divendres, 30 d’octubre del 2015

Improvisat 317

Crec que és injust. Què, és injust? La son, la son és injusta. La son hauria d’estar més repartida. Hi ha gent que no té son, gairebé mai, pateixen insomni, no poden dormir de dia ni de nit. I altres ens adormim de dia i de nit. Per això és injust. És clar que la gent que pateix insomnis potser no pren còctels com els meus. De manera que ja tinc un objectiu a la vida: donar a conèixer els meus còctels a persones que tenen insomni i fer així un bé a la humanitat.

És bonic fer coses bones per la humanitat. Ara ja en sé una. El mal és que no se me n’acudeixen més, i com que l’única que se m’ha acudit és impracticable —ningú voldrà prendre els meus còctels, abans es llançaran a la via del tren segur—, doncs no en faig. Tan bonic com seria salvar la humanitat de les seves mancances.

Per exemple, hi ha una part de la població, important, que passa fam. Doncs no els puc ajudar, a mi em passa el contrari, que m’aprimo. Havia guanyat dos o tres quilos i els he tornat a perdre. Ah, voldríeu saber com ho faig, eh, pillines? Doncs no en tinc ni idea. Em passa i ja està. Jo diria que té a veure, un cop més, amb els còctels miraculosos. Però no vulgueu saber de què es componen, perquè hi ha allò de la via del tren i tal, ja ho he dit.

Què més. Encara estem trasbalsats, pel hàquer que ens va entrar al despatx l’altre dia, fent-se passar per bona persona. Ui, vostè sap molt d’anglès, deia. Ui, vostè segur que podria ser el meu pare, però sembla que tingui trenta anys. Ui, no sé què. En fi, t’ensabonava tota l’estona. I com que sempre estàs baix d’autoestima, o gairebé sempre, doncs el sabó no el rebutges del tot, deies “sure, yes”, com dient “ja, ja”, o sigui, gràcies, però no et crec, i mentrestant el tio anava instaŀlant tota la seva artilleria dins del teu ordinador, fins que et feia el xantatge final. Com hi vam caure? Com hi vaig caure? Només m’ho explico pel còctel. El còctel ho explica tot en aquesta vida. En aquesta vida meva, vull dir. El còctel és com allò que diuen els conspiranoics, que tot ho expliquen a partir d’una dada en què ningú no s’havia fixat, o que si s’hi havia fixat no li havia donat importància, i per al conspiranoic és la clau. Doncs el còctel no té res a veure amb això, encara que em contradigui, però el còctel ho explica tot, com estem demostrant aquest matí un cop i un altre. Per exemple, si plou és pel còctel. Però si no plou també. De manera que ho tens tot controlat. I si algú pensa que estàs com un llum, tu penses que a aquella persona se li han menjat el coco i la pobra és una ingènua que ara beu a galet el que li diuen els diaris. Pobra!, penses. Tothom és un pobre home o una pobra dona tret de tu, que estàs en el nivell 33 de coneixement. I això és una altra cosa, però és el que se m’ha acudit just en aquest moment. Alguna cosa hi deu tenir a veure.

Tota la vida que m’he resistit al uatsap i ara he caigut de quatre grapes a les xarxes del telegram. Per què m’ha passat això? Perquè el telegram es pot fer servir des de l’ordinador, no necessites pantalles d’aquelles inteŀligents ni mòbils de pedals com el meu. No, te’l poses a l’ordinador com un avisador de coses diverses i és molt útil per a la feina i per a resoldre coses instantànies sense necessitat del correu electrònic, que de vegades és molt lent. O sigui, del telegram no en té la culpa el còctel, ves per on hem trobat una cosa de la qual el còctel és innocent. Senyal que no sóc conspiranoic, perquè els conspiranoics viuen en un món tancat on tot té una explicació i tot està previst. Pobra gent, és una mena de malaltia, tampoc s’hi ha de fer sang.

A veure, hi ha alguna cosa més? Alguna cosa per aquí? Alguna cosa per allà? Ningú ofereix res més. Tanquem a la una, tanquem a les dues... aquella senyora deia alguna cosa? No, ha estat un gest involuntari. Doncs tanquem la paradeta, no se m’acut res més.