dilluns, 21 de setembre del 2015

Improvisat 309

Tornem aquí, i sabia des de primera hora del matí que avui seria un dia improvisat. Un dia d’improvisat, més ben dit, que un dia improvisat és una altra cosa. Tot i que deunidó com són, d’improvisats, els dies. Perquè ara està tot tan aturat que sembla que esperem el judici final. I ja deu ser un cosa així, ja. A veure.

Jo penso que hem d’estar esperançats, els del sí, perquè tindrem més feina, tant de traducció com de correcció. Només pel fet que a Europa hi haurà una llengua oficial més, ja hi haurà feina per parar un parell de trens d’alta velocitat catalana, dels que vindran de València. Perquè això ho tindrem. Quan tinguem quatre quartos, tindrem TGV de València, els valencians no s’ho pensaran ni cinc minuts, a fer una excepció en el boicot sideral que diuen alguns que hi haurà, i que no passarà de quatre crits. L’important és que ens escoltin a Europa, i sembla que a Europa volen comptar vots. Doncs, escolta, d’acord, tindran vots. Jo crec que hi haurà prou vots, no se’ls acabaran.

Però la política deixem-la, que si no prendrem mal. I a més, no ens despertarem, que es tractava d’això. I de moment, si hem de qualificar el resultat, només podem dir que és un fracàs. No em desperto. Ara podria explicar somnis que tinc, però és una de les coses que estan prohibides als improvisats: política, redacció escolar, somnis. Somnis, per què? Doncs no ho sé, perquè em fa por que algú comenci a interpretar somnis i digui que això vol dir que no sé què. A més, als somnis hi apareixen persones i fets que de vegades són molt personals, i hauria de carregar l’improvisat d’inicials, i seria un embolic. Vaja, deixem-nos d’històries, no em ve de gust i ja està.

Llavors què, perquè tu mateix et vas tancant portes. Ah, els somnis el que tenen és que els oblido de seguida. El fet que avui me n’hagi quedat un de gravat, o de més gravat del que és habitual, tot i que al llarg del matí ja s’ha anat desdibuixant, és una excepció. Però, com deia, somnis caca. Fora, una altra cosa.

Ahir vaig agafar rodalies i vaig anar a fer una volta a la perifèria, que en diuen, a veure poble sobirà, d’aquell que surt poc a la tele, la gent que no s’aturaria mai davant un micro, i els vaig escoltar. La primera sorpresa va ser la quantitat de vot ocult que vaig trobar. És a dir, gent que ni els ha passat pel cap anar a votar. Suposo que el vot ocult deu ser això. Però deixem la política, coi! Sí que vaig trobar R, i se’m va presentar amb tota la cara, perquè jo de R no en tenia la més mínima notícia fins ahir. O potser n’havia sentit a parlar a casa fa mil anys, però és d’aquelles coses que en sents a parlar i com que no t’afecta te n’oblides. Doncs R. Em va fer gràcia conèixer R i la manera com es va presentar amb tota la cara, dient-me que coneixia tal, tal i tal i que jo feia cara de ser família de tal, tal i tal, i que molts records. Fa gràcia que et passi això. A mi em fa gràcia, vaja, potser no en té gens. Però alguna cosa haig d’explicar. Ara, m’adono que això s’acosta perillosament a la redacció escolar, quan comences a explicar el que vas fer ahir. De manera que marxem.

Ara he recordat que G i I escriuen així, més o menys així, estripats, però ben escrit, i llavors penso que potser també escriuen improvisadament i després ho retoquen. D’I m’ho crec perfectament, perquè realment és de bojos el que escriu, no té solta ni volta. De G no m’ho crec, perquè en el que escriu G hi ha una mala llet que ha d’estar molt rumiada, paraula per paraula. Però és veritat que busca com un efecte improvisat, o jo l’hi trobo, i suposo que no dec ser l’únic.

Feta l’anàlisi literària, o periodisticoliterària, del dia, seguim avançant. O continuem avançant, que abans li tenia molta mania amb el seguir en aquesta accepció i ara veig que ja se m’escapen sols. Benvinguts. No s’han de tenir manies, no s’ha de tenir un peu en llenguatges periclitats, o en maneres de dir periclitades, no té cap sentit. Vull dir manies, no dic que no et pugui agradar escriure d’una manera o de l’altra, però tenir proscrita una paraula o una expressió perquè no t’agrada, i no diguem ja voler proscriure-la a la resta de la humanitat, és de fer-s’ho mirar. I em direu: hi ha gent així? I us diré, amic i amigues, n’hi ha.

Però ara us haig de deixar, que això ja s’ha fet molt llarg.