Podríem empescar-nos un títol: articles amb els ulls clucs. Perquè us asseguro que quan m’hi poso tinc els ulls clucs. O sigui, no els puc obrir. El fet de tenir el full en blanc fa que els obri una miqueta, i amb aquesta miqueta començo a teclejar sense equivocar-me a cada tecla, que això de vegades em passa perquè els ulls no s’acaben d’obrir, o em tremolen les mans, que és un altre dels efectes especials dels còctels, etc. Em fa l’efecte que ja ho he explicat.
Un altre títol podria ser aquest: Pregunta’m si hi ha res que no he explicat. I llavors fer una mena de consultori de la señorita Pepis. No, el consultori era una altra però ara no me’n recordo, la señorita Pepis feia joguines em penso que per a nenes, ara estaria tot molt mal vist, suposo, però com es deia el consultori?, per favor, si va durar mil anys i encara fa poc se’n parlava, de qui feia les cartes, de qui en feia la veu a la ràdio, etc. Era una mena de cosa horrorosa que quan la senties demanaves per donar-te de baixa. De la humanitat, en general, no podia ser que la humanitat fos així. Però després comproves que tantes coses que quan te les expliquen per primera vegada dius quin fàstic, o directament ecs, no sols existeixen sinó que tenen molt bona salut. I ara mateix continuen existint, no us penseu, sí, és així, no dissimuleu, les coses continuen si fa no fa com eren en l’època dels nostres pares i avis, només que ara posem l’accent en uns aspectes i els pares i avis els posaven en altres punts, però el mite de l’evolució sempre a millor és això, un mite, no, no ho sé, potser sí que millorem, però jo diria que hi ha altres coses que no només no millorem sinó que, i ara he escrit un “no només no” que no crec que existeixi en cap altre idioma, o sí, de vegades ens pensem que som únics en això o allò, i pot ser que ens referim a cadascú de nosaltres, o a casa nostra, o al país, o a la llengua, com en aquest cas, i no som ni mitja merda, amb perdó, que això no s’ha de dir, però és veritat, que ens ho creiem molt i a l’hora de la veritat
Però faig un punt i a part perquè després, quan acabo d’escriure veig que m’ha quedat una botifarra que ni jo mateix, si un dia em poso a llegir això, que voldria dir que estic molt desesperat, perquè posar-se a llegir articles improvisats que has fet tu mateix en moments de crisi somnolenta, o somnífera, o somiadora, o plena de somni, em penso que no és cap de les anteriors, com en els tests, tu “cap de les anteriors”, és la meva resposta preferida.
Canvio de paràgraf que ja em tornava a passar el mateix, és que és normal, t’enrotlles, escrius, vas fent, tralarà, tralarilo, tu vas treballant, és una manera de dir, o sigui, vas escrivint bestieses, el primer que et ve el magí, i dic el magí perquè s’ha de dir alguna manera, a lo millor hauria de dir el primer que em passa pe... eeeeep!, on anaves, Peric, que això no pot ser!, que no ho veus, que no pot ser?, pam-pam al culet, vam dir que els improvisats serien nets i polits, blancs com la llet, com la llet blanca, que n’hi ha que no és tan blanca, ara no em feu dir quina, la d’ametlles, per exemple, no és blanca banca, i si posem el blanc de la llet de vaca en un mostrari pantone veurem que no és blanca ni de broma, o sigui, blanc, blanc, quan dius blanc has de pensar amb què ho compares, si ho compares amb la neu tampoc és blanca blanca, és un blanc blavós, si és acabada de caure, i encara segur que pot ser d’un blanc diferent si és aquí o és allà, i fixeu-vos que no parlo de la neu trepitjada, que ja no és que sigui blanca, és que és una tonteria parlar de la neu trepitjada si estàs parlant de blanc, o sigui que deixem-ho.
I no sé què més podria dir, però serà poc perquè jo diria que estem a punt a punt d’acabar la pàgina, el temps no, de temps avui anem molt bé, tot i que he començat una mica dubitatiu, perquè no avançava, no tenia res al cap —al cap, al cap, hem quedat que era al cap—, i ara ha canviat de pàgina el word, de manera que és el moment de deixar-ho, i en total hi he estat 14 minuts, bé.
