I senyores i cavallers, aquí tenim una altra vegada el company Peric —vull dir company dels cavallers, perquè crec que havíem quedat que el cavaller Peric, ara me’n recordo, era això, un cavaller, un cavaller dels d’anar a cavall, dels antics, vaja. I us asseguro que he obert el word sense saber que escriuria aquesta tonteria, no sabia què escriuria, només sabia que hauria de posar-m’hi abans de rendir-me a la son, perquè quan et rendeixes a la son ja pots fer el que vulguis que no et despertes. Ni a bufes, tu. Que bufetades no me’n puc pegar ni jo, i ja vaig molt en compte, molt en compte no funciona, hauria de ser amb molt de compte, perquè molt en compte ja em direu què vol dir, bé, sí, per als valencians i no sé si la resta dels que parlen català nord-occidental, a això de català nord-occidental us asseguro que no sabia què volia dir, de difícil que era —o que era per a mi, o per mi, sí les dues coses, doncs no sabia què dir sobre no sé què deia. I això crec que em passa sovint i no sols quan improviso, i ara què hi penso, jo sempre m’havia esforçat a escriure no sols en comptes de no només, per evitar el no-no, i ara no fa gaire —quan tens més de cinquanta anys el no fa gaire és flexible— doncs deia que quan tens més de cinquanta anys, no, no deia això, ara no recordo què deia, estic fatal de la memòria i suposo que hi deu haver pastilles per a la memòria però al meu pastiller ja no hi caben més pastilles, i l’altre dia vaig demanar un pastiller a la farmàcia, perquè el que tenia, que era d’una botiga de xinesos —i ara no sé si “botiga de xinesos” sona despectiu, però no ho és, almenys no hi ha la intenció, i ara sí que me’n recordo que parlava dels pastilles que me’n van donar un que deia L M X J V S D i això no m’agradava, i llavors com que només necessitava tres, diguem-ne recipients o el que sigui, matí, migdia i vespre, vaig estar rumiant a veure amb quines lletres d’aquelles em podria catalanitzar el pastiller i em penso que ho vaig aconseguir però ara només recordo que M volia dir matí i J volia dir halar, en el sentit de migdia, que és l’àpat principal, diguem-ne, o sigui, halar per antonomàsia, encara que halar sigui tot, en general, ah sí, esclar, S era sopar, i així ja ho tenia catalanitzat, el que no es consola és perquè és tonto, i ja estic cansat que el word em marqui tonto i tonteria en vermell i estic a punt de dir-li que no em marqui mai més tonto, però no ho faig perquè quan estic just a punt de dir-l’hi m’entren els escrúpols, com m’entren ara que he escrit l’hi, fent-me força, o sigui, alentint el pas, cosa que no hauria de fer perquè les regles, les regles!, fa tems que no em parlem, em penso, i n’hi havia una
que era aquesta, que jo diria que fa temps que no la recordava, i és veritat que potser hauria de demanar a l’AA —Alta Autoritat de les Regles dels Improvisats, i fixeu-vos que he escrit AA i com que no sabia com continuaria doncs allà han quedat les AA sense el que hauria de seguir de la sigla que és NI, normes dels improvisats, i ara que hi caic la sigla sí, però lo altre, o sigui, no sé què autoritat, —ja no recordo com anava— doncs això em penso que ho he escrit amb majúscula i no tocava, i és que això de les majúscules i minúscules en general és clar, com en aquest cas, però després et diuen que quan es tracta de protocol llavors has d’escriure Molt Honorable No Sé Qui, tot amb majúscules, i ja s’entén que el No Sé Qui sí que ha d’anar amb majúscules, perquè és nom propi, però el molt honorable no ho acabo d’entendre, per molt protocol que hi hagi, o sigui, no sé exactament quan hi ha protocol i quan no n’hi ha, quan em diuen protocol sempre penso en una taula parada, una d’aquelles de casaments i tal, on trobes el teu nom en una targeta i has de seure allà t’agradi o no t’agradi, i per això ja vaig decidir fa temps que no aniria a més coses que tinguessin àpats amb protocol on has de seure al costat de no sé qui, encara que e l’amfitrió li sembli que estarà d’allò més còmode al costat de no sé qui, i amb això d’al costat, d’al costat m’ho subratlla i amb raó, ha de ser de al costat, suposo, però realment ha de ser així perquè en català tenim unes normes a vegades que són de bojos, però no, ara penso que al costat no funcionava perquè m’he deixat les cometes, però sembla sembla que ens hàgim volgut complicar la vida per diversió, tot i que suposo que cada terra fa sa guerra i que a tot arreu s’hi fan bolets quan plou i m’agrada que m’hagin sortit aquests dos, aquestes dues locucions o com se diguin sense pensar, i com que estic tan content que m’hagin sortit soles doncs ja puc tancar aquest improvisat, perquè quan estàs content és més difícil adormir-se, vaja, suposo.
