Haig d’acabar una feina avui, com sigui —aquest era el titular, a partir d’aquí ja és tonteria. I no me’n surto, m’adormo, com sempre, i no sé com fer-m’ho. És clar, si hi veus doble. Ara no hi veig doble, per aquest matí sí, a mig camí de quan pujava al despatx, a peu des de la plaça Lesseps, perquè ara pujo des de la plaça Lesseps, això ja ho he dit, perquè aquesta pujadeta, que no deuen ser ni cinc minuts, crec que em va bé i saps què, he descobert que sí que puc caminar badant i més o menys de pressa quan camino cap amunt. Això
no me’n recordo mai de la regla aquesta dels dallonses i un dia em penso que faré una iniciativa populars, ara no sé com es diu, però és una veritable presa de pèl, perquè tu has de recollir no sé quants milers de firmes, que tambés es pot dir firmes en català, hi ha gent que es pensa que signatura és més català que firma, doncs això que dèim,
tornem-hi, les firmes, en reculls milers, després vas al parlament i què, te’n fan cas, nooorl, com deia el Chiquito de la Calzada, fan el que ses senyories tenen previst fer i es passen pel forro o folres polar les firmes, les signatures i la mare que els va matricular, bé, no la mare que els va matricular són ses senyories que es passen pel forro les firmes o les signatures
una altra vegada, paràgrafs curts, diu la llei, i ara que ho veig aquí al damunt el word no em senyala amb vermell forro i això no sé si vol dir que ja està acceptat com a forma alternativa de folre o que correspon a una altra cosa, però això no ho puc consultar ara perquè, tornem-hi
les regles prohibeixen totes les consultes externes, tant si és google com la viquipèdia com el dallò. I ara m’assenyala google i viquipèdia i no sé si és perquè els he escrit amb minúscula, a veure, tornem-hi, Viquipèdia, Google, no, igual, doncs i posaré el dallò al damunt i li diré que ho acceptin, però ara no sé si amb majúscula o amb minúscula, haig d’escriure les dallòs. Ma mare i ma àvia, i vés a saber quantes generacions pel damunt, deien contínuament el dallò, la dallò, la dallò del dallò, i havies de ser molt fi per captar-ho a la primera, però normalment, pel context, doncs dallò :-) Odio les emoticones però de vegades s’ha de reconèixer que dallò.
I ja ho he tornat a fer, ja es veu que tinc tendència a fer paràgrafs llargs, i aixó deu ser el motiu pel qual les normes diuen que els paràgrafs han de ser curts, perquè les normes ja em coneixen i van preveure la situació. I ara m’he quedat encallat.
Encallat em porta a vaixell encallat, i això em porta al barco hehe, aquesta l’escric ex professo perquè me l’assenyali, i sí sí, de vegades m’encanta provocar el word, barco, barco, barco, haha, i deia que m’he encallat i he pensat de seguida en el barco barco barco italià, aquest que han rescatat d’aquella illa on havia quedat encallat.
I he tornat a quedar encalla, però no, aquest “he” que acabo d’escriure és diferent del “he” que pot canviar-se en “haig”, e?, ara no fotem cagareŀla, no sé si era això, era una expressió que havia sentit en el sentit (sentit en el sentit, que bé) de no fotem quan dius no fotem en el sentit de no anem més enllà del compte o no t’escandalitzis o una cosa aixó, que hauria de pensar una estona per rumiar-ho i passar una estona viol dir deixar d’escriure... coi però si se m’ha acabat el temps previst per a aquest improvisat, i no sé quan n’hi haurà un altre perquè demà me’n vaig de viatge i no sé si tindré ganes de fer alguna cosa davant de l’ordinador i que m’adormi i llavors faci un improvisat per despertar-me, que és l’origen... prou
dijous, 31 de juliol del 2014
dimarts, 29 de juliol del 2014
improvisat (152)
Espectacular l’avanç o com es digui, que moltes vegades no sé si és avanç, avançament o avenç, i no sé si més possibilitats, en aquestes coses sempre m’entrebanco i no sé què més fer per avançar —aquí sí que no tinc dubtes, amb el verb... sobretot perquè només n’hi ha un.
És un desastre, aixo de la diglòssia. Perquè, ai, en castellà l’avançament d’avans, no, d’abans —en això no dubto, ha estat un error purament de lapsus— i ara no sé què deia, perquè sempre m’entrebanco a còpia d’introduir guions i dins dels guions parèntesis i dins dels parèntesis claudàtors, i dins dels claudàtors lletra més petita, o de colors o... en tot això he après molt últimament a la feina.
Feina que he o haig d’acabar aviat, demà o màxim demà passat al matí, perquè demà passat haig de començar a fer maletes i a mirar plànols i a concentrar-me molts per superar el tràngol inicial d’una aventura que no sé per què m’atreveixo a afrontar aquest any, i tot això no sé si és una improvisació o la història de la meva vida explicada de manera racional.
I no, no vull explicar la meva vida, vull anar més de pressa i improvisar del tot, que si no no em desperto perquè de fet aquest improvisat l’he obert perquè volia despertar-me que m’he adormit i si em poso a explicar la meva vida m’aturo i m’adormo igual perquè la meva vida no m’interessa explicar-la, a més era una de les regles d’aquests improvisats, no explicar la meva vida que no interessa a ningú i si interessa serà a voieurs o voieures —per que no ho escrivim així de manera definitiva, quina necessitat hi ha d’esperar que ens beneeixin el llenguatge quan ja l’hem assimilat i ja l’hem introduït dins el nostre parlar habitual, perquè som tan mesells o com es digui allò de no saber anar a la nostra ni quan escrivim els nostres propis escrits. I ja que hi som, per què a la gent li costa tant —he escrit “a la gent” i no volia dir a la gent sinó a alguna gent o a tota la gent, bueno, que els costa dir... no sé què els costa dir.
–i aquest paràgraf anterior ha anat contra les regles perquè era molt... però això ja ho he dit un munt de vegades i les regles prohibeixen repetir les coses si te’n recordes que ja les has dit, i en aquest cas me’n recordo o m’enrecordo, que amb l’A som força amics, i a més ahir vaig... no, això no li interessa a ningú i a més ara acabo de caure que el tema de m’enrecordo ja n’hem parlat, de manera que he tornat a contravenir les normes en aquest punt concret, i el tema de contravenir les normes també l’he dit, aquí mateix, i per tant podem seguir fins a l’infinit, cosa que, fins a l’infinit, ja ho escrit altres vegades
M’ha quedat una cosa pendent en el paràgraf anterior, que he dit, ara en parlaràs, de seguida, però em passa que si no obro de seguida parèntesis o guions sé que no me’n recordaré perquè em ficaré en una altra cosa, i llavors ja... m’he perdut.
Però sí!, miracle, me n’he recordat —no obro parèntesi o guió llarg, que em perdré altra vegada—, veus ara ho he aconseguit i sé que parlava de la polèmica sobre li interessa i l’interessa, que absurd. I quines altres coses tan absurdes com aquestes, de no entendre que en aquestes coses hi ha claríssimament un complement directe i un d’indirecte, que jo quan era jove es deia així complement i no objecte, que és com es diu ara contínuament, encara que també s’entén i més o menys s’accepta, encara que amb marca d’antic, que ve a dir resclosit, i això de la marca de dels diccionaris sempre m’ha fet gràcia perquè l’antiguitat la podria marcar el diccionari pràcticament de totes les veus del diccionari perquè quan apareix el diccionari, i ara dic el de paper ja tot és antic, i ara això del paper em porta al tema del paper versus el digital, que hi ha gent que diu que el paper desapareixerà
i salto de paràgraf perquè les regl... ah, no que hem dit que ara les regles no les tindria en compte en aquest punt concret, i ara no sé què deia i m’he tornat a perdre per culpa de no recordar que ja no havia de pensar en les regles, i, veus, quan estàs massa pendent de les regles, de les regles que siguin és molt fàcil perdre el fil de la vida, i ara sóc conscient d’haver escrit una frase important que potser podria esculpir-se i tot, però ara ja fa unes quantes ratlles que he saltat pàgina i que per tant hauria de... però, veus?, ara estic una altra vegada saltant-me el que acabo de dir sobre saltar-se les regles, i ara torno a anar a allò de l’infinit, i com que ja m’he cansat de repetir coses, me’n vaig a veure si abans d’un quart de tres he acabat l’objectiu que tenia que crec que sí que l’acabaré perquè ara estic molt més despert que abans de manera que he acomplert o complert l’objectiu i prou
És un desastre, aixo de la diglòssia. Perquè, ai, en castellà l’avançament d’avans, no, d’abans —en això no dubto, ha estat un error purament de lapsus— i ara no sé què deia, perquè sempre m’entrebanco a còpia d’introduir guions i dins dels guions parèntesis i dins dels parèntesis claudàtors, i dins dels claudàtors lletra més petita, o de colors o... en tot això he après molt últimament a la feina.
Feina que he o haig d’acabar aviat, demà o màxim demà passat al matí, perquè demà passat haig de començar a fer maletes i a mirar plànols i a concentrar-me molts per superar el tràngol inicial d’una aventura que no sé per què m’atreveixo a afrontar aquest any, i tot això no sé si és una improvisació o la història de la meva vida explicada de manera racional.
I no, no vull explicar la meva vida, vull anar més de pressa i improvisar del tot, que si no no em desperto perquè de fet aquest improvisat l’he obert perquè volia despertar-me que m’he adormit i si em poso a explicar la meva vida m’aturo i m’adormo igual perquè la meva vida no m’interessa explicar-la, a més era una de les regles d’aquests improvisats, no explicar la meva vida que no interessa a ningú i si interessa serà a voieurs o voieures —per que no ho escrivim així de manera definitiva, quina necessitat hi ha d’esperar que ens beneeixin el llenguatge quan ja l’hem assimilat i ja l’hem introduït dins el nostre parlar habitual, perquè som tan mesells o com es digui allò de no saber anar a la nostra ni quan escrivim els nostres propis escrits. I ja que hi som, per què a la gent li costa tant —he escrit “a la gent” i no volia dir a la gent sinó a alguna gent o a tota la gent, bueno, que els costa dir... no sé què els costa dir.
–i aquest paràgraf anterior ha anat contra les regles perquè era molt... però això ja ho he dit un munt de vegades i les regles prohibeixen repetir les coses si te’n recordes que ja les has dit, i en aquest cas me’n recordo o m’enrecordo, que amb l’A som força amics, i a més ahir vaig... no, això no li interessa a ningú i a més ara acabo de caure que el tema de m’enrecordo ja n’hem parlat, de manera que he tornat a contravenir les normes en aquest punt concret, i el tema de contravenir les normes també l’he dit, aquí mateix, i per tant podem seguir fins a l’infinit, cosa que, fins a l’infinit, ja ho escrit altres vegades
M’ha quedat una cosa pendent en el paràgraf anterior, que he dit, ara en parlaràs, de seguida, però em passa que si no obro de seguida parèntesis o guions sé que no me’n recordaré perquè em ficaré en una altra cosa, i llavors ja... m’he perdut.
Però sí!, miracle, me n’he recordat —no obro parèntesi o guió llarg, que em perdré altra vegada—, veus ara ho he aconseguit i sé que parlava de la polèmica sobre li interessa i l’interessa, que absurd. I quines altres coses tan absurdes com aquestes, de no entendre que en aquestes coses hi ha claríssimament un complement directe i un d’indirecte, que jo quan era jove es deia així complement i no objecte, que és com es diu ara contínuament, encara que també s’entén i més o menys s’accepta, encara que amb marca d’antic, que ve a dir resclosit, i això de la marca de dels diccionaris sempre m’ha fet gràcia perquè l’antiguitat la podria marcar el diccionari pràcticament de totes les veus del diccionari perquè quan apareix el diccionari, i ara dic el de paper ja tot és antic, i ara això del paper em porta al tema del paper versus el digital, que hi ha gent que diu que el paper desapareixerà
i salto de paràgraf perquè les regl... ah, no que hem dit que ara les regles no les tindria en compte en aquest punt concret, i ara no sé què deia i m’he tornat a perdre per culpa de no recordar que ja no havia de pensar en les regles, i, veus, quan estàs massa pendent de les regles, de les regles que siguin és molt fàcil perdre el fil de la vida, i ara sóc conscient d’haver escrit una frase important que potser podria esculpir-se i tot, però ara ja fa unes quantes ratlles que he saltat pàgina i que per tant hauria de... però, veus?, ara estic una altra vegada saltant-me el que acabo de dir sobre saltar-se les regles, i ara torno a anar a allò de l’infinit, i com que ja m’he cansat de repetir coses, me’n vaig a veure si abans d’un quart de tres he acabat l’objectiu que tenia que crec que sí que l’acabaré perquè ara estic molt més despert que abans de manera que he acomplert o complert l’objectiu i prou
dilluns, 28 de juliol del 2014
Improvisat 151
He aguantat com un campió fins ara però ara ja no sabia què fer perquè no em caigués el cap sobre el teclat. Perquè si et cau el cap sobre el teclat vol dir que pots malmetre l’escrit, perquè vés a saber què estaves fent en aquell moment, on tenies els dits posats, i també vol dir que vés a saber com ha quedat la feina que feies fins ara, si no caldrà repassar-la. Per sort la resposta és sí: que ja tenia previst repassar-la, ho faig sempre. El problema és que repassant-la també em cau el cap. Un drama.
I si no dic res més interessant em caurà el cap damunt el teclat mentre improviso, i això seria greu perquè voldria dir que no hi ha improvisat, que la naturalesa humana, que no és la humana sinó només la naturalesa humana aplicada a un ésser humà, no necessàriament a dos, o a tots. Ara seria el moment de fer la pregunta, és clar. Em direu
—Quina preguntaaaaa?
Em penso que feia temps que no utilitzava aquest recurs, com molts altres que altres vegades se m’han acudit i que penso que tindria èxit si en parlés... i ara mateix acaba de caure’m el cap al teclat, de manera que això no funciona, avui estic especialment espès i és per això que no avanço.
Re. Ni tan sols el recurs de dir “saltem de paràgraf”, que ho manen les regles. Re. Ni les regles. Un dia n’he de parlar. Però esclar, si les regles diuen, i a més en el primer apartat, en el de deures fonamentals, que no s’han de llegir improvisats anteriors per no quedar marcats pel precedent i llavor tenir la temptació... i m’acaba de caure de nou el cap sobre el teclat —vosaltres no ho veieu, però és així, és patètic—, de manera que no sé què fer, i si no se m’acut cap idea ràpid ho hauré de deixar perquè estic escrivint massa a poc a poc. I ara, quan veig “estic escrivint” m’enrecordo d’un client quer no volia aquesta mena de gerundis i per tant que no els escrivís. I m’acaba de caure el cap escrivint tonteries, de manera que ho deixo. Avui no és el dia dels improvisats. Deu ser que els dilluns no estic inspirat. Re, ni així, ni fent la broma aquesta absurda del dilluns.
Re de re.
I si no dic res més interessant em caurà el cap damunt el teclat mentre improviso, i això seria greu perquè voldria dir que no hi ha improvisat, que la naturalesa humana, que no és la humana sinó només la naturalesa humana aplicada a un ésser humà, no necessàriament a dos, o a tots. Ara seria el moment de fer la pregunta, és clar. Em direu
—Quina preguntaaaaa?
Em penso que feia temps que no utilitzava aquest recurs, com molts altres que altres vegades se m’han acudit i que penso que tindria èxit si en parlés... i ara mateix acaba de caure’m el cap al teclat, de manera que això no funciona, avui estic especialment espès i és per això que no avanço.
Re. Ni tan sols el recurs de dir “saltem de paràgraf”, que ho manen les regles. Re. Ni les regles. Un dia n’he de parlar. Però esclar, si les regles diuen, i a més en el primer apartat, en el de deures fonamentals, que no s’han de llegir improvisats anteriors per no quedar marcats pel precedent i llavor tenir la temptació... i m’acaba de caure de nou el cap sobre el teclat —vosaltres no ho veieu, però és així, és patètic—, de manera que no sé què fer, i si no se m’acut cap idea ràpid ho hauré de deixar perquè estic escrivint massa a poc a poc. I ara, quan veig “estic escrivint” m’enrecordo d’un client quer no volia aquesta mena de gerundis i per tant que no els escrivís. I m’acaba de caure el cap escrivint tonteries, de manera que ho deixo. Avui no és el dia dels improvisats. Deu ser que els dilluns no estic inspirat. Re, ni així, ni fent la broma aquesta absurda del dilluns.
Re de re.
diumenge, 27 de juliol del 2014
Improvisat (150)
El títol de l’improvisat és: tinc fogots. El subtítol: És per això que he vingut a refugiar-me aquí tot i ser conscient que aquests improvisats eren per a una altra cosa, segons les regles. Bé, el subtítol de l’improvisat no era tan llarg quan he començat a escriure l’improvisat però s’hi han anat afegint paraules a mesura que l’escrivia. I a més, ara he caigut que el subtítol, quan he obert l’improvisat no era aquest sinó un altre, però ja no me’n recordo.
Però el títol sí, me’n recordo. Tinc fogots. I per què tens fogots, Peric? Ara, és clar, em vénen al cap —les coses sempre et vénen al cap, si no no et vindrien, de manera que si hi penso ja no diré més “em vénen al cap” sinó “em vénen”. Ara, no és igual, vull dir, no té les mateixes pegues repetir “et vénen al cap” que repetir “et vénen”? Doncs sí, és igual, de manera que no faig propòsits sobre això. I haig de mirar cap amunt, encara que sigui irregular —no del tot, però és una mica irregular mirar cap amunt, només es pot fer si has vist sense mirar una paraula subratllada en vermell. Torno a mirar amunt perquè no sé què deia més amunt de l’amunt, i això encara és més irregular, repetir quasi de manera simultània dos “miro cap amunt”. El concepte “mirar cap amunt”. Mentre hi penso miro cap amunt. I són tres “mirar cap amunt”! I així podria seguir fins a l’infinit. De manera que miro cap amunt i em deixo d’històries.
Però abans de mirar cap amunt salto paràgraf perquè de tant mirar cap amunt irregularment m’he saltat una altra regla, que és la dels paràgrafs lla... Prou, miro cap amunt i què tenim? Tenim que tenim fogots. I per què tenim fogots, Peric? Sí, ara me’n recordo: el subtítol que havia oblidat. Tinc fogots perquè he llegit una cosa al correu electrònic que me n’ha fet venir. I era una cosa meva. Resulta que jo havia enviat un correu a una persona —deixem-ho en persona, no per allò del gènere, sinó per no anar més enllà en la preservació de l’anonimat. L’anonimat, quin gran tema de debat. No. Els fogots. Per què eren? Sí, per un correu electrònic. Per una cosa escrita meva en un correu electrònic d’una altra persona que me l’enviava a mi com a còpia d’un correu que aquesta persona enviava a una altra, pensant-se, la que l’enviava, que a la tercera persona li agradaria o no li molestaria o no sé què no li faria el que jo... això s’està fent massa elaborat i ho noto perquè he enlentit, no enlentit m’ho subratlla, ralentit?, no, tampoc. Ni idea, ara no em ve al... Em ve i prou, que ho hem dit abans i hi hem estat pensant!
I sense mirar cap amunt —perquè avui ja ho he fet més d’una vegada i de dues, em penso, i si ho fas més de dues quedes eliminat, si no m’enrecordo malament... No sé què deia. Sobre mirar cap amunt i tal. Però ni idea. I no sé per què estic fent aquest improvisat a mitja tarda de diumenge quan otros deberes me reclaman i what are you doing here, darling? i ma comme, etcètera.
I com que no sé què estic fent aquí i what are you doing i tot això, sí, ara me’n recordo però crec que ja m’ha passat. Gràcies per escoltar-me.
Ara vinc! Un minut! No us ho dic a vosaltres
Però el títol sí, me’n recordo. Tinc fogots. I per què tens fogots, Peric? Ara, és clar, em vénen al cap —les coses sempre et vénen al cap, si no no et vindrien, de manera que si hi penso ja no diré més “em vénen al cap” sinó “em vénen”. Ara, no és igual, vull dir, no té les mateixes pegues repetir “et vénen al cap” que repetir “et vénen”? Doncs sí, és igual, de manera que no faig propòsits sobre això. I haig de mirar cap amunt, encara que sigui irregular —no del tot, però és una mica irregular mirar cap amunt, només es pot fer si has vist sense mirar una paraula subratllada en vermell. Torno a mirar amunt perquè no sé què deia més amunt de l’amunt, i això encara és més irregular, repetir quasi de manera simultània dos “miro cap amunt”. El concepte “mirar cap amunt”. Mentre hi penso miro cap amunt. I són tres “mirar cap amunt”! I així podria seguir fins a l’infinit. De manera que miro cap amunt i em deixo d’històries.
Però abans de mirar cap amunt salto paràgraf perquè de tant mirar cap amunt irregularment m’he saltat una altra regla, que és la dels paràgrafs lla... Prou, miro cap amunt i què tenim? Tenim que tenim fogots. I per què tenim fogots, Peric? Sí, ara me’n recordo: el subtítol que havia oblidat. Tinc fogots perquè he llegit una cosa al correu electrònic que me n’ha fet venir. I era una cosa meva. Resulta que jo havia enviat un correu a una persona —deixem-ho en persona, no per allò del gènere, sinó per no anar més enllà en la preservació de l’anonimat. L’anonimat, quin gran tema de debat. No. Els fogots. Per què eren? Sí, per un correu electrònic. Per una cosa escrita meva en un correu electrònic d’una altra persona que me l’enviava a mi com a còpia d’un correu que aquesta persona enviava a una altra, pensant-se, la que l’enviava, que a la tercera persona li agradaria o no li molestaria o no sé què no li faria el que jo... això s’està fent massa elaborat i ho noto perquè he enlentit, no enlentit m’ho subratlla, ralentit?, no, tampoc. Ni idea, ara no em ve al... Em ve i prou, que ho hem dit abans i hi hem estat pensant!
I sense mirar cap amunt —perquè avui ja ho he fet més d’una vegada i de dues, em penso, i si ho fas més de dues quedes eliminat, si no m’enrecordo malament... No sé què deia. Sobre mirar cap amunt i tal. Però ni idea. I no sé per què estic fent aquest improvisat a mitja tarda de diumenge quan otros deberes me reclaman i what are you doing here, darling? i ma comme, etcètera.
I com que no sé què estic fent aquí i what are you doing i tot això, sí, ara me’n recordo però crec que ja m’ha passat. Gràcies per escoltar-me.
Ara vinc! Un minut! No us ho dic a vosaltres
dijous, 24 de juliol del 2014
Improvisat (149
Ja estava trigant massa l’adormimenta del dia, o del matí. Bé, de fet n’hi ha unes quantes al dia, però diuen les regles que com a màxim màxim es poden fer dos improvisats al dia, només en casos molt excepcional, que caldria justificar amb targeta del pares, tres improvisats.
Això era una bestiesa, i ni tan sols la tenia al magí —ja estic cansat de dir cap, i ara he dit magí no perquè formi part del meu bagatge lingüístic habitual (i ja ha sortit la paraula maleïda, em penso que us ho vaig dir, no penso repetir-la, aquella que suma dièresi més vocal més accent més vocal, per mi gairebé impossible d’escriure sense atabalar-me, no atabalar-me no era la paraula, però deixem-ho que em perdo i encara hi sóc a temps, me’n recordo de la cosa... no, no me’n recordo, fa un moment sí i ara ja no
i saltem de paràgraf que m’ha passat com sempre. No sé què fer per evitar que les coses em passin com sempre, cada cop... ensopegar!, aquesta era la paraula d’abans! Doncs cada cop m’oblido més de les coses i llavors les apunto a l’agenda per no oblidar-me’n, però llavors no miro l’agenda i em canvio l’anell de mà —jo sóc bastant romàntic i encara porto l’anell aquell que... deixem-ho que ja veig gent que treu el cap ojo avizor sobre la meva intimitat i vaig dir que no
salto de paràgraf i no sé per on anava. A veure... Re, ni idea. Ara no em surt re. I si no em surt re ràpid em tornaré a adormir i aquest improvisat no haurà servit de re, i ara, servir de re potser se li podria treure suc, però no, però del suc sí que surt una cosa, el suc que sortia de... ui, no quin fàstic, no. Això tampoc. No ho sé, sí, que això em costa, parlar quan estic espès, ah, mira una cosa, allò que se t’acut la millor resposta quan ja ha passat el moment... no, això segur que ho he explicat perquè ho explico sempre, i ara penso que odio que es parli de la mili
salto paràgraf que avui estic contravenint la cosa contínuament, però parlava de la mili i sempre em poso frenètic quan es parla de la mili al meu voltant, perquè jo si no hagués estat pel Greco ara no seria aquí us ho asseguro, però ni una paraula més que em posaré nerviós jo solet sense necessitat que ningú digui res al meu voltant
i canvio de paràgraf i em penso que aquest cop ho he fet més o menys bé, i avui m’està sortint un improvisat de m... —vam quedar, o ho diuen les regles, ara no me’n recordo si era cosa meva personal o de les regles o totes dues coses—
i no sé què més, que últimament tremolo més del compte, bé, més que tremolar que tinc per tot el cos... no que diuen les regles que coses íntimes res, que per a això, per a les coses íntimes del cos ja hi ha altres eixidius quina paraula més bonica i sí és veritat que avui poso menys comes del compte però m’ha vingut de gust i sé que hi havia algun escriptor conegut, de fa molt de temps que va fer una cosa així i es va fer famós i he escrit escriptor i podia ser escriptora perquè ara m’ha vingut al cap... o al magí recordo que abans n’he parlat però sí deia que no sé qui havia escrit sense comes —me’n recordo que ho deia fa un moment, que xulo enrecordar-se aixó és del Pla N. que l’altre dia vam parlar però no d’això sinó d’una altra cosa que jo li vaig dir i després com en un apart del que li deia li demanava salto de paràgraf
quin rotllo! li deia —me n’he recordat— li deia que si la vigília havien parlat de tal qüestió a la redacció i em va dir que sí i em vaig sentir molt ufanós i em va créixer l’autoestima i prou de fer filigranes amb les comes, tu, que va bé perquè vas més de pressa, però no està bé, perquè si algú llegeix això —vés a saber, pobre/a, sabeu que no fa gaire temps vaig saber que rude era també femení?, i m’ho va dir un savi que ara ja és mort i que em va fer enrojolar— i tanco l’encís del guió que tinc com la sensació que abans no ho he fet.
I ha saltat la pàgina i no sé què deia. Ah, sí, me’n recordo, que hi havia un escriptor que escrivia sense puntuar, tot seguit, i ara no me’n recordo qui ho feia o qui ho havia fet en alguna de les seves obres, o en totes —no, en totes no—, no sé si era Faulkner, o Proust o Woolf... un/a d’aquest(e)s. I llavors si fas això, si imites de tant en tant una cosa d’algun d’aquests genis et sents important. O no, perquè és una tonteria imitar aquesta gent així, com si algú volgués imitar Picasso —o el Greco!, recordo que n’he parlat, però era per un tema que no m’interessava parlar-ne.
Va prou, que avui estic més aviat raro. O estrany. Però no és exactament el mateix estrany que raro. I rar no em surt, ho sento. O em sap greu, que sempre dic que és millor. I hi torno, he de plegar. O haig de plegar, que cada cop es diu menys “haig” en comptes de “he”, i no entenc per què.
Això era una bestiesa, i ni tan sols la tenia al magí —ja estic cansat de dir cap, i ara he dit magí no perquè formi part del meu bagatge lingüístic habitual (i ja ha sortit la paraula maleïda, em penso que us ho vaig dir, no penso repetir-la, aquella que suma dièresi més vocal més accent més vocal, per mi gairebé impossible d’escriure sense atabalar-me, no atabalar-me no era la paraula, però deixem-ho que em perdo i encara hi sóc a temps, me’n recordo de la cosa... no, no me’n recordo, fa un moment sí i ara ja no
i saltem de paràgraf que m’ha passat com sempre. No sé què fer per evitar que les coses em passin com sempre, cada cop... ensopegar!, aquesta era la paraula d’abans! Doncs cada cop m’oblido més de les coses i llavors les apunto a l’agenda per no oblidar-me’n, però llavors no miro l’agenda i em canvio l’anell de mà —jo sóc bastant romàntic i encara porto l’anell aquell que... deixem-ho que ja veig gent que treu el cap ojo avizor sobre la meva intimitat i vaig dir que no
salto de paràgraf i no sé per on anava. A veure... Re, ni idea. Ara no em surt re. I si no em surt re ràpid em tornaré a adormir i aquest improvisat no haurà servit de re, i ara, servir de re potser se li podria treure suc, però no, però del suc sí que surt una cosa, el suc que sortia de... ui, no quin fàstic, no. Això tampoc. No ho sé, sí, que això em costa, parlar quan estic espès, ah, mira una cosa, allò que se t’acut la millor resposta quan ja ha passat el moment... no, això segur que ho he explicat perquè ho explico sempre, i ara penso que odio que es parli de la mili
salto paràgraf que avui estic contravenint la cosa contínuament, però parlava de la mili i sempre em poso frenètic quan es parla de la mili al meu voltant, perquè jo si no hagués estat pel Greco ara no seria aquí us ho asseguro, però ni una paraula més que em posaré nerviós jo solet sense necessitat que ningú digui res al meu voltant
i canvio de paràgraf i em penso que aquest cop ho he fet més o menys bé, i avui m’està sortint un improvisat de m... —vam quedar, o ho diuen les regles, ara no me’n recordo si era cosa meva personal o de les regles o totes dues coses—
i no sé què més, que últimament tremolo més del compte, bé, més que tremolar que tinc per tot el cos... no que diuen les regles que coses íntimes res, que per a això, per a les coses íntimes del cos ja hi ha altres eixidius quina paraula més bonica i sí és veritat que avui poso menys comes del compte però m’ha vingut de gust i sé que hi havia algun escriptor conegut, de fa molt de temps que va fer una cosa així i es va fer famós i he escrit escriptor i podia ser escriptora perquè ara m’ha vingut al cap... o al magí recordo que abans n’he parlat però sí deia que no sé qui havia escrit sense comes —me’n recordo que ho deia fa un moment, que xulo enrecordar-se aixó és del Pla N. que l’altre dia vam parlar però no d’això sinó d’una altra cosa que jo li vaig dir i després com en un apart del que li deia li demanava salto de paràgraf
quin rotllo! li deia —me n’he recordat— li deia que si la vigília havien parlat de tal qüestió a la redacció i em va dir que sí i em vaig sentir molt ufanós i em va créixer l’autoestima i prou de fer filigranes amb les comes, tu, que va bé perquè vas més de pressa, però no està bé, perquè si algú llegeix això —vés a saber, pobre/a, sabeu que no fa gaire temps vaig saber que rude era també femení?, i m’ho va dir un savi que ara ja és mort i que em va fer enrojolar— i tanco l’encís del guió que tinc com la sensació que abans no ho he fet.
I ha saltat la pàgina i no sé què deia. Ah, sí, me’n recordo, que hi havia un escriptor que escrivia sense puntuar, tot seguit, i ara no me’n recordo qui ho feia o qui ho havia fet en alguna de les seves obres, o en totes —no, en totes no—, no sé si era Faulkner, o Proust o Woolf... un/a d’aquest(e)s. I llavors si fas això, si imites de tant en tant una cosa d’algun d’aquests genis et sents important. O no, perquè és una tonteria imitar aquesta gent així, com si algú volgués imitar Picasso —o el Greco!, recordo que n’he parlat, però era per un tema que no m’interessava parlar-ne.
Va prou, que avui estic més aviat raro. O estrany. Però no és exactament el mateix estrany que raro. I rar no em surt, ho sento. O em sap greu, que sempre dic que és millor. I hi torno, he de plegar. O haig de plegar, que cada cop es diu menys “haig” en comptes de “he”, i no entenc per què.
dimecres, 23 de juliol del 2014
Improvisats (148)
M’he adormit i he anat a fer l’enquesta de l’Ara, que me l’havien recomanat (i que em situa entre l’Alt Empordà i el Rossellonès, deunidó), he tornat al banc de remer i m’he tornat a adormir, i ara sóc aquí, amb aquesta idea inicial que és el màxim que es pot tenir al cap quan obres un full d’improvisats, una idea o una frase. Ho diuen les regles. I aquí s’acaba la cosa.
Podria donar voltes al tema de l’enquesta però no sé si seria fer trampes, perquè ésclar, si vas estirant del fil de la idea inicial potser és que conscientment o inconscientment ho has estat elaborant abans, potser sense voler, i això també va en contra de les...
Però ara, amb això de conscientment o inconscient —algú ha sentit alguna vegada algú que construís de manera natural els -ment d’aquesta manera, primer el -ment i després la resta de -ments que no duen -ment?, jo no—, deia que el tema de ser conscient o no m’ha recordat una conversa llarguííííssima sobre els records i l’elaboració o enriquiment de records a partir de fotos, vivències, explicacions posteriors o simplement invencions de la ment —aquest ment és diferent dels altres, eh?, i quin acudit més tonto acabo de fer. Apassionant, un tema apassionant.
Salto de paràgraf que ho dient les normes... Veus, “ho diuen les normes”? Algú se’n recorda del que diuen les normes? Ni jo, moltes vegades, vaig fent com si les normes no existíssim i me les anés inventant sobre la marxa. Però noooo, les normes, o regles, existeixen, i tant, i jo les tinc totes al cap, i això és com aquell llibre del Fahrenheit —s’escriu així?, quan improvises no pots consultar diccionaris, ni gúguel ni res, ho diuen les regles—, i llavors no sé què més, se m’ha esgotat el fil per aquesta banda.
Però llavors per alguna altra banda he de continuar perquè si no aquest improvisat seria massa curt i no m’hauria servit de res, seria, com, com, com, jo què sé com, com i ja està, que en català es diu menj, hahaha, que tonto, ara fa una estona he consultat l’article que vaig escriure sobre el català que parlàvem a casa i encara hi he trobat a faltar coses molt característiques, que ara no me les feu recordar perquè de fet ja no me’n recordo. Sí que sé que les hauria d’haver posat en aquella llista, que ja era prou llarga, i no ho vaig fer, esclar, perquè llavors no me’n vaig enrecordar, i enrecordar, à la Nualart, em fa anar a la ratlla del darrere que, us ho prometo, la primera vegada que vaig veure escrit esclar em vaig posar les mans al cap, quina bestiesa. Em va costar enrecordar-me’n, que aquesta, veus, no m’ha costat tant perquè ja la tenia mig assumida. Però “esclar”... És que encara em sembla distingir perfectament el “és clar” del “esclar” (i el primer, el “és clar” que acabo d’escriure, és diferent del “és clar” que és diu quan vols assegurar que una cosa “és ben clara”, o “està clara”), i amb tots aquests “és clar” i “esclar” que acabo d’escriure sense apostrofar abans l’article ja us deu haver cridat l’atenció perquè ara és moda —només ara?, em pregunto anguniat com si m’hagués perdut alguna cosa important... “És moda!”, per favor, sisplau o si us plau —per mi les dues segons el context, en aquest cas sisplau—, deia que és moda, i no “està de moda”, que a mi em sona horrorós, tot i que suposo que deu ser una mania dialectal meva... o vés a saber. I miro cap a dalt i veig
que m’he passat un centenar de pobles i he passat de les normes que diuen que els paràgrafs no han de ser tan llargs —aquesta és una de les primeres normes, com allò de les esmenes de la constitució dels Estats Units. I acabo d’escriure, ara me n’adono, passar-se no sé quants pobles, i això és argot vingut de fora i m’hauria de caure la cara de vergonya d’haver-me’l fet meu com si res. Però els argots és dif
passa paràgraf, coi, que vas dient de les normes i de passar i tal, i el primer que et passes ets tu, Peric... ara me’n recordo, les aventures del Peric!, hi haig de pensar la pròxima vegada, les aventures del Peric, les aventures del Peric, perquè ara no puc que això ja s’ha fet molt llarg i fa estona que hem saltat de pàgina.
Podria donar voltes al tema de l’enquesta però no sé si seria fer trampes, perquè ésclar, si vas estirant del fil de la idea inicial potser és que conscientment o inconscientment ho has estat elaborant abans, potser sense voler, i això també va en contra de les...
Però ara, amb això de conscientment o inconscient —algú ha sentit alguna vegada algú que construís de manera natural els -ment d’aquesta manera, primer el -ment i després la resta de -ments que no duen -ment?, jo no—, deia que el tema de ser conscient o no m’ha recordat una conversa llarguííííssima sobre els records i l’elaboració o enriquiment de records a partir de fotos, vivències, explicacions posteriors o simplement invencions de la ment —aquest ment és diferent dels altres, eh?, i quin acudit més tonto acabo de fer. Apassionant, un tema apassionant.
Salto de paràgraf que ho dient les normes... Veus, “ho diuen les normes”? Algú se’n recorda del que diuen les normes? Ni jo, moltes vegades, vaig fent com si les normes no existíssim i me les anés inventant sobre la marxa. Però noooo, les normes, o regles, existeixen, i tant, i jo les tinc totes al cap, i això és com aquell llibre del Fahrenheit —s’escriu així?, quan improvises no pots consultar diccionaris, ni gúguel ni res, ho diuen les regles—, i llavors no sé què més, se m’ha esgotat el fil per aquesta banda.
Però llavors per alguna altra banda he de continuar perquè si no aquest improvisat seria massa curt i no m’hauria servit de res, seria, com, com, com, jo què sé com, com i ja està, que en català es diu menj, hahaha, que tonto, ara fa una estona he consultat l’article que vaig escriure sobre el català que parlàvem a casa i encara hi he trobat a faltar coses molt característiques, que ara no me les feu recordar perquè de fet ja no me’n recordo. Sí que sé que les hauria d’haver posat en aquella llista, que ja era prou llarga, i no ho vaig fer, esclar, perquè llavors no me’n vaig enrecordar, i enrecordar, à la Nualart, em fa anar a la ratlla del darrere que, us ho prometo, la primera vegada que vaig veure escrit esclar em vaig posar les mans al cap, quina bestiesa. Em va costar enrecordar-me’n, que aquesta, veus, no m’ha costat tant perquè ja la tenia mig assumida. Però “esclar”... És que encara em sembla distingir perfectament el “és clar” del “esclar” (i el primer, el “és clar” que acabo d’escriure, és diferent del “és clar” que és diu quan vols assegurar que una cosa “és ben clara”, o “està clara”), i amb tots aquests “és clar” i “esclar” que acabo d’escriure sense apostrofar abans l’article ja us deu haver cridat l’atenció perquè ara és moda —només ara?, em pregunto anguniat com si m’hagués perdut alguna cosa important... “És moda!”, per favor, sisplau o si us plau —per mi les dues segons el context, en aquest cas sisplau—, deia que és moda, i no “està de moda”, que a mi em sona horrorós, tot i que suposo que deu ser una mania dialectal meva... o vés a saber. I miro cap a dalt i veig
que m’he passat un centenar de pobles i he passat de les normes que diuen que els paràgrafs no han de ser tan llargs —aquesta és una de les primeres normes, com allò de les esmenes de la constitució dels Estats Units. I acabo d’escriure, ara me n’adono, passar-se no sé quants pobles, i això és argot vingut de fora i m’hauria de caure la cara de vergonya d’haver-me’l fet meu com si res. Però els argots és dif
passa paràgraf, coi, que vas dient de les normes i de passar i tal, i el primer que et passes ets tu, Peric... ara me’n recordo, les aventures del Peric!, hi haig de pensar la pròxima vegada, les aventures del Peric, les aventures del Peric, perquè ara no puc que això ja s’ha fet molt llarg i fa estona que hem saltat de pàgina.
dilluns, 21 de juliol del 2014
147
Pensava que aguantaria més després del cap de setmana però, em sembla que ja ho he dit per aquí, això, si ho he dit ho repeteixo, ja no ve d’aquí, si improvises ja ho té, aquesta mena de coses. Sí, deia que els cascos d’escoltar estan fets per dormir. És allò que poses música d’aquella que ara no em ve el nom... sí, allò de les sales d’espera, músíca de hoy de ayer i de siempre però tocada amb instruments, no, tocada de manera suau o com se n’hagi de dir... No sé per on anava però per guanyar temps salt de pàgina
no, de paràgraf, volia dir de paràgraf. Ah, sí, allò de les sales d’espera —avui m’estic recordant de tot el que he dit abans i fins i tot ara recordo que he començat amb el tema que era dilluns!, sí els chill out!, això també eren zones de descans als concerts, no sé n’hi ha d’això ara, llocs per, per, per, ah, sí, desconnectar, ara ja no vaig a concerts, no, concerts no es diu, allò de les trobades amb , amb, amb... ostres, avui me’n recordo del que he dit abans però no em surten les paraules, deu ser per això, que estic mig adormit, hehe, i no em passa, parlant de passar
passo pàgina, no, pàgina no, i això ja ho he dit, veus?, avui recordo tot el que he dit abans, i no avanço, és per això que continuo adormit, si no avances... això de no avançar em recorda allò dels carros dels egipcis, a la història de Moisès, que els egipcis persegueixen els jueus, vull dir el poble d’Israel, i els carros dels egipcis queden travats enmig del mar Roig, que ha quedat obert gràcies al toca de bastó de Moisès, i llavors enmig d’aquell camí “amb aigua a banda i banda”, d’això me’n recordo perfectament, és literal, els carros no podien avançar, com jo avui, tot i que aquesta història dels egipcis ja és una manera d’avançar, però bé, el cas és que jo deia que no avançava i els carros dels egipcis no avançaven, i llavors un altre cop de bastó de Moisès, que els israelites ja havien bassat a l’altra banda del mar
doncs ara salto de paràgraf perquè us foteu, no, que això de les males paraules, diuen les normes que no s’han de dir, i això de les males paraules em recorda allò dels rètols que hi havia —jo encara els vaig veure, ho prometo, i dic ho prometo perquè des de petit em van ensenyar que no s’havia de dir ho juro—, sí me’n recordo del que deia, avui estic espès per avançar i..., sí, avançar, ho veus?, els egipcis, no sé on ens havíem quedat, recordo que he dit no sé quina paraula malsonant i però llavors els egipcis van quedar colgats per l’aigua perquè el mar va tornar a lloc. La història de Moisès és espectacular, és de peŀlícula, de fet se n’han fet unes quantes, o moltes, però en recordo una que em penso que el prota era en Charlton Heston, salto de paràgraf
perquè he vist que encetàvem un altre tema i a més he fet un cop d’ull cap amunt i he vist que el paràgraf ja era molt llarg, però mirar cap amunt només és permès per les regles si és un cop d’ull per veure si el paràgraf és molt llarg i si hi ha moltes paraules subratllades, perquè llavors sé si tindré feina o no —uns segon, permeten, les regles, per llegir-ho de dalt a baix i corregir ortografia i alguna altra cosa que vegi però només veure llegint en diagonal, és a dir, sense trair l’original, perquè si és improvisat és improvisat. I ara no recordo per on anàvem però em penso que no anàvem per aquí, i ara deia, nousé què deia, ara m’he quedat travat com els egipcis, i tornem-hi, els egipcis... i Moisès!, sí!!, Charlton Heston
saltem el paràgraf però sense deixar Charlton Heston i ara quan escrivia Charlton he escrit Charlot, però això és un altre capítol que en parlarem un altre dia!, perquè parlava de Charlot Heston no de Charlot, que és un altre... això ja ho he dit!, Charlton Heston!, ostres, que volia dir —ara!— que em cau malament perquè em penso que és el de les armes, que vol que tothom pugui tenir armes a casa... o era aquell altre, aquell del cognom alemany, Schwarzenaguer, em penso que no ho he escrit bé, que es va dedicar a la política, oh, la política!... no, un altre dia!, parlàvem del Charlot..., Charlton Heston, que si és ell, volia que la gent tingués armes a casa, cosa que provoca que hi hagi totes aquestes matances, tot i que també n’hi ha per aquí, d’això, com aquella de Suècia, però en fi, em penso que no n’hi ha tantes
pero em penso que no n’hi ha tantes, he saltat de paràgraf perquè ja era molt llarg i ho dieuen les... ja ho he dit, però he saltat de pàgina i no sé de què parlàvem però ho deixo córrer perquè també he saltat de pàgina i a més ara estic cabrejat, o sigui que molt bé
salto paràgraf i m’ho miro ràpid i ho penjo a veure si abans de les dotze... prou
no, de paràgraf, volia dir de paràgraf. Ah, sí, allò de les sales d’espera —avui m’estic recordant de tot el que he dit abans i fins i tot ara recordo que he començat amb el tema que era dilluns!, sí els chill out!, això també eren zones de descans als concerts, no sé n’hi ha d’això ara, llocs per, per, per, ah, sí, desconnectar, ara ja no vaig a concerts, no, concerts no es diu, allò de les trobades amb , amb, amb... ostres, avui me’n recordo del que he dit abans però no em surten les paraules, deu ser per això, que estic mig adormit, hehe, i no em passa, parlant de passar
passo pàgina, no, pàgina no, i això ja ho he dit, veus?, avui recordo tot el que he dit abans, i no avanço, és per això que continuo adormit, si no avances... això de no avançar em recorda allò dels carros dels egipcis, a la història de Moisès, que els egipcis persegueixen els jueus, vull dir el poble d’Israel, i els carros dels egipcis queden travats enmig del mar Roig, que ha quedat obert gràcies al toca de bastó de Moisès, i llavors enmig d’aquell camí “amb aigua a banda i banda”, d’això me’n recordo perfectament, és literal, els carros no podien avançar, com jo avui, tot i que aquesta història dels egipcis ja és una manera d’avançar, però bé, el cas és que jo deia que no avançava i els carros dels egipcis no avançaven, i llavors un altre cop de bastó de Moisès, que els israelites ja havien bassat a l’altra banda del mar
doncs ara salto de paràgraf perquè us foteu, no, que això de les males paraules, diuen les normes que no s’han de dir, i això de les males paraules em recorda allò dels rètols que hi havia —jo encara els vaig veure, ho prometo, i dic ho prometo perquè des de petit em van ensenyar que no s’havia de dir ho juro—, sí me’n recordo del que deia, avui estic espès per avançar i..., sí, avançar, ho veus?, els egipcis, no sé on ens havíem quedat, recordo que he dit no sé quina paraula malsonant i però llavors els egipcis van quedar colgats per l’aigua perquè el mar va tornar a lloc. La història de Moisès és espectacular, és de peŀlícula, de fet se n’han fet unes quantes, o moltes, però en recordo una que em penso que el prota era en Charlton Heston, salto de paràgraf
perquè he vist que encetàvem un altre tema i a més he fet un cop d’ull cap amunt i he vist que el paràgraf ja era molt llarg, però mirar cap amunt només és permès per les regles si és un cop d’ull per veure si el paràgraf és molt llarg i si hi ha moltes paraules subratllades, perquè llavors sé si tindré feina o no —uns segon, permeten, les regles, per llegir-ho de dalt a baix i corregir ortografia i alguna altra cosa que vegi però només veure llegint en diagonal, és a dir, sense trair l’original, perquè si és improvisat és improvisat. I ara no recordo per on anàvem però em penso que no anàvem per aquí, i ara deia, nousé què deia, ara m’he quedat travat com els egipcis, i tornem-hi, els egipcis... i Moisès!, sí!!, Charlton Heston
saltem el paràgraf però sense deixar Charlton Heston i ara quan escrivia Charlton he escrit Charlot, però això és un altre capítol que en parlarem un altre dia!, perquè parlava de Charlot Heston no de Charlot, que és un altre... això ja ho he dit!, Charlton Heston!, ostres, que volia dir —ara!— que em cau malament perquè em penso que és el de les armes, que vol que tothom pugui tenir armes a casa... o era aquell altre, aquell del cognom alemany, Schwarzenaguer, em penso que no ho he escrit bé, que es va dedicar a la política, oh, la política!... no, un altre dia!, parlàvem del Charlot..., Charlton Heston, que si és ell, volia que la gent tingués armes a casa, cosa que provoca que hi hagi totes aquestes matances, tot i que també n’hi ha per aquí, d’això, com aquella de Suècia, però en fi, em penso que no n’hi ha tantes
pero em penso que no n’hi ha tantes, he saltat de paràgraf perquè ja era molt llarg i ho dieuen les... ja ho he dit, però he saltat de pàgina i no sé de què parlàvem però ho deixo córrer perquè també he saltat de pàgina i a més ara estic cabrejat, o sigui que molt bé
salto paràgraf i m’ho miro ràpid i ho penjo a veure si abans de les dotze... prou
divendres, 18 de juliol del 2014
Improvisats (146)
Em direu com és que he estat tants dies sense escriure improvisats, i us contestaré que ha sigut perquè he estat bastant pressionat per diverses circumstàncies i no hi ha hagut manera ni de treballar gaire ni d’adormir-me.
I llavors què més, perquè de moment estic igual, m’adormo, igual.
No sé què més.
Sí. Ahir, no, abans d’ahir, vam tenir una reunió al despatx de gent del ram que ens dediquem a conspirar per una causa, una reunió, doncs, de conspiradors. I vam ser quinze o setze. Com que per als setze que havíem de ser —i que vam ser, no perquè tots els compromesos vinguessin sinó, com passa sempre en aquests casos, alguns dels compromesos no van venir i en canvi sí que van venir alguns, uns quants, d’imprevistos. Doncs no teníem cadires suficients, tot i agafant la meva, la de C, en fi, totes.
I què vaig fer? Doncs vaig dedicar gairebé tota una tarda a arreglar unes cadires que teníem abandonades al quarto dels mals endreços del despatx —un despatx comme il faut ha de tenir quarto dels mals endreços, i el nostre, a més, és gran. I allà hi havia tres cadires —ens en faltaven quatre— amb el seient enfonsat.
I continuo igual d’adormit.
Però vaig...
M’he adormit un altre com al damunt del teclat.
Vaig trobar també unes fustes, una mena de
I m’he tornat a adormir. Avui la cosa és bastant fotuda.
No sé què fer, ara me n’aniré a prendre el sol, a veure què.
No, que el sol no el puc prendre, que diu que provoca càncer. Càncer? Tant de bo. I a mi que m’importa tindre càncer? Ja no ve d’aquí. De fet aquests dies m’està passant una cosa que no puc dir perquè és massa estranya i no és per comentar-la així, a tothom. vés a saber, qui ens escolta. La gent de Fdez Díaz? vés a saber, o segur, aquests segur.
Però re, tu, parlo de càncer i de Fdz Díaz i continuo adormint-me damunt el teclat. Fabulós còctel, el d’avui. Efectiu, almenys en un aspecte.
Tornem-hi. Me’n vaig.
I llavors què més, perquè de moment estic igual, m’adormo, igual.
No sé què més.
Sí. Ahir, no, abans d’ahir, vam tenir una reunió al despatx de gent del ram que ens dediquem a conspirar per una causa, una reunió, doncs, de conspiradors. I vam ser quinze o setze. Com que per als setze que havíem de ser —i que vam ser, no perquè tots els compromesos vinguessin sinó, com passa sempre en aquests casos, alguns dels compromesos no van venir i en canvi sí que van venir alguns, uns quants, d’imprevistos. Doncs no teníem cadires suficients, tot i agafant la meva, la de C, en fi, totes.
I què vaig fer? Doncs vaig dedicar gairebé tota una tarda a arreglar unes cadires que teníem abandonades al quarto dels mals endreços del despatx —un despatx comme il faut ha de tenir quarto dels mals endreços, i el nostre, a més, és gran. I allà hi havia tres cadires —ens en faltaven quatre— amb el seient enfonsat.
I continuo igual d’adormit.
Però vaig...
M’he adormit un altre com al damunt del teclat.
Vaig trobar també unes fustes, una mena de
I m’he tornat a adormir. Avui la cosa és bastant fotuda.
No sé què fer, ara me n’aniré a prendre el sol, a veure què.
No, que el sol no el puc prendre, que diu que provoca càncer. Càncer? Tant de bo. I a mi que m’importa tindre càncer? Ja no ve d’aquí. De fet aquests dies m’està passant una cosa que no puc dir perquè és massa estranya i no és per comentar-la així, a tothom. vés a saber, qui ens escolta. La gent de Fdez Díaz? vés a saber, o segur, aquests segur.
Però re, tu, parlo de càncer i de Fdz Díaz i continuo adormint-me damunt el teclat. Fabulós còctel, el d’avui. Efectiu, almenys en un aspecte.
Tornem-hi. Me’n vaig.
dimecres, 9 de juliol del 2014
Improvisat (145)
No hi ha manera. I ara escric en una mana de lletra diferent, com una Times, però més fosca, com si fos negreta. I no és la negreta de la Times, perquè he provat de treure-la i no funciona.
No sé amb qui parlava fa uns dies de les cursives als titulars dels diaris, perquè tots les cursives, en els titulars, les canviaven per cometes simples. Jo vaig intentar raonar amb X que era una qüestió estèt... ara me’n recordo, era amb L, que hi vaig dinar fa uns dies. Amb L i més gent. Però era amb L amb qui discutíem més sobre el tema, i jo defensava les cometes simples i L les cursives. I jo deia que dins d’un titular la cursiva resultava lletja, i L deia per què, i després he vist que hi havia titulars que tot era cursiva. I parlant de cursiva
salto de paràgraf, que ja havia escrit massa i les regles parlen de salt de paràgraf, o canvi de paràgraf, que no recordo exactament com ho diu, fa dies que no miro les regles. Ah, les regles, les regles.
Avui em deia G que, encara que no en parlés, no sé què —bonic, era bonic— de la vida meva personal. I és que no sóc capaç, G. Absolutament incapaç. Només ho faig o ho he fet algun cop després d’un bon àpat, una ampolla de vi o de cervesa o d’un altre alcohol —suau, perquè dels altres no en tasto gaire i si ho faig és en poques quantitats i, tot i això amb amistats molt amigues. Perquè fins i tot en una situació així em penso que seria capaç de no ...
i ara em penso que no estava improvisant perquè he anat molt a poc a poc i això no pot ser, no és el que diuen les normes sobre com és un improvisat, de manera que quan l’acabi em penso que hauré d’eliminar el paràgraf, perquè per a mi les normes són molt importants.
I què més, ara no sé quantes ratlles permetien les regles per paràgraf, hauré de mirar les regles, i això em sona molt molt molt, de manera que ho he escrit fa miolt poc, podria ser avui mateix, i ara que ho penso avui m’he trobat dues vegades amb un “mateix” que no sabia si havia de canviar per propi, deixar mateix o eliminar-lo. I és que
canvio de paràgraf, no fos cas que estigui contravenint les regles. El contravenint em fa pensar en un contravent que vaig estar buscant moltes hores perquè no sabia com s’havia d’anomenar les teles plàstiques que protegeixen les terrasses dels bars, perquè al client contravent no li acabava de fer el pes i jo tampoc sabia què més dir-li, com ara mateix tampoc no sé què més dir
Ah, sí, mira —potser ja n’he parlat, perquè ahir pensava que un dia hauria de deixar de fer contra... no, no és contra, és improvisat, doncs ara no sé què volia dir, però em sembla que era important. Però això mateix que deia ara, que no me’n recordo de coses, jo tinc la sensació que últimament em passa més. Fins i tot, com que sóc una mica paranoic... no, no és aixó, és pels còctels, és normal que els còctels que pren cada matí, ara penso que avui he preparat un esmorzar que ha anat molt bé, vull dir que m’ha sortit bo bo, i no sé per què dic això
coi, ho dic perquè entre els molts defectes meus hi ha aquest, que de vegades m’ho crec massa, i tot i això avui hi ha hagut esbroncada, no esbroncada no, un recordatori d’un client que s’esperava una feina per ahir —sempre volen les feines per ahir!— però en aquest cas no tinc disculpa perquè jo mateix vaig dir que seria per al dilluns —auqest passat dilluns!— i al pas que vaig, que m’adormo cada deu minuts o cada quart, la feina aquesta no estarà enllestida fins divendres, o fins i tot dilluns vinents.
I ho deixo córrer perquè ara m’ha agafat no sé què per dins i més val que ho deixi
No sé amb qui parlava fa uns dies de les cursives als titulars dels diaris, perquè tots les cursives, en els titulars, les canviaven per cometes simples. Jo vaig intentar raonar amb X que era una qüestió estèt... ara me’n recordo, era amb L, que hi vaig dinar fa uns dies. Amb L i més gent. Però era amb L amb qui discutíem més sobre el tema, i jo defensava les cometes simples i L les cursives. I jo deia que dins d’un titular la cursiva resultava lletja, i L deia per què, i després he vist que hi havia titulars que tot era cursiva. I parlant de cursiva
salto de paràgraf, que ja havia escrit massa i les regles parlen de salt de paràgraf, o canvi de paràgraf, que no recordo exactament com ho diu, fa dies que no miro les regles. Ah, les regles, les regles.
Avui em deia G que, encara que no en parlés, no sé què —bonic, era bonic— de la vida meva personal. I és que no sóc capaç, G. Absolutament incapaç. Només ho faig o ho he fet algun cop després d’un bon àpat, una ampolla de vi o de cervesa o d’un altre alcohol —suau, perquè dels altres no en tasto gaire i si ho faig és en poques quantitats i, tot i això amb amistats molt amigues. Perquè fins i tot en una situació així em penso que seria capaç de no ...
i ara em penso que no estava improvisant perquè he anat molt a poc a poc i això no pot ser, no és el que diuen les normes sobre com és un improvisat, de manera que quan l’acabi em penso que hauré d’eliminar el paràgraf, perquè per a mi les normes són molt importants.
I què més, ara no sé quantes ratlles permetien les regles per paràgraf, hauré de mirar les regles, i això em sona molt molt molt, de manera que ho he escrit fa miolt poc, podria ser avui mateix, i ara que ho penso avui m’he trobat dues vegades amb un “mateix” que no sabia si havia de canviar per propi, deixar mateix o eliminar-lo. I és que
canvio de paràgraf, no fos cas que estigui contravenint les regles. El contravenint em fa pensar en un contravent que vaig estar buscant moltes hores perquè no sabia com s’havia d’anomenar les teles plàstiques que protegeixen les terrasses dels bars, perquè al client contravent no li acabava de fer el pes i jo tampoc sabia què més dir-li, com ara mateix tampoc no sé què més dir
Ah, sí, mira —potser ja n’he parlat, perquè ahir pensava que un dia hauria de deixar de fer contra... no, no és contra, és improvisat, doncs ara no sé què volia dir, però em sembla que era important. Però això mateix que deia ara, que no me’n recordo de coses, jo tinc la sensació que últimament em passa més. Fins i tot, com que sóc una mica paranoic... no, no és aixó, és pels còctels, és normal que els còctels que pren cada matí, ara penso que avui he preparat un esmorzar que ha anat molt bé, vull dir que m’ha sortit bo bo, i no sé per què dic això
coi, ho dic perquè entre els molts defectes meus hi ha aquest, que de vegades m’ho crec massa, i tot i això avui hi ha hagut esbroncada, no esbroncada no, un recordatori d’un client que s’esperava una feina per ahir —sempre volen les feines per ahir!— però en aquest cas no tinc disculpa perquè jo mateix vaig dir que seria per al dilluns —auqest passat dilluns!— i al pas que vaig, que m’adormo cada deu minuts o cada quart, la feina aquesta no estarà enllestida fins divendres, o fins i tot dilluns vinents.
I ho deixo córrer perquè ara m’ha agafat no sé què per dins i més val que ho deixi
dimarts, 8 de juliol del 2014
Improvisat (144)
Podem dir, en línies generals, que el començament de les tardes és un moment de crisi? Sí, ho podem dir. Ho dic, de fet. Però també el mig de la tarda i el final. Segons el que facis és mortal.
Això que acabo de fer és el que se’n diu una pregunta retòrica, ja ho sabeu. Les preguntes retòriques em recorden els polítics, però també altres persones que parlen des de la seva trona particular i s’autoproclamen sàvies en aquella qüestió. “Perquè ho dic jo, i ja està.” I punto pelota, que diuen allà a l’oest. O deien, perquè això de l’argot va molt ràpid i de seguida quedes fora d’ona.
Parlant d’argot, que poc que en tenim, pobres de nosaltres. No ens en sortim. Per què? No ho sé, i menys improvisant. Però improvisant improvisant, jo diria que és que ens falten canals de comunicació prou adequats. Com s’escampa un argot al carrer? Boca a boca o millor boca a orella, perquè boca a boca a mi em suggereix una altra cosa, allò de Breznev i l’altre, l’alemany, que no m’enrecordo mai com es diu. Però tornem-hi, com s’escampa l’argot, o més ben dit, com s’escampen, una per una, les paraules de l’argot? Ni idea.
Ara bé, un cop que tens una paraula d’argot, com continues escampant-la? Doncs sobretot no mirant el diccionari cada cop que el word t’assenyala una paraula que pot ser argòtica, perquè l’has sentit al carrer o perquè te l’acabes d’inventar i et sembla que té gràcia.
Ara bé, una cosa és que una paraula et faci gràcia i una altra que aquella paraula s’escampi. Com es fa? Jo crec que és com una loteria. Ni idea. Pots tenir una tele a les teves mans i no sortir-te’n, i pots tenir un mànec d’escombra i sortir-te’n. Jo crec que ningú sap com funciona, justament perquè no se sap com funciona. O sigui, no es pot seguir el rastre d’una paraula argòtica perquè és impossible arribar a la font.
I ara m’adono que això més que un improvisat és un sermó, perquè fa estona que parlo del mateix i llavors no és normal, almenys no és normal en aquests improvisats. Però ja que parlo de sermó us confessaré que bastant sovint m’han acusat de sermonístic, això ara m’ho subratlla, no sé com s’hauria de dir, però vull dir una cosa com “jo us dic lu que és”, que M ho deia molt sovint i ara, en la distància, fa gràcia. Bé, la veritat és que a mi ja em feia gràcia aleshores.
Doncs això, “jo us dic lu que és”. No em fa res exposar públicament els meus defectes, justament perquè són públics, tothom els coneix. És absurd amagar els defectes quan tothom te’ls coneix, amagar-los encara et fa més patètic. I ara no sé si això mateix ja sembla sentenciós. Sentenciós era la paraula que abans no em sortia. Sentenciós. O sentenciador. No, sentenciador m’ho subratlla.
I ara ja hem saltat de pàgina. I ara he estat a punt d’escriure em en comptes de hem. De vegades quan improvises passa. Però si em subratlla sentenciador —tornem-hi— com s’ha de dir de qui dicta sentències, dallò, professionals? Només jutge? Sentenciós no crec que sigui. Sentencista? No, m’ho subratlla. Però veus? L’argot deu néixer així. Un paio patètic s’inventa una paraula, com ara sentenciador o sentencista per referir-se als jutges —no aquestes exactament, aquestes tenen poca gràcia per ser argòtiques, argòtic seria més aviat “els punyetes”, o una cosa semblant. Llavors t’inventes una cosa i, molt important, sense pretendre-ho el qui se l’ha inventat, allò comença a córrer. I és el que volia dir abans —me’n recordo!—, que és impossible arribar a l’origen d’una paraula d’argot justament perquè qui l’ha creat no tenia cap intenció de crear-la.
De manera que els punyetes ho tenen clar.
Setciències! Era això! Setciències en el seu moment era argot. Ara ja deu sonar carrincló.
I ja us he dit lu que és.
Això que acabo de fer és el que se’n diu una pregunta retòrica, ja ho sabeu. Les preguntes retòriques em recorden els polítics, però també altres persones que parlen des de la seva trona particular i s’autoproclamen sàvies en aquella qüestió. “Perquè ho dic jo, i ja està.” I punto pelota, que diuen allà a l’oest. O deien, perquè això de l’argot va molt ràpid i de seguida quedes fora d’ona.
Parlant d’argot, que poc que en tenim, pobres de nosaltres. No ens en sortim. Per què? No ho sé, i menys improvisant. Però improvisant improvisant, jo diria que és que ens falten canals de comunicació prou adequats. Com s’escampa un argot al carrer? Boca a boca o millor boca a orella, perquè boca a boca a mi em suggereix una altra cosa, allò de Breznev i l’altre, l’alemany, que no m’enrecordo mai com es diu. Però tornem-hi, com s’escampa l’argot, o més ben dit, com s’escampen, una per una, les paraules de l’argot? Ni idea.
Ara bé, un cop que tens una paraula d’argot, com continues escampant-la? Doncs sobretot no mirant el diccionari cada cop que el word t’assenyala una paraula que pot ser argòtica, perquè l’has sentit al carrer o perquè te l’acabes d’inventar i et sembla que té gràcia.
Ara bé, una cosa és que una paraula et faci gràcia i una altra que aquella paraula s’escampi. Com es fa? Jo crec que és com una loteria. Ni idea. Pots tenir una tele a les teves mans i no sortir-te’n, i pots tenir un mànec d’escombra i sortir-te’n. Jo crec que ningú sap com funciona, justament perquè no se sap com funciona. O sigui, no es pot seguir el rastre d’una paraula argòtica perquè és impossible arribar a la font.
I ara m’adono que això més que un improvisat és un sermó, perquè fa estona que parlo del mateix i llavors no és normal, almenys no és normal en aquests improvisats. Però ja que parlo de sermó us confessaré que bastant sovint m’han acusat de sermonístic, això ara m’ho subratlla, no sé com s’hauria de dir, però vull dir una cosa com “jo us dic lu que és”, que M ho deia molt sovint i ara, en la distància, fa gràcia. Bé, la veritat és que a mi ja em feia gràcia aleshores.
Doncs això, “jo us dic lu que és”. No em fa res exposar públicament els meus defectes, justament perquè són públics, tothom els coneix. És absurd amagar els defectes quan tothom te’ls coneix, amagar-los encara et fa més patètic. I ara no sé si això mateix ja sembla sentenciós. Sentenciós era la paraula que abans no em sortia. Sentenciós. O sentenciador. No, sentenciador m’ho subratlla.
I ara ja hem saltat de pàgina. I ara he estat a punt d’escriure em en comptes de hem. De vegades quan improvises passa. Però si em subratlla sentenciador —tornem-hi— com s’ha de dir de qui dicta sentències, dallò, professionals? Només jutge? Sentenciós no crec que sigui. Sentencista? No, m’ho subratlla. Però veus? L’argot deu néixer així. Un paio patètic s’inventa una paraula, com ara sentenciador o sentencista per referir-se als jutges —no aquestes exactament, aquestes tenen poca gràcia per ser argòtiques, argòtic seria més aviat “els punyetes”, o una cosa semblant. Llavors t’inventes una cosa i, molt important, sense pretendre-ho el qui se l’ha inventat, allò comença a córrer. I és el que volia dir abans —me’n recordo!—, que és impossible arribar a l’origen d’una paraula d’argot justament perquè qui l’ha creat no tenia cap intenció de crear-la.
De manera que els punyetes ho tenen clar.
Setciències! Era això! Setciències en el seu moment era argot. Ara ja deu sonar carrincló.
I ja us he dit lu que és.
Improvisat (143)
Tornem-hi que no ha estat res. Quan començo un document de vegades surt amb lletra tipus Times i de vegades en lletres tipus no sé com es diuen però m’agraden més. I de vegades surten amb espai mínim, com ara, i de vegades amb espai doble. I ara no sé què més dir perquè m’acabo d’adormir escrivint l’improvisat.
Ahir li vaig dir a A, que em va convidar a la revetlla de S. Joan, que havia estat una festa esplèndida i que sobretot m’havia impressionat, de la gent que havia convidat, S. I com que precisament A, ahir mateix, anava a T amb S, i com que jo hi vaig anar fa relativament poc, al vespre li he trucat a veure com havia anat. Els havia anat bé. Allà van trobar J. I no sé què més em va dir, ara no me’n recordo.
Una de les coses que faig quan m’adormo, i ara no us agradarà que parli d’això, però és el que hi ha i no sé què més dir i és el que he fet en l’adormimenta anterior, o sigui, la de quarts de dotze aprox., i ara m’ha assenyalat adormimenta.
Doncs una de les coses que faig, ecs, és netejar el fons del vàter del despatx. Imagineu-vos-ho. Un despatx que fa més de quaranta anys, cinquanta, que està obert i pel qual han passat un fotimer de persones, és un despatx que no és de ningú. I especialment el vàter no és de ningú. La gent hi va passant —ho sento, em sap greu, però la vida és així, tots ho fem, tothom— i hi va deixant pòsits. Salto de paràgraf
i ja m’estic animant, diuen que als catalans del tema escatològic ens agrada fer bromes. O potser eren els anglesos, i a nosaltres ens agradava més fer bromes sobre els temes sexuals. No ho sé. Però avui estem en el tema escatològic, que suposo que és compatible —vull dir, parlar-ne— encara que siguem catalans.
Parlàvem del vàter, sí, però no sé què deia. Que el netejava per desvetllar-me, entre les coses que faig com a estratègies per a aquesta finalitat —despertar-me quan m’adormo. Ahir em va dir G: si t’adorms, dorm. Valen, i llavors qui treballa, i qui facturarà a final de mes? El cocteler que em prepara els còctels? Si els dallonses em subratlla cocteler també ho podem escriure amb ela geminada, cocteŀler. Apa, més divertit. Diu que les paraules que s’escriuen amb l geminada són paraules que en llatí s’escrivien amb ela geminada. Que, ja que som, ela geminada són totes les eles repetides. N’hauríem de dir ela doble amb punt volat enmig, aquest seria el nom oficial. Per què en diem ela geminada? Per comoditat, per no haver de dir el nom complet, que és molt complicat. N’hauríem de dir EDAPVE, i com que ja té més de cent anys, la sigla ja l’escriuríem edapve, i potser ja s’hauria perdut la p i llavors seria edave i a tothom li semblaria bé perquè ja hi estaríem acostumats
Però salto de paràgraf perquè si no no compleixo les regles. Però recordo que parlàvem de la ela geminada en el paràgraf anterior i és absurd que reservem aquest nom per a la ela, quan de fet totes les lletres dobles són geminades, com ara la erra doble, o la essa doble, o no sé quina més, sí, la ema doble. Perquè geminat vol dir doble, o doblat —o doblada, perquè parlem d’una lletra i convé ser respectuosos amb el tema del gènere, que com sabeu he tractat de manera, ara no em surt el nom, vull dir profusa, incansable, però en pla repetitiu, pesat, no sé què més, sí, llarg com una botifarra, no, com uns intestins, perdoneu, i ara em ve al cap allò de l’escatologia, encara que els intestins no siguin exactament escatològics.
I de veritat que no se m’acut res més que enllaci amb els intestins que no sigui la cosa escatològica o, per altra banda, la matança del porc, però això seria massa llarg
I hem saltat de paràgraf just quan saltem de pàgina de manera que ho deixo córrer encara que només m’hagi desvetllat una mica. I a més també hi veig una mica doble. No sé, deu ser per la cosa d’anar massa de pressa. Depressa o de pressa? No, de pressa, l’altra me la subratlla, i a més aquesta me la sabia de fa temps.
Va, plega.
Ahir li vaig dir a A, que em va convidar a la revetlla de S. Joan, que havia estat una festa esplèndida i que sobretot m’havia impressionat, de la gent que havia convidat, S. I com que precisament A, ahir mateix, anava a T amb S, i com que jo hi vaig anar fa relativament poc, al vespre li he trucat a veure com havia anat. Els havia anat bé. Allà van trobar J. I no sé què més em va dir, ara no me’n recordo.
Una de les coses que faig quan m’adormo, i ara no us agradarà que parli d’això, però és el que hi ha i no sé què més dir i és el que he fet en l’adormimenta anterior, o sigui, la de quarts de dotze aprox., i ara m’ha assenyalat adormimenta.
Doncs una de les coses que faig, ecs, és netejar el fons del vàter del despatx. Imagineu-vos-ho. Un despatx que fa més de quaranta anys, cinquanta, que està obert i pel qual han passat un fotimer de persones, és un despatx que no és de ningú. I especialment el vàter no és de ningú. La gent hi va passant —ho sento, em sap greu, però la vida és així, tots ho fem, tothom— i hi va deixant pòsits. Salto de paràgraf
i ja m’estic animant, diuen que als catalans del tema escatològic ens agrada fer bromes. O potser eren els anglesos, i a nosaltres ens agradava més fer bromes sobre els temes sexuals. No ho sé. Però avui estem en el tema escatològic, que suposo que és compatible —vull dir, parlar-ne— encara que siguem catalans.
Parlàvem del vàter, sí, però no sé què deia. Que el netejava per desvetllar-me, entre les coses que faig com a estratègies per a aquesta finalitat —despertar-me quan m’adormo. Ahir em va dir G: si t’adorms, dorm. Valen, i llavors qui treballa, i qui facturarà a final de mes? El cocteler que em prepara els còctels? Si els dallonses em subratlla cocteler també ho podem escriure amb ela geminada, cocteŀler. Apa, més divertit. Diu que les paraules que s’escriuen amb l geminada són paraules que en llatí s’escrivien amb ela geminada. Que, ja que som, ela geminada són totes les eles repetides. N’hauríem de dir ela doble amb punt volat enmig, aquest seria el nom oficial. Per què en diem ela geminada? Per comoditat, per no haver de dir el nom complet, que és molt complicat. N’hauríem de dir EDAPVE, i com que ja té més de cent anys, la sigla ja l’escriuríem edapve, i potser ja s’hauria perdut la p i llavors seria edave i a tothom li semblaria bé perquè ja hi estaríem acostumats
Però salto de paràgraf perquè si no no compleixo les regles. Però recordo que parlàvem de la ela geminada en el paràgraf anterior i és absurd que reservem aquest nom per a la ela, quan de fet totes les lletres dobles són geminades, com ara la erra doble, o la essa doble, o no sé quina més, sí, la ema doble. Perquè geminat vol dir doble, o doblat —o doblada, perquè parlem d’una lletra i convé ser respectuosos amb el tema del gènere, que com sabeu he tractat de manera, ara no em surt el nom, vull dir profusa, incansable, però en pla repetitiu, pesat, no sé què més, sí, llarg com una botifarra, no, com uns intestins, perdoneu, i ara em ve al cap allò de l’escatologia, encara que els intestins no siguin exactament escatològics.
I de veritat que no se m’acut res més que enllaci amb els intestins que no sigui la cosa escatològica o, per altra banda, la matança del porc, però això seria massa llarg
I hem saltat de paràgraf just quan saltem de pàgina de manera que ho deixo córrer encara que només m’hagi desvetllat una mica. I a més també hi veig una mica doble. No sé, deu ser per la cosa d’anar massa de pressa. Depressa o de pressa? No, de pressa, l’altra me la subratlla, i a més aquesta me la sabia de fa temps.
Va, plega.
divendres, 4 de juliol del 2014
Improvisats (142)
Ara, en aquestes alçades o a aquestes alçades... o en aquest punt de la tarda, perquè em penso que “a/en aquestes alçades” encara no es pot dir. Ara et poses a fer un improvisat? I us diré, sí, perquè m’han renyat per una feina que havia d’haver enllestit entre avui i dilluns i no la tindre fins no sé quan.
M’han renyat és un dir. Gràcies a Déu, no em renyen gaire. Però els que som de mena així, no sé com es diu, ara... susceptibles?, o no, sensitius, tampoc, no ho sé, sensibles, potser sí, però sensibles és com dir, és que jo sóc molt sensible, escolti, o sigui, és posar-se medalles. O sigui, deixem-ho entre sensible i susceptible. I ara no sé per on anàvem.
Bueno, sí, que em direu, com és que fa dies —perquè fa dies, oi?, o és que el temps ha passat tan a poc a poc que en realitat han estat només 24 —odio amb totes les meves forces escriure amb lletres tota la desena aquesta de vint-i-u fins a trenta, és molt complicat, tu, qui s’ho va inventar?, Fabra?, o ja venia d’abans?—, per on anàvem, sí que potser només han passat 24 hores, o trenta —trenta cap problema—, o trenta-sis —no és tan difícil ni de lluny, el que és difícil és guionet + i + guionet, gairebé tan odiós com lingüístic, aquesta és la pitjor, la campiona, i derivats, que no em surten mai a la primera, o abans-d’ahir, que la seqüència guionet + d + apòstrof tampoc és fàcil, i ara que he escrit seqüència, aquesta i altres de similars tampoc són gens fàcils, i per què no és fàcil tot això, senyor escrividor, em direu, i us respondré que... però ara m’he perdut en aquesta frase però com que recordo el fil principal —miracle!— hi torno. Però abans seguim les normes
i saltem de paràgraf. (Però no sé si segueixo gaire les normes, últimament, fa temps que no les repasso.) Bueno, tornem-hi, i ara demano a la senyora Inspiració —haha— que no em distregui, perquè el fil principal era allò del temps que em penso que havia passat des de l’últim improvisat —veus?, aquest també em costa, apòstrof + accent + u—, però la senyora Inspiració Hahà no em deixa —Hahà amb majúscula, tu, quina troballa!—, però el Peric avui està fet un campió i continua recordant el motiu principal de l’improvisat. Bé, no sé si era el principal però sí que era el que hi ha dedicat... “Era el que hi ha dedicat” no funciona sintàcticament, i és el segon cop que m’hi trobo en poques hores. Però tornem-hi i no ens cansem de lluitar per la bona causa de no perdre el fil. Però abans complim les normes.
I és que han estat les últimes hores, o els últims dies, apassionants, o més que apassionants molt moguts, no exactament estressants, simplement molt moguts, amunt i avall, i ara això i ara allò, i llavors no hem fet la feina i per això ara l’haig de fer i... Bingo, me’n recordo, aquest era el motiu. Què foto jo a aquestes o en aquestes hores —alçades!, ho he dit abans!, sóc un campió de la memòria!, clap clap—, que foto o què faig, que vam dir que en aquest bloc seríem políticament correctes, o almenys ho diuen les regles, i m’he tornat a perdre.
El cas és que m’he animat, i amb això en tinc prou. A veure si aguanto fins a quarts de vuit. Ui, impossible, però ja faré alguna altra cosa, uns quants tuits des d’un compte secret que no coneixeu i que és molt mogudet i m’ho passo d’allò més bé perquè el meu, l’oficial, és un muermu insuportable, vinga a sentenciar coses. El tal vigilant ja cansa.
Però hem dit que plegàvem, doncs va.
M’han renyat és un dir. Gràcies a Déu, no em renyen gaire. Però els que som de mena així, no sé com es diu, ara... susceptibles?, o no, sensitius, tampoc, no ho sé, sensibles, potser sí, però sensibles és com dir, és que jo sóc molt sensible, escolti, o sigui, és posar-se medalles. O sigui, deixem-ho entre sensible i susceptible. I ara no sé per on anàvem.
Bueno, sí, que em direu, com és que fa dies —perquè fa dies, oi?, o és que el temps ha passat tan a poc a poc que en realitat han estat només 24 —odio amb totes les meves forces escriure amb lletres tota la desena aquesta de vint-i-u fins a trenta, és molt complicat, tu, qui s’ho va inventar?, Fabra?, o ja venia d’abans?—, per on anàvem, sí que potser només han passat 24 hores, o trenta —trenta cap problema—, o trenta-sis —no és tan difícil ni de lluny, el que és difícil és guionet + i + guionet, gairebé tan odiós com lingüístic, aquesta és la pitjor, la campiona, i derivats, que no em surten mai a la primera, o abans-d’ahir, que la seqüència guionet + d + apòstrof tampoc és fàcil, i ara que he escrit seqüència, aquesta i altres de similars tampoc són gens fàcils, i per què no és fàcil tot això, senyor escrividor, em direu, i us respondré que... però ara m’he perdut en aquesta frase però com que recordo el fil principal —miracle!— hi torno. Però abans seguim les normes
i saltem de paràgraf. (Però no sé si segueixo gaire les normes, últimament, fa temps que no les repasso.) Bueno, tornem-hi, i ara demano a la senyora Inspiració —haha— que no em distregui, perquè el fil principal era allò del temps que em penso que havia passat des de l’últim improvisat —veus?, aquest també em costa, apòstrof + accent + u—, però la senyora Inspiració Hahà no em deixa —Hahà amb majúscula, tu, quina troballa!—, però el Peric avui està fet un campió i continua recordant el motiu principal de l’improvisat. Bé, no sé si era el principal però sí que era el que hi ha dedicat... “Era el que hi ha dedicat” no funciona sintàcticament, i és el segon cop que m’hi trobo en poques hores. Però tornem-hi i no ens cansem de lluitar per la bona causa de no perdre el fil. Però abans complim les normes.
I és que han estat les últimes hores, o els últims dies, apassionants, o més que apassionants molt moguts, no exactament estressants, simplement molt moguts, amunt i avall, i ara això i ara allò, i llavors no hem fet la feina i per això ara l’haig de fer i... Bingo, me’n recordo, aquest era el motiu. Què foto jo a aquestes o en aquestes hores —alçades!, ho he dit abans!, sóc un campió de la memòria!, clap clap—, que foto o què faig, que vam dir que en aquest bloc seríem políticament correctes, o almenys ho diuen les regles, i m’he tornat a perdre.
El cas és que m’he animat, i amb això en tinc prou. A veure si aguanto fins a quarts de vuit. Ui, impossible, però ja faré alguna altra cosa, uns quants tuits des d’un compte secret que no coneixeu i que és molt mogudet i m’ho passo d’allò més bé perquè el meu, l’oficial, és un muermu insuportable, vinga a sentenciar coses. El tal vigilant ja cansa.
Però hem dit que plegàvem, doncs va.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)