Vam parlar del cafè, no? Doncs res, ja no fa efecte. Avui no. És veritat que he dormit poc, i això no ajuda. Quant de temps necessito per poder dir que he dormit prou? Ni idea. Sempre em quedo amb ganes, si no fos per l’esquena o la ronyonada, que quan ha passat prou estona t’avisa. Però si fos per son...
Això sembla el diari de la Bridget Jones. O no ho sé, perquè és un llibre que no em va interessar, i menys la peŀlícula, esclar, tot i que la Zelweger, no sé si s’escriu així, fa unes cares divertides. El problema és que sempre són les mateixes, no en sap fer altres. O sí? Potser sí, i li demanen que faci aquestes. Hi ha actors i actrius que es queden encaixonats en un tipus de paper i no en poden sortir perquè tothom els dóna la mateixa feina i tothom els vol per al mateix tipus de personatge. I llavors, esclar, no és culpa seva. La pobra René potser li ha passat això. Que diferent de la Marion Cotillard, per exemple, o de la Katharine H. o de la Cate B. o de la Meryl... I ara m’adono que tot són dones. Suposo que podríem dir el mateix del Robert de Niro, Al Pacino o... ja no me’n surten més. Però no pots posar Johnny Depp a fer papers dramàtics, perquè no serà creïble. I segur que no és culpa seva, que els sabria fer, però ha quedat encasellat. Dic jo.
Després d’aquesta incursió improvisada, o excursió, que deia santa Teresa quan se n’anava per les branques —i jo aquí sempre estic fent-ho, però ara caic que potser aquesta expressió no és gaire catalana, no ho sé, segur que es pot dir d’alguna altra manera— deia que després d’això torno a estar tan sec com al començament, però al començament m’ha sortit això de la gent de Hollywood, i mira, n’hem tret suc. No sé perquè diem de Hollywood quan parlem de cine, sense fer distincions. Hi ha gent d’aquesta que potser no ha estat a Hollywood mai, per exemple, no sé si la Cotillard ha estat a Hollywood a fer alguna peŀli, ara no ho sé perquè no segueixo gaire el cine, només pinzellades, quan tinc estones no solen ser prou llargues per a una peŀli i ara quan tinc estones, després de tant de temps de dejuni, normalment prefereixo escriure, no, escriure, no, vull dir llegir. I qui sap el temps que fa que no vaig al cine, quan miro una peŀli és per l’ordinador o per la tele, però calla, que ara no fa gaire, ja no recordo quan però, en terminologia acadèmica aquest curs vaig anar al cine a veure El tercer hombre —així, El tercer hombre, ens tenen ben collats, és molt difícil que diguem El tercer home i encara més difícil que trobis aquesta peŀli doblada en un format... i ara que hi caig no recordo com era el títol original de la peŀli aquesta però em penso que no tenia res a veure amb cap tercer home. Però aquí segur que es va doblar com a El tercer home i ja està, tothom content menys jo i quatre gats més que no ho entenem.
Em preguntareu com és que vaig anar al cine a veure aquesta peŀlícula i em sap greu però no us ho podré explicar, hi ha àmbits de la vida privada que aquí no surten, o quan surten coses privades surten prou dissimulades o amb prou elements distorsionadors, reals o inventats, perquè no es puguin distingir ni ningú del meu voltant pugui pensar que explico coses que no hauria d’explicar. Vaig anar a veure aquesta peŀlícula i vaig anar a veure-la a Cornellà, nada menos, que podríeu pensar que en català hauria de ser nogensmenys però no és així, nogensmenys vol dir una altra cosa. De seguida enxampes un tifa del català, quan fa anar un nogensmenys, o un tanmateix, o un per tal com, allà on no toca. Dius: mira, millor parla com et surti, amb paraules catalanes però no complexes, perquè això que fas és ridícul. Jo mateix, per exemple, molts cops no sé si toca o no un nogensmenys, doncs no el faig servir i ja està, me n’estic, i això és el que em penso que hauria d efer tothom. Si no n’estàs segur, deixa-ho córrer, és com allò de posar una ela geminada on no toca, és millor no posar ela geminada on toca que posar-n’hi on no toca, aquesta és la meva opinió. Fer el tifa és lo pitjor que pots fer en aquesta vida. I em direu: doncs aplica-t’ho. I us diré: ja m’hi esforço, però de vegades és difícil que no surti el tifa que tothom porta a dins. O potser no el porta tothom, és veritat, de vegades generalitzem per amagar-nos i no és just, hi ha gent que determinats defectes no els té. Enm pot tenir altres, però aquell no. D’altres és una altra expressió que només s’ha de fer servir si saps amb seguretat que toca; si no, fas el tifa.
I en fi, a veure si acabo el que estava fent, que ja em queda poc.
divendres, 29 de maig del 2015
dimecres, 27 de maig del 2015
Improvisat 270
Hauré de prendre més cafè al migdia, deu ser qüestió d’això. Però el cafè, que m’agrada molt i en això sóc com els italians —els italians als quals els agrada el cafè, cal dir-ho, perquè les generalitzacions no estan bé, els italians no són d’una manera o d’una altra, ni els catalans, ni els igualadins. Ni tan sols els espanyols, n’hi ha de moltes menes diverses. El mal és que a molts espanyols els han educat des de menuts a creure en un imperi i llavors en un imperi tot són colònies i a tot arreu hi ha una llengua imperial i la resta són ganes de tocar els dallò.
Dèiem allò del cafè. I ho deia —i no ho dèiem, perquè aquí era jo sol, si hi ha alguna cosa a la vida que sigui realment solitària és fer un improvisat, estàs sol amb les teves neures, que encara que ho sembli no tenen personalitat pròpia, ja ho dic, encara que de vegades et dominin més del compte—, deia, del cafè, que m’aniria bé prendre’n més i així no hauria de fer improvisats. Però m’enganyava, esclar, ara que ja han passat dos o tres minuts des que he començat a escriure m’he adonat amb claredat que el que anava a escriure era una tonteria, perquè per cafès que prengui no m’estalviaré pas els improvisats.
I al migdia hem parlat de CM, no sé com hi hem anat a petar, però com que és un dels llocs que tinc mitificats, amb històries tèrboles i apassionants pel mig, ben reals, em penso, o ja no ho sé, doncs de tant en tant surt. I no deixa de ser curiós que l’altre dia també en parléssim amb C, això deu ser que tinc alguna neurona CM coŀlocada en pole position per alguna cosa que ara mateix no identifico, però que ha degut passar un dia d’aquests o que ha de passar. Em penso que ja ho tinc, però ara no és el moment.
Vinga. Avui ens han donat una bona alegria a la feina, un dels clients, vull dir, perquè a la seva manera ha lloat l’equip. No deixa de ser curiós que ens ho digui aquesta setmana, si no és que tenen info privilegiada, que la deuen tenir. Si no, no té gaire sentit. Però bé. De moment, contentets. Una cosa més que hem millorat.
Quan penso en M i en les trifulgues que té amb un client molt similar en un altre lloc del món, i el client no gosa ni mirar M de cua d’ull —mirar malament, vull dir— perquè sap que ho té perdut, no trobarà ningú millor que M, doncs sempre arribo a la conclusió mateixa, que jo particularment em porto superbé amb aquest client, diguin el que diguin i tingui la (mala) fama que tingui, que tampoc sé si és veritat, perquè de vegades hi ha gent que es munta unes peŀlícules que ni t’ho explico. O jo mateix, que potser en faig un gra massa i em penso que sóc superdolent quan de fet no en sé. O sí, no ho sé, de mala llet no me’n falta, el que no sé és si la refreno prou o no. O si sóc... això sembla un consultori del Woody Allen i no m’agrada. Ara, aquest paio és fantàstic retratant situacions d’aquestes. I no és que agradi més a Barcelona “perquè ens assemblem molt als novaiorquesos”, com han dit, sinó que simplement ens coneixem prou per saber que els éssers humans som, la majoria, així. Em penso. Ara potser he anat massa lluny amb aquesta pretensió. Potser sí que per aquí ens assemblem molt a la gent d’allà i ens alguns aspectes no precisament gaire favorables. Vés a saber.
M’ha dolgut L. Hi ha coses que et dolen, no hi pots fer res. Crec que les coses et dolen més com més estimes algú. Per sort L no llegeix això, si no em moriria de vergonya. I ara no sé si he escrit això per dissimular. Bé, deixem-ho.
Hi ha coses que et dolen i que no s’han fet amb mala idea, aquest és el tema. Amb gens de mala idea. I tant. Esperes simplement que allò no passi. No et pot doldre, però et dol. Per què som tan complicats? Podríem fer alguna cosa per no ser-ho?
Per què avui estic tan transcendent? Això no va bé, no era la idea dels improvisats. Però ara ja és massa tard. Deixem-ho, abans no m’embranqui encara més.
Dèiem allò del cafè. I ho deia —i no ho dèiem, perquè aquí era jo sol, si hi ha alguna cosa a la vida que sigui realment solitària és fer un improvisat, estàs sol amb les teves neures, que encara que ho sembli no tenen personalitat pròpia, ja ho dic, encara que de vegades et dominin més del compte—, deia, del cafè, que m’aniria bé prendre’n més i així no hauria de fer improvisats. Però m’enganyava, esclar, ara que ja han passat dos o tres minuts des que he començat a escriure m’he adonat amb claredat que el que anava a escriure era una tonteria, perquè per cafès que prengui no m’estalviaré pas els improvisats.
I al migdia hem parlat de CM, no sé com hi hem anat a petar, però com que és un dels llocs que tinc mitificats, amb històries tèrboles i apassionants pel mig, ben reals, em penso, o ja no ho sé, doncs de tant en tant surt. I no deixa de ser curiós que l’altre dia també en parléssim amb C, això deu ser que tinc alguna neurona CM coŀlocada en pole position per alguna cosa que ara mateix no identifico, però que ha degut passar un dia d’aquests o que ha de passar. Em penso que ja ho tinc, però ara no és el moment.
Vinga. Avui ens han donat una bona alegria a la feina, un dels clients, vull dir, perquè a la seva manera ha lloat l’equip. No deixa de ser curiós que ens ho digui aquesta setmana, si no és que tenen info privilegiada, que la deuen tenir. Si no, no té gaire sentit. Però bé. De moment, contentets. Una cosa més que hem millorat.
Quan penso en M i en les trifulgues que té amb un client molt similar en un altre lloc del món, i el client no gosa ni mirar M de cua d’ull —mirar malament, vull dir— perquè sap que ho té perdut, no trobarà ningú millor que M, doncs sempre arribo a la conclusió mateixa, que jo particularment em porto superbé amb aquest client, diguin el que diguin i tingui la (mala) fama que tingui, que tampoc sé si és veritat, perquè de vegades hi ha gent que es munta unes peŀlícules que ni t’ho explico. O jo mateix, que potser en faig un gra massa i em penso que sóc superdolent quan de fet no en sé. O sí, no ho sé, de mala llet no me’n falta, el que no sé és si la refreno prou o no. O si sóc... això sembla un consultori del Woody Allen i no m’agrada. Ara, aquest paio és fantàstic retratant situacions d’aquestes. I no és que agradi més a Barcelona “perquè ens assemblem molt als novaiorquesos”, com han dit, sinó que simplement ens coneixem prou per saber que els éssers humans som, la majoria, així. Em penso. Ara potser he anat massa lluny amb aquesta pretensió. Potser sí que per aquí ens assemblem molt a la gent d’allà i ens alguns aspectes no precisament gaire favorables. Vés a saber.
M’ha dolgut L. Hi ha coses que et dolen, no hi pots fer res. Crec que les coses et dolen més com més estimes algú. Per sort L no llegeix això, si no em moriria de vergonya. I ara no sé si he escrit això per dissimular. Bé, deixem-ho.
Hi ha coses que et dolen i que no s’han fet amb mala idea, aquest és el tema. Amb gens de mala idea. I tant. Esperes simplement que allò no passi. No et pot doldre, però et dol. Per què som tan complicats? Podríem fer alguna cosa per no ser-ho?
Per què avui estic tan transcendent? Això no va bé, no era la idea dels improvisats. Però ara ja és massa tard. Deixem-ho, abans no m’embranqui encara més.
dimarts, 26 de maig del 2015
Improvisat 269
Ahir estava molt més adormit que avui, i en canvi vaig anar fent la viu-viu, ara una cosa, ara l’altra, i, atenció, no em vaig adormir, jo diria que en cap moment, davant del teclat. Això és un miracle de catàleg.
En canvi del miracle, vaig estar tot el dia que em rajava el nas a cor què vols, perquè a Barcelona si hi sumes vent i primavera i plàtans i pols de les obres les reaccions aŀlèrgiques dels que hi som propensos són automàtiques. Si a això hi sumem la falta d’hores de son per motius polítics, doncs ja ho tenim tot.
Doncs mira quines coses, no vaig fer improvisats i amb prou feines algun tuit. Vaig anar fent ara no recordo quines coses, però no cregueu que vaig perdre gaire el temps. No. Vaig pencar. I mira.
I en canvi avui ja no sabia què fer. No em sortien ni tuits, no puc ni llegir amb garantia que entendré el que diuen i per tant ho podré corregir si ho diuen malament. Quan dic diuen vull dir escriuen, jo correccions orals no n’he fet mai, i malament rai si mai m’hi haig de dedicar, voldrà dir que les coses estan molt malament, tant per part meva, que no m’agrada gens, com per part de qui m’encarregui fer allò, perquè no en tinc ni idea, i si m’ho encarreguen a mi voldrà dir que no tenen a prop ni el nebodet que ha estudiat català amb un cert aprofitament a l’ESO, que són els que se solen encarregar, o això sembla, de les traduccions de molts dels textos que m’arriben a mi, si ho hem de jutjar per la qualitat. O la nebodeta, normalment tiren de nebodetes, que són més aplicades. I llavors, com que tots anem com anem, doncs ho agafes amb tarifa de correcció, quan normalment, si estiguéssim de vaques grasses, tornaries allò i els diries que o tarifa de traducció o res, perquè de fet és el que has de fer, traduir-ho de nou de cap a rap. Això del cap a rap és broma, en català es diu de rap a cap, solem canviar l’ordre, com allò de... de... ara no em surt, hi ha una expressió que li canviem l’ordre respecte a l’espanyol. I després hi ha allò altre dels adverbis en -ment. Que ells diuen, per exemple... per exemple... sóc fatal amb els exemples, ara no em surt, el cas és que nosaltres posem el -ment al començament i ells —elles també, si parlen espanyol— el posen al final. Ara: que diuen “total y definitivamente”? Doncs nosaltres diem “definitivament i total”, si volem parlar fi. En Pompeu se les empescava totes.
I què més, perquè em penso que n’he dit de grosses i això tampoc està bé. Ara em surt: ells diuen “de pies a cabeza” i nosaltres “de cap a peus”. Per fastiguejar una mica, apa, entoma-la.
Doncs no sé què més dir. Hauré d’anar a reomplir la cantimplora, que ja la tinc gairebé buida. Sí, no ho digueu a ningú però encara és la de Polònia, no hi ha manera que es faci malbé. I llavors, ben neta, sembla com si l’acabessis de comprar al súper. Bueno, ben bé no, perquè ja li ha caigut l’etiqueta, que fardava tant. Ja ni me’n recordo si era d’aigua amb gas o sense, perquè allà és molt difícil comprar aigua sense gas, per defecte te la donen amb gas, i llavors per molt polaco que parlis, no t’entenen, i suposo que això ho dec haver explicat mil vegades, de manera que ho deixo.
I deixo l’improvisat, perquè no sé què més dir i ja em ballen els ulls. Sol ser a aquesta hora, que em ballen una estona els ulls. Llavors els has d’aclucar una estona i esperar que passi. Malaguanyat improvisat.
En canvi del miracle, vaig estar tot el dia que em rajava el nas a cor què vols, perquè a Barcelona si hi sumes vent i primavera i plàtans i pols de les obres les reaccions aŀlèrgiques dels que hi som propensos són automàtiques. Si a això hi sumem la falta d’hores de son per motius polítics, doncs ja ho tenim tot.
Doncs mira quines coses, no vaig fer improvisats i amb prou feines algun tuit. Vaig anar fent ara no recordo quines coses, però no cregueu que vaig perdre gaire el temps. No. Vaig pencar. I mira.
I en canvi avui ja no sabia què fer. No em sortien ni tuits, no puc ni llegir amb garantia que entendré el que diuen i per tant ho podré corregir si ho diuen malament. Quan dic diuen vull dir escriuen, jo correccions orals no n’he fet mai, i malament rai si mai m’hi haig de dedicar, voldrà dir que les coses estan molt malament, tant per part meva, que no m’agrada gens, com per part de qui m’encarregui fer allò, perquè no en tinc ni idea, i si m’ho encarreguen a mi voldrà dir que no tenen a prop ni el nebodet que ha estudiat català amb un cert aprofitament a l’ESO, que són els que se solen encarregar, o això sembla, de les traduccions de molts dels textos que m’arriben a mi, si ho hem de jutjar per la qualitat. O la nebodeta, normalment tiren de nebodetes, que són més aplicades. I llavors, com que tots anem com anem, doncs ho agafes amb tarifa de correcció, quan normalment, si estiguéssim de vaques grasses, tornaries allò i els diries que o tarifa de traducció o res, perquè de fet és el que has de fer, traduir-ho de nou de cap a rap. Això del cap a rap és broma, en català es diu de rap a cap, solem canviar l’ordre, com allò de... de... ara no em surt, hi ha una expressió que li canviem l’ordre respecte a l’espanyol. I després hi ha allò altre dels adverbis en -ment. Que ells diuen, per exemple... per exemple... sóc fatal amb els exemples, ara no em surt, el cas és que nosaltres posem el -ment al començament i ells —elles també, si parlen espanyol— el posen al final. Ara: que diuen “total y definitivamente”? Doncs nosaltres diem “definitivament i total”, si volem parlar fi. En Pompeu se les empescava totes.
I què més, perquè em penso que n’he dit de grosses i això tampoc està bé. Ara em surt: ells diuen “de pies a cabeza” i nosaltres “de cap a peus”. Per fastiguejar una mica, apa, entoma-la.
Doncs no sé què més dir. Hauré d’anar a reomplir la cantimplora, que ja la tinc gairebé buida. Sí, no ho digueu a ningú però encara és la de Polònia, no hi ha manera que es faci malbé. I llavors, ben neta, sembla com si l’acabessis de comprar al súper. Bueno, ben bé no, perquè ja li ha caigut l’etiqueta, que fardava tant. Ja ni me’n recordo si era d’aigua amb gas o sense, perquè allà és molt difícil comprar aigua sense gas, per defecte te la donen amb gas, i llavors per molt polaco que parlis, no t’entenen, i suposo que això ho dec haver explicat mil vegades, de manera que ho deixo.
I deixo l’improvisat, perquè no sé què més dir i ja em ballen els ulls. Sol ser a aquesta hora, que em ballen una estona els ulls. Llavors els has d’aclucar una estona i esperar que passi. Malaguanyat improvisat.
divendres, 22 de maig del 2015
Improvisat 268
Em pregunto què faig aquí. Fa estona que m’ho pregunto?, em direu. Doncs no, m’ho acabo de preguntar. I què s’ha d’entendre per aquí? L’improvisat, el despatx, el món? No ho sé, ha sigut la frase que se m’ha acudit quan obria el full i això és el que ha escrit.
Espero que ningú no em demani mai comptes del que escric en aquests papers, perquè podria ser tràgic. Ni jo mateix sé què he escrit. Tinc com la disciplina de no mirar enrere, per no condicionar-me. Això em fa un cert servei i ja em va bé. Doncs tira endavant.
El problema és: tira endavant cap a on? Vull dir avui, ara mateix. No parlo del món ni de la vida, ara, Ara parlava d’aquest moment precís. I ho confesso: no ho sé, no en tinc ni idea i no se m’acut re. Només sé dir: m’adormia. Però això és ben poc original.
Encara m’adormo més avui, perquè aquesta nit passada vam canviar el còctel d’acord amb el meu espònsor de còctels. Ara resulta que no es pot dir espònsor, i tinc la idea vaga que d’això ja en vam parlar, però no sé si va ser aquí. Suposo que n’hen de dir patrocinador, o sponsor sense catalanitzar. La veritat és que m’agradaria catalanitzar aquestes paraules sense la e inicial, perquè no li veig la necessitat. D’això n’he parlat mil vegades i per tant aquí segur que també, però no entenc per què seguim en aquest punt el que fan altres. En la nostra llengua no tenim cap dificultat a pronunciar elspònsor —ara he enganxat l’article al nom, perquè es vegi gràficament que no tenim cap dificultat a pronunciar aquestes tres consonants seguides—, i llavors no veig per què hi hem d’afegir una e al davant. Em direu: perquè si ho diem amb article indeterminat —unspònsor— ja ens costa més. I pregunto. Però ens costa tant que hi hàgim d’afegir una lletra al començament o l’afegim per imitació d’altres llengües? I jo crec que ho fem per imitació.
Ara, no sé per què em queixo d’això si sé que és una batalla perduda. Les batalles perdudes no s’han de guerrejar, ja estan perdudes. És com allò de la llista única..., no, deixem la política, i que consti que la idea de la llista única que acaba de sortir no em va semblar bona idea, ara que no sembli que poso un exemple de batalla perduda meva, no, era una batalla perduda d’altres, que saben que ja està perduda i de tant en tant hi tornen, i no es cansen, com el conillet aquell de les piles, a mi em podria haver semblat bé la llista única si abans de dir-ho se n’hagués parlat entre els partits, ara, presentar-ho com a solució un, llavors es converteix en “la meva solució”, i els altres o s’hi adhereixen i es queden sense propostes pròpies o es queden amb les seves propostes i cadascú defensa les seves, que és el que ha passat. Però no volia deixar la política, vull dir, al revés, volia deixar-la i mira el que em duren els propòsits, em surt una frase improvisada i ja haig d’anar corrents al darrere per aclarir el que volia dir i el que no volia dir.
Ara estic en una altra batalla que aquesta espero guanyar-la i ben aviat, no sigui cas que s’acabi tot el procés i ens agafi amb els pixats al ventre, o sense confessar, dit de manera més piadosa i no tan barroera. El català és una llengua que té moltes expressions barroeres, moltes, i encara en tenia més, que s’han perdut, com s’han perdut moltes coses. Sort de la vídua i la cunyada de l’Amades, que en van conservar tantes, tot i que l’Amades havia dit que les cremessin. Quan un autor diu que cremeu les seves coses quan es mori vol dir que segurament hi ha coses valuoses. Quan jo em mori, cremeu les meves coses... No, és broma. No hi ha res que valgui la pena. De debò, eh?
I què més puc dir. Res més, són a punt de tocar les dotze i he començat a tres quarts menys dos minuts o tres.
Espero que ningú no em demani mai comptes del que escric en aquests papers, perquè podria ser tràgic. Ni jo mateix sé què he escrit. Tinc com la disciplina de no mirar enrere, per no condicionar-me. Això em fa un cert servei i ja em va bé. Doncs tira endavant.
El problema és: tira endavant cap a on? Vull dir avui, ara mateix. No parlo del món ni de la vida, ara, Ara parlava d’aquest moment precís. I ho confesso: no ho sé, no en tinc ni idea i no se m’acut re. Només sé dir: m’adormia. Però això és ben poc original.
Encara m’adormo més avui, perquè aquesta nit passada vam canviar el còctel d’acord amb el meu espònsor de còctels. Ara resulta que no es pot dir espònsor, i tinc la idea vaga que d’això ja en vam parlar, però no sé si va ser aquí. Suposo que n’hen de dir patrocinador, o sponsor sense catalanitzar. La veritat és que m’agradaria catalanitzar aquestes paraules sense la e inicial, perquè no li veig la necessitat. D’això n’he parlat mil vegades i per tant aquí segur que també, però no entenc per què seguim en aquest punt el que fan altres. En la nostra llengua no tenim cap dificultat a pronunciar elspònsor —ara he enganxat l’article al nom, perquè es vegi gràficament que no tenim cap dificultat a pronunciar aquestes tres consonants seguides—, i llavors no veig per què hi hem d’afegir una e al davant. Em direu: perquè si ho diem amb article indeterminat —unspònsor— ja ens costa més. I pregunto. Però ens costa tant que hi hàgim d’afegir una lletra al començament o l’afegim per imitació d’altres llengües? I jo crec que ho fem per imitació.
Ara, no sé per què em queixo d’això si sé que és una batalla perduda. Les batalles perdudes no s’han de guerrejar, ja estan perdudes. És com allò de la llista única..., no, deixem la política, i que consti que la idea de la llista única que acaba de sortir no em va semblar bona idea, ara que no sembli que poso un exemple de batalla perduda meva, no, era una batalla perduda d’altres, que saben que ja està perduda i de tant en tant hi tornen, i no es cansen, com el conillet aquell de les piles, a mi em podria haver semblat bé la llista única si abans de dir-ho se n’hagués parlat entre els partits, ara, presentar-ho com a solució un, llavors es converteix en “la meva solució”, i els altres o s’hi adhereixen i es queden sense propostes pròpies o es queden amb les seves propostes i cadascú defensa les seves, que és el que ha passat. Però no volia deixar la política, vull dir, al revés, volia deixar-la i mira el que em duren els propòsits, em surt una frase improvisada i ja haig d’anar corrents al darrere per aclarir el que volia dir i el que no volia dir.
Ara estic en una altra batalla que aquesta espero guanyar-la i ben aviat, no sigui cas que s’acabi tot el procés i ens agafi amb els pixats al ventre, o sense confessar, dit de manera més piadosa i no tan barroera. El català és una llengua que té moltes expressions barroeres, moltes, i encara en tenia més, que s’han perdut, com s’han perdut moltes coses. Sort de la vídua i la cunyada de l’Amades, que en van conservar tantes, tot i que l’Amades havia dit que les cremessin. Quan un autor diu que cremeu les seves coses quan es mori vol dir que segurament hi ha coses valuoses. Quan jo em mori, cremeu les meves coses... No, és broma. No hi ha res que valgui la pena. De debò, eh?
I què més puc dir. Res més, són a punt de tocar les dotze i he començat a tres quarts menys dos minuts o tres.
dijous, 21 de maig del 2015
Improvisat 267
Hi ha coses que et posen nerviós, com m’acaba de passar ara, però no prou nerviós per desvetllar-te. Si no, segurament hi recorreria més. Però no sé si va bé posar-se nerviós, diguem-ne, com a mesura habitual terapèutica. No ho crec. Posar-se nerviós ha de reservar-se just per a quan cal, que hauria de ser poques vegades a la vida.
A la vida, ara ho has dit: quan siguin coses importants per a la teva vida. I no per a manies ni coses tan intranscendents que no vénen d’aquí. Però sí, estem carregats de manies. I quan estem carregats de manies és fàcil que ens posem nerviosos. Em pregunto si això té un component patològic. És evident que hi ha gent que es posa més nerviosa que altres, però no sé si això es pot considerar com una mena de malaltia —ni una cosa ni l’altra, vull dir. Ara, aniria bé no posar-se nerviós gaires vegades, segur que envelleixes millor.
O no, vés a saber. M’estic embrancant per unes branques una mica ximples, però és que no trobo altres branques o altres lianes de les quals penjar-me. Ara m’he imaginat Tarzan i les seves lianes i penses, mira que és absurd, doncs, escolta, vinga a mirar aquelles peŀlícules del Johnny Weismuller i la Maureen O’Sullivan —o era O’Hara?, ara no n’estic segur— com es penjaven i es despenjaven per la selva i feien quilòmetres i cridaven tota l’estona fins que arribaven al riu i s’hi llençaven la càmera s’entretenia una estona amb l’estil de nedar del Johnny, que era el seu fort, i llavors s’enfrontava al cocodril, feien unes quantes voltes abraçats, el Johnny vinga a clavar-li el punyal i al final el cocodril es moria i qui fos en aquella peŀlícula doncs se salvava de morir fagocitat per la mala bèstia. Quines peŀlis. Segur que les mires ara i no hi aguantes ni cinc minuts, o sí, vés a saber, potser ens atraparien de nou.
I això no sé d’on venia. Venia, sí, justament del tema que no trobava lianes de les quals penjar-me i avançar. Doncs n’he trobat una de ben bona i ben autèntica, no em diguem que no. I a més, si era la Maureen O’Sullivan —o l’altra?— això ens porta immediatament a una altra liana, que és la Melany de Gone with de wind —em nego taxativament a escriure el nom ridícul de la versió espanyola, i encara em nego més a posar el nom català, una còpia de l’espanyol, tan fàcil com era Endut pel vent o Emportat pel vent, doncs no, a copiar. L’altre dia parlàvem amb no recordo qui d’una altra peŀli clàssica tota l’estona amb el nom espanyol perquè no ens sabíem l’anglès, que era molt diferent però no ens en recordàvem, però no teníem gaires dubtes, tot i que no la certesa, que el títol català seria calcat de l’espanyol i no de l’anglès. S’acabarà això algun dia o algun dia serem capaços de posar-nos les sabates sols?
I què més. Avui deunidó les coses que hem dit. I ara se m’acaba el rotllo? Però és increïble, perquè he obert l’improvisat sense tenir ni idea de per on aniria, només tenia la cosa aquella al cap d’un minifet recent que m’havia posat una mica nerviós. Dels nervis es pot dir i és gràfic, però hem de reconèixer que som al mateix lloc, copiant l’espanyol. I no hi ha necessitat. Seria millor dir, per fer més gràfic l’estic nerviós o el m’he posat nerviós anar per una altra via, com ara, com ara, com ara, no em surt, sí, potser fet un nervi. Estic fet un nervi. Potser això és massa fort, vol dir que tot tu ets un nervi, i no era això. Però potser: estic fet una mica nervi. Això m’agrada més. Estic fet una mica nervi, estic fet una mica nervi, a veure si me’n recordo la pròxima vegada que em faci una mica nervi. No ho sé, quan improvises no és fàcil que l’encertis, o sí, perquè les millors expressions segur que han sortit improvisant. Bé.
Estava fet una mica nervi i ara no recordo ni per què era, de manera que podem dir que era una mica mica de no res. I podem establir també potser que els improvisats poden servir per treure’s del damunt la mica de nervi que estàs fet si només és una mica i ni aquesta mica no aconsegueix despertar-te. Perquè si et desperta ja no cal fer improvisat. O sí, potser un dia li agafo el punt de gust i m’hi dedico.
Va, ho deixo, que gairebé és l’hora.
A la vida, ara ho has dit: quan siguin coses importants per a la teva vida. I no per a manies ni coses tan intranscendents que no vénen d’aquí. Però sí, estem carregats de manies. I quan estem carregats de manies és fàcil que ens posem nerviosos. Em pregunto si això té un component patològic. És evident que hi ha gent que es posa més nerviosa que altres, però no sé si això es pot considerar com una mena de malaltia —ni una cosa ni l’altra, vull dir. Ara, aniria bé no posar-se nerviós gaires vegades, segur que envelleixes millor.
O no, vés a saber. M’estic embrancant per unes branques una mica ximples, però és que no trobo altres branques o altres lianes de les quals penjar-me. Ara m’he imaginat Tarzan i les seves lianes i penses, mira que és absurd, doncs, escolta, vinga a mirar aquelles peŀlícules del Johnny Weismuller i la Maureen O’Sullivan —o era O’Hara?, ara no n’estic segur— com es penjaven i es despenjaven per la selva i feien quilòmetres i cridaven tota l’estona fins que arribaven al riu i s’hi llençaven la càmera s’entretenia una estona amb l’estil de nedar del Johnny, que era el seu fort, i llavors s’enfrontava al cocodril, feien unes quantes voltes abraçats, el Johnny vinga a clavar-li el punyal i al final el cocodril es moria i qui fos en aquella peŀlícula doncs se salvava de morir fagocitat per la mala bèstia. Quines peŀlis. Segur que les mires ara i no hi aguantes ni cinc minuts, o sí, vés a saber, potser ens atraparien de nou.
I això no sé d’on venia. Venia, sí, justament del tema que no trobava lianes de les quals penjar-me i avançar. Doncs n’he trobat una de ben bona i ben autèntica, no em diguem que no. I a més, si era la Maureen O’Sullivan —o l’altra?— això ens porta immediatament a una altra liana, que és la Melany de Gone with de wind —em nego taxativament a escriure el nom ridícul de la versió espanyola, i encara em nego més a posar el nom català, una còpia de l’espanyol, tan fàcil com era Endut pel vent o Emportat pel vent, doncs no, a copiar. L’altre dia parlàvem amb no recordo qui d’una altra peŀli clàssica tota l’estona amb el nom espanyol perquè no ens sabíem l’anglès, que era molt diferent però no ens en recordàvem, però no teníem gaires dubtes, tot i que no la certesa, que el títol català seria calcat de l’espanyol i no de l’anglès. S’acabarà això algun dia o algun dia serem capaços de posar-nos les sabates sols?
I què més. Avui deunidó les coses que hem dit. I ara se m’acaba el rotllo? Però és increïble, perquè he obert l’improvisat sense tenir ni idea de per on aniria, només tenia la cosa aquella al cap d’un minifet recent que m’havia posat una mica nerviós. Dels nervis es pot dir i és gràfic, però hem de reconèixer que som al mateix lloc, copiant l’espanyol. I no hi ha necessitat. Seria millor dir, per fer més gràfic l’estic nerviós o el m’he posat nerviós anar per una altra via, com ara, com ara, com ara, no em surt, sí, potser fet un nervi. Estic fet un nervi. Potser això és massa fort, vol dir que tot tu ets un nervi, i no era això. Però potser: estic fet una mica nervi. Això m’agrada més. Estic fet una mica nervi, estic fet una mica nervi, a veure si me’n recordo la pròxima vegada que em faci una mica nervi. No ho sé, quan improvises no és fàcil que l’encertis, o sí, perquè les millors expressions segur que han sortit improvisant. Bé.
Estava fet una mica nervi i ara no recordo ni per què era, de manera que podem dir que era una mica mica de no res. I podem establir també potser que els improvisats poden servir per treure’s del damunt la mica de nervi que estàs fet si només és una mica i ni aquesta mica no aconsegueix despertar-te. Perquè si et desperta ja no cal fer improvisat. O sí, potser un dia li agafo el punt de gust i m’hi dedico.
Va, ho deixo, que gairebé és l’hora.
dimecres, 20 de maig del 2015
IUmprovisat 266
Dia difícil, quan segueix a una nit difícil i a un despertar encara més difícil. I ara m’he preguntat: “a” un dia difícil, o sense la “a”? Penso que ha de ser amb la a, necessàriament. Si no, no sabríem de què parlem. I no em direu que no comencem forts, si ja d’entrada m’embranco amb règims preposicionals i coses d’aquestes. Que les he sabut tota la vida, més o menys —la llengua la vaig cultivar des de molt jovenet pel meu compte, no sols em bevia Cavall Fort en el sentit de llegir-lo, sinó que l’estudiava. O me l’estudiava, amb amb el pronom hi afegeixes un matís, igual que amb el de beure.
Doncs a veure —ho he escrit bé, uf, quan escrius un beure i un veure molt junts els escrius sempre bé, el problema és quan els escrius separats, que llavors et poden sortir d’esma de qualsevol manera—, deia que a veure si em surt alguna cosa més divertida, perquè si no s’adormirà el teclat i tot. I no, de moment re, o res, però últimament estic veient que els que diuen re en la parla habitual són molt més colla que els que diuen res, però tothom té tendència a escriure “res”. I són correctes les dues. Em penso, ara hi ha hagut un moment , una centèsima de segon, que he dubtat si quan ho vaig mirar al diccionari vaig mirar el re correcte o en vaig mirar un altre —la nota musical. Que totes dues vénen de la mateixa cosa, esclar, del res llatí, o de la res llatina, perquè la res en llatí era llatí, ara no sé què dic, femení, de la cinquena, d’això me’n recordo. Ara fa una estona parlàvem amb P dels dialectes del llatí i de les famílies de llengües i tot això, i no sé per què en parlàvem, ha sortit d’alguna cosa intrascendent i ens hem embrancat per aquí. Però ara m’ha subratllat intrascendent i deu ser perquè li falta la n etimològica, que, té raó, en català la posem sempre: o sigui, intranscendent. Ara sí.
És horrorós el dia setciències que tinc avui. No em surt res més. P s’ha hagut d’amagar, per no sentir-me quan li explicava la cosa de les llengües ameríndies. De les quals no en tinc ni idea, però quan improvises en dies grisos com avui de vegades et surten coses com aquestes, totxos insofribles.
Ara se sent una pudor del carrer, d’asfaltar, com se’n diu d’allò negre?, se’ns ha ficat per tota la casa. L’alcalde i la seva gent fan hores extres abans d’eleccions, però això que fan aquí al davant no ho acaben abans de diumenge ni de broma, encara que facin hores extres mil persones. I jo vinga a dir mil persones i no he vist ni una sola dona en totes les obres aquestes, i mira que hi ha vingut gent. Calla, sí, em penso que els de la concessionària tenen un equip de neteja i allà hi fiquen la quota. O no sé si es pot parlar de quota, en aquest cas, perquè quan parlem d’activitats físiques és una altra història, i això de les obres no sé com va. És millor que no m’hi embranqui, que encara prendríem mal.
Cada cop has de vigilar més com parles. I no és com parles: és revisar com penses, si anaves a dir allò. Però no em direu que no és complicat. Ho és. Un cop superats els primers entrebancs, les lliçons bàsiques, que aquestes són de sentit comú, després hi ha moltes situacions que no saps com resoldre.
Per exemple: l’altre dia em vaig visitar amb una metge que m’havia de mirar una cosa del cap. Estava en estat, molt en estat, embarassadíssima. Visita breu. Jo no la coneixia. Quan va acabar la visita, em va sortir: I que vagi bé! Ella em va somriure i em va dir gràcies, però no sé si m’ho va dir amb prou entusiasme o si li va semblar que em ficava en un terreny que no era el meu i que a un home jo no li diria això —és clar!—, i llavors et fas lios d’aquesta mena. Jo crec que no hauria de tenir cap mena de dubte que vaig fer bé, però després t’ho preguntes, perquè hi ha coses que segurament has fet tota la vida amb la millor de les intencions i tot d’un plegat un dia descobreixes que mirat des de l’altra banda allò és horrorós —i ho és, però no hi havies caigut! En aquest cas jo crec que vaig fer bé.
I em penso que ja està, no és que m’hagi engrescat gaire, però almenys he sortit del bucle lingüístic del començament, que la dèria m’ha estat perseguint tot el dia. I ara ho he tornat a escriure i segur que ja hi tornaré a pensar. Que burro.
Doncs a veure —ho he escrit bé, uf, quan escrius un beure i un veure molt junts els escrius sempre bé, el problema és quan els escrius separats, que llavors et poden sortir d’esma de qualsevol manera—, deia que a veure si em surt alguna cosa més divertida, perquè si no s’adormirà el teclat i tot. I no, de moment re, o res, però últimament estic veient que els que diuen re en la parla habitual són molt més colla que els que diuen res, però tothom té tendència a escriure “res”. I són correctes les dues. Em penso, ara hi ha hagut un moment , una centèsima de segon, que he dubtat si quan ho vaig mirar al diccionari vaig mirar el re correcte o en vaig mirar un altre —la nota musical. Que totes dues vénen de la mateixa cosa, esclar, del res llatí, o de la res llatina, perquè la res en llatí era llatí, ara no sé què dic, femení, de la cinquena, d’això me’n recordo. Ara fa una estona parlàvem amb P dels dialectes del llatí i de les famílies de llengües i tot això, i no sé per què en parlàvem, ha sortit d’alguna cosa intrascendent i ens hem embrancat per aquí. Però ara m’ha subratllat intrascendent i deu ser perquè li falta la n etimològica, que, té raó, en català la posem sempre: o sigui, intranscendent. Ara sí.
És horrorós el dia setciències que tinc avui. No em surt res més. P s’ha hagut d’amagar, per no sentir-me quan li explicava la cosa de les llengües ameríndies. De les quals no en tinc ni idea, però quan improvises en dies grisos com avui de vegades et surten coses com aquestes, totxos insofribles.
Ara se sent una pudor del carrer, d’asfaltar, com se’n diu d’allò negre?, se’ns ha ficat per tota la casa. L’alcalde i la seva gent fan hores extres abans d’eleccions, però això que fan aquí al davant no ho acaben abans de diumenge ni de broma, encara que facin hores extres mil persones. I jo vinga a dir mil persones i no he vist ni una sola dona en totes les obres aquestes, i mira que hi ha vingut gent. Calla, sí, em penso que els de la concessionària tenen un equip de neteja i allà hi fiquen la quota. O no sé si es pot parlar de quota, en aquest cas, perquè quan parlem d’activitats físiques és una altra història, i això de les obres no sé com va. És millor que no m’hi embranqui, que encara prendríem mal.
Cada cop has de vigilar més com parles. I no és com parles: és revisar com penses, si anaves a dir allò. Però no em direu que no és complicat. Ho és. Un cop superats els primers entrebancs, les lliçons bàsiques, que aquestes són de sentit comú, després hi ha moltes situacions que no saps com resoldre.
Per exemple: l’altre dia em vaig visitar amb una metge que m’havia de mirar una cosa del cap. Estava en estat, molt en estat, embarassadíssima. Visita breu. Jo no la coneixia. Quan va acabar la visita, em va sortir: I que vagi bé! Ella em va somriure i em va dir gràcies, però no sé si m’ho va dir amb prou entusiasme o si li va semblar que em ficava en un terreny que no era el meu i que a un home jo no li diria això —és clar!—, i llavors et fas lios d’aquesta mena. Jo crec que no hauria de tenir cap mena de dubte que vaig fer bé, però després t’ho preguntes, perquè hi ha coses que segurament has fet tota la vida amb la millor de les intencions i tot d’un plegat un dia descobreixes que mirat des de l’altra banda allò és horrorós —i ho és, però no hi havies caigut! En aquest cas jo crec que vaig fer bé.
I em penso que ja està, no és que m’hagi engrescat gaire, però almenys he sortit del bucle lingüístic del començament, que la dèria m’ha estat perseguint tot el dia. I ara ho he tornat a escriure i segur que ja hi tornaré a pensar. Que burro.
dimarts, 19 de maig del 2015
Improvisat 265
La clau és tenir coses diverses per fer. Llavors és més fàcil combatre en Morfi. I ara, amb això de Morfi, que és el nom de coŀlegui que m’acabo d’empescar per a Morfeu, he descobert al mateix temps que d’aquí ha de venir el nom de la morfina. No sé si en David ha inclòs aquest nom al seu llibre, acabat d’aparèixer. Suposo que sí. És un llibre sobre noms comuns sorgits a partir de noms propis. Se’n diuen, em sembla, epònims. Dic “em sembla” perquè ara em feu dubtar i no sé segur si epònim era una altra cosa. Deixem-ho en això, no crec que aquí es queixi ningú.
Doncs dèiem lo d’en Morfi, de combatre’l a base de canviar de feina. Quin descobriment. El problema el tens, doncs, quan només et queda una feina per fer, que és la grossa i que és la que intentaves deixar amb l’excusa que t’hi adormies. Tampoc és això, perquè l’excusa era veritat, és veritat. De manera que fem el que podem. Però és veritat que tenir feines en paraŀlel va fent que puguis anar avançant. Però han de ser feines diferents-diferents, no s’hi val que siguin, per exemple, dues correccions, perquè llavors estem on érem. O som on érem, potser millor. Si diem érem, és més lògic que diguem som. No sé si s’entén sense cometes, però ara em fan mandra les cometes.
I llavors què. Que ara només tinc una feina. I de tant en tant, feinetes que van caient. Esclar, si caiguessin a un ritme adequat, aniria de meravella, perquè serien com improvisats, de fet ho son perquè no saps mai el que et caurà. Però no vénen al ritme adequat, el més normal és que et caiguin totes alhora, llavors les fas, perquè solen ser urgents, i tornes a estar o a ser al lloc on eres, però unes quantes hores després. I el rellotge corre. I el calendari. Però jo això no m’ho miro gaire, si no és que és un client d’avui per demà, que llavors sí que faig el que sigui per complaure’l en temps i forma, com diuen ses senyories, que suposo que deu voler dir això en l’origen, temps i qualitat, però ses senyories ho fan anar com una falca quan volen dir que una cosa es fa com cal i ni tan sols això, en altres contextos en què t’ho mires i dius: però si aquí no hi ha cap temps ni cap forma, de què parlen? Però s’entén, i l’important és que ens entenguem. Suposo. I de passada que quedem una mica bé.
No entenc aquella manera d’un suposat quedar bé que consisteix a dir llocs comuns, o sigui, estereotips, frases buides de tant utilitzar-les. Queda taaaaan pedant. Però en fi, cadascú és cadascú. Jo quan m’hi trobo, dins d’un estereotip, em fa vergonya. Potser a la gent que en diu els passa el mateix, que els fa vergonya però s’hi han trobat enmig, sense buscar-lo. Els ha sortit natural, com si diguéssim. Vull dir coses com allò de “en temps i forma”. O allò altre que sempre m’agrada dir, de valgui la redundància. Quina cosa tan estranya de dir, si us hi pareu a pensar. Ara, m’imagino que si t’hi dediques molt, a escriure de manera improvisada, o més o menys improvisada, i ara no em refereixo als improvisats sinó a coses serioses, si t’hi dediques molt i el context és de cosa seriosa, un missatge polític, per exemple, dic que deu ser inevitable que et passi. Ara que fan campanya política els escoltes... Ara mentiria, perquè no els escolto. A cap. Però m’ho imagino, i m’adono que això és un prejudici. No és un prejudici contra els polítics, diguem-ho tot, és un prejudici contra els líders polítics i els seus discursos tan buits. I quan no són buits són ingenus, preciosos potser, però ingenus. No, no ataco, jo mateix em vaig dedicar una bona temporada a fer discursos polítics preciosos i ingenus. Bé, preciosos ho dic jo, esclar. Vés a saber. Però convencien bastanta gent, i a altres els posaven amb un neguit tremendo. Tremend. Tremendu. Doncs no ataco, només descric, espero que ningú no se senti atacat, no era la meva intenció. I ara acabo de fer una cosa que odio, que és demanar perdó si l’altre se sent atacat, i no és això. Si demanes disculpes les demanes, si no, no les demanis, no facis que l’altre se senti culpable de sentir-se ferit per una cosa que tu has dit que és, o no, objectivament pejorativa. Ara m’he embolicat però ja no faré marxa enrere. No es deu entendre res. En fi.
I crec que hauré de tornar a l’escenari. Em reclamen. És una manera de dir. Durant anys vaig tenir mania a l’expressió “és un dir”, que em semblava que era espanyola. Després he vist que més o menys tothom la dóna per bona. Però et costa, sempre et costa fer anar una paraula o una expressió que per a tu sempre ha sigut mig tabú. És un dir, això de tabú. Ja està, ja ho he dit, encara més he sigut capaç d’escriure-ho. Abans sempre ho canviava per “és una manera de dir”. Bé, hem superat un altre obstacle.
Doncs dèiem lo d’en Morfi, de combatre’l a base de canviar de feina. Quin descobriment. El problema el tens, doncs, quan només et queda una feina per fer, que és la grossa i que és la que intentaves deixar amb l’excusa que t’hi adormies. Tampoc és això, perquè l’excusa era veritat, és veritat. De manera que fem el que podem. Però és veritat que tenir feines en paraŀlel va fent que puguis anar avançant. Però han de ser feines diferents-diferents, no s’hi val que siguin, per exemple, dues correccions, perquè llavors estem on érem. O som on érem, potser millor. Si diem érem, és més lògic que diguem som. No sé si s’entén sense cometes, però ara em fan mandra les cometes.
I llavors què. Que ara només tinc una feina. I de tant en tant, feinetes que van caient. Esclar, si caiguessin a un ritme adequat, aniria de meravella, perquè serien com improvisats, de fet ho son perquè no saps mai el que et caurà. Però no vénen al ritme adequat, el més normal és que et caiguin totes alhora, llavors les fas, perquè solen ser urgents, i tornes a estar o a ser al lloc on eres, però unes quantes hores després. I el rellotge corre. I el calendari. Però jo això no m’ho miro gaire, si no és que és un client d’avui per demà, que llavors sí que faig el que sigui per complaure’l en temps i forma, com diuen ses senyories, que suposo que deu voler dir això en l’origen, temps i qualitat, però ses senyories ho fan anar com una falca quan volen dir que una cosa es fa com cal i ni tan sols això, en altres contextos en què t’ho mires i dius: però si aquí no hi ha cap temps ni cap forma, de què parlen? Però s’entén, i l’important és que ens entenguem. Suposo. I de passada que quedem una mica bé.
No entenc aquella manera d’un suposat quedar bé que consisteix a dir llocs comuns, o sigui, estereotips, frases buides de tant utilitzar-les. Queda taaaaan pedant. Però en fi, cadascú és cadascú. Jo quan m’hi trobo, dins d’un estereotip, em fa vergonya. Potser a la gent que en diu els passa el mateix, que els fa vergonya però s’hi han trobat enmig, sense buscar-lo. Els ha sortit natural, com si diguéssim. Vull dir coses com allò de “en temps i forma”. O allò altre que sempre m’agrada dir, de valgui la redundància. Quina cosa tan estranya de dir, si us hi pareu a pensar. Ara, m’imagino que si t’hi dediques molt, a escriure de manera improvisada, o més o menys improvisada, i ara no em refereixo als improvisats sinó a coses serioses, si t’hi dediques molt i el context és de cosa seriosa, un missatge polític, per exemple, dic que deu ser inevitable que et passi. Ara que fan campanya política els escoltes... Ara mentiria, perquè no els escolto. A cap. Però m’ho imagino, i m’adono que això és un prejudici. No és un prejudici contra els polítics, diguem-ho tot, és un prejudici contra els líders polítics i els seus discursos tan buits. I quan no són buits són ingenus, preciosos potser, però ingenus. No, no ataco, jo mateix em vaig dedicar una bona temporada a fer discursos polítics preciosos i ingenus. Bé, preciosos ho dic jo, esclar. Vés a saber. Però convencien bastanta gent, i a altres els posaven amb un neguit tremendo. Tremend. Tremendu. Doncs no ataco, només descric, espero que ningú no se senti atacat, no era la meva intenció. I ara acabo de fer una cosa que odio, que és demanar perdó si l’altre se sent atacat, i no és això. Si demanes disculpes les demanes, si no, no les demanis, no facis que l’altre se senti culpable de sentir-se ferit per una cosa que tu has dit que és, o no, objectivament pejorativa. Ara m’he embolicat però ja no faré marxa enrere. No es deu entendre res. En fi.
I crec que hauré de tornar a l’escenari. Em reclamen. És una manera de dir. Durant anys vaig tenir mania a l’expressió “és un dir”, que em semblava que era espanyola. Després he vist que més o menys tothom la dóna per bona. Però et costa, sempre et costa fer anar una paraula o una expressió que per a tu sempre ha sigut mig tabú. És un dir, això de tabú. Ja està, ja ho he dit, encara més he sigut capaç d’escriure-ho. Abans sempre ho canviava per “és una manera de dir”. Bé, hem superat un altre obstacle.
dimecres, 13 de maig del 2015
Improvisats 264
Trepidació. Trepidació que ara s’ha convertit en trepidació somnolenta, passo del zero a l’infinit a qüestió de segons. Més ben dit, al revés, de l’infinit al zero. Potser no és el zero, perquè si fos el zero voldria dir que ja no seria entre vosaltres, estimats nens i nenes, seria al cel. Almenys jo voldria anar al cel. I us semblarà una cosa de fades, però hi crec, hi crec bastant. No sé com funciona, no és un cosa blava i els angelets i tot això, ja sé que no va així, però hi crec bastant, sigui com sigui. Si n’hi ha, hi vull anar. Em sembla absurd descartar-ho, em sembla més absurd descartar-ho que deixar una porta oberta.
Doncs prop del zero i m’he posat a fer teologia, de manera que no estic tan a prop del zero. Em sembla que tinc tendència a exagerar aquestes coses. I és clar. Si vull desvetllar-me una mica haig de ser mínimament hiperbòlic, si no no em menjaria ni un tortell, que diuen a ponent. Allà en diuen rosco, o roscón. El roscón de Reyes. No sé si ens ho han copiat.
El tortell dels diumenges! Quina imatge tan bonica. Anar a comprar uns quants el tortell, o els tortells, un de nata i un de crema, i uns altres les patates xips. Em penso que ho fèiem així. Érem tants que podíem optimitzar recursos i no haver de fer una cosa rere l’altra, sinó unes quantes alhora. I espera, que molts diumenges al lloc de les patates compràvem també el pollastre a l’ast, ho feien a la mateixa botiga. Us prometo que encara tinc gravada la cara de l’home que feia els pollastres... no, calla, ara confonc aquesta cara amb la del granger. No, no tinc la cara, m’ha semblat que la tenia i o l’he perduda o l’havia confosa. Pollastres a l’ast. Quina delícia. És que no hi havia res millor que els pollastres a l’ast amb patates xips. Era la pera, com diu la cançó. Me l’acabo d’inventar, era la pera m’ha sonat a cançó. Potser perquè T em posava sempre, sempre sempre que anava a casa seva el disc aquell de la Guillermina que deia Ai, Pere, Pere.
Segur que ja he explicat per aquí que vaig conèixer la Guillermina en el seu debut. Jo sempre dic el seu debut però m’ho invento, era quan començava, però potser ja havia fet altres bolos abans d’aquell. El que recordo era allà sota de Montserrat, que ara no em surt el nom, on comença el camí dels francesos. És absurd que ara no em vingui el nom al cap. Doncs va actuar allà i jo hi era. O vés a saber, potser només vaig veure el cartell un dia que ens anàvem a banyar a la piscina que hi havia allà i em vaig la il•lusió que hi havia anat. La memòria juga males passades. El cas és que des d’aleshores, vés a saber l’edat que tenia, sempre maximitzes o no sé com es diu ara aquestes coses quan passa el temps —avui no em surten les paraules, bé, això no és avui, això em passa sovint i tampoc haig de fer escarafalls, li passa a molta gent i a totes les edats, o gairebé. Però jo m’imagino que devia tenir cap a cinc o sis anys. I no em ve el nom del poble, s’hi passa per la vora quan vas per l’autovia, i encara hi ha aquell rètol que abans conduïa a les piscines i ara no sé què hi diu, o potser ara hi diu piscines i abans hi deia una altra cosa. Una mena de construcció elevada jo diria que triangular, de formigó, que sosté un rètol al capdamunt. Encara dura. No em surt el nom del poble, però no ve d’aquí.
Suposo que si et poses a furgar en el passat et deuen sortir records per parar un TGV. O per parar un tràiler. Ara em ve al cap el forçut aquell, pobre desgraciat, que l’altre dia va sortir a les notícies perquè gairebé va perdre els dos braços, tan forçuts i suposo que per ell tan estimats i valorats, quan eren deformes, a còpia de les injeccions que s’hi posava per lluir més els músculs. Potser a hores d’ara ja ha perdut els braços, o està fora de perill i simplement li han dit que deixi córrer el culturisme que és horrorós per a la salut, encara que a ments poc desenvolupades els pugui semblar que és el colmo de la bona salut lluir musculatura desproporcionada. Pobrets. I alguna pobreta, també, però en aquestes misèries som més els mascles. El que volia dir és que són notícies d’un dia, “ha estat a punt de perdre els braços”, o “ha estat a punt de morir” i en aquests casos ja no te’n diuen res més, com que s’ha salvat la cosa ja no és notícia. O no s’ha salvat. Potser ha superat el primer ensurt, però ja no és notícia. Quantes notícies ens perdem perquè els periodistes volem ser tantes vegades sensacionalistes i després del dia a dia de la companya de tota la vida al costat del llit del malalt ja no en sabem re.
I a veure si avui el remei ha funcionat. Ara mateix em penso que estic bé.
Doncs prop del zero i m’he posat a fer teologia, de manera que no estic tan a prop del zero. Em sembla que tinc tendència a exagerar aquestes coses. I és clar. Si vull desvetllar-me una mica haig de ser mínimament hiperbòlic, si no no em menjaria ni un tortell, que diuen a ponent. Allà en diuen rosco, o roscón. El roscón de Reyes. No sé si ens ho han copiat.
El tortell dels diumenges! Quina imatge tan bonica. Anar a comprar uns quants el tortell, o els tortells, un de nata i un de crema, i uns altres les patates xips. Em penso que ho fèiem així. Érem tants que podíem optimitzar recursos i no haver de fer una cosa rere l’altra, sinó unes quantes alhora. I espera, que molts diumenges al lloc de les patates compràvem també el pollastre a l’ast, ho feien a la mateixa botiga. Us prometo que encara tinc gravada la cara de l’home que feia els pollastres... no, calla, ara confonc aquesta cara amb la del granger. No, no tinc la cara, m’ha semblat que la tenia i o l’he perduda o l’havia confosa. Pollastres a l’ast. Quina delícia. És que no hi havia res millor que els pollastres a l’ast amb patates xips. Era la pera, com diu la cançó. Me l’acabo d’inventar, era la pera m’ha sonat a cançó. Potser perquè T em posava sempre, sempre sempre que anava a casa seva el disc aquell de la Guillermina que deia Ai, Pere, Pere.
Segur que ja he explicat per aquí que vaig conèixer la Guillermina en el seu debut. Jo sempre dic el seu debut però m’ho invento, era quan començava, però potser ja havia fet altres bolos abans d’aquell. El que recordo era allà sota de Montserrat, que ara no em surt el nom, on comença el camí dels francesos. És absurd que ara no em vingui el nom al cap. Doncs va actuar allà i jo hi era. O vés a saber, potser només vaig veure el cartell un dia que ens anàvem a banyar a la piscina que hi havia allà i em vaig la il•lusió que hi havia anat. La memòria juga males passades. El cas és que des d’aleshores, vés a saber l’edat que tenia, sempre maximitzes o no sé com es diu ara aquestes coses quan passa el temps —avui no em surten les paraules, bé, això no és avui, això em passa sovint i tampoc haig de fer escarafalls, li passa a molta gent i a totes les edats, o gairebé. Però jo m’imagino que devia tenir cap a cinc o sis anys. I no em ve el nom del poble, s’hi passa per la vora quan vas per l’autovia, i encara hi ha aquell rètol que abans conduïa a les piscines i ara no sé què hi diu, o potser ara hi diu piscines i abans hi deia una altra cosa. Una mena de construcció elevada jo diria que triangular, de formigó, que sosté un rètol al capdamunt. Encara dura. No em surt el nom del poble, però no ve d’aquí.
Suposo que si et poses a furgar en el passat et deuen sortir records per parar un TGV. O per parar un tràiler. Ara em ve al cap el forçut aquell, pobre desgraciat, que l’altre dia va sortir a les notícies perquè gairebé va perdre els dos braços, tan forçuts i suposo que per ell tan estimats i valorats, quan eren deformes, a còpia de les injeccions que s’hi posava per lluir més els músculs. Potser a hores d’ara ja ha perdut els braços, o està fora de perill i simplement li han dit que deixi córrer el culturisme que és horrorós per a la salut, encara que a ments poc desenvolupades els pugui semblar que és el colmo de la bona salut lluir musculatura desproporcionada. Pobrets. I alguna pobreta, també, però en aquestes misèries som més els mascles. El que volia dir és que són notícies d’un dia, “ha estat a punt de perdre els braços”, o “ha estat a punt de morir” i en aquests casos ja no te’n diuen res més, com que s’ha salvat la cosa ja no és notícia. O no s’ha salvat. Potser ha superat el primer ensurt, però ja no és notícia. Quantes notícies ens perdem perquè els periodistes volem ser tantes vegades sensacionalistes i després del dia a dia de la companya de tota la vida al costat del llit del malalt ja no en sabem re.
I a veure si avui el remei ha funcionat. Ara mateix em penso que estic bé.
dilluns, 11 de maig del 2015
Improvisat 263
Em penso que el que faré és no dormir el cap de setmana i guardar-me tota la son per al diumenge a la nit. Llavors, el cos estaria tan agraït que li donessis les hores que li donessis et besaria els peus —el cos es besaria els seus propis peus, no sé com ho faria, però ho faria— i t’estaria agraït durant tota la setmana. Perquè si no passa això: el cap de setmana dorms més i llavors, al retallar les hores entre diumenge i dilluns, el cos es queixa i mai en té prou, s’hi estava tan bé, diu. Suposo que deu anar així. El cas és que, t’hi posis com t’hi posis, el dilluns és sempre el dia que fa més son. És una teoria. Crec que aquest matí, que ja he hagut de venir a aquesta mena de confessionari laic —ha sigut aquest matí, no?, ho tinc com molt recent, però també podria ser que fos dissabte, ahir diumenge segur que no, em penso que no he fet mai improvisats els diumenges—, deia que aquest matí o quan sigui ja he fet unes quantes teories. Doncs una altra.
És horrorosa, la son. Més ben dit, aquesta teoria l’hauríem de matisar. És horrorosa la son quan has de treballar, per exemple quan has de lliurar una feina i te l’esperen i no saps què fer per acabar-la. Una mica despert l’has de fer, aquesta feina. No dic que sigui com fer anar una guillotina o un torn de precisió, però una certa punteria i una certa traça la necessites. I si estàs adormit, doncs, això no ho tens. I després ho pagues, esclar, en forma de bronca. O d’esbroncada, em penso que bronca no està del tot ben vist. O sí? El cas és que jo, de sempre, m’estimo més les bronques per fer tard que no les bronques per haver fet una cosa malament, perquè si fas una cosa malament, sobretot si és una cosa escrita, allò queda, i en canvi si fas tard allò no queda. Et poden despatxar un dia per incomplidor, esclar, però fins i tot si et despatxen per incomplidor de terminis i prou i no tenen res més a aŀlegar no tindràs tantes dificultat a trobar qui et contracti. En canvi... Bé, ja es veu, no cal repetir-ho.
El mal és quan fas tard i al damunt deixes rastre. Llavors sí que ja no hi ha salvació. Com deia el diví Dant, lasciate ogni speranza. Que és com dir, que és com dir... ara no em ve al cap una expressió més nostrada, només la literal: no tinguis cap esperança. Però aquesta traducció és tan dolenta que si em sentís Dant em llençaria una sabata al cap, inútil. Potser així: deixa-ho córrer, no te’n sortiràs. Però aquesta és massa de sabatilla, poc seriosa, poc dramàtica. Lasciate ogni speranza realment té força. Oblida’t de totes les teves ànsies de futur, això és un pou sense fons. Una cosa així, però més ben dit. Si no hagués de fer una traducció literal la del pou sense fons estaria bé. D’aquí no es torna. Bé, és el rètol que Virgili troba al llindar de la porta de l’infern. Si no ho recordo malament, va per aquí.
Les traduccions, quan les encertes, són una cosa apassionant. El problema és que per encertar-la has d’estar molt lúcid i tenir molt de temps per davant. I això, la primera part, ja puc lasciare gairebé ogni speranza, i la segona no sols jo, sinó tot el coŀlectiu. Potser el cel dels traductors, almenys un raconet, serà tenir temps de fer una bona traducció de l’obra que t’agradi més des de qualsevol idioma a qualsevol idioma, i tenir tota l’eternitat per fer-ho. Quan vegi un mossèn li ho preguntaré, si és possible. Si és possible, m’hi apunto. I si no pot ser també, ara feia broma i amb aquestes coses no m’agrada fer bromes. A més, tot alhora no podrà ser. I ara no recordo quina inscripció hi havia a la porta del cel de la Divina Comèdia, i no deia de ser curiós que tothom s’enrecordi de la que hi havia a la porta de l’infern i no t’enrecordis, almenys jo, de la que hi havia a la porta del cel. O potser no hi havia inscripció? Vés a saber. Ara ho podria consultar en un moment però fent improvisats està prohibit consultar ni el veí ni per saber si saber s’escriu amb b alta o amb b baixa. O sigui que espero que s’escrigui amb b alta.
I no sé què més dir, ara. Però no fa ni un quart que m’hi he posat, veig, i ja hem parlat de la Divina Comèdia i tot. De vegades em poso astupendu, tu. Qui ho havia de dir, tan malament com ha començat la tarda. Ara, et penses que això servirà per mantenir-te despert gaire estona? Noooo, de seguida que tornis a lligar-te als rems et claparàs en cinc minuts, perquè això va així. Et poses astupendu, et penses que ets el rei del mambo i quan et penses que ja ho has resolt i ho intentes, res.
Però mira, almenys intentes fer coses. Estratègies, en diuen, estratègies, en l’àmbit pedagògic tot són estratègies. Fa gràcia. Doncs bé, ara assajarem l’estratègia optimista de pensar-me que a partir d’aquest moment, de seguida que pengi aquest improvisat, la tarda tornarà a començar, i només amb una mica de retard, i tot anirà bé.
Segur que sí! (L’estratègia de l’autoconvenciment diu que és molt important.) Segur que sí, visca, sóc el millor, etc.
És horrorosa, la son. Més ben dit, aquesta teoria l’hauríem de matisar. És horrorosa la son quan has de treballar, per exemple quan has de lliurar una feina i te l’esperen i no saps què fer per acabar-la. Una mica despert l’has de fer, aquesta feina. No dic que sigui com fer anar una guillotina o un torn de precisió, però una certa punteria i una certa traça la necessites. I si estàs adormit, doncs, això no ho tens. I després ho pagues, esclar, en forma de bronca. O d’esbroncada, em penso que bronca no està del tot ben vist. O sí? El cas és que jo, de sempre, m’estimo més les bronques per fer tard que no les bronques per haver fet una cosa malament, perquè si fas una cosa malament, sobretot si és una cosa escrita, allò queda, i en canvi si fas tard allò no queda. Et poden despatxar un dia per incomplidor, esclar, però fins i tot si et despatxen per incomplidor de terminis i prou i no tenen res més a aŀlegar no tindràs tantes dificultat a trobar qui et contracti. En canvi... Bé, ja es veu, no cal repetir-ho.
El mal és quan fas tard i al damunt deixes rastre. Llavors sí que ja no hi ha salvació. Com deia el diví Dant, lasciate ogni speranza. Que és com dir, que és com dir... ara no em ve al cap una expressió més nostrada, només la literal: no tinguis cap esperança. Però aquesta traducció és tan dolenta que si em sentís Dant em llençaria una sabata al cap, inútil. Potser així: deixa-ho córrer, no te’n sortiràs. Però aquesta és massa de sabatilla, poc seriosa, poc dramàtica. Lasciate ogni speranza realment té força. Oblida’t de totes les teves ànsies de futur, això és un pou sense fons. Una cosa així, però més ben dit. Si no hagués de fer una traducció literal la del pou sense fons estaria bé. D’aquí no es torna. Bé, és el rètol que Virgili troba al llindar de la porta de l’infern. Si no ho recordo malament, va per aquí.
Les traduccions, quan les encertes, són una cosa apassionant. El problema és que per encertar-la has d’estar molt lúcid i tenir molt de temps per davant. I això, la primera part, ja puc lasciare gairebé ogni speranza, i la segona no sols jo, sinó tot el coŀlectiu. Potser el cel dels traductors, almenys un raconet, serà tenir temps de fer una bona traducció de l’obra que t’agradi més des de qualsevol idioma a qualsevol idioma, i tenir tota l’eternitat per fer-ho. Quan vegi un mossèn li ho preguntaré, si és possible. Si és possible, m’hi apunto. I si no pot ser també, ara feia broma i amb aquestes coses no m’agrada fer bromes. A més, tot alhora no podrà ser. I ara no recordo quina inscripció hi havia a la porta del cel de la Divina Comèdia, i no deia de ser curiós que tothom s’enrecordi de la que hi havia a la porta de l’infern i no t’enrecordis, almenys jo, de la que hi havia a la porta del cel. O potser no hi havia inscripció? Vés a saber. Ara ho podria consultar en un moment però fent improvisats està prohibit consultar ni el veí ni per saber si saber s’escriu amb b alta o amb b baixa. O sigui que espero que s’escrigui amb b alta.
I no sé què més dir, ara. Però no fa ni un quart que m’hi he posat, veig, i ja hem parlat de la Divina Comèdia i tot. De vegades em poso astupendu, tu. Qui ho havia de dir, tan malament com ha començat la tarda. Ara, et penses que això servirà per mantenir-te despert gaire estona? Noooo, de seguida que tornis a lligar-te als rems et claparàs en cinc minuts, perquè això va així. Et poses astupendu, et penses que ets el rei del mambo i quan et penses que ja ho has resolt i ho intentes, res.
Però mira, almenys intentes fer coses. Estratègies, en diuen, estratègies, en l’àmbit pedagògic tot són estratègies. Fa gràcia. Doncs bé, ara assajarem l’estratègia optimista de pensar-me que a partir d’aquest moment, de seguida que pengi aquest improvisat, la tarda tornarà a començar, i només amb una mica de retard, i tot anirà bé.
Segur que sí! (L’estratègia de l’autoconvenciment diu que és molt important.) Segur que sí, visca, sóc el millor, etc.
Improvisat 262
He anat al súper d’aquí dalt —abans eren aquí al davant mateix, en un local més petit, però es veu que van fer caixa i s’han traslladar a l’antiga botiga de mobles, que abans tenia tres locals, tots tres gairebé a tocar, i primer en va tancar un —ara hi ha una perruqueria, encara no hi he anat però em penso que un dia hi aniré perquè fan tall a màquina i això m’interessa —també hi ha una casa de menjars nova una mica més amunt que té un nom divertit i que no me’n recordo i encara no hi he anat, espero que els vagi bé, és al davant mateix de la boca del metro— i deia que de la casa de mobles primer en van tancar una, després la segona, que ara hi ha petits accessoris per a casa, el que en podríem dir trastets, i al final la tercera, que és on han posat el súper. Doncs van tancar el súper per anar al local dels mobles, que era més gran, el que van tancar ha estat una bona temporada tancat i ara hi han obert un altre súper, o sigui que es faran la competència. I això no dóna per a més. Simplement, he anat al súper per desvetllar-me i hi he comprat una bosseta de coses d’aquestes per picar, que se m’havien acabat i n’haig d’anar prenent si em vull engreixar una mica, que m’aniria molt bé. El problema és que prenc qualsevol cosa que no sigui bullida —em penso que és això, és la teoria del dia— i ja comença la nàusea. Però de moment la nàusea m’està respectant bastant, hi ha una certa nàusea de fons, però és relativament fàcil de superar.
I què més. Doncs que al barri hi ha bastanta vida. Durant tota la crisi no ha deixat d’haver-hi tancament i obertures de locals, però poc temps han durat els locals tancats. Els que tanquen més de pressa són els de l’altra banda del carrer, i tens ganes de dir-los, quan arriben a mirar-se el local, que aquella banda és l’equivocada, i de fet vaig estar a punt de dir-ho als que van obrir la botiga d’informàtica, però m’hauria equivocat, perquè aquests han aguantat. La meva teoria del dia sobre això és que si en aquella vorera del carrer obres botigues que depenguin dels passavolants, no et funcionarà. Si és per a gent que hi arriba perquè ja sap que hi ha allà allò, i ho fan bé, doncs funcionarà. Ara falta que algú competent revisi aquesta teoria i l’avali. En cas que serveixi per a alguna cosa interessant, la teoria, vull la meva part.
Què més. Que no m’acabo de treure el fred del damunt, segons com. O sigui, passo de tenir fred a suar sense passos intermedis. De manera que aquests dies suo bastant, perquè encara porto bastanta roba al damunt. I llavors me la vaig traient. Una cosa que vaig descobrir fa anys és que va molt bé tenir roba pròpia per al despatx. És a dir, arribes del carrer, de casa, i et poses la roba de despatx, que sigui còmoda per estar assegut. I sobretot, canvia’t de sabates. Això és fonamental. Va fantàstic, a mi em va molt bé, sobretot això de les sabates. Sabates de treballar. Aquesta tesi potser també es podria vendre. Si fos el cas, vull la meva part.
I llavors no sé què més, però ja ha passat un quarts i si no se m’acut alguna cosa ràpid hauré de pensar a anar plegant. Aquí hauria dit tranquiŀlament hauria de pensar en anar plegant, però això està mal dit, perquè en + infinitiu en català encara vol dir una altra cosa. Per exemple, en anar-me’n, em canviaré les sabates. Que de fet no són sabates, són sabatilles —les de treball—, i el que em posaré llavors no seran sabates, sinó botes, una mena de botes, però em costa dir calçat per referir-me al genèric, encara que sigui perfectament català i sigui el que toca. Però no ho he dit mai, ves, i això em frena. Potser si ho dic moltes vegades: calçat, calçat, calçat... No ho sé, potser algun dia m’hi acostumaré. I ja estic pels divuit minuts, de manera que haig d’anar pensat a plegar, i llavors, en plegar, em canviaré el calçat. Ok? S’entén la cosa.
Doncs això. Ah, no, em canviaré el calçat en plegar de la feina, no en plegar de l’improvisat, per fer un improvisat no em canvio el calçat, haha, rima i tot.
I què més. Doncs que al barri hi ha bastanta vida. Durant tota la crisi no ha deixat d’haver-hi tancament i obertures de locals, però poc temps han durat els locals tancats. Els que tanquen més de pressa són els de l’altra banda del carrer, i tens ganes de dir-los, quan arriben a mirar-se el local, que aquella banda és l’equivocada, i de fet vaig estar a punt de dir-ho als que van obrir la botiga d’informàtica, però m’hauria equivocat, perquè aquests han aguantat. La meva teoria del dia sobre això és que si en aquella vorera del carrer obres botigues que depenguin dels passavolants, no et funcionarà. Si és per a gent que hi arriba perquè ja sap que hi ha allà allò, i ho fan bé, doncs funcionarà. Ara falta que algú competent revisi aquesta teoria i l’avali. En cas que serveixi per a alguna cosa interessant, la teoria, vull la meva part.
Què més. Que no m’acabo de treure el fred del damunt, segons com. O sigui, passo de tenir fred a suar sense passos intermedis. De manera que aquests dies suo bastant, perquè encara porto bastanta roba al damunt. I llavors me la vaig traient. Una cosa que vaig descobrir fa anys és que va molt bé tenir roba pròpia per al despatx. És a dir, arribes del carrer, de casa, i et poses la roba de despatx, que sigui còmoda per estar assegut. I sobretot, canvia’t de sabates. Això és fonamental. Va fantàstic, a mi em va molt bé, sobretot això de les sabates. Sabates de treballar. Aquesta tesi potser també es podria vendre. Si fos el cas, vull la meva part.
I llavors no sé què més, però ja ha passat un quarts i si no se m’acut alguna cosa ràpid hauré de pensar a anar plegant. Aquí hauria dit tranquiŀlament hauria de pensar en anar plegant, però això està mal dit, perquè en + infinitiu en català encara vol dir una altra cosa. Per exemple, en anar-me’n, em canviaré les sabates. Que de fet no són sabates, són sabatilles —les de treball—, i el que em posaré llavors no seran sabates, sinó botes, una mena de botes, però em costa dir calçat per referir-me al genèric, encara que sigui perfectament català i sigui el que toca. Però no ho he dit mai, ves, i això em frena. Potser si ho dic moltes vegades: calçat, calçat, calçat... No ho sé, potser algun dia m’hi acostumaré. I ja estic pels divuit minuts, de manera que haig d’anar pensat a plegar, i llavors, en plegar, em canviaré el calçat. Ok? S’entén la cosa.
Doncs això. Ah, no, em canviaré el calçat en plegar de la feina, no en plegar de l’improvisat, per fer un improvisat no em canvio el calçat, haha, rima i tot.
dimecres, 6 de maig del 2015
Improvisat 261
Avui he vist clar que m’havia d’engreixar. Hi ha gent que un dia veu clar que s’ha d’aprimar, jo veig clar que m’haig d’engreixar. Ho he vit al mirall. Ja sabia que no era Adonis, i per tant no m’ha interessat mai gaire mirar-me al mirall. I tampoc no sóc Narcís, i llavors això feia que l’interès fos també bastant limitat. A més, quan et mires al mirall per arreglar-te una mica abans de sortir al món exterior, en el meu cas ho faig quan encara no sóc humà, és a dir, en hores en què no ha acabat el muntatge de les meves peces, que es una cosa que cada matí es va fent de mica en mica i és un procés que dura unes tres hores, entre que sona el gfcxzbsimpàtic despertador i començo a saber qui sóc.
Ara, per exemple, ja sé qui sóc. De la qual cosa puc deduir que almenys fa tres hores que m’he llevat. Miro el rellotge i és així: fa més de tres hores. Hi ha poca gent que es llevi just a l’hora d’anar a treballar, que no hagi de tenir cura de criatures, ni de casa, ni de dona o home, ni de..., tothom té coses a fer, i jo també, en això sóc normal, el que passa és que ho fas amb el pilot automàtic. Fas les coses que has de fer i quan has acabat de fer-les i d’esmorzar i tal, doncs el pilot automàtic et porta a la parada del bus.
Deia que m’haig d’engreixar, però no sé com fer-ho. Avui ho he vist clar. No és el primer dia, però avui ho he vist clar una altra vegada. Com t’has d’engreixar? Menjant més? Com menjar més si tens nàusees? No ho sé. Aquest era el problema. I avui crec que teòricament l’he resolt. Haig de menjar de mica en mica, ara una coseta, ara l’altra. Si faig menjades normals, com els àpats que fan els humans —esmorzar, dinar, sopar—, llavors no podré evitar les nàusees, menjaré poc i continuaré estant prim. I m’he d’engreixar. De manera que intentaré repartir l’esmorzar al llarg del matí, i a partir de les dotze, si la tàctica funciona i no vénen les nàusees, continuar picant cosetes, allò que fa la gent i s’engreixa, encara que la gent ho faci, diu, sense voler. Jo ho haig de fer volent. I el dinar igual. Ara un platet de no sé què, ara al cap d’una hora una mica més de no sé quants, i així anar passant la tarda. I a la nit sopar normal i ja està, encara que vinguin les nàusees, total, les nàusees al llit passen dormint.
Doncs he fet el propòsit aquest matí, però clar, l’he fet quan encara no era humà i encara anava amb el pilot automàtic, de manera que he esmorzat normal —és a dir, poc, perquè últimament ja esmorzo i dino i sopo poc perquè com més mengi més nàusees—, dic que he esmorzat normal i per tant ja començo a tenir nàusees. De manera que ara haig d’esperar que se’n vagin, que no se n’aniran fins vés a saber quan, i llavors menjar una mica, però només una mica!, i llavors a veure si així funciona, però no funcionarà perquè això requereix disciplina de sanatori i és difícil fer disciplina de sanatori quan fas més o menys vida normal.
De manera que m’haig d’engreixar i no sé com ho faré, però de moment m’he tret un improvisat del damunt perquè era el tema que em ballava pel cap quan he començat a adormir-me, que avui he començat a adormir-me molt aviat, i mira, ja tenim l’improvisat fet, però no sé si servirà de gaire, només per esbravar-me una mica, em penso, aquest, perquè no crec que serveixi per despertar-me, perquè continuo bastant adormir, ja no és allò del pilot automàtic sinó que és la modorra o com es digui, que modorra m’ho subratlla, però ara no em surt, doncs és la dallò del mig matí, que avui ha començat abans d’hora.
Necessito fórmules per engreixar-me i que no siguin fórmules de psiquiatre, perquè no és tema de convenciment sinó que és tema de venciment de la nàusea, perquè la nàusea em rebenta, em tomba, és el meu enemic número u de tota la vida, sense comptar la Gran Bèstia, esclar. La resta de les coses puc superar-les, excepte la Bèstia, però la nàusea no. I llavors per això no menjo prou. M’ho hauré d’injectar? No, això també provoca nàusees. Encara me’n recordo de F.
No sé què fer. De moment, tornaré a corregir, encara que això em fa l’efecte que no engreixa. Provem-ho.
Ara, per exemple, ja sé qui sóc. De la qual cosa puc deduir que almenys fa tres hores que m’he llevat. Miro el rellotge i és així: fa més de tres hores. Hi ha poca gent que es llevi just a l’hora d’anar a treballar, que no hagi de tenir cura de criatures, ni de casa, ni de dona o home, ni de..., tothom té coses a fer, i jo també, en això sóc normal, el que passa és que ho fas amb el pilot automàtic. Fas les coses que has de fer i quan has acabat de fer-les i d’esmorzar i tal, doncs el pilot automàtic et porta a la parada del bus.
Deia que m’haig d’engreixar, però no sé com fer-ho. Avui ho he vist clar. No és el primer dia, però avui ho he vist clar una altra vegada. Com t’has d’engreixar? Menjant més? Com menjar més si tens nàusees? No ho sé. Aquest era el problema. I avui crec que teòricament l’he resolt. Haig de menjar de mica en mica, ara una coseta, ara l’altra. Si faig menjades normals, com els àpats que fan els humans —esmorzar, dinar, sopar—, llavors no podré evitar les nàusees, menjaré poc i continuaré estant prim. I m’he d’engreixar. De manera que intentaré repartir l’esmorzar al llarg del matí, i a partir de les dotze, si la tàctica funciona i no vénen les nàusees, continuar picant cosetes, allò que fa la gent i s’engreixa, encara que la gent ho faci, diu, sense voler. Jo ho haig de fer volent. I el dinar igual. Ara un platet de no sé què, ara al cap d’una hora una mica més de no sé quants, i així anar passant la tarda. I a la nit sopar normal i ja està, encara que vinguin les nàusees, total, les nàusees al llit passen dormint.
Doncs he fet el propòsit aquest matí, però clar, l’he fet quan encara no era humà i encara anava amb el pilot automàtic, de manera que he esmorzat normal —és a dir, poc, perquè últimament ja esmorzo i dino i sopo poc perquè com més mengi més nàusees—, dic que he esmorzat normal i per tant ja començo a tenir nàusees. De manera que ara haig d’esperar que se’n vagin, que no se n’aniran fins vés a saber quan, i llavors menjar una mica, però només una mica!, i llavors a veure si així funciona, però no funcionarà perquè això requereix disciplina de sanatori i és difícil fer disciplina de sanatori quan fas més o menys vida normal.
De manera que m’haig d’engreixar i no sé com ho faré, però de moment m’he tret un improvisat del damunt perquè era el tema que em ballava pel cap quan he començat a adormir-me, que avui he començat a adormir-me molt aviat, i mira, ja tenim l’improvisat fet, però no sé si servirà de gaire, només per esbravar-me una mica, em penso, aquest, perquè no crec que serveixi per despertar-me, perquè continuo bastant adormir, ja no és allò del pilot automàtic sinó que és la modorra o com es digui, que modorra m’ho subratlla, però ara no em surt, doncs és la dallò del mig matí, que avui ha començat abans d’hora.
Necessito fórmules per engreixar-me i que no siguin fórmules de psiquiatre, perquè no és tema de convenciment sinó que és tema de venciment de la nàusea, perquè la nàusea em rebenta, em tomba, és el meu enemic número u de tota la vida, sense comptar la Gran Bèstia, esclar. La resta de les coses puc superar-les, excepte la Bèstia, però la nàusea no. I llavors per això no menjo prou. M’ho hauré d’injectar? No, això també provoca nàusees. Encara me’n recordo de F.
No sé què fer. De moment, tornaré a corregir, encara que això em fa l’efecte que no engreixa. Provem-ho.
dilluns, 4 de maig del 2015
Improvisat 260
No sé com començar que no sigui tòpic. És difícil defugir els tòpics, sobretot si és dilluns, fa un dia grisenc i acumulo son i mala dallò, una son que deu venir de temps pretèrits, perquè no és pas del cap de setmana. El cap de setmana he dormit com mai, vull dir d’hores. Però últimament sembla que no en tinc mai prou. Qui en sol tenir prou sol ser l’esquena, la ronyonada i rodalia, que al cap d’unes quantes hores ja t’avisa que no pot més de llit. El cos no és una unitat, pot ser l’ensenyament del dia: tu necessites dormir, o vols dormir, i el cos, una part del cos, no et deixa. Mala peça al teler.
Llavors què, què podem dir. Doncs que la reina del mambo torna a ser no la son sinó la nàusea. I crec que hi ha una culpable, m’ho ha semblat: una paella. Dissabte vaig menjar paella i no vaig recordar just en el moment de menjar-ne que havia d’anar amb compte. En vaig menjar massa, vaja. I les meves paelles ja són plenes de verdures i de materials lliscants, per compensar l’arròs, que és enganxifós i tendeix a fer bola, però tota la prudència que tens a l’hora de la composició se’n va en orris a l’hora de la menjada, que vaig menjar amb els ulls i sense pensar en res més i després ho he pagat. De manera que ja sé —o em consolo pensant que sé— d’on vénen les nàusees: vénen de menjar més del compte.
Que no us penseu que en el meu cas menjar molt sigui el que entén un altre ésser humà per menjar molt. Menjar molt en el meu cas vol dir menjar més del que hauria de menjar, que ja sóc prou gran i hauria de saber-ho. Haig de menjar més aviat poc perquè si no passa això. I a mi la nàusea em tomba. Ara que ho penso, quan anava amb el bou de X a pescar amb xarxa —de sis del matí a sis del vespre— no em devia marejar pas, vull dir mareig de nàusees, o si em marejava devia dallò i tornava a estar com una rosa, perquè si no hi hauria anat una vegada i prou, quan tinc nàusees no sóc ningú, sóc home mort.
Aquella aventura d’anar a pescar amb gent de mar, a alta mar, que comportava llevar-te a les quatre i embarcar-te a quarts de sis, després de fer uns quants quilòmetres fins a aquell poble, era la millor aventura de l’estiu, sens dubte. No feies res en tot el dia tret d’alguna petitesa que et deixaven fer, però el dia quedava ple de mar, de peix, de sol i de sal, i tu quedaves tan satisfet de tot plegat, de la companyia d’aquella gent que t’acollia —la tripulació era tota d’altres llocs potser tret de qui portava el timó i donava les ordres, de tota la península, i dic península perquè si no ho recordo malament hi havia una persona que venia de Portugal—, del dinar escandalosament bo, de les converses, que fins l’endemà no t’adonaves com devia ser de dura aquella vida si el programa es repetia cada dia de cada dia de cada dia. Buf, gent dura.
Doncs llavors no tenia nàusees, això segur. Potser em marejava alguna estona, allò que perds l’equilibri i que camines com un borratxo, però això no m’afecta, em passa també ara de tant en tant i em sembla més aviat divertit.
I m’he entretingut més del compte explicant amb detall aquesta història i ha passat el temps previst. Bé, no ha passat però si continuo passarà, i vull limitar-me als vint minuts. De manera que ho deixo.
Llavors què, què podem dir. Doncs que la reina del mambo torna a ser no la son sinó la nàusea. I crec que hi ha una culpable, m’ho ha semblat: una paella. Dissabte vaig menjar paella i no vaig recordar just en el moment de menjar-ne que havia d’anar amb compte. En vaig menjar massa, vaja. I les meves paelles ja són plenes de verdures i de materials lliscants, per compensar l’arròs, que és enganxifós i tendeix a fer bola, però tota la prudència que tens a l’hora de la composició se’n va en orris a l’hora de la menjada, que vaig menjar amb els ulls i sense pensar en res més i després ho he pagat. De manera que ja sé —o em consolo pensant que sé— d’on vénen les nàusees: vénen de menjar més del compte.
Que no us penseu que en el meu cas menjar molt sigui el que entén un altre ésser humà per menjar molt. Menjar molt en el meu cas vol dir menjar més del que hauria de menjar, que ja sóc prou gran i hauria de saber-ho. Haig de menjar més aviat poc perquè si no passa això. I a mi la nàusea em tomba. Ara que ho penso, quan anava amb el bou de X a pescar amb xarxa —de sis del matí a sis del vespre— no em devia marejar pas, vull dir mareig de nàusees, o si em marejava devia dallò i tornava a estar com una rosa, perquè si no hi hauria anat una vegada i prou, quan tinc nàusees no sóc ningú, sóc home mort.
Aquella aventura d’anar a pescar amb gent de mar, a alta mar, que comportava llevar-te a les quatre i embarcar-te a quarts de sis, després de fer uns quants quilòmetres fins a aquell poble, era la millor aventura de l’estiu, sens dubte. No feies res en tot el dia tret d’alguna petitesa que et deixaven fer, però el dia quedava ple de mar, de peix, de sol i de sal, i tu quedaves tan satisfet de tot plegat, de la companyia d’aquella gent que t’acollia —la tripulació era tota d’altres llocs potser tret de qui portava el timó i donava les ordres, de tota la península, i dic península perquè si no ho recordo malament hi havia una persona que venia de Portugal—, del dinar escandalosament bo, de les converses, que fins l’endemà no t’adonaves com devia ser de dura aquella vida si el programa es repetia cada dia de cada dia de cada dia. Buf, gent dura.
Doncs llavors no tenia nàusees, això segur. Potser em marejava alguna estona, allò que perds l’equilibri i que camines com un borratxo, però això no m’afecta, em passa també ara de tant en tant i em sembla més aviat divertit.
I m’he entretingut més del compte explicant amb detall aquesta història i ha passat el temps previst. Bé, no ha passat però si continuo passarà, i vull limitar-me als vint minuts. De manera que ho deixo.
dissabte, 2 de maig del 2015
Improvisat 259
És dissabte al matí i he anat al despatx. Enmig d’un pont de campionat. Sí, és veritat, els dissabtes al matí normalment treballo —aquí ja he dit gairebé tots els meus pecats, de manera que un més ja no ve d’aquí—, però normalment treballo a casa. És estrany que vingui al despatx. Per què ho he fet? Hi ha una raó: havia de fer les factures de l’abril, i les dades les tenia al despatx i no a casa. D’acord, podia haver-les enviat al núvol dijous abans d’anar a casa, i llavors hauria tingut un pont, amb feina pel mig, sí, però pont, un bon pont, pont sense desplaçaments al despatx. Diu C que qui no té cap ha de tenir cames. I tant.
I llavors —perdó, perdó— un cop arribat al despatx m’he posat a pencar. Fins que aguanti, m’he dit. I he aguantat fins ara. Però ja que sóc aquí m’agradaria aguantar una mica més, almenys fins a la una, i avançar, avançar una mica, perquè entre pics i pards —no em surt com es diu això, i el que acabo d’escriure no deu ser bo ni en espanyol, m’ha sortit així, no sé de què em sona, en espanyol diuen més aviat entre xiulets i flabiols—, doncs entre el que sigui i el que sigui, entre una cosa i l’altra, que vulgar, porto feines pendents per parar un tramvia, que no són fàcils de parar si tenim en compte la quantitat d’accidents que protagonitzen, començant pel del senyor Antoni Gaudí de fa gairebé un segle —no hem avançat gaire, només que ara són més bonics.
Són més bonics? Aquest és el tema, però no sé si m’adormiré encara més. Com valorem la boniquesa de les coses, l’estètica. Ahir mateix vaig llegir una cosa sobre això i hi vaig estar molt d’acord, però ara sóc incapaç de recordar-ho, no sols perquè era complicat, una mica, sinó perquè si estic mig adormit ja em diràs com t’ho fas per reelaborar-ho. El cas és que ha canviat el darrer segle el concepte estètic, o els conceptes estètics, que abans tothom estava més o menys d’acord en si una cosa era bonica o no, i l’art es limitava a això, a fer coses boniques. Però per sort l’art ha evolucionat i no només fa coses boniques, sinó també útils, expressives, comunicadores i més coses, i llavors l’art no és una cosa per admirar i prou sinó que és un instrument de comunicació entre l’artista i qui s’ho mira o qui ho fa servir o s’hi fica o... el que es pugui fer amb una obra d’art, que ara són moltes coses. En fi, no era això, però anava per aquí, si fa no fa. No és això perquè això és molt sabut.
Vaig massa a poc a poc, això no funciona. De fet, falten només dos minuts perquè en faci vint des que he obert l’improvisat, de manera que haig de plegar. Avui no ha servit de res i a més ha sigut un rotllo. Mè.
I llavors —perdó, perdó— un cop arribat al despatx m’he posat a pencar. Fins que aguanti, m’he dit. I he aguantat fins ara. Però ja que sóc aquí m’agradaria aguantar una mica més, almenys fins a la una, i avançar, avançar una mica, perquè entre pics i pards —no em surt com es diu això, i el que acabo d’escriure no deu ser bo ni en espanyol, m’ha sortit així, no sé de què em sona, en espanyol diuen més aviat entre xiulets i flabiols—, doncs entre el que sigui i el que sigui, entre una cosa i l’altra, que vulgar, porto feines pendents per parar un tramvia, que no són fàcils de parar si tenim en compte la quantitat d’accidents que protagonitzen, començant pel del senyor Antoni Gaudí de fa gairebé un segle —no hem avançat gaire, només que ara són més bonics.
Són més bonics? Aquest és el tema, però no sé si m’adormiré encara més. Com valorem la boniquesa de les coses, l’estètica. Ahir mateix vaig llegir una cosa sobre això i hi vaig estar molt d’acord, però ara sóc incapaç de recordar-ho, no sols perquè era complicat, una mica, sinó perquè si estic mig adormit ja em diràs com t’ho fas per reelaborar-ho. El cas és que ha canviat el darrer segle el concepte estètic, o els conceptes estètics, que abans tothom estava més o menys d’acord en si una cosa era bonica o no, i l’art es limitava a això, a fer coses boniques. Però per sort l’art ha evolucionat i no només fa coses boniques, sinó també útils, expressives, comunicadores i més coses, i llavors l’art no és una cosa per admirar i prou sinó que és un instrument de comunicació entre l’artista i qui s’ho mira o qui ho fa servir o s’hi fica o... el que es pugui fer amb una obra d’art, que ara són moltes coses. En fi, no era això, però anava per aquí, si fa no fa. No és això perquè això és molt sabut.
Vaig massa a poc a poc, això no funciona. De fet, falten només dos minuts perquè en faci vint des que he obert l’improvisat, de manera que haig de plegar. Avui no ha servit de res i a més ha sigut un rotllo. Mè.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)