Sembla que sí, que demà podré anar de vacances. No, demà no, demà passat. Si no acabo avui la feina prevista em quedarà poc, l’última repassada, i per tant el dia de Sant Esteve al matí em concentraré molt i l’acabaré. Ho acabaré, sí, ho acabaré. Si em concentro molt ho acabaré. I sóc conscient que em repeteixo, però és perquè no sé continuar.
Sí, hi ha un tema. L’amo de l’O se’l van emportar fa dies —un mes?— en una ambulància, i ahir o abans d’ahir el vaig veure, amb la dona, al carrer, davant del bar que encara tenen tancat. Li vaig demanar com estava i em va contestar una cosa com: «Viu, sóc aquí.» Bona resposta. Un dia, quan s’hagi restablert del tot —ahir no venien a reobrir sinó, suposo, a saludar el veïnatge i a posar en ordre alguna cosa del bar que devien deixar pengim-penjam. Perquè, esclar, se’n van anar de pressa.
Ella és supersimpàtica i eficaç, un llamp, ell és més esquerp i gansoner, però tots dos bona gent. No els he preguntat mai d’on són, però tenen accent de castellà de Castella. Parlen català, ella més que ell. Ell, el J, s’hi ha llançat no fa gaire, potser un any. Em direu, sí que els coneixes, ja es nota que hi vas molt. I us diria que no em faria res anar-hi, però com que durant el dia només bec aigua i, per obligació, una mica de fruita seca, doncs, no, la veritat és que no hi vaig. Hi he anat algun cop a prendre alguna cosa amb algú o a comprar un entrepà, quan menjava entrepans —perquè ara no puc mossegar, només mastegar— i un dia hi vaig dinar per no recordo quin motiu —devia ser tancat el C, que és on vaig quan em quedo, o quan em quedava, per aquí, i dic em quedava perquè ara no em quedo mai al migdia, o no, mai mai no es pot dir —“mai” no es pot dir mai, hehe—, perquè alguna vegada he dinat amb algú allà.
Total, que el J parla català de fa poc. I no crec que ningú l’hagi pressionat. Jo, quan vaig allà, o les poques vegades que hi he anat, he parlat en català amb ell i ell contestava en castellà. Cap problema, això és el país. Però després he vist que s’esforçava per parlar en català. I ahir em va passar una cosa, sense adonar-me’n: quan me’ls vaig trobar els vaig parlar en castellà, en espanyol. Per què? No ho sé, em va sortir així. Suposo que en situacions de “compassió”, o com se n’hagi de dir, que ja sé que no és la paraula, però ara no em surt, potser solidaritat?, doncs en determinades situacions et surt l’idioma del solidaritzat o compadit o el que sigui, si el saps, aquell idioma, encara que normalment els parlis en català i ells l’entenguin perfectament. Però no estàs en situacions normals. Doncs això. Algú ho deu haver estudiat.
Ho heu de saber, és un barri, com n’hi ha altres enmig de Barcelona, que ens coneixem més o menys tots. Potser no pel nom, però sí que sabem on para cadascú, què fa, quins horaris, i quan algú falta també s’explica. L’última va ser M. Un encant. Podies asseure-t’hi al primer banc que trobaves i xerrar-hi una bona estona. Duia un gosset amb un nom que ara no em ve al cap, una cosa com Xiulet, Estrep, però no, i no era substantiu sinó adjectiu, em penso. Ja em vindrà un altre dia.
Allà on m’informen més és a l’estanc. “Estanc”, quina paraula i quina història. Doncs a l’estanc no cal que preguntis res tu mateix. Mentre fas cua o et serveixen la 50-30 o la t-mes o uns xupa-xups per celebrar un sant o un aniversari, o uns sobres i uns segells, o el que sigui sempre hi ha algú que es posa a parlar d’algú del veïnat amb E. Però no és xafarderia, diria jo, és interès. No hi ha allò de “li ha posat banyes i ara viu amb X a tal lloc” o “no diries on vaig veure X?” i coses així. No. Són fets casolans blancs: “X s’ha trencat la cama, X ha anat de vacances, recordes X?, doncs em van dir ahir que és a tal lloc i ara la cosa li rutlla, a X, la botiga de làmpades, no els va bé el negoci i sembla que hauran de tancar” —allà tanquen i obren locals constantment, sobretot a l’altra banda del carrer, i els que obren, si és per prou temps, queden integrats dins d’aquest gran coŀlectiu de gent coneguda, sobre la qual potser es continuarà tenint notícies durant anys, després que tanquin i se’n vagin—..., en fi, és la ratlla entre el barri del Garró i el de Vallcarca.
dimecres, 24 de desembre del 2014
dilluns, 22 de desembre del 2014
Improvisat 199
Estava convençut que el “Calma” del pla de la Calma on vam anar ahir volia dir ‘pasturatge’, lloc de pastures. I abandono les cometes si no són estrictament imprescindibles perquè si no m’aturo massa, i si m’aturo massa vol dir que continuaré estant adormit, i haig d’acabar una feina abans de Nadal, perquè si no perillarà la vida de l’artista, que té coses a fer després fins a cap d’any, entre altre coses mirar molta estona el foc a terra i concentrar-me en la llunyania.
Doncs bé, això de la calma ho vaig llegir no sé on, o potser ho vaig somiar, i ara no ho trobo. Veig que els Coromines diversos que tinc diuen que calma vol dir, a més de la calma normal, que és posterior, deia que vol dir pla, planúria, de manera que si dius pla de la Calma estàs dient pla de la Plana. Una cosa així, si ho entès bé, perquè ho he mirat molt de pressa i en Coromines és d’aquells que escriu entretenint-s’hi, afegint-hi les seves aventures. I ja ho dic, en tres minuts he fet un cop d’ull a l’Onomasticon, a l’Etimològic català i a un etimològic espanyol que tinc en un volum, o sigui un resum, que aquest no el vaig demanar pels Reis.
Heu de saber, amigues i amics, que durant anys he demanat als Reis un tom de l’Onomasticon o un tom, en acabat, de l’Etimològic, i ara estic per les OC de Fabra. M’ho llegeixo tot? Nooooorl, però m’hi entretinc quan em convé. Per exemple, és una de les estratègies que utilitzo per desvetllar-me: m’aixeco i passejo llegint en veu alta dins la meva peixera de sis metres quadrats, talment com un peix, un volum d’aquests. Com que penso que si em veiés algú em moriria de vergonya, o casi, doncs em desvetllo una mica.
A part de les múltiples vegades que els consultes perquè et surt aquell mot o cognom o nom de lloc i et demanes què vol dir o d’on surt, o t’o pregunta algú, que ja sabeu que als que ens dediquem això ens pregunte contínuament coses com si fóssim l’Oracle de Delfos, oracle que, ja que hi som, ara no recordo si he mirat mai en què consistia la història, tant parlar-ne. I això no ho puc mirar al Coromines, hio haurè de mirar a l’enciclopèdia, a la que sigui, la més fàcil de consultar és la Viquipèdia, però despr´ñes has de contrastar-ho amb la Catalana, que, ja que hi som, ens fa una mala jugada amb els noms propis estranger i la seva mania d’escriure’ls transliterats i no traduïts, més ben dit, em sembla fantàstic que en publiqui la translit... però ara mateix hi he anat perq no ser injust, no fos que ho haguessin canviat i sí, ho han canviat, ara et donen la transliteració (és a dir, com s’escriu lletra per lletra en alfabet “nostre” aquell nom, per si saps llegir, per exemple, una s amb una coseta a sota o a sobre que sembla una c petitona o una mitja lluna, o...) deia que et donen la transliteració però també et donen la grafia catalana que corerespon, amb la qual cosa l’EC és un referent absolutament necessari per a noms propis, i per a moltes altres coses, per a qui escriu en català, el corregeix o hi tradueix. I això últim ho he escrit molt a poc a poc per fer-ho bé, i em penso que ho he fet bé, però m’he tornat a quasiadormir, de manera que és un desastre.
Vaig a corregir una altra estona i després faré altres estratègies, com ara donar-me bu..., ah no, això no puc, em dutxaré sota l’aixeta del lavabo, ho faria, si hi capigués, amb aigua freda, segur que funcionaria, diuen que va bé per no sé què de la sang, doncs si va bé per a la sang segur que va bé per desvetllar-se una estona.
Va.
Doncs bé, això de la calma ho vaig llegir no sé on, o potser ho vaig somiar, i ara no ho trobo. Veig que els Coromines diversos que tinc diuen que calma vol dir, a més de la calma normal, que és posterior, deia que vol dir pla, planúria, de manera que si dius pla de la Calma estàs dient pla de la Plana. Una cosa així, si ho entès bé, perquè ho he mirat molt de pressa i en Coromines és d’aquells que escriu entretenint-s’hi, afegint-hi les seves aventures. I ja ho dic, en tres minuts he fet un cop d’ull a l’Onomasticon, a l’Etimològic català i a un etimològic espanyol que tinc en un volum, o sigui un resum, que aquest no el vaig demanar pels Reis.
Heu de saber, amigues i amics, que durant anys he demanat als Reis un tom de l’Onomasticon o un tom, en acabat, de l’Etimològic, i ara estic per les OC de Fabra. M’ho llegeixo tot? Nooooorl, però m’hi entretinc quan em convé. Per exemple, és una de les estratègies que utilitzo per desvetllar-me: m’aixeco i passejo llegint en veu alta dins la meva peixera de sis metres quadrats, talment com un peix, un volum d’aquests. Com que penso que si em veiés algú em moriria de vergonya, o casi, doncs em desvetllo una mica.
A part de les múltiples vegades que els consultes perquè et surt aquell mot o cognom o nom de lloc i et demanes què vol dir o d’on surt, o t’o pregunta algú, que ja sabeu que als que ens dediquem això ens pregunte contínuament coses com si fóssim l’Oracle de Delfos, oracle que, ja que hi som, ara no recordo si he mirat mai en què consistia la història, tant parlar-ne. I això no ho puc mirar al Coromines, hio haurè de mirar a l’enciclopèdia, a la que sigui, la més fàcil de consultar és la Viquipèdia, però despr´ñes has de contrastar-ho amb la Catalana, que, ja que hi som, ens fa una mala jugada amb els noms propis estranger i la seva mania d’escriure’ls transliterats i no traduïts, més ben dit, em sembla fantàstic que en publiqui la translit... però ara mateix hi he anat perq no ser injust, no fos que ho haguessin canviat i sí, ho han canviat, ara et donen la transliteració (és a dir, com s’escriu lletra per lletra en alfabet “nostre” aquell nom, per si saps llegir, per exemple, una s amb una coseta a sota o a sobre que sembla una c petitona o una mitja lluna, o...) deia que et donen la transliteració però també et donen la grafia catalana que corerespon, amb la qual cosa l’EC és un referent absolutament necessari per a noms propis, i per a moltes altres coses, per a qui escriu en català, el corregeix o hi tradueix. I això últim ho he escrit molt a poc a poc per fer-ho bé, i em penso que ho he fet bé, però m’he tornat a quasiadormir, de manera que és un desastre.
Vaig a corregir una altra estona i després faré altres estratègies, com ara donar-me bu..., ah no, això no puc, em dutxaré sota l’aixeta del lavabo, ho faria, si hi capigués, amb aigua freda, segur que funcionaria, diuen que va bé per no sé què de la sang, doncs si va bé per a la sang segur que va bé per desvetllar-se una estona.
Va.
dijous, 18 de desembre del 2014
Improvisat 198
Aquest matí quan venia al despatx he pensat que quan hagués de fer un improvisat parlaria de tal cosa i com és habitual se m’ha oblidat. O sigui, no sé què dir, només sé que haig d’escriure, i ja vaig dir que prefereixo escriure haig d’escriure i no he d’escriure, perquè haig d’escriure no ho escriu ni ho diu gairebé ningú. Faig un cop d’ull enrere i veig que no es deu entendre res sense cometes, però no sé si es pot fer un cop d’ull enrere, ni menys per posar cometes, d’acord amb les Primeres Regles que vam rescatar fa poc, però ho he fet i ja està, i almenys avui estic una mica tip de les Regles del Primers Pares i de tota aquesta història.
—Nen, hauries de parlar amb més respecte.
Té raó l’àvia. Cal tenir respecte als nostres avantpassats, i més en aquest cas, que són els sostenidors de tota una estructura de la qual depenen moltes famílies, o almenys moltes lletres, i des de fa mooooolt de temps, últimament estic agafant afició a posar moltes oooo quan escric moooolt, i aquí sí que deveu veure què és bastant diferent escriure aquestes coses amb cometes o amb sense hehe, amb sense, perquè aquí dalt anava amb cometes i ara no torno enrere perquè em fa mandra. Ahir em va passar una cosa..., és una bestiesa, però és que no sé què dir. Em va passar que jo normalment per substituir els punts de llibres —i ara això em portaria a un altre tema, o a dos temes, un l’afició de N de fer coŀlecció de punts de llibre i l’altre una cosa que em va passar ahir mateix amb un punt de llibre, quan llegia un llibre menudet de S, però recupero el fil i explico la bestiesa que he dit dels punts de llibre, i és que jo en els words que escric o que tradueixo o que corregeixo o que no sé què més es pot fer amb un word, doncs, el que faig és posar-hi un 00000, és a dir, cinc zeros, de manera que l’endemà o quan sigui que reprenc la lectura, la correcció, la traducció o el que sigui busco el 00000 l’esborro i ja està. Doncs aquesta tonteria no sé per què l’explicava, però era a propòsit d’alguna cosa.
O sigui, he dit que això dels punts de llibre em portava a pensar en dues coses, una la de l’afecció de N que no dóna més de si, i l’altra ja no me’n recordo i ara no penso contravenir, o no, les regles primigènies i anar a mirar què era, si és que ho he escrit, que em penso que no ho he escrit perquè si no me’n recordaria, o no, i llavors tirar enrere seria contravenir etcètera i a més a més fer el ridícul, i això del ridícul em fa pensar en una altra cosa però per explicar-ho m’hi entretindria massa a rumiar com ho haig d’explicar i això no està bé.
Ja ho veieu, estic fent un improvisat amb una mica de cara i ulls, vull dir que no és tan caòtic i voldria tractar sobre una qüestió, el problema és que quan m’ha caigut el cap damunt el teclat (cap-teclat) no tenia cap qüestió per tractar, i si t’atures gaire a obrir el word un cop que t’ha caigut el cap damunt el teclat per rumiar sobre què escriuràs i mantenir un cert fil conductor llavors et torna a caure al cap, però calla, però això del fil, i agafat pels cabells, ho reconec —i els cabells són fils, també, de manera que podríem continuar per aquí, però almenys avui hem de respectar el que dèiem que seguiríem un cert fil argumental, de manera que torno al fil conductor, hehe—, el fil em porta a les obres que fan pertot, que enterren cables d’un gruix tremendo amunt i avall, i el que volia dir és que em meravella el prodigi d’organització que permet que vehicles i vianants, fent més o menys volta i amb més o menys espai per passar, puguin fer els recorreguts habituals. Ja dic que més o menys. Però em sembla espectacular, i això ho deu haver fet un equip d’enginyeria d’aquests que tenen l’especialitat d’organització, no sé si ho sabíeu, jo sí, perquè una de les meves primeres feines quan vaig tornar a Catalunya dels meus viatges pel món, i ara ens hi podríem estendre, esclar, però continuem, una de les primeres feines —no la primera aquí, ni de lluny, però ara em refereixo als primers anys en general, que agafava de tot—, una de les primeres feines, hi torno i a veure si ara me’n surto, va ser escriure la introducció, o sigui el rotllo inicial, d’una tesi o projecte o com se digui d’enginyeria, i li van posar la màxima nota, de manera que jo vaig estar content, i l’ell/a també, esclar. I això no ho dic perquè aquesta persona hagi de dimitir de res, sinó perquè m’alegra que hagi fet el que volia fer a la vida i que hagi arribat allà on volia arribar. Jo cada vegada que en sento parlar m’alegro, ves per on. I ara ha sortit un “ves” que de vegades tinc tendència a escriure amb accent i és que sovint no sé quan és l’ún i quan és l’altre, quan és el de veure (amb) i quan el d’anar (sense), no, al revés, ho veieu?, sempre m’equivoco a la primera.
I tallo ja, que encara se me n’anirà el matí i a més ja s’ha acabat el temps previst per a l’improvisat, que no sé si sabíeu que està establert, ara anava a dir taxat, no, taxat és una altra cosa, establert. I a més hem saltat de pàgina fa estona.
—Nen, hauries de parlar amb més respecte.
Té raó l’àvia. Cal tenir respecte als nostres avantpassats, i més en aquest cas, que són els sostenidors de tota una estructura de la qual depenen moltes famílies, o almenys moltes lletres, i des de fa mooooolt de temps, últimament estic agafant afició a posar moltes oooo quan escric moooolt, i aquí sí que deveu veure què és bastant diferent escriure aquestes coses amb cometes o amb sense hehe, amb sense, perquè aquí dalt anava amb cometes i ara no torno enrere perquè em fa mandra. Ahir em va passar una cosa..., és una bestiesa, però és que no sé què dir. Em va passar que jo normalment per substituir els punts de llibres —i ara això em portaria a un altre tema, o a dos temes, un l’afició de N de fer coŀlecció de punts de llibre i l’altre una cosa que em va passar ahir mateix amb un punt de llibre, quan llegia un llibre menudet de S, però recupero el fil i explico la bestiesa que he dit dels punts de llibre, i és que jo en els words que escric o que tradueixo o que corregeixo o que no sé què més es pot fer amb un word, doncs, el que faig és posar-hi un 00000, és a dir, cinc zeros, de manera que l’endemà o quan sigui que reprenc la lectura, la correcció, la traducció o el que sigui busco el 00000 l’esborro i ja està. Doncs aquesta tonteria no sé per què l’explicava, però era a propòsit d’alguna cosa.
O sigui, he dit que això dels punts de llibre em portava a pensar en dues coses, una la de l’afecció de N que no dóna més de si, i l’altra ja no me’n recordo i ara no penso contravenir, o no, les regles primigènies i anar a mirar què era, si és que ho he escrit, que em penso que no ho he escrit perquè si no me’n recordaria, o no, i llavors tirar enrere seria contravenir etcètera i a més a més fer el ridícul, i això del ridícul em fa pensar en una altra cosa però per explicar-ho m’hi entretindria massa a rumiar com ho haig d’explicar i això no està bé.
Ja ho veieu, estic fent un improvisat amb una mica de cara i ulls, vull dir que no és tan caòtic i voldria tractar sobre una qüestió, el problema és que quan m’ha caigut el cap damunt el teclat (cap-teclat) no tenia cap qüestió per tractar, i si t’atures gaire a obrir el word un cop que t’ha caigut el cap damunt el teclat per rumiar sobre què escriuràs i mantenir un cert fil conductor llavors et torna a caure al cap, però calla, però això del fil, i agafat pels cabells, ho reconec —i els cabells són fils, també, de manera que podríem continuar per aquí, però almenys avui hem de respectar el que dèiem que seguiríem un cert fil argumental, de manera que torno al fil conductor, hehe—, el fil em porta a les obres que fan pertot, que enterren cables d’un gruix tremendo amunt i avall, i el que volia dir és que em meravella el prodigi d’organització que permet que vehicles i vianants, fent més o menys volta i amb més o menys espai per passar, puguin fer els recorreguts habituals. Ja dic que més o menys. Però em sembla espectacular, i això ho deu haver fet un equip d’enginyeria d’aquests que tenen l’especialitat d’organització, no sé si ho sabíeu, jo sí, perquè una de les meves primeres feines quan vaig tornar a Catalunya dels meus viatges pel món, i ara ens hi podríem estendre, esclar, però continuem, una de les primeres feines —no la primera aquí, ni de lluny, però ara em refereixo als primers anys en general, que agafava de tot—, una de les primeres feines, hi torno i a veure si ara me’n surto, va ser escriure la introducció, o sigui el rotllo inicial, d’una tesi o projecte o com se digui d’enginyeria, i li van posar la màxima nota, de manera que jo vaig estar content, i l’ell/a també, esclar. I això no ho dic perquè aquesta persona hagi de dimitir de res, sinó perquè m’alegra que hagi fet el que volia fer a la vida i que hagi arribat allà on volia arribar. Jo cada vegada que en sento parlar m’alegro, ves per on. I ara ha sortit un “ves” que de vegades tinc tendència a escriure amb accent i és que sovint no sé quan és l’ún i quan és l’altre, quan és el de veure (amb) i quan el d’anar (sense), no, al revés, ho veieu?, sempre m’equivoco a la primera.
I tallo ja, que encara se me n’anirà el matí i a més ja s’ha acabat el temps previst per a l’improvisat, que no sé si sabíeu que està establert, ara anava a dir taxat, no, taxat és una altra cosa, establert. I a més hem saltat de pàgina fa estona.
dimarts, 16 de desembre del 2014
Improvisat 197
Això serà un improvisat o no ho serà. Sóc conscient que si ho serà serà el segon del dia, i això em penso que ha passat altres vegades, però més aviat poques. I no és perquè altres dies hagi estat especialment eixorivit i amb un improvisat hagi tingut corda vital per a la resta del dia. No, ens enganyaríem si penséssim això. No seria veritat. I enganyar-se és dolen. Més que dolent: és idiota.
I quantes vegades ens enganyem. Jo avui almenys dues: Aquest matí, quan m’he dit, va vés a fer un improvisat a veure si t’espaviles. I ara, fa un minut, que m’he dit el mateix sent perfectament conscient que si l’improvisat del matí havia servit per a cinc o deu minuts, era enganyar-se pretendre que els improvisats poden servir per a això.
En descàrrec meu puc dir, senyoria, que hi ha hagut dies, SÍ, HI HA HAGUT DIES, SENYORIA, QUE ELS IMPROVISATS M’HAN ANAT BÉ. És la veritat i la dic amb la mà al cor. I si cal llagrimejo una miqueta, com han fet alguns per fer-se perdonar.
Ara que hi som. No aprovo que la gent se’n vagi a tributar a Andorra o allà on vulgui, si la llei l’hi permet, o li ho permet, com vulgueu. No ho aprovo. Però hem de deixar de banda, quan reclamem a aquests famosos que no facin trampes i tributin aquí, que l’aquí al qual tributen no és AQUÍ, sinó que és ALLÀ? Vull dir, hem de veure tan malament tan malament tan malament que un colon d’Amèrica del Nord, l’any 1773, decideixi no tributar a Londres? Aquí us ho deixo, per meditar-ho. Jo no ho tinc clar. Més ben dit, tinc clar que els famosets aquests que han deixat de tributar a Madrit aquest any o enguany no ho han fet per motius patriòtics, i per tant se’ls ha de bescantar pel seu egoisme, per l’aprofitament de les circumstàncies, pel que vulgueu, però des del punt de vista del país no sé què ens interessa més.
Però ha sortit pel mig el tema d’enguany / aquest any i no ho vull deixar passar. He trobat en un text un enguany que m’ha fet mala olor —o, directament, que m’ha fet pudor—, he fet la pregunta pertinent a través de Twitter a la gent que en sap i la resposta ha estat la lògica —i, ho dic amb modèstia, la que el meu nas m’havia suggerit—: tots els enguany poden ser aquest any, però no tots els aquest any poden ser enguany. I el meu exemple era justament aquest: un enguany que s’havia posat pel mig allà on havia de dir aquest/este any. (Per als que no heu sentit parlar gaire valencians o tingueu mandra de mirar el diccionari ja us dic que este/esta és perfectament català, canònic, ortodox i romà. No, romà no. O sí, romà sí, perquè de fet descendeix directament del iste, ista. Suposo.)
No sé si estic aconseguint desvetllar-me gaire. Però atenció, aquest matí he descobert —em sembla—que el tema de fer improvisats i desvetllar-se no era tant pel fet d’escriure de pressa o aquestes tonteries que els meus predecessors dels últims temps s’han anat inventant sense mirar papers antics, sinó pel fet de concentrar-se, CONCENTRAR-SE, en una cosa que reclami la teva atenció. I per tant és evident que els Pares Fundadors anaven més al pinyol de l’assumpte quan descrivien els improvisats com una improvisació SOBRE UN TEMA —avui estic cridant molt—, tema que havia de distreure’m i fer-me pensar, distr... no això ja ho he dit, però és exactament això, portar el cap cap a un altre cap, o daixò el dallò cap a dallò.
A veure si quan comenci un altre improvisat me’n recordo, perquè evidentment no penso apuntar-ho enlloc.
I quantes vegades ens enganyem. Jo avui almenys dues: Aquest matí, quan m’he dit, va vés a fer un improvisat a veure si t’espaviles. I ara, fa un minut, que m’he dit el mateix sent perfectament conscient que si l’improvisat del matí havia servit per a cinc o deu minuts, era enganyar-se pretendre que els improvisats poden servir per a això.
En descàrrec meu puc dir, senyoria, que hi ha hagut dies, SÍ, HI HA HAGUT DIES, SENYORIA, QUE ELS IMPROVISATS M’HAN ANAT BÉ. És la veritat i la dic amb la mà al cor. I si cal llagrimejo una miqueta, com han fet alguns per fer-se perdonar.
Ara que hi som. No aprovo que la gent se’n vagi a tributar a Andorra o allà on vulgui, si la llei l’hi permet, o li ho permet, com vulgueu. No ho aprovo. Però hem de deixar de banda, quan reclamem a aquests famosos que no facin trampes i tributin aquí, que l’aquí al qual tributen no és AQUÍ, sinó que és ALLÀ? Vull dir, hem de veure tan malament tan malament tan malament que un colon d’Amèrica del Nord, l’any 1773, decideixi no tributar a Londres? Aquí us ho deixo, per meditar-ho. Jo no ho tinc clar. Més ben dit, tinc clar que els famosets aquests que han deixat de tributar a Madrit aquest any o enguany no ho han fet per motius patriòtics, i per tant se’ls ha de bescantar pel seu egoisme, per l’aprofitament de les circumstàncies, pel que vulgueu, però des del punt de vista del país no sé què ens interessa més.
Però ha sortit pel mig el tema d’enguany / aquest any i no ho vull deixar passar. He trobat en un text un enguany que m’ha fet mala olor —o, directament, que m’ha fet pudor—, he fet la pregunta pertinent a través de Twitter a la gent que en sap i la resposta ha estat la lògica —i, ho dic amb modèstia, la que el meu nas m’havia suggerit—: tots els enguany poden ser aquest any, però no tots els aquest any poden ser enguany. I el meu exemple era justament aquest: un enguany que s’havia posat pel mig allà on havia de dir aquest/este any. (Per als que no heu sentit parlar gaire valencians o tingueu mandra de mirar el diccionari ja us dic que este/esta és perfectament català, canònic, ortodox i romà. No, romà no. O sí, romà sí, perquè de fet descendeix directament del iste, ista. Suposo.)
No sé si estic aconseguint desvetllar-me gaire. Però atenció, aquest matí he descobert —em sembla—que el tema de fer improvisats i desvetllar-se no era tant pel fet d’escriure de pressa o aquestes tonteries que els meus predecessors dels últims temps s’han anat inventant sense mirar papers antics, sinó pel fet de concentrar-se, CONCENTRAR-SE, en una cosa que reclami la teva atenció. I per tant és evident que els Pares Fundadors anaven més al pinyol de l’assumpte quan descrivien els improvisats com una improvisació SOBRE UN TEMA —avui estic cridant molt—, tema que havia de distreure’m i fer-me pensar, distr... no això ja ho he dit, però és exactament això, portar el cap cap a un altre cap, o daixò el dallò cap a dallò.
A veure si quan comenci un altre improvisat me’n recordo, perquè evidentment no penso apuntar-ho enlloc.
Improvisat 196
Amb tots vostès, un home nou. He acabat de fer els canvis en els components dels còctels avui mateix. Com deveu saber els experts en arts alcohòliques i altres herbes medicinals, si estàs enganxat al wisky no pots passar al vodka sense un temps d’adaptació. Si prenies mitja ampolla de litre de wisky al dia no pots deixar-ho de cop i l’endemà substituir-la per mitja ampolla de vodka. Això ho has de fer paulatinament, que en català, ho he vist de seguida, es diu progressivament o de mica en mica. Però ara he vist que paulatinament no m’hi subratlla i això em preocupa, perquè potser m’he quedat en una fase endarrerida del diccionari i encara estic a l’edició del 95.
Ja ho miraré. El cas és que, com deia, sóc un home nou. Ahir no podia ni obrir els ulls —els vaig obrir amb prou feines al cap d’un parell i mig d’hores ben bones després de llevar-me— i avui els he obert al cap d’una hora i escaig. L’adaptació va bé.
Ara sóc alcohòlic de vodka. Hi ha gent que és més alcohòlica que jo, però aquesta gent normalment fa llit. Jo no. Amb dos c. Petits, però dos.
Dallò, no sé què més, potser ja m’he deixat anar massa. Jo, quan em deixo anar sóc una mica tremendo. Tremend, volia dir, però tremend em sembla inviable, almenys a Barcelona i rodalia. Rodalia, que no Rodalia —la primera amb minúscula. Poca gent sap que una de les primeres coses tremendes que vaig fer va ser un programa de ràdio nocturn. Apa, ja està dit. Només una hora, eh?, de deu a onze —llavors de deu a onze ja era la nit. I això sí, era en un lloc on no em podia conèixer ningú. I l’endemà, doctor Jekyll, un home honorable a qui mai ningú relacionaria amb aquell mig boig que la vigília posava discos i deia bajanades.
No sé per què deia això. Ah, sí, perquè amb un micro davant i sense ningú que em miri, em transformo. Em transformava, vaja, ara ja no crec que funcioni.
I què més. El tema d’avui era l’alcohol. Doncs sóc abstemi la majoria del dia: només els còctels del matí, allò que fas per escurar-te la gola, i el de la nit, allò altre que fas per agafar el punt i després anar a fer nones. I al migdia, un minicòctel per fer una mica l’enllaç. Però la resta del dia, abstemi total. I ja em sap greu, ja, perquè aquella cerveseta de mig matí amb quatre seitons la veritat és que se’m posava bé. I la de la tarda, buenooo.
No sé si m’acabo de despertar però abans de dir més coses de les quals em penediré segur d’aquí cinc minuts, tanco i penjo que gairebé és l’hora de l’àngelus.
Ja ho miraré. El cas és que, com deia, sóc un home nou. Ahir no podia ni obrir els ulls —els vaig obrir amb prou feines al cap d’un parell i mig d’hores ben bones després de llevar-me— i avui els he obert al cap d’una hora i escaig. L’adaptació va bé.
Ara sóc alcohòlic de vodka. Hi ha gent que és més alcohòlica que jo, però aquesta gent normalment fa llit. Jo no. Amb dos c. Petits, però dos.
Dallò, no sé què més, potser ja m’he deixat anar massa. Jo, quan em deixo anar sóc una mica tremendo. Tremend, volia dir, però tremend em sembla inviable, almenys a Barcelona i rodalia. Rodalia, que no Rodalia —la primera amb minúscula. Poca gent sap que una de les primeres coses tremendes que vaig fer va ser un programa de ràdio nocturn. Apa, ja està dit. Només una hora, eh?, de deu a onze —llavors de deu a onze ja era la nit. I això sí, era en un lloc on no em podia conèixer ningú. I l’endemà, doctor Jekyll, un home honorable a qui mai ningú relacionaria amb aquell mig boig que la vigília posava discos i deia bajanades.
No sé per què deia això. Ah, sí, perquè amb un micro davant i sense ningú que em miri, em transformo. Em transformava, vaja, ara ja no crec que funcioni.
I què més. El tema d’avui era l’alcohol. Doncs sóc abstemi la majoria del dia: només els còctels del matí, allò que fas per escurar-te la gola, i el de la nit, allò altre que fas per agafar el punt i després anar a fer nones. I al migdia, un minicòctel per fer una mica l’enllaç. Però la resta del dia, abstemi total. I ja em sap greu, ja, perquè aquella cerveseta de mig matí amb quatre seitons la veritat és que se’m posava bé. I la de la tarda, buenooo.
No sé si m’acabo de despertar però abans de dir més coses de les quals em penediré segur d’aquí cinc minuts, tanco i penjo que gairebé és l’hora de l’àngelus.
divendres, 12 de desembre del 2014
Improvisat 195
Quan em poso els cascos per escoltar les coses que he de corregir —si corregeixo transcripcions de discursos orals lògicament haig d’escoltar-los— em fan mal les ulleres. Ja sé que el tema no dóna gaire de si, però és l’única cosa que se m’ha acudit quan m’he dit, va, vés a fer un solitari que si no encara escriuràs seixanta-cinc pàgines en blanc per una clapada d’aquestes que t’enganxa un dit al return. I jo pensava, on és la resta del document, ha desaparegut?, i ja començava a pregar quan he descobert que la barra lateral de desplaçament —avui estic com molt estricte en les coses que dic i no sé si aquest improvisat valdrà per a res, vull dir, per despekhar-me una mica, que és el que pretenia, encara que aquesta finalitat no estava inclosa entre les que van definir en els nostres Principis els Primers Pares quan van desembarcar a bord del Puig i Cadafalch, o no sé ara com es deia el barco, a les platges de Lloret, el lloc, les platges de Lloret, sí que me’n recordo, deu ser per aquella no sé si era una cançó o un eslògan o què, espanyol, esclar, perquè és antic, però deia una cosa així com “qué no sé qué de no sé cuantos, qué playas las de Lloret...”, etc.
I no sé de què estava parlant, però intentaré agafar velocitat perquè si no em quedaré clapat aquí mateix, que ja us vaig dir que em clapo per sorpresa, ara estic despert —més o menys—, ara clapo, em cau el cap de manera gairebé violenta, cosa que fa que em desperti en el mateix instant. Després hi ha els adormiments normals, allò que et vas adormint, et vas adormint, i quedes adormit, i llavors fas allò de les no sé quantes pàgines he dit abans amb la tecla premuda —jo ... ara truquen a la porta.
He estat una bona estona de xerrameca i per tant ja no em cal improvisat, però el penjo, no sé si era interessant —per mi— o no, però ja està.
I no sé de què estava parlant, però intentaré agafar velocitat perquè si no em quedaré clapat aquí mateix, que ja us vaig dir que em clapo per sorpresa, ara estic despert —més o menys—, ara clapo, em cau el cap de manera gairebé violenta, cosa que fa que em desperti en el mateix instant. Després hi ha els adormiments normals, allò que et vas adormint, et vas adormint, i quedes adormit, i llavors fas allò de les no sé quantes pàgines he dit abans amb la tecla premuda —jo ... ara truquen a la porta.
He estat una bona estona de xerrameca i per tant ja no em cal improvisat, però el penjo, no sé si era interessant —per mi— o no, però ja està.
dijous, 11 de desembre del 2014
Improvisat 194
Andiamo una altra volta, o no sé com ho diuen, ara no em ve al cap. Hi ha frases italianes que et vénen al cap de seguida ben construïdes, sense que siguin estrafetes, com solen ser les dels que parlen, quan parlen —parlem un italià absolutament contaminat, de manera que si ens entenen és perquè el resultat és una cosa similar als resultats de Google Trans, t’assabentes de què va allò, però de l’idioma ni flowers.
Però he començat aquest improvisat sense saber de què parlaria, com em pensava que eren els improvisats purs fins que la meva consciència va decidir fer un viatge iniciàtic fins als escrits dels nostres Primers Pares, els que van arribar a bord del Prat de la Riba a les platges de Lloret, i van deixaR ESTABLERT, DESPRÉS DE MOLTES DISCUSSIONS ENTRE ELS ESTATS DEL SUD I ELS DEL NORD, D’AQUELLS TRETZE PRIMERS QUE HI HAVIA..., JA QUE HI SOM, HEU VIST LA SÈRIE John Adams?, són set o vuit capítols, però valen la pena de debò, i ara veig que per aquí dalt se m’han escapat les majúscules i, mira, ha quedat com si hagués escrit una làpida, ja va bé, perquè recordo que parlàvem de la Fundació dels Improvisats i segurament ha sigut, no, no m’agrada sigut aquí, després de segurament, ara un purista diria aquí hi ha una mena d’aŀliteració que no fa per tu, segurament ha sigut, seria millor segurament ha estat, doncs mira, no, no et faig cas, hi poso segurament ha sigut, m’agrada més. I fora aquest tema, que me n’he atipat.
Ahir i avui m’he discutit. M’he discutit concretament amb la gent del GELA, que jo els deia que ahir una dona d’aquestes de les dinasties reials, de les que se sol anomenar gent de l’Hola, o gent del paper cuixé, però a mi no m’agraden els tòpics d’aquesta mena, sobretot si són creatius, que ho són —el tema del cuixé i la referència a la revista—, però la creativitat si es repeteix es converteix en tòpic i llavors és millor tornar a la senzillesa original —gent de la secta..., no això no queda bé, gent de la reialesa i ja està, de la reialesa europea. I parlàvem d’aquesta gent —no perdo el fil, perquè el fet d’haver anat a les Fonts, i ara m’adono que les majúscules d’abans han sortit d’aquest joc d’anar posant majúscules a les ximpleses que estic dient avui sobre els principis, bé deixem-ho—, dic que ens discutíem, amb el GELA, sobre el fet que tothom deia que aquella reina o princesa o altesa o el que sigui que havia tingut bessonada, tothom deia, dic, que havia tingut “un fill i una filla”, o més ben dit, “un nen i una nena”, fixeu-vos-hi i veureu que tothom ho diu o ho deia així. I llavors jo deia això com a argument a favor de la flexibilització de la tesi sobre el masculí –suposadament– no marcat i la gent del GELA deia, potser feien broma, sí, segurament feien broma, deien que aquesta distinció era per la cosa dinàstica, que així ja se sabia qui hauria de regnar dels dos si arribava el cas, i jo els he dit que suposava que era una broma, perquè tothom, em penso, en qualsevol família que passés això, dirien que han tingut “un nen i una nena” o “bessonada —això ja se sabia d’abans, esclar—, un nen i una nena” i no pas “ha tingut dos nens”, això dels “dos nens”, aquí, em sembla completament inviable. Aquí i en uns quants altres situacions, sobre les quals ja he escrit prou en altres indrets i ara no us donaré la pallissa sobre el tema, i ara penso si això de la pallissa és nostrat o no, potser no, el que segur que no és nostre és donar la vara, que, tristament, ho reconec, és el primer que m’ha passat pel cap, i això és perquè el tema de la diglòssia em té atrapat, ens té atrapats, suposo, a unes quantes generacions.
I crec que els nostres Primers Pares també deien, i em sap greu no haver-ho complert o complit —què, la sabíeu, aquesta, complit?—, que s’havien de fer paràgrafs curts, i això és una cosa que no me’n recordo mai, i ara he escrit un relatiu que no recordo com es diu, però té un nom especial, perquè en realitat és un relatiu amb trampa, vull dir la frase “és una cosa que no me’n recordo mai”. És trampa. Però coŀloquialment crec que es pot dir, i aquí suposo que es pot considerar que, això que faig aquí, estem en un àmbit coŀloquial.
I ja està.
Però he començat aquest improvisat sense saber de què parlaria, com em pensava que eren els improvisats purs fins que la meva consciència va decidir fer un viatge iniciàtic fins als escrits dels nostres Primers Pares, els que van arribar a bord del Prat de la Riba a les platges de Lloret, i van deixaR ESTABLERT, DESPRÉS DE MOLTES DISCUSSIONS ENTRE ELS ESTATS DEL SUD I ELS DEL NORD, D’AQUELLS TRETZE PRIMERS QUE HI HAVIA..., JA QUE HI SOM, HEU VIST LA SÈRIE John Adams?, són set o vuit capítols, però valen la pena de debò, i ara veig que per aquí dalt se m’han escapat les majúscules i, mira, ha quedat com si hagués escrit una làpida, ja va bé, perquè recordo que parlàvem de la Fundació dels Improvisats i segurament ha sigut, no, no m’agrada sigut aquí, després de segurament, ara un purista diria aquí hi ha una mena d’aŀliteració que no fa per tu, segurament ha sigut, seria millor segurament ha estat, doncs mira, no, no et faig cas, hi poso segurament ha sigut, m’agrada més. I fora aquest tema, que me n’he atipat.
Ahir i avui m’he discutit. M’he discutit concretament amb la gent del GELA, que jo els deia que ahir una dona d’aquestes de les dinasties reials, de les que se sol anomenar gent de l’Hola, o gent del paper cuixé, però a mi no m’agraden els tòpics d’aquesta mena, sobretot si són creatius, que ho són —el tema del cuixé i la referència a la revista—, però la creativitat si es repeteix es converteix en tòpic i llavors és millor tornar a la senzillesa original —gent de la secta..., no això no queda bé, gent de la reialesa i ja està, de la reialesa europea. I parlàvem d’aquesta gent —no perdo el fil, perquè el fet d’haver anat a les Fonts, i ara m’adono que les majúscules d’abans han sortit d’aquest joc d’anar posant majúscules a les ximpleses que estic dient avui sobre els principis, bé deixem-ho—, dic que ens discutíem, amb el GELA, sobre el fet que tothom deia que aquella reina o princesa o altesa o el que sigui que havia tingut bessonada, tothom deia, dic, que havia tingut “un fill i una filla”, o més ben dit, “un nen i una nena”, fixeu-vos-hi i veureu que tothom ho diu o ho deia així. I llavors jo deia això com a argument a favor de la flexibilització de la tesi sobre el masculí –suposadament– no marcat i la gent del GELA deia, potser feien broma, sí, segurament feien broma, deien que aquesta distinció era per la cosa dinàstica, que així ja se sabia qui hauria de regnar dels dos si arribava el cas, i jo els he dit que suposava que era una broma, perquè tothom, em penso, en qualsevol família que passés això, dirien que han tingut “un nen i una nena” o “bessonada —això ja se sabia d’abans, esclar—, un nen i una nena” i no pas “ha tingut dos nens”, això dels “dos nens”, aquí, em sembla completament inviable. Aquí i en uns quants altres situacions, sobre les quals ja he escrit prou en altres indrets i ara no us donaré la pallissa sobre el tema, i ara penso si això de la pallissa és nostrat o no, potser no, el que segur que no és nostre és donar la vara, que, tristament, ho reconec, és el primer que m’ha passat pel cap, i això és perquè el tema de la diglòssia em té atrapat, ens té atrapats, suposo, a unes quantes generacions.
I crec que els nostres Primers Pares també deien, i em sap greu no haver-ho complert o complit —què, la sabíeu, aquesta, complit?—, que s’havien de fer paràgrafs curts, i això és una cosa que no me’n recordo mai, i ara he escrit un relatiu que no recordo com es diu, però té un nom especial, perquè en realitat és un relatiu amb trampa, vull dir la frase “és una cosa que no me’n recordo mai”. És trampa. Però coŀloquialment crec que es pot dir, i aquí suposo que es pot considerar que, això que faig aquí, estem en un àmbit coŀloquial.
I ja està.
divendres, 5 de desembre del 2014
Improvisat 193
Avui no sé si em sortirà un improvisat dels que en podem dir “canònic”, és a dir, penses un tema i vas escrivint sobre aquest tema, de manera més o menys ordenada però procurant no sortir dels marges del tema. O bé l’improvisat-improvisat, que és el qwue normalment et demana el cos perquè és el que ja tenim interioritzat, jo també, com a “interioritzat pur”, o sigui, hi ha el no sé què hem dit abans, ortodox, suposo, o així, i ara ens ha sortit el pur.
—El pur, el pur!
El pur ens agrada més, sí, fills, en general tot el que és pur agrada més, perquè el que és impur ens fa pensar en porqueries, ecs, però el problema és que ja fa una estona que estic improvisant diguem-ne purament i no surto del carril perquè és que no em surt res, que és la manera de sortir del carril, mira, aquí tenim un desviament, que és un editor, un editor d’una editorial important de Barcelona, que per descomptat ara no recordo, però és important, i que era tan grossa que la van dividir, i ara són dos editorials importants, o almenys una sí i l’altra és menys important però també sona. El món de les editorials m’apassiona, tot i que estigui renyit amb els editors perquè et fan treballar massa de pressa i paguen poc, o sigui que és com aquell acudit de tres tios que es diuen Dolent i Car i munten un restaurant i els molt friquis hi posen els seus cognoms —com a nom del restaurant, restaurant que ens fa saltar a un altre carril, que és el del Ritz, però parlant del carril torno al Carril anterior, mai més ben dit, perquè tinc una llista acollonant, única al món, d’editorials catalanes i de gent que hi treballa, que un dia la vull publicar però no sé com fer-ho i a més tinc dades, en alguns casos endarrerides i aposar-les al dia vol temps, i això em porta a pensar que sóc un poc perfecc, calla, un poc, ara us havíeu pensat que “un poc” no era bo, eh eh, doncs sí, és bo, el que passa és que en determinats àmbits com ara el barceloní potser és una mica culte i sempre diem “una mica”, una miqueta”, etc, doncs això.
He tallat en sec perquè m’he quedat sec. I aquí som una altra vegada en el tema dels accents diacrìtics, perquè sé què hi ha un séc o un sèc, i que aquest que acabo d’escriure hauria de ser sèc, no però ara veig que sèc m’ho subratlla, de manera que ja ho he fet bé, el meu sec era sec i l’altre séc era una altra cosa que ara no recordo però era l’altre sec el que duia accent i no el meu. Ho he fet bé, de la qual cosa m’hauria de felicitar perquè no és que sigui gaire bo, i ara ens ha sortit un és, un altre accent diacrític, i hi ha gent que considera que d’accents d’aquests en monosíŀlabs n’hi hauria d’haver menys, o cap, perquè, o potser no era en monosíŀlabs sinó en polisíŀlabs i ja fa una estona que estic fent discurs coherent la qual cosa vol dir que em tornaré a adormir al damunt mateix de l’improvisat, perquè parlar de coses coherents vol dir que no vas prou de pressa, veus aquest de pressa el tinc claríssim , mai se m’acudiría escriure depressa com fan en espanyol, en canvi escrivint en espanyol sí que se’m podria escapar algun de prisa, és com el des de, que seria més fàcil, penso, que se m’escapés un des de en espanyol que un desde en català. Ara el problema és que tens el word aquest que t’ho subratlla tot i llavors la cosa no té emoció, l’emoció que tenia abans que havies d’estar tota l’estona consultant el diccionari per saber si aquella paraula, que sabies que existia, normalment, era el mateix en un idioma que en l’altre, perquè hi ha allò dels falsos amics, no sé si sabeu el que són, però ara no em puc entretenir perquè ja fa estona que estem parlant del tema de la llengua i si no ens desviem de tema no és que fem un improvisat bo, no, pur, hem dit abans tot i que no sigui canònic, perquè ja hem dit que els canònics, els que van descriure els nostres primers pares en els primers improvisats, no requerien dir tonteries, les primeres que et venien al magí, sinó que, magí, hehe, la faig servir de vegades encara que no forma part del meu patrimoni ling... ah, no paraula prohibida en els improvisats, no penso intentar-ho perquè, intentar-ho, allò del pujolet al prota de la guerra de les galàxies: fes-ho o no ho facis, però no ho intentis, és una frase que m’encanta, no sé si serveix o no, però em sembla encisadora, el pujolet, quin paio, s’ha perdut que el carrer del general Mitre canviés de nom i agafés el seu, avinguda de Jordi Pujol, jo ja fa temps que ho pensava, i mira, i a més qui va ser el tal Mitre, ho sabeu, eh, ho sabeu, doncs jo sí, perquè estic envoltat de coses argentines, carrer Bolívar, avinguda República Argentina i n’hi ha una tercer, ah sí, hi ha una estatua a quatre passes del despatx dedicada al gemeral San Martín, i això potser us diu alguna cosa, doncs Mitre era, va ser, el segle passat, no el segle XIX, que ara el segle passat és el segle XX, és increïble com passen els segles, tota la vida dient segle passat i tothom entenia que era el dinou i ara resulta que és el vint, i la gent jove deu aŀlucinar quan diem segle passat i és el dinou, perquè a mi de vegades se m’escapa, bueno de vegades no, gairebé sempre
I ara veig que hem passat pàgina fa estona de manera que ho deixo.
—El pur, el pur!
El pur ens agrada més, sí, fills, en general tot el que és pur agrada més, perquè el que és impur ens fa pensar en porqueries, ecs, però el problema és que ja fa una estona que estic improvisant diguem-ne purament i no surto del carril perquè és que no em surt res, que és la manera de sortir del carril, mira, aquí tenim un desviament, que és un editor, un editor d’una editorial important de Barcelona, que per descomptat ara no recordo, però és important, i que era tan grossa que la van dividir, i ara són dos editorials importants, o almenys una sí i l’altra és menys important però també sona. El món de les editorials m’apassiona, tot i que estigui renyit amb els editors perquè et fan treballar massa de pressa i paguen poc, o sigui que és com aquell acudit de tres tios que es diuen Dolent i Car i munten un restaurant i els molt friquis hi posen els seus cognoms —com a nom del restaurant, restaurant que ens fa saltar a un altre carril, que és el del Ritz, però parlant del carril torno al Carril anterior, mai més ben dit, perquè tinc una llista acollonant, única al món, d’editorials catalanes i de gent que hi treballa, que un dia la vull publicar però no sé com fer-ho i a més tinc dades, en alguns casos endarrerides i aposar-les al dia vol temps, i això em porta a pensar que sóc un poc perfecc, calla, un poc, ara us havíeu pensat que “un poc” no era bo, eh eh, doncs sí, és bo, el que passa és que en determinats àmbits com ara el barceloní potser és una mica culte i sempre diem “una mica”, una miqueta”, etc, doncs això.
He tallat en sec perquè m’he quedat sec. I aquí som una altra vegada en el tema dels accents diacrìtics, perquè sé què hi ha un séc o un sèc, i que aquest que acabo d’escriure hauria de ser sèc, no però ara veig que sèc m’ho subratlla, de manera que ja ho he fet bé, el meu sec era sec i l’altre séc era una altra cosa que ara no recordo però era l’altre sec el que duia accent i no el meu. Ho he fet bé, de la qual cosa m’hauria de felicitar perquè no és que sigui gaire bo, i ara ens ha sortit un és, un altre accent diacrític, i hi ha gent que considera que d’accents d’aquests en monosíŀlabs n’hi hauria d’haver menys, o cap, perquè, o potser no era en monosíŀlabs sinó en polisíŀlabs i ja fa una estona que estic fent discurs coherent la qual cosa vol dir que em tornaré a adormir al damunt mateix de l’improvisat, perquè parlar de coses coherents vol dir que no vas prou de pressa, veus aquest de pressa el tinc claríssim , mai se m’acudiría escriure depressa com fan en espanyol, en canvi escrivint en espanyol sí que se’m podria escapar algun de prisa, és com el des de, que seria més fàcil, penso, que se m’escapés un des de en espanyol que un desde en català. Ara el problema és que tens el word aquest que t’ho subratlla tot i llavors la cosa no té emoció, l’emoció que tenia abans que havies d’estar tota l’estona consultant el diccionari per saber si aquella paraula, que sabies que existia, normalment, era el mateix en un idioma que en l’altre, perquè hi ha allò dels falsos amics, no sé si sabeu el que són, però ara no em puc entretenir perquè ja fa estona que estem parlant del tema de la llengua i si no ens desviem de tema no és que fem un improvisat bo, no, pur, hem dit abans tot i que no sigui canònic, perquè ja hem dit que els canònics, els que van descriure els nostres primers pares en els primers improvisats, no requerien dir tonteries, les primeres que et venien al magí, sinó que, magí, hehe, la faig servir de vegades encara que no forma part del meu patrimoni ling... ah, no paraula prohibida en els improvisats, no penso intentar-ho perquè, intentar-ho, allò del pujolet al prota de la guerra de les galàxies: fes-ho o no ho facis, però no ho intentis, és una frase que m’encanta, no sé si serveix o no, però em sembla encisadora, el pujolet, quin paio, s’ha perdut que el carrer del general Mitre canviés de nom i agafés el seu, avinguda de Jordi Pujol, jo ja fa temps que ho pensava, i mira, i a més qui va ser el tal Mitre, ho sabeu, eh, ho sabeu, doncs jo sí, perquè estic envoltat de coses argentines, carrer Bolívar, avinguda República Argentina i n’hi ha una tercer, ah sí, hi ha una estatua a quatre passes del despatx dedicada al gemeral San Martín, i això potser us diu alguna cosa, doncs Mitre era, va ser, el segle passat, no el segle XIX, que ara el segle passat és el segle XX, és increïble com passen els segles, tota la vida dient segle passat i tothom entenia que era el dinou i ara resulta que és el vint, i la gent jove deu aŀlucinar quan diem segle passat i és el dinou, perquè a mi de vegades se m’escapa, bueno de vegades no, gairebé sempre
I ara veig que hem passat pàgina fa estona de manera que ho deixo.
dijous, 4 de desembre del 2014
Improvisat 192
Segur que us pensàveu que si no feia improvisats era perquè havia aconseguit treballar sense adormir-me? Doncs no.
Aquests dies he fet de tot: piular pel tuiter, buscar gent per seguir, retuitar, destruir algunes idees prefixades sobre el tema tuiter, ordenar la gent que segueixo cadascú al lloc que li pertoca, escriure articles per a aquí i allà (els meus blocs públics, els semipúblics, els secrets), implementar...
Implementar, és una paraula que m’agrada, vés per on. Em sembla que omple un buit, que dóna una alternativa a desenvolupar i desenrotllar, i que, no sé què més té de positiu.
Però té de negatiu que molts cops té alternatives més senzilles, i en canvi s’ha imposat implementar per a tot. I això és el que fa que no m’agradi per aquesta banda, perquè llavors si tu el fas servir sembla que caiguis en el tòpic, en el corrent que segueix tothom.
Aquest és un tema apassionant: el d’anar per la vida com si fos un joc d’escacs, de pensar en les conseqüències que tindrà allò, no sols les immediates, que aquestes tothom que tingui un dit de front les veu... o sigui, saps que si dónes una empenta a una ampolla, l’ampolla caurà i molt probablement es trencarà. Les següents conseqüències, no immediates, són que si cau i es trenca allò quedarà ple de vidres i si l’ampolla era plena les estovalles, la taula, el terra, tot quedarà ple del líquid –posem que era vi negre– que contenia l’ampolla. Les següents conseqüències són que caldrà recollir els vidres, els més grossos un per un, els altres escombrar-los, embolicar-los bé perquè ningú no es talli, retirar les estovalles i ficar-les a l’aigüera o en un cossi en remull o bé directament a la rentadora, eixugar la taula, el terra, etc., buscar el llevataques en sec per a les taques que pugui haver-hi en la roba d’algú que hi havia a la taula i que li havia quedat una taca de les que es poden treure amb el llevataques en sec o bé no es treuen però el llevataques fa que després la taca es pugui eliminar amb més facilitat.
Tot això i més hi ha gent que ho veu en una dècima de segon en el moment mateix en què cau l’ampolla —imaginem-nos ara que l’ampolla cau per accident, que potser ets tu qui sense voler li dónes una empenta amb el colze— i hi ha altra gent que no ho veu.
Doncs això, aplicat a la vida ordinària... Però no, no és això el que volia dir, el tema de l’ampolla i tal. El que volia dir és que hi ha gent que és primària i gent que és secundària. Quin descobriment. Alguns tenim reaccions tardanes. Tampoc és això el que volia explicar.
De fet, no recordo el que volia explicar. I ja ho sé, encara que m’he perdut més d’una vegada, aquest no és un improvisat comme il faut —no sé si s’escriu així, de vegades em faig el xulo però no en tinc ni idea, el que faig és començar a escriure a la finestra del google l’expressió que vull escriure —aquí no ho he fet, per això no sé si és correcte, i és justament això el que volia explicar abans, que hi ha gent que va per la vida pensant en el que vindrà a continuació, i llavors és especialment prudent, però no és voluntari, eh?, surt sol, sense voler, però no se sol mullar, doncs jo sóc d’aquests però ahir em vaig mullar, vaig dir que m’agradava la idea que a les eleccions els partits anessin separats amb punts comuns, que es fessin eleccions, a continuació declaració d’independència i llavors començar a funcionar amb normalitat com si ja fóssim un país independent, i dialogar amb Madrid i sobretot amb Bruseŀles, però això ho timonaria, o ho patrullaria el govenr que sortís de les eleccions, les dels punts comuns, i entre tots posar-se a fer la constitució i tal, això és el que m’agradaria, però no he escoltat el discurs de ningú ni he llegit res, només sé que un va proposar una cosa de llista única, que és una utopia, i l’altre ha proposat la cosa de cadascú pel seu compte, que és el que m’agrada, però de detalls no en tinc ni idea, i ara que ho penso crec que vam quedar que aquí no parlaríem de política, però m’ha sortit així, i a més mullar-se és una altra cosa, això és un míting, i és un desastre perquè quan improvises intentant comunicar alguna cosa semicoherent no sols no et treus la son del damunt sinó que t’emboliques i llavors t’enfades amb tu mateix i dius quina bestiesa, ho publico o no, doncs ho publico i així faig una mica de propaganda per la causa, que no es pensi la gent que hi ha per aquí que només sóc un idiota, i de vegades això també es fa, sense voler, però amb l’esperança secreta que ja dic que és involuntària que sempre hi haurà algú que digui tranquil, que ja sabem que no ets un idiota, o no cal qu3e ho diguin, només que ho pensin, i explicar això mateix és d’idiotes
Aquests dies he fet de tot: piular pel tuiter, buscar gent per seguir, retuitar, destruir algunes idees prefixades sobre el tema tuiter, ordenar la gent que segueixo cadascú al lloc que li pertoca, escriure articles per a aquí i allà (els meus blocs públics, els semipúblics, els secrets), implementar...
Implementar, és una paraula que m’agrada, vés per on. Em sembla que omple un buit, que dóna una alternativa a desenvolupar i desenrotllar, i que, no sé què més té de positiu.
Però té de negatiu que molts cops té alternatives més senzilles, i en canvi s’ha imposat implementar per a tot. I això és el que fa que no m’agradi per aquesta banda, perquè llavors si tu el fas servir sembla que caiguis en el tòpic, en el corrent que segueix tothom.
Aquest és un tema apassionant: el d’anar per la vida com si fos un joc d’escacs, de pensar en les conseqüències que tindrà allò, no sols les immediates, que aquestes tothom que tingui un dit de front les veu... o sigui, saps que si dónes una empenta a una ampolla, l’ampolla caurà i molt probablement es trencarà. Les següents conseqüències, no immediates, són que si cau i es trenca allò quedarà ple de vidres i si l’ampolla era plena les estovalles, la taula, el terra, tot quedarà ple del líquid –posem que era vi negre– que contenia l’ampolla. Les següents conseqüències són que caldrà recollir els vidres, els més grossos un per un, els altres escombrar-los, embolicar-los bé perquè ningú no es talli, retirar les estovalles i ficar-les a l’aigüera o en un cossi en remull o bé directament a la rentadora, eixugar la taula, el terra, etc., buscar el llevataques en sec per a les taques que pugui haver-hi en la roba d’algú que hi havia a la taula i que li havia quedat una taca de les que es poden treure amb el llevataques en sec o bé no es treuen però el llevataques fa que després la taca es pugui eliminar amb més facilitat.
Tot això i més hi ha gent que ho veu en una dècima de segon en el moment mateix en què cau l’ampolla —imaginem-nos ara que l’ampolla cau per accident, que potser ets tu qui sense voler li dónes una empenta amb el colze— i hi ha altra gent que no ho veu.
Doncs això, aplicat a la vida ordinària... Però no, no és això el que volia dir, el tema de l’ampolla i tal. El que volia dir és que hi ha gent que és primària i gent que és secundària. Quin descobriment. Alguns tenim reaccions tardanes. Tampoc és això el que volia explicar.
De fet, no recordo el que volia explicar. I ja ho sé, encara que m’he perdut més d’una vegada, aquest no és un improvisat comme il faut —no sé si s’escriu així, de vegades em faig el xulo però no en tinc ni idea, el que faig és començar a escriure a la finestra del google l’expressió que vull escriure —aquí no ho he fet, per això no sé si és correcte, i és justament això el que volia explicar abans, que hi ha gent que va per la vida pensant en el que vindrà a continuació, i llavors és especialment prudent, però no és voluntari, eh?, surt sol, sense voler, però no se sol mullar, doncs jo sóc d’aquests però ahir em vaig mullar, vaig dir que m’agradava la idea que a les eleccions els partits anessin separats amb punts comuns, que es fessin eleccions, a continuació declaració d’independència i llavors començar a funcionar amb normalitat com si ja fóssim un país independent, i dialogar amb Madrid i sobretot amb Bruseŀles, però això ho timonaria, o ho patrullaria el govenr que sortís de les eleccions, les dels punts comuns, i entre tots posar-se a fer la constitució i tal, això és el que m’agradaria, però no he escoltat el discurs de ningú ni he llegit res, només sé que un va proposar una cosa de llista única, que és una utopia, i l’altre ha proposat la cosa de cadascú pel seu compte, que és el que m’agrada, però de detalls no en tinc ni idea, i ara que ho penso crec que vam quedar que aquí no parlaríem de política, però m’ha sortit així, i a més mullar-se és una altra cosa, això és un míting, i és un desastre perquè quan improvises intentant comunicar alguna cosa semicoherent no sols no et treus la son del damunt sinó que t’emboliques i llavors t’enfades amb tu mateix i dius quina bestiesa, ho publico o no, doncs ho publico i així faig una mica de propaganda per la causa, que no es pensi la gent que hi ha per aquí que només sóc un idiota, i de vegades això també es fa, sense voler, però amb l’esperança secreta que ja dic que és involuntària que sempre hi haurà algú que digui tranquil, que ja sabem que no ets un idiota, o no cal qu3e ho diguin, només que ho pensin, i explicar això mateix és d’idiotes
dimarts, 2 de desembre del 2014
Improvisat 191
Liro-liro. Hi ha un programa per a edició d’àudio que pots baixar de la xarxa de franc però només per a quinze dies, i després ja has de retratar-te, i llavors si no et vols retratar desinstaŀles el programa i el tornes a baixar. No ho sé, són una mica estranys, tots plegats. Doble feina per a ells i doble feina per a mi.
Però escric molt a poc a poc, i això és perquè..., no “perquè” no, sinó que la malaptesa per escriure —tinc els dits freds, i no és pel suposat fred que fa avui, perquè de fred no en fa— ha causat també que avui que havia de renovar el document de la nacionalidad española i m’han fet esperar al carrer una bona estona, tot i que havia demanat hora i no sols l’havia demanat sinó que me l’havien donat, i al final resulta que fèiem la mateixa cua els que havíem demanat hora i els que no, i al final ha sortit la funcionària i ha dit que els que havíem demanat hora havíem de fer cua en un altre lloc, i interrogats els elements presents per allà diu que això passa cada dia, que tothom fa una sola cua —al carrer, eh?— i que al final surt algú i crida els de la cita prèvia que entrin. Molt bé. La pròxima vegada, que no n’hi haurà, espero, demanarà hora prèvia sumpare.
I no aconsegueixo anar ràpid i dir coses sense parar, que és el que em desperta, els dits em ballen, freds, i s’aturen, calla, que ara sí que em ve al cap que al davant de la comissaria o el que fos allò de la poli tota la façana de l’altra banda del carrer estava folrada per banderes catalanes, unes estelades i altres no. A la gent d’allà dins els deu agradar la cosa.
Pel mateix preu m’he tret el passaport, que el que tenia havia caducat els anys setanta, o vuitanta. Suposo que el devia llençar. Total, per al que el feia servir, per anar a Andorra no te’l demanaven, i menys si hi anaves per la muntanya amb motxilles i tal, no, això és broma. Però he dit “pel mateix preu” i no, et pots treure el passaport en el mateix moment i sense fer res més, però pagant pasta, en concret 25 euros, que a mi ara em costen molt de guanyar, tal com estic.
I no, avui no em surt res, no em surt res. I a més no m’he despertat, que és el que volia. O potser no volia despertar-me sinó només distreure’m una estona d’un pesat que em parlava a l’orella, i m’ha deixat tan fet caldo que encara sort que la noia que he escoltat després ho feia bé, molt bé, m’ha sorprès. Però el caldo continuava fred, i continua fred, i no sé si s’entén l’aŀlegori del caldo, però és com ha anat la cosa. I vaig zombi total, de manera que encara no sé com és que no m’ha trucat ningú per fer una peli, que ara totes són de zombis, pel que veig a les cartelleres —fa miŀlennis que no vaig al cine, buah.
Però escric molt a poc a poc, i això és perquè..., no “perquè” no, sinó que la malaptesa per escriure —tinc els dits freds, i no és pel suposat fred que fa avui, perquè de fred no en fa— ha causat també que avui que havia de renovar el document de la nacionalidad española i m’han fet esperar al carrer una bona estona, tot i que havia demanat hora i no sols l’havia demanat sinó que me l’havien donat, i al final resulta que fèiem la mateixa cua els que havíem demanat hora i els que no, i al final ha sortit la funcionària i ha dit que els que havíem demanat hora havíem de fer cua en un altre lloc, i interrogats els elements presents per allà diu que això passa cada dia, que tothom fa una sola cua —al carrer, eh?— i que al final surt algú i crida els de la cita prèvia que entrin. Molt bé. La pròxima vegada, que no n’hi haurà, espero, demanarà hora prèvia sumpare.
I no aconsegueixo anar ràpid i dir coses sense parar, que és el que em desperta, els dits em ballen, freds, i s’aturen, calla, que ara sí que em ve al cap que al davant de la comissaria o el que fos allò de la poli tota la façana de l’altra banda del carrer estava folrada per banderes catalanes, unes estelades i altres no. A la gent d’allà dins els deu agradar la cosa.
Pel mateix preu m’he tret el passaport, que el que tenia havia caducat els anys setanta, o vuitanta. Suposo que el devia llençar. Total, per al que el feia servir, per anar a Andorra no te’l demanaven, i menys si hi anaves per la muntanya amb motxilles i tal, no, això és broma. Però he dit “pel mateix preu” i no, et pots treure el passaport en el mateix moment i sense fer res més, però pagant pasta, en concret 25 euros, que a mi ara em costen molt de guanyar, tal com estic.
I no, avui no em surt res, no em surt res. I a més no m’he despertat, que és el que volia. O potser no volia despertar-me sinó només distreure’m una estona d’un pesat que em parlava a l’orella, i m’ha deixat tan fet caldo que encara sort que la noia que he escoltat després ho feia bé, molt bé, m’ha sorprès. Però el caldo continuava fred, i continua fred, i no sé si s’entén l’aŀlegori del caldo, però és com ha anat la cosa. I vaig zombi total, de manera que encara no sé com és que no m’ha trucat ningú per fer una peli, que ara totes són de zombis, pel que veig a les cartelleres —fa miŀlennis que no vaig al cine, buah.
dijous, 27 de novembre del 2014
Improvisat (190)
Pare, ho confesso, he pecat. He llegit un dels improvisats anteriors. Concretament el primer. Això està prohibit, les regles dels improvisats ho prohibeixen, no es pot mirar enrere, sempre endavant.
El cas és que l’he mirat, i ja que l’he mirat us explico una cosa important que n’he tret. Cosa important: els improvisats es poden fer més a poc a poc, no cal que tinguis els dits al teclat contínuament i que vagis escrivint el que et ve al cap. Això és una corruptela del que deien els improvisats antics dels nostres primers pares que van començar els improvisats i es van deslliurar dels opressius articles amb argument preconegut.
La clau és aquesta, per això us l’explico, sí, de manera improvisada, perquè no sabia com us ho explicaria, i aquí està la gràcia, o aquí hi ha la gràcia, perquè ara mateix no sé si “estar la gràcia” és correcte, diria que no. Us l’explico de manera improvisada i sabent el que explico, però anant enrere, i corregint les errades, i mantenint el fil. Mà de ferro, peus ferms, mirada endavant, o no sé com anava allò.
Sí, filles —llenguatge cup, si no el coneixeu, que us l’expliqui l’avi, que segurament el sap parlar—, us han estat enganyant. De bona fe, però us han estat enganyant. Us han dit durant anys que la gràcia dels improvisats era no parar, dir coses sense sentit, no aturar-se ni un moment, no rumiar ni un minut. No, filles, no és així. Pots rumiar! Sí, pots rumiar! El que no pots de cap de les maneres, i aquí hi ha la diferència, és tenir rumiat com diràs el que vols dir. És a dir, sí que pots —això és una novetat respecte al que us han dit fins ara, durant anys i anys, des de la nit dels temps— tenir un títol previst, un tema, i fins i tot el pots tenir preparat des de la vigília (oooooooh!), però no el pots tenir desenvolupat prèviament. Al coco, vull dir. Desenvolupat, com m’agrada aquesta paraula.
Els nostres pares fundadors van dissenyar els improvisats d’aquesta manera. Sí, em sap greu, moltes vides s’han perdut pel mig inútilment, moltes heu treballat debades per un ideal, moltes de vosaltres us heu escarrassat per fer costat, per donar suport, al nostre Líder, però el nostre Líder s’ha anat decantant, durant anys, cap a l’error, i ara —i em sap greu dir-vos-ho— l’hem hagut de rellevar. Quedarà sempre rellevat? Ningú ho sap, filletes.
Però la cosa és que ara seré jo el vostre Líder. I pobres de vosaltres que no cregueu en el vostre Líder actual. Perquè jo no em penso perdre. No cauré en els errors d’aquest vell xacrós que penso tenir a les masmorres fins que es mori, estúpid com és, que no ha sabut veure el que se li tirava al damunt. O el qui se li tirava al damunt, heehehe.
Total, que encetem una nova època. Tindrà cabuda en aquesta nova època algun dels personatges anteriors, com l’absolutament periclitat, i mai més ben dit, cavaller Peric? No ho sabem. El cas és que el vell líder, amb minúscula, està tancat —o és tancat, hehe, com si fos mort, no com si estigués mort, i ara no sé quina podria ser la diferència en aquest cas— a les masmorres.
I les regles potser seran unes altres, potser seran les mateixes, potser seran molt més dures. O potser no hi haurà regles, heeee.
Potser ho canviaré tot, heheheheeeee.
El que no passarà és que es facin improvisats sense algun motiu concret. Com és ara estar mort de son. Aquesta Primera Regla dels Improvisats Antics sí que penso respectar-la. O sigui que no tot canviarà, sóc bona persona.
El cas és que l’he mirat, i ja que l’he mirat us explico una cosa important que n’he tret. Cosa important: els improvisats es poden fer més a poc a poc, no cal que tinguis els dits al teclat contínuament i que vagis escrivint el que et ve al cap. Això és una corruptela del que deien els improvisats antics dels nostres primers pares que van començar els improvisats i es van deslliurar dels opressius articles amb argument preconegut.
La clau és aquesta, per això us l’explico, sí, de manera improvisada, perquè no sabia com us ho explicaria, i aquí està la gràcia, o aquí hi ha la gràcia, perquè ara mateix no sé si “estar la gràcia” és correcte, diria que no. Us l’explico de manera improvisada i sabent el que explico, però anant enrere, i corregint les errades, i mantenint el fil. Mà de ferro, peus ferms, mirada endavant, o no sé com anava allò.
Sí, filles —llenguatge cup, si no el coneixeu, que us l’expliqui l’avi, que segurament el sap parlar—, us han estat enganyant. De bona fe, però us han estat enganyant. Us han dit durant anys que la gràcia dels improvisats era no parar, dir coses sense sentit, no aturar-se ni un moment, no rumiar ni un minut. No, filles, no és així. Pots rumiar! Sí, pots rumiar! El que no pots de cap de les maneres, i aquí hi ha la diferència, és tenir rumiat com diràs el que vols dir. És a dir, sí que pots —això és una novetat respecte al que us han dit fins ara, durant anys i anys, des de la nit dels temps— tenir un títol previst, un tema, i fins i tot el pots tenir preparat des de la vigília (oooooooh!), però no el pots tenir desenvolupat prèviament. Al coco, vull dir. Desenvolupat, com m’agrada aquesta paraula.
Els nostres pares fundadors van dissenyar els improvisats d’aquesta manera. Sí, em sap greu, moltes vides s’han perdut pel mig inútilment, moltes heu treballat debades per un ideal, moltes de vosaltres us heu escarrassat per fer costat, per donar suport, al nostre Líder, però el nostre Líder s’ha anat decantant, durant anys, cap a l’error, i ara —i em sap greu dir-vos-ho— l’hem hagut de rellevar. Quedarà sempre rellevat? Ningú ho sap, filletes.
Però la cosa és que ara seré jo el vostre Líder. I pobres de vosaltres que no cregueu en el vostre Líder actual. Perquè jo no em penso perdre. No cauré en els errors d’aquest vell xacrós que penso tenir a les masmorres fins que es mori, estúpid com és, que no ha sabut veure el que se li tirava al damunt. O el qui se li tirava al damunt, heehehe.
Total, que encetem una nova època. Tindrà cabuda en aquesta nova època algun dels personatges anteriors, com l’absolutament periclitat, i mai més ben dit, cavaller Peric? No ho sabem. El cas és que el vell líder, amb minúscula, està tancat —o és tancat, hehe, com si fos mort, no com si estigués mort, i ara no sé quina podria ser la diferència en aquest cas— a les masmorres.
I les regles potser seran unes altres, potser seran les mateixes, potser seran molt més dures. O potser no hi haurà regles, heeee.
Potser ho canviaré tot, heheheheeeee.
El que no passarà és que es facin improvisats sense algun motiu concret. Com és ara estar mort de son. Aquesta Primera Regla dels Improvisats Antics sí que penso respectar-la. O sigui que no tot canviarà, sóc bona persona.
dimecres, 26 de novembre del 2014
Improvisats (189)
Harto ya de estar harto ya me cansé. Podríem començar els improvisats amb una canço, el títol d’una cançó o, com em sembla que és el cas, una estrofa o dues d’una cançó que m’ha vingut al cap —la diglòssia i l’edat—, que no sé ni de qui és ni de quan és i em penso que no em fa res. I un cop novament, perquè em penso que ja ho havíem comentat una altra vegada, tenim aquí una rima... He escrit, sí, “hem comentat”, i ho he expressament en to foteta, perquè tota la frase era en to foteta, perquè estic fins als dallonses d’aquesta expressió, o d’aquest verb, comentar, comentem-ho, ja ho comentarem un altre dia, ja ho vam comentar, i així, no parem, harto ya de estar harto, que dèiem abans i ara m’ha tornat a venir al cap quan deia això d’estar tip, o no sé si deia estar tip però era una cosa similar.
I m’he quedat encallat. No se m’acut res, i si no se m’acut res ho hauré de deixar, però mira, aquest ho hauré de deixar em recorda les parelles que diuen que ho han de deixar a la primera, escolta, jo que els diria —i aquesta és una forma d’expressió molt xula, “jo que els diria, però malauradament s’està perdent, com una que vaig sentir, no, llegir, en un d’aquests cataus de conspiradors en els quals conspiro, perquè m’agrada molt conspirar però, com els dic sempre, conspiro sense moure’m gaire, vull dir conspiro per la xarxa, conspiro fins i tot improvisants coses absurdes com aquesta mateixa, ara no em feu bellugar gaire, els dic, perquè jo séc un discapacitat, i això no ho dic, esclar, però és com si ho digués i com si ho sentís, tu, és que sóc bastant incapaç o discapaç haha d’anar a veure no sé qui i dir-li no sé què, no ho sé, no sé de què anava tot això, sé que parlava de conspiradors, però, mira, conspiradors, aquest matí he escrit una carta contundent i definitiva —jo sempre, no sempre no, però molt sovint escric coses contundents i definitives—, i sé seguir el fil, en aquest cas, sí, me’n recordo, perquè en aquest cas ha set molt contundent, he escrit a V una carta oberta adreçada a C perquè C va adreçar una carta oberta a A, i no sé què faig aquí posant inicials si la cosa és pública, sí, he escrit una carta contundent a Carme Junyent en resposta a la seva carta adreçada al senyor Mas, i si no me la publiquen, que és el que passarà as usually, no em publiquen res por ahí, snif, sí, ja ho sé, hauria d’haver escrit per ahí, hehe, en valencià ho admeten, per ahí, i ahí tot sol, esclar, i és que de vegades és útil, ara no em vénen al cap lkes vegades en què és útil perquè estic improvisant i sí, d’acord, he picat una mica més a poc a poc, ho confesso, va contra les regles, quan escrivia això que escrivia abans que era soble la Carme Junyent o na Carme, que es pot dir de les dues maneres, però en canvi és difícil quan s’ha d’apostrofar aquest “en”, és difícil, jo diria que sobretot amb els homes, no sé per què ho diria, però em costa menys, tot i que em costa, escrivir n’Antònia que escriure, uala, que burro, em penso, no segur, ho he vist de cua d’ull, he escrit escrivir, és per, és per, hi ha una expressió adequada a aquestes situacions i ara no em ve, no, no és per llogar-hi cafdires, és més fort, però bueno, un altre dia serà.
Ara estàvem parlant de no sé què estàvem parlant, l’última cosa era això del llogar-hi cadires, de l’expressió aquesta tan divertida, que vol dir —els catalans sempre ho hem d’explicar tot, els catalans i les catalanes, hehe, sí, ara me n’he recordat, a la doctora Junyent li deia que sí, que està bé, que ella vol ser català i no catalana dins l’expressió catalans i catalanes i jo he escrit una altra carta explicant per què es feia servir això de catalans i catalanes i que no s’havia de posar com una fúria, o com una fura, que ara no sé com és, perquè el president no la tracti a vostè de català. Doncs ho he explicat i no m’ho voldran, però m’és igual perquè per a això tinc un bloc, que no és aquest, que aquest és per a les escombraries, les escombraries que recull qui, escombraire o l’escombriaire? Doncs confesso que no sé mai, si m’ho preguntes de pressa, sense pensar-m’ho gaire, quin és quin, perquè és una pregunta molt difícil, com ha estat difícil per a mi escriure-ho fa un moment que m’he hagut d’aturar uns instants, aturar uns instants és frase de poema, no em digueu que no, aturar els instants, el que passa és que deu ser d’un poema ja escrit i és això el que ens passa quan escrivim poemes, que si bé sempre havia dit que els poemes es podien escriure amb gran avantatge si s’escrivien en prosa, sense engavanyaments, veus, aquí m’he aturat, eh, que ja m’havia aturat abans, que dues aturades en un improvisat estan prohibides, i dues prohibicions contravingudes comporten expulsió, i a més ara ja estic divertit i tot o sigui que l’àrbitre no sap què fer, si expulsar-me per càstig, o expulsar-me per..., ara m’he enredat, no sé què dic, adéu
I m’he quedat encallat. No se m’acut res, i si no se m’acut res ho hauré de deixar, però mira, aquest ho hauré de deixar em recorda les parelles que diuen que ho han de deixar a la primera, escolta, jo que els diria —i aquesta és una forma d’expressió molt xula, “jo que els diria, però malauradament s’està perdent, com una que vaig sentir, no, llegir, en un d’aquests cataus de conspiradors en els quals conspiro, perquè m’agrada molt conspirar però, com els dic sempre, conspiro sense moure’m gaire, vull dir conspiro per la xarxa, conspiro fins i tot improvisants coses absurdes com aquesta mateixa, ara no em feu bellugar gaire, els dic, perquè jo séc un discapacitat, i això no ho dic, esclar, però és com si ho digués i com si ho sentís, tu, és que sóc bastant incapaç o discapaç haha d’anar a veure no sé qui i dir-li no sé què, no ho sé, no sé de què anava tot això, sé que parlava de conspiradors, però, mira, conspiradors, aquest matí he escrit una carta contundent i definitiva —jo sempre, no sempre no, però molt sovint escric coses contundents i definitives—, i sé seguir el fil, en aquest cas, sí, me’n recordo, perquè en aquest cas ha set molt contundent, he escrit a V una carta oberta adreçada a C perquè C va adreçar una carta oberta a A, i no sé què faig aquí posant inicials si la cosa és pública, sí, he escrit una carta contundent a Carme Junyent en resposta a la seva carta adreçada al senyor Mas, i si no me la publiquen, que és el que passarà as usually, no em publiquen res por ahí, snif, sí, ja ho sé, hauria d’haver escrit per ahí, hehe, en valencià ho admeten, per ahí, i ahí tot sol, esclar, i és que de vegades és útil, ara no em vénen al cap lkes vegades en què és útil perquè estic improvisant i sí, d’acord, he picat una mica més a poc a poc, ho confesso, va contra les regles, quan escrivia això que escrivia abans que era soble la Carme Junyent o na Carme, que es pot dir de les dues maneres, però en canvi és difícil quan s’ha d’apostrofar aquest “en”, és difícil, jo diria que sobretot amb els homes, no sé per què ho diria, però em costa menys, tot i que em costa, escrivir n’Antònia que escriure, uala, que burro, em penso, no segur, ho he vist de cua d’ull, he escrit escrivir, és per, és per, hi ha una expressió adequada a aquestes situacions i ara no em ve, no, no és per llogar-hi cafdires, és més fort, però bueno, un altre dia serà.
Ara estàvem parlant de no sé què estàvem parlant, l’última cosa era això del llogar-hi cadires, de l’expressió aquesta tan divertida, que vol dir —els catalans sempre ho hem d’explicar tot, els catalans i les catalanes, hehe, sí, ara me n’he recordat, a la doctora Junyent li deia que sí, que està bé, que ella vol ser català i no catalana dins l’expressió catalans i catalanes i jo he escrit una altra carta explicant per què es feia servir això de catalans i catalanes i que no s’havia de posar com una fúria, o com una fura, que ara no sé com és, perquè el president no la tracti a vostè de català. Doncs ho he explicat i no m’ho voldran, però m’és igual perquè per a això tinc un bloc, que no és aquest, que aquest és per a les escombraries, les escombraries que recull qui, escombraire o l’escombriaire? Doncs confesso que no sé mai, si m’ho preguntes de pressa, sense pensar-m’ho gaire, quin és quin, perquè és una pregunta molt difícil, com ha estat difícil per a mi escriure-ho fa un moment que m’he hagut d’aturar uns instants, aturar uns instants és frase de poema, no em digueu que no, aturar els instants, el que passa és que deu ser d’un poema ja escrit i és això el que ens passa quan escrivim poemes, que si bé sempre havia dit que els poemes es podien escriure amb gran avantatge si s’escrivien en prosa, sense engavanyaments, veus, aquí m’he aturat, eh, que ja m’havia aturat abans, que dues aturades en un improvisat estan prohibides, i dues prohibicions contravingudes comporten expulsió, i a més ara ja estic divertit i tot o sigui que l’àrbitre no sap què fer, si expulsar-me per càstig, o expulsar-me per..., ara m’he enredat, no sé què dic, adéu
dimarts, 25 de novembre del 2014
Improvisats (188)
Estic content.
Ara, estic content ara, ara mateix, perquè aquests dies... Bé, ja en parlarem un altre dia, ara estic enfeinat fent un improvisat, enfeinat fent un improvisat, deliciós, no em digueu que no, bé el cas és que m’adormia, però com he dit estava content perquè havia acabat una cosa que era com un part, perdó, no era com un part, un part és una cosa molt més seriosa, i ara he fet una masclismetada, no ho sé si es pot dir així, però de moment ho diem així, perquè no es pot comparar el part d’una criatura amb res, tret de amb la creació, vull dir la creació de l’univers, és així, i ara ens han sortit una combinació de preposicions, “de amb”, que per a qui la fa servir no és re, però si sabéssiu la quantitat de quilos i de saliva i de tinta i de no sé què més que s’ha gastat, però calla, que ara me’n recordo d’una bona, i és que quan fem una enumeració com aquesta de la saliva i de la tinta i de no sé què més, no sé si hi havia gaire coses més, i llavors entrem en un bucle, no, que reprenc el fil, que es fa una enumeració i s’afegeix etc. i et quedes tan ample, i no, has de ser sincer i dir no recordo si hi ha més coses, perquè si n’hi ha i te’n recordes les has de dir, i no etc., que per a l’única cosa que serveix és per amagar la teva mandra, i olé, i ara m’acabo d’encallar, i per tant aturar, en un apòstrof + accent, i això és el que dic sempre, que fa difícil els improvisats i caldria elevar a l’autoritat competent una no sé què, una petició, ara, una sol•licitud, perquè i ara no sé perquè era la soŀlicitud ni a qui s’havia d’enviar, però veus, abans parlàvem de sinceritat i jo ho dic, mira, no ho sé, no me’n recordo, tot i que de vegades, ara no, però de vegades reconec que m’haig d’inventar coses per als improvisats perquè vaig massa de pressa, i ara acabes de dir una mentida perquè has dit “m’haig de” i no m’haig de res, el que passa és que no saps improvisar dient la veritat, o sigui que diguis la veritat i reconeix que si no dius la veritat és perquè no vols, o no en saps o el que sigui. I ara crec que m’he encallat de manera que faré un punt i a part i així guanyo unes dècimes de segons
Doncs, no, no m’han servit de re les dècimes de segon que en realitat ha sigut ben bé un segon perquè he fet el punt i a part sense fer punt, de manera que no sabia si tornar enrere i fer el punt o no, o deixar-ho córrer, la veritat sigui dita, ha passat el segon i he tirat endavant, que és el millor que es pot fer quan estàs improvisant, tirar endavant, i si no tires endavant, si estirem fort ella caurà, segur que tomba, i no sé si us ho havia explicat que hi ha gent que no és que tingui o vegi miratges, o sigui, coses que veu però que no existeixen, i no sols miratges, sinó allò d’aquell home de la peŀli que va fer el Russell Crowe, i calla, que haig de pensar quan vagi al caprabo de comprar un desodorant d’aquests que es el millor després de 56 anys d’experiència, no d’experiència en desodorants no, perquè jo abans de ser adolescent, i potser adolescent avançat, o no me’n recordo, no s’usava gaire, però parlava del Crowe, i Crowe, me’n recordo, venia de l’actor, i l’actor venia de no sé on, ah sí, de la peŀli del premi Nobel que veu coses, i això de veure coses em recorda alguna cosa que estava explicant però que ara no sé com seguia, veure coses, veure coses, no per veure coses no tenim res, senyor, aquesta cosa em penso que ja l’havia explicat, la de per no sé què no tenim res, senyor, avui no l’he explicat però no fa gaire, va l’investigador i pregunta no sé on per no sé qui, ara no recordo exactament la situació, i llavors l’altre mira el fitxer o el que sigui i diu per tal —que és el nom que li ha demanat— per Tal no tenim res, senyor, doncs, això, un acudit que no és un acudit, que és un record d’una peŀlícula, però ara ho tinc tot barrejat i no sé què he dit, alguna cosa d’una peŀlícula, sí, però només recordo el tema del per tal no tenim res, senyor. I llavors ara, ara mateix, se m’han acabat les piles perquè...
Sí, me’n recordo, una cosa, això de les piles em recorda el conilleta aquell que no se li acabaven les piles i que durava i durava mentre els seus competidors es quedaven a mig camí, però ara no me’n recordo del nom de la pila, i potser és millor perquè no sé què diuen les regles sobre la publicitat encoberta dins dels improvisats però no m’estranyaria gens que estigués prohibida, perquè prohibeixen coses molt menys serioses, haha, però no, això de la publicitat encoberta, quan és oficial, o sigui, quan està acordada o legitimada o com se digui, llavors té un altre nom que lògicament no és encoberta, esclar.
I m’he tornat a encallar però em salva que acabem de saltar de pàgina, i diuen les regles que quan saltes de pàgina estàs autoritzat a deixar córrer l’improvisat, cosa que faré immediatament no sense fer esment a la bonica combinació autoritzat-improvisat que m’acaba de sortir tota sola, sense pensar-hi gens ni mica, i és que sóc un campió, tu, ja m’agradaria
Ara, estic content ara, ara mateix, perquè aquests dies... Bé, ja en parlarem un altre dia, ara estic enfeinat fent un improvisat, enfeinat fent un improvisat, deliciós, no em digueu que no, bé el cas és que m’adormia, però com he dit estava content perquè havia acabat una cosa que era com un part, perdó, no era com un part, un part és una cosa molt més seriosa, i ara he fet una masclismetada, no ho sé si es pot dir així, però de moment ho diem així, perquè no es pot comparar el part d’una criatura amb res, tret de amb la creació, vull dir la creació de l’univers, és així, i ara ens han sortit una combinació de preposicions, “de amb”, que per a qui la fa servir no és re, però si sabéssiu la quantitat de quilos i de saliva i de tinta i de no sé què més que s’ha gastat, però calla, que ara me’n recordo d’una bona, i és que quan fem una enumeració com aquesta de la saliva i de la tinta i de no sé què més, no sé si hi havia gaire coses més, i llavors entrem en un bucle, no, que reprenc el fil, que es fa una enumeració i s’afegeix etc. i et quedes tan ample, i no, has de ser sincer i dir no recordo si hi ha més coses, perquè si n’hi ha i te’n recordes les has de dir, i no etc., que per a l’única cosa que serveix és per amagar la teva mandra, i olé, i ara m’acabo d’encallar, i per tant aturar, en un apòstrof + accent, i això és el que dic sempre, que fa difícil els improvisats i caldria elevar a l’autoritat competent una no sé què, una petició, ara, una sol•licitud, perquè i ara no sé perquè era la soŀlicitud ni a qui s’havia d’enviar, però veus, abans parlàvem de sinceritat i jo ho dic, mira, no ho sé, no me’n recordo, tot i que de vegades, ara no, però de vegades reconec que m’haig d’inventar coses per als improvisats perquè vaig massa de pressa, i ara acabes de dir una mentida perquè has dit “m’haig de” i no m’haig de res, el que passa és que no saps improvisar dient la veritat, o sigui que diguis la veritat i reconeix que si no dius la veritat és perquè no vols, o no en saps o el que sigui. I ara crec que m’he encallat de manera que faré un punt i a part i així guanyo unes dècimes de segons
Doncs, no, no m’han servit de re les dècimes de segon que en realitat ha sigut ben bé un segon perquè he fet el punt i a part sense fer punt, de manera que no sabia si tornar enrere i fer el punt o no, o deixar-ho córrer, la veritat sigui dita, ha passat el segon i he tirat endavant, que és el millor que es pot fer quan estàs improvisant, tirar endavant, i si no tires endavant, si estirem fort ella caurà, segur que tomba, i no sé si us ho havia explicat que hi ha gent que no és que tingui o vegi miratges, o sigui, coses que veu però que no existeixen, i no sols miratges, sinó allò d’aquell home de la peŀli que va fer el Russell Crowe, i calla, que haig de pensar quan vagi al caprabo de comprar un desodorant d’aquests que es el millor després de 56 anys d’experiència, no d’experiència en desodorants no, perquè jo abans de ser adolescent, i potser adolescent avançat, o no me’n recordo, no s’usava gaire, però parlava del Crowe, i Crowe, me’n recordo, venia de l’actor, i l’actor venia de no sé on, ah sí, de la peŀli del premi Nobel que veu coses, i això de veure coses em recorda alguna cosa que estava explicant però que ara no sé com seguia, veure coses, veure coses, no per veure coses no tenim res, senyor, aquesta cosa em penso que ja l’havia explicat, la de per no sé què no tenim res, senyor, avui no l’he explicat però no fa gaire, va l’investigador i pregunta no sé on per no sé qui, ara no recordo exactament la situació, i llavors l’altre mira el fitxer o el que sigui i diu per tal —que és el nom que li ha demanat— per Tal no tenim res, senyor, doncs, això, un acudit que no és un acudit, que és un record d’una peŀlícula, però ara ho tinc tot barrejat i no sé què he dit, alguna cosa d’una peŀlícula, sí, però només recordo el tema del per tal no tenim res, senyor. I llavors ara, ara mateix, se m’han acabat les piles perquè...
Sí, me’n recordo, una cosa, això de les piles em recorda el conilleta aquell que no se li acabaven les piles i que durava i durava mentre els seus competidors es quedaven a mig camí, però ara no me’n recordo del nom de la pila, i potser és millor perquè no sé què diuen les regles sobre la publicitat encoberta dins dels improvisats però no m’estranyaria gens que estigués prohibida, perquè prohibeixen coses molt menys serioses, haha, però no, això de la publicitat encoberta, quan és oficial, o sigui, quan està acordada o legitimada o com se digui, llavors té un altre nom que lògicament no és encoberta, esclar.
I m’he tornat a encallar però em salva que acabem de saltar de pàgina, i diuen les regles que quan saltes de pàgina estàs autoritzat a deixar córrer l’improvisat, cosa que faré immediatament no sense fer esment a la bonica combinació autoritzat-improvisat que m’acaba de sortir tota sola, sense pensar-hi gens ni mica, i és que sóc un campió, tu, ja m’agradaria
dilluns, 24 de novembre del 2014
Improvisat 187
Bé, hem aguantat dues hores llargues, amb petites aturades entremig per respondre correus.
I no sé què més dir, que és dilluns, però això ho sap tothom, que avui mateix he enviat un enllaç a l’article de Pàmies sobre el “t’ho compro”, un dels tòpics que combato, perquè jo combato tòpics, no sé si ho sabíeu, perquè, ara que hi penso, jo sóc el cavaller Peric
Aventures del cavaller Peric (capítol no ho sé)
Ha havia una vegada un cavaller que es deia Peric i que estava adormit. Aquesta rima m’ha sortit sola i això m’agrada, no penso demanar perdó per les rimes que et surten quan escrius, quan fan alguns escriptors consagrats quan escriuen alks diaris, se suposa, o suposo jo, que quan escriuen els seus llibres es dediquen, potser hores a eliminar aquestes rimes, igual que les redundàncies, que també demanen perdó, i tal. O sigui, tenen escrúpols. Escrúpols és una paraula que no m’agrada, perquè em recorda, sí d’acord, he tingut problemes amb aquesta problemàtica, veus, una de les redundàncies que deia abans, un problema i una problemàtica, però en aquest cas més que una redundància és un cas clar de mandra de pensar una cosa més, no, però això fa que aquesta improvisat sigui més pur, perquè si no evito les problemàtiques, o no sé què és el que havia d’evitar, però no eren les problemàtiques, ah, sí parlàvem d’escrúpols, però si parlàvem d’escrúpols vol dir que entràvem en intimitats i diu una regla dels improvisats que no s’ha de parlar d’intimitats, de manera que parlem de les intimitats, que, veus, és una paraula que també té doble sentit, o no, perquè en aquest cas la intimitat només té un sentit, i les altres coses que jo pensava només eren pel grau d’intimitat, no perquè tingués significats diferents, que em sembla que això ja ho he dit altres vegades però és que és un tema que m’obsessiona, i a més hi ha V que és molt..., no anava a dir el sexe o el gènere, i no, les normes prohibeixen de manera terminant això, i avui em penso que ja em parlat altres vegades de les prohibicions de les regles, de manera que amb una mica més de teclejar encara sortirà el reglament sencer, haha, quina tonteria, si el reglament sencer és llarguíssim i encara falta la persona, no volia dir aquell tòpic, encara no ha nascut la persona —això dit amb veu engolada i solemne, i llavors ara he perdut el fil, deia que no ha nascut la persona però no sé quin era el motiu pel qual no havia nascut la persona, vull dir, què era el que la persona que no havia nascut hauria d’aconseguir, que hauria de ser una gesta, d’això sí que me’n recordo perquè és el significat d’aquesta expressió, encara no ha nascut la persona, o el qui, o la qui, perquè en aquest cas no fa falta dir la persona, pots dir el gènere o el sexe perquè si no ha nascut vol dir que ho existeix, quina tonteria, però acabo de parlar del gènere i el sexe i no acabo de saber en quins casos s’ha d’utilitzar una cosa i l’altra, en gramàtica ho tinc clar, gràcies, gràcies no calen els aplaudiments, però en la resta, sí dèiem gènere i sexe, que no m’aclareixo, algú sap amb seguretat quan s’ha d’utilitzar una o l’altra —donem per suposat que estem parlant de persones, perquè amb , bé, amb animals també, perquè també tenen sexe i per tant també tenim la confusió, bé tinc la confusió jo, no haig d’implicar els altres o la resta, hauria d’haver escrit la resta, perquè si dic els altres exloc, segons les regles etc, excloc les altres, i no voldria, però ara m’he perdut i no sé què deia del sexe, que el sexe és molt important, ja ho deia, que serveix per mantenir l’expècie, les espècies, vull dir, això com a finalitat principal, encara que els humans, veus, ja m’he tornat a enredar, perquè les regles diuen que hauria d’haver dit les humanes, o no, veus el típic cas de confusió, si dius els humans això inclou les humanes, veus, veus, típica pregunta que em faig sempre, però espera, que aquí en tot el que escric aquí excloc o intento excloure la regla normativa i oficial i dogmàtica que el masculí plural inclou els dos gèneres, veus, aquí no hi tinc problemes perquè parlem de gramàtica, però si excloem, no ho sé, per joc o pel que sigui, i ara m’he perdut amb això del joc, i sabeu que m’ha passat, que mirant de cua d’ull, que bonic, de cua d’ull, però tiro enrere perquè això és important i encara ho tinc al cap, que quan hem saltat de pàgina al word em feia l’efecte que escrivia amb màquina d’escriure i com que sabia, per la llargària i el temps, que devia estar arribant al final de la pàgina, ja estava preparat per agafar el paper que cauria pel darrere de la màquina, eh quines coses que em passen tan estranyes.
Bueno, me’n vaig a pencar que si no em renyaran, perquè ara deuen estar pensant, els follets que em vigilen, vull dir els follets del khefe que em vigilen, deuen estar pensant que estic treballant a tope, haha, i mira el que estic fent, però bueno, he dit que ho deixava i ho deixo, que sóc un home de paraula, almenys l’altre dia ho va dir J de mi i em va encantar, o sigui, ho deixo, va
I no sé què més dir, que és dilluns, però això ho sap tothom, que avui mateix he enviat un enllaç a l’article de Pàmies sobre el “t’ho compro”, un dels tòpics que combato, perquè jo combato tòpics, no sé si ho sabíeu, perquè, ara que hi penso, jo sóc el cavaller Peric
Aventures del cavaller Peric (capítol no ho sé)
Ha havia una vegada un cavaller que es deia Peric i que estava adormit. Aquesta rima m’ha sortit sola i això m’agrada, no penso demanar perdó per les rimes que et surten quan escrius, quan fan alguns escriptors consagrats quan escriuen alks diaris, se suposa, o suposo jo, que quan escriuen els seus llibres es dediquen, potser hores a eliminar aquestes rimes, igual que les redundàncies, que també demanen perdó, i tal. O sigui, tenen escrúpols. Escrúpols és una paraula que no m’agrada, perquè em recorda, sí d’acord, he tingut problemes amb aquesta problemàtica, veus, una de les redundàncies que deia abans, un problema i una problemàtica, però en aquest cas més que una redundància és un cas clar de mandra de pensar una cosa més, no, però això fa que aquesta improvisat sigui més pur, perquè si no evito les problemàtiques, o no sé què és el que havia d’evitar, però no eren les problemàtiques, ah, sí parlàvem d’escrúpols, però si parlàvem d’escrúpols vol dir que entràvem en intimitats i diu una regla dels improvisats que no s’ha de parlar d’intimitats, de manera que parlem de les intimitats, que, veus, és una paraula que també té doble sentit, o no, perquè en aquest cas la intimitat només té un sentit, i les altres coses que jo pensava només eren pel grau d’intimitat, no perquè tingués significats diferents, que em sembla que això ja ho he dit altres vegades però és que és un tema que m’obsessiona, i a més hi ha V que és molt..., no anava a dir el sexe o el gènere, i no, les normes prohibeixen de manera terminant això, i avui em penso que ja em parlat altres vegades de les prohibicions de les regles, de manera que amb una mica més de teclejar encara sortirà el reglament sencer, haha, quina tonteria, si el reglament sencer és llarguíssim i encara falta la persona, no volia dir aquell tòpic, encara no ha nascut la persona —això dit amb veu engolada i solemne, i llavors ara he perdut el fil, deia que no ha nascut la persona però no sé quin era el motiu pel qual no havia nascut la persona, vull dir, què era el que la persona que no havia nascut hauria d’aconseguir, que hauria de ser una gesta, d’això sí que me’n recordo perquè és el significat d’aquesta expressió, encara no ha nascut la persona, o el qui, o la qui, perquè en aquest cas no fa falta dir la persona, pots dir el gènere o el sexe perquè si no ha nascut vol dir que ho existeix, quina tonteria, però acabo de parlar del gènere i el sexe i no acabo de saber en quins casos s’ha d’utilitzar una cosa i l’altra, en gramàtica ho tinc clar, gràcies, gràcies no calen els aplaudiments, però en la resta, sí dèiem gènere i sexe, que no m’aclareixo, algú sap amb seguretat quan s’ha d’utilitzar una o l’altra —donem per suposat que estem parlant de persones, perquè amb , bé, amb animals també, perquè també tenen sexe i per tant també tenim la confusió, bé tinc la confusió jo, no haig d’implicar els altres o la resta, hauria d’haver escrit la resta, perquè si dic els altres exloc, segons les regles etc, excloc les altres, i no voldria, però ara m’he perdut i no sé què deia del sexe, que el sexe és molt important, ja ho deia, que serveix per mantenir l’expècie, les espècies, vull dir, això com a finalitat principal, encara que els humans, veus, ja m’he tornat a enredar, perquè les regles diuen que hauria d’haver dit les humanes, o no, veus el típic cas de confusió, si dius els humans això inclou les humanes, veus, veus, típica pregunta que em faig sempre, però espera, que aquí en tot el que escric aquí excloc o intento excloure la regla normativa i oficial i dogmàtica que el masculí plural inclou els dos gèneres, veus, aquí no hi tinc problemes perquè parlem de gramàtica, però si excloem, no ho sé, per joc o pel que sigui, i ara m’he perdut amb això del joc, i sabeu que m’ha passat, que mirant de cua d’ull, que bonic, de cua d’ull, però tiro enrere perquè això és important i encara ho tinc al cap, que quan hem saltat de pàgina al word em feia l’efecte que escrivia amb màquina d’escriure i com que sabia, per la llargària i el temps, que devia estar arribant al final de la pàgina, ja estava preparat per agafar el paper que cauria pel darrere de la màquina, eh quines coses que em passen tan estranyes.
Bueno, me’n vaig a pencar que si no em renyaran, perquè ara deuen estar pensant, els follets que em vigilen, vull dir els follets del khefe que em vigilen, deuen estar pensant que estic treballant a tope, haha, i mira el que estic fent, però bueno, he dit que ho deixava i ho deixo, que sóc un home de paraula, almenys l’altre dia ho va dir J de mi i em va encantar, o sigui, ho deixo, va
divendres, 21 de novembre del 2014
Improvisat (186)
És un improvisat que em sembla que no me’n sortiré
Per què no me’n sortiré, es preguntaran vostès. Doncs no me’n sortiré perquè estic molt adormit, i normalment quan estic moooolts adormit, com és el cas d’ara, i m’he fixat, esclar, que repetint una lletra com ara la que acabo de repetir, que és un clàssic, la o de molt, doncs vas més ràpid, i això és una obvietat i és que sense obvietat no podríem funcionar, i veus, funcionar, una altra paraula d’aquelles que dèiem que té dos sentits, i quan dic dos sentits no vull dir les accepcions del diccionari, que difícil pronunciar accepcions sense que sembli que diguis excepcions, i això no é si és per defecte meu o perquè efectivament es pronuncien igual, un dia ho he de preguntar, o demanar, demanar, de manar, no em surt res per demanar, quan dic no em surt res per demanar vull dir allò de les consultes ara no recordo on, a les peŀlícules devia ser, que algú arribava a la recepció d’un hotel o a un centre sanitari o allà on sigui, demanava per algú altre i qui l’atenia deia això, no em surt res per Smith, amigo, ara és moda als Estats Units això de l’amigo, ho diuen molt, però vés a saber potser és algú que ha anat de viatge per allà i llavors torna i diu doncs els americans són així i les americanes també, mira, les americanes, una paraula que usem aquí i què també té doble sentit, en aquest cas de diccionari, i no sé què deia ara, de les americanes, ni idea, només sé que deia que té doble sentit, ah sí, que es veu que a les Espanyes no diuen americana de les americanes sinó chaqueta, i és clar, per a nosaltres una cosa és l’americana i una altra cosa és la jaqueta, però ara no sé quina diferència hi ha entre una i l’altra, però segur que els experts, ostres, ahir em vaig trobar F al carrer, re, un parell de minuts al bus, i feia mil anys que no ens vèiem i llavors després vaig tafanejar la seva web o el seu web i se’m va acudir escriure-li per quedar un dia i tal i li vaig dir al mateix correu que m’agradava una de les coses que havia vist, i explico totes aquestes coses tan tan tan no íntimes, però sí, diguem-ne reconeixibles i ara em subratlla reconeixibles i ja ho sé ja ho sé, ha de ser recognoscibles, però tu et creu que algú es pararà a dir alguna vegada recognoscibles quan en realitat, usually, vol dir reconeixibles, o sigui, que és fàcil de reconèixer o que simplement és pot reconèixer, per què als acadèmics els costa tant reconèixer hehe que hi ha coses que no es poden aturar, que la llengua és viva i tota aquesta sèrie de ximpleses que repetim i repetim i no ens cansem de repetir i ja s’ha convertit en un rotllo i en un tòpic i hauríem de tirar per la via del mig i passar de tot això i anar per feina, que és el que ha de fer el Govern de la Generalitat, tirar pel dret, això, sí esgotant fins al límit cada cartutx, i en això sóc més partidari ara de Mas que de Junqueras, quan abans era al revés, però en això s’ha de ser més p. que les gallines, i dic més p. perquè em penso que una de les regles
dels improvisats —i ara he recordat la de sempre, la dec tenir clavada al cervell, com si les regles fossin una secta, que es veu que eren com una secta allò dels pederastes de Granada, i no podré continuar em sembla perquè quan em vénen al cap coses d’aquestes m’entra la depre i les llàgrimes i llavors així és més difícil improvisar i a més et poses seriós i no pots continuar
Per què no me’n sortiré, es preguntaran vostès. Doncs no me’n sortiré perquè estic molt adormit, i normalment quan estic moooolts adormit, com és el cas d’ara, i m’he fixat, esclar, que repetint una lletra com ara la que acabo de repetir, que és un clàssic, la o de molt, doncs vas més ràpid, i això és una obvietat i és que sense obvietat no podríem funcionar, i veus, funcionar, una altra paraula d’aquelles que dèiem que té dos sentits, i quan dic dos sentits no vull dir les accepcions del diccionari, que difícil pronunciar accepcions sense que sembli que diguis excepcions, i això no é si és per defecte meu o perquè efectivament es pronuncien igual, un dia ho he de preguntar, o demanar, demanar, de manar, no em surt res per demanar, quan dic no em surt res per demanar vull dir allò de les consultes ara no recordo on, a les peŀlícules devia ser, que algú arribava a la recepció d’un hotel o a un centre sanitari o allà on sigui, demanava per algú altre i qui l’atenia deia això, no em surt res per Smith, amigo, ara és moda als Estats Units això de l’amigo, ho diuen molt, però vés a saber potser és algú que ha anat de viatge per allà i llavors torna i diu doncs els americans són així i les americanes també, mira, les americanes, una paraula que usem aquí i què també té doble sentit, en aquest cas de diccionari, i no sé què deia ara, de les americanes, ni idea, només sé que deia que té doble sentit, ah sí, que es veu que a les Espanyes no diuen americana de les americanes sinó chaqueta, i és clar, per a nosaltres una cosa és l’americana i una altra cosa és la jaqueta, però ara no sé quina diferència hi ha entre una i l’altra, però segur que els experts, ostres, ahir em vaig trobar F al carrer, re, un parell de minuts al bus, i feia mil anys que no ens vèiem i llavors després vaig tafanejar la seva web o el seu web i se’m va acudir escriure-li per quedar un dia i tal i li vaig dir al mateix correu que m’agradava una de les coses que havia vist, i explico totes aquestes coses tan tan tan no íntimes, però sí, diguem-ne reconeixibles i ara em subratlla reconeixibles i ja ho sé ja ho sé, ha de ser recognoscibles, però tu et creu que algú es pararà a dir alguna vegada recognoscibles quan en realitat, usually, vol dir reconeixibles, o sigui, que és fàcil de reconèixer o que simplement és pot reconèixer, per què als acadèmics els costa tant reconèixer hehe que hi ha coses que no es poden aturar, que la llengua és viva i tota aquesta sèrie de ximpleses que repetim i repetim i no ens cansem de repetir i ja s’ha convertit en un rotllo i en un tòpic i hauríem de tirar per la via del mig i passar de tot això i anar per feina, que és el que ha de fer el Govern de la Generalitat, tirar pel dret, això, sí esgotant fins al límit cada cartutx, i en això sóc més partidari ara de Mas que de Junqueras, quan abans era al revés, però en això s’ha de ser més p. que les gallines, i dic més p. perquè em penso que una de les regles
dels improvisats —i ara he recordat la de sempre, la dec tenir clavada al cervell, com si les regles fossin una secta, que es veu que eren com una secta allò dels pederastes de Granada, i no podré continuar em sembla perquè quan em vénen al cap coses d’aquestes m’entra la depre i les llàgrimes i llavors així és més difícil improvisar i a més et poses seriós i no pots continuar
dijous, 20 de novembre del 2014
improvisat fallit 185
Haig de fer alguna cosa
Aquest era el títol, i com que era el títol l’he posat a dalt de tot, que estar a dalt de tot no és pas un privilegi, moltes vegades, com vam veure l’altre dia en una reunió, que ningú volia estar a dalt de tot, perquè estar a dalt de tot vol dir estar disponible, ser visible, en fi, coses que no a tothom li vénen de gust. Ah, també requereix..., ara m’havia vingut una cosa al cap per completar el que dèiem dels càrrecs però m’ha marxat just en el moment que escrivia que ho volia dir, i això passa sovint, que vols dir una cosa i quan escrius que vols dir una cosa la cosa ja ha marxat, i és perquè molt sovint les coses passen i se’n van i ara truquen
Doncs eren els de la llum i com que hem estat una estona entretinguts aquest improvisat es queda així, a mig fer, perquè ja estic força despert.
Aquest era el títol, i com que era el títol l’he posat a dalt de tot, que estar a dalt de tot no és pas un privilegi, moltes vegades, com vam veure l’altre dia en una reunió, que ningú volia estar a dalt de tot, perquè estar a dalt de tot vol dir estar disponible, ser visible, en fi, coses que no a tothom li vénen de gust. Ah, també requereix..., ara m’havia vingut una cosa al cap per completar el que dèiem dels càrrecs però m’ha marxat just en el moment que escrivia que ho volia dir, i això passa sovint, que vols dir una cosa i quan escrius que vols dir una cosa la cosa ja ha marxat, i és perquè molt sovint les coses passen i se’n van i ara truquen
Doncs eren els de la llum i com que hem estat una estona entretinguts aquest improvisat es queda així, a mig fer, perquè ja estic força despert.
dilluns, 17 de novembre del 2014
Improvisats (184)
Mort. El títol era aquest, mort de son, podríem afegir, perquè és la raó per la qual estic mort. Mort vol dir que no puc fer res. Si llegeixo m’adormo i si treballo “no veas”, de manera que aquí estic, davant un full de word blanc, blanc que no li agradava gens a M, que una vegada em va escriure fa mil anys dient-me que el blanc del fons de la meva web li feria els ulls. Doncs vinga, a canviar el blanc per una altra cosa, però la plantilla, en aquells anys, vosaltres devíeu ser petits i no us en recordeu, de vegades tinc aquestes sortides, de pensar-me que hi ha qui llegeixi això, i fins ara m’ho han dit quatre persones, i de les quatre dos són més grans que jo, i ara em trobo explicant intimitats de la gent que llegeix aquest paper d’estrassa, i em direu, això és falsa humilitat, tu dius això del paper d’estrassa perquè et passem el braç per l’espatlla i te’l frotem, no, frotem diu que no, o sigui que ha de ser freguem, però jo, ho sento, fregar no frego ningú, i el que se’n diu fregar, entre éssers humans, em penso que és una altra cosa i no la de passar la mà per l’espatlla, que és del que parlàvem, i ara m’ha passat pel cap que hi ha moltíssimes paraules que tenen un doble significat, el normal i un altre de més amagat que no sé si els diccionaris recullen, i que un dia algú s’hi hauria de ficar, però sé perfectament que quan dius que algú es fiqui en tal cosa estàs dient que o t’hi fiques tu o... però calla, que ara recordo una vegada que vaig dir una cosa així i G va mostrar tal entusiasme a posar-s’hi que a mi allò em va encantar i em va pujar o apujar l’autoestima, que de vegades ja em va bé.
I segueixo una regla de les regles que vam dir un dia que hauríem de concretar, o d’eliminar, perquè si no això és un desgavell, tu, com diria l’alcalde però ell ho diu amb aquella manera de parlar tan, i ahir, he hagut de tallar el que deia perquè això és important, vaig llegir al diari que s’havien publicat uns dietaris inèdits de Pla, dels anys 50 i 60 del segle anterior, que o meravella, no és el segle dinou, com havíem dit tota la vida, sinó que el segle anterior és el XX, o sigui, però tornem a Pla que era interessant, perquè es veu que aquests dietaris són una passada de sincers i de i de i de, no em surt la paraula, no ho sé, tristos, però no era això, bé, ja sortirà, avui o un altre dia, ara la prioritat és que em pugui desvetllar una mica i no hi ham anera, en el moment que m’aturo un instant de teclejar ja em ve, i direu, però aconsegueixes teclejar tota l’estona, com t’ho fas?, doncs és fàcil, és qüestió d’anar pel darrere del cap, o sigui, del que penses, i ara m’acabo d’adormir escrivint això anterior, o sigui que no funciona i si no funciona de cap manera doncs és millor anar cap a una altra de les estratègies contra la són que és la de fer una becaineta, però a mi em fa l’efecte, i ja m’he tornar a adormir, però deia que una becaineta, en aquest cas, seria contraproduent. O sigui, no hi guanyaria res i després i m’acabo d’adormir un altre cop damunt el teclat de manera que això no funciona
I segueixo una regla de les regles que vam dir un dia que hauríem de concretar, o d’eliminar, perquè si no això és un desgavell, tu, com diria l’alcalde però ell ho diu amb aquella manera de parlar tan, i ahir, he hagut de tallar el que deia perquè això és important, vaig llegir al diari que s’havien publicat uns dietaris inèdits de Pla, dels anys 50 i 60 del segle anterior, que o meravella, no és el segle dinou, com havíem dit tota la vida, sinó que el segle anterior és el XX, o sigui, però tornem a Pla que era interessant, perquè es veu que aquests dietaris són una passada de sincers i de i de i de, no em surt la paraula, no ho sé, tristos, però no era això, bé, ja sortirà, avui o un altre dia, ara la prioritat és que em pugui desvetllar una mica i no hi ham anera, en el moment que m’aturo un instant de teclejar ja em ve, i direu, però aconsegueixes teclejar tota l’estona, com t’ho fas?, doncs és fàcil, és qüestió d’anar pel darrere del cap, o sigui, del que penses, i ara m’acabo d’adormir escrivint això anterior, o sigui que no funciona i si no funciona de cap manera doncs és millor anar cap a una altra de les estratègies contra la són que és la de fer una becaineta, però a mi em fa l’efecte, i ja m’he tornar a adormir, però deia que una becaineta, en aquest cas, seria contraproduent. O sigui, no hi guanyaria res i després i m’acabo d’adormir un altre cop damunt el teclat de manera que això no funciona
dissabte, 15 de novembre del 2014
Improvisats (183)
Adormit de nou, enganxat al teclat un dissabte. I què fas enganxat al teclat un dissabte. Doncs adormir-me, però intentava treballar. I has dormit bé aquesta nit? Ho confesso, sí, solc dormir com els angelets, no, com els nados, els nadons que dormen bé, perquè n’hi ha que deunidó. I ara no sé què haig de dir dels nadons, sé que parlava de la manera de dormir dels nadons, i, clar això enllaçava amb la meva manera de dormir, que és com la dels nadoncs, i ara aquí m’encallo, però no, perquè hi ha el somni, que una cosa és la son i una altra el somni, què has somiat, un somni, ho pesqueu, i encara podríem dir; que has somiat? I podríem respondre, sí que he somiat, el que passa és que ara no me’n recordo del que he somiat. I així ens podríem entretenir fins al dia del judici final, però em penso que no em convé parlar de somnis
De manera que canviem de paràgraf perquè canviem de tema, però us penseu que canviem de tema perquè tinc alguna cosa al cap i per això he dit canviem de tema?, doncs, no, no tinc res al cap, una altra vegada allò del cap cap cap, que aquí ho podríem concretar en no tinc cap idea al cap, haha, i és veritat que si tens a la punta dels dits un cap i has d’improvisar com continuar, segur que trobaràs un altre cap, hehe, en els dos sentits, per continuar, i ara no sé si serà fàcil de pescar els dos sentits, perquè esclar això de cap porta molta cua, i no diguem si això passa pels correctct..., no volia dir els traductors electrícs, no ara no volia dir això, autòmàtics, això, els traductors automàtics, doncs li dius aquell cap, que podia ser ua cosa complicada que ara no recordo, a sí, el que en castellà en diuen cabo, però no el cabo de l’exèrcit, sinó un altre cabo, que tampoc no és el geogràfic, sinó el cabo d’una corda, el que passa és que ara, amb tant cabo i tan cap ja no recordo quin era l’altre significat de cap de la qual estàvem parlant, només recordo que sovint no és gens fàcil, ni per a un catalanoparlant, saber de quin cap es parla quan els dos, els dos!, tenen cabuda, hehe, en aquella frase, cabuda, cabuda, re, no em ve res per cabuda, però sí per ve, que aquí tinc un problema, i és que de vegades, posem-hi moltes vegades, quuan em trobo un ves no recordo mai, bé, mai mai, no, perquè jo sempre dic que no es pot dir mai, ni sempre, i sempre l’acabo de dir!, sempre dic, he dit, i ara m’estic embullant, però sí que recordo que no es pot dir ni sempre ni mai ni tothom ni ningú, perquè sempre s’ha de deixar un forat per a les excepcions, i és que si no tinguéssim en compte les excepcions el món seria molt avorrit, tot serien regles exactes, i ara que parlo de regles recordo les rfegles d’auqests
improvisats, una de les quals és aquesta, que em fa l’efecte que no segueixo mai últimament però és perquè si has de tenir al cap que has de saltar de paràgraf, com que dues coses no es poden tenir al cap quan improvises, sinó que només n’has de tenir una, el teclat, i avui ni tan sols miro, mira miro em recordo Miró, aquell pintor que jo no acabo d’entendre, dels moderns, ho reconec, entenc coses de Picasso, però poca cosa més, Pollock, Mondrian, etc, ara no em puc parar a pensar, no em diuen gaire res, el meu pintor favorit de tota la història és el Greco però això suposo que ja ho he explicat aquí, però penso que el Greco és més gran que tothom perquè el Greco sap pintar l’ànima mentre que els de la seva època eren molt realistes, tres d’alguns holandessos que em penso que eren posteriors, però que no acaben de ser, i els moderns més que realistes o abstractes, el que volen és provocar una reacció en l’espectador, i això està bçe, és art, però per mi és més important l’ànima que l’art com a provocació-reacció, i ara no em refereixo a la provocació com a cosa negativa, provocar en sentit pejoratiu, sinó provocar en sentit neutre, doncs això em sembla fantàstic però no em diu tant com l’expressió de l’ànima, que és el que transmet el Greco i, en alguns quadres Picasso, i per mi ja està i direu ets molt radical, no, caldria precisar-ho tot molt però ara estic improvisant i ja he alentit o ralentit prou la velocitat explicant tot això amb una mica de raonabilitat o com es digui, i ara acabo de deixar una cosa a mig camí d’aquesta frase anterior i ara no me’n recordo, i no puc mirar enrere perquè ja m’he entretingut massa amb el tema de l’art, que ara em fa vergonya perquè tinc més o menys al cap les coses que he dit i crec que calkdria esborar-ho perquè no ho puc fer perquè les regles dels esborranys i aquesta és important, sens dubte, la més important juntament amb una altra que no recordo però aquesta sí, només pots tirar enrere per corregir faltes d’ortografia i està prohibit corregir coses conceptuals quan corregeixes al final l’ortografia i avui ni tan sols he tirat enrere i ni tan sols miraré l’ortografia quan pengi això que serà ara mateix a
De manera que canviem de paràgraf perquè canviem de tema, però us penseu que canviem de tema perquè tinc alguna cosa al cap i per això he dit canviem de tema?, doncs, no, no tinc res al cap, una altra vegada allò del cap cap cap, que aquí ho podríem concretar en no tinc cap idea al cap, haha, i és veritat que si tens a la punta dels dits un cap i has d’improvisar com continuar, segur que trobaràs un altre cap, hehe, en els dos sentits, per continuar, i ara no sé si serà fàcil de pescar els dos sentits, perquè esclar això de cap porta molta cua, i no diguem si això passa pels correctct..., no volia dir els traductors electrícs, no ara no volia dir això, autòmàtics, això, els traductors automàtics, doncs li dius aquell cap, que podia ser ua cosa complicada que ara no recordo, a sí, el que en castellà en diuen cabo, però no el cabo de l’exèrcit, sinó un altre cabo, que tampoc no és el geogràfic, sinó el cabo d’una corda, el que passa és que ara, amb tant cabo i tan cap ja no recordo quin era l’altre significat de cap de la qual estàvem parlant, només recordo que sovint no és gens fàcil, ni per a un catalanoparlant, saber de quin cap es parla quan els dos, els dos!, tenen cabuda, hehe, en aquella frase, cabuda, cabuda, re, no em ve res per cabuda, però sí per ve, que aquí tinc un problema, i és que de vegades, posem-hi moltes vegades, quuan em trobo un ves no recordo mai, bé, mai mai, no, perquè jo sempre dic que no es pot dir mai, ni sempre, i sempre l’acabo de dir!, sempre dic, he dit, i ara m’estic embullant, però sí que recordo que no es pot dir ni sempre ni mai ni tothom ni ningú, perquè sempre s’ha de deixar un forat per a les excepcions, i és que si no tinguéssim en compte les excepcions el món seria molt avorrit, tot serien regles exactes, i ara que parlo de regles recordo les rfegles d’auqests
improvisats, una de les quals és aquesta, que em fa l’efecte que no segueixo mai últimament però és perquè si has de tenir al cap que has de saltar de paràgraf, com que dues coses no es poden tenir al cap quan improvises, sinó que només n’has de tenir una, el teclat, i avui ni tan sols miro, mira miro em recordo Miró, aquell pintor que jo no acabo d’entendre, dels moderns, ho reconec, entenc coses de Picasso, però poca cosa més, Pollock, Mondrian, etc, ara no em puc parar a pensar, no em diuen gaire res, el meu pintor favorit de tota la història és el Greco però això suposo que ja ho he explicat aquí, però penso que el Greco és més gran que tothom perquè el Greco sap pintar l’ànima mentre que els de la seva època eren molt realistes, tres d’alguns holandessos que em penso que eren posteriors, però que no acaben de ser, i els moderns més que realistes o abstractes, el que volen és provocar una reacció en l’espectador, i això està bçe, és art, però per mi és més important l’ànima que l’art com a provocació-reacció, i ara no em refereixo a la provocació com a cosa negativa, provocar en sentit pejoratiu, sinó provocar en sentit neutre, doncs això em sembla fantàstic però no em diu tant com l’expressió de l’ànima, que és el que transmet el Greco i, en alguns quadres Picasso, i per mi ja està i direu ets molt radical, no, caldria precisar-ho tot molt però ara estic improvisant i ja he alentit o ralentit prou la velocitat explicant tot això amb una mica de raonabilitat o com es digui, i ara acabo de deixar una cosa a mig camí d’aquesta frase anterior i ara no me’n recordo, i no puc mirar enrere perquè ja m’he entretingut massa amb el tema de l’art, que ara em fa vergonya perquè tinc més o menys al cap les coses que he dit i crec que calkdria esborar-ho perquè no ho puc fer perquè les regles dels esborranys i aquesta és important, sens dubte, la més important juntament amb una altra que no recordo però aquesta sí, només pots tirar enrere per corregir faltes d’ortografia i està prohibit corregir coses conceptuals quan corregeixes al final l’ortografia i avui ni tan sols he tirat enrere i ni tan sols miraré l’ortografia quan pengi això que serà ara mateix a
dijous, 13 de novembre del 2014
Improvisats (182)
Hi havia una vegada un home a un teclat enganxat. Ho reconec, és un plagi, concretament de Quevedo, allò de l’home nassut que ara no recordo qui era. Però és el que m’ha vingut al cap mentre obria el bloc, un cop més desesperat, perquè et sembla que avui estàs fresc com una rosa i n’hi ha prou que et posis els cascos per començar a entrar als regnes de Morfeu.
I què més. Que no tinc ni idea de qui era Morfeu, o sigui, quina és la història que s’explica d’ell perquè s’hagi convertit en el prota de tants escrits o històries orals o no sé si hi ha alguna cosa més en què podria haver-se convertit Morfeu. El cas és que el tenim aquí i és per quedar-se, perquè no crec que sent un nom propi d’un personatge mitològic —mitològic, no?—, i ara que penso en mitològic recordo aquella anècdota del Felipe González que li pregunta a un nen com es diu, l’altre diu, ara no recordo què diu, i això em passa sovint, especialment quan explico acudits, que és veritat que els catalans —i les catalanes, ep— expliquen malament els acudits, però ara penso en l’Eugenio i en Cassen i en Buenafuente i para de comptar però segur que n’hi ha molts més
i ara, que no sabia com continuar, he aprofitat el fet per canviar el paràgraf que tinc la sensació que últimament em salto bastant aquesta regla però jo diria que últimament —em nego a escriure darrerament perquè ja n’estic fins al capdamunt, no parem descriure darrer i proper, em posen malalts, ho trobes per tot arreu, i ara no sé si és per tot arreu o pertot arreu o les dues, amb aquest tema sempre em perdo, perquè haig de rumiar molt i quan rumio molt ja no hi veig clar, tot se’m fa tèrbol i necessito almenys vint-i-quatre hores per despekhar-me i tornar a examinar allò, i examinar em porta als exàmens, ésclar, mira, ara he escrit ésclar, junt però amb la e accentuada, no sé si perquè se m’ha escapat l’accent o perquè anava a escriure “és clar”, les cometes són un altre obstacle per a la rapidesa perquè has de prémer dues tecles alhora, i ara m’adono que potser les dificultats per escriure improvisats provinguin d’aquí, i aquí, amb el dificultats-improvisats alguns escriurien “i perdó per la rima” i jo no dic perquè si has escrit amb rima és perquè t’ha donat la gana perquè en compte de dificultat hauries pogut escriure quansevol altra cosa com obstacle, mira que bé ara veig que em subratlla quansevol i primer he pensat que era un error de picatge però després he pensat que no, que quansevol és com ho dèiem, no sé si només la família o més gent, i tant, quansevol, això és com la R de llavors, que la pronunciem amb la r quan hauríem de pronunciar-la sense la r, igual que diem llavós quan ens referim a les coses que se sembren, aquelles coses petites, o grans, és veritat, i tinc un amic pagès, vaja, ja he dit el gènere, de manera que ho deixo, però jo sempre he dit que el meu pare era pagès volen dir que venia de pagès i ara en canvi dic que era fill de picapedrer, que em penso que és més ric com a expressió i a més queda més bé. En canvi per part de l’altra família no tinc gaire de què fardar i per tant no explico gaires coses, mira, ara em subratlla fardar i jo que em pensava que era català. L’altre dia parlàvem amb A, J i E sobre el tema de l’argot català, que és tan pobre perquè sempre que parlem o sentim coses en argot solen ser en espanyol i A i jo mateix teníem molt clar que l’argot català havia de sortir de la traducció directa i immediata de la paraula castellana, espanyola volia dir, perquè és com ho denominen arreu, espanyol, i a mi ja m’està bé, espanyol. I no sé per què ara m’ha sortit això de l’espanyol, sóc conscient que no té a veure amb el procés, ah sí era per l’argot, que ens hem d’acostumar a dir, per exemple, ara no em surt cap exemple, ara no em surt cap exemple, argot, ara no em surt cap exemple, coi, ara no em surt cat exemple, i ho haig de deixar i a més era una tema interessant perquè era un tema interessant i prou, avui estic espès, bé, no sé si avui o ara, perquè m’estic entrebancant i no sé com seguir i llavors, no llavós haha encara me’n recordo, però en aquests casos lo millor és deixar-ho perquè si no encara m’adormiré més, i no puc parlar d’adormir-se perquè em penso que d’això en dec haver parlat un munt de vegades, perquè els improvisats serveixen per a això, per despertar-se una mica si estic adormit, i llavós, encara me’n recordo, lo millor és deixar-ho córrer i em penso que això ja ho he dit i per tant això és un bucle total, de manera que ho deixo ja, tot i que ara m’he recordat que el lo no sé si l’he comentat però igualment ho deixo perquè fins i tot aquest tema apassionant no em sortiria ara en condicions de manera que ho deixo estar, que a la sala d’estar de casa en dèiem líving, que érem molt xulos, de casa bona i sobretot de casa gran, però això no volia comentar-ho de manera que ho dei, no no penso dir-ho una altra vegada, tot i que penso / em penso donarien per a molt però ara ho d.
I què més. Que no tinc ni idea de qui era Morfeu, o sigui, quina és la història que s’explica d’ell perquè s’hagi convertit en el prota de tants escrits o històries orals o no sé si hi ha alguna cosa més en què podria haver-se convertit Morfeu. El cas és que el tenim aquí i és per quedar-se, perquè no crec que sent un nom propi d’un personatge mitològic —mitològic, no?—, i ara que penso en mitològic recordo aquella anècdota del Felipe González que li pregunta a un nen com es diu, l’altre diu, ara no recordo què diu, i això em passa sovint, especialment quan explico acudits, que és veritat que els catalans —i les catalanes, ep— expliquen malament els acudits, però ara penso en l’Eugenio i en Cassen i en Buenafuente i para de comptar però segur que n’hi ha molts més
i ara, que no sabia com continuar, he aprofitat el fet per canviar el paràgraf que tinc la sensació que últimament em salto bastant aquesta regla però jo diria que últimament —em nego a escriure darrerament perquè ja n’estic fins al capdamunt, no parem descriure darrer i proper, em posen malalts, ho trobes per tot arreu, i ara no sé si és per tot arreu o pertot arreu o les dues, amb aquest tema sempre em perdo, perquè haig de rumiar molt i quan rumio molt ja no hi veig clar, tot se’m fa tèrbol i necessito almenys vint-i-quatre hores per despekhar-me i tornar a examinar allò, i examinar em porta als exàmens, ésclar, mira, ara he escrit ésclar, junt però amb la e accentuada, no sé si perquè se m’ha escapat l’accent o perquè anava a escriure “és clar”, les cometes són un altre obstacle per a la rapidesa perquè has de prémer dues tecles alhora, i ara m’adono que potser les dificultats per escriure improvisats provinguin d’aquí, i aquí, amb el dificultats-improvisats alguns escriurien “i perdó per la rima” i jo no dic perquè si has escrit amb rima és perquè t’ha donat la gana perquè en compte de dificultat hauries pogut escriure quansevol altra cosa com obstacle, mira que bé ara veig que em subratlla quansevol i primer he pensat que era un error de picatge però després he pensat que no, que quansevol és com ho dèiem, no sé si només la família o més gent, i tant, quansevol, això és com la R de llavors, que la pronunciem amb la r quan hauríem de pronunciar-la sense la r, igual que diem llavós quan ens referim a les coses que se sembren, aquelles coses petites, o grans, és veritat, i tinc un amic pagès, vaja, ja he dit el gènere, de manera que ho deixo, però jo sempre he dit que el meu pare era pagès volen dir que venia de pagès i ara en canvi dic que era fill de picapedrer, que em penso que és més ric com a expressió i a més queda més bé. En canvi per part de l’altra família no tinc gaire de què fardar i per tant no explico gaires coses, mira, ara em subratlla fardar i jo que em pensava que era català. L’altre dia parlàvem amb A, J i E sobre el tema de l’argot català, que és tan pobre perquè sempre que parlem o sentim coses en argot solen ser en espanyol i A i jo mateix teníem molt clar que l’argot català havia de sortir de la traducció directa i immediata de la paraula castellana, espanyola volia dir, perquè és com ho denominen arreu, espanyol, i a mi ja m’està bé, espanyol. I no sé per què ara m’ha sortit això de l’espanyol, sóc conscient que no té a veure amb el procés, ah sí era per l’argot, que ens hem d’acostumar a dir, per exemple, ara no em surt cap exemple, ara no em surt cap exemple, argot, ara no em surt cap exemple, coi, ara no em surt cat exemple, i ho haig de deixar i a més era una tema interessant perquè era un tema interessant i prou, avui estic espès, bé, no sé si avui o ara, perquè m’estic entrebancant i no sé com seguir i llavors, no llavós haha encara me’n recordo, però en aquests casos lo millor és deixar-ho perquè si no encara m’adormiré més, i no puc parlar d’adormir-se perquè em penso que d’això en dec haver parlat un munt de vegades, perquè els improvisats serveixen per a això, per despertar-se una mica si estic adormit, i llavós, encara me’n recordo, lo millor és deixar-ho córrer i em penso que això ja ho he dit i per tant això és un bucle total, de manera que ho deixo ja, tot i que ara m’he recordat que el lo no sé si l’he comentat però igualment ho deixo perquè fins i tot aquest tema apassionant no em sortiria ara en condicions de manera que ho deixo estar, que a la sala d’estar de casa en dèiem líving, que érem molt xulos, de casa bona i sobretot de casa gran, però això no volia comentar-ho de manera que ho dei, no no penso dir-ho una altra vegada, tot i que penso / em penso donarien per a molt però ara ho d.
dimarts, 11 de novembre del 2014
Improvisat (181)
Es malo de improvisar, pero peor es de dormirse. Aquest és el títol que tenia. I llavors, esclar, caldria explicar als que no són de Barcelona que això ho senties al metro fa una temporada, però canviant improvisar per pedir i no sé quina altra cosa he escrit per robar. I no sé per on seguir, però m’agradaria tenir una estona abans de dinar per treballar una mica, que aquest matí he estat distret per diverses coses que han anat passant, físicament, és a dir, gent que passa per aquí a saludar o a resoldre’t algun problema, en aquest cas el d’adormir-me, perquè quan hi ha visita una mica t’eixoriveixes i no sé què més deia.
I sí, han passat coses, però no vull anar per aquí, crec que ja ho dit alguna vegada, com si això fos un concurs de redacció escolar, però això, ara que hi penso, i mentre escrivia “per això” el que tenia pensat dir a continuació se me n’ha anat o, com podríem dir fent broma, me s’ha anat, que és molt possible que en més d’algun escrit, o sobretot conversa ho digui algú, vaja, ho diu algú perquè jo ho he sentit i no sols una vegada sinó moltes, i no sols amb el verb aquest que deia, que em penso que era anar però no me’n recordo del tot, però ara tenia una altra idea i me s’ha anat.
Estic especialment adormit i llavors és difícil escriure un improvisat, i ara, fa una estona m’han dit que li havia agradat una mena d’improvisat que havia fet en un altre blog, ja no sé quants blogs tinc, no, que havíem dit que en diria blocs, i l’altre dia en parlàvem amb A, que per quins set sous —i que bonica que és aquesta expressió, que gràfica, per quins set sous, hi heu pensat en el que significa, set sous, però llavors els set sous no sembla que encaixin amb els significat, perquè si vols dir per quina raó no es veu que hi puguin encaixar els set sous, però és igual, el que m’agrada és que em surtin aquestes expressions de manera espontània, això deu ser perquè l’Espinal és el meu llibre de capçalera, no, la veritat és que el meu llibre de capçalera és el M, i després un altre que és per acabar d’adormir-me si amb M, que no us penso dir quin és el meu llibre de capçalera perquè això ja seria entrar en massa intimitats, o en masses intimitats, que és com ho diem i ja no sé si ens ho deixen dir o encara està prohibit, mira, i ara penso que escrivia fa uns dies, o ara mateix, en les prohibicions de la gramàtica en determinat punt que ara no recordo amb exactitud però tenia a veure amb la perspectiva de gènere, que jo sempre defenso que si el masculí plural conté tots dos gèneres gramaticals, què pensem, en quin conjunt de gent pensem si diem, per exemple “els infermers”, eh?, eh?, va a veure, en què pensem, i llavors aquest és un exemple que em sembla claríssim, i només falta rumiar-hi una mica, mira, rumiar-hi, un altre dels meus blocs, no, però aquest ja fa temps que el tinc, el que passa és que abans es deia d’una altra manera, i abans abans era el principal, l’únic, vaja, i ara m’he entrebancat escrivint l’únic, perquè espontàniament em surt el únic, i això per què és, us preguntareu, doncs és simplement perquè em costa molt teclejar seguits una lletra accentuada seguida per apòstrof, i ja no diguem si és apòstrof més accent més dièresi tot seguit, que em penso que hi havia una paraula que ho tenia tot, i jo sempre m’hi entrebanco, però ara no sé quina és, i això em passa sovint, que no recordo una cosa en la qual he estat pensant moltes vegades que és una nosa, una cosa que em molestava, i ara m’ha vingut al cap una altra ideia, haha, ideia, ha, i fa una estona he sentit “font de clot”, que és una expressió que només he sentit en parlants d’una zona molt concreta de Catalunya i que ja hi va haver un temps que vaig investigar a veure si ho deia algú més o ho deia cap diccionari i, tu, no ho vaig trobar per enlloc, o ara no recordo si era aquesta expressió o era una altra, en qualsevol cas sí que recordo la zona geogràfica on es deia això o una altra cosa que no sabia ningú, i aquesta mena de troballes em fan feliç, tu, perquè dius, mira, has rescatat per a la història una cosa que si no s’hauria perdut, i això és una tonteria perquè ningú no sabrà que has rescatat res si no saps on desar-ho perquè allò quedi, i com que he saltat de pàgina ho deixo i intento treballar una estona, que em convé perquè he estat molt adormit aquest matí i prou, tallo
I sí, han passat coses, però no vull anar per aquí, crec que ja ho dit alguna vegada, com si això fos un concurs de redacció escolar, però això, ara que hi penso, i mentre escrivia “per això” el que tenia pensat dir a continuació se me n’ha anat o, com podríem dir fent broma, me s’ha anat, que és molt possible que en més d’algun escrit, o sobretot conversa ho digui algú, vaja, ho diu algú perquè jo ho he sentit i no sols una vegada sinó moltes, i no sols amb el verb aquest que deia, que em penso que era anar però no me’n recordo del tot, però ara tenia una altra idea i me s’ha anat.
Estic especialment adormit i llavors és difícil escriure un improvisat, i ara, fa una estona m’han dit que li havia agradat una mena d’improvisat que havia fet en un altre blog, ja no sé quants blogs tinc, no, que havíem dit que en diria blocs, i l’altre dia en parlàvem amb A, que per quins set sous —i que bonica que és aquesta expressió, que gràfica, per quins set sous, hi heu pensat en el que significa, set sous, però llavors els set sous no sembla que encaixin amb els significat, perquè si vols dir per quina raó no es veu que hi puguin encaixar els set sous, però és igual, el que m’agrada és que em surtin aquestes expressions de manera espontània, això deu ser perquè l’Espinal és el meu llibre de capçalera, no, la veritat és que el meu llibre de capçalera és el M, i després un altre que és per acabar d’adormir-me si amb M, que no us penso dir quin és el meu llibre de capçalera perquè això ja seria entrar en massa intimitats, o en masses intimitats, que és com ho diem i ja no sé si ens ho deixen dir o encara està prohibit, mira, i ara penso que escrivia fa uns dies, o ara mateix, en les prohibicions de la gramàtica en determinat punt que ara no recordo amb exactitud però tenia a veure amb la perspectiva de gènere, que jo sempre defenso que si el masculí plural conté tots dos gèneres gramaticals, què pensem, en quin conjunt de gent pensem si diem, per exemple “els infermers”, eh?, eh?, va a veure, en què pensem, i llavors aquest és un exemple que em sembla claríssim, i només falta rumiar-hi una mica, mira, rumiar-hi, un altre dels meus blocs, no, però aquest ja fa temps que el tinc, el que passa és que abans es deia d’una altra manera, i abans abans era el principal, l’únic, vaja, i ara m’he entrebancat escrivint l’únic, perquè espontàniament em surt el únic, i això per què és, us preguntareu, doncs és simplement perquè em costa molt teclejar seguits una lletra accentuada seguida per apòstrof, i ja no diguem si és apòstrof més accent més dièresi tot seguit, que em penso que hi havia una paraula que ho tenia tot, i jo sempre m’hi entrebanco, però ara no sé quina és, i això em passa sovint, que no recordo una cosa en la qual he estat pensant moltes vegades que és una nosa, una cosa que em molestava, i ara m’ha vingut al cap una altra ideia, haha, ideia, ha, i fa una estona he sentit “font de clot”, que és una expressió que només he sentit en parlants d’una zona molt concreta de Catalunya i que ja hi va haver un temps que vaig investigar a veure si ho deia algú més o ho deia cap diccionari i, tu, no ho vaig trobar per enlloc, o ara no recordo si era aquesta expressió o era una altra, en qualsevol cas sí que recordo la zona geogràfica on es deia això o una altra cosa que no sabia ningú, i aquesta mena de troballes em fan feliç, tu, perquè dius, mira, has rescatat per a la història una cosa que si no s’hauria perdut, i això és una tonteria perquè ningú no sabrà que has rescatat res si no saps on desar-ho perquè allò quedi, i com que he saltat de pàgina ho deixo i intento treballar una estona, que em convé perquè he estat molt adormit aquest matí i prou, tallo
dilluns, 10 de novembre del 2014
Improvisat (180)
És dur començar la setmana, pràcticament des del minut u, havent de fer un improvisat, però és el que hi ha. Aquest és el titular.
Però, esclar, per què ens hem d’enganyar, després del titular hi havia la cosa aquesta, el sumari, l’abstract, el no sé què que diem —dèiem— els periodistes sobre el primer paràgraf d’una notícia, que ara no me’n recordo..., ara sí, el lead. El que no recordo és què vol dir lead, però deu ser una cosa així com sumari, no, sumari no, i a més ja ho he dit, és el quid de la qüestió, que quan estudiàvem es resumia en cinc w, en anglès, llavors, com ara, l’anglès feia forrolla, i això de la forrolla no m’ho acabo d’inventar, existeix, existeix l’expressió, el que sí que he o haig de reconèixer que no tinc ni idea del que és forrolla, ara mateix, perquè no em sona a res que tingui a veure amb soroll, tot i que les erres poden ser onomatopeiques, o sigui, com les de bruuum bruum, que recorda un soroll no sé si de cotxe engegant-se, o cotxe dels antics, però reconec ara mateix, ho confesso, que no tinc ni idea del per què feia brum brum fa un moment, i fer brum brum no és cosa de cada dia, un no fa brum brum avui al matí i a la tarda, no ho sé, no ho sé, hauria de recordar-me’n i no me’n recordo, només que bruum bruum em fa pensar en cotxes engegant-se, però això ja ho he dit.
Brum-brumm és una onomatopeia. El món de les onomatopeies. O: Amb vostès, les onomatopeies. O: Les onomatopeies, passat, present i futur. O: Les onomatopeies: reptes i desafiaments. O: Les onomatopeies a cavall del segon i el tercer miŀlenni. Tots aquests titulars de tesi doctoral m’han sortit un darrere l’altre perquè a casa hi juguem de tant en tant, a inventar-nos títols tòpics. Però sí que recordo que parlàvem de les onomatopeies, esclar, després de repetir-ho tantes vegades te’n recordes, com passava abans que et feien repetir les coses fins que te’n recordaves, encara que no les entenguessis, i això és el que jo feia quan alguna cosa no l’entenia, repetir i repetir i sobretot repetir per escrit, que era la millor manera que et quedés gravat, i llavors ho escrivies tal qual, com ho havies repetit, i allò quedava bé encara que no entenguessis res, no et posaven sobresaliente, que és com se’n deia aleshores almenys a la meva escola, a la meva segona escola, perquè suposo que a la primera devia ser, no sé com devia ser, ni idea. Estàvem en l’etapa més fosca del franq..., no això ho dic de broma, no sé quina va ser l’etapa més fosca del franquisme, però sens dubte no va ser la meva, que la mort d’aquell senyor em va agafar als disset anys, de manera que no recordo com devia ser el franquisme dels primers anys, posem per cas dels anys 40, perquè jo no hi era, o si hi era era molt petit, quina tonteria acabo de dir, però era el que jo pensava quan era petit, que abans de ser petit havies sigut moooolt petit des de sempre, fins que un dia et va donar la gana créixer perquè vas trobar uns pares que et van voler fer créixer, o una cosa així perquè jo era massa petit per recordar-me del que pensava quan era petit, i si era molt petit no puc recordar em penso que hem entrat en un bucle de manera que sortim-ne.
Però sí, me’n recordo, parlàvem de franquisme, el que he estudiat després és que quan el franquisme ja s’apagava per asfíxia econòmica i per tant s’haurien d’haver fet càrrec de nosaltres els altres europeus, i dic nosaltres perquè llavors tot era la mateixa cosa, Catalunya era..., ostres, i ara recordo quin dia és avui, no és que no me’n recordés, perquè no paro de pensar-hi, o no parava, fins que m’he adormit, i per què m’he adormit, eh eh?, doncs perquè ahir em vaig quedar a mirar la tele, jo que no miro mai la tele, doncs ahir amorrat a la tele fins que va sortir aquella dona que em sembla bellíssima però l’admiració s’acaba aquí perquè no li tinc gens de simpatia, però va dir els resultats i ja me’n vaig anar a dormir.
És per això que avui estic tan clapat? No, no és per això. Estic clapat perquè fa poc més d’una hora i mitja que he pres el còctel dels matins, i llavors això et deixa fet caldo, i t’adorms, però és veritat que altres vegades això d’adormir-me sense solució, diguem-ne, no passava fins una mica després, posem-hi mig matí.
Doncs a veure si arribem fins a mig matí sans i estalvis. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè el que és o soc jo, no sí si aquesta frase va així, però ara no és el moment de discutir-m’ho.
Però, esclar, per què ens hem d’enganyar, després del titular hi havia la cosa aquesta, el sumari, l’abstract, el no sé què que diem —dèiem— els periodistes sobre el primer paràgraf d’una notícia, que ara no me’n recordo..., ara sí, el lead. El que no recordo és què vol dir lead, però deu ser una cosa així com sumari, no, sumari no, i a més ja ho he dit, és el quid de la qüestió, que quan estudiàvem es resumia en cinc w, en anglès, llavors, com ara, l’anglès feia forrolla, i això de la forrolla no m’ho acabo d’inventar, existeix, existeix l’expressió, el que sí que he o haig de reconèixer que no tinc ni idea del que és forrolla, ara mateix, perquè no em sona a res que tingui a veure amb soroll, tot i que les erres poden ser onomatopeiques, o sigui, com les de bruuum bruum, que recorda un soroll no sé si de cotxe engegant-se, o cotxe dels antics, però reconec ara mateix, ho confesso, que no tinc ni idea del per què feia brum brum fa un moment, i fer brum brum no és cosa de cada dia, un no fa brum brum avui al matí i a la tarda, no ho sé, no ho sé, hauria de recordar-me’n i no me’n recordo, només que bruum bruum em fa pensar en cotxes engegant-se, però això ja ho he dit.
Brum-brumm és una onomatopeia. El món de les onomatopeies. O: Amb vostès, les onomatopeies. O: Les onomatopeies, passat, present i futur. O: Les onomatopeies: reptes i desafiaments. O: Les onomatopeies a cavall del segon i el tercer miŀlenni. Tots aquests titulars de tesi doctoral m’han sortit un darrere l’altre perquè a casa hi juguem de tant en tant, a inventar-nos títols tòpics. Però sí que recordo que parlàvem de les onomatopeies, esclar, després de repetir-ho tantes vegades te’n recordes, com passava abans que et feien repetir les coses fins que te’n recordaves, encara que no les entenguessis, i això és el que jo feia quan alguna cosa no l’entenia, repetir i repetir i sobretot repetir per escrit, que era la millor manera que et quedés gravat, i llavors ho escrivies tal qual, com ho havies repetit, i allò quedava bé encara que no entenguessis res, no et posaven sobresaliente, que és com se’n deia aleshores almenys a la meva escola, a la meva segona escola, perquè suposo que a la primera devia ser, no sé com devia ser, ni idea. Estàvem en l’etapa més fosca del franq..., no això ho dic de broma, no sé quina va ser l’etapa més fosca del franquisme, però sens dubte no va ser la meva, que la mort d’aquell senyor em va agafar als disset anys, de manera que no recordo com devia ser el franquisme dels primers anys, posem per cas dels anys 40, perquè jo no hi era, o si hi era era molt petit, quina tonteria acabo de dir, però era el que jo pensava quan era petit, que abans de ser petit havies sigut moooolt petit des de sempre, fins que un dia et va donar la gana créixer perquè vas trobar uns pares que et van voler fer créixer, o una cosa així perquè jo era massa petit per recordar-me del que pensava quan era petit, i si era molt petit no puc recordar em penso que hem entrat en un bucle de manera que sortim-ne.
Però sí, me’n recordo, parlàvem de franquisme, el que he estudiat després és que quan el franquisme ja s’apagava per asfíxia econòmica i per tant s’haurien d’haver fet càrrec de nosaltres els altres europeus, i dic nosaltres perquè llavors tot era la mateixa cosa, Catalunya era..., ostres, i ara recordo quin dia és avui, no és que no me’n recordés, perquè no paro de pensar-hi, o no parava, fins que m’he adormit, i per què m’he adormit, eh eh?, doncs perquè ahir em vaig quedar a mirar la tele, jo que no miro mai la tele, doncs ahir amorrat a la tele fins que va sortir aquella dona que em sembla bellíssima però l’admiració s’acaba aquí perquè no li tinc gens de simpatia, però va dir els resultats i ja me’n vaig anar a dormir.
És per això que avui estic tan clapat? No, no és per això. Estic clapat perquè fa poc més d’una hora i mitja que he pres el còctel dels matins, i llavors això et deixa fet caldo, i t’adorms, però és veritat que altres vegades això d’adormir-me sense solució, diguem-ne, no passava fins una mica després, posem-hi mig matí.
Doncs a veure si arribem fins a mig matí sans i estalvis. Que Déu hi faci més que nosaltres, perquè el que és o soc jo, no sí si aquesta frase va així, però ara no és el moment de discutir-m’ho.
dilluns, 3 de novembre del 2014
vigilant 179
I senyores i cavallers, aquí tenim una altra vegada el company Peric —vull dir company dels cavallers, perquè crec que havíem quedat que el cavaller Peric, ara me’n recordo, era això, un cavaller, un cavaller dels d’anar a cavall, dels antics, vaja. I us asseguro que he obert el word sense saber que escriuria aquesta tonteria, no sabia què escriuria, només sabia que hauria de posar-m’hi abans de rendir-me a la son, perquè quan et rendeixes a la son ja pots fer el que vulguis que no et despertes. Ni a bufes, tu. Que bufetades no me’n puc pegar ni jo, i ja vaig molt en compte, molt en compte no funciona, hauria de ser amb molt de compte, perquè molt en compte ja em direu què vol dir, bé, sí, per als valencians i no sé si la resta dels que parlen català nord-occidental, a això de català nord-occidental us asseguro que no sabia què volia dir, de difícil que era —o que era per a mi, o per mi, sí les dues coses, doncs no sabia què dir sobre no sé què deia. I això crec que em passa sovint i no sols quan improviso, i ara què hi penso, jo sempre m’havia esforçat a escriure no sols en comptes de no només, per evitar el no-no, i ara no fa gaire —quan tens més de cinquanta anys el no fa gaire és flexible— doncs deia que quan tens més de cinquanta anys, no, no deia això, ara no recordo què deia, estic fatal de la memòria i suposo que hi deu haver pastilles per a la memòria però al meu pastiller ja no hi caben més pastilles, i l’altre dia vaig demanar un pastiller a la farmàcia, perquè el que tenia, que era d’una botiga de xinesos —i ara no sé si “botiga de xinesos” sona despectiu, però no ho és, almenys no hi ha la intenció, i ara sí que me’n recordo que parlava dels pastilles que me’n van donar un que deia L M X J V S D i això no m’agradava, i llavors com que només necessitava tres, diguem-ne recipients o el que sigui, matí, migdia i vespre, vaig estar rumiant a veure amb quines lletres d’aquelles em podria catalanitzar el pastiller i em penso que ho vaig aconseguir però ara només recordo que M volia dir matí i J volia dir halar, en el sentit de migdia, que és l’àpat principal, diguem-ne, o sigui, halar per antonomàsia, encara que halar sigui tot, en general, ah sí, esclar, S era sopar, i així ja ho tenia catalanitzat, el que no es consola és perquè és tonto, i ja estic cansat que el word em marqui tonto i tonteria en vermell i estic a punt de dir-li que no em marqui mai més tonto, però no ho faig perquè quan estic just a punt de dir-l’hi m’entren els escrúpols, com m’entren ara que he escrit l’hi, fent-me força, o sigui, alentint el pas, cosa que no hauria de fer perquè les regles, les regles!, fa tems que no em parlem, em penso, i n’hi havia una
que era aquesta, que jo diria que fa temps que no la recordava, i és veritat que potser hauria de demanar a l’AA —Alta Autoritat de les Regles dels Improvisats, i fixeu-vos que he escrit AA i com que no sabia com continuaria doncs allà han quedat les AA sense el que hauria de seguir de la sigla que és NI, normes dels improvisats, i ara que hi caic la sigla sí, però lo altre, o sigui, no sé què autoritat, —ja no recordo com anava— doncs això em penso que ho he escrit amb majúscula i no tocava, i és que això de les majúscules i minúscules en general és clar, com en aquest cas, però després et diuen que quan es tracta de protocol llavors has d’escriure Molt Honorable No Sé Qui, tot amb majúscules, i ja s’entén que el No Sé Qui sí que ha d’anar amb majúscules, perquè és nom propi, però el molt honorable no ho acabo d’entendre, per molt protocol que hi hagi, o sigui, no sé exactament quan hi ha protocol i quan no n’hi ha, quan em diuen protocol sempre penso en una taula parada, una d’aquelles de casaments i tal, on trobes el teu nom en una targeta i has de seure allà t’agradi o no t’agradi, i per això ja vaig decidir fa temps que no aniria a més coses que tinguessin àpats amb protocol on has de seure al costat de no sé qui, encara que e l’amfitrió li sembli que estarà d’allò més còmode al costat de no sé qui, i amb això d’al costat, d’al costat m’ho subratlla i amb raó, ha de ser de al costat, suposo, però realment ha de ser així perquè en català tenim unes normes a vegades que són de bojos, però no, ara penso que al costat no funcionava perquè m’he deixat les cometes, però sembla sembla que ens hàgim volgut complicar la vida per diversió, tot i que suposo que cada terra fa sa guerra i que a tot arreu s’hi fan bolets quan plou i m’agrada que m’hagin sortit aquests dos, aquestes dues locucions o com se diguin sense pensar, i com que estic tan content que m’hagin sortit soles doncs ja puc tancar aquest improvisat, perquè quan estàs content és més difícil adormir-se, vaja, suposo.
que era aquesta, que jo diria que fa temps que no la recordava, i és veritat que potser hauria de demanar a l’AA —Alta Autoritat de les Regles dels Improvisats, i fixeu-vos que he escrit AA i com que no sabia com continuaria doncs allà han quedat les AA sense el que hauria de seguir de la sigla que és NI, normes dels improvisats, i ara que hi caic la sigla sí, però lo altre, o sigui, no sé què autoritat, —ja no recordo com anava— doncs això em penso que ho he escrit amb majúscula i no tocava, i és que això de les majúscules i minúscules en general és clar, com en aquest cas, però després et diuen que quan es tracta de protocol llavors has d’escriure Molt Honorable No Sé Qui, tot amb majúscules, i ja s’entén que el No Sé Qui sí que ha d’anar amb majúscules, perquè és nom propi, però el molt honorable no ho acabo d’entendre, per molt protocol que hi hagi, o sigui, no sé exactament quan hi ha protocol i quan no n’hi ha, quan em diuen protocol sempre penso en una taula parada, una d’aquelles de casaments i tal, on trobes el teu nom en una targeta i has de seure allà t’agradi o no t’agradi, i per això ja vaig decidir fa temps que no aniria a més coses que tinguessin àpats amb protocol on has de seure al costat de no sé qui, encara que e l’amfitrió li sembli que estarà d’allò més còmode al costat de no sé qui, i amb això d’al costat, d’al costat m’ho subratlla i amb raó, ha de ser de al costat, suposo, però realment ha de ser així perquè en català tenim unes normes a vegades que són de bojos, però no, ara penso que al costat no funcionava perquè m’he deixat les cometes, però sembla sembla que ens hàgim volgut complicar la vida per diversió, tot i que suposo que cada terra fa sa guerra i que a tot arreu s’hi fan bolets quan plou i m’agrada que m’hagin sortit aquests dos, aquestes dues locucions o com se diguin sense pensar, i com que estic tan content que m’hagin sortit soles doncs ja puc tancar aquest improvisat, perquè quan estàs content és més difícil adormir-se, vaja, suposo.
divendres, 31 d’octubre del 2014
improvisat 178
He arribat fins aquí i em penso que quan acabi aquest improvisat ja hauré d’anar a dinar o em quedarà poc temps per anar-hi, de manera que no sé per què faig aquest improvisat, doncs perquè, com altres vegades, em queia el cap damunt el teclat, i avui no tenia ni títol per fer aquest improvisat però he obert el full i he pensat en allò dels Manel Hem arribat fins aquí, em penso que era així, perquè he pensat que aquesta setmana havia anat prou bé perquè he tingut de recórrer, veus, he tingut de, això em vaig acostumar a no dir-ho, perquè a casa ho dèiem i no sé qui em va dir que no s’havia de dir, que s’havia de dir “caldre” o “haver de”, però no tenir de —i encara menys tenir que, però això ja ho sabia de petit, que tenir què era una castellanada horrorosa, però tenir de què té de castellà?, res, i per això es podia dir i ho diu molta gent i jo em vaig acostumar a no dir-ho per això que deia, que algú m’havia dit que no era correcte, i és que hi ha molta gent que et diu que això és correcte o no és correcte, no sé qui deia que cada català és un llibre de llengua i té els seus propis criteris, i de vegades comproves que sí, que la gent et corregeix o et trobes a tu mateix corregint o, bé, potser no corregint, perquè de vegades queda malament, però sí que ho penses, que és una manera de corregir subjectiva que tenim també els catalans, el cas és aquesta mentalitat de corregir, i ara recordo que això de corregir era com es deia a Q el fet de tutoritzar o com s’hagi de dir perquè ara veig que el word em subratlla tutoritzar, la qual cosa vol dir que el word és com un català, no podem dir que sigui català perquè sabem que és del Gates, que hi ha gent que li diu Portes, cosa que em va semblar graciosa el primer dia, però després ja m’ha cansat, i això també ens passa sovint, no sé si només als catalans o a tothom, i ara m’adono que he escrit els catalans quan jo sempre intento escriure sense utilitzar un llenguatge amb el qual algú es pugui sentir discriminat i quan dic algú ja sabeu qui vull dir, però és que jo m’hi sento molt identificat, amb molts dels seus, perdó, vull dir de les seves reivindicacions, i ara penso que en un document important que he fet aquests dies he aconseguit que no hi hagi ni una sola expressió del tipus els catalans, ni tampoc per descomptat catalans i catalanes, que és una fórmula que no descarto però que em sembla que s’hi ha de recórrer poques vegades, i ara miro la pantalla i veig que tot plegat és un xoriço tremendu, tremendu ja sé que és dolent, no cal que m’ho digui el word, però és que tremend, com estupend i alguna altra que hi ha d’aquesta mena sóc incapaç de dir-les sense sentir-me mestretites, encara que no m’ho digui ningú, ja m’ho dic jo mateix, no cal, gràcies, que hi hagi cap persona catalana, això, aquesta fórmula de cap persona catalana és horrorosa, i encara n’hi ha amb persona no sé què que són més horroroses encara, i és que hi ha, calla que ara recordo una cosa que vaig veure ahir a o abans-d’ahir que ara no recordo exactament com anava però el cas és que deia una cosa així com persones i entre guions, no t’ho perdis, deia, especificava, persones masculines i persones fem..., no ara me’n recordo deia persones físiques i entre guions homes i dones, com si s’hagués d’aclarir que persones físiques inclou els dos sexes, qui va escriure o simplement pensar això estava guillat, del tot guillat, i acabo amb aquest somriure, i veig que no he fet ni un punt i a part, i sé el que diuen les normes sobre els punts i a part però em penso que canviaré les normes perquè fer un improvisat amb punts i a part fa que et paris o que t’aturis, que moltes vegades vas a escriure parar i dius, calla, que en català queda més bé aturar, i és una bestiesa, ara recordo que algú, no sé si avui mateix o ahir deia que a més d’apropar o acostar-se hi ha atansar-se i té tota la raó, que ens n’oblidem, i aquest ens n’oblidem m’ha sortit així, us ho prometo, que hi ha coses d’aquestes, molt dallò que em surten ja d’esma, però ho deixo que és tard
dimarts, 28 d’octubre del 2014
Si algú ha pensat mai que a aquestes hores havent pres un còctel d’aquells que segur que tomba, tomba, tomba es pot treballar és que no sap el que és un còctel. Més o menys amb aquesta idea he obert el full, conscient a més que feia dies que no obria fulls per bolcar lletres en aquesta paperera de..., de... ara tenia al cap una idea bonica per completar la paperera i l’he perdut, o l’he perduda, perquè no es confongui idea amb cap. Encara que en aquest cas ´`es si fa no fa el mateix.
I què més. Doncs que això que deia passa molt poques vegades, que hi hagi possibilitats de confusió, perquè el participi ... m’acabo d’adormir a sobre el teclat. I és que esclar intentes explicar aquí una idea coherent o sàvia i vulguis o no t’hi entretens i ja has begut oli,
Ara resulta que M diu que els jocs de paraules, els refranys, les locucions, etc., s’han d’escriure entre cometes. N’hi ha per llençar el barret al foc. Si no acabaríem! No se n’adona.
Això del barret al foc, per exemple... Ara he fet trampa i ho confesso, he mirat cap amunt a veure què havia escrit més o menys i he vist que el “no se n’adona” l’havia escrit sense interrogació finl, que era el meu propòsit. I això em passa molt.
Últimament em passen moltes coses que no voldria que em passessin.
Per exemple. Doncs ara no em ve al cap cap exemple (cap cap, entomeu aquesta, màquines de traduir, o potser les màquines de traduir ja tenen posades aquestes possibilitats.
I no sé, m’estic adormint mentre faig un improvisat, de manera que aquest sistema no rutlla.
Me’n vaig a provar-ne un altre, que és fer tuits absurd en un compte que tinc justament per a això, per fer tuits absurds, de manera que ja no has d’estar pendent de si et vénen idees al cap o no, si estàs inspirat o no, bé, inspirat no és la paraula, seria tenir el dia tonto, imaginatiu. O potser vol dir que els inspirats grossos són per a
Ja m’he adormit una altra vegada. Me’n vaig al tuiter absurd, a veure si me’n surto. Això sí que sol funcionar, perquè és com un joc. De vegades això és també el que faig, jugar una estona amb alguna bestiesa
Me’n vaig al tuiter, això em sol desvetllar, que ara per ràpid que escrivís no me’n sortia, m’aturava de pura son.
Finc quan sigui.
I què més. Doncs que això que deia passa molt poques vegades, que hi hagi possibilitats de confusió, perquè el participi ... m’acabo d’adormir a sobre el teclat. I és que esclar intentes explicar aquí una idea coherent o sàvia i vulguis o no t’hi entretens i ja has begut oli,
Ara resulta que M diu que els jocs de paraules, els refranys, les locucions, etc., s’han d’escriure entre cometes. N’hi ha per llençar el barret al foc. Si no acabaríem! No se n’adona.
Això del barret al foc, per exemple... Ara he fet trampa i ho confesso, he mirat cap amunt a veure què havia escrit més o menys i he vist que el “no se n’adona” l’havia escrit sense interrogació finl, que era el meu propòsit. I això em passa molt.
Últimament em passen moltes coses que no voldria que em passessin.
Per exemple. Doncs ara no em ve al cap cap exemple (cap cap, entomeu aquesta, màquines de traduir, o potser les màquines de traduir ja tenen posades aquestes possibilitats.
I no sé, m’estic adormint mentre faig un improvisat, de manera que aquest sistema no rutlla.
Me’n vaig a provar-ne un altre, que és fer tuits absurd en un compte que tinc justament per a això, per fer tuits absurds, de manera que ja no has d’estar pendent de si et vénen idees al cap o no, si estàs inspirat o no, bé, inspirat no és la paraula, seria tenir el dia tonto, imaginatiu. O potser vol dir que els inspirats grossos són per a
Ja m’he adormit una altra vegada. Me’n vaig al tuiter absurd, a veure si me’n surto. Això sí que sol funcionar, perquè és com un joc. De vegades això és també el que faig, jugar una estona amb alguna bestiesa
Me’n vaig al tuiter, això em sol desvetllar, que ara per ràpid que escrivís no me’n sortia, m’aturava de pura son.
Finc quan sigui.
dissabte, 25 d’octubre del 2014
improvisat 176
Quin horror de somni. El meu metge de capçalera de quan jo era jovenet –que ara fa molts anys que no el veig, deu ser mort– em diu, dins del malson, que m’havien d’amputar el dallò –el dallò, ja m’enteneu, el fet diferencial–, perquè tenia no sé quina malaltia. I per fer-ho, ja que jo em resistia com un porc en dia de matança, ell cridava gent –tothom era gent coneguda, però jo no els veia les cares– que m’havien d’agafar mans i peus, cames i braços, i estirar fort perquè no em bellugués.
En aquesta tessitura, just aquí, ha sonat el despertador. Encara sort. Però fixeu-vos com són els somnis i els desvetllaments, que el primer que he fet, d’esma, ha sigut comprovar que estava íntegre. Buf.
Perdoneu, no volia parlar d’això... No volia parlar de res, de fet, el que passa és que mentre obres el word, aquests segons que passen et demanes, i ara què diré?, i llavors m’ha vingut això... No, és mentida, demano excuses per aquesta mentida: aquest article està poc improvisat, fa trampa. Vull dir, l’he escrit sense pensar-lo gaire però l’he escrit sabent clarament sobre què escriuria i m’he fet un esquema mental abans d’obrir el word i l’he escrit massa a poc a poc. O sigui, no hauria de comptar.
De fet, ara mateix no estava mig adormit, sinó que pensava que em venia de gust fer un improvisat per explicar lo del somni. Però les excuses i aquesta explicació sí que són improvisades, perquè no pensava demanar-les ni pensava explicar res, és després que m’he adonat que l’article no colaria com a improvisat perquè era massa rodó —redó, que diuen allà baix i això em porta a les meves relacions amb gent d’allà abaix, i això em porta a les segones interpretacions de segons quines paraules com ara relacions, i d’això ja n’hem parlat i ara mateix faig el propòsit ferm de recordar-ho quan acabi aquest article per apuntar-m’ho i fer un article seriós sobre el tema al bloc seriós. I se m’escapa bloc en comptes de blog contínuament, i ara el word em subratlla blog, ara, de sobte.
Però parlàvem de Freud i tal, que me’n recordo, perquè la primera part d’aquest article estava molt rumiada, o bastant rumiada, ara no exagerem, però he demanat disculpes i tot per la trampa contra les lleis dels improvisats.
Freud.
Doncs això.
I ara se m’acaba d’ocórrer el partit que podria treure Freud d’aquest somni i de la resta, “paradigma de la latent castració vital”. Em sona que ja vaig malparlar de Freud un dia, tinc una fixació amb Freud, ara me n’adono, això mateix, aquesta fixació, també deu tenir la seva interpretació freudiana.
No tornem a Freud, que m’embalo.
En aquesta tessitura, just aquí, ha sonat el despertador. Encara sort. Però fixeu-vos com són els somnis i els desvetllaments, que el primer que he fet, d’esma, ha sigut comprovar que estava íntegre. Buf.
Perdoneu, no volia parlar d’això... No volia parlar de res, de fet, el que passa és que mentre obres el word, aquests segons que passen et demanes, i ara què diré?, i llavors m’ha vingut això... No, és mentida, demano excuses per aquesta mentida: aquest article està poc improvisat, fa trampa. Vull dir, l’he escrit sense pensar-lo gaire però l’he escrit sabent clarament sobre què escriuria i m’he fet un esquema mental abans d’obrir el word i l’he escrit massa a poc a poc. O sigui, no hauria de comptar.
De fet, ara mateix no estava mig adormit, sinó que pensava que em venia de gust fer un improvisat per explicar lo del somni. Però les excuses i aquesta explicació sí que són improvisades, perquè no pensava demanar-les ni pensava explicar res, és després que m’he adonat que l’article no colaria com a improvisat perquè era massa rodó —redó, que diuen allà baix i això em porta a les meves relacions amb gent d’allà abaix, i això em porta a les segones interpretacions de segons quines paraules com ara relacions, i d’això ja n’hem parlat i ara mateix faig el propòsit ferm de recordar-ho quan acabi aquest article per apuntar-m’ho i fer un article seriós sobre el tema al bloc seriós. I se m’escapa bloc en comptes de blog contínuament, i ara el word em subratlla blog, ara, de sobte.
Però parlàvem de Freud i tal, que me’n recordo, perquè la primera part d’aquest article estava molt rumiada, o bastant rumiada, ara no exagerem, però he demanat disculpes i tot per la trampa contra les lleis dels improvisats.
Freud.
Doncs això.
I ara se m’acaba d’ocórrer el partit que podria treure Freud d’aquest somni i de la resta, “paradigma de la latent castració vital”. Em sona que ja vaig malparlar de Freud un dia, tinc una fixació amb Freud, ara me n’adono, això mateix, aquesta fixació, també deu tenir la seva interpretació freudiana.
No tornem a Freud, que m’embalo.
divendres, 17 d’octubre del 2014
improvisat 175
Re, t’esforces a distreure’t, fas uns improvisats curt, et poses de nou davant el rotllo de la feina i deu, vint minuts després ja peses figues.
I llavors què més puc dir. Del que es tracta és de fer un improvisat gros, ja que els petits han durant tan poca estona, a veure si amb un de gros és com un cafè, que ara he pensat que el cafè no em va bé i no n’hauria de prendre, però llavors què faig, dormir tot el dia? I la nit, que a la nit dormo com un nadó? Un nadó dels que no tenen por ni gana ni totes aquelles coses que solen tenir els nadons, que també es poden dir bebès, i la primera vegada que ho vaig veure escrit —en català, vull dir— i amb l’accent obert i tot, o sigui, encara que dugués l’accent obert, vaig pensar que era una mena d’heretgia, un sot en el qual no hauríem d’haver caigut mai, un punt de no-retorn, etc., totes aquelles coses que penses quan et poses a ser maximalista i fonamentalista. I després resultarà segurament que allò ja ho deia Ramon Llull o almenys Alcover, o almenys Moll o almenys algun dels molts savis i alguna de les moltes sàvies que corren per aquí i que fan bloc més interessants i sobretot més fondos que aquest, i que, com tots els catalans però en aquest cas amb una mica més de coneixement, i ara sé que parlava de la gent que fa de lingüista però no recordo per què parlava d’ells, si a més a més rere cada català hi ha un filòleg, i mira quina peça de tòpic que acabo de pescar, grossa, eh? eh?, quantes vegades ho heu sentit a dir, per exemple, avui mateix? Perquè jo és la típica cosa que he sentit mil vegades i que ja no saps a qui atribuir. Bé, en aquests casos lo millor és atrubir-ho a Pla, que va dir de tot del dret i del revés i que em fa molta gràcia quan se l’esmenta com a font d’autoritat, ja sigui en coses lingüístiques com socials, com polítiques, de tot, va dir, i de vegades amb gràcia, i de vegades sense gens de gràcia, i ara els Reis em van portar el tom 12 de les Obres Completes, que havia llegit no sé on que eren el millor de Pla i, mira, em penso que em va durar deu pàgines, quina cosa més insuportable de vaguetats i erudicions o suposades erudicions, que en podríem dir erudi... no ho sé, ara no em surt, em fa l’efecte que un dia em va sortir la paraula justa i ara no em surt, bé, què hi farem la memòria de l’home és limitada, sobretot la d’aquest home que avui té la memòria moooolt limitada, tant que ara mateix no sap què fa aquí escrivint idioteses quan el que hauria de fer era acabar la feina de la setmana i anar a S, que he quedat amb A i a veure què farem —m’ho imagino, però, A sempre vol fer el mateix, ja fa molts anys que conec A, va, tornem-hi
I llavors què més puc dir. Del que es tracta és de fer un improvisat gros, ja que els petits han durant tan poca estona, a veure si amb un de gros és com un cafè, que ara he pensat que el cafè no em va bé i no n’hauria de prendre, però llavors què faig, dormir tot el dia? I la nit, que a la nit dormo com un nadó? Un nadó dels que no tenen por ni gana ni totes aquelles coses que solen tenir els nadons, que també es poden dir bebès, i la primera vegada que ho vaig veure escrit —en català, vull dir— i amb l’accent obert i tot, o sigui, encara que dugués l’accent obert, vaig pensar que era una mena d’heretgia, un sot en el qual no hauríem d’haver caigut mai, un punt de no-retorn, etc., totes aquelles coses que penses quan et poses a ser maximalista i fonamentalista. I després resultarà segurament que allò ja ho deia Ramon Llull o almenys Alcover, o almenys Moll o almenys algun dels molts savis i alguna de les moltes sàvies que corren per aquí i que fan bloc més interessants i sobretot més fondos que aquest, i que, com tots els catalans però en aquest cas amb una mica més de coneixement, i ara sé que parlava de la gent que fa de lingüista però no recordo per què parlava d’ells, si a més a més rere cada català hi ha un filòleg, i mira quina peça de tòpic que acabo de pescar, grossa, eh? eh?, quantes vegades ho heu sentit a dir, per exemple, avui mateix? Perquè jo és la típica cosa que he sentit mil vegades i que ja no saps a qui atribuir. Bé, en aquests casos lo millor és atrubir-ho a Pla, que va dir de tot del dret i del revés i que em fa molta gràcia quan se l’esmenta com a font d’autoritat, ja sigui en coses lingüístiques com socials, com polítiques, de tot, va dir, i de vegades amb gràcia, i de vegades sense gens de gràcia, i ara els Reis em van portar el tom 12 de les Obres Completes, que havia llegit no sé on que eren el millor de Pla i, mira, em penso que em va durar deu pàgines, quina cosa més insuportable de vaguetats i erudicions o suposades erudicions, que en podríem dir erudi... no ho sé, ara no em surt, em fa l’efecte que un dia em va sortir la paraula justa i ara no em surt, bé, què hi farem la memòria de l’home és limitada, sobretot la d’aquest home que avui té la memòria moooolt limitada, tant que ara mateix no sap què fa aquí escrivint idioteses quan el que hauria de fer era acabar la feina de la setmana i anar a S, que he quedat amb A i a veure què farem —m’ho imagino, però, A sempre vol fer el mateix, ja fa molts anys que conec A, va, tornem-hi
Improvisat 174
Em vaig comprometre a lliurar una feina ahir i ha passat ahir i som a divendres a encara no l’he acabat i m’adormo.
I aquest era el titular, i dit això no tinc res amés a dir, excepte que he de fer això tan burro de teclejar sense sentit, que parlant de sentit la gent diu “en aquest sentit” encara que no toqui, ho diuen contínuament, és interessant fixar-se en el que diu la gent i adonar-se de com tothom utilitza crosses, igual que jo, suposo, encara que les meves crosses suposo que no me les sé, a banda de les de tothom
la de buenu, la de doncs —aquesta sóc conscient que la dic moltíssim—, i aquí, escrivint, no sé si em surten crosses
a banda d’aquesta, de recordar contínuament aquesta regla maleïda de saltar de paràgraf perquè ho diuen les regles, o les normes, que he de mirar si són regles o normes perquè, no ho sé ara pensava que potser era diferent regles de normes, si una era més forta que l’altra, podríem dir, o no, i ara pensant, és un dir, mira, “és un dir”, la primera vegada que ho vaig sentit, de llavis de S, me’n recordo perfectament, em vaig escandalitzar, gairebé, perquè jo sempre havia sentit a dir que s’havia de dir és una manera de dir, i ara estic dient massa dir i potser dir és una crossa, haha, no això era broma, mira, això era broma
potser sí que és una crossa, perquè ho repeteixo bastant, i ara m’adono que els salts de paràgraf els hauria de fer rere un punt i seguit, però em penso que de punts i seguit, he dit punt i seguit?, volia dir punt i a part, esclar, bé, o punt i seguit.
Mira, ara n’he fet un, un punt i seguit que s’ha convertit en punt i a part.
Em direu, quina diferència hi ha entre l’un i l’altre? I us diré que de vegades no ho sé —i ara m’ha sortit un rodolí involuntari, però vam dir que això dels rodolins com allò altre de les contundències?, no, referències?, no, ara no em surt, allò de “amb perdó de la?, ah sí, la redundància, doncs això, no sé què deia de la redundànci, però suposo que era allò que dic sempre de la redundància, que dir “perdó per la redundància” és absurd, o fas redundància o no la fas, i si la fas per què has de demanar perdó?
I ara caic que els interrogants —de vegades, no sempre— poden marcar salt de paràgraf, i quan escrivia “no sempre” —i avui estic posant moltes cometes, vol dir que estic molt normatrivista o com es digui, i crec que fins i tot..., no sé què deia, m’he perdut del tot, m’he perdut tant que ara no sé per on continuar, i m’ha vingut al cap la imatge de travessar una selva i no trobar res i vinga a travessar selva, i llavors ara recordo que vaig fer una perla a l’altre bloc, al seriós, sobre l’explorador del Vargas Llosa comparat amb l’Adriano de Yourcernar, no sé si s’escriu així, i el que deia una escriptora, o una crítica, que la de Llosa no li arribava a la sola de la sabata i que si s’havia de recordar una l’altra valia més oblidar-la, o una cosa així, i ahir es va donar el premi Planeta i sempre que hi ha el premi Planeta penso, doncs no m’interessa gens ni mica
salto, i recordo el que em deia C quan li preguntava si sabia alguna cosa del premi de cada any i C sempre em preguntava, has llegit Els germans Karamàzov, o el Quixot, o ara no me’n recordo, però em deia un clàssic, i encara que li digués que sí C em deia que els tornés a llegir, que els Planeta no valien res, i això de no valdre res em penso que en castellà no ho diuen, o sí, no vale nada, referit a una cosa?, no ho sé, a mi em sona malament, però què vols que et digui, cada cop em sonen malament més coses del castellà i no és perquè no en sàpiga, que en sé molt, de vegades, que divertit, corregeixo coses dels client que m’envien coses per traduir del castellà —o espanyol, a mi m’agrada més dir-li espanyol—, no sé què deia de traduir del castellà, no sé què deia en general, i per tant miro de guanyar yemps
però segueixo sec com una pansa, mira, que divertit, sec com una pansa, això ho diu algú?, es diu?, si no haureu de convindre amb mi que en aquest cas he inventat una expressió, o segurament no, ara estic fent el patètic perquè l’expressió o no és nova o no té cap gràcia, vés a saber
torno a guanyar yemps però veig que fa estona ha saltat la pàgina del word de manera que haig de plegar adéu
I aquest era el titular, i dit això no tinc res amés a dir, excepte que he de fer això tan burro de teclejar sense sentit, que parlant de sentit la gent diu “en aquest sentit” encara que no toqui, ho diuen contínuament, és interessant fixar-se en el que diu la gent i adonar-se de com tothom utilitza crosses, igual que jo, suposo, encara que les meves crosses suposo que no me les sé, a banda de les de tothom
la de buenu, la de doncs —aquesta sóc conscient que la dic moltíssim—, i aquí, escrivint, no sé si em surten crosses
a banda d’aquesta, de recordar contínuament aquesta regla maleïda de saltar de paràgraf perquè ho diuen les regles, o les normes, que he de mirar si són regles o normes perquè, no ho sé ara pensava que potser era diferent regles de normes, si una era més forta que l’altra, podríem dir, o no, i ara pensant, és un dir, mira, “és un dir”, la primera vegada que ho vaig sentit, de llavis de S, me’n recordo perfectament, em vaig escandalitzar, gairebé, perquè jo sempre havia sentit a dir que s’havia de dir és una manera de dir, i ara estic dient massa dir i potser dir és una crossa, haha, no això era broma, mira, això era broma
potser sí que és una crossa, perquè ho repeteixo bastant, i ara m’adono que els salts de paràgraf els hauria de fer rere un punt i seguit, però em penso que de punts i seguit, he dit punt i seguit?, volia dir punt i a part, esclar, bé, o punt i seguit.
Mira, ara n’he fet un, un punt i seguit que s’ha convertit en punt i a part.
Em direu, quina diferència hi ha entre l’un i l’altre? I us diré que de vegades no ho sé —i ara m’ha sortit un rodolí involuntari, però vam dir que això dels rodolins com allò altre de les contundències?, no, referències?, no, ara no em surt, allò de “amb perdó de la?, ah sí, la redundància, doncs això, no sé què deia de la redundànci, però suposo que era allò que dic sempre de la redundància, que dir “perdó per la redundància” és absurd, o fas redundància o no la fas, i si la fas per què has de demanar perdó?
I ara caic que els interrogants —de vegades, no sempre— poden marcar salt de paràgraf, i quan escrivia “no sempre” —i avui estic posant moltes cometes, vol dir que estic molt normatrivista o com es digui, i crec que fins i tot..., no sé què deia, m’he perdut del tot, m’he perdut tant que ara no sé per on continuar, i m’ha vingut al cap la imatge de travessar una selva i no trobar res i vinga a travessar selva, i llavors ara recordo que vaig fer una perla a l’altre bloc, al seriós, sobre l’explorador del Vargas Llosa comparat amb l’Adriano de Yourcernar, no sé si s’escriu així, i el que deia una escriptora, o una crítica, que la de Llosa no li arribava a la sola de la sabata i que si s’havia de recordar una l’altra valia més oblidar-la, o una cosa així, i ahir es va donar el premi Planeta i sempre que hi ha el premi Planeta penso, doncs no m’interessa gens ni mica
salto, i recordo el que em deia C quan li preguntava si sabia alguna cosa del premi de cada any i C sempre em preguntava, has llegit Els germans Karamàzov, o el Quixot, o ara no me’n recordo, però em deia un clàssic, i encara que li digués que sí C em deia que els tornés a llegir, que els Planeta no valien res, i això de no valdre res em penso que en castellà no ho diuen, o sí, no vale nada, referit a una cosa?, no ho sé, a mi em sona malament, però què vols que et digui, cada cop em sonen malament més coses del castellà i no és perquè no en sàpiga, que en sé molt, de vegades, que divertit, corregeixo coses dels client que m’envien coses per traduir del castellà —o espanyol, a mi m’agrada més dir-li espanyol—, no sé què deia de traduir del castellà, no sé què deia en general, i per tant miro de guanyar yemps
però segueixo sec com una pansa, mira, que divertit, sec com una pansa, això ho diu algú?, es diu?, si no haureu de convindre amb mi que en aquest cas he inventat una expressió, o segurament no, ara estic fent el patètic perquè l’expressió o no és nova o no té cap gràcia, vés a saber
torno a guanyar yemps però veig que fa estona ha saltat la pàgina del word de manera que haig de plegar adéu
Subscriure's a:
Missatges (Atom)