divendres, 29 d’agost del 2014

Improvisats (mo he mirat quin número havia de posar)

Encetem la nova temporada dels improvisats perquè encetem la nova temporada de son incontrolable, és a dir que no sé què fer per superar-lo.

I com sol passar quan comences un improvisat no sé què dir. Esclar, podria explicar coses de l’estiu, però les regles diuen que cal improvisar, no fer redaccions escolars sobre “El meu estiu” o coses així.

De manera que no sé què dir.

Ahir vaig passar una mala estona que va durar més o menys dues hores, però això tampoc ho puc explicar perquè les regles diuen que no es poden explicar intimitats i molt menys preocupacions. No l’explico, doncs, però va durar dues hores perquè no vaig poder evitar-ho, però podia haver durat menys d’una hora. I estic contravenint les regles, de manera que deixem-ho.

Què més. Doncs que no em trec la son del damunt. Ara he fet uns quants tuits en un compte secret que tinc i que no us penso dir perquè les regles... i avui hem parlat massa del que diuen les regles, i això diuen les regles que... tornem-hi. Deixem-ho córrer, i m’he perdut i segur que seria interessant seguir aquell fil, però no es pot perquè diuen... no es pot i ja està. I era això el que deia, però em penso que ja havia acabat. A més si perds el fil no el pots reprendre, tret del cas que facis una petita trampa en l’improvisat i facis un cop d’ull cap amunt per veure com anava la cosa, però avui m’he proposat escriure aquest improvisat sense fer cops d’ull cap amunt.

I ara haig de fer un salt de paràgraf perquè ja ho sabeu i no cal repetir-ho. Dic ja ho sabeu i no tinc ni idea de si hi ha algú a l’altra banda de l’improvisat, però per saber-ho hauria d’aixecar el teló i mirar al darrere, i això no es pot fer.

Sí, dic tonteries perquè no sé què dir.

Ah sí, que divertit, aquest matí a primera hora he anat a una botiga que fa temps que hi volia anar i m’he dit, bueno, a partir de les nou les botigues han d’estar obertes i si no hi haurà un horari a la porta. Doncs no, la persiana abaixada, però, agafa’t, rere la reixa perquè és una persiana de reixa i de reixa gruixuda... què deia, sí, un cartellet d’aquests que es pengen a les botigues, feia temps que no els veia, que deia obert, i per l’altra banda suposo que hi deu dir tancat. Doncs obert. Al costat, veig que hi ha un timbre. Truco i el sento com toca, però per dins tot és fosc i dius, seria estrany que algú visqués aquí o estigués amb la persiana abaixada i tal. Torno a trucar i, com era d’esperar —això de “com era d’esperar” em sembla sospitós, però ara no m’aturaré a rumiar una altra manera de dir-ho perquè estàvem en un tema interessant que era la tenda a la qual volia anar des de fa temps. Doncs re, ja pots trucar que si no hi ha ningú a dins, no t’obriran.

Salto paràgraf però seguim amb el mateix tema, perquè falta poc per matar-lo i era interessant. Doncs hi havia allò d’obert i el timbre però no hi havia horari. El problema és que a l’aparador, que estava ben posat, no era el típic aparador desolat, hi havia grans rètols vermells amb la paraula “liquidació”, i això em preocupa, perquè les liquidacions solen acabar a final de mes i ara som a final de mes i a més a més avui és divendres i el mes s’acaba diumenge, de manera que si aquesta botiga acaba la liquidació aquesta setmana ho tinc pelut. I el problema és que ara penso que necessito allò que hi volia comprar i que no trobaré em penso que enlloc més i ara sí que estic preocupat.

He vist, ara mateix me’n recordo, que hi havia un telèfon i una adreça electrònica. El telèfon recordo que ja hi era fa un temps i hi vaig trucar però no contestava, ara veurem què passa amb el mail.

Això de no contestar al telèfon que poses perquè et donin informació em recorden el que ha passat i ja va passar l’any passat —i tants passats m’empreny..., no, no és la paraula, no m’agraden i ja està. Doncs deia alguna cosa de l’estiu però no sé què era. I ara hem saltat de pàgina de word de manera que ho hauria de deixar, i em penso que aquest improvisat, encara que l’he fet a tota pastilla, no servirà de res perquè jo diria que continuo bastant clapat, ara ho veurem.