Què fots treballant un dissabte a aquestes hores?, em preguntava. O em demanava, perquè hi ha un amic meu mallorquí que diu que això de preguntar és una castellanada. Bé, amic, era amic fins que ens vam barallar. Ara no me’n recordo, però jo crec que va ser que em va insultar un dia i com que no em va demanar perdó i, en canvi, va continuar dient penjaments indirectes del que jo havia dit en el seu dia, doncs va arribar un dia que me’n vaig cansar i adéu-siau.
I ara ja no me’n recordo de què parlava, però jo diria que aquest no era el títol de l’improvisat. En fi.
Bé, ja que parlem de deixar de ser amics, o de ara ja no et sóc amic i tot això... Ara em ve al cap que hi ha gent —lingüistes, i més competent que jo, esclar, perquè jo no sóc lingüista... No sóc lingüista perquè, em penso que ja ho he dit aquí, de formació universitària sóc més aviat periodista, o almenys les ciències de la informació, com se’n deia en aquella època... i he estat a punt de perdre’m, però ara no, que recordo que era si era periodista o era filòleg, i haig de dir que he fet estudis de filologia, com diuen els currículums dels polítics, que quan diuen això vol dir que van anar un dia a classe a primer de carrera, i després han de dimitir perquè en comptes de dir això, que van fer estudis de tal, el que deien és que eren tal cosa —processó.
I canviem de paràgraf però no de tema, perquè seguim amb això dels títols falsos, que no sé si era el títol de l’improvisat però m’és ben igual, el que necessito és acabar una cosa avui, si vull mantenir el ritme previst... ara hi caic, segons en quins llocs de Catalunya, aquests dos vull-avui, la gent fa igual la i, és a dir fan en els dos casos, bui-abui —poso la b perquè avui quasi ningú diu la ve baixa. Mon pare la deia, i ben dita.
I em ve al cap... ara em venia al cap una cosa i me n’he oblidat. Però com que necessito acabar i em queda poca estona per al dinar... em direu, i per què no dines més tard, qui t’ho prohibeix? I us diré, m’ho prohibeixo jo mateix, hi ha algunes normes que no em sal... no sé per què us explico això, explico massa coses de la meva vida priv...
Bé, deixem-ho, que ja estic bastant en forma i crec que aguantaré fins a l’hora de dinar que tinc marcada, com deia. I per què no dines... No això ja ho he dit.
dissabte, 30 d’agost del 2014
divendres, 29 d’agost del 2014
Improvisats (mo he mirat quin número havia de posar)
Encetem la nova temporada dels improvisats perquè encetem la nova temporada de son incontrolable, és a dir que no sé què fer per superar-lo.
I com sol passar quan comences un improvisat no sé què dir. Esclar, podria explicar coses de l’estiu, però les regles diuen que cal improvisar, no fer redaccions escolars sobre “El meu estiu” o coses així.
De manera que no sé què dir.
Ahir vaig passar una mala estona que va durar més o menys dues hores, però això tampoc ho puc explicar perquè les regles diuen que no es poden explicar intimitats i molt menys preocupacions. No l’explico, doncs, però va durar dues hores perquè no vaig poder evitar-ho, però podia haver durat menys d’una hora. I estic contravenint les regles, de manera que deixem-ho.
Què més. Doncs que no em trec la son del damunt. Ara he fet uns quants tuits en un compte secret que tinc i que no us penso dir perquè les regles... i avui hem parlat massa del que diuen les regles, i això diuen les regles que... tornem-hi. Deixem-ho córrer, i m’he perdut i segur que seria interessant seguir aquell fil, però no es pot perquè diuen... no es pot i ja està. I era això el que deia, però em penso que ja havia acabat. A més si perds el fil no el pots reprendre, tret del cas que facis una petita trampa en l’improvisat i facis un cop d’ull cap amunt per veure com anava la cosa, però avui m’he proposat escriure aquest improvisat sense fer cops d’ull cap amunt.
I ara haig de fer un salt de paràgraf perquè ja ho sabeu i no cal repetir-ho. Dic ja ho sabeu i no tinc ni idea de si hi ha algú a l’altra banda de l’improvisat, però per saber-ho hauria d’aixecar el teló i mirar al darrere, i això no es pot fer.
Sí, dic tonteries perquè no sé què dir.
Ah sí, que divertit, aquest matí a primera hora he anat a una botiga que fa temps que hi volia anar i m’he dit, bueno, a partir de les nou les botigues han d’estar obertes i si no hi haurà un horari a la porta. Doncs no, la persiana abaixada, però, agafa’t, rere la reixa perquè és una persiana de reixa i de reixa gruixuda... què deia, sí, un cartellet d’aquests que es pengen a les botigues, feia temps que no els veia, que deia obert, i per l’altra banda suposo que hi deu dir tancat. Doncs obert. Al costat, veig que hi ha un timbre. Truco i el sento com toca, però per dins tot és fosc i dius, seria estrany que algú visqués aquí o estigués amb la persiana abaixada i tal. Torno a trucar i, com era d’esperar —això de “com era d’esperar” em sembla sospitós, però ara no m’aturaré a rumiar una altra manera de dir-ho perquè estàvem en un tema interessant que era la tenda a la qual volia anar des de fa temps. Doncs re, ja pots trucar que si no hi ha ningú a dins, no t’obriran.
Salto paràgraf però seguim amb el mateix tema, perquè falta poc per matar-lo i era interessant. Doncs hi havia allò d’obert i el timbre però no hi havia horari. El problema és que a l’aparador, que estava ben posat, no era el típic aparador desolat, hi havia grans rètols vermells amb la paraula “liquidació”, i això em preocupa, perquè les liquidacions solen acabar a final de mes i ara som a final de mes i a més a més avui és divendres i el mes s’acaba diumenge, de manera que si aquesta botiga acaba la liquidació aquesta setmana ho tinc pelut. I el problema és que ara penso que necessito allò que hi volia comprar i que no trobaré em penso que enlloc més i ara sí que estic preocupat.
He vist, ara mateix me’n recordo, que hi havia un telèfon i una adreça electrònica. El telèfon recordo que ja hi era fa un temps i hi vaig trucar però no contestava, ara veurem què passa amb el mail.
Això de no contestar al telèfon que poses perquè et donin informació em recorden el que ha passat i ja va passar l’any passat —i tants passats m’empreny..., no, no és la paraula, no m’agraden i ja està. Doncs deia alguna cosa de l’estiu però no sé què era. I ara hem saltat de pàgina de word de manera que ho hauria de deixar, i em penso que aquest improvisat, encara que l’he fet a tota pastilla, no servirà de res perquè jo diria que continuo bastant clapat, ara ho veurem.
I com sol passar quan comences un improvisat no sé què dir. Esclar, podria explicar coses de l’estiu, però les regles diuen que cal improvisar, no fer redaccions escolars sobre “El meu estiu” o coses així.
De manera que no sé què dir.
Ahir vaig passar una mala estona que va durar més o menys dues hores, però això tampoc ho puc explicar perquè les regles diuen que no es poden explicar intimitats i molt menys preocupacions. No l’explico, doncs, però va durar dues hores perquè no vaig poder evitar-ho, però podia haver durat menys d’una hora. I estic contravenint les regles, de manera que deixem-ho.
Què més. Doncs que no em trec la son del damunt. Ara he fet uns quants tuits en un compte secret que tinc i que no us penso dir perquè les regles... i avui hem parlat massa del que diuen les regles, i això diuen les regles que... tornem-hi. Deixem-ho córrer, i m’he perdut i segur que seria interessant seguir aquell fil, però no es pot perquè diuen... no es pot i ja està. I era això el que deia, però em penso que ja havia acabat. A més si perds el fil no el pots reprendre, tret del cas que facis una petita trampa en l’improvisat i facis un cop d’ull cap amunt per veure com anava la cosa, però avui m’he proposat escriure aquest improvisat sense fer cops d’ull cap amunt.
I ara haig de fer un salt de paràgraf perquè ja ho sabeu i no cal repetir-ho. Dic ja ho sabeu i no tinc ni idea de si hi ha algú a l’altra banda de l’improvisat, però per saber-ho hauria d’aixecar el teló i mirar al darrere, i això no es pot fer.
Sí, dic tonteries perquè no sé què dir.
Ah sí, que divertit, aquest matí a primera hora he anat a una botiga que fa temps que hi volia anar i m’he dit, bueno, a partir de les nou les botigues han d’estar obertes i si no hi haurà un horari a la porta. Doncs no, la persiana abaixada, però, agafa’t, rere la reixa perquè és una persiana de reixa i de reixa gruixuda... què deia, sí, un cartellet d’aquests que es pengen a les botigues, feia temps que no els veia, que deia obert, i per l’altra banda suposo que hi deu dir tancat. Doncs obert. Al costat, veig que hi ha un timbre. Truco i el sento com toca, però per dins tot és fosc i dius, seria estrany que algú visqués aquí o estigués amb la persiana abaixada i tal. Torno a trucar i, com era d’esperar —això de “com era d’esperar” em sembla sospitós, però ara no m’aturaré a rumiar una altra manera de dir-ho perquè estàvem en un tema interessant que era la tenda a la qual volia anar des de fa temps. Doncs re, ja pots trucar que si no hi ha ningú a dins, no t’obriran.
Salto paràgraf però seguim amb el mateix tema, perquè falta poc per matar-lo i era interessant. Doncs hi havia allò d’obert i el timbre però no hi havia horari. El problema és que a l’aparador, que estava ben posat, no era el típic aparador desolat, hi havia grans rètols vermells amb la paraula “liquidació”, i això em preocupa, perquè les liquidacions solen acabar a final de mes i ara som a final de mes i a més a més avui és divendres i el mes s’acaba diumenge, de manera que si aquesta botiga acaba la liquidació aquesta setmana ho tinc pelut. I el problema és que ara penso que necessito allò que hi volia comprar i que no trobaré em penso que enlloc més i ara sí que estic preocupat.
He vist, ara mateix me’n recordo, que hi havia un telèfon i una adreça electrònica. El telèfon recordo que ja hi era fa un temps i hi vaig trucar però no contestava, ara veurem què passa amb el mail.
Això de no contestar al telèfon que poses perquè et donin informació em recorden el que ha passat i ja va passar l’any passat —i tants passats m’empreny..., no, no és la paraula, no m’agraden i ja està. Doncs deia alguna cosa de l’estiu però no sé què era. I ara hem saltat de pàgina de word de manera que ho hauria de deixar, i em penso que aquest improvisat, encara que l’he fet a tota pastilla, no servirà de res perquè jo diria que continuo bastant clapat, ara ho veurem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)