dijous, 5 de març del 2015

Improvisat 226

Ben poc ha durat l’alegria aquesta tarda, si és que hi ha hagut alegria perquè la veritat és que he aconseguit corregir una ratlla i poc més. Després et poses a perdre el temps amb aquella recança però alhora aquella bona intenció de dir-te que és natural, a aquestes hores, ja em passarà, però res, hi tornes —a la ratlla— i no has arribat al final que ja et comencen a ballar les pestanyes. Sabeu allò de la caiguda de pestanyes, o de celles, o d’ulls, que és tan seductor? Doncs jo dec ser superseductor, últimament, perquè no paro de fer-ho.

—Faríeu servir una cantimplora de plàstic? Una d’aquestes que venen al Decathlon? —Sí. —Doncs jo faig servir aquesta cantimplora polonesa. És el raonament que tinc preparat per quan em diuen que què faig encara amb una ampolla d’aigua polonesa. Doncs la faig servir perquè està com el primer dia, de la qual cosa dedueixo que el pevecé polonès deu ser fet d’una altra pasta, i mai més ben dit, perquè això aguanta perfectament. Cada dia la netejo bé i cada dia està com nova. —I per què no compres ampolles noves? —Fill, o filla, perquè no estan els temps per a fer gasto de la manera espectacular que l’hauria de fer en això de l’aigua. Haig de beure que semblo un xuclador, i un altre cop mai més ben dit.

Sí, em mirareu malament, però què voleu que us digui, jo hi havia una època que l’aigua de Barcelona em semblava lleixiu —lekhia, en dèiem allavòrens, amb aquesta kh que és com hem d’escriure els catalans la j si volem que al llegir-la soni com la j espanyola. “Soni com la j espanyola” té dues lectures, i aquests descobriments sobre la marxa m’encanten. Doncs bé, era com lleixiu o com lekhia i jo allavòrens procurava beure el menys possible, i tampoc no necessitava beure gaire, normal, com tothom. I si en bevia, havia d’estar freda fredíssima, de nevera i tal. Però allavòrens passen els anys i et passen coses i a l’aigua de Barcelona li passen coses i al final t’hi has d’acostumar o bé ja no és tan difícil acostumar-s’hi, i allavòrens passes de no beure aigua i menys de l’aixeta a beure aigua com un, com un, no em surt, però hi havia un monstre que es bevia l’aigua del mar amb vaixells i tripulacions i tot. I no me’n recordo.

Tampoc m’enrecordo d’on venia això. Sí, de la cantimplora. I recordo també que m’he deixat pendent un tema que és molt important, estimats alumnes meus —els que sou profes podeu passar fins que acabi aquest tema, que vés a saber quant durarà, perquè quan improvises...

Lliçó del dia

NO ESCRIVIU mai l’onomatopeia del riure, en català, amb un jaja o jeje, perquè aquesta j, en català, es llegeix com la j de jove, i allavòrens ja —una altra j— ja em diràs que fas amb aquest jaja pronunciat amb aquesta j catalana. Per tant, si has d’escriure un riure ho has de fer amb la H, o sigui, haha o hehe, i al llegir-la l’has de llegir una mica aspirada, com ho fas amb la de Hawaii o Hitler. I diuen que quan en una conversa s’esmenta Hitler o el nazisme qui l’esmenta ha perdut. Però no era en una conversa sinó en una discussió, perquè en una conversa no hi ha guanyadors i perdedors, sinó dues persones que xerr... alto, aquí no hi ha dues persones, ni tres ni quatre..., aquí hi ha un sonat que xerra sol i ara es pensava, per una banda que feia classe i després que discutia i després ha rectificat però ha rectificat malament perquè s’ha quedat, la discussió, en una conversa. M’imagino tot això fet en veu alta i és per flipar.

Bueno, m’he animat una mica amb tanta bestiesa. Heu vist que he fet servir uns quants allavòrens i m’ha quedat pendent explicar-ho. El cas és que no recordo com feia l’allavòrens quan parlava malament, és a dir, quan no sabia que s’havia de dir i sobretot escriure llavors, i els més dallò, aleshores. Sent dallò un concepte que ara no sabria descriure, però allavòrens, quan ho sentia, diria que el concepte era una mica dallò. Doncs no sé si deia allavòrens —em penso que sí, però no en tinc la certesa— o allavonses, o una cosa similar, que de possibilitats n’hi havia moltes, més o menys cada família tenia la seva. De vegades parlant amb gent de la família intento fixar-m’hi però aquests interessos aliens als continguts de les converses els oblido de seguida perquè m’interessen els continguts i tot això altre ho penso després —o abans. I després normalment me n’oblido. Aquest matí m’ha demanat P una precisió sobre un consell que li vaig donar fa un temps sobre una qüestió molt concreta i jo ni idea. Ja es veu que funciono per intuïcions, pensament feble, líquid, que diu aquell, Baumann —mira, me’n recordo, miracle!—, o sigui que estic al dia.

Kholines, quina barra que tinc.