Mitja tarda, molta son, i evidentment aquest improvisat haurà de tractar del tema que ara mateix em fa anar de c... (M’he proposat ser bona persona en aquest bloc i no dir, no escriure paraules malsonants, o almenys no escriure-les completes. Per què? Ni idea. M’ho vaig proposar l’altre dia i si canvio ja canviaré.)
Què deia. Sí, que vaig de c..., amb tres lletres comptant la C, o sigui que sobra un dels tres punts suspensius. Acaba en L.
És que he canviat d’ordinador. Ho noteu, eh, com llisca? Ara vaig més de pressa. Si abans la mitjana d’un improvisat era de vuit minuts, ara ha baixat a sis i mig.
No. Encara no m’hi aveso, per això vaig de c... Aquest improvisat es podria titular així, “Vaig de c...” Però no, perquè vaig fer el propòsit de no posar títols etc. Un dia canviaré tots els propòsits.
Ara recordo que hi ha una periodista espanyola que es diu Isabel no sé què i que fa uns articles que semblen improvisats i són molt divertits —per descomptat molt més que aquests, li tinc enveja—, però no us sabria donar més referències perquè ara fa temps que no llegeixo res seu ni sabria trobar-la. Teclejant “Isabel” al Google no em surt. Esclar que els improvisats d’ella semblen improvisats però no ho són. Aquests sí que ho són.
Quines tonteries que estic escrivint.
El cas és que volia lliurar demà una feina —més que res per poder facturar-la aquest mes, perquè el client paga per mesos— i no me’n sortiré per culpa de l’ordinador.
No té marca. Me l’he fet fer pels de Beep i me l’han instaŀlat ells mateixos al despatx. Però esclar, després ve la feina d’organitzar-ho a partir de la carpeta “Els meus documents”, que és on ho tenia (gairebé) tot ficat. Després, amb el backup del Firefox i del Thunderbird he pogut recuperar tant el correu (tot!) com les dades del navegador (totes!). I no sé què més em va fer aquell noi. En fi, que em queixo de no res, perquè jo només haig de desmuntar i fragmentar la carpeta de documents; aquí el backup d’organització no ha funcionat, no sé per què —ni aquell noi tampoc.
Però us recomano Beep. M’han semblat força professionals i s’ajusten al pressupost que els havia demanat prèviament.
Però ara vaig de c... perquè no trobo encara les coses. És com fer caixes i caixes de Transports Samarra i després quan arribes a la casa nova tot és nou i preciós, i les persianes funcionen i les finestres tanquen hermèticament i la tapa del vàter llueix de nova com és, tot i que estigui encara amb el plàstic aquell de precintar, i tal, però no trobes la roba interior que necessites demà ni el barnús ni el raspall de dents ni el llibre de capçalera ni el paper de vàter... això rai que en pots anar a comprar un parell de rotllos al Suma.
Crec que és l’improvisat més brut (escatològic) que he escrit fins ara. Semblo anglès (ja m’agradaria, més que res perquè sabria l’idioma).
dijous, 30 de gener del 2014
dimarts, 28 de gener del 2014
Improvisat (73)
Quina cosa més horrorosa. De nou, sense encertar les tecles... Ara ho he corregit, però de primer he escrit teckes.
No sé què dir.
En tenia una al cap, fa un parell de dies —allò que dius, farem un improvisat sobre això—, però amb la memòria de peix que tinc últimament no hi ha manera.
No sé com continuar, la veritat.
Ara fa una estona m’ha portat J unes fotos, extraordinàries, de la seva coŀlecció particular. (Com en les exposicions, tu, “coŀlecció particular”.)
També m’ha portat uns llibres que vaig traduir fa una temporada i ara s’han editat. És molt estrany que les editorials que et demanen algun treball després tinguin la delicadesa d’enviar-te un exemplar. Doncs aquesta ho ha fet. Gràficament els llibres han quedat de conya. He mirat els crèdits i no hi apareixem —si allò era delicadesa això ja seria miracle—, però bé, què hi farem.
Ja m’ho llegiré i segur que hi detectaré alguna errada, i aniré corrents als meus textos i efectivament comprovaré que l’errada és meva i resaré i pregaré i invocaré... Ara acabo d’escriure incovaré, després ho he corregit, perquè vegeu com estic encara a aquestes alçades —sí, ja sé que no es pot dir “a aquestes alçades”, però encara no sé per què no es pot dir— de l’improvisat i tot i que ja estic una mica més animat que quan m’hi he posat.
Deia que pregaré perquè ningú no detecti l’errada i, si la detecta, que no digui res a l’editorial, perquè llavors l’editorial ho passarà a l’agència que ens va contractar, l’agència ens ho passarà a nosaltres i jo em posaré vermell com un perdigot, diré a J que perdoni, que disculpes, que ha sigut sense voler, i després miraré de justificar l’injustificable —buscaré els correus i veuré que com gairebé sempre ens van passar la feina amb molt poc marge de temps i que ho vam avisar, i que llavors la responsabilitat no és nostra sinó de l’agència, per no donar-nos prou temps—, i l’agència ho dirà a l’editorial, que segur que els va donar també molt poc temps i van avisar, com nosaltres, que amb aquell termini no es faria bé, i l’editorial s’ho menjarà amb patates rosses perquè, efectivament, comprovarà en els seus correus que va demanar una feina que requeria força hores amb molt poc marge.
Per sort, les meves c... solen ser petites, gairebé no es veuen. Tret d’algunes de fa poc, que no recordo per a qui eren i que hi havia tres o quatre coses grosses, d’aquelles que et ficares sota la taula, com diu L, i no en sortiries durant una bona temporada, i et posaries vermell una vegada i una altra quan el record d’aquella c... et revingués a la memòria, cosa que passa habitualment en la nostra professió. Almenys a mi en passa. Sóc obsessiu.
És que sempre passa el mateix: que les editorials es marquen uns terminis de producció i les traduccions i correccions queden per al final de tot, com si fossin un tràmit que es pot resoldre en un tres i no res.
Odio les editorials.
I ara tornaré a corregir i d’aquí cinc minuts tornaré a adormir-me, però ja no faré un altre improvisat, o potser sí, sinó que aniré a fer una volta amb el Xap... Ah, no, que avui no ha vingut. Doncs aniré a donar un volt jo sol.
No sé què dir.
En tenia una al cap, fa un parell de dies —allò que dius, farem un improvisat sobre això—, però amb la memòria de peix que tinc últimament no hi ha manera.
No sé com continuar, la veritat.
Ara fa una estona m’ha portat J unes fotos, extraordinàries, de la seva coŀlecció particular. (Com en les exposicions, tu, “coŀlecció particular”.)
També m’ha portat uns llibres que vaig traduir fa una temporada i ara s’han editat. És molt estrany que les editorials que et demanen algun treball després tinguin la delicadesa d’enviar-te un exemplar. Doncs aquesta ho ha fet. Gràficament els llibres han quedat de conya. He mirat els crèdits i no hi apareixem —si allò era delicadesa això ja seria miracle—, però bé, què hi farem.
Ja m’ho llegiré i segur que hi detectaré alguna errada, i aniré corrents als meus textos i efectivament comprovaré que l’errada és meva i resaré i pregaré i invocaré... Ara acabo d’escriure incovaré, després ho he corregit, perquè vegeu com estic encara a aquestes alçades —sí, ja sé que no es pot dir “a aquestes alçades”, però encara no sé per què no es pot dir— de l’improvisat i tot i que ja estic una mica més animat que quan m’hi he posat.
Deia que pregaré perquè ningú no detecti l’errada i, si la detecta, que no digui res a l’editorial, perquè llavors l’editorial ho passarà a l’agència que ens va contractar, l’agència ens ho passarà a nosaltres i jo em posaré vermell com un perdigot, diré a J que perdoni, que disculpes, que ha sigut sense voler, i després miraré de justificar l’injustificable —buscaré els correus i veuré que com gairebé sempre ens van passar la feina amb molt poc marge de temps i que ho vam avisar, i que llavors la responsabilitat no és nostra sinó de l’agència, per no donar-nos prou temps—, i l’agència ho dirà a l’editorial, que segur que els va donar també molt poc temps i van avisar, com nosaltres, que amb aquell termini no es faria bé, i l’editorial s’ho menjarà amb patates rosses perquè, efectivament, comprovarà en els seus correus que va demanar una feina que requeria força hores amb molt poc marge.
Per sort, les meves c... solen ser petites, gairebé no es veuen. Tret d’algunes de fa poc, que no recordo per a qui eren i que hi havia tres o quatre coses grosses, d’aquelles que et ficares sota la taula, com diu L, i no en sortiries durant una bona temporada, i et posaries vermell una vegada i una altra quan el record d’aquella c... et revingués a la memòria, cosa que passa habitualment en la nostra professió. Almenys a mi en passa. Sóc obsessiu.
És que sempre passa el mateix: que les editorials es marquen uns terminis de producció i les traduccions i correccions queden per al final de tot, com si fossin un tràmit que es pot resoldre en un tres i no res.
Odio les editorials.
I ara tornaré a corregir i d’aquí cinc minuts tornaré a adormir-me, però ja no faré un altre improvisat, o potser sí, sinó que aniré a fer una volta amb el Xap... Ah, no, que avui no ha vingut. Doncs aniré a donar un volt jo sol.
dilluns, 27 de gener del 2014
Improvisat (72)
Ja hi som.
El cap de setmana... Ara he pensat, “feu una redacció sobre el cap de setmana”, del temps de l’escola. Voldria que aquests improvisats no fossin una redacció escolar. Potser ho són? Doncs què hi farem, surten així. Ixen (dedicat a E).
Un cap de setmana normal pel que fa a dissabte. Vaig intentar treballar una mica en coses de la feina però impossible, el temps i les coses de casa se’t mengen. El temps, he dit? Volia dir que el temps corre i les coses de casa se’t mengen.
Però diumenge vam poder fer el que crec que hauria de fer tothom que durant el mes no para. Dedicar-lo a nosaltres mateixos. En aquest cas, amb... Aquí ni la inicial, ni “amb”. Un diumenge de foc a terra i res més, lluny de les coses habituals.
Dic que defenso i que sempre he aconsellat a les parelles o altres que tenen canalla a casa o altres obligacions familiars o d’altra mena que se’ls mengen, que la vida se’ls menja, els he aconsellat, dic, que almenys un dia al mes (un dia el mes?) s’escapin i el dediquin a mirar el foc a terra o el mar o el sol o les muntanyes o a tenir els ulls tancats, el que sigui. I un cop l’any (aquí sí que no se’m fa estrany “un cop l’any”), almenys un cop l’any, una setmana o així sense problemes externs, només el foc a terra etc. I l’avi, l’àvia, l’oncle, la tia, el besoncle, la bestia (“la bèstia”, em pregunta alguna gent, quan els dic això), el veí o la veïna o l’home del sac que es cuidin de La Cosa.
És la manera de conservar el que es vol conservar. Si no ho vols conservar, o t’és igual, no cal que facis aquestes coses tan estranyes que dic aquí. Estranyes tampoc, ho diu molta gent. Però jo ho dic o ho sé per experiència pròpia des dels quinze anys o així. Quinze o així? Quinze o així. O abans, el pare i la mare ja ho feien, i venia l’àvia —materna, la paterna ja s’havia mort.
Puf, el munt de temps que ha passat. Més de quaranta anys, des dels quinze. Tinc un article sobre això des de fa temps a la nevera que no m’atreveixo... no puc publicar-lo. Em sembla.
I què més. Doncs res.
Ah sí, aquest matí a 1a hora clatellada trimestral de l’IVA al banc. A la gestoria m’han dit, això vol dir que el trimestre ha anat bé... He mirat M sense dir res. Ah, m’han rebaixat el preu de la gestoria, ara seran 30 euros al mes (“al mes”, coi!). Que bé.
Ha passat À per allà en aquell moment i li he preguntat per l’Espanyol —li té devoció, vaja, jo diria que és fanatisme, però simpàtic, per motius familiars que ara no vénen al cas—, que com li ha anat el cap de setmana, que jo no ho segueixo gaire. Em diu que va empatar, li pregunto si aniran a la UEFA i em diu que no tenen peles per anar a Europa i que no pot ser i que si no pot ser és impossible. Que la vocació de l’Espanyol és quedar 9 o 10. Li dic, no diguis això, podeu!, em somriu, i fins a la pròxima.
Doncs res més, ara sí, quin improvisat tan llarg, no he mirat l’hora però deu haver passat qui-sap-lo... Prou!, que em torno a enrotllar.
El cap de setmana... Ara he pensat, “feu una redacció sobre el cap de setmana”, del temps de l’escola. Voldria que aquests improvisats no fossin una redacció escolar. Potser ho són? Doncs què hi farem, surten així. Ixen (dedicat a E).
Un cap de setmana normal pel que fa a dissabte. Vaig intentar treballar una mica en coses de la feina però impossible, el temps i les coses de casa se’t mengen. El temps, he dit? Volia dir que el temps corre i les coses de casa se’t mengen.
Però diumenge vam poder fer el que crec que hauria de fer tothom que durant el mes no para. Dedicar-lo a nosaltres mateixos. En aquest cas, amb... Aquí ni la inicial, ni “amb”. Un diumenge de foc a terra i res més, lluny de les coses habituals.
Dic que defenso i que sempre he aconsellat a les parelles o altres que tenen canalla a casa o altres obligacions familiars o d’altra mena que se’ls mengen, que la vida se’ls menja, els he aconsellat, dic, que almenys un dia al mes (un dia el mes?) s’escapin i el dediquin a mirar el foc a terra o el mar o el sol o les muntanyes o a tenir els ulls tancats, el que sigui. I un cop l’any (aquí sí que no se’m fa estrany “un cop l’any”), almenys un cop l’any, una setmana o així sense problemes externs, només el foc a terra etc. I l’avi, l’àvia, l’oncle, la tia, el besoncle, la bestia (“la bèstia”, em pregunta alguna gent, quan els dic això), el veí o la veïna o l’home del sac que es cuidin de La Cosa.
És la manera de conservar el que es vol conservar. Si no ho vols conservar, o t’és igual, no cal que facis aquestes coses tan estranyes que dic aquí. Estranyes tampoc, ho diu molta gent. Però jo ho dic o ho sé per experiència pròpia des dels quinze anys o així. Quinze o així? Quinze o així. O abans, el pare i la mare ja ho feien, i venia l’àvia —materna, la paterna ja s’havia mort.
Puf, el munt de temps que ha passat. Més de quaranta anys, des dels quinze. Tinc un article sobre això des de fa temps a la nevera que no m’atreveixo... no puc publicar-lo. Em sembla.
I què més. Doncs res.
Ah sí, aquest matí a 1a hora clatellada trimestral de l’IVA al banc. A la gestoria m’han dit, això vol dir que el trimestre ha anat bé... He mirat M sense dir res. Ah, m’han rebaixat el preu de la gestoria, ara seran 30 euros al mes (“al mes”, coi!). Que bé.
Ha passat À per allà en aquell moment i li he preguntat per l’Espanyol —li té devoció, vaja, jo diria que és fanatisme, però simpàtic, per motius familiars que ara no vénen al cas—, que com li ha anat el cap de setmana, que jo no ho segueixo gaire. Em diu que va empatar, li pregunto si aniran a la UEFA i em diu que no tenen peles per anar a Europa i que no pot ser i que si no pot ser és impossible. Que la vocació de l’Espanyol és quedar 9 o 10. Li dic, no diguis això, podeu!, em somriu, i fins a la pròxima.
Doncs res més, ara sí, quin improvisat tan llarg, no he mirat l’hora però deu haver passat qui-sap-lo... Prou!, que em torno a enrotllar.
divendres, 24 de gener del 2014
Improvisat (71)
M’ha agafat el son just quan estava a punt d’acabar el matí, de manera que bé, avui ha anat bé.
Però això no treu que faci un improvisat abans d’anar cap a casa.
I això que no sé què dir.
M m’ha avisat que hi havia un altre grup com el nostre que també treballava pel mateix que nosaltres. Ara em refereixo a la meva coŀlaboració amb l’A. Quines coses. Els he proposat, als altres, que ens posem d’acord, i ens han dit que agafem tot el que ells fan, que no cal ni avisar-los. Però no podríem posar-nos d’acord abans, no fos cas que féssim la mateixa feina alhora? Nosaltres perquè com que no la veiem penjada al seu web, i ells perquè van a la seva. Bé, ja ens posarem d’acord.
Em cau de conya, M. Vaja, l’admiro bastant, tant a ell com als seus pares i l’avi, esclar, que és el famós. Quina família més gran.
Ara que parlo d’admiracions, m’ha colpit el que ha passat al diari Ara amb la mort d’un dels seus periodistes. Quin desplegament. Jo no m’imagino cap més diari que faci el que ha fet aquest: “aixecar” —en l’argot vol dir desmuntar— tota la plana 2 i dedicar-la sencera a publicar una nota de la redacció —signen així: La Redacció— que deplora el traspàs d’un dels seus; que diuen, això sí, que era “l’ànima” del diari. Això va ser dimecres —vull dir l’Ara de dimecres.
Jo havia sentit a parlar d’aquest home —jove, 32 anys: un càncer semblant al de Tito V.—, però no el coneixia. Devia ser un paio ben ferm.
Penses si al teu voltant hi ha algú que podria aixecar aquest dol massiu i no veus ningú. O potser sí, però no sabries dir-ho. No sabries si aquell o aquella o...
Un paio ferm, aquest, devia ser.
A dinar falta gent.
Però això no treu que faci un improvisat abans d’anar cap a casa.
I això que no sé què dir.
M m’ha avisat que hi havia un altre grup com el nostre que també treballava pel mateix que nosaltres. Ara em refereixo a la meva coŀlaboració amb l’A. Quines coses. Els he proposat, als altres, que ens posem d’acord, i ens han dit que agafem tot el que ells fan, que no cal ni avisar-los. Però no podríem posar-nos d’acord abans, no fos cas que féssim la mateixa feina alhora? Nosaltres perquè com que no la veiem penjada al seu web, i ells perquè van a la seva. Bé, ja ens posarem d’acord.
Em cau de conya, M. Vaja, l’admiro bastant, tant a ell com als seus pares i l’avi, esclar, que és el famós. Quina família més gran.
Ara que parlo d’admiracions, m’ha colpit el que ha passat al diari Ara amb la mort d’un dels seus periodistes. Quin desplegament. Jo no m’imagino cap més diari que faci el que ha fet aquest: “aixecar” —en l’argot vol dir desmuntar— tota la plana 2 i dedicar-la sencera a publicar una nota de la redacció —signen així: La Redacció— que deplora el traspàs d’un dels seus; que diuen, això sí, que era “l’ànima” del diari. Això va ser dimecres —vull dir l’Ara de dimecres.
Jo havia sentit a parlar d’aquest home —jove, 32 anys: un càncer semblant al de Tito V.—, però no el coneixia. Devia ser un paio ben ferm.
Penses si al teu voltant hi ha algú que podria aixecar aquest dol massiu i no veus ningú. O potser sí, però no sabries dir-ho. No sabries si aquell o aquella o...
Un paio ferm, aquest, devia ser.
A dinar falta gent.
dimarts, 21 de gener del 2014
Improvisat (70)
Aquest improvisat el podríem anomenar improvisat d’acció de gràcies. Ja he lliurat la feina que tenia pendent, i molt abans del que em pensava! Encara em quedaven unes hores de vida abans de la línia aquella que els anglesos diuen d’una manera tan gràfica i que ara no em ve al cap.
El cas és que, miraculosament, he estat un parell d’hores abans de dinar —caragolets de pasta amb oli de julivert (us havia dit que m’encanta el julivert?), pollastre a la paella—, just després de fer l’improvisat anterior, sense problemes per avançar, sense adormir-me, i una horeta i escaig més després de dinar. Un ritme trepidant, per a mi, si mirem els últims temps.
I fixa’t, només tenia al cap l’expressió “improvisat d’acció de gràcies”, i el munt de lletres que he ajuntat, ja.
I llavors, o sigui, ara, què?
Ah, sí, que he piulat fa poc que tot i que determinat diputat em penso que és una de les persones que odio més del món mundial, després de Bush, els pederastes, els maltractadors de dones i alguna gent més, doncs tot i això la quantitat de jutges que han sortit a condemnar-lo abans d’hora em posa els pèls de punta.
Que ell també ho feia? I tant que sí, contínuament. Però els malfactors (i les malfactores) es mereixen el mateix (mal)tractament que han fet? Tornem a l’ull per ull? Volem la pena de mort per a qui hagi assassinat? O, més ajustat al cas: tornem a la cultura del senyor Linx?
No, aquest senyor no pot rebre d’una societat democràtica, d’un personal demòcrata, el mateix tractament feixista que ell ha infligit a tanta gent abans que ara li toqués a ell la sempre injusta, injustíssima, pena mediàtica.
També he piulat, abans, que hauré de fer un nou article de la sèrie de tòpics desemmascarats sobre el “dir explícitament”. Com es pot “dir no explícitament”? Però després hi he pensat una mica més i potser sí, que es poden dir coses no explícitament. Hi pensaré més.
Bé, i com a improvisat d’acció de gràcies, potser n’hi ha prou.
El cas és que, miraculosament, he estat un parell d’hores abans de dinar —caragolets de pasta amb oli de julivert (us havia dit que m’encanta el julivert?), pollastre a la paella—, just després de fer l’improvisat anterior, sense problemes per avançar, sense adormir-me, i una horeta i escaig més després de dinar. Un ritme trepidant, per a mi, si mirem els últims temps.
I fixa’t, només tenia al cap l’expressió “improvisat d’acció de gràcies”, i el munt de lletres que he ajuntat, ja.
I llavors, o sigui, ara, què?
Ah, sí, que he piulat fa poc que tot i que determinat diputat em penso que és una de les persones que odio més del món mundial, després de Bush, els pederastes, els maltractadors de dones i alguna gent més, doncs tot i això la quantitat de jutges que han sortit a condemnar-lo abans d’hora em posa els pèls de punta.
Que ell també ho feia? I tant que sí, contínuament. Però els malfactors (i les malfactores) es mereixen el mateix (mal)tractament que han fet? Tornem a l’ull per ull? Volem la pena de mort per a qui hagi assassinat? O, més ajustat al cas: tornem a la cultura del senyor Linx?
No, aquest senyor no pot rebre d’una societat democràtica, d’un personal demòcrata, el mateix tractament feixista que ell ha infligit a tanta gent abans que ara li toqués a ell la sempre injusta, injustíssima, pena mediàtica.
També he piulat, abans, que hauré de fer un nou article de la sèrie de tòpics desemmascarats sobre el “dir explícitament”. Com es pot “dir no explícitament”? Però després hi he pensat una mica més i potser sí, que es poden dir coses no explícitament. Hi pensaré més.
Bé, i com a improvisat d’acció de gràcies, potser n’hi ha prou.
Improvisat (69)
Amb tots vostès, de nou, fent un improvisat perquè em cauen els ulls per terra.
A primera hora del matí he vist l’invent que ha fet L per facilitar-nos la feina als que fem de traductors o, en el meu cas, de correctors de traduccions. El que he vist m’ha impressionat: és una feina d’anys, gairebé diria que coromínica, fabrística. Em refereixo al “Diccionari català-anglès/anglès-català de locucions i frases fetes” —aquí, ara me n’he adonat, no cal guardar cap secret perquè és una cosa pública i coneguda. L’autor és en Lou Hevly.
Això que acabo d’escriure sembla poc improvisat però la veritat és que ho és, perquè de fet mirar aquest diccionari ha estat la primera cosa que m’ha servit per despertar-me una mica quan, poc més deu minuts després d’arribar al despatx, he tingut la primera crisi de son. Mirar el diccionari d’en Lou m’ha fet agafar forces, però ara he tornat a fer fallida, i és per això que he obert aquest full, però no tenia gens clar com començaria, i ha estat llavors que se m’ha acudit parlar del que havia fet en la crisi anterior.
Dit això, a veure què se m’acut ara, perquè encara noto al voltant del meu cap els braços llefiscosos —ara no sabia quin adjectiu posar a braços— de la son.
Miro per la finestra i veig que fa solet. Se senten, as usually, les veus dels estudiants. Com sempre, grups de nois per una banda i grups de noies per l’altra. És difícil de veure una noia en un grup de nois o un noi en un grup de noies. De vegades, això sí, es veuen parelles noi-noia, que es deuen dir coses boniques.
Ara, però, ahoritita mismo, no veig tot això que he descrit com si ho estigués veient. La meva finestra és massa baixa per poder veure-ho. Només sento les converses apagades. Tiunc doble vidre, encara que és dels antics i hi entren tant els sons com el... biruji —com es diu això en català?, això de la diglòssia és tremendu. Tot això del jovent que deia sí que ho veig quan m’aixeco de la cadira, que ho faig de tant en tant per desentumir o com es digui el cos, per fer algun estirament... o per intentar d’una manera física sortir del núvol.
I què més, perquè no en surto. És veritat que tot això que he fet fins ara m’ha costat només vuit minuts i que encara me’n queden dos d’acord amb el límit que m’he posat jo mateix per fer aquest improvisat. Haig de lliurar com sigui una feina avui mateix, ni que sigui a última hora del vespre, perquè m’hi he compromès, i no avanço al ritme que hauria d’avançar. Sort que vaig dir entre dilluns i dimarts. Però avui és dimarts.
Vinga, tres quarts d’onze, encara hi sóc a temps, intentem-ho.
A primera hora del matí he vist l’invent que ha fet L per facilitar-nos la feina als que fem de traductors o, en el meu cas, de correctors de traduccions. El que he vist m’ha impressionat: és una feina d’anys, gairebé diria que coromínica, fabrística. Em refereixo al “Diccionari català-anglès/anglès-català de locucions i frases fetes” —aquí, ara me n’he adonat, no cal guardar cap secret perquè és una cosa pública i coneguda. L’autor és en Lou Hevly.
Això que acabo d’escriure sembla poc improvisat però la veritat és que ho és, perquè de fet mirar aquest diccionari ha estat la primera cosa que m’ha servit per despertar-me una mica quan, poc més deu minuts després d’arribar al despatx, he tingut la primera crisi de son. Mirar el diccionari d’en Lou m’ha fet agafar forces, però ara he tornat a fer fallida, i és per això que he obert aquest full, però no tenia gens clar com començaria, i ha estat llavors que se m’ha acudit parlar del que havia fet en la crisi anterior.
Dit això, a veure què se m’acut ara, perquè encara noto al voltant del meu cap els braços llefiscosos —ara no sabia quin adjectiu posar a braços— de la son.
Miro per la finestra i veig que fa solet. Se senten, as usually, les veus dels estudiants. Com sempre, grups de nois per una banda i grups de noies per l’altra. És difícil de veure una noia en un grup de nois o un noi en un grup de noies. De vegades, això sí, es veuen parelles noi-noia, que es deuen dir coses boniques.
Ara, però, ahoritita mismo, no veig tot això que he descrit com si ho estigués veient. La meva finestra és massa baixa per poder veure-ho. Només sento les converses apagades. Tiunc doble vidre, encara que és dels antics i hi entren tant els sons com el... biruji —com es diu això en català?, això de la diglòssia és tremendu. Tot això del jovent que deia sí que ho veig quan m’aixeco de la cadira, que ho faig de tant en tant per desentumir o com es digui el cos, per fer algun estirament... o per intentar d’una manera física sortir del núvol.
I què més, perquè no en surto. És veritat que tot això que he fet fins ara m’ha costat només vuit minuts i que encara me’n queden dos d’acord amb el límit que m’he posat jo mateix per fer aquest improvisat. Haig de lliurar com sigui una feina avui mateix, ni que sigui a última hora del vespre, perquè m’hi he compromès, i no avanço al ritme que hauria d’avançar. Sort que vaig dir entre dilluns i dimarts. Però avui és dimarts.
Vinga, tres quarts d’onze, encara hi sóc a temps, intentem-ho.
divendres, 17 de gener del 2014
Improvisat (68)
Enceto l’improvisat d’avui —ara sembla que haig de fer almenys un improvisat cada dia, però les coses són com són— amb una reflexió filosoficovivencial que fa un minut se m’ha acudit i que fa dos segons, quan obria el blogger, ja no me’n recordava.
Però sí, m’ha tornat: m’ha passat molts cops, cada cop més, no ja en l’àmbit mèdic sinó en qualsevol altre, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de molt. Dic en l’àmbit mèdic per una cosa que m’ha passat avui i que ara no explicaré, però que té a veure amb això.
I moltes coses dolentes que preveig es compleixen, i les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals. I les petites mentides es posen al descobert. I etc. També al revés algunes vegades: coses positives que penso que passaran al final passen.
O sigui, com si fos un profeta. És allò de crear el futur a base de pensar que allò serà així. Ara ho expresso malament, però ho he sentit a explicar més d’un cop. No me’n recordo com anava.
Crear el futur. O sigui, el futur no ve, tu hi vas. I, per tant, el crees. Després hi ha els altres futurs, els de l’altra gent, els còsmics. Futurs que no pots dominar. Però pots preveure què faràs en tal circumstància, si se’t presenta? Sí, ho fas, però llavors o no es presenta o es presenta d’una manera diferent o bé en aquell moment tu penses i actues diferent de com havies pensat que faries.
Ara bé, potser tot això que he dit fins ara té més a veure amb les probabilitats. Si encertes el que ha de passar, molts cops serà perquè hi ha el 50% de probabilitats que allò passi. Allò o la cosa contrària. O no? No, perquè podria no passar, i per tant la probabilitat baixa al 33%.
No sé què dic. O què escric.
És difícil desemboirar el cap parlant d’aquestes coses. La filosofia, o el que sigui, m’adorm.
A veure, ara me’n recordo que moltes vegades penso en el que faré si m’atraquen pel carrer. Abans pensava de quina manera faria fugir l’agressor. Ara no. Ara penso que si m’atraquen diré que no els penso donar res, i que facin el que vulguin. Sé que si m’atraquen és molt possible que faci una altra cosa, però ara com ara penso això.
Però no m’han atracat mai.
I ja no avanço més.
Però sí, m’ha tornat: m’ha passat molts cops, cada cop més, no ja en l’àmbit mèdic sinó en qualsevol altre, que allò que critico ho acabo fent al cap de poc o de molt. Dic en l’àmbit mèdic per una cosa que m’ha passat avui i que ara no explicaré, però que té a veure amb això.
I moltes coses dolentes que preveig es compleixen, i les excuses mig falses per no fer, per no anar, per no tal acaben sent no excuses sinó impediments reals. I les petites mentides es posen al descobert. I etc. També al revés algunes vegades: coses positives que penso que passaran al final passen.
O sigui, com si fos un profeta. És allò de crear el futur a base de pensar que allò serà així. Ara ho expresso malament, però ho he sentit a explicar més d’un cop. No me’n recordo com anava.
Crear el futur. O sigui, el futur no ve, tu hi vas. I, per tant, el crees. Després hi ha els altres futurs, els de l’altra gent, els còsmics. Futurs que no pots dominar. Però pots preveure què faràs en tal circumstància, si se’t presenta? Sí, ho fas, però llavors o no es presenta o es presenta d’una manera diferent o bé en aquell moment tu penses i actues diferent de com havies pensat que faries.
Ara bé, potser tot això que he dit fins ara té més a veure amb les probabilitats. Si encertes el que ha de passar, molts cops serà perquè hi ha el 50% de probabilitats que allò passi. Allò o la cosa contrària. O no? No, perquè podria no passar, i per tant la probabilitat baixa al 33%.
No sé què dic. O què escric.
És difícil desemboirar el cap parlant d’aquestes coses. La filosofia, o el que sigui, m’adorm.
A veure, ara me’n recordo que moltes vegades penso en el que faré si m’atraquen pel carrer. Abans pensava de quina manera faria fugir l’agressor. Ara no. Ara penso que si m’atraquen diré que no els penso donar res, i que facin el que vulguin. Sé que si m’atraquen és molt possible que faci una altra cosa, però ara com ara penso això.
Però no m’han atracat mai.
I ja no avanço més.
dijous, 16 de gener del 2014
Improvisat (67)
J...! —ho dic en castellà—, és que cada dia estem igual, no hi ha manera de treballar en aquestes condicions. Sembla que l’home —almenys aquest pobre home que els parla— estigui fet per clapar a l’hora de pencar. I no al contrari: no és que penqui a l’hora de clapar. És que a l’hora de clapar, clapo, i com una criatura.
O sigui, tot lo dia. I tota la nit. Em clapo dret —i no és una hipèrbole, m’ha passat.
A veure, i ara què més.
Discutíem fa un moment amb A sobre si “esclar”, “encabat” i altres són “correctes” —m’ho demanava A, no és que discutíssim.
Quan et dediques a això, les preguntes sobre qüestions de llengua tendeixen a l’infinit, vull dir el nombre de vegades al dia (vegades el dia?) que et fan preguntes d’aquesta mena: XXX és pot dir?, com s’escriu XXX?, com es diu XXX en català?
I què fas? Doncs, expliques la norma —“esclar”, “encabat” et al. no estan permesos— i després dius que el diari tal, la web qual, l’empresa publicitària pasqual, i un munt de mitjans més, i tu mateix, ho fan servir. “Però llavors...?” Però llavors res més, it’s up to you, per a tu el pollastre.
Aquest migdia mateix. M’escriu Q per dir-me que m’he deixat un “tonteria” sense cometes en tal escrit que jo havia corregit. És veritat, l’havia deixat sense cometes, un descuit —no voluntari, que consti.
Però trigarem gaire a acceptar tonteria i tonto (i tonta, que també n’hi ha alguna)? O serà com barco, prohibit pels segles dels segles? No demano “tontaina” ni “tontolaba” ni “a tontes i a boges”. No, simplement tonto i tonteria, documentats en català des de fa no sé quants segles.
Que consti que Q també es mostrava d’acord que la prohibició normativa de tonteria era una tonteria.
I ja fa més de deu minuts que estic amb aquest improvisat i no em trec el núvol del cap. Me’n vaig a donar un volt. A escampar la boira, mai més ben dit. La boira del coco.
O sigui, tot lo dia. I tota la nit. Em clapo dret —i no és una hipèrbole, m’ha passat.
A veure, i ara què més.
Discutíem fa un moment amb A sobre si “esclar”, “encabat” i altres són “correctes” —m’ho demanava A, no és que discutíssim.
Quan et dediques a això, les preguntes sobre qüestions de llengua tendeixen a l’infinit, vull dir el nombre de vegades al dia (vegades el dia?) que et fan preguntes d’aquesta mena: XXX és pot dir?, com s’escriu XXX?, com es diu XXX en català?
I què fas? Doncs, expliques la norma —“esclar”, “encabat” et al. no estan permesos— i després dius que el diari tal, la web qual, l’empresa publicitària pasqual, i un munt de mitjans més, i tu mateix, ho fan servir. “Però llavors...?” Però llavors res més, it’s up to you, per a tu el pollastre.
Aquest migdia mateix. M’escriu Q per dir-me que m’he deixat un “tonteria” sense cometes en tal escrit que jo havia corregit. És veritat, l’havia deixat sense cometes, un descuit —no voluntari, que consti.
Però trigarem gaire a acceptar tonteria i tonto (i tonta, que també n’hi ha alguna)? O serà com barco, prohibit pels segles dels segles? No demano “tontaina” ni “tontolaba” ni “a tontes i a boges”. No, simplement tonto i tonteria, documentats en català des de fa no sé quants segles.
Que consti que Q també es mostrava d’acord que la prohibició normativa de tonteria era una tonteria.
I ja fa més de deu minuts que estic amb aquest improvisat i no em trec el núvol del cap. Me’n vaig a donar un volt. A escampar la boira, mai més ben dit. La boira del coco.
dimecres, 15 de gener del 2014
Improvisat (66)
És que ni puc començar a treballar —a corregir, en aquest cas. Només d’obrir el document i tenir-lo davant a la pantalla, se’m tanquen els ulls i em cau el cap. Automàtic. Literal: em cau el cap.
Ahir, o avui, ara no me’n recordo, em deia L que no ens havíem de preocupar tant si no piulava uns dies —piular en el sentit de donar senyals de vida. La cosa venia perquè G —i jo també, però no m’atrevia a dir-ho— havia mostrat estranyesa, com és que no diu res. L diu que no hem d’estar tan al cas del que fa o no fa. Té raó, ja és prou gran per anar a la seva. Però no era això, era una qüestió d’amistat. Sé que L també ho entén així, però és lògic que faci veure que no. Buf, com ho complico tot.
I ara què més. Ah, he estat amb l’A abans d’anar a casa a dinar —cigrons amb tomàquet sofregit, pollastre a la farigola amb escarola (et menges la farigola com si fos julivert, bé, és que a mi m’agrada molt el julivert en tots els seus estats)—, he estat amb l’A, deia, i hem tingut una conversa breu però interessant sobre temes de la professió.
A ha demanat un cafè i jo un tallat descafeïnat de sobre. M’ha preguntat, de màquina? I jo he dit sí, i un segon després m’he penedit, no sé per què, i li he dit, no, millor de sobre. No sé per què? Em penso que només és perquè el gust del cafè de sobre m’agrada més, encara que costa dir-ho, que el cafè de màquina —s’entén que parlem de tallats, no de cafès. Si és cafè, cafè.
Li he parlat del meu projecte de fer una activitat al despatx —al “meu” despatx, haha, sé que hauré de demanar permís a C cada vegada... i cada vegada me’l donarà— i hi ha mostrat molt entusiasme. Bé, ja som prou colla, em penso. Hem de començar poca gent. Doncs ja hi som.
A veure si ho posem en marxaaaa!!!
Les admiracions signifiquen que ja puc tornar al banc de remer, a la meva pàgina.
Ahir, o avui, ara no me’n recordo, em deia L que no ens havíem de preocupar tant si no piulava uns dies —piular en el sentit de donar senyals de vida. La cosa venia perquè G —i jo també, però no m’atrevia a dir-ho— havia mostrat estranyesa, com és que no diu res. L diu que no hem d’estar tan al cas del que fa o no fa. Té raó, ja és prou gran per anar a la seva. Però no era això, era una qüestió d’amistat. Sé que L també ho entén així, però és lògic que faci veure que no. Buf, com ho complico tot.
I ara què més. Ah, he estat amb l’A abans d’anar a casa a dinar —cigrons amb tomàquet sofregit, pollastre a la farigola amb escarola (et menges la farigola com si fos julivert, bé, és que a mi m’agrada molt el julivert en tots els seus estats)—, he estat amb l’A, deia, i hem tingut una conversa breu però interessant sobre temes de la professió.
A ha demanat un cafè i jo un tallat descafeïnat de sobre. M’ha preguntat, de màquina? I jo he dit sí, i un segon després m’he penedit, no sé per què, i li he dit, no, millor de sobre. No sé per què? Em penso que només és perquè el gust del cafè de sobre m’agrada més, encara que costa dir-ho, que el cafè de màquina —s’entén que parlem de tallats, no de cafès. Si és cafè, cafè.
Li he parlat del meu projecte de fer una activitat al despatx —al “meu” despatx, haha, sé que hauré de demanar permís a C cada vegada... i cada vegada me’l donarà— i hi ha mostrat molt entusiasme. Bé, ja som prou colla, em penso. Hem de començar poca gent. Doncs ja hi som.
A veure si ho posem en marxaaaa!!!
Les admiracions signifiquen que ja puc tornar al banc de remer, a la meva pàgina.
Improvisat (65)
Improviso de nou, aviam si em surt alguna cosa. Ahir tenia un titular per anar desenvolupant en el següent improvisat que fes i, no cal dir-ho, aquell titular se n’ha anat .
Com se’n van, les coses. Aquest mateix matí, o ahir, vaig pensar quan sortia de la dutxa, ara faràs això, i acabo d’eixugar-me i ja no me’n recordo, del que volia fer, hi penso un moment —has dit que faries què— mentre començo a vestir-me i ja no se m’acut.
De vegades em poso nerviós amb aquests oblits, però suposo que a tothom li passa —els oblits immediats, vull dir— i per tant no m’haurien de preocupar. Com sóc.
Ara recordo el meu pare, el primer cop que no va saber dir el meu nom, parlant amb una altra persona de mi, i s’hi va referir —a mi— com “el del bigoti”. Llavors portava bigoti, no barba sencera com ara, i vaig prometre que em trauria el bigoti si guanyava l’Aznar, i això va passar l’any 96; per tant, això del meu pare va ser abans del 96. Vés a saber quan.
Abans del bigoti havia portat bigoti amb barbeta, estil Baltasar Porcel. Ho vaig provar un dia a veure què, i quan T em va dir que allò em feia “interessant” em va agradar el comentari i vaig anar així una bona temporada.
Guardo fotos de carnet de totes aquestes situacions. Són fotos que sobraven de quan et feies carnets, que sempre te’n demanen dues o tres, o una, i les màquines automàtiques te’n feien quatre —i te’n fan, em penso.
Ara fa temps que no necessito fotos, però potser hauria de mirar el carnet de conduir, a veure quan caduca. Que no condueixo des de fa temps, però vull conservar el carnet vigent, per si un dia...
Veus?, la típica cosa que fas un propòsit —“hauré de mirar el carnet de conduir”— i d’aquí uns segons te n’oblides, si no ho fas immediatament.
En aquest cas ja no me n’oblidaré perquè ho he escric i quan escric qualsevol cosa ja no me n’oblido, encara que no llegeixi el que he escrit. Tinc una memòria bastant bona per al que he escrit.
Tret d’aquestes bajanades que faig aquí, que al cap de poques hores d’haver-ho penjat ja no sé què he dit. Però les regles són les regles —em penso que això ho he dit fa poc, ara que hi caic.
I ja en tinc prou, ja estic més o menys despert. I haig d’apretar el pas, que a la una ve A.
Com se’n van, les coses. Aquest mateix matí, o ahir, vaig pensar quan sortia de la dutxa, ara faràs això, i acabo d’eixugar-me i ja no me’n recordo, del que volia fer, hi penso un moment —has dit que faries què— mentre començo a vestir-me i ja no se m’acut.
De vegades em poso nerviós amb aquests oblits, però suposo que a tothom li passa —els oblits immediats, vull dir— i per tant no m’haurien de preocupar. Com sóc.
Ara recordo el meu pare, el primer cop que no va saber dir el meu nom, parlant amb una altra persona de mi, i s’hi va referir —a mi— com “el del bigoti”. Llavors portava bigoti, no barba sencera com ara, i vaig prometre que em trauria el bigoti si guanyava l’Aznar, i això va passar l’any 96; per tant, això del meu pare va ser abans del 96. Vés a saber quan.
Abans del bigoti havia portat bigoti amb barbeta, estil Baltasar Porcel. Ho vaig provar un dia a veure què, i quan T em va dir que allò em feia “interessant” em va agradar el comentari i vaig anar així una bona temporada.
Guardo fotos de carnet de totes aquestes situacions. Són fotos que sobraven de quan et feies carnets, que sempre te’n demanen dues o tres, o una, i les màquines automàtiques te’n feien quatre —i te’n fan, em penso.
Ara fa temps que no necessito fotos, però potser hauria de mirar el carnet de conduir, a veure quan caduca. Que no condueixo des de fa temps, però vull conservar el carnet vigent, per si un dia...
Veus?, la típica cosa que fas un propòsit —“hauré de mirar el carnet de conduir”— i d’aquí uns segons te n’oblides, si no ho fas immediatament.
En aquest cas ja no me n’oblidaré perquè ho he escric i quan escric qualsevol cosa ja no me n’oblido, encara que no llegeixi el que he escrit. Tinc una memòria bastant bona per al que he escrit.
Tret d’aquestes bajanades que faig aquí, que al cap de poques hores d’haver-ho penjat ja no sé què he dit. Però les regles són les regles —em penso que això ho he dit fa poc, ara que hi caic.
I ja en tinc prou, ja estic més o menys despert. I haig d’apretar el pas, que a la una ve A.
dimarts, 14 de gener del 2014
Improvisat (64)
Ja no sé què vaig escriure ahir al vespre però el record difús que en tinc és que era una cosa com molt dramàtica, que segurament suprimiria si la tornés a llegir.
Però les regles són les regles (que puc canviar quan vulgui, perquè són regles meves): no rellegir el que he publicat, un cop penjat al bloc.
Crec que parlava de depressions. No entenc com és que el 2013... no, el 2014, encara fa tant de respecte parlar de depressions. N’hauríem de poder parlar com parlem de qualsevol altra cosa de salut que puguem patir. No?
Diuen que al tercer món, o en alguns llocs del tercer món, perquè si parlem de tercer món quan ens referim a l’Àfrica o a Sud-amèrica allà hi ha de tot: a Xile, per exemple, o a Ghana... Deia que diuen que al tercer món no hi ha depressions, que tenen prou feina amb sobreviure i tirar endavant.
No ho sé: potser és així, o potser no.
Potser hi ha criatures que es moren o que han de ser acollides per la família pròxima perquè el pare o la mare no són capaços de fer res; potser hi ha pares o mares que són capaços d’aixecar-se d’esma i fer una sopa o anar a collir unes verdures i amanir-les, o el que sigui, amb els ulls plorosos i amb ganes de morir-se, i després tornen a aïllar-se dins la garjola de ciment, que no ha deixat de pesar-los tota l’estona que han estat fent allò. Però potser no són capaços, capaces, de fer res. O de fer res més.
La depressió de vegades pot ser mortal, per a qui la pateix i per a qui l’envolta.
Però se n’ha de poder parlar.
Justament parlant-ne es poden compartir experiències. Com has aconseguit llevar-te, aixecar-te i fer una sopa? I et diran, quan puguin dir alguna cosa, no ho sé, ho vaig fer i prou. Però això pot fer pensar a altres que abans de prendre decisions dràstiques tal vegada es pot intentar fer una sopa. O no. Però se n’ha de parlar més.
Jo conec persones que han passat per la depressió, o que ara hi entren i ara en surten, a les quals els ha ajudat molt llegir experiències d’altres.
Si convertim la depressió en una mena de tabú, aquestes persones que dic no tindran aquesta ajuda.
Potser per a qui pateix depressions majors tot això són histò... simplement, són incapaços, incapaces, de llegir res, d’escoltar res, de fer res, ni d’aixecar el cap, ni...
Però se n’ha de parlar. Potser és útil per a qui en té cura, per a la família...
Hem de parlar més de les depressions.
Però les regles són les regles (que puc canviar quan vulgui, perquè són regles meves): no rellegir el que he publicat, un cop penjat al bloc.
Crec que parlava de depressions. No entenc com és que el 2013... no, el 2014, encara fa tant de respecte parlar de depressions. N’hauríem de poder parlar com parlem de qualsevol altra cosa de salut que puguem patir. No?
Diuen que al tercer món, o en alguns llocs del tercer món, perquè si parlem de tercer món quan ens referim a l’Àfrica o a Sud-amèrica allà hi ha de tot: a Xile, per exemple, o a Ghana... Deia que diuen que al tercer món no hi ha depressions, que tenen prou feina amb sobreviure i tirar endavant.
No ho sé: potser és així, o potser no.
Potser hi ha criatures que es moren o que han de ser acollides per la família pròxima perquè el pare o la mare no són capaços de fer res; potser hi ha pares o mares que són capaços d’aixecar-se d’esma i fer una sopa o anar a collir unes verdures i amanir-les, o el que sigui, amb els ulls plorosos i amb ganes de morir-se, i després tornen a aïllar-se dins la garjola de ciment, que no ha deixat de pesar-los tota l’estona que han estat fent allò. Però potser no són capaços, capaces, de fer res. O de fer res més.
La depressió de vegades pot ser mortal, per a qui la pateix i per a qui l’envolta.
Però se n’ha de poder parlar.
Justament parlant-ne es poden compartir experiències. Com has aconseguit llevar-te, aixecar-te i fer una sopa? I et diran, quan puguin dir alguna cosa, no ho sé, ho vaig fer i prou. Però això pot fer pensar a altres que abans de prendre decisions dràstiques tal vegada es pot intentar fer una sopa. O no. Però se n’ha de parlar més.
Jo conec persones que han passat per la depressió, o que ara hi entren i ara en surten, a les quals els ha ajudat molt llegir experiències d’altres.
Si convertim la depressió en una mena de tabú, aquestes persones que dic no tindran aquesta ajuda.
Potser per a qui pateix depressions majors tot això són histò... simplement, són incapaços, incapaces, de llegir res, d’escoltar res, de fer res, ni d’aixecar el cap, ni...
Però se n’ha de parlar. Potser és útil per a qui en té cura, per a la família...
Hem de parlar més de les depressions.
dilluns, 13 de gener del 2014
Improvisat (63)
Què pots fer si algú a qui has menyspreat més d’una vegada ara té poder per treure’t d’un problema gros? Què fas? T’humilies?
Sí, jo m’humilio. Sé que en el fons del fons m’estima, com jo també, en el fons del fons, l’estimo, també l’estimava quan el vaig menysprear. És per això que m’humilio, perquè l’estimo.
Li demano perdó, li demano disculpes, m’hi apropo, m’hi arrapo, m’hi abraço, m’hi agarro, m’hi aferro, m’hi llanço als peus i els hi beso, li estiro la roba, ploro, sangloto, el miro, no dic res, ell sap què demano, què vull, què necessito, què em cal desesperadament, sap que em pot treure d’aquest laberint, d’aquestes ombres, d’aquests núvols, sap que pot, jo sé que pot.
Crido: per què? I també: per què no?, perquè no em fas aquest favor? No et ve d’aquí, no hi perdràs res. Escolti, sí, si vol el tracto de vostè, de vós, d’eminència reverendíssima, del que vulgui.
Aquest improvisat potser és dels que he escrit més ràpid, suposo que el portava a dins de fa dies.
La persona a qui m’adreço ja deveu saber qui és els qui em coneixeu més bé. Però tant hi fa: també es pot clamar així al cosmos. Per què? Per què jo? Per què no jo?
És una depressió? Potser sí, però no deu ser gaire grossa, si sóc capaç de posar-me a escriure. Però sí una miqueta, si sóc capaç de perdre la vergonya de compartir-ho.
Sí, jo m’humilio. Sé que en el fons del fons m’estima, com jo també, en el fons del fons, l’estimo, també l’estimava quan el vaig menysprear. És per això que m’humilio, perquè l’estimo.
Li demano perdó, li demano disculpes, m’hi apropo, m’hi arrapo, m’hi abraço, m’hi agarro, m’hi aferro, m’hi llanço als peus i els hi beso, li estiro la roba, ploro, sangloto, el miro, no dic res, ell sap què demano, què vull, què necessito, què em cal desesperadament, sap que em pot treure d’aquest laberint, d’aquestes ombres, d’aquests núvols, sap que pot, jo sé que pot.
Crido: per què? I també: per què no?, perquè no em fas aquest favor? No et ve d’aquí, no hi perdràs res. Escolti, sí, si vol el tracto de vostè, de vós, d’eminència reverendíssima, del que vulgui.
Aquest improvisat potser és dels que he escrit més ràpid, suposo que el portava a dins de fa dies.
La persona a qui m’adreço ja deveu saber qui és els qui em coneixeu més bé. Però tant hi fa: també es pot clamar així al cosmos. Per què? Per què jo? Per què no jo?
És una depressió? Potser sí, però no deu ser gaire grossa, si sóc capaç de posar-me a escriure. Però sí una miqueta, si sóc capaç de perdre la vergonya de compartir-ho.
divendres, 10 de gener del 2014
Improvisat (62)
Es veu que el gos no es diu com vaig dir que es deia, no sé si aquí o al Twitter. I tampoc és gos, ara que hi som, sinó gossa. I es diu Xap. Doncs Xap.
Diu que el van anar a buscar a la gossera, on hi ha els abandonats i els que troben perduts. Aquesta és simpàtica i sembla que està ben entrenada, perquè de seguida ha après el mínim de coses que esperes que faci i que no faci una bestiola d’aquestes.
Bé, en parlo perquè ara tinc un element nou per evitar les somnolències, els sopors o les sopors, que ara no me’n recordo si sopor és masculí o femení.
Però el problema d’un gos és que t’embruta. Té les potes tot el dia per terra —quina obvietat— i quan et posa les potes al damunt ja està, ja tens als pantalons tot el que la gossa ha trepitjat aquell dia, que hi pot haver de tot. I després llepen, no es cansen de llepar ara aquí o ara allà. Almenys és el que fa aquesta, a part d’ensumar. Llepa.
I llavors no sé què faré, si vindré sempre al despatx amb roba diferent de la que faig servir la resta del dia o què. Perquè jo la flaire que et queda a la roba la noto. Tinc el nas fi. A part que et deu fer malbé la roba amb les ungles. I pel que sembla C la portarà cada dia, perquè és la manera que l’animaló passegi, anar i tornar de cal C al despatx.
No sé què faré.
I a banda les puces. No sé si en té, però no crec que sigui difícil que els gossos portin puces a sobre d’una manera més o menys regular. No sé si les atrauen o què. No sé res de gossos.
I el cas és que ni amb gos, o gossa. No surto de l’ensopiment, l’animació del joc amb el gos em dura cinc minuts d’estar al cas del que faig. Desprès ja comencen els cops de cap al teclat.
Dic joc de tant en tant perquè el gos no el tinc a la meva peixera, esclar, sinó que és amb C, que és l’amo. Jo surto de tant en tant de la peixera —també per anar al lavabo i tot això— i llavors el Xap o la Xap se’m tira al damunt i d’alguna manera li has de fer festes. O li has de fer cas, o te l’has de treure del damunt. Però ja t’ha tocat i ja l’has tocat, encara que no volguessis. No sé si es poden entrenar perquè no et toquin si no vols.
Ja ho dic, no sé res de gossos. Ni de gosses.
Cinc o deu minuts més d’intentar pencar i me’n vaig a dinar.
Diu que el van anar a buscar a la gossera, on hi ha els abandonats i els que troben perduts. Aquesta és simpàtica i sembla que està ben entrenada, perquè de seguida ha après el mínim de coses que esperes que faci i que no faci una bestiola d’aquestes.
Bé, en parlo perquè ara tinc un element nou per evitar les somnolències, els sopors o les sopors, que ara no me’n recordo si sopor és masculí o femení.
Però el problema d’un gos és que t’embruta. Té les potes tot el dia per terra —quina obvietat— i quan et posa les potes al damunt ja està, ja tens als pantalons tot el que la gossa ha trepitjat aquell dia, que hi pot haver de tot. I després llepen, no es cansen de llepar ara aquí o ara allà. Almenys és el que fa aquesta, a part d’ensumar. Llepa.
I llavors no sé què faré, si vindré sempre al despatx amb roba diferent de la que faig servir la resta del dia o què. Perquè jo la flaire que et queda a la roba la noto. Tinc el nas fi. A part que et deu fer malbé la roba amb les ungles. I pel que sembla C la portarà cada dia, perquè és la manera que l’animaló passegi, anar i tornar de cal C al despatx.
No sé què faré.
I a banda les puces. No sé si en té, però no crec que sigui difícil que els gossos portin puces a sobre d’una manera més o menys regular. No sé si les atrauen o què. No sé res de gossos.
I el cas és que ni amb gos, o gossa. No surto de l’ensopiment, l’animació del joc amb el gos em dura cinc minuts d’estar al cas del que faig. Desprès ja comencen els cops de cap al teclat.
Dic joc de tant en tant perquè el gos no el tinc a la meva peixera, esclar, sinó que és amb C, que és l’amo. Jo surto de tant en tant de la peixera —també per anar al lavabo i tot això— i llavors el Xap o la Xap se’m tira al damunt i d’alguna manera li has de fer festes. O li has de fer cas, o te l’has de treure del damunt. Però ja t’ha tocat i ja l’has tocat, encara que no volguessis. No sé si es poden entrenar perquè no et toquin si no vols.
Ja ho dic, no sé res de gossos. Ni de gosses.
Cinc o deu minuts més d’intentar pencar i me’n vaig a dinar.
dijous, 9 de gener del 2014
Improvisat (61)
Fixa’t, aquest matí he intentat fer un improvisat perquè estava borratxo —és una manera de dir-ho, eh?— i no he estat capaç ni d’escriure quatre paraules, o sigui que ho he deixat.
Ara que ja he dinat —per fer-vos venir salivera: minestra de verdures tallades molt petites, amb trossets minúsculs del llomillo que va sobrar ahir, i passat tot per la paella una estona abans de menjar-nos-ho, i de segon vedella tallada ben fineta amb patates rosses; a veure qui supera això un dia de cada dia—, doncs un cop dinat i feta una mica de becaina involuntària —prenent cafè!, això ja és lo últim, estar amb el cafè a les mans i adormir-te— ja m’he vist capaç de posar-me davant el teclat... però encara no de treballar, tot i que ara potser és per mandra. Sí, ho reconec, m’he dit fes un improvisat abans de posar-t’hi, que t’acabaràs de desvetllar. I aquí estem.
En fi, serà poca estona, o gens més estona que la que hem gastat fins ara, perquè ara mateix no se m’acudeix res.
Aquest matí ha sigut lamentable. He aconseguit traduir una pàgina i n’he corregit un parell. Penós.
Re, per aquí no ‘nem bé, no hi ha fil.
Ah, sí, és clar, que com que al matí no hi havia manera d’avançar he sortit una estona al carrer, en part per veure si em treia del damunt el núvol però en part també perquè ja fa dies que tinc ganes de passar pel barber a pelar-me, perquè porto unes grenyes que faig pena. No, de debò, hi ha gent que li queden bé, però a mi només em quedarien bé si cresquessin encara més i les pogués lligar per darrere, i per aconseguir això hauria d’estar molt de temps grenyós i no m’agrada anar així per la vida, em molesten els cabells tot el dia fotent voltes per la cara. I posar-m’hi pinces tampoc és pla.
Total, que al final he trobat un japonès en un dels carrerons del barri del Farró, i m’ha semblat que era el mateix! que hi havia abans al carrer Borrell, a prop de casa, que va haver de tancar perquè es veu que era iŀlegal, i ara potser també ho són, d’iŀlegals, però mira, a mi ja em van bé, són baratets, per vuit euros surts rapat i amb el cap rentat —vés a saber amb quin tipus de líquid, m’és ben igual—, i en poc més de deu minuts, el temps de fer un improvisat, si fa no fa, m’ha tallat el monyo al 3, amb màquina, tal com li he demanat, i ara entre que vaig al 3 i que estic prim, si torno a trobar l’A em dirà que semblo un pres d’Auschwitz.
I prou, que ja ha passat prou temps.
Ara que ja he dinat —per fer-vos venir salivera: minestra de verdures tallades molt petites, amb trossets minúsculs del llomillo que va sobrar ahir, i passat tot per la paella una estona abans de menjar-nos-ho, i de segon vedella tallada ben fineta amb patates rosses; a veure qui supera això un dia de cada dia—, doncs un cop dinat i feta una mica de becaina involuntària —prenent cafè!, això ja és lo últim, estar amb el cafè a les mans i adormir-te— ja m’he vist capaç de posar-me davant el teclat... però encara no de treballar, tot i que ara potser és per mandra. Sí, ho reconec, m’he dit fes un improvisat abans de posar-t’hi, que t’acabaràs de desvetllar. I aquí estem.
En fi, serà poca estona, o gens més estona que la que hem gastat fins ara, perquè ara mateix no se m’acudeix res.
Aquest matí ha sigut lamentable. He aconseguit traduir una pàgina i n’he corregit un parell. Penós.
Re, per aquí no ‘nem bé, no hi ha fil.
Ah, sí, és clar, que com que al matí no hi havia manera d’avançar he sortit una estona al carrer, en part per veure si em treia del damunt el núvol però en part també perquè ja fa dies que tinc ganes de passar pel barber a pelar-me, perquè porto unes grenyes que faig pena. No, de debò, hi ha gent que li queden bé, però a mi només em quedarien bé si cresquessin encara més i les pogués lligar per darrere, i per aconseguir això hauria d’estar molt de temps grenyós i no m’agrada anar així per la vida, em molesten els cabells tot el dia fotent voltes per la cara. I posar-m’hi pinces tampoc és pla.
Total, que al final he trobat un japonès en un dels carrerons del barri del Farró, i m’ha semblat que era el mateix! que hi havia abans al carrer Borrell, a prop de casa, que va haver de tancar perquè es veu que era iŀlegal, i ara potser també ho són, d’iŀlegals, però mira, a mi ja em van bé, són baratets, per vuit euros surts rapat i amb el cap rentat —vés a saber amb quin tipus de líquid, m’és ben igual—, i en poc més de deu minuts, el temps de fer un improvisat, si fa no fa, m’ha tallat el monyo al 3, amb màquina, tal com li he demanat, i ara entre que vaig al 3 i que estic prim, si torno a trobar l’A em dirà que semblo un pres d’Auschwitz.
I prou, que ja ha passat prou temps.
dimecres, 8 de gener del 2014
Improvisat (60)
It’s incredibol. Avui no paro. Però és que m’adormo. Ara he parlat amb el metge i m’ha dit també que a part de la son, que ja ho sabia, l’última medecina que prenc ha accelerat no sé quins mecanismes que activen no sé quina cosa que és la que explica les tremolors de les mans i dels dits, que se’m fan escàpols (tooooomaaaa!).
M’he quedat igual que abans però ja sé el que sabia: que és per la química, no per la física. O sigui, com diu un amic meu d’Osca, “por lo demás, muy bien”.
I ara he entrat aquí que volia dir una altra cosa, mentre obria el word se m’ha ficat pel mig l’adormir-me i el metge i tal i he oblidat l’altra cosa, que em penso que era per aclarir no sé què...
Araaaa! Era allò dels cereals. Que els permanents que em halo als matins no són d’aquells típics, sinó els que són de fibra i que semblen pinso, però pinso autèntic, unes coses marrons allargades, com fideus curts i prims però més aviat quadrats en comptes de rodons.
Els típics que dic aquí al damunt: vull dir els corn-flèics de tota la vida i els Rice, ara no es diuen així, abans els definien com “arroz inflado y tostado” —coses que recordes de la infància franquista—, però aquests ja eren els que m’agradaven més i en tot cas quan en comprem els barrejo amb els altres, els de fibra.
Per allò del restrenyiment, que ja s’ha fet crònic, sembla, perquè no hi ha maner... Prou d’aquest color (marró). Prou!
Va. Siguem seriosos.
M’he quedat igual que abans però ja sé el que sabia: que és per la química, no per la física. O sigui, com diu un amic meu d’Osca, “por lo demás, muy bien”.
I ara he entrat aquí que volia dir una altra cosa, mentre obria el word se m’ha ficat pel mig l’adormir-me i el metge i tal i he oblidat l’altra cosa, que em penso que era per aclarir no sé què...
Araaaa! Era allò dels cereals. Que els permanents que em halo als matins no són d’aquells típics, sinó els que són de fibra i que semblen pinso, però pinso autèntic, unes coses marrons allargades, com fideus curts i prims però més aviat quadrats en comptes de rodons.
Els típics que dic aquí al damunt: vull dir els corn-flèics de tota la vida i els Rice, ara no es diuen així, abans els definien com “arroz inflado y tostado” —coses que recordes de la infància franquista—, però aquests ja eren els que m’agradaven més i en tot cas quan en comprem els barrejo amb els altres, els de fibra.
Per allò del restrenyiment, que ja s’ha fet crònic, sembla, perquè no hi ha maner... Prou d’aquest color (marró). Prou!
Va. Siguem seriosos.
Improvisat (59)
No sé què fer per despertar-me. I ara tampoc no sé què escriure, de manera que si no se m’acut res ràpid per posar aquí em tornaré a adormir damunt les tecles.
Re, no m’acompanya re, no se m’acut què dir.
Hi deu haver gent que els passa el mateix i deuen fer alguna cosa.
Aquest matí he volgut carregar el bol de cereals amb cafè i he agafat el pot vermell en comptes del negre, de manera que no funciona. És que m’he llevat ja bastant grogui.
Potser haig de dormir més.
Una cosa que sí que hi ha avui és que no em tremolen tant els dits i vaig escrivint més o menys el que vull, tiro poc cap enrere, o si més no menys que l’altre dia, que no sé quan va ser. Ahir?
Deu ser bestial que algú descobreixi això de sobte i es trobi que un sonat ha escrit gairebé seixanta bestieses improvisant-les. Però segur que hi ha algú més al planeta ara mateix que deu estar fent el mateix.
És que és realment de sonats, això.
Ah, allò que deia del bol de cereals amb cafè. No ho faig cada dia, però sí de tant en tant. No sé si hi ha altra gent que ho faci. És que de vegades el gust de la llet sola se’m fa carregós, cada dia. A casa em miren quan ho faig no sé si amb cara de fàstic o amb cara d’una cosa més de les estranyes que fa aquest sonat.
També em passa amb el iogurt, que si me’n prenc molts l’avorreixo, ni que sigui anar alternant el normal amb el grec, amb el líquid.
Quan era petit no m’agradava gens el iogurt, no podia. Potser perquè ma mare tenia una iogurtera que feia iogurts molt estranys, vés a saber què hi posava a dins, perquè era molt aficionada a fer coses de menjar o de beure aprofitant tota mena de restes, i llavors el resultat de vegades era extraordinari o... ara no sé quina paraula deia el meu pare per lloar aquelles menges, recordo que en deia una quan li agradava i una altra quan no li agradava —la segona no pejorativa, però ja veies per on anava la cosa.
És com allò de les senyoretes que es descrivien al que s’anomenava “ecos de sociedad” dels diaris, fa mil anys, que quan la señorita que es casava era bonica deia això, que era bellísima i que no sé què més, i quan no era gaire agraciada deien que era simpàtica o una cosa així. Esclar, la gent se sabia els tòpics i deia pobret, es casa amb un saldo. Coses del masclisme del temps del Franco.
El cas és que després em va agradar el iogurt, però, home, sense abusar.
Va, som-hi, que ja falta menys per anar a cal... a intercanviar paneres i fer el tradicional te de Nadal. Segur que serà un te japonès.
Re, no m’acompanya re, no se m’acut què dir.
Hi deu haver gent que els passa el mateix i deuen fer alguna cosa.
Aquest matí he volgut carregar el bol de cereals amb cafè i he agafat el pot vermell en comptes del negre, de manera que no funciona. És que m’he llevat ja bastant grogui.
Potser haig de dormir més.
Una cosa que sí que hi ha avui és que no em tremolen tant els dits i vaig escrivint més o menys el que vull, tiro poc cap enrere, o si més no menys que l’altre dia, que no sé quan va ser. Ahir?
Deu ser bestial que algú descobreixi això de sobte i es trobi que un sonat ha escrit gairebé seixanta bestieses improvisant-les. Però segur que hi ha algú més al planeta ara mateix que deu estar fent el mateix.
És que és realment de sonats, això.
Ah, allò que deia del bol de cereals amb cafè. No ho faig cada dia, però sí de tant en tant. No sé si hi ha altra gent que ho faci. És que de vegades el gust de la llet sola se’m fa carregós, cada dia. A casa em miren quan ho faig no sé si amb cara de fàstic o amb cara d’una cosa més de les estranyes que fa aquest sonat.
També em passa amb el iogurt, que si me’n prenc molts l’avorreixo, ni que sigui anar alternant el normal amb el grec, amb el líquid.
Quan era petit no m’agradava gens el iogurt, no podia. Potser perquè ma mare tenia una iogurtera que feia iogurts molt estranys, vés a saber què hi posava a dins, perquè era molt aficionada a fer coses de menjar o de beure aprofitant tota mena de restes, i llavors el resultat de vegades era extraordinari o... ara no sé quina paraula deia el meu pare per lloar aquelles menges, recordo que en deia una quan li agradava i una altra quan no li agradava —la segona no pejorativa, però ja veies per on anava la cosa.
És com allò de les senyoretes que es descrivien al que s’anomenava “ecos de sociedad” dels diaris, fa mil anys, que quan la señorita que es casava era bonica deia això, que era bellísima i que no sé què més, i quan no era gaire agraciada deien que era simpàtica o una cosa així. Esclar, la gent se sabia els tòpics i deia pobret, es casa amb un saldo. Coses del masclisme del temps del Franco.
El cas és que després em va agradar el iogurt, però, home, sense abusar.
Va, som-hi, que ja falta menys per anar a cal... a intercanviar paneres i fer el tradicional te de Nadal. Segur que serà un te japonès.
Improvisat (58)
Vinga, tornem-hi.
Sí que em venia al cap ara mateix una cosa d’ahir, però aquesta no és per explicar-la aquí.
A les dotze en punt he quedat amb un amic per fer el “tradicional te de Nadal”, que enguany s’ha endarrerit fins ara, tot i que hi ha paneres pel mig, que normalment quan hi ha paneres d’aquelles “tradicionals” que es fan cada any la gent s’apressa a anar a buscar-les.
Confesso que algun cop he posat en una panera alguna cosa que m’havien regalat a mi, i que això està molt mal vist tot i que ho faci molta gent. Però no és excusa. En descàrrec meu he de dir que quan he fet això ho he fet agafant alguna de les coses que m’havien regalat a mi i que eren bones, vull dir que les hauríem consumit a casa igualment, però que ens les havien regalat repetides o que en podíem prescindir i no passava res.
Només una vegada, fa anys, vaig coŀlocar a una altra gent una ampolla d’un licor estrany d’aquests que reps i penses que te l’han coŀlocat a tu provinent d’una altra que ha fet el mateix, i així successivament fins que arribaríem a l’amic búlgar d’algú que va portar de Plovdiv un licor que es fa allà i que prenen els dies que han fet una mena de menja típica del país.
Doncs deia que una vegada vaig fer això, coŀlocar el líquid búlgar, però mai més ho he fet. I que de vegades recordo aquella coŀlocada i encara m’enrojolo.
I torno a la feina que ja deu faltar poc per les dotze, ui, poc més d’una hora i quart.
Sí que em venia al cap ara mateix una cosa d’ahir, però aquesta no és per explicar-la aquí.
A les dotze en punt he quedat amb un amic per fer el “tradicional te de Nadal”, que enguany s’ha endarrerit fins ara, tot i que hi ha paneres pel mig, que normalment quan hi ha paneres d’aquelles “tradicionals” que es fan cada any la gent s’apressa a anar a buscar-les.
Confesso que algun cop he posat en una panera alguna cosa que m’havien regalat a mi, i que això està molt mal vist tot i que ho faci molta gent. Però no és excusa. En descàrrec meu he de dir que quan he fet això ho he fet agafant alguna de les coses que m’havien regalat a mi i que eren bones, vull dir que les hauríem consumit a casa igualment, però que ens les havien regalat repetides o que en podíem prescindir i no passava res.
Només una vegada, fa anys, vaig coŀlocar a una altra gent una ampolla d’un licor estrany d’aquests que reps i penses que te l’han coŀlocat a tu provinent d’una altra que ha fet el mateix, i així successivament fins que arribaríem a l’amic búlgar d’algú que va portar de Plovdiv un licor que es fa allà i que prenen els dies que han fet una mena de menja típica del país.
Doncs deia que una vegada vaig fer això, coŀlocar el líquid búlgar, però mai més ho he fet. I que de vegades recordo aquella coŀlocada i encara m’enrojolo.
I torno a la feina que ja deu faltar poc per les dotze, ui, poc més d’una hora i quart.
dimarts, 7 de gener del 2014
Improvisat (57)
Tremolo, em tremolen els dits, més ben dit, no encerto les tecles. «Tremolo, tremolo. Hi eres tu quan el duien a la creu...» Això és una cançó de missa que se m’ha ficat ara al cap. Vés quines coses. No és que vulgui fer proselitisme, que fins i tot el papa ha dit que no s’ha de fer. Crec que la cançó que dic és de la Setmana Santa —del Divendres Sant, deu ser, pel text (amb majúscules, no?, tot això? O no hi toquen majúscules? No me’n recordo mai, de com van aquestes coses com Setmana de Carnaval, Dijous Gras, Quaresma...)
I tremolo i no sé per què és. Això mateix m’està costant força escriure-ho. Estic tota l’estona anant endarrere perquè el dit que tocava se m’ha desviat a la lletra del costat.
Mira, us ho ensenyaré, això que segueix és com em queda abans de corregir: ia ra no em surt res. Espera, a veuure que pcu dir. copio dr dalt, crec que és deeel setmana santa –dels Dievendres sakant, deu seu, pel terxt. i tremolo i no sé que per és t. aixó mateix m’està costant força estrure´hu. estic tota l’estrona anats endarrere perque el dit se ma desviat hi escriu a la lletrea del costat, o em surten les coses vacviades, les tretres repteives o capgirades on emab errdes que no comento ahbirualmentlo wmb lletres intrióduïdes qurm dno se saps d’on surten. és tuan cosa estranya. I, escñlar, treballars així és una llaunaper1ue has d’estar anants endavants i eunaderress totia l’estona.
Torno a escriure corregint. Ja es veu que no és pla. Més val que em dediqui a una altra cosa mentre això continuï així. Ja hi tornaré (no a l’improvisat, a la feina aquesta que feia). I mentrestant faré una altra cosa que no requereixi escriure.
Fins quan sigui.
I tremolo i no sé per què és. Això mateix m’està costant força escriure-ho. Estic tota l’estona anant endarrere perquè el dit que tocava se m’ha desviat a la lletra del costat.
Mira, us ho ensenyaré, això que segueix és com em queda abans de corregir: ia ra no em surt res. Espera, a veuure que pcu dir. copio dr dalt, crec que és deeel setmana santa –dels Dievendres sakant, deu seu, pel terxt. i tremolo i no sé que per és t. aixó mateix m’està costant força estrure´hu. estic tota l’estrona anats endarrere perque el dit se ma desviat hi escriu a la lletrea del costat, o em surten les coses vacviades, les tretres repteives o capgirades on emab errdes que no comento ahbirualmentlo wmb lletres intrióduïdes qurm dno se saps d’on surten. és tuan cosa estranya. I, escñlar, treballars així és una llaunaper1ue has d’estar anants endavants i eunaderress totia l’estona.
Torno a escriure corregint. Ja es veu que no és pla. Més val que em dediqui a una altra cosa mentre això continuï així. Ja hi tornaré (no a l’improvisat, a la feina aquesta que feia). I mentrestant faré una altra cosa que no requereixi escriure.
Fins quan sigui.
divendres, 3 de gener del 2014
Improvisat (56)
Ara no sé què fer, he acabat una feina i no és temps de començar-ne una altra —vull dir al despatx, a casa seria una altra cosa, sempre tens feina per fer—, i llavors m’he dit, calla, faràs un improvisat, que fa dies que no n’escrius cap.
Doncs ja som aquí, fent l’improvisat i sense cap idea per escriure.
Ja vaig dir que no volia convertir aquests articles en una mena de dietari, de manera que no explicaré les coses que he estat fent aquests dies, des de la setmana última de l’any fins avui, força interessants: trobades, visites, expectatives per al nou any, descans poc interromput i a més per coses agradables, bona companyia. Bé.
Ah, sí, ara que hi caic. Per primera vegada a la vida vaig perdre un tren. Quan haig de viatjar sempre arribo a l’aeroport —poques vegades, l’avió no és el meu fort— o a l’estació de tren amb temps més que suficient. Tant que si vaig acompanyat l’acompanyant se sol queixar.
Doncs bé, vaig arribar a Sants amb 40 minuts de temps! Aquest marge és massa, però va ser perquè quan sortia, ja al vespre, d’on estava aquell dia per anar a Sants amb autobús resulta que també sortia d’allà una altra persona, que es va oferir amablement a portar-me allà on fos —de Barcelona, ja s’entén.
Un cop allà, amb quaranta minuts, vaig mirar si em deixaven baixar a la via, per instaŀlar-me allà i no patir, i no em van deixar, era massa d’hora. Vaig anar al bar i vaig demanar una aigua.
I m’hi vaig encantar. Encara no sé com. Per mi havien passat deu minuts i n’havien passat quaranta quan vaig mirar el rellotge màgic —un altre dia ho explicaré. Tampoc no em van deixar baixar a l’andana, tot i que el tren encara hi era. Van dir que ja estava “cerrado”.
No tinc mòbil. Allà on anava, no gaire lluny, m’esperava J a l’hora prevista d’arribar el tren i jo em vaig bloquejar. Què faig???? Com que era una situació nova per a mi, no sabia com gestionar-la —com ara es diu—, o sigui, no sabia com resoldre-la —per exemple. Em van dir, d’entrada, que el bitllet no es podia canviar i que el tren següent no sortia fins al cap d’una hora i mitja.
Vaig anar a les cabines telefòniques i vaig començar a tirar euros ara a l’una ara a l’altra. No funcionaven —però no et tornaven l’euro. Quan només me’n quedava una, un senyor la va fer funcionar. Vaig pregar a tots els sants que acabés de pressa i no s’espatllés aquell trasto just en aquell moment. I els sants em van sentir i l’home va acabar i vaig poder trucar just quan J arribava a l’estació on m’havia de recollir, i li vaig dir que estava tan atabalat i tan no sé què que ja hi aniria l’endemà i que ja m’espavilaria tot sol. J va mirar d’animar-me però ja se m’havien acabat els euros.
I vaig dormir tan tranquil —és una manera de dir— a casa i l’endemà hi vaig anar i ja està.
Doncs ja som aquí, fent l’improvisat i sense cap idea per escriure.
Ja vaig dir que no volia convertir aquests articles en una mena de dietari, de manera que no explicaré les coses que he estat fent aquests dies, des de la setmana última de l’any fins avui, força interessants: trobades, visites, expectatives per al nou any, descans poc interromput i a més per coses agradables, bona companyia. Bé.
Ah, sí, ara que hi caic. Per primera vegada a la vida vaig perdre un tren. Quan haig de viatjar sempre arribo a l’aeroport —poques vegades, l’avió no és el meu fort— o a l’estació de tren amb temps més que suficient. Tant que si vaig acompanyat l’acompanyant se sol queixar.
Doncs bé, vaig arribar a Sants amb 40 minuts de temps! Aquest marge és massa, però va ser perquè quan sortia, ja al vespre, d’on estava aquell dia per anar a Sants amb autobús resulta que també sortia d’allà una altra persona, que es va oferir amablement a portar-me allà on fos —de Barcelona, ja s’entén.
Un cop allà, amb quaranta minuts, vaig mirar si em deixaven baixar a la via, per instaŀlar-me allà i no patir, i no em van deixar, era massa d’hora. Vaig anar al bar i vaig demanar una aigua.
I m’hi vaig encantar. Encara no sé com. Per mi havien passat deu minuts i n’havien passat quaranta quan vaig mirar el rellotge màgic —un altre dia ho explicaré. Tampoc no em van deixar baixar a l’andana, tot i que el tren encara hi era. Van dir que ja estava “cerrado”.
No tinc mòbil. Allà on anava, no gaire lluny, m’esperava J a l’hora prevista d’arribar el tren i jo em vaig bloquejar. Què faig???? Com que era una situació nova per a mi, no sabia com gestionar-la —com ara es diu—, o sigui, no sabia com resoldre-la —per exemple. Em van dir, d’entrada, que el bitllet no es podia canviar i que el tren següent no sortia fins al cap d’una hora i mitja.
Vaig anar a les cabines telefòniques i vaig començar a tirar euros ara a l’una ara a l’altra. No funcionaven —però no et tornaven l’euro. Quan només me’n quedava una, un senyor la va fer funcionar. Vaig pregar a tots els sants que acabés de pressa i no s’espatllés aquell trasto just en aquell moment. I els sants em van sentir i l’home va acabar i vaig poder trucar just quan J arribava a l’estació on m’havia de recollir, i li vaig dir que estava tan atabalat i tan no sé què que ja hi aniria l’endemà i que ja m’espavilaria tot sol. J va mirar d’animar-me però ja se m’havien acabat els euros.
I vaig dormir tan tranquil —és una manera de dir— a casa i l’endemà hi vaig anar i ja està.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)