Hi havia una vegada un home a un teclat enganxat. Ho reconec, és un plagi, concretament de Quevedo, allò de l’home nassut que ara no recordo qui era. Però és el que m’ha vingut al cap mentre obria el bloc, un cop més desesperat, perquè et sembla que avui estàs fresc com una rosa i n’hi ha prou que et posis els cascos per començar a entrar als regnes de Morfeu.
I què més. Que no tinc ni idea de qui era Morfeu, o sigui, quina és la història que s’explica d’ell perquè s’hagi convertit en el prota de tants escrits o històries orals o no sé si hi ha alguna cosa més en què podria haver-se convertit Morfeu. El cas és que el tenim aquí i és per quedar-se, perquè no crec que sent un nom propi d’un personatge mitològic —mitològic, no?—, i ara que penso en mitològic recordo aquella anècdota del Felipe González que li pregunta a un nen com es diu, l’altre diu, ara no recordo què diu, i això em passa sovint, especialment quan explico acudits, que és veritat que els catalans —i les catalanes, ep— expliquen malament els acudits, però ara penso en l’Eugenio i en Cassen i en Buenafuente i para de comptar però segur que n’hi ha molts més
i ara, que no sabia com continuar, he aprofitat el fet per canviar el paràgraf que tinc la sensació que últimament em salto bastant aquesta regla però jo diria que últimament —em nego a escriure darrerament perquè ja n’estic fins al capdamunt, no parem descriure darrer i proper, em posen malalts, ho trobes per tot arreu, i ara no sé si és per tot arreu o pertot arreu o les dues, amb aquest tema sempre em perdo, perquè haig de rumiar molt i quan rumio molt ja no hi veig clar, tot se’m fa tèrbol i necessito almenys vint-i-quatre hores per despekhar-me i tornar a examinar allò, i examinar em porta als exàmens, ésclar, mira, ara he escrit ésclar, junt però amb la e accentuada, no sé si perquè se m’ha escapat l’accent o perquè anava a escriure “és clar”, les cometes són un altre obstacle per a la rapidesa perquè has de prémer dues tecles alhora, i ara m’adono que potser les dificultats per escriure improvisats provinguin d’aquí, i aquí, amb el dificultats-improvisats alguns escriurien “i perdó per la rima” i jo no dic perquè si has escrit amb rima és perquè t’ha donat la gana perquè en compte de dificultat hauries pogut escriure quansevol altra cosa com obstacle, mira que bé ara veig que em subratlla quansevol i primer he pensat que era un error de picatge però després he pensat que no, que quansevol és com ho dèiem, no sé si només la família o més gent, i tant, quansevol, això és com la R de llavors, que la pronunciem amb la r quan hauríem de pronunciar-la sense la r, igual que diem llavós quan ens referim a les coses que se sembren, aquelles coses petites, o grans, és veritat, i tinc un amic pagès, vaja, ja he dit el gènere, de manera que ho deixo, però jo sempre he dit que el meu pare era pagès volen dir que venia de pagès i ara en canvi dic que era fill de picapedrer, que em penso que és més ric com a expressió i a més queda més bé. En canvi per part de l’altra família no tinc gaire de què fardar i per tant no explico gaires coses, mira, ara em subratlla fardar i jo que em pensava que era català. L’altre dia parlàvem amb A, J i E sobre el tema de l’argot català, que és tan pobre perquè sempre que parlem o sentim coses en argot solen ser en espanyol i A i jo mateix teníem molt clar que l’argot català havia de sortir de la traducció directa i immediata de la paraula castellana, espanyola volia dir, perquè és com ho denominen arreu, espanyol, i a mi ja m’està bé, espanyol. I no sé per què ara m’ha sortit això de l’espanyol, sóc conscient que no té a veure amb el procés, ah sí era per l’argot, que ens hem d’acostumar a dir, per exemple, ara no em surt cap exemple, ara no em surt cap exemple, argot, ara no em surt cap exemple, coi, ara no em surt cat exemple, i ho haig de deixar i a més era una tema interessant perquè era un tema interessant i prou, avui estic espès, bé, no sé si avui o ara, perquè m’estic entrebancant i no sé com seguir i llavors, no llavós haha encara me’n recordo, però en aquests casos lo millor és deixar-ho perquè si no encara m’adormiré més, i no puc parlar d’adormir-se perquè em penso que d’això en dec haver parlat un munt de vegades, perquè els improvisats serveixen per a això, per despertar-se una mica si estic adormit, i llavós, encara me’n recordo, lo millor és deixar-ho córrer i em penso que això ja ho he dit i per tant això és un bucle total, de manera que ho deixo ja, tot i que ara m’he recordat que el lo no sé si l’he comentat però igualment ho deixo perquè fins i tot aquest tema apassionant no em sortiria ara en condicions de manera que ho deixo estar, que a la sala d’estar de casa en dèiem líving, que érem molt xulos, de casa bona i sobretot de casa gran, però això no volia comentar-ho de manera que ho dei, no no penso dir-ho una altra vegada, tot i que penso / em penso donarien per a molt però ara ho d.
