Fins aquí hem arribat, però ara ja no hi veia, i encara no sé com aconsegueixo obrir un nou word i posar-me a escriure alguna cosa, com ara això, és a dir res, fum. Per a què serveixen aquests improvisats?, em demanava fa un moment, fa una estona, vull dir, al migdia. Per què els penjo a internet? Suposo que perquè si no hi hagués tota aquesta dosi d’aventura, de contravenció, de fer una cosa rara, no aconseguiria ni escriure res ni, sobretot, despertar-me gens. I vet aquí que ens acaben de sortir uns res-gens molt interessants.
Però era encara més interessant una cosa que m’ha sortit aquest matí, al migdia, poc abans d’anar a dinar —avui he pescat un 27, i amb el 27 vas com un coet, i ara ens ha sortit un set-coet bastant bonic, però deixem-ho que si no no avancem i ara avancem és moda, hehe—, doncs deia que m’ha sortit una cosa interessant i ara com que m’he enrotllat amb aquesta tonteria del 27 doncs me n’he oblidat. Doncs ja sortirà, avui o un altre dia, les coses que ens passen, o almenys les que em passen a mi, solen ser repetitives, repetitives no és la paraula que volia dir però la bona no em sortia, ni em surt ara, i si no em surt en qüestió de segons o de dècimes de segons hauré de deixar-ho, doncs ho deixo.
I què dic? Doncs que acabo de felicitar M, que és el seu aniversari i realment és una persona que estimo molt i sobretot valoro molt, sí, val més que reservem estimar per a altres coses, estimar en sentit de valorar, volia dir. Doncs és increïble la feina que fa i et preguntes, com en el cas de L, com s’ho fa, perquè no paren, són màquines. Macchina, em va sortir l’altre dia així, dit a la italiana —canvia una mica el to de veu, la macchina— per una persona que parlava de de de, ara no sé de què parlava, però no era ni de cotxes ni de persones, era un sentit figurat i va fer servir macchina dient explícitament allò de “com diuen en italià”, o sigui, era clar que volia dir això. Però ara he escrit unes quantes línies sense dir quin era el tall, “la carne”, que diuen per allà a l’oest, i llavors no té gens de gràcia.
I el problema és que continuo tenint els ulls carregats i no sé què més fer. Tot just faig això, escriure lletres, i encara sort que té algun sentit, i ara penso en una altra cosa interessant que he vist aquest matí i que he pensat quan tinguis una estona hi rumiaràs i esclar quan tinguis una estona, que és ara, no m’enrecordo. Ni idea. No sé res.
No entenc com la gent fa tant de cas a les enquestes, després de l’última desfeta de les enquestes, que ens hauria d’haver vacunat a tots per sempre més. Doncs no, encara ens interessen. Ho dic perquè en van sortir unes fa un parell de dies i vinga a parlar de l’enquesta i de com van aquests i com van els altres. No penso fer cas d’una enquesta mai més. I ara he parlat de les enquestes no perquè m’interessin gaire ni perquè vulgui esbroncar qui creu en les enquestes —és com una religió, creure en les enquestes— sinó perquè, com sempre, és el que se m’ha acudit. I no hi ha més.
Què més he llegit als diaris? Ah, als diaris no, vaig fullejar abans-d’ahir —aquesta paraula és difícil d’escriure, l’hauríem de conglomerar o com es digui, que ara no em surt, hauríem de fer abansdahir o així—, llegia, dic, unes pàgines d’I, que em penso que no havia llegit, i és fantàstic perquè és un retrat de com penses, més ben dit, de com elabores els pensaments, és com improvisar però dedicant-hi, suposo —suposo no, segur— hores i més hores, improvisant és impossible que et quedi tan rodó. Dic unes pàgines perquè és un llibre, i ja té anys, però així com els articles que escriu de vegades em convencen però em convencen més pel fons que per la forma, en això què llegia abansdahir, que carai, que burro, si vull dir diumenge, doncs diumenge, el que llegia diumenge d’I em convencia per les dues coses i pensava tant de bo ho aconseguís jo quan sigui gran, i això que és més jove que jo, o no ho sé, no m’hi he fixat mai. Però hi ha gent que neix amb l’estrella, que carai, a més em penso que no m’agradaria estar gaire pendent del que volen les editorials, i això queda superpretensiós però se suposa que aquí dic el que em dóna la gana i no m’amago res, bé, m’amago coses però això no, no sé per què m’ho hauria d’amagar, doncs no ho amago, i potser m’agradaria que em publiquessin però allò d’anar cap aquí i cap allà, i ni tan sols que posin la teva foto, doncs no, va a ser que no, que en català podríem dir serà que no, però no queda tan divertit. Un dia hauria de pensar com podríem dir va a ser que no.
I amb tot això se m’ha acudit a meitat de la frase anterior una de les coses que han quedat pendents d’explicar, que és com n’hauríem de dir en català de ficar tres gols en una mateix partit, perquè no entenc com no hem buscat solucions, no ho sé, algun diari podria dir “un tres-n’has-vist”, que era la meva proposta, o no sé si era exactament aquesta però ara m’ha vingut al cap aquesta, i sens dubte era similar perquè “vist” hi era, i l’avantatge és que podria ampliar-se amb quatre o cinc, o els que siguin. Potser si m’enrecordo escriure un article seriós, però dubto que me n’enrecordi.
I ja està, que ja fa estona que ballo i no em serveix de gaire.
