He publicat fa una estona un extracte que tenia guardat d’una entrevista a un premi Nobel... del qual ara mateix no recordo ni el nom, només sé que és un poeta. Walcott? El que em va atraure d’aquella entrevista que es va publicar fa temps és que tractava dels misteris de la vida, als quals el bon home no sabia donar resposta.
Jo tampoc.
Una estona abans de publicar això que dic he escoltat Francesc —el papa, vull dir— que desitjava bon Nadal i clamava per la pau i per la solució dels problemes del món, en especial la pobresa i els clams dels infants que pateixen. Emocionava la passió amb què parlava...
Però, clar, ho feia des d’un balcó enorme i a gran alçada i amb domassos vermells i amb la gent superlluny, i amb exèrcits o similars sota seu i en un edifici, la catedral de Sant Pere del Vaticà, amb unes inscripcions al frontal que parlen d’un papa del Renaixement, el que va fer construir allò, un Borghese, si no m’equivoco família rival dels Borja —o Borgia.
I tot això per mi és un misteri per al qual no tinc respostes. Però en aquest cas no és un misteri, diguem-ne, religiós, còsmic, sinó bastant terrenal.
Per què aquest papa no posa fi a aquesta manera de fer les coses? Entenc que es fiqui en un lloc on el pugui veure la gent que l’ha anat a veure, però no hi ha cap més lloc? O no podria fer una passejada amb el jeep enmig de la gent, com fa de vegades?
O no podria catequitzar sobre el tema que el papa no és tan important per posar-se allà dalt? No s’hi podria posar una custòdia amb una hòstia consagrada?
O no podria eliminar o almenys abaixar el seu protagonisme —en aquest cas no buscat, em penso—? No es podria convertir l’acte en una pregària a Déu, a Jesús infant, tothom a la plaça, si voleu —mentre la plaça es faci servir per a aquestes coses—, però amb el papa també a baix, al davant de tothom però amb tothom?
No ho sé, improvisant no tinc respostes a tanta pregunta. I suposo que sense improvisar tampoc, perquè crec que totes aquestes coses les tinc a dins des de fa molt de temps.
Per sort, no crec pels papes, ni pels bisbes ni pels capellans. Ni pel Vaticà. Encara que penso que aquest papa pot fer coses i va fent coses, de mica en mica.
No és fàcil desmuntar tanta parafernàlia multisecular. No em refereixo a l’Església, sinó a la parafernàlia.
dimecres, 25 de desembre del 2013
dilluns, 23 de desembre del 2013
Improvisat (54)
A improvisar, un altre cop. Escriure això —a improvisar— i pensar en Paco Ibáñez tot d’una: A galopar, a galopar, hasta enterrarlos en el mar, a galopar...
Ahir vam anar a Sant Feliu de Guíxols —on jo havia anat de petit, amb P & family, algun cap de setmana, que llavors érem molt amics i després que es va casar gairebé només ens hem vist de casualitat— i després a Tossa, per la carretera aquella que fa tants revolts. Gairebé em marejo, anava de copilot. Quan conduïa, ja fa anys, no em marejava mai. Quan em vaig vendre el Polo? Ja fa disset anys!!
I a Tossa una salutació a l’Ava, unes fotos al far —que no penjaré al bloc dins la sèrie de fars perquè aquest ja el tenia, me’l va enviar J— i un arrosset a cal Pini, que en realitat suposo que era el motiu principal del viatge, un dia és un dia, tu.
A mi l’arròs no em va agradar: una cosa intermèdia entre paella i arròs caldós. No ho vaig veure clar. I no sé si estava ja covat, em va fer l’efecte que allò no ho havien fet just per nosaltres. O sigui, congelat.
En canvi sí que em van agradar uns raviolis de gamba i carxofa —quatre raviolis comptats— que vaig prendre abans. M’estic fent sibarita.
I continuo ben adormit, no me’n surto, els dits em ballen errant —les dues accepcions— per les tecles i haig de corregir gairebé cada paraula. És la primera vegada que em passa fent un improvisat. Això vol dir que les drogues avui fan més efecte, o que he dormit poc, o que és dilluns i no sé què, o que vés a saber.
Les drogues, les drogues, sí, tota aquesta química que prenc són drogues, i la combinació és un còctel letal. Em fan estar... no ho sé dir. Però quin remei, ves.
Bé, deixem-ho, ja es veu que no és dia ni d’improvisats ni de re, continuo clapat. Faré un son aquí mateix i, si no, cap a casa i al sofà falta gent.
Ahir vam anar a Sant Feliu de Guíxols —on jo havia anat de petit, amb P & family, algun cap de setmana, que llavors érem molt amics i després que es va casar gairebé només ens hem vist de casualitat— i després a Tossa, per la carretera aquella que fa tants revolts. Gairebé em marejo, anava de copilot. Quan conduïa, ja fa anys, no em marejava mai. Quan em vaig vendre el Polo? Ja fa disset anys!!
I a Tossa una salutació a l’Ava, unes fotos al far —que no penjaré al bloc dins la sèrie de fars perquè aquest ja el tenia, me’l va enviar J— i un arrosset a cal Pini, que en realitat suposo que era el motiu principal del viatge, un dia és un dia, tu.
A mi l’arròs no em va agradar: una cosa intermèdia entre paella i arròs caldós. No ho vaig veure clar. I no sé si estava ja covat, em va fer l’efecte que allò no ho havien fet just per nosaltres. O sigui, congelat.
En canvi sí que em van agradar uns raviolis de gamba i carxofa —quatre raviolis comptats— que vaig prendre abans. M’estic fent sibarita.
I continuo ben adormit, no me’n surto, els dits em ballen errant —les dues accepcions— per les tecles i haig de corregir gairebé cada paraula. És la primera vegada que em passa fent un improvisat. Això vol dir que les drogues avui fan més efecte, o que he dormit poc, o que és dilluns i no sé què, o que vés a saber.
Les drogues, les drogues, sí, tota aquesta química que prenc són drogues, i la combinació és un còctel letal. Em fan estar... no ho sé dir. Però quin remei, ves.
Bé, deixem-ho, ja es veu que no és dia ni d’improvisats ni de re, continuo clapat. Faré un son aquí mateix i, si no, cap a casa i al sofà falta gent.
dissabte, 21 de desembre del 2013
Improvisat (53)
He hagut de posar-me a treballar al final d’aquest matí de dissabte, perquè si no no podrem marxar uns quants dies, de Nadal a Cap d’Any, com teníem previst. I com (quasi) sempre que treballo m’ha atacat aquesta son brutal que sempre m’ataca... i m’impedeix treballar.
I a més avui no sols és son, és que també em fallen els dits, no sé ni escriure. Ni em funciona el coco. O sigui, no puc treballar. No sé pas si podré anar-me’n uns dies —que necessito!— abans de Cap d’Any. Va, perfa, una mica de sisplau, faré bondat, però deixa’m acabar aquesta feina.
Re. No sé què dic. O què podria dir.
Ah, mira, vaig estar l’altre dia al lliurament d’un premi a M. Amb M ens escrivim molt sovint, i llarg i interessant, i en canvi quan ens veiem ens costa parlar. És veritat que no és fàcil, ni per mi ni per M. Som de la mateixa pasta diguem-ne discreta, o tímida.
Al lliurament del premi, com a part del jurat, hi havia F, i després va arribar L, com a autoritat que faria el lliurament del premi. L desborda simpatia però a l’hora de la veritat no va dir res. Només va excusar-se per haver arribat tard, a causa d’una confusió sobre el lloc on s’havia de fer l’acte, i després va dir una sèrie de generalitats sobre la importància de tot allò que fèiem allà i tal. L, al Twitter, no té rival. De fet va estar piulant —després ho vaig comprovar al seu TL— tota l’estona, curta, que va ser allà.
Però qui em va impressionar de debò va ser F, que deia abans que estava al jurat. Va fer una intervenció llarga però substanciosa, i simpàtica, divertida. M, que va rebre el premi, m’ha confessat més d’una vegada el seu “enamorament” amb F —en sentit figurat, o inteŀlectual—, i allà vaig comprovar que hi havia raons de sobres per explicar aquest enamorament. F té un poder d’atracció increïble.
Després de l’acte, vam anar amb F i amb M, i amb i tres persones més de la colla d’amistats de M, a prendre alguna cosa per allà a prop. Ah, també hi era P, lògicament, no podia faltar algú de la família de M, encara que visquin tan lluny; a P després li esperava un bon viatget de tornada, quan acabéssim aquell beure. Ens hi vam estar una bona estona. Realment em va acabar de caure bé F.
I ja està. No pensava escriure sobre això però mira, se m’ha acudit. Espero que M no se m’enfadi si ho llegeix, he procurat explicar-ho —improvisadament— servant força els anonimats, em penso. De premis se’n deuen donar dotzenes cada dia, i aquí no he dit ni el dia ni el lloc ni re.
També vaig veure a l’acte S, que em va dir que em trobava molt prim. Li vaig dir que m’havia engreixat un quilo l’últim mes —la dietista em controla el pes cada vegada que hi vaig, que últimament és molt sovint—, o sigui que de prim res, que m’estava engreixant! I així vam fer uns riures, mentre esperàvem que comencés tot plegat.
I a més avui no sols és son, és que també em fallen els dits, no sé ni escriure. Ni em funciona el coco. O sigui, no puc treballar. No sé pas si podré anar-me’n uns dies —que necessito!— abans de Cap d’Any. Va, perfa, una mica de sisplau, faré bondat, però deixa’m acabar aquesta feina.
Re. No sé què dic. O què podria dir.
Ah, mira, vaig estar l’altre dia al lliurament d’un premi a M. Amb M ens escrivim molt sovint, i llarg i interessant, i en canvi quan ens veiem ens costa parlar. És veritat que no és fàcil, ni per mi ni per M. Som de la mateixa pasta diguem-ne discreta, o tímida.
Al lliurament del premi, com a part del jurat, hi havia F, i després va arribar L, com a autoritat que faria el lliurament del premi. L desborda simpatia però a l’hora de la veritat no va dir res. Només va excusar-se per haver arribat tard, a causa d’una confusió sobre el lloc on s’havia de fer l’acte, i després va dir una sèrie de generalitats sobre la importància de tot allò que fèiem allà i tal. L, al Twitter, no té rival. De fet va estar piulant —després ho vaig comprovar al seu TL— tota l’estona, curta, que va ser allà.
Però qui em va impressionar de debò va ser F, que deia abans que estava al jurat. Va fer una intervenció llarga però substanciosa, i simpàtica, divertida. M, que va rebre el premi, m’ha confessat més d’una vegada el seu “enamorament” amb F —en sentit figurat, o inteŀlectual—, i allà vaig comprovar que hi havia raons de sobres per explicar aquest enamorament. F té un poder d’atracció increïble.
Després de l’acte, vam anar amb F i amb M, i amb i tres persones més de la colla d’amistats de M, a prendre alguna cosa per allà a prop. Ah, també hi era P, lògicament, no podia faltar algú de la família de M, encara que visquin tan lluny; a P després li esperava un bon viatget de tornada, quan acabéssim aquell beure. Ens hi vam estar una bona estona. Realment em va acabar de caure bé F.
I ja està. No pensava escriure sobre això però mira, se m’ha acudit. Espero que M no se m’enfadi si ho llegeix, he procurat explicar-ho —improvisadament— servant força els anonimats, em penso. De premis se’n deuen donar dotzenes cada dia, i aquí no he dit ni el dia ni el lloc ni re.
També vaig veure a l’acte S, que em va dir que em trobava molt prim. Li vaig dir que m’havia engreixat un quilo l’últim mes —la dietista em controla el pes cada vegada que hi vaig, que últimament és molt sovint—, o sigui que de prim res, que m’estava engreixant! I així vam fer uns riures, mentre esperàvem que comencés tot plegat.
dimecres, 18 de desembre del 2013
Improvisat (52)
Acabo de rebre-ho per correu i el records se n'han anat lluny, lluny:
Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen...
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí.
Jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols...
jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols i julivert!
Julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla, sense cap fulla...
julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla i el cap pelat.
(Gràcies, X i V)
Les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen, s'alcen i reguen...
les nenes maques al dematí
s'alcen i reguen el seu jardí.
Jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols, faves i pèsols...
jo també rego el meu hortet,
faves i pèsols i julivert!
Julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla, sense cap fulla...
julivert meu, com t'has quedat,
sense cap fulla i el cap pelat.
(Gràcies, X i V)
dimarts, 17 de desembre del 2013
Improvisat (51)
Ostres, és horrorós.
De funerals, aquest matí. Molt breu, de manera que he pogut treballar abans i després, i també desemboirar el cap, a la tornada, amb un seguit de missatges kafkians per no llegir amb atenció el que t’ha dit la persona amb qui xateges. Hem acabat amb bon humor —bé, el que entenc jo que és bon humor, no sé si cau bé als altres o se’ls fa patètic.
I no sé què dir-ne (del funeral, torno a l’escatologia). Quan vas a funerals tens la sensació de sentir sempre el mateix. No us passa —pregunta retòrica, a l’aire—? No entenc com els capellans —en aquest cas era un funeral catòlic— o, en els funerals laics, la gent que porta la batuta de la cerimònia, sempre o gairebé sempre fan el mateix, diuen les mateixes coses, segueixen el mateix esquema. (Ja dic que sempre no, n’hi ha de més originals, que et fan sentir més proper el record específic de qui ja se n’ha anat.)
I el que no suporto són els aplaudiments. Quin mal gust. Els odio. Els aplaudiments per rutina, per cerimònia, perquè tothom ho fa, o “perquè es fa”, els trobo... em fan ràbia.
En general, les coses que es fan “perquè es fan” les trobo avorribles. D’avorrir accepció odiar.
Bé, totes no, n’hi ha que les has de fer. No ho sé, esmorzar gairebé a la mateixa hora gairebé les mateixes coses, gairebé amb el mateix mal humor. I coses així.
Quina bestiesa que acabo d’escriure. Si parlava de coses que es fan “perquè s’han de fer així”, em referia a un altre tipus de coses.
Ho deixo, que avui estic especialment espès.
Quina altra bestiesa, si escric això és justament perquè estic espès i vull desespesar-me, o com se digui.
Nou minuts, massa.
De funerals, aquest matí. Molt breu, de manera que he pogut treballar abans i després, i també desemboirar el cap, a la tornada, amb un seguit de missatges kafkians per no llegir amb atenció el que t’ha dit la persona amb qui xateges. Hem acabat amb bon humor —bé, el que entenc jo que és bon humor, no sé si cau bé als altres o se’ls fa patètic.
I no sé què dir-ne (del funeral, torno a l’escatologia). Quan vas a funerals tens la sensació de sentir sempre el mateix. No us passa —pregunta retòrica, a l’aire—? No entenc com els capellans —en aquest cas era un funeral catòlic— o, en els funerals laics, la gent que porta la batuta de la cerimònia, sempre o gairebé sempre fan el mateix, diuen les mateixes coses, segueixen el mateix esquema. (Ja dic que sempre no, n’hi ha de més originals, que et fan sentir més proper el record específic de qui ja se n’ha anat.)
I el que no suporto són els aplaudiments. Quin mal gust. Els odio. Els aplaudiments per rutina, per cerimònia, perquè tothom ho fa, o “perquè es fa”, els trobo... em fan ràbia.
En general, les coses que es fan “perquè es fan” les trobo avorribles. D’avorrir accepció odiar.
Bé, totes no, n’hi ha que les has de fer. No ho sé, esmorzar gairebé a la mateixa hora gairebé les mateixes coses, gairebé amb el mateix mal humor. I coses així.
Quina bestiesa que acabo d’escriure. Si parlava de coses que es fan “perquè s’han de fer així”, em referia a un altre tipus de coses.
Ho deixo, que avui estic especialment espès.
Quina altra bestiesa, si escric això és justament perquè estic espès i vull desespesar-me, o com se digui.
Nou minuts, massa.
dilluns, 16 de desembre del 2013
Improvisat (50)
Com sempre. I ara, a veure què dic.
Em costa teclejar, perquè a l’índex de la mà dreta l’ungla la tinc encetada i em fa una mica de mal. No sé què em passa a les ungles últimament: se m’enceten, o s’enceta la pell —clivelles petites, que a vegades fan que salti un trosset d’ungla o que s’enceti la pell al voltant.
No sé per què és, això que em passa ara a les ungles... Deu ser el fred. Bé, deixem-ho, quina cosa més desagradable. Perdoneu.
Per compensar-ho: avui estava assegut a l’autobús i de sobte...
Ja estava assegut. La meitat del trajecte el faig, quan pujo, dret i amb el bus atapeït, però a partir del moment que passem per les escoles de monges, les que s’anomenaven “damas negras” perquè eren mig laiques, em sembla, però anaven vestides de negre de dalt a baix, i després d’Escola Pia de Balmes-Travessera —el 27 passa per les zones més... no sé què de Barcelona—, aquella Escola Pia que ja no es feia servir i que s’havia convertit en oficina de reclutament militar durant la guerra del segle passat en la qual ens vam matar els uns als altres —absurdament, perquè al final es va produir el que s’intentava evitar però a més hi havia hagut una guerra terrible pel mig—...
No veig motius suficients, mai, per fer una guerra; si altres la declaren, doncs fer com Gandhi, esperar que deixin de declarar-la i si et maten mala sort; al final d’una guerra sempre hi ha més morts del teu bàndol que si fas com Gandhi. I a més, hi ha hagut una guerra, que les civils són terribles.
Per on anava? A veure...
Ah, deia que anava assegut al darrere, al costat mateix de la porta d’eixida—als meus amics valencians els agrada que els catalans d’aquí diguem eixida i eixir, i llavors jo ho faig de tant en tant—, i de sobte, en una parada, s’ha agafat a la barra davant mateix dels meus ulls, que miraven distrets enlloc, una mà petitona, indubtablement femenina, amb les ungles de color vermell sang, molt ben pintades, resseguint perfectament el contorn de l’ungla de manera uniforme. Ha sigut un flaix, però m’ha semblat preciós i m’ha començat a alegrar el dia, que fins aquell moment —ja fa tres hores— era ben gris, i amb una perspectiva gens plaent, sobretot perquè és dilluns.
Això era per compensar el que he dit abans de les ungles, tan poc agradable, al començament d’aquest improvisat.
Apa, tornem-hi.
Em costa teclejar, perquè a l’índex de la mà dreta l’ungla la tinc encetada i em fa una mica de mal. No sé què em passa a les ungles últimament: se m’enceten, o s’enceta la pell —clivelles petites, que a vegades fan que salti un trosset d’ungla o que s’enceti la pell al voltant.
No sé per què és, això que em passa ara a les ungles... Deu ser el fred. Bé, deixem-ho, quina cosa més desagradable. Perdoneu.
Per compensar-ho: avui estava assegut a l’autobús i de sobte...
Ja estava assegut. La meitat del trajecte el faig, quan pujo, dret i amb el bus atapeït, però a partir del moment que passem per les escoles de monges, les que s’anomenaven “damas negras” perquè eren mig laiques, em sembla, però anaven vestides de negre de dalt a baix, i després d’Escola Pia de Balmes-Travessera —el 27 passa per les zones més... no sé què de Barcelona—, aquella Escola Pia que ja no es feia servir i que s’havia convertit en oficina de reclutament militar durant la guerra del segle passat en la qual ens vam matar els uns als altres —absurdament, perquè al final es va produir el que s’intentava evitar però a més hi havia hagut una guerra terrible pel mig—...
No veig motius suficients, mai, per fer una guerra; si altres la declaren, doncs fer com Gandhi, esperar que deixin de declarar-la i si et maten mala sort; al final d’una guerra sempre hi ha més morts del teu bàndol que si fas com Gandhi. I a més, hi ha hagut una guerra, que les civils són terribles.
Per on anava? A veure...
Ah, deia que anava assegut al darrere, al costat mateix de la porta d’eixida—als meus amics valencians els agrada que els catalans d’aquí diguem eixida i eixir, i llavors jo ho faig de tant en tant—, i de sobte, en una parada, s’ha agafat a la barra davant mateix dels meus ulls, que miraven distrets enlloc, una mà petitona, indubtablement femenina, amb les ungles de color vermell sang, molt ben pintades, resseguint perfectament el contorn de l’ungla de manera uniforme. Ha sigut un flaix, però m’ha semblat preciós i m’ha començat a alegrar el dia, que fins aquell moment —ja fa tres hores— era ben gris, i amb una perspectiva gens plaent, sobretot perquè és dilluns.
Això era per compensar el que he dit abans de les ungles, tan poc agradable, al començament d’aquest improvisat.
Apa, tornem-hi.
dijous, 12 de desembre del 2013
Improvisat (49)
Avui ja no és que m’adormi treballant, és que ha sigut seure i quedar grogui. Llavors m’he posat a despatxar correus a veure si se’m passava la cosa, i re, he disfrutat prou amb els correus, però encabat altra vegada el mateix: Morfeu in person.
I això que el dia ha començat fantàstic. Primer, per una cosa que no vull dir aquí, però que m’ha alegrat el dia ja de bon matí. I no són els gols del Barça, que no sé si he dit aquí que me’ls miro molt de lluny i només pateixo —sense mirar la tele ni fer streaming legal o iŀlegal per la xarxa— quan juga amb el Madrit, que això vulgui o no vulgui sempre em posa neguitós... tot i que molts cops no m’assabento que els toca jugar fins al mateix moment que s’hi posen, que m’ho diu algú. I llavors comença el patiment. Deu ser síndrome d’abstinència? Però és taaaan ridícul, el futbol... Però, esclar, un Barça Madrid no és futbol, és... en fi, és una altra cosa, no cal explicar-la ara amb detall.
(Bueno, ha sigut parlar del tema i ja m’he animat.)
Deia que havia començat el dia fantàstic. Tampoc és perquè ahir fos el dia que he facturat més d’aquest any —en un sol dia, no acumulant feina de dies anteriors—, ni tampoc per la cosa climàtica, que de moment aquest hivern no m’està afectant gaire ni si fa bo ni si fa rúfol ni si fa un mig-mig. Només m’afecta, últimament, si plou, que això sí que és una, una, una llauna? Em sona fatal, llauna. Potser es diu així, però hi deu haver alguna expressió més, no ho sé, nostra? No em surt.
Un dia fantàstic, deia! I el rotllo improvisadoimaginatiu que em va venint al cap mentre escric no em deixa dir el que volia dir... Que ara no me’n recordo. Serà possible?
És que ara em ve al magí que m’he aixecat del llit content, no ho sé, pensant avui serà un dia fantàstic. Que és veritat que ha anat així la cosa, i això no em passava des de feia temps. Vull dir llevar-me sense maons de formigó al cap —ho dic així perquè s’entengui, suposo que s’entén. Però no era això el que volia explicar.
Ostres, estic burro. I ara m’entra un missatge del quefe. Ja ens veurem.
I això que el dia ha començat fantàstic. Primer, per una cosa que no vull dir aquí, però que m’ha alegrat el dia ja de bon matí. I no són els gols del Barça, que no sé si he dit aquí que me’ls miro molt de lluny i només pateixo —sense mirar la tele ni fer streaming legal o iŀlegal per la xarxa— quan juga amb el Madrit, que això vulgui o no vulgui sempre em posa neguitós... tot i que molts cops no m’assabento que els toca jugar fins al mateix moment que s’hi posen, que m’ho diu algú. I llavors comença el patiment. Deu ser síndrome d’abstinència? Però és taaaan ridícul, el futbol... Però, esclar, un Barça Madrid no és futbol, és... en fi, és una altra cosa, no cal explicar-la ara amb detall.
(Bueno, ha sigut parlar del tema i ja m’he animat.)
Deia que havia començat el dia fantàstic. Tampoc és perquè ahir fos el dia que he facturat més d’aquest any —en un sol dia, no acumulant feina de dies anteriors—, ni tampoc per la cosa climàtica, que de moment aquest hivern no m’està afectant gaire ni si fa bo ni si fa rúfol ni si fa un mig-mig. Només m’afecta, últimament, si plou, que això sí que és una, una, una llauna? Em sona fatal, llauna. Potser es diu així, però hi deu haver alguna expressió més, no ho sé, nostra? No em surt.
Un dia fantàstic, deia! I el rotllo improvisadoimaginatiu que em va venint al cap mentre escric no em deixa dir el que volia dir... Que ara no me’n recordo. Serà possible?
És que ara em ve al magí que m’he aixecat del llit content, no ho sé, pensant avui serà un dia fantàstic. Que és veritat que ha anat així la cosa, i això no em passava des de feia temps. Vull dir llevar-me sense maons de formigó al cap —ho dic així perquè s’entengui, suposo que s’entén. Però no era això el que volia explicar.
Ostres, estic burro. I ara m’entra un missatge del quefe. Ja ens veurem.
dilluns, 9 de desembre del 2013
Improvisat (48)
Ara —ara, vull dir ahir— he obert un compte a Twitter per fer improvisats petits.
I un dels primers tuits que vaig escriure ahir mateix és si tota aquesta activitat a la xarxa té a veure amb alguna cosa de salut. Potser estic eufòric? Potser sóc ciclotímic i ara estic en fase alta?
Jo diria que no, jo diria que estic content perquè hi ha una cosa que em preocupava molt, que em tenia atrapat i mort de por i de cangueli i d’incertesa i de no sé què més dir i que aquesta cosa sembla que s’està esvaint.
Però no diguis blat fins que no el tinguis ben sembrat i germinat i segat i al sac i ben lligat i després pastat i escalfat i menjat.
Això no ho volia dir fins més endavant però quan improvises se t’escapen coses.
Aquest improvisat l’he fet exactament en tres minuts i mig, tres i tres quarts si comptem aquesta última ratlla. Em penso que és rècord.
I un dels primers tuits que vaig escriure ahir mateix és si tota aquesta activitat a la xarxa té a veure amb alguna cosa de salut. Potser estic eufòric? Potser sóc ciclotímic i ara estic en fase alta?
Jo diria que no, jo diria que estic content perquè hi ha una cosa que em preocupava molt, que em tenia atrapat i mort de por i de cangueli i d’incertesa i de no sé què més dir i que aquesta cosa sembla que s’està esvaint.
Però no diguis blat fins que no el tinguis ben sembrat i germinat i segat i al sac i ben lligat i després pastat i escalfat i menjat.
Això no ho volia dir fins més endavant però quan improvises se t’escapen coses.
Aquest improvisat l’he fet exactament en tres minuts i mig, tres i tres quarts si comptem aquesta última ratlla. Em penso que és rècord.
dijous, 5 de desembre del 2013
Improvisat (47)
La son és tan bèstia ara que m’impedeix gairebé veure el teclat, no se m’obren els ulls.
He estat al psicòleg al matí. No sé gaire per a què serveixen els psicòlegs; vull dir, per exemple, en què es diferencien dels psiquiatres. Però m’hi fan anar... siguem sincers, m’ho van proposar, m’hi vaig resistir, escèptic, J em va dir que per provar-ho no passava res i jo em vaig dir que per provar-ho no passava res.
Sí que passa, que no he arribat al despatx fins gairebé el migdia. A les onze. O sigui, entre xiulets i flabiols —disculpes, és el que se m’ha acudit ara—, dues hores.
Doncs continuo sense saber per a què serveixen. De fet —ara penso que potser ja ho he explicat aquí—, m’admira això que diuen que “un equip de psicòlegs” ha anat a tal lloc a atendre les víctimes d’un accident, o els familiars. Què fan? Què els diuen? De quina manera els ajuden?
Al psicòleg, li has d’explicar la vida? Què li has de dir? És ell qui ha de prendre la iniciativa? Cal “tenir problemes”, per necessitar psicòleg? Quina mena de problemes? Més ben dit, qui no té problemes?
M’ha dit justament això: que no sabia en què podia ajudar-me. Esclar, he dit, jo tampoc ho sé. Aleshores, quin és el següent pas? M’ha proposat que escrivís les coses que em passen durant el dia i que en parléssim la pròxima vegada. Tal com estem de retallades i tal, la pròxima vegada serà d’aquí mig any pel cap baix, he pensat. Doncs no, m’han donat hora per d’aquí quinze dies. Empassa-t’ho.
Escriure les coses que em passen durant el dia. Quin misteri. Quin dilema. Li porto uns quants improvisats? O què? Que difícil.
Ara més feina: rumiar què li haig de dir.
He estat al psicòleg al matí. No sé gaire per a què serveixen els psicòlegs; vull dir, per exemple, en què es diferencien dels psiquiatres. Però m’hi fan anar... siguem sincers, m’ho van proposar, m’hi vaig resistir, escèptic, J em va dir que per provar-ho no passava res i jo em vaig dir que per provar-ho no passava res.
Sí que passa, que no he arribat al despatx fins gairebé el migdia. A les onze. O sigui, entre xiulets i flabiols —disculpes, és el que se m’ha acudit ara—, dues hores.
Doncs continuo sense saber per a què serveixen. De fet —ara penso que potser ja ho he explicat aquí—, m’admira això que diuen que “un equip de psicòlegs” ha anat a tal lloc a atendre les víctimes d’un accident, o els familiars. Què fan? Què els diuen? De quina manera els ajuden?
Al psicòleg, li has d’explicar la vida? Què li has de dir? És ell qui ha de prendre la iniciativa? Cal “tenir problemes”, per necessitar psicòleg? Quina mena de problemes? Més ben dit, qui no té problemes?
M’ha dit justament això: que no sabia en què podia ajudar-me. Esclar, he dit, jo tampoc ho sé. Aleshores, quin és el següent pas? M’ha proposat que escrivís les coses que em passen durant el dia i que en parléssim la pròxima vegada. Tal com estem de retallades i tal, la pròxima vegada serà d’aquí mig any pel cap baix, he pensat. Doncs no, m’han donat hora per d’aquí quinze dies. Empassa-t’ho.
Escriure les coses que em passen durant el dia. Quin misteri. Quin dilema. Li porto uns quants improvisats? O què? Que difícil.
Ara més feina: rumiar què li haig de dir.
Improvisat (46)
Va, intentem-ho. Però només cinc minuts.
Ara que han passat dies, allò del suposat lladre que va deixar tota l’escala plena de marques de sang, i dues finestres trencades, doncs com ja suposaven maliciosament alguns veïns, la història venia d’una de les portes de l’escala, o sigui, d’uns veïns, en aquest cas passavolants, que feien una festa en un pis normalment desocupat però que la filla d’un veí en tenia la clau i tal.
En fi, un cas d’aquells del diari El Caso, que no sé per què va deixar de publicar-se havent-hi com hi han històries d’aquesta mena cada dia.
Encara no sabem per què dos dels festers es van estomacar a l’escala —això ho suposem— i un d’ells va quedar malferit —aquesta dada sí que la coneixíem— i el malferit va baixar per l’escala deixant marques a les parets. Hi anava clavant cops de puny amb la mà o amb el braç ferit? Per què? Vés a saber. Potser no ho sabrem mai.
El final del cas és que vam haver de presentar denúncia a la comissaria de la Travessera de les Corts —sense denunciar ningú en concret perquè no en teníem certesa, o sigui una denúncia de danys a la finca— i que la visita dels mossos no va servir de gaire més que per agafar les meves dades, el meu telèfon i el número del document nacionalista espanyol creat per Franco l’any 1941, uns mesos després que Hitler el creés a Alemanya.
I això és tot.
Ara que han passat dies, allò del suposat lladre que va deixar tota l’escala plena de marques de sang, i dues finestres trencades, doncs com ja suposaven maliciosament alguns veïns, la història venia d’una de les portes de l’escala, o sigui, d’uns veïns, en aquest cas passavolants, que feien una festa en un pis normalment desocupat però que la filla d’un veí en tenia la clau i tal.
En fi, un cas d’aquells del diari El Caso, que no sé per què va deixar de publicar-se havent-hi com hi han històries d’aquesta mena cada dia.
Encara no sabem per què dos dels festers es van estomacar a l’escala —això ho suposem— i un d’ells va quedar malferit —aquesta dada sí que la coneixíem— i el malferit va baixar per l’escala deixant marques a les parets. Hi anava clavant cops de puny amb la mà o amb el braç ferit? Per què? Vés a saber. Potser no ho sabrem mai.
El final del cas és que vam haver de presentar denúncia a la comissaria de la Travessera de les Corts —sense denunciar ningú en concret perquè no en teníem certesa, o sigui una denúncia de danys a la finca— i que la visita dels mossos no va servir de gaire més que per agafar les meves dades, el meu telèfon i el número del document nacionalista espanyol creat per Franco l’any 1941, uns mesos després que Hitler el creés a Alemanya.
I això és tot.
dimecres, 4 de desembre del 2013
Improvisat (45)
Re, és asseure’m i començar a pesar figues.
Qui ho deia, a casa, això de pesar figues? Algú ho deia, no és una cosa que hagi après als llibres. Bé, no me’n recordo.
Moltes frases fetes d’aquestes venien de la mare, o de la família de la mare, una família culta amb un català extraordinari. Un dia vaig escriure, després de treballar-ho molt, un article que em va sortir llarguíssim sobre el català de casa. Me’n van sortir un munt, de locucions, de frases fetes d’aquestes...
Avui a la feina hem parlat una estona de comes. Hem parlat virtualment, o sigui, cadascú des de casa seva o des del seu despatx o des del bar de sota. No sé per què se’n diu “virtualment”, de parlar així, amb aquest sistema. Se n’hauria de dir “parlar per escrit”, o “parlar per tecles”, o en comptes de “parlar” un altre verb que ens hauríem d’inventar. Ja ho tinc, “escriure’s”. Ens hem estat escrivint aquest matí. No? Al final de tot, amb màquines o sense, acabem on érem, escrivint-nos. Quina manera de perdre el temps pensant en com hem de dir les coses que s’han fet tota la vida, sigui amb ploma de ganso o amb una Adler.
Però parlàvem de comes. Si posàvem o no coma en una frase com ara “a la nena, (ja) li escriurem demà” O sigui, ho escrivim així com ho he escrit o bé escrivim “a la nena (ja) li escriurem demà”? —quina bestiesa d’exemple m’ha sortit; en fi, ja està fet. M’ha vingut al cap una família que són una germana i tres germans, la germana és la gran però des de petits fins ara, que ratllen tots la cinquantena, ella és “la nena”. No crec que sigui masclisme, és simplement un costum, no ho sé, carinyós, no?
Tornem-hi. Jo tinc clar que lo més normal és no posar-hi coma. En canvi sí que s’hi ha de posar en la frase “(ja) li escriurem demà, a la nena”. De tot això que he fet aquí, abans i ara, de posar els mateixos elements, quan n’hi ha algun de repetit —o sigui, que són dos elements d’una frase que es refereixen a la mateixa cosa o persona, en aquest cas els elements “a la nena” i “li”—, en posicions diferents dins d’una frase, se’n diu tècnicament fer una “dislocació”. Eh que és bonic? Com quan et surt un os de la seva articulació. Són coses que passen en la llengua que parlem —o que escrivim!—, sense adonar-nos-en —ostres, aquestes combinacions de pronoms sempre m’exigeixen una aturada, a veure com dimonis van, si es poden abreujar o no, etc. Coŀloquialment la combinació d’aquí dalt per aquesta regió del català la diem així: “sense adonant-se’n” (no s’ha d’escriure, eh?, que us conec). Bé, això quan no diem “sense donant-se conte”, que ja és per premi (d’incorrecció).
I ara m’ha vingut al cap aquella comèdia de Molière, que tracta d’un professor de llengua que fa classes a un senyor i quan li explica la diferència entre poesia i prosa li diu que quan parlem parlem en prosa, i llavors el senyor, l’alumne, s’estarrufava perquè, sense saber-ho abans, parlava en prosa. O una cosa així, ara no em surt. (Em penso que a la gent d’aquest país ens passa sovint, que no sabem expressar-nos bé, sobretot oralment, i per això quan expliquem un acudit, per exemple, diem això, que “l’expliquem”, no que el diem o el contem o el narrem o... I per això quan surt un català que és bo en humor i triomfa, és justament per això, pel contrast... Però ara em vénen a la memòria un munt de còmics catalans com Capri, Eugenio, Cassen, tot l’equip del Polònia, i els del Terrat, i la Trinca, per no parlar dels mims com el Tricicle, Charlie Rivel... I els que em dec deixar ara per no aturar-me gaire a fer memòria. O sigui que la teoria per terra, as usually, això et passa per improvisar.)
Va, prou.
I ara penso que vaig quedar a mig camí en la història de polis i lladres de diumenge! O ja vaig acabar d’explicar-la? Miraré de fer memòria —però sense mirar els articles anteriors, perquè si ho faig sé que començaré a elaborar mentalment l’improvisat abans de posar-m’hi, i això no s’hi val. Quan improvisi sobre el tema, si torno a repetir el mateix que ja havia explicat (explicat!), o escrit, doncs mala sort. Si improvises, improvises.
Qui ho deia, a casa, això de pesar figues? Algú ho deia, no és una cosa que hagi après als llibres. Bé, no me’n recordo.
Moltes frases fetes d’aquestes venien de la mare, o de la família de la mare, una família culta amb un català extraordinari. Un dia vaig escriure, després de treballar-ho molt, un article que em va sortir llarguíssim sobre el català de casa. Me’n van sortir un munt, de locucions, de frases fetes d’aquestes...
Avui a la feina hem parlat una estona de comes. Hem parlat virtualment, o sigui, cadascú des de casa seva o des del seu despatx o des del bar de sota. No sé per què se’n diu “virtualment”, de parlar així, amb aquest sistema. Se n’hauria de dir “parlar per escrit”, o “parlar per tecles”, o en comptes de “parlar” un altre verb que ens hauríem d’inventar. Ja ho tinc, “escriure’s”. Ens hem estat escrivint aquest matí. No? Al final de tot, amb màquines o sense, acabem on érem, escrivint-nos. Quina manera de perdre el temps pensant en com hem de dir les coses que s’han fet tota la vida, sigui amb ploma de ganso o amb una Adler.
Però parlàvem de comes. Si posàvem o no coma en una frase com ara “a la nena, (ja) li escriurem demà” O sigui, ho escrivim així com ho he escrit o bé escrivim “a la nena (ja) li escriurem demà”? —quina bestiesa d’exemple m’ha sortit; en fi, ja està fet. M’ha vingut al cap una família que són una germana i tres germans, la germana és la gran però des de petits fins ara, que ratllen tots la cinquantena, ella és “la nena”. No crec que sigui masclisme, és simplement un costum, no ho sé, carinyós, no?
Tornem-hi. Jo tinc clar que lo més normal és no posar-hi coma. En canvi sí que s’hi ha de posar en la frase “(ja) li escriurem demà, a la nena”. De tot això que he fet aquí, abans i ara, de posar els mateixos elements, quan n’hi ha algun de repetit —o sigui, que són dos elements d’una frase que es refereixen a la mateixa cosa o persona, en aquest cas els elements “a la nena” i “li”—, en posicions diferents dins d’una frase, se’n diu tècnicament fer una “dislocació”. Eh que és bonic? Com quan et surt un os de la seva articulació. Són coses que passen en la llengua que parlem —o que escrivim!—, sense adonar-nos-en —ostres, aquestes combinacions de pronoms sempre m’exigeixen una aturada, a veure com dimonis van, si es poden abreujar o no, etc. Coŀloquialment la combinació d’aquí dalt per aquesta regió del català la diem així: “sense adonant-se’n” (no s’ha d’escriure, eh?, que us conec). Bé, això quan no diem “sense donant-se conte”, que ja és per premi (d’incorrecció).
I ara m’ha vingut al cap aquella comèdia de Molière, que tracta d’un professor de llengua que fa classes a un senyor i quan li explica la diferència entre poesia i prosa li diu que quan parlem parlem en prosa, i llavors el senyor, l’alumne, s’estarrufava perquè, sense saber-ho abans, parlava en prosa. O una cosa així, ara no em surt. (Em penso que a la gent d’aquest país ens passa sovint, que no sabem expressar-nos bé, sobretot oralment, i per això quan expliquem un acudit, per exemple, diem això, que “l’expliquem”, no que el diem o el contem o el narrem o... I per això quan surt un català que és bo en humor i triomfa, és justament per això, pel contrast... Però ara em vénen a la memòria un munt de còmics catalans com Capri, Eugenio, Cassen, tot l’equip del Polònia, i els del Terrat, i la Trinca, per no parlar dels mims com el Tricicle, Charlie Rivel... I els que em dec deixar ara per no aturar-me gaire a fer memòria. O sigui que la teoria per terra, as usually, això et passa per improvisar.)
Va, prou.
I ara penso que vaig quedar a mig camí en la història de polis i lladres de diumenge! O ja vaig acabar d’explicar-la? Miraré de fer memòria —però sense mirar els articles anteriors, perquè si ho faig sé que començaré a elaborar mentalment l’improvisat abans de posar-m’hi, i això no s’hi val. Quan improvisi sobre el tema, si torno a repetir el mateix que ja havia explicat (explicat!), o escrit, doncs mala sort. Si improvises, improvises.
dilluns, 2 de desembre del 2013
Improvisat (44)
Cada cop entenc més el suplici que deu ser aquella tortura de no deixar-te dormir perquè confessis un crim, una traïció, una complicitat. Et van “estimulant” el cos contínuament perquè no dormis i així van passant els dies i les nits, fins que la pobra víctima canta, o es mor.
Doncs això.
Ens havíem quedat, em sembla, que jo trobava ahir tota l’escala de casa meva esquitxada de sang, des de la planta baixa fins gairebé a dalt de tot. I hi havia els vidres de dues finestres trencades, una gairebé dalt del tot —ho heu endevinat: just on començava el rastre de sang— i una altra al mig. Ara bé, el misteri eren aquelles marques de sang, cada dos o tres metres, tot al llarg de les parets de l’escala, de dalt a baix. Com devia haver anat la cosa?
Havia estat un veí, una veïna? De vegades n’hi ha que organitzen, diguem-ne, un cert guirigall, i ja hi ha hagut protestes serioses de la comunitat i fins i tot requeriments escrits, i la cosa continua igual. Ara bé, si fos això, per què baixaven per l’escala? A més, teníem bastant controlada la gent que es quedava per aquí els caps de setmana —gairebé tothom, la veritat, perquè si comptes la gent gran que no es belluguen, que ja són uns quants, i aquella altra família, i els de dalt i la dona aquella i... No hi havia gent potencialment conflictiva, que sabéssim, aquest cap de setmana.
Total, després de parlar-ne a casa, i havent constatat que el president de l’escala era un dels pocs que no hi eren, i el vicepresident tampoc no el vam saber trobar, tot i que ens constava que no havia marxat, simplement devia haver sortit, i a casa seva no hi havia ningú, o ningú obria, vaig decidir que prendria la iniciativa jo mateix i vaig trucar al 112. Vaig explicar-ho tot fil per randa, contestant les preguntes que m’anaven fent, i em van dir que ja em trucarien. Al cap de mitja hora, si fa no fa, truquen els mossos —“La policia”, van dir, cosa que em va agradar perquè volia dir que “la policia”, aquí, era la nostra policia. Demanen quin és el meu pis —jo em penso que ja ho havia dit al 112—, que eren a la porta de baix. Però com que havien començat a tocar botons de l’intèrfon —per què no em trucaven abans, home— just en aquell moment ja els havia obert la veïna del primer. Total, que sortim alhora a l’escala fins a quatre persones alhora. La mossa i el mosso —manava ella— comencen a pujar mirant-s’ho tot amb atenció, graó a graó.
I ja continuaré, que se m’ha fet tard. Encara haig d’acabar una cosa de la feina abans de plegar i el que volia aconseguir escrivint això era primordialment desvetllar-me una mica justament per poder acabar-la. Així que em sap greu.
Doncs això.
Ens havíem quedat, em sembla, que jo trobava ahir tota l’escala de casa meva esquitxada de sang, des de la planta baixa fins gairebé a dalt de tot. I hi havia els vidres de dues finestres trencades, una gairebé dalt del tot —ho heu endevinat: just on començava el rastre de sang— i una altra al mig. Ara bé, el misteri eren aquelles marques de sang, cada dos o tres metres, tot al llarg de les parets de l’escala, de dalt a baix. Com devia haver anat la cosa?
Havia estat un veí, una veïna? De vegades n’hi ha que organitzen, diguem-ne, un cert guirigall, i ja hi ha hagut protestes serioses de la comunitat i fins i tot requeriments escrits, i la cosa continua igual. Ara bé, si fos això, per què baixaven per l’escala? A més, teníem bastant controlada la gent que es quedava per aquí els caps de setmana —gairebé tothom, la veritat, perquè si comptes la gent gran que no es belluguen, que ja són uns quants, i aquella altra família, i els de dalt i la dona aquella i... No hi havia gent potencialment conflictiva, que sabéssim, aquest cap de setmana.
Total, després de parlar-ne a casa, i havent constatat que el president de l’escala era un dels pocs que no hi eren, i el vicepresident tampoc no el vam saber trobar, tot i que ens constava que no havia marxat, simplement devia haver sortit, i a casa seva no hi havia ningú, o ningú obria, vaig decidir que prendria la iniciativa jo mateix i vaig trucar al 112. Vaig explicar-ho tot fil per randa, contestant les preguntes que m’anaven fent, i em van dir que ja em trucarien. Al cap de mitja hora, si fa no fa, truquen els mossos —“La policia”, van dir, cosa que em va agradar perquè volia dir que “la policia”, aquí, era la nostra policia. Demanen quin és el meu pis —jo em penso que ja ho havia dit al 112—, que eren a la porta de baix. Però com que havien començat a tocar botons de l’intèrfon —per què no em trucaven abans, home— just en aquell moment ja els havia obert la veïna del primer. Total, que sortim alhora a l’escala fins a quatre persones alhora. La mossa i el mosso —manava ella— comencen a pujar mirant-s’ho tot amb atenció, graó a graó.
I ja continuaré, que se m’ha fet tard. Encara haig d’acabar una cosa de la feina abans de plegar i el que volia aconseguir escrivint això era primordialment desvetllar-me una mica justament per poder acabar-la. Així que em sap greu.
Improvisat (43)
Encara em dura el trasbals i per això em poso a escriure, que així m’ho trec una mica del damunt i alhora aconsegueixo el de sempre, superar l’ensopiment.
Doncs sortia jo de casa a les deu tocades a buscar els diaris que solc comprar el diumenge, per completar els que ens deixen uns veïns gairebé cada vespre, quan ja els han llegit, que són l’Ara i La Vanguardia; n’hi ha un altre que compra o rep el Marca i encara un altre que compra l’Expansión, però a aquests dos no els hem demanat que ens deixin els diaris, doncs això, que sortia de casa, del nostre pis, a comprar els diaris, normalment el Punt Avui i el Periódico, i de vegades algun d’estranger, com ara el País o el Financial Times de dissabte, perquè els meus diumenges al matí solen ser, quan puc, de passar pàgines amb una ampolla d’aigua de Ribes de litre i mig al costat, per anar bevent —haig de beure molta aigua—, fins que me la bec tota, i llavors acabo amb les mans negres —pels diaris, no per l’aigua, ja s’entén—, tan negres que en comptes de treure’m amb les mans les ulleres de llegir cada cop que haig d’anar a desbeure i al final de tot del matí, que a mi no em toca fer el dinar, jo preparo el sopar, per no deixar-les fetes una porqueria les deixo caure damunt el sofà acotant el cap fins que es deixen anar de les orelles...
On era? Sí, que sortia cap al quiosc de la cantonada i em trobo que tant al replà com a la paret escales amunt i escales avall, i també a terra, hi ha un munt de taques vermelles que semblaven de sang. Just llavors recordo que a la nit havia sentit un crit i uns sorolls, però com que va ser un moment i jo estava molt clapat, vaig interpretar que potser ho havia somiat i era allò que et despertes de sobte com en aquella peŀlícula que ara no recordo com es deia. Doncs això, tot ple de sang. Amb cautela, baixo fins al pis de sota, i tota la paret amb taques —ara ja sé segur que són de sang, tenen aquells petits grumolls típics que m’ho confirmen—, i també el terra de les escales, dels graons. No un regueró tot seguit, la sang, sinó de tant en tant, com si algú hagués baixat ferit, molt de pressa, i posant el braç o el colze o la mà a la paret de tant en tant per no caure. Baixo fins a baix i tot igual, el vestíbul i fins a la porta. No surto al carrer. Avui em penso que em quedaré sense diaris.
Vaig a l’ascensor —he baixat a peu— i decideixo pujar fins a dalt de tot, perquè ja he dit que des del nostre replà es veia que cap més amunt també hi havia taques de sang, i llavors vull veure des d’on baixen les taques.
I continuaré en un altre moment, perquè veig que han passat dotze minuts i això ja és massa per a un dia feiner.
Doncs sortia jo de casa a les deu tocades a buscar els diaris que solc comprar el diumenge, per completar els que ens deixen uns veïns gairebé cada vespre, quan ja els han llegit, que són l’Ara i La Vanguardia; n’hi ha un altre que compra o rep el Marca i encara un altre que compra l’Expansión, però a aquests dos no els hem demanat que ens deixin els diaris, doncs això, que sortia de casa, del nostre pis, a comprar els diaris, normalment el Punt Avui i el Periódico, i de vegades algun d’estranger, com ara el País o el Financial Times de dissabte, perquè els meus diumenges al matí solen ser, quan puc, de passar pàgines amb una ampolla d’aigua de Ribes de litre i mig al costat, per anar bevent —haig de beure molta aigua—, fins que me la bec tota, i llavors acabo amb les mans negres —pels diaris, no per l’aigua, ja s’entén—, tan negres que en comptes de treure’m amb les mans les ulleres de llegir cada cop que haig d’anar a desbeure i al final de tot del matí, que a mi no em toca fer el dinar, jo preparo el sopar, per no deixar-les fetes una porqueria les deixo caure damunt el sofà acotant el cap fins que es deixen anar de les orelles...
On era? Sí, que sortia cap al quiosc de la cantonada i em trobo que tant al replà com a la paret escales amunt i escales avall, i també a terra, hi ha un munt de taques vermelles que semblaven de sang. Just llavors recordo que a la nit havia sentit un crit i uns sorolls, però com que va ser un moment i jo estava molt clapat, vaig interpretar que potser ho havia somiat i era allò que et despertes de sobte com en aquella peŀlícula que ara no recordo com es deia. Doncs això, tot ple de sang. Amb cautela, baixo fins al pis de sota, i tota la paret amb taques —ara ja sé segur que són de sang, tenen aquells petits grumolls típics que m’ho confirmen—, i també el terra de les escales, dels graons. No un regueró tot seguit, la sang, sinó de tant en tant, com si algú hagués baixat ferit, molt de pressa, i posant el braç o el colze o la mà a la paret de tant en tant per no caure. Baixo fins a baix i tot igual, el vestíbul i fins a la porta. No surto al carrer. Avui em penso que em quedaré sense diaris.
Vaig a l’ascensor —he baixat a peu— i decideixo pujar fins a dalt de tot, perquè ja he dit que des del nostre replà es veia que cap més amunt també hi havia taques de sang, i llavors vull veure des d’on baixen les taques.
I continuaré en un altre moment, perquè veig que han passat dotze minuts i això ja és massa per a un dia feiner.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)