La torrada d’avui és còsmica i dura des de l’hora mateix que ha tocat el despertador, ni un minut menys. No sé si se n’ha de dir torrada, és el que m’ha sortit, aquestes coses passen, el que volia dir és que ja estava grogui abans de prendre el còctel, no era una cosa com les de cada dia, i el problema pot haver sigut, o segur, vaja, que ahir a la nit vaig afegir un producte d’última hora al còctel, una cosa que em semblava que podria anar bé per al refredat d’aquesta setmana, perquè heu de saber que jo de refredats en gasto un per setmana, si fa no fa, o almenys un cada cop que canvia una mica el temps, com ara ha canviat, no cal que us digui que ja tinc l’edredó al llit des de fa dies, des que va començar a fer una mica de fresqueta i si no ho vaig fer abans va ser perquè encara no hi havia pensat, perquè si hi hagués pensat l’hi hauria posat abans, són tantes coses les que has de pensar que de vegades penso que me les hauria d’apuntar, però llavors penso que són tantes que passaria mitja vida apuntant i l’altra mitja llegint el que havia apuntat i llavors no tindria temps de fer-ho, però és veritat que són moltes coses i sort que no les fem, la majoria, pensant, les fem per rutina, perquè si les féssim pensant faria temps que hauríem esgotat la capacitat de pensar del cervell, que sí, que ja sé que tendeix a l’infinit, però no és així, hi ha coses que potser queden gravades allà al fons, d’acord, però després no hi ha manera de fer-les arribar al primer pla, penses en aquells pàrquings que tenien els cotxes amagats al fons si te’n descuidaves i l’anaves a recollir massa temps després d’haver-lo deixat, i llavors l’encarregat tenia feina a moure cotxes fins que arribava al teu i hi podies pujar i anar-te’n, i llavors la família t’esperava al carrer perquè al garatge era impossible i perillós esperar-se amb paquets i cistells i criatures mentre tots aquells cotxes es movien, que semblaven el joc aquell d’anar col•locant peces per poder descartar grups, ara no sé com es diu, em penso que hi he jugat una vegada o dues, però no ara que n’hi ha una versió als mòbils, que jo no tinc mòbils d’aquests però ho he vist al bus, sinó fa anys i panys, que n’hi havia una versió mecànica, o sigui, amb peces físiques que es movien en un tauler, jo de jocs d’ordinador, o virtuals només conec el del tennis i aquell del buscamines i també un solitari, però ara fa anys que no m’hi dedico perquè tinc feina i quan no tinc prou feina m’estimo més fer altres coses com llegir o també el twitter o conversar amb la gent i dir bestieses, però sobretot llegir i, esclar, escriure, escriure, però ara passa que amb els còctels puc llegir més aviat poc perquè m’adormo i llavors és quan ve allò de les altres possibilitats que he dit, i no sé si les he dit totes, suposo que no, però és difícil recordar-se de tot quan improvises, ja ho he dit.
Aquests dies hem estat bastant entretinguts amb un grup d’amics amb la cosa aquesta dels diacrítics, que és quan penses que un poble com aquest que parla dels diacrítics a les xarxes socials com si els hi anés la vida és un poble imbatible, i ja sé que és un tòpic perquè ho ha dit molta gent però és que no se m’ha acudit res més i prou feina tinc a encertar tecles, tot i que després hauré de fer una repassada perquè deixo moltes paraules subratllades i això vol dir que les he escrit malament, m’he deixat alguna lletra o n’he escrit alguna de més, el que em passa més sovint és que introdueixo, o insereixo, que bonic, una lletra de més a la paraula que escric, i això ho faig més quan em tremolen els dit, que ara em tremolen una mica, però no és perquè estigui espantat sinó que és pel còctel, perquè no sé si sabeu... sí, sí que ho sabeu, però mare meva, què més podria dir, potser que avui justament fa vint anys que es va morir la meva àvia i la bona dona va tenir la sort que es va morir sense que se li haguessin mort abans cap dels seus descendents, i mira que érem i som colla, ni descendents ni descendents polítics, o sigui, que érem una corrua de gent que miraves i no acabaves de mirar, una vegada ens vam fer una foto, quan encara quedava molta gent per néixer de la generació posterior a la meva... ui, però havíem dit que aquí no explicaríem coses familiars, meves sí, però de la família no, bé, això ja està dit i em penso que no he dit res fora de lloc, el que passa és que ha coincidit l’improvisat amb l’aniversari i mira, quan improvises et saltes principis que havies dit que respectaries, és inevitable, ahir per exemple em van explicar d’un comiat funerari que van passar coses... bé, un dels presents em va dir que quan es mor algú dels teus tens dret a fer el que et doni la gana, no, no era això, però una cosa com que era disculpable el que poguessis fer aquell dia, encara que sigui de vergonya aliena per als assistents, no dic que puguis fer el que vulguis respecte al difunt sinó respecte a tu mateix, vull dir, que et pots posar en ridícul i fer coses que normalment no faries, però que aquell dia, que estàs trasbalsat, qui et vegi no s’ha d’estranyar de res del que facis perquè no hi ets tot, i ara m’he ficat en una plantació perillosa, de manera que val més que acabem, i a més això ja s’ha fet prou llarg, encara que anem molt bé de temps. A veure si em dura la benzina, una mica més desvetllat sí que ho estic.
