dimarts, 4 d’agost del 2015

Improvisat 302

Correctina, marca registrada: potent fàrmac, del grup dels opiacis, que deixa grogui en pocs minuts. Ara que ho escrivia em penso que això ja ho havia dit algun dia. És inevitable que em repeteixi. Els avis, de fet, sempre explicaven la mateixa anècdota de la batalla de l’Ebre. Doncs igual. Els improvisats són com la batalla de l’Ebre. Hi ha pocs catalans que no hagin tingut pares o avis —o besavis, ja—, a la batalla de l’Ebre. Qui diu pares o avis diu oncles o besoncles o rebesoncles. Vull dir, algú de la família pròxima. Però ara que hi caic jo no sóc avi. De fet, no puc ser-ho perquè no tinc fills. Ni filles. O sigui, ser avi ho tinc una mica complicat.

Però no avanço, estic tan adormit com al començament, i jo diria que la dormitina de la correctina últimanent fa més efecte de l’habitual. Potser quan s’acosten les vacances intenta per tots els mitjans que s’allunyin les vacances. Perquè, és evident, com més trigui a lliurar la feina que estic fent ara més tard començaré les vacances. Això sense comptar que no entri alguna feina nova al meu departament aquesta setmana, que tot podria ser. De fet, avui m’ha escrit un client i em pensava que era per a una feina, perquè jo sabia que aquesta setmana encara rondava per la feina. Doncs no, era per acomiadar-se. Buf. Però n’hi ha altres. El que no haig d’oblidar és d’anar ara al migdia després de dinar a veure L, perquè si no parlo amb L tampoc puc marxar a M. Sí, me’n vaig a M. Però m’han canviat una mica les vacances perquè J s’ha mort. No sé si això ho he explicat. Tampoc cal que ho expliquis, nano. El cas és que canvia el panorama. Si la dormitina em deixa, podré dormir més. Però no crec que la dormitina em deixi, perquè la dormitina no sap res de vacances ni de lectures. No hi ha manera.

També haig de comprar unes coses abans de marxar, ho tinc tot apuntat, el que haig de fer, però el primer que haig de fer és acabar la feina, i amb la correctina de les sis del matí em quedo patidifús, o com es digui, tot el matí, em dura fins a l’hora de dinar. I llavors tornem-hi, més correctina. O dormitina, és igual, dormitina és, diguem-ne, el genèric de la correctina, que és l’invent... No, ara ho estic dient malament. Prenc dormitina a les sis, al migdia i al vespre, juntament amb altres coses que conformen un còctel, i llavors la correctina, que és un tractament suplementari, fa la resta de la feina, fa la feina bruta, com si diguéssim. La dormitina et deixa grogui i la correctina et remata. La correctina és com un massatge a les neurones, diguem-ne, una cosa més física. Ara m’he embolicat, suposo que no s’entén, però del que es tracta és d’avançar.

I no avanço, amb prou feines he obert una mica els ulls, encara que sembli mentida, sí, es pot escriure sense gairebé obrir els ulls, igual com es pot fer veure que ets un ésser viu sent un ésser mort. Pots fer veure que ets un semovent perquè tens unes piles que fan aquesta funció, però en realitat ets un sac mort i pesat. però si continuo escrivint així segur que acabo mort i pesat, de fet ja era això, quan ho escrivia, però hauria de mirar d’escriure sobre coses positives i optimistes i acolorides i dinàmiques, perquè si no això no funciona, vull dir, l’improvisat no serveix per a res. Alguna vegada ha servit per a alguna cosa?, em preguntareu, curiosos i tafaneres, i us diré, sí, alguna vegada m’ha servit, i com que alguna vegada em va servir per tirar endavant llavors procuro fer servir el sistema a veure si torna a sonar el flabiol, o no sé si es diu així, vull dir, a veure si torna a funcionar, però la veritat és que cada vegada em costa creure més en el sistema. Ara parlo dels improvisats, no dels sistemes en general, que aquesta seria una altra història. Però és veritat que de vegades he escrit un improvisat i allò m’ha donat corda per a la resta del dia, no se sap com, de vegades l’improvisat deu segregar una mena de cosa, podríem anomenar-la despertina —aquest seria el genèric, la marca registrada seria la Improvisina, trade mark—, que desvetlla fins i tot en les situacions més galdoses. No és el cas d’avui, avui no segrego res. Més ben dit, més aviat segrego mala dallò, perquè estic fins al monyo de dir tonteries i d’esforçar-me i que no serveixi de res.

I com que han passat els vint minuts —en falta un—, me’n vaig.