El que no pot ser no pot ser, i a més és impossible. Doncs hauria de ser impossible i hauria de no poder ser, però és. Tinc feina més o menys entretinguda i m’adormo. No ho sé, no és com entretenir-te jugant, però gairebé. Us heu adormit mai caminant. Jo sí. I ara estic pensant que només em passava a mi, però crec que no, quan caminàvem de nit fent aquelles caminades absolutament imprudents —vistes des dels ulls d’ara—, perquè érem criatures, érem molt petits! I ens deixaven, tu. Ara sembla mentida. Quants anys tenia jo quan me n’anava tot sol amb la bicicleta i feia quaranta o cinquanta quilòmetres i em quedava a dormir a cals cosins, on no tenien telèfon, i després, potser al cap de dos o tres dies, arribava el cotxe amb tota la colla? O tornava jo pel meu compte. Això ho feia tothom, vull dir, totes les famílies eren així? El que és clar és que anàvem més sueltos que ara, o solts que ara, em sembla. I no sé si el món d’aleshores era més segur que el d’ara. Desapareixien nanos? No ho sé, suposo que sí, però no hi havia la informació que hi ha ara, hi havia El Caso, però era per a gent molt especial, quines ganes, comprar El Caso, que tot era truculent.
Doncs no sé què deia, però hem dit alguna cosa. Ara, m’he despertat? No. Estic com estava, mig clapat. I em clapo del tot si deixo de teclejar. I com que no sé què més dir, em claparé, ho veig a venir. De manera que se m’hauria d’acudir alguna cosa per dir, i ràpid, que això s’acaba. Vam dir que de política res, d’explicar el que vas fer ahir res, tot i que seria interessant, més que el que vaig fer ahir el que vaig fer abans-d’ahir, perquè avui ja és dimecres, tu, com passa la setmana, de fet ni me’n recordo, del que vaig fer ahir, l’interès de la setmana se centra en abans-d’ahir, que hi ha dues coses importants importants importants, però ara no les explicaré, elis-elis, no, no les explicaré perquè no són per explicar-les aquí. Però sí que n’hauré de prendre notes, perquè una l’explicaré en un altre lloc i l’altra l’escriuré per si un dia explico tota aquesta altra història.
I qui dia passa anys empeny, que és una frase que comença a estar suada, de tant que la fem servir. Hi ha locucions, refranys i frases fetes que les fem servir massa perquè enhs semblen originals, i també perquè no volem que es perdin i llavors ens pensem que som el capità Enciam o el superheroi català que ara no sé qui és —el Super López?— i com que tothom ha sentit a casa seva una paraula o una expressió que li sembla supernostrada i superoriginal i supercatalana i supertal, doncs, la repeteix a tort i dret perquè se salvi, perquè tots som salvadors de mots. Però ara no em referia als idiolectalismes, i em sap greu però em penso que se’n diuen així, trets de l’idiolecte de cadascú, idiolecte, sí, ja dic que em sap greu, sinó a coses més generals, que hem sentit aquí o allà o que hem llegit en un llibre o al diari i que ens sembla que s’han de salvar com sigui. Per no parlar d’aquella lliçó que ens van donar una vegada i que consistia en una cosa com: en català això es diu així, mai aixà. I escolta’m, com si fos el papa de Roma, tu defenses aquell manament a peu i a cavall —se m’ha escapat, aquesta, però és bonica, eh?—, vull dir que defenses aquell dogma com si fos dos més dos són quatre i mai dels mais són cinc ni tres i mig. I un dia et van explicar que segons com facis les operacions resulta que sí, que et pot sortir més o menys de quatre, però ja era massa tard, per tu, i per mi també, seran sempre quatre, i a més les operacions aquestes sempre tenen trampa. El que és difícil és descobrir-la. Bé, el que deia: que defensem aquesta cosa del català o aquell tret i ens és difícil baixar del burro, o del cavall, ja que parlàvem de cavalls. Sempre m’han agradat els cavalls, tot i que de menut me’ls mirava de lluny, i després també, perquè no he tingut ocasió gaires vegades d’estar a prop d’un cavall, però sembla que ha de ser interessant tenir un cavall i que sigui amic teu i cuidar-lo i que et cuidi i tot això. O un gos, esclar, però per tenir un cavall no has de viure a Barcelona, i per tenir un gos, què vols que et digui, has de tenir al teu voltant unes circumstàncies favorables que no sempre tens. Jo, per exemple, no les tinc. Quan dic circumstàncies vull dir persones, espais, etc. Ara, això sí, jo si tinc mai un gos, serà un gos gros, eh?, res de gossets d’aquests de joguina, un gossarro, tu, que faci goig, que sigui el que s’assembli més a un cavall, no per muntar-lo, però sí per passejar-hi i que estigui a l’altura, no sé si m’explico.
I ja m’he enrotllat bastant i a més em penso que ho he aconseguit una mica.
