És un dia estrany i com que és un dia estrany passen coses estranyes, d’aquelles que et fan sentir transportat a altres èpoques de la teva vida o a èpoques de la teva vida que vius per primera vegada, per tant caldria esborrar el que he escrit de traslladar i deixar-ho en fer viure o fer sentir.
No ho saps explicar. Com una boira de temps, com un déjà-vu —em penso que s’escriu així— continu, com una vivència, ja ho he dit, estranya, rara. En qualsevol cas, se’m fa inexplicable i, per tant, val més que ho deixem córrer perquè per aquí no avançaríem gaire més. Que estrany.
Però alguna cosa haig d’escriure, i ho haig d’escriure en menys de vint minuts parli del que parli, aquesta és la regla de totes les regles: un màxim de vint minuts escrivint, això em penso que no ho he contravingut mai, ni últimament ni en altres èpoques que això va tenir derives més creatives. Potser tornarem a la creativitat, vés a saber, això és el que deia Susanna Tamaro al seu best-seller, “Vés on et porti el cor” em penso que es deia en la versió catalana, però jo diria que aquesta va ser una de les primeres coses que em vaig atrevir a llegir en l’original sabent que no patiria més del compte. Vull dir pel que fa a l’italià. Amb l’anglès no m’hi atreveixo —noveŀla—, només assaig. Igual que amb determinats continguts d’altres idiomes. Al cap i a la fi, si has de corregir traduccions de diversos idiomes —mai literatura, o sigui, mai ficció— has de saber prou d’aquell idioma per poder almenys comentar coses amb un cert coneixement de causa amb qui ha fet la traducció.
Corregir traduccions és apassionant i jo diria que és el que m’agrada més, deixant de banda la participació en alguna altra activitat que ara no em ve de gust comentar. Parlo de feines, eh? El meu problema és que hi dedico massa temps, i avui mateix ja em reclamaven una correcció que es veu que havia de lliurar avui, i jo sense saber-ho, i jo que a més em pensava que anava bé de tempos i que lliurant-la divendres —que no hi arribaré igual, però no per gaire— ja estaria bé. Doncs re, que era per avui. Però això no era correcció de traducció, això era més del gènere rotllo, era correcció d’un altre tipus —vull dir la que era per avui i no tinc acabada ni de bon tros, i mentre els còctels siguin tan efectius no sé com m’ho faré per avançar gaire. Ara, almenys ho intento, provo coses, estratègies.
Han tancat el RiJ, o al revés, que hi havia anat un parell de vegades i m’havia agradat el tipus de sucs que hi feien, almenys hi feien sucs que s’adaptaven a les necessitats de la clientela, en aquest cas jo. Que de vegades no els treus del que tenen previst. Doncs no, aquí els podies dir el què i el com. Careros, però. I és veritat que no s’hi veia gaire gent, almenys a les hores que jo hi passava —a primera hora del matí, amb el bus, i tornant, al migdia. Això sí, no diuen que han tancat sinó que es traslladen , de manera que potser són en una altra banda, però ja no m’he entretingut a mirar-ho. Aquests llocs, si tanquen, és perquè alguna cosa no funciona bé. Normalment. En això em refio bastant del dictamen de la gent. El poble ha parlat, alea jacta est i tot això. Potser sóc injust, sí, però això no ho llegeix gairebé ningú. Si fereixo la sensibilitat d’algú, em sap greu. Si cal rectificar, ho faré. I tal.
Què més. No gaire més perquè ens acostem al quart d’hora i això s’haurà d’acabar. Si ens acostem al quart i encara no hem saltat la pàgina —que no l’hem saltat— vol dir que he anat a poc a poc, massa a poc a poc, aquests ritmes ja els tinc mesurats. Però miro cap avall i no queda res, una ratlla o dues màxim, ja hi som, sí, falta poc, encara no, no sé què passa, em pensava que aquesta era la ratlla definitiva i no, es veu que hi caben més paraules en una pàgina ARA ha saltat, però amb aquest tipus de lletra ja passava de les 715 paraules, i un altre dia us explicaré els canvis que estic fent a la capçalera del blog amb T, perquè són xulos, però ara ja estic en els 19 minuts de manera que fora.
dimecres, 11 de març del 2015
dimarts, 10 de març del 2015
Improvisat 230
Fins aquí hem arribat, però ara ja no hi veia, i encara no sé com aconsegueixo obrir un nou word i posar-me a escriure alguna cosa, com ara això, és a dir res, fum. Per a què serveixen aquests improvisats?, em demanava fa un moment, fa una estona, vull dir, al migdia. Per què els penjo a internet? Suposo que perquè si no hi hagués tota aquesta dosi d’aventura, de contravenció, de fer una cosa rara, no aconseguiria ni escriure res ni, sobretot, despertar-me gens. I vet aquí que ens acaben de sortir uns res-gens molt interessants.
Però era encara més interessant una cosa que m’ha sortit aquest matí, al migdia, poc abans d’anar a dinar —avui he pescat un 27, i amb el 27 vas com un coet, i ara ens ha sortit un set-coet bastant bonic, però deixem-ho que si no no avancem i ara avancem és moda, hehe—, doncs deia que m’ha sortit una cosa interessant i ara com que m’he enrotllat amb aquesta tonteria del 27 doncs me n’he oblidat. Doncs ja sortirà, avui o un altre dia, les coses que ens passen, o almenys les que em passen a mi, solen ser repetitives, repetitives no és la paraula que volia dir però la bona no em sortia, ni em surt ara, i si no em surt en qüestió de segons o de dècimes de segons hauré de deixar-ho, doncs ho deixo.
I què dic? Doncs que acabo de felicitar M, que és el seu aniversari i realment és una persona que estimo molt i sobretot valoro molt, sí, val més que reservem estimar per a altres coses, estimar en sentit de valorar, volia dir. Doncs és increïble la feina que fa i et preguntes, com en el cas de L, com s’ho fa, perquè no paren, són màquines. Macchina, em va sortir l’altre dia així, dit a la italiana —canvia una mica el to de veu, la macchina— per una persona que parlava de de de, ara no sé de què parlava, però no era ni de cotxes ni de persones, era un sentit figurat i va fer servir macchina dient explícitament allò de “com diuen en italià”, o sigui, era clar que volia dir això. Però ara he escrit unes quantes línies sense dir quin era el tall, “la carne”, que diuen per allà a l’oest, i llavors no té gens de gràcia.
I el problema és que continuo tenint els ulls carregats i no sé què més fer. Tot just faig això, escriure lletres, i encara sort que té algun sentit, i ara penso en una altra cosa interessant que he vist aquest matí i que he pensat quan tinguis una estona hi rumiaràs i esclar quan tinguis una estona, que és ara, no m’enrecordo. Ni idea. No sé res.
No entenc com la gent fa tant de cas a les enquestes, després de l’última desfeta de les enquestes, que ens hauria d’haver vacunat a tots per sempre més. Doncs no, encara ens interessen. Ho dic perquè en van sortir unes fa un parell de dies i vinga a parlar de l’enquesta i de com van aquests i com van els altres. No penso fer cas d’una enquesta mai més. I ara he parlat de les enquestes no perquè m’interessin gaire ni perquè vulgui esbroncar qui creu en les enquestes —és com una religió, creure en les enquestes— sinó perquè, com sempre, és el que se m’ha acudit. I no hi ha més.
Què més he llegit als diaris? Ah, als diaris no, vaig fullejar abans-d’ahir —aquesta paraula és difícil d’escriure, l’hauríem de conglomerar o com es digui, que ara no em surt, hauríem de fer abansdahir o així—, llegia, dic, unes pàgines d’I, que em penso que no havia llegit, i és fantàstic perquè és un retrat de com penses, més ben dit, de com elabores els pensaments, és com improvisar però dedicant-hi, suposo —suposo no, segur— hores i més hores, improvisant és impossible que et quedi tan rodó. Dic unes pàgines perquè és un llibre, i ja té anys, però així com els articles que escriu de vegades em convencen però em convencen més pel fons que per la forma, en això què llegia abansdahir, que carai, que burro, si vull dir diumenge, doncs diumenge, el que llegia diumenge d’I em convencia per les dues coses i pensava tant de bo ho aconseguís jo quan sigui gran, i això que és més jove que jo, o no ho sé, no m’hi he fixat mai. Però hi ha gent que neix amb l’estrella, que carai, a més em penso que no m’agradaria estar gaire pendent del que volen les editorials, i això queda superpretensiós però se suposa que aquí dic el que em dóna la gana i no m’amago res, bé, m’amago coses però això no, no sé per què m’ho hauria d’amagar, doncs no ho amago, i potser m’agradaria que em publiquessin però allò d’anar cap aquí i cap allà, i ni tan sols que posin la teva foto, doncs no, va a ser que no, que en català podríem dir serà que no, però no queda tan divertit. Un dia hauria de pensar com podríem dir va a ser que no.
I amb tot això se m’ha acudit a meitat de la frase anterior una de les coses que han quedat pendents d’explicar, que és com n’hauríem de dir en català de ficar tres gols en una mateix partit, perquè no entenc com no hem buscat solucions, no ho sé, algun diari podria dir “un tres-n’has-vist”, que era la meva proposta, o no sé si era exactament aquesta però ara m’ha vingut al cap aquesta, i sens dubte era similar perquè “vist” hi era, i l’avantatge és que podria ampliar-se amb quatre o cinc, o els que siguin. Potser si m’enrecordo escriure un article seriós, però dubto que me n’enrecordi.
I ja està, que ja fa estona que ballo i no em serveix de gaire.
Però era encara més interessant una cosa que m’ha sortit aquest matí, al migdia, poc abans d’anar a dinar —avui he pescat un 27, i amb el 27 vas com un coet, i ara ens ha sortit un set-coet bastant bonic, però deixem-ho que si no no avancem i ara avancem és moda, hehe—, doncs deia que m’ha sortit una cosa interessant i ara com que m’he enrotllat amb aquesta tonteria del 27 doncs me n’he oblidat. Doncs ja sortirà, avui o un altre dia, les coses que ens passen, o almenys les que em passen a mi, solen ser repetitives, repetitives no és la paraula que volia dir però la bona no em sortia, ni em surt ara, i si no em surt en qüestió de segons o de dècimes de segons hauré de deixar-ho, doncs ho deixo.
I què dic? Doncs que acabo de felicitar M, que és el seu aniversari i realment és una persona que estimo molt i sobretot valoro molt, sí, val més que reservem estimar per a altres coses, estimar en sentit de valorar, volia dir. Doncs és increïble la feina que fa i et preguntes, com en el cas de L, com s’ho fa, perquè no paren, són màquines. Macchina, em va sortir l’altre dia així, dit a la italiana —canvia una mica el to de veu, la macchina— per una persona que parlava de de de, ara no sé de què parlava, però no era ni de cotxes ni de persones, era un sentit figurat i va fer servir macchina dient explícitament allò de “com diuen en italià”, o sigui, era clar que volia dir això. Però ara he escrit unes quantes línies sense dir quin era el tall, “la carne”, que diuen per allà a l’oest, i llavors no té gens de gràcia.
I el problema és que continuo tenint els ulls carregats i no sé què més fer. Tot just faig això, escriure lletres, i encara sort que té algun sentit, i ara penso en una altra cosa interessant que he vist aquest matí i que he pensat quan tinguis una estona hi rumiaràs i esclar quan tinguis una estona, que és ara, no m’enrecordo. Ni idea. No sé res.
No entenc com la gent fa tant de cas a les enquestes, després de l’última desfeta de les enquestes, que ens hauria d’haver vacunat a tots per sempre més. Doncs no, encara ens interessen. Ho dic perquè en van sortir unes fa un parell de dies i vinga a parlar de l’enquesta i de com van aquests i com van els altres. No penso fer cas d’una enquesta mai més. I ara he parlat de les enquestes no perquè m’interessin gaire ni perquè vulgui esbroncar qui creu en les enquestes —és com una religió, creure en les enquestes— sinó perquè, com sempre, és el que se m’ha acudit. I no hi ha més.
Què més he llegit als diaris? Ah, als diaris no, vaig fullejar abans-d’ahir —aquesta paraula és difícil d’escriure, l’hauríem de conglomerar o com es digui, que ara no em surt, hauríem de fer abansdahir o així—, llegia, dic, unes pàgines d’I, que em penso que no havia llegit, i és fantàstic perquè és un retrat de com penses, més ben dit, de com elabores els pensaments, és com improvisar però dedicant-hi, suposo —suposo no, segur— hores i més hores, improvisant és impossible que et quedi tan rodó. Dic unes pàgines perquè és un llibre, i ja té anys, però així com els articles que escriu de vegades em convencen però em convencen més pel fons que per la forma, en això què llegia abansdahir, que carai, que burro, si vull dir diumenge, doncs diumenge, el que llegia diumenge d’I em convencia per les dues coses i pensava tant de bo ho aconseguís jo quan sigui gran, i això que és més jove que jo, o no ho sé, no m’hi he fixat mai. Però hi ha gent que neix amb l’estrella, que carai, a més em penso que no m’agradaria estar gaire pendent del que volen les editorials, i això queda superpretensiós però se suposa que aquí dic el que em dóna la gana i no m’amago res, bé, m’amago coses però això no, no sé per què m’ho hauria d’amagar, doncs no ho amago, i potser m’agradaria que em publiquessin però allò d’anar cap aquí i cap allà, i ni tan sols que posin la teva foto, doncs no, va a ser que no, que en català podríem dir serà que no, però no queda tan divertit. Un dia hauria de pensar com podríem dir va a ser que no.
I amb tot això se m’ha acudit a meitat de la frase anterior una de les coses que han quedat pendents d’explicar, que és com n’hauríem de dir en català de ficar tres gols en una mateix partit, perquè no entenc com no hem buscat solucions, no ho sé, algun diari podria dir “un tres-n’has-vist”, que era la meva proposta, o no sé si era exactament aquesta però ara m’ha vingut al cap aquesta, i sens dubte era similar perquè “vist” hi era, i l’avantatge és que podria ampliar-se amb quatre o cinc, o els que siguin. Potser si m’enrecordo escriure un article seriós, però dubto que me n’enrecordi.
I ja està, que ja fa estona que ballo i no em serveix de gaire.
Improvisat 229
He trobat un paper que buscava des d’ahir, a mig matí. Era dins un sobre, i el sobre enmig d’un munt de sobres buits que he anat mirant d’un en un. I sí. Quines coses que fem quan endrecem o quan desem. Allò ens sembla que serà fàcil de trobar perquè és el lloc lògic, pensem, però després tenim un sobre buit i sense pensar gaire el posem al damunt de l’altre, com si aquell fos el lloc dels sobres. I després més sobres. I llavors damunt els sobres hi posem la caixa buida de no sé què, però deixant que es vegin els sobres, perquè pensem que és malaguanyat tant d’espai buit pel damunt només per als sobres.
Total, que em pensava que després de tota la recerca em posaria a treballar i seria fantàstic perquè tindria corda per a la resta del matí, i d’això fa una hora, o sigui, la corda m’ha durat una hora.
Ah, perquè després de trobar els papers els havia d’escanejar i enviar i com que no tinc escàner doncs has d’anar a demanar que t’ho escanegin, i et pregunten quin format i dius PDF però de PDF no en tenen o no sé què passa, de manera que dius JPG o PNG, perquè et sonen, i ja faràs després alguna cosa per convertir-los a PDF. Però quan he arribat amb el llapis davant el meu ordinador aquell JPG no es pot convertir en PDF si no és fent no sé què que d’entrada has de pagar. No entenc que hi hagi tantes coses de franc a internet, ara el nou Rodamots, que fa goig, bé, està bé, no mata, però és que comparat amb l’anterior, i llavors penses: aquesta gent de què viu, i no se sap, i ara he pensat, doncs mira, viu de la gent que de sobte es troba amb un problema que no sap resoldre i que per resoldre’l sembla que primer has de pagar. Doncs em sembla molt bé que s’hagi de pagar, sóc partidari de pagar quan toca, però aquí m’ha semblat superdifícil fer-ho, no era pagar i ja està, i és el que em passa amb els pagaments per internet, que és molt difícil i et fan moltes preguntes que no saps per què i no les pots defugir, i jo vull pagar però per què m’han de demanar el telèfon —per exemple—? O per què t’apareixen pantalles que no hi ha manera de resoldre si no és fent molts intents que al final potser l’encertes però si ho has de repetir, que és bastant normal perquè sempre et falta alguna dada que no tens al damunt, com ara el número aquell de les quatre xifres, llavors la busques i mentrestant caduca la pàgina. I no saps què fer per tornar allà on erets. Un drama, i així tantes vegades.
He pagat molt pocs cops per internet, i també amb targeta, perquè se’m fa molt difícil saber com es fa. M’entrebanco sempre en algun pas. Jo crec que no ho expliquen prou bé. O jo estic espès, que també és veritat. Però no ho expliquen bé per als espessos, que podem ser multitud. Tenen por de no insultar la inteŀligència de la gent si ho expliquen tot ben explicat? Jo recordo que he corregit alguns textos de pàgines web, o de llocs web, i m’esforço a deixar-ho molt clar, i que no t’aparegui una pàgina d’aquelles que et diuen alhora “endarrere” i “canceŀla”, i cap més opció. Que absurd. Passen unes coses. O em passen unes coses. Però jo em sento molt satisfet quan corregeixo textos d’aquests perquè jo mateix vaig resseguint els passos de l’usuari que vindrà després i miro totes les opcions i no em quedo tranquil fins que allò funciona. De manera que després factures molt poc pel temps que hi has estat, perquè no et paguen per fer això, però a mi mai no m’han pagat per fer tal cosa, sinó que em paguen per una feina que jo faig d’aquesta manera, i llavors de vegades va bé, però de vegades va malament perquè el que em donen no funciona ni amb patades, o ni amb puntades, que queda més bé, i a més és veritat, patades ve de pata i pata no és català, o sigui que hauríem de dir potades, o puntades, o cops de cama —camades no, perquè camades són passes, em sembla que són passes, “jo en faré deu mil camades”, em penso que diu el Fum, fum, fum, de vegades quan improvises, com que no pots anar al diccionari penses en cançons, refranys i coses d’aquestes que et vénen al cap, quan et vénen, i et donen una idea de com ha d’anar aquella cosa, si ho has fet bé o no.
Però no parlàvem d’això i a més ja és el temps límit que m’havia fixat.
Total, que em pensava que després de tota la recerca em posaria a treballar i seria fantàstic perquè tindria corda per a la resta del matí, i d’això fa una hora, o sigui, la corda m’ha durat una hora.
Ah, perquè després de trobar els papers els havia d’escanejar i enviar i com que no tinc escàner doncs has d’anar a demanar que t’ho escanegin, i et pregunten quin format i dius PDF però de PDF no en tenen o no sé què passa, de manera que dius JPG o PNG, perquè et sonen, i ja faràs després alguna cosa per convertir-los a PDF. Però quan he arribat amb el llapis davant el meu ordinador aquell JPG no es pot convertir en PDF si no és fent no sé què que d’entrada has de pagar. No entenc que hi hagi tantes coses de franc a internet, ara el nou Rodamots, que fa goig, bé, està bé, no mata, però és que comparat amb l’anterior, i llavors penses: aquesta gent de què viu, i no se sap, i ara he pensat, doncs mira, viu de la gent que de sobte es troba amb un problema que no sap resoldre i que per resoldre’l sembla que primer has de pagar. Doncs em sembla molt bé que s’hagi de pagar, sóc partidari de pagar quan toca, però aquí m’ha semblat superdifícil fer-ho, no era pagar i ja està, i és el que em passa amb els pagaments per internet, que és molt difícil i et fan moltes preguntes que no saps per què i no les pots defugir, i jo vull pagar però per què m’han de demanar el telèfon —per exemple—? O per què t’apareixen pantalles que no hi ha manera de resoldre si no és fent molts intents que al final potser l’encertes però si ho has de repetir, que és bastant normal perquè sempre et falta alguna dada que no tens al damunt, com ara el número aquell de les quatre xifres, llavors la busques i mentrestant caduca la pàgina. I no saps què fer per tornar allà on erets. Un drama, i així tantes vegades.
He pagat molt pocs cops per internet, i també amb targeta, perquè se’m fa molt difícil saber com es fa. M’entrebanco sempre en algun pas. Jo crec que no ho expliquen prou bé. O jo estic espès, que també és veritat. Però no ho expliquen bé per als espessos, que podem ser multitud. Tenen por de no insultar la inteŀligència de la gent si ho expliquen tot ben explicat? Jo recordo que he corregit alguns textos de pàgines web, o de llocs web, i m’esforço a deixar-ho molt clar, i que no t’aparegui una pàgina d’aquelles que et diuen alhora “endarrere” i “canceŀla”, i cap més opció. Que absurd. Passen unes coses. O em passen unes coses. Però jo em sento molt satisfet quan corregeixo textos d’aquests perquè jo mateix vaig resseguint els passos de l’usuari que vindrà després i miro totes les opcions i no em quedo tranquil fins que allò funciona. De manera que després factures molt poc pel temps que hi has estat, perquè no et paguen per fer això, però a mi mai no m’han pagat per fer tal cosa, sinó que em paguen per una feina que jo faig d’aquesta manera, i llavors de vegades va bé, però de vegades va malament perquè el que em donen no funciona ni amb patades, o ni amb puntades, que queda més bé, i a més és veritat, patades ve de pata i pata no és català, o sigui que hauríem de dir potades, o puntades, o cops de cama —camades no, perquè camades són passes, em sembla que són passes, “jo en faré deu mil camades”, em penso que diu el Fum, fum, fum, de vegades quan improvises, com que no pots anar al diccionari penses en cançons, refranys i coses d’aquestes que et vénen al cap, quan et vénen, i et donen una idea de com ha d’anar aquella cosa, si ho has fet bé o no.
Però no parlàvem d’això i a més ja és el temps límit que m’havia fixat.
dilluns, 9 de març del 2015
Improvisat 228
Lo pitjor de guardar papers però no tots és que després te’n demanen un i no saps si el tens guardat o no i et passes un dia sencer buscant per tot arreu, tots els estrats —perquè jo guardo papers segons criteris diferents, quan em poso a ordenar com que mai no acabes de fer-ho en aquella tongada ho has fet segons un criteri alfabètic, per exemple, però la vegada següent ja no te’n recordes i continues per matèries, i llavors és impossible. Però tot això no ho descobreixes fins que busques un paper concret que diries que l’has de tenir per força. Doncs no el trobo. Però vaig trobant diversos estrats d’ordenació i de vegades ho he fet d’una manera i de vegades d’una altra. Que hàbil.
No sé per què no ho llenço tot. Sempre llences coses, esclar, i avui també, però és una ínfima part, no hi ha manera. L’ideal és que tot t’hi capigués en un sol lloc, llavors seria fàcil ordenar, però qui de lletres —dic de lletres per dir algo— té un espai prou gran com per tenir-hi guardats i per tant ordenats tots els papers de la seva vida?, els llibres que no es van publicar, els que esperen una ocasió més endavant —i una lectura crítica desenganxada del temps que em permeti llençar-ho a les escombraries sense escrúpols—, els que vas presentar a premis, els projectats per al futur, les utopies, les informacions valuoses, l’arxiu preinternètic, els papers familiars, les cartes amb aquell autor o aquella autora famosa o amb l’editorial tal, els historials mèdics —un altre llibre—, els diversos on hi ha de tot i per tant on tot és absolutament introbable. En fi, podria seguir, és inacabable. Les cartes d’anada i de tornada. I les coses: aquell record, la primera bandera que vas portar en una agulla de cap i dins de la solapa, que no es veiés gaire sinó quan ja havies arribat a l’ambient propici —quan devia ser?, no hi ha any, però recordes perfectament com vas sortir de casa, fins que un dia vaig decidir que ja n’hi havia prou de banderes, i fins fa ben poc, que hi hem tornat—, aquell braçalet de roba de M, aquella capseta de... Per què guardes tot això si ni tan sols ho mires mai, només ho trobes quan busques altres coses? Un dia que tingui temps, et dius, ho aniré llençant tot, segur, però ho aniré fent de mica en mica, considerant abans si sí o si no cada cosa, cada retall.
Doncs busco un paper i no el trobo. I el neguit de no trobar-lo m’ha permès anar tirant des de l’últim improvisat, ara recerca, ara feina, ara recerca, ara feina, però ara estava tan clapat que m’adormia fins i tot buscant papers. Penso: ha d’estar dins d’un sobre, no? Sí, suposo que sí, però aquest sobre és de quina grandària: a3, a4, a5? Suposo que més petit que a4 no pot ser, però a4 ja és prou petit per amagar-se sota les pedres, i llavors has d’anar passant gairebé de paper en paper, tant no, però sí sospesant cada dos papers o tres per assegurar que no n’hi ha cap entremig... A més, qui ha aconseguit tenir tot el seu arxiu de paper en a4, o més, o menys, però tot uniforme? Ningú. Conec una persona que potser sí, J. Però és un cas excepcional. I a més no ho sé segur, caldria comprovar-ho.
Doncs això, que miro de no adormir-me cercant papers enmig de la feina i procurant encomanar-me el neguit, el neguit de no trobar el paper dels dallonses, encara que sigui només per vergonya, i de moment aquesta tarda no m’encomano res.
I a més m’adormo fins i tot fent l’improvisat, de manera que hauré d’anar a provar alguna altra cosa si vull sobreviure.
No sé per què no ho llenço tot. Sempre llences coses, esclar, i avui també, però és una ínfima part, no hi ha manera. L’ideal és que tot t’hi capigués en un sol lloc, llavors seria fàcil ordenar, però qui de lletres —dic de lletres per dir algo— té un espai prou gran com per tenir-hi guardats i per tant ordenats tots els papers de la seva vida?, els llibres que no es van publicar, els que esperen una ocasió més endavant —i una lectura crítica desenganxada del temps que em permeti llençar-ho a les escombraries sense escrúpols—, els que vas presentar a premis, els projectats per al futur, les utopies, les informacions valuoses, l’arxiu preinternètic, els papers familiars, les cartes amb aquell autor o aquella autora famosa o amb l’editorial tal, els historials mèdics —un altre llibre—, els diversos on hi ha de tot i per tant on tot és absolutament introbable. En fi, podria seguir, és inacabable. Les cartes d’anada i de tornada. I les coses: aquell record, la primera bandera que vas portar en una agulla de cap i dins de la solapa, que no es veiés gaire sinó quan ja havies arribat a l’ambient propici —quan devia ser?, no hi ha any, però recordes perfectament com vas sortir de casa, fins que un dia vaig decidir que ja n’hi havia prou de banderes, i fins fa ben poc, que hi hem tornat—, aquell braçalet de roba de M, aquella capseta de... Per què guardes tot això si ni tan sols ho mires mai, només ho trobes quan busques altres coses? Un dia que tingui temps, et dius, ho aniré llençant tot, segur, però ho aniré fent de mica en mica, considerant abans si sí o si no cada cosa, cada retall.
Doncs busco un paper i no el trobo. I el neguit de no trobar-lo m’ha permès anar tirant des de l’últim improvisat, ara recerca, ara feina, ara recerca, ara feina, però ara estava tan clapat que m’adormia fins i tot buscant papers. Penso: ha d’estar dins d’un sobre, no? Sí, suposo que sí, però aquest sobre és de quina grandària: a3, a4, a5? Suposo que més petit que a4 no pot ser, però a4 ja és prou petit per amagar-se sota les pedres, i llavors has d’anar passant gairebé de paper en paper, tant no, però sí sospesant cada dos papers o tres per assegurar que no n’hi ha cap entremig... A més, qui ha aconseguit tenir tot el seu arxiu de paper en a4, o més, o menys, però tot uniforme? Ningú. Conec una persona que potser sí, J. Però és un cas excepcional. I a més no ho sé segur, caldria comprovar-ho.
Doncs això, que miro de no adormir-me cercant papers enmig de la feina i procurant encomanar-me el neguit, el neguit de no trobar el paper dels dallonses, encara que sigui només per vergonya, i de moment aquesta tarda no m’encomano res.
I a més m’adormo fins i tot fent l’improvisat, de manera que hauré d’anar a provar alguna altra cosa si vull sobreviure.
Improvisat 227
Deunidó el que he aguantat, per ser dilluns, perquè m’he llevat clapat clapat. Passeu, passeu, que deia el Sisa —i me’n recordo perquè ho he vist a la fitxa del Rodamots—, doncs jo clapat, clapat.
Hauria de ser potser quatre vegades clapeu, perquè en català, ja ho vaig escriure una altra vegada, fem les coses quatre vegades: quatre ratlles i quatre no sé què, ja no em vénen al cap més exemples, que és el que em passa, i això dels exemples que no em vénen al cap ja ho he dit de manera que deixem-ho.
Hi deu haver poques coses que no hagin sortit en aquests improvisats, després de tants articles fets d’aquesta manera ja no deu haver-hi coses noves, em dec repetir més que el pebrot farcit. Que ara que ho penso, el pebrot farcit és una especialitat de Logronyo, realment, allà n’he menjat de molt bons. L’altre dia parlàvem de Logronyo amb, bé, és igual, parlàvem de Logronyo, on jo vaig viure una bona temporada, i encara no entenc com podia dormir a terra amb quatre coixins d’un sofà dolent i després anar a classe, i no adormir-me tot el dia. És clar que llavors era jove i no prenia còctels i a més fumava com una xemeneia, i això de fumar ajudava a no adormir-se. Però sobretot dormia a terra perquè no tenia pasta, no teníem pasta, vaja, i ens espavilàvem com podíem.
Però ha tornat a sortir Logronyo i no recordo res de Logronyo que valgui la pena en pla turista, i l’altre dia vaig dir que hi havia quatre coses per veure. No, no vaig dir quatre, ara me’n recordo, que si hagués dit quatre hauria sigut un nombre indeterminat, que ja ho he dit, és com qui diu quatre bestieses, que en català ho fem així. Però no vaig dir quatre sinó tres i llavors semblava que fossin tres de debò, una, dues i tres, i no, vaig dir tres volent dir quatre, o sigui, vés a saber quantes, ai que m’estic enredant. El cas és que ara hi torno a pensar, molt ràpid, això sí, perquè estic improvisant i no m’hi puc entretenir, i no me’n surt ni una, em surt La Redonda però no perquè sigui cap lloc interessant, hi has d’anar si has caigut allà, però no has d’anar a Logronyo per veure La Redonda —la catedral. I després hi ha aquell carrer de les portes, porticada, però tampoc no crec que sigui gaire cosa. I la plaça de l’Espartero, que té el morbo de veure què passa amb la llegenda aquella del cavall i tal. I no sé si és allà que hi ha un pont romà, o que en diuen romà, que passa per damunt l’Ebro. Però potser no és allà. Sí que diria que encara s’hi passava, ara no sé si només a peu. Ni idea, la veritat, fa una pila d’anys. I no hi he tornat.
He anat poc per Espanya, després dels estudis i de les primeres feines que vaig fer per aquells verals, que de seguida vaig tornar aquí, i no perquè busqués una feina aquí sinó perquè me la van oferir, que llavors passava això, que lligaven els gossos amb oufarçons —Sagarra ho deia així, i és una de les dites seves o dels seus editors que tinc recollides en un totxo, i ho vaig deixar a meitat perquè després l’editor crític ha explicat això, i m’ho va dir personalment, em va escriure, vaja, que hi ha molta part de l’obra de Sagarra que no és seva sinó dels seus editors, que feien i desfeien a voluntat, o a cor què vols, que queda més bé. Potser no és tan així però em va desanimar tant que vaig deixar córrer allò de recollir locucions i frases fetes de Sagarra, que és d’una riquesa imparable, imparable no és la paraula però és la que m’ha sortit. També és veritat que podria publicar el meu recull com a recull no de Josep Maria de Sagarra sinó de l’edició tal, la primera, de l’obra tal de Sagarra, i seria veritat. No ho sé, ho haig de pensar.
I què més podem dir que m’animi. M’agradaria tornar a Logronyo? No ho sé, em penso que no, em cansa molt viatjar i, paradoxalment, l’única cosa interessant que té viatjar és la que em cansa més, que seria viatjar sense objectiu. També m’aniria molt bé aparèixer a Toledo a veure el meu quadre salvador —aquesta és una història que ja he explicat en un altre lloc i no la repetiré— i el meu autor preferit, però més que anar a Toledo m’agradaria llevar-me un dia i ser a Toledo i tenir aquell dia per passejar per allà i veure les quatre coses —quatre coses, o tres, com qui diu... eh?— , però només de pensar d’anar-hi expressament i d’haver de tornar-ne... tot això no s’entén, suposo, perquè necessitaria molta estona per explicar-ho, i no tinc molta estona, tinc l’estona de fer un improvisat i em penso que ja ha passat.
Hauria de ser potser quatre vegades clapeu, perquè en català, ja ho vaig escriure una altra vegada, fem les coses quatre vegades: quatre ratlles i quatre no sé què, ja no em vénen al cap més exemples, que és el que em passa, i això dels exemples que no em vénen al cap ja ho he dit de manera que deixem-ho.
Hi deu haver poques coses que no hagin sortit en aquests improvisats, després de tants articles fets d’aquesta manera ja no deu haver-hi coses noves, em dec repetir més que el pebrot farcit. Que ara que ho penso, el pebrot farcit és una especialitat de Logronyo, realment, allà n’he menjat de molt bons. L’altre dia parlàvem de Logronyo amb, bé, és igual, parlàvem de Logronyo, on jo vaig viure una bona temporada, i encara no entenc com podia dormir a terra amb quatre coixins d’un sofà dolent i després anar a classe, i no adormir-me tot el dia. És clar que llavors era jove i no prenia còctels i a més fumava com una xemeneia, i això de fumar ajudava a no adormir-se. Però sobretot dormia a terra perquè no tenia pasta, no teníem pasta, vaja, i ens espavilàvem com podíem.
Però ha tornat a sortir Logronyo i no recordo res de Logronyo que valgui la pena en pla turista, i l’altre dia vaig dir que hi havia quatre coses per veure. No, no vaig dir quatre, ara me’n recordo, que si hagués dit quatre hauria sigut un nombre indeterminat, que ja ho he dit, és com qui diu quatre bestieses, que en català ho fem així. Però no vaig dir quatre sinó tres i llavors semblava que fossin tres de debò, una, dues i tres, i no, vaig dir tres volent dir quatre, o sigui, vés a saber quantes, ai que m’estic enredant. El cas és que ara hi torno a pensar, molt ràpid, això sí, perquè estic improvisant i no m’hi puc entretenir, i no me’n surt ni una, em surt La Redonda però no perquè sigui cap lloc interessant, hi has d’anar si has caigut allà, però no has d’anar a Logronyo per veure La Redonda —la catedral. I després hi ha aquell carrer de les portes, porticada, però tampoc no crec que sigui gaire cosa. I la plaça de l’Espartero, que té el morbo de veure què passa amb la llegenda aquella del cavall i tal. I no sé si és allà que hi ha un pont romà, o que en diuen romà, que passa per damunt l’Ebro. Però potser no és allà. Sí que diria que encara s’hi passava, ara no sé si només a peu. Ni idea, la veritat, fa una pila d’anys. I no hi he tornat.
He anat poc per Espanya, després dels estudis i de les primeres feines que vaig fer per aquells verals, que de seguida vaig tornar aquí, i no perquè busqués una feina aquí sinó perquè me la van oferir, que llavors passava això, que lligaven els gossos amb oufarçons —Sagarra ho deia així, i és una de les dites seves o dels seus editors que tinc recollides en un totxo, i ho vaig deixar a meitat perquè després l’editor crític ha explicat això, i m’ho va dir personalment, em va escriure, vaja, que hi ha molta part de l’obra de Sagarra que no és seva sinó dels seus editors, que feien i desfeien a voluntat, o a cor què vols, que queda més bé. Potser no és tan així però em va desanimar tant que vaig deixar córrer allò de recollir locucions i frases fetes de Sagarra, que és d’una riquesa imparable, imparable no és la paraula però és la que m’ha sortit. També és veritat que podria publicar el meu recull com a recull no de Josep Maria de Sagarra sinó de l’edició tal, la primera, de l’obra tal de Sagarra, i seria veritat. No ho sé, ho haig de pensar.
I què més podem dir que m’animi. M’agradaria tornar a Logronyo? No ho sé, em penso que no, em cansa molt viatjar i, paradoxalment, l’única cosa interessant que té viatjar és la que em cansa més, que seria viatjar sense objectiu. També m’aniria molt bé aparèixer a Toledo a veure el meu quadre salvador —aquesta és una història que ja he explicat en un altre lloc i no la repetiré— i el meu autor preferit, però més que anar a Toledo m’agradaria llevar-me un dia i ser a Toledo i tenir aquell dia per passejar per allà i veure les quatre coses —quatre coses, o tres, com qui diu... eh?— , però només de pensar d’anar-hi expressament i d’haver de tornar-ne... tot això no s’entén, suposo, perquè necessitaria molta estona per explicar-ho, i no tinc molta estona, tinc l’estona de fer un improvisat i em penso que ja ha passat.
dijous, 5 de març del 2015
Improvisat 226
Ben poc ha durat l’alegria aquesta tarda, si és que hi ha hagut alegria perquè la veritat és que he aconseguit corregir una ratlla i poc més. Després et poses a perdre el temps amb aquella recança però alhora aquella bona intenció de dir-te que és natural, a aquestes hores, ja em passarà, però res, hi tornes —a la ratlla— i no has arribat al final que ja et comencen a ballar les pestanyes. Sabeu allò de la caiguda de pestanyes, o de celles, o d’ulls, que és tan seductor? Doncs jo dec ser superseductor, últimament, perquè no paro de fer-ho.
—Faríeu servir una cantimplora de plàstic? Una d’aquestes que venen al Decathlon? —Sí. —Doncs jo faig servir aquesta cantimplora polonesa. És el raonament que tinc preparat per quan em diuen que què faig encara amb una ampolla d’aigua polonesa. Doncs la faig servir perquè està com el primer dia, de la qual cosa dedueixo que el pevecé polonès deu ser fet d’una altra pasta, i mai més ben dit, perquè això aguanta perfectament. Cada dia la netejo bé i cada dia està com nova. —I per què no compres ampolles noves? —Fill, o filla, perquè no estan els temps per a fer gasto de la manera espectacular que l’hauria de fer en això de l’aigua. Haig de beure que semblo un xuclador, i un altre cop mai més ben dit.
Sí, em mirareu malament, però què voleu que us digui, jo hi havia una època que l’aigua de Barcelona em semblava lleixiu —lekhia, en dèiem allavòrens, amb aquesta kh que és com hem d’escriure els catalans la j si volem que al llegir-la soni com la j espanyola. “Soni com la j espanyola” té dues lectures, i aquests descobriments sobre la marxa m’encanten. Doncs bé, era com lleixiu o com lekhia i jo allavòrens procurava beure el menys possible, i tampoc no necessitava beure gaire, normal, com tothom. I si en bevia, havia d’estar freda fredíssima, de nevera i tal. Però allavòrens passen els anys i et passen coses i a l’aigua de Barcelona li passen coses i al final t’hi has d’acostumar o bé ja no és tan difícil acostumar-s’hi, i allavòrens passes de no beure aigua i menys de l’aixeta a beure aigua com un, com un, no em surt, però hi havia un monstre que es bevia l’aigua del mar amb vaixells i tripulacions i tot. I no me’n recordo.
Tampoc m’enrecordo d’on venia això. Sí, de la cantimplora. I recordo també que m’he deixat pendent un tema que és molt important, estimats alumnes meus —els que sou profes podeu passar fins que acabi aquest tema, que vés a saber quant durarà, perquè quan improvises...
Lliçó del dia
NO ESCRIVIU mai l’onomatopeia del riure, en català, amb un jaja o jeje, perquè aquesta j, en català, es llegeix com la j de jove, i allavòrens ja —una altra j— ja em diràs que fas amb aquest jaja pronunciat amb aquesta j catalana. Per tant, si has d’escriure un riure ho has de fer amb la H, o sigui, haha o hehe, i al llegir-la l’has de llegir una mica aspirada, com ho fas amb la de Hawaii o Hitler. I diuen que quan en una conversa s’esmenta Hitler o el nazisme qui l’esmenta ha perdut. Però no era en una conversa sinó en una discussió, perquè en una conversa no hi ha guanyadors i perdedors, sinó dues persones que xerr... alto, aquí no hi ha dues persones, ni tres ni quatre..., aquí hi ha un sonat que xerra sol i ara es pensava, per una banda que feia classe i després que discutia i després ha rectificat però ha rectificat malament perquè s’ha quedat, la discussió, en una conversa. M’imagino tot això fet en veu alta i és per flipar.
Bueno, m’he animat una mica amb tanta bestiesa. Heu vist que he fet servir uns quants allavòrens i m’ha quedat pendent explicar-ho. El cas és que no recordo com feia l’allavòrens quan parlava malament, és a dir, quan no sabia que s’havia de dir i sobretot escriure llavors, i els més dallò, aleshores. Sent dallò un concepte que ara no sabria descriure, però allavòrens, quan ho sentia, diria que el concepte era una mica dallò. Doncs no sé si deia allavòrens —em penso que sí, però no en tinc la certesa— o allavonses, o una cosa similar, que de possibilitats n’hi havia moltes, més o menys cada família tenia la seva. De vegades parlant amb gent de la família intento fixar-m’hi però aquests interessos aliens als continguts de les converses els oblido de seguida perquè m’interessen els continguts i tot això altre ho penso després —o abans. I després normalment me n’oblido. Aquest matí m’ha demanat P una precisió sobre un consell que li vaig donar fa un temps sobre una qüestió molt concreta i jo ni idea. Ja es veu que funciono per intuïcions, pensament feble, líquid, que diu aquell, Baumann —mira, me’n recordo, miracle!—, o sigui que estic al dia.
Kholines, quina barra que tinc.
—Faríeu servir una cantimplora de plàstic? Una d’aquestes que venen al Decathlon? —Sí. —Doncs jo faig servir aquesta cantimplora polonesa. És el raonament que tinc preparat per quan em diuen que què faig encara amb una ampolla d’aigua polonesa. Doncs la faig servir perquè està com el primer dia, de la qual cosa dedueixo que el pevecé polonès deu ser fet d’una altra pasta, i mai més ben dit, perquè això aguanta perfectament. Cada dia la netejo bé i cada dia està com nova. —I per què no compres ampolles noves? —Fill, o filla, perquè no estan els temps per a fer gasto de la manera espectacular que l’hauria de fer en això de l’aigua. Haig de beure que semblo un xuclador, i un altre cop mai més ben dit.
Sí, em mirareu malament, però què voleu que us digui, jo hi havia una època que l’aigua de Barcelona em semblava lleixiu —lekhia, en dèiem allavòrens, amb aquesta kh que és com hem d’escriure els catalans la j si volem que al llegir-la soni com la j espanyola. “Soni com la j espanyola” té dues lectures, i aquests descobriments sobre la marxa m’encanten. Doncs bé, era com lleixiu o com lekhia i jo allavòrens procurava beure el menys possible, i tampoc no necessitava beure gaire, normal, com tothom. I si en bevia, havia d’estar freda fredíssima, de nevera i tal. Però allavòrens passen els anys i et passen coses i a l’aigua de Barcelona li passen coses i al final t’hi has d’acostumar o bé ja no és tan difícil acostumar-s’hi, i allavòrens passes de no beure aigua i menys de l’aixeta a beure aigua com un, com un, no em surt, però hi havia un monstre que es bevia l’aigua del mar amb vaixells i tripulacions i tot. I no me’n recordo.
Tampoc m’enrecordo d’on venia això. Sí, de la cantimplora. I recordo també que m’he deixat pendent un tema que és molt important, estimats alumnes meus —els que sou profes podeu passar fins que acabi aquest tema, que vés a saber quant durarà, perquè quan improvises...
Lliçó del dia
NO ESCRIVIU mai l’onomatopeia del riure, en català, amb un jaja o jeje, perquè aquesta j, en català, es llegeix com la j de jove, i allavòrens ja —una altra j— ja em diràs que fas amb aquest jaja pronunciat amb aquesta j catalana. Per tant, si has d’escriure un riure ho has de fer amb la H, o sigui, haha o hehe, i al llegir-la l’has de llegir una mica aspirada, com ho fas amb la de Hawaii o Hitler. I diuen que quan en una conversa s’esmenta Hitler o el nazisme qui l’esmenta ha perdut. Però no era en una conversa sinó en una discussió, perquè en una conversa no hi ha guanyadors i perdedors, sinó dues persones que xerr... alto, aquí no hi ha dues persones, ni tres ni quatre..., aquí hi ha un sonat que xerra sol i ara es pensava, per una banda que feia classe i després que discutia i després ha rectificat però ha rectificat malament perquè s’ha quedat, la discussió, en una conversa. M’imagino tot això fet en veu alta i és per flipar.
Bueno, m’he animat una mica amb tanta bestiesa. Heu vist que he fet servir uns quants allavòrens i m’ha quedat pendent explicar-ho. El cas és que no recordo com feia l’allavòrens quan parlava malament, és a dir, quan no sabia que s’havia de dir i sobretot escriure llavors, i els més dallò, aleshores. Sent dallò un concepte que ara no sabria descriure, però allavòrens, quan ho sentia, diria que el concepte era una mica dallò. Doncs no sé si deia allavòrens —em penso que sí, però no en tinc la certesa— o allavonses, o una cosa similar, que de possibilitats n’hi havia moltes, més o menys cada família tenia la seva. De vegades parlant amb gent de la família intento fixar-m’hi però aquests interessos aliens als continguts de les converses els oblido de seguida perquè m’interessen els continguts i tot això altre ho penso després —o abans. I després normalment me n’oblido. Aquest matí m’ha demanat P una precisió sobre un consell que li vaig donar fa un temps sobre una qüestió molt concreta i jo ni idea. Ja es veu que funciono per intuïcions, pensament feble, líquid, que diu aquell, Baumann —mira, me’n recordo, miracle!—, o sigui que estic al dia.
Kholines, quina barra que tinc.
dimecres, 4 de març del 2015
Improvisat 225
Jo diria que fa bastaaaants dies que no haig de recórrer a aquesta mesura extraordinària de subsistència que és l’improvisat enmig d’un matí o d’una tarda —ara tarda, a això arribo, aprlava dels improvisats en gral.—, una tarda que deunidó, el dia que ens ha sortit, i ha començat bé la tarda, amb emocions fortes, perquè d’entrada no funcionava la connexió a la xarxa tot i que l’ordinador deia que sí, cosa que vol dir que tu estàs ben connectat amb el rúter. Doncs bé, mires el rúter, els llums encesos habituals, però, com sempre, el rúter està instaŀlat en un lloc absolutament inaccessible a la mirada humana, o a la inspecció humana, de manera que ja podem intuir per on anirà el pròxim pas evolutiu nostre, ens sortirà una mena de banya inspeccionadora d’objectes coŀlocats en llocs inaccessibles. Per què això és així? Per què a tot arreu els rúters estan coŀlocats en llocs inaccessibles, i de vegades clavats i tot amb mala idea allà, de manera que si arriba aquell moment terrible que has de trucar a la companyia —n’haig de dir companyia, sí, perquè en aquests improvisats estan prohibides les paraules malsonants, tret del cas que et surtin espontàniament sense pensar i quan te n’adonis ja les hagis escrit, però no ha sigut el cas, perquè aquí, quan parles d’això normalment et quedes sense paraules, no hi ha paraules.
Doncs això, que al final era qüestió de fer un encendre i apagar, que segur que pot tenir noms més enginyosos que aquest d’encendre i apagar, que tampoc no sigui on-of, esclar, perquè on-of tampoc és el prodigi de l’originalitat, ho miris com ho miris i encara que et carreguis una F per semblar trempat i enginyós.
Re. M’he quedat estancat aquí. Em vénen coses al cap, com aquella noia que llegia ahir del Washington Post que..., però només de dir això ja quedes com un mestretites que llegeix premsa estrangera i tal, i no ho esborro encara que m’agradaria esborrar-ho, perquè prefereixo passar per, ara no ho sé, per què, que passar per setciències, però mira, ja està escrit i has quedat com un perfecte mestretites que llegeix el Wapo. Doncs no, no llegeixo el Wapo, encara que digui Wapo com els coŀlegues més saberuts, el que llegeixo és el Twitter d’alguns i veig enllaços que, pel breu text del Twitter semblen interessants i llavors, i ara penso que els que triomfen a Twitter són sobretot bons tituladors, o sigui, el més important no és que tinguis un bon enllaç, ni que sigui extraordinari, sinó que sàpigues posar-hi un text que atregui la gent a anar cap allà, de manera que els que tenen més avantatge en això del tuiter són els que abans feien de tituladors dels diaris, tot i que aquells tituladors molt sovint l’esguerraven, sobretot quan et feien el títol sense haver-se llegit del tot el text, o bé quan feien el que van acabar fent molts d’ells, que era limitar-se a ajustar el text del títol als espais que els donava la màquina, la caixa o la finestra, vaja, i a més seguir fil per randa els criteris del diari pel que feia a les llargàries de la segona línia respecte a la primera, si hi havia titulars de dues línies, i coses d’aquestes. De manera que no, potser no són els millors tuitaires els tituladors d’abans sinó que ho deuen ser, en general, els que saben sintetitzar, resumir o glossar o no sé què —crec que hi ha una paraula més precisa— el contingut d’allò. Bé, i jo crec que hi ajuda molt que tinguis una bona imatge per transmetre, esclar. No dic la teva imatge, sinó la imatge que acompanya la notícia i el comentari que vols transmetre per tuiter, i que de vegades és només això, una imatge, una foto, un acudit, un dibuix, un gràfic.
Però sí, també és important la imatge teva, potser és el més important, és a dir, no la imatge física sinó quina qualificació et posa la gent, ara no em surt la paraula exacta, quina autoritat tampoc, bueno, ja s’entén, perquè si no tu pots més o menys enganyar algú un dia o dos, però ja no l’enganyaràs més amb esquers molt dallò —tampoc no em surt.
I fins aquí la teoria del Twiter feta per algú que amb prou feines passa els dos-cents seguidors, o sigui que pots comptar. Però els improvisats tenen això, que no saps mai de quina manera faràs avui el ridícul, els dits —i el cap, abans, o simultàniament... i no sé com continuar aquesta frase.
I la veritat és que aquest improvisat m’ha servit de ben poca cosa perquè continuo, em penso, tan sopa com abans, i suposo que no es pot dir sopa, però la veritat és que és gràfic. Estar com una sopa, estar boirós com una sopa. No existeix, però queda bé. O vés a saber, potser existeix i ara acabo de descobrir, sense saber-ho, la sopa d’all. Aquesta sí que m’ha sortit bé, la sopa d’all és ben nostra, però no té res a veure amb caps emboirats, amb la son i amb els improvisats. Llàstima.
Me’n vaig.
Doncs això, que al final era qüestió de fer un encendre i apagar, que segur que pot tenir noms més enginyosos que aquest d’encendre i apagar, que tampoc no sigui on-of, esclar, perquè on-of tampoc és el prodigi de l’originalitat, ho miris com ho miris i encara que et carreguis una F per semblar trempat i enginyós.
Re. M’he quedat estancat aquí. Em vénen coses al cap, com aquella noia que llegia ahir del Washington Post que..., però només de dir això ja quedes com un mestretites que llegeix premsa estrangera i tal, i no ho esborro encara que m’agradaria esborrar-ho, perquè prefereixo passar per, ara no ho sé, per què, que passar per setciències, però mira, ja està escrit i has quedat com un perfecte mestretites que llegeix el Wapo. Doncs no, no llegeixo el Wapo, encara que digui Wapo com els coŀlegues més saberuts, el que llegeixo és el Twitter d’alguns i veig enllaços que, pel breu text del Twitter semblen interessants i llavors, i ara penso que els que triomfen a Twitter són sobretot bons tituladors, o sigui, el més important no és que tinguis un bon enllaç, ni que sigui extraordinari, sinó que sàpigues posar-hi un text que atregui la gent a anar cap allà, de manera que els que tenen més avantatge en això del tuiter són els que abans feien de tituladors dels diaris, tot i que aquells tituladors molt sovint l’esguerraven, sobretot quan et feien el títol sense haver-se llegit del tot el text, o bé quan feien el que van acabar fent molts d’ells, que era limitar-se a ajustar el text del títol als espais que els donava la màquina, la caixa o la finestra, vaja, i a més seguir fil per randa els criteris del diari pel que feia a les llargàries de la segona línia respecte a la primera, si hi havia titulars de dues línies, i coses d’aquestes. De manera que no, potser no són els millors tuitaires els tituladors d’abans sinó que ho deuen ser, en general, els que saben sintetitzar, resumir o glossar o no sé què —crec que hi ha una paraula més precisa— el contingut d’allò. Bé, i jo crec que hi ajuda molt que tinguis una bona imatge per transmetre, esclar. No dic la teva imatge, sinó la imatge que acompanya la notícia i el comentari que vols transmetre per tuiter, i que de vegades és només això, una imatge, una foto, un acudit, un dibuix, un gràfic.
Però sí, també és important la imatge teva, potser és el més important, és a dir, no la imatge física sinó quina qualificació et posa la gent, ara no em surt la paraula exacta, quina autoritat tampoc, bueno, ja s’entén, perquè si no tu pots més o menys enganyar algú un dia o dos, però ja no l’enganyaràs més amb esquers molt dallò —tampoc no em surt.
I fins aquí la teoria del Twiter feta per algú que amb prou feines passa els dos-cents seguidors, o sigui que pots comptar. Però els improvisats tenen això, que no saps mai de quina manera faràs avui el ridícul, els dits —i el cap, abans, o simultàniament... i no sé com continuar aquesta frase.
I la veritat és que aquest improvisat m’ha servit de ben poca cosa perquè continuo, em penso, tan sopa com abans, i suposo que no es pot dir sopa, però la veritat és que és gràfic. Estar com una sopa, estar boirós com una sopa. No existeix, però queda bé. O vés a saber, potser existeix i ara acabo de descobrir, sense saber-ho, la sopa d’all. Aquesta sí que m’ha sortit bé, la sopa d’all és ben nostra, però no té res a veure amb caps emboirats, amb la son i amb els improvisats. Llàstima.
Me’n vaig.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)