dissabte, 31 de maig del 2014

Improvisat (127)

He aconseguit aïllar-me, amb la idea d’avançar una mica en la feina que em vaig comprometre a lliurar dilluns. Bé, en realitat vaig dir que la podria lliurar “no abans de dilluns”, que és diferent, ja ho sé, però d’alguna manera et lliga, perquè el client notes que hauria volgut que ho tinguessis divendres al matí. Sempre volen les coses per a ahir. En aquest cas és exacte, ahir, però ara faig trampa, perquè quan ho vaig dir era dimarts o dimecres.

I ara no sé per què explico això, però sí, és perquè he aconseguit aïllar-me i em penso que hauré de tornar a terra ferma, perquè encara que estigui despert és com si tingués lligat el cap, aïllat, ell sí, de la capacitat de comprensió. En resum, llegeixo i no sé què llegeixo, no ho entenc. I, clar, quan estàs corregint —que això és el que faig ara, corregir, o intentar-ho—, doncs si no t’assabentes... Veus, aquí sempre ensopego, perquè trobo que enterar-se ens aniria bé, té un registre diferent, una amplitud diferent de la d’assabentar-se. (El word, el molt p., no ha trigat gent a subratllar-me enterar-se. I ara hi torna, esclar.) Per exemple, com dius “que no te enteras, tío”...? i ara ho he vist: “que vas perdut...” I ara “tío”. Paio, em direu. Però aquí no funciona. “Que vas perdut, paio”. No. “Que vas perdut, tio”, sí, esclar, però si hem solucionat el “enterar-se” ara no podem solucionar el “tío”? No fotis, tu. A veure... “Que vas perdut...” Nano? Aquí potser sí. Nen?

Salto de paràgraf, que últimament m’estic saltant les normes. Veus, salto, salto. Podria haver dit: canvio de paràgraf, que em salto les regles. Però per què? Quin problema hi ha a repetir les paraules, si van bé? Són coses que em posen a cent, i ara ja em va bé posar-me a cent, perquè del que es tracta amb aquest improvisat capdesetmaner... Oooolé, m’ha sortit així, de sobte: capdesetmaner. Fantàstic, no? No ho dic per mi, eh, és que estic tip, fart dels finde. T’ho trobes arreu. D’acord, finde és substantiu i capdesetmaner és adjectiu. Però és que finde ho fan servir, crec, per a les dues coses —i si parlo de finde és perquè ho he sentit a dir a més d’un catalanoparlant de pedra picada. I no sé què deia.

Salto paràgr... Això, em posa dels nervis —això de posar dels nervis deu ser castellà, suposo, estem envaïts pertot—, però em posa dels nervis o em posa molt nerviós o em treu de polleguera, i si et sembla carrincló t’aguantes, perquè pot ser carrincló però m’ha sortit d’esma —d’esma, una altra, tu, sóc una canya... i ara ser una canya, uf—, doncs em treu de polleguera, va, tu, deixa-m’ho dir, coi de magí, em treu de polleguera aquest afany que tenen alguns quan escriuen de no repetir, no repetir i no repetir una paraula. Escolta, si hi va bé, si és la paraula adequada, no veus que no repetint-la estàs deformant la llengua, estàs deformant el discurs? No ho veus? Doncs no, no ho veuen, o no ho veiem, que jo de vegades també hi caic.

Mira, per exemple, moltes vegades quan començo a escriure un improvisat d’aquests —i aquest potser ja s’està fent llarguet, haurem d’anar pensant a acabar—, doncs moltes vegades —i ara caic en un dels meus afanys no repetitivistes, aquest-aquest, i no diguem l’alternància moltes vegades / molts cops—, doncs moltes vegades... i ara haig de mirar cap amunt perquè no sé què deia, i miro cap amunt i no sé què volia dir, de manera que he fet trampa en els improvisats —en principi, segons les regles, només pots mirar cap amunt al final, quan has de corregir nyaps ortogràfics —i només ortogràfics!, i tipogràfics, d’acord, si no és trampa, va contra les regles—, he fet trampa i no sé què més volia dir que he fet.

És horrorós, ja ho veieu. I ara me’n recordo, que he començat l’improvisat no per la son sinó perquè no aconseguia despertar el cap, les neurones, i em penso que ara que tornaré a intentar-ho tot seguirà igual. I no em digueu: vés a escampar la boira!, perquè ja ho he fet, fes la migdiada!, ja l’he fet. No sé què més fer. Si d’aquí una estona la cosa continua igual i no se m’acut una altra cosa per fer no descarteu que em posi a fer un altre improvisat. Almenys t’ho passes bé, és interessant. Per mi, vull dir.

Fins ara. O no.

dijous, 29 de maig del 2014

Improvisat (126)

Potser ja n’havia parlat —potser no, segur— però ara n’haig de parlar de nou: és allò que et queden al cervell les notes d’una cançó, de vegades poc apropiada, políticament incorrecta, tu mateix la consideres horrorosa.

Doncs ara m’ha passat. No és que sigui de les horroroses, d’aquelles que et farien tornar a morir-te si et descobrissin, en els últims moments de la teva vida, que les taraŀlejaves, sinó una de les que ara sonen, en fi, carrinclones, i potser ja ho eren en el seu moment. I ara he escrit tornar a morir-te si et descobrissin abans de morir-te i ja veig que això és una contradicció, no sé ara si se’n diu paràfr... no, això no, taut..., tampoc, totes aquestes coses sempre m’han posat nerviós, vull dir els noms oficials de les coses literàries, no me les aprenc mai, sempre m’han costat.

Parlant de noms oficials, ahir vaig voler assabentar-me de com funcionava això del “declara’t” —que bàsicament consisteix a lliurar a l’agència tributària catalana una còpia de la teva declaració de renda— i resulta que el que has de fer és dues fotocòpies de la declaració, descarregar-te d’internet un formulari i omplir-lo —omplir un paper—, fer d’aquest paper una còpia, portar tots aquests documents i no sé si cap més al carrer Fontanella —que vés a saber si hi haurà una cua de por o no hi haurà ni sumpare i vés a saber quin horari fan, bueno sí, ho vaig mirar, era el típic horari espanyol, de 9 a 1 i de 4 a 6, m’ho invento, és perquè us en feu una idea—, però era una cosa tremenda, d’aquelles que dius, Bueno, la feina que tindrem per treure’ns tota aquesta mentalitat del damunt, homeee.

No sé què deia abans d’això dels funcionaris. Justament ahir parlava amb un amic sobre com seria el nou estat, si finalment ho aconseguim algun dia. I recordàvem que un deia que seria així, l’altre deia que hi hauria una llengua oficial, o dues, o més, l’altre que faríem una regeneració... I jo deia: el que farem serà el que digui el parlament que constituirem, no? Tot això altre són utopies, que està bé, que ja m’agrada, però no podem donar per bo i per irrenun... ara no em surt, impepinable —ja sé que no, ja m’ho subratlla el word, però és que ara no em surt—, perquè si no tenim en compte que el que vindrà serà una democràcia amb uns partits que —espero jo, però vés a saber com serà— s’organitzin de manera diferent de la d’ara, però que escriuran una constitució —que pot ser la del senyor Vidal o una altra nova de trinca—que serà la que aquests senyors voldran que sigui, i que les coses aniran d’una manera similar a la d’ara, sigui amb un sistema similar o no, però tampoc gaire diferent... i ara m’he perdut, no sé com anava la frase.

Bé, el cas és que ara m’estava adormint i per això he començat aquest improvisat... calla, que deia no sé què d’una cançó que taraŀlejava inconscientment mentre m’adormia: “Felicità”. No m’acuseu de re. Són coses inconscients, passen i ja està, sense que en tinguis cap responsabilitat. O no us ha passat mai.

I com que ja m’he desvetllat, i enrojolat i tot, ho deixo aquí.

dimarts, 27 de maig del 2014

Improvisat (125)

He estat uns dies bastant eufòric i potser per això no m’adormia gaire a la feina i tenia altres distraccions més amables que això dels improvisats. I ara no sé per què he escrit amables. Si els improvisats no fossin amables no els faria. O sigui, l’adjectiu que caldria seria un altre, però ara no el canviaré, perquè les regles ho prohibeixen. Parlant de regles, haig de saltar paràgraf.

Saltar paràgraf, acabo de dir. Hauria de ser saltar de paràgraf o canviar de paràgraf o... No ho sé.

I llavors... Ondi, estic tan adormit que no em ve res al cap.

El cap, el cap. Ah, sí, allò de en cap cap no cap el que cap dins el cap del meu cap quan va cap al cap de Creus. I no sé si hi havia més caps. Doncs bé, aquesta simple frase mai no serà possible que la tradueixi cap traductor automàtic o com se diguin, màquines de traducció, memòries de traducció... Perquè li pots ficar a la memòria aquest frase, però canvies l’ordre d’un sol cap i ja es perd. Sempre arriben al 80 per cent, al 90 per cent, potser una mica més, però d’allà no passen, i a més es queden moltes vegades amb la sintaxi o l’ordre de paraules o l’esperit o no sé com s’ha de dir, de la llengua original, no traspassen tot allò a l’altra sinó en unes quantes, o moltíssimes, frases prefabricades —per mà humana. Salto de paràgraf, i les regles no es podran queixar, o una mica sí, perquè aquest paràgraf ja és una mica massa llarg i jo ara mateix, amb aquesta mateixa frase, l’estic allargant encara més, i a més ho faig expressament, per riure’m de les regles, encara que estigui prohibit riure’s de les regles, o enriure-se’n, com escriuen a l’Ara.

Bueno. Això, ara me’n recordo —m’enrecordo, hehe, aquest m’enrecordo passi, però els altres, Albert, com enriure-se’n, què vols que et digui, a mi em sona a nanar-se’n...—, crec que era el Quim Monzó o potser un paio en una contra de LV, que en parlava fa uns dies, que aquestes màquines i aquests programes mai no seran capaços d’interpretar els sentiments o la psicologia, i posava alguns exemples que eren irrebatibles. I llavors el corrector ja pot passar-hi al darrere per veure si allò està ben traduït, perquè la versió que ha fet la màquina potser és correcta formalment, i potser fins i tot transmet un sentiment —que no m’ho crec—, però el corrector és enganyat justament perquè la màquina ha transmès un sentiment que és diferent del que transmetia l’autor de l’original amb la seva manera de descriure el seu sentiment en aquells moments. I llavors la màquina tradueix allò interpretant un sentiment però és incapaç de saber quin sentiment té l’autor, i es perd, encara que la traducció sigui “correcta” —que això s’haurà de veure, jo no m’ho crec— i transmeti “un” sentiment.

I canvio de paràgraf, que m’he passat. Canvio, potser és més adequat canvio que salto.

Per mi, és impossible que les màquines arribin fins al nivell de transmetre cap sentiment —no “un”, no: cap— de l’ànima, que sí que expressa l’autor de l’original. És impossible, i a més no pot ser. No sé qui deia aquesta frase, que realment és graciosa. O era al revés, no pot ser i a més és impossible. Últimament l’ha agafat un polític de Madrid referint-se a la independència, però no és seva perquè jo ja l’havia sentit abans. O sentida, m’agraden aquestes concordances, sobretot per escrit.

I parem, que amb tant de sentiment encara acabarem tots plorant. Buaaaa.

dimecres, 21 de maig del 2014

Improvisat (124)

Re, que fa mitja hora que intento fer alguna cosa de profit i ja no és que duri cinc minuts i m’adormi, sinó que no duro ni un minut. De manera que no sé què fer.

Ja he pres cafè, gràcies, Què més.

M’he enrecordat aquest matí d’aquella peŀli dels somnis dins dels somnis dins dels somnis, una peŀli d’acció que jugava amb el temps real que durava cada somni —molt menys que el que transcorre aparentment dins el somni—, o sigui, que necessitaves menys temps real per viure unes aventures tremendes. I també passava que podies induir el tipus de somni que tindries, i que et despertaves quan hi havia un impacte. Bueno, no s’entén res del que dic però era més o menys així. I no recordo el títol de la peŀli, però era de les de Hollywood, amb actors i actrius d’aquests que tothom coneix.

Doncs allò era una peŀli i avui ho he comprovat. Us ho asseguro. M’he despertat d’esma cinc minuts abans que el despertador, he decidit aprofitar els cinc minuts per mandrejar i resulta que m’he adormit de nou, he viscut una aventura bastant llarga —ara ja no em pregunteu de què anava, però era llarguet— i m’he tornat a despertar sense que hagués sonat el despertador. He pensat, esclar, que el despertador s’havia fet malbé i ja m’aixecava d’una revolada que he mirat el rellotge i no, encara faltava un minut per l’hora! I llavors m’he enrecordat de la peŀli aquella i m’he dit: és veritat!

O sigui, aquella peŀlícula estava “basada en fets reals”! Increïble. Potser ja era sabut de tothom, però jo no ho sabia, jo quan vaig veure la peŀlícula —que em va agradar, tot sigui dit— em vaig pensar que era tot inventat.

I què més. Doncs re, que abans de dinar m’ha tornat a petar l’ungla que ja començava a arreglar-se després de la petada que em va fer un dia que arreglava una làmpada —ara no sé si ho vaig explicar aquí o en un altre puesto. Avui ha sigut intentant posar una pila en un trasto que a l’E li agrada molt i que mesura temperatures i humitats i l’hora i el dia i la pressió i no sé què més. És una andròmina amb pantalleta d’aquestes grises que està plena de números i de dibuixets.

Les piles m’han costat tres euros, buf, perquè en necessita quatre! Quatre piles per a un trasto —xinès, clar— que no serveix per a re! Això sí, l’E xalava amb el trastet, de manera que potser sí que valien la pena els tres euros. Almenys avui, l’E em farà més cas i més bona cara, que de vegades...

I què més. Ah, sí, que estic esperant la resposta que prepara l’Albert Pla —aquí sí que puc dir el nom, perquè és cosa pública— en la polèmica que hi ha hagut a Núvol sobre el català que ara es parla, o s’escriu, o tot, una polèmica que ha encetat en Garolera a Els Marges i que després s’hi ha ficat el Moreta, el Ponsatí, el Pau Vidal... En fi, apassionant, tot i que sigui el tema de sempre. Jo també com sempre, a favor de tots alhora. Els llegeixo un per un i em convencen tots. M’ho hauré de fer mirar.

I prou.

dimarts, 20 de maig del 2014

Improvisat (123)

Aibò, aibò, a casa a descansar... Tant de bo. Em ficaria al llit i dormiria fins al dia del judici universal, on nostre Senyor separarà les ovelles dels cabrits. No sé què em tocarà, esperem que sigui ovella, perquè en el relat les ovelles surten més ben parades: se’n van directament al cel.

Ara que hi som, el cel no sé on para avui, està tot fosc. Que a la una del migdia tinguis d’encendre el llum per poder veure el teclat és de delicte. També és veritat que la meva finestra està sota un voladís que no permet grans alegries de llum ni els dies que hi ha llum de debò. Ara, pots apagar el llum de dins, normalment. Són estranys, els dies que no pots.

I ara com continuem. No se m’acut re i llavors em començo a adormir.

Em ballen una mica els dits, em tremolen. Aquestes coses no m’afecten, de debò. Mentre l’altra cosa estigui a ratlla, ja em poden donar còctels que em produeixin tremolors, sacsejades, vistes dobles, borratxeres, convulsions epilèptiques i el que sigui, que jo ben cont... però no és aquest el lloc de parlar d’això, ara no me’n recordava.

Però que coi diiiiiic? L’avi patern ho deia molt, això de coi, i els pares el renyaven. Això potser ja ho he explicat però és igual, és el que se m’acut i m’hi agafo.

Parlant de l’avi i d’agafar-se, el recordo amb esparadraps als dits, que jo atribuïa a haver-se enganxat els dits al cotxe alguna vegada, però esclar, podia ser, o deuria ser de la feina, perquè el meu avi era picapedrer i estic molt orgullós que ho fos. Em fa content, tenir un avi picapedrer. M’agrada més un avi picapedrer que no ho sé, una cosa d’aquestes que la gent en farda, el meu avi era alcalde, o el meu avi va ser president de no sé què, o va fundar no sé quantos, etc.

L’avi picapedrer. Quin gran paio. El vaig conèixer ben poc, es va morir quan jo tenia només sis anys, però el recordo perfectament.

Ah, els sis anys, l’altre dia parlant amb no sé qui del Navarro i la seva anècdota a la porta de l’església —amb la qual s’ha cobert de glòria, el paio—, vam recordar les primeres comunions, i un deia que s’havia disfressat de mariner —lo típic—, l’altra de princesa —típic—, i que els havien fet regals i tal, i que va ser una cerimònia molt més senzilla que les que es fan ara, que tiren la casa per la finestra i allò és quasi com un casament, fotos i arròs i que se besen i totes aquestes coses tipiquíssimes, de manera que la cosa religiosa és el de menys.

Doncs jo vaig dir que l’única cosa que recordava de la primera comunió és precisament el moment de mirar el fotògraf per a la foto que ens van fer a tots posant-nos un rere l’altre d’esquena d’un balconet que encara hi és, al costat de l’església de... no, no ho diré, sobre això no vull donar dades.

Doncs això, la foto. Ah, i una marededéu que em va regalar la tia M i que després vam tenir penjada al quarto durant molts anys. No estava malament, almenys era original. Sí que recordo el moment en què ella em va regalar aquell quadro, el recordo com un flaix, igual com el de la foto.

I parlant de fotos, per la foto aquella del balconet, que anys després vaig veure alguna vegada, se sap que anava de pantalons curts clarets —la foto és en blanc i negre i no se sap, podria ser que fossin grisos—, americana fosca —blau marí?— i una corbateta que devia ser també blau fosc, o potser vermell. Molt mono. I les ulleres, sempre les ulleres. Les odiava.

Suposo que la cerimònia de la comunió la va fer mossèn I. Era una escola muntada pel fill d’un matrimoni que havia estat represaliat pel franquisme, això sí que es pot dir i sempre que tinc ocasió ho dic, com ara, perquè és com una medalla, tu. Però allà no es feia cap mena de política. Suposo, perquè jo era molt petit.

I ja està.

dilluns, 19 de maig del 2014

Improvisats (122)

Ja hi som. He començat el matí bé –bueno, bé no gaire si fa no fa fins que arribo al despatx, però no em podia queixar, era només son, amodorrament o com es digui perquè això m’ho subratlla, deu ser castellanisme– i llavors tot anava bé, contestava correus i n’enviava, obria i tancava carpetes per preparar la feina de la setmana i anuŀlar o ficar en altres carpetes la feina de la setmana passada, en fi, les coses normals que es fan els dilluns abans de posar-se a treballar de debò.

I ara ja m’heu pescat: he començat a treballar de debò molt tard. No ara, que començava a corregir un text d’un client que sempre me n’envia, un darrere l’altre, sinó abans, que he enllestit altres encàrrecs que tenia pendents, coses petites.

I què més. Continuo adormit com quan he començat. Beurem una mica d’aigua. Ja està, ja l’he begut. La metge i tothom em diuen que haig de beure molta aigua, doncs jo, obedient, bec molta aigua i llavors tinc a la taula del despatx sempre una ampolla d’aigua, aigua de l’aixeta, que diguin el que diguin —que l’aigua de Barcelona és tota igual– jo no la trobo igual que la de casa. A casa tinc una altra ampolla que li dic la cantimplora de casa, que sempre la duc al damunt i la vaig reomplint amb aigua de l’aixeta cada cop que passo pel quarto de bany. Hi entro i omplo la cantimplora.

Ara m’arriba un correu, per sort, i deixo l’improvisat i vaig a mirar el correu.

Ja sóc aquí, ha sigut menys d’un minut. Ja ho sé, ha estat una acció irregular, segons les regles dels improvisats. I ja que estem contravenint regles, miro cap amunt i llegeixo el que he escrit fins ara i no té cap mena de substància. Sí que, ja de passada, he corregit alguna cosa. Per exemple, havia escrit un beure amb v baixa. No és perquè no sàpiga que beure s’escriu amb b alta —perquè els altres beure o derivats o conjugats o com s’hagi de dir els he escrit bé, i qui es pensi que no sé escriure beure amb b alta o que hi tinc dubtes val més que se’n vagi immediatament d’aquest blog, perquè les regles diuen que qui dubti de la competència lingüística bàsica de l’autor d’aquest blog s’ho hauria de fer mirar, altra cosa és que m’etiboqui de tant en tant o que ho faci per fer riure. I ara no sé per què em subratlla blog aquí dalt. L’introdueixo al diccionari. Ja està. Però això vol dir que el meu corrector és molt antic o que va decidir quan el vaig comprar —no el diccionari, sinó l’ordinador— que jo tenia raó i que podríem dir bloc i que no calia blog, tot i que jo no estava en contra de blog sinó de la convivència de totes dues possibilitats. I ara salto de paràgraf perquè aquest és llarguíssim i no he seguit les regles, que diuen que els paràgrafs han de ser curts.

Ja està.

I ara m’adono que en aquest improvisat he contravingut unes quantes regles, com ara aquesta que acabo de dir, de no saltar de paràgraf de seguida, i la de mirar cap amunt, i una altra que no me’n recordo.

I saltar-se les regles està mal fet. Jo sempre dic —per dins— que hi ha dues menes d’improvisats: els que es fan amb una frase al cap a l’obrir el word que després bolcarem al blogger, i els que es fan sense cap frase, s’obre el word sense saber com s’haurà de començar, com ara aquest, si no recordo malament.

Sovint hi ha coses que no recordo. Però llavors, deia —d’això me n’he enrecordat, del que deia en el paràgraf anterior!—, deia..., i ara no sé què deia..., ah sí, que si obres el word amb una frase al cap és un improvisat impur, ho diuen les regles. En canvi, si obres el word sense cap idea al cap perquè l’has començat perquè estaves profundament adormit i amb prou feines has pogut anar fins a la icona de new i prémer-la, i llavors diuen les regles que és un improvisat pur. I ja que parlem de regles, torno a saltar de paràgraf.

Ja està. O sigui, hi ha improvisats purs i improvisats impurs. I aquest ara no me’n recordo de com l’he començat i per tant no sé si el podem anomenar pur o impur.

El que veig és que és massa tard i, per postres, que no m’ha desvetllat perquè l’he escrit massa a poc a poc, i diuen les regles que si escrius a poc a poc els improvisats tampoc no són purs.

Per sort, tinc les regles sempre al cap, no me n’oblido mai.

Corregeixo i me’n vaig.

dijous, 15 de maig del 2014

Improvisat (121)

He tancat l'improvisat anterior amb la broma del quantes gràcies i pocs minuts després m'ha vingut al cap el moltes gràcies que sento mil vegades cada dia a través dels cascos que em perforen les oïdes. Cada dia - oïdes, eh?, què me'n dieu. I estic improvisant al mateix Blogger perquè em sembla que això és important i que no és qüestió de deixar-ho oblidat, aquí per terra, com qui deixa el gos lligat a la porta del súper i surt per l'altra banda sense voler saber res del gos, que llavors l'han de rescatar al vespre, afònic de tant bordar. Ho he vist.

Doncs moltes gràcies són una gran quantitat de gràcies o una gran quantitat de gràcia? Doncs ni idea, ho hauré de rumiar, perquè ara no se m'acudeix re. Ja us diré alguna cosa; si me'n recordo, esclar, que el més probable és que no me'n recordi. Quan improvises no te'n recordes.

Improvisat (120)

Oeee, oaaa, el Peric de nou, s’ha adormit pencant. Doncs això. Confesso que la primera frase ja la tenia al cap abans d’obrir el full, però ara ja estic improvisant, tal com diuen les regles. Les regles diuen que com a màxim quan comencin a improvisar els concursants poden tenir una frase al cap. I qui controla que els concursants només tenen una frase al cap quan comencen a fer l’improvisat? Exacte, el mateix que fa les regles.

Així ja sabeu el pa que s’hi dóna. I ara que ha sortit això del pa que s’hi dóna, us haig de dir que m’agrada moltíssim, és a dir, m’encanta —apa, això va per als que diuen que “m’encanta” té unes connotacions no sé què—, escriure normal, o improvisant, i incloure frases fetes que em surtin d’esma —perquè si les mires abans a l’Espinal, esclar, no fa gents de gràcia. Gens de gràcia i no “cap gràcia”, eh?, que les gràcies no es compten. No s’ha de dir “cap pressa”, sinó “gens de pressa”. Tot això segurament ja ho he dit, perquè m’hi van fer caure ara no fa gaire temps —sí, i què, jo també n’estic aprenent, com deia en Solà, qui diu que ja ho sap tot, de llengua, vol dir que no en sap gens, perquè la llengua és viva i demà és diferent que la d’avui, i ara, as usually, no sé per on anava.

Mireu!, ara m’acaba de sortir un exemple boníssim. “No en sap gens (de llengua) Veieu la diferència? No saber cap llengua vol dir que no saps parlar, no tens ni una sola llengua, ni tan sols la llengua de signes, ni tan sols saps plorar, ni tan sols pots fer gestos amb la boca, ni tan sols... i tot això amb tota la meva solidaritat per als que no poden articular cap tipus de llenguatge, solidaritat cap a ells i cap als seus familiars, que la deuen passar ben negra. (Ara no és qüestió de fer bromes, però aquest “passar-la negra” la vaig aprendre just ahir, i és diferent de passar-la magra, que vol dir passar gana).

Un cop més, no sé per on anava.

Sí, pel cap i el gens. Les coses que es compten, si no n’hi ha ni una, cap. Les coses que no es compten, com ara gràcia o pressa o “llengua meva” —no diem tinc cinc presses, oi?, ni diem “sé cinc catalans” referint-nos a la llengua... tret del cas, esclar, que ara em diguis que el mallorquí, el valencià... però no, no són cinc catalans, són cinc varietats del mateix català, no m’heu enxampat. Doncs no sabem cinc (llengües) catalanes.

I què més. Ah, sí, les presses o les gràcies i les llengües catalanes... o les... o... as usu... no, que això ja ho has dit, com sempre m’he quedat en blanc i no se m’acudeixen més exemples. Els exemples es compten, per tant n’hi pot haver cap, ni un. “Cap ni un” també és una manera de dir-ho, de fet, molt catalana. Us imagineu un espanyol dient “no había ninguno ni uno”? Hahaha.


Prou prou prou —homenatge a en Cuní, que es pensava que l’èxit del seu programa a TV3 era el seu èxit i quan se’n va anar a can Godó es va veure que de seu re de re, que era de TV3, tot i les seves mancances. Doncs —ara no m’he oblidat de per on anava—, no et pots burlar de cap llengua (cap llengua i no gens de llengua, en aquest cas, ja aneu prenent nota, ja ho aneu agafant?), perquè les llengües són innocents, i igual com a nosaltres ens pot fer gràcia —no cap gràcia o tres gràcies, sinó molta gràcia, gens de gràcia o una mica de gràcia o el grau de gràcia que vulgueu, però no una quantitat numèrica, i ja deixo aquest tema perquè ja em cansa a mi mateix—, doncs daixò, miro una mica cap amunt i ah, sí, igual com ens pot fer gràcia aquest exemple que acabo de dir ells ens en podrien posar també uns quants a l’inrevés o al revés —a l’inrevés ho vaig aprendre al Cavall Fort, abans no ho sabia.

I ja deixo aquest improvisat perquè estic cansat de mi mateix. Quantes gràcies, haha.

dimarts, 13 de maig del 2014

Improvisat (119)

Hi havia una vegada un senyor de mitjana edat —però ja més aviat al pendent de la segona meitat de la vida, o sense el més aviat—, doncs aquest senyor era com un cadàver ambulant.

Cadàver del tot no ho era, perquè els cadàvers no poden ambular ni tampoc escriure. I ambulant tampoc, perquè en aquell moment —el moment en què el narrador escrivia el conte— el cadàver no ambulava, sinó que s’estava quiet, assegut en una cadira d’aquestes d’Ofiprix, que la va comprar fa un milió d’anys però que encara funciona raonablement bé, tot i que de vegades l’escriptor del conte li fa mal el dallò quan porta moltes hores —sí, “porta” moltes hores, les porta al damunt com si fos una càrrega que porta un home, en aquest cas un pobre home, que escriu contes, això sí, cosa que fa del pobre home un home menys pobre, no que tingui més pasta sinó que és menys miserable perquè almenys escriu contes, que ja és alguna cosa, i ara ja no sé per on anava, només recordo que això era un incís. I saltem de paràgraf perquè ho diuen les normes, que si no potser continuaria aquí una estona més.

Doncs érem que un senyor era com un cadàver ambulant, però només “com”, no que ho fos realment, tal com ja hem explicat.

I no sé què més.

El cadàver ambulant no sabia què fer. Només volia despertar-se, perquè des de primera hora del dia havia estat un cadàver ambulant adormit, que s’adormia mentre es dutxava sense poder encara obrir els ulls, i havia anat d’esma al quarto de bany i s’havia despullat, estava adormit mentre es raspallava les dents, perquè aquell home es raspallava les dents, amb molta cura, a primera hora del matí, i es vestia, sempre adormit, a tot arreu i fent el que sigui, i a l’hora d’esmorzar adormit, i també quan sortia al carrer, més abrigat del compte per ser meitat del més de maig, concretament el dia aquell tan bonic que diu “el mes de maig la verge Maria va baixar del cel a la Cova d’Iria”, doncs feia fresqueta a primera hora del matí i s’havia abrigat bé perquè sabia allò que fins al setanta d’abril no et llevis ni un fil, però encara estava adormit, i havia agafat el 32, perquè el 27 acabava de passar, i va baixar a la plaça Lesseps —encara sort que s’havia mig despertat just en el moment aquell— i llavors va pujar a peu fins al despatx i això el va desvetllar una mica, de manera que, miracle, va despatxar correus a tota llet per no tornar-se a adormir, i va posar-se a treballar i va aguantar fins a quarts d’una, a tres quarts d’una si fa no fa, i això ja era un miracle, com ha quedat dit, i llavors ja havia caigut mort.

Però ara havia fet canvi de paràgraf perquè ja havia traspassat les regles de sobres i el narrador no volia traspassar les regles. I llavors va tornar a la feina.

dilluns, 12 de maig del 2014

Improvisat (118)

Uf, he aguantat bastant, avui. I en general aquests dies. Abans-d’ahir, per exemple, vaig aguantar, encara que tenia feina, dedicant-me a arranjar una làmpada que tenim al rebedor de casa.

Calia canviar-li el cable i, ja de passada, posar-li un interruptor de peu. I és clar, un que no està gaire avesat a aquestes qüestions, doncs em vaig haver d’espavilar, anar a comprar el cable nou, comprar un interruptor, entendre com funcionen aquests interruptors –perquè l’obres i està tot ple de coses, canals i foradets i tal que no saps per a què serveix cada cosa.

I després pelar els cables, que per a mi és el més difícil. Diu que hi han eines per fer això, però no estic jo per a més eines, en tinc una capsa plena, el que passa és que no sé per a què serveix cada una, només les essencials, i prou que em va costar trobar el cable a la botiga –d’aquests de roba– i l’interruptor, sobretot l’interruptor. No en tenien enlloc de negres!

I no sé per què explico això. Sí, perquè em vaig carregar dues ungles. Petades, pam. Primer em va fer mal, després, com que relativitzo bastant els mals, doncs mira, una tirita i avall. I ara em subratlla tirita. Com és, tireta? Doncs deu ser tireta, tireta no m’ho subratlla.

Tampoc sé per què explico això. Bé, suposo que és el que se m’ha acudit quan he obert el word. Ah, sí, deia que com m’ho he fet per desvetllar-me. Doncs això, posar cables de tant en tant, rentar-me les mans, anar a l’ordinador, un parell de pàgines, clapat, torno als cables, em desvetllo, em rento les mans. Etcètera.

També podria explicar, ara que ho penso, el dinar de divendres. O el de dissabte... No, comencem per divendres. Vam anar al no sé què del Gòtic, allà a baix, dins la muralla romana, no sé quin carrer. I dic això i vaig recomanar jo el lloc! Imagineu-vos com vaig de memòria. Doncs va ser un dinar molt interessant, plaent, amb molt bona companyia i bona conversa.

El problema... el problema... Bé, ho dic. El problema van ser les fotos. Feia temps que no em feien fotos, que jo recordi, i veure’m en una foto, no sé si pel contrast amb la gent que m’acompanyava a la foto, em va deixar una mica grogui. Ostres, quin mal efecte! Si semblava un pres acabat de sortir de la masmorra, un personatge en blanc i negre dins d’una foto en colors.

Bueno, eh lo que hai. Això és així. A veure si amb una mica de temps recupero colors i pes.

I ja està, que gairebé és l’hora de dinar i haig de llegir almenys tres pàgines més. Va, tres pàgines, només tres, perfa

dimarts, 6 de maig del 2014

Improvisat (117)

No sé si m’és més (m’és més!, que bonic) difícil el matí o la tarda, pel que fa a la son, però jo diria que el gros de la son el passo més aviat al matí, suposo que és perquè encara arrossego el còctel d’abans d’anar a dormir —un còctel meravellós i definitiu, un dia us l’explico— i el segon còctel que em ventilo al matí, esmorzant.

I ara recordo els gots d’aiguardent que es fotia entre pit i esquena —no sé com s’ha de dir això, ara, improvisant, de manera que tiro pel dret, total improviso— el personal d’una empresa amb el qual personal coincidia cap a l’stació a les sis del matí quan jo baixava del tren, pelant-me de fred —com aquella gent, esclar—, quan tornava de Barcelona al lloc on estudiava i després vaig treballar aleshores. Això no ho feia cada dia, eh?, només quan tornant de vacances o... que no us penso explicar res més d’aquest aleshores, almenys avui. Només això del personal de l’empresa aquella.

Doncs que es fotien entre pit i esquena uns gots de cassalla, d’un sol cop, després d’un cafetonet o sense cafetonet ni res entre pit i esquena ni abans ni després de la cassalla. Increïble. Jo, jovenet com un pollet, m’ho mirava astorat. Per mi eren com superherois. Ho podré fer jo quan sigui gran?

Jo aleshores fumava. Molt, i celtes curts, que feien mal de debò, sobretot a la gent pròxima, que sempre es queixaven, “no podries fumar una altra cosa?” —i cal no oblidar que llavors es podia fumar a tot arreu, biblioteques incloses—, però jo era pobre i un bagul, jo n’hi deia bagul, de 50 paquets de celtes, total mil cigarrets, sortia molt i molt bé de preu, no sé si eren vint-i-cinc o trenta-cinc peles.

També prenia alcohol, però no gaire. I llavors aquella gent, com deia, em semblaven superherois. Com poden fer-ho. Perquè jo podia beure una cervesa a mig matí després d’haver esmorzat, i molt. I després de dinar de tant en tant una copa de conyac algun dia —soberano o veterano, o el més barat que pescaves al súper deixant de banda el dyc, ah, no, que això era, i no sé si és, wisqui. Bé, doncs no sé quin era el més barat, però allò. Ah, i potser abans de dinar t’havies begut una copeta de xerès o un fino els dies que celebraves alguna cosa, o quan eres a casa i hi havia vermut per algun motiu, que llavors també te’n tombaves un gotet.

A casa, poca broma, teníem tio pepe, però com dic només n’hi havia els dies de més festa que hi havia vermut, unes olivetes, unes ametlles, potser pastes salades si el que celebràvem era alguna cosa meva —les pastes salades aleshores em tornaven boig, vull dir les de pastisseria.

I no sé per on anava. Potser ho deixo estar.

dilluns, 5 de maig del 2014

Improvisat (116)

Suposo que és el 116, almenys és el que em diu el Blogger, que havia fet 115 improvisats tot i que l'últim no tingui número a la capçalera. De vegades passa. Però penjo el text tal com el tenia i amb el número que toca segons Blogger, que jo sóc molt obedient. Amb el que em diu Blogguer. De fet, és una de les regles.

Doncs ara estava amb la cosa que després de provar tots els remeis, fins i tot el de les panses seques... No, que eren, i són, faves seques, que les tinc aquí al meu costat. Panses seques suposo que és una obvietat, que vol dir més o menys, com era allò?, una tautologia.

Bé, ara això ho hauria d’haver escrit al revés, o sigui, haver començat per tautologia i haver explicat que més o menys una tautologia és una obvietat, però ha sortit com ha sortit, de vegades em poso filòsof, o em fico a fer de filòsof quan de filòsof no en tinc res més que un batxillerat i una assignatura a primer que ens feia, si no me’n recordo malament, en Pla i Arxé, pot ser? O aquest feia literatura?

Els confonc tots, ni me’n recordo de qui ens feia català, era una dona, aquell any que encara cuejava el general, per pocs mesos. Hi havia una assignatura de català? Devia ser d’estranquis. Hi ha gent que se’n recorda de tots els seus profes de la carrera, jo només dels últims i d’algun més d’abans. Però de primer re. També és veritat que anava poc a classe. Eren altres temps, i allò que t’agrada fer altres coses i tal. Millor que no ho expliqueu gaire, tot això.

Què se n’ha fet, d’en Pla? És mort —amb perdó si és viu—? Fa temps que no en sento a parlar. Fins fa no gaire encara escrivia als diaris.

Parlant d’escriure, ahir em vaig emprenyar com... com... i ara com s’ha de seguir, si estàs molt emprenyat amb algú? Com sigui, molt emprenyat. Amb X, em vaig emprenyar amb X. Aquesta X és d’incògnit, no de Xavier, ni de... això em penso que ja ho vaig explicar. Però ara no puc dir per què m’hi vaig emprenyar, esclar, perquè em penso que X llegeix això i es podria sentir molest que ventilés aquesta qüestió en públic, ni que fos d’incògnit. Ja potser he dit massa.

També, a part d’emprenyar-me amb X, també vaig fer una bona obra. Em sembla recordar que els escoltes deien una B.A. Doncs una B.A. Quina B.A., us preguntareu? Doncs us l’explicaré. Però ara no sé si explicant una B.A. deixava de ser una B.A., per allò que s’hi ficava l’orgull i tal, i llavors l’orgull era una M.A. i per tant anuŀlava la B.A., o la neutralitzava.

És igual, l’explicaré, perquè explicar-la, encara que només sigui explicar-la a X, i encara, que com he dit potser és l’única persona del món que llegeix aquest bloc absurd, no que potser són dues, que L em va dir —hola, L— que també el llegia... Ara m’he perdut. Rellegeixo. Ah sí, que l’explicaré encara que només siguin dues, o una i mitja, perquè ja he dit que X no sé si el llegeix, doncs encara que siguin una —hola, L— i mitja, m’anirà bé per a l’autoestima.

Vaig arreglar una làmpada. De peu, la que tenim al rebedor. Jo solet. I, atenció, no sols hi vaig posar un cable nou, des de l’endoll fins a la làmpada, que ja he dit que és de peu, sinó que, atenció, eh?, hi faig posar al mig del cable un interruptor d’aquells que els pitges amb el peu i la làmpada s’encén. Per què ho vaig fer així? Perquè abans la làmpada de peu del rebedor l’enceníem —l’enceníem o l’obríem?, sempre em faig un lio amb això, pel maleït, la maleïda diglòssia—, l’enceníem des d’un interruptor que teníem, que tenim, al costat de la làmpada.

O sigui —he fet punt i a part perquè ho diuen les regles—, l’operació era, entres a casa, encens el llum del sostre, amb aquesta llum arribes a l’interruptor de la làmpada de peu, encens la làmpada de peu —em va costar un munt aprendre a escriure làmpada, de dir-ho encara no ho dic gaire, només a gent de confiança que sé que no s’enriuran—, doncs, encens la làmpada de peu, tornes a l’entrada i apagues el llum del sostre. I ja estava.

Doncs el segon interruptor s’havia fet malbé, tot i que és de la casa Simón. Un altre dia explicaré una anècdota que em va passar amb els de la casa Simón. Doncs resulta que vaig anar a cal manyà, o com es diguin els súpers aquests que tenen tot de coses per fer arranjaments... No, un altre dia. Ara ja plego, que se m’ha fet massa llarg i més o menys ja m’he desvetllat una mica.

divendres, 2 de maig del 2014

(100 yu escaix)

H estat una bona estona veient-hii doble., com borratxo., No tinc ressaca, aix´ò no. I direu, llavors com escriu, si no ih veu? I és una bvona pregunta. Perquè hi començo a veure, però per etapes. O sigui, ara hi veig més o menys bé perreveure el teclat, si m`hi poso a un pam ju,tts un pam,¿+ però encara hi veig doble aquan miro a la pantalla, de manera que no sé com escri, o com quedam la veritatalla veritat.

No veig la pantalla, la vista no hi arriba.
I és èr aqixo qie faig l’improvisat. pewerque no puc treballar. no piuv correghit
És curiós, no? Deia que curiós és una paraula que dic molts, o que escric molt. Ara torno a veure-hi una mica doble, com abans, el teclat, o sigui que encara deu ser més divertit com queda la coisa. Però ara poenso, i com t’ho faràs poer penjar l’article a l’improvisats, si no t’hi veus?. Doncs no ho sé, no hi havia caigut. Però és veritat, si no veig la pantalla no podré obrir el blogguer. Perquè ra no el tinc obert, que ja sabeu que primer escric al word i despres ho penjo al Blogerg, llavors serà divetrti.

I què més. Doncs que em penso que deu estar sortint un improvisat absurd. M’ho penso i és així, clars Ara far´ñe un return perquè les regles deien que els psaràgrafs habien de ser curts. Sort que el retur es veu be. Torno a veure més o menys bé el tecla, però la pantalla no, Return, deia

Calla, que ara em ve una idea per obrir el Bblogger. I ´ñes que per al bLogger no necessito veure el teclat i la pantalla¡a l’hora, simplement acosto el nas a la pantalla i llavors veuré la pantalla i obrlo el blogger que s’obre amb el ratolí i ja està.


Perwquè és veritat, ara escric amb el nas gairebé al damint de la pantalla, no del teclat i és l’unica manera de veure el teclet bé-

bav, vaig al blolgger i ho penso. Però no sé quin número d’improvisat és aquest. hi posaré cent i pico, perquè de cent sí wque havia passa. això seegur. i en aquest cas no comprovare com ha quedat ler improvistat, que així será més divbertit.
O patètitkc.

Ah, i aprofitaré l’estona que duri quest amodorra alcolhcia per menjat-me unes faves seques que vaig comprar als pakis d’aqui al davacuant, que diu J que les faves seques són molt dures, perquò joliu suggereixo qued potser les han bulliat abans d’assecar-.es i per aqiexò no són duren. I Me’n mejnor perwquem’h dir la mente de capçalrela, no la i la dietitsa, si`quew menkes fruita seca a mig matí i tambhe a mitja tarda. Quue m’haig d’engreixar. Veu,s, nhi n’ha gent que w voldriaç feroperACIÓ BIKINI PERW 8( ara se m’han pos`t les majuscules però això sí que ho he cvist i ho he canviat de seguida) aprimar-se i jo hafi de fer per aprimar-menol per engreixar-me.

Bva, proiu i a més k enlm despreto, cntinujo amrrodat .

No aconseguia penjar-ho al Blogger i ara sí, ja hi veig més bé. El penjo tal qual, amb el títol que hi havia posat i tot, sense tocar res.