divendres, 27 de novembre del 2015

Improvisat 320

Vinc poc per aquí i em sap greu. Hi ha raons per fer-ho, o per no fer-ho, no totes les culpes són meves. O sí, les responsabilitats de les nostres decisions són nostres. Sempre? No. Però ara hauríem d’entrar en filosofies, i això alentiria el ritme. I si alenteixo alguna cosa la guàrdia urbana ens faria abandonar no ja la calçada, sinó la vorera. Escolti, està entorpint el passeig dels guiris. Faci el favor d’anar cap a una banda o cap a una altra, però no es quedi aturat. Us ho imagineu? Jo sí, sóc capaç d’imaginar-me qualsevol cosa.

Bé, qualsevol cosa no, ahir vaig descobrir que el senyor Kelloggs, el dels cereals, era partidari de fer ènemes amb iogurt. I això sí que no. Vull dir, per aquí no passo. Aquest paio era realment molt i molt peculiar. Es veu que eren dos germans, els dels cereals, però n’hi havia un, els dels ènemes, que era particularment racista, eugenista. O eugenesista, no sé com s’ha d’escriure. Partidari de seleccionar el personal. Bé, ara d’aquests n’hi ha molts. No me’n recordo per què vai arribar al senyor Kelloggs, ara, era per una cosa que vaig llegir. Al diari. Recordo que el periodista li deia simpàtic. Sí, simpàtic, sobretot simpàtic. Khod...

Bé, que consti que li deia simpàtic amb ironia, que ho vaig pescar de seguida. Evident. Sí, era un article sobre els nazis, que el tema m’apassiona i quan trobo una cosa sobre això la llegeixo gairebé segur. Buenu, primer miro qui l’ha escrit, perquè segons qui molts cops ja sé si serà un refregit de coses que ja he llegit, i per tant m’ho puc estalviar. Tot i que ja he arribat a aquella edat que pots llegir el que sigui, perquè ja no te’n recordes si ho has llegit o no, o si te’n recordes molts cops és perquè et va agradar molts, i llavors ho retens i no et fa res tornar a llegir-ho, i si no te’n recordes i no t’agrada te n’adones de seguida i ho deixes córrer. No sé per a què serveix això ni quin partit se’n pot treure però ja està dit.

Parlant d’això de la memòria, també vaig llegir un article sobre l’estètica de les connexions cerebrals, estètica strictu sensu, vull dir, o sigui, com es veu al microscopi, que sembla que es veuen unes figures impressionants, i el científic que en parlava tenia la tesi que els grans artistes el que feien era copiar el que en realitat ja tenien a dins, o sigui que al final serà veritat que ningú no inventa res, ni tan sols els genis, perquè ja ho tens tot a dins i només es tracta de trobar la fitxa i baixar-la. Bé, i en aquest cas saber reproduir-la, que aquí ve quan et maten. Vull dir, aquí ve el mèrit de l’artista. Quin rotllo acabo de clavar, i a més inútil, perquè m’adormo jo mateix i es tracta d’aconseguir el contrari. Sé que no ho aconseguiré, no sé què faig aquí, sí, home, el que faig és intentar-ho, almenys ho intentes, i al qui fa tot el que pot..., no, no penso continuar, em rebenten, els tòpics, tot i que al capdavall el que fem és repetir tòpics, o el que tenim dins del cervell, etc., això ja ho he dit.

És divendres, ho sé, no m’hauria de preocupar gaire perquè el que no pugui acabar avui ja ho faré demà. I un bé negre, si no ho acabo avui no ho acabaré mai de val vida, perquè demà ja tinc el dia ple, en concret dormir tant com pugui i oblidar-me de l’ordinador o en general dels aparells, que també és una feina que requereix esforç, perquè com sabeu ens enganxem als aparells com si fossin una dependència, estic escrivint unes bestieses tan òbvies que em fa vergonya i tot, no ho puc esborrar?, què diuen les normes?, no, no ho puc esborrar, les normes diuen que no es pot esborrar res que no sigui falta estricta d’ortografia o de picatge, i encara, perquè les has de descobrir perquè queden subratllades, com ara picatge, que ara no sé com s’hauria de dir i no ho penso mirar, perquè les normes diuen que no es pot mirar res, si no no serien improvisats, i de fet no sé per què en dic improvisats, d’això, si estic improvisant tot el dia, com aquest matí, o ahir, que de vegades faig unes quantes piulades —que això em salva la vida, gràcies, Déu meu, per aquest invent que vas posar en una de les fitxes del cervell de l’ésser humà, perquè un dia el descobríssim, vull dir el tuiter— i de tan improvisades que són és millor que no les llegeixi després perquè fan vergonya, estan plenes de cag..., o no plenes, però n’hi ha, vull dir que es nota que està improvisat perquè se m’escapen allò que ara no sé com es diu, que confons l’ordre de les lletres i no és que ho escriguis diferent, és que ho penses diferent, o sigui, és més greu.

Però ho deixo perquè m’he allargat.

dimecres, 18 de novembre del 2015

Improvisat 319

El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible. Doncs hauria de ser impossible i hauria de no poder ser, però és. Tinc feina més o menys entretinguda i m’adormo. No ho sé, no és com entretenir-te jugant, però gairebé. Us heu adormit mai caminant. Jo sí. I ara estic pensant que només em passava a mi, però crec que no, quan caminàvem de nit fent aquelles caminades absolutament imprudents —vistes des dels ulls d’ara—, perquè érem criatures, érem molt petits! I ens deixaven, tu. Ara sembla mentida. Quants anys tenia jo quan me n’anava tot sol amb la bicicleta i feia quaranta o cinquanta quilòmetres i em quedava a dormir a cals cosins, on no tenien telèfon, i després, potser al cap de dos o tres dies, arribava el cotxe amb tota la colla? O tornava jo pel meu compte. Això ho feia tothom, vull dir, totes les famílies eren així? El que és clar és que anàvem més sueltos que ara, o solts que ara, em sembla. I no sé si el món d’aleshores era més segur que el d’ara. Desapareixien nanos? No ho sé, suposo que sí, però no hi havia la informació que hi ha ara, hi havia El Caso, però era per a gent molt especial, quines ganes, comprar El Caso, que tot era truculent.

Doncs no sé què deia, però hem dit alguna cosa. Ara, m’he despertat? No. Estic com estava, mig clapat. I em clapo del tot si deixo de teclejar. I com que no sé què més dir, em claparé, ho veig a venir. De manera que se m’hauria d’acudir alguna cosa per dir, i ràpid, que això s’acaba. Vam dir que de política res, d’explicar el que vas fer ahir res, tot i que seria interessant, més que el que vaig fer ahir el que vaig fer abans-d’ahir, perquè avui ja és dimecres, tu, com passa la setmana, de fet ni me’n recordo, del que vaig fer ahir, l’interès de la setmana se centra en abans-d’ahir, que hi ha dues coses importants importants importants, però ara no les explicaré, elis-elis, no, no les explicaré perquè no són per explicar-les aquí. Però sí que n’hauré de prendre notes, perquè una l’explicaré en un altre lloc i l’altra l’escriuré per si un dia explico tota aquesta altra història.

I qui dia passa anys empeny, que és una frase que comença a estar suada, de tant que la fem servir. Hi ha locucions, refranys i frases fetes que les fem servir massa perquè enhs semblen originals, i també perquè no volem que es perdin i llavors ens pensem que som el capità Enciam o el superheroi català que ara no sé qui és —el Super López?— i com que tothom ha sentit a casa seva una paraula o una expressió que li sembla supernostrada i superoriginal i supercatalana i supertal, doncs, la repeteix a tort i dret perquè se salvi, perquè tots som salvadors de mots. Però ara no em referia als idiolectalismes, i em sap greu però em penso que se’n diuen així, trets de l’idiolecte de cadascú, idiolecte, sí, ja dic que em sap greu, sinó a coses més generals, que hem sentit aquí o allà o que hem llegit en un llibre o al diari i que ens sembla que s’han de salvar com sigui. Per no parlar d’aquella lliçó que ens van donar una vegada i que consistia en una cosa com: en català això es diu així, mai aixà. I escolta’m, com si fos el papa de Roma, tu defenses aquell manament a peu i a cavall —se m’ha escapat, aquesta, però és bonica, eh?—, vull dir que defenses aquell dogma com si fos dos més dos són quatre i mai dels mais són cinc ni tres i mig. I un dia et van explicar que segons com facis les operacions resulta que sí, que et pot sortir més o menys de quatre, però ja era massa tard, per tu, i per mi també, seran sempre quatre, i a més les operacions aquestes sempre tenen trampa. El que és difícil és descobrir-la. Bé, el que deia: que defensem aquesta cosa del català o aquell tret i ens és difícil baixar del burro, o del cavall, ja que parlàvem de cavalls. Sempre m’han agradat els cavalls, tot i que de menut me’ls mirava de lluny, i després també, perquè no he tingut ocasió gaires vegades d’estar a prop d’un cavall, però sembla que ha de ser interessant tenir un cavall i que sigui amic teu i cuidar-lo i que et cuidi i tot això. O un gos, esclar, però per tenir un cavall no has de viure a Barcelona, i per tenir un gos, què vols que et digui, has de tenir al teu voltant unes circumstàncies favorables que no sempre tens. Jo, per exemple, no les tinc. Quan dic circumstàncies vull dir persones, espais, etc. Ara, això sí, jo si tinc mai un gos, serà un gos gros, eh?, res de gossets d’aquests de joguina, un gossarro, tu, que faci goig, que sigui el que s’assembli més a un cavall, no per muntar-lo, però sí per passejar-hi i que estigui a l’altura, no sé si m’explico.

I ja m’he enrotllat bastant i a més em penso que ho he aconseguit una mica.

dijous, 5 de novembre del 2015

Improvisat 318

Hi ha dies que no puc fer ni feines de gestió i avui és un d’aquests dies. M’haig de distreure anant cap aquí cap allà. De manera que no veig gens clar que pugui fer ni un improvisat.

Però com que ja ha passat altres vegades, que m’adormo davant un improvisat, no ve d’una.

El problema és que et vingui al cap alguna cosa per dir. I això no és fàcil quan tens el cap a tres quarts de quinze. Us puc dir, això sí, que he caigut a les grapes de la tecnologia de la immediatesa, vull dir una cosa del tipus uatsap però que no és uatsap sinó que és el telegram, i que no el faig servir amb un mòbil d’aquells superguais de pantalla supergrossa i que sempre em fa por que caiguin a terra i es trenquin, no ho sé, els telèfons sempre els he vist més sòlids, però aquestes pantalletes... Bé, no faig servir aquests estris perquè no en tinc, però sí que el tinc a l’ordinador. No sé com funciona el uatsap, però la gent que ha provat el telegram diu que el telegram és molt millor, entre altres coses per això, perquè el pots fer anar des de l’ordinador. I llavors és com el messenger aquell de fa mil anys, us en recordeu, però força millorat. Doncs això. Ho he incorporat a la meva vida, i quan connecto l’ordinador això se’m connecta sol. Però ho faig servir per a coses de feina i similars, contubernis diversos que també em donen feina ara que en tinc més aviat poca —el procés fa que tothom vagi al ralentí, o això sembla—, i tal. És pràctic, us el recomano.

Ahir em van dir que m’havia tocat un sopar per a dues persones en una mena de rifa. Està bé. Hi anirem, per descomptat, un sopar és un sopar. Però espero que em deixin triar el dia, perquè si ha de ser enmig de la setmana serà horrorós, tret del cas que ens posem a sopar a quarts de nou, que també és una bona solució. I europea, a més a més. “¿Y de Europa?” Ara tothom, i que sigui per molts anys, quan pensa en Europa se’n recorda del moment màgic aquell. Ens ho estan posant en safata. I és que Madrid, en els moments transcendentals, no ens falla mai. Això no sé qui ho va dir un dia, però és una frase que s’hauria de picar en alguna pedra i posar-la a la plaça Catalunya, ben grossa, que es vegi, quan tot això hagi acabat. Gràcies, Madrit! Esperem que a l’últim moment no ens falli, esclar. Confiem molt en la seva capacitat.

També haurem de posar alguna pedrota ben grossa en algun lloc dedicada al primer país que reconegui la declaració de dilluns. Jo m’ensumo que serà algun país africà. A veure, que potser Lituània o Dinamarca o... s’hi avancen. Pedrota ben grossa amb lletres de pam.

I llavors... Malament, perquè hem parlat de política, ni que sigui una mica, i això no està ben vist als improvisats. Però això no és política, és el país, tu tot ho veus com política? Bé, no, perdona, només m’ho ha semblat.... M’ha semblat, m’ha semblat, parles massa de pressa! De seguida tens el roc de la condemna a la faixa! Ets un intolerant! Bé, no escolta, disculpes, no he dit re, parla del que vulguis. És clar que parlaré del que vulgui!, qui ets tu per dir-me de què puc parlar o de què no, eh, eh? D’acord, d’acord, perdona, I a més quan em doni la gana faré redaccions escolars i explicaré el que vaig fer ahir i tot això, estic fart de tantes limitacions, explicaré el que em doni la gana, ja pots tremolar, aquí sortirà tot!, ho diré tot! Home, tot tot... Tot, ho diré tot, tot el que em doni la gana i em passi pels dallonses. Veus, no, et frenaràs, ara anaves a dir una altra paraula i has dit dallonses. Doncs dic dallonses perquè em passa pels dallonses, és així com ho dic, i tu calla. Bueno, bueno, ja callo, vés fent. I estic fins els dallonses que diguis bueno. Però a veure, tu pots escriure el que et surt dels dallonses i jo no puc escriure bueno? Això què és, què t’has cregut?, tu ets l’únic que pots reivindicar i queixar-te i imposar regles? Habrase visto! Bé, d’acord, fem les paus, ja continuarem demà, o aquesta tarda, o quan sigui, que ara hem de plegar. Sí, perquè ho dius tu! No, hem de plegar perquè jo haig de plegar. Doncs jo no! Jo plego no perquè m’ho diguis tu, sinó perquè em surt dels