Què fots treballant un dissabte a aquestes hores?, em preguntava. O em demanava, perquè hi ha un amic meu mallorquí que diu que això de preguntar és una castellanada. Bé, amic, era amic fins que ens vam barallar. Ara no me’n recordo, però jo crec que va ser que em va insultar un dia i com que no em va demanar perdó i, en canvi, va continuar dient penjaments indirectes del que jo havia dit en el seu dia, doncs va arribar un dia que me’n vaig cansar i adéu-siau.
I ara ja no me’n recordo de què parlava, però jo diria que aquest no era el títol de l’improvisat. En fi.
Bé, ja que parlem de deixar de ser amics, o de ara ja no et sóc amic i tot això... Ara em ve al cap que hi ha gent —lingüistes, i més competent que jo, esclar, perquè jo no sóc lingüista... No sóc lingüista perquè, em penso que ja ho he dit aquí, de formació universitària sóc més aviat periodista, o almenys les ciències de la informació, com se’n deia en aquella època... i he estat a punt de perdre’m, però ara no, que recordo que era si era periodista o era filòleg, i haig de dir que he fet estudis de filologia, com diuen els currículums dels polítics, que quan diuen això vol dir que van anar un dia a classe a primer de carrera, i després han de dimitir perquè en comptes de dir això, que van fer estudis de tal, el que deien és que eren tal cosa —processó.
I canviem de paràgraf però no de tema, perquè seguim amb això dels títols falsos, que no sé si era el títol de l’improvisat però m’és ben igual, el que necessito és acabar una cosa avui, si vull mantenir el ritme previst... ara hi caic, segons en quins llocs de Catalunya, aquests dos vull-avui, la gent fa igual la i, és a dir fan en els dos casos, bui-abui —poso la b perquè avui quasi ningú diu la ve baixa. Mon pare la deia, i ben dita.
I em ve al cap... ara em venia al cap una cosa i me n’he oblidat. Però com que necessito acabar i em queda poca estona per al dinar... em direu, i per què no dines més tard, qui t’ho prohibeix? I us diré, m’ho prohibeixo jo mateix, hi ha algunes normes que no em sal... no sé per què us explico això, explico massa coses de la meva vida priv...
Bé, deixem-ho, que ja estic bastant en forma i crec que aguantaré fins a l’hora de dinar que tinc marcada, com deia. I per què no dines... No això ja ho he dit.
