Ja sé que és dissabte al matí, però voldria acabar una feina i no puc. D’acord, sí, renyeu-me, l’hauria d’haver acabat ahir i no la vaig acabar ahir. Ja està?, ja esteu satisfets? Doncs ahir em passava el mateix que avui: em clapava. Sí, em clapava en un minut. Com avui. Obro els ulls i em clapo excepte que em posi a fer alguna cosa que requereixi moviments, moviments encara que sigui dels ulls. I no, corregir no requereix moviments dels ulls. No ballen poc.. Han de ballar més. O moviments de les neurones. O moviments, i jo què sé, el que sé és que corregir no és un moviment suficient per desvetllar-me, i llavors doncs això, em clapo irremeiablement, i a més de manera gairebé furiosa, com si el cap s’emprenyés amb el teclat i l’ataqués, bum. I això m’hauria d’alarmar i despertar-me però no, ja hi estic acostumat i per tant és com el conte de Pere i el llop.
Què puc dir que no hagi dit? Bé, això de “que no hagi dit” és un dir, perquè segurament en aquests improvisats dec anar per la quarta repassada de les neurones, ja no sé ni quants n’he fet, però les meves neurones segur que no donen per a tant. O sigui, que us ho sabeu tot, tret d’un racó que crec que he reservat. O potser no, perquè hi ha dies que estic tan fora de joc que sóc capaç de cantar O sole mio. Oooo soleeee miooooo! Ja està. Si un dia em pesca la poli per algun afer tèrbol he de recordar de dir-los que abans de torturar-me perquè canti alguna cosa que mirin aquí, que hi deu ser tot. He de recordar tantes coses, en general, que segur que a l’hora de la veritat no recordaré res. De fet és el que em passa, que no recordo mai el que he de recordar quan he de recordar-ho, i en canvi ho recordo moltes vegades, fins que es fa obsessiu, quan no tinc cap interès a recordar-ho. És gros, eh? Doncs sí, em passa això. I em direu que és una gran troballa perquè això li passa a tothom. Doncs què volíeu, que jo fos diferent? No, amiguets i amiguetes, no sóc diferent, tinc dos braços, dues cames, allò del mig, ui, perdó, però perdó per què, perdó perquè hi ha coses que se saben però no cal dir-les en públic, fa mal efecte i tot això, doncs jo crec que ens hem d’alliberar de traves i d’encotillamentes i dir les coses pel seu nom, ja està bé, doncs, sí.
No sé què deia però sí que veig que m’he engrescat una mica, però ara és el moment clau, perquè si aconsegueixo seguir o continuar engrescat l’engrescament va a més i tot plegat ajuda a fer que el desvetllament pugui ser més sostenible, i com m’agrada aquesta paraula, sostenible, que d’acord, està ben trobada, perquè abans no parlàvem de sostenibilitat, suposo que dèiem continuïtat o vés a saber què dèiem, o no dèiem res, perquè aquestes coses ens relliscaven, però la paraula i el concepte estan molt ben trobats, sí, i això no és una lliçó del típic progre que puja a la tarima i ens explica quatre coses, és una cosa que sento sincerament dins el meu cervellet, de debò, no sé què dic, de debò que no sé què dic i m’estimo més no fer una ullada enrere perquè tot això deu ser patètic, però de vegades som patètics i no passa res per reconèixer-ho, la veritat molts cops comença pel reconeixement, però ara m’he posat en mode sermó i no crec que l’engrescament per aquesta via duri gaire, no, ja veig com s’inquieten els culs als bancs, escolta, no, perdoneu, ja trobarem alguna cosa que sigui més divertida, o divertida no és la paraula, volia dir entretinguda, o sigui, que ens faci passar una bona estona, però com que aquest gènere dels improvisats no és interactiu no hi ha manera que em pugueu dir res, per tant no sé per on continuar i em vaig apagant, quina mè, apagant, no sé per on tirar, mèèèè, no pot ser, tan ben com anava a l’alçada del paràgraf dos o tres, o no sé quan era, i després tot se n’ha anat en orris, per l’aigüera, tot aigües avall, tot perdut, tota una vida, bé, una vida, no, un improvisat, però és que de debò que no sé per on continuar, i no puc estar repetint aquesta frase tota l’estona, de manera que ho haig de deixar, quina pena.
