, coi, i ara se’m queixa, ai, em fa mal, nene pupa, jo és que li trencaria la cara, a aquest braç, idioooota, de què vas, tio, què t’has cregut amb aquestes manies, si has de pencar penques, i a creure, eh? Ni una mala cara.

Però si m’adormo puc caure. Ja procuro estar lluny de tota mena de llits i de sofàs, per això vinc al despatx, que quan vaig començar a venir, quan vaig veure com era aquest despatx de sobri, de seguida vaig tenir la temptació de portar-hi un sofà, però sort que no ho vaig fer, perquè ara em passaria tot el dia aclofat al sofà i pesant figues. Soooort que no vaig portar cap sofà. Si l’hagués portat ara el que em faria mal no seria el braç sinó la ratlla del trasero, de les hores que passaria planxant-la. És veritat que a la cadira també planxes ratlla, però a la cadira et bellugues, de tant en tant t’aixeques, vas al lavabo a omplir la cantimplora o a canviar l’aigua de les olives, en fi, fas coses, però al sofà? Buenooo, al sofà seria un no parar, fins i tot hi hauria portat una tele, per estar al dia, com se sol dir, i en comptes d’estar al dia t’enxufes la Maria Rosa o com es diguin els programes aquells que fan al matí, vull dir els de safareig total.

Bueno. Què més. Que no aconsegueixo avançar, vull dir, que ha sigut canviar de paràgraf i per pot tinc una luxació de parpelles, de tan de pressa com han caigut. De manera que no avancem. Què podria fer? Què podria dir? Què podria explicar? Quines preguntes podria fer més aquí, ara, per continuar escrivint i no haver de deixar-ho sense completar la teràpia. Perquè se suposa que la teràpia antimorfeu d’un improvisat no es pot considerar completa fins que has omplert almenys un full de word. Que són diferents, esclar, si estan fets amb una lletra o una altra, amb un espaiat o amb un altre —aquest d’ara em sembla més alt que el normal, no sé què ho fa que obris un word i de vegades surt una lletra i un estil i de vegades un altre, el que em sembla que sí que és sempre igual és el cos 12, i suposo que amb això ja compleixo. Però el cas és que deia que la teràpia no es completa fins que no arribes al final de la pàgina o lògicament fins que arribes als vint minuts de límit, que això sí que ho haig de complir peti que peti, i a més haig de tallar abans, perquè els vint minuts inclouen el temps de penjar l’article, però ha saltat de pàgina, me’n vaig, un altre improvisat fracassat.

Improvisat 313

Hola, sóc jo, bon dia i bona hora i tal. No sé què fer, estic desesperat, passen les hores i la feina no avança. Tampoc em distrec llegint, m’he clapat fins i tot llegint el manifest de T en què reclama que els traductors paguem per treballar, ja que fins ara hem viscut massa bé. Té raó, però tampoc calia dir-ho en veu alta, no sé per què ens ha descobert el xollo. No hi ha ningú que visqui com nosaltres, és veritat, tan ben pagats i tal. I el manifest va en aquest pla, té gràcia perquè ho explica molt ben explicat, però m’he clapat. O sigui que no hi ha res a fer.

I vinc aquí i sé que no servirà de res, que em claparé just després o fins i tot durant, perquè se m’acluquen els ulls faci el que faci, és una força sobrehumana, ja es veia venir, a més, perquè la nit ha estat d’upa. I encara gràcies que no he agafat refredat, que ahir semblava que m’hi abocava de pet, doncs no, això s’ha superat, o m’ho sembla, perquè encara en queden restes, sobretot per per per, bueno, no cal donar detalls, que si no això semblarà una redacció d’escola, ni això, redacció de comuna, us enrecordeu de les comunes, no vull dir les comunes que són el que després es va dir lavabos o vàters o serveis o, com em van preguntar l’altre dia, banys —saps on és el bany?, així, tu—, doncs, no, no aquestes comunes diguem-ne escatològiques, sinó les comunes en el sentit de llocs per viure però una mica com els okupes d’ara però em cases més o menys normals, simplement amb gent no convencional, o sigui, cadascú fil del seu pare i de la seva mare. Doncs no, jo no vaig viure mai en cap comuna d’aquelles —encara n’hi ha?—, però sí en cases similars que no es poden dir comuna perquè érem gent, jove, això sí, però molt d’ordre, bé, no sé com explicar-ho. I deixo això, que no m’agrada el tema.

Què més. Que ara he begut aigua. Per què he begut aigua? Perquè em venia de gust, però sobretot per guanyar unes dècimes de segon. Ha servit d’alguna cosa? No, no ha servit de res, no se m’acut res. I llavors què faràs? No ho sé, estic desesperat, miraré al Google fórmules de suïc... no, això ni de broma, no s’han de fer bromes sobre aquest tema, jo ho tinc claríssim, bromes ni una, perquè les bromes les carrega el dallò. I llavors què? NO HO SÉ, ET DIC QUE NO HO SÉ, NO SÉ QUÈ FER. Bueno, ja m’he esbravat, les majúscules són per esbravar-se, les majúscules en tipografia volen dir normalment crits, o sigui que he cridat, de manera que la vostra actitud quan he cridat, ja m’ho imagino, ha estat fer veure que us eixordava, i eixordar no em digueu que no és una paraula bonica, eixordar. Doncs que us eixordava, i serràveu les dents, i us posàveu les mans obertes a les orelles, i fèieu ulls xinesos. Aquesta és la manera tradicional de dir sense paraules, tio, o tia, crides molt, que de vegades passa amb la gent justament sorda, que criden sense adonar-se’n, potser els sords sords no ho fan però els que estan sords ara sí ara no, sí que els passa, que quan no se senten a ells mateixos, i sobretot si tenen bona veu, doncs criden i t’eixorden, i ja hem dit que eixordar era un bon verb, de manera que per aquí ja no puc dir res més.

Però mira, estic content, un paràgraf més, però ho tinc clar, eh, quan m’aturi ho deixo, el que no té sentit és fer un improvisat per fer un improvisat, o sigui, no he vingut aquí a fer improvisats sinó a devetllar-me, que quedi clar, perquè de vegades ens passa, que fem una cosa com a mitjà per aconseguir-ne una altra, i ara no em ve cap exemple, però segur que a vosaltres sí, perquè sou molt inteŀligents, més que jo segur, i llavors fem aquella cosa i aquella cosa que fem per aconseguir-ne una altra si ens descuidem es pot convertir en una mena de deure, en una cosa que hem de fer com sigui, i no, amiguets, amiguetes, això no va així, si faig un improvisat és per desvetllar-me, i m’esforço per no aturar el teclat però és per això, per veure si aconsegueixo despertar neurones, però no per escriure i prou. De manera que si no funciona ho deixo, que ja ho he fet alguna vegada, i per això tinc un temps límit per fer l’aturat, vull dir l’improvisat, —en què devia estar pensant, grrrr— que ara que m’hi fixo ja s’acosta, concretament falten tres minuts, però tampoc cal esgotar el temps, perquè repeteixo que fer l’improvisat, no, no cal repetir-ho, ja ho he dit, no vull fer-me pesat. Vinga.

Improvisat 312

Hola, sóc jo. Com esteu? O com estàs? O com estic, vaja, que vés a saber si parlo o escric sol. Doncs mira, t’ho anava a comentar, o a dir, que comentar està mol però molt suat. T’ho anava a dir: estic adormit. I llavors he vingut a fer un improvisat, a veure si... no pot ser que sempre expliqui la mateixa història. No n’estic cansat? Resposta, sí, n’estic fins al capdamunt, però quan improvises no pots triar el tema, és el que ve i l’únic que pots fer és, quan toca, intentar evitar-ne algun que trobes inadequat.

Inadequat és una paraula antiga. Sí, ho sé. Però m’ha sortit. Em direu: t’autocontroles? Us respondré: sí, m’autocontrolo, deixant de banda l’engavanyament que comporta les regles dels improvisats: que si ara has de fer un salt de paràgraf,

ja que hi som, que si no sé què, que si no sé quants. I ara he escrit no sé què i no sé quants perquè ja no em venien al cap més regles, de manera que no deuen ser tantes ni tan engavanyadores. Això d’engavanyador ho dius sovint? No, no ho dic sovint, però m’agrada i quan en tinc l’oportunitat la coŀloco, i ho acabo de fer dos o tres cops. No és fàcil d’escriure, engavanyar, perquè és una paraula poc freqüent i, ho reconec, una mica has d’abaixar el ritme per escriure-la. És veritat, és una petita trampa, perquè les regles dels improvisats, o més ben dit la Regla Suprema dels Improvisats, i ho escric així com si escrigués Declaració d’Independència, o sigui, un document fundacional, doncs deia que les regles aquestes prohibeixen entretenir-se. Pots anar més o menys de pressa, però entretenir-se... O potser no, potser no era això el que estava prohibit, sinó rumiar gaire, parar-se. No, has de tirar endavant, sempre endavant, i quan no saps què més dir explicar que no saps què més dir, i així fins que se t’acudeixi alguna cosa per sortir del laberint, i de moment no se m’acut res i per això estic dient tantes no-coses.

Però si saltes de paràgraf guanyes una mica de temps, d’alguna manera respires i penses, va, noi, un altre tema, segur que n’hi ha més, però tot el que se m’acut és del tipus redacció d’escola, ahir vaig fer, avui faré, la profe m’ha dit tal, i de fet no podria explicar ni això de la profe perquè no tinc profe. De fet, si dic la veritat, per no tenir no tinc ni gaire feina aquests dies, no sé per què però tot sembla aturat, o bastant aturat, i només salta algun encàrrec de tant en tant, però això sí, sempre s’han de fer de seguida, o d’avui per a demà, o per a demà passat, i de vegades tenen volum, de manera que t’hi poses i, com sempre, em clapo en cinc minuts. I només em faltava aquesta, tenir poca feina i clapar-me quan penco. Doncs no, no ho permetré! Em rebeŀlo contra aquest esdevenidor, no serà així, venceré, etcètera, ara intentava una tàctica nova que és la que podríem anomenar de la de la de la, no em surt, allò de posar-se solemnes, ah, sí, una tàctica èpica, posar-se èpics a veure si em desemboiro amb l’èpica, però si després veiéssiu l’èpica del que he de corregir, perquè sempre és aquí que m’enganxo, corregint, que has de tenir vint ulls mirant-ho tot, o bé mirar-t’ho deu vegades, que llavors amb les deu vegades fan, deu per dos, vint, o sigui, també t’ho has mirat amb vint ulls, el que passa és que sempre són els mateixos, o sigui, els teus. Ja està, idea. Podríem dir a la clientela: correcció amb quatre ulls, tant, correcció amb vuit ulls, tant, correcció amb dotze ulls, tant, i així podríem cobrar més clar, perquè segur que hi hauria gent que picaria, o no, ens mirarien de manare estranya, sí, segurament seria això, i llavors et preguntarien, escolta et falta molt per jubilar-te, o bé, fa temps que no vas al metge. Etcètera.

Altra cosa són les traduccions, aquí sí que no hi sol haver problema, tret del cas que siguin instruccions per a la utilització d’una màquina, però ara no sé el que dic perquè això sempre ho fan amb l’automàtic, estaria bé que alguna vegada encarreguessin a un humà unes instruccions d’ús, i llavors et trobaries que el text original també està fet amb màquina i llavors ja ets mort. Però no sé per on anàvem. Sí, aquest vespre haig d’acabar una feina llargueta que tinc des d’ahir i l’haig d’acabar com sigui, i això vol dir que he d’aconseguir despertar-me, però suposo que això ja ho he explicat, de manera que us deixo, perquè ja arribo a l’hora, m’imagino, tot i que avui no he mirat l’hora que començava, però m’ho imagino perquè he fet salt de pàgina, i el límit sol estar per aquí o poc més.

Improvisat 311

Hola, sóc jo, que passava per aquí i m’he dit, vés a fer-hi una visita, a veure si et serveix de res. I no servirà de gaire, ho sé, ho sé, perquè hi ha dies que ho saps i avui és un d’aquests dies. Estic predestinat. Predestinat al llit. I això és com l’altra vida, que hi estiguis predestinat o no de vegades costa d’arribar-hi. És el meu cas. Doncs això, sé que fins a quarts d’onze o les onze no hi arribaré. Amb l’afegit de la incertesa que potser abans passa alguna cosa, d’aquelles que passen a última hora, que endarrereix el moment de ficar-s’hi. Ara anava a escriure, ficar-se al sobre, però això deu ser castellufo, com això mateix de castellufo, que és catalufo traslladat a l’altra llengua dels veïns. Doncs el sobre és igual. Et ve al cap el sobre, la piltra i segurament més coses que ara no se m’acudeixen, però que normalment se m’acudeixen abans de pensar en una solució nostrada. Tot per culpa de la diglossufa, o la diglossòfia, mira, ara se m’ha acudit una cosa que si me’n recordo la faré servir més, perquè pot ser una bona solució per a la cosa: diglossòfia suggereix coses. Potser el que hem de fer és això, rumiar una mica més o, més ben dit, improvisar una mica més sense deixar-nos portar per la improvisació que ens surt com a efecte de la diglossòfia, que en realitat no és improvisació sinó que és tirar de veta del castellà que tots portem a dins. I quan dic el castellà que tots portem a dins no em refereixo a un senyor castellà, sinó a la llengua.

Bueno. No sé què deia. O no sé el que em deia, que més o menys és el mateix. Almenys aquí als improvisadots és si fa no fa el mateix. És una llàstima que hagi d’improvisar perquè si no podria improvisar més a poc a poc i anar pensant terminologia d’argot, que fins ara no he dit la paraula i anava fent giragonses, vull dir la paraula argot, perquè no se m’acudia, i ara tot d’una se m’ha acudit.

Doncs això, els improvisadots i la diglossòfia. Que bé, m’agrada la diglossòfia, el mal és que si inventes un terme enrotllat per a un concepte tan poc conegut com és la diglòssia no tens res a pelar, perquè la gent no va per la diva parlant de la diglòssia. Més ben dit, sí que parlem molt de la diglòssia, però no fem servir aquest paraulot, que el noranta per cent de la gent, i sóc optimista, no sap què vol dir. I no us penseu, no fa gaires anys jo també sabia què volia dir, fins que em vaig ficar en aquest món i vaig haver d’aprendre tot de paraules que responien a conceptes coneguts però que fins ara no tenien paraula, o en tenien moltes, posem per cas, la diglossòfia seria allò que et passa quan ja neixes amb el castellà instaŀlat de fàbrica, encara que a casa teva es parli en català sempre, perquè fora de casa és molt difícil trobar un ambient com el de casa. I fins i tot dins de casa tens molta influència espanyola, i està bé, perquè puges amb dues llengües, però això del bilingüisme perfecte és una enganyifa, sempre n’hi ha un que passa per damunt de l’altre, i en el noranta per cent dels casos, i sóc optimista però en aquest cas al revés, el deu per cent segurament és exagerat, deia que en el noranta per cent dels casos el que domina és l’espanyol. I llavors, si vols que el que domini sigui el català, que és la teva llengua materna, i paterna, i a més a això et dediques professionalment, doncs has de fer molts esforços, perquè la llavor de la llengua dominant ja està sembrada i et domina fins al moll de l’os. I encara podem dir que hi ha una part de la llengua que si no tornes a la infantesa no la recuperaràs, i és per això que algun cop he llegit en català obretes que havia llegit de petit en espanyol, llavors perquè en català no existien, i en molts casos continuen sense existir, i va ser amb aquells materials que vas formar la teva llengua, el teu bagul de llengua, el que obres cada dia per veure què et poses en cada moment, perquè això de la llengua és com vestir-te, però com un vestir-te que no fas un cop al dia, o dos, o tres o quatre —posem que som a l’estiu i t’has de canviar unes quantes vegades, perquè sues i tal—, no, és un bagul que l’has d’obrir molts cops, cada cop que obres la boca, i això és moltes vegades, sobretot si ets un bocamoll, que no és el meu cas, però sí que sóc un papermoll, o un grafomoll, i llavors això és el que passa, que escrius amb moltes coses que són de l’altre bagul.

I ja està, que he fet massa filosofia. Però he anat de pressa, perquè no ha passat el temps, encara em quedaven dos minuts.

Improvisat (310)

Hola, sóc jo. Un divendres a la tarda. Enmig d’un pont. Què hi fots, aquí? Doncs mira, tinc feina. Poca feina, és veritat, no n’hi ha gaire aquests últims dies —la setmana és d’aquelles que la gent deu dir “quieto parao”—, però la poca que hi ha l’has de fer bé, dincs de terminis i, si pot ser, abans de terminis, per deixar la clientela ben contenta.

No ens enganyem. Encara que lliuri aquesta tarda una feina que és per al dilluns al migdia, no la veurà ningú fins dilluns. Encara que jo tingui moltes ganes que algú faci un cop d’ull al correu i digui, mira, aquest, això era per a dilluns i ja ens ho envia avui, que bo que és, potser que li enviem alguna altra cosa, no fos cas que es quedés desvagat. Doncs no, no s’ho mirarà ningú. Però dels pocs per cent també has de viure, si no què has de fer.

I això. Que ho volia enviar avui i m’adormo. Ui, que original, em direu. Sí, no és original, però mira, m’ho havia ficat a l’entrecell, que ja sé que no es diu així però és una mica per fer broma, a veure si us desperteu. Ha ha, que dolent, si qui s’ha de despertar sóc jo.

I què més. Res més, la veritat. Hi ha nyirvis a les files pròpies i a les del davant. Que no us diré quines són les pròpies, que aquí no parlem de política. Ha ha, que dolent una altra vegada. Diuen les regles que això dels acudits dolents era com allò dels còrners, que deia la llegenda urbana que al tercer còrner, i veig que m’ho subratlla, no sé com en diu en Puyal, cantonades?, m’ho hauria de saber però ara no em ve, doncs a la tercera allò era penal, coi, i ara m’he quedat intrigat, com es diu còrner? S’ha de dir d’una manera senzilla, cantonades no, segur, perquè tothom en faria broma, en Tal se’n va a fer una cantonada i tal, no, no pot ser. Ostres! Re, no se m’acut. O no se m’acudeix, que és com ho havia dit jo tota la vida, llavors algú em va corregir, que s’ha de dir acut, i més tard descobreixo que es pot dir de les dues maneres. Tots som Pompeu Fabra, totes i tots, que ara em balla pel cap escriure un article per refutar allò que diuen, que els doblets de gènere són un invent recent, i resulta que ho he trobat en textos molt antics de fa milers d’anys, i no perquè no tinguessin l’anomenat gènere comú, sinó perquè de vegades els anava bé deixar ben clar que també es referien a les dones o a les nenes. Un dia ho escriuré. Jo no sé per què hi ha tanta resistència a acceptar que de vegades va bé, i que ara, que hi ha especial sensibilitat social, la gent que treballa en aquest món hauria de ser més comprensiva amb aquesta necessitat expressiva. Encara que no sigui necessari, com diuen, etc. Les coses, en llengua, no són gairebé necessàries mai, fins que es fan necessàries. Encara no m’ha discutit mai ningú com és que fem concordar en femení un plural que acompanya dos elements si el més pròxim a l’adjectiu és femení. Són qüestions com aquesta les que em fan pensar que no sempre dos i dos fan quatre, i mai més ben dit això de dos i dos, encara que m’agradaria més dos i dues. He he. I és el tercer. Però aquí no s’aplica la regla perquè en realitat no hi ha regla, me l’he inventat abans. Com totes, esclar.

Però la veritat és que no sé què més puc dir, o escriure. Veus? L’exemple és molt justet, però com que em va bé i aquí no m’ho discutirà ningú, que dolent —que dolent en els dos sentits, el de perversitat i el d’acudit dolent—, deia que com que no m’ho discutireu de vegades fem servir el verb dir quan escrivim. I quan escrivim no diem, sinó que escrivim. Què passa? Que diem escrivint, i ja està. Doncs igual, podriem ampliar el significat de... ara no sé què estava dient ni què té a veure amb res del que he dit fins ara.

O sigui, si no sé ni el que dic, o el que escric, vol dir que la teràpia no ha servit de res, i per tant ho deixo córrer.

Improvisat 309

Tornem aquí, i sabia des de primera hora del matí que avui seria un dia improvisat. Un dia d’improvisat, més ben dit, que un dia improvisat és una altra cosa. Tot i que deunidó com són, d’improvisats, els dies. Perquè ara està tot tan aturat que sembla que esperem el judici final. I ja deu ser un cosa així, ja. A veure.

Jo penso que hem d’estar esperançats, els del sí, perquè tindrem més feina, tant de traducció com de correcció. Només pel fet que a Europa hi haurà una llengua oficial més, ja hi haurà feina per parar un parell de trens d’alta velocitat catalana, dels que vindran de València. Perquè això ho tindrem. Quan tinguem quatre quartos, tindrem TGV de València, els valencians no s’ho pensaran ni cinc minuts, a fer una excepció en el boicot sideral que diuen alguns que hi haurà, i que no passarà de quatre crits. L’important és que ens escoltin a Europa, i sembla que a Europa volen comptar vots. Doncs, escolta, d’acord, tindran vots. Jo crec que hi haurà prou vots, no se’ls acabaran.

Però la política deixem-la, que si no prendrem mal. I a més, no ens despertarem, que es tractava d’això. I de moment, si hem de qualificar el resultat, només podem dir que és un fracàs. No em desperto. Ara podria explicar somnis que tinc, però és una de les coses que estan prohibides als improvisats: política, redacció escolar, somnis. Somnis, per què? Doncs no ho sé, perquè em fa por que algú comenci a interpretar somnis i digui que això vol dir que no sé què. A més, als somnis hi apareixen persones i fets que de vegades són molt personals, i hauria de carregar l’improvisat d’inicials, i seria un embolic. Vaja, deixem-nos d’històries, no em ve de gust i ja està.

Llavors què, perquè tu mateix et vas tancant portes. Ah, els somnis el que tenen és que els oblido de seguida. El fet que avui me n’hagi quedat un de gravat, o de més gravat del que és habitual, tot i que al llarg del matí ja s’ha anat desdibuixant, és una excepció. Però, com deia, somnis caca. Fora, una altra cosa.

Ahir vaig agafar rodalies i vaig anar a fer una volta a la perifèria, que en diuen, a veure poble sobirà, d’aquell que surt poc a la tele, la gent que no s’aturaria mai davant un micro, i els vaig escoltar. La primera sorpresa va ser la quantitat de vot ocult que vaig trobar. És a dir, gent que ni els ha passat pel cap anar a votar. Suposo que el vot ocult deu ser això. Però deixem la política, coi! Sí que vaig trobar R, i se’m va presentar amb tota la cara, perquè jo de R no en tenia la més mínima notícia fins ahir. O potser n’havia sentit a parlar a casa fa mil anys, però és d’aquelles coses que en sents a parlar i com que no t’afecta te n’oblides. Doncs R. Em va fer gràcia conèixer R i la manera com es va presentar amb tota la cara, dient-me que coneixia tal, tal i tal i que jo feia cara de ser família de tal, tal i tal, i que molts records. Fa gràcia que et passi això. A mi em fa gràcia, vaja, potser no en té gens. Però alguna cosa haig d’explicar. Ara, m’adono que això s’acosta perillosament a la redacció escolar, quan comences a explicar el que vas fer ahir. De manera que marxem.

Ara he recordat que G i I escriuen així, més o menys així, estripats, però ben escrit, i llavors penso que potser també escriuen improvisadament i després ho retoquen. D’I m’ho crec perfectament, perquè realment és de bojos el que escriu, no té solta ni volta. De G no m’ho crec, perquè en el que escriu G hi ha una mala llet que ha d’estar molt rumiada, paraula per paraula. Però és veritat que busca com un efecte improvisat, o jo l’hi trobo, i suposo que no dec ser l’únic.

Feta l’anàlisi literària, o periodisticoliterària, del dia, seguim avançant. O continuem avançant, que abans li tenia molta mania amb el seguir en aquesta accepció i ara veig que ja se m’escapen sols. Benvinguts. No s’han de tenir manies, no s’ha de tenir un peu en llenguatges periclitats, o en maneres de dir periclitades, no té cap sentit. Vull dir manies, no dic que no et pugui agradar escriure d’una manera o de l’altra, però tenir proscrita una paraula o una expressió perquè no t’agrada, i no diguem ja voler proscriure-la a la resta de la humanitat, és de fer-s’ho mirar. I em direu: hi ha gent així? I us diré, amic i amigues, n’hi ha.

Però ara us haig de deixar, que això ja s’ha fet molt llarg.

Improvisat 308

Re, no hi ha manera, però m’he oblidat de parlar de la nàusea, i la nàusea és important aquests dies. Els pitjor de tot el que et pot passar a la vida és el dolor, suposo, i ara no entrarem en si el dolor moral és pitjor que el dolor físic, però un cop que deixem això de banda el pitjor és la nàusea. No és que n’hi hagi molta, però n’hi ha, i a mesura que passen les hores n’hi ha més. J em va recomanar que prengués ametlles salades o pastes salades, ara no recordo si em va dir ametlles o pastes, el cas és que havien de ser salades, doncs ara vaig tot el dia amb el carregament de pastes salades o d’ametlles o de cacaueuet, que són més barats, perquè la nàusea amenaça molts cops amb explortar. I és una nàusea molt forta?, em direu, no, esclar, si fos molt forta no seria aquí al banc del remer, ni dfaria coses, perquè quan és forta no pots fer res, només concentrar-te a estar quiet al llit i esperar que passi, que sol ser al cap de bastantes hores, que tornes a prendre un còctel que et deixa fet caldo, ara els còctels em tornen a afectar molt. I em direu, per què no et desintoxiques de còctels, i us diré, amiguets i amiguetes, que no puc, perquè no pot ser i ja està, que són les raons que donen els espanyols per dir que no, i jo no sóc espanyol, o m’agradaria no ser-ho, perquè ara oficialment ho sóc, qué dice tu DNI, eh? eh?, és el que et pregunten sempre, i con quien jugará el Barsa la liga, també t’ho pregunten. Jo quan arribem a aquests nivells ja somric amb pena infinita i ho deixo córrer, perqiè saps que no hi ha res a fer. Tot i què vés a saber si el Barça no se’l rifaran per europa perquè jugui aquí o allà, si a Espanya no el volen. Bé, no parlem de política, no sñe per on anàvem, per la nàusea, que no és molt forta perquè si no no estaria fent tonteries com faig ara. I no sé per què he escrit això, simplement perquè després de l’altre improvisat m’he adormit en cinc minuts i he fet quatre xorrades, amb perdó, i llavors m’he preguntat, has parlat de la nàusea, no, no n’he parlat, em penso que no, almenys avui, no recordo haver-ne parlat, de fet en parlo poc, perquè ja tinc prou maldecaps i la gent també té maldecaps suficients perquè al damunt tu els estiguis amb les nàusees, que segurament els homes no tenim ni idea del que són les nàusees de debò, o almenys de vegades t’expliquen elles unes nàusees que quedes garratibat i penses, mare meva, això sí que són nàusees, però no, no són gaire diferents, són com les de la cosa aquella que et posen quan tens càncer, que a mi no me n’han posat perquè no tinc càncer ni tinc coses d’aquestes, però els bombardejos contra el càncer es veu que també produeixen nàusees, i sobretot en produïen, perquè ara han millorat molt, es veu, diuen, no ho he comprovat perquè, com dic, jo no tinc càncer ni n’he tingut, quan en tingui, que no s’ha de descartar res en aquesta vida, ja us h oexplicaré, no us preocupeu que us tindré informnats, això sí, si les nàusees no són gaire potents, coim ara, perquè si són d’aquelles incapacitants, com els passa a determinades persones, llavors, oblideu-vos perquè em penso que em concentraré a no fer res, no, no fer res jo diria que si ho pots evitar és pitjor, perquè llavors et capfiques, si ho pots evitar no et quedis sense fer res, fes alguna cosa, és el que em dic cada dia, fes alguna cosa, encara que tinguis nàusees, al matí no tenia nàusees, només tenia son, ara tinc les duies coses, però em deia, fes coses, mou-te, ves a remar, i per poc que pugui vaig a remar, o vinc a remar, vaja, perquè sóc al banc, sense fer res però sóc al banc, vull dir al banc del remer, no al banc de la pasta, que en un banc dels que tenen pasta no hi he treballat mai, em penso, vaja, ara em fas dubtar, he treballat mai en un banc?, no, crec que no, ni de telefonista, de telefonista vaig treballar en una empresa de toca-discos, sabeu que sñon els toca-discos, segur que sí, perquè ara tornen a ser moda, són aquells aparells que fan girar un disc, i ara no em feu explicar què és un disc de vinil, per favor, que no sabria com fer-ho o si ho expliqués segur que ho faria malament, no en tinc ni idea, del que és un disc de vinil, de com es descriu, només sé que és negre, tot i que en recordo algun de color de gos com fuig, no sé com ho devien fer, suposo que a la pasta del vinil, que m’imagino que és negra, hi devien tirar un gos que fugia, haha, quina bestiesa, no, no en tinc ni idea, però el que deia és que feia de telefonista, també ensobrava cartes i també feia paquets, però ni idea del que em pagaven ni de quan va durar allò, però devia ser poc, devia ser un estiu o així, era al carrer Padilla, d’això sí que me’n recordo, quines coses, i ara ja està, que ja he explicat la cosa de les nàusees, perdoneu, però tenia ganes d’explicar-ho a algú.

Improvisat 307

Mortal, son mortal, no sé ni com he aconseguit obrir aquest document ni com estic escrivint. Que estigui escrivint és com un miracle, perquè se’m tanquen els ulls i, encara pitjor, quan no se’m tanquen, em ballen. De manera que treballar en alguna cosa raonable és impossible. I llavors què faig? Cosetes. Sempre hi ha cosetes per fer, entre son i son. Però no. No crec que sigui gaire pràctic el que faig. Segurament ho hauré de desfer a la tarda o demà.

Què ho fa que avui em mori de son i ahir estigués mitjanament eixorivit? Misteri. La vida és plena de misteris. Per què hi ha coses que funcionen i coses que no funcionen? No sé què dic. Què vol dir coses? Ni idea. No sé per què ho deia, de fet no sé per què dic res. M’hauria de ficar al llit i clapar, però sé que si em rendeixo serà la fi. La fi del dia, de moment, però segurament la fi de tot plegat.

I això que estic al darrere d’un bon peix, que la captura em pot solucionar molt problemes. Hauria d’estar animat i content. Doncs no. Estic adormit. Clapat, completament. Fora de joc. No sé què dir. M’he aturat una estona a la plaça, que els dimarts hi fan una exposició de coses antigues i hi tenien llibres, a veure si en trobava tres que em fessin el pes i comprar-los per poc preu, però només n’he trobat dos, i encara no del tot convincents, de manera que ho he deixat córrer. A més vaig just de pasta. M’he aturat amb S, a mig camí, per xerrar-hi una estona, a veure com li anaven les coses, i només em diu que l’ajudi i que li doni pasta. Però jo de pasta no n’hi puc donar, li puc donar quatre cèntims de tant en tant i una mica de conversa. A més, ja li he explicat una mica el meu cas. Sembla que l’entén, però quan et descuides et torna a demanar pasta. Dec fer pinta de tenir pasta. Hauré de vestir-me d’una altra manera. I he fet altres coses abans de venir al despatx, tot perquè sabia que quan m’assegués al banc de remer m’adormiria sense remei. El remer i el remei, mira, això té una certa gràcia, a veure si m’animo, remer, remei, pot tenir a veure amb aquell sant que anava a rescatar cristians, així, pel seu compte, amb els dallonses ben posats, me’n vaig cap a l’orient i tornaré amb gent que està allà presonera, o faré que tornin i jo em quedaré allà en lloc seu, em penso que anava així, però no em feu cas perquè no me’n recordo gens, i menys ara, i per descomptat no me’n recordo del nom del dels dallonses. I això de què venia, en un dia com avui? Ni idea. Però mira, ha anat bé, per sortir del pou on estava ficat, em penso que estava en un pou o en un espiral i no feia sinó donar voltes per allà sense solta, esperant no sé sap què. Però és veritat que quan fas un improvisat t’hi poses i no saps mai per on sortirà, si és que surt alguna cosa.

Canvio de paràgraf perquè això ja era molt llarg i, per tan, inaguantable. M’ha dit l’A que farà un discurs d’un quart i li he dit que s’equivoca, encara que sigui molt divertit, els discursos han de ser de vuit o deu minuts màxim màxim, i si són de cinc millor, l’ideal és que la gent es quedi sempre amb ganes de saber més coses. Aquí dic discurs per dir alguna cosa. Però la feina aquesta ja ho té, això, que igual que un dia tradueixes una caca, amb perdó, que t’acaba d’arribar i que no pots rebutjar perquè és d’un client dels de sempre, un altre dia prepares discursos o fas de negre d’un escriptor. És el més semblant a fer de de de, ara em vénen coses al cap però totes són inapropiades i políticament incorrectes, de manera que deixem-ho.

Què més puc dir? Jo diria que no hi ha més coses, i deunidó tot el que he escrit, si faig una llambregada cap amunt i veig la botifarra d’aquí al damunt, la veritat és que això dels improvisats ha de servir per a alguna cosa, com a mínim per a per a ara anava a dir alguna cosa per a la qual servien els improvisats o podrien servir i se m’ha anat, l’he perdut, o perduda, que és més elegant. L’he perduda. Hi ha gent que es posa molt nerviosa, si no dius l’he perduda i dius l’he perdut, tractant-se, és clar, d’una cosa femenina. O si dius els he perdut en comptes de els he perduts, si és una cosa plural. Per exemple, he perdut els improvisats, els he perduts. Doncs si dius els he perdut, que és el que dic jo sempre, hi ha gent que es posa nerviosa, com si no fos català i això. Ara J ha escrit un llarg article que no sé exactament què reivindica o què diu, escriu massa llarg i es deixa portar massa per, bueno, deixem-ho.

I deixem-ho del tot, perquè m’estic ficant en un hort que em penso que no em convé, ni a mi ni a la meva salut. I una mica una mica he millorat, és veritat, ara almenys tinc els ulls oberts, és com una mena de miracle.

Improvisat 306

Un llit, un llit, el meu regne per un llit, que deia aquell. Bé, aquell reclamava un cavall, però si fa no fa. El cavall et dóna poder de destrucció o de fer por i el llit et dóna poder d’oblidar-te de destruir i d’oblidar-te de fer por i anar a lo pràctic, que és clapar. Doncs si fa no fa el mateix, i sí, ja sé que és una bestiesa, però és que no sé què dir a part de la frase del començament, que com totes les que han vingut després ha sigut improvisada, completament improvisada. Ara no us ho creureu perquè no ho veieu, però si no fos un improvisat us faria una captura de pantalla: al word he escrit exactament sis ratlles o línies, aquesta és la setena, i ha estat justament a la setena —ara ja és la vuitena— que s’ha desfet el que volia dir, que és que les sis primeres han quedat perfectament justificades a la dreta, com si hagués marcat l’opció de justificar per la dreta.

De vegades, quan corregeixo o tradueixo, em fa una certa iŀlusió que passin coses d’aquestes sense voler, vull dir, justificacions de paràgraf no buscades, guanyar línies i aconseguir que no se te’n vagin dues línies a la pàgina següent perquè tens activada per defecte l’opció de no deixar línies vídues ni orfes, i això és una cosa que la podria canviar jo mateix, però no ho canvio perquè la majoria dels clients ho tenen activat i llavors no pots anar canviant ara sí ara no les opcions del word, i deixes les que la majoria de la gent... ara anava a dir “la majoria de la gent opta”, però això no funciona, hauria de dir l’opció majoritària de la gent, ara, o una cosa així, de vegades les regles de la llengua et fan anar enrere i construir allò d’una altra manera. Em direu, però per què, per què ens hem de plegar al que diuen les regles de la llengua si l’important és que ens entenguem i tal? I us diré, d’acord, l’important és que ens entenguem, i quan escriguis pel teu compte fes-ho com vulguis, però és normal que hi hagi unes regles —potser no caldria que n’hi hagués tantes, ni tan prolixes, de vegades, però en calen, perquè si al final treus totes les regles i dius que cadascú escrigui com vulgui al final no ens entendrem, sembla que això va així, vull dir, que si treus totes les regles i només deixes, per exemple, les de l’ortografia, llavors aquella llengua té els dies comptats. No m’ho feu explicar però va així. Convertiríem la llengua, en aquest cas el català, en una llengua oral, no ja prefabriana, sinó prerenaixentista —renaixentista vull dir de Renaixença, de la nostra Renaixença, no del Renaixement. En fi, així, improvisant, no sé què més dir d’això, ni tampoc sé si ho dic bé, però em sembla que si no improvisés no ho diria gaire diferent.

Total, que hi ha d’haver regles. No tantes, em direu, i us diré, d’acord, no tantes, però per això fem eleccions de tant en tant, per fer i desfer regles, però ara m’he passat a la política i aquí em penso que havíem dit que no en parlaríem. Doncs no en parlem. Tot i que el que pot passar a final de mes ja no és política, sinó cosmologia, més ben dit, cosmonoséquè, que ara no em surt, la cosmologia és lo dels horòscops, no?, el que vull dir és que poden passar coses còsmiques. D’abast còsmic, vull dir. O no, potser no passa res, perquè tampoc no comptarem sís i nos, sinó que comptarem suports a partits, i a molta gent li costa donar suport a cap partit, entre altres coses perquè a més del sí o el no hi diuen altres coses als seus programes. I llavors, per a alguna gent, caca. Caca de vaca. No volen saber res de partits. Tant de bo algun dia ens deixin comptar-nos de debò: vostè vol, sí o no? I prou, i ja està. Però deixem això. En qualsevol cas, si tot i el rebuig de tanta gent als partits els partits del sí guanyen el dia 27 passaran coses, ja ho crec. Enviaran tancs? Perquè hi ha un amic que està molt desanimat dient que encara que no enviïn tanc, els tenen, i qui té els tancs sempre guanya. Jo crec que això no va així, però vés a saber. I prou, que ja estic cansat de tant parlar de política, encara que sigui política còsmica. O sideral.

Doncs què més, perquè no és fàcil parlar de més coses, aquests dies, de seguida et treuen el tema. Hi ha aquell amic meu que demana caritat a la porta d’un súper de més avall i em cau molt bé, perquè sempre somriu. Jo sempre que puc li dono alguna cosa. Mentida, sempre que puc, què vol dir sempre que puc. No vol dir res, sempre que puc. No ho sé, deixem-ho en quan em ve de gust o quan em sobren monedes, potser això seria més aproximat, que no te’n sobren mai, de monedes, però de vegades vas molt carregat i en aquell moment penses, mira, li podries donar alguna cosa a aquell home que sempre somriu. Jo, la veritat, sé que el que més agrairia segurament seria que li donés monedes i que em quedés una estona xerrant amb ell, però això sóc incapaç de fer-ho, conec una persona que ho fa sovint i l’admiro, però jo no. Una vegada ho vaig fer, no amb aquest, sinó amb un altre que el vaig convidar a dinar. I per Nadal també. Però és això, maquillatge per quedar-te tranquil i pensar-te que ja fas moltes coses pels que es moren travessant el mar. És així, m’hauria de caure la cara de vergonya. I no, només em preocupa que tinc son. Ara crec que m’he desvetllat una mica, quan m’emprenyo amb mi mateix em desperto. Ja és una manera ben galdosa de funcionar. Haig de fer examen de consciència de debò. Algun dia ho faré.

Improvisat 305

Encara que hàgim canviat de curs, encara que hagi fet vacances, o justament per això, ara necessitaria treballar. Una miqueta de sisplau, per favor. Una estoneta de treva. Haig de treballar, sap? Sí, ja ho sé, hem perdut un client important —però ja ho veurem, ja ho veurem, encara poden `passar coses—, però n’hi ha d’altres, i de fet aquests altres per a mi encara són més importants. Ho entén, senyor Son? O senyora Son? Senyora Son, sí, ara m’he equivocat, perquè el que tinc és son d’ella, no d’ell. Ep, no em mal interpreteu, aquí no hi ha aventures extramatrimonials, és una manera de dir-ho. És justament que em deixin sortir del llit. No tampoc, no hi ha llit, hi ha cadira. De cinc rodes, concretament. I d’una sola plaça. I llavors ve la senyora Soin i s’hi instaŀla al damunt. És exactament això. S’instaŀla damunt meu. S’entén que amb una senyora al damunt no puguis treballar. Ui, quines coses estic dient. Que consti que parlo de la son, no de cap senyora. Aquestes coses queden escrites i vés a saber què en podrien fer.

Canviem de tema. Les vacances bé, gràcies, i encara haurien estat millor si no fos que a la meitat es va presentar sense avisar una filla de p..., la meva fdp, vaja. I ara això torna a quedar estrany, perquè no tinc filles. Deixem-ho. A més, havíem quedat que no faríem redaccions escolars. Explica què has fet durant les vacances. No.

Però llavors què, com em desperto? No ho sé, i vet aquí la gràcia de la cosa. Necessito temps per treballar, he de corregir, he de traduir, he d’escriure, tinc un munt de feina per a una setmana, de moment, i no me’n surto. Faig plans amb terminis i no hi ha manera. Incompliré terminis, com em passa habitualment. És el meu sinó, que diuen els clàssics. Els clàssics, haha. De vegades sóc més clàssic que els clàssics.

Mè, no em surt re. Ahir parlàvem amb R dels diccionaris d’ús, que seria molt interessant que algú s’hi posés. Necessitem un heroi o una heroïna, deia R, una mena de Moliner però nostra. Heroïna en el bon sentit, que ara sempre s’ha d’aclarir, i més en vigílies del 27 de setembre, que alguns som sospitosos de desafecció i si parles d’heroïna et pot tocar el rebre. Que aquesta gent primer et tanca, després et tusta i només al final, si tens molta sort, el pregunta alguna cosa. Et pot preguntar coses difícils, que no tenen res a veure amb el 27 de setembre ni amb res, perquè ara la poli d’allà a ponent fa coses molt estranyes, per exemple escorcolls –R, te la dedico– avisant abans la premsa perquè estiguin allà i agafant adhesius o papers de propaganda després d’esperar-se cinc hores per saber quins adhesius havien d’agafar. Has d’estar preparat. Jo, si vénen al despatx sé el que els donaré, perquè fa temps que penso que aniria bé que un dia aparegués la GC a emportar-se coses. Per exemple, ja tinc un ordinador preparat, el que tenia abans. Si et donen quatre hores per preparar l’escenari, l’endollaré a la pantalla i faré veure que és el nou, i si em pregunten pel nou, que estarà en un racó, els diré, sense mentir, que, ui, aquest ja fa molt temps que corre per aquí. Com si tingués vida pròpia, diguem-ne. Corre per aquí. Sempre m’ha fet molta gràcia aquesta expressió. Si poden sortir per la porta del despatx amb un ordinador per a ells serà un gran èxit. Suposo que els aplaudiran, quan arribin als seus caus. Ei, que porto un ordinador! Però si està buit! Què vol dir que està buit! És igual, la gent no ho sap, que està buit, he sortit d’allà i m’han fet fotos amb l’ordinador i això és el que compta.

I què més, perquè això no s’estira més. He vist un telèfon d’aquest inteŀligents que he pensat que si mai hi caic serà aquest. És baratet, té les icones grans i no n’has de saber gaire. Fins i tot jo l’entendria, em penso. I el podria tenir apagat tot el dia, com ara, i fer-lo servir només per a casos d’urgència. Allò que fas un creuer i el barco s’enfonsa i et quedes de nàufrag. Llavors podria anar bé, per emetre senyals. El problema deu ser la cobertura, en aquests casos. I l’altre problema, la quota. Ara amb el mòbil que tinc no pago quota. Pago el que gasto i punt. I ho diuen explícitament, que no has de pagar res més. A veure si dura. Diuen explícitament que si no gastes res, no et cobren res. I van passant els mesos i és així, la majoria de mesos no faig gasto. Se’n cansaran? Ni idea. Però de moment tinc solucionat allò d’estar localitzable en situacions estranyes, que abans a la gent li feia patir i això no m’agrada. Encara que tu no pateixis i estiguis disposat a esperar o a fer coses debades, com abans, com van fer els nostres pares i avis i no es queixaven, doncs a mi tampoc em fa res, però si veus que el teu voltant hi ha gent que pateix per culpa teva, llavors això no està bé. O sigui que per això tinc el mòbil, no per res més.

I ara ho deixo.

Improvisat 304

Sembla que no pugui ser. Faig quatre piulades, copio coses per al bloc, menjo ametlles de l’eroski, passejo, m’engresco de mil maneres, m’assec, miro amb grans ànims el paper que haig de corregir i em clapo. És que no trigo ni un minut. Si no em bellugo, em clapo. Jo diria que això s’hauria d’investigar. Vés que no hi hagi per aquí alguna via per facturar, també. Conillet d’índies de la son. L’èxit seria brutal.

Però no avanço i em vaig posant nerviós perquè la setmana es va escurçant i jo me’n vull anar. A Betlem me’n vull anar etc. Ara bé, us penseu que si em poso nerviós llavors no em clapo? Doncs no, posar-se davant la correcció és com un narcòtic, invencible. Ja he pensat totes les maneres, crec, de resoldre aquest problema, i no hi ha cap manera que funcioni. Especialment aquesta setmana. Té a veure amb les baixes pressions, amb la sonda aquella que ronda no sé quin cometa i l’està investigant? Ha de tenir a veure amb alguna cosa còsmica, perquè la son és còsmica.

Estic fent un improvisat però l’esperança que serveixi per a alguna cosa és mínima, és zero, vaja. Per què fas l’improvisat, doncs, Peric? Perquè després no em pugui dir a mi mateix, avui no has provat l’improvisat, que de vegades t’ha anat bé. Sí, de vegades m’ha anat bé perquè ha posat en marxa la màquina i llavors la màquina s’ha posat a un ralentí prou potent per mantenir el motor engegat. Però no, aquesta setmana no hi ha manera.

I si fos algú que intenta impedir que me’n vagi de vacances? A veure, qui pot ser. Pot ser una lògia maçònica? No ho crec, no en conec cap ni els he fet cap mal ni puc entendre què podria molestar-los si me’n vaig de vacances. Pot ser el contuberni judeomaçonicobolxevic? Per la part maçònica ja ho hem descartat, dels jueus sóc bastant amic —no de l’estat d’Israel, de les barbaritats que fan als palestins, això no, però dels jueus i dels hebreus sí, hi tinc amics i de vegades parlem. Llavors queden els bolxevics. No ho sé, en queden? És que no se m’acut que poden tenir en contra meva, la veritat. Que tots aquests conspiressin en contra de Franco i d’Espanya i de tota la pesca és normals i no calia ni demostrar-ho, perquè tothom hi conspirava... bé, això és fals, la majoria de la gent no conspirava, qui dia passava any empenyia i tothom si fa no fa anava fent. Eren pocs els que conspiressin. Per això aquell home es va morir al llit i no... bé, deixem-ho, jo tampoc conspirava, era molt jovenet, però no conspirava i ho reconec, potser encara no m’havia arribat el moment de conspirar però en aquells anys encara que hagués arribat a l’edat de conspirar, tal com era jo em penso que no hauria conspirat gaire. Ja està, ja m’he confessat, les coses com siguin. Tot i que no se sap mai, perquè segons qui coneixes quan arribes a la universitat pot ser que canviïs una mica. Franquista no ho era, des de Puig Antich segur que no ho era, però no gaire més, només esperava que es morís aquell senyor i a veure què passaria després. Més o menys anava així. Ara no diré que tothom era com jo, però els que conspiraven eren pocs, mentre aquell senyor era viu. Pocs, molt pocs. No els trec mèrit, però. Treure’s del damunt el munt de capes de desinformació que t’havia arribat durant anys i ser capaç de sintonitzar amb alguna cosa que no fos l’omnipresent franquisme, no era tan fàcil.

Tot això que he escrit s’hauria de matisar molt, però si em poso a matisar encara m’adormiria abans d’acabar, cosa que no és improbable perquè ja m’ha passat unes quantes vegades i últimament moltes. En aquest improvisat encara no m’ha passat, cosa que em dóna una petita esperança de poder fer alguna cosa quan acabi. Però lasciare, lasciare ogni speranza, vull dir l’speranza de mantenir-me despert dos minuts després de penjar això al blog. Tantes coses he provat avui i no han servit de res. La solució hauria d’anar per la via de poder corregir mentre fas altres coses que et distreguin, però això és un oxímoron, perquè la correcció requereix posar-hi els quatre ulls i els vuit sentits. Dic vuit sentit per dir-ne algun més, que ara cada cop se sent més la cosa que tenim més sentits i tal.

Bueno, ho deixo, a veure què.

Improvisat 303

Ja ho tinc, podria organitzar un concurs, es podria dir Pencar i Clapar, i consistiria a veure qui aconsegueix posar-se a pencar cada dia més vegades després d’adormir-se. Però adormir-se de debò, no s’hi valdria a fer veure que t’adorms, no, hi hauria comptadors especials, etc. Guanyo segur. Em direu, doncs clapa una estona de debò, fes una bona migdiada, dorm més a la nit. Hahaha. Us penseu que em xuclo el dit? Tot això ja ho he fet, no serveix de res. Clapes i torna a començar el concurs. Pencar i Clapar. Jo crec que podria guanyar.

Total, que m’havia fixat per a avui arribar a la pàgina X i vaig per la X menys 4562, per dir un número. O sigui, fatal. Tal com van les coses, faré vacances al 2019. Això si en l’ínterim no entren encàrrecs nous. Esclar que també tindré un problema a l’hora de facturar, no facturaré gaire, si allarguem quatre anys la feina que hauria de fer en una setmana. A part que se’m pot morir el client, i a més si li lliuro la fenya el 2019 és possible que no em pagui. No sé què fer, estic desesperat, és una llàstima que això no siguin els Estats Units i no hi hagin armes de foc més a mà, perquè llavors tot seria més fàcil. Però aquí t’has de llançar al metro i això fa més mandra. A part que molestes la gent que va amb el metro, amb tota la seva bona voluntat, no en tenen la culpa que els de la tele no hagin organitzat el concurs Pencar i Clapar, que et podria donar autoestima i potser una pasta i llavors ja no caldria fer tot això de l’encàrrec per al 2019.

En fi, no sé gaire què dic, el cas és que dic i ja és molt que digui i que no clapi, tot i que això s’aconsegueix a força de molts dits i molta rapidesa damunt el teclat, fins al punt que ja no saps què escrius ni sobre què escrius. Escrivia sobre un concurs de la tele, sí. És que m’acabo d’adormir, fins i tot no pencant m’adormo, ja em direu, no puc ni escriure tonteries amb tranquiŀlitat, qui ho diria. Ara fa una estona, diguem que fa vint i poques clapades, he llegit que la Gene havia tret unes quantes cançons catalanes per a karaoke i m’he dit, mira, això està bé, crec que a mi no m’hi veuran mai, però si hi ha una cosa suplementària que m’hi frenava, a part de la cosa de la llei natural aplicada al meu cas concret, era que sempre que sortien exemples de karaoke eren cançons en estranger. Doncs mira, ara no tindré ni aquesta excusa, només podré dir, això sí, que no sé ni com va la música, perquè jo em vaig quedar als Beatles, més o menys, potser alguna cosa més després, però pel que fa a lletres, allà mateix. I llavors, si ens hem de remuntar a lletres catalanes, suposo que m’he de quedar en el Pi de Formentor o el Rosa d’Abril. I encara. Però sí, amb karaoke suposo que sortirien. Ara, seria una bona manera de quedar bé, cantar el Rosa d’Abril, vull dir el Virolai de Mn. Cinto, amb karaoke. Seria per penjar-se abans de l’experiment. O fins i tot per llençar-se al metro, sí, davant d’aquestes perspectiva em penso que sí.

Però no s’han de fer bromes amb aquestes coses, i ara ho dic seriosament. No sé per què he fet bromes —si li sento a algú que diu bromejar, us asseguro que m’enfado, són coses que no tolero gaire. Bromejar, quins acudits. Deia de fer bromes sobre determinades coses sobre les quals no s’han de fer bromes. De debò. Ja està dit i suposo que amb això tapo la broma, que m’he quedat amb una mica de nyec-nyec per dins, que no sé si en aquest cas hi va bé, el nyec-nyec, però és el que m’ha sortit, d’esma, segur que no és el que toca. Ostres quina tarda gloriosa. I jo que volia acabar aviat i anar a... deixem-ho, faci el que faci, m’adormiré igual, és el meu sinó.

I ho deixo, a veure si ara aguanto ni que siguin cinc minuts, que ja seria un rècords del dia.

Improvisat 302

Correctina, marca registrada: potent fàrmac, del grup dels opiacis, que deixa grogui en pocs minuts. Ara que ho escrivia em penso que això ja ho havia dit algun dia. És inevitable que em repeteixi. Els avis, de fet, sempre explicaven la mateixa anècdota de la batalla de l’Ebre. Doncs igual. Els improvisats són com la batalla de l’Ebre. Hi ha pocs catalans que no hagin tingut pares o avis —o besavis, ja—, a la batalla de l’Ebre. Qui diu pares o avis diu oncles o besoncles o rebesoncles. Vull dir, algú de la família pròxima. Però ara que hi caic jo no sóc avi. De fet, no puc ser-ho perquè no tinc fills. Ni filles. O sigui, ser avi ho tinc una mica complicat.

Però no avanço, estic tan adormit com al començament, i jo diria que la dormitina de la correctina últimanent fa més efecte de l’habitual. Potser quan s’acosten les vacances intenta per tots els mitjans que s’allunyin les vacances. Perquè, és evident, com més trigui a lliurar la feina que estic fent ara més tard començaré les vacances. Això sense comptar que no entri alguna feina nova al meu departament aquesta setmana, que tot podria ser. De fet, avui m’ha escrit un client i em pensava que era per a una feina, perquè jo sabia que aquesta setmana encara rondava per la feina. Doncs no, era per acomiadar-se. Buf. Però n’hi ha altres. El que no haig d’oblidar és d’anar ara al migdia després de dinar a veure L, perquè si no parlo amb L tampoc puc marxar a M. Sí, me’n vaig a M. Però m’han canviat una mica les vacances perquè J s’ha mort. No sé si això ho he explicat. Tampoc cal que ho expliquis, nano. El cas és que canvia el panorama. Si la dormitina em deixa, podré dormir més. Però no crec que la dormitina em deixi, perquè la dormitina no sap res de vacances ni de lectures. No hi ha manera.

També haig de comprar unes coses abans de marxar, ho tinc tot apuntat, el que haig de fer, però el primer que haig de fer és acabar la feina, i amb la correctina de les sis del matí em quedo patidifús, o com es digui, tot el matí, em dura fins a l’hora de dinar. I llavors tornem-hi, més correctina. O dormitina, és igual, dormitina és, diguem-ne, el genèric de la correctina, que és l’invent... No, ara ho estic dient malament. Prenc dormitina a les sis, al migdia i al vespre, juntament amb altres coses que conformen un còctel, i llavors la correctina, que és un tractament suplementari, fa la resta de la feina, fa la feina bruta, com si diguéssim. La dormitina et deixa grogui i la correctina et remata. La correctina és com un massatge a les neurones, diguem-ne, una cosa més física. Ara m’he embolicat, suposo que no s’entén, però del que es tracta és d’avançar.

I no avanço, amb prou feines he obert una mica els ulls, encara que sembli mentida, sí, es pot escriure sense gairebé obrir els ulls, igual com es pot fer veure que ets un ésser viu sent un ésser mort. Pots fer veure que ets un semovent perquè tens unes piles que fan aquesta funció, però en realitat ets un sac mort i pesat. però si continuo escrivint així segur que acabo mort i pesat, de fet ja era això, quan ho escrivia, però hauria de mirar d’escriure sobre coses positives i optimistes i acolorides i dinàmiques, perquè si no això no funciona, vull dir, l’improvisat no serveix per a res. Alguna vegada ha servit per a alguna cosa?, em preguntareu, curiosos i tafaneres, i us diré, sí, alguna vegada m’ha servit, i com que alguna vegada em va servir per tirar endavant llavors procuro fer servir el sistema a veure si torna a sonar el flabiol, o no sé si es diu així, vull dir, a veure si torna a funcionar, però la veritat és que cada vegada em costa creure més en el sistema. Ara parlo dels improvisats, no dels sistemes en general, que aquesta seria una altra història. Però és veritat que de vegades he escrit un improvisat i allò m’ha donat corda per a la resta del dia, no se sap com, de vegades l’improvisat deu segregar una mena de cosa, podríem anomenar-la despertina —aquest seria el genèric, la marca registrada seria la Improvisina, trade mark—, que desvetlla fins i tot en les situacions més galdoses. No és el cas d’avui, avui no segrego res. Més ben dit, més aviat segrego mala dallò, perquè estic fins al monyo de dir tonteries i d’esforçar-me i que no serveixi de res.

I com que han passat els vint minuts —en falta un—, me’n vaig.

Improvisat 301

No és que em consoli, perquè per mi m’estimo més que la gent faci vacances, però veig que hi ha força gent al carrer, ara mateix hi ha embús davant la porta del despatx i he vist la majoria de comerços oberts. O sigui, que tothom deu estar com tothom, feinejant. O no faran vacances o en faran poques. O en fan a mitges. Vés a saber.

El cas és que el panorama de les meves vacances ha canviat, perquè s’ha mort J i amb això..., bé, serà diferent. Hi haurà altra gent, encara ho hem d’acabar de configurar, però J ja feia anys que hi anava. Que s’hagi mort J m’alegra per J i per la gent de casa seva. Em sap greu, però ho haig de dir així, em surt així, potser si no improvisés ho maquillaria, però ara improviso i no tenia ni tan sols previst parlar de vacances, ni de J, ni de res d’això. Jo no sé si J patia molt o poc, però no era ben bé J des de fa una bona colla d’anys. De vegades penso que si t’alegrés per la mort d’algú que ja no és qui havia sigut potser és una alegria egoista, perquè no sabem mai què sent aquella persona per dins, de quina manera ho viu... O sí que ho sabem, sí, potser ho passa fatal! Però no es planteja altra cosa, toca passar-ho fatal, o no ho sé. Només sé que no vull ser déu per a ningú, ni tampoc vull ser el meu propi déu. Jo no. Tot és molt complicat, però molt. Suposo que no pots evitar que hi hagi gent que vulgui ser déu per a si mateix, esclar, però et sap greu i sempre penses que hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Potser sóc jo qui no va a l’hora.

Bé, ja ho veieu, amb tantes filosofies i tantes transcendències no sols no m’he despertat gens sinó que puc haver dit barbaritats des del meu propi punt de vista. Haig de tirar com sigui cap a una altra banda. Però no se m’acut res. No puc deixar aquest improvisat així, malaguanyat, ja que l’hem començat, aprofitem-lo, però no hi ha manera, no surt res, escric un no-res, ja ho veieu, no sé encara què llegiré aquest estiu, encara que la primera pregunta hauria de ser, podré llegir?, tampoc no m’ho vull plantejar, si et planteges massa coses abans de vacances vol dir que les programes massa i jo prefereixo no tenir-ho gaire programat i que vagi sortint, ja prou programats que anem sempre, programats i escopetejats. Si no parem de mirar agendes! És veritat, jo no miro gaire l’agenda, primera perquè no en tinc de les que fan pampallugues, bé, tinc la de l’ordinador del despatx, i després tinc la de paper de casa de tota la vida, i amb això vaig tirant, de moment, i en tinc prou. Em penso que estic aconseguint fer un improvisat avui que no sols no em desvetllaré jo sinó que aconseguiré que qualsevol persona que llegeixi això es clapi de manera rotunda. I ara, sí, rotunda em porta a Josep Maria de Sagarra, que feia servir el rotunda d’una manera molt divertida, com si no vingués a tomb, però hi venia, vull dir, que deia rotund i tu t’imaginaves perfectament el que volia dir, acompanyant tal nom que mai abans havies vist acompanyat de l’adjectiu rotund. Suposo que és això el que fa grans els escriptors, o la gent que viu de la paraula, en general, m’acabo d’empescar una teoria que no sé si me la comprarà algú, perquè segur que el que em crida l’atenció a mi és tan vulgar com comprar sabates a la sabateria. Però mira, a mi em cridaven l’atenció, aquells rotunds d’en Sagarra.

I ara podria estripar una mica en contra de la literatura catalana de finals del segle XX, però això seria improvisar poc, hauria de rumiar una mica qui és qui i de qui parlo i a qui tinc al cap, de manera que ho deixo. Deia del segle XX i volia dir també de començaments del segle XXI. I a més, és un tema que no conec més que d’agafar llibres a les llibreries i mirar-me unes quantes pàgines i deixar-los de nos al prestatges i preguntar en veu alta —però dins meu, però cridant—, que no hi ha ningú? I així. Però deixem-ho.

I deixem-ho tot, que avui no és el dia dels improvisats, no em surt res que sigui pro engrescador.

Improvisat 300 (pot ser que sigui 300?)

És dia 1 i això vol dir que a partir d’avui mateix entro en temps de descompte, de manera que quan acabi la feina que em queda per a aquests dies que desconnecto i piro. Per això ara volia avançar una mica, però el senyor Morfeu no em deixa. No em deixa ni un dia. Em deixa fer coses, sí, però coses com ara la de treballar o altres de profitoses —llegir, ai—, no, no hi ha manera. O sigui que vinc a consolar-me aquí, a veure si agafo una mica d’embranzida.

Que també és enganyar-me, per què no dir-ho, perquè la poca embranzida que agafes dura el que dura. Per exemple, fa una estona he anat a comprar fruita —hi ha una botiga boníssima a prop de casa, ara hi ha botigues boníssimes de fruita a prop de tot arreu, la llàstima és que abans has de mirar el saldo del banc— i la corda m’ha durat exactament mitja hora. Mitja hora! N’hi ha per...

—Per què?, per què?

—No ho vulgueu saber, criatures meves, que us espantaríeu. Diguem-ho amb allò de llençar el barret al foc i així queda tot en una mitja fosca. Però és clar, mentrestant no avanço, i si no avanço vol dir que s’endarrereix el moment de plegar. Em direu, però vols dir que has merescut vacances, aquest any, si te l’has passat clapant? I us diré, teniu raó, fillets, però he fet el que he pogut. Fins i tot he obert comptes de twitter per distreure’m de més maneres diferents i poder enganyar el senyor Morfeu. Però ni així.

Que què faré per vacances? Trobo que pregunteu massa, fillets. A més ja ho sabeu, el que faig cada any: desaparèixer, desconnectar, convertir-me en astronauta d’una altra galàxia. Sé que amb això no dic gaire, però és el que pretenia: no dir gaire. I marxem d’aquí, que és terreny minat.

Ahir vaig estar parlant amb J sobre la parada de bus que han plantat davant de casa per les pressions d’uns veïns que segons els plànols —J els té!— ha d’anar al davant de la seva porteria. A més dels plànols, hi ha la prova de la franja dels invidents, aquestes franges de panots de ratlles que se solen posar a terra quan hi ha parada de bus o pas de vianants o coses així, perquè els invidents sàpiguen on són les coses, o en tinguin una primera aproximació. Doncs la franja aquesta és exactament davant de la porteria dels veïns. A mi la veritat és que m’és igual si és davant la nostra porteria o davant la dels veïns, no sé quina diferència hi pot haver en el nostre cas, que és una porteria normal i corrent, vull dir, porteria, un portal, no ens molesta per res la parada, però J està molt entestat a fer-la canviar: si els plànols diuen que és allà, doncs ha de ser allà. Es veu que sí que li molesta. A mi el que em molesta és el tema de la franja dels invidents, que ja ho he denunciat unes quantes vegades i no hi ha manera: ni l’empresa d’autobusos, ni l’ajuntament. No sé què més s’ha de fer. Bé, i això no dóna per més.

Què podria afegir? Poca cosa més, perquè acabem de fer el salt de pàgina, cosa que m’ha sobtat, perquè jo diria que l’ha fet més aviat del que és habitual. I és que depèn de la plantilla. En un descans anterior —és a dir, en una clapada anterior— he anat a llegir el diari i he vist que hi ha científics preocupats perquè les màquines suposadament inteŀligents un dia es poden fer dolentes, o una cosa així, o hi pot haver un accident que podria afectar molta gent si es programessin determinades màquines robot malament. L’article també aclareix que, de tota manera, estem molt lluny d’això, perquè els programes són tots estúpids i no poden resoldre preguntes bàsiques en què intervé la lògica. Aquí he respirat, però després m’he preocupat: si les màquines són estúpides, no podrien ser encara més perilloses?

I és amb això que he tingut corda —terror, en aquest cas— durant un quart o vint minuts, fins que ha arribat la crisi que m’ha portat fins aquí. I que aquest estúpid improvisat no ha contribuït gaire a esvair, com si diguéssim.

En fi, per fer plorar les pedres. Intentarem el twitter, a la pròxima, que em temo que serà d’aquí cinc o deu minuts.

Improvisat 299

De vegades se m’acut alguna idea, ni que sigui una frase, quan obro aquesta pàgina de word en la qual començo a escriure parides a veure si em desvetllo. Però avui no se m’ha acudit res. Només aquesta parida. Bueno. O sigui, és com un word que es mossega el word, no sé com dir-ho. Ho dic així per no repetir allò del peix, que està molt suat.

Suposo que en aquests improvisats em dec repetir més que els pebrots farcits, que ara els que recordo amb delit són els de L que em feien a cal M, que aquells no es repetien. Potser hauria de dir cal A —o ca l’A, ara no sé com s’ha d’escriure, jo diria que va bé de les dues maneres, és una de les paraules que podem escriure de més maneres sense que deixi de ser sempre la mateixa: can, cal, ca l’, ca n’, casa, cals, cans i no sé si n’hi ha més, ara he estat a punt d’escriure etc. però quan poses etc en aquestes circumstàncies vol dir que no se te n’acut cap més i segurament no en queda cap més, però llavors hi poses això com si haguessis fet una relació casual. En fi, com som.

Puc dir com som, en aquestes circumstàncies? Vull dir, puc incloure tota la humanitat en un com som com aquests d’aquí dalt? Jo crec que sí. Em fa l’efecte que ho fem tothom, no hi ha gent que no ho faci. O potser sí, potser ara sóc injust i hi ha gent que sí que quan acaben de fer una relació diuen: i no se m’acudeix res més, i ja està, amb naturalitat. Però la tendència general és a posar un etc o uns punts suspensius, que volen dir el mateix. Ja que hi som: volen dir el mateix, així que feu el favor de no posar uns punts suspensius i després un etc, o al revés.

No sé per on anava. Sí, pels pebrots farcits. No sé com s’ho feia, la mare de l’A i de M, però eren per tornar-hi, i jo hi tornava. Primer, els pebrots eren fins com làmines. Com làmines fines, vull dir. O primes, que hi ha un paio que s’enfadava l’altre dia perquè a TV3 havien dit que una noia o una dona tenia les celles fines, i es veu que per ell en català les celles fines havien de ser primes. O no sé què volia, està una mica obsedit amb TV3, pobre noi. O pobre home, no sé l’edat que té. O sigui, eren pebrots, vermells, eh?, d’aquells tan escalivats que gairebé se’t desfan a la boca, però no es poden desfer, perquè si es desfan no els pots farcir. Bé, el cas és que els pebrots només feien la funció de farcidor. I què hi havia, a dins? No me’n recordo. Però era glòria. El cas és que a mi, que el plat, en teoria, no m’entusiasma, me’ls menjava com si res. Però t’havies d’aturar al segon màxim, perquè eren fets per anar a la guerra, suposo, eren pebrots farcits de combat, un farciment d’upa. Una cosa increïble. No vull dir pesats, eh?, no, vull dir sòlids, allà, en aquella casa que recordaré tota la vida, segur, una casa on em van acollir tan bé... ah, no, que ara confonc la casa on em donaven de menjar amb la casa on em donaven llit. Un pobre estudiant que si no havia de dormir en un sofanet els dies que tenia sort, i els dies que no en tenia al terra, amb una manta i un coixí —un dels del sofanet– com a capçal. No entenc com dormia, i envoltat de pols. O potser no dormia. No me’n recordo, però em penso que no dormia i només esperava que es fes de dia. Tot i que el pitjor era llevar-se i dutxar-se, els hiverns de L eren terribles. En fi, quan ets jove ho aguantes tot. No entenc com però ho aguantes. Feia poc que s’havia mort aquell home, la lucecita del Pardo, i jo corria món. Però era bon noi —jo, no la lucecita—, em portava bé.

No sé com he anat a parar als pebrots. Si no m’agraden! Però aquells sí. Ara, la mare de l’A i de M deu ser morta, pobra. Curiós, recordo perfectament la seva cara —l’A tenia la mateixa, exactament— i no recordo gens, però gens, la cara del pare de l’A. Serà possible? Re. I mira que la dona devia fer altres plats, també, però jo recordo aquest. Potser perquè em va desbloquejar una barrera. A mi no m’agradaven els pebrots —sobretot si no estaven farcits, hehe—, tot i que en menjava quan tocava, però fent sacrifici, i és allò que penses que mai t’agradaran i que mai en menjaràs de gust, i llavors vaig descobrir que hi havia pebrots que sí que m’agradaven. O sigui, no diguis mai d’aquests pebrots no en menjaré. O com sigui.

Ja he saltat de pàgina.