Vet aquí que una vegada... Me n’he enrecordat, me n’he enrecordat! He recordat que havia dit que explicar contes podia ser una bona estratègia per fer improvisats i em penso que en vaig començar a explicar un i tot, però ara no recordo de què anava. I com que em vaig fer el propòsit de no llegir els improvisats anteriors, per no condicionar-me, per no elaborar prèviament el contingut dels improvisats al magí, i després deixar-los anar aquí sense que fossin improvisats... doncs això, que no sé de què anava i per tant no el puc continuar.
Ara, coneixent-me, segur que era un conte complicat.
Però l’art de la improvisació (olé) requereix que parteixis de zero, perquè si no ja no desperta, o no desvetlla. (Però desvetllar-se no ho he fet servir mai fora de contextos molt formals, i aquest no ho és. Despertar, doncs.)
(Ostres, quin conte més estrany.)
A veure, hi havia una vegada... Un rei! Ara m’he enrecordat del començament del conte de Pinòquio...
Pinòquio, sí!! Això de Pinotxo és una rendició d’aquelles que dius vergonyosa al màxim dels màxims perquè és una mala interpretació espanyola de l’original italià “Pinocchio”. Es van pensar que aquesta “ch” s’havia de pronunciar com la che castellana, i avall que fa baixada, “Pinocho” a l’espanyola. Oleeee! I no, aquesta H del nom original és muda, i només assenyala que la C prèvia no s’ha de pronunciar, justament, com ho fan els espanyols (i com fan també els italians quan llegeixen C+I, però no pas, justament, quan llegeixen CHI, ho repeteixo, que llavors diuen KI). Doncs, res, com deia, els espanyols fan CHI a l’espanyola, tan tranquils, i nosaltres... i nosaltres... i nosaltres... els copiem! Copiem un error!! “Pinotxo”!! Canviem la forma gràfica per adaptar-la a la pronúncia espanyola. És que ja és massa, tu. És massa. És per independitzar-se però ja.
Ostres, quins contes. Ja tornaré a intentar-ho un altre dia, que tinc feina abans de dinar. Per sort, aquesta emprenyamenta del Pinòquio m’ha ben desvet... despertat, coi.
Doncs sí, Pinòquio, que és com ho diuen els italians i com ho deia l’autor del conte, que ara no me’n recordo de com es deia. (Diré i escriuré Pinòquio sempre que escrigui per a mi, esclar, que si no no t’ho accepten. Els clients, vull dir.)
(I ara veig que és el 100, tu.)
dilluns, 31 de març del 2014
dimecres, 26 de març del 2014
Improvisat (99)
Hi havia una vegada un pobre home que tenia feina i no la podia fer perquè prenia moltes pastilles i això feia que s’adormís contínuament, i llavors un bon dia va tenir la idea d’escriure a la babalà i, per exemple, inventar-se un conte.
Hi havia una vegada un senyor que... No, això ja ho he dit.
Hi havia una vegada un senyor que no sabia explicar contes improvisant-los, tal com havia fet, per exemple, un mestre seu de quan era —l’home del qual parlem— un nen petit i anava a l’escola i aquell mestre el tenia amb els ulls molt oberts, molt oberts, perquè aquell mestre sabia una història sobre uns lladres i sobre el gran líder d’aquells lladres i el seu fill, que va continuar fent el que feia el seu pare.
Però eren lladres bons; de fet havien deixat de ser lladres des de feia temps, i llavors es dedicaven a fer el bé, no sé exactament què feien per fer el bé, però feien coses bones com ara ajudar la gent gran, o ajudar la gent que no tenia res, i coses així.
I llavors l’home protagonista d’aquest conte, quan van passar els anys, de vegades anava a veure aquell mestre que li havia explicat aquelles històries que li havien agradat tant, i aleshores parlava amb el mestre, que ja era gran i que estava malalt —de fet, l’havien operat més d’una vegada d’una cosa lletja, negra, segons li va dir al protagonista del conte el seu antic mestre—, i parlava amb l’antic mestre i recordaven aquells contes, i el vell mestre li regalava llibres que li havien enviat, llibres dels que li agradaven a l’home gran que de petit escoltava contes del mestre encara més gran que estava malalt.
I de vegades l’home ja gran proposava al vell mestre, quan es trobava bé... O, vaja, quan es trobaven bé tots dos, perquè l’home gran –ara no dic el vell mestre, eh?, sinó l’home gran, el protagonista d’aquesta història... Espereu, després continuo explicant el que feien l’home gran i el vell mestre, que en realitat és un secret.
Us ho diré després perquè abans us he d’aclarir que l’home gran no era tan gran, podia tenir, com si diguéssim, l’edat del vostre pare. I estava també malalt, pobret, però no tan malalt com el vell mestre, no tenia coses negres a la panxa.
I llavors quan l’home gran que podia ser de l’edat del vostre pare li proposava allò —que és un secret– al vell mestre, el vell mestre sempre s’hi mostrava interessat. Però esclar, per fer allò que l’home gran proposava al vell mestre havien d’estar tots dos... Com havien d’estar tots dos? Eh, eh? Com havien d’estar?
No us en recordeu? Tots dos havien d’estar... bons!, no podien estar malalts —cares de és veritat, ja ho havia dit, llàstima que no hi he caigut, etc., però no amb aquestes paraules, perquè els nens no parlen amb aquestes paraules sinó amb paraules més senzilles.
Doncs tots dos havien d’estar...?
—Boooons!
Molt bé. I llavors, quan tots dos estaven bons, què feien?
—El secreeeeet!
Molt bé. Demà explicarem el secret.
Hi havia una vegada un senyor que... No, això ja ho he dit.
Hi havia una vegada un senyor que no sabia explicar contes improvisant-los, tal com havia fet, per exemple, un mestre seu de quan era —l’home del qual parlem— un nen petit i anava a l’escola i aquell mestre el tenia amb els ulls molt oberts, molt oberts, perquè aquell mestre sabia una història sobre uns lladres i sobre el gran líder d’aquells lladres i el seu fill, que va continuar fent el que feia el seu pare.
Però eren lladres bons; de fet havien deixat de ser lladres des de feia temps, i llavors es dedicaven a fer el bé, no sé exactament què feien per fer el bé, però feien coses bones com ara ajudar la gent gran, o ajudar la gent que no tenia res, i coses així.
I llavors l’home protagonista d’aquest conte, quan van passar els anys, de vegades anava a veure aquell mestre que li havia explicat aquelles històries que li havien agradat tant, i aleshores parlava amb el mestre, que ja era gran i que estava malalt —de fet, l’havien operat més d’una vegada d’una cosa lletja, negra, segons li va dir al protagonista del conte el seu antic mestre—, i parlava amb l’antic mestre i recordaven aquells contes, i el vell mestre li regalava llibres que li havien enviat, llibres dels que li agradaven a l’home gran que de petit escoltava contes del mestre encara més gran que estava malalt.
I de vegades l’home ja gran proposava al vell mestre, quan es trobava bé... O, vaja, quan es trobaven bé tots dos, perquè l’home gran –ara no dic el vell mestre, eh?, sinó l’home gran, el protagonista d’aquesta història... Espereu, després continuo explicant el que feien l’home gran i el vell mestre, que en realitat és un secret.
Us ho diré després perquè abans us he d’aclarir que l’home gran no era tan gran, podia tenir, com si diguéssim, l’edat del vostre pare. I estava també malalt, pobret, però no tan malalt com el vell mestre, no tenia coses negres a la panxa.
I llavors quan l’home gran que podia ser de l’edat del vostre pare li proposava allò —que és un secret– al vell mestre, el vell mestre sempre s’hi mostrava interessat. Però esclar, per fer allò que l’home gran proposava al vell mestre havien d’estar tots dos... Com havien d’estar tots dos? Eh, eh? Com havien d’estar?
No us en recordeu? Tots dos havien d’estar... bons!, no podien estar malalts —cares de és veritat, ja ho havia dit, llàstima que no hi he caigut, etc., però no amb aquestes paraules, perquè els nens no parlen amb aquestes paraules sinó amb paraules més senzilles.
Doncs tots dos havien d’estar...?
—Boooons!
Molt bé. I llavors, quan tots dos estaven bons, què feien?
—El secreeeeet!
Molt bé. Demà explicarem el secret.
dimarts, 25 de març del 2014
Improvisat (98)
Aquest improvisat és causat en part per la son —no m’aguanto ni amb els cascos a tot volum— però en part per la tristesa que em provoca haver de suportar un tràngol relacionat amb una feina que aquests dies només em proporciona un disgust permanent d’aquells de plorar de ràbia, o d’impotència, o de no sé com dir-ho.
Doncs això, ja ho he dit. Em trobo millor per haver-ho dit? Doncs no, no em trobo més bé, explicar coses davant un paper no fa el mateix efecte que explicar-ho davant uns ulls que et miren i et comprenen, o almenys intenten comprendre’t, perquè no es fan càrrec del que em disgusta, ni jo ho sabria explicar. Però almenys aquells ulls que et miren són capaços de compadir-te, de fer-te sentir acompanyat.
I ara torna a venir-me al cap allò dels psicòlegs. Com s’ho fan, per establir empaties amb gent que no els coneix de res? És això que dic d’uns ulls, encara que siguin desconeguts, que et miren i et fan saber que t’escolten i que t’entenen encara que no siguin capaços de ficar-se dins del teu dolor?
Perquè els psicòlegs de què parlo són els que s’envien als llocs on hi ha gent que ha perdut éssers estimats, o que no saben si els han perdut i es moren de pena només de pensar que els poden haver perdut. I llavors arriba aquesta gent i els consola d’aquella manera misteriosa. Què pots explicar, que et serveixi, a uns ulls anònims? Quin misteri.
Perquè, com deia, a mi no m’ha alleujat el sentiments de ràbia i de disgust explicar a un paper el que explicava. Si de cas, deia, davant uns ulls, però han de ser uns ulls que conegui, si no els conec no sé si seria capaç de...
Ostres, quin improvisat tan estrany.
Feu-vos a la idea que això és com un conte, d’acord? Que no passa en la realitat d’ara mateix ni en cap lloc en concret sinó que ho explicava com descrivint en general, però basant-me en un cas concret que he conegut, un fet viscut per aquesta persona, un fet que pot ser dur o difícil de portar.
I ara m’adono que explicar contes improvisats pot ser una manera de fer improvisats. A veure si m’enrecordo el pròxim dia. Quants pares i quantes mares, quants i quantes mestres no han inventat contes per distreure o per fer passar una estona o per adormir les criatures.
Doncs això, el d’avui ha sigut el primer conte. I, com dic, si m’enrecordo en faré més. De vegades en primera persona, de vegades en segona persona, o parlant d’un ell o d’una ella, però sempre ideats, pensats com a conte.
Me n’haig d’enrecordar perquè em sembla que és una bona idea.
I ara que he escrit enrecordar m’enrecordo que ahir vaig fer un tuit en un dels meus comptes parlant de la possibilitat d’introduir nadonar-se, al costant d’adonar-se. Aniria bé, potser, per evitar el donar-se compte (o conte, com diuen alguns; i mira, ha tornat a sortir el conte).
Contes, contes, a veure si m’enrecordo quan faci el pròxim (no proper, per favor!!, encara que suposo que també és correcte, però em fa ràbia tanta insistència amb el proper), doncs el pròxim conte, no, el pròxim improvisat.
Doncs això, ja ho he dit. Em trobo millor per haver-ho dit? Doncs no, no em trobo més bé, explicar coses davant un paper no fa el mateix efecte que explicar-ho davant uns ulls que et miren i et comprenen, o almenys intenten comprendre’t, perquè no es fan càrrec del que em disgusta, ni jo ho sabria explicar. Però almenys aquells ulls que et miren són capaços de compadir-te, de fer-te sentir acompanyat.
I ara torna a venir-me al cap allò dels psicòlegs. Com s’ho fan, per establir empaties amb gent que no els coneix de res? És això que dic d’uns ulls, encara que siguin desconeguts, que et miren i et fan saber que t’escolten i que t’entenen encara que no siguin capaços de ficar-se dins del teu dolor?
Perquè els psicòlegs de què parlo són els que s’envien als llocs on hi ha gent que ha perdut éssers estimats, o que no saben si els han perdut i es moren de pena només de pensar que els poden haver perdut. I llavors arriba aquesta gent i els consola d’aquella manera misteriosa. Què pots explicar, que et serveixi, a uns ulls anònims? Quin misteri.
Perquè, com deia, a mi no m’ha alleujat el sentiments de ràbia i de disgust explicar a un paper el que explicava. Si de cas, deia, davant uns ulls, però han de ser uns ulls que conegui, si no els conec no sé si seria capaç de...
Ostres, quin improvisat tan estrany.
Feu-vos a la idea que això és com un conte, d’acord? Que no passa en la realitat d’ara mateix ni en cap lloc en concret sinó que ho explicava com descrivint en general, però basant-me en un cas concret que he conegut, un fet viscut per aquesta persona, un fet que pot ser dur o difícil de portar.
I ara m’adono que explicar contes improvisats pot ser una manera de fer improvisats. A veure si m’enrecordo el pròxim dia. Quants pares i quantes mares, quants i quantes mestres no han inventat contes per distreure o per fer passar una estona o per adormir les criatures.
Doncs això, el d’avui ha sigut el primer conte. I, com dic, si m’enrecordo en faré més. De vegades en primera persona, de vegades en segona persona, o parlant d’un ell o d’una ella, però sempre ideats, pensats com a conte.
Me n’haig d’enrecordar perquè em sembla que és una bona idea.
I ara que he escrit enrecordar m’enrecordo que ahir vaig fer un tuit en un dels meus comptes parlant de la possibilitat d’introduir nadonar-se, al costant d’adonar-se. Aniria bé, potser, per evitar el donar-se compte (o conte, com diuen alguns; i mira, ha tornat a sortir el conte).
Contes, contes, a veure si m’enrecordo quan faci el pròxim (no proper, per favor!!, encara que suposo que també és correcte, però em fa ràbia tanta insistència amb el proper), doncs el pròxim conte, no, el pròxim improvisat.
divendres, 21 de març del 2014
Improvisat (97)
He estat a punt de començar aquest improvisat en espanyol, perquè això és el que estava fent ara —i, ja que hi som, ho haig d’acabar abans de dinar, de manera que lluito contra el poderós Morfeu com puc, i ara d’aquesta manera.
De vegades et toca corregir espanyol o traduir de manera inversa, o sigui, de català a espanyol, perquè això és el que demana el client i si és un client poderós, d’aquells que no pots deixar anar de cap manera, doncs, has d’acotar el cap i fer-ho.
Per sort és força excepcional i el que has de fer és corregir traduccions —de l’espanyol o d’altres llengües— que han fet altres, o fer tu mateix traduccions d’algun dels idiomes que més o menys hi tinc competència: l’esmentat espanyol, també l’italià i, si són —l’original— textos senzills, també m’atreveixo amb l’anglès, el francès i el portuguès. Ah, i l’occità, però malauradament d’aquest n’hi ha ben poc.
I m’ha quedat una cosa pendent pel camí —m’he dit, d’això n’has de parlar després i, miracle, me’n recordo. És el tema del “per cert”. L’odio, no sé si us ho havia dit. Es fa servir tant! I llavors, jo tiro pels “ja que hi som”, “ara que parlem d’això”, “ara que hi som”, “i espera’t”, “però calla, que ara em ve al cap” i coses d’aquest estil.
Odio els tòpics, les expressions tòpiques que es fan servir com a crosses. I segur que jo en tinc algunes. Feu-m’ho saber.
No m’ha escrit ningú pel tema del “regafas” i m’estranya. Sempre hi ha fidbacs, quan escric sobre aquestes coses. Sí, fidbacs, és el meu bloc i puc improvisar com vull i el que vull. I m’encanta de tant en tant fer entremaliadures com aquesta.
Buf, de vegades em costa de pensar en entremaliadures quan em vénen al cap o em trobo al davant o em demanen com es diu en català —la gent sovint es pensa que ets un diccionari amb totes les definicions i traduccions immediatament disponibles— la paraula... ostres, ara el que no em ve al cap és la paraula espanyola.
Buenu, acabem.
De vegades et toca corregir espanyol o traduir de manera inversa, o sigui, de català a espanyol, perquè això és el que demana el client i si és un client poderós, d’aquells que no pots deixar anar de cap manera, doncs, has d’acotar el cap i fer-ho.
Per sort és força excepcional i el que has de fer és corregir traduccions —de l’espanyol o d’altres llengües— que han fet altres, o fer tu mateix traduccions d’algun dels idiomes que més o menys hi tinc competència: l’esmentat espanyol, també l’italià i, si són —l’original— textos senzills, també m’atreveixo amb l’anglès, el francès i el portuguès. Ah, i l’occità, però malauradament d’aquest n’hi ha ben poc.
I m’ha quedat una cosa pendent pel camí —m’he dit, d’això n’has de parlar després i, miracle, me’n recordo. És el tema del “per cert”. L’odio, no sé si us ho havia dit. Es fa servir tant! I llavors, jo tiro pels “ja que hi som”, “ara que parlem d’això”, “ara que hi som”, “i espera’t”, “però calla, que ara em ve al cap” i coses d’aquest estil.
Odio els tòpics, les expressions tòpiques que es fan servir com a crosses. I segur que jo en tinc algunes. Feu-m’ho saber.
No m’ha escrit ningú pel tema del “regafas” i m’estranya. Sempre hi ha fidbacs, quan escric sobre aquestes coses. Sí, fidbacs, és el meu bloc i puc improvisar com vull i el que vull. I m’encanta de tant en tant fer entremaliadures com aquesta.
Buf, de vegades em costa de pensar en entremaliadures quan em vénen al cap o em trobo al davant o em demanen com es diu en català —la gent sovint es pensa que ets un diccionari amb totes les definicions i traduccions immediatament disponibles— la paraula... ostres, ara el que no em ve al cap és la paraula espanyola.
Buenu, acabem.
dimecres, 19 de març del 2014
Improvisat (96)
Tornem-hi que feia dies que no improvisava res i ara se’m fa necessari pel motiu de sempre. Haig d’acabar una cosa abans de dinar i no hi ha manera.
A veure...
Últimament m’he estat fixant en els envasos d’ampolles d’aigua i veig que n’hi ha uns quants d’aquí que van en bilingüe però amb el mateix tractament, ni una llengua a sobre de l’altra, ni una a sota del títol com a marca de la casa o com a lema. No, ara els fan catalans per una banda i castellans per l’altra, el mateix tractament, de manera que segons com les mires veus un idioma o l’altre.
Ara que parlo d’ampolles d’aigua se m’acut una altra cosa, però abans matem això de les ampolles bilingües. Pot ser una bona estratègia per a una majoria de la gent d’aquí, gent que viu i treballa aquí, siguin partidaris del bilingüisme o no. Els semblarà bé. Dic jo, vaja. Jo no em pronuncio, perquè no sé què dir. Suposo que faria el que anés més bé a l’empresa, un cop descartat el monolingüisme castellà, és clar.
El que he vist és que als colmados i als súpers de vegades les posen de manera que es vegi un idioma o l’altre, però totes les ampolles igual. Davant del despatx hi ha un colmado que les tenen així, totes per la banda castellana. Han pres una opció. Els clients com jo també hem pres una opció respecte al colmado.
Ara, si aquestes ampolles pretenen vendre-les fora de Catalunya, em penso que ho tindran pelut, perquè fora de Catalunya això del bilingüisme, en general, em penso que... No sé què fan els fabricants. No m’estranyaria gens que fora d’aquí fessin unes altres ampolles, monolingües, només en cat... no, és broma.
Aigua de l’aixeta. Això és el que volia explicar abans. Jo compro de tant en tant una ampolla per al despatx i el que faig després de beure-me-la és omplir-la d’aigua de l’aixeta, i la vaig fent anar així fins que arriba un moment que aquella ampolla em sembla que ja està amortitzada i llavors en compro una altra.
Ara faré un glopet. Fins...
A veure...
Últimament m’he estat fixant en els envasos d’ampolles d’aigua i veig que n’hi ha uns quants d’aquí que van en bilingüe però amb el mateix tractament, ni una llengua a sobre de l’altra, ni una a sota del títol com a marca de la casa o com a lema. No, ara els fan catalans per una banda i castellans per l’altra, el mateix tractament, de manera que segons com les mires veus un idioma o l’altre.
Ara que parlo d’ampolles d’aigua se m’acut una altra cosa, però abans matem això de les ampolles bilingües. Pot ser una bona estratègia per a una majoria de la gent d’aquí, gent que viu i treballa aquí, siguin partidaris del bilingüisme o no. Els semblarà bé. Dic jo, vaja. Jo no em pronuncio, perquè no sé què dir. Suposo que faria el que anés més bé a l’empresa, un cop descartat el monolingüisme castellà, és clar.
El que he vist és que als colmados i als súpers de vegades les posen de manera que es vegi un idioma o l’altre, però totes les ampolles igual. Davant del despatx hi ha un colmado que les tenen així, totes per la banda castellana. Han pres una opció. Els clients com jo també hem pres una opció respecte al colmado.
Ara, si aquestes ampolles pretenen vendre-les fora de Catalunya, em penso que ho tindran pelut, perquè fora de Catalunya això del bilingüisme, en general, em penso que... No sé què fan els fabricants. No m’estranyaria gens que fora d’aquí fessin unes altres ampolles, monolingües, només en cat... no, és broma.
Aigua de l’aixeta. Això és el que volia explicar abans. Jo compro de tant en tant una ampolla per al despatx i el que faig després de beure-me-la és omplir-la d’aigua de l’aixeta, i la vaig fent anar així fins que arriba un moment que aquella ampolla em sembla que ja està amortitzada i llavors en compro una altra.
Ara faré un glopet. Fins...
dimarts, 18 de març del 2014
Improvisat (95)
Passa de vegades, com ara, que dius, va, anem a fer un improvisat, i el primer que et ve al cap... Fas l’improvisat perquè tens son, perquè no saps què fer mentre esperes una altra cosa o perquè et ve de gust i ja està. I dic que de vegades el primer que et ve al cap és el sexe.
El sexe és una passada. Esclar, si et poses a pensar, com a racionals que som, en el que teòricament et suposarà... Li tinc mania al “suposar” amb aquest significat; de fet, aquest “suposar” va ser el motiu de la primera relació personal que vaig tenir —eren els anys 80— amb el que després va ser un bon amic meu, el professor Joan Solà. Era el “suposar” i una altra cosa que ara no recordo. Relació en sentit professional, amical, que ara quan dius relació tothom pensa en altres coses.
Bé, penses en el que et comporta o el que et podria implicar tenir fills i tot això, i llavors dius: primigèniament, el sexe era això, una motivació per preservar l’espècie. Els animals no racionals, o els que tenen força menys raciocini, si és que es pot dir així, tenen l’instint sexual per a això: per reproduir-se.
I penses: és tan dolent, com sembla ara, fer sexe per reproduir-se? És veritat: mirem amb tendresa una noia embarassada, però si la noia embarassada puja a l’autobús atabalada perquè porta un cotxet amb una altra criatura i a més va acompanyada d’un tercer fill o filla, o dos fills més! Jo això ho he vist, a l’autobús amb què vaig cada dia al despatx. Què és el primer que et ve al cap? Exacte: que és una conilla, que no sap que hi ha maneres d’impedir aquestes coses, que és primitiva?
Em sembla horrorós, la veritat, que tinguem aquest tipus de raonaments... Aquests menyspreus —o menyspreaments?, ara no me’n recordo, potser són les dues— és com posar-se pel damunt, jo sóc Zeus i estic a l’Olimp i des d’aquí pontifico, “això és així”, “jo us dic lo que és”, que deia una persona que vaig conèixer bé.
Aquí a dalt he escrit menyspreaments i em pensava que el word m’ho marcaria, com ara ha marcat “word” word word word word word word word word, apa, confita-te’ls. Deia, em subratllarà menyspreaments perquè tenia una idea vaga que això ho subratllava, però no, era menysteniment, ho veus?, m’ho subratlla en vermell. I no sé per què. Que no existeix menystenir? Sí, això no m’ho subratlla. I doncs?
Per què he anat a parar aquí? D’on venia?
En fi, no ho sé, deixem-ho córrer.
El sexe és una passada. Esclar, si et poses a pensar, com a racionals que som, en el que teòricament et suposarà... Li tinc mania al “suposar” amb aquest significat; de fet, aquest “suposar” va ser el motiu de la primera relació personal que vaig tenir —eren els anys 80— amb el que després va ser un bon amic meu, el professor Joan Solà. Era el “suposar” i una altra cosa que ara no recordo. Relació en sentit professional, amical, que ara quan dius relació tothom pensa en altres coses.
Bé, penses en el que et comporta o el que et podria implicar tenir fills i tot això, i llavors dius: primigèniament, el sexe era això, una motivació per preservar l’espècie. Els animals no racionals, o els que tenen força menys raciocini, si és que es pot dir així, tenen l’instint sexual per a això: per reproduir-se.
I penses: és tan dolent, com sembla ara, fer sexe per reproduir-se? És veritat: mirem amb tendresa una noia embarassada, però si la noia embarassada puja a l’autobús atabalada perquè porta un cotxet amb una altra criatura i a més va acompanyada d’un tercer fill o filla, o dos fills més! Jo això ho he vist, a l’autobús amb què vaig cada dia al despatx. Què és el primer que et ve al cap? Exacte: que és una conilla, que no sap que hi ha maneres d’impedir aquestes coses, que és primitiva?
Em sembla horrorós, la veritat, que tinguem aquest tipus de raonaments... Aquests menyspreus —o menyspreaments?, ara no me’n recordo, potser són les dues— és com posar-se pel damunt, jo sóc Zeus i estic a l’Olimp i des d’aquí pontifico, “això és així”, “jo us dic lo que és”, que deia una persona que vaig conèixer bé.
Aquí a dalt he escrit menyspreaments i em pensava que el word m’ho marcaria, com ara ha marcat “word” word word word word word word word word, apa, confita-te’ls. Deia, em subratllarà menyspreaments perquè tenia una idea vaga que això ho subratllava, però no, era menysteniment, ho veus?, m’ho subratlla en vermell. I no sé per què. Que no existeix menystenir? Sí, això no m’ho subratlla. I doncs?
Per què he anat a parar aquí? D’on venia?
En fi, no ho sé, deixem-ho córrer.
dijous, 13 de març del 2014
Improvisat (94)
He estat a punt de posar-me a netejar els vidres de la meva peixera, els que donen al carrer, perquè realment fan fàstic, són gairebé opacs per la brutícia. Ve cada quinze dies C a netejar el despatx, però els vidres meus li vaig dir que no els toqués i que ni tan sols obrís la finestra, perquè la finestra meva està just a sobre la pantalla i el teclat de l’ordinador, i C, que no baixa dels 120 quilos, em faria malbé la cosa aquesta meva que faig servir ara.
I llavors m’havia fet el propòsit de netejar jo mateix els vidres almenys un cop cada mes, però no l’he complert i tinc els vidres que foten pena.
C ha vingut precisament avui a fer la seva neteja mensual, però no hem coincidit per qüestió d’horaris, ja que jo aquests dies passo per l’hospital a veure com va C.
I C va bé, per sort. Se n’ha sortit. Bé, se n’ha sortit T, contra tots els pronòstics i fins i tot els desitjos de la resta, jo inclòs, en els pitjors moments, quan estava entre la vida i la mort i endollat per tots cantons.
Sí que és veritat que et pregunten si li endollen tal cosa o tal altra, almenys ha sigut així en el cas de C. Jo hauria dit que no, que el deixessin en pau, i si es moria, doncs que es morís. Dir que sí era una aposta massa arriscada.
T. va dir que sí i ha guanyat l’aposta.
Ostres, m’estic adormint davant el full de l’improvisat!
Deixem-ho córrer, avui no funciona.
I llavors m’havia fet el propòsit de netejar jo mateix els vidres almenys un cop cada mes, però no l’he complert i tinc els vidres que foten pena.
C ha vingut precisament avui a fer la seva neteja mensual, però no hem coincidit per qüestió d’horaris, ja que jo aquests dies passo per l’hospital a veure com va C.
I C va bé, per sort. Se n’ha sortit. Bé, se n’ha sortit T, contra tots els pronòstics i fins i tot els desitjos de la resta, jo inclòs, en els pitjors moments, quan estava entre la vida i la mort i endollat per tots cantons.
Sí que és veritat que et pregunten si li endollen tal cosa o tal altra, almenys ha sigut així en el cas de C. Jo hauria dit que no, que el deixessin en pau, i si es moria, doncs que es morís. Dir que sí era una aposta massa arriscada.
T. va dir que sí i ha guanyat l’aposta.
Ostres, m’estic adormint davant el full de l’improvisat!
Deixem-ho córrer, avui no funciona.
dimecres, 12 de març del 2014
Improvisat (93)
No tinc altre remei que posar-m’hi de nou, perquè he provat altres estratègies i no fan efecte, i aquesta, fora d’alguns casos, sol fer efecte, ni que sigui per a poc temps.
Però primer deixa’m treure els cascos, que fan tenir molta calor. Com us ho feu, ara que hi som, perquè no us facin mal les varilles de les ulleres... Vaja, ara el word m’assenyala en vermell varilles. És veritat, tenen un nom català i ara no em surt. Pals. Potes. Braços. Va per aquí. Bé, com es diguin, ara no em surt i si anés al diccionari això ja no seria un improvisat sinó una altra mena d’exercici, dallò, d’erudició. No, d’exhibicionisme reflexionat. I no és el que pretenc aquí.
Dèiem, doncs, com us ho feu perquè no us facin mal les dallonses que sostenen les ulleres, si els cascos pressionen tot al voltant de les orelles? A mi sempre em queda marca, i molesta, pressiona, o bé haig de posar les dallonses de les ulleres per damunt dels auriculars amb el perill continu que caiguin —estic parlant dels cascos aïllants, aquells que... bé, no em sé explicar, però suposo que ja m’enteneu. Suposo o espero. O el que sigui.
Aquests cascos que dic que tinc són per a mi sol. Ni els cascos auriculars ni els de moto no puc suportar que els faci servir algú altre. A mi em fa el mateix efecte, però exactament el mateix, que si et donen un caramel llepat. No sols llepat, mig consumit. Vull dir, suposo que si fóssim al tercer món o així i tingués gana passaria d’aquestes bestieses i em menjaria tan tranquil el caramel, però sent on som, no puc.
I ja, si parlem dels auriculars petits que tanta gent es posa dins les orelles, i sobretot la gent jove que els van intercanviant, em fa encara més fàstic, com si compartissin, no ho sé, les calcetes, els calçotets o el mocador usat. De debò que em fa el mateix efecte.
Tots els orificis del cos humà que produeixen alguna cosa que surt cap enfora per mi són el mateix, pel que fa a compartir objectes que han tingut contacte amb aquests productes que fabriquem els humans. No puc evitar veure-ho així, ves.
Sóc ben estrany. No ho sé, suposo.
Torno a provar-ho.
Però primer deixa’m treure els cascos, que fan tenir molta calor. Com us ho feu, ara que hi som, perquè no us facin mal les varilles de les ulleres... Vaja, ara el word m’assenyala en vermell varilles. És veritat, tenen un nom català i ara no em surt. Pals. Potes. Braços. Va per aquí. Bé, com es diguin, ara no em surt i si anés al diccionari això ja no seria un improvisat sinó una altra mena d’exercici, dallò, d’erudició. No, d’exhibicionisme reflexionat. I no és el que pretenc aquí.
Dèiem, doncs, com us ho feu perquè no us facin mal les dallonses que sostenen les ulleres, si els cascos pressionen tot al voltant de les orelles? A mi sempre em queda marca, i molesta, pressiona, o bé haig de posar les dallonses de les ulleres per damunt dels auriculars amb el perill continu que caiguin —estic parlant dels cascos aïllants, aquells que... bé, no em sé explicar, però suposo que ja m’enteneu. Suposo o espero. O el que sigui.
Aquests cascos que dic que tinc són per a mi sol. Ni els cascos auriculars ni els de moto no puc suportar que els faci servir algú altre. A mi em fa el mateix efecte, però exactament el mateix, que si et donen un caramel llepat. No sols llepat, mig consumit. Vull dir, suposo que si fóssim al tercer món o així i tingués gana passaria d’aquestes bestieses i em menjaria tan tranquil el caramel, però sent on som, no puc.
I ja, si parlem dels auriculars petits que tanta gent es posa dins les orelles, i sobretot la gent jove que els van intercanviant, em fa encara més fàstic, com si compartissin, no ho sé, les calcetes, els calçotets o el mocador usat. De debò que em fa el mateix efecte.
Tots els orificis del cos humà que produeixen alguna cosa que surt cap enfora per mi són el mateix, pel que fa a compartir objectes que han tingut contacte amb aquests productes que fabriquem els humans. No puc evitar veure-ho així, ves.
Sóc ben estrany. No ho sé, suposo.
Torno a provar-ho.
dimarts, 11 de març del 2014
Improvisat (92)
És impossible, fa una hora i mitja ben bona que m’estic davant l’ordinador i tot són cops de cap, com si fossin salutacions militars, ara no em ve al cap el nom específic d’aquesta manera d’abaixar el cap.
...
Us ho podeu creure? Davant aquest full en blanc que acabo d’obrir m’he adormit, ara mateix! No recordo que m’hagués passat altres vegades. O sigui, obres un full per improvisar i allunyar l’adormiment i resulta que no pots ni improvisar perquè
...
Una altra vegada! I a mitja frase! És que sembla fet expressament perquè no s’ho cregui ningú. Però aleshores, si em passa això improvisant, que era una manera com una altra de controlar el son —ara no recordo si hi havia o no altres finalitats...
...
Re, ni improvisant. No sé què més fer.
...
M’he tornat a adormir. Me’n vaig a fer una volteta. Ja sé que no servirà de res, però...
...
Us ho podeu creure? Davant aquest full en blanc que acabo d’obrir m’he adormit, ara mateix! No recordo que m’hagués passat altres vegades. O sigui, obres un full per improvisar i allunyar l’adormiment i resulta que no pots ni improvisar perquè
...
Una altra vegada! I a mitja frase! És que sembla fet expressament perquè no s’ho cregui ningú. Però aleshores, si em passa això improvisant, que era una manera com una altra de controlar el son —ara no recordo si hi havia o no altres finalitats...
...
Re, ni improvisant. No sé què més fer.
...
M’he tornat a adormir. Me’n vaig a fer una volteta. Ja sé que no servirà de res, però...
Improvisat (91)
Vinga.
Què. Ahir al vespre vaig veure la padrina, i una bona estona, no marxava amb res.
Veure la padrina és una expressió que m’agrada molt. No viure-la, sinó com a expressió.
La padrina. La meva padrina la vaig veure poques vegades, era monja missionera. No sé si ja ho era quan em van batejar. Però em van fer un mal favor fent-la fer de padrina, perquè em vaig quedar sense mona. Potser ara sóc injust, potser la mare de la padrina —però no la padrina, que consti— em va fer mona algun cop. No me’n recordo.
Després, però no us penseu que gaire després, jo vaig fer de padrí d’una nena —ni me’n recordo, de com va anar allò, jo era molt jovenet.
I més després ja no he fet de padrí de ningú més, tot i que m’ho han proposat unes quantes vegades.
La meva fillola, aquella nena de la qual sóc padrí, quan ens veiem encara em reclama la mona, després de més de quaranta anys —la fillola té més de quaranta anys!
M’ho diu amb simpatia, ja ho sé.
I torno a la feina, que encara podré fer alguna coseta abans de dinar.
Què. Ahir al vespre vaig veure la padrina, i una bona estona, no marxava amb res.
Veure la padrina és una expressió que m’agrada molt. No viure-la, sinó com a expressió.
La padrina. La meva padrina la vaig veure poques vegades, era monja missionera. No sé si ja ho era quan em van batejar. Però em van fer un mal favor fent-la fer de padrina, perquè em vaig quedar sense mona. Potser ara sóc injust, potser la mare de la padrina —però no la padrina, que consti— em va fer mona algun cop. No me’n recordo.
Després, però no us penseu que gaire després, jo vaig fer de padrí d’una nena —ni me’n recordo, de com va anar allò, jo era molt jovenet.
I més després ja no he fet de padrí de ningú més, tot i que m’ho han proposat unes quantes vegades.
La meva fillola, aquella nena de la qual sóc padrí, quan ens veiem encara em reclama la mona, després de més de quaranta anys —la fillola té més de quaranta anys!
M’ho diu amb simpatia, ja ho sé.
I torno a la feina, que encara podré fer alguna coseta abans de dinar.
dilluns, 10 de març del 2014
Improvisat (90)
Hauria de estar fresc del cap de setmana però ha sigut un cap de setmana dur, molt dur, i suposo que això fa que ara ho pagui amb la son acumulada i tal.
Dic això per dir alguna cosa, perquè si el cap de setmana hagués estat normal ara també m’adormiria. Com sempre.
No em ve de gust parlar del cap de setmana, de manera que hauré de parlar d’una altra cosa.
Per exemple, del que he fet avui a primera hora quan he sortit de casa, cap a quarts de nou, gairebé les nou devien ser, perquè m’he posat a esmorzar a un quart i mig i els meus esmorzars aquests dies són llargs. No perquè carregui molt, sinó perquè vaig a poc a poc. En fi, algun dia ho explicaré, però no aquí, en un altre areòpag. Areòpag, mira que ets... ets... setciències, això, no em sortia.
Doncs he sortit de casa i, as usually, el 27 sortia en aquell moment de la parada, i darrere al 32, que aquest em deixa a la plaça Lesseps però avui, com que havia de passar pel banc, no em venia d’aquí un o l’altre. Però, com dic, m’han passat per davant dels morros quan enfilaven el carrer Borrell, que dit de passada l’han asfaltat aquest cap de setmana. Bé, de moment em tocava esperar un altre autobús.
Han asfaltat aquell tram del carrer Borrell i, té gràcia, mentrestant hi ha a 20 metres un esvoranc al mig de la calçada de ben bé un metre o més de boca, i allò fa cinc o sis setmanes que hi és, envoltat per quatre tanques d’aquestes grogues que posen, però mal posades perquè amb cada cop de vent cauen. Després algun ciutadà responsable —jo no— les deu posar dretes. Tot plegat fa pena. Per allà passen cada dia guàrdies urbans, vigilants de pàrquing, etc. Ai, la burocràcia, o la deixadesa.
Toca esperar, i a la parada hi ha aquella senyora tan vestida com de festa —sempre va així, com si anés a un casament, o potser a un acte social de campanetes, o com se digui— i amb el mòbil a l’orella —sempre, i no exagero. Però no se la sent. Com si estigués escoltant la ràdio. Però no, de vegades xiuxiueja alguna cosa. Que curiós.
Al darrere de la parada hi ha uns quants porters de les finques veïnes que xerren. Hi ha almenys vint números de diferència entre la finca que vigila, se suposa, un d’ells i les que vigilen els altres dos —n’he comptat tres, de porters. Un d’ells devia passar per allà i s’ha aturat a fer unes paraules amb els altres. Aquest que dic que devia passar s’entreté xerrant cada dia, sense fallar mai, tothora, amb una portera veïna. No crec que hi hagi res més que xerrameca, entre aquests dos. Hi ha bon rotllo, entre porters i porteres. Deuen tenir molta cosa a explicar-se cada dia.
En fi, ha vingut de seguida un altre 27 i hi hem pujat la senyora tocada i posada i jo. Anava ple.
I volia explicar més coses sobre el que he fet abans d’anar al despatx, i què m’ha passat, però ja porto estona dient tonteries i ho deixo. Una altra estona.
Dic això per dir alguna cosa, perquè si el cap de setmana hagués estat normal ara també m’adormiria. Com sempre.
No em ve de gust parlar del cap de setmana, de manera que hauré de parlar d’una altra cosa.
Per exemple, del que he fet avui a primera hora quan he sortit de casa, cap a quarts de nou, gairebé les nou devien ser, perquè m’he posat a esmorzar a un quart i mig i els meus esmorzars aquests dies són llargs. No perquè carregui molt, sinó perquè vaig a poc a poc. En fi, algun dia ho explicaré, però no aquí, en un altre areòpag. Areòpag, mira que ets... ets... setciències, això, no em sortia.
Doncs he sortit de casa i, as usually, el 27 sortia en aquell moment de la parada, i darrere al 32, que aquest em deixa a la plaça Lesseps però avui, com que havia de passar pel banc, no em venia d’aquí un o l’altre. Però, com dic, m’han passat per davant dels morros quan enfilaven el carrer Borrell, que dit de passada l’han asfaltat aquest cap de setmana. Bé, de moment em tocava esperar un altre autobús.
Han asfaltat aquell tram del carrer Borrell i, té gràcia, mentrestant hi ha a 20 metres un esvoranc al mig de la calçada de ben bé un metre o més de boca, i allò fa cinc o sis setmanes que hi és, envoltat per quatre tanques d’aquestes grogues que posen, però mal posades perquè amb cada cop de vent cauen. Després algun ciutadà responsable —jo no— les deu posar dretes. Tot plegat fa pena. Per allà passen cada dia guàrdies urbans, vigilants de pàrquing, etc. Ai, la burocràcia, o la deixadesa.
Toca esperar, i a la parada hi ha aquella senyora tan vestida com de festa —sempre va així, com si anés a un casament, o potser a un acte social de campanetes, o com se digui— i amb el mòbil a l’orella —sempre, i no exagero. Però no se la sent. Com si estigués escoltant la ràdio. Però no, de vegades xiuxiueja alguna cosa. Que curiós.
Al darrere de la parada hi ha uns quants porters de les finques veïnes que xerren. Hi ha almenys vint números de diferència entre la finca que vigila, se suposa, un d’ells i les que vigilen els altres dos —n’he comptat tres, de porters. Un d’ells devia passar per allà i s’ha aturat a fer unes paraules amb els altres. Aquest que dic que devia passar s’entreté xerrant cada dia, sense fallar mai, tothora, amb una portera veïna. No crec que hi hagi res més que xerrameca, entre aquests dos. Hi ha bon rotllo, entre porters i porteres. Deuen tenir molta cosa a explicar-se cada dia.
En fi, ha vingut de seguida un altre 27 i hi hem pujat la senyora tocada i posada i jo. Anava ple.
I volia explicar més coses sobre el que he fet abans d’anar al despatx, i què m’ha passat, però ja porto estona dient tonteries i ho deixo. Una altra estona.
divendres, 7 de març del 2014
Improvisat (89)
Ja comencem malament la tarda, si el primer que faig és un improvisat. Però és que ha sigut acabar de dinar i desfermar-se la son. He pres dos cafès i com si res. Aquesta rima no ha estat voluntària però és bonica.
I el que em ve al cap és el silenci, perquè haig d’estar en silenci, haig de callar. Jo no parlo gaire, de fet, però callar del tot no és fàcil quan tens gent al teu voltant.
Vaig començar el silenci ahir al vespre. Em vaig adonar que o callava o tot aniria pitjor de com anava, que ja anava prou malament, i in crescendo. Suposo que si algú llegeix això i no coneix els antecedents ara deu pensar que aŀlucino o que tinc aŀlucinacions. Doncs no, no en tinc, el que tinc són problemes a l’hora d’obrir la boca. O sigui, problemes a l’hora de parlar —per això el silenci—, problemes a l’hora de menjar, problemes a l’hora de badallar. I de raspallar-me les dents, ni t’ho explico. Problemes.
Però deia allò del silenci. Quan calles sents moltes coses que abans no senties encara que parlessis poc. Veus les coses com des de fora, les has de veure des de fora, t’has d’esforçar per veure-les des de fora, per no intervenir. I llavors és quan veus més coses del que és habitual.
Aquella peŀlícula del silenci, dels monjos. Quina experiència més colpidora. Una peŀlícula sense so, gairebé sense so. I funcionava, t’atrapava... t’admirava? Com pots viure així tota la vida? És impossible! Doncs sembla que no, aquella gent està així tota la vida, en silenci. En silenci ells i en silenci els que tens al costat. Uns càntics comuns, unes pregàries comunes i tornem al silenci. Acollonant. És la paraula. Com es deia aquella peŀlícula? Era no sé què del silenci, o el silenci no sé què. No me’n recordo. I era llarga. El director, si no m’equivoco, era conegut. Com es pot fer una peŀlícula com aquella, i que funcioni, que la gent se la miri? Encara ara m’admira.
I allò del silenci creador, qui ho deia? El poca-solta de D’Ors? Fos qui fos, l’expressió és bona, ja ho crec.
Ostres, ara he dit el poca-solta de D’Ors i hi ha gent que et penjaria, si t’ho sentís a dir.
A veure, tornem a provar-ho.
I el que em ve al cap és el silenci, perquè haig d’estar en silenci, haig de callar. Jo no parlo gaire, de fet, però callar del tot no és fàcil quan tens gent al teu voltant.
Vaig començar el silenci ahir al vespre. Em vaig adonar que o callava o tot aniria pitjor de com anava, que ja anava prou malament, i in crescendo. Suposo que si algú llegeix això i no coneix els antecedents ara deu pensar que aŀlucino o que tinc aŀlucinacions. Doncs no, no en tinc, el que tinc són problemes a l’hora d’obrir la boca. O sigui, problemes a l’hora de parlar —per això el silenci—, problemes a l’hora de menjar, problemes a l’hora de badallar. I de raspallar-me les dents, ni t’ho explico. Problemes.
Però deia allò del silenci. Quan calles sents moltes coses que abans no senties encara que parlessis poc. Veus les coses com des de fora, les has de veure des de fora, t’has d’esforçar per veure-les des de fora, per no intervenir. I llavors és quan veus més coses del que és habitual.
Aquella peŀlícula del silenci, dels monjos. Quina experiència més colpidora. Una peŀlícula sense so, gairebé sense so. I funcionava, t’atrapava... t’admirava? Com pots viure així tota la vida? És impossible! Doncs sembla que no, aquella gent està així tota la vida, en silenci. En silenci ells i en silenci els que tens al costat. Uns càntics comuns, unes pregàries comunes i tornem al silenci. Acollonant. És la paraula. Com es deia aquella peŀlícula? Era no sé què del silenci, o el silenci no sé què. No me’n recordo. I era llarga. El director, si no m’equivoco, era conegut. Com es pot fer una peŀlícula com aquella, i que funcioni, que la gent se la miri? Encara ara m’admira.
I allò del silenci creador, qui ho deia? El poca-solta de D’Ors? Fos qui fos, l’expressió és bona, ja ho crec.
Ostres, ara he dit el poca-solta de D’Ors i hi ha gent que et penjaria, si t’ho sentís a dir.
A veure, tornem a provar-ho.
dijous, 6 de març del 2014
Improvisat (88)
Al matí hem anat bé i ara ja no. Hipnos o son fill ataquen de nou.
He pres cafè però com si fos aigua, cap efecte... Ara havia escrit afecte i ho he corregit, però això de l’afecte de seguida m’ha fet pensar en el problema aquell del “carinyo”. Dir “carinyo” no està bé, i escriure-ho encara més —coi, “encara més” o “encara menys”?, hi torno després— però és difícil de bandejar perquè ho diem tots o gairebé tots. O tothom. No, aquí tothom no funciona. “Ho diem tothom”? —i m’he tornat a enganxar amb una altra cosa. Això d’improvisar és tremendu. Una altra: “tremend”?
Va, siguem seriosos. El cas és que la diglòssia que hem patit tots, almenys els de la nostra generació, ha deixat una estela inesborrable. “Estela”? Veus, ja hi tornem a ser, ara hauria de mirar el diccionari... Però com que no puc mirar el diccionari perquè es tracta d’improvisar, direm “solc”, que és una paraula segura. Ha deixat un solc inesborrable. (I diglòssia significa una cosa com preponderància, predomini, imposició d’una llengua poderosa sobre una altra de minoritzada, més petita, menys poderosa, en un mateix territori. Més o menys. Ho explico per si de cas hi ha algú que hagi llegit “diglòssia” i s’hagi desanimat.)
Ens hem educat, hem crescut amb el castellà com a idioma de cultura, com a idioma de lectura, com a idioma de prestigi. I ens ha quedat tan endins, que no hi ha manera de posar el català en primera fila, de crear en català llenguatge quotidià, llenguatge d’estar per casa, com si diguéssim. I no parlo ja d’argot del carrer, ai. Gairebé tot l’argot o tots els argots, la majoria, són d’origen espanyol.
Però això és un tema seriós i l’hauria de deixar per a l’altre blog, el blog seriós. O bloc, per què no si és meu? El meu bloc de notes. Per què no, eh, eh?
Tornem a dalt. A veure, hem deixat en l’aire (enlaire?, direm pendent, per estar segur) el tema del “tots/tothom”, que aquest és un problema d’una altra mena. Llenguatge inclusiu de gèneres. Deixem-lo.
El de “encara menys/encara més” és perquè “encara més” pot afectar “no està bé” i “encara menys” afectaria només el “bé”. No sé si m’explico. Bé, un altre dia. El tema del tremend/tremendu és un problema de diglòssia més fàcil de resoldre perquè tenim alternatives. Tremend no, perquè aquí està fora de lloc, fora de registre, és per a un àmbit més formal. Però podríem dir, no ho sé, gros, difícil, agosarat... en fi, potser no són aquests però pensant-hi ens sortirien alternatives bones.
En canvi el problema de carinyo és molt més profund, el tenim tan interioritzat (no sé si alguns, bastants, molts o moltíssims, però jo diria que som moltíssims, o més), tan ficat endins, tenim com una certesa que no és el mateix dir carinyo que dir estimació o afecte, si parlem d’allò que sentim, i que no és el mateix carinyo que estimat/ada i similars, si parlem de persones, ho tenim tan assumit, que no hi ha manera, ni amb lleixiu...
Veus? Ara he escrit lleixiu i lleixiu és correcte, però “no anar-se’n o no marxar ni amb lleixiu” segur que té alternatives bones però no ens vénen al cap de primeres, sempre hi hem de pensar després que ens ha sortit l’expressió castellana... traduïda. Com allò que deia un dia, no sé si aquí, de “entre xiulets i flabiols”. Que aquesta era més de broma i feta expressament per riure una mica, però és un exemple extrem del que explico.
La diglòssia mental. Quina cosa. Atado y bien atado. En aquest aspecte ho vau fer bé, mi general. Mi generalísimo. Coll...
He pres cafè però com si fos aigua, cap efecte... Ara havia escrit afecte i ho he corregit, però això de l’afecte de seguida m’ha fet pensar en el problema aquell del “carinyo”. Dir “carinyo” no està bé, i escriure-ho encara més —coi, “encara més” o “encara menys”?, hi torno després— però és difícil de bandejar perquè ho diem tots o gairebé tots. O tothom. No, aquí tothom no funciona. “Ho diem tothom”? —i m’he tornat a enganxar amb una altra cosa. Això d’improvisar és tremendu. Una altra: “tremend”?
Va, siguem seriosos. El cas és que la diglòssia que hem patit tots, almenys els de la nostra generació, ha deixat una estela inesborrable. “Estela”? Veus, ja hi tornem a ser, ara hauria de mirar el diccionari... Però com que no puc mirar el diccionari perquè es tracta d’improvisar, direm “solc”, que és una paraula segura. Ha deixat un solc inesborrable. (I diglòssia significa una cosa com preponderància, predomini, imposició d’una llengua poderosa sobre una altra de minoritzada, més petita, menys poderosa, en un mateix territori. Més o menys. Ho explico per si de cas hi ha algú que hagi llegit “diglòssia” i s’hagi desanimat.)
Ens hem educat, hem crescut amb el castellà com a idioma de cultura, com a idioma de lectura, com a idioma de prestigi. I ens ha quedat tan endins, que no hi ha manera de posar el català en primera fila, de crear en català llenguatge quotidià, llenguatge d’estar per casa, com si diguéssim. I no parlo ja d’argot del carrer, ai. Gairebé tot l’argot o tots els argots, la majoria, són d’origen espanyol.
Però això és un tema seriós i l’hauria de deixar per a l’altre blog, el blog seriós. O bloc, per què no si és meu? El meu bloc de notes. Per què no, eh, eh?
Tornem a dalt. A veure, hem deixat en l’aire (enlaire?, direm pendent, per estar segur) el tema del “tots/tothom”, que aquest és un problema d’una altra mena. Llenguatge inclusiu de gèneres. Deixem-lo.
El de “encara menys/encara més” és perquè “encara més” pot afectar “no està bé” i “encara menys” afectaria només el “bé”. No sé si m’explico. Bé, un altre dia. El tema del tremend/tremendu és un problema de diglòssia més fàcil de resoldre perquè tenim alternatives. Tremend no, perquè aquí està fora de lloc, fora de registre, és per a un àmbit més formal. Però podríem dir, no ho sé, gros, difícil, agosarat... en fi, potser no són aquests però pensant-hi ens sortirien alternatives bones.
En canvi el problema de carinyo és molt més profund, el tenim tan interioritzat (no sé si alguns, bastants, molts o moltíssims, però jo diria que som moltíssims, o més), tan ficat endins, tenim com una certesa que no és el mateix dir carinyo que dir estimació o afecte, si parlem d’allò que sentim, i que no és el mateix carinyo que estimat/ada i similars, si parlem de persones, ho tenim tan assumit, que no hi ha manera, ni amb lleixiu...
Veus? Ara he escrit lleixiu i lleixiu és correcte, però “no anar-se’n o no marxar ni amb lleixiu” segur que té alternatives bones però no ens vénen al cap de primeres, sempre hi hem de pensar després que ens ha sortit l’expressió castellana... traduïda. Com allò que deia un dia, no sé si aquí, de “entre xiulets i flabiols”. Que aquesta era més de broma i feta expressament per riure una mica, però és un exemple extrem del que explico.
La diglòssia mental. Quina cosa. Atado y bien atado. En aquest aspecte ho vau fer bé, mi general. Mi generalísimo. Coll...
dimecres, 5 de març del 2014
Improvisat (87)
Lalarà, lalarà, canto a veure si funciona però no funciona. Morfeu o el seu pare Hipnos em tenen atrapat —això d’Hipnos ho vaig mirar fa poc a la Viquipèdia i ja ho vaig incorporar a la carpeta perquè em va fer gràcia. Hipnos. Com era allò de “en tal palo tal astilla”. No me’n recoooooordo, merda. Perdó, vaig dir que no diria coses d’aquestes.
I avui ja m’he llevat així, o sigui que treballar se’m fa impossible. També haig de dir que si tradueixo m’espavilo més, si corregeixo ja comencen els problemes i quan llegeixo la cosa corregida és quan no passo de quatre pàgines —quatre com a número, o nombre, aquí (no?) indeterminat, com quan diem “us ho explicaré en quatre paraules”; en castellà em penso que diuen dos, o dues.
Els testos s’assemblen a les olles, ara. Anava escrivint això del quatre i alhora anava pensant en el palo i l’astilla.
Avui no m’han demanat res pel carrer.
Però sí que he vist F, que feia temps que no ens trobàvem. Malauradament li he hagut de dir que no era el meu millor dia i ens hem acomiadat tal com ens hem trobat. Fa ràbia.
“En un tres i no res”, m’ha vingut ara al cap. Aquí diem tres i no quatre. I també hi ha allò de “tretze són tretze”. I segur que n’hi ha més.
I ara què dic, perquè estic tan ensopit com al començament. Em ballen els dits com em penso que ja he dit algun altre dia. Haig de fer marxa enrere contínuament.
No en tinc ni cinc. Mira, amb el cinc.
Però penso massa, això no és improvisar. Improvisar és tenir els dits al teclat i no parar d’escriure bestieses, perquè si t’atures ja no és improvisar, és una altra cosa, un exercici diferent. Quan improvises pots mirar enrere però només per corregir allò que et marca el corrector, defectes de tecleig, o com es digui.
I, clar, a mi improvisar no se m’ha donat mai bé —aquesta construcció deu ser castellana, donar-se bé o malament una cosa a algú—, perquè sóc més aviat secundari, però mira aquests dies, aquests mesos, deunidó tot el que escrit. Miro aquí al costat, a la dreta, i estic gairebé espantat de la quantitat d’improvisats. Això diu molt del poder d’Hipnos i el seu fill de p, no que parlàvem del pare. No hi ha dites per recordar-se del pare que et va matricular. Vull dir, alguna cosa més pròpia del pare, no això de matricular que es pot dir de qualsevol cosa o persona. No?
I re, que continuo ensopit. Avui improvisar no funciona. Vaig a comprar una cosa que fa temps que vull comprar i no me’n recordo mai, un tallaungles, perquè el que tenim a casa ja fa pena del rovell acumulat, tot i que encara talla raonablement bé.
I ara que ho penso també hi ha una altra cosa que fa temps que dic t’ho has de comprar, i després no hi caic quan passo per davant del lloc on en venen. I de fet ara mateix ni me’n recordo del que era aquesta segona cosa, o sigui que compraré el tallaungles i prou—procuraré anar badant però ràpid, a veure si se’n va una mica el núvol—, tret del cas que em vingui al cap l’altra cosa.
Quin roooootllo, Déu meu, que us he clavat, si és que hi ha algú davant d’aquestes lletres absurdes.
I són gairebé les dotze!!
I avui ja m’he llevat així, o sigui que treballar se’m fa impossible. També haig de dir que si tradueixo m’espavilo més, si corregeixo ja comencen els problemes i quan llegeixo la cosa corregida és quan no passo de quatre pàgines —quatre com a número, o nombre, aquí (no?) indeterminat, com quan diem “us ho explicaré en quatre paraules”; en castellà em penso que diuen dos, o dues.
Els testos s’assemblen a les olles, ara. Anava escrivint això del quatre i alhora anava pensant en el palo i l’astilla.
Avui no m’han demanat res pel carrer.
Però sí que he vist F, que feia temps que no ens trobàvem. Malauradament li he hagut de dir que no era el meu millor dia i ens hem acomiadat tal com ens hem trobat. Fa ràbia.
“En un tres i no res”, m’ha vingut ara al cap. Aquí diem tres i no quatre. I també hi ha allò de “tretze són tretze”. I segur que n’hi ha més.
I ara què dic, perquè estic tan ensopit com al començament. Em ballen els dits com em penso que ja he dit algun altre dia. Haig de fer marxa enrere contínuament.
No en tinc ni cinc. Mira, amb el cinc.
Però penso massa, això no és improvisar. Improvisar és tenir els dits al teclat i no parar d’escriure bestieses, perquè si t’atures ja no és improvisar, és una altra cosa, un exercici diferent. Quan improvises pots mirar enrere però només per corregir allò que et marca el corrector, defectes de tecleig, o com es digui.
I, clar, a mi improvisar no se m’ha donat mai bé —aquesta construcció deu ser castellana, donar-se bé o malament una cosa a algú—, perquè sóc més aviat secundari, però mira aquests dies, aquests mesos, deunidó tot el que escrit. Miro aquí al costat, a la dreta, i estic gairebé espantat de la quantitat d’improvisats. Això diu molt del poder d’Hipnos i el seu fill de p, no que parlàvem del pare. No hi ha dites per recordar-se del pare que et va matricular. Vull dir, alguna cosa més pròpia del pare, no això de matricular que es pot dir de qualsevol cosa o persona. No?
I re, que continuo ensopit. Avui improvisar no funciona. Vaig a comprar una cosa que fa temps que vull comprar i no me’n recordo mai, un tallaungles, perquè el que tenim a casa ja fa pena del rovell acumulat, tot i que encara talla raonablement bé.
I ara que ho penso també hi ha una altra cosa que fa temps que dic t’ho has de comprar, i després no hi caic quan passo per davant del lloc on en venen. I de fet ara mateix ni me’n recordo del que era aquesta segona cosa, o sigui que compraré el tallaungles i prou—procuraré anar badant però ràpid, a veure si se’n va una mica el núvol—, tret del cas que em vingui al cap l’altra cosa.
Quin roooootllo, Déu meu, que us he clavat, si és que hi ha algú davant d’aquestes lletres absurdes.
I són gairebé les dotze!!
dimarts, 4 de març del 2014
Improvisat (86)
És el que té, si vas pel carrer badant. I jo haig d’anar badant, per prescripció facultativa. No és broma. Encara que tingui pressa, haig de caminar com si badés, sense ritme. És complicat d’explicar, un altre dia.
Doncs deia que és això, que si bades t’atura tothom i tothom et dóna papers i t’explica coses i et demana coses. Si ahir era la Creu Roja —i ara deixo de banda els papers, després en parlaré, si me’n recordo— avui, just abans d’arribar al lloc on havia quedat amb A per dinar, han estat unes noies que venien participacions d’una rifa, o una cosa així, per pagar-se no sé què —un viatge d’estudis?
Estava disposat a donar l’euro que em demanaven a canvi d’una butlleta, però no tenia cap euro, el més petit que tenia era un bitllet de cinc, i a més dels antics —això és broma. Els he demanat si tenien canvi i m’han dit que no. I jo que dic, doncs cincs butlletes em sembla massa, em sap greu, i ara perdoneu però m’esperen per dinar. Elles: ui, si encara no ha dinat, perdoni —era tardet. Que maques. (Hauria preferit “perdona”).
I just encabat de dinar, que venia a treballar —tot badant però amb pressa perquè el dinar s’ha allargat més que no em pensava—, m’atura una noia de l’ACNUR. Esclar, com que sóc bona persona, li faig cas, l’escolto, li dic que ja faig altres coses, em diu que només són 12 euros —deunidó, ja no li he demanat si era cada mes, cada any o què, potser era contribució única—, m’ha ensenyat fotos dels immensos camps de refugiats d’aquí i d’allà —ja les coneixia perquè una de les coses que em miro són les fotos que publica... Ara no me’n recordo, ho tinc als preferits i ho clico sense adonar-me’n, uns reportatges de fotos acoll... —només fotos amb peu— que fan sempre a partir dels esdeveniments d’abast mundial de la setmana.
Doncs això, que ja les coneixia —li he dit. I de seguida he utilitzat la fórmula d’ahir i li he dit que quan trobin algú que ja està ficat en altres coses l’han de felicitar i animar-lo a continuar fent allò que fa i no atabalar i desitjar-te un bon dia i prou. Però ella tenia resposta preparada, perquè m’ha dit, el felicito, senyor —jo hauria preferit et felicito!—, però és que aquest problema que tenim aquí, diu, és que se’ns estan morint de gana.
Li he dit, m’ho pensaré, gràcies, me n’haig d’anar, gràcies, gràcies, i un altre cop que te’n vas amb un petit sentiment de culpabilitat i me’l trec del damunt de seguida dient-me que aquest sentiment és absurd. T’has de centrar en una cosa o en l’altra, a tot arreu no hi pots estar, perquè llavors ho hauries de deixar tot i anar-te’n a viure a sota el pont i ja està. I no crec que sigui el que s’ha de fer.
Buf, si que estic filosòfic.
I allò dels papers que deia és que sempre te’n donen si vas badant, i de vegades la reacció meva és dir, no m’atabaleu, però després penses, pobre o pobra, si la seva feina és repartir paperets —és voluntariat?, deu dependre de cada cas, del contingut de cada paperet, o flyer, no sé ara si el Termcat els ha normalitzat d’alguna manera—, si li paguen — li paguen?— per repartir papers, què se te’n dóna, què hi fa —per què tothom, tothom!, escriu aquí “què li fa”, si jo tota la vida he sentit i dit “què hi fa”, i a més em penso que té més sentit, és més correcte—, què hi fa, deia, si agafes el paper i l’alleugereixes de feina, pobre o pobra?
I així estic tot el dia quan vaig pel carrer badant, encara que vagi amb presses.
Patètic.
Doncs deia que és això, que si bades t’atura tothom i tothom et dóna papers i t’explica coses i et demana coses. Si ahir era la Creu Roja —i ara deixo de banda els papers, després en parlaré, si me’n recordo— avui, just abans d’arribar al lloc on havia quedat amb A per dinar, han estat unes noies que venien participacions d’una rifa, o una cosa així, per pagar-se no sé què —un viatge d’estudis?
Estava disposat a donar l’euro que em demanaven a canvi d’una butlleta, però no tenia cap euro, el més petit que tenia era un bitllet de cinc, i a més dels antics —això és broma. Els he demanat si tenien canvi i m’han dit que no. I jo que dic, doncs cincs butlletes em sembla massa, em sap greu, i ara perdoneu però m’esperen per dinar. Elles: ui, si encara no ha dinat, perdoni —era tardet. Que maques. (Hauria preferit “perdona”).
I just encabat de dinar, que venia a treballar —tot badant però amb pressa perquè el dinar s’ha allargat més que no em pensava—, m’atura una noia de l’ACNUR. Esclar, com que sóc bona persona, li faig cas, l’escolto, li dic que ja faig altres coses, em diu que només són 12 euros —deunidó, ja no li he demanat si era cada mes, cada any o què, potser era contribució única—, m’ha ensenyat fotos dels immensos camps de refugiats d’aquí i d’allà —ja les coneixia perquè una de les coses que em miro són les fotos que publica... Ara no me’n recordo, ho tinc als preferits i ho clico sense adonar-me’n, uns reportatges de fotos acoll... —només fotos amb peu— que fan sempre a partir dels esdeveniments d’abast mundial de la setmana.
Doncs això, que ja les coneixia —li he dit. I de seguida he utilitzat la fórmula d’ahir i li he dit que quan trobin algú que ja està ficat en altres coses l’han de felicitar i animar-lo a continuar fent allò que fa i no atabalar i desitjar-te un bon dia i prou. Però ella tenia resposta preparada, perquè m’ha dit, el felicito, senyor —jo hauria preferit et felicito!—, però és que aquest problema que tenim aquí, diu, és que se’ns estan morint de gana.
Li he dit, m’ho pensaré, gràcies, me n’haig d’anar, gràcies, gràcies, i un altre cop que te’n vas amb un petit sentiment de culpabilitat i me’l trec del damunt de seguida dient-me que aquest sentiment és absurd. T’has de centrar en una cosa o en l’altra, a tot arreu no hi pots estar, perquè llavors ho hauries de deixar tot i anar-te’n a viure a sota el pont i ja està. I no crec que sigui el que s’ha de fer.
Buf, si que estic filosòfic.
I allò dels papers que deia és que sempre te’n donen si vas badant, i de vegades la reacció meva és dir, no m’atabaleu, però després penses, pobre o pobra, si la seva feina és repartir paperets —és voluntariat?, deu dependre de cada cas, del contingut de cada paperet, o flyer, no sé ara si el Termcat els ha normalitzat d’alguna manera—, si li paguen — li paguen?— per repartir papers, què se te’n dóna, què hi fa —per què tothom, tothom!, escriu aquí “què li fa”, si jo tota la vida he sentit i dit “què hi fa”, i a més em penso que té més sentit, és més correcte—, què hi fa, deia, si agafes el paper i l’alleugereixes de feina, pobre o pobra?
I així estic tot el dia quan vaig pel carrer badant, encara que vagi amb presses.
Patètic.
Improvisat (85)
Ja hi som novament. I ara a veure què...
Ahir vaig aprendre coses sobre el funcionament del Twitter que no se m’havien acudit fins ara, que no sabia. No us les dic perquè ara hauria d’anar a buscar papers i copiar-ho i llavors tot plegat no seria improvisació.
Abans també em vaig trobar amb gent de la Creu Roja —es veia de lluny que demanaven pasta o que te’n fessis soci o així— i vaig estar una bona estona amb un d’ells —almenys que vegin la bona voluntat. Ara que hi som, em va sobtar —i molestar una mica— que de primeres se m’adreces en castellà, quan era català. “Perdone, tiene un minuto?, o una cosa així. Tant costa dir “Perdoni, que té un minut?” I si contesten en castellà o en un altre idioma, doncs continues en castellà o en aquell altre idioma si és que el coneixes, i potser fins i tot demanes abans si, encara que sigui castellà, entén el català, perquè si l’entén pots continuar en català.
Però bé, ja entenc que quan tu ets el venedor i l’altre el client, per dir-ho d’alguna manera, procures adaptar-te tu abans que... No sé què faria jo en aquesta situació, però em penso que passaria al castellà sense fer més disquisicions, perquè al cap i a la fi es tracta d’aconseguir que aquella persona signi una cosa, doni suport per a alguna cosa o contribueixi econòmicament a la causa.
Després no és un minut, van ser més de cinc, no ho sé, quants, però allò del castellà no fa per la Creu Roja si fan campanya. Però ja ho dic, a mi em va fer mala impressió aquella primera entrada, i per això hi torno ara. Bé, deixem-ho.
Total, que el vaig escoltar pacientment, em volia animar a fer-me’n soci o coŀlaborador —5 euros/mes, no sé quin títol et donen per aquesta quantitat—, li vaig dir que ja coŀlaborava amb altres coses —és veritat— i em va donar un argument xulo. Diu: el que et dedueixes de l’IRPF per les altres ajudes ens ho dónes a nosaltres i en paus —no sé si ara ho explico bé. Està ben pensat, t’atrapen, és difícil de rebatre-ho, tret del cas que t’importi molt aquella (minsa) quantitat que dedueixes de l’IRPF.
Li vaig dir —no sé com se’m va acudir, normalment trigo molt a elaborar arguments per a les discussions, o fins i tot per a qualsevol conversa, jo només sé improvisar coses, que tampoc deuen ser gaire sòlides, aquí... Ja m’he perdut. Sí, doncs li dic, et puc donar un consell? Diu, i tant. Dic, hauríeu de fer una tàctica diferent, des del meu punt de vista. Hauríeu de preguntar, de primer, un cop que s’ha aturat aquella persona a escoltar-te, si ja coŀlabora amb alguna entitat social, o de solidaritat, o d’ajuda al tercer o quart món. Si diu que no, endavant amb l’argumentari que tingueu, si diu que sí, feliciteu-lo i recomaneu-li que continuï amb aquella actitud de solidaritat i s’ha acabat. I li dic, és que si no els que ens aturem a escoltar-vos, que ja som segurament els que tenim predisposició a ajudar, ens feu noves propostes i ens feu sentir culpables, i això no està bé. Em va començar a dir que... i abans que continués li vaig donar la mà i li vaig dir que bona feina i que ànims i adéu-siau.
Un cop dit això, vaig pensar que tenia raó —jo— i que era absurd que ni que fos uns segons m’hagués sentit culpable per no ajudar a una altra ONG.
I va anar així. No ho explico per fer-me el dallò, sinó perquè és el que se m’ha acudit escriure ara. I tampoc us penseu que sóc el campió de donar ajudes, faig poca cosa.
Ahir vaig aprendre coses sobre el funcionament del Twitter que no se m’havien acudit fins ara, que no sabia. No us les dic perquè ara hauria d’anar a buscar papers i copiar-ho i llavors tot plegat no seria improvisació.
Abans també em vaig trobar amb gent de la Creu Roja —es veia de lluny que demanaven pasta o que te’n fessis soci o així— i vaig estar una bona estona amb un d’ells —almenys que vegin la bona voluntat. Ara que hi som, em va sobtar —i molestar una mica— que de primeres se m’adreces en castellà, quan era català. “Perdone, tiene un minuto?, o una cosa així. Tant costa dir “Perdoni, que té un minut?” I si contesten en castellà o en un altre idioma, doncs continues en castellà o en aquell altre idioma si és que el coneixes, i potser fins i tot demanes abans si, encara que sigui castellà, entén el català, perquè si l’entén pots continuar en català.
Però bé, ja entenc que quan tu ets el venedor i l’altre el client, per dir-ho d’alguna manera, procures adaptar-te tu abans que... No sé què faria jo en aquesta situació, però em penso que passaria al castellà sense fer més disquisicions, perquè al cap i a la fi es tracta d’aconseguir que aquella persona signi una cosa, doni suport per a alguna cosa o contribueixi econòmicament a la causa.
Després no és un minut, van ser més de cinc, no ho sé, quants, però allò del castellà no fa per la Creu Roja si fan campanya. Però ja ho dic, a mi em va fer mala impressió aquella primera entrada, i per això hi torno ara. Bé, deixem-ho.
Total, que el vaig escoltar pacientment, em volia animar a fer-me’n soci o coŀlaborador —5 euros/mes, no sé quin títol et donen per aquesta quantitat—, li vaig dir que ja coŀlaborava amb altres coses —és veritat— i em va donar un argument xulo. Diu: el que et dedueixes de l’IRPF per les altres ajudes ens ho dónes a nosaltres i en paus —no sé si ara ho explico bé. Està ben pensat, t’atrapen, és difícil de rebatre-ho, tret del cas que t’importi molt aquella (minsa) quantitat que dedueixes de l’IRPF.
Li vaig dir —no sé com se’m va acudir, normalment trigo molt a elaborar arguments per a les discussions, o fins i tot per a qualsevol conversa, jo només sé improvisar coses, que tampoc deuen ser gaire sòlides, aquí... Ja m’he perdut. Sí, doncs li dic, et puc donar un consell? Diu, i tant. Dic, hauríeu de fer una tàctica diferent, des del meu punt de vista. Hauríeu de preguntar, de primer, un cop que s’ha aturat aquella persona a escoltar-te, si ja coŀlabora amb alguna entitat social, o de solidaritat, o d’ajuda al tercer o quart món. Si diu que no, endavant amb l’argumentari que tingueu, si diu que sí, feliciteu-lo i recomaneu-li que continuï amb aquella actitud de solidaritat i s’ha acabat. I li dic, és que si no els que ens aturem a escoltar-vos, que ja som segurament els que tenim predisposició a ajudar, ens feu noves propostes i ens feu sentir culpables, i això no està bé. Em va començar a dir que... i abans que continués li vaig donar la mà i li vaig dir que bona feina i que ànims i adéu-siau.
Un cop dit això, vaig pensar que tenia raó —jo— i que era absurd que ni que fos uns segons m’hagués sentit culpable per no ajudar a una altra ONG.
I va anar així. No ho explico per fer-me el dallò, sinó perquè és el que se m’ha acudit escriure ara. I tampoc us penseu que sóc el campió de donar ajudes, faig poca cosa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)