dimecres, 5 d’agost del 2015

Improvisat 304

Sembla que no pugui ser. Faig quatre piulades, copio coses per al bloc, menjo ametlles de l’eroski, passejo, m’engresco de mil maneres, m’assec, miro amb grans ànims el paper que haig de corregir i em clapo. És que no trigo ni un minut. Si no em bellugo, em clapo. Jo diria que això s’hauria d’investigar. Vés que no hi hagi per aquí alguna via per facturar, també. Conillet d’índies de la son. L’èxit seria brutal.

Però no avanço i em vaig posant nerviós perquè la setmana es va escurçant i jo me’n vull anar. A Betlem me’n vull anar etc. Ara bé, us penseu que si em poso nerviós llavors no em clapo? Doncs no, posar-se davant la correcció és com un narcòtic, invencible. Ja he pensat totes les maneres, crec, de resoldre aquest problema, i no hi ha cap manera que funcioni. Especialment aquesta setmana. Té a veure amb les baixes pressions, amb la sonda aquella que ronda no sé quin cometa i l’està investigant? Ha de tenir a veure amb alguna cosa còsmica, perquè la son és còsmica.

Estic fent un improvisat però l’esperança que serveixi per a alguna cosa és mínima, és zero, vaja. Per què fas l’improvisat, doncs, Peric? Perquè després no em pugui dir a mi mateix, avui no has provat l’improvisat, que de vegades t’ha anat bé. Sí, de vegades m’ha anat bé perquè ha posat en marxa la màquina i llavors la màquina s’ha posat a un ralentí prou potent per mantenir el motor engegat. Però no, aquesta setmana no hi ha manera.

I si fos algú que intenta impedir que me’n vagi de vacances? A veure, qui pot ser. Pot ser una lògia maçònica? No ho crec, no en conec cap ni els he fet cap mal ni puc entendre què podria molestar-los si me’n vaig de vacances. Pot ser el contuberni judeomaçonicobolxevic? Per la part maçònica ja ho hem descartat, dels jueus sóc bastant amic —no de l’estat d’Israel, de les barbaritats que fan als palestins, això no, però dels jueus i dels hebreus sí, hi tinc amics i de vegades parlem. Llavors queden els bolxevics. No ho sé, en queden? És que no se m’acut que poden tenir en contra meva, la veritat. Que tots aquests conspiressin en contra de Franco i d’Espanya i de tota la pesca és normals i no calia ni demostrar-ho, perquè tothom hi conspirava... bé, això és fals, la majoria de la gent no conspirava, qui dia passava any empenyia i tothom si fa no fa anava fent. Eren pocs els que conspiressin. Per això aquell home es va morir al llit i no... bé, deixem-ho, jo tampoc conspirava, era molt jovenet, però no conspirava i ho reconec, potser encara no m’havia arribat el moment de conspirar però en aquells anys encara que hagués arribat a l’edat de conspirar, tal com era jo em penso que no hauria conspirat gaire. Ja està, ja m’he confessat, les coses com siguin. Tot i que no se sap mai, perquè segons qui coneixes quan arribes a la universitat pot ser que canviïs una mica. Franquista no ho era, des de Puig Antich segur que no ho era, però no gaire més, només esperava que es morís aquell senyor i a veure què passaria després. Més o menys anava així. Ara no diré que tothom era com jo, però els que conspiraven eren pocs, mentre aquell senyor era viu. Pocs, molt pocs. No els trec mèrit, però. Treure’s del damunt el munt de capes de desinformació que t’havia arribat durant anys i ser capaç de sintonitzar amb alguna cosa que no fos l’omnipresent franquisme, no era tan fàcil.

Tot això que he escrit s’hauria de matisar molt, però si em poso a matisar encara m’adormiria abans d’acabar, cosa que no és improbable perquè ja m’ha passat unes quantes vegades i últimament moltes. En aquest improvisat encara no m’ha passat, cosa que em dóna una petita esperança de poder fer alguna cosa quan acabi. Però lasciare, lasciare ogni speranza, vull dir l’speranza de mantenir-me despert dos minuts després de penjar això al blog. Tantes coses he provat avui i no han servit de res. La solució hauria d’anar per la via de poder corregir mentre fas altres coses que et distreguin, però això és un oxímoron, perquè la correcció requereix posar-hi els quatre ulls i els vuit sentits. Dic vuit sentit per dir-ne algun més, que ara cada cop se sent més la cosa que tenim més sentits i tal.

Bueno, ho deixo, a veure què.

dimarts, 4 d’agost del 2015

Improvisat 303

Ja ho tinc, podria organitzar un concurs, es podria dir Pencar i Clapar, i consistiria a veure qui aconsegueix posar-se a pencar cada dia més vegades després d’adormir-se. Però adormir-se de debò, no s’hi valdria a fer veure que t’adorms, no, hi hauria comptadors especials, etc. Guanyo segur. Em direu, doncs clapa una estona de debò, fes una bona migdiada, dorm més a la nit. Hahaha. Us penseu que em xuclo el dit? Tot això ja ho he fet, no serveix de res. Clapes i torna a començar el concurs. Pencar i Clapar. Jo crec que podria guanyar.

Total, que m’havia fixat per a avui arribar a la pàgina X i vaig per la X menys 4562, per dir un número. O sigui, fatal. Tal com van les coses, faré vacances al 2019. Això si en l’ínterim no entren encàrrecs nous. Esclar que també tindré un problema a l’hora de facturar, no facturaré gaire, si allarguem quatre anys la feina que hauria de fer en una setmana. A part que se’m pot morir el client, i a més si li lliuro la fenya el 2019 és possible que no em pagui. No sé què fer, estic desesperat, és una llàstima que això no siguin els Estats Units i no hi hagin armes de foc més a mà, perquè llavors tot seria més fàcil. Però aquí t’has de llançar al metro i això fa més mandra. A part que molestes la gent que va amb el metro, amb tota la seva bona voluntat, no en tenen la culpa que els de la tele no hagin organitzat el concurs Pencar i Clapar, que et podria donar autoestima i potser una pasta i llavors ja no caldria fer tot això de l’encàrrec per al 2019.

En fi, no sé gaire què dic, el cas és que dic i ja és molt que digui i que no clapi, tot i que això s’aconsegueix a força de molts dits i molta rapidesa damunt el teclat, fins al punt que ja no saps què escrius ni sobre què escrius. Escrivia sobre un concurs de la tele, sí. És que m’acabo d’adormir, fins i tot no pencant m’adormo, ja em direu, no puc ni escriure tonteries amb tranquiŀlitat, qui ho diria. Ara fa una estona, diguem que fa vint i poques clapades, he llegit que la Gene havia tret unes quantes cançons catalanes per a karaoke i m’he dit, mira, això està bé, crec que a mi no m’hi veuran mai, però si hi ha una cosa suplementària que m’hi frenava, a part de la cosa de la llei natural aplicada al meu cas concret, era que sempre que sortien exemples de karaoke eren cançons en estranger. Doncs mira, ara no tindré ni aquesta excusa, només podré dir, això sí, que no sé ni com va la música, perquè jo em vaig quedar als Beatles, més o menys, potser alguna cosa més després, però pel que fa a lletres, allà mateix. I llavors, si ens hem de remuntar a lletres catalanes, suposo que m’he de quedar en el Pi de Formentor o el Rosa d’Abril. I encara. Però sí, amb karaoke suposo que sortirien. Ara, seria una bona manera de quedar bé, cantar el Rosa d’Abril, vull dir el Virolai de Mn. Cinto, amb karaoke. Seria per penjar-se abans de l’experiment. O fins i tot per llençar-se al metro, sí, davant d’aquestes perspectiva em penso que sí.

Però no s’han de fer bromes amb aquestes coses, i ara ho dic seriosament. No sé per què he fet bromes —si li sento a algú que diu bromejar, us asseguro que m’enfado, són coses que no tolero gaire. Bromejar, quins acudits. Deia de fer bromes sobre determinades coses sobre les quals no s’han de fer bromes. De debò. Ja està dit i suposo que amb això tapo la broma, que m’he quedat amb una mica de nyec-nyec per dins, que no sé si en aquest cas hi va bé, el nyec-nyec, però és el que m’ha sortit, d’esma, segur que no és el que toca. Ostres quina tarda gloriosa. I jo que volia acabar aviat i anar a... deixem-ho, faci el que faci, m’adormiré igual, és el meu sinó.

I ho deixo, a veure si ara aguanto ni que siguin cinc minuts, que ja seria un rècords del dia.

Improvisat 302

Correctina, marca registrada: potent fàrmac, del grup dels opiacis, que deixa grogui en pocs minuts. Ara que ho escrivia em penso que això ja ho havia dit algun dia. És inevitable que em repeteixi. Els avis, de fet, sempre explicaven la mateixa anècdota de la batalla de l’Ebre. Doncs igual. Els improvisats són com la batalla de l’Ebre. Hi ha pocs catalans que no hagin tingut pares o avis —o besavis, ja—, a la batalla de l’Ebre. Qui diu pares o avis diu oncles o besoncles o rebesoncles. Vull dir, algú de la família pròxima. Però ara que hi caic jo no sóc avi. De fet, no puc ser-ho perquè no tinc fills. Ni filles. O sigui, ser avi ho tinc una mica complicat.

Però no avanço, estic tan adormit com al començament, i jo diria que la dormitina de la correctina últimanent fa més efecte de l’habitual. Potser quan s’acosten les vacances intenta per tots els mitjans que s’allunyin les vacances. Perquè, és evident, com més trigui a lliurar la feina que estic fent ara més tard començaré les vacances. Això sense comptar que no entri alguna feina nova al meu departament aquesta setmana, que tot podria ser. De fet, avui m’ha escrit un client i em pensava que era per a una feina, perquè jo sabia que aquesta setmana encara rondava per la feina. Doncs no, era per acomiadar-se. Buf. Però n’hi ha altres. El que no haig d’oblidar és d’anar ara al migdia després de dinar a veure L, perquè si no parlo amb L tampoc puc marxar a M. Sí, me’n vaig a M. Però m’han canviat una mica les vacances perquè J s’ha mort. No sé si això ho he explicat. Tampoc cal que ho expliquis, nano. El cas és que canvia el panorama. Si la dormitina em deixa, podré dormir més. Però no crec que la dormitina em deixi, perquè la dormitina no sap res de vacances ni de lectures. No hi ha manera.

També haig de comprar unes coses abans de marxar, ho tinc tot apuntat, el que haig de fer, però el primer que haig de fer és acabar la feina, i amb la correctina de les sis del matí em quedo patidifús, o com es digui, tot el matí, em dura fins a l’hora de dinar. I llavors tornem-hi, més correctina. O dormitina, és igual, dormitina és, diguem-ne, el genèric de la correctina, que és l’invent... No, ara ho estic dient malament. Prenc dormitina a les sis, al migdia i al vespre, juntament amb altres coses que conformen un còctel, i llavors la correctina, que és un tractament suplementari, fa la resta de la feina, fa la feina bruta, com si diguéssim. La dormitina et deixa grogui i la correctina et remata. La correctina és com un massatge a les neurones, diguem-ne, una cosa més física. Ara m’he embolicat, suposo que no s’entén, però del que es tracta és d’avançar.

I no avanço, amb prou feines he obert una mica els ulls, encara que sembli mentida, sí, es pot escriure sense gairebé obrir els ulls, igual com es pot fer veure que ets un ésser viu sent un ésser mort. Pots fer veure que ets un semovent perquè tens unes piles que fan aquesta funció, però en realitat ets un sac mort i pesat. però si continuo escrivint així segur que acabo mort i pesat, de fet ja era això, quan ho escrivia, però hauria de mirar d’escriure sobre coses positives i optimistes i acolorides i dinàmiques, perquè si no això no funciona, vull dir, l’improvisat no serveix per a res. Alguna vegada ha servit per a alguna cosa?, em preguntareu, curiosos i tafaneres, i us diré, sí, alguna vegada m’ha servit, i com que alguna vegada em va servir per tirar endavant llavors procuro fer servir el sistema a veure si torna a sonar el flabiol, o no sé si es diu així, vull dir, a veure si torna a funcionar, però la veritat és que cada vegada em costa creure més en el sistema. Ara parlo dels improvisats, no dels sistemes en general, que aquesta seria una altra història. Però és veritat que de vegades he escrit un improvisat i allò m’ha donat corda per a la resta del dia, no se sap com, de vegades l’improvisat deu segregar una mena de cosa, podríem anomenar-la despertina —aquest seria el genèric, la marca registrada seria la Improvisina, trade mark—, que desvetlla fins i tot en les situacions més galdoses. No és el cas d’avui, avui no segrego res. Més ben dit, més aviat segrego mala dallò, perquè estic fins al monyo de dir tonteries i d’esforçar-me i que no serveixi de res.

I com que han passat els vint minuts —en falta un—, me’n vaig.

dilluns, 3 d’agost del 2015

Improvisat 301

No és que em consoli, perquè per mi m’estimo més que la gent faci vacances, però veig que hi ha força gent al carrer, ara mateix hi ha embús davant la porta del despatx i he vist la majoria de comerços oberts. O sigui, que tothom deu estar com tothom, feinejant. O no faran vacances o en faran poques. O en fan a mitges. Vés a saber.

El cas és que el panorama de les meves vacances ha canviat, perquè s’ha mort J i amb això..., bé, serà diferent. Hi haurà altra gent, encara ho hem d’acabar de configurar, però J ja feia anys que hi anava. Que s’hagi mort J m’alegra per J i per la gent de casa seva. Em sap greu, però ho haig de dir així, em surt així, potser si no improvisés ho maquillaria, però ara improviso i no tenia ni tan sols previst parlar de vacances, ni de J, ni de res d’això. Jo no sé si J patia molt o poc, però no era ben bé J des de fa una bona colla d’anys. De vegades penso que si t’alegrés per la mort d’algú que ja no és qui havia sigut potser és una alegria egoista, perquè no sabem mai què sent aquella persona per dins, de quina manera ho viu... O sí que ho sabem, sí, potser ho passa fatal! Però no es planteja altra cosa, toca passar-ho fatal, o no ho sé. Només sé que no vull ser déu per a ningú, ni tampoc vull ser el meu propi déu. Jo no. Tot és molt complicat, però molt. Suposo que no pots evitar que hi hagi gent que vulgui ser déu per a si mateix, esclar, però et sap greu i sempre penses que hi ha alguna cosa que no va a l’hora. Potser sóc jo qui no va a l’hora.

Bé, ja ho veieu, amb tantes filosofies i tantes transcendències no sols no m’he despertat gens sinó que puc haver dit barbaritats des del meu propi punt de vista. Haig de tirar com sigui cap a una altra banda. Però no se m’acut res. No puc deixar aquest improvisat així, malaguanyat, ja que l’hem començat, aprofitem-lo, però no hi ha manera, no surt res, escric un no-res, ja ho veieu, no sé encara què llegiré aquest estiu, encara que la primera pregunta hauria de ser, podré llegir?, tampoc no m’ho vull plantejar, si et planteges massa coses abans de vacances vol dir que les programes massa i jo prefereixo no tenir-ho gaire programat i que vagi sortint, ja prou programats que anem sempre, programats i escopetejats. Si no parem de mirar agendes! És veritat, jo no miro gaire l’agenda, primera perquè no en tinc de les que fan pampallugues, bé, tinc la de l’ordinador del despatx, i després tinc la de paper de casa de tota la vida, i amb això vaig tirant, de moment, i en tinc prou. Em penso que estic aconseguint fer un improvisat avui que no sols no em desvetllaré jo sinó que aconseguiré que qualsevol persona que llegeixi això es clapi de manera rotunda. I ara, sí, rotunda em porta a Josep Maria de Sagarra, que feia servir el rotunda d’una manera molt divertida, com si no vingués a tomb, però hi venia, vull dir, que deia rotund i tu t’imaginaves perfectament el que volia dir, acompanyant tal nom que mai abans havies vist acompanyat de l’adjectiu rotund. Suposo que és això el que fa grans els escriptors, o la gent que viu de la paraula, en general, m’acabo d’empescar una teoria que no sé si me la comprarà algú, perquè segur que el que em crida l’atenció a mi és tan vulgar com comprar sabates a la sabateria. Però mira, a mi em cridaven l’atenció, aquells rotunds d’en Sagarra.

I ara podria estripar una mica en contra de la literatura catalana de finals del segle XX, però això seria improvisar poc, hauria de rumiar una mica qui és qui i de qui parlo i a qui tinc al cap, de manera que ho deixo. Deia del segle XX i volia dir també de començaments del segle XXI. I a més, és un tema que no conec més que d’agafar llibres a les llibreries i mirar-me unes quantes pàgines i deixar-los de nos al prestatges i preguntar en veu alta —però dins meu, però cridant—, que no hi ha ningú? I així. Però deixem-ho.

I deixem-ho tot, que avui no és el dia dels improvisats, no em surt res que sigui pro engrescador.

dissabte, 1 d’agost del 2015

Improvisat 300 (pot ser que sigui 300?)

És dia 1 i això vol dir que a partir d’avui mateix entro en temps de descompte, de manera que quan acabi la feina que em queda per a aquests dies que desconnecto i piro. Per això ara volia avançar una mica, però el senyor Morfeu no em deixa. No em deixa ni un dia. Em deixa fer coses, sí, però coses com ara la de treballar o altres de profitoses —llegir, ai—, no, no hi ha manera. O sigui que vinc a consolar-me aquí, a veure si agafo una mica d’embranzida.

Que també és enganyar-me, per què no dir-ho, perquè la poca embranzida que agafes dura el que dura. Per exemple, fa una estona he anat a comprar fruita —hi ha una botiga boníssima a prop de casa, ara hi ha botigues boníssimes de fruita a prop de tot arreu, la llàstima és que abans has de mirar el saldo del banc— i la corda m’ha durat exactament mitja hora. Mitja hora! N’hi ha per...

—Per què?, per què?

—No ho vulgueu saber, criatures meves, que us espantaríeu. Diguem-ho amb allò de llençar el barret al foc i així queda tot en una mitja fosca. Però és clar, mentrestant no avanço, i si no avanço vol dir que s’endarrereix el moment de plegar. Em direu, però vols dir que has merescut vacances, aquest any, si te l’has passat clapant? I us diré, teniu raó, fillets, però he fet el que he pogut. Fins i tot he obert comptes de twitter per distreure’m de més maneres diferents i poder enganyar el senyor Morfeu. Però ni així.

Que què faré per vacances? Trobo que pregunteu massa, fillets. A més ja ho sabeu, el que faig cada any: desaparèixer, desconnectar, convertir-me en astronauta d’una altra galàxia. Sé que amb això no dic gaire, però és el que pretenia: no dir gaire. I marxem d’aquí, que és terreny minat.

Ahir vaig estar parlant amb J sobre la parada de bus que han plantat davant de casa per les pressions d’uns veïns que segons els plànols —J els té!— ha d’anar al davant de la seva porteria. A més dels plànols, hi ha la prova de la franja dels invidents, aquestes franges de panots de ratlles que se solen posar a terra quan hi ha parada de bus o pas de vianants o coses així, perquè els invidents sàpiguen on són les coses, o en tinguin una primera aproximació. Doncs la franja aquesta és exactament davant de la porteria dels veïns. A mi la veritat és que m’és igual si és davant la nostra porteria o davant la dels veïns, no sé quina diferència hi pot haver en el nostre cas, que és una porteria normal i corrent, vull dir, porteria, un portal, no ens molesta per res la parada, però J està molt entestat a fer-la canviar: si els plànols diuen que és allà, doncs ha de ser allà. Es veu que sí que li molesta. A mi el que em molesta és el tema de la franja dels invidents, que ja ho he denunciat unes quantes vegades i no hi ha manera: ni l’empresa d’autobusos, ni l’ajuntament. No sé què més s’ha de fer. Bé, i això no dóna per més.

Què podria afegir? Poca cosa més, perquè acabem de fer el salt de pàgina, cosa que m’ha sobtat, perquè jo diria que l’ha fet més aviat del que és habitual. I és que depèn de la plantilla. En un descans anterior —és a dir, en una clapada anterior— he anat a llegir el diari i he vist que hi ha científics preocupats perquè les màquines suposadament inteŀligents un dia es poden fer dolentes, o una cosa així, o hi pot haver un accident que podria afectar molta gent si es programessin determinades màquines robot malament. L’article també aclareix que, de tota manera, estem molt lluny d’això, perquè els programes són tots estúpids i no poden resoldre preguntes bàsiques en què intervé la lògica. Aquí he respirat, però després m’he preocupat: si les màquines són estúpides, no podrien ser encara més perilloses?

I és amb això que he tingut corda —terror, en aquest cas— durant un quart o vint minuts, fins que ha arribat la crisi que m’ha portat fins aquí. I que aquest estúpid improvisat no ha contribuït gaire a esvair, com si diguéssim.

En fi, per fer plorar les pedres. Intentarem el twitter, a la pròxima, que em temo que serà d’aquí cinc o deu minuts.