Tinc un document al davant de no sé quantes pàgines i tot anava més o menys bé fins que de sobte —sempre em passa així, de sobte— m’he despertat, per sort amb les mans fora del teclat. Quan em passen aquestes coses —no sé com es diuen, hi ha cap doctor a la sala, m’ho van dir però no me’n recordo— no tinc ni idea si he estat clapat una estona o un segon. Jo diari que és més aviat un segon o dos, per les conseqüències que es produeixen quan tinc les mans sobre el teclat en aquell moment —és la majoria de vegades—, que no són conseqüències greus, un parell de línies de la mateixa lletra, una pàgina i mitja de salts de pàgina, etc. No és molt greu.
Total, que llavors m’he posat a contestar alguns correus que havia deixat per a més endavant, perquè així aprofito les primeres hores —hores, ha!— en què teòricament estàs més fresc per avançar en la feina.
Total —total ja ho he dit, o sigui que ara tocaria un “doncs bé”, o similar, però em penso que vam quedar que no ens importaven les repeticions de paraules i que no s’hi valia a dir passeu-me la redundància o perdoneu la redundància, etc.— doncs total, que aquesta empenta matutina —empenta, ha!— m’ha durat tres quarts. Bé, deunidó. Llavors m’he dit, va contesta uns quants correus. I ho he fet. I enmig d’un dels correus m’he quedat clapat —també un segon o dos, perquè les finestres que s’han obert només han sigut quinze o vint—, de manera que l’he acabat com he pogut i m’he dit, el pròxim l’has de fer més de pressa, com si fos un improvisat. No això no ho he dit, ha passat al mig, o quan començava, o no sé en quin moment ha estat que m’he adonat que estava fent un improvisat. Però aquell, com que era un improvisat amb destinatari, sí que l’he corregit amb cura.
Total, que l’he acabat i he tornat al banc de la correcció. I he aguantat una pàgina exacta. També uns segons, perquè només m’ha sortit unneeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee més o menys així, ni una línia sencera del word, no sé com quedarà al bloc, ara ho veurem.
Ara, us penseu que m’he eixorivit gaire, fent aquest improvisat? Us enganyeu, estic gairebé com al començament, sé que si m’hi poso duraré un paràgraf màxim. No sé què fer.
Aquest matí a l’autobús se m’ha acudit un poema ben bonic, però no us el puc explicar perquè és molt íntim, molt personal, molt pensant en una persona concreta que no us puc dir ni la inicial, de manera que deixem-ho en X. Ja ho veuràs, X.
Us ho prometo: mai se m’havia passat pel cap fer poemes, però de sobte des de fa poc em surten. No dic rodolins, dic poemes de debò. Em surten estrofes senceres sense buscar-les. Sempre havia pensat que els poemes eren un engavanyament absurd, que si volies escriure una cosa l’escrivies i punt, per què ficar-se en un esberginiar així —esberginiar me la subratlla, esclar, me l’acabo d’inventar. Doncs no, rectifico, de vegades et surten poemes, o almenys estrofes, sense buscar-les, i una estrofa en crida una altra, sense voler, no ho busques. He descobert, suposo, la sopa poètica d’all. Hi ha cap doctor a la sala, que sàpiga de sopes d’all amb més coses qu’all?
Bueno, no m’he despertat però avui sóc conscient d’haver dit una cosa bonica. Vull dir, que us he participat una descoberta bonica. Ja era hora, després de tants improvisats absurds. Hi continuaré pensant —en la sopa.
dilluns, 30 de juny del 2014
divendres, 27 de juny del 2014
Improvisat (140)
Tot anava bé i ara, ara mateix s’ha esguerrat. I és que els cascos que porto posats a les orelles de vegades o molt sovint fan venir son, i una son bestial.
Mira, ara se m’acaba d’acudir això.
Tot anava bé,
però aquell dia també,
el pobre cavaller Peric
se’n volia anar al llit.
Què, patètic, eh? Doncs mira, els rodolins improvisats és el que tenen.
Aventures del cavaller Peric.
Aventures del cavaller Peric.
Una vegada el cavaller Peric no sabia què dir.
Una vegada el cavaller Peric
no sabia què dir,
i es posà a fer rodolins,
patètics per fora i per dins.
Aquest se m’ha acudit mentre escrivia “Peric no sabia què dir”.
Avui estic poètic.
Aquell dia el cavaller Peric
s’havia llevat poètic...
No, aquesta no funciona. Se m’ha acudit quan escrivia -ic -ic, però no funciona perquè encara que totes dues acaben en -ic, Peric és aguda (Períc) i en canvi “poètic” és plana (poètic, com el seu propi accent indica).
I és que ja sabeu que en els poemes el que compta no és la terminació de les lletres, sinó la terminació de l’accent.
—“Terminació”, ha dit “terminació”!! Ell que sempre es feia el milhomes amb el català, ha dit “terminació”! Haha, quin paio, aquest sap tan català com el meu pare, que era d’Olva!
—Nen, amb tots els respectes pel teu pare —que també hauries de tenir tu, i ara no l’has tingut, perquè el teu pare devia venir a Catalunya amb molts esforços—, no es diu Olva, sinó Huelva, i “terminació” és tan català com ton pare i com tu.
(Es fa el silenci.)
(I de la poesia, ja ho veieu, hem passat al teatre.)
Avui estic fent un improvisat, em sembla, més patètic que mai. “Patètic”! Patètic sí que lliga amb poètic! A veure.
(Pausa breu.)
El cavaller Peric
s’ha llevat patètic
tot i que sembli poètic
el que escriu més aviat fa fàstic...
No, ens ha tornat a passar. O sí, perquè els rodolins també es poden fer així: a-b-b-b. Suposo. No en tinc ni idea ni de poesia ni de rodolins. Sí que sé que fàstic no lliga amb Peric, que és el que jo volia (ho reconec humilment). Amb Peric podria lligar, ara que hi caic, fatic —si no la coneixíeu no us preocupeu, jo la vaig conèixer fa poc; d’acord, fa uns anyets, però per l’edat que tinc, fa poc.
O sigui:
El cavaller Peric
s’ha llevat patètic
tot i que sembli poètic
el que escriu causa fatic...
Realment patèèèèèètic. Quina vergonya publicar això. Ui, mig quart d’una. Som-hi.
Mira, ara se m’acaba d’acudir això.
Tot anava bé,
però aquell dia també,
el pobre cavaller Peric
se’n volia anar al llit.
Què, patètic, eh? Doncs mira, els rodolins improvisats és el que tenen.
Aventures del cavaller Peric.
Aventures del cavaller Peric.
Una vegada el cavaller Peric no sabia què dir.
Una vegada el cavaller Peric
no sabia què dir,
i es posà a fer rodolins,
patètics per fora i per dins.
Aquest se m’ha acudit mentre escrivia “Peric no sabia què dir”.
Avui estic poètic.
Aquell dia el cavaller Peric
s’havia llevat poètic...
No, aquesta no funciona. Se m’ha acudit quan escrivia -ic -ic, però no funciona perquè encara que totes dues acaben en -ic, Peric és aguda (Períc) i en canvi “poètic” és plana (poètic, com el seu propi accent indica).
I és que ja sabeu que en els poemes el que compta no és la terminació de les lletres, sinó la terminació de l’accent.
—“Terminació”, ha dit “terminació”!! Ell que sempre es feia el milhomes amb el català, ha dit “terminació”! Haha, quin paio, aquest sap tan català com el meu pare, que era d’Olva!
—Nen, amb tots els respectes pel teu pare —que també hauries de tenir tu, i ara no l’has tingut, perquè el teu pare devia venir a Catalunya amb molts esforços—, no es diu Olva, sinó Huelva, i “terminació” és tan català com ton pare i com tu.
(Es fa el silenci.)
(I de la poesia, ja ho veieu, hem passat al teatre.)
Avui estic fent un improvisat, em sembla, més patètic que mai. “Patètic”! Patètic sí que lliga amb poètic! A veure.
(Pausa breu.)
El cavaller Peric
s’ha llevat patètic
tot i que sembli poètic
el que escriu més aviat fa fàstic...
No, ens ha tornat a passar. O sí, perquè els rodolins també es poden fer així: a-b-b-b. Suposo. No en tinc ni idea ni de poesia ni de rodolins. Sí que sé que fàstic no lliga amb Peric, que és el que jo volia (ho reconec humilment). Amb Peric podria lligar, ara que hi caic, fatic —si no la coneixíeu no us preocupeu, jo la vaig conèixer fa poc; d’acord, fa uns anyets, però per l’edat que tinc, fa poc.
O sigui:
El cavaller Peric
s’ha llevat patètic
tot i que sembli poètic
el que escriu causa fatic...
Realment patèèèèèètic. Quina vergonya publicar això. Ui, mig quart d’una. Som-hi.
dijous, 26 de juny del 2014
Improvisat (139)
Poca estona ha durat avui el nostre protagonista sense aguantar-te dret, o assegut, de tanta son que tenia, i si ha aconseguit aguantar fins ara sense fer un improvisat ha sigut perquè... perquè no ho sé, ha anat fent altres coses. El motiu de tot plegat és el de sempre: a primera hora del matí s’ha engolit, gairebé en dejú, bueno, no, abans havia pres els seus cereals i mig iogurt, doncs així, sense més cerimònies, abans i tot d’acabar-se els cereals i el iogurt, s’ha preparat el còctel i se l’ha begut en petits glopets, ara de llet, ara d’aigua, ara de iogurt.
Llavors el nostre cavaller ha anat a buscar el bus, que ha vingut de seguida, i el nostre cavaller s’ha quedat dret, tot i havent-hi —ara acabo d’escriure hsvrent-hi, després ho he corregit, però això és el que m’ha sortit, i llavors he pensat que potser va ser així que van néixer els idiomes —en aquest cas un idioma eslau, clarament.
És a dir, potser un amanuense medieval poc hàbil a l’hora d’escriure va copiar malament el que dictava el cap dels amanuenses, i llavors els destinataris d’aquell papir o el que fos ho van llegir al poble, tal com rajava d’aquell paper, i així va ser com...
Això era el que pensava el nostre protagonista aquell matí de son. I no es treia la son de les orelles ni dels ulls ni del peu ni de cap altre òrgan relacionat amb els sentits. Dic el peu perquè em penso que en algunes tècniques de relaxació o similars toquen els peus i t’ho arreglen tot. Em penso que en diuen podoteràpia o així —jo diria que ha de començar per podo-, si tracta sobre peus— i que és meravellós i tot això. Per això deia els peus com a òrgan de percepció vital. Un dia ho hauré de provar, si trobo un poteràpic que no sigui tan car, sobretot en primera visita, com són tots els teràpics de qualsevol cosa nova d’aquestes modernes que descobreixen per treure-t la pastVull dir, els mals del cos. N’he provat uns quants i en alguns m’he gastat molta pasta i el meu cas deu ser molt podoresistent, perquè no hi ha manera.
I estic seguint poc últimament la regla dels salts de paràgraf.
Ara miraré d’esmenar-me exagerant el que diu la regla.
Una mica com allò de les vagues “a la japonesa”, que vés a saber si és veritat, però corre una llegenda urbana que els japonesos el que fan quan volen fer vaga és treballar més que mai, com una vaga de zel, diguéssim, anar per totes.
Com ara anar per aquesta, que ja heu vist que per poc que enllaço subordinades ja m’oblido de la tecla del return, o re- el que sigui, que ara no me’n recordo com es diu en llengua romanicoeslava com la d’abans.
I ara que se m’acut. Algú a la sala fa anar com a navegador el Mozilla Firefox? És que ara no m’obre noves pestanyes, i estic preocupat. Vés a saber si hi tinc un virus o algo´.
Però tornem a l’improvisat, diguem-ne, normal, sense interrupcions publicitàries, tot i que aquesta m’ha anat bé per poder dir una cosa que em passa i que no sé com resoldre.
A casa ens passa una cosa similar amb el cine. A mi quan ens mirem una peŀli —un DVD, normalment llogat, que som molt de la cosa legal— m’agrada fer alguna interrupció, per poder anar al lavabo, comentar una mica, xerrar un minut sobre el que has entès o no has entès, etc. Doncs no. La resta, la majoria —una majoria respecte a un públic total que sol ser de tres, màxim quatre—, sempre diuen allò que les peŀlícules s’han de veure com al cine, tot d’una, perquè el cine és un art i etc. Al final, però, qui es queda als crèdits per veure quins artistes secundaris hi han actuat, qui era l’encarregat de la grua, qui eren els de la crew de tal lloc i els de tal altre si cap animal havia patit danys, etc., sóc jo, i els dic que l’obra no s’ha acabat i tal però se’n vasn.
Però no hi ha manera: no es pot interrompre la peŀli per anar un moment al vàter o comentar i tal i en canvi sí que es pot deixar de mirar la peŀli abans que acabi. I això encara si te la deixen acabar, perquè sovint hi ha algú que esperava que acabés per mirar no sé quin resum d’esports que feien en diferit ara mateix i no me’l vull perdre o que vol saber com va allò de la gent que es tanquen en una casa, en una illa o no sé on i hi passen un dies amb tot de càmeres de televisió al voltant.
I això ha sigut com una interrupció publicitària que segur que doldrà a determinada gent però que d’alguna manera havia de compartir en aquest fòrum.
I em penso que ja hem d’acabar els crèdits de la peŀlícula, amb l’avís sobre allò que el gos que ha aparegut ensangonat en realitat no havia patit gens, que la cosa vermella era pintura, o el que fos, i a més llepable, o sigui, amb gust de maduixa, i per tant al gos no li havia passat res sinó al contrari, s’ho havia passat d’allò més bé.
No entenc com hi ha gent que es perd el final de tot de les peŀlícules. Tan bons com són.
Llavors el nostre cavaller ha anat a buscar el bus, que ha vingut de seguida, i el nostre cavaller s’ha quedat dret, tot i havent-hi —ara acabo d’escriure hsvrent-hi, després ho he corregit, però això és el que m’ha sortit, i llavors he pensat que potser va ser així que van néixer els idiomes —en aquest cas un idioma eslau, clarament.
És a dir, potser un amanuense medieval poc hàbil a l’hora d’escriure va copiar malament el que dictava el cap dels amanuenses, i llavors els destinataris d’aquell papir o el que fos ho van llegir al poble, tal com rajava d’aquell paper, i així va ser com...
Això era el que pensava el nostre protagonista aquell matí de son. I no es treia la son de les orelles ni dels ulls ni del peu ni de cap altre òrgan relacionat amb els sentits. Dic el peu perquè em penso que en algunes tècniques de relaxació o similars toquen els peus i t’ho arreglen tot. Em penso que en diuen podoteràpia o així —jo diria que ha de començar per podo-, si tracta sobre peus— i que és meravellós i tot això. Per això deia els peus com a òrgan de percepció vital. Un dia ho hauré de provar, si trobo un poteràpic que no sigui tan car, sobretot en primera visita, com són tots els teràpics de qualsevol cosa nova d’aquestes modernes que descobreixen per treure-t la pastVull dir, els mals del cos. N’he provat uns quants i en alguns m’he gastat molta pasta i el meu cas deu ser molt podoresistent, perquè no hi ha manera.
I estic seguint poc últimament la regla dels salts de paràgraf.
Ara miraré d’esmenar-me exagerant el que diu la regla.
Una mica com allò de les vagues “a la japonesa”, que vés a saber si és veritat, però corre una llegenda urbana que els japonesos el que fan quan volen fer vaga és treballar més que mai, com una vaga de zel, diguéssim, anar per totes.
Com ara anar per aquesta, que ja heu vist que per poc que enllaço subordinades ja m’oblido de la tecla del return, o re- el que sigui, que ara no me’n recordo com es diu en llengua romanicoeslava com la d’abans.
I ara que se m’acut. Algú a la sala fa anar com a navegador el Mozilla Firefox? És que ara no m’obre noves pestanyes, i estic preocupat. Vés a saber si hi tinc un virus o algo´.
Però tornem a l’improvisat, diguem-ne, normal, sense interrupcions publicitàries, tot i que aquesta m’ha anat bé per poder dir una cosa que em passa i que no sé com resoldre.
A casa ens passa una cosa similar amb el cine. A mi quan ens mirem una peŀli —un DVD, normalment llogat, que som molt de la cosa legal— m’agrada fer alguna interrupció, per poder anar al lavabo, comentar una mica, xerrar un minut sobre el que has entès o no has entès, etc. Doncs no. La resta, la majoria —una majoria respecte a un públic total que sol ser de tres, màxim quatre—, sempre diuen allò que les peŀlícules s’han de veure com al cine, tot d’una, perquè el cine és un art i etc. Al final, però, qui es queda als crèdits per veure quins artistes secundaris hi han actuat, qui era l’encarregat de la grua, qui eren els de la crew de tal lloc i els de tal altre si cap animal havia patit danys, etc., sóc jo, i els dic que l’obra no s’ha acabat i tal però se’n vasn.
Però no hi ha manera: no es pot interrompre la peŀli per anar un moment al vàter o comentar i tal i en canvi sí que es pot deixar de mirar la peŀli abans que acabi. I això encara si te la deixen acabar, perquè sovint hi ha algú que esperava que acabés per mirar no sé quin resum d’esports que feien en diferit ara mateix i no me’l vull perdre o que vol saber com va allò de la gent que es tanquen en una casa, en una illa o no sé on i hi passen un dies amb tot de càmeres de televisió al voltant.
I això ha sigut com una interrupció publicitària que segur que doldrà a determinada gent però que d’alguna manera havia de compartir en aquest fòrum.
I em penso que ja hem d’acabar els crèdits de la peŀlícula, amb l’avís sobre allò que el gos que ha aparegut ensangonat en realitat no havia patit gens, que la cosa vermella era pintura, o el que fos, i a més llepable, o sigui, amb gust de maduixa, i per tant al gos no li havia passat res sinó al contrari, s’ho havia passat d’allò més bé.
No entenc com hi ha gent que es perd el final de tot de les peŀlícules. Tan bons com són.
dilluns, 23 de juny del 2014
Improvisat (138)
o hi ha manera. És a dir, ara seria el moment de posar aquella icona, no, com es diu, aquelles coses que es fan amb el teclat per dir... sí emoticona, doncs faria l’emoticona de plorar que em penso que es fa amb coma o amb cometa o com es digui, que no me’n recordo, allò que va per dalt. Doncs com que ja us he dit de que va la cosa ja no cal posar-hi ni el nas ni la boca. o sigui ,,,,,,,,,,,,,,,,,, i també ‘’’’’’’’’’’’’’’’ —això és el que no recordo el nom ara.
Perquè és clar, una cosa és que no facis pont per allò de la responsabilitat, perquè has d’acabar una feina que vés a saber per a quan era, últimament no miro les dates previstes d’acabar les feines, perquè ho faig com puc, avanço com puc. La que faig ara ni me’n recordo —ni m’enrecordo, fan a l’Ara, i en segons quines formes, com ara aquesta, sí que m’agrada, però en altres ho veig forçat, per exemple, enrecordeu-vos, o potser no era aquesta, l’altre dia llegint el diari el diari, en vaig veure una, de forma, que no em va agradar, però ara no m’enrecordo, hehe.
No sé per on anava, però no m’acaben de passar les llàgrimes ,,,,,,,,,, de manera que... no, si no eren les llàgrimes, el problema era la son, que no hi ha manera, ni tan sols ara.
Aquest matí he anat a funeral de M. És veritat que feia temps que no veia M, però en tenia un bon record i M també en devia tenir de mi, perquè dissabte em van trucar de part seva. Sí, de part seva!, es veu que va fer una llista de la gent a qui calia avisar quan es morís —la meva!, el meu nom devia estar en una de les seves agendes antigues, o en algun paper seu, i es veu que el devia trobar i va dir, bueno, que l’avisin, que ho valorarà. I esclar que ho he valorat! Juntament amb la tristesa i la sorpresa —i ara no faig la brometa de les llàgrimes, perquè va de debò— la veritat és que aquestes coses es valoren. Ostres, es va recordar de mi i no va dir, aviseu-lo “abans”, suposo que per no amoïnar-me, sinó “després”!! Acollonant, no?
Doncs al funeral mateix he començat e tenir la vista doble —últimament em passa de tant en tant. I és divertit, no us penseu, almenys a mi no em fa patir. I com que només pensava en M, doncs encara menys. El problema era tornar a casa. Per sort, havia vist per allà C i li he demanat si em podria portar a casa —ara sóc a casa, sí, no al despatx com tocaria, perquè amb això de la vista doble, com que no saps quanta estona durarà, doncs mira, dius, millor anar cap a casa. I C m’ha deixat a la porta de casa, i m’ha acompanyat fins al nostre pis i ha obert la porta amb les claus que li he donat i m’ha deixat assegut a la butaqueta que tenim a l’entrada de casa. Com que li he dit que en una estona em passaria, tot i que a casa no hi havia ningú —ara ja sí, fent el dinar, que és com tenim dividides les feines, jo m’encarrego del sopar, i la resta, doncs...— no parlàvem d’això. A sí, C m’ha deixat després de preguntar-me unes quantes vegades “segur?”, i se n’ha anat. Buf tenir amistats així... No m’ho mereixo.
I ara veig que m’han sortit dues botifarres que deunidó. Però la son no em passa. I ja hem saltat de pàgina. No sé què fer. Les regles diuen que quan no saps què fer i ja has saltat la pàgina és millor deixar-ho córrer, perquè ja es veu que no és el dia de fer improvisats com a remei contra la son. Però les regles són les regles i hauré de pensar alguna altra estratègia abans de dinar. A veure si acabo aquesta maleïda feina avui!!! Que al vespre tinc revetlla!!!!! I demà no vull continuar treballant!!!!!!!!!!
Us deixo amb aquestes admiracions que semblen un crit i en realitat són més aviat badalls.
Perquè és clar, una cosa és que no facis pont per allò de la responsabilitat, perquè has d’acabar una feina que vés a saber per a quan era, últimament no miro les dates previstes d’acabar les feines, perquè ho faig com puc, avanço com puc. La que faig ara ni me’n recordo —ni m’enrecordo, fan a l’Ara, i en segons quines formes, com ara aquesta, sí que m’agrada, però en altres ho veig forçat, per exemple, enrecordeu-vos, o potser no era aquesta, l’altre dia llegint el diari el diari, en vaig veure una, de forma, que no em va agradar, però ara no m’enrecordo, hehe.
No sé per on anava, però no m’acaben de passar les llàgrimes ,,,,,,,,,, de manera que... no, si no eren les llàgrimes, el problema era la son, que no hi ha manera, ni tan sols ara.
Aquest matí he anat a funeral de M. És veritat que feia temps que no veia M, però en tenia un bon record i M també en devia tenir de mi, perquè dissabte em van trucar de part seva. Sí, de part seva!, es veu que va fer una llista de la gent a qui calia avisar quan es morís —la meva!, el meu nom devia estar en una de les seves agendes antigues, o en algun paper seu, i es veu que el devia trobar i va dir, bueno, que l’avisin, que ho valorarà. I esclar que ho he valorat! Juntament amb la tristesa i la sorpresa —i ara no faig la brometa de les llàgrimes, perquè va de debò— la veritat és que aquestes coses es valoren. Ostres, es va recordar de mi i no va dir, aviseu-lo “abans”, suposo que per no amoïnar-me, sinó “després”!! Acollonant, no?
Doncs al funeral mateix he començat e tenir la vista doble —últimament em passa de tant en tant. I és divertit, no us penseu, almenys a mi no em fa patir. I com que només pensava en M, doncs encara menys. El problema era tornar a casa. Per sort, havia vist per allà C i li he demanat si em podria portar a casa —ara sóc a casa, sí, no al despatx com tocaria, perquè amb això de la vista doble, com que no saps quanta estona durarà, doncs mira, dius, millor anar cap a casa. I C m’ha deixat a la porta de casa, i m’ha acompanyat fins al nostre pis i ha obert la porta amb les claus que li he donat i m’ha deixat assegut a la butaqueta que tenim a l’entrada de casa. Com que li he dit que en una estona em passaria, tot i que a casa no hi havia ningú —ara ja sí, fent el dinar, que és com tenim dividides les feines, jo m’encarrego del sopar, i la resta, doncs...— no parlàvem d’això. A sí, C m’ha deixat després de preguntar-me unes quantes vegades “segur?”, i se n’ha anat. Buf tenir amistats així... No m’ho mereixo.
I ara veig que m’han sortit dues botifarres que deunidó. Però la son no em passa. I ja hem saltat de pàgina. No sé què fer. Les regles diuen que quan no saps què fer i ja has saltat la pàgina és millor deixar-ho córrer, perquè ja es veu que no és el dia de fer improvisats com a remei contra la son. Però les regles són les regles i hauré de pensar alguna altra estratègia abans de dinar. A veure si acabo aquesta maleïda feina avui!!! Que al vespre tinc revetlla!!!!! I demà no vull continuar treballant!!!!!!!!!!
Us deixo amb aquestes admiracions que semblen un crit i en realitat són més aviat badalls.
divendres, 20 de juny del 2014
improvisat (137)
Hi havia una vegada un cavaller que es deia Peric i que hi veia doble i això li dificultava molt la feina i possiblement també li dificultaria escriure un improvisat, perquè encertar les tecles implica saber si la tecla bona és la de l’esquerra o la de la dreta. Jo, de moment, per si de cas, tiro per l’esquerra.
I ara m’ho miro una mica de cua d’ull i també hi veig doble, amb un sol ull, i per tant hi veig quàdruple. I és una llàstima no tenir més ulls per fer un experiment que podria titular-se “Un cavaller hi veia sèxtuple”. I ara vés a saber què ens faran els cercadors, si troben aquestes tres primeres lletres de sèxtuple. Potser consideraran que és una pàgina no apta per a canalla.
I és veritat. No és per a canalla. En realitat no és per a ningú, només és perquè el cavaller Peric es distregui una mica i a més de continuar veient-hi doble o quàdruple, que hem quedat que era quàdruple —a veure qui supera això, eh, eh?
Però això de la canalla m’ha portat al diari Ara, que sempre fa servir aquesta paraula per evitar nens i nenes, i no entenc per què no fa servir nens i nenes. Bueno, quan trobin que és massa llarg nenes i nenes, doncs que variïn, no? Que poden dir a més de canalla mainada, xicalla, i altres que hi ha però com que no miraré el diccionari de sinònims, perquè ho diuen les regles, doncs no el miro i ens quedem en aquestes.
Ara que ho penso jo diria que sobre aquest tema ja l’he tocat, però no sé si aquí o en els tòpics desemmascarats de l’altre bloc o què?
Ui, ara que me’n recordo, ahir a la nit vaig pensar que potser Marcel Proust va escriure A la recherche tot improvisant, gairebé sense parar, escrivint segons li sortia del magí? I llavors s’entendria, crec, com li va sortir tot plegat. Sí que se sap que estava tancat escrivint tot el dia i que només s’aturava per menjar i beure alguna cosa i desmenjar i desbeure. I així va anar tot. Escriure potser improvisant tota l’estona. Deu ser supercansat. I has de tenir moltes coses al cervell, esclar, i mínimament ordenades, i un cervell prodigiós, i una memòria gràfica acollonant —perdoneu si hi ha criatures, i mira, criatures, un altre sinònim del que dèiem abans—, i nousé, moltes més coses que tenia Proust. Quin paio més literàriament extraordinari. Però no m’estranyaria gens que bona part de la seva obra l’escrivís sense esquemes previs, tal com raja, i escrivint lletra rere lletra deixant-se portar.
Quina enveja, tu.
Després només queda corregir i posar aquest paràgraf aquí i aquell allà i potser tenir unes regles que vas canviant de dia en dia.
Tot això ho vaig pensar ahir a la nit, i molt més que ara no me’n recordo o no m’enrecordo com fan a l’Ara, promogut per l’A. Bueno, aquest és conegut, de manera que puc dir l’Albert, que som amics i vam parlar d’aquest tema fa poc. Jo també sóc partidari del m’enrecordo, però sempre amb l’opció de me’n recordo, que és l’oficial, i que cadascú triï. I d’aquest tema no sé per què em sona que ja em vam parlar. I ara això em recorda que Proust també es repetia. I ara haig o he de saltar de pàgina
perquè ho diuen les regles. I quan parlo de Proust o d’altres o de coses similars no és per comparar-m’hi, sinó que ho dic com a punt de referència i com a teoria o com a hipòtesi —això que deia que potser Proust va escriure improvisant, però encara que sigui una hipòtesi cada vegada ho veig més clar.
I ara no sé què més dir, perquè he fet un improvisat per veure si no treballant sinó fent una tonteria se n’anava —s’enanava, Albert? :-p —la vista doble però no s’envà. Que diver, s’envà. I aquí dalt he escrit un “si no - sinó” que suposo que és correcte però després quan hi penses comences a tremolar i no veus gens clara com hauria d’anar la cosa, perquè el Joan —com el trobo a faltar, llavors que en els seus últims mesos ens vèiem cada setmana— en va fer uns quants articles i jo en algunes de les coses que deia sobre el “sinó” em quedava perplex. En canvi, el “si no” em penso que el tinc força clar, el problema era el punt exacte, la frontera, en què aquest “si no” es convertia en “sino”, tot i que tu el continuaves veient com a condicional.
I ara ho deixo perquè segur que els improvisats no eren per escriure rotllos com aquest sinó coses més divertides o interessants o xorrades, amb perdó, o bestieses, a part que quan escrius rotllos com aquest d’aquí al damunt encara que improvisis el que vas dient evidentment baixes el ritme.
Però ara torno a recordar el Joan i m’emociona.
Ba, prou.
I ara m’ho miro una mica de cua d’ull i també hi veig doble, amb un sol ull, i per tant hi veig quàdruple. I és una llàstima no tenir més ulls per fer un experiment que podria titular-se “Un cavaller hi veia sèxtuple”. I ara vés a saber què ens faran els cercadors, si troben aquestes tres primeres lletres de sèxtuple. Potser consideraran que és una pàgina no apta per a canalla.
I és veritat. No és per a canalla. En realitat no és per a ningú, només és perquè el cavaller Peric es distregui una mica i a més de continuar veient-hi doble o quàdruple, que hem quedat que era quàdruple —a veure qui supera això, eh, eh?
Però això de la canalla m’ha portat al diari Ara, que sempre fa servir aquesta paraula per evitar nens i nenes, i no entenc per què no fa servir nens i nenes. Bueno, quan trobin que és massa llarg nenes i nenes, doncs que variïn, no? Que poden dir a més de canalla mainada, xicalla, i altres que hi ha però com que no miraré el diccionari de sinònims, perquè ho diuen les regles, doncs no el miro i ens quedem en aquestes.
Ara que ho penso jo diria que sobre aquest tema ja l’he tocat, però no sé si aquí o en els tòpics desemmascarats de l’altre bloc o què?
Ui, ara que me’n recordo, ahir a la nit vaig pensar que potser Marcel Proust va escriure A la recherche tot improvisant, gairebé sense parar, escrivint segons li sortia del magí? I llavors s’entendria, crec, com li va sortir tot plegat. Sí que se sap que estava tancat escrivint tot el dia i que només s’aturava per menjar i beure alguna cosa i desmenjar i desbeure. I així va anar tot. Escriure potser improvisant tota l’estona. Deu ser supercansat. I has de tenir moltes coses al cervell, esclar, i mínimament ordenades, i un cervell prodigiós, i una memòria gràfica acollonant —perdoneu si hi ha criatures, i mira, criatures, un altre sinònim del que dèiem abans—, i nousé, moltes més coses que tenia Proust. Quin paio més literàriament extraordinari. Però no m’estranyaria gens que bona part de la seva obra l’escrivís sense esquemes previs, tal com raja, i escrivint lletra rere lletra deixant-se portar.
Quina enveja, tu.
Després només queda corregir i posar aquest paràgraf aquí i aquell allà i potser tenir unes regles que vas canviant de dia en dia.
Tot això ho vaig pensar ahir a la nit, i molt més que ara no me’n recordo o no m’enrecordo com fan a l’Ara, promogut per l’A. Bueno, aquest és conegut, de manera que puc dir l’Albert, que som amics i vam parlar d’aquest tema fa poc. Jo també sóc partidari del m’enrecordo, però sempre amb l’opció de me’n recordo, que és l’oficial, i que cadascú triï. I d’aquest tema no sé per què em sona que ja em vam parlar. I ara això em recorda que Proust també es repetia. I ara haig o he de saltar de pàgina
perquè ho diuen les regles. I quan parlo de Proust o d’altres o de coses similars no és per comparar-m’hi, sinó que ho dic com a punt de referència i com a teoria o com a hipòtesi —això que deia que potser Proust va escriure improvisant, però encara que sigui una hipòtesi cada vegada ho veig més clar.
I ara no sé què més dir, perquè he fet un improvisat per veure si no treballant sinó fent una tonteria se n’anava —s’enanava, Albert? :-p —la vista doble però no s’envà. Que diver, s’envà. I aquí dalt he escrit un “si no - sinó” que suposo que és correcte però després quan hi penses comences a tremolar i no veus gens clara com hauria d’anar la cosa, perquè el Joan —com el trobo a faltar, llavors que en els seus últims mesos ens vèiem cada setmana— en va fer uns quants articles i jo en algunes de les coses que deia sobre el “sinó” em quedava perplex. En canvi, el “si no” em penso que el tinc força clar, el problema era el punt exacte, la frontera, en què aquest “si no” es convertia en “sino”, tot i que tu el continuaves veient com a condicional.
I ara ho deixo perquè segur que els improvisats no eren per escriure rotllos com aquest sinó coses més divertides o interessants o xorrades, amb perdó, o bestieses, a part que quan escrius rotllos com aquest d’aquí al damunt encara que improvisis el que vas dient evidentment baixes el ritme.
Però ara torno a recordar el Joan i m’emociona.
Ba, prou.
dimarts, 17 de juny del 2014
Improvisat (136)
He estat ben poca estoneta avui viu, vull dir a la tarda perquè el matí ha estat profitós.
I ara mateix m’acabo d’adormir davant el teclat.
Bueno, sabia que avui, fes quan fes l’improvisat i el comencés per on el comencés, em recordaria de les aventures del Peric d’aquest matí.
Aventures del Peric aquest matí.
Resulta que el Peric s’ha dutxat i al sortir de la dutxa ha caigut. Tot sencer. Encara sort que el cavaller Peric últimament pesa més aviat poc perquè ha fet molt d’entrenu i d’exercicis i d’altres coses i ha quedat prim i fibrós com un atleta, el que passa és que és un atleta més aviat patètic, perquè està blanc com la llet de vaca, de vaca més aviat magra, o totalment magra. Ahir li vaig demanar a una persona que conec, T, que més o menys té la meva alçada i últimament s’ha engreixat, sobretot per la meitat del cos humà —la veritat és que en aquest cas no cal dissimular el sexe de l’amic, efectivament T és un amic, no una amiga o no un misteri per als lectors i les lectores, hola lectores i lectors, com us va la cosa?, per aquí bé—, doncs li vaig demanar discretament i delicadament si conservava roba vella —li ho vaig dir així, sense especificar si camises o jerseis o pantalons, perquè jo sóc molt cuidadós a l’hora de, no que m’ho subratlla, curós a l’hora de fer peticions d’aquesta mena, doncs li vaig demanar això i el T em va dir que no, que no conservava res i que li sabia greu. Canvio de paràgraf, no me’n recordava.
Doncs el Peric va pensar que el T no s’havia adonat de la segona lectura però el nostre protagonista no sabia que el T havia begut en set hostals —aquesta era una expressió que m’agradava molt, i ara no sé si era begut en set hostals i menjat en set tavernes o al revés, devia ser al revés.
I això no sé d’on venia. I les regles diuen que no es pot mirar cap amunt si no és al final per corregir estrictament ortografia quan ja et canses d’improvisar o has saltat de pàgina, ara mateix o fa una estona, que llavors sí que has de deixar-ho córrer i mirar amunt, però si passes de pàgina t’has de plantejar deixar-ho córrer —també t’ho pots plantejar abans, esclar. I d’això de plantejar me n’he de recordar per després plantejar plantejar plantejar, a veure si me’n recordo. Però abans he de dir que ara fa un moment la màquina aquesta del word maleït m’ha tornat a subratllar “esclar”, i a mi em sembla recordar que això ho havia donat per bo, i llavors ara no sé què passa que m’ho torna a posar vermell. Quin misteri.
Hi va haver una època, abans en parlava amb L —bé, abans és un dir o una manera de dir, i sobre això de “és un dir” hi tornaré després, perquè em va passar que un dia... no!, ara no, continua amb el que deies de L, que aquest matí parlava amb L sobre que per a mi tot això de la informàtica és un misteri, que ja és un misteri el fet que premis un botó de la paret i s’encengui un llum, o sigui que imagineu-vos, i jo li deia que aquestes coses només les entenia si em parlaven com si jo fos tractorista, i ara em recordo que el meu pare sempre deia que era pagès, encara que pagès pagès...
Bé, ho deixo perquè ja fa una estoneta que he saltat pàgina, i les regles són les regles. I crec que m’he deixat un tema pendent, però ara per més que m’hi esforço —mentre els dits corren pel teclat, si no no seria un improvisat, mira, teclat-improvisat, que bonic, doncs... prou, que he dit que prou.
I ara mateix m’acabo d’adormir davant el teclat.
Bueno, sabia que avui, fes quan fes l’improvisat i el comencés per on el comencés, em recordaria de les aventures del Peric d’aquest matí.
Aventures del Peric aquest matí.
Resulta que el Peric s’ha dutxat i al sortir de la dutxa ha caigut. Tot sencer. Encara sort que el cavaller Peric últimament pesa més aviat poc perquè ha fet molt d’entrenu i d’exercicis i d’altres coses i ha quedat prim i fibrós com un atleta, el que passa és que és un atleta més aviat patètic, perquè està blanc com la llet de vaca, de vaca més aviat magra, o totalment magra. Ahir li vaig demanar a una persona que conec, T, que més o menys té la meva alçada i últimament s’ha engreixat, sobretot per la meitat del cos humà —la veritat és que en aquest cas no cal dissimular el sexe de l’amic, efectivament T és un amic, no una amiga o no un misteri per als lectors i les lectores, hola lectores i lectors, com us va la cosa?, per aquí bé—, doncs li vaig demanar discretament i delicadament si conservava roba vella —li ho vaig dir així, sense especificar si camises o jerseis o pantalons, perquè jo sóc molt cuidadós a l’hora de, no que m’ho subratlla, curós a l’hora de fer peticions d’aquesta mena, doncs li vaig demanar això i el T em va dir que no, que no conservava res i que li sabia greu. Canvio de paràgraf, no me’n recordava.
Doncs el Peric va pensar que el T no s’havia adonat de la segona lectura però el nostre protagonista no sabia que el T havia begut en set hostals —aquesta era una expressió que m’agradava molt, i ara no sé si era begut en set hostals i menjat en set tavernes o al revés, devia ser al revés.
I això no sé d’on venia. I les regles diuen que no es pot mirar cap amunt si no és al final per corregir estrictament ortografia quan ja et canses d’improvisar o has saltat de pàgina, ara mateix o fa una estona, que llavors sí que has de deixar-ho córrer i mirar amunt, però si passes de pàgina t’has de plantejar deixar-ho córrer —també t’ho pots plantejar abans, esclar. I d’això de plantejar me n’he de recordar per després plantejar plantejar plantejar, a veure si me’n recordo. Però abans he de dir que ara fa un moment la màquina aquesta del word maleït m’ha tornat a subratllar “esclar”, i a mi em sembla recordar que això ho havia donat per bo, i llavors ara no sé què passa que m’ho torna a posar vermell. Quin misteri.
Hi va haver una època, abans en parlava amb L —bé, abans és un dir o una manera de dir, i sobre això de “és un dir” hi tornaré després, perquè em va passar que un dia... no!, ara no, continua amb el que deies de L, que aquest matí parlava amb L sobre que per a mi tot això de la informàtica és un misteri, que ja és un misteri el fet que premis un botó de la paret i s’encengui un llum, o sigui que imagineu-vos, i jo li deia que aquestes coses només les entenia si em parlaven com si jo fos tractorista, i ara em recordo que el meu pare sempre deia que era pagès, encara que pagès pagès...
Bé, ho deixo perquè ja fa una estoneta que he saltat pàgina, i les regles són les regles. I crec que m’he deixat un tema pendent, però ara per més que m’hi esforço —mentre els dits corren pel teclat, si no no seria un improvisat, mira, teclat-improvisat, que bonic, doncs... prou, que he dit que prou.
dilluns, 16 de juny del 2014
Improvisat (135)
Doncs això, que no puc. Ara estava amb una cosa que s’havia de passar d’espanyol a català i hi veia doble, o sigui imagineu-vos el que m’ha sortit. El cap de setmana, ara en parlàvem amb J, com que desconnectes, gradéu —què us sembla, se m’acaba d’acudir ara mateix, cosa que vol dir que alguna neurona amagada per allà a baix s’ha despertat— doncs gràcies a Déu s’ha despertat.
Gràcies a Déu ho diu molta gent diguem-ne de l’àmbit laic, i és com el Déu n’hi do i altres de semblants, que no es diuen pensant en el que dius sinó que es diuen d’esma com adéu. Hi ha gent, per cert, que té urticària o que no pot suportar —ostres, avui no em surt ni una paraula correcta, tot em balla, vull dir els dits— l’adéu —ara penso en J, que deia que això anava de baixada, que estava condemnat a la desaparició. Perquè us feu una idea del que escric en l’original —i que ,és clar, vosatros no ho veieu, perquè ho vaig corregint—, us copio les frases anteriors sense corregir: deia que això ka anaca de baixada, que estava consemnat e la dessapirió. Perquè us feu una uidesa dels que esxcric en l’original —i que ,és clkar, cpsatres no hoi veieu, perwque ho vaig corregiont.
O sigui que estic fatal —els dits. I els ulls, que van ballant per damunt de les tecles veient-hi doble. Doncs no, però sóc aquí, lligat al banc de remer perquè m’he proposat guanyar aquesta batalla.
I aquí dalt he deixat vosatros —o era vosatres?— perquè és el que dèiem a casa i ara em feia iŀlu deixar-ho així.
Ostres, aquest improvisat ha arribat ja al temps màxim dels improvisats. Però esclar, tant anar endavant i endarrere...
I a més, no hi ha res a fer amb l’ensopiment, bueno, miraré diaris a veure què, perquè aquest sistema avui no em fa servei.
Però abans, ja que parlàvem de vosatres-vosatros —potser el pare deia vosatros i la mare vosatres?— he recordat que la setmana passada M em deia que tant de bo els del IEC s’haguessin decidit per qu’ davant vocal, i no pel que sencer, quan de fet a l’hora de parlar és molt difícil trobar algú que faci que + vocal. Li haig de dir, que no hi vaig pensar, que en aranès ho fan així. Davant vocal, qu’ També és veritat que posant-nos així hi hauria massa coses que s’haurien de retocar en la normativa, perquè hi ha molts altres elements tan o més freqüents que que i també s’han mantingut íntegres. Ja tenim prou feina amb els diftongs actuals per afegir-ne més.
I ho deixo córrer. Just ara se n’ha ant el sol.
Gràcies a Déu ho diu molta gent diguem-ne de l’àmbit laic, i és com el Déu n’hi do i altres de semblants, que no es diuen pensant en el que dius sinó que es diuen d’esma com adéu. Hi ha gent, per cert, que té urticària o que no pot suportar —ostres, avui no em surt ni una paraula correcta, tot em balla, vull dir els dits— l’adéu —ara penso en J, que deia que això anava de baixada, que estava condemnat a la desaparició. Perquè us feu una idea del que escric en l’original —i que ,és clar, vosatros no ho veieu, perquè ho vaig corregint—, us copio les frases anteriors sense corregir: deia que això ka anaca de baixada, que estava consemnat e la dessapirió. Perquè us feu una uidesa dels que esxcric en l’original —i que ,és clkar, cpsatres no hoi veieu, perwque ho vaig corregiont.
O sigui que estic fatal —els dits. I els ulls, que van ballant per damunt de les tecles veient-hi doble. Doncs no, però sóc aquí, lligat al banc de remer perquè m’he proposat guanyar aquesta batalla.
I aquí dalt he deixat vosatros —o era vosatres?— perquè és el que dèiem a casa i ara em feia iŀlu deixar-ho així.
Ostres, aquest improvisat ha arribat ja al temps màxim dels improvisats. Però esclar, tant anar endavant i endarrere...
I a més, no hi ha res a fer amb l’ensopiment, bueno, miraré diaris a veure què, perquè aquest sistema avui no em fa servei.
Però abans, ja que parlàvem de vosatres-vosatros —potser el pare deia vosatros i la mare vosatres?— he recordat que la setmana passada M em deia que tant de bo els del IEC s’haguessin decidit per qu’ davant vocal, i no pel que sencer, quan de fet a l’hora de parlar és molt difícil trobar algú que faci que + vocal. Li haig de dir, que no hi vaig pensar, que en aranès ho fan així. Davant vocal, qu’ També és veritat que posant-nos així hi hauria massa coses que s’haurien de retocar en la normativa, perquè hi ha molts altres elements tan o més freqüents que que i també s’han mantingut íntegres. Ja tenim prou feina amb els diftongs actuals per afegir-ne més.
I ho deixo córrer. Just ara se n’ha ant el sol.
divendres, 13 de juny del 2014
Improvisat (134)
No sé si vaig dir aquí, des d’aquesta trona que clama davant un públic invisible que potser no hi és... Us ho imagineu, un paio o una paia, o una paia o un paio que troben que davant seu, a la sala on ha de fer una conferència, només hi ha una altra paia o un altre paio? O ningú! Però no ho saps mai, potser apareix algú a meitat de la suposada lliçó magistral.
M’acabo d’adormir fent l’improvisat. Em cauen els ulls de son. Per què?, em demano. Doncs perquè estàs refredat i als teus còctels hi has afegit una cirereta perquè no et ragi el nas. I llavors
M’he adormit una altra vegada. Això de l’improvisat, de moment, és com lo altre que feia ara, que no endevinaríeu mai què era?
—Corregiiiiiir!
Doncs sí, corregir, com ho heu sabut? I corregeixes i et cau el cap i lo perillós no és que et caigui el cap sense avisar, sinó que et caiguin els dits damunt el teclat i quan et despertes penses, horroritzat, terroritzat: quines tecles puc haver tocat? Faig marxa enrere? Torno a començar?
I no acabo d’arrencar. Ara no m’ha caigut el cap, però continuo grogui. Aquest matí he vist un bar d’aquests enormes, una... com es diu ara?, allò que cedeixes una marca a uns paios a canvi d’un tant per cent i que posen una botiga, un bar, una casa de menjar ràpid... No és credencial, s’hi acosta, ara no em ve. Doncs enorme, i sempre que hi passava, a primera hora del matí —bueno, primera hora per a mi, que amb l’excusa de la N vaig al despatx que ja són les nou tocades—, doncs enorme —i em penso que em quedaré aquí, en enorme, perquè no hi ha manera d’avançar.
Un bar enorme! I sempre buit —a “primera hora”. Sempre buit a l’hora de l’esmorzar, se suposa, de molta gent. Re, ningú. Doncs avui, tot passant per allà, l’he trobat tancat. No sé si han “reestructurat” horaris uké, però la credencial o com es digui estava o era tancada. Suposo que veieu la diferència entre el ser i l’estar aquí, no? Una porta és oberta o tancada si en aquell moment és oberta o tancada, però en qualsevol moment es pot obrir. I una porta està tancada quan no s’obre mai, és una porta permanentment tancada, no es fa servir per entrar o sortir d’aquell lloc, potser se surt per la finestra.
Dic sortir per la finestra perquè aquesta és la impressió que tens quan t’expliquen que en temps antics els cavallers utilitzaven el que ens sembla un banc de pedra corregut al costat de la porta d’entrada de l’antiga casa consistorial, al carrer de la Ciutat, mirant l’ajuntament a l’esquerra —acabo de saltar la pàgina, o sigui que haig de començar a pensar en el comiat de seguida, i sense haver-me desvetllat—, aquella porta que té un arc dibuixat que sembla ridícul, perquè canvia d’orientació noranta graus... bé, aquesta és una altra història que explicaré un altre dia si hi penso, doncs, ara, sí, aquell banc de pedra que podria ser fet pel meu avi picapedr... no, impossible, perquè això de BCN és més antic, i a més no em consta que l’avi rebés encàrrecs de Barcelona, seria tota una personalitat al poble! Doncs allò que era un banc era en realitat un pedrís perquè hi posessin el peu els cavallers que arribaven a la casa de la ciutat.
I m’he adormit de nou, o sigui que a fer punyetes l’improvisat. El penjo i ja està.
M’acabo d’adormir fent l’improvisat. Em cauen els ulls de son. Per què?, em demano. Doncs perquè estàs refredat i als teus còctels hi has afegit una cirereta perquè no et ragi el nas. I llavors
M’he adormit una altra vegada. Això de l’improvisat, de moment, és com lo altre que feia ara, que no endevinaríeu mai què era?
—Corregiiiiiir!
Doncs sí, corregir, com ho heu sabut? I corregeixes i et cau el cap i lo perillós no és que et caigui el cap sense avisar, sinó que et caiguin els dits damunt el teclat i quan et despertes penses, horroritzat, terroritzat: quines tecles puc haver tocat? Faig marxa enrere? Torno a començar?
I no acabo d’arrencar. Ara no m’ha caigut el cap, però continuo grogui. Aquest matí he vist un bar d’aquests enormes, una... com es diu ara?, allò que cedeixes una marca a uns paios a canvi d’un tant per cent i que posen una botiga, un bar, una casa de menjar ràpid... No és credencial, s’hi acosta, ara no em ve. Doncs enorme, i sempre que hi passava, a primera hora del matí —bueno, primera hora per a mi, que amb l’excusa de la N vaig al despatx que ja són les nou tocades—, doncs enorme —i em penso que em quedaré aquí, en enorme, perquè no hi ha manera d’avançar.
Un bar enorme! I sempre buit —a “primera hora”. Sempre buit a l’hora de l’esmorzar, se suposa, de molta gent. Re, ningú. Doncs avui, tot passant per allà, l’he trobat tancat. No sé si han “reestructurat” horaris uké, però la credencial o com es digui estava o era tancada. Suposo que veieu la diferència entre el ser i l’estar aquí, no? Una porta és oberta o tancada si en aquell moment és oberta o tancada, però en qualsevol moment es pot obrir. I una porta està tancada quan no s’obre mai, és una porta permanentment tancada, no es fa servir per entrar o sortir d’aquell lloc, potser se surt per la finestra.
Dic sortir per la finestra perquè aquesta és la impressió que tens quan t’expliquen que en temps antics els cavallers utilitzaven el que ens sembla un banc de pedra corregut al costat de la porta d’entrada de l’antiga casa consistorial, al carrer de la Ciutat, mirant l’ajuntament a l’esquerra —acabo de saltar la pàgina, o sigui que haig de començar a pensar en el comiat de seguida, i sense haver-me desvetllat—, aquella porta que té un arc dibuixat que sembla ridícul, perquè canvia d’orientació noranta graus... bé, aquesta és una altra història que explicaré un altre dia si hi penso, doncs, ara, sí, aquell banc de pedra que podria ser fet pel meu avi picapedr... no, impossible, perquè això de BCN és més antic, i a més no em consta que l’avi rebés encàrrecs de Barcelona, seria tota una personalitat al poble! Doncs allò que era un banc era en realitat un pedrís perquè hi posessin el peu els cavallers que arribaven a la casa de la ciutat.
I m’he adormit de nou, o sigui que a fer punyetes l’improvisat. El penjo i ja està.
dijous, 12 de juny del 2014
Impovisat (133)
Les tardes són difícils —això ja ho he dit, no?—, però no sempre més difícils que els matins. Tanmateix avui el matí ha anat com una seda i he pogut treballar no de valent però sí d’esforçat. Anava a dir mig valent però com que no se sap què vol dir mig valent doncs deixem-ho així, esforçat.
Bé, tant com una seda, el matí, no, perquè hi ha hagut dos moments de crisi. Un l’he resolt ad modum micorum, és a dir, amb l’estratègia dels micos —tot i que micos, en llatí ens portaria a una altra cosa, però ara deixem-ho així, i avui tot ho deixem així, el mig valent, el micorum... prou. Micorum. Tinc al despatx una bossa de cacauets —no de les grosses, n’haig de comprar una perquè si no amb les petites, ni que siguin d’un Suma, no surten a compte; ara, n’hi ha de grosses en altres llocs. Doncs això, t’aixeques de la cadira, vas a la bossa de cacauets, li treus la pinça —jo les bosses de cacauets, i també d’altres coses que no són cacauets, les tanco amb una pinça, previ doblegament de les vores o la vora on he fet el forat d’obertura o com s’hagi de dir, obertura que com sabeu tot sovint no és fàcil, cap obertura de gairebé cap producte modern té obertures fàcils, jo ara mateix tinc el polze dret amb una tirita, o tireta, que tirita m’ho subratlla.
Ui, que llarg, el paràgraf. Però ha anat bé saltar-lo, perquè ja no sabia què més dir sobre un tema, les bosses, que no sabia per què... Ah, els cacauets. Però deixo una cosa pendent en la frase anterior que després pujaré a veure-la, encara que estigui prohibit per una de les normes, però avui me la saltaré. Doncs un grapat de cacauets, entre que els peles i tal, et treus una mica la son de les orelles... No, això és una frase feta que serveix per a una altra cosa, encara que sigui qüestió de matisos. Doncs no us ho creureu, ha anat fantàstic: els cacauets, vas a fer un riu —fent tentines, perquè jo a aquesta hora, devien ser les onze quarts de dotze, encara estic sota els efectes del còctel del matí. Doncs no sé què més he fet que m’he posat al davant de l’ordinador i fins a l’hora de tornar a casa, jo mateix he quedat sorprès de mi mateix, que hagués estat capaç de tant heroisme.
Parlant d’heroisme, ahir vaig fer una cosa que per a mi va ser heroica. Però no penso explicar-la. Si hi ha algú a la sala que em conegui més, ja la deu saber. Coll..., com costen determinades coses si no saps quina rebuda tindran. Ho fas a cegues i amb els dallonses per corbata... No sé si això és castellà. I a més deu ser sexista. O sigui que nem bé... (Avui no és el meu dia més delicat, em penso.)
I què més. Perquè no tinc ni idea de per on anava i ara no sé què més dir, no sé quanta llargada té el que escrit —només sé que no he saltat de pàgina, perquè això sí que es veu de seguida— i ara no sé què més.
Doncs si no saps què més no saps què més. La veritat: aquest improvisat no m’ha servit gaire per a la seva finalitat principal, però ho he intentat. L’important és participar, no la medalla. Això ens ho deien sempre a l’escola. I quedaves bastant escorregut, d’allò, perquè per a tu l’important era la medalla, ni que fos de bronze. O almenys un diploma o algu. Doncs re, em penso que mai em van donar re, només estrelletes blaves i vermelles i grogues —el que ara en diuen gomets, em sembla, però que llavors eren estrelles, que feien goig, sí, però les que feien goig eren les d’or i les de plata, i d’aquestes potser alguna, sí, però comparat amb altres...
Mira, ara ha saltat la pàgina. Comparat amb altres... No és que fos el pitjor, tampoc, però, en fi. Per això després he necessitat tantes injeccions d’autoestima, de posar-me de tant en tant jo mateix una estrella daurada o platejada... argentada, que és més bonic. I argentada em porta a Argent, al carrer Argent d’Igualada... Però no puc seguir, he de deixar-ho perquè si no m’hi podria estar tota la tarda sense parar, un cop encetat aquest meló
Bé, tant com una seda, el matí, no, perquè hi ha hagut dos moments de crisi. Un l’he resolt ad modum micorum, és a dir, amb l’estratègia dels micos —tot i que micos, en llatí ens portaria a una altra cosa, però ara deixem-ho així, i avui tot ho deixem així, el mig valent, el micorum... prou. Micorum. Tinc al despatx una bossa de cacauets —no de les grosses, n’haig de comprar una perquè si no amb les petites, ni que siguin d’un Suma, no surten a compte; ara, n’hi ha de grosses en altres llocs. Doncs això, t’aixeques de la cadira, vas a la bossa de cacauets, li treus la pinça —jo les bosses de cacauets, i també d’altres coses que no són cacauets, les tanco amb una pinça, previ doblegament de les vores o la vora on he fet el forat d’obertura o com s’hagi de dir, obertura que com sabeu tot sovint no és fàcil, cap obertura de gairebé cap producte modern té obertures fàcils, jo ara mateix tinc el polze dret amb una tirita, o tireta, que tirita m’ho subratlla.
Ui, que llarg, el paràgraf. Però ha anat bé saltar-lo, perquè ja no sabia què més dir sobre un tema, les bosses, que no sabia per què... Ah, els cacauets. Però deixo una cosa pendent en la frase anterior que després pujaré a veure-la, encara que estigui prohibit per una de les normes, però avui me la saltaré. Doncs un grapat de cacauets, entre que els peles i tal, et treus una mica la son de les orelles... No, això és una frase feta que serveix per a una altra cosa, encara que sigui qüestió de matisos. Doncs no us ho creureu, ha anat fantàstic: els cacauets, vas a fer un riu —fent tentines, perquè jo a aquesta hora, devien ser les onze quarts de dotze, encara estic sota els efectes del còctel del matí. Doncs no sé què més he fet que m’he posat al davant de l’ordinador i fins a l’hora de tornar a casa, jo mateix he quedat sorprès de mi mateix, que hagués estat capaç de tant heroisme.
Parlant d’heroisme, ahir vaig fer una cosa que per a mi va ser heroica. Però no penso explicar-la. Si hi ha algú a la sala que em conegui més, ja la deu saber. Coll..., com costen determinades coses si no saps quina rebuda tindran. Ho fas a cegues i amb els dallonses per corbata... No sé si això és castellà. I a més deu ser sexista. O sigui que nem bé... (Avui no és el meu dia més delicat, em penso.)
I què més. Perquè no tinc ni idea de per on anava i ara no sé què més dir, no sé quanta llargada té el que escrit —només sé que no he saltat de pàgina, perquè això sí que es veu de seguida— i ara no sé què més.
Doncs si no saps què més no saps què més. La veritat: aquest improvisat no m’ha servit gaire per a la seva finalitat principal, però ho he intentat. L’important és participar, no la medalla. Això ens ho deien sempre a l’escola. I quedaves bastant escorregut, d’allò, perquè per a tu l’important era la medalla, ni que fos de bronze. O almenys un diploma o algu. Doncs re, em penso que mai em van donar re, només estrelletes blaves i vermelles i grogues —el que ara en diuen gomets, em sembla, però que llavors eren estrelles, que feien goig, sí, però les que feien goig eren les d’or i les de plata, i d’aquestes potser alguna, sí, però comparat amb altres...
Mira, ara ha saltat la pàgina. Comparat amb altres... No és que fos el pitjor, tampoc, però, en fi. Per això després he necessitat tantes injeccions d’autoestima, de posar-me de tant en tant jo mateix una estrella daurada o platejada... argentada, que és més bonic. I argentada em porta a Argent, al carrer Argent d’Igualada... Però no puc seguir, he de deixar-ho perquè si no m’hi podria estar tota la tarda sense parar, un cop encetat aquest meló
dimarts, 10 de juny del 2014
Improvisat (132)
He aguantat una bona estona —més de deu pàgines corregides!, amb uns quants mèils pel mig— i m’haig de felicitar. Peric, molt bé. Per què no mèils?, ho ha proposat algú? Sóc el primer? Sóc un campió de les propostes que no recull ningú, que es queden allà? Perquè fa uns dies vaig piular un tuit amb una cosa boníssima i un hashtag també boníssim que ara no recordo però que feia referència a un editorial del País i al tema del procés... i no sé què més dir sobre això.
I ara recordo allò de les aventures del Peric.
El Peric era un aventurer que havia corregit deu pàgines però encabat es va adormir. Per sort va arribar en aquell moment una princesa, o la campaneta, i li va xiuxiuejar a cau d’orella que podria fer un improvisat. I el Peric es va posar a fer un improvisat i va escriure unes quantes coses sobre el Twitter i després es va recordar de les aventures del Peric i va començar una aventura nova i llavors va començar un bucle interminable de xorrades.
Però ara que ha parlat del Twitter —i ara per què no m’ha subratllat xorrades?, ho hauré d’investigar, deu ser una altra cosa i no la que jo volia dir—, però parlant del Twitter us puc dir que de vegades piules una cosa que et sembla boníssima i no la repiula ni la iaia. I en canvi altres vegades piules una cosa rutinària i trobes l’endemà a l’apartat aquell que ara no me’n recordo com es diu, però és alguna cosa com notificacions o així, doncs t’hi trobes un munt de piuladisses que fan referència a allò que has escrit d’esma. I no us passa que quan voleu escriure una è us surt un `pe o un ´ñe i quan vols escriure una é et surt ´pe? A mi em passa contínuament. Però salto de paràgraf, que ho diuen les regles.
Per exemple, ara m’ha passat amb refer`pencia, i més amunt amb tamb´pe. Ara no ho veieu —vull dir, no ho veieu més amunt, però aquí sí, perquè ho he escrit perquè ho vegeu, però més amunt ho he corregit, perquè corregir aquestes coses tan visibles sí que ho faig, altres no perquè la lectura final no la faig amb lupa sinó molt molt de pressa perquè si les fes, vull dir les correccions del que he escrit, amb lupa, seria contravenir les regles, i això no estaria bé. Parlant de contravenir les regles
I què més. Les regles. Un dia les tindria d’explicar en una llista, perquè sabéssiu com va la cosa, però és difícil això d’escriure les regles perquè van canviant o es van perfeccionant amb subregles i això. I això, tot plegat, em recorda Alícia. No perquè jo sigui res semblant a Carrol —Carrol o Carroll? o Caroll?, no, dues RR segur, però les regles diuen que no es pot consultar la Viquipèdia i ni tan sols el Google. I en aquest punt jo sóc molt complidor.
Però he de canviar de paràgraf. I em penso que ho hauria de fer més sovint. I per què parlava de Lewis Carrol o Carroll? Sí, per Alícia, perquè no sé res més que hagués escrit aquell bon home, com es digui. Doncs Alícia per les contínues variacions de les normes, oi que era així?
D’Alícia em va agradar moltíssim aquella peŀlícula que van fer i que ara no recordo quina és però feien una interpretació de l’Alícia increïble on el prota era el mateix escriptor, si no ho recordo malament, o almenys l’escriptor hi participava, no sé com, però era deliciosa. Deu ser de fa set o vuit anys, però potser més.
Ja us vaig dir que aquí al bloc aquest dels improvisats està permès dir mentides? Avui em penso que no n’he dit cap, però altres dies... buf, però és clar, no són mentides mentides, són mentides creatives, o més aviat ficció, narrativa de ficció, oi que es parla de llibres de ficció i de no ficció, doncs això. El problema és quan es barreja la ficció amb la realitat. Crec. Però és molt difícil que la ficció no es barregi amb la realitat, no? Com pots explicar un món absolutament nou sense ser-hi tu ni que sigui una mica? Crec que és impossible.
O sigui, la ficció total i absoluta em sembla impossible.
Però no ho sé segur. Ho hauria de rumiar més. Ara me’n vaig a veure si faig alguna pàgina més i després passejar´ñe per rumiar sobre això de la ficció i segur que no en trauré l’aigua clara, però almenys em distrauré una estona la pròxima vegada que m’adormi, que serà d’aquí deu o quinze minuts aprox. I aquí no corregeixo passejar´ñe perquè vegeu com ´ñes la cosa.
I ara recordo allò de les aventures del Peric.
El Peric era un aventurer que havia corregit deu pàgines però encabat es va adormir. Per sort va arribar en aquell moment una princesa, o la campaneta, i li va xiuxiuejar a cau d’orella que podria fer un improvisat. I el Peric es va posar a fer un improvisat i va escriure unes quantes coses sobre el Twitter i després es va recordar de les aventures del Peric i va començar una aventura nova i llavors va començar un bucle interminable de xorrades.
Però ara que ha parlat del Twitter —i ara per què no m’ha subratllat xorrades?, ho hauré d’investigar, deu ser una altra cosa i no la que jo volia dir—, però parlant del Twitter us puc dir que de vegades piules una cosa que et sembla boníssima i no la repiula ni la iaia. I en canvi altres vegades piules una cosa rutinària i trobes l’endemà a l’apartat aquell que ara no me’n recordo com es diu, però és alguna cosa com notificacions o així, doncs t’hi trobes un munt de piuladisses que fan referència a allò que has escrit d’esma. I no us passa que quan voleu escriure una è us surt un `pe o un ´ñe i quan vols escriure una é et surt ´pe? A mi em passa contínuament. Però salto de paràgraf, que ho diuen les regles.
Per exemple, ara m’ha passat amb refer`pencia, i més amunt amb tamb´pe. Ara no ho veieu —vull dir, no ho veieu més amunt, però aquí sí, perquè ho he escrit perquè ho vegeu, però més amunt ho he corregit, perquè corregir aquestes coses tan visibles sí que ho faig, altres no perquè la lectura final no la faig amb lupa sinó molt molt de pressa perquè si les fes, vull dir les correccions del que he escrit, amb lupa, seria contravenir les regles, i això no estaria bé. Parlant de contravenir les regles
I què més. Les regles. Un dia les tindria d’explicar en una llista, perquè sabéssiu com va la cosa, però és difícil això d’escriure les regles perquè van canviant o es van perfeccionant amb subregles i això. I això, tot plegat, em recorda Alícia. No perquè jo sigui res semblant a Carrol —Carrol o Carroll? o Caroll?, no, dues RR segur, però les regles diuen que no es pot consultar la Viquipèdia i ni tan sols el Google. I en aquest punt jo sóc molt complidor.
Però he de canviar de paràgraf. I em penso que ho hauria de fer més sovint. I per què parlava de Lewis Carrol o Carroll? Sí, per Alícia, perquè no sé res més que hagués escrit aquell bon home, com es digui. Doncs Alícia per les contínues variacions de les normes, oi que era així?
D’Alícia em va agradar moltíssim aquella peŀlícula que van fer i que ara no recordo quina és però feien una interpretació de l’Alícia increïble on el prota era el mateix escriptor, si no ho recordo malament, o almenys l’escriptor hi participava, no sé com, però era deliciosa. Deu ser de fa set o vuit anys, però potser més.
Ja us vaig dir que aquí al bloc aquest dels improvisats està permès dir mentides? Avui em penso que no n’he dit cap, però altres dies... buf, però és clar, no són mentides mentides, són mentides creatives, o més aviat ficció, narrativa de ficció, oi que es parla de llibres de ficció i de no ficció, doncs això. El problema és quan es barreja la ficció amb la realitat. Crec. Però és molt difícil que la ficció no es barregi amb la realitat, no? Com pots explicar un món absolutament nou sense ser-hi tu ni que sigui una mica? Crec que és impossible.
O sigui, la ficció total i absoluta em sembla impossible.
Però no ho sé segur. Ho hauria de rumiar més. Ara me’n vaig a veure si faig alguna pàgina més i després passejar´ñe per rumiar sobre això de la ficció i segur que no en trauré l’aigua clara, però almenys em distrauré una estona la pròxima vegada que m’adormi, que serà d’aquí deu o quinze minuts aprox. I aquí no corregeixo passejar´ñe perquè vegeu com ´ñes la cosa.
dilluns, 9 de juny del 2014
Improvisat (131)
Aquest cop faig trampa i començo l’improvisat de la tarda, un cop resolts els afers domèstics i treballat una estona i tal, amb un titular que ja duia al cap. Vull dir el titular, també, d’El Periódico d’avui, que m’ha cridat tant l’atenció que he comprat el diari. Potser feia anys, no, anys no, però mesos sí, que no comprava aquest diari.
Que consti que tenia el titular al cap i havia pensat que en el pròxim improvisat parlaria d’això, però després no havia elaborat més la cosa. Només havia pensat en una cosa que fa dies, o més temps, que li dono voltes. I és que al fenomen aquest de Podemos —aquí li diuen Podem, però realment està registrat així el nom, vull dir, és nom oficial—? M’encantaria que fos així.
Bé, doncs la meva teoria és que els vots de Podemos-Podem no vénen, com diu El Periódico, que l’he llegit de cap a peus —de cap a cua, diuen en espanyol, la qual cosa vol dir que es queden a mig camí; o no?—, més ben dit, he llegit de cap a peus les pàgines que fan referència al sondeig, doncs això, que l’èxit de Podemos-Podem no ve d’altres partits, sinó que ve directament de l’abstenció. Un gran nombre, vaja. Que esgarrapin percentatge sobretot a PSOE i IU és lògic, però una cosa és percentatge i una altra nombre de vots. El que vull dir és que PSOE i IU-Iniciativa poden tenir gairebé el mateix nombre de vots que fins ara, però que quedin superats pel sorpasso. I d’això el diari no en parla, de que —que es fo... que els bombin, que si no se m’enfada la tieta— de que molts d’aquests vots poden —podem!— venir de l’abstenció, o de grups minoritaris fins ara invisibles.
I reconec humilment que fins fa ben poc temps no sabia quan s’havia de dir nombre de vots i quan número. Per exemple, nombre primer o número primer? Si nombre és per a la quantitat i número per a l’ordre en una llista, per entendre’ns, per què no número primer? Com número u, no? Per què nombre cardinal? I més. Que et quedaves de pedra, com és que això és nombre i no número? Encara ara tinc dubtes, potser sí que és numero enter.
I aquí dalt he escrit sorpasso i ja estic cansat d’aquesta originalitat que, quan la repeteix tothom i totdon —jo mateix, fa un moment— es fa insuportable. Com la gracieta de tothom i totdon. Com caiem tots en les gracietes pensant-nos que som originals.
I ara que parlo de diaris, recordo que ahir vaig llegir una entrevista extraordinària —a mi m’ho va semblar— del Peirón a Gay Talese —Taliisi, ja, tot i que l’origen del cognom és evident que és italià. Bé, és evident i a més ho diu el Peirón quan presenta el personatge. Doncs un personatge que a mi sempre m’ha fascinat com a periodista, igual que Tom... era Tom?, ara no em ve al cap, aquell que va escriure La foguera..., ara, Tom Wolfe, el de la Foguera de les vanitats, extraordinari llibre, almenys llavors quan el vaig llegir, però que encara era més bo en els seus reportatges, com aquells que va recollir a ... si no m’enrecordo del nom, fa un moment, com vols que em recordi del llibre aquell, un que parlava d’astronautes, espectacular, divertidíssim en alguns fragments, com quan descriu la manera com van ensinistrar els micos que van enviar a l’espai.
Aquest improvisat m’està sortint com una mena d’article i no volia que els improvisats fossin com articles, sinó que fossin improvisats-improvisats. I ja ho és, però me n’he anat per la via seriosa i això deu ser perquè ja tenia el títol o el tema al cap quan l’he començat i això deu fer que vulguis o no el cap vagi treballant la cosa per dins de tal manera que et surt l’article tot sol, clar, ja ho sé, després l’hauries de retocar, i completar, i anar a la Viquipèdia per posar aquesta dada i aquella altra, però al final el podries portar al director del diari i dir-li, mira he escrit això sobre el tema aquest de... ondi, si el tema era l’enquesta política i no el Tom Wolfe, realment que burro, us ho asseguro, em pensava que el tema era el Tom Wolfe i que havia fet un article sobre el Tom Wolfe.
Parlant de la Viquipèdia, ahir o abans-d’ahir en parlava amb M i li explicava la meva experiència i li vaig dir si havia vist el programa de TV3 sobre això i que va sortir sense ni una crítica i que m’havia decebut, perquè a mi a mesura que m’hi vaig anar ficant més més em decebia perquè t’obligava a no ser tu mateix i a adaptar-te als usos i costums i criteris d’una petita minoria de gent que haurien de ser com tu i que en realitat manen, quines coses que passen. Bueno, ja ho vaig explicar en un altre lloc.
I ara intentaré continuar llegint, fins a les set, va, intenta-ho. Llegint el que he corregit, perquè un cop que has corregit una cosa l’has de tornar a llegir. Com que és un document moooolt llarg, el que faig és corregir al matí i llegir a la tarda el que he corregit al matí, així és fa més passador tot plegat i acabes d’enllestir-ho... acabes d’enllestir-ho, això es pot dir?, bé, en qualsevol cas ho acabes tot alhora.
I com deia me’n vaig a llegir. Prou d’improvisar, que t’hi arrepenges. No sé per què em subratlla ara arrepenges. No és bo? Bueno, ja ho miraré un altre dia.
Prou!
Que consti que tenia el titular al cap i havia pensat que en el pròxim improvisat parlaria d’això, però després no havia elaborat més la cosa. Només havia pensat en una cosa que fa dies, o més temps, que li dono voltes. I és que al fenomen aquest de Podemos —aquí li diuen Podem, però realment està registrat així el nom, vull dir, és nom oficial—? M’encantaria que fos així.
Bé, doncs la meva teoria és que els vots de Podemos-Podem no vénen, com diu El Periódico, que l’he llegit de cap a peus —de cap a cua, diuen en espanyol, la qual cosa vol dir que es queden a mig camí; o no?—, més ben dit, he llegit de cap a peus les pàgines que fan referència al sondeig, doncs això, que l’èxit de Podemos-Podem no ve d’altres partits, sinó que ve directament de l’abstenció. Un gran nombre, vaja. Que esgarrapin percentatge sobretot a PSOE i IU és lògic, però una cosa és percentatge i una altra nombre de vots. El que vull dir és que PSOE i IU-Iniciativa poden tenir gairebé el mateix nombre de vots que fins ara, però que quedin superats pel sorpasso. I d’això el diari no en parla, de que —que es fo... que els bombin, que si no se m’enfada la tieta— de que molts d’aquests vots poden —podem!— venir de l’abstenció, o de grups minoritaris fins ara invisibles.
I reconec humilment que fins fa ben poc temps no sabia quan s’havia de dir nombre de vots i quan número. Per exemple, nombre primer o número primer? Si nombre és per a la quantitat i número per a l’ordre en una llista, per entendre’ns, per què no número primer? Com número u, no? Per què nombre cardinal? I més. Que et quedaves de pedra, com és que això és nombre i no número? Encara ara tinc dubtes, potser sí que és numero enter.
I aquí dalt he escrit sorpasso i ja estic cansat d’aquesta originalitat que, quan la repeteix tothom i totdon —jo mateix, fa un moment— es fa insuportable. Com la gracieta de tothom i totdon. Com caiem tots en les gracietes pensant-nos que som originals.
I ara que parlo de diaris, recordo que ahir vaig llegir una entrevista extraordinària —a mi m’ho va semblar— del Peirón a Gay Talese —Taliisi, ja, tot i que l’origen del cognom és evident que és italià. Bé, és evident i a més ho diu el Peirón quan presenta el personatge. Doncs un personatge que a mi sempre m’ha fascinat com a periodista, igual que Tom... era Tom?, ara no em ve al cap, aquell que va escriure La foguera..., ara, Tom Wolfe, el de la Foguera de les vanitats, extraordinari llibre, almenys llavors quan el vaig llegir, però que encara era més bo en els seus reportatges, com aquells que va recollir a ... si no m’enrecordo del nom, fa un moment, com vols que em recordi del llibre aquell, un que parlava d’astronautes, espectacular, divertidíssim en alguns fragments, com quan descriu la manera com van ensinistrar els micos que van enviar a l’espai.
Aquest improvisat m’està sortint com una mena d’article i no volia que els improvisats fossin com articles, sinó que fossin improvisats-improvisats. I ja ho és, però me n’he anat per la via seriosa i això deu ser perquè ja tenia el títol o el tema al cap quan l’he començat i això deu fer que vulguis o no el cap vagi treballant la cosa per dins de tal manera que et surt l’article tot sol, clar, ja ho sé, després l’hauries de retocar, i completar, i anar a la Viquipèdia per posar aquesta dada i aquella altra, però al final el podries portar al director del diari i dir-li, mira he escrit això sobre el tema aquest de... ondi, si el tema era l’enquesta política i no el Tom Wolfe, realment que burro, us ho asseguro, em pensava que el tema era el Tom Wolfe i que havia fet un article sobre el Tom Wolfe.
Parlant de la Viquipèdia, ahir o abans-d’ahir en parlava amb M i li explicava la meva experiència i li vaig dir si havia vist el programa de TV3 sobre això i que va sortir sense ni una crítica i que m’havia decebut, perquè a mi a mesura que m’hi vaig anar ficant més més em decebia perquè t’obligava a no ser tu mateix i a adaptar-te als usos i costums i criteris d’una petita minoria de gent que haurien de ser com tu i que en realitat manen, quines coses que passen. Bueno, ja ho vaig explicar en un altre lloc.
I ara intentaré continuar llegint, fins a les set, va, intenta-ho. Llegint el que he corregit, perquè un cop que has corregit una cosa l’has de tornar a llegir. Com que és un document moooolt llarg, el que faig és corregir al matí i llegir a la tarda el que he corregit al matí, així és fa més passador tot plegat i acabes d’enllestir-ho... acabes d’enllestir-ho, això es pot dir?, bé, en qualsevol cas ho acabes tot alhora.
I com deia me’n vaig a llegir. Prou d’improvisar, que t’hi arrepenges. No sé per què em subratlla ara arrepenges. No és bo? Bueno, ja ho miraré un altre dia.
Prou!
Improvisats (130)
He hagut de venir al despatx tot i que a Barcelona és festa. Ahir discutia amb R sobre això, si fan festa a Barcelona i només a Barcelona —això defensava ell— o si —la meva postura— del fet que a Barcelona fes festa depenien altres poblacions que, per tant, també s’apuntaven a la festa. I veus, en aquesta frase anterior he hagut d’escriure “del fet que” quan estava apunt d’escriure “de que”, que és el que diem la majoria dels mortals que parlem català. Però això no ho podem dir, caca, està prohibit, almenys no es pot escriure.
Del fet que què? Ara m’he perdut. Parlava de que —tomaaaa—a Barcelona fem festa i no sé què deia.
Bé, el cas és que he sóc aquí tancat dins la meva peixera per avançar feina perquè vaig per la p. 34 —ara per la 36, he avançat!— d’un document que haig de corregir i que és de 112 pàgines, o sigui, imagineu-vos que content que estic i quines esperances tinc en el futur immediat. I sigui festa o no, després de corregir dues pàgines m’he quedat adormit, amb cascos posats i tot. Completament clapat.
Parlant de cascos, últimament se’m fiquen al cervell d’una manera nova trossos de cançons, tonades llunyanes de cançons, però no cançons senceres, ni fragments, no és com allò de tenir gravada una cançó i la vas repetint. És diferent. Més endins del cervell, com una cosa llunyana... això em penso que ho acabo de dir, sonen dues o tres notes, amb veu inclosa, que es van repetint insistentment i molt ràpid. És greu? Algú de la sala s’hi ha trobat? Hi ha algú a la sala? No sé si als borratxos també els passa. Vull dir, als borratxos de vi, per entendre’ns. O d’altres coses similars. Canvio de paràgraf que ho diuen les regles i aquest ja s’ha fet llarguet.
I què més. Ara miro al meu voltant i veig els cascos maleïts que traspuen somnolència, sé que posar-me’ls ara serà cosa de tres minuts que em torni a agafar el son, i no sé què fer. Pum, pum, pum. Tinc l’ampolla d’aigua a un terç, de manera que l’hauré d’anar a reomplir d’aquí una estona. L’aigua l’agafo de l’aixeta. Sovint he pensat que m’aniria bé tenir, al costat del vàter, una dutxa —fent una reforma de tot plegat, esclar, perquè aquest local està així com ara des de fa 40 anys si fa no fa. Una dutxa per poder dutxar-me quan arribi ara d’aquí uns dies que farà caloreta i ara m’he proposat pujar a peu des de Lesseps cada dia, per fer una estona d’espoort. De moment estic complint el propòsit, però ja veurem què passarà quan arribi el calor de veritat. Sigui com sigui, ara ja pujo per la banda dreta del carrer, perquè per l’esquerra cau el sol a plom. No exactament a plom perquè a plom hi cau al migdia, però ara ja deunidó. Salto de paràgraf que si no em renyarà l’autor de les regles.
Un dia hauré de parlar amb l’autor de les regles dels improvisats per demanar-li que revisi aquest criteri de saltar paràgraf perquè és molt incòmode estar tota l’estona pendent si has de saltar de paràgraf. Esclar que l’autor de les regles em dirà que ja em salto les regles i que per tant a què ve —es pot dir això?— aquesta soŀlicitud de canviar les regles.
Ara a soŀlicitud —i aquí també, és clar, quan l’he citat—, no sé si es veu a la web, em penso que sí, almenys en altres webs o blocs es veu, el punt volat és realment un punt volat enganxat a la primera L, i no un punt volat entre L i L, no sé ara si s’entén. Això ho aconsegueixo gràcies a ctrl+4, no perquè ja vingui de fàbrica, sinó perquè ho he fet jo, jo solet, li he assignat aquesta tecla.
Tecla. Us vaig parlar de santa Tecla, que era —és una broma, em penso— la patrona dels escriptors, o de no sé qui que feia servir molt l’ordinador, o el teclat —haha? No sé qui s’ho va inventar però a mi em sembla que té gràcia. Tot i que tot això de fer brometes sobre religió, si que siguin innocents com aquesta, hi ha gent a qui li molesta. I a mi no m’agradaria molestar ningú amb aquest bloc, que el faig com a teràpia contra la son, perquè és una de les coses que se’m va acudir quan vaig començar-los.
I a part que de religiós religiós no crec que n’hi hagi gaires que ho siguin més que jo en aquesta sala, si és que hi ha algú en aquesta sala. Perquè jo sóc religiós, no sé si ho he dit alguna altra vegada. Practico quan puc i com puc i quan me’n recordo que ho haig de fer, però la cosa és aquesta.
I per on anava? Ah sí, allò de parlar amb l’autor de les normes dels improvisats. Que digui que haig de parlar amb l’autor de les normes vol dir que tinc doble personalitat, o que ho faig veure?
I per què tanta gent diu o escriu he de parlar en comptes de haig de parlar, que és el que he dit jo tota la vida? És més correcte “he de parlar” uké?
I ara us diria de qui vaig aprendre aquest uké però em penso que ja porto massa estona. I també us podria parlar d’aquest portar + expressió temporal però ja us he dit que fa massa estona que escric i que m’encomano a santa Tecla.
Hehe.
Del fet que què? Ara m’he perdut. Parlava de que —tomaaaa—a Barcelona fem festa i no sé què deia.
Bé, el cas és que he sóc aquí tancat dins la meva peixera per avançar feina perquè vaig per la p. 34 —ara per la 36, he avançat!— d’un document que haig de corregir i que és de 112 pàgines, o sigui, imagineu-vos que content que estic i quines esperances tinc en el futur immediat. I sigui festa o no, després de corregir dues pàgines m’he quedat adormit, amb cascos posats i tot. Completament clapat.
Parlant de cascos, últimament se’m fiquen al cervell d’una manera nova trossos de cançons, tonades llunyanes de cançons, però no cançons senceres, ni fragments, no és com allò de tenir gravada una cançó i la vas repetint. És diferent. Més endins del cervell, com una cosa llunyana... això em penso que ho acabo de dir, sonen dues o tres notes, amb veu inclosa, que es van repetint insistentment i molt ràpid. És greu? Algú de la sala s’hi ha trobat? Hi ha algú a la sala? No sé si als borratxos també els passa. Vull dir, als borratxos de vi, per entendre’ns. O d’altres coses similars. Canvio de paràgraf que ho diuen les regles i aquest ja s’ha fet llarguet.
I què més. Ara miro al meu voltant i veig els cascos maleïts que traspuen somnolència, sé que posar-me’ls ara serà cosa de tres minuts que em torni a agafar el son, i no sé què fer. Pum, pum, pum. Tinc l’ampolla d’aigua a un terç, de manera que l’hauré d’anar a reomplir d’aquí una estona. L’aigua l’agafo de l’aixeta. Sovint he pensat que m’aniria bé tenir, al costat del vàter, una dutxa —fent una reforma de tot plegat, esclar, perquè aquest local està així com ara des de fa 40 anys si fa no fa. Una dutxa per poder dutxar-me quan arribi ara d’aquí uns dies que farà caloreta i ara m’he proposat pujar a peu des de Lesseps cada dia, per fer una estona d’espoort. De moment estic complint el propòsit, però ja veurem què passarà quan arribi el calor de veritat. Sigui com sigui, ara ja pujo per la banda dreta del carrer, perquè per l’esquerra cau el sol a plom. No exactament a plom perquè a plom hi cau al migdia, però ara ja deunidó. Salto de paràgraf que si no em renyarà l’autor de les regles.
Un dia hauré de parlar amb l’autor de les regles dels improvisats per demanar-li que revisi aquest criteri de saltar paràgraf perquè és molt incòmode estar tota l’estona pendent si has de saltar de paràgraf. Esclar que l’autor de les regles em dirà que ja em salto les regles i que per tant a què ve —es pot dir això?— aquesta soŀlicitud de canviar les regles.
Ara a soŀlicitud —i aquí també, és clar, quan l’he citat—, no sé si es veu a la web, em penso que sí, almenys en altres webs o blocs es veu, el punt volat és realment un punt volat enganxat a la primera L, i no un punt volat entre L i L, no sé ara si s’entén. Això ho aconsegueixo gràcies a ctrl+4, no perquè ja vingui de fàbrica, sinó perquè ho he fet jo, jo solet, li he assignat aquesta tecla.
Tecla. Us vaig parlar de santa Tecla, que era —és una broma, em penso— la patrona dels escriptors, o de no sé qui que feia servir molt l’ordinador, o el teclat —haha? No sé qui s’ho va inventar però a mi em sembla que té gràcia. Tot i que tot això de fer brometes sobre religió, si que siguin innocents com aquesta, hi ha gent a qui li molesta. I a mi no m’agradaria molestar ningú amb aquest bloc, que el faig com a teràpia contra la son, perquè és una de les coses que se’m va acudir quan vaig començar-los.
I a part que de religiós religiós no crec que n’hi hagi gaires que ho siguin més que jo en aquesta sala, si és que hi ha algú en aquesta sala. Perquè jo sóc religiós, no sé si ho he dit alguna altra vegada. Practico quan puc i com puc i quan me’n recordo que ho haig de fer, però la cosa és aquesta.
I per on anava? Ah sí, allò de parlar amb l’autor de les normes dels improvisats. Que digui que haig de parlar amb l’autor de les normes vol dir que tinc doble personalitat, o que ho faig veure?
I per què tanta gent diu o escriu he de parlar en comptes de haig de parlar, que és el que he dit jo tota la vida? És més correcte “he de parlar” uké?
I ara us diria de qui vaig aprendre aquest uké però em penso que ja porto massa estona. I també us podria parlar d’aquest portar + expressió temporal però ja us he dit que fa massa estona que escric i que m’encomano a santa Tecla.
Hehe.
dimecres, 4 de juny del 2014
Improvisat (129)
Estava tan adormit encabat de dinar que m’he dit, tio, o comences amb un improvisat o algo o no tindràs cap possibilitat de fer res en tota la tarda.
I som aquí. Sense saber què fer ni que dir. I per tant continuo adormit.
Fer un improvisat mig adormit no serveix de res, ja ho vaig experimentar un dia, que a més m’hi vaig passar més temps del compte, és a dir, que... no ho sé, no sé què més, perquè si no em va servir de res, si continuava adormit i, per tant, incapaç de treballar, era igual el temps que passés fent un improvisat.
Sigui com sigui, les regles diuen que els improvisats no poden durar gaire estona, un màxim d’un quart, i això en els dies de més temps. Jo diria que la mitjana que faig són deu o dotze minuts. No està malament, tot i que m’agradaria que fos més baixa. També s’ha de tenir en compte que les llargades de l’improvisat són diferents. Esclar, si fas un improvisat de dues ratlles, toma, així jo també em faig improvisats d’un minut, o menys. No, menys no, perquè entre que obres el word... no, el temps comença a comptar quan ja tens el word obert, i s’acaba quan has acabat d’escriure i només et queda la lectura final per eliminar errades ortogràfiques i de tecleig. La resta diuen les regles que no s’ha de tocar, tot i que he de confessar que de vegades he tocat alguna cosa. Però us ho prometo, ha sigut molt poques vegades, la immensa majoria de vegades he seguit escrupolosament les regles.
Ara he estat a punt d’escriure “religiosament” —o sigui, “he seguit religiosament”— però no ho he dit perquè he pensat que això de “religiosament” ja començava a ser tòpic i llavors m’ha vingut al cap escrupolosament i m’he dit, mira, fantàstic.
I ara que he parlat de religió se m’acut que aquest matí, fent broma amb Q li he dit que si em resolia una cosa em faria feliç i Q me l’ha resolt però m’ha dit que confiava que la meva felicitat no depengués d’allò i jo li he contestat que segurament tenia raó i que ho meditaria quan fes l’examen de consciència de la nit. Era broma, esclar, però ara mateix penso, com sempre que parlo o sento a parlar d’examen de consciència, en allò que deia Anna Frank en el seu diari, que si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir —no cal que sigui religiós, pot ser perfectament laic, simplement valorar com han anat les coses i veure si podríem evitar tal cosa que ens sembla que no hem fet bé o si podríem fer tal altra cosa que estaria bé que féssim—, doncs deia la nena, o la jove, Frank que el món aniria millor si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir.
I salto de paràgraf com diuen les normes, perquè ja feia unes quantes ratlles que les estava incomplint.
I em penso que ja està perquè acabo de saltar pàgina.
I som aquí. Sense saber què fer ni que dir. I per tant continuo adormit.
Fer un improvisat mig adormit no serveix de res, ja ho vaig experimentar un dia, que a més m’hi vaig passar més temps del compte, és a dir, que... no ho sé, no sé què més, perquè si no em va servir de res, si continuava adormit i, per tant, incapaç de treballar, era igual el temps que passés fent un improvisat.
Sigui com sigui, les regles diuen que els improvisats no poden durar gaire estona, un màxim d’un quart, i això en els dies de més temps. Jo diria que la mitjana que faig són deu o dotze minuts. No està malament, tot i que m’agradaria que fos més baixa. També s’ha de tenir en compte que les llargades de l’improvisat són diferents. Esclar, si fas un improvisat de dues ratlles, toma, així jo també em faig improvisats d’un minut, o menys. No, menys no, perquè entre que obres el word... no, el temps comença a comptar quan ja tens el word obert, i s’acaba quan has acabat d’escriure i només et queda la lectura final per eliminar errades ortogràfiques i de tecleig. La resta diuen les regles que no s’ha de tocar, tot i que he de confessar que de vegades he tocat alguna cosa. Però us ho prometo, ha sigut molt poques vegades, la immensa majoria de vegades he seguit escrupolosament les regles.
Ara he estat a punt d’escriure “religiosament” —o sigui, “he seguit religiosament”— però no ho he dit perquè he pensat que això de “religiosament” ja començava a ser tòpic i llavors m’ha vingut al cap escrupolosament i m’he dit, mira, fantàstic.
I ara que he parlat de religió se m’acut que aquest matí, fent broma amb Q li he dit que si em resolia una cosa em faria feliç i Q me l’ha resolt però m’ha dit que confiava que la meva felicitat no depengués d’allò i jo li he contestat que segurament tenia raó i que ho meditaria quan fes l’examen de consciència de la nit. Era broma, esclar, però ara mateix penso, com sempre que parlo o sento a parlar d’examen de consciència, en allò que deia Anna Frank en el seu diari, que si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir —no cal que sigui religiós, pot ser perfectament laic, simplement valorar com han anat les coses i veure si podríem evitar tal cosa que ens sembla que no hem fet bé o si podríem fer tal altra cosa que estaria bé que féssim—, doncs deia la nena, o la jove, Frank que el món aniria millor si tothom fes examen de consciència abans d’anar a dormir.
I salto de paràgraf com diuen les normes, perquè ja feia unes quantes ratlles que les estava incomplint.
I em penso que ja està perquè acabo de saltar pàgina.
dilluns, 2 de juny del 2014
Improvisat (128)
Avui ha anat tot bé, he aguantat com un campió fins ara, que he sucumbit, com sempre, corregint. Quan tradueixo és més difícil que m’adormi —tot i que els còctels no hi ajuden gaire, i potser hauria de pensar una altra paraula que no sigui còctel, perquè em penso que l’he fet servir massa—. Quan escric missatges també aguanto bastant, tret del cas que siguin missatges d’aquells envitricollats i llargs i compromesos que has de llegir deu vegades abans d’enviar-los.
Salto el paràgraf. Salta, o passar, o canviar o altres possibilitats. Va ara canviaré de paràgraf.
I ara passaré de paràgraf. No aquest no funciona, si dius això sembla que t’estiguis fotent d’un personatge inanimat que es diu paràgraf. Ara passaré de Paràgraf, passaré d’ell, que es foti. Per tant salto.
Salto. Ara recordo unes amigues... no, les filles d’una amiga de la meva mare, que van venir un dia a casa i, com que a casa teníem una corda de saltar, amb mànecs i tot, ens la van demanar i s’hi van posar a saltar. I, igual com nosaltres cantàvem —bé, nosaltres és una manera de dir, jo quan saltava no cantava gens ni mica— “si la barqueta es tomba” i tal, elles van cantar... just ara no me’n recordo, i mira que em va quedar gravada i me l’he repetida mil cops per dins no sé per què, és d’aquelles coses que et queden gravades no se sap per quin motiu, potser perquè les nenes eren molt guapes, morenes... no les he vist més i em va quedar la imatge... No, sí que les vaig veure una altra vegada, però ja eren força grans —i jo també, esclar, però no grans grans, vull dir de vint o vint-i-cinc anys—, va ser en una festa que hi havia molta gent, era un pica-pica després d’un casori o una cosa així, i les vaig mig reconèixer perquè a elles no les havia vist més però a un germà seu sí, i era un paio formidable, gens espanyolista —se’n va anar a l’estranger (vull dir a l’estranger de Catalunya i a l’estranger d’espanya, i encara hi és) i va ser en aquest estranger que hi vaig anar jo i i un parell o tres de dies vam intimar més, grans xerrades, i després se’n va anar a un quart país que jo no hi he anat mai i no l’he vist més, quina llàstima—. I no puc recordar la cançoneta ridícula aquella que cantaven aquelles nenes maques del dematí, però aquelles si bé eren maques no cantaven això precisament, i a més era a la tarda, això segur, al capvespre, ho tinc gravat. I salto de paràgraf perquè estic contravenint les normes de manera molt molt exagerada.
M’emprenya no recordar la cançó aquella, és ridícul.
Salto el paràgraf. Salta, o passar, o canviar o altres possibilitats. Va ara canviaré de paràgraf.
I ara passaré de paràgraf. No aquest no funciona, si dius això sembla que t’estiguis fotent d’un personatge inanimat que es diu paràgraf. Ara passaré de Paràgraf, passaré d’ell, que es foti. Per tant salto.
Salto. Ara recordo unes amigues... no, les filles d’una amiga de la meva mare, que van venir un dia a casa i, com que a casa teníem una corda de saltar, amb mànecs i tot, ens la van demanar i s’hi van posar a saltar. I, igual com nosaltres cantàvem —bé, nosaltres és una manera de dir, jo quan saltava no cantava gens ni mica— “si la barqueta es tomba” i tal, elles van cantar... just ara no me’n recordo, i mira que em va quedar gravada i me l’he repetida mil cops per dins no sé per què, és d’aquelles coses que et queden gravades no se sap per quin motiu, potser perquè les nenes eren molt guapes, morenes... no les he vist més i em va quedar la imatge... No, sí que les vaig veure una altra vegada, però ja eren força grans —i jo també, esclar, però no grans grans, vull dir de vint o vint-i-cinc anys—, va ser en una festa que hi havia molta gent, era un pica-pica després d’un casori o una cosa així, i les vaig mig reconèixer perquè a elles no les havia vist més però a un germà seu sí, i era un paio formidable, gens espanyolista —se’n va anar a l’estranger (vull dir a l’estranger de Catalunya i a l’estranger d’espanya, i encara hi és) i va ser en aquest estranger que hi vaig anar jo i i un parell o tres de dies vam intimar més, grans xerrades, i després se’n va anar a un quart país que jo no hi he anat mai i no l’he vist més, quina llàstima—. I no puc recordar la cançoneta ridícula aquella que cantaven aquelles nenes maques del dematí, però aquelles si bé eren maques no cantaven això precisament, i a més era a la tarda, això segur, al capvespre, ho tinc gravat. I salto de paràgraf perquè estic contravenint les normes de manera molt molt exagerada.
M’emprenya no recordar la cançó aquella, és ridícul.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)